11/02/2019

1. COMPRENSIÓ SONORA I MEDIACIÓ TECNOLÒGICA

1.1. LA INFLUÈNCIA DE LA MEDIACIÓ TECNOLÒGICA
1.1.1. TRANSMISSIÓ DE MISSATGEES
A. Bàsicament són missatges Unidireccionals
• Emissorà Medià Receptor
B. Seqüencialitat (missatges seqüencials)
• Els missatges es difonen l’un darrere l’altre
C. Major Fugacitat
• Els missatges no romanen en el temps

1.2. LA INFLUÈNCIA DE LA MEDIACIÓ HUMANA

El missatge és descodificat de manera diferent per l’audiència. Motius:
o A curt termini
• El grau d’atencióà el grau d’atenció varia depenent de la cadena que
escoltem.
• El grau de motivació
• El grau de comprensió
o A mig/llarg termini
• El grau de retenció

1.3. PERCEPCIÓ DELS MITJANS AUDIOVISUALS EN RELACIÓ ALS IMPRESOS

El procés de percepció/comprensió sonora és diferent al procés desencadenat pels mitjans
impresos.
El procés de comprensió de textos sonors es divideix en 6 etapes:
A. RECONEIXEMENT
Identificació dels elements de la seqüència acústicaà Segmentació del discurs en unitats
significatives (paraules, frases...). Discriminem els sons de la parla dels altres sons.

B. SELECCIÓ
Extracció d’idees, paraules, sons més rellevantsà Agrupació d’elements en unitats
significatives.

C. INTERPRETACIÓ
Atribució de sentit a les unitats significativesà Aportació de coneixement i experiència.
 D. ANTICIPACIÓ
Es produeix una preproducció de sentit a partir de les primeres paraules, entonació,
estructura i contingut d’un discursà El primer moment de la comunicació dóna una idea del
que vindrà després.

E. INTERFERÈNCIA
Hi ha d’altres fonts que ens aporten informació a la cadena acústica, com la imatge del
locutor o la situació de l’espaià Aquests aspectes aporten dades que poden ajudar a
comprendre la significació global del missatge.

F. RETENCIÓ
Els elements més importants de la informació van a la memòria a curt terminià Només una
petita part d’aquests i a nivell general, en moltes ocasions, passen a la memòria a llarg
termini.

1.4. FASES DEL PROCÉS DE COMPENSIÓ LECTORA

A. L’ull fixa diverses paraules cada cop que explora les línies.
B. Formulació d’hipòtesi i comprovació (anticipació, interferència).
C. Retencióà La memòria a curt termini és molt activaà una tesi inicial no té sentit ple
fins que es coneixen tots els arguments.

1.5. LA NECESSITAT DE CLAREDAT, REDUNDÀNCIA I ADEQUACIÓ FORMAL DEL

TEXT
• Claredatà en la redacció i la locució
• Redundànciaà per estalviar esforços de comprensió i memorització a
l’audiència.
• Adequació del textà s’ha d’usar un format que faciliti l’assimilació del contingut

Com definiríem el concepte de “bombolla cognitiva” en l’àmbit de l’audiència?

És quan una persona té una idea preconcebuda d¡un tema en concret i no surt de la seva
opinió.
Per exemple trobem el procés independentista.
Esàs influenciat i predeterminat a rebre aquella informació.
Ens acomodem a allò que ens fa sentir bé. Escollim els mitjans que més s’adhereixen als
nostres pensaments. El concepte de bombolla cognitiva s’assimila al que seria una càmera
de eco.
 2. NOCIONS BÀSIQUES NARRATIVA AUDIOVISUAL
2.1. RÀDIO I TV: DOS MITJANS SEMBLANTS? (similituds i diferències)
Són moltes les similituds i poques les diferències entre ràdio i televisió en la transmissió
d’informació. La ràdio és més imaginativa mentre que la TV se’ns mostren imatges.
A nivell comunicatiu:
• La ràdioà permet crear imatges sonores, heterogènies i plurals en la ment del
receptor.
• La televisióà acota i concreta el significat il·lustrant els fets o permetent-ne el
visionat.

La característica principal que permet equiparar els dos mitjans és la seva capacitat per
difondre informació massiva de manera SIMULTÀNIA. Hi ha altres factors que també els
uneixen:
2.1.1 FONTS
Abraham Moles indica que les ”fonts són el lloc d’on prové el flux informatiu”.
Ràdio i TV comparteixen dos tipus de fonts (Fagoaga):
• Directes o testimonials à inclou corresponsals, cronistes...
• Legitimadesà administracions, partits, agències...

2.1.2 MISSATGES
Els missatges a la ràdio i la televisió són periòdics i nombrosos i apareixen de forma
consecutiva en el temps. Tant en ràdio com en TV són molt iguals però en la ràdio
s’especifiquen molt més els detalls que no a la TV que es mostren imatges.
A nivell informatiuà les estructures de transmissió dels missatges són semblants,
generant una narrativitat diferenciada per les necessitats d’audibilitat de la ràdio i
d’audiovisivilitat de la TV.

2.1.3 LLENGUATGE
Malgrat hi ha especificitats en els llenguatges radiofònic i televisiu, moltes normes són
compartides.
Informativamentà destaca la importància de la redundància (més en ràdio) en la
transmissió de dades, que incideix en tot el procés de producció i difusió de missatges.

2.1.4 AUDIÈNCIA
L’audiència de la ràdio i la TV és nombrosa, anònima, heterogènia i especialment
discontínua, és a dir que els seus integrants no estan tots interconnectats.
Hi ha uns conceptes a tenir en compte a l’hora de considerar l’audiència:
 A. ATENCIÓ
Moltes vegades escoltem la ràdio o mirem la televisió sense un desig exprés per veure aquell
programa concret. És fàcil distreure’s mentalment, adormir-se o fer d’altres coses mentre es
veu la televisió o s’escolta la ràdio.
L’abast de la nostra atenció quan escoltem és molt curtà de vegades només uns segons.
En el cas de la ràdioà sempre es podran fer més coses que en la televisióà ja que no té
tanta disponibilitat espaia i necessita de la vista i la oïda.

B. COMPRENSIÓ
Pensem molt més ràpid del que parlemà la velocitat mitjana de la paraula per la majoria de
persones és d’unes 120-130 paraules per minut.
Aquesta velocitat és lenta pel cervell humàà que pot absorbir paraules a una velocitat de
350-500 per minut.
En informatius s’acostuma a parlar a una velocitat de 160-170 paraules per minut.

C. RETENCIÓ
La retenció no serà igual per un programa de videoclips o musical, o per un programa de
debat. Hi ha molts factors que intervenen.
• Ex: un assaig optimista de retenció auditiva en televisió va descobrir que es retenia
el 50 per cent dels temes en sis hores, del 25 per cent en dos mesos i del 10-15 per
cent en 6 mesos. De tota manera, en aquest estudi cal tenir en compte la quantitat
d'informació transmesa.

D. IMMERSIÓ
Es diu que cinema, ràdio i televisió tenen un efecte d’hipnosi o autohipnosi, ja que situen el
subjecte en una relació certament íntima, projectant i identificant el que es desitja.

2.1.5 VELOCITAT
Els mitjans audiovisuals es poden considerar mitjans directesà enllacen sense
intermediaris els dos punts de la relació comunicativa. La distribució també és directa.
Abans es considerava molt més directa la ràdioà per la facilitat per interrompre la
programació en cas de fet destacat, però les televisionsà amb les flashos informatius o la
subtitulació de notícies d’abast s’han posat gairebé al seu nivell.

2.1.6 FUGACITAT
Els missatges en ràdio i televisió no tenen un suport llegit i en els principals usos els
missatges no són recuperats durant l’exposició.
La recepció davant un mitjà audiovisual presenta grans diferències amb la premsaà on
els missatges poden ser rellegits, repassats i analitzats pel públic de forma immediats. És
més fàcil tirar enrere i endavantà aquest mecanisme en l’àmbit audiovisual es basa en el
record.

2.1.7 EFECTES
Les reaccions davant els missatges de la ràdio i la televisió poden ser immediates, fins i tot
simultànies a la difusió dels missatges.
Els dos mitjans tenen un gran poder de mobilització de l’audiència, que poden aprofitar
els anunciants o d’altres col·lectius de la societat.

2.1.8 PRESÈNCIA LATENT

Tots dos mitjans donen la sensació de no aturar-se mai, per cap motiuà continuïtat
audiovisual sobre periodicitat impresa.
En informatiusà l’actualització de la informació és fonamental per donar la sensació que
les coses avancen i s’està al costat del ritme imparable de la vida.

2.1.9 PARTICIPACIÓ
Cantril y Allport (1971) van fer una escala sobre el grau de participació que els canals
impliquen:
1.Conversa personal, 2. Grups de de discussió, 3. Reunions no solemnes, 4. Telèfon,
5. Reunions solemnes, 6. Cinema, 7. Televisió, 8. Ràdio, 9. Telègraf, 10. Correspondència
personal, 11. Circulars, 12. Periòdics, 13. Taulells d’anuncis, 14. Revistes, 15. Lllibres.

Quina és la diferència entre exactitud i precisió?

Allò que és ben concret (exactitud).
Que t’acostis molt a les dades (precisió).
Exactitudà indica la proximitat entre el valor obtingut i el valor referencial acceptat.
Necessitem tenir un valor real i una dadaà té com a referència una dada.
Precisióà indica el grau de concordança dels resultats obtingutsà no necessita comparar
les dades amb un valor referencialà la precisió neix amb les mateixes dades.

2.2. TRACTAMENT DE LA INFORMACIÓ

La ràdio i la televisió aconsegueixen la seva plenitud originària amb les transmissions en
directeà fet que no ha aconseguit cap altre mitjà.
Ens trobem davant un gènere de relat, d’explicar els fets, de narració.
Mariano Cebrián Herreros (92)à entén per tractament en directe de la informació en ràdio
i televisióà el produït per una transmissió des del lloc dels fetes i en el mateix instant en què
aquests es produeixen.
 2.2.1. TEMPS
Cebrián Herreros diferencia també 4 temps que podrien considerar-se bastant assimilables
al procés de recollida, elaboració i difusió d’una informació:
• Temps del succés.
• Temps de l’elaboració narrativa.
• Temps de difusió o distribució.
• Temps de recepció.
2.2.2. NARRATIVITAT
L’Audiència quan rep una notíciaà la integra automàticament en un relat que té
prèviament, actua tal com ho fa el mateix informador quan es troba amb un fet determinat.
El relat pot serà així modificat, confirmat o complementat.
La narrativitat es caracteritzaà per la producció d’un efecte de temporalització dels
esdeveniments representats.
La narrativitat és una de les formes fonamentals d’intel·ligibilitatà davant un succés
ens preguntem sempre sobre les seves causes i els seus efectesà d’aquests en depèn el
sentit del succés.

NOCIONS BÀSIQUES NARRATIVA AUDIOVISUAL

2.3. NORMES BÀSIQUES DE REDACCIÓ
La redacció audiovisual presenta una sèrie de particularitats que podem destacar en funció
de l’àmbit que afecten:
2.3.1. ESTIL
Tant en ràdio com en televisió l’estil de la redacció ha de complir amb aquests requisits:
• Breu
• Senzill
• Precís
• Clar

2.3.2. LLENGUATGE
El nostre vocabulari en ràdio ha de ser d’ús corrent i habitualà fugint dels termes populars,
però sense caure en un to massa culte o enrevessat.
Altres consideracions:
1. Tendència dels verbs a situar-los en el temps més pròxim al present (present, no
passat).
2. Evitar al màxim els pronoms.
3. Associem els noms propis a càrrecsà sempre el càrrec davant del nom.
4. Adverbisà imprescindibles els de tempsà evitarem l’adverbi ahir o similars.
5. Adjectiusà els usarem només si aporten informacióà especialment els qualificatius.
 6. Les xifres s’han d’arrodonir.
7. Només usarem abreviatures i sigles si són d’ús corrent.
8. No abusarem de les frases fetes.

2.3.3. ESTRUCTURA GRAMATICAL

L’ideal és que cada frase transmeti només una idea, seguint l’esquema de S+V+P.
A més:
1. No amuntegarem massa la informació entorn al subjecte.
2. Trencarem les frases llargues en dues o més de petites.
3. Utilitzarem les aposicions.
4. Utilitzarem la veu activa del verb.
5. Evitarem frases simples (màxim 25 paraules) i, en tot cas, abans les coordinades,
que les subordinades.
6. Com a signes de puntuacióà utilitzarem el punt i la coma.
7. Evitarem les aposicionsà juxtaposició de dos mots, el segon d’aquests serveix per
completar el significat del primer

2.3.4. FORMA
1. Escriurem a una cara i amb text espaiat.
2. No tallarem un paràgraf o una frase a final de fulla.
3. Correccions mínimes i totals.
4. Noms estrangersà tractament especial per idiomes.
5. Redacció de les xifresà excepcions.
6. Anotacions de l’inici i el final dels talls de veu.

Exemples per a una notícia a les 14hà l’opció bona és la Cà La classe d’Escriptura
audiovisual del grup 02 ha començat avui a l’aula 15
Exemples per a una notícia emesa demà a les 8hà l’opció bona és la Cà l’assignatura
d’Escriptura audiovisual ha començat aquesta setmana a l’aula 15.

18/02/2019
3. COMPOSICIÓ D’UN TEXT AUDIOVISUAL
3.1. CONDICIONANTS PREVIS
3.1.1. EL MITJÀ
Hem de tenir en compte de quina manera es percep el missatge:
A. A través de l’oïda.
B. Acompanyat de la imatge del locutor o acompanyat d’altres imatges.
 3.1.2. EXTENSIÓ TEMPORAL
L’espai de la informació en els mitjans de comunicació audiovisuals es mesura en forma de
temps.
Hem d’acostumar-nos a quadrar el text, és a dirà a preveure la durada exacta de la
informació.

3.1.3. ELS OBJECTIUS DE LA COMUNICACIÓ

Cal tenir clara la funció del text que anem a difondre i el públic al que ens dirigim.
Exà informatiu juvenil o per adults.
En el marc general dels mitjans audiovisuals, les funcions principals són:
• Informar, entretenir, convèncer, educar, donar o formar opinió

3.1.4. CONCLUSIÓ
El text per a un mitjà audiovisual:
• Té caràcter comunicatiuà finalitat determinada.
• Té caràcter pragmàticà es produeix en una situació concreta.
• Té un ordre (estructura) i unes regles específiques

3.2. L’ORGANITZACIÓ DE CONTINGUTS

Els continguts de la informació audiovisual s’organitzen en base a (examen):
A. MICROESTRUCTURES
Ens fa percebre que el conjunt de paraules estan ben estructurades.
Fa referència a la coherència lineal, a les connexions entre les diferents paraules, frases o
paràgrafs (veure requisits escriptura audiovisual).

B. MACROESTRUCTURES
Fa referència a les connexions que ens fan percebre el text com un tot, amb coherència
semàntica global.
La macroestructuraà ordena de forma lògica les dades: els actors, els fets, les
circumstàncies, les causes..(quan fem un resum d’un text, extraiem la seva
macroestructura).

C. SUPERESTRUCTURES
És la forma com es presenta la informació en un textàhi ha diverses superestructures com
la notícia, la denúncia, la conversa...
La superestructura seria com una mena de plantilla que regeix la globalitat del text en
diverses dimensions (tipus de llenguatge, ubicació de dades en funció de la finalitat, estil de
comunicació...).
 3.3. MACROESTRUCTURA
3.3.1. MACROESTRUCTURA: ESQUEMA PREVI DE CONTINGUTS
És una eina bàsica per redactar correctament unt text periodístic.
Procés lògic en base a aquest esquema:
A. Revisar totes les idees que cal explicar, tenint en compte el temps que disposem.
B. Aplicar un criteri per decidir l’ordre:
• Cronològic, informatiu, de coherència narrativa, d’eficàcia comunicativa...
C. Ordenar els ítems en funció del criteri (agafarem models narratius periodístics).

3.3.2. MACROESTRUCTURA: ELS MODELS NARRATIUS

Tot model narratiu implica un pre-disseny macroestructural d’un discurs. Aquest disseny
preténà una organització en blocs dels continguts essencials des d’un punt de vista
global abans de plantejar-nos la forma d’explicar les idees des d’un punt de vista estètic o
sintàctic.
Podem trobar diversos models narratius, com per exempleà els dramàtics, els publicitaris
o els periodístics.

1. OBJECTIUS
L’objectiu de la comunicació periodística ésà la transmissió d’informació d’interès
general, de dades i fets socialment útils.
La informació també ésà un producte de consum lligat al nivell d’audiènciaà això comporta
que es busquin fets atractius, malgrat no tinguin una utilitat social rellevant.

2. PLANIFICACIÓ
En el moment d’iniciar l’elaboració del contingut, hem de tenir en compte quin tipus de
gènere hem de produir.
A nivell d’informació audiovisual, podem trobar-nos amb notícies estrictes, cròniques,
comentaris, reportatges, editorials...

3. NARRACIÓ
PRIMACIA/ ULTIMITAT
La narració audiovisual està condicionada per la perspectiva d’aquests principis:
• La primaciaà es refereix al fet que l’audiència recorda els primers sons o
imatges que percep d’una informació.
• La ultimitatà té la seva base en el fet que l’audiència acostuma a recordar
més les darreres dades d’una informació.
ARGUMENTACIONS
És important que els arguments que s’aporten en el global d’una notícia siguin clars i fàcil
de comprendre. Acostumen a ser:
• Tesià narració coherent sobre uns fets.
• Antítesià argumentació contrària a una altre.
• Síntesià resum o recull breu sobre fets.
REDUNDÀNCIA
La naturalesa volàtil i seqüencial dels missatges audiovisuals exigeix la reiteració de les
dades que es narren. Aquesta no repetició, però sí record dels fets o referència als
mateixos, s’anomenaà redundància.
Redundarà és fonamental per a la comprensió dels missatges audiovisuals.

4. L’ORGANITZACIÓ DELS CONTINGUTS

En la producció de notícies, la informació elaborada està dividida en 3 parts, tan en el cas
de la ràdio com en la televisió que són:
• Entrada
L’entrada radiofònicaà inclou el qui, el què i el quan (i en moltes ocasions l’on).
L’entrada televisivaà inclou igualment el qui, el què i el quan i es combina amb imatges en
forma de PG que alternen amb PD que centren l’atenció.
• Cos
El cos radiofònicà inclou normalment el com, el perquè, seguint una pauta de causa-efecte
en base a l’esmentada redundància.
El cos televisiuà inclou els mateixos elements que el radiofònic, usant però en moltes
ocasions una pauta cronològica de narració dels fets. En el cos hi podem trobar tot tipus
de plans visuals (hi ha sovint plans recurs).
• Tancament
El tancament radiofònicà redunda en el fet noticiós i es refereix a aquells ítems que han
convertit el fet en noticia.
El tancament televisiuà es fomenta en els mateixos elements que el radiofònic a nivell
narratiu, usant més aviat plans visuals (sovint PG) que ajudin a una contextualització
general del fet noticiós.

La informació als mitjans audiovisualsà presenta força diferències en relació a la premsa,

per exempleà pel fet que no ens trobem en general davant d’una piràmide invertia en la
presentació de dades. El fet d’escoltar o veure una informació ens remet a un model de
producció periodística propi, absolutament diferenciat.

Es pot ser un periodista independent en un mitjà?

Sí però has de treballar per diferents mitjans per poder tenir una estabilitat econòmica. Això
és molt difícil

Redacta la primera frase d’una notícia. PRÀCTICA D’ELABORACIÓ PERIODÍSTICA

El Ministeri de Cultura ha demanat aquest migdia a l’Audiència Nacional la intervenció de
forma temporal a la SGAE.

D’on surt el concepte d’actualitat? Del contingut que narrem, del programa que fem o
del mitjà en el que estem?
Depèn del context on està i del mitjà en què es troba, ja que aquest té una actualitat
determinada.

4. VEU, LOCUCIÓ I PROSÒDIA

4.1. ACÚSTICA I FISIOLOGIA DEL SO DE LA VEU
Cal conèixer els elements que intervenen en la producció de so a través de la veu, perquèà
la qualitat d’aquest so és determinant per la qualitat de la comunicació.
Una bona veu aporta connotacions positives al missatge informatiu com la credibilitat de
la informació, més enllà de la comprensió o claredat de les dades transmeses

4.1.2. FISIOLOGIA DE LA VEU

EL PROCÉS FÍSIC
La producció de so és un procés en fases:
A. La veu es genera a la laringe a partir d’una sèrie d’obstruccions que es
produeixen a l’esfínter glòtic o glotis.
B. Per emetre el so de la veu, tanquem l’esfínter de la laringe i exercim a la vegada
pressió d’aire en la seva part inferior des dels pulmons.
C. Aquesta pressió pneumàtica l’anem augmentant de manera automàtica fins la
força que estem exercint per mantenir la laringe tancada és insuficient i l’aire
surt.

D. Quan ja ha sortit l’aireà la pressió que ha obligat l’esfínter glòtic a obrir-se

disminueix i aquest torna a tancar-se, iniciant-se novament el procés anterior:
- Augment de la pressió
- Obertura de la laringe
- Baixada de la pressió
- Obstrucció de la laringe
LA PRODUCCIÓ DEL SO
Quan el procés físic descrit anteriorment genera una vibració de la laringe (cordes bucals)
per sobre de les 17 oscil·lacions per segon, auditivament, el percebem com un soà és a dir
es produeix la veu.
El número mínim d’oscil·lacions per segon que es produeixen a la laringe humana està entre
les 70 i les 80, que correspon a les veus més greus. En canvià els tons més aguts que pot
produir una soprano amb la seva veu registren una vibració de laringe que es situa entorn a
les 1300 oscil·lacions per segon. (imatge power point).

4.1.3. TEORIA ACÚSTICA DEL SO

El so és una substància perceptiva que es produeix com una funció dels paràmetres
d’intensitat, to i timbre. Aquests tres elements són utilitzats per les persones com autèntic
valor expressiu, atribuint significat a cadascun dels usos i variacions que presenta.
1. LA INTENSITAT
La intensitat està associada al concepte d’energia o força de la veu (un crit té una gran
intensitat i un xiuxiueig té poca intensitat). Des del punt de vista físic, quant més allunyades
estan les parets de l’esfínter glòtic en les oscil·lacions, més gran és la intensitat de la veu.
La mesura de la intensitat és el decibel. Una veu en una conversa en situacions normals
oscil·la entre 40 i 60 decibels. La màxima que pot produir la veu humana està entorn dels
110 decibels. Desviacions: postura, ressonància.

2. EL TO
El to està associat perceptivament a la sensació d’agut-greu en escoltar un so. El to depènà
de la freqüència de vegades que s’obri o es tanqui la laringe de l’orador. Així, quan
major sigui el nombre de vegades per segon, el so és més agut.
El to és independent de la intensitatà Podem generar tons molt aguts a intensitats baixes,
tons greus a intensitat altres i a l’inrevés.
La unitat de mesura del to és l’Hertz (número d’oscil·lacions per segon). Desviacions del to:
cantarella.

3. EL TIMBRE
El timbre és aquell element més personal de l’individu.
En funció de les nostres característiques físiques de tots els elements del nostre aparell
fonador (llengua, llavis, paladar, cavitats nasals...) la veu sona d’una manera o altra i això
és pràcticament únic per cada persona.
Desviacions del timbre: vocalització.

4.1.4. HIGIENE DE LA VEU

BONES PRÀCTIQUES
Normes generals per aconseguir una correcta dicció:
1. No forçar la intensitat de la veu.
2. Respirar correctamentà fer pauses naturals.
3. No inhalar ni ingerir productes o substàncies que irritin la laringe.

MALES PRÀCTIQUES
És molt important per no destrossar la veu:
1. No fumar i, en cas de fer-ho, almenys no parlar en el moment d’exhalar el fum.
2. Habitar o treballar en espais amb un alt diferencial de temperatura, sense variar els
nostres hàbits d’ús de la veu.
3. No tractar l’aparició d’afonies (irritació, nòduls, pòlips...).

4.2. L’ÚS EXPRESSIU DE LA VEU

4.2.1. LA DESCRIPCIO DES DEL SO DE LA VEU
No solament descrivim a través de l’estructura lingüística, sinó també mitjançant la qualitat
del so de la nostra veu (to, timbre, intensitat).
Per obtenir el major rendiment possible de la veu, practiquem la impostació que consisteix
aà col·locar l’aparell fonador de manera que s’obtingui el major rendiment possible, en
funció de les necessitats que tenim en cada moment.

4.2.2. CONCEPTES BÀSICS DE L’EXPRESSIÓ DE LA VEU (no examen?)

• Expressió fonoestèsica
És aquella part de l’expressió sonora oral transmesa mitjançant trets acústic de la veu que
informa sobre la forma, la mida, la textura, el tipus de moviment d’allò que descriu verbalment
l’emissor, o bé sobre l’actitud el caràcter, l’aspecte físic i el context de l’emissor.
• Simbolisme fònic (Troubetzkoy)
És quan la veu es percep com adequada al seu significat semàntic

• Actitud sonora
És aquella manipulació de la intensitat, to o timbre de la veu que pretén una finalitat
comunicativa determinada. Modificar l’actitud sonora ens serveix per:
A. Comunicar estats emocionals
B. Descriure objectes, espais...

4.2.3. EL VALOR EXPRESSIU DE LA INTENSITAT

La intensitat utilitzada pels interlocutors determinaà el tipus de relació que tenen i la
distància física que hi ha entre ells. A més, el tractament fonològic de la intensitat de la veu
té un paper determinat en la identificació i expressió sonora de les actituds emocionals dels
qui parlen.
• Tristesaà intensitat baixa
• Agressivitat/còleraà intensitat alta

4.2.4. EL VALOR EXPRESSIU DEL TIMBRE

La manipulació fonològica del timbre té fonamentalment dos camps expressius: el de la
construcció de personatges i el de la descripció fonoestèsica de textures.
-Construïm personatges posant el nostre aparell fonador de manera intuïtiva com qui volem
imitar, modificant els nostres ressonadors naturals.
-D’altra banda, una veu trencada, en fer una descripcióà suggereix una textura aspra i
rugosa. Per contra, l’emissió de la veu amb un so harmònic i ric à suggereix textures llises
i brillants.

4.2.5. EL VALOR EXPRESSIU DEL TO

En la nostra memòria auditiva està fixada de forma molt claraà la variabilitat que pateix el
to dels sons en funció de la ubicació i el moviment de les fonts sonores.
A. Per exempleà podem reproduir de forma intuïtiva i sense cap tipus de problemes la
variació del to d’un objecte que s’allunya o que s’acosta. S’associa la llunyania als
tons més aguts.
B. Existeix també una relació analògica entre els tons aguts i els colors clars, i els tons
greus i els colors foscos.
C. La manipulació del to permet també el control voluntari de l’expressió emocional.
• Exempleà les entonacions construïdes amb els nostres tons més baixos o greus
suggereixen dramatisme, personatges de major edat, situacions tràgiques... En
canvi, les entonacions més altes o agudes suggereixen alegria, personatges
acriaturats o joves, situacions de molta tensió emocional.
Exemple: la descripció d’una situació lluminosa es percep com a millor
explicada oralment quan el locutor ho fa usant els seus registres aguts i
viceversa.
4.3. TÈCNIQUES DE RESPIRACIÓ A LA LOCUCIÓ
4.3.1. FISIOLOGIA DE L’APARELL RESPIRATORI
Podem comparar l’aparell respiratori amb una càmera pneumàtica que està comprimida per
una sèrie de muscles:
A. Intercostals
B. Diafragma
C. Abdominals
4.3.2. TIPUS DE RESPIRACIÓ
Podem trobar 3 tipus de respiració:
 A. Clavicular
B. Intercostal
C. Abdominal

4.3.3. RELACIÓ LOCUCIÓ/ RESPIRACIÓ

Per una correcta respiració en la locució:
A. Relació pauses-respiracióà hem de respirar en els llocs previstos per les pauses
(punts, comes).
B. Rendiment a la respiracióà cal no expel·lir aire a les pauses, desenvolupar una
fonació sense fricció i utilitzar la intensitat sonora adequada (cal que sobri aire als
pulmons durant la locució).

4.3.4. PROBLEMES LOCUCIÓ/ RESPIRACIÓ

Els problemes en relació a la respiració en la locució acostumen a venir de:
A. Situacions d’ansietat/ nervis.
B. Mala utilització dels òrgans fonadors.
C. Hàbits inadequats de respiració en la locució.

A que ens referim quan diem que els mitjans es retroalimenten?

Que serveixen com a font uns els altres. Una gran informació que rebem és generada pels
mateixos mitjans

4.4. LA SINTAXI SONORA

4.4.1. EXTENSIÓ I TESSITURA
S’anomena extensió d’una veu a tota la gamma de tons que és capaç de fer sonar forçant-
la al màxim.
Exà el baix aconsegueix els tons més greus i la soprano més aguts.
La tessitura ésà la franja de tons que utilitza una persona habitualment.
Exà la tessitura es pot allargar amb entrenament.

4.4.2. ENTONACIÓ
L’entonacióà és la successió de variacions controlades de to que va construint la nostra
veu en el desenvolupament d’un discurs oral amb la funció d’estructurar-lo
sintàcticament.
Exànormalment quan acabem una frase baixem el to per tancar la idea i quan fem
una pregunta alcem el to. Els dubtes presenten un to invariable.
 4.4.3. DIAGRAMES D’ENOTACIÓ

Cadènciaà conclusió o caiguda d’una frase musical.

Semi-cadènciaà
Suspensióà prolongació o retard en fer sonar una determinada nota.
Semi-antidcadènciaà
Anticadènciaà diferenciació dels membres d’una oració encadenats mitjançant elements
d’entonació tensa i que roman suspesa

4.4.4. CONCEPTRE DE GRUP FÒNIC

Des d’un punt de vista sonorà el discurs oral es divideix en frases separades per pauses i
aquestes frases es divideixen al mateix temps en grups fònics, que estan separats per
pauses menors.
El grup fònic ésà la seqüència mínima del discurs oral situada entre dues pausesà
estructura el discurs oral sintàcticament organitzant-lo produint un sentit.

4.4.5. CONCEPTE DE PAUSA

Anomenem pausaà a un silenci dins del continu sonor de la veu.
La pausa actua de manera inversa a l’enllaç ideològic de conceptesà quan més llarga és
una pausa, menor és la sensació de relació entre els continguts que separa la pausa.

4.5. TÈCNIQUES DE LECTURA DES DEL PUNT DE VISTA SONOR

4.5.1. LECTURA ORAL I TRANSCRIPCIÓ VISUAL
El temps de la lectura en veu alta o oral d’un text és diferent (més gran) que el temps de
lectura visual del mateix.
Hem de considerar aquest desfasament com un avantatge important en la nostra locució.
4.5.2. VOCALITZACIÓ I ARTICULACIÓ
Una vocalització o articulació correctes faciliten la comprensió del text oral. Una dicció
correcta té com a requisits:
• Articularà enunciar correctament totes les consonants.
• Vocalitzarà pronunciar clarament les vocals.
• Parlar amb una intensitat convenient.
 • Adoptar un ritme i actituds adequades.
Per millorar l’articulació i vocalització hi ha alguns exercicis contrastats:
• Obstacle a la boca.
• Gimnàstica bucal.
• Gesticulació exagerada.
• Exercicis respiració/ intensitat/ ressonància.
• Lectura en veu alta en diferents actituds (lent, ràpid, plorant, rient...)

4.5.3. VELOCITAT DE LECTURA

En una locució per a mitjans audiovisualsà la velocitat es determina en funció del tipus
de programa, dels seus objectius, de la seva audiència, del moment del dia en què s’emet...
D’altres elements que intervenen:
• Tipus de tasca verbal proposada.
• Grau d’espontaneïtat i habilitat.
• Pressions en la situació comunicativa.
4.5.4. LA INTENCIÓ DISCURSIVA
En funció del tipus de programa o gènere que desenvolupen usarem unes determinades
entonacions, pauses o intensitats.
No és el mateix fer una locució informativa (anticadències a final d’idea, predomini de
pauses lògiques, pauses més curtes...) que una locució radiofòrmula musical (entonació
molt diversa, allargament de grups fònics, canvia de ritme constants...).

4.5.5. LA INTENCIÓ DISCURSIVA INFORMATIVA

La locució en informatius depèn en gran mesura de la funció que desenvolupem en el
programa informatiu (conductor, cronista, locutor...) i del gènere o tipologia de la informació
(notícia estricta, entrevista, crònica, editorial, comentari...) que difonem.
També té una gran influència el moment d’aquesta difusió (matí, tarda, nit...)

25/02/2019
5. COMPOSICIÓ TEXT AUDIOVISUAL
5.1. CONCEPTE DE NOTÍCIA (definició notíciaà examen)
La notíciaà no és quelcom real, sinó una cosa inventada des de la necessitat d’informar
sobre fets o esdeveniments que succeeixen en la realitat social.
Entenent que l’individu es situa en dues realitats, la social i la mass-mediàtica, la notíciaà
seria una manera de donar forma a la realitat mass-mediàtica. Els fets de la realitat socila
perden sentit en aquesta altra realitat, quan són fragments i perden tota la seva complexitat.
Prado, 1985à defineix notícia com a unitat estructural mínima d’informació. La notícia
ha de ser descriptiva, breu, formalment neutra i amb una ordenació lògica de les dades.
Mariano Cebrián Herreros, 1992à la notícia és una manera de reflectir la realitat
breument, sense judicis de valor i amb el màxim grau d’objectivitat possible.
Van Dijk,1990à la concep com a un relat pur i realista dels fets i opinions de la realitat.
5.2. LA NOTÍCIA AUDITIVA
La notícia auditivaà és aquella que presenta només un tractament sonor de la realitat. Es
realitza exclusivament mitjançant la paraula dita, la música, els sons de la realitat o sorolls
i el silenci. Com a tal, tractaà l’harmonització d’aquests sistemes expressius per aconseguir
una unitat narrativa o expositiva, tot i que la paraula és l’element principal.

5.3. LA NOTÍCIA A LA RÀDIO

El gènere notícia a la ràdio troba el seu màxim valor en els testimonis sonors, en la
manifestació sonora dels fets, de la realitat. És el so com a testimoni i valor informatiu el que
interessa, malgrat la seva ambigüitat. La paraula oral és el vehicle per canalitzar la
informació i donar coherència, credibilitat i aclariment a la resta de sons.

5.4. LA NOTÍCIA AUDIOVISUAL

La notícia audiovisualà consisteix en una difusió d’imatges i paraules orals. És en aquest
creuament simultani i en continuïtat que rau la seva aportació informativa. En destaca la
força de la imatge que és com a mínim tant important com la de la paraula.

5.5. LA NOTÍCIA A LA TELEVISIÓ

La notícia a la televisióà usa un llenguatge que combina coherentment i amb unitat narrativa
les imatges i els sons. Per això, cal sincronització expressiva, interrelació, unitat narrativa.
A la televisióà la notícia condensa les accions, utilitza l’el·lipsi per la narració amb imatges
i sintetitza mitjançant la paraula les idees del discurs.

5.6. CONVERTIR FETS EN NOTÍCIES

Hi ha una sèrie de condicionants que influeixen a l’hora de portar un fet o un esdeveniment
de la realitat social a la realitat mass-mediàtica. Podem destacar-ne els següents:
5.6.1. ELS CRITERIS DE NOTICIABILITAT/ EXCLUSIÓ
Criteris de noticiabilitat
Villafañé, Bustamante i Prado (1987)à van demostrar que les principals varables de
selecció en fets d’àmbit nacional són:
1.Notorietat (28,2%) 2. Interès majoritari (19,3%) 3. Conflicte (14,4%) 4. Quantitat
d’afectats (!2,4%) 5. Disponibilitat i accessibilitat (10,3%)
En cada mitjà s’estableix una classificació de les variables de selecció comuna. Fins que un
professional no comparteix els criteris, no s’integra periodísticament en el mitjà.
Criteris d’exclusió
Els principals són els següents:
A. Falta de temps
B. Característiques de l’audiència
C. Informacions usades o vellesà redundants
D. Atemporalitat
E. Mala qualitat d’imatge o so
F. Pressions sobre el mitjà
G. Legalitat vigent
5.6.2. LES FONTS/ EL TRACTAMENT/ ESTRUCTURA
Aquests tres elements condicionen també que un fet esdevingui notícia. El tractament i
l’estructura determinen la importància que donem a la informació i com la tractem.
La tipologia de les fontsà condiciona el contingut que es difon sobre una notícia i el seu
enfocament.
5.6.3. LA UBICACIÓ, LA DURADA, L’EMISSIÓ
La ubicació i duradaà es refereixen al punt de l’informatiu en que es donarà aquesta
informació i que condicionarà la seva transcendència.
L’emissió à es refereix a la difusió de la informació.

5.7. ESTRUCTURA DE LA NOTÍCIA

L’estructura de la notícia es fomenta en tres parts: entrada, cos i tancament.
5.7.1. ENTRADA DE LA NOTÍCIA
L’entrada d’una notícia condiciona tota la resta de la informació. S’ha de presentar de
manera senzilla (però tampoc com un titular) i atractiva (cridar l’atenció) el més important.
Sempre inclou el qui, el què, el quan i quasi sempre l’on.
5.7.2. COS DE LA NOTÍCIA
El cos és el desenvolupament dels fets presentat que, en la ràdioà acostuma a seguir una
línia de causa-efecte, respectant la redundància.
En el cas de la televisióà el cos acostuma a tenir un desenvolupament més cronològic,
pels condicionants que exigeix la imatge.
El cos ha d’anar introduint elements nous, al costat d’elements de redundància. Ha de
respondre el com i el perquè.
5.7.3. TANCAMENT DE LA NOTÍCIA
En aquesta part redundarem en el fet noticiós i ens referim a aquells ítems que han
convertit el fet en notícia. No obstant, tot i ser redundants evitarem repetir-nos, dient doncs
el mateix però d’una altra manera. No podem aportat en aquesta part una dada nova massa
significativa.
Cap on va el periodisme audiovisual?
FORMAT DE NOTÍCIA A RÀDIO I TV
5.8. LA NOTÍCIA A LA RÀDIO
Hi ha tres formants principals de la notícia a la ràdio:
5.8.1. LA NOTÍCIA ESTRICTA
La notícia estrictaà és aquella que es basa en el relat del periodista. És el format més
habitual en els butlletins informatius horaris i en els flashos informatius. Pot tenir una durada
que generalment no supera el minut. La durada està condicionada a la immediatesa de la
informació i a la quantitat de dades. Està estructurada en entrada, cos i tancament.
5.8.2. LA NOTÍCIA AMB CITES
La notícia amb citaà no acostuma a superar els 3 minuts, ni tampoc les 3 cites. És també
anomenada notícia de declaracions. Aquesta notícia és de les més habituals en els actuals
serveis informatius. Algunes de les dades són expressades pels protagonistes, els
testimonis o les fonts d’un fet.
Quines són les principals raons per introduir una cita?
• Es guanya ritme auditiu, per alternança de veus
• Serveix per cridar l’atenció de l’espectador
• Permet reproduir o recrear l’ambient dels fets (escenari sonor dels fets)
• La cita fa que hi hagi un increment de la credibilitat de la informació
Quines són les idees que qualitativament ha de complir una cita?
a. Que el fragment que utilitzem sigui una exposició clara de dades, idees
o opinions.
b. Que sigui breu (entre 15’’ i 25-30’’).
c. Que dins d’un mateix fragment no es repeteixi la mateixa opinió,
informació.
d. Que compleixi la línia de to.
e. Que sigui un fragment on no es dubti.
Quina és la funció de la cita?
Oferir dades noves del fet a la nostra audiència. La cita quasi sempre la inclourem en el
cos de la informació, amb l’excepció de casos puntuals. A l’entrada no la posarem, pq
difícilment sintetitza les dades importants (que-qui). Si la poséssim al tancamentà hauríem
de redundar i no compliria la funció d’aportat noves idees.
Com es fa la selecció tècnica d’una cita?
a. Buscant que sigui audibleà màxima qualitat possible.
b. No desvirtuant els continguts, deixar-les com a unitats independents.
c. Sent la millor possible, del millor personatge possible.
d. Respectant la corba d’entonació.
Com s’han de presentar les cites?
a. Identificar el personatge (càrrec primer i després nom del personatge).
 b. L’enllaçà aïllar la idea fragmental i donar-la nosaltres canviant les paraules.
Ex: OK- Primer càrrec (nom del personatge)... ha declarat (...)... Idea tall
KO- “Ho explicava així...” (no és notícia com ho explica) – “ha fet aquestes
declaracions...”
5.8.3. LA NOTÍCIA AMB ENTREVISTA
L’entrevista amb un personatge és la mateixa notícia. A més, dóna a la informació un major
nivell de credibilitat, en la mesura que intervenen els mateixos protagonistes.
Hi ha dos tipus de notícia amb entrevista:
a. Entrevista d’informació estricta
b. Entrevista d’informació en profunditat
El tipus d’entrevista condiciona la manera d’enfocar la tasca periodística. L’entrevista
d’informació estrictaà té com a funció bàsica subministrar les dades d’un fet. La notícia
principal sorgeix de la mateixa entrevista.
L’entrevista d’informació en profunditatà ja parteix d’una notícia i pretén exposar els detalls
d’un fet determinatà acostuma a ser una entrevista més opinativa.
A l’entrada de l’entrevistaà cal justificar el fet noticiós i destacar la importància de
l’entrevistat.
Al cosà cal estar pendent de les respostes i preguntar a partir d’aquestes, especialment
en les d’aprofundiment.
Al tancamentà cal acomiadar l’entrevistat i redundar o sintetitzar el més important.

5.9. LA NOTÍCIA A LA TV
Els principals formats de la notícia a la TV són els següents. Alguns també reconeixen la
notícia en imatges:
5.9.1. LA NOTÍCIA SENSE IMATGES
La notícia sense imatgesà és el format del gènere notícia més simple. Es basa en la
comunicació de les dades que fa el locutor. La durada aproximada d’una notícia sense
imatges ha de ser d’entre 20 i 35 segons (menys de 20 no és aconsellable pq donarem molt
poca informació, mentre que amb més de 35 l’atenció de l’espectador decau sinó hi ha un
altre suport visual que no sigui el periodista).
En aquest tipus de notícia s’acostuma a oferir la informació amb un suport visual: el catchà
finestra que es posa a un racó de la pantalla o al fons. La funció del catchà no és la de
donar informació, sinó que ens ofereix una imatge referencial, de contextualització.

5.9.2. LA NOTÍCIA AMB IMATGES (fixes/ mòbils)

La notícia amb imatges fixes
Les imatges fixes més usades en una notícia televisiva són les fotografies, els gràfics i els
mapes. La fotografia ha de tenir una funció informativa i també ha de tenir una funció
identificativa d’un espai, d’un personatge o per contextualitzar una altres fets que donem de
forma oral.
La durada de la imatge estàtica dins del marc d’una informació està en funció del temps de
la necessitat de comprensió o descodificació per part de l’espectador. La seva ubicació és
normalment el cos de la informació i cal sincronitzar el nostre discurs amb l’aparició de la
fotografia, per tal d’ajuda a l’audiència.
La notícia amb imatges mòbils
Hi ha 2 grans formats de notícies amb imatges mòbils:
1. Cites
2. Imatges referencials
També en aquesta categoria s’acostumen a situar les notícies amb imatges d’arxiu, les
recreades en ficció i les que incorporen entrevista.
5.9.2.1. IMATGES DE CITES
Es mantenen les mateixes característiques de la notícia amb cita radiofònica, fent esment
però d’aquests dos aspectes:
En la presentació dels tallsà no cal una referència tant directa com la ràdio, ja que nom i
càrrec poden subtitular-se en el tall.
Posar títols a la imatge també facilita la introducció de talls consecutius (moltes vegades
amb efectes cortineta o flash).
5.9.2.2. IMATGES REFERENCIALS
La notícia amb imatges referencialsà són molt usuals als serveis informatius. Construïm
una informació amb una seqüència visual en la que podem recollir les conseqüències o els
efectes que hagi tingut el succés o el fet. Serveix tmb per ubicar l’espectador en l’escenari
dels fets. Les imatges serveixen per legitimar el discurs oral del periodista.

5.10. MODEL DE SEQÜÈNCIA VISUAL

Per respondre als principis que regeixen la informació audiovisual, hem de configurar una
successió d’imatges que estigui en sintonia amb l’estructura d’entrada, cos i tancament.
Cadascuna d’aquestes parts de la notícia haurà de contenir unes imatges predeterminades.
5.10.1. SEQÜÈNCIA VISUAL: ENTRADA
Els plans més adequats per a l’entradaà inicialment, són els de contextualització -plans
generals- que ens situaran en el lloc dels fets. Posteriorment posarem plans detall per
mostrar els elements expressius, els més detallats, per centrar l’interès de l’espectadorà
per mostrar-li els detalls interessants.
L’entrada pot estar formada per entre dos i quatre plant, depenent de la informació.
5.10.2. SEQÜÈNCIA VISUAL: COS
Hi ha una clara necessitat de crear un ritme visual adequat a l’ordre cronològic. Podem
combinar tot tipus de plans, usant també els generals, que permeten descansar a
l’espectador. La durada dels plans ve marcada pel contingut (elements significatius que hi
 ha al pla) i la mida (un pla més curt/ detall haurà de duruar menys). L’important és no abusar
consecutivament del mateix pla.
5.10.3. SEQÜÈNCIA VISUAL: TANCAMENT
Al tancament es busca plans més generals per redundar en el discurs, intentant inicial la
narració sense trencar bruscament la cronologia del cos. Poden ser també plans
contextualitzadors que semblin una successió cronològica del cos.

*Mirar resum EGM 2018 (està al Power Point).

COMPOSICIÓ TEXT AUDIOVISUAL

5.11. EL GUIÓ AUDIOVISUAL
El guióà és el document inicial per a la realització i emissió d’un programa audiovisual. El
guió és el document que posa en comú totes les tasques que es realitzen en la posada en
pràctica d’un programa. Pretén:
• Descriure la línia narrativa que presenta la acció o el programa.
• Descriure detalladament tots els recursos sonors i/o visuals que hi apareixen.
5.12. EL GUIÓ RADIOFÒNIC
Hi ha tres tipus de guions radiofònics segons el contingut:
• Guió literarià textos íntegres i anotacions tècniques resumides.
• Guió tècnicà anotacions tècniques íntegres i textos a mitges.
• Guió tècnic-literari -absolut- à tota la informació possible.
El guió radiofònic té dues formes possibles en base als següents dos models:
• El guió americàà només té una columna i separa les indicacions dels textos dels
locutors amb paràgrafs espaiats.
• El guió europeuà es presenta en dues o més columnes, reservant l’esquerra
sempre per la part tècnica.
Els plans sonors més usats en informatius són el PP i el PF (2p).
En la descripció de fonts sonores, les més habituals són les següents:
• MIC
• PC Tall
• SINT
• CORT
Control Estudi
PP MIC 1 LOC 1: El president de la Generalitat, Carles Puigdemont, ha afirmat aquest matí que
estava meditant la seva dimissió.
PP PC Tall 2 (La veritat és que..... no faré doncs com en Junqueras).
24’’
PP MIC 1 LOC 1: Tot i així, Puigdemont confirmarà demà si pren o no la decisió d’abandonar el
càrrec
PP MIC 2 LOC 2: Un avió s’ha estavellat aquest matí prop de la ciutat iraquina de Mosul.
5.13. EL GUIÓ TELEVISIU
La diferència amb la ràdio és que incorpora la imatge i això suposa més complexitat.
L’existència de diversitat de guions respon generalment al nivell de descripció de la imatge.
Aquesta pot presentar gràfics, rètols, subtítols o incloure altres imatges...
Número de Pla Descripció imatge Text Durada Pla Durada Total

Descripció imatge Rètol Subtítol Imatge complem. Infografia

Els símbols més usats per la descripció de la imatge en televisió són els següents:
• Plans de personesà PD, PPC, PPG, PP, PMC, PM, P3/4, PE, PL, PEL.
• Plans de cosesà PD, PP, PM. PG. GPG. Vista aèria.

Número Descripció imatge Text Durada Durada

de Pla pla Total
1 PG Els veïns de la 6 6
Urbanització Urbanització, Camp d’es
Pins, estan en estat d’alerta
2 PG carrer amb rates Per plaga de rates qeu 4 10
corrent estan patint
3 PD rata davant peu de Les rates han envaït els 3 13
farola carrers i
4 PG rates pel darrer d’un Fins i tot de dia poden ser 7 20
senyor que està llegint diari vistes pels jardins de les
al jardí de casa seva cases, sense que els facin
por les persones

Consideracions en la composició de les imatges:

 a. En informatius és millor no usar massa els pans en moviment- millor plans estàtics
ben composats-. El més usat és el moviment de zoom i la panoràmica, que
acostuma a ser de seguiment o de reconeixement.
b. Els PG exigeixen més temps que els PD.
c. És bo no tallar una unitat de significació amb una canvi de pla brusc.

Núm Descripció imatge Text TP TT

de Pla
1 PG accident Un greu accident que s’ha 5 5
produït aquest matí
2 PD sang a terra zoom out a PG a la carretera nacional 2 ha 7 12
cotxe destrossat i policies causat la mort a 4 persones i
controlant trànsit. n’han resultat 3 més de
ferides.
3 PG carretera L’accident ha provocat cues 8 20
Panoràmica de reconeixement a de 10 quilòmetres ja que les
PG accident tasques de neteja de la
carretera...

4/03/2019
5.13.1. ANTECEDENTS: LA CRÒNICA LITERÀRIA
La narració de fets històrics explicats pels mateixos protagonistes a través de publicacions
van ser les primeres manifestacions del gènere crònica. En aquestes narracionsà els
protagonistes explicaven els gets segons la seva visió i interpretació.
Un exempleà seria el cas de “La guerra de les Gàl·lies” de Juli Cèsar, tot i que hi
ha moletes d’altres obres.

5.13.2. CONCEPTE DE CRÒNICA

La crònica, pels seus orígens o pel seu posterior desenvolupament, consisteixà en la
informació sobre uns fets ocorreguts durant un període de temps des del lloc mateix o
pròxim, on s’han produït, relatada per un informador que els ha viscut com a protagonista,
testimoni o investigador que coneix les circumstàncies que l’envolten.

5.13.3. TIPOLOGIA DE LA CRÒNICA

Les cròniques es poden dividir en base als següents criteris:
a. D’informació GENERAL
a. Segons la cobertura territorial (internacional, nacional, local...)
b. Segons el tractament dels continguts (d’aprofundiment, d’abast...)
 c. Segons els fets tractats (monotemàtica...)
b. Especialitzada
c. Segons l’autoria

5.13.4. ESTRUCTURA DE LA CRÒNICA

L’estructura d’una crònica presenta quatre possibles situacions:

A. Piràmide invertida ▼
B. Piràmide ascendent ▲
C. Piràmide doble ♦
D. Arborescent ▓ à l’estructura de crònica de guerra

5.13.5. ESTIL AUDIOVISUAL DE LA CRÒNICA

La crònica admet un estil personal de l’autorà presentant les dades de la manera més
concreta possible.
L’objectiu principalà és l’exposició d’uns fets, malgrat s’admet a l’ombra una lleugera
valoració, sense perdre el desig de màxima objectivitat.
La referència de la nostra audiència és un grup reduït de personesà això ens donarà la
mesura justa de to, actitud i gestualitat.

5.13.6. TÈCNIQUES DE LA CRÒNICA A LA RÀDIO

La veu li serveix al cronista com a tret identificador i de reconeixement per a què
l’audiència pugui atribuir-li el que explica com a interpretació seva.
La crònica radiofònicaà pot recollir els sons testimonials dels fets, les declaracions dels
seus protagonistes o testimonis, però sempre lligats per la veu del cronista, és a dir, que en
la crònica l’important és l’exposició de l’informació, malgrat la resta de documents tenen un
valor secundari però necessari.

5.13.7. TÈCNIQUES DE LA CRÒNICA A LA TV

La crònica televisiva és una informació relatada per la veu i la imatge del seu autor, on
aquesta presència està justificada per ser el portador de l’aspecte valoratiu de la crònica.
Habitualment, es combina la presència i les imatges, però hi ha cròniques en les que
només apareix la imatge de l’autor. En el cas que no sigui possible la imatge del cronista,
s’acostuma a substituir per una foto o del mapa de la seva ubicació propera als fets.

5.13.8. EL CRONISTA: RELAT I INTÈRPRET

El que s’exigeix a tot cronista és que sigui notari dels fets, que en sigui un testimoni o que
els visqui. Aquesta funció testimonial el port a investigar el què ha passat i oferir les dades
recollides. És un informador híbrid: relator i intèrpret. És un informador híbrid: relator i
intèrpret. La crònica, per aquesta visió personal de l’autor, exigeix sempre la seva
identificació.
El cronista és a mésà el vehicle perquè cada emissora presenti una versió personal dels
fets.
5.14. DIFERÈNCIES NOTÍCIA I CRÒNICA (examen)
5.14.1. NOTÍCIA vs CRÒNICA: CONCEPTE
La notícia-à és la narració d’uns fets per part d’un periodista que els coneix a partir d’una
font legitimada.
La crònicaà és la narració d’uns fets per part d’un periodista que els explica des del lloc on
s’han produït i que els ha viscut com a protagonista, testimoni o investigador.

5.14.2. NOTÍCIA vs CRÒNICA: REDACCIÓ

La notíciaà no admet personalització per part del periodista. Precisament, qualsevol
aportació pròpia pot ser un factor distorsionador dels fets, ja que no els ha viscut.
La crònicaà permet la valoració dels fets i la interpretació per part del periodista. Si és part
dels fets o està en l’ambient on s’han produït, és lògic que ho reflecteixi en la seva exposició.
L’audiència el veu com a més expert.

5.14.3. NOTÍCIA vs CRÒNICA: ESTRUCTURA

La notíciaà està formada per una entrada, cos i tancament amb elements quasi inalterables
en cadascuna d’aquestes parts.
La crònicaàpot tenir estructura de:
• Piràmide ascendent
• Piràmide descendent
• Piràmide doble
• Arborescent
5.14.4. NOTÍCIA vs CRÒNICA: DIFUSIÓ
Notíciaà No és necessària la identificació del periodista en la difusió d’una notícia. Hi ha un
distanciament entre qui explica la notícia i la seva font original.
El ritme en l’explicació dels fets és estàndard, en tant que es tracta d’una narració de fets.
Crònicaà És pràcticament la font. És important la seva presència, ja que aporta un valor
afegit a l’audiència.
El ritme en l’explicació dels fets pot ser una mica més lent, en tant que n’aporta una valoració.
EL PERIODISTA AUDIOVISUAL (quan una persona és un bon periodista audiovisual)

1. El periodista audiovisual coneix el llenguatge propi del mitjà i té com a màximes la

presencialitat, la simultaneïtat, la immediatesa, la velocitat, seqüèncialitat, la densitat,
l’audibilitat i la audiovisualitat.

2. Parteix del desordre dels fets per anar cap a la màxima claredat, utilitzant la
redundància.

3. Sap qui és l’audiència. La té en compte.

4. Té un coneixement profund de les característiques tècniques del mitjà, sobretot en

processos de producció informativa.

5. Té almenys un any d’experiència i record sobre els fets que s’han erigit en notícia.
Compta amb una agenda important.

6. És especialista. Hi ha temes que domina de manera singular.

LA UBICACIÓ DE LES PECES INFORMATIVES EN ELS MITJANS AUDIVOSUALS

Els programes informatius

Condiconants d’ubicació en relació als criteris generals de l’escriptura audiovisual: temps,

raccord de contingut, afectació als valors-notícia.

ESCRIPTURA AUDIOVISUAL: ERRORS FREQÜENTS

1. Construir notícies amb primeres frases en forma de titular

2. No tenir clar quin fet és noticiable.
3. No encertar en la forma del verb adequada.
4. Oblidar les referències temporals a l’inici de la notícia.
5. No tenir cap referència sobre el que sap l’audiència quan escrivim
6. No pensar per quin moment i àmbit de difusió estem escrivint la informació.

11/03/2019

6. ÈTICA I DEONTOLOGIA PERIODÍSTICA

6.1. ELS CODIS DEONTOLÒGICS

Els mitjans de comunicació s’han dotat (en una mena de pacte interprofessional) d’una
sèrie de normes bàsiques d’actuació que han de regir la seva professió.

• Antecedents:
o Informe Hutchins (Time) 1947
o Informe McBride (UNESCO) 1980
 6.2, ELS CODIS DEONTOLÒGICS: CATALUNYA

En el nostre àmbit territorial, el món audiovisual fonamenta la seva informació també en

aquests codis que encaixen en el codi deontològic europeu (93) i es concreta en el del
Col·legi de Periodista de Catalunya (darrera versió novembre 2016).

6.3. EL CODI DEONTOLÒGIC DELS PERIODISTES CATALANS (examen)

1. Informar de manera acurada i precisa
2. Evitar perjudicis per informacions sense prou fonament
3. Rectificar les informacions incorrectes
4. Utilitzar mètodes lícits i dignes per obtenir informació
5. Citar les fonts i preservar el secret professional
6. Conciliar els drets individuals amb el dret del públic a saber
7. Evitar el conflicte d’interessos
8. No utilitzar en profit propi informacions privilegiades
9. Respectar el dret a la privacitat
10. Salvaguardar la presumpció d’innocència
11. Protegir els drets dels menors
12. Respectar la dignitat de les persones i la seva integritat física i moral

6.4. EL CODI DEONTOLÒGIC DELS PERIODISTES CATALANS: ANNEXOS

Annex A: Recomanació́ sobre manipulació́ d’imatges

En fotoperiodisme s’ha de fer constar sempre l’autoria, així́ com la data, lloc i els elements
rellevants que identifiquen la imatge, tret que es posi en perill la seguretat de les fonts. En
aquest àmbit no estan permeses manipulacions que suposin alteració́ de la informació́
visual registrada originalment per l’objectiu de la càmera i que recull el suport; és a dir,
afegir, eliminar, desplaçar o modificar qualsevol element de la imatge original. En l’àmbit de
la foto-il·lustració és legitima l’alteració́ d’imatges sense cap altre límit que la responsabilitat
de l’autor/a, i amb l’obligació́ d’informar, adientment, al lector del tipus d’alteració́
practicada.

Annex B: Recomanació́ sobre Internet

Els principis de l’ètica periodística son comuns per a tots els mitjans i suports sense cap
distinció́ . No obstant això̀ , les característiques d’Internet han propiciat una àmplia
casuística que planteja noves consideracions deontològiques per a la pràctica
professional.

1. Responsabilitat editorial
2. Transparència i rigor
3. Participació́ i supervisió́ activa
4. Permanència dels documents on-line
5. Autoria i plagi
Annex C: Recomanació́ sobre el plagi

El principi 1 del codi insta a contrastar bé totes les informacions, mentre que el principi 5
recomana que, com a norma general, les fonts siguin citades. Aquestes normes d’actuació́
es troben en la base de la credibilitat dels periodistes, i del seu compliment escrupolós en
depèn en gran manera la confiança que el públic hi diposita.

Cal entendre per plagi la reproducció́ sense cita d’un fragment apreciable d’un producte
aliè.̀

Annex F: Recomanació́ sobre la cita de nacionalitats i ètnies

La utilització́ per part dels mitjans audiovisuals de paraules i conceptes relacionats amb la
nacionalitat o llocs de procedència per designar en titulars a un individu o banda
d’individus que han comès actes delictius és discriminatòria.