Nerea Martorell Zamora- 3ºW

UNITAT 1: LA RESPONSABILITAT PATRIMONIAL DE LES

ADMINISTRACIONS PÚBLIQUES

MARC JURÍDIC:
- CE: art. 9.3, 106.2 i 121
- Llei 39/2015, de 1 d´octubre, LPACAP (del Procediment Administratiu Comú de les
Administracions Públiques).
- Llei 40/2015, d'1 d'octubre, RJSP, de Règim Jurídic del Sector Públic: Art. 32 a 37.

1. LA RESPONSABILITAT DE L'ESTAT EN LA SEUA ACTUACIÓ:

Constitució Espanyola:
Art. 9.3.: “3. La Constitución garantiza el principio de legalidad, la jerarquía normativa, la publicidad de
las normas, la irretroactividad de las disposiciones sancionadoras no favorables o restrictivas de
derechos individuales, la seguridad jurídica, la responsabilidad y la interdicción de la arbitrariedad de
los poderes públicos.”. Hi ha un principi on la CE garanteix la responsabilitat dels poders públics.

Art. 106.2 : “2. Los particulares, en los términos establecidos por la ley, tendrán derecho a ser
indemnizados por toda lesión que sufran en cualquiera de sus bienes y derechos, salvo en los casos
de fuerza mayor, siempre que la lesión sea consecuencia del funcionamiento de los servicios
públicos.”. Es refereix a la responsabilitat patrimonial de l'Administració, ja que, els particulars seran
indemnitzats sempre que la Administració causa danys sobre els béns o drets dels particulars al ficar
en funcionament els poders públics, menys en casos de força major.

Quan crea els reglaments, dicta normes, en l'estructura de crear-les el poder correspon al legislatiu,
però això, no ha de ser conseqüència del funcionament dels sectors públics.

Art. 121: “Los daños causados por error judicial, así como los que sean consecuencia del
funcionamiento anormal de la Administración de Justicia, darán derecho a una indemnización a cargo
del Estado, conforme a la ley.”. El error judicial que és un error del Poder Judicial i la responsabilitat
pel funcionament anormal de l'Administració de Justícia, perquè el PJ necessita d´un entramat
administratiu que li done suport, a conseqüència d´aquest al servei judicial, es produeix un
funcionament anormal, però, en canvi, en l'Art. 106 no ho diu.

2. LA RESPONSABILITAT PATRIMONIAL DE L'ADMINISTRACIÓ: EL SISTEMA ESPANYOL:

EVOLUCIÓ I CARACTERÍSTIQUES GENERALS: D´aquesta proclama constitucional ja tenim unes
característiques principals:
1. El sistema de responsabilitat patrimonial és unitari i general, perquè s'aplica a totes les
Administracions Públiques, tant quan actuen sotmeses a dret administratiu com a dret
privat. El règim general és competència de l´Estat, d'acord a l´Art. 149.1.18ª, és un sistema
que fixa el Estat perquè d'acord amb aquest art. està en el àmbit de la seua competència.
2. Aquest règim expressa un sistema de responsabilitat directa de l'Administració, en el
supòsit que es donen els requisits qui respon és l'Administració sense perjudici de l'acció
de repetició front a l´autoritat o funcionari o prestador del servei que efectivament hagi
produït la lesió. (de portes a fora qui assumeix la responsabilitat és l´Ad. la persona lesionada
dirigeix la lesió front aquesta. Una vegada aquesta indemnitza pot repetir cap al funcionari
que ha ocasionat el dany). EX: una persona va pel carrer aquest ha d´estat en perfecte estat,
com a conseqüència d´una mala gestió algú es lesiona, el particular que pateix la lesió va
contra la Administració que és competent, en aquest cas, l´ajuntament.
 3. La responsabilitat patrimonial és una responsabilitat objectiva, perquè no s´exigeix culpa o
negligència com pel contrari ocorre en el supòsit de la responsabilitat civil extracontractual
de l'art. 1902 del CC. Ocasiona l´acció o omissió, la lesió i el funcionament dels serveis
públics, el resultat és la indemnització, no culpa o negligència. No pot ser que sempre
qualsevol dany ocasionarà una indemnització, perquè sinó l'Administració seria una
aseguradora. La responsabilitat objectiva està sempre matisada per altres elements derivats
del funcionament del corresponent sector de l'activitat administrativa que es tracte.
4. Els sistema de responsabilitat patrimonial és un sistema de reparació integral tracta de la
total indemnitat del dany, però, no pot amparar el enriquiment injust. La dificultat de l
´indemnització total i integra és trobar quines són les regles per indemnitzar efectivament tots
els danys.

3. REQUISITS:
En la llei 40 es troben els requisits i règim jurídic i en la llei 39 les fases del procediment
administratiu.

Requisits legals per a què es done la responsabilitat patrimonial de l’AP D’acord amb l’art 32 de
la llei 40/2015, perquè es produisca la responsabilitat ha d’haver una lesió o un dany que siga
conseqüència del funcionament normal o anormal dels serveis públics, que el particular no tinga
l’obligació de suportar i un nexe causal entre el dany o lesió que ha sofert el particular i eixe
funcionament normal o anormal del servei públic, per tant, els 3 requisits d’acord amb l’art 32 perquè
hi hasca responsabilitat patrimonial són:

1. DANY O LESIÓ: tant de béns com de drets. Aquest dany o lesió ha de ser: “ En todo caso, el
daño alegado habrá de ser efectivo, evaluable económicamente e individualizado con relación a una
persona o grupo de personas.” (Art. 32.2.)

a. efectiu: real, no val hipotètic o potencial, no és una expectativa de dany. Ex: no val si
l’administració no té tramita una oposició i tu al·legues q per la seua culpa no l’has
aprovat, ja que no pots demostrar ni que te haveres presentat.

b. avaluable econòmicament: ens remet a les regles específiques que puga haver i
permet a l´administració quantificar, valorar i calcular el dany. Ex: quan parlem
de danys personals, per exemple, vaig per ahi i em trenque un braç, en aquest
supòsits com hi ha una norma de seguretat vial que quantifica en punts i diners com
es valora la pèrdua, fins i tot, si és de la vida per indemnitzar als hereus, en tots el
supòsits que hi ha una norma,la valoració econòmica ha d´acudir a la norma per la
qual en aquest sector hi ha una quantificació, el problema és que no tots tenen una
quantificació, en aquestos, el que ocorre és que la quantificació ve donada pel valor
de reposició. Si com a conseqüència de la distracció no ha mantés les vies
correctament asfaltades i una persona que va en un vehicle es trenca la roda, es
evaluable econòmicament amb el preu de reposició que consta reparar aço. Però en
altres supòsits no és tan senzill, com es qualifica el dany en el retard d'un expedient,
en el tema de les qualificacions, com a conseqüència del funcionament anormal de la
AP s'ha ocasionat el dany, no estarem en un supòsit de responsabilitat, perquè no hi
ha un dany efectiu. No sols es té en compte el dany emergent, sinó també el lucro
cessant, allò que una persona ha deixat de percebre si no ocorre això, en el exemple
anterior de l´accident de tràfic en que la persona li ha produït un dany, pot demostrar
que anava a tractar un negoci i al no haver arribat ha perdut les hores de treball i el
negoci, aleshores hi ha una quantitat que l'Administració ha de pagar. És un dels
problemes en la responsabilitat patrimonial, perquè no sempre tenen una certa
 quantitat econòmica, obliga a la AP a tota una activitat d´instrucció, prova, acreditació
per acabar acreditant una quantificació, si no està comprès en les normes aquesta
quantitat.

c. individualitzat: en relació a una persona o grup de persones que han sofert (el que
la llei fixa quan parla d’un dany individualitzat es que estan fora de la responsabilitat
patrimonial els danys difusos.) Ex: no val dir que com l'ajuntament no neteja els
carrers TOTS els que tenen asma estan sofrint.

d. antijurídic: perquè és un dany que el ciutadà no té l’obligació de suportar. En

aquells supòsits que els ciutadans ha de suportar, no es genera responsabilitat
patrimonial. Hem fet una casuística al voltant de la problemàtica que s´ha anat
produint i no hi ha una llista concreta de casos que els ciutadans han de soportar. Ex:
el confinament, els col·lectius individualitzats que ja han iniciat els procediments de
responsabilitat patrimonial després que el tribunal constitucional anula el Reial Decret
que declarava l'Estat d'Alarma, com per exemple, l´hosteleria i altres empreses que
no han pogut obrir, és una de les situacions que de no haver-se declarat
inconstitucional aquesta norma hauria deure de suportar, però al declarar-se
inconstitucional ha sorgit el dubte d´antijuridicitat.

2. QUE EL DANY O LESIÓ SIGA CONSEQÜÈNCIA DEL FUNCIONAMENT NORMAL O

ANORMAL DEL SERVEI PÚBLIC: perquè si és un funcionament del particular serà
responsabilitat extracontractual (Art. 1902 del CC), però aquest no és el cas. Si el servei
funciona de forma normal seria l´excepció, però la llei és garantista i tracta de protegir a
l'Administració i als ciutadans, la llei permet que encara que funcione normal l'Administració,
pot produir un dany que el particular no té el deure de suportar. Per tant, la llei vol que el
ciutadà quede indemne de tota actuació que l´AP realitza, tot i que, aquesta siga
conseqüència del funcionament normal. El funcionament normal seria seguir les pautes de
normalitat, però no apareix estandarditzat que és normal, aleshores aquesta juga ventatja,
perquè és la que defineix l´estandard. Aquest funcionament normal o anormal dels serveis
públics inclou el cas fortuït, però no inclou els casos de força major.

3. NEXE CAUSAL: causalitat entre el dany o lesió i el funcionament dels serveis públics hi
ha una relació causa-efecte. S’ha d’acreditar aquesta relació, per tant, de produir-se una
ruptura entre aquest nexe causal, ja no hi ha responsabilitat, tot i que es produisca le
funcionament del servei públic i un dany o lesió, ja que la relació de causa-efecte és un
element determinant. Poden incurrir diferents elements que o bé trenquen la relació del nexe
causal o bé afecten al resultat lesiu
Quins elements poden influir en aquest nexe causal?
● la propia conducta del lesionat, que ha sofert el dany (pot ser que en la seua actitud
haja influir en el nexe causal, agravant les conseqüències).
● un tercer aliè al funcionament de l´AP i del particular lesionat

La responsabilitat patrimonial té un problema: PROBATORI. Tots els requisits ja els sabem, però la
dificultat d´obtindre la responsabilitat es troba en el cas concret i mecanismes probatoris o de
l'articulació que pot tindre le lesionat per demostrar front a l'administració que estava dins dels casos
de responsabilitat. És a dir, en poder acreditar que el nexe causal té suficient pes per a obtenir un
benefici a favor del lesionat.

També és possible que hi hagi concurrència de culpes, quan parlem del funcionament de
l'administració, intervenen diferents administracions. Ex: en el cas del Medusa intervé les
administracions locals, autonòmica, perquè els terrenys estan sotmesos a un procés d'urbanització
pendent de resolució per part de la Generalitat i, pot ser que també intervé l´Administració General de
l'Estat perquè l'espai o part d'ell del recinte en el que es produeix està dins de la limitació de la
demarcació de costa, ja que la competència en matèria de costes és competència de l'Estat, per tant,
pot ser que en aquest cas intervinguen totes aquestes administracions i cadascuna tindrà les seves
responsabilitats. El que sabem és que és suficient que el particular es dirigeix a una de les
administracions i ja cadascuna d'elles es comuniquen entre si, perquè la responsabilitat és unitària, ja
que el particular no ha de saber totes les administracions que formen part del procés.

4. EL PROCEDIMENT PER EXIGIR RESPONSABILITAT

La possibilitat que l'Administració puga ser declarada responsable del dany, per tal que
l'Administració acabe dictant una resolució o decisió, reconeguent o no la responsabilitat patrimonial,
què ha de passar? Sabem que ha d'haver un procediment administratiu.

PROCEDIMENT ADMINISTRATIU: La successió de tràmits perquè l'Administració responga. Ho

trobarem en la llei 39/2015 les fases del procediment.

La llei 39/2015, en caràcter general, tracta sobre:

- Unes qüestions generals sobre l'acció de responsabilitat (Art. 67), per tal de saber açò hem
de saber el significat d´acció: capacitat que té el particular per accionar. L´art. 67 ens diu
que l'acció de responsabilitat té un termini de prescripció d´1 any i com és computa el
termini aquest, es computarà a partir de la data del fet que ha produït el dany o lesió,
però si hi haguessin danys físics o psicològics de la persona, eixe termini començarà a partir
de la curació de les lesions o bé desde que es determinen les seqüeles del dany.

((Prescripció: transcurs del temps que admet interrupció, hi ha determinades accions per a les quals
el transcurs del termini produeixen unes conseqüències, com és la possibilitat de reclamar, la
possibilitat d'adquirir un dret…Tant la prescripció com la caducitat són unes institucions que el
transcurs del termini produeix unes conseqüències, però la prescripció admet la interrupció de
manera que es tornaria a transcórrer 1 any si es compleix els circumstàncies, en canvi, en la
caducitat no passa.))

Seguint en el cas de la responsabilitat patrimonial, sabem que hi ha diverses opcions:

1. Una vegada iniciat el còmput, no és a partir dels fets, sinó d´haver ocasionat danys físics,
t'has trencat el turmell, o psciològics, el dia inicial és el dia que s'ha produït la lesió o des de
les seqüeles.
2. Es tracta d'un termini de prescripció i no de caducitat: el termini de la prescripció es pot
interrompre. Ex: is el lesionat necessita que es demane informes, en el cas del Medusa, si es
necessita que AEMET emet un informe, això interromp el termini.

EL CÒMPUT DELS TERMINIS: Art. 30 LPACA:

Terminis assenyalats per dies (Art. 30.2. i 30.3. LPACA):
Dies hàbils (excluyendo sábado, domingo i festivos) salvo que una norma diga lo contrario quan diga
tens tals dies hi ha que entendre que s’esta referint als hàbils, és a dir, que s’exclouen dissabtes
diumenges i festius. Quan els dies siguent naturals (tots valen) s’ha d’especificar.
Dies a quo (primer dia del plaç): dia següent a la notificació/publicació/silenci

Ex: diu en 10 dies hem de entregar un treball, hui divendres 23, el primer dia serà el dilluns, perquè el
dissabte, diumenge no computen, a més, perquè al ser “dies”, la llei diu que són hàbils, si foren
naturals també contarien dissabte, diumenge. Aleshores fins al 7 d´octubre tenim per entregar.

Els terminis assenyalats per mesos o per anys:

 - Dies a quo (primer dia del plaç): dia següent a la notificació/publicació/silenci
- - Dies ad quem (el dia que acaba el plaç): El mateix dia que ens indica notificació /publicació/
silenci però del temps corresponent, “de data a data”.

Si diu per mesos i cal entregar-lo en el període de 3 mesos, el dia 23 de setembre rebem la
notificació a casa, haurem de saber quin dia és el dies ad quem (el dia que s'acaba el plaç). L´article
diu que quan els terminis van permesos el dia inicial és el següent a la notificació/ publicació / silenci.
Per tant, si el 23 rebrem la notificació, el primer dia que la persona afectada pot realitzar qualsevol
diligència, serà el següent a la notificació, en aquest cas, el 24, però, l'últim dia coincideix en el dia de
notificació. Així que amb el que s´haurem de quedar és la regla de “DE DATA A DATA, ja que
coincideix en el dia inicial de notificació (aquesta regla sòls val si és el còmput per mesos o per anys,
però no per dies)” (si és el 23 és fins al proper 23). La qüestió està en que el propi dia en que fan la
notificació no et serveix, no és hàbil, seria a partir del següent. Hi ha una excepció que diu que si
l'últim dia fora inhàbil et deixarien al dia següent. Per tant, en aquest cas, fins al 23 de desembre.

Si és per anys, una dona es trenca el peu el dia 29 de setembre d'aquest any, com sabem la regla de
“de data a data que coincideix en el dia de la notificació”, tindrà temps per reclamar fins al dia 29 de
setembre de l'any 2023. El primer dia que podrà presentar el paper serà el 30. Si et notifiquen un dia
festiu i que tens 1 any, si et notifica el dissabte 29 de setembre d'aquest any es fins al 29 de setembre
del 2023 que resulta que és diumenge, aleshores si és així passaria el 30 de setembre.(És un cas
hipotètic, les dades no són reals).

Regles comuns per als terminis assenyalats per dies, mesos i anys
- Quan l'últim dia del termini siga inhàbil (per exemple dissabte): l'últim dia de plaç es pròrroga
al primer dia hàbil següent.
- Quan un dia siga hàbil en el municipi o CA en què resideix l'interessat, i inhàbil a la seu
de l'òrgan administratiu, o al revés: INHÀBIL

L´altra qüestió general és EL SILENCI ADMINISTRATIU. Segons l´Art. 21.2., sabem que
l’administració té l’obligació de resoldre dins dels terminis establerts per la llei, si la llei diu que el
procediment administratiu de responsabilitat patrimonial té una duració màxima de sis mesos, dins
d’aquest període l’administració ha de resoldre i notificar, el silenci també es produeix quan es notifica
a l´interessat. Si no notifica es produeix el silenci administratiu. El no resoldre és un acte
administratiu també, es presumpte.

Així que, el SILENCI ADMINISTRATIU és que: si transcorregut el termini màxim per a que
l’administració resolga i notifique de forma expressa i no ho fa, també es un acte administratiu
presumpte, perquè s´entén que si ha transcorregut el termini i no es diu res, en el cas de la
responsabilitat patrimonial, aquest silenci administratiu és desestimatori (art. 91.3 de la ley
39/2015).
Quan el silenci és desestimatori, no s'impedeix que l’administració puga resoldre estimant, malgrat
que haja transcorregut el temps. El silenci és una garantia per al ciutadà, ja que el ciutadà no pot
anar contra l’administració sense un acte, i el silenci, malgrat ser desestimatori continua sent un acte
de l’AP. La ventatja del silenci desestimatori és que l’AP pot resoldre malgrat ser fora de termini i
estimar, cosa que no ocorre en el cas contrari, si el silenci es estimatori, transcorregut el termini per
resoldre i notificar sense que l´administració ho faça expressament, la petició s´entendria estimada,
com que l'Administració ha de resoldre encara que siga tard, si el silenci es estimatori sòls pot ser
confirmatoria del silenci .

En la responsabilitat patrimonial d'acord amb l'article 21.3. ens diu que si el termini màxim per
resoldre i notificar és 6 mesos, transcorregut el termini màxim per resoldre i notificar sense que l´AP
ho faça d´una forma expressa s´entendrà desestimada la solicitud. A partir d´ací el ciutadà pot fer
dues coses:
 a) com ja té un acte desestimatori i no està conforme, pot recórrer en via contenciosa-
administrativa.
b) com que és desestimatori, s´espera a que conteste, encara que siga tard per si ocorre el cas d
´estimació.
Aleshores, per ara, hem comprès que:
1. el règim procediment passa en una acció de prescripció 1 any
2. el silenci administratiu transcorregut els 6 mesos es desestimatori

Seguidament, anem a vore dins del procediment quines singularitat té el procediment

adminsitratiu pel que fa a la responsabilitat patrimonial:

Tot procediment administratiu es pot dividir en:

1. INICIACIÓ (art. 67 de la llei 39/2015) comença d’ofici o a instància de part. Els interesats
sols podràn sol.licitar l’inici del procediment de responsabilitat patrimonial quan no haja
preinscrit el dret a reclamar, aquest dret preinscriu al any desde que es produeix el acte
motiu de l’indemnització o es manifeste el seu efecte lesiu, i en el cas de danys de caràcter
físic o psíquic el plaç comença a computar-se desde la curació o desde la determinació de
l’alcanç de les secueles, en els demès cassos, en que procedisca reconeixer el dret a
indemnització per anul.lació en vía administrativa o contenciosa de l’acte o disposició, el dret
a reclamar preinscriurà a l’any d’haver-se notificat la resolució administrativa o la sentencia
definitiva.

Art. 66: requisits que han de tindre totes les sol·licituds. En el cas que demane un
procediment de responsabilitat patrimonial el que he d´aportar és la descripció dels fets
amb els requisits de la responsabilitat patrimonial (danys que s'ha ocasionat; danys físics
o psíquics que han produït seqüeles; l'acreditació del metge causal, ja que l'administració es
la que resol i ha de vore si es compleixen els requisits, però el sol-licitant també té obligació
de dir-li a la administració que s'ha produït la causalitat entre el dany o lesió i el funcionament
del servei públic; una avaluació econòmica si fora possible i el moment en que la lesió que
efectivament es va produir, anirà acompanyada de quantes al·legacions, documents i
informació siga necessari i de la proposició de prova concretant els medis en que preten
valer-se el reclamant)

Per tant, la singularitat és que la sol·licitud ha d’aportar els requisits de especificar

danys, l’acreditació del nexe causal, si es pot fer l'avaluació econòmica (per exemple
aportant copia de la factura si has anat al fisio, desplaçaments per a anar, etc, també hi ha
que tindre en conter que no és el mateix anar al psicòleg de la seguretat social que al privat,
el de la seguretat social tindrà més validesa, perquè és un document públic i dona certesa).

2. INSTRUCCIÓ: aquella fase en que s’aporten tots els tràmits per tal de justificar la decisió
que al final s'adopten, és a dir, muntar i argumentar el que finalment diran. En aquesta fase
es practica l’aportació de prova, s’emeten els informes obligatoris per part de l’AP, es resol-
len les al-legacions.
En el cas de la responsabilitat patrimonial, l’art. 81 ens diu que la singularitat és: - en la fase
d´instrucció s’ha de demanar informe al responsable del servei públic que ha produït
el dany. Ex: una senyora es cau i fica el peu en un lloc on no toca, la persona arriba a
l'ajuntament es registra i comença la fase d´instrucció. La dona ha proposat com a prova,
perquè es practique si l'Administració admet o no, tot el procediment que ha fet després
que li ha passat això, aleshores la prova que proposa serien documents públics, si ha
anat al ambulatori, tot el que siga documentació mèdica i privat si ha anat al privat,
documents privats o públics de farmàcia com la “Cartera de Prestaciones Sanitarias”, hi
 ha una cartera on tot el territori nacional cobreix la SS, aleshores he d´acreditar que el
que he tret de medicaments m´ho cobreix la cartera, però també, els que paguem, que no
són medicaments genèrics, tots aquestes receptes serien documents privats. També, pot
acreditar testimonis i l'Administració després veure si és necessari cridar-los o no, però
es practicarà la prova testifical, per acreditar la realitat del fet que va passar en aquest dia
i hora, és important perquè si el termini de prescripció és d´1 any pots anar i dir que has
anat en altre dia quan realment no va ocórrer aquest, has d´acreditar que ha passar
aquest dia. L´AP pot reclamar peritatges.

TIPUS DE PROVES: testifical, documental, pericial, reconeixement judicial o administratiu…

El que diu l'article és que en tots els casos que s´han nomenat s´ha de demanar l'informe al servei
que està adscrit corresponent. En aquest cas, la dona ha de demanar-ho al servei d´urbanisme, per
exemple. Què passa si en el lloc ha estat d´obres, però la policia no ha ficat les valles? el servei
d'urbanisme diu que ahí s'està fent una reforma, però en el de manteniment diuen que ahi no ha
d'haver cap reforma, aleshores s´altera el funcionament anormal i seria un benefici per al que
reclama.

- quan la quantitat reclamada per indemnitzar siga superior a 50000 euros será preceptiu
sol·licitar dictamen del Consell de l´Estado o, en el seu cas, de l'òrgan consultiu de la
Comunitat Autònoma. Ex: en conseqüència de l'accident de la dona, es queda tetraplegic.

L’ùltim tràmit d’instrucció és necessàriament el tràmit de vista i audiència, just abans que l
´òrgan competent ha de resoldre cal donar trasllat a l'interessat de tot allò que ha ocorregut al llarg del
procediment, és una garantía constitucional, ja que l´Administració sòls va resoldre fins ahí, en funció
de tota la documentació que es ficarà a disposició de tota l'administració, puga el interessant donar l
´última al·legació, abans de resoldre el cas. L'excepció on seria inconstitucional donar el tràmit de
vista i audiència, serà en els casos on sòls es pot resoldre en els documents aportats a la sol·licitud,
no passa res si no es dona el tràmit de vista. En el supòsit de la responsabilitat patrimonial no valdria,
perquè hi ha tràmits on els sol·licitants no poden conèixer ni aportar com són: informe del servei
corresponent o informe del Consell d'Estat o òrgan consultiu de la Comunitat Autònoma, aquests
documents l'interessat no el pot conèixer fins ací, per tant, sempre hi haurà tràmit d'audiència i vista,
abans de resoldre.

3. FINALITZACIÓ; l’administració resol, pot resoldre estimatòriament o

desestimatòriament, a més, si no resòl, és a dir, no diu cap cosa, ocorre el silenci
administratiu (desestimatori en aquest cas), quan arribe al final resol expresa o
presuntament.

El ciutadà que ha vist desestimada expressa o presuntament la seua demanda: pot

presentar recurs contenciós-administratiu en el termini de 2 mesos; o recurs de
reposició que serà potestatiu (és a dir, puc donar-li l’oportunitat a l’administratiu perquè ho
reconsidere puc interposar reposició o si no vuic pose el recurs contenciós-administratiu). El
recurs de reposició tenen un termini d´interposició d´1 mes i de resolució d´1 mes.
(((Cal recordar que no seria recurs d'alçada, perquè s´interposen contra resolucions i actes
de tràmit que no posen fi a la via administrativa, 1 mes d´interposició, 3 mesos de resolució)))

Tornant al principi del procediment, què pot passar quan el termini d´interposar la responsabilitat
patrimonial era d´1 any i la primera resolució que li fa l'administració és inadmitir la solicitud,
perquè interpreta que està fora de l'any, què pot fer el ciutadà davant aquesta situació?
● Siga un acte de tràmit o finalització, d’acord amb l’art. 107, recorrer en vía administrativa i.
òbviament, en via contenciosa al ser un acte de tràmit qualificat, perquè t´impedeix la
continuació del procediment.
 UNITAT 2: EXPROPIACIÓ FORÇOSA:

1. LA POTESTAT EXPROPIATÒRIA: EVOLUCIÓ LEGISLATIVA A ESPANYA:

Marc normatiu: - Llei 16 de desembre de 1954, llei d'expropiació forçosa.

LA EXPROPIACIÓ FORÇOSA: és una institució de dret públic consistent en la transferència

coactiva de la propietat per part del seu titular a l´Administració, o bé, a un altre particular, per
raó d'interès públic i previ pagament del seu valor econòmic. Per tal de fer efectiva aquesta
institució, les Administracions Públiques tenen atribuïda per l´OJ, en el seu cas, aquesta potestat
expropiatòria, que respon a la categoria de potestats innovatives en la mesura en que transforma
situacions patrimonials substituint béns i drets pel seu valor econòmic.

Els poders que l´OJ atribueix a les administracions i li dona potestats de caràcter normatiu, perquè
puga dictar els reglaments, també punitives, potestat sancionadora, potestats de caràcter
organitzatiu. Les potestats que tenen les administracions les tenen perquè li les dona l´OJ. De
vegades, l´OJ també atribueix aquesta potestat expropiatòria que correspon o respon a la categoria
de potestats innovatives, mitjançant les quals l'Administració pot canviar o alterar situacions relatives
a la titularitat de béns o de drets per una quantitat econòmica.

La llei d'expropiació forçosa de 1954 és una llei preconstitucional, s´aproa en un any on no hi ha CE,
però està vigent en la mesura en què és adequada constitutivament. Els articles de la CE que tenen a
veure en l'expropiació forçosa són:
- Art. 18.2: INVIOLABILITAT DEL DOMICILI: Títol I: la inviolabilitat del domicili és un dret
fonamental que no es poden violar, però no són inatacables, s´ha de respectar la normativa
del dret. Aquest dret significa cap persona pot accedir sense permís, però no que no et
puguen expropiar, que ho podran fer, però quan materialitzen la porta, hauràs de demanar
una autorització judicial. No hi ha cap dret que siga inatacable, sí té referència en l
´expropiació forçosa, hem de coordinar i seguir el que diu la normativa. En aquest cas, el que
diu és l'autorització judicial prèvia.
- Art. 33: Títol I: “Nadie podrá ser privado de sus bienes y derechos sino por causa
justificada de utilidad pública o interés social, mediante la correspondiente
indemnización y de conformidad con lo dispuesto por las leyes.” Reconeix el dret a la
propietat privada, no és un dret inatacable, pot haver circumstàncies com: utilitat pública o
interès social, que són superiors al dret a la propietat privada i que en aquests supòsits, la
propietat privada que la nostra Constitució reconeix, és possible que cedisca la propietat
privada en benefici d'altres situacions, però la substitució d´aquesta ha de ser en justificació
per una indemnització econòmica, tècnicament es diu JUSTIPREU. L´expropiació és aquella
potestat administrativa, innovativa, que permet a les administracions, a les quals l´OJ va a
atribuir la potestat, ja que no són totes, permet a aquestes administracions substituir la
propietat privada, sobre béns i sobre drets, per una indemnització econòmica, hi ha un
justipreu. La CE reconeix el dret de la propietat privada, en els supòsits en que hi ha una
afectació a l'interès públic o general, l'Administració pot privar del dret de propietat, prèvia
indemnització pel seu valor econòmic.
- Art. 128: Títol VII: Nacionalització de les empreses.
- Art. 148 i 149: Són articles en que la CE diu com és relaciona la competència de l'Estat en la
competència de les CCAA, perquè tenim un estat descentralitzat, on l'Estat té unes
competències i les competències autonòmiques en tenen unes altres. En concret, ens
interessa l´Art. 149.1.18: Títol VIII: Estat té la potestat legislativa per legislar sobre
l'expropiació forçosa. La competència bàsica i exclusiva de l'Estat, perquè totes les
administracions tinguen el mateix règim. La competència per fixar aquest règim és de l'Estat,
les CCAA poden canviar algun termini, però el règim d´aquesta ve en la legislació estatal, en
aquest cas, ve en la llei 1954. No hi ha altres lleis d'expropiació forçosa, perquè la
 competència per regular, per aprobar una norma amb rang de llei, segons l´Art. 149.1.18
correspon a l´Estat.
Aquest art. el vam vore en el tema de la responsabilitat patrimonial: perquè les bases del
règim jurídic i la regulació de la responsabilitat patrimonial forma part de la competència
estatal exclusiva del art. 149.1.18.

Una vegada explicat aço, cal recalcar que pareix que l´expropiació és només un poder o potestat de
la administració per privar-nos de la propietat privada, que ho és, però també és una garantia per al
particular en la mesura en que la CE (Art. 33.3 ) i la llei fixa els límits i condicions per l´exercici d
´aquesta potestat, fonamentalment, la necessitat d´una equivalència entre el valor econòmic del bé o
dret, i la quantitat que l'Administració ha de satisfer. Per tal que l´Administració use aquest poder, ha
d´obeir les lleis.

Dins de la regulació que conté la llei, no només hi ha garanties procedimentals, s'ha de seguir una
tramitació, una secuencia, una capacitat per part de l´interessant si no està conforme; sinó que,
també, mitjançant uns mecanismes de valoració o quantificació adequats al tipus de dret que s'ha
expropiat que permet que la quantia final en la que es concreta l'expropiació, garantitza l´equivalència
o equilibri entre la privació del dret i la quantitat. En cap cas suposa un poder exorbitant, en el sentit,
de no garantir al particular una satisfacció equivalent o semblant a la privació. La teoria de l
´expropiació és aquesta, però la dificultat en la seua quantificació és molt difícil valorar
econòmicament. En el justipreu hi ha sempre un 5% de l´aprensió, del apreci sentimental que le tens
a la cosa. En la pràctica, l'expropiació no sempre té un equilibri econòmic exacte, efectivament hi ha
un exercici de poder que s'ha de combinar amb unes garanties en benefici del ciutadà, que és el que
la llei i el reglament condemna.

2. LA JUSTIFICACIÓ DE LA POTESTAT EXPROPIATÒRIA:

La definició que dona la llei de l'expropiació forçosa:

Art. 1.1.: “Es objeto de la presente Ley la expropiación forzosa por causa de utilidad pública o interés
social a que se refiere el artículo treinta y dos del Fuero de los Españoles, en la que se entenderá
comprendida cualquier forma de privación singular de la propiedad privada o de derechos o intereses
patrimoniales legítimos, cualesquiera que fueren las personas o Entidades a que pertenezcan,
acordada imperativamente, ya implique venta, permuta, censo, arrendamiento, ocupación temporal o
mera cesación de su ejercicio”

1. PRIVACIÓ o substracció d´una integritat patrimonial : limit al dret de propietat privada.

2. ha de tractar-se de una privació singular, en el sentit, que ha de ser concreta i haver un

sacrifici ante la presencia d´un interessos general superiors al interés individual que
comporta el dret de propietat

3. Ha de necessitar un beneficiari, la expropiació sempre s'acorda en benefici d´algú, que pot

ser una altra administració o un particular. La expropiació sempre es fa en benefici d´una
administració que en principi, és la beneficiaria. Art. 103: administració actua en benefici dels
interessos generals. De vegades, per les regulacions de l'Administració, l'administració que
expropia no ho en propi benefici, sino d´altra o un particular. L'administració pot expropiar en
benefici d'un tercer (un particular), exemple en les energies cal expropiar un tros per col·locar
una planta de litio, aleshores per a la prestació del servei, ferá falta expropiar i l'empresa com
a particular no té potestats, la que pot expropiar és l'Administració en benefici de l'empresa,
això no vol dir que ho farà gratis.
 4. La expropiació s´adopta d´una forma imperativa, és a dir, cal un acte declaratiu per part de
l'administració que expropia. Per això és imperativa, perquè hi ha una decisió imperativa
enfront la qual no estàs conforme i la actuació coactiva, és una potestat innovativa, perquè
mitjançant la potestat pot canviar la situació, però al mateix temps és imperativa, perquè
l'Administració competent acorda d´una forma imperativa l'expropiació.

5. És una institució de garantia dels interessos econòmics privats, tant que l'administració
està obligada a indemnitzar d'acord amb les regles de valoració que hi ha en cada cas.

3. SUBJECTES DE L'EXPROPIACIÓ: ((examen))

a) EXPROPIANT:
1. Els elements subjectius són l'ADMINISTRACIÓ EXPROPIANT: la persona jurídica titular de la
potestat expropiatòria, que només, solament, poden tindre atribuides per l´OJ, les
Administracions territorials:
a. Administració General de l'Estat (AGE, regulada en la llei 40/2015, en els art. 54 i
següents i dirà els òrgans: govern, president, ministres, secretaris d'Estat; òrgans
directius : subsecretari, secretaria general, secretaria general tècnica, direccions
generals i subdireccions generals)
b. Administració autonòmica (GVA)
c. Administracions local i municipal.
Si només pot ser la territorial, la que no pot ser és l'Administració no territorial, és
l'Administració institucional, qui defineix aquest tipus són les finalitats perquè es crea.
Ex: universitats. IVAM, Palau de les Arts, Ciutats de les ciències, tenen forma d
´organismes autònom, com que són no territorials, no poden ser mai
administracions no expropiants. Totes les administracions institucionals estan
vinculades a una territorial, menys les universitats que tenen la seua pròpia regulació.

b) BENEFICIARI:
2. BENEFICIARI: és el subjecte que representa l´interès públic o social i que adquireix el bé o
dret expropiat. Art. 2 de la llei d'expropiació forçosa.

c) EXPROPIAT:
3. EXPROPIAT: és el titular del dret o bé o de qualsevol dret real sobre aquest. Ex: expropiat
d´una casa és el propietari, però hi ha un usufructo sobre eixe bé, l´expropiat seria el titular,
però els titulars sobre les drets reals de la cosa expropiada: usufructuari, no tenen
estrictament la condició de beneficiari, però també reben una part del justipreu, de la
indemnització, perquè es quantifica el bé per l'expropiació, no sols es quantifica el bé que val
per si mateix, sinó que bé estiga alquilat o en producció . Ex: un camp de taronges, la collita
la porta un arrendador, en la quantificació del bé no és sòls el que val el camp, sinó la
producció.
La seua condició és una qualitat “OB REM”, vol dir que està vinculat, no a la persona o la
posició personal que es tinga, sinó a la relació de la persona en la cosa. És a dir, que si
durant l´expropiació, el propietari de la cos la transmet, l´expropiat serà el nou inquilí, perquè
la posició és OB REM, respecte de la cosa.

Art. 3 i 4 de la llei d'expropiació forçosa, diuen d´una forma indirecta que: qui són part dins d'un
procediment administratiu d'expropiació. El concepte d´interessat, és titular del dret o interés legítim,
aleshores eres interessat en unes condicions o altres.
Aquests diuen que dins del coneixement de l'expropiació forçosa, dins de la posició d´expropiats: els
identifica per ser titular de la cosa o del dret material o immaterial o ser titular dels drets reals més
enllà de la propietat sobre el dret. Específicament, tracta sobre els drets d'arrendament. També
aquestes persones que no són només titular del bé, sinó que tenen drets reals sobre la propietat del
bé, a més, tens un interès econòmic.

En el supòsit de que s´expropia una empresa, com Rumasa, és va entendre que la propietat privada
podria afectar als interessos generals de l'Estat, aleshores li van expropiar l´empresa. Ex: poden
haver retrasos impagats per l´empresa expropiada, hi ha uns subjectes que són expropiats perquè
perden drets, aleshores la llei vol ser garantista i quan expropia no deixa fora ningú, aleshores una
vegada el bé s'integra en el patrimoni de l'Administració. Els tercers poden tindre interessos
econòmics derivats de la titularitat del dret, també són part del procediment de l´expropiació.

4. OBJECTE DE L'EXPROPIACIÓ:

Sobre que recau l'expropiació, el propi art. 1 de la llei d'expropiació forçosa ens diu que l´expropiació
és un mecanismes d'adquisició per part de l'administració de béns i de drets, de propietat
privada, perquè una administració necessita adquirir béns de domini públic d'altra administracions,
els mecanismes no són els de l'expropiació forçosa, són uns altres.

Pot recaure sobre BÉNS O DRETS, òbviament els DRETS no només són el dret real de propietat, el
dret dominical, sinó altres sobre la cosa o sobre el dret que tinguen naturalesa patrimonial. Ex: els
drets morals ni els drets personalíssims, no es poden expropiar. Però sí poden ser usufructe,
d'arrendament, cens, enfiteusis….

A) CAUSA EXPROPIANDI:

Tota expropiació ha de justificar-se en una causa precisa, taxada i fixada per la llei. Art. 33.3 CE:
quan parla de la funció social de la propietat es refereix a la necessitat d´una “causa justificada d
´utilitat pública o interés social”. El mateix reconeix l´art. 1 i 9 de la llei d'expropiació. L'art. 9 diu que
no serà possible cap expropiació forçosa sense la prèvia declaració d'utilitat pública o interès general.

Prèviament a l´expropiació, ha d'haver una declaració d'utilitat pública o interès social, aquesta
declaració, en alguns casos, apareix d´una forma implícita, en determinats supòsits com ara en
l'aprovació de plans d'obres i serveis de naturalesa urbanitzable. Vol dir que la llei especificará en
cada cas el supòsits que hi ha una causa d'utilitat pública o interès social, però que, en alguns casos,
ja la pròpia llei diu que la causa està implícita quan s'aproven determinats plans urbanístics o en
altres casos.

5. PROCEDIMENT D'EXPROPIACIÓ:
Una vegada tenim identificats els subjectes, com és un procediment amb moltes formalitats, és un
procediment ad solemnitatem, que comença mitjançant la:

1. Declaració de necessitat d'ocupació (després d´haver identificat la causa expropiandi) és

aquella decisió administrativa en la que s'especifiquen els béns determinats que estan afectats
per l´utilitat pública i que té les seues conseqüències:

- Singularitza els béns a expropiar: concreció dels béns

- L´identificació de la cosa, immoble o dret permet controlar la causa expropiandi, perquè la llei
 l´ha determinat, però en algunes ocasions apareix implícita, però el que està clar és que en l
´iniciació del procediment s'ha de concretar aquesta causa.

Per tal de garantir que la resolució de declaració de necessitat com a acte inicial, surt tots els efectes,
a més de la notificació a l´expropiat (interessats), aquest acte està sotmès a informació pública.

Regla General: és que els procediments començaren d´ofici, però per exemple en l´expropiació
rogada, comença per instància de part.

Aleshores iniciat el procediment i adoptada la declaració de necessitat d´ocupació, el següent tràmit

és: ((que connecta amb altre punt del tema que és l´INDEMNITZACIÓ))

2. Determinació del justipreu: és una fase important. El tràmit correspon a un òrgan especialitzat,
que és el jurat d'expropiació forçosa, què és un òrgan col·legiat, amb un grau de coneixement
específic per poder dictaminar sobre la taxació o valoració que ha de tindre el bé o el dret. No
obstant, la fixació del justipreu, també es pot produir mitjançant acord amb el expropiat, és per
això que l´art. 24 LEF fixa que com a criteri prioritari s'intenta arribar a un acord en què és fixe el
justipreu i on s'inclou el anomenat apremi d'afecció.

Si les parts están conformes el tràmit de justipreu ha acabat, però si no estan conformes, el jurat ha
de ficar-se d'acord, aleshores correspon a l´òrgan especialitzat, és l'òrgan d'expropiació forçosa, que
té competència provincial que depèn de l´AGE i que està format d´una manera variada donant
intervenció a les diverses parts, per la qual cosa el president del jurat d'expropiació és un magistrat
que s'escull pel poder judicial. El presideix un magistrat, que és nomena d'aquesta forma, intervenen
també per part de l'administració un advocat de l'Estat i un tècnic representant de l'administració
expropiant. ((Ex: si es tracta de béns immobles a nivell municipal, sòl ser el arquitecte.))

També un notari o professional lliure i un representant dels interessos afectats. El jurat provincial no
és un òrgan estable en quan a la seua composició sinó per a cada conjunt de bé es forma un jurat
d'expropiació. Aquest jurat es reuneix per a la ponència en el termini de 8 dies per prendre la decisió,
fixant el justipreu.
El beneficiari pot estar d'acord o no, aleshores front a la decisió pot interposar els recursos
que correspon, el que ocorre és que no paralitza l'expropiació, concretament el recurs de reposició
si ho creu convenient i sinó, a la via contenciosa, mitjançant el recurs contenciós-administratiu. El
procediment d'expropiació seguirá en l´acta d'ocupació del bé immoble, en l'obligació de
l'administració que era fixar el justipreu.

ELEMENTS FONAMENTALS PER FIXAR EL JUSTIPREU:

1. El justipreu només alcança al valor objectiu dels béns o drets, és per això que al pròpia llei
admet un previ d´afecció que quantifica en un 5%.
2. La quantificació s'ha de referir al moment d'inici de l'expedient i no al moment en que es
puga aprovar el projecte o desenvolupament urbanístic que en el seu cas correspon, perquè
en el moment d'inici de l'expropiació el valor que té és sense les expectatives, però en el
moment que s'aprova el projecte el bé adquireix més o menys valor, aleshores la llei el que
pretén alcançar és la quantificació. Queden fora les plusvàlues, els increments o decrements
que pugen tindre aquests drets. La llei fixa criteris específics per valor determinats béns, en el
cas de les valoracions urbanístiques s´acull a les regles cadastrals, però res impedeix que
altres mètodes com ara el mètode comparatiu, que introdueix la possibilitat d´admetre en
determinades circumstàncies el preu de mercat dels béns.
3. Pagament del justipreu i ocupació: el pagament s'ha de fer amb un termini màxim de 6
mesos i en diners, siga en efectiu o valor nominatiu, no es pot fer compensació en deures
que tens en Hisenda, s'ha de fer d´una forma quantificada. Pot ser que l'interessat no estigui
conforme, però l'administració ha de complir en el seu pagament, aleshores si no vol rebre, el
 que fa es la consignació en la caixa de dipòsits i pot continuar el procediment . Aquest
pagament està exent de tot tipus d´impost, gravamen, gastos… Del pagament s'alçarà un
acta que signa l'alcalde, el secretari i tots els intervinents, aquest document és el títol
d'adquisició que dona dret a l´ocupació del bé, ja que fins que no el tenim no el podem
ocupar. Una vegada estiga formalitzada, s´inscriurà en el Registre de la propietat o en altres
registres corresponents. A partir d´ací és pot dur endavant l´ocupació del bé o del dret.

6. LA GARANTIA ENFRONT DE L´EXPROPIACIÓ:

És molt important com un dels elements bàsics de l'expropiació: la causa expropiandi, on darrere hi
ha un fonament que és la causa o utilitat pública que és el que justifica l'expropiació. En els supòsits
on la causa desapareix, la llei preveu la possibilitat de reversió de l'expropiació. A l'art. 54 de la
llei d'expropiació forçosa, assenyala els supòsits o causes que permeten fer ús d´aquesta garantia
que la llei atorga a l´expropiat, que demana la reversió, per tal de permetre retornar el bé a canvi de
tornar el justipreu. Hi ha regulacions específiques en funció de la tipologia de bé que es tracte fixen
altres causes concretes dels béns o terminis on transcorreguts els terminis de l'expropiació es pot
demanar la reversió.

Altres dels problemes que planteja la reversió serà la quantificació del justipreu, en caràcter general,
sense perjudici de les lleis específiques, si han transcorregut més de 2 anys des de la valoració
del justipreu, cal recalcular el justipreu. La valoració del justipreu es feia a l´inici de l'expedient. La
llei diu que en la reversió, el justipreu no estarà en: les millores, ni tampoc el premi d´afecció (5%).

REVERSIÓ: si abans de fer efectiu la causa donandi, s'haguera transcorregut el termini sense
que l'administració haja complit el destí, l´expropiat podrà demanar la reversió de
l'expropiació. Termini és que si el que es tracta l´expropiació és fer una urbanització, aleshores el
termini vindrà determinat en la llei urbanística, podrà tindre un termini de 10,15 o 20 anys, però poden
haver més curts, aleshores trobarem els terminis en les lleis específiques. La reversió és la
justificació perquè aparegui l´expropiació. La reversió de l'expropiació, l'administració torna en el
que s'ha expropiat, si tu entregues el justipreu, en aquest no estaven incloses ni les millores ni el
premi d´afecció. Aquest mecanisme tracta d'evitar el enriquiment injust, que cada persona tinga les
regles en dret, que cap persona es quede més del que et toca, aleshores quan te valorava el bé, te´l
torna, però pel disgust que m'ha donat et va a pagar un 5%, però 10 anys després ja no val.

La garantia de que no puga passar, és que si la adm no compleix en la causa expropiandi, no li dona
el destí en el termini que en cada cas destinava, l´expropiat li demanarà a l'administració la reversió.
Començarà un procediment on s´ha d´acreditar:

1. Que efectivament no s'ha complert la causa expropiandi

2. Que ha passat el termini
3. El justipreu que ha de tornar, perquè l'administració va afirmar o negar, però l´adm ha d
´assegurar-se que la quantitat que li va dir que ha de pagar, és la que toca, hi ha un
procediment de revaloració.

Garanties jurisdiccionals:

1. CONTROL JUDICIAL DE LA NECESSITAT D'OCUPACIÓ: Art. 19 de la llei de protecció

forçosa (LEF): l´expropiat pot oposar-se a la necessitat d´ocupació en el tràmit d'informació
pública, siga per raons de fons o de forma. També, l´expropiat pot recórrer en alçada front a
la resolució per la qual declara la necessitat d'ocupació, front aquesta, una vegada es resol
alçada i no li donen solució, es pot interposar contenciós-administratiu.
 2. CONTROL JUDICIAL DE LA VALORACIÓ DEL JUSTIPREU: el justipreu es fixava l´òrgan
que no és l'administració expropiant, hi ha un òrgan especialitzat en fixar el justipreu, aquest
sòls intervé si la adm. i l´expropiat no és fiquen conformes des del principi i després sí. En
canvi, si no hi ha un acord, el fica el jurat d´expropiació, és un òrgan que té naturalesa
provincial. Front a la decisió que adopte el jurat d´expropiació, només es refereix a l'objecte,
que és el justipreu, sempre que la diferència entre el que té l´expropiat, que ha de pagar i
l'administració que és la titular de la potestat expropiatòria, siga superior a una sexta part del
que apareix en els fulls d'apreci, podrà interposar l´expropiat recurs de reposició. Això es deu
a què s´ha esgotat la via administrativa. Per tant, si ja l'acte es bota en recurs d'alçada,
aleshores puc interposar recurs de reposició, si vuic, perquè és un acte potestatiu, que vol dir
que si vuic el interpose, sinó no; si no vuic anar a reposició o me l'han denegat, puc anar a
contenciós-administratiu. Aquestos són els mecanismes que té l´expropiat quan hi ha més d
´una sisena part del justipreu de diferència, no està conforme en la decisió del justipreu que
ha interposat el jurat, aleshores interposa recurs de reposició si vol, sinò c-ad.

Per la dinámica de fixació de justipreu, ja sabem que intervé en el jurat d'expropiació: l

´expropiat i l'administració expropiant. Però què passa quan és l'administració expropiant
la que no està conforme en la decisió del justipreu que ha fixat el jurat d´expropiació?
Quan una pròpia administració no està conforme en un acte o està viciat, abans d´anar al c-a,
el que pot fer és la revisió d'ofici.Com l´administració no presenta recursos, s'usa la revisió
d'ofici depenen si l´acte és nul de ple dret o anulable.

Per tant, si l'acte era: anul·lable, la pròpia administració abans havia de fer la declaració de
lesivitat, és a dir, declarar lesiu l'acte, ja que no podia eliminar-lo per si mateixa, aleshores
immediatament impugnar-se davant el contenciós-administratiu. Mentre la revisió d'ofici quan l
´acte era nul de ple dret, pròpia administració ho reconeixia i cap la possibilitat d´anular-lo
amb informe previ del consell d'Estat, pot la pròpia administració eliminar-lo del tràfic jurídic.

Però en aquest cas, el que necessitem saber és quan un acte és anulable, on no hem d´anar al
informe del Consell d´Estat, sinó a la declaració de lesivitat, atempta al interés general i té un vici o
defecte , on la pròpia administració reconeix que ho ha fet mal, però ella mateixa no ho pot anular, la
pròpia administració ha de demandar-se a ella mateixa davant el contenciós-administració.
Aleshores, en aquest cas, la pròpia administració no pot anular el seu justipreu, ha de declarar la
lesivitat i anar al contenciós-administratiu, açò està en l´art. 107 de la LPACA: DECLARACIÓ DE
LESIVITAT DELS ACTES ANUL·LABLES.

3. MECANISME DE CONTROL FRONT A LES VIES DE FET: Art. 125 de la LEF, la via de fet
és que l´administració fa l'actuació pren la decisió sense cap procediment o cap tràmit. Ex:
expropia una casa sense cap tràmit.

“Siempre que sin haberse cumplido los requisitos sustanciales de declaración de utilidad pública o
interés social, necesidad de ocupación y previo pago o depósito, según proceda, en los términos
establecidos en esta Ley, la Administración ocupare o intentase ocupar la cosa objeto de la
expropiación, el interesado podrá utilizar, aparte de los demás medios legales procedentes, los
interdictos de retener y recobrar, para que los Jueces le amparen y, en su caso, le reintegren en su
posesión amenazada o perdida.”

Açò significa que com que és possible que l'administració no haja seguit la tramitació, no
només que no haja pagat el justipreu, sinó que no ha complert tots els requisits: declaració
d'utilitat pública o interès social, necessitat d'ocupació i previ pagament o el dipòsit dels diners, és a
dir, que haja actuat com ella vol. Si s'haguera produït que l'administració actuarà per la via de fet,
sense respectar cap dels requisits, els mecanismes que li dona la llei al interessat són els següents: L
´INTERDICTE DE RETENIR I RECOBRAR LA POSSESSIÓ.
Com a norma general, el ciutadà necessita per poder enfrontar-se i mostrar la seua
disconformitat per part de l'acte de l'administració, aquesta ha de dictar un acte, ha d'haver una
actuació, però també quan no ha contestat (silenci administratiu) se li considerarà un acte, ja que si
no hi ha un acte previ el ciutadà no pot recórrer: PRERROGATIVA D´ACTE PREVI.

L'administració té una posició de superioritat front al ciutadà de manera que s'ha de pronunciar i el
ciutadà pot recórrer. El problema és que si parlem d´una via de fet, no hi ha una solució i tampoc el
silenci, aleshores si no estaguera aquest article el ciutadà no podria fer res; no hauria acte exprés,
perquè no hi ha resolució expressa; ni acte presumpte, perquè no hi ha silenci administratiu. Per evitar
que els ciutadans es queden indefensos, es troba un article que diu que en els casos de via de fet, el
ciutadà pot acudir als mecanismes que són de dret civil.

L'administració en el nostre sistema sempre té la prerrogativa d´acte previ, el ciutadà no pot anar
contra el que l´adm no ha dit, necessita que expresse alguna cosa o no diga res, però es presumeix.
És per tant, que és diu que en els casos que l'administració no diga cap cosa, però que efectivament
va haver una via de fet on l´adm ha actuat, l'interessat no pot esperar, ha de tindre un mecanisme:
interdicte de retenir i recobrar la possessió, sense perjudici que després la discussió de fons es faça
per la via que corresponga, siga la civil en el corresponent procés ordinari o en el contenciós.
((Interdictes: eren un tipus de procediment cautelar, que no entra a decidir, sinò que donava una tutela
inicial.)).

L´interdicte NO RESOL SOBRE EL FONS, donen una tutela preventiva o cautelar.

TEMA 3 I 4: DOMINI PÚBLIC I BÉNS PATRIMONIALS

1. EL DOMINI PÚBLIC:

Marc normatiu:

1. CE: Art. 132: Els aspectes principals a destacar són:

- matèria amb reserva de llei, suposava que una norma amb rang de llei, per saber si serà
estatal o autonòmica buscarem en la relació entre art. 148 i 149. Aleshores és una norma que
s´ha d´aprovar amb rang de llei que ha de tindre el contingut material d´una llei, abstracció i
generalitat, a més, suposa que la relació entre la llei i el reglament. En els àmbits que hi ha
reserva de llei, on només una norma amb rang de llei pot regular això, és possible el
reglament però els tipus de: reglament de desenvolupament, execució….secundum legem….
- Són béns de domini públic i comunals. la regulació ha de respectar els principis de
inalienabilitat (no es poden vendre), imprescriptibilitat (no es poden ser adquirits per l
´usucapió, és un mecanisme d'adquisició de la propietat que és la posició pública, pacífica i
ininterrompuda durant el temps que marca la llei) i inembargabilitat (béns de domini públic
no es poden embargar). La llei no ho pot fer d'altra forma, les lleis que després regularan el
patrimoni de les administracions o béns concrets (llei de montes, aigües, energia eòlica,
propietat intel·lectual…) han d´assolir els principis constitucionals obligatòriament.
- Els de domini públic són els que diga la llei, la zona marítimo-terrestre, las playas, el mar
territorial y los recursos naturales de la zona económica y la plataforma continental (Península
Ibèrica, illes Canàries i Balears).
- Per llei es regularan el Patrimoni de l'Estat i el Patrimoni Nacional (tipologia del patrimoni
del que en el seu moment seria patrimoni dels reis, el vinculat a l’ús de la corona, hi ha una
llei que diu els béns i el règim del patrimoni nacional), la seua administració, defensa i
conservació. PRIMACIA DE LA RESERVA DE LLEI.
Art. 132 CE:

1. La ley regulará el régimen jurídico de los bienes de dominio público y de los comunales,
inspirándose en los principios de inalienabilidad, imprescriptibilidad e inembargabilidad, así
como su desafectación.
2. Son bienes de dominio público estatal los que determine la ley y, en todo caso, la zona
marítimo-terrestre, las playas, el mar territorial y los recursos naturales de la zona económica
y la plataforma continental.
3. Por ley se regularán el Patrimonio del Estado y el Patrimonio Nacional, su administración,
defensa y conservación.

2. També regularà el patrimoni de les administracions públiques: per exemple l´edifici de

l'ajuntament serà propietat de l'administració local; la Moncloa (espai que és de la persona
que ocupa la direcció del govern) serà propietat de del patrimoni de l'Administració General de
l'Estat (AGE). Les adminsitracions també tenen diners que recauden, ingressos, gastos… tot
això també és part del patrimoni. La regulació del patrimoni, com s'ha de conservar, com s´ha
d´utilitzar, administrar, la seua administració de defensa i conservació, tot açò vindrà regulat
en la llei. La llei que està en el marc normatiu que hem de manejar és la Llei 33/2003 de 3 de
novembre de patrimoni de les administracions públiques (es refereix tant al patrimoni
material com inmaterial). És una llei estatal, segons l´art. 149. 1.18, diu el règim jurídic de les
administracions, per tant, és dedueix que en caràcter bàsic tot el règim jurídic de les
administracions públiques vindrà en aquesta llei, que és estatal.

3. Encara que hi ha una llei estatal, és a dir, una reserva de llei, no impedeix que les
administracions autonòmiques, respectant la llei estatal, aproven les seves corresponents
lleis de patrimoni de l'administració, en el nostre cas, la Generalitat. Llei autonòmica de
patrimoni de la generalitat. Per tant, la llei estatal regularà els casos del patrimoni estatal i
la llei autonòmica dels casos autonòmics. En aquest cas, nosaltres estudiarem la llei estatal.

4. Reglament de béns de les corporacions locals

5. Codi Civil:
6. Llei sectorial que parla de regulació de béns concrets (com la de carreteres, costes,
patrimoni històric, etc)

El concepte de domini públic no és una categoría jurídica homogénea, però sí té en comú un règim
jurídic exhorbitant (un règim jurídic mitjançant el qual l’administració té unes prerrogatives o potestats
respecte d’aquests béns, que no té quan estem parlant del domini privat). La diferència entre dret
públic i dret privat, béns públics/privats, propietat pública/privada és que hi ha un règim jurídic
exhorbitant. En el cas del domini públic, dels béns públics concedeix a l´adm una posició de
prerrogativa, una força, conjunt de potestats i per tant, un règim específic que no és el propi del dret
privat.

Dins de la tipologia de béns públics, no hi ha una categoria homogènia, però sí un règim comú
respecte de la regulació del domini privat. És per això, que l´art. 3.1. de la llei de 33/2003 del
patrimoni de les administracions:
2. LA NATURALESA DE LA RELACIÓ DE L'ADMINISTRACIÓ AMB ELS BÉNS DE DOMINI
PÚBLIC:

Artículo 3. Concepte.

1. El patrimonio de las Administraciones públicas está constituido por el conjunto de sus bienes y
derechos, cualquiera que sea su naturaleza y el título de su adquisición o aquel en virtud del cual
les hayan sido atribuidos.

Per entendre-ho fiquem un exemple la propietat la podem adquirir per uns mecanismes d'adquisició:
compravenda, títol successori, donació, usucapió, acció en pagament… hi ha moltes formes per
adquirir la propietat. La legislació diu que tots els títols també serveixen, qualsevol que siga el títol
formarà part, també qualsevol que siga la naturalesa de la seua adquisició: onerós (pagant) o gratuït
o lucratiu ( no pagant). Per tant, la forma d'adquisició i la naturalesa d´aquesta mateixa: tenen
consideració de béns públics.

Artículo 4. Classificació.

Por razón del régimen jurídico al que están sujetos, los bienes y derechos que integran el patrimonio
de las Administraciones públicas pueden ser de dominio público o demaniales y de dominio
privado o patrimoniales.

És molt important per entendre el règim, quan la persona jurídica que és l'administració, hi ha un
règim jurídic específic. A tot el conjunt de béns, pot ser que tinga un règim jurídic diferent. El domini
públic, es distingeix en dues categories:

BÉNS DE DOMINI PÚBLIC: art. 132 CE i art. 3.1. llei 33/2003, tot tipus de béns es domini públic,
però hi ha distinció:

Artículo 3. Concepto.

1. El patrimonio de las Administraciones públicas está constituido por el conjunto de sus bienes y
derechos, cualquiera que sea su naturaleza y el título de su adquisición o aquel en virtud del cual les
hayan sido atribuidos.

1. DOMINI PÚBLIC QUE SÓN BÉNS PÚBLICS O DEMANIALS: perquè estan afectats o
vinculats a l'interès general o al servei públic.Serà un règim més estricte, té més limitacions i
han de justificar en més mesura que están afectats. Ex: carrers que estan destinats a l'interès
general. Els edificis de la universitat són edificis de naturalesa demanials perquè estan
afectats al servei públic de l'educació superior universitària

2. BÉNS DE DOMINI PÚBLIC QUE SÓN DE DOMINI PRIVAT DE L'ADMINISTRACIÓ O

PATRIMONIALS: no estan afectats o vinculats a l'interès general o al servei públic i formen
part del domini privat de l'administració, que és propietària dels béns. Ex: edificis de la
universitat que encara no tenen destinació, que estan obrant-los, però és propietària.

Aleshores la llei fa la distinció entre béns demanials i patrimonials, ja que els últims l'administració és
propietària però no els ha destinat, al contrari que en el primer cas que sí els ha destinat.

Les tres característiques que diu l´art.132: inalienabilitat, imprescriptibilitat i inembargabilitat,

només es prediquen dels demanials, els béns patrimonials es poden vendre, fer negoci jurídic i
utilitzar per a altres finalitats, per tant no compleixen les tres característiques.
3. AFECTACIÓ

Els béns demanials necessiten d'un acte d´afectació, però aquesta afectació pot vindre o bé perquè
la pròpia llei amb rang ho diu, o bé, perquè hi ha un acte administratiu o una decisió/resolució que
pren la administració identificant l´ús per a l'interès general o servei públic.

((recordem el significat d´acte administratiu: decisió unilateral de l'administració en ús de les seues

potestats excepte la reglamentària))

Hi ha casos on les lleis sectorials ja ens ha dit que hi ha un interès general o servei públic afectat,
perquè així ho ha decidit el legislador.

Ex 1: la llei de monts (la llei 43 de 2003, de 21 de novembre) diu que són montes de naturales o
caràcter demanial, és a dir, perquè la llei ho diu ja estan afectats, són catalogats d'utilitat pública,
mentre que la resta de montes que no estan inclosos en un catàleg d´utilitat pública són béns
patrimonials. En aquest cas, el grau d'afectació ha vingut determinat per la pròpia llei.La qüestió és
que el legislador dins dels montes diu que hi ha demanials: estiguin catalogats com a utilitat pública i
altres que seran patrimonials.

Ex 2: la llei de navegació aerea de 21 de juliol de 1960, diu que l'espai aeri sobre el territori nacional i
el marc territorial que supera l'aprofitament dels titulars dels terrenys subjacents, aquests són
demanials o de domini públic. El que ha fet és declarar que l'espai aeri, l'ha considerat demanial, la
CE podria haver-ho dit igual que les platges, la plataforma continental i etc, però no ho ha fet, li ha
donat la consideració aquesta llei, que és el propi legislador qui ha ponderat que hi ha un interès
general perquè aquest bé siga de domini públic i ho fa a través d´una llei.

Ex 3: llei de mines de 22 de 1973, diu tot els jaciments d'origen natural que estiguin en territori
nacional, en el marc territorial i en la plataforma continental són béns de domini públic o demanial. El
que vol dir és que no hi ha mines que siguen de domini privat, el bé, la mina, és de domini públic,
però no impedeix que l'explotació pugui ser aprofitada per un particular, un privat com ara la
concessió administrativa.

Ex4: llei de comunicacions diu que l´espai radioelèctric és un bé de domini públic.

Ex 5: llei 23/1982 de patrimoni nacional que identifica com a béns de domini públic: el palau
d'Aranjuez, l´Escorial….que tenen la consideració de béns del domini públic al ús i servei de la
Corona.

Diem que l´afectació podria vindre de la norma que determina o per un acte administratiu o decisió
per part de l'administració on es fixe l'afectació. Això ocorre, segons art. 65 i ss de la llei 33/2003 del
patrimoni de les administracions públiques:

Article 65. Afectació de béns i drets patrimonials a l'ús general o al servei públic.

L'afectació determina la vinculació dels béns i drets a un ús general o a un servei públic, i la seua
consegüent integració en el domini públic, és a dir, es vincula un bé a un ús o servei públic i
aleshores està integrat en el domini públic. La afectació també es diu la demanialització.

● DEMANIALITZACIÓ: afectació d'un bé que d'acord amb l'Art. 65 es produeix quan per la seua
vinculació o afectació al servei públic o interès general un bé passa a ser de domini públic.
Aleshores aquest bé té un règim diferent als altres. La demanialització, conversió d'un bé o la
identificació d'un bé que passa a ser un bé de domini públic o demanial, mitjançant l
´afectació, és el que converteix l´aplicació d´un règim general o un règim específic per als
béns de domini públic.
Artículo 66. Forma de la afectación.

1. Llevat que l'afectació derive d'una norma amb rang legal (es refereix a l´acte administratiu, no
a quan ve afectat perquè ho diu la llei), aquesta haurà de fer-se en virtut d'acte exprés per
l'òrgan competent, en el qual s'indicarà el bé o dret a què es referisca, la fi al qual es
destina, la circumstància de quedar aquell integrat en el domini públic i l'òrgan al qual
corresponga l'exercici de les competències demanials, incloses les relatives a la seua
administració, defensa i conservació (CONTINGUT DE L´AFECTACIÓ).

2. Sense perjudici de l'assenyalat en l'apartat anterior i del que es disposa en l'article 73

d'aquesta llei, assortiran els mateixos efectes de l'afectació expressa els fets i actes
següents: En determinats supòsits l'afectació ja es dona existent, no cal un acte exprés, que
resol o concreta específicament aquest supòsit. És una afectació presumpta o implícita en
els supòsits:
a) La utilització pública, notòria i continuada per l'Administració General de l'Estat o els
seus organismes públics de béns i drets de la seua titularitat per a un servei públic o
per a un ús general. El fet que en la universitat estiguem usant les aules per impartir
el servei públic educatiu, ja implícitament comporta la seua afectació, no cal un acte
pel qual el rector de la uni afectara a l´aulari nord a l'ús del servei públic educatiu, el
fet que es preste el servei. El fet que els béns ja estiguen utilitzant-se per a l´ús o per
al servei comporta ja una afectació implícita, encara que poden fer un acte
administratiu específic, però la utilització ja la porta implícita.
b) L'adquisició de béns o drets per usucapió, quan els actes possessoris que han
determinat la prescripció adquisitiva hagueren vinculat el bé o dret a l'ús general o a
un servei públic, sense perjudici dels drets adquirits sobre ells per terceres persones
a l'empara de les normes de dret privat.USUCAPIÓ: forma d´adquirir la propietat per
la possessió pública, pacífica, contínuada o ininterrumpuda durant el termini que fixa
la llei en cada cas. El subjecte que ha usucapit perquè ha tingut una posició pública,
pacífica i ininterrompuda d'un bé, en el temps que pertoca, vinculat al servei públic es
produeix una afectació implícita.
c) L'adquisició de béns i drets per expropiació forçosa, suposat en el qual, de conformitat
amb el que es disposa en l'article 24.2 d'aquesta llei, els béns o drets adquirits
s'entendran afectats a la fi determinant de la declaració d'utilitat pública o interés
social. L'expropiació forçosa: privació d'un bé per causa d'utilitat pública o interés
general a canvi d'un justipreu. La causa: és d'utilitat pública o interès general,
aleshores com que hi ha un procediment d'expropiació on ja ha acreditat la causa
expropiandi, el bé que passa a formar part de l´ad. per expropiació està ja
demanialitat implícita o presumptament, no necessita un acte específic en que l´ad.
expropiant declare explícitament que passa a ser expropiada, perquè la justificació ja
s'ha fet en el procediment d'expropiació, que l´ad. ja ha seguit el procediment i ha
seguit els requisits.

La causa expropiandi és la causa per la qual vas a expropiar un bé a alguna persona, aquest
motiu ha de justificar-se perquè és un motiu d´interès general o utilitat pública, ja la vinculació
del bé a una causa expropiandi, és el mateix que es faria que si el bé en vegada d´adquirir-lo
per expropiació s´haguera adquirit per altres mecanismes, per tant, no tindria sentit que l´ad.
expropiant tornarà a fer un acte d´afectació del bé, implícitament, l'expropiació comporta la
demanialització del bé expropiat.

d) L'aprovació pel Consell de Ministres de programes o plans d'actuació general, o

projectes d'obres o serveis, quan d'ells resulte la vinculació de béns o drets
determinats a fins d'ús o servei públic. Si el Consell de Ministres o òrgan que toca
aprova un programa, l´aprovació d´aquesta ja comporta el destí de certs immobles,
aleshores implícitament l'aprovació del pla, ja suposa la demanialització dels béns, no
cal un acte administratiu exprés de cadascú dels immobles es faça afectat,
 implícitament l'aprovació del pla, suposa la demanialització.

e) L'adquisició dels béns mobles necessaris per al desenvolupament dels serveis públics
o per a la decoració de dependències oficials. Adquisició de bé necessaris per a l´ús:
per exemple, l´extintor, les taules, les cadires, si es compra per a l'ús o servei del bé
demanial, no es fa un acte explícit o exprés per tal d´afectar el bé. Per la decoració
de dependències oficials: per a la decoració, com per exemple, un quadre que hem
de decorar, no és per a gastar-lo per a l'ús, es parla de les dependències oficials
segons siga l'organisme. Per exemple, algun quadre en l´ajuntament, on la seua
finalitat es enlluernar la instància, implícitament ja està demanialitzat.

3. El departamento ministerial u organismo público que tuviese conocimiento de los hechos o

realizase actuaciones de las previstas en los párrafos a) a d) del apartado anterior, deberá
comunicarlo a la Dirección General del Patrimonio del Estado para su adecuada regularización, sin
perjuicio del ejercicio de las funciones de administración, protección y defensa que le correspondan.

4. Los inmuebles en construcción se entenderán afectados al departamento con cargo a cuyos

créditos presupuestarios se efectúe la edificación. Una vez finalizada la obra se dará cuenta a la
Dirección General del Patrimonio del Estado de su recepción y de la inscripción de la obra nueva.
Este centro directivo procederá a dictar los actos de regularización necesarios.

5. Podrá acordarse la afectación a un departamento ministerial u organismo público de bienes y

derechos que no vayan a dedicarse de forma inmediata a un servicio público, cuando sea previsible
su utilización para estos fines tras el transcurso de un plazo o el cumplimiento de determinadas
condiciones que se harán constar en la resolución que acuerde la afectación.

COM ES FA L´AFECTACIÓ?

1. CE: béns que la pròpia administració els declara afectats, el legislador no els pot desafectar,
almenys que canvie la CE. Són béns constitucionalment demanialitzats.

2. Per llei

3. per un acte administratiu, aquest últim pot ser:

a. expressa o explícit: concreta
b. presumpta /implícita: en tots els supòsits hi ha un acte implícit (supòsits del a-e),
perquè l´afectació que no ve d´una llei, sinó d'un acte administratiu, l´afectació ve
implícitament, serien tots els exemples vistos anteriorment a l´Art.

El contingut de l´afectació: en el sentit de manera presumpta o implícita:

- bé: identificarà un bé, que seria, per exemple, un immoble, un número de registre…
amb una descripció física.
- fi: interès general o servei públic, per tant, ha de assenyalar el servei públic concret,
com per exemple sanitari, educació…Ex:sanitari: la prestació de la cartera de serveis
sanitaris corresponents a la sanitat a nivell primari; serveis socials: afectat a la cura i
protecció de persones menors d´edat sotmeses a un règim de tutela per part de la
Generalitat; també pot ser per a l´interès general, com per exemple, la realització d
´una obra per a fer una escola…entre molts exemples més. Fa falta concretar-ho,
perquè poden haver MUTACIONS DEMANIALS, és a dir, canvis, pot ser que un
moment determinat que el bé públic que estiga determinat per impartir la docència
d'un postgrau d´un títol oficial, després es destina a un altre servei públic. Aleshores
hem de concretar-ho, perquè pot aparèixer la mutació i el perquè d'aquesta,
 aleshores ha de quedar clar quin servei públic o interès general concret tractem.
circumstància: en cada cas hi ha una diferent, les circumstàncies que es donen d´aquest supòsit,
l'explicació de en quin moment es produeix. òrgan: òrgan administratiu que va a tindre la competència
per gestionar el bé, per garantir que té la seua conservació, ús i exercir totes les seues competències
vinculades al règim públic.

Art. 67: AFECTACIÓ CONCURRENT: possibilitat d´afectar a més d'un ús o servei, és a dir, concorre
més d'un ús.

REQUISIT: siguen compatibles entre els dos. No és important que l´afectació o el servei públic
pertany a administracions diferents.

Aleshores, pot ser que el propi acte d’afectació comporte diversos usos compatibles, per exemple les
aules d’un col·legi pel matí es poden utilitzar per a l’ensenyament primari i poden ser compatibles
quan s’acabe l’horari lectiu amb els usos esportius (per part dels serveis municipals o altres serveis i
d’aquesta manera no fan un poliesportiu al costat; el mateix passaria amb les escoles de música
(servei públic musical) o d’idiomes). No és necessari que l’ús o servei el preste la mateixa
Administració, es pot fer una cessió d’ús a una altra AP, per exemple l’educació la pot gestionar la GV
(o l’escola d’idiomes igual) i els usos esportius l’ajuntament del poble (AP local). La compatibilitat de
l’ús no requereix que el servei públic siga de la mateixa Administració que té atribuïda o afectat l’ús
principal, pot ser d’una altra, per això ha de hi haure unes relacions de coordinació administrativa (o
interadministrativa).

Qualificació o identificació del bé de domini públic com a demanial depén de la circumstància, que
està vinculat a un servei públic o un interès general, però pot canvia. Els únics que no van a poder
canviar són els serveis públics que es troben en la CE, ja que si es pretén canviar, ha de canviar-se
tota la constitució.

Article 67. Afectacions concurrents.

1. Els béns i drets del Patrimoni de l'Estat podran ser objecte d'afectació a més d'un ús o servei
de l'Administració General de l'Estat o dels seus organismes públics, sempre que els
diversos fins concurrents siguen compatibles entre si.
2. La resolució en què s'acorde l'afectació a més d'una fi o servei determinarà les facultats que
corresponen als diferents departaments o organismes, respecte de la utilització,
administració i defensa dels béns i drets afectats.

Art. 68 diu que el procediment d´afectació es farà al Ministeri, el nom que té la decisió que adopta
el ministre és ordre. En el cas de l´admi autonòmica vlc, hem d'anar a la llei de patrimoni de la
Generalitat Valenciana que dirà que l'afectació la fa el Conseller. Diu el procediment, com ho fa i
després que l'afectació la faça l'òrgan competent, en aquest cas, d'acord amb el 68, no impedeix que
el bé queden adscrits a altre òrgan, perquè sinó tots els béns estaven adscrits al mateix òrgan, l
´òrgans adscripció del bé serà per raó de la matèria o funcions que ha de complir, l´afectació
assenyalarà quin és l´òrgan al qual fa l´adscripció i assumirà la seua conservació i les potestats
demanials. L’ordre d’afectació la farà el Ministre d’Hisenda o el Consell d’Hisenda (en el cas de la llei
autonòmica) i li l’adscriurà per exemple al Ministeri d’Educació o a la Conselleria d’Educació, per tant,
l’òrgan d’adscripció serà el que per raó de la matèria o funcions que tinga de cumplir amb eixa
funció.Hi ha una diferència entre qui fa l'afectació (tant de l’autonòmica, AGE o local) i qui és l´òrgan
d'adscripció del bé que ja està afectat i l'exercici de les potestats demanials derivades de que el bé és
de domini públic, demanialitzat o demani, qui decideix això és el que fa l´afectació, però qui exerceix
les potestats és el d´adscripció.
Si volem saber qui ho fa a nivell autonòmic, caldrà acudir a la Llei de Patrimoni de la GV (en la qual
serà el Conseller d’Hisenda).

Ex: les aules de l'administració universitària, els béns són propietat de la universitat, dalt de l
´administració es troba el rector. La uni té reconeguda autonomia i és un ent en personalitat jurídica
propia. Rectors, vicerectors, facultats que tenen com a òrgans suprems els degans, departaments
que tenen secretaris i vicesecretaris…La afectació de l´aula la fet el rector, però l´òrgan adscripció de
l'aula serà la facultat de dret, la facultat com a òrgan té el cap d´aquesta que és el decà, el centre d
´adscripció serà el deganat de la facultat de dret, que és l´òrgan administratiu d´adscripció de les
aules.

((El verifica: document pel qual el Ministeri mitjançant la ANECA (Agència Nacional de la qualitat
educativa) verifica, acredita a que el pla d´estudis que produeix una universitat puga produir a un títol
oficial, un títol que val en tot el territori nacional. Si no són oficials no valen per a tots els territoris.)).
(Per exemple cada Universitat té el seu pla d’estudis i el Ministeri mitjançant l’ANECA el verifica
(document pel qual mitjançant l’ANECA verifica o acredita) que un pla d’estudis que imparteix una
Universitat puga conduir a un títol oficial, és a dir, aquell que val en tot el territori nacional, lo qual no
impedeix que les Universitats no puguen emetre títols propis (que pot ser no estiguen reconeguts pel
Ministeri i no ser oficials al territori nacional), per tant és una competència que se li atribueix en l’art.
149 CE, és a dir, l’aprovació mitjançant la verificació en matèria educativa d’aquests títols).

Article 68. Procediment per a l'afectació de béns i drets.

1. L'afectació dels béns i drets del Patrimoni de l'Estat als departaments ministerials competeix al
Ministre d'Hisenda. La instrucció del procediment competeix a la Direcció General del
Patrimoni de l'Estat, que l'incoarà d'ofici, a iniciativa pròpia o a proposta del departament
ministerial interessat en l'afectació.
2. L'ordre ministerial d'afectació, que haurà de contindre els esments requerits per l'article 66.1
d'aquesta llei, farà efecte a partir de la recepció dels béns pel departament a què es destinen
i mitjançant subscripció de la corresponent acta pel representant designat per aquest
departament i el nomenat per la Direcció General del Patrimoni de l'Estat. Una vegada
subscrita l'acta, el departament al qual s'hagen afectat els béns o drets utilitzarà els mateixos
d'acord amb la fi assenyalada, i exercirà respecte d'ells les corresponents competències
demanials.
3. L'afectació dels béns i drets dels organismes públics al compliment dels fins, funcions o
serveis que tinguen encomanats serà acordada pel ministre titular del departament del qual
depenguen, a proposta del seu president o director.

4. DESAFECTACIÓ:

A excepció dels béns de domini públic que declara afectats per la CE no van a poder ser desafectats
(a no ser que fem un canvi en la CE). Però la resta d’afectacions poden ser objecte de desafectació,
és a dir, que es deixe de vincular el bé al servei públic o a l’interès general (es produeix perquè hi
ha una pèrdua d’exia justificació es produeix una desafectació). Un bé que passa a ser desafectat
passa a ser un bé de domini públic patrimonial (segueix sent un bé de l’AP sotmès a un règim
específic diferent del que tenim els particulars, però deixa d’estar en la posició de bé demanialitzat,
passa a ser un bé patrimonial). Per exemple una desafectació per causes naturals, com la
desafectació d’una mina perquè s’han esgotat tots els recursos naturals (deixa de hi haure mineral
per a explotar) i per tant la desafectació acaba amb la pèrdua del bé.

La desafectació la trobem regulada a l’art. 69: desafectació dels béns i drets de domini públic):
 1. Els béns i drets demanials perdran aquesta condició, adquirint la de patrimonials, en els casos
en què es produïsca la seua desafectació, per deixar de destinar-se a l'ús general o al servei
públic.
2. Excepte en els supòsits previstos en aquesta llei, la desafectació haurà de realitzar-se sempre
de manera expressa.”

El que ens diu aquest article és:

1. Causa que produeix la desafectació i per tant, la conversió.
2. Quan deixa d´estar vinculat o afectat, passa a ser un bé patrimonial.
3. La forma de desafectar pot ser expressa o implícita, encara que la RG que es requereix per
desafectar els béns és expressa, és a dir, una resolució administrativa de l’òrgan titular del
bé que desafecte.

Art. 70: procediment per a la desafectació dels béns i drets demanials:

1. Els béns i drets afectats a fins o serveis dels departaments ministerials seran desafectats pel
Ministre d'Hisenda.

La incoació i instrucció del procediment competeix a la Direcció General del Patrimoni de

l'Estat, a iniciativa pròpia o a proposta del departament que tinguera afectats els béns o drets
o al qual corresponguera la seua gestió i administració, prèvia depuració de la seua situació
física i jurídica.

2. La desafectació dels béns i drets integrats en el patrimoni de l'Administració General de l'Estat

requerirà, per a la seua efectivitat, de la seua recepció formal pel Ministeri d'Hisenda, bé
mitjançant acta de lliurament subscrit per un representant designat pel departament al qual
hagueren estat afectats els béns o drets i un altre designat per la Direcció General del
Patrimoni de l'Estat, o bé mitjançant acta de presa de possessió alçada per la Direcció
General del Patrimoni de l'Estat.

3. Els béns i drets demanials de titularitat dels organismes públics que aquests tinguen afectats
per al compliment dels seus fins seran desafectats pel Ministre titular del departament del
qual depenguen, a proposta del seu President o Director.

4. La desafectació dels béns mobles adquirits pels departaments ministerials, o que tingueren
afectats, serà competència del titular del departament.”

Els que ens vol dir aquest article és:

Que l´afectació i la desafectació té procediments administratius, un seguit de tràmits que, a més,
tenen un element fonamental que és determinar els òrgans competents per iniciar, incoar i finalitzar el
procediment. La desafectació ve acompanyada amb l´identificació del bé.
La llei 33/2003 és la llei que parla del patrimoni de les Administracions Públiques, és a dir, el
patrimoni de l'Estat, estem parlant de l’àmbit de la AGE. A més del procediment en què ha de hi
haure una tramitació, hi ha diversos òrgans de l'AGE que intervenen i a cadascun els dona un paper:

PROCEDIMENT DE DESAFECTACIÓ:

1. FASE INICIAL: el procediment de desafectació sempre comença d’ofici però l’òrgan

competent per a iniciar (el Ministeri d’Hisenda), el qual pren l’acord d’iniciació del
procediment (encara que pot començar perquè el departament al qual es troba adscrit o
vinculat eixe servei li ho ha indicat (que no té ja cap sentit), però sempre d’ofici o a proposta,
a pròpia comunicació d'altre òrgan, encara que sempre serà d’ofici perquè el que decideix
 sempre és el Ministeri d’Hisenda, que és el que té competència.

2. FASE D'INSTRUCCIÓ: en la qual segons la llei, caldrà que s’acredite la raó per la qual es
desafecta (pèrdua de l’interès general o vinculació al servei públic), és a dir, justificar la
desafectació, la pèrdua de la raó per la qual es trobava afectat.

A més, ací també caldrà la depuració de la situació física i jurídica del bé.

● DEPURACIÓ FÍSICA: identificar correcta i completament el bé i que concorde amb el

títol d’afectació, tenint en compte que ho haguera explícita, però si tinguerem una
implícita no tindriem les dades. Caldrà depurar o contrastar que hi ha una realitat
física que respon a eixa circumstància.
● DEPURACIÓ JURÍDICA: és acreditar la circumstància jurídica que ha afectat al bé (per
exemple s’ha pogut constituir una servitud per usucapió, o una concessió
administrativa d’un bar, arrendament d’alguna part de les escoles, un contracte
d’arrendament).
Tot açò vindrà acreditat a la fase d’instrucció per veure si convé o no desafectar.

3. FINALITZACIÓ: ací actuarà l'òrgan que té la competència per a resoldre la desafectació. En

l'Administració General de l'Estat:
Regla General la resolució de qui acorda la desafectació serà decisió del Ministre
d’Hisenda acordarà la desafectació
però si es tracta de béns mobles adquirits per departaments, en aquest cas ho farà
el titular del departament, és a dir, l’òrgan al qual estiga adscrit el bé moble (és la
única excepció que s'estableix a l’apartat 4). Pot ser que es tracten d´òrgans inferiors
al ministre.

5. MUTACIONS DEMANIALS:

A més, de la possibilitat de desafectar els béns demanials, és possible la mutació demanial, Art. 71 i
72 (el procediment de la mutació). En un acte administratiu simultàniament es desafecta i s´afecta al
nou servei.

MUTACIÓ: acte administratiu pel qual es desafecta el bé o dret respecte del SP o IG i s´afecta a un
altre SP o IG, és a dir, es desafecta del servei que estava i s´afecta a un nou servei,
simultàniament. Ex: immoble on s'imparteix l´ESO i ara s´afecta per al servei sanitari, hem de
desafectar el primer servei i afectar-lo al segon, és fa d´una forma simultània. En un mateix acte
administratiu, simultàniament es desafecta i afecta a un servei.

Article 71. Mutacions demanials.

1. La mutació demanial és l'acte en virtut del qual s'efectua la desafectació d'un bé o dret del
Patrimoni de l'Estat, amb simultània afectació a un altre ús general, fi o servei públic de
l'Administració General de l'Estat o dels organismes públics vinculats o dependents d'ella.
2. Les mutacions demanials hauran d'efectuar-se de manera expressa, excepte el que es preveu
en l'apartat següent per al cas de reestructuració d'òrgans.
3. En els casos de reestructuració orgànica s'estarà, pel que fa al destí dels béns i drets que
tingueren afectats o adscrits els òrgans o organismes que se suprimisquen o reformen, al
 que s'establisca en la corresponent disposició. Si no s'haguera previst res sobre aquest
particular, s'entendrà que els béns i drets continuen vinculats als mateixos fins i funcions,
considerant-se afectats a l'òrgan o organisme al qual s'hagen atribuït les respectives
competències sense necessitat de declaració expressa. (MUTACIÓ OBJECTIVA)
4. Reglamentàriament es regularan els termes i condicions en què els béns i drets demanials de
l'Administració General de l'Estat i els seus organismes públics podran afectar-se a altres
Administracions públiques per a destinar-los a un determinat ús o servei públic de la seua
competència. Aquest supòsit de mutació entre Administracions públiques no alterarà la
titularitat dels béns ni el seu caràcter demanial, i serà aplicable a les comunitats autònomes
quan aquestes prevegen en la seua legislació la possibilitat d'afectar béns demanials de la
seua titularitat a l'Administració General de l'Estat o els seus organismes públics per a la
seua dedicació a un ús o servei de la seua competència.

Pot haver una MUTACIÓ:

- SUBJECTIVA (expressa); cambia el titular del dret sense modificar la meua destinació pública
-OBJECTIVA (implicita)): per al cas de reestructuració orgànica (Art. 71.3.). Ex: quan el bé
passa de la conselleria d´educació a la sanitaria, el canvi orgànica comporta implícitament la
mutació demanial. L'acte administratiu pel qual s´adscriu orgànicament el bé a un altre centre
distint del que iniciament fou adscrit el bé, aquest acte de nova adscripció orgànica comporta
també una mutació demanial de forma implícita. No es precís que hi haja una decisió
expressa, el canvi orgànic comporta aquesta mutació.

PROCEDIMENT DE MUTACIÓ: Art. 72

1. La mutació de destí dels béns immobles de l'Administració General de l'Estat o afectes al

compliment de fins o serveis d'aquesta, competeix al Ministre d'Hisenda. La incoació i
instrucció del corresponent procediment s'acordarà per la Direcció General del Patrimoni de
l'Estat, a iniciativa pròpia o a proposta del departament o organisme interessat.
2. L'ordre de mutació demanial requerirà per a la seua efectivitat, de la signatura d'una acta, amb
intervenció de la Direcció General del Patrimoni de l'Estat i els departaments o organismes
interessats. LA ORDRE: perquè si la competencia és del ministeri, la forma que té
d'expressar-se el ministeri, és mitjançant ordres.
3. La mutació de destí dels béns mobles del Patrimoni de l'Estat es realitzarà pels propis
departaments o organismes interessats en aquesta. Per a això es formalitzaran per les parts
les corresponents actes de lliurament i recepció, que perfeccionaran el canvi de destí dels
béns de què es tracte, i constituiran títol suficient per a les respectives altes i baixes en els
inventaris de béns mobles dels departaments.
4. La mutació de destí dels béns i drets demanials propis dels organismes públics per al
compliment dins de l'organisme dels seus fins o serveis públics, s'acordarà pel ministre titular
del departament del qual depenguen, a proposta del seu president o director. Les mutacions
de destí de béns i drets demanials propis o adscrits d'un organisme, per al compliment de
fins o serveis d'un altre organisme o de l'Administració General de l'Estat, seran acordades
pel Ministre d'Hisenda, a proposta conjunta de les dues entitats.
5. En el cas previst en l'apartat 3 de l'article anterior, els departaments ministerials o els
organismes públics al fet que queden afectats els béns o drets comunicaran a la Direcció
General del Patrimoni de l'Estat la mutació operada, perquè es procedisca a prendre raó de
la mateixa en l'Inventari General de Béns i Drets de l'Estat.

Si l'adaptació de la situació patrimonial a la reforma orgànica produïda exigira una distribució

dels béns entre diversos departaments o organismes, aquesta comunicació haurà de cursar-
se amb l'acord exprés de tots ells. Mancant acord, cada departament o organisme remetrà a
la Direcció General del Patrimoni de l'Estat una proposta de distribució dels béns i el Ministre
 d'Hisenda resoldrà en últim terme sobre l'afectació.

Mutació de béns immobles:

- Ministre d´Hisenda mitjançant ordre ministerial

- Però la incoació pertany a la Direcció General

Mutació de béns mobles: La mutació és molt pareguda a l´afectació.

La mutació es produeix per el departament en el que es troben adscrits.

El tercer i quart apartat de l'art. es refereixen a béns demanials que pertanyen a organismes
públics, que són administracions institucionals que depenen d´una administració territorial. Ex:
quan s´explica l'organització en el cas de l´AGE, eren ministres, secretaris d´estats, direccions
generals, secretaria tècnica…Administració territorial serien organismes autònoms o entitats de dret
públic, tenen personalitat jurídica però depenen de l'administració territorial, però són més propers a l
´àmbit privat que públic.

Quan els béns estan afectats al servei d´organismes públics, que tenen diferents denominacions en
funció del règim jurídic, en aquests casos, el apartat 3 i 4 ens diu com es fa el procediment. Per últim,
que passa si el canvi orgànic, (en l'exemple el centre que perteneixia a la Conselleria d´Educació i ara
passa a ser part de la Conselleria de Benestar, perquè s´han canviat les competències i cal dividir les
coses): si hi ha acord uns béns seran d´uns i altres d'altres, si no hi ha acord cada ens remitirà una
proposta de què es queden cadascú i qui decidirà serà el Ministre d'Hisenda.

6. EL RÈGIM D'UTILITZACIÓ

Distinció entre béns de domini públic que són demanials i béns de domini públic que són
patrimonials es justifica en què hi ha un règim jurídic diferent, perquè si tenen el mateix règim
la distinció sòls seria informativa.

Un dels àmbits en què el règim és diferent és el relatiu als usos que poden tindre els béns demanials
que ve regulat als Arts. 84-90 de la llei 33 del Patrimonio de las Adm Publ.

Aquests articles regula com uns determinats béns que són demanials, perquè estan afectats a l'ús
general o al servei públic es poden utilitzar. A més, cal fer un esquema d´aspectes importants contes
als diferents articles:

1. ÚS DELS BÉNS DEMANIALS REQUEREIXEN LA TINENÇA D´UN TÍTOL PREVI.

Els béns perquè siguen utilitzats han de tindre un títol habilitant amb classe jurídica que permet
aquesta utilització. Títol: capacitat que OJ mitjançant la ad li dona a la persona que va a utilitzar-los
sotmès a un règim jurídic determinat. Ex: autorització, permís, llicència…

2. TIPOLOGIES D'USOS:

Els béns de domini públic es poden utilitzar: Hi ha una distinció entre

● ÚS COMÚ: poden utilitzar-los tots i no suposa cap impediment per cap persona, per igual i de
manera indistinta per tots els ciutadans, sense impredir que altres ho i utilitzen. Ex: un carrer, un
parc… on tots caminem per ací i no necessitem cap títol específic.
 ○ especial: pot ser una situació en què si gasten uns no poden utilitzar altres i hi ha un
ús intensiu i per tant, perillós i greu i només pot utilitzar una persona. Tenen un
regim més restrictius de autorització o concessió.
Ex: carpes dels bars, és un ús privatiu, però a més, és especial, perquè on es troba la
carpa no pots passar.
○ no hi ha aquesta utilització o perillositat tant forta per la raó de la tipologia del bé.

● ÚS PRIVATIU: ús restringit a una determinada persona. Us privatiu a les persones

autoritzades.

● ÚS NORMAL; quan és adequat a la tipologia de bé.

●ÚS ANORMAL; quan no ho es.

Ex: la mina, el domini públic és del material, quan es vol fer ús del mineral,c om l´ús d´un impedeix l
´ús dels altres, també és especial, perquè estem davant un recurs escàs, no hi ah per a tots, els
recursos naturals per definició quasi tots són escassos. Aleshores quan estem en casos escasos, cal
repartir i l´utilització d´uns impedeix l´utilització d´altres.

Ex: si es tracta un vado i té la matrícula del cotxe, és un aparcament per a una persona concreta, per
tant, serà bé privatiu especial. En canvi, si és una d'aparcament per a persones minusvàlides no seria
especial, ja que encara que restringeix a uns, les persones que tinguin targetes de minusvàlids poden
aparcar igual, no és com en el cas anterior, que és per a una persona específica concreta.

Ex: si hi ha un carril en València habilitat per als veïns per aparcar, aleshores com està reservat per a
veïns i no per a tota persona que vulgui aparcar que vinga a la ciutat en cotxe, es tracta d'un bé
privatiu especial.

La distinció és clara i comporta que hi haja una tipologia de títols habilitants que són més o menys
exigents en funció de la restricció més o menys exigents. Normalment, ús privatiu s´autoritza d'acord
a una norma amb rang de llei, concessió administrativa o mitjançant una autorització demanial. Quan
es tracta d´usos privatius de menor entitat.

Ex: chiringuitos de la platja, en els casos la fórmula és autorització demanial i sol tindre una duració
inferior a 4 anys. En la resta de casos, el títol habilitant sòl ser una concessió administrativa que com
a tal requereix d'un procediment de licitació, d´una convocatòria pública en que participen tots le
sinteressats, després de fer la variació de les circumstàncies s'escull a la persona o persones més
adequades està, a més, sotmés al pagament d'un cànon encara que de vegades si aquest ús no
comporta utlititat econòmica, aleshores pot no sotmetre's a aquest tipus de pagament.

3. RÈGIM DE PROTECCIÓ DELS BÉNS DEMANIALS, aquest d'acord amb l´art. 132 de la CE,
aquests béns demanials que la pròpia CE identifica són inembargables, inalienables i
imprescriptibles, per tant, la característica del 132 només s'aplica als béns demanials, tot i
que la CE parla de béns de domini pública i els identifica sense
fer la distinció, les característiques anomenades anteriorment, només són d'aplicació als
demanials.
Imprescriptible: be no es pot adquirir per un tercer mitjançant la prescripció
adquisitiva o usucapió.
Inalienables: no es poden vendre,sòls els demanials, perquè els patrimonials si es
poden vendre.
Inembargable: no es pot embargar, encara q l'ajuntament puga tindre deutes en 3r,
els béns de domini públic, demanialitzat no es poden embargar, però sí són
patrimonials sí.
7. POTESTATS PER A LA PROTECCIÓ DELS BÉNS DEMANIALS: examen

La llei 33 diu en diversos articles, com per exemple el 28 que les administracions tenen l'obligació
de protegir i defensar el seu patrimoni a tal fi procuraran la inscripció registral i exerceixen les
potestats administratives i accions judicials corresponents.

Les potestats administratives que tenen les administracions per als béns demanials: afectat al servei
públic o interès general i per aquesta raó tenen un règim més exigent, tenen un règim del Art. 132:
imprescriptibles, inembargables i inalienables; tenen unes altres limitacions o regles específiques, d
´una banda les relatives a la tipologia d´usos (usos comuns i generals), a més, per la demanialització,
la consideració de béns afectats al servei públics o servei general, atorguen a les administracions
unes potestats. Les potestats que pot utilitzar la ad per protegir els seus béns, són moltes: art. 45, 50,
55, 58.

1. POTESTAT D'INVESTIGACIÓ:

Article 45. Facultat d'investigació.

Les Administracions públiques tenen la facultat d'investigar la situació dels béns i drets que
presumiblement formen part del seu patrimoni, a fi de determinar la titularitat dels mateixos quan
aquesta no els conste de manera certa.

La potestat d'investigació dels béns: Art. 45: investiga els béns i si entén que hi ha algun bé que
pot ser demanials i no ho té clar, ha de fer els investigats per acreditar que és demanial.

Ex: inscripció de béns per part de l´Església, Església el que ha fet és com hi ha una normativa que li
permet inmatricular, és a dir, obrir un full registral al seu nom de determinats béns, acreditar ell mateix
la possessió durant el temps que siga, aquesta com la llei ho permet, inscriu tots els béns. Alguns
municipis han entés que alguns dels béns que l'Església els ha inmatriculat com a propis, pot ser que
siguen municipals, perquè en molts casos es seguien per religions, alguns municipis no s'ha
preocupat si, per exemple, el recinte on es feia la confirmació i es feien les classes, pot ser que
siguen del municipi i es construeixen pel pressupost general del municipi, però al passar 40 anys o
més, no s'ha assabentat i sempre han estat utilitats per l'Església. Debut a què l´ús per al que van ser
creats era aquest, a més, com en aquell moment, tampoc havia altres religions més que la catòlica, la
que anava a gastar-la és l'Església.

Aleshores aquestes potestats entre elles, la d´investigació permet que alguns municipis diuen que el
bé que s'ha inmatriculat l'Església és un bé de domini públic i, per tant, si aquesta ha certificat que
s'ha utilitzat més de 30 anys i era un bé de domini públic perquè havia estat sufragat pels
pressupostos municipals, és un bé imprescriptible i aleshores, part de les investigacions tenen
legitimació activa per acudir a registres actius on es puga defensar aquesta postura per part dels
ajuntaments que el bé no és de l'Església i està mal matriculat.

2. POTESTAT DE DESLLINDAR:

Article 50. Potestat de partió. (de deslinde en castellà).

1. Les Administracions públiques podran partionar els béns immobles del seu patrimoni d'altres
pertanyents a tercers quan els límits entre ells siguen imprecisos o existisquen indicis d'usurpació.

2. Una vegada iniciat el procediment administratiu de partió, i mentre dure la seua tramitació, no
podrà instar-se procediment judicial amb igual pretensió.

El desllindar és delimitar, la potestat de desllindar els béns immobles, suposa en l'àmbit civil la
capacitat de desllindar els béns correspon a la jurisdicció civil, anirem a l´administració titular
d'aquest bé. Per a poder anar a l'ajuntament, el bé ha de ser el municipi; per poder anar a la
Diputació, el bé ha de ser de la diputació; si fora un bé de l'Estat del ministeri de carreteres, aniriem a
la AGE. Et dirigiries dient que inicie el procediment El problema a l´iniciar el problema de deslinde és
la llei atorga la prerrogativa de desllindament a la administració respecte els béns de domini públic,
una persona no pot desllindar, però si necessita desllindar i per això afecta als béns de domini públics
aleshores ha d´anar a la administració que és l'única que pot desllindar i com és una prerrogativa no
va a la jurisdicció civil, primer va a la Administració, ha d´emetre un acte administratiu de
desllindament, com passa en totes les actuacions administratives, és la diferència entre la jurisdicció
administrativa i civil.

Ex: l'home que va i li diu a l'ajuntament que desllinde el seu camp per tindre el que vulgui, és que ha
d´incoar un procediment. Al produir-se la caducitat del procediment, no pot desllindar.

Es produeix la caducitat del procediment, arxivament del procediment i arxiu de les actuacions.
Jurídicament, si t´ha caducat el procediment, pot tornar a iniciar el procediment i habrà altre
mecanismes, que es troba en la jurisdicció qeu diu que quan hi ha una inactivitat (Art. 31 de la JCA),
els ciutadans si es donen els requisits i circumstàncies podem acudir al Contenciós-Administratiu,
perquè altra situació tampoc tenim. Podries interposar recurs front a la resolució que atorga la
caducitat, però el fonament seria amb poc trellat, perquè es pot interposar un recurs administratiu
front a la caducitat (és una resolució administrativa, el contingut de la qual serà transcorregut el
termini assenyalat), s´arxiven les notificacions i comença la defensa; tindria sentit si tu entengueres
que no ha transcorregut la caducitat, el termini de 18 mesos, però si efectivament ha transcorregut, et
desestimar el recurs, fins i tot, silenci administratiu i seguirás en el problema.

3. POTESTAT DE RECUPERACIÓ POSSESSÒRIA D'OFICI:

Article 55. Potestat de recuperació possessòria.

1. Les Administracions públiques podran recuperar per si mateixes la possessió indegudament

perduda sobre els béns i drets del seu patrimoni.

2. Si els béns i drets la possessió dels quals es tracta de recuperar tenen la condició de demanials, la
potestat de recuperació podrà exercitar-se en qualsevol temps.

3. Si es tracta de béns i drets patrimonials la recuperació de la possessió en via administrativa

requereix que la iniciació del procediment haja sigut notificada abans que transcórrega el termini d'un
any, comptat des de l'endemà de la usurpació. Passat aquest termini, per a recuperar la possessió
d'aquests béns hauran d'exercitar-se les accions corresponents davant els òrgans de l'ordre
jurisdiccional civil.

La prerrogativa també s'anomena Interdictum proprium:

● Si el bé és de domini públic, demanial: pot recuperar per si mateixa, és a dir, no necessita

res més que els seus propis mitjans, el primer que fa l'administració es acordar iniciar el
procediment, i notificar a les persones, va a dir que el bé està ocupant és un bé demanial i jo
vaig a fer ús de recuperació d'ofici de la possessió. En el procediment administratiu on es
tramitarà, se li donarà audiència, com tots els procediments, l'administració acreditarà que és
un bé demanial, ja que si no ho acredita el procediment no serà el mateix, perquè si és
patrimonial no és el mateix. Incoarà i com té aquesta prerrogativa, li donaran els terminis i el
 particular ja farà el que ha de fer. SI és demanial no hi ha termini mai, perquè són
inalienables, inembargables i imprescriptibles (Art. 132 CE), mai el que està occupant pot
adquirir-lo de cap forma, per això, l'administració en qualsevol moment, pot fer ús d´aquesta
prerrogativa
● Si el bé és patrimonial: ha de notificar abans que transcorre el termini d'un any des que el
particular ha ocupat el bé, l'administració no pot fer ús de la prerrogativa, sinó que ha d´anar
a l´ordre jurisdiccional civil, per veure si l´ocupació és adequada o no. El sentit d'un any és
el termini on s´ha d´exigir a la administració que vaja a la jurisdicció o no que seran els que li
concedeixen o no la possessió, si no li la concedeixen no pot fer ús d'aquesta prerrogativa.
Durant el primer any està en les mateixes condicions que un bé demanial.

Estem parlant de la possessió, els interdictes propis, només es respecte de la possessió, la propietat
no, per discutir aquesta la administració té altres prerrogatives, però no per interdictes.

4. POTESTAT DE DESNONAMENT ADMINISTRATIU (O DESAHUCIO)

Article 58. Potestat de desnonament. (desahucio en castellà)

Les Administracions públiques podran recuperar en via administrativa la possessió dels seus béns
demanials quan decaiguen o desapareguen el títol, les condicions o les circumstàncies que
legitimaven la seua ocupació per tercers

Desnonament: quan el bé que es tracte siga un bé demanial, un bé de l'Administració. En l'àmbit

civil es produeix el desnonament quan l'ocupant del bé immoble no té títol jurídic que empara
l'ocupació, aquest títol és perquè és el propietari, arrendatari, usufructuari o fins i tot, precari…
Qualsevol d'aquestes circumstàncies que amparen la possessió legítima d´un bé immoble deixe
d'existir, perquè ha transcorregut el termini, falta pagar la renda, no existeix el títol… Aleshores ha
desaparegut el títol jurídic en l'àmbit civil i hi ha un procediment de desnonament que obliga a les
parts a acudir a la jurisdicció civil. El propietari de la casa ha d'esperar-se, demandar i que els
tribunals resolguen i li donen la raó o no.

Si el bé és de la titularitat de la Administració, per exemple, els pisos de protecció oficial que estan
llogats, lloguer social. L'administració ha de tindre una potestat per desnonar administrativament. Com
ocorre en les altres potestats, hi ha un procediment administratiu que permet a l'administració decidir
per si mateix, acudir als tribunals, i acordar el desnonament. Totes les prerrogatives parlem del
mateix, és a dir, decidir sense necessitat d´impetrar l'auxili dels òrgans jurisdiccionals, cosa que
ocorre quan la relació és jurídico-privada entre dos particulars

8. POSSIBILITAT PER PROTEGIR ELS BÉNS PATRIMONIALS:

PROTECCIÓ DE LA POTESTAT SANCIONADORA:
Règim específic perquè l'administració puga reaccionar i sancionar, ha de passar uns fets on ha
d'haver una tipificació del fet com a una infracció, prèviament ha d'haver una tipificació com a
infracció en virtud de la qual l'administració pot fer ús de la potestat sancionadora.

Hi ha una altra categoria que són béns de domini públic no afectats al servei públic i interès general,
es tracta de béns patrimonials.

Article 7. Béns i drets de domini privat o patrimonials.

1. Són béns i drets de domini privat o patrimonials els que, sent de titularitat de les Administracions
públiques, no tinguen el caràcter de demanials. NO SÓN DEMANIALS, PERQUÈ NO ESTAN
AFECTATS.

2. En tot cas, tindran la consideració de patrimonials de l'Administració General de l'Estat i els seus
organismes públics els drets d'arrendament, els valors i títols representatius d'accions i
participacions en el capital de societats mercantils o d'obligacions emeses per aquestes, així
com contractes de futurs i opcions l'actiu subjacent de les quals estiga constituït per accions
o participacions en entitats mercantils, els drets de propietat incorporal, i els drets de
qualsevol naturalesa que es deriven de la titularitat dels béns i drets patrimonials.

Hi ha béns que són patrimonials perquè ho diu la llei.Ex: Si l'arrendament és un bé patrimonial, al

renda que obtingui l'ajuntament per l'arrendament, també serà patrimonial

3. El règim d'adquisició, administració, defensa i alienació dels béns i drets patrimonials serà el
previst en aquesta llei i en les disposicions que la desenvolupen o complementen. Supletòriament,
s'aplicaran les normes del dret administratiu, en totes les qüestions relatives a la competència per a
adoptar els corresponents actes i al procediment que ha de seguir-se per a això, i les normes del Dret
privat en el que afecte els restants aspectes del seu règim jurídic.

9. EL RÈGIM DELS BÉNS DEL PATRIMONI NACIONAL:

Com passen a formar part els béns del patrimoni de les administracions?

Quan explicaven quan s´adquiria el bé demanial a la propietat de l'administració:per la CE, perquè ho

diu la llei, per un acte administratiu d'afectació. Aleshores, com passaria a adquirir-se per part de
l'administració un bé patrimonial? Modes d´afectació patrimonial: art. 17-23.

PRIMER MÉCANISME: Art. 17 i 18

Article 17. Immobles vacants o mostrents

1. Pertanyen a l'Administració General de l'Estat els immobles que mancaren d'amo.

2. L'adquisició d'aquests béns es produirà per ministeri de la llei, sense necessitat que medie acte o
cap declaració per part de l'Administració General de l'Estat. No obstant això, d'aquesta atribució no
es derivaran obligacions tributàries o responsabilitats per a l'Administració General de l'Estat per raó
de la propietat d'aquests béns, en tant no es produïsca l'efectiva incorporació dels mateixos al
patrimoni d'aquella a través dels tràmits previnguts en el paràgraf d) de l'article 47 d'aquesta llei.

3. L'Administració General de l'Estat podrà prendre possessió dels béns així adquirits en via
administrativa, sempre que no estigueren sent posseïts per ningú a títol d'amo, i sense perjudici dels
drets de tercer.

4. Si existira un posseïdor en concepte d'amo, l'Administració General de l'Estat haurà d'entaular

l'acció que corresponga davant els òrgans de l'ordre jurisdiccional civil.

Béns vacants i Són béns dels que no es coneix el seu titular o bé, els béns de persones que
moren intestats (Sense testament) i sense hereus. Els béns abandonats que inclouen el saldo o
dipòsits bancaris, pertanyen a aquesta categoria també els vaixells que naufragen en la costa i el que
el mar expulsa a la platja i els tresors que estiguen en terrenys de l´Estat, aquestos pertanyen a la
AGE. Per últim, els béns decomissats (com a conseqüència de la comissió dels delictes, li lleven els
béns i no els tornen, per exemple, als narcotraficants, es decomissa i passen a ser un bé patrimonial
de l´Estat).

Dins del règim dels béns del Patrimoni Nacional hem de destacar un altre apartat dins del temari que
és les formes o mecanismes d´adquisició:

10. FORMES O MECANISMES D'ADQUISICIÓ:

1. Són béns que s'adquireixen per ministeri de la llei (perquè la llei diu que els béns són
patrimonials).

2. Adquisició a títol onerós: compravenda (adquisició de la propietat total), arrendament, expropiació

(però hi ha una excepció on pot comportar la demanialització de forma implícita), la permuta…: són
béns que s'adquireixen per sentència o per resolució administrativa. Art. 19

Artículo 19. Adquisiciones a título oneroso.

Las adquisiciones de bienes y derechos a título oneroso y de carácter voluntario se regirán por las
disposiciones de esta ley y supletoriamente por las normas del derecho privado, civil o mercantil.

3. A títol gratuït: adquirirà per donació, herència i per usucapió, però només pot aduqirir per
usucapió béns mobles, l'administració no pot posseir béns immobles sense títol just i per tant,
no pot adquirir per usucapió.

Art. 20 bis: procediment per a la declaració de l'Administració de l'Estat com a hereua

abintestat.

Art. 20 ter: efectes de la declaració d'hereu abintestat.

Art. 20 quáter: liquidació del caudal hereditari.

Règim dels béns demanials suposava un conjunt de potestats, capacitats o prerrogatives que hem
vist, respecte des demanials. Però que passa respecte dels patrimonials?

Art. 8: regles de gestió específiques per als béns patrimonials.

1. La gestió i administració dels béns i drets patrimonials per les Administracions públiques
s'ajustaran als següents principis: La administració quan vol gestionar respecte d´alguns dels
seu béns, ha de respectar uns principis mínims.
a) Eficiència i economia en la seua gestió.
b) Eficàcia i rendibilitat en l'explotació d'aquests béns i drets.
c) Publicitat, transparència, concurrència i objectivitat en l'adquisició, explotació i
alienació d'aquests béns.
d) Identificació i control a través d'inventaris o registres adequats.
e) Col·laboració i coordinació entre les diferents Administracions públiques, amb la
finalitat d'optimitzar la utilització i el rendiment dels seus béns.

2. En tot cas, la gestió dels béns patrimonials haurà de coadjuvar al desenvolupament i execució de
les diferents polítiques públiques en vigor i, en particular, al de la política d'habitatge, en coordinació
amb les Administracions competents.
Altra de les possibilitats que té en comú amb els béns demanials és la possibilitat d´investigació dels
béns (Art. 45), la potestat de desllindar, la capacitat de catalogar o inventariar tots els béns. El
desnonament administratiu, durant el primer any pot, però transcorregut l´any l´administració ha
d'anar als tribunals.

Són béns que poden ser objecte d´embargament, perquè hi ha una sentència 166/1998 del TC
que diu que l'Art. 132 que estableix els 3 requisits: només ho és respecte dels béns de domini públics
demanialitzats, però no dels béns de domini públic patrimonials. Si l'administració té un deute en un
altre, com per Ex: la universitat li deu als administradors dels ordinadors, aleshores el que ha de fer
aquestos és que com volen cobrar, amb el títol executiu van al jutjat i com no paga li embarga els
béns. Si els béns són de la administració com té béns patrimonials, els pot embargar.

11. ELS BÉNS COMUNALS:

Dins de la tipologia de béns de domini públic, en l'administració municipal hi ha béns demanials i

patrimonials, però, a més, hi ha altra tipologia de béns de domini públic municipals (per als
ajuntaments), que s'anomenen BÉNS COMUNALS.

Art. 72.2. remet a què una llei fixarà el règim jurídic, no només dels béns demanials i patrimonials,
sinó dels béns comunals. Art. 132 CE també es refereix a aquestos. Remet a: llei 7/1985, 2 d'abril,
Llei de Bases de Règim Jurídic de l'Administració Local i RD 1372/1986, de 13 de juny, pel qual
s'aprova el Reglament de Béns de les Entitats de Règim Local.

Art. 2.3. del RD: s'entenen com a béns comunals: aquells que són de domini públic, l'aprofitament
dels quals correspon al comú dels veïns, l'aprofitament està concentrat en els veïns, està
concentrat en la comunitat, és a dir, els veïns del municipi. Els béns també poden ser de les
diputacions i les províncies. Són béns de domini públic i, per tant, es regeixen per les regles
generals dels b´nes demanials.

Per la pròpia naturalesa d´aquest tipus de béns, la regulació del seu aprofitament limitada als veïns
del municipi, és sol regir pel COSTUM dels municipis o mitjançant l’adjudicació en lots o subasta
pública. És un exemple clar i residual d´aplicació del costum com a font del dret en l'àmbit
administratiu.

Hi ha pocs exemples de costums de l'àmbit administratiu, però precisament la regulació de

l'aprofitament dels béns comunals, és un exemples d´ús on el costum és manté. La forma ve com a
conseqüència de la tradició, del costum, de l'ús comunal per part dels veïns.

Ex: viñes, setes, en alguns pobles són béns comunals, i permeten que alguns veïns, és té el criteri de
poder fixar torns per arreplegar-los. La pesca de l´Albufera, és un bé de domini públic, demanialitzat
perquè està afectat a l'interès general, però l´aprofitament de la llacuna per a la pesca, tot el món no
pot anar a pescar, és mitjançant un sistema de redolins, la forma consuetudinaria de repartir entre els
membres pescadors, el lloc en el que van a pescar.
 UNITAT 5: LA POTESTAT SANCIONADORA

1. CONCEPTE DE POTESTAT SANCIONADORA: llei 39/2015 procediment - llei 40/2012 régim

jurídic

Què és la potestat sancionadora?

Aquell poder de l'Administració pública, la capacitat que l´OJ li dona a l'Administració, per tal de
què puga punir o castigar determinades accions o omissions que l´OJ tipifica com a contràries
en la mesura en què comporten una lesió per a l'interès general.

L'ús de l´ius puniendi, per part de l'Estat, correspon en primer lloc al Poder Judicial, a l'ordre
jurisdiccional penal, i és el dret penal el que recull tota una tipificació de controversions tipificades
com a delicte. Però, també, l´OJ atribueix a l´Administració una part d'aquest poder punitiu del que
l'Administració pot fer ús amb una doble finalitat.

1. Asegurar que l´infractor no tornarà a repetir aquesta conducta transgresora: acció de

prevenció general.
2. Desalertar a altres persones per a realitzar aquesta mateixa conducta: acció de prevenció
general.

Hi ha dues possibilitats de fer ús del ius puniendi, per part de l´Esta, una atribuida a l´ordre penal i
altra a la Administració, que correspon al legislador, que és qui diu en cada cas, on correspon aquest
cas. La determinació de la política criminal és decisió del legislador de forma que no hi ha una
frontera inamovible que determina entre la punició penal i punició administrativa. El que sí que hi ha
són diferències entre una i altra.

2. DELIMITACIÓ JURÍDICA DE LA POTESTAT SANCIONADORA: Marc normatiu: CE: art 24, 25,
26

Art 24; Todas las personas tienen derecho a obtener la tutela efectiva de los jueces y tribunales en el
ejercicio de sus derechos e intereses legítimos, sin que, en ningún caso, pueda producirse
indefensión.

Artículo 25

1. Nadie puede ser condenado (PENAL) o sancionado (ADMINISTRATIVA) por acciones u

omisiones que en el momento de producirse no constituyan delito, falta o infracción administrativa,
según la legislación vigente en aquel momento. És un dret punitiu en mans de l’administració.

El principi de irretroactivitat, que també està en l'Art. 9.3 (irretroactividad de las disposiciones
sancionadoras no favorables o restrictivas de derechos individuales)

2. Las penas privativas de libertad y las medidas de seguridad estarán orientadas hacia la
reeducación y reinserción social y no podrán consistir en trabajos forzados. El condenado a pena de
prisión que estuviere cumpliendo la misma gozará de los derechos fundamentales de este Capítulo, a
excepción de los que se vean expresamente limitados por el contenido del fallo condenatorio, el
sentido de la pena y la ley penitenciaria. En todo caso, tendrá derecho a un trabajo remunerado y a
los beneficios correspondientes de la Seguridad Social, así como al acceso a la cultura y al desarrollo
integral de su personalidad.

3. La Administración civil no podrá imponer sanciones que, directa o subsidiariamente,

impliquen privación de libertad. Les sancions no poden suposar una privació de llibertat
 Administració civil front a l'administració militar. Es refereix al legislador, quan ha de ficar quines
són les sancions, entre elles no podrà estar la sanció de privativa de llibertat, però sí, multa, privació
del dret sufragi, privació de dret de ser funcionari públic i alt càrrec….Però mai la privació de llibertat,
que està reservada per als delictes, a l'àmbit penal. Per tant, el primer manament de la llei va dirigit al
legislador. També va per a la Administració. En la via penal la decisió mai l´adoptarà la Administració,
sinò el Poder Judicial.

Art. 26: en l’administració civil i les organitzacions professionals es prohibeixen els tribunals
d'honor, va més per al vía penal.

La resta dels articles o preceptes que ens diuen com és la potestat sancionadora es troben en :

- Llei 40/2015, de 1 d´octubre, del Règim Jurídic del Sector Públic

- Les singularitats d'un poder administratiu en caràcter sancionador estaran en la llei 39/2015, d´1
d´octubre, LPACAP

3. LA CONFIGURACIÓ CONSTITUCIONAL DE LA POTESTAT SANCIONADORA:

Llei 40/2015, de 1 d´octubre, del Règim Jurídic del Sector Públic

Art. 25 i ss Identifica els principis de l'Administració quan fa ús de la potestat sancionadora. Que li

done la potestat no vol dir que tinga una regulació. El ordenamiento jurídico li atribueix a les
Administracions aquesta potestat. Es una manifestació dels “ius puniendi” del Estat que permet a les
Adm fer ús de ixa potestad de corregir, perfectament admés. Sotmés al control del tribunal.

Els principis són:

Legalitat, irretroactivitat, tipicitat, responsabilitat, proporcionalitat, prescripció i concurrència de

sancions.

A) EL DRET FONAMENTAL A LA LEGALITAT:

Legalitat: imposa la reserva de llei, la tipificació de la infracció i la sanció que li correspon. La

infracció: descripció de la conducta, en penal li diriem delicte i la sanció, la pena. En administració
parlem d'infraccions i sancions i en penal, delictes i penes, però és el mateix. En l'àmbit punitiu regeix
el principi de legalitat, només el legislador pot descriure les accions i omissions.

Art. 25:

1. La potestad sancionadora de las Administraciones Públicas se ejercerá cuando haya sido

expresamente reconocida por una norma con rango de Ley, con aplicación del procedimiento previsto
para su ejercicio y de acuerdo con lo establecido en esta Ley y en la Ley de Procedimiento
Administrativo Común de las Administraciones Públicas y, cuando se trate de Entidades Locales, de
conformidad con lo dispuesto en el Título XI de la Ley 7/1985, de 2 de abril

La potestat sancionadora s'exerceix si l'Administració té l´atorga. l´OJ li donarà potestat sancionadora

a la Administració. La potestat l´atribueix la llei i el que té l'Administració té la titularitat.

2. El ejercicio de la potestad sancionadora corresponde a los órganos administrativos que la tengan

expresamente atribuida, por disposición de rango legal o reglamentario.

La potestat sancionadora li atribueix l´OJ a la Administració (Generalitat, ad. local, a la que siga),
actua mitjançant els òrgans, ja que van a exercir la potestat. L´OJ ha d´atribuir concretament a l
´òrgan que corresponga aquest ús de la potestat sancionadora, la ha de concretar en un òrgan.
Ex:els ajuntaments tenen potestats en matèria urbanística i s´atribueix a l´alcalde, per exemple.
L'important és que l´atribució de l'òrgan en concret, no està atribuïda a la llei, perquè no hi ha reserva
legal, no necessàriament ha de vindre en la llei, ho pot dir la llei, però, també pot ser el reglament.

((titular de la competència: la competència és irrenunciable (Art. 8) i s´exerceix pels òrgans

administratius que la tinguen exercida com a pròpia (coincideix titularitat i exercici), menys en els
casos de delegació o avocació, quan s´efectuen en els termes previstos en la llei.))

3. Las disposiciones de este Capítulo serán extensivas al ejercicio por las Administraciones Públicas
de su potestad disciplinaria respecto del personal a su servicio, cualquiera que sea la naturaleza
jurídica de la relación de empleo

El que vol dir és que com la potestat sancionadora que utilitza l'Administració la fa respecte dels
ciutadans, és una relació ad extra i la regulació de la potestat sancionadora, està pensada per aplicar
açò, ens apliquen la reglamentació sancionadora, però, de vegades, la administració també fa ús de
la potestat sancionadora respecte dels seus treballadors, és a dir, ad intra. El que va a dir ara,
respecte als ciutadans, és a dir, ad extra, li servirà també per a ad intra, per als seus treballadors.

4. Las disposiciones de este capítulo no serán de aplicación al ejercicio por las Administraciones
Públicas de la potestad sancionadora respecto de quienes estén vinculados a ellas por relaciones
reguladas por la legislación de contratos del sector público o por la legislación patrimonial de las
Administraciones Públicas

El que vol dir és que tots els principis que vinculen l'exercici de la potestat sancionadora no s'apliquen
quan la possible contravenció siga conseqüència d´una relació contractual o siga conseqüència, de
l'aplicació de la legislació patrimonial de les Administracions Públiques. És la llei de patrimoni de les
administracions públiques, llei 33/2003, que regulava l´utilització del domini públic, les concessions
administratives, la relació contractual o bé patrimonial, es regularà per les potestats sancionadores
d'aquestes normatives especials. Pel que resulta a la resta, s´aplica els principis generals que tenim
ací.

B) LA IRRETROACTIVITAT

Irretroactivitat de les disposicions no favorables o restrictives de drets.

No és poden retrotraure (irretroactivitat) les disposicions que no siguen favorables ho diu en l'Art. 9.3
CE, d´aquesta norma si la plantegem al revés, tenim la retroactivitat de les disposicions favorables.

La CE o la llei, no diuen que les normes sancionadores penals o adminstratives són retroactives quan
sigues favorables, diu el contrari, quan siguen disposicions sancionadores o restrictives de drets i
siguen més greu no s´aplicaran de forma retroactiva, és a dir, no s´aplicaran a supòsits que varen
nàixer o es van produir abans de l'entrada en vigor d'aquesta disposició.

El principi de irretroactivitat suposa que no es poden aplicar supòsits que no van néixer quan va
néixer la llei, regulacions sancionadores desfavorables, que siguen més restrictives, suposa el
contrari. Si front a una infracció, la sanció que marcava la llei abans era multa de 100 euros i ara, hi
ha una modificació normativa i diu que és multa de 200 euros. La d'ara és més greu, per tant, la nova
norma no es pot aplicar d´una forma retroactiva, aquesta infracció es seguirá aplicant la que estava
vigent en el moment en què es va produir l´infracció, encara que el procediment en virtut del qual
demana imposar la multa i es produisca en un temps posterior de l´entrada en vigor de la nova
norma.

Què passa si la nova disposició, en compte de multa de 100 euros, diu que és de 50 euros, aleshores
aquesta nova disposició, per una infracció que es va produir fa anys de l'entrada en vigor de la nova
regulació i que inicialment es sancionen per 100 euros. Si hi ha una infracció d´una quantitat inferior i,
per tant, més favorable, es podria aplicar en caràcter retroactiu, perquè és més favorable. Aleshores
a l´infracció que va estar comesa en un moment que estava vigent una disposició sancionadora més
greu, li podrem aplicar una disposició sancionadora més favorable. Ací estem dient que si és més
favorable, és retroactiu, però que si fora desfavorable, el principi que regeix és el d´irretroactivitat.

Art. 26:

1. Serán de aplicación las disposiciones sancionadoras vigentes en el momento de producirse

los hechos que constituyan infracción administrativa.
2. Las disposiciones sancionadoras producirán efecto retroactivo en cuanto favorezcan al
presunto infractor o al infractor, tanto en lo referido a la tipificación de la infracción como a la
sanción y a sus plazos de prescripción, incluso respecto de las sanciones pendientes de
cumplimiento al entrar en vigor la nueva disposición.

C) EL PRINCIPI DE TIPICITAT:

Tipicitat -Art. 27:

1. Sólo constituyen infracciones administrativas las vulneraciones del ordenamiento jurídico

previstas como tales infracciones por una Ley, sin perjuicio de lo dispuesto para la
Administración Local en el Título XI de la Ley 7/1985, de 2 de abril.

Las infracciones administrativas se clasificarán por la Ley en leves, graves y muy graves.

2. Únicamente por la comisión de infracciones administrativas podrán imponerse sanciones que,

en todo caso, estarán delimitadas por la Ley.
3. Las disposiciones reglamentarias de desarrollo podrán introducir especificaciones o
graduaciones al cuadro de las infracciones o sanciones establecidas legalmente que, sin
constituir nuevas infracciones o sanciones, ni alterar la naturaleza o límites de las que la Ley
contempla, contribuyan a la más correcta identificación de las conductas o a la más precisa
determinación de las sanciones correspondientes.
4. Las normas definidoras de infracciones y sanciones no serán susceptibles de aplicación
analógica.

Suposa que tant les conductes infractores (per a penal són els tipus delictius, per a administratiu,
seria la conducta infractora), com la sanció, han d´estar predeterminades en la llei. Sense perjudici del
que disposa la Llei de de Règim Local (llei 7/1985, de 2 abril). Diu sense perjudici, tot i que s´ha de
respectar el ppi de tipicitat, és a dir,q ue una norma de rang de llei diga quines són les infraccions i
Bases sancions, les ajuntaments poden fer ús de la potestat reglamentària, la capacitat de dictar
normes, per a tipificar infraccions i sancions sempre que ho facen dins del marc de la llei. El que es
deixa als ajuntaments es la capacitat de detallar el tipus infractor o sancionador dins del marc de la
llei. Açò també ha de veure en el sistema de fonts del principi de legalitat.

D) EL PRINCIPI DE RESPONSABILITAT: art 28

Responsabilitat: no es pot sancionar sense culpa o dolo.

Artículo 28. Responsabilidad.

1. Sólo podrán ser sancionadas por hechos constitutivos de infracción administrativa las personas
físicas y jurídicas, así como, cuando una Ley les reconozca capacidad de obrar, los grupos de
afectados, las uniones y entidades sin personalidad jurídica y los patrimonios independientes o
autónomos, que resulten responsables de los mismos a título de dolo o culpa.

2. Las responsabilidades administrativas que se deriven de la comisión de una infracción serán

compatibles con la exigencia al infractor de la reposición de la situación alterada por el mismo a su
estado originario, así como con la indemnización por los daños y perjuicios causados, que será
determinada y exigida por el órgano al que corresponda el ejercicio de la potestad sancionadora. De
no satisfacerse la indemnización en el plazo que al efecto se determine en función de su cuantía, se
procederá en la forma prevista en el artículo 101 de la Ley del Procedimiento Administrativo Común
de las Administraciones Públicas.

3. Cuando el cumplimiento de una obligación establecida por una norma con rango de Ley
corresponda a varias personas conjuntamente, responderán de forma solidaria de las infracciones
que, en su caso, se cometan y de las sanciones que se impongan. No obstante, cuando la sanción
sea pecuniaria y sea posible se individualizará en la resolución en función del grado de participación
de cada responsable.

4. Las leyes reguladoras de los distintos regímenes sancionadores podrán tipificar como infracción
el incumplimiento de la obligación de prevenir la comisión de infracciones administrativas por quienes
se hallen sujetos a una relación de dependencia o vinculación. Asimismo, podrán prever los supuestos
en que determinadas personas responderán del pago de las sanciones pecuniarias impuestas a
quienes de ellas dependan o estén vinculadas.

E) EL PRINCIPI DE PROPORCIONALITAT:

Proporcionalitat: el que vol dir és que el que fa la llei és identificar conductes i vincular a les
conductes infractores unes determinades sancions, moltes vegades la sanció es fica en uns espais
que permeten diverses solucions a l´òrgan administratiu que v a concretar la sanció. La pròpia llei ja
identifica graus d´infracció i sanció, hi ha una correspondència entre la dificultat de l´infracció i la
sanció que li correspon. No sols es en la llei, sinó que quan l'administració va a determinar una
determinada conducta, ha d'escollir quina és la sanció que aplica.

Artículo 29. Principio de proporcionalidad.

1. Las sanciones administrativas, sean o no de naturaleza pecuniaria, en ningún caso podrán

implicar, directa o subsidiariamente, privación de libertad.

2. El establecimiento de sanciones pecuniarias deberá prever que la comisión de las infracciones

tipificadas no resulte más beneficioso para el infractor que el cumplimiento de las normas infringidas.

3. En la determinación normativa del régimen sancionador, así como en la imposición de

sanciones por las Administraciones Públicas se deberá observar la debida idoneidad y necesidad de
la sanción a imponer y su adecuación a la gravedad del hecho constitutivo de la infracción. La
graduación de la sanción considerará especialmente los siguientes criterios:

a) El grado de culpabilidad o la existencia de intencionalidad.

b) La continuidad o persistencia en la conducta infractora.

c) La naturaleza de los perjuicios causados.

d) La reincidencia, por comisión en el término de un año de más de una infracción de la misma

naturaleza cuando así haya sido declarado por resolución firme en vía administrativa.

F) EL PRINCIPI DE PRESCRIPCIÓ

Prescripció: és un principi general de l'àmbit sancionador que correspon a la necessitat jurídica i

ordre públic. Ha d'haver un moment a partir del qual no es pot exigir responsabilitats per un
determinats fets, aleshores també la llei identificarà o fixarà els terminis de prescripció de l´infracció i
els terminis de prescripció de la sanció.

Artículo 30. Prescripción.

1. Las infracciones y sanciones prescribirán según lo dispuesto en las leyes que las establezcan.
Si éstas no fijan plazos de prescripción, las infracciones muy graves prescribirán a los tres años, las
graves a los dos años y las leves a los seis meses; las sanciones impuestas por faltas muy graves
prescribirán a los tres años, las impuestas por faltas graves a los dos años y las impuestas por faltas
leves al año.

2. El plazo de prescripción de las infracciones comenzará a contarse desde el día en que la

infracción se hubiera cometido. En el caso de infracciones continuadas o permanentes, el plazo
comenzará a correr desde que finalizó la conducta infractora.

Interrumpirá la prescripción la iniciación, con conocimiento del interesado, de un procedimiento

administrativo de naturaleza sancionadora, reiniciándose el plazo de prescripción si el expediente
sancionador estuviera paralizado durante más de un mes por causa no imputable al presunto
responsable.

3. El plazo de prescripción de las sanciones comenzará a contarse desde el día siguiente a aquel
en que sea ejecutable la resolución por la que se impone la sanción o haya transcurrido el plazo para
recurrirla.

Interrumpirá la prescripción la iniciación, con conocimiento del interesado, del procedimiento de

ejecución, volviendo a transcurrir el plazo si aquél está paralizado durante más de un mes por causa
no imputable al infractor.

En el caso de desestimación presunta del recurso de alzada interpuesto contra la resolución por la
que se impone la sanción, el plazo de prescripción de la sanción comenzará a contarse desde el día
siguiente a aquel en que finalice el plazo legalmente previsto para la resolución de dicho recurso.

PROCEDIMENT ADMINISTRATIU: llei 39

Seqüència de tràmits que ha de demanar l'administració per acabar adoptant una decisió per part de
l'Administració. El procediment té una posició de garantia front als ciutadans, als ciutadans, perquè hi
ha seguretat jurídica, perquè els tràmits venen predeterminats i els ciutadans sabem com són els
tràmits i com es va a començar el procediment.

4. PROCEDIMENT SANCIONADOR

Atès el caràcter punitiu o sancionador d´alguns procediments, el procediment administratiu que ha de

seguir l´adm per imposar una sanció té certes especialitats o peculiaritats, respecte d´altres
procediments.

En termes generals, les singularitats es justifiquen fonamentalment pel caràcter punitiu de la

potestat que exerceix la adm i està justificat en els principis que vam veure.

El procediment té en compte les regles generals de qualsevol procediment i tot procediment té 3

fases:

1. INICIACIÓ: com comença el procediment.

2. INSTRUCCIÓ: on passa tot el que cal en el procediment per arribar a la fase de finalització
3. FINALITZACIÓ O RESOLUCIÓ: la finalització del procediment.

En la llei 39 es troba el marc jurídic de les fases del procediment sancionador, que segueix l´esquema
d´iniciació, instrucció i finalització i al voltant d´aquests preceptes diu les especialitats.

FASE INICIACIÓ
Les especialitats estan als arts. 63 i 64.

Primera especialitat: els procediments sancionadors comencen sempre d'ofici, el fet que hi haja
una denuncia, alguna persona posa en coneixement de l´adm. que hi ha una infracció, no suposa una
iniciació a instància de part, la denúncia és la posada en coneixement de la noticia criminis, la
transmissió a la adm de que passa alguna cosa. La iniciació de procediment, la decisió formal i amb
efectes jurídics de posar en marxa un procediment sancionador: és de l´Administració.

Segona singularitat: atès el seu caràcter punitiu o sancionador, de càstig, hi ha una separació entre l
´òrgan adm que instrueix, que fa l´instrucció del procediment sancionador, i l´òrgan adm que resol el
procediment sancionador.

La separació: instructor/sancionador: nosaltres tenim un sistema punitiu que no es inquisitorial per tal
de garantir la imposició de sanció, s'encarrega a un òrgan la funció d´instruir, investigar i acumular les
dades que puguen conduir a formar una proposta de sanció, i si aquest òrgan instructor considera
que aquests fets i la persona és responsable, formula la proposta, però és un altre òrgan que a la
vista de l´instrucció, sanciona.

Hi ha una divisió entre qui instrueix i qui sanciona. Quan estem en l'àmbit del dret administratiu, com
que la persona jurídica és sempre la mateixa, és a dir, l'Administració; però aquesta ha d´identificar
un òrgan al que li va a donar la competència per a instruir, i un altre òrgans dins de l'Administració, al
que li va a donar la competència per a sancionar.

El nostre sistema no és un sistema inquisitorial, és un sistema dispositiu. (Sistema inquisitorial: propi

de l´Inquisició, on el mateix que t´acusava et condemnava), si no es garanteix una diferència entre l
´òrgan que instrueix i el que sanciona, aleshores el que passa és que tota l´instrucció acabar en
condemna, ja que l'òrgan d´instrucció ha vist més coses i ha participat en la investigació dels fets.
Aleshores la imparcialitat garantitza que un altre òrgan veja des de el primer moment els fets que
poden ser sancionables, i altre òrgan veu això, en les pròpies garanties i objectivitat.

En l'àmbit administratiu no s'atribueix a jutjats diferents, sinó a òrgans diferents. Per exemple: l´òrgan
instructor pot ser un concejal i l´òrgan sancionador, pot ser el ple de l'ajuntament o l'alcalde, són
òrgans diferents els que van a conèixer les fases. S´estableix una divisió entre els dos òrgans, perquè
en el cas dels càstigs, el principi inquisitorial és anticonstitucional.

Què passa, quan en el moment d'iniciar el procediment, hi ha diverses infraccions per uns fets?

Art. 63: no es podrà iniciar un altre procediment sancionador fins la primera resolució sancionadora
amb caràcter executiu, quan hi ha una continuitat delictiva, que pot ser constitutiva de diverses
infraccions i per tal de diverses accions, per tal de començar el següent procediment sancionador cal
esperar a que hi haja una resolució sancionadora executiva, una vegada hi ha una resolució
executiva, pots començar a incoar un altre procediment. Aquesta és una singularitat en el moment
inicial.

En els procediments d'ofici, quan comença el dies a quo, dels procediments administratius? El
moment on una persona presenta l'escrit, en els procediments que comencen d´ofici, en la data de
l'acord d'iniciació, el acord de l'òrgan competent per iniciar el procediment on s´acordava i s´iniciava
el procediment en la resolució.

Altra singulatitat és que l´acte adm per qual l´organ competent acorda iniciar el procediment, té certes
singularitats, ja que és un acte adm qualificat. Art. 64: aquest acord d'iniciació:

● Es comunicarà la instructor, aquest és un òrgan diferent, encara que pot ser un funcionari. Li
comunicarà l'acord perquè l´instructor ha de conèixer que ha decidit incoar el procediment.
● Li notificarà l'acord d'iniciació al presumpte responsable o infractor, a la persona front a la qual
es dirigeix el procediment sancionador hem de sancionar-lo, ja que a partir d´açò també es
sabrà quan es comença el procediment i la caducitat
● També ho notificarà a la resta dels interessants d´acord al que diu la llei 39 ● Al denunciant
 estarà notificat, si és titular d'un interès. En la resta de supòsits, la norma general no diu cap
cosa, però és important, perquè moltes persones presenten denuncia i després, volen saber el
que passa en aquest procediment. És fonamental saber en aquests supòsits, si el denunciant té
la condició o no d´interessats, perquè només podrà formar part del procediment, no per ser
denunciant, sinó perquè si és l´interessat. Concepte d´interessat: titular de drets o interessos
legítims que inicien els procediment a instància de part. Els titulars de drets sempre, i els titulars
d'interessos s´incorporen al procediment abans de que es produisca la finalització.

El contingut de l'acord d'iniciació : art. 64.2. tindrà:

Acord d´iniciació, és a dir, l'acte que dicta l´òrgan competent pot tindre més coses, però si o si tindrà:

1. identificació del presumpte responsable

2. identificació dels fets fàctic i supòsits reals
3. en l´iniciació de l'acord d'iniciació si l'òrgan competent que identifica els fets, pot qualificar-los
jurídicament. Si és possible qualificar jurídicament, vincular al sanció . acord d'iniciació si és
possible ha de dir-ho, ja que estem en un àmbit punitiu, un àmbit castigar, on les garanties en
un estat democràtic i de dret han de ser les màximes. Aleshores la persona a la que li van a
enviar el paper, té dret a saber el que van a investigar i que li pot passar, a més, i front a què
podrà defendre´s, formulant al·legacions.
4. identificació de qui va ser l´instructor i el secretari del procediment sancionador. Ho ha
d'assenyalar, perquè és possible que la persona tinga una causa de recusació (Ex: pot ser
que jo diga que la persona que va a dur això ha treballat per a mi, que és el meu enemic, el
germà del meu novio…).
5. òrgan competent per a resoldre, i el designa per si algú ha de recusar-lo, i la seua competència
6. Li dirà al presumpte infractor què pot reconèixer la responsabilitat immediatament i les
conseqüències que li derivarán.
7. si és possible pel cas que pertoca, si es poden adoptar mesures preventives o cautelars. (Ex:
estaven construir un hotel i en el moment del procediment sancionador, li prohibeixen
continuar amb l'obra). També, com a exemple, pot donar el cas que li podrà demanar en
matèria d'estrangeria (Ex: el pasaport, una fiança). Adoptarà la mesura preventiva o cautelar
que considere.
8. Si la persona, després que s'ha notificat l'acord d'iniciació, no presenta al·legacions, la
proposta de resolució que faça el instructor, es podrà tindre com a resolució definitiva. (Ex: la
típica multa de tràfic, on si tu no recorres, ja és resolució definitiva).

És possible que en el moment inicial, pot ser que no es puguen qualificar els fets. Si això ocorre la
qualificació, ve en un moment posterior mitjançant la formulació del ple de càrrecs (pliego de
cargos), després l'Administració el que ha de fer és el detall dels fets vinculant a una proposta de
qualificació jurídica. : art. 64.3. .

Per què en alguns procediments tenen “pliegos de cargos” i en altres no? En funció de que l´acord
d'iniciació puga o no identificar els fets i qualificar-los jurídicament. Si en el moment inicial,
l'Administració no és capaç d'identificar o qualificar jurídicament el que passa, després ha d´haver,
perquè si en un moment inicial no diuen als interessats, als ciutadans, que pot suposar el fet
jurídicament i la infracció en quin article està, aleshores en algun moment hauria de dir-ho, sinó no
podriem formular cap al·legació si no saps de què se t´acusa (en termes administratius)

Per tant, normalment se diu en l'acord d'iniciació, si no es pot dir, per falta de fets o perquè no estan
clars o qualsevol motius, aleshores es fa un “pliegue de cargos” posterior, on es tindrà que notificar
als interessats. El dret de càrregues és per a la llei algo excepcional, perquè normalment en el principi
ja sabries de què sé t´acusa.

Quina força pot tindre la qualificació inicial? Aquesta qualificació inicial pot després impedir que
després em sancionen per una altra qualitat diferent? Sí, el que passa si front a un acord d´iniciació
que ha qualificat jurídicament el fet d´una forma, jo accepte, el que no es podrà després es començar
un altre procediment, per una altra cosa que haguera pogut ser aquesta. És a dir, no és el mateix que
jo accepte la responsabilitat per una infracció lleu, que a després li parega que no era lleu, després
de què jo ja he acceptat, i m´incoe en un altre procediment sancionador que era és greu, açò no es
pot fer.

Què passa si la qualifica com a lleu, jo no accepta la responsabilitat i al llarg de tots els tràmits,
acabaria resultant una infracció és greu? No passaria res perquè el fonament o justificació de l
´instrucció és averiguar els fets. El que passa és que els canvis en la qualificació han d´anar
aparellats dels coneixements o una notificació per a puga anar a defendre´s. A més, l'alcanç d´una
persona, ja que si sap que ha realitzat més infraccions, si l´interessa acceptar l'acord d'iniciació,
perquè en això acaba.

FASE D´INSTRUCCIÓ.

Les normes que regulen l´instrucció són els que regulen l´instrucció general. Excepte dues
excepcions:

● Art. 77.4.: En los procedimientos de carácter sancionador, los hechos declarados probados por
resoluciones judiciales penales firmes vincularán a las Administraciones Públicas respecto de
los procedimientos sancionadores que substancien.

Ha pogut haver un procediment penal que haga declarat determinades circumstàncies com a fets
provats, i que l´adm no pot desconèixer, són fets provats en sentència penal. Aquesta situació podrà
ser, és a dir, podrà haver un procediment penal sobre una mateixa persona i sobre els mateixos fets,
que vinculen en un porcediment administratiu sancionador, el principi que impedeix que això passa és
el principi non bis in idem (no es pot sancionar a la mateixa persona pels mateixos fets en el mateix
petitum, és a dir, la triple identitat: fets, persones i causa de fet).

Quan es produeix això el que està per damunt és el penal, no l´administratiu. Però hi ha excepcions a
aquesta situació, es produeix un cas de doble enjuiciament: quan hi ha una causa on la persona està
lligada a la adm, és a dir, quan la relació entre el presumpte infracció i la adm és una relació
d'especial subjecció. Es solen donar en l'empleat públic respecte a l´adm, els estudiants respecte al
seu centre, els presos respecte de la cárcel…

Art. no es refereix sòls a les relacions d'especial subjecció, sinó a qualsevol, ja que els fets del penal
vinculen. Ex: un jutjat penal ha dit que hi ha un conveni que se ha subscrit per adm i un tercer, i hi ha
prevaricació, aleshores en un procediment en el que intervinga un tercer, això és un fet provat, ara la
adm no pot discutir en un procediment, sinó que vincula. L´Art. 73.4. val per a tot, però val també en
els supòsits on pot haver una condemna penal sobre un mateix fet i persona, i, a més, una condemna
administrativa? En els supòsits en que hi ha una relació d'especial subjecció entre la persona i l´adm,
però no perquè es castigue per l'Art. diferents o normes diferents, ja que el non bis in idem, ja dona
per clarificat que són normes diferents.

Si no hi ha una relació d'especial subjecció, efectivament, l´adm no et pot condemnar dues

vegades pel mateix.

Quan hi haurà relació d'especial subjecció? Quan la persona està vinculada respecte de l´adm en una
suposició més forta que els ciutadans de peu. Ex: el que té la concessió del bar de la universitat, no
tindrà la mateixa suposició que nosaltres que som ciutadans a peu, ells tenen un règim més fort que
els altres, en canvi, en el bar del poble pot ser que no.

L´Adm no pot discutir si el que ha dit el jutjat de lo penal ho aplica o no, el que diga el jutjat de lo
penal ha d'executar-se, ja no ha de fer cap activitat probatòria en el procediment d'instrucció, la
sentència penal li dirà que els fets que siguen són aquests i la qualificació jurídica és la que està
lligada a la sentència del penal.

● Art. 82: relatiu al tràmit de l´audiència: el tràmit d'audiència és aquell tràmit anterior a la
resolució o finalització del procediment., tràmit constitucionalment reconegut en Art. 105 CE,
que diu que ha d'haver un tràmit d'audiència on l'administració ja té tot el tràmit acabat, li
dona una última oportunitat per a fer al·legacions a les parts. És una garantia, si després del
tràmit d'audiència i la adm li done trasllat del que té d'expedient, vingueren més coses, la adm
no les pot gastar, perquè no les coneix l´interessat.

Per tant, el tràmit d'audiència és aquell que tanca el procediment, una persona quan li van a resoldre,
ha de saber el material pel qual la adm va a procedir. Abans es deia el tràmit de vista i audiència: on
la adm li diu què és l´expedient i que en tot això va a resoldre, el que ha conegut l´interessat. La llei
39 regula el tràmit d'audiència.

Aleshores el tràmit d'audiència ve abans de la resolució, és a dir, separa l´instrucció de la

finalització, formalment, és l'últim tràmit de l´instrucció i el primer de la finalització. Si no s
´ofereix el tràmit d'audiència, aleshores seria un vici del procediment. En l'Art. 82 i es remet a la
regla general on diu el tràmit d'audiència.

Com pot finalitzar un procediment sancionador?

1. per la pròpia voluntat del presumpte infractor: art. 85 llei 39. Pot passar si el propi infractor
va a al adm i diu que reconeix la seua responsabilitat i acata el que diu, acabarà ací, hi ha un
reconeixement de la responsabilitat. La adm emet un acte adm, explicant que ha reconegut
amb els fet notificats i la sanció que li pertoca d'acord amb la llei, per la responsabilitat
administratiu, i acaba el procediment.

El que diu l'art. és que en el supòsit on l´infractor reconeix la seua responsabilitat: EN EL SUPÒSIT
EN QUÈ L´INFRACTOR RECONEIX LA SEUA RESPONSABILITAT I LI VAN A IMPOSAR LA
SANCIÓ.

A) Si la sanció és pecuniaria: la adm pot aplicar una reducció no inferior al20%, és a dir, del 20%
endavant. La adm sancionadora acordarà, per a cada supòsit, fins a on arriba cada reducció
que en tot cas, serà superior al 20%, no pot ser un 10% ha de ser un 20% o més.

B) el reconeixement no sòls dóna la possibilitat de reduir un 20% o més la sanció economica,

també comporta la renúncia o el desistiment a presentar recurs en via adm contra la sanció.
Això és una vulneració del dret a la tutela judicial efectiva, perquè està renunciant a
presentar recurs. Normalment, és una coacció, però el TC ha dit que no és una coacció i que
cadascú és lliure, d´acceptar o no la disminució econòmica i per tant, beneficiar-se.

Només si és econòmica, hi ha una possibilitat de reducció, si és per exemple, privació del dret de
sufragi durant 6 mesos, açò no seria el cas.

Aleshores la primera opció per finalitzar el propi procediment és la voluntat del propi infractor de
reconèixer els fets i, per tant, la adm verifica l´acte i el règim, dicta la sanció d'un 205 i renuncia a
interposar alguna possibilitat de presentar algun recurs.

2. La segona opció per finalitzar el procediment és que una persona no manifesta

voluntàriament i l´adm ha d'entrar a resoldre.

En els procediments sancionadors, hem dit que hi havia una distinció entre un òrgan que havia d
´instruir i un altre que havia de condemnar o resoldre. En els casos on no ha acceptat el procediment,
després d'haver fet l´instrucció a càrrec de l´òrgan instructor, aquest òrgan instructor formularà una
proposta de resolució, que és un acte adm.

Aquesta proposta serà notificada als interessats i pot tindre dos continguts:

● pot proposar l'arxiu del procediment, perquè es dona un dels supòsits de l'Art. 89.1.: El
órgano instructor resolverá la finalización del procedimiento, con archivo de las actuaciones,
sin que sea necesaria la formulación de la propuesta de resolución, cuando en la instrucción
procedimiento se ponga de manifiesto que concurre alguna de las siguientes circunstancias:
a) La inexistencia de los hechos que pudieran constituir la infracción.
b) Cuando los hechos no resulten acreditados.
c) Cuando los hechos probados no constituyan, de modo manifiesto, infracción
administrativa.
d) Cuando no exista o no se haya podido identificar a la persona o personas
responsables o bien aparezcan exentos de responsabilidad.
e) Cuando se concluyera, en cualquier momento, que ha prescrito la infracción.

● proposta de resolució sancionadora: que el contingut de la proposta siga sancionar.

Hem de veure el contingut de la proposta: mínimament ha de contenir els fets que han estat provats
i qualificació jurídica (després d'haver fet l´instrucció, pot ser que la qualificació jurídica del pliego de
càrrecs, no coincidisca amb la qualificació jurídica de la proposta de resolució). Identificar la
persona responsable, la sanció que pertoca, valoració de les proves i si adopta o no mesures
provisionals al llarg de l´instrucció. (Art. 89.3)

Acaba la fase d'instrucció, aquesta proposta va a parar, li la remet a l´òrgan que ha de sancionar,
òrgan sancionador, que ha de valorar si a la vista de la proposta de resolució sanciona o no sanciona.
Si la decisió de l´òrgan sancionador és no sancionar, enfront d´una proposta de sanció, aleshores el
que ha de fer és motivar i justificació jurídicament on pese haver una norma sancionadora, no és això
sancionable.

Està vinculat per la qualificació jurídica de la proposta de resolució? Si la proposta de resolució diu
que és una sanció greu, el sancionador pot canviar la qualificació jurídica, perquè els fets no es pot
canviar. També cal destacar que podria no sancionar. Però al canviar la qualificació jurídica, ha de
notificar i donar-li un termini al culpable per interposar un termini d'al·legacions. La qualificació
jurídica és d'aplicació del dret, els fets sempre són els mateixos, per tant, no canvien. Com
identifiquem jurídicament els fets, és una cosa que pot canviar, ja siga en l´instrucció com en la
resolució, que és competència de l'òrgan sancionador.

Una vegada ha resolt l'òrgan sancionador, i tenim la sanció, aquesta decisió que com a tot acte
adm ha d´executar-se, és immediatament executius, s'han de complir immediatament per l´afectat.

Però què passa si l´afectat no vol complir? Apliquem l'execució forçosa de l'acte administratiu.

En quin moment serà executiva aquesta sanció per poder anar a l'execució forçosa?

Serà executiva quan no cap cap recurs en vía adm o contenciós-adm, és a dir, quan siga ferma, fins
que no siga ferma no és pot executar forçosament. Hem d'esperar que passen els terminis
d'impugnació administrativa. Aleshores si l'acte era definitiu i no cabría més que execució voluntaria,
aleshores haurem d'esperar uns terminis per veure si s´ha anat o no al c-a, fins que no ha
transcorregut aquest moment, no es pot anar a l´execució forçosa.
PROCEDIMENT COMPLEMENTARI: Art. 90.4.. 4. Cuando las conductas sancionadas hubieran
causado daños o perjuicios a las Administraciones y la cuantía destinada a indemnizar estos daños no
hubiera quedado determinada en el expediente, se fijará mediante un procedimiento complementario,
cuya resolución será inmediatamente ejecutiva. Este procedimiento será susceptible de terminación
convencional, pero ni ésta ni la aceptación por el infractor de la resolución que pudiera recaer
implicarán el reconocimiento voluntario de su responsabilidad. La resolución del procedimiento pondrá
fin a la vía administrativa.

Hem vist fins ara que hi ha uns fets que poden ser infracció i acaba en una sanció, quan hem parlat
de la sanció (és un càstig que té un caràcter de prevenció especial o general). Els fets que comporta
una infracció de vegades porten aparellats danys a tercers o a la administració.

Ex: si hem trencat un banc, ens poden sancionar i la sanció es el castig per haver realitzat una
conducta incorrecta, però, a més, hem realitzat uns danys, el banc està trencat i tornar-lo al seu estat
val uns diners.

El procediment sancionador també porta aparellada la restitució dels danys que es produeixen
com a conseqüència de la comissió de la sanció. Es posible que al llarg de tota l´instrucció del
procediment sancionador, no es queden acreditats al llarg del procediment sancionador, que té com a
principal objectiu identificar l´infracció, al seu infractor, i interposar la sanció. De vegades, en el
mateix impuls del procediment sancionador apareix acreditat que val uns diners, però com que no
ocorre sempre, l'Art. 90.4.: permet la realització d'un procediment complementari, que té com a
objectiu, assenyalar o identificar els danys del seu import, i la persona responsable de satisfer
aquests danys. Ex: un incapaç, aleshores és important determinar qui és la persona responsable.

No necessàriament un infractor, és responsable del dany, pot ser un curador, un tutor, el pare,
l'empresari que respon pels danys que ha ocasionat el seu treballador….

Açò depèn del cas, encara que en la majoria dels casos el responsable serà l´infractor, el
responsable dels danys civils, però no necessàriament. És per això, que aquest procediment
complementari tracta d´acreditar l´import dels danys (la realitat dels danys, verificar-los, cuantificar-
los i identificar al responsable, que no necessàriament serà l´infractor, normalment sí que serà, però
pot ser que qui haja de respondre siga una persona responsable).

L´Art 90.4. com a regles específiques diu que la resolució del procediment complementari és
executiva i posa fi a la via administrativa. Aleshores al final fi a la via administrativa: el recurs que
hem d´interposar és el recurs de reposició, si volem el podem interposar, ja que sabem que és
potestatiu. També és possible la finalització convencional, com diem en l'àmbit de l´infracció és que
el propi causant dels danys, davant la proposta que li fa la adm (ex abans, comprar un banquet igual
que aquest, pressupostat en un tenda específica i el seu preu), tanquen el procediment i s´acaba. La
finalització convencional és que hi ha un conveni per acord

UNITAT 6: ACTIVITAT ADMINISTRATIVA D'INTERVENCIÓ:

Anem a veure quina és la posició o justificació què l'Administració puga limitar o intervindre,
condicionar la lliure actuació que tenim els ciutadans.

Segons Jornada de Pozas, professor de Dret Administratiu, classificava tota l'activitat administrativa
en 3 blocs:

● FOMENT: impulsos, contribuir a desenvolupar el funcionament. Ex: subvencions, ajuts

econòmics, deduccions o bonificacions tributàries, campanyes informatives, publicitat.
● SERVEI PÚBLIC: prestació de serveis públics, prestacions sobre àmbits concrets, dirigits a la
millor de la qualitat de vida, aquests àmbits concrets, els publifica.
● ACTIVITAT DE LIMITACIÓ O INTERVENCIÓ: activitats en l´esfera dels particulars. És la que
anem a veure a continuació.

ACTIVITAT DE LIMITACIÓ O INTERVENCIÓ

1. INTRODUCCIÓ I CONCEPTE

CONCEPTE: aquell conjunt d'instrument o tècniques jurídiques que permeten a la Administració

imposar restriccions, deures o limitacions, de caràcter obligatori a les actuacions privades, amb la
finalitat de garantir l'interès general, així com, vigilar el seu compliment i reaccionar davant qualsevol
incompliment per a restablir la legalitat.

2. EVOLUCIÓ:

L´entrada d´Espanya en la UE, en 1986, comporta l'assumpció de tot el dret europeu, la UE actual
que naix com a comunitat econòmica europea, que s'ha transformat en la UE. Entre les divvereses
tipologies de le sfonts europees es troben les :aquells tipus de normes que dicten els òrgans de la UE
que vinculen per que fa al resultat que han d´aconseguir els Estats Membres, l'administració no ha
d'intervenir més enllà del necessari per a garantir l'interès general, perquè hi ha el que el dret europeu
anomena raó imperiosa d'interès general. Diu el resultat al que tots els estats han d'arribar.

A l'any 2006 s'aprova una directiva, anomenada Directiva 2006/123/CE, del Parlament Europeu i del
Consell, de 12 de desembre, relativa als serveis en el mercat interior, o més coneguda com la
Directiva de serveis (DIRSER/2006). El que li diu als Estats és que cal agilitzar tots els tràmits i
repensar els condicionants o requisits que les legislacions de dret intern contenen per tal de permetre
un desenvolupament econòmic i un progrés de desenvolupament de vida de les persones en llibertat i
que no siga lastra per la intervenció administrativa.

Quan s'aprova una directiva on diu que els Estats han d'arribar a aquest resultat, el que fan els Estats
es transposar la directiva, traduir en el dret intern, és a dir, aplicar en el dret intern com van a arribar a
aquest resultat. Espanya transposa la directiva de serveis mitjançant dues lleis:

- Llei 17/2009, de 23 de Novembre, sobre el lliure accés a les activitats de serveis i el seu
exercici, li anomenem la Llei Paraigua (perquè el que vol és ampomar la directiva, alleujar el
que diu la Directiva traduint això a l´ordenament espanyol). En aquesta no és suficient per a
canviar tota la regulació sectorial que en diverses matèries conté molts requeriments i que
requereixen una modificació legislativa, és per això, que s'aprova altra llei:
- Llei 25/2009,de 22 de desembre, de modificació de diverses lleis per a la seva adaptació a la
Llei sobre el lliure accés a les activitats de serveis i el seu exercici, què l´anomenen llei
Òmnibus (el seu contingut és anar canviar els articles de les lleis espanyoles que contenen
requeriments que després d´aprovar la llei paraigua, de la directiva, ja no podran tindre més
requeriments, ja que aquesta modificat totes les lleis).

En l´àmbit administratius s'han assolit aquests requeriments, però com ?

Segons l´ Art. 69 de la Llei 39/2015. d´1 d'octubre, del Procediment Administratiu Comú de les
Administracions Públiques:: tracta sobre la declaració responsable i comunicació. Aquest article està
dins de la regulació del procediment administratiu en la seua fase d'iniciació.

Una autorització és aquell acte administratiu pel qual l'administració comprova i al mateix temps
declara que una activitat o l'exercici d’un dret no produeix lesió al interés general. Com que és un
acte limitatiu de dret o limitatiu de l'activitat econòmica la exigencia deu vindre imposada per una
norma amb rang de llei. A més ha de respectar els principis de proporcionalitat i necessitat. Deuen
ser conductes no discriminatories, clares i inequívoques.

A més, per a l’autoització, NO es admisible;

- la obligació de obtenir avals o haver exercit previament l‘activitat

- requisits vinculats amb la forma jurídica del prestador del servei o un capital mínim de la
empresa
- requisists de la plantilla de la empresa.
- restricció a la llibertat de preus ni de prestar altres serveis o productes
- “requisits territorials” (la actividad es la misma así o en Andalucia)

L'administració ha de tindre els mecanismes per intervenir, després de la Directiva de 2006, on ens
diu que es alliberen del requeriments que no siguen necessaris i agilitzar els procediments i només
demane autorització prèvia si hi ha una raó imperiosa d'interès general que ja la pròpia directiva en
la llei diu quines són les raons. En tots els altres casos en els que això no carrega els mecanisme
d'intervenció han de ser el de la declaració responsable o comunicació prèvia, és el que regula en
l'Art. 69 de la llei 39.

En les raons imperioses d’ interés general, Directiva 2006 art 4, “el orden público, la seguridad
pública, la protec- ción civil, la salud pública, la preservación del equilibrio financiero del régimen de
seguridad social, la protección de los consumidores, de los destinatarios de servicios y de los
trabajadores, las exigencias de la buena fe en las transaccio- nes comerciales, la lucha contra el
fraude”

Si fins ara la regla era que donat el cas que hi ha col·lisió de béns o drets, i l'administració ha d
´intervenir per condicions o ponderar que cap dels drets estiguin desemparats, la regla era
l'autorització prèvia de l'administració, és a dir, anirem a demanar a la adm. aquesta seguirà un
procediment i si finalment, considera que està tot correcte, autoritzarà l'activitat i no podré començar a
fer l'activitat fins que no tinga el paperet on l´adm. m'ha autoritzat, aquest era el tema tradicional.
Després de la Directiva de serveis i les normes que la transposen la regla s'ha invertit, l'autorització
prèvia, és a dir, el títol administratiu o el mecanisme administratiu que requereix un pronunciament
prèvi de la dinsitració abans que es puga dur endavant l'activitat o exercir el dret, és l'excepció que
només es pot admetre quan hi ha una raó imperiosa a l´interés general i, en els altres casos,
acudirem a la declaració responsable o a la comunicació prèvia.

Segon pas; Art 69 llei 39- Efectes de mecanisme de control posterior de l’autotització;
declaració responsable i comunicació La declaració responsable o la comunicació prèvia.

EXAMEN MODELOS DE INTERVENCIÓN art 69 (hi ha que escollir entre uno de

aquest )

Artículo 69. Declaración responsable y comunicación.

1. A los efectos de esta Ley, se entenderá por declaración responsable el documento suscrito por
un interesado en el que éste manifiesta, bajo su responsabilidad, que cumple con los requisitos
establecidos en la normativa vigente para obtener el reconocimiento de un derecho o facultad o para
su ejercicio, que dispone de la documentación que así lo acredita, que la pondrá a disposición de la
Administración cuando le sea requerida, y que se compromete a mantener el cumplimiento de las
anteriores obligaciones durante el período de tiempo inherente a dicho reconocimiento o ejercicio.

Los requisitos a los que se refiere el párrafo anterior deberán estar recogidos de manera expresa,
clara y precisa en la correspondiente declaración responsable. Las Administraciones podrán requerir
en cualquier momento que se aporte la documentación que acredite el cumplimiento de los
mencionados requisitos y el interesado deberá aportarla.

2. A los efectos de esta Ley, se entenderá por comunicación aquel documento mediante el que los
interesados ponen en conocimiento de la Administración Pública competente sus datos identificativos
o cualquier otro dato relevante para el inicio de una actividad o el ejercicio de un derecho.

3. Las declaraciones responsables y las comunicaciones permitirán, el reconocimiento o ejercicio

de un derecho o bien el inicio de una actividad, desde el día de su presentación, sin perjuicio de las
facultades de comprobación, control e inspección que tengan atribuidas las Administraciones
Públicas. (no es necesari esperar a una autorització)---asi parlem de inseguretat juridica explicat baix

No obstante lo dispuesto en el párrafo anterior, la comunicación podrá presentarse dentro de un

plazo posterior al inicio de la actividad cuando la legislación correspondiente lo prevea expresamente.

Aso deu de anar acompañar per un control de la Administració, l’admistració deu vore que l'activitat
que anem a realitzar es correcta.

Es un mecanisme menys limitatiu dels drets dels ciutadans, perquè enfront a la regla que abans era
la general i suposa la màxima intervenció, que jo li demana a la adm. l'autorització i m´he d´esperar a
que me la dona que pot ser que no ho faça, després d´un procediment llarg; tant la declaració
responsable com lq comunicació, el que permeten és que el propi interessat manifeste que compleix
els requisits i que respon a tots els documents que específica i demana. A partir d´ací, l´interessat pot
començar en aquesta activitat i no ha d´esperar a que l´administració li diga res, l'administració una
vegada rebuda la declaració responsable o comunicació prèvia, té l´obligació de comprovar si està
correcte o no i és una intervenció molt més incessiva, conseqüència d´aquesta regulació i, per tant,
permet als ciutadans desenvolupar les seues activitats, sense esperar un pronunciament exprés per
part de l'Administració.

La llicència és un tipus d´autorització, tant l´autorització, com el permís o llicència, són els supòsits
més restringits en els que prèvia petició de l'interessat, l'administració ha de revisar que es
produeixen els requisits que pertoquen i si et dona o no el permís. Açò, la UE, ha dit que està molt bé
quan hi ha una raó imperiosa d'interès general, que són els que justifiquen que les limitacions més
potents sobre la llibertat de les persones puguen estar, la directiva no impedeix que els estats tinguen
autorització, el que diu és que la regla general no és la de l´autorització, sino la de la llibertat
d'exercici comunicant totes les raons prèvies.

Quan fas la declaració responsable, segons art. 69, respons, és a dir, et fas responsable de què
compleixen tots els requisits i que tens tota la documentació que pertoca. Acò alleugerà molt
els tràmits. Però, quina és la problemàtica que vegem, sotmetre l´activitat a declaració responsable?
La inseguretat jurídica, tots estem més segurs quan ens donen una autorització del que pots fer i el
que no, l´altra situació és que tu has de llegir el que has de tindre i pots estar convençut i creus que el
que has d´aportar i complir ho tens clar i ho fas bé, però pot ser que no. És més fàcil cometre
infraccions.

Ex: per obrir un bar necessites també moltes coses sotmeses a autorització, el local adequat, depèn
de l´obra que vages a fer serà llicència o autorització urbanística prèvia. A més, necessites la cuina,
les neveres, hi ha una certificació tècnica on l'enginyer ha de dir si la cuina està com toca, hi ha uns
requeriments previs de certificació tècnica que també són condicionants. Aquest electrodomèstics
han d'estar certificats, tenen uns requeriments previs. En cada una d'aquestes hem d'analitzar si el
grau d'intervenció ha de ser el màxim: autorització prèvia o si seria suficient en una declaració
responsable, no és fàcil.

Podria montar en el casc antic? No puc muntar un bar on jo vulgui, ja que totes les façanes estan
protegides, no està protegit sòls l'estètica sinó que et faran més condicions, seran limitacions. És un
raó imperiosa de l´interés general, la protecció del patrimoni cultural, no és contrari a la Directiva de
serveis, on diu que van a ficar-ho fàcil perquè els negocis funcionen que per raons de la protecció del
patrimoni cultural hi haja legislació espanyola, que fixe límits o prohibicions, a determinades activitats
o formes de realitzar-la. No està prohibit tindre el bar, però haurà de respectar una normativa, que ve
en la normativa urbanística, però també, pot ser en l´ambiental o regulació de comerç.

Altres qüestions a tenir en compte del que diu l'Art. 69 són:

Front a l'autorització prèvia, que és la resolució prèvia, és un acte administratiu perquè és una
declaració de coneixement, de desig, de voluntat, dictada unilateralment per l'Administració en
exercici de la potestat pública, açò és la definició d´acte administratiu.

La declaració responsable o la comunicació prèvia no és un acte administratiu, és un acte d'un

particular, és a dir, un document escrit privat que hem escrit nosaltres, encara que conseqüència d
´aquesta declaració es produeixen efectes jurídics de naturalesa jurídica.

UNITAT 7: ACTIVITAT ADMINISTRATIVA DE FOMENT; AJUDES PÚBLIQUES

Segons Jordana de Pozas, classificava tota l’activitat administrativa en 3 blocs o àmbits (és tot allò
que fa l’Administració):
1. Activitat de servei Públic.
2. Activitat de limitació.
3. Activitat de foment.

El foment és aquella activitat que porta endavant l’Administració i consisteix en termes generals, en
dirigir l’acció dels particulars cap a finalitats d’interès general mitjançant un conjunt d’incentius, els
quals poden ser de diversa naturalesa jurídica. Es tracta per tant, d’un conjunt de tècniques diverses,
que suposen un benefici per al particular o ciutadà, encara que de vegades també comporten
càrregues i obligacions, compromisos per part del ciutadà, que en definitiva és allò que justifica l’acció
de foment. Digam doncs que, l’acció de foment és aquell tipus d’acció que du endavant
l’Administració, on sense necessitat d’utilitzar la coacció ni sense necessitat de crear un servei públic,
es dirigeix a protegir o promoure activitats per part dels ciutadans mitjançant les quals, es poden
satisfer necessitats públiques o d’utilitat general.

Aquesta activitat de foment, pot tindre diverses tipologies, les quals les podem classificar de la
següent manera:
1. Fixat per la forma en què s’actua sobre els administrats: d’aquesta manera les mesures poden
ser:

a. Positives: són mesures positives totes aquelles que otorguen o ofereixen

prestacions, avantatges o béns, en favor d’aquell que realitza l’activitat que es vol
estimular.
b. Negatives: són aquelles mesures que volen establir obstacles o càrregues per al
ciutadà o interessat, amb l’objectiu de desalentar o dificultar certes activitats que
l’Administració considera perjudicials o contràries per a l’interès general.

2. Pel tipus d’avantatge que aporta, atenent al seu contingut:

a. Mesures honorífiques: tot aquell conjunt de mesures o accions dirigides a distingir als beneficiaris,
reconeguent-los un mèrit per dur endavant determinades conductes (per exemple qualsevol premi
literari, científic, acadèmic, atorgat per l’Administració).

b. Mesures jurídiques: són aquell tipus de mesures de reconeixement d’algun dret o situació de
privilegi, en benefici del ciutadà pel fet d’haver dut endavant alguna activitat, per exemple el
descobridor d’un tresor la Llei de Patrimoni Històric, si té valor artístic, se li confereix un % del tresor
encara que no es pot quedar amb el tresor al igual que al descobridor de la mina (que se li dona
prioritat en la concessió de la mina, el mateix passa amb els manatials d’aigua).

Altre exemple seria la medalla que se li ofereix als millors advocats de Sant Raimundo de Penyafort la
qual suposa un estímul per a que els juristes durant la seua vida treballen de la millor manera possible
i al final de la carrera aconseguir-la. Altre exemple seria la targeta que li van donar a Pepe per reciclar
i a més restar-li en l’impost de l’IBI.
Un reconeixement a un comerç el qual té atorgat com a que respecta la marca d’origen de la taronja
per exemple, li suposa incentius que autodirigeixen cap a una determinada actuació que s'entén bona
tant per a un mateix com per a l’interès general. Els títols nobiliaris, serien altra mesura, perquè
atorgar o concedir a aquests títols suposa que és una persona amb uns valors com democràtics, de
civilització, socialització, etc… per exemple Adolfo Suárez li donaren el títol de Duc. ON VAN
AQUESTS EXEMPLES???

c. Mesures econòmiques: són aquell tipus de mesures que tenen un component econòmic i que
poden ser de caràcter real o efectiu o bé de caràcter tributari. Per exemple les bonificacions que han
fet del metro o del tren, en les quals la tècnica que s’utilitza és bonificar el preu del bitllet, actualment
es bonifica al 100%. Al igual que una reducció en el preu de la gasolina (la mesura de foment que es
justifica en aquest cas per ajustar el pressupost general, és una mesura jurídica, encara que és de
caràcter econòmic).

PRINCIPIS GENERALS QUE REGULEN O REGEIXEN EN L’EXERCICI DE L’ACTIVITAT DE

FOMENT:

Principi d’igualtat i no discriminació: en el cas de l’activitat de foment, el principi d’igualtat s'ha

d’entendre des de dos vessants o perspectives:

No es pot beneficiar el sector públic front el sector privat, és a dir, l’activitat de foment no pot
dirigir-se a beneficiar el sector públic, una administració o servei d’aquesta en perjudici del sector
privat.
Per exemple no es pot donar a les escoles públiques ajudes o foment en detriment (disminuir o
mermar) de les escoles privades, perquè això suposa en un estat com el nostre, és a dir, una
economia de lliure mercat, l’alteració de les regles de la lliure competència.

Si el que vol l’Administració és impulsar el sector públic en un determinat àmbit, el mecanisme que té
és la creació de servei públic, per exemple si volem que l’educació o la sanitat siga pública cal crear
el servei públic. Per tant, aquest principi suposa que no es pot beneficiar al sector públic front al
sector privat mitjançant l’activitat de foment, si es vol fer pública alguna cosa, cal convertir-la en
servei públic.

Les mesures de foment no poden beneficiar a tots els subjectes i per això els procediments
corresponents (ajuda, subvenció, etc…), determinaran els criteris per a garantir la concurrència de les
persones interessades, així com el compliment dels principis de transparència i publicitat (per
exemple, no es donen beques a tots els universitaris).
Principi de disponibilitat del gasto: l’Administració no pot dur endavant l’activitat de foment si
no hi ha disponibilitat del gasto (per exemple els pressupostos d’un ajuntament, a cada partida se
li confereix una quantitat de diners i per tant no es podrà dur a terme cap activitat en una partida si no
li queden diners a eixa partida concreta).

Titularitat de la competència: qui fomenta (o subvenciona) ha de tindre la competència substantiva

de fomentar, encara que hi ha una problemàtica que el TC ha resolt, referida a la possibilitat de què
l’Estat subvencione determinades activitats per a les quals no té competència substantiva.

Per exemple, la competència en matèria de vivenda i turisme la tenen les CCAA com bé s’indica a
l’art.148.1.18 CE, aleshores en teoria la capacitat d’acció de foment per impulsar i fomentar turisme i
vivenda serà de les CCAA, però l’Estat igualment emparant-se per exemple en l’art. 149.1.13 CE pot
arribar a dotar de plans nacionals de vivenda (els quals realment són els que donen ajusts per a que
les CCAA els porten a terme mitjançant els diners d’aquests plans) i el mateix passa amb el turisme,
com per exemple Paradors Nacionals S.A. Per tant, no és un precepte que directament li atribueix la
competència a l’Estat però pot arribar a tindre-la gràcies a aquests i el TC ho ha resolt així. Aleshores
tant la CCAA com l’Estat poden coincidir en tindre la competència sobre un determinat àmbit.

Art. 149.1.13 CE:

13.ª Bases y coordinación de la planificación general de la actividad económica. Un dels altres
articles que li pot servir per emparar-se en aquest amb l’objectiu de tindre competència en molts
àmbits a l’Estat és l’art. 149.2 i el 149.3 CE:
“2. Sin perjuicio de las competencias que podrán asumir las Comunidades Autónomas, el Estado
considerará el servicio de la cultura como deber y atribución esencial y facilitará la comunicación
cultural entre las Comunidades Autónomas, de acuerdo con ellas. 3. Las materias no atribuidas
expresamente al Estado por esta Constitución podrán corresponder a las Comunidades Autónomas,
en virtud de sus respectivos Estatutos. La competencia sobre las materias que no se hayan asumido
por los Estatutos de Autonomía corresponderá al Estado, cuyas normas prevalecerán, en caso de
conflicto, sobre las de las Comunidades Autónomas en todo lo que no esté atribuido a la exclusiva
competencia de éstas. El derecho estatal será, en todo caso, supletorio del derecho de las
Comunidades Autónomas.”

L’activitat de foment ha de respectar la llibertat d’empresa i lliure competència en els termes

que reconeix la UE. El que signfica és que el dret de la UE prohibeix el que s’anomena com ajudes
d’estat, és a dir, els Estats no poden ajudar als seus nacionals en detriment dels nacionals dels altres
EM, per exemple no pot establir l’Estat que va a donar ajudes sols a les empreses espanyoles o
radicades, etc… cal tractar a tots els membres de la UE exactament igual. Per tant, l’activitat de
foment no pot vulnerar aquestes regles, perquè sinos suposa una vulneració o alteració del dret de la
lliure competència.

SUBVENCIÓ (és tipus d’activitat de foment molt concreta): Tècnica més comuna de l´acció de
foment.
MARC NORMATIU:
El règim jurídic de la subvenció es troba en la llei 38/2003 de 17 de novembre general de
subvencions. És la normativa que sense perjudici d´altres regulacions on es concreten la tipologia
de la subvenció o per raó de la matèria pot haver alguna especialitat. O bé, pel règim específic de
l'Administració que concedeix la subvenció pot haver regles procedimentals específiques. Ex: àmbit
local, la regulació específica la trobarem en la llei 7/1985 del règim local, si estem en la AGE, la
trobarem en la llei 40/20015, de règim jurídic. Si és la llei autonòmica valenciana ho trobem en la llei
5/1983 del Govern de la Comunitat Valenciana.

La llei de Subvencions val per a tots, però no és l´única normativa que per a una subvenció haurem
de manejar, perquè en el cas de la subvenció local no ens dirà l´òrgan competent, sinó que vindrà en
la llei competent de cada administració.

La Llei de subvencions el que diu és la regulació específica de la subvenció, però en un cas concret
no tindrem prou per a una problemàtica de la subvenció, l'hem de completar en la llei concreta.

En l'Art. 2 ens dona un concepte de què és una subvenció: disposició dinerària que du endavant
qualsevol dels subjectes de l´Art. 3 en favor d´una persona pública i privada i que reunisc els
requisits:
a) Que la entrega se realice sin contraprestación directa de los beneficiarios.
b) Que la entrega esté sujeta al cumplimiento de un determinado objetivo, la ejecución de un
proyecto, la realización de una actividad, la adopción de un comportamiento singular, ya
realizados o por desarrollar, o la concurrencia de una situación, debiendo el beneficiario cumplir
las obligaciones materiales y formales que se hubieran establecido.

La subvenció comença d´ofici, que comença que en l'acord i en els bases de la convocatòria la
faça l'Administració i serà en aquesta on determine l'objecte de la subvenció. La llei no dirà l´objecte
concret, soles regula el contingut, els requisits, les condicions… Hem d'anar a la convocatòria
específica que regularà les bases de la subvenció, també dirà totes les condicions.
Les disposicions dineràries tindran un objectiu que estarà sotmés uns requisits i condicionats que el
beneficiari ha de complir-los i poder beneficiar-se una vegada complerts. c) Que el proyecto, la
acción, conducta o situación financiada tenga por objeto el fomento de una actividad de utilidad
pública o interés social o de promoción de una finalidad pública.

És una aportació a “fons perdut”, no ens ho donen a canvi de fer una cosa, sinó que t´ho donen
sempre que compleixes amb els requisits que diu i sense caràcter lucratiu, ja que la finalitat de la
subvenció, no es que el beneficiari tinga un guany, és lucre en la quantitat dinerària.

També és un requisit que la subvenció ha de ser acceptada pel beneficiari, és preceptiu que el
beneficiari accepte la condició, perquè moltes vegades les convocatoies de subvencions comporten
incompatibilitats (ex: si reps una subvenció A i té la concedeixen, no pots demanar la subvenció B).
És una forma que el beneficiari accepta al règim que es va a sotmetre´s.

Quines no són subvencions en termes jurídics?

No tenen la consideració segons art. 2.4.:

a) Las prestaciones contributivas y no contributivas del Sistema de la Seguridad Social. b) Las

pensiones asistenciales por ancianidad a favor de los españoles no residentes en España, en los
términos establecidos en su normativa reguladora.
c) También quedarán excluidas, en la medida en que resulten asimilables al régimen de
prestaciones no contributivas del Sistema de Seguridad Social, las prestaciones asistenciales
y los subsidios económicos a favor de españoles no residentes en España, así como las
prestaciones a favor de los afectados por el virus de inmunodeficiencia humana y de los
minusválidos.
d) Las prestaciones a favor de los afectados por el síndrome tóxico y las ayudas sociales a las
personas con hemofilia u otras coagulopatías congénitas que hayan desarrollado la hepatitis
C reguladas en la Ley 14/2002, de 5 de junio.
e) Las prestaciones derivadas del sistema de clases pasivas del Estado, pensiones de guerra y
otras pensiones y prestaciones por razón de actos de terrorismo.
f) Las prestaciones reconocidas por el Fondo de Garantía Salarial.
g) Los beneficios fiscales y beneficios en la cotización a la Seguridad Social. h) El crédito oficial,
salvo en los supuestos en que la Administración pública subvencione al prestatario la totalidad o
 parte de los intereses u otras contraprestaciones de la operación de crédito.
i) Las ayudas económicas a las víctimas de violencias sexuales concedidas según lo establecido
en el artículo 41 de la Ley Orgánica de garantía integral de la libertad sexual y en la Ley
35/1995, de 11 de diciembre, de ayudas y asistencia a las víctimas de delitos violentos y
contra la libertad sexual.

El mecanismes de funcionament és el mateix: rebre una contraprestació econòmica sense

contraprestació per part del beneficiari, per al compliment d´uan finalitat, però no són subvencions.

SUBJECTES:

Art. 3: Una de les parts s'anomena CONCEDENT, ha de tindre la consideració d'Administració

Pública.

Administració Pública en aquest sentit de la llei es refereix a aquells ens i organismes que es
regeixen pel dret públic i, per tant, només inclou allò que anomenem administracions territorials.
Ha de quedar clar que una cosa és l'Administració concedent de la subvenció i altra, és el gestor de
la subvenció, que pot no ser l'Administració concedent, de forma que la gestió de la subvenció (Art.
12), es pot fer mitjançant gestió indirecta per entitats col·laboradores que poden ser de naturalesa
pública o privada.

En aquest cas, el gestor o qui assumeix el paper de la gestió de la subvenció, actua com un
intermediari, no és el concedent. (Ex: subvenció atorgada per el fons FEDER, de la UE. Molts dels
fons el gestionen els Ajuntament, perquè l'Administració concedent, com la UE, atorga la situació de
gestor a una altra administració.). També pot assumir el paper la gestió una entitat privada.

És necessari conèixer la distinció entre l'Administració concedent i que l´Administració concedent no

siga qui la gestiona, parem atenció a aquesta diferència perquè és important perquè si no estic
conforme, hauré de saber contra qui recòrrer, eprquè sinó no sabrem quin tipus de recurs, ni a quina
administració he de recorrer, si no sé quin òrgan l´ha dictat.

(Beca: és un tipus de subvenció específica, quan te la deneguen et diuen que pots recòrrer en
reposició o alçada, hem de saber si la decisió esgota o no esgota la vía administrativa, si la
convocatòria de la subvenció té naturalesa d´acte o reglament)

Les bases de les subvencions tenen naturalesa de disposició general o reglament, aleshores no es
pot impugnar perquè no esgota la via administrativa, però si l'acte de tràmit (ex: ixen les llistes que
concedeixen els beques a les persones seleccionades i jo no isc).

L´altre subjecte és el sol·licitant, anomenat en dret com a BENEFICIARI, que és qui rep la subvenció,
segons la llei General de Subvencions, art. 11, poden ser les persones públiques o privades, físiques
o jurídiques, inclosos els ens sense personalitat jurídica (Ex: quintos i festers, tradicionalment són els
que fan la festa del poble, són ens sense personalitat jurídica i ho poden rebre, perquè sempre que
les bases de la convocatòria de la subvenció així ho contemplen poden ser beneficiaris, és important
que l'Administració que fa les bases tinga en compte aquesta possibilitat, perquè si no ho fa deixa
fora a grups de població).

Condició de beneficiaris, exigeix el compliment d´una sèrie de requisits, contesos a l´Art. 13:, que
també estableix un catàleg de prohibicions de persones beneficiaries, amb la finalitat que la persona
que v a arebre la contraprestació dineraria no compleixen les obligacions pecunàries de la
administració, no té sentit que li la donen .

Article 13. Requisits per a obtindre la condició de beneficiari o entitat col·laboradora.

1. Podran obtindre la condició de beneficiari o entitat col·laboradora les persones o entitats que
es troben en la situació que fonamenta la concessió de la subvenció o en les quals
concórreguen les circumstàncies previstes en les bases reguladores i en la convocatòria.
 2. No podran obtindre la condició de beneficiari o entitat col·laboradora de les subvencions
regulades en aquesta llei les persones o entitats en els qui concórrega alguna de les
circumstàncies següents, llevat que per la naturalesa de la subvenció s'exceptue per la seua
normativa reguladora:
a) Haver sigut condemnades mitjançant sentència ferma a la pena de pèrdua de la
possibilitat d'obtindre subvencions o ajudes públiques o per delictes de prevaricació,
suborn, malversació de cabals públics, tràfic d'influències, fraus i exaccions il·legals
o delictes urbanístics.
b) Haver sol·licitat la declaració de concurs voluntari, haver sigut declarats insolvents en
qualsevol procediment, trobar-se declarats en concurs, llevat que en aquest haja
adquirit l'eficàcia un conveni, estar subjectes a intervenció judicial o haver sigut
inhabilitats conforme a la Llei 22/2003, de 9 de juliol, Concursal, sense que haja
conclòs el període d'inhabilitació fixat en la sentència de qualificació del concurs.
c) Haver donat lloc, per causa de la qual hagueren sigut declarats culpables, a la
resolució ferma de qualsevol contracte subscrit amb l'Administració.
d) Estar incursa la persona física, els administradors de les societats mercantils o aquells
que ostenten la representació legal d'altres persones jurídiques, en algun dels
supòsits de la Llei 3/2015, de 30 de març, reguladora de l'exercici de l'alt càrrec de
l'Administració General de l'Estat, de la Llei 53/1984, de 26 de desembre,
d'incompatibilitats del Personal al Servei de les Administracions Públiques, o tractar-
se de qualsevol dels càrrecs electius regulats en la Llei orgànica 5/1985, de 19 de
juny, del Règim Electoral General, en els termes establits en la mateixa o en la
normativa autonòmica que regule aquestes matèries.
e) No trobar-se al corrent en el compliment de les obligacions tributàries o enfront de la
Seguretat Social imposades per les disposicions vigents, en la forma que es
determine reglamentàriament.
f) Tindre la residència fiscal en un país o territori qualificat reglamentàriament com a
paradís fiscal.
g) No trobar-se al corrent de pagament d'obligacions per reintegrament de subvencions
en els termes que reglamentàriament es determinen.
h) Haver sigut sancionat mitjançant resolució ferma amb la pèrdua de la possibilitat
d'obtindre subvencions conforme a aquesta o altres lleis que així ho establisquen.
i) No podran accedir a la condició de beneficiaris les agrupacions previstes en l'article
11.3, paràgraf segon quan concórrega alguna de les prohibicions anteriors en
qualsevol dels seus membres.
j) Les prohibicions d'obtindre subvencions afectaran també aquelles empreses de les
quals, per raó de les persones que les regeixen o d'altres circumstàncies, puga
presumir-se que són continuació o que deriven, per transformació, fusió o successió,
d'altres empreses en les quals hagueren concorregut aquelles.

REGLES GENERALS PER ALS PROCEDIMENTS DE SUBVENCIONS:

Inspirades en els principis d'igualtat, transparència, objectivitat, publicitat, lliure concurrència i no

discriminació, perquè no només són d'aplicació a aquesta activitat de foment, les regles de dret intern
sobre com ha d'actuar l'Administració en tot cas, sinó que, en aquest cas, que es tracta de fer una
disposició dinerària en benefici d'uns pocs, la llei diu que han de ser exigents, aleshores ha de
garantir que hi ha lliure concurrència, és a dir, totes les persones que tinguen la situació de la
subvenció puguen participar.

A més, d´aquests principis, el dret europeu, és més exigent pel que fa al respecte del principi de
llibertat d'empresa, de lliure concurrència, de manera que, el procediment general haurà de
contemplar aquest principi, encara que, la llei admet de manera excepcional l'adjudicació directa, és a
dir, sense lliure concurrència.
Les 4 normes sobre el procediment són:

El procediment administració (seqüpecnai de tràmit que condueix a que l'Administració puga

prendre la millor decisió).
1era fase: LA FASE PREPARATORIA: la anomenem així perquè abans de començar el
procediment subvencional,q eu sempre comença d´ofici, necessàriament s´ha d´acreditar la
disponibilitat pressupostària, que hi ha una partida pressupostària, uns diners, que poden vincular-se
o destinar-se a aquesta subvenció. També és preceptiu comunicar le projecte de subvenció a la
Comissió Europea, perquè les institucions europees i dret europeu, és una situació, on l'Administració
ha de comunicar a la Comissió.

Després hi ha una aprovació de les bases de la convocatòria, que tenen la condició de disposició
general o norma reglamentària, fixen al normativa que va a ser d'aplicació al procediment de
concessió de la subvenció, aquestes bases poden servir per a diverses convocatòries. (Normalment
les bases no canvien, el que canvia és la convocatòria, ja que les bases e´s una regulació específica
per aquest àmbit, aleshores si no canvia la circumstància i al regulació és la mateixa, l'Administració
no té perquè estar aprovant diverses bases).

FASE INICI DE LA SUBVENCIÓ: comença en l'ACORD DE CONVOCATÒRIA: ordre del ministeri,

de la Conselleria, decret de l'Alcaldia, depèn de l'òrgan que el convoca. És un acte administratiu que
dispara el procediment específic. Fixarà el termini per a poder participar.

Després de la fase d'iniciació, ve la FASE D'INSTRUCCIÓ: la finalitat és averiguar el que passarà, el

que hi ha és els informes de valoració de les sol·licituds, que en cada cas seran diferents (ex: ajudes
per als estudis universitaris, per exemple valoraran la nota mitjana).

Després de la fase d'instrucció, està la FINALITZACIÓ, acaba en una resolució administrativa, on

l'Administració trau el llistat de les persones beneficiàries de la subvenció i l´import diferent.

Què tindrà que fer el beneficiari? L'acceptació.

L´ordre és:

- BASES
- CONVOCATÒRIA
- PROCEDIMENT

CONVOCATÒRIA ÉS UN ACTE ADMINISTRATIU

Les bases poden servir per a diverses convocatòries, pot ser que una convocatòria de 2022, serveix
unes bases de 2016. Front a les bases no cap recurs, perquè segons art. 112.3 de la llei 39/2015:
“Contra las disposiciones administrativas de carácter general no cabrá recurso en vía administrativa.
Los recursos contra un acto administrativo que se funden únicamente en la nulidad de alguna
disposición administrativa de carácter general podrán interponerse directamente ante el órgano que
dictó dicha disposición.”

Resolució de convocatòria: és un acte que aplica la norma, el reglament. Si és un acte, front a la

resolució de convocatòria cap un recurs, perquè és un acte de tràmit: art. 112.1. de la llei 39/2015:
Contra las resoluciones y los actos de trámite, si estos últimos deciden directa o indirectamente el
fondo del asunto, determinan la imposibilidad de continuar el procedimiento, producen indefensión o
perjuicio irreparable a derechos e intereses legítimos, podrán interponerse por los interesados los
recursos de alzada y potestativo de reposición, que cabrá fundar en cualquiera de los motivos de
nulidad o anulabilidad previstos en los artículos 47 y 48 de esta Ley.

La oposición a los restantes actos de trámite podrá alegarse por los interesados para su
consideración en la resolución que ponga fin al procedimiento.
Com és una resolució d'inici, per a poder dictar-la és la resolució final d´un procediment preinici de
la resolució: hem d´acreditat la disponibilitat pressupostària: es pot interposar recurs de reposició
davant de l'òrgan que acredite la convocatòria, perquè esgota la via administrativa. També
contenciós-administratiu.

El projecte de Llei de pressupostos per a l’exercici 2022 preveu l’existència de la línia de subvenció
S6583000 en l’aplicació pressupostària 16.03.02.313.50.4 dotada per un import màxim d’1.000.000
euros destinada íntegrament a programes de suport, impuls i promoció del voluntariat en la
Comunitat Valenciana: Aquest seria un exemple de disponibilitat pressupostària.

En la llei 39/2015 diu els terminis en l´Art. 30: en l´exemple que hem vist de la resolució de
convocatòria és: Quart. Termini i lloc de presentació de les sol·licituds de subvenció

1. El termini per a la presentació de les sol·licituds serà d’un mes des de l’endemà a la publicació
d’aquesta convocatòria en el Diari Oficial de la Generalitat Valenciana.

Aleshores l´últim dia per a la presentació de la sol·licitud és si és un més, i la presentació va de

data a data, aleshores si s´ha publicat el 14 de febrer, serà el 14 març, el problema és que es pot
començar a presentar la sol·licitud des de l'endemà de la publicació.

En aquest cas no es tracta de notificació, ja que no poden notificar un a un dels ciutadans, sinó
que es tracta de la publicació, ja que és un acte que pot accedir tota la ciutadania. Aleshores el
termini és des de l'endemà de la publicació.

El termini màxim per a resoldre i notificar, si passa aquest el que passa és que es produeix el
silenci administratiu (caducaria si fora un procediment sancionador, no prescriu perquè són els
drets). Si passes dels 6 mesos i no contesta a la notificació, segons aquest exemple, el silenci
serà desestimatori.

Aquesta resolució podria dir que el termini per a resoldre i notificar és de 8 mesos, seria correcte?
Segons art. 21.1. de la llei 39/2005, el termini de 6 mesos seria correcte, però el de 8 mesos no:
“Este plazo no podrá exceder de seis meses salvo que una norma con rango de Ley establezca uno
mayor o así venga previsto en el Derecho de la Unión Europea”.

En la resolució, s'ha complert amb el termini, perquè si es convoca el 14 de febrer, i es resol publicat
el 30 de juny, no han passat el 6 mesos. A part de publicar, cal notificar a tots els interessats? En la
llei 39/2015, en l'Art. 45.1.b), quan diu que la publicació es fa en el lloc i d´una manera, substitueix la
notificació, quan es tracta de procediments en concurrència competitiva, perquè no es poden notificar
a tots, aleshores substitueix a la notificació individual. Sinó hauriem de notificar, dins del termini
màxim de 6 mesos, trasncorregut dels quals es produeix el silenci, en aquest cas, desestimatori.