UD 5: ELS JOCS PREESPORTIUS.

1. Definició.
2. Elements modificables en els jocs preesportius o modificats.
3. Objectius dels jocs preesportius o modificats.
4. El concepte de tècnica i tàctica.
5. Els principis bàsics d’atac i defensa (PBAD).

1. Definició.

Els jocs preesportius o modificats es troben entre el joc lliure i el joc esportiu
estàndard o esport. El joc preesportiu, encara que posseeixi unes regles a
l’inici, ofereix un gran marge de canvi i modificació sobre la marxa, així com la
possibilitat de reviure, construir i crear nous jocs. Ara bé, no pertany a cap
institució esportiva.:

Els jocs esportius estàndard han d’adaptar-se als participants mitjançant uns
jocs esportius modificats que mantinguin l’essència dels grans esports, però
que siguin accessibles a les possibilitats del nin.

2. Elements modificables en els jocs preesportius.

Tal i com s’ha comentat en el punt anterior, els jocs preesportius són
modificacions d’un esport a través de diferents elements per a què puguin ser
adaptats als seus usuaris. Aquests elements que s’han de tenir en compte i
poden ser modificats són:

- L’espai (augmentar o disminuir el terreny de joc, canviar la forma

d’aquest,...).
- El temps (jugar més o menys temps, fer més parts,....).
- Els jugadors (augmentar o disminuir el nº de jugadors, fer més equips...).
- El material (característiques del propi o canviar-les)
- Regles (limitar conductes, canviar objectius,...).

3. Objectius dels jocs preesportius o modificats.

Principalment, els jocs preesportius són importants perquè duen uns objectius
implícits. Són els següents:

- Ampliar la participació a tots els alumnes, independentment de la seva

habilitat tècnica.
- Integrar ambdós sexes en les mateixes activitats (grups mixtes).
- Reduir la competitivitat entre alumnes i fomentar la cooperació.

4. El concepte de tècnica i tàctica.

Moltes vegades hem sentit parlar d’aquests dos conceptes però no coneixem
la seva definició ni els diferenciam un de l’altre.
 - Tècnica: entenem per aquest concepte com el conjunt d’accions i/o
moviments en els quals només intervé l’execució (els moviments) de la
persona. Aquest s’aprenen per repetició, després de realitzar-ho una
vegada i una altra i que la persona repeteix sense haver de pensar. Ex:
conducció de pilota d’un jugador de futbol.

- Tàctica: a diferència de la tècnica, no només intervé l’execució

(moviments), sinó que també intervé altres mecanismes com són els de
percepció (observar la situació) i decisió (triar la millor opció). Per tant,
es tracta de mirar les diferents opcions de què disposa el subjecte i triar
la millor opció, la qual s’executarà a través de la tècnica.

5. Els principis bàsics d’atac i defensa (PBAD).

Són un conjunt d’objectius comuns a quasi tots els esports col·lectius (o

d’equip) que regulen l’actuació del jugador en funció del rol en el qual es trobi
(jugador d’atac o jugador defensa). Normalment segueix una progressió
concreta en la qual es parteix de l’objectiu més bàsic a l’objectiu final.

Cada principi bàsic d’atac compta amb el seu principi bàsic de defensa que és
contrari a ell i que sempre intenta impedir aquest.

Principis bàsics d’atac (COPROMA).

1. Conservar la pilota. Hi ha diferents elements tècnics que ajuden a

aconseguir aquest principi com la passada, el desmarc,...
2. Progressar en l’espai (avançar en el camp). No només hem d’entendre
l’espai a guanyar com el frontal, sinó el lateral, cap endarrere o fins hi tot
l’aeri.
3. Marcar punt. Ja sigui a una porteria, com a una cistella com a una zona
de marca. És l’objectiu principal i ve determinat per la reglamentació de
cada esport.

Principis bàsics de defensa (REDEPRO).

1. Recuperar la pilota. Aconseguir recuperar la possessió és l’objectiu bàsic

de quan defensam. Alguns elements tècnics importants són el “robar
pilota”, la intercepció, el cos a cos, la finta,...
2. Detener (Aturar la progressió en l’espai de l’equip atacant). Consisteix en
impedir que l’equip adversari avanci cap el nostre cap i, per tant, cap a la
nostra zona de marca. Ex: un placatge en el rugbi.
3. Protegir la zona de marca. Consisteix en evitar que l’atacant pugui
disposar de posicions favorables de llançament o de marca.

Hem d’entendre que tots aquests principis són aplicables a través de les
diferents HME, és a dir:
- Habilitats gimnàstiques.
- Habilitats i destreses atlètiques.
- Habilitats i destreses esportives.
UD 6: L’expressió corporal i el mim.
1. Concepte d’expressió corporal.
2. Els orígens de l’expressió corporal.
3. Les tècniques de l’expressió corporal.
4. Els tipus de gest i les zones expressives.
5. El mim.

1. Concepte d’expressió corporal.

Des de molt petits, quan encara no hem après a parlar, les persones ja ens
comunicam amb el “món exterior”. El plor, el somriure, els moviments de les
mans, els gestos d’alegria, són la nostra primera manera de dir als adults que
tenim gana, son, que estem contents.

Més endavant aprenem a parlar. El llenguatge és el mitjà bàsic de comunicació

amb els altres. A més, aprenem a emprar els nostres gestos per completar el
llenguatge. D’una manera espontània, els moviments corporals, els gestos,
“flueixen” del nostre cos, manifestant tantes coses de nosaltres com les pròpies
paraules.

A que, per exemple, quan alguna cosa et fa posar trist, pots arribar a plorar? I
quan guanya el teu equip, a que se t’il·lumina la cara d’alegria?. Doncs és
aleshores quan expresses als altres les teves emocions més profundes i quan
utilitzes el llenguatge del teu cos per comunicar-te, és el que anomenem
expressió corporal.

Podem definir l’expressió corporal com una conducta espontània, un llenguatge

corporal, que ens permet expressar tota una sèrie de sensacions, emocions,
sentiments, pensaments,... mitjançant el nostre cos. Com per exemple un
tango, o un vals.

Per això també podem emprar altres noms per referir-nos a l’expressió
corporal, com comunicació corporal, comunicació no verbal, llenguatge
corporal...

2. Els orígens de l’expressió corporal.

Des dels començaments de la raça humana, abans de l’evolució del llenguatge,
els éssers humans es comunicaven mitjançant gestos i senyals, és a dir, amb
el llenguatge del cos, anomenat també llenguatge gestual. Podem dir, doncs,
que l’expressió corporal és tan antiga com l’ésser humà.

L’expressió corporal va ser, durant molts de segles, l’única forma de

comunicació entre els membres d’una comunitat. Amb el transcurs del temps, i
com a conseqüència de l’evolució de les societats primitives, sorgeix la paraula,
és a dir, el llenguatge verbal. No va ser fins molt temps després que es va
començar a utilitzar l’escriptura o llenguatge escrit.
Al començament, el cinema era mut. Per qüestions tècniques, no disposava de
so. Els actors havien d’esforçar-se en transmetre el paper únicament amb
gests. Un dels actors que més destacaven va ser Charles Chaplin, més
conegut com Charlot.

Cal tenir en compte que l’educació Física és la única àrea que facilita un
aprenentatge bàsic per interpretar el llenguatge no verbal, la resta d’àrees es
limiten a l’ús del llenguatge verbal. Quan una persona utilitza el llenguatge
verbal, sol acaparar l’atenció, provocant que s’ignorin altra tipus de missatges
corporals. És l’objectiu de l’expressió corporal que el coneguis i el posis en
pràctica.

3. Les tècniques de l’expressió corporal.

L’expressió corporal a més dels gestos espontanis que hem parlat, contempla
una sèrie de tècniques. Algunes d’elles veuràs al llarg dels distints cursos
d’ESO, te’n presentem algunes:

1. Les tècniques de Dramatització: en la dramatització es representen,

successos, fets, històries i vivències, amb la intenció de que siguin entesos per
la resta. És un procés que utilitza el cos com a via de representació, fent
servint-se de canals expressius com el gest, la postura i la mirada.
Les principals formes de dramatització són: teatre, teatre negre (realitzat dintre
d’un recinte totalment negre, i amb l’ajuda d’una llum que sols filtra el color
blanc o “fosforitos”), titelles i guinyols, ombres xineses, llençols, esquetxos
humorístics, mim, entre d’altres.

2. Balls i danses: consisteixen en fer una sèrie de moviments amb el cos

seguint el ritme de la música.
Les principals són: ball de bot o danses populars, ball de saló (rock, cha-cha-
cha, vals, salsa, pasdoble, etc.), elaboració de coreografies, danses del món,
entre d’altres.

3. Les tècniques de relaxació i respiració: que ens permeten tenir un domini i

control del nostre cos i ment en qualsevol situació, inclús en les d’estres i
tensió.

4. Tipus de gestos i zones expressives.

Podem diferenciar dos tipus de gestos:

a) Gestos innats o voluntaris: els utilitzem per expressar sentiments o
sensacions i que fem sense pensar.
b) Gestos apresos o culturals: els hem après dels altres i que tenen un
significat. Els feim conscientment. Per exemple, tocar-se la panxa quan
tenim fam, saludam amb la mà, feim la V quan guanyem, aplaudim quan
una cosa ens agrada...

Les principals zones expressives són:

a) La cara
b) Les mans.
 c) El cos.

5. El mim.
La paraula mim prové de la paraula grega mimeomai que significa imitar.
De forma ampla i general s’engloba com una tècnica de dramatització o teatral
més, però l’hem de distingir de la resta per el seu particular codi simbòlic, així
com per la seva renuncia a l’utilització de la paraula. És una forma de
comunicació no verbal que utilitza el gest, és a dir, el llenguatge del cos. Un
dels màxims exponents d’aquest gènere expressiu, Marcel Marceau, el va
definir com l’art del silenci.
De tots són coneguts el característics gestos de mim de les accions imaginàries
com: tocar un vidre amb les mans que sens presenta al davant, pujar per una
corda, baixar una escala, entre d’altres.

A la peça representada se la denomina MIMODRAMA o PANTOMIMA, essent

un gest mantingut o una seqüència de gests que creen o expressen accions,
sentiments, experiències de la vida, etc.
Destacar el grup El Tricicle o Vol-Ras com un dels màxims exponents del Mim
humorístic en el nostre país.

Les tècniques del Mim, es fonamenten bàsicament en dues tècniques:

1. Les expressions de la cara.

2. Llenguatge corporal.