Un segle de la fundació d'Estat Català

La llarga maduració del sector més radical del catalanisme va

culminar, el 1922, en el naixement de l'independentisme com a
moviment polític organitzat

Fermí Rubiralta i Frederic J. Porta

El 1922, ara fa cent anys, l’independentisme naixia com a moviment polític organitzat. Estat
Català va fundar-se entre una conferència al CADCI del 8 de juliol de 1922 i el primer número
de L’Estat Català. Publicació d’orientació nacional, aparegut el 15 de novembre d’aquell any.

Els independentistes el plantejaven com un partit milícia, a inspiració dels moviments

independentistes europeus de l’època, especialment l’irlandès: “El legionari de l'Estat Català té
de començar exercint la seva vocació heroica per la llibertat de la Pàtria, per ell mateix. El
legionari s’imposarà per la voluntat. Serà la voluntat mateixa”.
Un partit milícia s'inspira en els moviments independentistes europeus

Portada de la revista 'L'Estat català' del febrer del 1923, que dirigia Francesc Macià

L’agressivitat verbal i organitzativa del nacionalisme català havia arribat a nivells

desconeguts fins aleshores. El fracàs de la Campanya per l’Autonomia de 1919, els anys
del pistolerisme i el Desastre d’Annual havien rematat el moribund sistema de la
Restauració, afeblit per les revolucions de 1909 –la Setmana Tràgica– i de 1917.

Aquell estiu de 1923, en què a Espanya s’ensorrava un règim, a Europa continuaven les
convulsions causades per la Gran Guerra. Desenes de milers de soldats tornats a casa
havien militaritzat la vida pública: la política després de 1919 vestia d’uniforme i
desfilava, i els nacionalistes catalans n’havien pres nota.

Estat Català el dirigien l’excoronel de l’Exèrcit espanyol Francesc Macià, de seixanta-

quatre anys, i el jove Daniel Cardona, de trenta-tres. El context, creixentment violent i
tens, empenyia els nacionalistes radicals a organitzar els seus propis grups d’acció, els
escamots –i preconitzar un nou ideal de jove revolucionari.
La llarga maduració del sector més radical del catalanisme culmina en
Estat Català

Francesc Macià Biblioteca Nacional de França

Estat Català culminava la llarga maduració de l’independentisme (aleshores anomenat

separatisme), el sector més radical del catalanisme, que de 1891 ençà havia anat covant-
se sota les sigles de la Unió Catalanista. Sota aquesta entitat paraigua, al llarg de més de
dues dècades va anar-s’hi desenvolupant un catalanisme que no volia compartir projecte
polític amb Espanya.

De mica en mica, van agafar símbols –l’estelada, el 1908– i mites propis, inspirats en la
Cuba que el 1898 havia deixat de formar part d’Espanya. Durant anys, el separatisme va
publicar les seves revistes i fulletons sense passar a formar una organització amb una
estratègia independentista.

L’esclat de la Gran Guerra i l’Aixecament de Pasqua irlandès de 1916, tanmateix, van

trasbalsar aquests sectors i oferien un exemple insurreccional clar a seguir. Com escrivia
el 1919 Josep Maria Batista i Roca a Daniel Cardona, qui seria cofundador d’Estat
Català tres anys més tard: “La tàctica hauria de consistir en emprendre una campanya
violenta, mantenint l’entusiasme del poble i dirigint-lo tant contra els espanyols com
contra els capdavanters de la Lliga. En una paraula, seguir l’exemple d’Irlanda”.

D’aquesta fascinació per Irlanda, en substitució de Cuba, i l’agitació que va seguir a la

Gran Guerra amb el sorgiment de nous estats com el txecoslovac o el polonès –una
autèntica “primavera de les nacions”– naixia Estat Català el 1922. Els independentistes
havien creat una organització paramilitar per establir, com altres nacionalismes
d’Europa estaven fent, un Estat a Catalunya.
El projecte de front nacionalista per l'alliberament de Catalunya agafa
forma

Dones amb la bandera d'Estat Català el 1925 al Rosselló, des d'on Macià va preparar l'intent d'invasió de Catalunya -
ANC

A finals de 1922, el projecte de front únic nacionalista per l’alliberament de Catalunya

havia agafat forma. Cardona s’havia encarregat de l’aparell propagandístic i
d’estructurar i enquadrar les desenes de joves que acudien per posar-se al servei de
Macià i de Catalunya. Els principis de Guimerà, Aldavert, Roca i Martí i Julià, dels
quals s’havia amarat la joventut independentista, concebien el règim de la Restauració
com un femer del qual calia mantenir-se allunyat. La política institucional era sinònim
de corrupció, de possibilisme, d’una transigència davant la qual, seguint la tradició dels
federalistes almirallans de les dècades de 1870 i 1880, calia oposar la intransigència.

La resolució revolucionària de la qüestió nacional semblava, per als sectors arrenglerats

en el flamant Estat Català, quelcom imminent. El fracàs palès de la política
institucional, malgrat haver esgarrapat la Mancomunitat el 1914, havia marcat
profundament una nova generació de joves. Res de càrrecs, partits, parlaments o
negociacions: l’única via per la llibertat de Catalunya eren els escamots, els fusells i les
pistoles –i al damunt dels caps, l’estelada.

L’estiu de 1923, sortia un número de la revista d’Estat Català, amb la imatge de

Terence McSwiney, màrtir de l’alliberament nacional irlandès, en portada. Manual del
Legionari, es titulava el lliurament. Estat Català publicaria també un Catecisme del jove
patriota, que serviria com a breviari per als nous reclutes de la milícia que de mica en
mica es volia construir.

A redós d’Estat Català es van anar organitzant els anomenats escamots, que estaven
dedicats a tasques d’agitació política dins la formació independentista, cercant afiliats,
repartint segells de cotització o la premsa partidària, però que, fonamentalment,
responien a un objectiu paramilitar. La paraula i les intencions quedaven dites.
Cent anys lluitant per la independència de Catalunya

Un dels mapes que els guerrillers reclutats per Francesc Macià per al complot de Prats de Molló duien per orientar-se
a la frontera

Tanmateix, a banda de l’organització dels escamots i per molt que el llenguatge

convidés al combat, la realitat era més complexa, i Estat Català trigaria mesos a reeixir.
I el setembre de 1923, el capità general de Catalunya impulsaria un cop d’estat que va
canviar completament la situació política.
La milícia va haver de superar aleshores nombroses dificultats abans d’articular una
resistència paramilitar, política i cultural a la Dictadura. Tot i això, Estat Català passaria
a la història de Catalunya per la temptativa del Complot de Garraf (1925) i Prats de
Molló (1926), que donarien un gran prestigi a l’organització i a Macià, a Catalunya i a
tot Europa.
Estat Català impulsaria també la redacció d’un projecte de Constitució catalana a
l’Havana (1928) i seria un dels tres corrents fundadors d’Esquerra Republicana de
Catalunya (1931), que portaria la República Catalana, tot i que efímerament. Durant la
Guerra del 1936, la derrota i el franquisme, Estat Català continuaria lluitant per la
independència de Catalunya.