Bloc IV: L’ensenyament com a ajuda ajustada a l’aprenentatge.

Interactivitat entre
professorat i alumnat
ÍNDEX
1. L’ensenyament com a ajuda
2. Característiques de l’ajuda ajustada
3. Ajudes en la interacció – Mecanismes d’influència educativa (MIE)
3.1. El traspàs progressiu del control sobre la tasca del professorat a l’alumnat
(TC) – Bastida i patrons d’activitat conjunta
3.2. La construcció progressiva de sistemes de significats compartits entre
professorats i alumnes (CSC) – Estratègies discursives
Feedback – retroalimentació
Lectures obligatòries
L’ajuda en l’activitat conjunta i els processos interpsicològics de TC i CSC -MIE:
(1) Colomina, R., Onrubia, J. & Rochera, Mª J. (2001). Interactividad, mecanismos de
influencia educativa y construcción del conocimiento en el aula. Dins C. Coll, J.
Palacios & A. Marchesi (Comps.), Desarrollo Psicológico y Educación. 2.
Psicología de la Educación Escolar (pp. 437-458). Alianza. (pàgines obligatòries:
450-456).
L’ajuda a través del discurs educatiu en l’activitat conjunta –discurs específic
(2) Coll, C. & Onrubia, J. (2001). Estrategias discursivas y recursos semióticos en la
construcción de significados compartidos entre profesores y alumnos.
Investigación en la escuela, 45, 7-19.
1. L’ensenyament com a ajuda
L’ensenyament com a ajuda
- Aprenentatge significatiu: Procés de construcció de significats (bloc 3) i
d’atribució de sentits (bloc 2) on la responsabilitat última correspon a l’alumne.
- Ensenyament: Ajuda a l’activitat
constructiva de l’alumne en el procés
d’aprenentatge significatiu en l’activitat
conjunta entre mestra i alumnat. AJUDA
- Internalització de l’aprenentatge: Un EDUCATIVA
coneixement que encara no tenies a dins
l’acabes adquirint com a propi. Es genera
quan fas aquesta connexió de
coneixements.
- Triangle interactiu: Hi ha una ajuda
educativa entre mestra i alumnat.

La zona de desenvolupament proper (ZDP): És un concepte abstracte i és ‘la distància

entre el nivell de desenvolupament efectiu o real (el que un alumne pot fer de forma
independent) i el nivell de desenvolupament potencial (el que pot fer amb ajuda d’algú
més capaç). L’ajuda ajustada implica la creació de ZDP.
- La ZDP és l’espai en el qual és possible desencadenar, gràcies a les ajudes dels
altres i a la implicació personal, el procés de construcció, modificació,
enriquiment i diversificació dels esquemes de coneixements que defineix
l’aprenentatge escolar.
- La ZDP es crea o construeix en la interacció social com un espai on les criatures
aprenen gràcies a l’ajuda que ofereixen les altres més capaces. A mesura que són
més autònomes, s’incrementa el nivell de desenvolupament real.
Bloc IV: L’ensenyament com a ajuda ajustada a l’aprenentatge. Interactivitat entre
professorat i alumnat
L’ajuda està dins de la ZDP, ja que quan ajudes estàs creant ZDP. Així doncs
l’ensenyament es pot entendre com a ajuda (la construcció de l’aprenentatge és
individual). És una ajuda necessària perquè s’atribueix un significat culturalment
compartit. També és eficaç quan s’ajusta a l’aprenent. I és ajustada ja que s’adapta el
tipus i el grau de suport a les necessitats. L’ajuda està entre l’aprenentatge (fet social
que aprenem per imitació i gràcies a les persones que ens envolten i és un procés no
lineal en el que el mestre proporciona recursos i mètodes i l’acompanya) i
l’ensenyament on participa l’alumnat tot establint relacions i connexions entre
coneixements i experiència prèvies i els continguts d’aprenentatge. I el mestre oferint
orientació i guia externa.

2. Característiques de l’ajuda ajustada

Ajustar l’ajuda educativa implica assistir a l’alumnat en relació a les tasques i fer un
seguiment de les seves actuacions, desenvolupar un treball conjunt i actuar d’acord al
que l’alumnat fa o diu. Pel professorat, això suposa:
- Tenir en compte els coneixements previs de l’alumnat en relació al contingut
- Proporcionar reptes abordables per l’alumnat, tenint en compte els suports i els
coneixements previs
- Variar qualitativa i quantitativament els suports que s’ofereixen (tenir en compte
els nivells de les competències de cada alumne per gestionar els suports que
s’ofereixen)
- Adaptar i canviar les formes i suports segons el que necessiti l’alumnat
- Tenir com a objectiu la millorar de l’autonomia i comprensió de l’alumnat
(l’autonomia serveix per veure si l’alumnat he assolir el coneixement)

3. Ajudes en la interacció – Mecanismes d’influència educativa (MIE)

Les ajudes es manifesten en la interacció entre professorat i alumnat, per tant, l’activitat
conjunt és un element clau per poder analitzar les pràctiques educatives i millorar-les.
L’organització de l’activitat conjunt modela i determina l’estructura de participació (qui
pot dir o fer alguna cosa, quan, com, sobre què i respecte qui). Per entendre l’evolució
de l’activitat conjunt i els canvis pels que fa a l’estructura de participació (com podem
participar les unes i les altres en una estructura d’aprenentatge) i l’ajusta de l’ajuda, s’ha
de tenir en compte la dimensió temporal (el pas del temps, una seqüencia didàctica).

- Organització de l’activitat conjunta

La interactivitat es concreta en diferents ‘formes d’organització de l’activitat conjunta’
específiques entre professorat i alumnat: els segments d’interactivitat (SI). És a dir, dins
de l’aula es donen diferents moments que serien els segments d’interactivitat i dins de
cada segment/moment hi ha diverses formes d’organització de l’activitat conjunta.
Exemple: al llarg d’una situació d’aprenentatge en una aula sobre un contingut
curricular, s’identifiquen diferents moments o segments d’interactivitat (SI):
1. La mestra presenta els objectius i el contingut mentre l’alumnat escolta i fa
preguntes.
2. L’alumnat treballa en petit grup i la mestra supervisa el treball i resol dubtes
3. La mestra finalitza la sessió amb una síntesi de les principals conclusions i
l’alumnat escolta
Bloc IV: L’ensenyament com a ajuda ajustada a l’aprenentatge. Interactivitat entre
professorat i alumnat
En aquests SI, l’ajuda ajustada es concreta en mecanismes d’influència educativa (MIE).
Un mecanisme es una manera de fer una cosa, la influència implica/pretén un canvi i
educativa perquè es vol transmetre uns coneixements i fer alguna cosa amb algú. Per
tant MIE seria com els mestres podem provocar, canviar els processos d’ensenyança i
aprenentatge en l’alumnat.

- Mecanismes d’influència educativa (MIE)

• Construcció progressiva de sistemes de significats compartits (CSC): ‘La
manera en la qual professorat i alumnat fan públiques les seves
representacions -enteses com conjunts organitzats de significats- del
continguts escolars i se les comuniquen, el que els permet confrontar-les,
valorar-les, modificar-les i aproximar-les’’. És fer un intercanvi i una
negociació de significats per fer que els significats de cada un s’ajustin al
màxim possible.
• Traspàs progressiu del control i la responsabilitat sobre la tasca (TC): ‘les
ajudes i suports que el professorat brinda a l’alumnat a l’inici de l’activitat
es van retirant progressivament o van sent substituïts per altres de menys
intensitat, de manera que l’alumnat pot anar assumint un control major
sobre les tasques i continguts’.

Aquí apareix el triangle de la interactivitat on es fa una activitat conjunta entre el mestra,

l’alumnat i els continguts. Aquests MIE són complexos, problemàtics i no lineals, són
mecanismes interpsicològics (entre ments/entre persones), són processos subjacents
al comportament (processos que depenen del comportament de la persona, que estan
subjectes a la manera que ens comportem) i són una qüestió de grau.

3.1. El traspàs progressiu del control sobre la tasca del professat a l’alumnat
(TCI) – Bastida i patrons d’activitat conjunta
Traspàs progressiu del control i la responsabilitat sobre la tasca (TC)
Els recolzaments i ajusts que proporciona el professor van retirant-se progressivament
o van essent substituïts per altres que suposen tipus i graus d’ajust menors
qualitativament i quantitativament, de manera que l’alumnat pugui assumir, i assumeixi
efectivament, un control cada cop major sobre les tasques i continguts, i en darrer
terme, sobre el seu procés d’aprenentatge.
El professorat promou que l’alumnat sigui cada vegada més autònom i independent en
la realització de les tasques, oferint-li les ajudes que evolucionen i es modifiquen en
funció de l’actuació de l’alumne.

Per tant, com es produeix?

Mitjançant la creació i retirada de la bastida (‘andamiaje’) de suport a l’activitat de
l’alumne:
- Permetre a l’alumne inserir la seva activitat des de l’inici en el marc conjunt
global de la tasca a realitzar
- Oferir ajudes i suports contingents al nivell de competència
- Retirar les ajudes i suports de forma progressiva a mesura que l’alumne assumeix
cotes d’autonomia més elevades
Bloc IV: L’ensenyament com a ajuda ajustada a l’aprenentatge. Interactivitat entre
professorat i alumnat
Per tant la metàfora de la bastida és quan depenen de les necessitats que tingui
l’aprenent anem afegint o retirant certs tipus d’ajuda per tal que aquests acabin tenint
el control del seu aprenentatge. És a dir, la bastida consisteix en una estructura
provisional aportada pel docent que serveix de suport a l'estudiant en la construcció dels
nous aprenentatges i que és retirada una cop que l'estudiant és capaç de funcionar de
manera independent. Es refereix a l'assistència que el docent brinden als estudiants i
que serveix com a estructura de suport o guia per executar tasques que normalment no
podrien realitzar per ells mateixos, atès el seu estat actual de coneixement. D'aquesta
manera els estudiants, sobre la base dels seus coneixements previs i recolzats en la guia
o ajuda aportada, són capaços de progressar de mica en mica cap a successives zones
de desenvolupament proper.

Articulació dels 2 mecanismes al llarg d’una seqüència didàctica (gràfica):

Aquest gràfic parla dels dos mecanismes: un que té a veure amb el llenguatge i és el de
construcció de significats (les rodones) i el segon mecanisme és la del traspàs de control
i responsabilitat sobre la tasca (que és la lineal)

A l’eix vertical és el control de l’alumnat i del professor sobre la tasca. A dalt de tot és el
control del professorat i l’alumnat no és autònom. A baix és més autònom i el professor
no té tant control. Llavors, l’eix horitzontal és la dimensió temporal des de que comença
fins el final. Les rodones són les construccions de significats compartits, és a dir, els
significats del professor i l’alumnat. La petita és l’alumne i la gran el professor. La ruptura
és el moment en què l’alumne no ha comprès els coneixements i, per tant, el professor
torna a agafar el control, però torna haver-hi una ruptura ja que no ho compren i torna
a cedir el control, ara hi ha més intersubjectivitat.
Bloc IV: L’ensenyament com a ajuda ajustada a l’aprenentatge. Interactivitat entre
professorat i alumnat
Patrons d’activitat conjunta
El que fan professorat i alumnat quan treballen junts entorn d’un contingut o tasca
d’aprenentatge – Qui fa què, qui, com, quan, sobre què i respecte a qui?

Segments d’interactivitat Estructura de participació – Patró dominant

(segons la seva finalitat) d’actuacions
SI d’aportació d’informació El professorat explica informació nova sobre el
contingut mentre l’alumnat segueix l’explicació i pren
notes.
SI de realització individual L’alumnat realitza individualment exercicis del llibre
d’exercicis mentre la mestra es passeja per detectar
incomprensions i oferir ajuda.
SI de correcció d’exercicis Una alumna és escollida per dir la resposta a un
exercici, el professorat la corregeix en veu alta i la resta
d’alumnes prenen nota.
SI de repàs La mestra fa preguntes a l’alumnat, que respon
espontàniament o a petició de la mestra. La mestra
avalua les respostes de l’alumnat i fa un llistat dels
continguts clau. L’alumnat pren nota de la llista al seu
quadern.

3.2. La construcció progressiva de sistemes de significats compartits entre

professorat i alumnat (CSC) – Estratègies discursives

Construcció progressiva de sistemes de significats compartits (CSC)

És un procés d’elaboració i reelaboració de representacions compartides entre
professorat i alumnat sobre els continguts d’aprenentatge i les tasques d’aprenentatge
en el transcurs de la interactivitat.

Com es produeix?
1. El professorat ha de connectar amb les representacions inicials que les alumnes
tenen del contingut per tal d’ajudar a modificar-les progressivament
2. Inicialment el professorat fa una referencia estratègica temporal per crear un
nivell d’intersubjectivitat inicial i així connectar amb els significats que té
l’alumnat.
3. És necessari que l’alumnat modifiqui les seves representacions inicials per tal que
les noves siguin més riques i complexes, això suposa controlar incomprensions i
malentesos.
4. Aquest procés és possible gràcies al procés de negociació de significats entre
professorat i alumnat gràcies a l’ús del llenguatge: estratègies discursives
5. El professor ofereix ajudes ajustades per aconseguir que l’alumnat construeix i
un sistema de significats més ric i complex.
Bloc IV: L’ensenyament com a ajuda ajustada a l’aprenentatge. Interactivitat entre
professorat i alumnat
Estratègies discursives
Hi ha 3 tipus segons la seva finalitat:
1. Per explorar i activar coneixements previs
• Recurs al ‘marc social de referència’: Experiències i vivències personals
prèvies i fora del context escolar.
• Recurs al ‘marc específic de referència’: Experiències i vivències de
processos d’E-A a l’escola.
• Recurs al context extralingüístic immediat: Cridar l’atenció sobre
elements del context físic compartit per establir un primer nivell
d’intersubjectivitat.
• Demanda d’informació a l’alumnat: Preguntes o tasques de recopilació
d’informació

2. Per l’atribució positiva de sentit a l’aprenentatge

• Ús de metaenunciats: Promoure la implicació de l’alumnat i assegurar la
representació de la tasca.. Presentar tasques o continguts.
• Incorporació de les aportacions de l’alumnat al discurs de la mestra:
incorporar literalment, parafrasejar, o reformular.
• Caracterització del coneixement com a compartit: Promoure en
l’alumnat una visió compartida del procés d’E-A.

3. Per a l’elaboració progressiva de representacions més complexes i expertes del

contingut d’aprenentatge
• Reelaboració de les aportacions de l’alumnat: Reformulacions en termes
més precisos.
• Caracterització i etiquetatge de determinats aspectes del contingut o
del context: ‘A aquesta figura li direm circumferència’.
• Canvis en la ‘perspectiva referencial’ utilitzada per parlar dels
continguts: Modificació sistemàtica de les expressions referencials ‘Això
d’aquí’ → ‘Selecciona el menú d’opcions a la pantalla’.
• L’abreviatura de determinades expressions: Condensació i reducció
d’expressions utilitzades.
• Realització de recapitulacions, resums i síntesis: Senyalar la continuïtat
entre activitats, relacionar conceptes...