TEMA 2 : DIFICULTATS D’APRENENTATGE EN L’ESCRIPTURA

¿Què és escriure?

- Escriure és el procés mitjançant el qual es produeix un text escrit significatiu. Qualsevol

activitat d’escriptura implica el procés complet de producció del text, en el qual intervenen
aspectes de notació gràfica com els relacionats amb el sentit i el discurs. (Bigas y Correig,
2002: 154)
Escriure paraules o oracionss aïllades no és saber escriure. Significatiu no significa coherent,
sinó rellevant, important per a tu. En la vida real escrivim per necessitat. Qualssevol tipus de
text. Tu saps escriure, quan escrius per diferents necessitats.

(Escriure és ser capaç de produir un text escrit)

La definició de Montserrat Fons ens diu el mateix, en altres paraules:

- Escriure el procés mitjançant el qual es produeix el text escrit. [...] fet que implica pensar
en el receptor, en el mensaje, en la manera en que vol manifestarse el qui escriu, etc[...]
Escriure es un proceso que va més enllà de posar lletres i signes sobre un paper en blanc,
perquè sabem que implica elaborar un significat global i precís per una audiencia utilitzant el
còdic escrit (Fons, 2004; 22)

Per a escriure has de conèixer el codi, les lletres, saber quan s'escriu una “m “, una “s”.
Exemple: Un dictat. Mitjançant el dictat jo comprove si coneix el codi. Pero, escriure no és
només això, es ser capaç de produir textos, es a partir d’una intención, una idea o un
pensament, ser capaç de traslladar-ho al llenguatge escrit i que l’altra persona ho entenga (he
fet bona lletra, la idea ha quedat reflectida a la ment. Podríem dir, que es l’habilitat d'utilitzar
el codi, per a les nostres, idees, pensament que queden reflectides al paper. És la producció de
textos significatius, rellevants.
Escriure té dos nivells:
- Per una banda, necessitem conèixer el codi, produir lletres.
- I per altra, què fem amb eixes lletres? Produir textos.

En el procés d’aprenentatge de l' passa una cosa similar al que passa amb la lectura:

Analfabetisme: No pot codificar perquè no coneix les lletres. No es capaç de codificar o

descodificar
Analfabetsme funcional: Hi ha persones que coneixen les lletres, poden descodificar però
després son incapaces de produir textos i no entenen textos de la vida quotidiana. No és una
patología. En l’analfabetisme funcional eres capaç de codificar i descodificar, coneixes el
codi, pero no pots utilitzar-lo per a resoldre les teues necessitats en la vida diaria. Per això és
un problema tan greu, perquè després de 14 anys a l’escola que has aprés? No obstant, no és
una patologia.

La disgrafia i la disortografia són dificultats d’aprenentatge.

Fracàs al nostre sistema educatiu: Hi ha gent que després de secundaria no sap produir textos
a pesar de conèixer les lletres, per tant, hi ha gent que acaba la secundaria sense saber
escriure.

La nostra tasca com a PT és intervindre en disgrafies i disortografies. I, com a mestres, la

nostra tasca es ’ensenyament de la producció de textos, pero si no ho aconsegueixen de
manera autónoma en diferents contextos no parlem de dificultats d'aprenentatge sinó de
dificultats en la producció de textos.

Habilitat de produir i reproduir lletres

Depenent d’on tinga la dificultat ja tenim el nom de eixa patologia o dificultat.

Depenent del sistema d’escriptura tenim unes lletres o altres, en el nostre sistema d’escriptura
tenim lletres, per això diem que el nostre es alfabètic, perquè cada lletra té un so. En altres
sistemes d’escriptura hi ha síl·labes que s’escriuen en una lletra (sistemes d’escriptura
sil·labics) i hi ha altres, com el xinés, que cada lletra representa un significat (sistema
d’escriptura logogràfic)

El meu sistema d’escriptura ten lletres, si representen sons s’anomenen alfabètics, si

representen síl·labes s’anomenen sil·làbics i si representen significats s’anomenen
logogràfics.

L'alfabet ciríl·lic, per exemple en el metge hi ha l’alfabet ciríl·lic, ja que hi ha molta gent que
ha vingut d’Ucraïna, per tant no veus altra llengua veus altres lletres. Si han vingut xiquets
Ucranians li has d’ensenyar com fer el traç de les lletres, ja que tenen el mateix so però no es
representen de la mateixa forma.
El nostre sistema alfabètic està molt estés.
La primera tasca va a ser que tenim un alfabètic i hem de reconèixer les lletres i aprendre a
reproduir-les (per això, en aules d’infantil o primària tenen l’alfabet com a recordatori). Açò
es una tasca prou difícil i que exigeix un grau altíssim de coordinació

Recordem com de difícil va ser aprendre a reproduir les lletres?

Per a codificar lletres necessitem:

a) Atenció per discriminar-les. Si no discrimine la diferencia, no la puc memoritzar i per

tant tampoc la reproduir.

b) Habilitats motrius per reproduir-les (especialment si la tasca demana fer-ho en un

espai limitat i a una determinada velocitat) Motricitat fina, grossa… comencen per la
pinsa i si ens fixem hi ha gent que apenes deixa marcat el traç i d’altres que fan molta
força, per això han d’aprendre i es un procés.

c) Depenent del sistema d’escriptura necessitarem determinades habilitats cognitives. En

el nostre, a banda de la memòria necessitem… per a identificar quina lletra hem
d’escriure.
En el nostre sistema d’escriptura, per tal d’escriure lletres necessitem l’atenció per a
discriminar les lletres, habilitats motrius (per agafar el paper, el llapis, etc), la
consciència fonològica,(si tu no distingeixes el so, com vas a saber quina lletra és)

Activitat: fica’t a prova i tracta d’escriure en Katakana els següents noms propis. En
l´ùltima casella tracta d’escriure el teu nom.
Per a realitzar-ho feien falta les habilitats motrius i perceptives.
Habilitats motrius per a escriure
Habilitats perceptives per a distingir les lletres
Habilitat de distingir els sons, ja que el nostre sistema d’escriptura és alfabètic fonològic i per
tal de saber quina lletra hem d’escriure hem de sentir, d’indentificar el so per a saber la lletra.
Habilitats motrius:

- Lateralitat: Es el predomini funcional d’una part del cos, de forma que serem
esquerrans si ens predomina l’hemisferi dret i seré dret si predomina l’esquerra. El
més habitual és que ens predomine una part del cos. Com que el nostre sistema
s’escriu d’esquerra a dreta, als drets ens resulta més fàcil que als esquerrans. Si no
domina clarament a un costat, tindrà dificultats a l’escriptura. És l’habilitat més fàcil
d’aconseguir.

- Posició i moviment corporal: Incloem agafar l'instrument d’escriptura.

- Moviment gràfic: és l’habilitat més difícil d’aconseguir.

Dins d'aquestes 3 habilitats motrius hi ha una serie de destreses que ens permeten escriure
amb bona lletra. Si predomina la part dreta serem esquerrans si predomina la part esquerra al
contrari. El més habitual es que predomine una única part del cos.

Comencem per allò més senzill, que ens portarà a parlar de disgrafia. La disgrafia es dona
quan aquestes habilitats motrius no estan desenvolupades i tu veus que el xiquet escriu amb
una lletra de poca qualitat. No és capaç de fer bona lletra, d’escriure dins d’una línia o en la
doble pauta, però no perquè estiga en un procés d’aprenentatge sinó perquè després d’aquests
procés algo esta fallant i necessita un suport extraordinari.

Lateralitat.

Consisteix en el predomini funcional d’un costat del cos humà sobre l’altre, determinat per la
supremacia que un hemisferi cerebral exerceix sobre l’altre.

● Predominança creuada (la mà i l’ull dominant no coincideixen). Aç`complica molt

la lectura i també l'escriptura, ja que necessitem coordinació. El mes normal es que
predomine només una part, però també hi ha casos d’aquesta predominança creuada.

● Ambidextrimos (totes dues iguals)

Com sabem el predomini funcional del nostre cos? Per exemple quan tanquem els ulls i ens
espenten, aquella cama que fiquem primer de manera involuntaria es la nostra part
predominant. Altres indicadors es observar amb quina mà es pentina, es raspalla les dents,
etc… mirar com dina o com agafa les tisores ja que això ho fan per imitació. Per tant, tasques
que podem observar per a veure la predominancia d’una part o d’una altra:

- Llançar una pilota.

- Donar corda a un rellotge.
- Colpejar amb un martell.
- Raspallar-se les dents.
- Pentinar-se.
 - Fer girar el pom de la porta.
- Tibar una goma.
- Tallar amb tisores.
- Tallar amb ganivet.

→ Lateralitat homogènia (diestra o zurda).

→ Lateralitat creuada (tu el que observes és que fa mal la lletra, que significa que siga, per
exemple predomini en la mà dreta i ull esquerre).
→ Lateralitat ambidiestra (amb qualssevol de les mans i dels ulls).

Habilitats motrius: Posició i moviment corporals

Per poder escriure hem de ser capaços de:

- Saber agafar l’instrument d’escriptura amb precisió. Es clau saber fer la pinça per a
escriure, sense fer-la no sabem escriure.
- Saber col·locar el cos de manera idònia
- Saber asseure’s per a escriure
- Saber desplaçar la mà i el braç amb precisió pel paper
- Saber pressionar amb el llapis damunt del paper amb la força adecuada: ni molt ni
poc.
Hem de comprovar si aquestes microhabilitats es fan de manera correcta.
Habilitats motrius: moviment gràfic

- Copiar i reproduir la forma d’una lletra.

- Distingir el cos de la lletra de l’enllaç. No només hem de traçar les lletres, ara també
hem d'enllaçar-les, i això és encara més difícil. Açò vol dir que han de diferenciar on
acaba una lletra i on comença l’altra.
- Traçar alfabets de majúscules i minúscules.
- Aprendre a respectar la disposició de la lletra: línies rectes, marge, etc.
- Adquirir el ritme cal·ligràfic adequat.
- Desenvolupar els sentits de la direcció i la proporció. En primaria tens la doble pauta
per a que totes les lletres siguen del mateix tamany.

Açò és acumulatiu, ningú podrà fer un pas sense tindre adquirit el d’abans. Per això, quan
estem buscant les dificultats comencem pel primer pas, per a veure hasta on arriba el
desenvolupament.

Exemple dibuix:
Perquè vagen memoritzant les lletres, els alumnes necessiten habilitats motrius i memòria per
unir les lletres i formar el dibuix (dofí).

3 estadis per a escriure:

1r estadi: aprendre la forma de les lletres. Copiar i produir lletres
2n estadi: quan i com utilitzar-la.
Últim estadi: la ortografía (g, j, ç….)
Pero, la tasca d’escriure no s’acaba ahí sinó en la producció de textos, que és l’objectiu.

Es comença l’aprenentatge per les majúscules , ja que tenen menys curves que les
minuscules. Es comença pels traços rectes, és a dir, pels fàcils. Els costa molt fer una lletra
sobre la línea. És més ràpid fer les lletres amb unió, però més difícil com habilitat motriu. Fer
la pinça a soles ho podem fer els humans, els animals no perquè no han desenvolupat aquesta
zona del cervell.

Ordena segons la dificultat motriu (ordenat de més fàcil a més difícil)

Segons el tipus de traç:
- Traços rectes.
- Traços corbs.

Segons el tipus d’escriptura:

- Escriptura en majúscules.
- Escriptura en majúscules sobre una línia.
 - Escriptura en majúscules en doble pauta→ per a ensenyar-los a fer les lletres de la
mateixa mida.
- Escriptura en minúscules.
- Escriptura en minúscules i lligada.
- Escriptura en minúscules, lligada i en doble punta.

Segons el tipus de suport o instrument:

- Escriptura amb el dit en pissarres digitals.
- Escriptura en pissarra vileda.
- Escriptura en paper.

b) posició i moviment corporals:

- saber agafat l’instrument d’escriptura amb precisió
- saber col·locar el cos de manera idònia.
- saber asseure’s

Exemples d’habilitats motrius:

● Lateralitat: el twister
● Posició i moviment corporal: modelatge de la plastilina, posar i llevar pinces en una
corda, posar caixetes dins d’altres.
● Moviment gràfic: Plantilles on hi ha lletres traçades en una linea i tenen que treballar
les lletres sobre eixe paper.

Etapes escriptores (cal·ligrafia)

Etapa precaligráfica
- 5-8 anys
- S’inicia copiant lletres aïllades o paraules
- Poc control motriu: escriptura poc fluida, lenta, amb unes certes imperfeccions, traços
tremolossos, grandària irregular…

Si pensem en l'evolució, habitualment quan venen d’infantil ja estan en la etapa

precal·ligràfica (no és obligatori) on han après a traçar les lletres, especialment en majúscula
(encara que hi ha escoles on treballen també en minúscules amb unió). En aquest moment tots
els recursos cognitius estan centrats en fer la lletra i fer-la bé.

Etapa caligráfica
- 9-12 anys
- “millor lletra”: caligrafia equilibrada, regular, enllaçada i espaiada convenientment, fluida…
Comencen a aproximar-se a l'escriptura en doble pauta en minúscules lligades. També deixen
espai entre les paraules, les lletres comencen a ser de la mateixa mida i sobre la línea i també
escriuen en horitzontal. No en el primer trimestre de primer pero sí cap al tercer.

ETAPA apostcaligráfica
- 12/14 anys.
- Estil personal.
- Simplificació de les formes i les lligadures.
En quart, especialment en 5é de primaria.

Quan ja s’ha aconseguit estes etapes prèvies cadascú desenvolupa el seu estil cal·ligràfic
personal, perque ja s’ha assolit amb la pràctica i cadascú comença a desenvolupar la seua
lletra.

Aquestes etapes son el desenvolupament habitual, però ens comencem a preocupar si tenim
un xiquet en tercer de primaria i està en la pre cal·ligràfica. També si en 5é o 6é té una
escriptura que recorda a etapes anteriors, la qual cosa indican que hi ha habilitats motrius que
estan fallant.

Exemple:

- (esquerra) En 5 anys els xiquets saben escriure, però les lletres ballen, de diferents
mides.
- (dreta) En 2on de primaria, malgrat que no tenen pauta, ja escriuen més o menys
recte, en horitzontal i les lletres tenen uns enllaços adecuats i clarament distingibles.

Que passa quan açò no s'aconsegueix? Aquesta dificultat s’anomena DISGRAFIA “mala
lletra”, no s’automatitza el traçat de les lletres….

DISGRAFIA ‘’Mala lletra’’

- L’escriptura defectuosa ha de produir-se a partir dels 7-8 anys, quan ja s’ha conclòs el
període d’aprenentatge de l’escriptura.
 - “Muestra imposibilidad para escribir la calidad y velocidad propias de su nivel
educativo y sus producciones escritas no tiene la necesaria legibilidad, madurez y
equilibrio” (Rinera, Villagrasa, López, 2015).

→ Requisits per a parlar de disgrafia:

- CI “normal”. Si està per baix de lo normal no parlariem de disgrafia ja que “aquesta”
seria per altra causa.
- Sense alteracions sensorials o motores ni déficit sensorial. Les causes estarien
explicades per açò. Està no la entiendo? el que?
- Sense trastorns neurològics o psicològics: Una persona amb hiperactivitat
habitualment fa mala lletra, però la causa no es la disgrafía sinò que té una altra
dificultat.
- Instrucció adequada. No és que no haja vingut a l’escola, o no haja treballat la
cal·ligrafia.

És una causa cerebral i possiblement genètica.

Disgrafia o disgrafia motriu: afecta a la forma d’escriptura

- Deficiències en la forma i grandària de les lletres, o en el lligament entre les lletres.

- Deficients espaiaments entre les lletres dins de les paraules o entre les paraules
- Deficients espaiaments entre línies
- Trastorns de pressió (normalment apreten molt), fluïdesa o ritme cal·ligràfic. Respecte
al ritme cal·ligràfic la velocitat és molt important, hem de controlar les paraules que
escriuen per minut. D’aquesta manera s’està demostrant si el procés està automatitzat
o no, perquè molts escriuen bé però tarden molt de temps i per tant, demostra que
alguna cosa està fallant.
Com a mestre hem de detectar/cribar, estar alerta si algun xiquet està en risc per tal de
previndre, aquestes són algunes de les rúbriques estandaritzades per a valorar l’evolució dels
nostres alumnes, no per a dir si te disgrafía o no sino per a veure que està en risc i poder anar
treballant en això quan antes.

Aquestes rúbriques son per a valorar l'evolució i la caligrafia, i veure així com avança (com a
mestres) i on està la dificultat (si sóm PT)

Etapes d’aprenentatge de l’escriptura (el codi)

Ara és l’aprenentatge de quan o com s’utilitzen les lletres, ja poden saber que la l es un palet
vertical i un altre horitzontal (que seria cal·ligrafia) però ara interesa quan utilitzar la L.

Etapa no diferenciada: fan garabatos o fins i tot psicològicament no distingeixen escriure de

dibuixar
Etapa diferenciada: comencen a saber fer lletres, però encara confonen lletres i números
especialment aquells que es pareixen molt (per exemple el 2 i la S o el 3 i la E).
Tot i que saben fer lletres, escriuen aquelles que saben fer, especialment les del seu nom.
Escriuen cap a dalt.

Etapa sil·làbica: s’anomena així perquè comença el desenvolupament de la conciencia

fonológica, escriuen una lletra per cada sílaba, perquè acusticament sols son capaços de
distingir síl·labes, que és la unitat que ells en eixe moment saben distingir. Per tant, ells
pensen que escriuen una lletra per cada síl·laba. exemple→ limón, escriu tan sols dues lletres
ja que tan sols distingeix dos síl·labes, per tant diguem també que comencen a identificar
sons.
Ací es poden considerar “2 subetapes”:
- Al començament d’aquesta etapa escriuen el mateix nombres de lletres que síl·labes
utilitzant lletres a l'atzar. Això ens dóna informació de que està endarrerit (Sense
valor).
- Quan ja estan més avançats ja escriuen lletres que detecten de la sil·laba, ja que les
vocals son més fàcils d’entendre i tenen més energia (Amb valor sonor).
- Amb valor sonor: escriuen allò que senten, escriuen una lletra per síl.laba. Ex: limón
i escriu IO
- Sense valor: En la paraula limón escriuria MA o PA, detecta que hi ha dos síl·labes
pero escriu lletres que no apareixen en la síl·laba.

Etapa sil·làbico-alfabètica: s’anomena així perquè de vegades escriuen una lletra per silaba
i de vegades una lletra per só. Exemple→ huevos fritos

De vegades escriu una lletra per silaba i de vegades lletres per so (encara que no corresponga
perque de vegades confon lletres)
Com sent UE escriu ue (una lletra per cada so) però després, en lloc de vo escriu u (una lletra
per cada síl·laba) açò és alfabet sil·làbic.
Fritos (FIO) no és sil·làbica, perquè no identifica sols síl·labes, sinó que comença a
identificar sons. Perquè fa la fase anterior i també la posterior.

Etapa alfabètica: s’anomena així perquè ja ha entès com és el nostre sistema d’escriptura
(alfabètic-fonològic). Quan han après la norma estan en aquesta fase alfabètica. Escriuen tal
com parlem. Allò més habitual és que vora als 5 anys estiguen ahi, però no és obligatori.
Aquest és el nostre objectiu d’assolir en 1r/2n de Primària. Li falta informacio en la frase,
com per exemple verbs copulatius (es), o també confon sons (per exemple d i t: gordo/gorto)
perque encara no els distingeix

Etapa post-alfabètica (ortogràfica): Durant 2n cicle i 3r cicle, els alumnes aprenen les
excepcions. Aleshores aprenen que encara que heu senquen tot seguit s’escriu separat o que
encara que senguen V potser siga una B. Per exemple: Barcelona, ja que en castellà no hi ha
diferencia entre V i B.
 - Ortografia no arbitrària: encara que no s’escriu com s’escolta, acaba sempre en v.
Per exemple: cantava, ballava, mirava… Hi ha una regla que t’ho explica.

- Ortografia arbitrària: s'aprèn per memòria. “Perquè huevos va con h en castellà?”

Giménez vs Jiménez els dos están be. L simple o l·l geminada en valencià, no hi ha
ninguna regla.

Tots anem a passar per totes aquestes etapes.

La disortografia és quan aquest procés (post-alfabètica) està alterat: si no has desenvolupat
correctament la consciència fonològica, com saps on va la lletra?
Les persones dislèxiques tenen més probabilitats de tindre disortografia (canvia i confon les
lletres, no només els accents)
Una persona que no posa les tildes no significa que siga disortogràfica.
Amb una simple mostra és molt difícil averiguar si es de la alfabètica o postalfabètica ja que
les errades són pràcticament iguals.
Estratègies per a l’aprenentatge de l’escriptura: Al igual que en la lectura, en l'escriptura
seguim 2 processos:

- Procés sublèxic:
● Conversió fonema-grafema.
● Paraules amb ortografia regular.

- Procés lèxic:
● memorització de la forma gràfica de la paraula
● paraules amb ortografia irregular

Hi ha paraules que l’escriptura no correspon a la fonètica, només sentint-les no sabem a que

correspon ex: el cas de la b i la v, la l geminada. Estàs memoritzant quan fas esta tasca→
quan dubtem com s’escriuen unes paraules, el que fem es escriure les dos opcions que
dubtem i al escriure ens decantem per la que és.

Hi ha paraules que fins i tot en un sistema d’escriptura com el nostre no el distingim amb
l’escolta i l’hem de memoritzar. Per tant, hem de treballar si o si el procés/ruta lèxica.

Amb diferències, però els dos processos es desenvolupen, tant en sistema d’escriptura
transparents com els dos opacs. Al nostre sistema d’escriptura hi ha una lletra-un so
(transparent). Com l’escriptura comporta l'ús dels dos processos tant en escriptures
transparents com opaques, s’han creat 2 mètodes sobre el funcionament cerebral.

Hi ha els mateixos processos que en la lectura però amb una àrea mes: la de la producció
motora, que ens permet traçar les lletres (producció escrita). Eixa caixa de les lletres que
necessitem per a recordar la forma de les lletres, ara també s’ha d'activar per a recordar com
s’escriuen les lletres. Per tant, si no està desenvolupada, tindran dificultat per a escriure.
Tot i que dislèxia i disortografia no són el mateix, qui té problemes a la lectura també tindrà
problemes a l’escriptura perquè són les mateixes àrees cerebrals.
Mètodes d’ensenyament

Com que hi ha aquests dos processos per a escriure, també hi ha dos metodologies per a
l’ensenyament de l’escriptura:

● Mètodes sintètics: De lo particular a lo general —> lletres - sil·labes - paraules

Comencen l’ensenyament de la lectoescriptura ensenyant les lletres (i sons) una per

una, tu utilitzes una lletra quan la coneixes. Per això, tu formaràs síl·labes, paraules i
frases només amb les paraules que se t’han ensenyant i coneixes. Per tant, la
lectoescriptura s’inicia amb la unitat mínima (lletres o sons en el nostre sistema
d’escriptura), a partir d’aquestes ja formaràs síl·labes i paraules o frases amb aquelles
lletres que coneixes. Per tant, el seu nom el podrà escriure o no segons les lletres que
coneix. Si coneixes la m i el teu nom es Alejandro, no el podràs escriure.
Per tant, només apareixen paraules amb lletres que ha estudiat abans, ja que sinó no la
podria llegir ni escriure.
1. presenta la f. 2. la f amb les vocals. 3. paraules amb f.
· Alfabètics→ primer es mostra com es fa la lletra, ex: típics exercicis
de cal·ligrafia (cuadernillo rubio). Fitxes on es presenta la lletra en
majúscula i en minúscula.
· Fonètics → primer identifiques el so i després la lletra.
· Sil·làbics → comença primer per la síl·laba perquè és més fàcil
identificar síl·labes que sons. Per exemple: ma, me, mi, mo, mu.
Per tant, tens les síl·labes i a partir d’elles comencem a crear les
paraules.
Estos mètodes treballen el procés sublèxic (identificació de sons, lletres).

● Mètodes analítics: de lo general a lo particular. —> paraules - síl·labes - lletres

Al revés, comencen ensenyant a llegir paraules senceres. Comencen treballant la

memòria i l'avantatge és que la memòria es desenvolupa abans que la consciència
fonològica. S’ensenyen primer per exemple Alejandro, Dilluns…. perquè ensenyes
paraules importants per a ell, que necessite escriure i llegir-les. A partir d’eixes
 paraules comencen a identificar unitats cada vegada més menudes: parteixen les
paraules en síl·labes i ja després identifiquen les lletres en cada síl·laba. Sempre
l’ensenyament és a partir de paraules.
· Lèxic
· Global

Estos mètodes focalitzen la ruta lèxica. Necessiten menys recursos cognitius i més
estratègies visuals.

Per exemple aprenem les fruites. Ells no identifiquen, si no hagueren memoritzat la fruita no
podrien aprendre a completar la paraula per exemple _co→ saben que seria coco. Després
junten unes síl·labes amb altres, tan sols ho saben fer perquè amb anterioritat coneixen la
paraula.

La nostra llengua té un avantatge i es que és molt memorística.

Diferents activitats analítiques:

● Identificar i aprendre vocabulari.
● Rodejar la paraula correcta.
● Colorejar les paraules.
● Copiar la paraula en majúscula i minúscula.
● Escriure la paraula corresponent.
● Retallar i pegar la paraula amb el pictograma que la representa. Estan repetint, així
cada vegada que repeteixen memoritzen la paraula.
● Identificar síl·labes o lletres que les componen.

En cap dels dos mètodes l’aprenentatge de les lletres és aleatori: primer vocals (sense vocals
no podem fer síl·labes) i després les consonants (primer les més freqüents)
Quin procés és millor?

Depèn del xiquet, hem de tindre en compte les NEE. Els mètodes analítics necessiten menys
processos cognitius i treballen la memòria visual. Per tant, si un xiquet per la seua patologia
té menys processos cognitius o ha treballat més lo visual, ens pot convindre més el procés
analític.

Una altra raó per la qual s’utilitza l’analític i sobretot en casos greus de NEE és perquè et
dona una ferramenta que no et permet llegir i escriure qualsevol paraula però sí aquelles que
estan vinculades a les teues necessitats. Pot ser que si t’anomenes Alejandro, la r, per ser
velar fricativa, i ser de les últims que es dona, pot ser que tardes molt en saber escriure el teu
nom. Per tant, en l’analític, com que primer ensenyes paraules significatives i importants, el
teu nom si que sabràs escriure’l. Lo mal de l’analític és que tarda molt en donar-te autonomia,
però en un principi pot ajudar-te a resoldre les teues necessitats escriure el teu nom. Aquest
mètode comporta més rutes lèxiques.

El mètode que sí et dona autonomia és el sintètic, que et permet escriure qualsevol paraula, la
conegues o no, si coneixes les lletres. Aquest, per tant, és el que ens interessa en primària
perquè necessitem aprendre a llegir i escriure per a seguir aprenent, i aleshores necessites un
mètode que en poc de temps et done autonomia. Necessite, per tant, el mètode sintètic. Per a
fer açò (aprendre ràpid a llegir-escriure a través del mètode sintètic, també és necessari )
tindre uns recursos cognitius i tindre consciència fonològica.

La tendència del nostre cervell és descomposar, tant paraules com fotografies, de no ser així
no entendríem el mon, ja que hi hauria massa estímuls, de forma que el nostre cervell està fet
per a categoritzar. Al descomposar és més fàcil recordar i memoritzar.

DISORTOGRAFIA (DISGRAFIA EVOLUTIVA)

Trobem que hi ha xiquets que, no sabem perquè, tenen dificultats per a aprendre el nostre
codi. Eixes dificultats en l’aprenentatge és el que anomenem disortografia. És a dir, el xiquet
té dificultats/problemes en aprendre el codi, no a fer les lletres sinó en el nostre sistema
d’escriptura (regles regulars i irregulars).

Sol passar que una persona que ha après sense cap problema a escriure, de sobte (per una
malaltia, accident.., causa externa) allò que havia aprés ja no pot gastar eixa habilitat. En
aquest cas, parlem de disortografia adquirida: tenies unes habilitats que ara no tens per alguna
cosa externa que ha passat en el teu cervell després d’haver aprés les habilitats.

Cuetos és un dels grans mestres, un dels que més sap en España sobre dificultats
especialment a la lectura però també a l’escriptura. Ell utilitza el terme disgrafia evolutiva,
però quan fa ús d’aquest terme no vol dir que el xiquet té dificultats en el traçat de les lletres
sinó que el que vol dir és que el xiquet té dificultats en l'aprenentatge del nostre sistema
d’escriptura (no associa quan escriu lletra fonema, per tant, vol escriure una lletra però li ix
una altra). Cuetos per tant, utilitza disgrafia per a fer referència a disortografia.

Però, com diferenciem si la dificultat és de traçar lletres o per què la lletra no es la correcta?
Mitjançant la diferenciació d’aquests termes.

És una dificultat en l'aprenentatge→ disgrafia evolutiva. Per un accident o lesió cerebral→

adquirida

És una altra lletra → disortografia.

Disortografia evolutiva→ encara que també solen presentar dificultats en la planificació del
missatge (els textos que componen són d’inferior qualitat que els dels seus companys) i en la
construcció de l’estructura sintàctica (solen utilitzar oracions més curtes i amb major nombre
d’errors gramaticals), el principal trastorn dels xiquets disgràfics es manifesta a nivell lèxic,
en la recuperació de la forma ortogràfica de les paraules. (Cuetos, 2009, p.70)
 ● Disgrafia evolutiva: el xiquet té dificultat en l'aprenentatge del nostre sistema
d’escriptura, vol escriure una lletra i ix altra, no associa la lletra al fonema.

En la disortografia adquirida i dislèxia adquirida passa el mateix, depenent de l'àrea cerebral

afectada pot ser que la persona escriga bé si utilitza el procés lèxic (paraules apreses de
memòria) o pot ser que tinga afectada una de les àrees que controla el procés sublèxic. Per
tant, escriurà bé aquelles paraules d’ortografia regular, que són aquelles a les que un fonema
li correspon una lletra. Però si demanem una paraula amb l'ortografia irregular, ho farà mal ja
que necessita memoritzar-la (procés sublèxic).

De forma que, segons la part afectada podrà fer unes tasques o unes altres.
Com a experts utilitzem les dues vies, per a aprendre i escriure. Depenent de quina àrea
cerebral estiga afectada pot ser que la persona escriga bé si utilitza el procés lèxic (paraules
que ha après a escriure de memòria) o pot ser que tinga afectada una de les àrees que controla
el procés sublèxic (escriptura be aquelles paraules d’ortografia regular)

Si tens afectades les àrees cerebrals que controlen la discriminació de lletres i associació de
fonemes o identificació de fonemes, per tant, tens afectada la via sublèxica i això s’anomena
disortografia adquirida fonològica.

Totes aquestes àrees cerebrals són utilitzades per a escriure. De la mateixa manera que al
llegir utilitzem una via o una altra, passa el mateix amb l’escriptura. Quan escrivim la nostra
llengua, si identifiquem els fonemes en la seua grafia corresponent podem escriure qualsevol
paraula: procés sublèxic, lectura per la via fonològica, sempre que tinga una ortografia
regular, perquè no escrivim el mateix que escoltem.
Per exemple, huevo no té una ortografia regular, no la puc escriure només sentint, perquè
escriuria “uebo”. Per a escriure “huevo”, utilitzaria el processament lèxic, com he vist moltes
vegades la paraula huevo escrita, ho he memoritzat i sé que huevo s'escriu així.

La via lèxica és la que et permetria memoritzar la paraula ben escrita: huevo. Si sols aplique
el processament sublèxic escriuré uebo. Per tant, en aquest processament (lèxic) sols escriuré
paraules que hagi après de memòria ( les has vist 8-9 voltes).

El pròleg anava per blocs: identificació de lletres, de paraules, processament semàntic…

Teòricament, si tu tens disortografia evolutiva, tens dificultat per a aprendre el codi. Com tens
eixes errades d’escriptura, el que passa és que els teus textos no tenen la mateixa qualitat,
perquè no s’entenen.

Ell ens diu que no només és un problema ortogràfic, que et deixes lletres, les confons, les
canvies. El que ell comprova en la seua pràctica és que la qualitat dels textos d’estos xiquets
és que són inferiors en qualitat, comprensió, expressió, llegibilitat…

SÍMPTOMES DE LA DISORTOGRAFIA

No només és fer errades ortogràfiques (estes poden ser no només una dificultat
d’aprenentatge sinó un problema d’ensenyament), encara que si que trobem moltes faltes,
especialment en ortografia irregular.

● Confusió de grafemes (escriure ‘’u’’ por ‘’n’’, d’’ por ‘’b’’, etc. ). Això ja no és que tu
no coneixes la norma o no t’han ensenyat, això és que ahi hi ha una cosa més.
● Elevat nombre de faltes d’ortografia, especialment en aquells casos que són irregulars
en castellà, (b per v, g per j, etc.) Pot passar perquè sonen igual.
● ‘Escriptura en espill’: s’inverteixen els trets de les lletres (d por b, q por q, 3 por E,
etc) o les lletres de les paraules (sal por las, eva por ave, etc). Ej: Tuvo, fueron,
decidieron.
Aquests xiquets que tenen dificultats en l’escriptura tenen la famosa escriptura en espill,
canvien l’ordre de les lletres. Al començament tots els xiquets escriuen en espill, ja que els
dona igual si és de dreta a esquerra o d’esquerra a dreta. Després és quan assumeixen el
nostre

El que observem és que aquesta escriptura espill continua més enllà de tercer de primària, és
a dir, continua més enllà dels primers moments escrivint.

Al començament, tots canvien les lletres de posició, quan estan aprenent, en infantil i 1r i 2n
de primària, el que ja no és tan habitual que en el segon cicle de primària, continuen fent
això.

Aleshores els símptomes que nosaltres observem no només son errades ortogràfiques, va més
enllà, s’obliden lletres, confonen lletres que s'assemblen, canvien lletres.

És este conjunt de símptomes els que ens donen l’alerta de que alguna cosa està passant.

Jo no he d’esperar fins a 3r i 4t, si observe en primer de primària, i veig que no millora, serà
necessari un recolzament. Ara la intervenció comença per previndre.

Perquè ha confós la z amb la f ? Se pareixen acústicament, perquè la f és labiodental i la z és

fricativa-dental.

Exemple:

TUVO: i escriu Tudo

HAN CONTADO: ancontado.

DESPEGARON: des pegaron. No te a veure amb el coneixement de la norma.

JUNTOS: guntos
Hi ha alguna cosa més que desconeixement. M’he de fixar en la resta d’errades per a saber si
realment és desconeixement o va més enllà. Quan la resta, ja ha millorat els coneixements,
ells continuen canviant les lletres d’ordre, les paraules… i ens ha de posar en alarma.

Tot i que la dislèxia i la disortografia no són el mateix. És habitual que aquells que tenen
dislèxia, tenen problemes en la lectura, perquè estem utilitzant els mateixos canals.

A hores d’ara sabem que el que té dislèxia i disortografia té estes parts del cervell afectades
però no sabem el perquè. Ha de ser genèticament, ja que si estudies als membres de la família
el més segur és que algun presente el mateix problema però no sabem de quin gen ve.

Article (en la carpeta de recursos) “Escritura en niños disléxicos”

Si en lectura parlàvem de Cuetos, en lectura parlem de Jimenez.

Experiment en 47 xiquets de 6-11 anys (primària), amb l'espanyol com a llengua materna.
Dels 47, 19 tenen dislèxia evolutiva i la resta, és a dir, 28 són el grup control amb un nivell
mitjà de lectura. Alguns eren més menut i altres tenien la mateixa edat.

Els van fer escriure:

Dictat:
● Paraules regulars (+/- freqüents) →una grafia un fonema. (més freqüents : lagarto/
menys freqüents: letargo)
● Paraules reglades (ortografia no arbitrària) (+/- freqüents) → paraules que no hi ha
una lletra o fonema però si una regla ortogràfica. En valencià les paraules que acaben
en ava van amb v.
● Paraules no reglades (ortografia arbitrària) +/- freqüents)àhem d'aprendre de memòria,
perquè no tenim cap regla que ens puga ajudar.
● Pseudoparaules (+/-) freqüents) → paraules que no existeixen però que per la seua
estructura fonològica podrien existir.
Resultats:

Amb els xiquets amb dislèxia evolutiva (que els van posar a escriure):
● no poden memoritzar la paraula correctament. Com que no sempre veuen la mateixa
paraula encara que sí que ho siga, no arriben a memoritzar-la, ja que per a
memoritzar-la necessites veure-la moltes vegades (ortografia arbitrària)
● Paraules reglades, Els xiquets dislèxics ho fan pitjor que els xiquets de 1er i 2n de
primària
● Paraules irregulars, has de memoritzar la regla i les paraules, encara pitjor, la via
lèxica no està funcionant, perquè no veuen la mateixa paraula sempre, i per tant no la
poden memoritzar. Paraules com jefe o joieria que són irregular són encara pitjors.

Pseudoparaules (utilitzem via fonològica) treuen millor resultats. Com que la

consciència fonològica està afectada també hi ha errades però millor que el
reconeixement visual
● Com més llarga siga la paraula, més possibilitat d’errades. Més encerts quan eren
curtes que quan eren llargues.
● A més, no es va observar l’efecte freqüència i longitud en les paraules regulars, però
sí en les paraules reglades e irregulars.
● L'única forma de millorar és treballar la consciència fonològica i la discriminació
visual.
● Èmfasi en treballar amb mètodes sintètics de l’escriptura.

En la dislèxia evolutiva estàn afectades les dos vies. Un xiquet podia arribar fins a 3r i no
detectar-li-ho, perquè en tot moment li feien llegir paraules curtes, regulars i freqüents. Però
si li fem llegir paraules llargues i no tan comunes. Lo que pretén mostrar aquest estudi és que
tenen afectada tant un ruta com l’altra.

TEST CLASSE:

No és molt rellevant si els xiquets no ho fan correctament a la primera. El que realment és

rellevant és el procés, si el xiquet millora o no al llarg de les sessions.