Wuolah Free TEORIA Del Dret 1

TEORIA-del-dret-1.
pdf
Anónimo
Teoria del Dret
1º Grado en Derecho
Facultad de Derecho
Universidad Pompeu Fabra
Reservados todos los derechos.

No se permite la explotación económica ni la transformación de esta obra. Queda permitida la impresión en su totalidad.
a64b0469ff35958ef4ab887a898bd50bdfbbe91a-4978604
ANDREA FERNÁNDEZ ATES
PRIMER TRIMESTRE
TEORÍA DEL DRET

Avaluació
- Examen: tipo test i desenvolupar.
- 70% examen i 30% seminari.
CONCEPTES CLAUS/ASSIGNATURA:
1. Teoria: coneixement teòric.
❖ conceptes aplicables a qualsevol conjunt de normes, sistema jurídic del món...

❖ Seran coneixements generals ja que comparteixen les mateixes
característiques.
❖ Construir un aparell conceptual, sèrie de conceptes que estiguin relacionats
entre si, a traves de l’argumentació.
2. Argumentació: donar raons amb coherència per tal de poder encaixar conceptes.
3. Jurista: qualsevol professió que esta relacionada amb el dret.

DRET, qué és?:
• Conjunt de normes (socials, morals i jurídiques) que regulen el comportament de la

societat per tal de no caure en l’anarquia.
• Resoldre problemes d’interacció.
• Societat homogènia.
• Possibilitat de sancionar als qui no facin el “dret”.
• Normes dinàmiques (cada societat pot realitzar un contingut diferent).
• Hans Kelsen: “el dret regula la seva pròpia creació”/”El propi dret crea les institucions
que serveixen per crear el govern i després aplicar-ho (aplicar sancions).”
• Si no existissin institucions no hi hauria un sistema jurídic i això es aplicable a qualsevol
sistema jurídic del món.
- Parlaments que creen el dret perquè hi ha normes per tal que es pugui crear.
- Els jutges s’encarreguen de fer les excepcions del dret.
- A la religió no hi ha institucions perquè no hi ha possibilitat de canvi.
Equilibrio en tu día a día con el nuevo portátil Prestige 15. Entra ya y llévatelo
TEMA 1. DRET COM A FENOMEN SOCIAL
1.Varietat de sistemes normatius
Les normes cobren sentit al regular la conducta dels éssers humans en societat. És precís
comprovar de quina manera podem diferenciar-les de la resta de normes que governen la
conducta de les persones en societat
1.1 El Dret com a sistema normatiu institucionalitzat
Normes regulen conducta dels éssers humans en societat.
Societat implica que no és només un conjunt de persones, que preserven alguna mena d’unitat.
El que caracteritza una societat pot ser les normes que regulen el comportament dels seus
membres.
Els diferents ordenaments normatius tenen com a finalitat MOTIVAR COMPORTAMENTS a
través de normes que prohibeixen, permeten o obliguen la realització de conductes.
Sancionar per vulnerar algun tipus de norma:
• Vulnerar una norma social: rebuig per una part del col·lectiu, s’imposa a través de la

pressió social.
• Vulnerar una norma moral: lligat amb la consciència de cada individu (subjectiu).
• Vulnerar una norma jurídica (té a veure amb l’Estat): la sanció esperada serà
institucionalitzada.
Una mateixa conducta pot ser regulada per normes de diferent tipus, i pot ser en sentit contrari
o coincident.
o Furt: prohibit des de les tres perspectives.

o Algun comportament permès per una perspectiva normativa i prohibit per una altra:
persona que tingui l’obligació social de realitzar una determinada conducta, però no
l’obligació jurídica o moral, i viceversa.
Només la sanció jurídica està institucionalitzada. No hi ha institucions que creïn i regulin

normes socials o morals.
El Dret regula la seva pròpia creació (Hans Kelsen). El propi Dret genera les institucions.
o Crea les institucions que serveixen per crear el Dret i per aplicar-lo.
o Parlaments (creen el Dret), poder judicial (aplicar sancions)
1.2 El dret com a instrument
Els diferents sistemes normatius són tècniques per motivar conductes.
-Norma moral, motivació directe: “no mataràs”

o Es prohibeix o alenteix directament la conducta.
Norma jurídica, motivació indirecte: “el que mati a un altre serà castigat amb 20 anys de
Encuentra el balance entre el gym y el ñam

presó”. És un condicional, “que passarà si…?”
o S’estableix una sanció o un premi per alentir o desincentivar les conductes.
o Es confia en que els destinataris s’abstindran de cometre un delicte per temor a la
sanció institucionalitzada.
Ambdós tècniques de motivació, directa i indirecta, no s’exclouen entre sí. Aquestes tècniques
són instruments per tal d’aconseguir un objectiu valuós per part de la societat en el seu conjunt
o grup en particular.
El Dret no és un fi en si mateix, és un instrument dels éssers humans per perseguir
determinades finalitats o objectius, utilitzant d’una manera prioritària una tècnica de
motivació indirecta de les conductes.
2. És el Dret un instrument necessari?
Vivim envoltats de Dret, “el Dret és com l’aire”. Gairebé totes les nostres accions tenen algun
significat jurídic.
Resulta temptador pensar que el Dret sempre ha existit i sempre existirà, ja que compleix

amb una sèrie de funcions que tota societat ordenada requereix.
S’entrellacen en la realitat dues qüestions diferents, una descriptiva i una altra valorativa:
▪ Sentit descriptiu (es refereix als fets del passat i futur): el dret ha existit sempre? Tota
societat humana s’ha regulat i es regularà amb normes jurídiques?
- Per tal de respondre a aquesta pregunta calen fets reals i no imaginaris (ex.
Els immortals).
- Hi ha individus que opinen que on hi havia societat hi havia dret, però els
que pensen que no passen a la pregunta valorativa.
- Engels: pot existir una societat amb dret però el seu manteniment serà
diferent.
- Si tots compartíssim les mateixes normes morals, no serien necessàries les
sancions jurídiques, ja que ens autoaplicaríem les sancions.
- Alguns antropòlegs determinen que societats primitives s’han organitzat
amb normes, pero no jurídiques. Amb normes socials i morals, la pressió de
grup és tan gran que no cal una institució sancionadora
- Tampoc es pot donar per descomptat que tot i que ara les societats estan
regulades per Dret, ho seguiran estant en un futur.
▪ Sentit valoratiu (bo o dolent): És bo que tota societat humana tingui dret?
- Fer-me aquesta pregunta vol dir que la resposta anterior implica un NO.
- Si es diu que és bo és que és possible l’existència (Kant).
- Si es raspón que sí a la primera, és lògic que el Dret és bo i necessari. Diverses
versions:
Si juegas con fuego, te fuegas

▪ Concepcions valoratives dels éssers humans
OPTIMISTES PESSIMISTES
Bons per naturalesa: ens comportem de Dolents per naturalesa
manera dolenta per culpa de l’Estat, cal
prescindir d’ell i tornar a la naturalesa
cooperativa.
L’Estat i el Dret els perverteixen: eliminar Sense el Dret, la vida en societat no seria
sistema jurídic. possible
No hauria d’haver-hi Estat perquè HOBBES
sempre és dominació → ANARQUISME i
certes posicions MARXISTES

Amb la propietat privada es crea
la competició entre nosaltres i
amb la no existència d’aquesta
és tornaríem a l’estat original
“Els éssers humans poden comportar-se de manera destructiva no perquè siguin dolents, sinó
perquè no son perfectes” (Lagerspetz)
3. Per què és necessari?
3.1 El paper social de la supervivència
▪ Els éssers humans tenim limitacions: els conflictes dels éssers humans són
conseqüència de les seves limitacions, no de la maldat
- El Dret serviria per a compensar aquestes limitacions: no som ni dimonis ni

àngels.
- La supervivència es converteix implícitament en un objectiu bàsic a seguir.

En les versions teològiques, la supervivència ve establerta com quelcom que
les persones necessàriament desitgen perquè és el seu propi fi (el fi natural
dels éssers humans serà seguir subsistint). La segona visió és la de que les
persones generalment desitgen seguir vivint.
- El paper del Dret en qualsevol societat haurà de ser compartit per les
diferents societats, ja que la meta de la supervivència és una comuna.
- Quan es plantegin qüestions relatives a la regulació de la convivència en
una societat, s’ha de pressuposar que els seus membres tenen el propòsit
de viure.
- Fets que caracteritzen els éssers humans (Hart)
 Desig de seguir servint: “nosaltres ens ajuntem en societat per
seguir vivint?” No, la societat no és un flux de suïcidi.
 Vulnerabilitat recíproca: moltes de les accions que nosaltres
realitzem, afecten als altres.
 Igualtat aproximada.
 Altruisme limitat.
 Recursos limitats.
 Intel·ligència i voluntat limitades.
3.2 Mínim comú normatiu (HART)
Qualsevol societat amb essers humans ha de tenir aquest “MCN”.
Les afirmacions de les que es parlaran i que Hart considera veritats obvies, serveixen per
mostrar que, mentre els éssers humans segueixin sent com són, tota societat compartirà un
MCN (social, moral o jurídic), si és que entre els seus propòsits segueix ocupant un lloc central
la SUPERVIVÈNCIA.
Aquest fet dona raons per tenir un tipus de normes jurídiques. No hi ha una connexió causal

entre aquestes veritats i el mínim comú normatiu, sinó una connexió racional: donada la veritat
d’aquestes afirmacions i donat el propòsit compartit de la supervivència ¡, és racional dotar-se
d’unes determinades normes.
Estableixen una raó favorable per a tenir un determinat tipus de normes.
Fets Generals Justifiquen normes

Normes que prohibeixin i restringeixin
Vulnerabilitat recíproca la violencia: tots som vulnerables als
atacs físics, qualsevol pot fer mal i ser
ferit.
tothom podria fer ús de la violència i

seria vulnerable a ella.
Normes que limitin les accions dels
individus: no som totalment diferents,
som semblants en la força i destresa. No
Igualtat aproximada podem dominar a la resta sense
cooperació.
Si existissin Homes més poderosos no
podríem establir normes que limitessin
les accions.
En no ser àngels ni dimonis, les normes
Altruisme limitat (depenent de la nomes tenen sentit sinó que són
situació) necessàries.

Normes que regulin la propietat i els
contractes: per sobreviure hem de cobrir
unes necessitats bàsiques a partir de
Recursos limitats recursos limitats. S’ha de regular la
propietat donant validesa als contractes
(assegurant així el compliment de les
promeses).
Normes que estableixin sancions pels qui
no obeeixin voluntàriament: tenim una
capacitat limitada per obtenir i processar
Intel·ligència i voluntat limitades informació. Hi ha humans que no tenen
la capacitat d’entendre els seus
interessos a llarg termini ni tenen
voluntat per sacrificar béns per obtenir
beneficis en el futur.
3.3 Dret i problemes d’interacció
Les característiques humanes de vulnerabilitat recíproca, la igualtat aproximada i l’altruisme

limitat apunten directament a la necessitat de que les societats es dotin de normes que

restringeixin la llibertat dels seus membres a traves de certes prohibicions, acompanyades de
sancions institucionalitzades.
Els sistemes jurídics regulen l’ús de la violència a la societat i imposa normes que restringeixin
la llibertat a través de prohibicions acompanyades de sancions, però també s’encarreguen de
resoldre els problemes d’interacció. Certes normes són solucions a problemes que sorgeixen
a partir de situacions d’interacció.
Causats per característiques humanes:
▪ Escassetat de recursos + altruisme limitat → dilema del presoner
▪ Intel·ligència i voluntat limitades → incerteses que posin en perill la coordinació
necessària per obtenir béns públics.
▪ Sociabilitat parcial → Ocasiona directament problemes d’interacció.
Teoria del joc: Exposa els problemes de deliberació en situacions d’interacció social.
Situacions en què es donen expectatives, decisions i accions interdependents: la millor elecció
d’un participant depèn de les accions dels altres, i per tant de les accions que un espera que
els altres realitzin.
3.4.1. Dilema del presoner
Decisions relacionades. El resultat depèn de l’acció de l’altre, de si confessa o no.

• Cada un dels presoners és racionalment autointeressat, confessarà.
• Si cada un dels presoners és racional i sap que l’altre també ho és, s’imposa la decisió de

confessar, ja que cada un pot preveure que l’altre confessarà, amb la qual cosa si el
mateix no confessés s’arriscaria a tenir la pitjor de les opcions.
Exemple de situacions: manteniment de les promeses, és possible que el camí que indiqui
l’autointerès sigui el d’incomplir-les. El problema és que els altres pensaran el mateix i
s’acabarà imposant l’estratègia d’incomplir les promeses = ineficient, tots perjudiciats.
Diferència entre la racionalitat individual i col·lectiva: si faig una acció individual, puc actuar en
funció dels meus interessos. Amb la idea tradicional de mercat, s’espera que actuant
individualment s’obtingui un benefici global, però no funciona d’aquesta manera degut a les
nostres limitacions i interessos. La racionalitat individual no es transforma en col·lectiva, ho
empitjora.

Variant: creació de béns públics. Tothom en gaudeix, són indivisibles, una vegada generats no
es pot excloure a ningú del seu ús. Els béns es generen amb la cooperació d’un gran nombre de
persones, però no ha de ser el100%.
Això genera immediatament els free riders. Els que s’aprofiten sense aportar, obtenint el
mateix benefici que els que han aportat. Per exemple: aire no contaminat, llum del carrer,
sistema de defensa d’un país.
En aquests casos cal la col·laboració de molta gent, però no tothom. Algunes persones o
empreses poden contaminar amb un cert llindar, admet un percentatge de free riders. Si se
supera, tothom surt perjudicat.
Tradicionalment, intervé el Dret per solucionar-ho imposant solució col·lectivament eficient.
Normes jurídiques per generar i mantenir aquests béns públics obligant a la cooperació de
tothom.
El Dret s’explica com una imposició ideològica, la seva funció és ajudar en problemàtiques. Hi ha
problemes que no tenen solució.
- Els economistes deien que el mercat s’estabilitzava a partir de l’acord i doncs

funcionava de manera ordenada si cadascú feia la seva funció → societat
eficient.
- Teoria dels Jocs: experiment per tal de veure quan el mercat fallava.
- Racionalitat individual → no es transforma en una col·lectiva i per aquest motiu
a vegades no funciona el Dret.
- El resultat s’aconsegueix amb accions individuals.

El Dret té la capacitat de modificar les preferències dels individus a partir de les sancions o
premis, tot i que estiguin mogudes per interès.
3.4.2. Problemes de coordinació
Exemple: Dues persones parlen per telèfon i es talla la comunicació. Ambdós volen continuar
la conversa, però se’ls hi presenta la disjuntiva d’esperar o trucar.
Ens trobem davant d’una interdependència de decisions i d’expectatives, el tret distintiu del qual
és que els interessos de les parts coincideixin. La falta de cooperació, davant a les quals tots són
bàsicament indiferents, sense saber quin és el que adopta l’altre.
Situacions de la vida quotidiana obeeixen aquest esquema, a falta de convencions establertes,

les normes jurídiques també poden solucionar aquest problema. Sempre i quan les parts escullin

el mateix, no es donarà un conflicte. La llengua pot ser un dels problemes de coordinació.
El Dret assegura expectatives ja que aplica normatives que ha de complir la societat, actuant
doncs com un mètode de resolució de problemes d’actuació col·lectiva.
Dilema del presoner Problemes de coordinació

Diferencia entre la racionalitat individual Indiferència davant les alternatives
i la col·lectiva. possibles.
La variant del free rider i la creació de No hi ha conflicte d’interessos.
béns públics.
El Dret contribueix a modificar El Dret contribueix a assegurar
preferències. expectatives
3.4.3. Conclusions
Les normes serveixen per ajudar a resoldre problemes d’interacció.
No qualsevol norma ho complirà, és una condició necessària però no suficient per efectuar
accions col·lectives eficients. L’eficiència pot frustrar-se perquè les normes no són les
adequades o perquè tot i que ho siguin, no es donen altres condicions també necessàries.
Contribució de les normes a aquesta eficiència:
1. Contribueixen a modificar les preferències dels individus: El Dret afegeix recompenses
o càstigs fent més o menys costoses o atractives les diverses alternatives dels
individus. No pagar impostos pot semblar una preferència, però amb la norma que
sanciona l’impagament fa modificar les preferències, encara que sigui
autointeressada.
2. Ajuden a assegurar les seves expectatives. Per solucionar problemes de coordinació.
Si afecta moltes persones, és molt difícil que es generi una convenció espontània, per
això intervé el Dret i genera una convenció. Una norma que obliga a conduir pel costat
dret, reforça les expectatives respecte al que els altres faran i podem ajustar el nostre
comportament en el sentit adequat.
TEMA 2. LES FUNCIONS DEL DRET
1. El Dret com a sistema de control social, seguretat i justícia
El Dret és un mitjà per aconseguir objectius, que es poden o no aconseguir. Es pot fer un bon ús
o no, en sentit moral, eficient...
De vegades s’oscil·la entre una tesis de caràcter descriptiu (tot sistema jurídic compleix les
funcions de control social, seguretat i justícia) i una tesis valorativa (tot sistema jurídic hauria de
complir amb aquestes funcions).
Es pot afirmar que un sistema jurídic ha aconseguit un major o menor control social, un grau +
o – elevat de seguretat o un nivell + o – acceptable de justícia.
1. Anàlisi funcional a dos nivells d’abstracció.
a) Nivell molt alt: control social, seguretat i justícia .

b) Nivell més concret: funcions directes i indirectes (Raz).
1.1 El Dret com a sistema de control social
La idea de control social des de dues perspectives

▪ Regulació de conductes: el Dret intenta controlar el comportament de les
persones → motivació indirecta (qui mati a algú haurà de ser condemnat a 20
anys de presó, et donen les conseqüències que rebràs si ho fas). Les normes
morals són directes (prohibició total: NO MATARÀS)
 Conducta + operador deòntic + conseqüència jurídica
 Regulació de la conducta dels ciutadans
 Regulació de la conducta de les autoritats
❖ L’Estat del Dret
▪ Integració social
 La interacció pacífica i la disminució de conflictes
 Integració, socialització i interiorització de conductes
❖ El sistema educatiu i el model de ciutadà
 La insuficiència de la integració per obtenir el control social
1.1.1 Tot sistema té o ha de tenir control social?
Com a tesi descriptiva
1. Tot sistema jurídic compleix la funció de control social: és vertadera sempre i quan
s’afegeixin alguns matisos. És de caràcter gradual: si la integració social és molta o poca.
Tot sistema jurídic compleix amb la funció de control social, s’està pensant en un sistema
jurídic eficaç o amb algun grau d’eficiència. Cal primer determinar el llindar a partir del
qual es considera que es realitza un control social. Això significa que la tesis es refereix
a sistemes, les normes de les quals es compleixen de manera general.

2. Tot sistema jurídic eficaç supera cert Umbral d’integració de conflictes i regulació de
conductes: Vertadera, però corre el perill de substituir una tesis que pretenia ser
sintètica (vertadera per contrast amb una realitat empírica) per una altra que és analítica
(vertadera simplement per definició). No és conceptualment possible que existeixi un
sistema jurídic amb una certa eficàcia sense que es doni el corresponent grau de
compliment i de regulació de les conductes.
- Com a tesi valorativa, no es pot qualificar de vertadera o falsa (no és la descripció de com és el
món, si no de com ens agradaria que ho fos).
1. Tot sistema jurídic ha de complir la funció de control social: ideal regulatiu, un estat de
coses que es pretén aconseguir perquè es considera valuós. No sentit si és analítica, si
per raons conceptuals els sistemes jurídics sempre compliran aquesta funció, està de
més desitjar aquest estat de coses.
Traspassar l’ombrall a partir del qual es consideraria un sistema jurídic eficaç, cal encara
desitjar que s’aconsegueixi el màxim possible control social per par del Dret.
Les diferents possibilitats que tenen les autoritats normatives per regular
comportaments: incentivar la conducta o desincentivar.
Una conducta pot ser incentivada o desincentivada en dos moments diferents: després
de que la conducta es realitzi o abans.

TECNIQUES DE CONTROL SOCIAL
Abans que es produeixi Després de que es produeixi
Encoratjar Promocionar: Subvencions per Premiar desgravacions fiscals per fer

conductes renovar cotxes o per determinar un determinades inversions en béns
desitjades tipus decultiu. Ex) subvencions. culturals o reducció de condemnaper
bon comportament.
Ex) desgravacions.
Desencoratjar Prevenir (ex ante): Col·loca policies Reprimir (ex post) Les sancions
conductes en espectaclespúblic per a evitar establertes en el codi penal. Ex)
indesitjades aldarulls. Ex) mesures de vigilància. penes.
1.2 La funció de la seguretat jurídica
La idea intuïtiva és que la funció de seguretat és la que les persones a les que van destinades
les normes jurídiques deuen saber a què atenir-se = han de conèixer amb anterioritat als seus
comportaments quins d’aquests estan prohibits, són obligats o estan permesos.
La SEGURETAT es refereix a la possibilitat de planificar les conductes, saber per endavant

quines conseqüències es derivaran d’elles i, així, poder actuar amb un coneixement de causa.
Definició tècnica, segons la qual es donaria seguretat jurídica, sempre que es compleixin les
següents condicions:
• Que les normes jurídiques siguin clares (no abstractes + no gaire tècniques) : aquestes
han d'expressar-se en un llenguatge que els resulti comprensible. Aquesta
circumstància, genera problemes connectats a les característiques pròpies d'aquesta

mena de llenguatge. Per tant, no existeix la claredat absoluta i es tracta d'un concepte
gradual. Però continua havent-hi un marge en el qual les autoritats normatives poden
actuar, si almenys són coneixedores d'aquests problemes.
• Que les normes jurídiques siguin conegudes (publicitat de les normes públiques): no
seguretat, si les normes no fossin donades a conèixer al destinatari. Desconeixien què
els demana el Dret i viurien en un estat d'inseguretat permanent en desconèixer si les
seves conductes estan prohibides o no. Així doncs, és necessari que les normes siguin
públiques i s'evitin al màxim les normes secretes. Per a complir amb aquest requisit, se
solen establir en els diferents països publicacions que recullen les normes jurídiques a
mesura que es van promulgant (BOE). Es tracta que existeixi la possibilitat de conèixer
el contingut del sistema jurídic, i per això que els ciutadans puguin accedir a aquelles
publicacions.
• Que l'Estat compleixi amb les seves pròpies normes i les faci complir (aplicar per
l'autoritat): Les anteriors no serveixen si l'Estat no complís amb les seves pròpies
normes i no les fes complir. Si no respectés el principi d'igualtat, generaria un estat
d'inseguretat permanent. Els ciutadans no sabrien a què atenir-se. Característica
gradual, és més realista parlar de graus de compliment o incompliment, a partir d'un
cert llindar podria dir-se que ja no es dóna aquesta condició. Diferenciar entre una

actuació discrecional i una actuació arbitrària, Un cert grau de discrecionalitat (actuació
sense influència de norma) no sols és compatible amb la seguretat jurídica, sinó que a
vegades és recomanable i no es pot suprimir del tot, a causa del fet que les normes
s'expressin en llenguatge natural. Però, l'arbitrarietat, que es caracteritza per prendre
decisions sense oferir les raons que les justifiquin, tira per terra qualsevol intent de
generar seguretat entre les persones.
Possibilitat d'INTERPRETACIÓ
Decriptiva:
• TSJ1. Tot sistema jurídic compleix la funció de seguretat: els sistemes jurídics en algun
grau o a partir d'un cert grau. La primera versió és veritable, costa imaginar un Estat
amb normes completament fosques, amb la major part de les seves normes secretes i
amb una total arbitrarietat.
No és rar trobar Estats que tenen baix nivell de compliment de les tres característiques.
Si això és així, TSJ1 en segona versió és falsa.
La formulació valorativa de la tesi seria:
• TSJ2.Tot sistema jurídic ha de complir la funció de seguretat: ideal regulativa. Sembla

desitjable aconseguir el màxim grau de claredat, transparència i legalitat en l'actuació
de les institucions estatals (garanties processals). Si això és així, tal vegada es pot
establir algun tipus de relació entre la funció de seguretat i la de justícia.

1.3 Justícia (respecte als altres ciutadans i els seus drets)
Els éssers humans es caracteritzen per tenir valors morals, la qual cosa defineix aquests valors
és que són últims, és a dir, serveixen de justificació de les nostres accions o comportaments,
sense que ells requereixin un fonament ulterior. Així, un dels criteris per a valorar els sistemes
jurídics en general i cadascuna de les seves normes en particular serà la seva adequació a la
moralitat.
Distinció entre moral positiva (convencional o social) i moral crítica:
• MORAL POSITIVA: conjunt de principis i valors morals que comparteixen els membres
d'un determinat grup social. Canvia en funció del que pensa la comunitat, descriu els

valors que comparteixen grups socials (empíric).
• MORAL CRÍTICA, al conjunt de principis i valors morals esclarits, és a dir, els que resulten
a partir d'un procés de justificació racional. No canvia, ha d'estar justificat.
Tesi segons la qual una de les funcions del Dret és complir amb la justícia:
• TJ1- Tots els sistema jurídics compleixen amb criteris de justícia: versió descriptiva. La
veritat o falsedat d'aquesta afirmació dependrà de si “criteris de justícia” es refereix a
la moral positiva o a la moral crítica.
• TJ2- Tots els sistemes jurídics compleixen amb la moral positiva: és veritable, ja que
resulta clar que el grup social que intervé decisivament en la creació del sistema jurídic
de què es tracti pretendrà que les normes jurídiques s'adeqüin als valors morals que
aquest grup comparteix.
• TJ3- Tots els sistemes jurídics compleixen amb la moral crítica: difícil de sostenir que
sigui veritat. No tot sistema jurídic compleix amb els postulats de moral crítica. Això
permet qualificar d'injust o immoral a un determinat sistema jurídic.
En moral crítica, és adequat interpretar aquesta tesi en la seva versió valorativa i afirmar que,
com a ideal regulatiu, tot sistema jurídic ha de complir amb els principis de la moral crítica.
CONCLUSIÓ FINAL:
La funció del control social, pot ser considerada veritable per definició, mentre que si
s'interpreta de manera valorativa, potser manca de sentit, ja que tots els sistemes jurídics
(eficaços) ha de posseir forçosament un cert grau de control social. Sí que adquireix sentit la
discussió valorativa sobre quin grau de control social és desitjable que exerceixin els sistemes
jurídics.
La seguretat jurídica, pot afirmar-se que és cert que tot sistema jurídic genera algun grau de
seguretat jurídica, però és fals que tot sistema estigui per sobre d'un determinat llindar; des del
punt de vista valoratiu, té sentit requerir que els sistemes jurídics busquin aconseguir la
seguretat en el seu més alt grau.
La funció de la justícia, és veritable, sempre que “justícia” s'equipari a “moral positiva”, però és
falsa si es pren com a sinònim de “moral crítica”. Com a ideal regulatiu, té sentit desitjar que els
sistemes jurídics s'adeqüin al màxim als requeriments de la moral crítica.
1.3 La relació entre seguretat i justícia
Problema de cert interès → quina relació, si es que existeix, hi ha entre seguretat jurídica i
justícia.
Les possibilitats que es poden donar són les següents:
• Independència conceptual:
Considerar que tots dos són independents (no es pot entendre justícia sense explicar
seguretat, ni entendre seguretat sense justícia). El problema es deu a que l’ús de dels
termes és erroni. Per aquest motiu, se sol deixar al marge la discussió d’aquesta
possibilitat.

• Possibles relacions entre seguretat i justícia:
- Equivalència de conceptes
Seguretat i justícia serien equivalents si cada vegada que es dona la seguretat
es dona justícia i viceversa.
No pot existir un Estat en el que complint amb els criteris de justícia no es
sobrepassi l’ombrall requerit de seguretat
La seguretat rep un valor perquè es una condició necessària de la justícia. Si
fossin independents, es faria un mal ús dels termes.
- És la seguretat una condició necessària i suficient de la justícia?

Sense la seguretat, no es donaria la justícia. Si és suficient, sempre que es doni
seguretat, hi haurà justícia. Per tal de que el sistema sigui just es requereix
complir unes característiques definitòries de la seguretat, que el contingut de
les normes no contradigui els preceptes de la moral critica.
- És la justícia una condició necessària de la seguretat?

Hi ha qui sosté que la seguretat no és tal si les normes jurídiques a més de clares,
públiques i aplicades per l’autoritat, no són justes.
Sense justícia no hi ha seguretat.
Un sistema jurídic pot contenir moltes normes injustes però ell no impedeix als
seus destinataris saber a què atendre’s.
Ens pot semblar injusta “x” cosa, però si compleix amb les propietats definitòries
(públiques, clares i legals) no es percep què es guanya titllant al sistema
d’insegur.

2. FUNCIONS DIRECTES I INDIRECTES
Les funcions permeten una aplicació a diverses institucions o grups de normes que no engloben
la totalitat de normes d'un sistema. Té la virtut de mostrar, a partir de funcions secundàries, la
part característica del Dret (el distingeix dels altres sistemes normatius).
2.1. Criteris de distinció
Les funcions directes són aquelles que es compleixen simplement a través de l'obediència i
aplicació del Dret. No requereixen un comportament addicional, i poden ser dividides en
funcions primàries i secundàries:
• PRIMÀRIES: afectarien la població en general i que es troben la raó de ser del Dret,
constitueixen la justificació de la seva existència.
• SECUNDÀRIA: les necessàries per al manteniment del Dret, fan possible la seva
existència i operativitat i han de ser jutjats pel seu èxit en facilitar el compliment de les
funcions primàries.
Les funcions indirectes són aquelles que s'aconsegueixen aconseguir a través de les actituds,
sentiments, opinions i maneres de comportament que no consisteixen en la simple obediència

al Dret o la seva aplicació, sinó que són el resultat del coneixement de l'existència de les normes
o de la submissió a les mateixes i la seva aplicació (no sols complir-les, sinó entendre-les i
interioritzar la seva autoritat).
Algunes d'aquestes funcions són dutes a terme per institucions jurídiques particulars, però altres
per la mateixa existència del sistema jurídic. Els efectes indirectes de les normes jurídiques són:
• Enfortiment o debilitació del respecte a uns certs valors morals.
• Enfortiment o debilitació de l'autoritat en general .
• Dret ajuda a crear i mantenir l'estratificació social.
Les funcions indirectes es compleixen normalment a través de la seva relació amb altres factors
com les actituds de la gent cap al Dret i l'existència d'altres normes (socials o morals).
No és tan infreqüent que les persones compleixin amb les seves obligacions jurídiques que el
Dret els concedeix per raons que res tenen a veure amb aquest. Quan es comporten d'aquesta
manera, contribueixen a realitzar les funcions indirectes.
Diferents possibilitats de combinació de les funcions directes o indirectes:
A) Conformitat sense canvi d'actituds: es compleix amb la funció directa.
B) No hi ha conformitat, però es canvien les actituds: es compleix amb la funció indirecta.
C) Existeix conformitat i canvi d'actituds: es compleixen amb la funció directa i indirecta.
D) No hi ha ni conformitat ni canvi d'actituds: no es compleixen amb cap de les funcions del Dret.

2.2 Funcions directes primàries (destinataris normes= tota la població)
Encoratjar i descoratjar conductes
Dret pretén encoratjar les conductes desitjables i descoratjar les conductes indesitjables. És a
dir, conductes que les autoritats del sistema jurídic de què es tracti així ho consideren, per les
raons que siguin.
Aquesta categoria és residual. Una norma o un conjunt de normes compliria aquesta primera
funció només si es compleixen les restants.
Facilitar acords entre particulars
En Dret Privat (civil + mercantil), persegueix aquest propòsit. El Dret compleix aquí la missió de
modificar les preferències dels individus.
En prohibir conductes indesitjables el Dret dirigeix la conducta humana de la manera que li

sembla adequada. Dret decideix quins seran els fins que són desitjables o indesitjables i limita
l'elecció dels individus per a garantir que s'aconsegueixin els primers.
En facilitar acords, ajuda perquè els individus puguin perseguir fins de la seva pròpia elecció
(autonomia individual).

Les normes jurídiques creen marcs dins dels quals els individus han de dur a terme els seus
acords i perseguir els seus objectius. Així protegeixen una part dels possibles abusos de l'altra,
al mateix temps que serveixen per a protegir a tercers.
Proveir serveis i redistribuir béns
L'existència de les normes jurídiques possibilita que es generin béns públics en un marc de
cooperació equitativa. Sempre que es presta un servei, d'alguna manera també es produeix una
redistribució de béns.
Resoldre conflictes
Normes jurídiques com a instrument de resolució de conflictes/ mediació social, s'ha arribat a
concebre com la propietat definitòria del Dret.
2.3. Funcions directes secundàries
Dret regula la seva pròpia creació i aplicació (autoritas). Altres sistemes normatives, formats per
normes socials o morals, poden complir amb les funcions primàries, el fet de tenir funcions
secundàries és tret propi de sistemes normatius institucionalitzats com el dret.
Aquestes funcions tenen a veure amb la possibilitat que els sistemes jurídics puguin operar de
manera continuada, adaptant-se als canvis socials i mantenint la seva eficàcia.
Dues funcions secundàries:

• Establir procediments per a canviar el Dret: El Dret regula la seva pròpia creació en
establir òrgans i procediments per a la seva modificació. Compleixen aquesta funció
totes les normes destinades a regular els procediments a través dels quals el Parlament
pot crear lleis, o l'Administració pot dictar reglaments.
• Establir procediments per a reforçar el compliment del Dret: regula la seva pròpia
aplicació en crear i regular els procediments a seguir en les actuacions dels òrgans
aplicadors.
CONCLUSIÓ IMPORTANT: Posició de jutges i tribunals en tot sistema jurídic és clau:

garants del compliment de les funcions primàries, s'apliquin o no les sancions que
descoratgen les conductes indesitjades o s'adjuntin els premis a conductes desitjades.
També, realitzen la funció secundària + compleixen amb funcions indirectes.
Desenvolupen un paper molt important a l'hora de promoure el respecte al Dret i als

valors que se li solen associar.
TEMA 3. LES NORMES JURIDIQUES.
1. Varrietat de normes jurídiques
1.1 El llenguatge com una eina
És convencional i canvia amb el pas del temps, la paraula ho pot ser, el significat no.
El Dret pretén regular el comportament de les persones a les que va destinant mitjançant
normes. El Dret guarda una íntima relació amb el llenguatge, ja que d’ell depenen les normes.
1. Llenguatge ordinari: ja que els governants han de ser entesos pels governats.
2. Llenguatge parcialment tecnificat: té una significat especifico dins del dret, fora pot
tenir un altre.
1.1.1 Usos del llenguatge
Amb el llenguatge es poden fer moltes coses diferents, aquest és un conjunt de símbols
ordenats. I, pot ser estudiat des de 3 perspectives: un, és l’anàlisi sintàctic (analitzar que guarden
els símbols entre si – Subjecte, predicat, CD, CI…), l’anàlisi semàntic (té a veure amb la relació
entre els símbols i allò que significa) i l’anàlisi pragmàtica (estudia la relació entre els símbols i
la situació a la que es formula el llenguatge, és a dir, la relació dels símbols amb l’emissor, el
receptor, el context…).

En la filosofia del llenguatge s’acostuma a distingir el sentit de les expressions lingüístiques de
la seva força.
Distinció entre sentit i força d’una expressió lingüística:
• Sentit: allò que diem (dimensió il·locutiva del llenguatge).

Ex) Em poses vi? (realitzem una pregunta, parlem).
• Força: allò que fem (dimensió il·locutiva del llenguatge).

Ex) Preguem que ens posin vi (intenció)
Sentit + Força = significat de les expressions lingüístiques. Poden haver-hi interferències en la

comunicació si per exemple no entenc la força. Els usos del llenguatge ens ajuden a solucionar-
ho:
1) Utilitzem el llenguatge per transmetre alguna informació, per descriure algun concepte
de la realitat. És un ús descriptiu del llenguatge. Aquestes oracions poden ser certes o
falses, es poden comprovar (fets que corresponen a la realitat = vertaders).
2) També utilitzem el llenguatge per influir en el comportament d’altres persones quan

ordenem a uns altres que facin determinades coses. És l'ús prescriptiu, les oracions
prescriptives no són aptes per a la veritat ni per a la falsedat ja que no es poden
contrastar per a decidir (prohibir o obligar determinats comportaments).
3) Unes altres usem expressions lingüístiques que no poden incloure's en cap dels anteriors
usos del llenguatge. És ús realitzatiu del llenguatge, aquestes expressions serveixen per
a fer coses mitjançant les paraules. Aquest pressuposa algun tipus de context

internacional, definit mitjançant regles institucionals o constitutives, que tenen la
següent forma canònica.
*Dret paraules canvien el món (ex: prometre, se li associen drets i obligacions).
“En el context C, X compte com I.” = “moure l’alfil en diagonal compta com a jugada”
Hi ha altres usos del llenguatge com són l'ús interrogatiu o l'ús emotiu del llenguatge.
1.1.2 Direccions d'ajust
Una manera de distingir entre l'ús assertiu i l'ús prescriptiu del llenguatge, és a través de la
direcció d'ajust de les emissions lingüístiques.
1) Les assercions: tenen una direcció d'ajust paraula-a-món (que les paraules encaixin amb
el món) → expressen el contingut de creences. Poden ser falses o vertaderes (eficaços
si el món arriba a ser de la manera que elles estableixen o ineficaces en el cas contrari).
2) Les prescripcions: tenen una direcció d'ajust món-a-paraula (que el món encaixi amb
les paraules) → expressen el contingut de desitjos.

3) Emissions lingüístiques realitzatives: tenen les dues direccions.
Ex) Jurat declara a algú culpable → sentit paraula-a-món (podem preguntar-nos si en realitat es
van donar els elements que fan de les accions d’una persona la qualificació de culpable) i món-
a-paraula (si ho declara, aquella persona és culpable del delicte en el context d’aquell
ordenament jurídic).
1.1.3 Normes prescriptives i normes constitutives
La paraula norma sol anar associada a determinades pautes de conducta que es consideren
obligatòries, prohibides o permeses. Norma = ordre = regla.
• Normes constitutives: defineixen o determinen els moviments correctes en una activitat

determinada (defineixen els passos o moviments que caracteritzen una activitat).
Trobem disposicions que no semblen ordenar o permetre res, les normes constitutives,
per exemple, “ELS ESPANYOLS SÓN MAJORS D’EDAT ALS 18 ANYS”.
EJ: “En el context C, X compte com I” → “En el context del joc dels escacs, moure l'alfil en
diagonal compte com una jugada”. Les regles dels escacs en realitat expliquen què és el joc dels
escacs, perquè aquestes regles constitueixen el joc. No informen, ni descriuen, ni obliguen;
defineixen una manera d'actuar si es vol per exemple jugar als escacs.
• Normes prescriptives: ordres o permisos donats per algú des d'una posició d'autoritat a
algú en una posició de subjecció. A través d'elles dirigeixes la conducta d'uns altres. El

dret pretén regular el comportament humà i, per això, les normes prescriptives ocupen
un lloc destacat, per exemple, “EL DOMICILI ÉS INVIOLABLE, NO S’HI POT ENTRAR SENSE
EL PERMÍS DEL TITULAR”.
• Normes tècniques: estableixen les condicions necessàries per a aconseguir una

determinada fi.
EJ: Si vols fer la cabanya habitable, has d'escalfar-la. → enunciat anankástico, és un enunciat
assertiu.
Difícil regles tècniques en el Dret, ja que no regula el comportament dient que si es desitja
aconseguir tal cosa, llavors s'ha de fer tal altra. Però, les regles constitutives del Dret poden
funcionar de manera anàloga1 als enunciats anankásticos (estableixen condicions necessàries
per a l'existència de determinat resultat institucional).
Segons Von Wright existeixen tres classes més de normes:
• Costums o normes consuetudinàries:
Normes del costum, s'assemblen a les normes prescriptives i constitutives.
S'assemblen a les prescripcions en què exerceixen pressió normativa en els membres d'una
determinada comunitat, encara que es distingeixen d'elles que no són dictades per cap autoritat

i en què no són promulgades mitjançant cap mena de signe simbòlic.
S'assemblen a les normes constitutives en què determinen o defineixen les formes de vida
característiques d'una determinada comunitat.
Existència jurídica de normes consuetudinàries requereix: Usus (element extern),

comportament reiterat en algun grup social; i opinio iuris (element intern), la consciència que és
una pràctica vinculant o obligatòria.
Von Wright → Poden haver-hi costums que siguin ordres o permisos, normes prescriptives,
i pot haver-hi costums que s'assemblen més a normes constitutives.
• Normes morals
S'assemblen a les prescripcions, però es diferencien d'elles que no hi ha una autoritat normativa;
i també s'assemblen a les normes tècniques. Utilitaristes: és deure moral de la gent fer allò amb
major utilitat o millor per a la gent (s'assembla a una regla tècnica perquè estableix les
condicions per a aconseguir una determinada fi, però no és una regla tècnica del tot).
• Normes ideals
Relació immediata no amb les nostres accions, no amb el “haver de fer) sinó amb el “deure ser”.
Estan vinculades a un patró d'excel·lència.
EJ1: Un automòbil ha de ser ràpid, còmode i segur. En establir el patró d'excel·lència s'assemblen
a les regles constitutives, perquè defineixen “bon automòbil”; però també s'assemblen a les
normes tècniques, ja que esforçar-se per un ideal s'assembla a la persecució d'una fi.
EJ2: Els contractes s'han de complir de bona fe (no trobaré en cap que és de bona fe, etc.)
1
Que és similar amb una altra cosa.
10

1.1.4 Ontologia de les normes
Les normes depenen del llenguatge. És convenient distingir entre les oracions, seqüències de
símbols d'un llenguatge amb significat complet, i les proposicions, que són el contingut
significatiu expressat per les oracions assertives = aptes per a la veritat i la falsedat.
Ex) Plou (apte per la veritat o la falsetat). Però, també expressa el mateix significat en altres
llengües (il pleut, llueve...). Podem dir que són diferents entre sí però també que una proposició
és allò que se’ns presenta en un vestiment lingüístic.
Les normes són els continguts significatius de les formulacions normatives, allò que es preserva
en la traducció entre oracions prescriptives.
Ex) Obre la finestra = Open de window (expressa la mateixa norma tot i estar en anglès).

El que val per a les oracions prescriptives, val també per a les formulacions normatives que
expressen normes constitutives. Així pot afirmar-se que dues formulacions normatives
expressen la mateixa norma. També podem atribuir sentit al fet que dues normes estan en
contradicció o que una d'elles implica a l'altra.
Ex) “ELS ESPANYOLS SÓN MAJORS D’EDAT AMB 18 ANYS” = “LA MAJORIA D’EDAT COMENÇA ALS
18 ANYS”.
1.1.5 Normes i proposicions normatives
Les oracions deòntiques pateixen d'una ambigüitat característica, emesa en un context

determinat:
Ex) (ED - Està prohibit fumar)
1) (ED1 - Prohibit fumar!): Norma, ús prescriptiu.

2) (ED2 - Hi ha una norma que estableix: ¡Prohibit fumar!): proposició normativa, ús
assertiu (vertader o fals).
DIFERÈNCIA ENTRE NORMES / PROPOSICIONS NORMATIVES:
1) Deòntica prescriptivament: EJ1 està prohibit fumar. Expressa una norma, que tracta
d'influir en el comportament dels destinataris i per tant no és apta ni per a la veritat ni
per a la falsedat. (algú posa alguna cosa en una caixa).
2) Deóntica descriptivament: Quan es tracta només d'informació relativa a l'existència

d'alguna reglamentació que prohibeixi fumar en aquest cas. EJ2: hi ha una norma que
estableix: prohibit fumar. (algú dibuixa a una altra persona posant alguna cosa en una
caixa).
Llavors en l'EJ2 s'expressa una proposició, que ens transmet una informació (l'existència d'una
reglamentació que ens prohibeix fumar apta per a la veritat (ja que serà veritable si aquesta
reglamentació existeix o falsa si no existeix)) i a més serà metalingüística (perquè es refereix al
que diu la norma) respecte a EJ1 ja que esmenta la formulació normativa continguda en EJ1.
11
Per tant, després d'explicar això podem dir que denominarem als significats expressats per
oracions com EJ1 NORMES i als significats expressats per oracions com EJ2 PROPOSICIONS
NORMATIVES.
Així que, les normes són el significat d'enunciats emesos a través de l'ús prescriptiu del
llenguatge, no apte per a la veritat i la falsedat i les proposicions normatives són el significat
d'enunciats emesos a través de l'ús assertiu del llenguatge, apte per a la veritat i la falsedat.
DIFERÈNCIA ENTRE USAR / ESMENTAR:
En filosofia del llenguatge és habitual diferenciar entre: USAR una expressió lingüística o
ESMENTAR-LA.
1) Quan diem, per exemple; “Kelsen va néixer a Praga”, USEM l'expressió per a referir-nos
a aquesta persona anomenada Kelsen, en aquest cas el teòric en Dret.
2) Quan diem, per exemple; “Kelsen té 6 lletres”, ESMENTEM l'expressió, el nom Kelsen és
l'expressió en aquest cas, per a referir-nos no a la persona anomenada asi sinó al nom.
Convencionalment, per a diferenciar aquestes dues quan s'ESMENTA una expressió se sol posar
entre cometes. EJ: “Kelsen” té 6 lletres.
Això permet també distingir els diversos nivells del llenguatge.

PRESCRIPCIONS: pel caràcter d'una prescripció conec si això enfront d'una prohibició, permís o
mandat. Ve definit pels operadors deòntics; prohibit, permès i ordenat. El contingut d'una
prescripció són actes o accions → moviments físics que produeixen un canvi en el món
intencionalment.
El canvi en el món que es produeix intencionalment és un resultat.
Les connexions causals entre l'acció i diversos canvis en el món són les conseqüències.
A vegades el dret jutja per resultat i altres per conseqüències d'accions. En el dret penal modern
normalment es jutja per resultats, però res impedeix ser jutjat per conseqüència. En el dret de
danys a l'inrevés. Hi ha diferents graduacions en la intencionalitat.
Activitat (caminar): moviment físic repetitiu en el temps que produeix un acte funcional en el
món/ 1 pas (acció).
Ometre: abstenció de realitzar un moviment físic que produeix un canvi en el món

intencionalment ja que la norma era fer-ho. El dret només exigeix el compliment de deures.
També és important distingir els diversos nivells de llenguatge: llenguatge-objecte i

metallenguatge.
Ex) classe d’anglès per a catalanoparlants que no saben l’anglès → usen el català per parlar de
l’anglès. L’anglès és doncs el llenguatge-objecte i el castellà el metallenguatge.
Per tant, la ciència jurídica és un metallenguatge del Dret.
12
1.2.Teoria de la norma jurídica
Tota norma vincula suposats de fet amb solucions o conseqüències normatives i hem de saber
les seves diferències.
1.2.1 Suposat de fet i conseqüència jurídica.
1. Suposats de fets: pot ser:
a) Descripció d'una classe de persones.
b) Descripció d'una classe d'accions humanes.
c) Descripció d'un estat de coses.
d) Descripció d'una classe d'objectes.
2. Conseqüència jurídica: pot ser:
a) La classificació normativa d'una acció humana com: obligatòria,

permesa o prohibida (solucions normatives).
b) Atribució d'una propietat institucional a una classe de persones

(propietaris), objectes (bé immoble), accions humanes (assassinat),
estats de coses (a un determinat estat de coses, destrucció per
terratrèmol → zona catastròfica) .
En les prescripcions (tipus de norma, normes prescriptives), el supòsit de fet són descripcions
d'accions i les solucions normatives (conseqüència jurídica), permissions, prohibicions o
obligacions. En canvi, en les normes constitutives qualifiquen un determinat suposat de fet amb
una determinada propietat institucional.
13

Cas: descripció de persones, objectes, accions humanes o estats de coses (ja sigui en el supòsit
de fet o en la conseqüència jurídica), presents en una norma. A les qualificacions normatives
d'una determinada acció humana les direm solucions normatives.
• Normes prescriptives → correlacionen un cas amb una solució normativa: tenir 18 anys
per votar.
• Normes constitutives → relacionen un cas amb un altre cas: suposat de fet (tenir més
de 18 anys) i conseqüència jurídica (ser major de 18 anys) no guia el nostre
comportament, descriu mitjançant una propietat institucional (tenir 18 anys) un fet
natural (ser major de 18 anys).
Només les normes prescriptives governen el comportament humà = guien la conducta. Les
constitutives contribueixen indirectament a guiar la conducta.
1.2.2 Casos genèrics i casos individuals
Genèric → es caracteritza per una propietat que permet identificar una classe de persones,
objectes, accions o estats.
Ex) Homicidi polític.

Els individuals → instàncies particulars d'un cas genèric, existeixen en determinades
coordenades espacio-temporals (persones o objectes, estat o accions concretes).
Ex) Assassinat de Gandhi.
Aplicar el dret: subsumir (ficar, inferir) un cas individual a un cas genèric. Qualificació: triar quin
cas genèric es tria per a subsumir el cas individual.
Ex) “majoria d’edat arriba quan tens 18 anys” (C1) està correlacionat amb “ser major d’edat”
(C2). C1 = C2.
1.2.3 Solucions normatives
La conseqüència jurídica de les normes prescriptives són una solució normativa.
• Caràcter:
Ve donat per l'operador deòntic (“normatiu”): permès, prohibit o ordenat. El caràcter dependrà
de si l'operador deòntic ens indica que una acció ha de ser feta, pot ser feta o no ha de ser feta.
Mandat i prohibició són interdefinibles: els prohibeixo fumar / els ordeno no fumar.
• Contingut:
Allò que ha de ser fet, pot ser fet o NO ha de ser fet. Són actes o accions. Àmbit de validesa
material.
*Acció: Implica moviment físic que provoca un canvi en el món intencionada o voluntàriament.
El canvi en el món és el resultat de l'acció. Una acció té només UN resultat. Implicat causalment
a l'acció es poden produir infinits canvis en el món, aquests serien les conseqüències de l'acció,
no el resultat. A vegades es jutja pel resultat de l'acció i altres per les conseqüències.
14

Acte/acció -VS- activitat:
Activitat → una sèrie de moviments físics homogenis realitzats sobre un cert lapse que
produeixen intencionadament un canvi en el món.
Acte/acció → un moviment físic que provoca un canvi en el món intencionadament.
Ex) Es roba cada dia 5.000 vegades durant una setmana, se'l jutja per 5 actes o per 1 activitat.
Pels 5 actes, es pot argumentar que 24h no és suficient temps perquè es produeixin moviments
físics homogenis en un lapse de temps.
Acció -VS- omissió:
Omissió → no realitzar un moviment físic mentre subjeu una regla que ens obliga a fer una acció
determinada que provoca un canvi en el món intencional.
Ex) Omissió de socors, comissió per omissió, cometo el delicte per ometre una acció d'havia de

fer. Actuar i ometre tenen la mateixa naturalesa, però hi ha gent que no està d'acord i pensa
que les omissions han de ser castigades per una sanció menor. (EJ: em trobo a la meva àvia amb
un atac de cor, necessita una pastilla, no pot agafar-la i em demana que la hi de, jo no la hi dono,
mor, l'he matat o no? Si es pensa que omissió i acció és el mateix si que es creu que l'ha matat).
Alguns codis penals distingeixen entre actuar i ometre.
Temptativa: Article 16 Codi Penal → hi ha temptativa quan un agent realitza en tot o en part les
accions o els fets que acabaran en la realització d'un delicte, o no obstant això, el resultat no es
produeix per casos independents a la voluntat del subjecte. Si es desisteix o s'impedeix al fet
que es produeixi del delicte no s'ha de sancionar.
• Contingut d'aplicació:
Condicions que han de donar-se perquè el contingut de la prescripció es pugui realitzar (parell
que alguna cosa pugui ser fet, hagi de ser fet o no hagi de ser fet). Per la condició d'aplicació les
prescripcions (normes) es poden classificar en:
▪ Normes Categòriques: la condició que ha de donar-se perquè el contingut de la

prescripció es pugui realitzar està innata en ella, i no es necessita res més. És a
dir, la seva condició d'aplicació és la condició que ha de complir-se perquè
existeixi l'oportunitat de fer allò que forma el seu contingut i cap condició més.
Ex) No surtis de casa.
Per tant, per a complir aquesta norma categòrica de l'exemple sol no hem de
sortir de casa i ja aquesta.
▪ Normes Hipotètiques: si a més de la condició implícita en la prescripció perquè

aquesta pugui desenvolupar-se té una condició afegida.
EJ: No surtis de casa, si plou.
En el Dret i en la moral totes les prescripcions són hipotètiques. EJ: Està prohibit
matar sempre que no es trobi un causant de justificació (es donin les
justificacions necessàries que eximeixin de responsabilitat).
15
Les prescripcions estan integrades per altres 3 elements: l'autoritat normativa, el subjecte
normatiu i l'ocasió.
1) Autoritat normativa:
Agent que dicta la norma per a dirigir la conducta dels destinataris de les prescripcions. Normes
teónomes: que dicta Déu.
Normes humanes: creades pels homes, per l'autoritat normativa = Dret.
➔ La prescripció és autònoma quan no distingeix l'autoritat normativa del destinatari.
➔ La prescripció és heterònoma quan distingeix l'autoritat del destinatari.
En dret són totes les prescripcions són heterònomes → es distingeix l'autoritat normativa del
destinatari (subjecte normatiu).
2) Subjectes normatius:
Als qui van dirigides les prescripcions. Àmbit de validesa personal. Des del punt de vista dels
subjectes les prescripcions poden ser:
➔ Universals, quan estan dirigides a tots els éssers humans.

➔ Generals, quan afecten una classe de subjectes.
➔ Particulars, quan estan dirigides a un sol individu.
C. Ocasió:
Condicions temporals i espacials sota les quals s'han de realitzar les accions prescrites. Aquestes
condicions valen per a regular actes futurs.
En general es pensa que les lleis NO són retroactives, no obstant això, hi ha prescripcions que
s'apliquen a accions del passat, en aquest sentit són retroactives.
Les normes que valen per a regular actes futurs són irretroactives. Les normes d'un dret penal
de caràcter liberal són irretroactives.
!!!Només s'usen les lleis retroactives quan beneficiïn al reu!!!!
Perquè no volem un dret penal retroactiu?
Perquè si les apliquéssim lleis retroactives mancaríem de seguretat jurídica o de drets.
A vegades a Espanya s'han d'aplicar lleis internacionals.
Ex1) Contracte entre empresa espanyola i argentina que es regeix voluntàriament per les lleis
angleses. En cas que hi hagi un conflicte pel contracte, encara que el procés es dugui a terme a
Espanya es regirà per les lleis angleses.
Ex2)Es casen dos xinesos a la Xina, venen a viure aquí i es volen divorciar, s'aplicaran les lleis
xineses (sempre que no violin els drets humans).
➔ Àmbit de validesa temporal de les normes. (ocasió temporal)
16

➔ Els àmbits de vigència espacial: (ocasió espacial) municipal, autonòmica, estatal, unió
europea, universal.
➔ Àmbit de validesa material de les normes.
➔ Àmbit especial de validesa.
És a dir que, mentre el contingut de les prescripcions es correspon amb el que els juristes
coneixen com l'àmbit de validesa material de les normes, els subjectes normatius es
corresponen amb l'àmbit de validesa personal de les normes; l'ocasió espacial equival a l'àmbit
espacial de validesa de les normes; i, per ultimo, l'ocasió temporal és sinònim de l'àmbit de
validesa temporal de les normes.
Ex) L'ajuntament de Barcelona aprova una norma, aquesta norma té vigència espacial solo en
els límits territorials de Barcelona, no es pot aplicar fora.
Altres dos elements que sense ser components de les prescripcions, guarden una gran relació
són:
➔ Promulgació: mitjançant ella l'autoritat normativa fa conèixer als subjectes normatius

els continguts de les normes. Promulgació = publicitat.
➔ Sanció: privació d'un bé a través de l'autoritat competent seguint el procés establert que
s'imposa al sancionat o algun dels seus afins per haver violat la norma.

Permís: suposen que la realització de l'acció és opcional, tant si ho faig com no, no se'm podrà
sancionar.
➔ Permissió en sentit feble: en absència d'una prohibició explícita. Pots fer alguna cosa si
ningú et prohibeix fer alguna cosa.
➔ Permissió en sentit fort o autoritzacions: Existeix una norma que explícitament ho

permet. Dirigeix la conducta dels ciutadans perquè prohibeix la inhibició que intenti que
no es permeti l'acció autoritzada. Si jo estic autoritzat a fer alguna cosa ningú em pot
sancionar per fer-ho o no permetre-m'ho.
La noció de solució normativa, que inclou el caràcter i el contingut de les normes prescriptives i
ja sabem que el contingut és una acció normativa genèrica, és a dir una classe d'accions
humanes. Aquesta acció genèrica pot caracteritzar-se deónticamente com a obligatòria,
prohibida o permesa. Això procedeix de la lògica de normes i normalment s'expressa amb uns
determinats caràcters (caràcters modals) qu són els següents;
• La necessitat (N).
• La possibilitat (P).
• La impossibilitat (I).
• La contingència (C).
• Obligatori (O).
Així que Np = “És necessari p” (p serà el nom d'una proposició qualsevol), Pp = “és possible p” i
Ip = “és impossible p”. A altre de; Cp = és possible p i és possible  p, la possibilitat de p i de no
p ( P = no p).
17

Aquests caràcters es poden combinar, per exemple, podem prendre “Possible p” com a primitiu
i a partir d'ell fer la resta:
Np = P  p (“és necessari p” equival a “no és possible no p”)
Les normes permissives, si bé posseeixen caràcter deòntic (Pp), no guien la conducta humana.
Són eficaços en la mesura que algú, en algun moment, fa ús d'elles. Parlarem de permisos febles
si es permet p perquè no està prohibit (¬Php), i de permisos forts si p està permès explícitament
per una norma (Pp), o ho fa obligatori (Op).
A més, existeixen algunes relacions lògiques entre aquests caràcters que poden representar-se
amb un quadrat: Veure p. 77 per a veure les seves relacions.

Podem construir també un quadrat deóntico anàleg completament al quadrat modal (un
quadrat que aquesta en la base de tots els sistemes de lògica de normes):
Veure pagina79 i 80.
*Si és necessari és perquè es dona sempre. Llavors si és necessari que es produeixi P llavors no
és possible que no es produeixi p. definició de necessari, impossible i contingent utilitzant una
idea que no hem definit però que és intuïtiva. Amb això es pot interdefinir, és a dir reemplaçar
un acabo amb algun nostre per a poder així definir-ho.  interdefinilidad. Així podem evitar
cercles viciosos.
Per exemple, és necessari N- P = impossible (Ip) I – P = Np (necessari no p)
18

2. Les regles de canvi
Segons Hart hi ha normes primàries i secundàries:
➔ Primàries: hi ha un supòsit de fet al costat de l'amenaça d'una sanció. O sigui regles

només d'obligació i prohibició.
➔ Secundàries: fan referència o qualifiquen a les primàries i no tenen sanció (a diferència
de les primàries).
Què passaria si totes les normes anessin primàries? Hi hauria tres defectes:
1) Falta de certesa: no hi hauria cap mecanisme per a determinar quines normes existeixen
en aquest sistema o comunitat. (Tot serien prohibicions). Si hi hagués algun dubte entre
els dirigents no hi hauria cap mecanisme per a solucionar-la, no hi hauria cap
procediment d'autoritat que em digui que existeix una norma. No es disposa de criteri
d'identificació de les regles el grup.

2) Com es canvien les regles? En el millor dels casos les normes canvien molt lentament
pel costum → caràcter estàtic de les normes: no hi ha cap mecanisme que adapti les
normes a les noves i canviants situacions, eliminant les antigues i introduint les noves.
3) Difusa pressió social per a fer complir les regles: no hi hauria òrgans especials per a
resoldre les discrepàncies sobre si una regla d'obligació ha estat infringida o no.
Solucions als defectes de les normes primàries → NORMES SECUNDÀRIES. Fan referència o
qualifiquen a les primàries i no tenen sanció (a diferència de les primàries):
• Per a la falta de certesa → regla de reconeixement, m'és útil per a determinar de

manera autoritària l'existència d'una norma, per a determinar una norma com a
pertanyent a un sistema jurídic.
Com sabem si una norma és pertanyent al sistema espanyol? Si està publicada en el BOE,
avalades per sentències del Tribunal Constitucional, Sentències del Tribunal Suprem...
Nosaltres seguim aquests criteris d'identificació perquè són els criteris utilitzats pels
oficials (principals funcionaris públics del país → alts càrrecs militars, jutges de més alt
càrrec, ministres presidents, principals legisladors...).
Per què els oficials segueixen aquests criteris? → Punts de vista per a seguir les pautes
del Dret:
a) Punt de vista extern: es compleix el dret per a evitar la sanció.
b) Puc assumir un punt de vista intern, això suposa que jo accepto el dret com
una mica just, em comporto concorde al dret perquè crec que les seves
pautes són justes. → aquests són els que tenen els oficials → regla de
reconeixement, regla en la qual seguim els mateixos criteris que els oficials,
punt de vista intern, per a reconèixer una norma com a pròpia del sistema
espanyol.
19
• Per al caràcter estàtic de les normes → regles de canvi (de competència i derogació),
indiquen quines autoritats (individus o grups) són les competents i quins
procediments s'han de seguir per a introduir, modificar o eliminar en el sistema
normes.
• Per a solucionar la difusa pressió social → regles d'adjudicació, quals són les
autoritats competents per a resoldre controvèrsies, i els procediments establerts
per a resoldre-les, per a saber qui ha violat la llei i quina sanció aplicar-li.
Dret segons Hart: unió de normes primàries (d'obligació amb sanció) i secundàries (de
competència). Dret=institucionalitzat i coactiu, la moral NO. En això es distingeixen moral i Dret.
2.1. Les normes de competència:
Tenen aquesta estructura:
[NC]: L'òrgan O, mitjançant el procediment P pot (o podrà, o està autoritzat per a, o és

competent per a, o té la competència per a, etc.) regular la matèria M.
2.1.3. Les normes de competència com a normes constitutives (ens inclinem per aquesta):
Les normes de competència qualifiquen com a vàlides les normes creades en l'exercici de
competència. Ni ordenen ni prohibeixen, estableixen les condicions de validesa d'altres normes.

El Dret regula la seva pròpia creació.
[NC3]: Si l'òrgan O, amb el procediment P, dicta la norma N sobre la matèria M, llavors la norma
N és vàlida.
2.2. El mecanisme de derogació:
Derogació = eliminació de normes en els sistemes jurídics.
Les autoritats competents introdueixen disposicions derogatòries.
EX) [DD]: Queda derogada la norma N.
Normes derogatòries semblen normes constitutives, ja que són com dir: la norma N (objecte
d'una derogació), en un determinat sistema jurídic, ja no compta com una norma vàlida.
• Derogació expressa: derogació com a resultat de l'existència de disposicions

derogatòries.
▪ Disposicions derogatòries formals o nominades: la disposició identifica clara i

precisament (pel seu nom) les normes objecte de derogació.
Ex) queden derogats els art. 3, 4, i 5 de la llei L.
▪ Disposicions derogatòries materials o innominades: la disposició no identifica

clara i precisament les normes objecte de derogació.
EJ1: Queden derogades totes les normes que s'oposin a la present Llei.
EJ2: Queden derogades totes les normes que regulin la matèria objecte de de la
present Llei.
20

• Derogació tàcita: derogació com a resultat de l'oposició d'una llei posterior a una llei
anterior sense la necessitat de mediar l'existència de determinades disposicions
derogatòries específiques.
Qüestions sobre el funcionament del mecanisme de la derogació com a eliminació de normes:
1) Relacionat amb la derogació tàcita i la derogació innominada, no disposem d'un sol

criteri d'incompatibilitat de normes, i com a conseqüència l'objecte de derogació pot
quedar indeterminat.
EJ: n1= obligatori treballar tots els dies.
n2= prohibit consumir begudes alcohòliques mentre es treballa.
Es dicta una altra norma n3= permès consumir begudes alcohòliques els diumenges.
Quina norma es derogarà? perquè només fa falta que es derogui n1 o n2, no fa falta
derogar ambdues. → indeterminació lògica del sistema.
2) Mecanismes del Dret que tenen com a resultat l'eliminació de normes del sistema→
declaracions d'inconstitucionalitat del Tribunal Constitucional o les declaracions
d'il·legalitat d'un Reglament pronunciades.

3) Existeix la possibilitat d'eliminar normes a compte, de rebutjar la introducció de
determinades normes en el sistema jurídic (es deu a l'estructura jeràrquica dels sistemes
jurídics).
Ex) art. 19 CE els espanyols tenen dret a triar lliurement la residència. → declara
invàlides a compte les normes dictades per autoritats inferiors que ho prohibeixin.
3. Regles i principis
3.1 Distinció entre regles i principis:
No hi ha dubte que les regles són normes.
Però hi ha un ampli debat sobre la propietat natural o positiva relativa als principis jurídics. La
més estesa és la que els defineix com de caràcter positiu, ja que estan expressats en textos
normatius, sota la forma de “drets fonamentals”.
Així doncs, les regles i principis són normes prescriptives, com tota norma ha d'establir una
relació entre supòsits de fet i conseqüències normatives. No obstant això, es distingeixen per
l'estructura i el valor justificatiu.
1) REGLA:
En les regles tant el supòsit de fet com la conseqüència normativa estan determinats i definits,
són tancats. Regles (Caràcter hipotètic): les seves condicions d'aplicació estan subjectes a un
supòsit de fet, que és condició suficient perquè la regla s'apliqui. Tenen condicions d'aplicació
de manera tancada perquè en el supòsit de fet estan definides, tancades.
21

EJ: Regla: matar (suposat de fet) -- 8 anys presó (conseqüència normativa). En les regles el
supòsit de fet i la conseqüència normativa constitueixen aspectes tancats, estan definits. El
problema pot aparèixer en la semàntica, en el significat dels supòsits de fets per exemple; Que
significa matar.
2) PRINCIPIS:
Els principis són normes i per tant també tenen suposats de fet i conseqüències normatives,
però a diferència de les regles, en els principis tots dos aspectes estan indeterminats o són
oberts i per tant han de ser precisats. Les seves condicions d'aplicació són implícites totalment
o parcialment. Els supòsits de fet contribueixen a l'aplicació dels principis, però el concepte
determinant de la seva aplicació serà el pes de tals principis.
Ex) Dret de llibertat d'expressió (Constitució).
Quin és el supòsit de fet de la llibertat d'expressió? No ho sabem*, això suposa que el supòsit
de fet s'ha de construir segons les teories morals o polítiques.
En el cas del do a la llibertat d'expressió pot haver-hi dues maneres de construir el supòsit de
fet:
1) Garanteix qualsevol opinió (ningú ho utilitza).

2) Garanteix l'emissió de tots aquells missatges que tenen per objecte il·lustrar al ciutadà
perquè aquest de manera informada prengui les millors decisions per a l'autogovern
col·lectiu (acceptada internacionalment).
*Pot haver-hi llacunes de coneixement, si per exemple no es coneixen els fets del cas individual
no es pot subsumir al cas general. I si no es coneix el contingut del cas general tampoc es pot
subsumir un cas individual al general.
3.2. Els principis com a pautes no concloents
Ex) Deure de dir la veritat vs salvar vides.
Si principis → obligacions categòriques/concloents (Kant): tinc el deure de dir la veritat. Si dic la

veritat poso en perill vida de persones: PROBLEMA
Si principis → deures prima facie/deures no concloents: deure de “dir sempre la veritat” pot
incomplir-se si amb això se salven vides innocents.
Kant considera que els principis o deures morals són categòrics, això significa NO hi ha
excepcions a la norma; això podria provocar resultats negatius (com hem vist a dalt).
Per això David Ross va considerar els principis com a deures prima facie, deures no concloents.
D'aquesta manera, és possible dir que, encara que tenim, prima facie, el deure moral de dir la
veritat, aquest deure pot entrar en conflicte amb una altra norma moral (el deure de salvar la
vida d'innocents) i pot ser derrotat en el balanç de deures.
La pròpia teoria moral ha de proporcionar vies per a passar les normes morals que estableixen
deures prima facie i per tant conseqüències jurídiques no concloents a les normes morals que
estableixen conseqüències jurídiques concloents => Establir què deure, una vegada considerats
tots els aspectes rellevants (després de la ponderació de principis, que principi guanya i que
deure moral s'ha de complir, què deure es té per categòric/concloent en aquest cas).
22

Si dos principis col·lideixen, quin s'aplica?
Dependrà de les circumstàncies.
Ex) Principi ordre públic i de llibertat de trànsit per Barcelona -VS- Llibertat d'expressió.
Si té més valor la llibertat d'expressió es permet la manifestació que curta diagonal en un

divendres que juga el Barça.
Ponderació de principis:
(Doncs bé, els principis jurídics són, a vegades, interpretats com no concloents, i entren en
conflicte amb uns altres. En teoria jurídica, es denomina “ponderació” al pas dels principis
jurídics a conseqüències jurídiques concloents.)
Per a saber que principi “guanya” s'ha de fer una triple avaluació, no es pot fer en sentit

abstracte s'ha de veure que principi guanya en un cas concret. (En abstracte no es poden fer
ponderacions).
Criteris necessitat, idoneïtat i proporcionalitat per a saber que principi guanya en la col·lisió en
el cas concret:
• Criteri de necessitat: Quin dels dos principis és necessari? Si no supera el judici de

necessitat guanya l'altre principi.
Ex) Si no és necessari privar del trànsit lliure per la ciutat (perquè hi ha altres alternatives
al carrer diagonal) per a garantir la llibertat d'expressió, gana aquesta ultima.
• Criteri d'idoneïtat: L'acció és idònia? Si el mecanisme que es planteja és el mes adequat.
• Criteri proporcionalitat: En quina actuació es perd mes? Judici d'estricta

proporcionalitat, calculo d'estricta competència.
Conclusió: si bé els principis són no concloents en un alt grau, cal dir que les regles també ho
són, encara que en menor mesura: tota regla depèn del que disposi la resta de regles
relacionables amb el supòsit de fet en qüestió.
9.3. Els principis com a regles ideals
En aquesta segona teoria, s'entén per “principi” tota regla que estableix normes constitutives
(un estat de coses ideal).
La ponderació és necessària, perquè l'estat de coses ideal de cadascun dels principis es vegi
reflectit el més fidelment possible en l'estat de coses resultant del conjunt de principis.
Així, els principis expressen el “ha de ser” i no el “s'ha de fer”. Són el que Alexy diu “mandats
d'optimització”.
Finalitzem l'apartat dient que els principis estableixen el marc general i la identitat mateixa del
sistema jurídic en què es troben. Són, en paraules d'un filòsof: “les línies generals en les quals
els detalls troben el seu lloc”.
4. Distinció entre sancions i nul·litats:
23
Sanció: (negativa): privació d'un bé a través de l'autoritat competent seguint el procés establert
que s'imposa al sancionat o algun dels seus afins per haver violat la norma.
Nul·litat: Anul·lació d'un acte jurídic perquè no compleix amb les formalitats establertes, l'acte
així doncs no té efectes jurídics. Tipus:
a. Actes de nul·litat radical (nuls), no tenen cap efecte jurídic des del moment en què es
van realitzar.
b. Actes anul·lables, una autoritat ho ha de determinar com a nul.
➔ Distinció:
▪ La nul·litat no té perquè suposar la privació d'un bé, sanció sí.

Ex) Nul·litat d'un matrimoni perquè el funcionari publico que els havia casat no
era funcionari.
▪ Si incompleixo una llei => Sanció.

Si no satisfaig els requisits en una norma secundària => nul·litat.
24

TEMA 4. EL SISTEMA JURÍDIC
1. La noció del sistema jurídic:
1.2. Sistemes estàtics i sistemes dinàmics:
→ Un sistema jurídic és estàtic si les seves normes estan relacionades per un criteri lògic o de
deductibilitat. Aquest criteri comporta la identificació d'un conjunt de normes com a normes del
sistema, de tal manera que d'elles es deriva la resta de les normes. Kelsen exemplifica aquest
tipus de sistema amb els sistemes morals, ja que d'unes premisses inicials es deriven les altres.
De “no s'ha de mentir”, traiem “s'ha de dir la veritat”, “no s'ha de prestar fals testimoniatge”,
etc.
→Un sistema jurídic és, per contra, dinàmic si les seves normes estan relacionades per un criteri
genètic o de legalitat. En aquest cas, totes les normes són considerades normes del sistema,
perquè estan estructurades mitjançant relacions genètiques mitjançant la següent fórmula:

El llibre ens recorda, per a acabar aquest subapartat, una vegada més, que els sistemes jurídics
són essencialment coactius2 , encara que no totes les normes ho són (les normes constitutives
només estableixen una relació entre un supòsit de fet i una solució normativa).
2. El sistema jurídic com a sistema normatiu
2.1. Normes formulades i normes derivades
Dret és un sistema normatiu, és a dir un grup de normes relacionades entre si, que comparteixen
una sèrie de trets comuns. Això ho comparteix tant el Dret en general, com cadascun dels
sistemes especialitzats que conformen el sistema normatiu d'un país (Dret civil, penal,
mercantil).
El sistema normatiu és un conjunt de normes que conté totes les seves conseqüències lògiques.
Cal afegir que, en aquest conjunt podem distingir dos tipus de normes:
➔ Les normes formulades: aquelles explícitament dictades per una autoritat.

Ex) un pare li diu al fill “no surtis de casa quan faci mal temps”).
➔ Les normes derivades (normes que són conseqüència lògica de les normes formulades).
Ex) de la norma citada, serien derivades “no surtis de casa quan plogui”, “no surtis de
casa quan caigui calamarsa”, etc.).
2
Un sistema coactiu és aquell que estableix sancions (enteses com la privació forçada d'algun bé). No
totes les normes jurídiques estableixen sancions (normes constitutives) així que, aquest tret del Dret cal
entendre-ho en el sentit que algunes de les normes jurídiques perspectives contenen en la seva solució
normativa una acció que és una sanció.
25

2.2. Normes jurídiques:
Estem regits per diferents tipus de normes i hem de saber identificar quines normes pertànyer
al sistema normatiu, quines normes són jurídiques.
Hi ha dues maneres d'identificar una norma com a jurídica:
1) Distinció per la forma i funció:
Les normes jurídiques es distingeixen d'altres normes per la seva estructura i la seva funció. No
obstant això, després de l'anàlisi i la tipologia de les normes, sabem que aquest camí aquesta
destinat al fracàs. Això es deu al fet que si ens detenim en la seva estructura, ens adonem que
aquesta és igual a l'estructura de les normes morals o socials. I si ens detenim en la seva funció
tampoc podem distingir-les de les altres.
2) Distinció per la pertinença a un sistema jurídic:
Però hi ha una altra manera de distingir una norma jurídica de la resta, això es deu al fet que
una norma jurídica es caracteritza per la seva pertinença a un sistema jurídic.

2.3 Matriu normativa
• Quin és el problema normatiu?
Llogater que ha fet obres: pot reclamar l’import al propietari?
• Quina és la normativa aplicable?
Art. 1: El propietari d’un pis està obligat a pagar al seu llogater les despeses que
aquest hagi fet en concepte d’obres necessàries de bona fe.
Art. 2: El llogater podrà reclamar les despeses fetes en concepte d’obres

supèrflues si s’han fet de bona fe. El propietari no estarà obligat a pagar aquest
tipus d’obres si s’han fet de mala fe.
• Quines són les accions, l’estatus jurídic de les quals volem saber?
Només hi ha una acció: abonar les despeses.
• Quines són les propietats que resulten rellevants per a la solució del problema?
Que les obres hagin estat necessàries (contrari de supèrflues) i que s’hagin fet
de bona fe (contrari de mala fe).
• De les combinacions de les propietats rellevants sorgirà l’Univers de casos. El nombre

de casos possibles sempre serà 2n, on ‘n’ és igual al nombre de propietats rellevants.
En el exemple seran 4, ja que tenim només 2 propietats rellevants.
• De les normes aplicables sorgiran les solucions normatives de cada cas.
En el exemple, seran ‘Obligatori abonar’ o ‘Facultatiu abonar’
26

Matriu de sistema jurídic

2.4. Coherència/consistència i antinòmies
El Dret és un sistema dinàmic, però l'analitzem com a sistema estàtic per a estudiar les
característiques pròpies d'aquesta mena de sistema.
Des del punt de vista pedagògic el Dret és un sistema estàtic si és:
1) Coherent/consistent → quan manca de contradicció.
2) Complet → quan manca de llacunes.
3) Independent → quan manca de redundàncies.
2.4.1. Definició i classes d’antonímies.
Un sistema normatiu és coherent/consistent quan manca de contradicció (antinòmia =

contradicció).
Una antinòmia o contradicció normativa es dona en un cas C d'un univers de casos d'un sistema
normatiu, si i només si C està relacionat amb dues solucions incompatibles entre si, o amb totes
les solucions possibles. O en altres paraules una antinòmia es dona quan dues normes regulen
un mateix suposat de fet aplicant-li diferents solucions normatives.
Tres tipus d'antinòmies:
1) Antinòmia total-total: Es dona quan dues normes regulen un mateix suposat de fet amb
dues solucions normatives incompatibles entre si. En cap circumstància es pot aplicar
una sense contradir totalment les solucions normatives de l'altra.
Ex) N1= els llibres i les revistes han de pagar impostos
N2= els llibres i les revistes no han de pagar impostos.
27
2) Antinòmia total-parcial: Es dona quan dues normes regulen casos genèrics de tal manera
que un dels dos inclou de manera pròpia a l'altre i les solucions normatives que cada
norma aporta són incompatibles. L'aplicació de la primera norma és només parcialment
incompatible amb la segona norma, perquè només una circumstància és contradictòria.
Ex) N1= els llibres i les revistes han de pagar impost.
N2= els llibres no han de pagar impostos.
3) Antinòmia parcial-parcial. Es dona quan alguna de les solucions que una norma
correlaciona amb un cas C’ són incompatibles amb alguna de les solucions que una altra
norma correlaciona amb C’ en algun cas en concret. Les dues normes són parcialment
incompatibles entre si.
Ex)N1= els llibres i les revistes han de pagar impostos.
N2= els llibres i vídeos no han de pagar impostos.

2.4.2. Criteris de resolució d'antinòmies
Els sistemes normatius inconsistents són defectuosos per dues raons:
Perquè en els casos elementals regulats de manera incompatible, els destinataris no poden,
per raons lògiques, adequar-se a totes les exigències del sistema. Normatiu.
Perquè els jutges no poden fundar les seves decisions en el sistema normatiu de manera
adequada (si el funden en una de les dues normes ignoren l'altra i no pot fundar-la en les dues
alhora ).
Per a resoldre les antinòmies s'ha optat per 3 criteris d'ordenació normativa:
1. Criteri jeràrquic: Lex superior derogat legi inferiori → la norma superior deroga la norma
inferior. Consisteix en el fet que la Constitució és superior a les Lleis, i aquestes als
Reglaments.
▪ Criteri de competència: Si l'Estat regula M mitjançant N, i M és
competència exclusiva de les Comunitats Autònomes mitjançant N’’,
prevaldrà sempre N’’ sobre N’.
2. Criteri cronològic (de temporalitat): Lex posterior derogat legi priori → norma posterior
deroga norma anterior. En les antinòmies total-parcial i parcial-parcial, aquest criteri
evita que sigui derogada la norma que no preval.
3. Criteri d'especialitat: Lex specialis derogat legi generali →a norma especial deroga la
norma general. Només s'aplica en les antinòmies total-parcial, sent la llei especial la que
28

subsumeix el seu cas en la llei general. Les lleis posteriors generals no deroguen a les
anteriors especials.
EJ: Norma general= qui mati a un altre condemna de 5 anys de presó. Norma especial = qui mati
en defensa pròpia no presó.
Quan en una contradicció de normes es doni també una contradicció de criteris:
➔ S'ha d'aplicar el criteri de jerarquia per sobre dels altres.
➔ Què passa si hi ha una norma superior i anterior enfront d'una altra inferior i posterior?
La superior val més.
!!!Si la contradicció de criteris es dona entre els criteris d'especialitat i temporalitat, depenent
del cas s'aplicarà un per sobre d'un altre (no hi ha res establert).!!!
2.5 Compleció i llacunes
2.5.1 Definició de llacuna normativa
Un sistema normatiu és complet si manca de llacunes normatives, ja que aquestes afecten la

completitud de tot sistema jurídic.
Una llacuna normativa es produeix quan un cas genèric NO té (no està relacionat amb) una
solució normativa, per això les llacunes són sempre dependents d'un univers del discurs i d'un
univers del cas, perquè es donarà una llacuna normativa si un cas concret de l'univers de casos
d'un sistema normatiu S, no està relacionat amb cap solució màxima de l'univers de solucions.
EJ: N1= els llibres i les revistes han de pagar impostos
N2= els llibres han de pagar 3 euros.
Hi ha dos supòsits de fets: els llibres han de pagar impostos i les revistes han de pagar impostos;
però només hi ha una solució normativa. L'altra no la tinc establerta → Aquí trobem una llacuna.
No sabem quant haurien de pagar les revistes.
2.5.2 Altres classes de llacunes
Recordem, en tot moment, que les llacunes normatives es refereixen sempre a casos genèrics, i
no individuals. A part d'aquestes tenim 3 més:
1) Llacunes axiològiques:
Es produeixen llacunes axiològiques quan en un cas genèric correlacionat amb una solució
normativa existeix una propietat que hauria de ser rellevant per al cas, però és irrellevant per al
sistema normatiu (el sistema normatiu no el contempla en relació amb l'univers d'accions)
O en altres paraules, hi ha un cas genèric resolt pel dret, però al jutge no li sembla una solució
aplicable. Segons el jutge, el legislador en donar-li tal solució no tom en consideració unes certes
propietats rellevants. Com el jutge s'adona d'aquestes noves propietats rellevants, aplica la
solució que el legislador hauria d'haver donat.
2) Llacunes de coneixement:
29

Es produeixen llacunes de coneixement quan no se sap si un cas individual pertany o no a un cas
genèric (subsumpció) per falta de coneixement de les propietats del cas individual.
3) Llacunes de coneixement:
Es produeixen llacunes de reconeixement quan no se sap si un cas individual és o no és instància

d'un cas genèric per falta de determinació sintàctica dels conceptes que permeten identificar les
propietats del cas genèric.
2.5.3 Tesi de la plenitud del Dret:
Un sistema és tancat si no té llacunes i és obert si tenen llacunes.
Giorgio del Vecchio diu que no hi ha llacunes perquè el Dret ens ofereix solucions per a per a
solucionar-les. Per a ell, el Dret és un sistema tancat.
Kelsen també defensa el Dret com un sistema tancat (complet). Estableix que un sistema
normatiu és necessàriament complet; que el Dret és complet perquè és una veritat lògica que
tots els comportaments que no estan prohibits estan permesos. Cridem a aquesta tesi el Principi
de Prohibició. Tindrà dos sentits: fort i feble, segons si el permís és de l'un o l'altre tipus.
• Permís feble: un comportament està permès si en el sistema no existeix cap norma que

prohibeix → Principi de Prohibició en sentit feble, si un comportament no està prohibit
per un sistema normatiu llavors no hi ha cap norma en el sistema que el prohibeixi. El
Principi en sentit feble és analíticament veritable. Però no serviria per a excloure les
llacunes del sistema perquè la veritat d'aquest principi en sentit feble és compatible
amb casos no regulats (llacunes).
• Permís fort: un comportament està permès quan hi ha una norma en el sistema que ho
permet.=>Principi de Prohibició en sentit fort, si un comportament no està prohibit per
un sistema normatiu, llavors hi ha una norma que ho permet. Si això fos veritat, llavors
els sistemes normatius serien complets. Però la veritat d'aquest principi és contingent
(pot o no pot succeir), ja que dependrà de l'existència en el sistema d'una norma que
permeti tot el que no està prohibit =>aquesta norma es denomina norma de clausura.
Només el Dret penal conté aquesta norma de clausura => principi de legalitat, Art. 25.1
CE “Ningú pot ser condemnat o sancionat per accions o condicions que en el moment
de cometre's no constitueixin delicte, falta o infracció administrativa.” Així doncs, només
el Dret penal constitueix un sistema tancat, tots els altres serien oberts.**
En qualsevol cas, el Principi de Prohibició no és una justificació adequada de tal tesi, perquè en
la seva versió feble, encara que analíticament (necessàriament) veritable, és compatible amb la
presència de llacunes, i en la seva versió forta és només contingentment veritable (pot ser veritat
o no), ja que només quan existeix una regla de clausura pot dir-se que és complet (no garanteix
que de manera necessària els sistemes siguin complets).
30

2.6 Independència i redundància.
Un sistema és independent si manca de redundàncies. Dos o més normes són redundants si

regulen el mateix cas genèric amb la mateixa solució normativa.
EJ: N1 Prohibit signar / N2 S'ordena no fumar. En realitat, hi ha només una norma, no és

necessari, hi ha redundància. Si es donés, el que la llegeix creu que es tracta de categories
diferents.
EJ: N1 Totes les persones tenen dret a viure amb dignitat / N2 Totes les dones tenen dret a
viure amb dignitat. → es podria pensar que dones no forma part de la categoria de persones.
Però les dones també són persones, llavors la segona norma és redundant.
Si un és racional és innecessària la redundància, perquè ni agrega ni quitació res.
Per a què serveixen llavors les redundàncies? Per a res.
31
3. LA DINÀMICA DELS SITEMAS JURÍDICS:
Un sistema jurídic ideal estàtic és aquell que no té llacunes, contradiccions o redundàncies. Però
tot sistema jurídic té tot l'anterior perquè:
Els sistemes jurídics són sistemes dinàmics, és a dir, canvien, s'expandeixen a través de la
promulgació (en virtut del criteri de legalitat) i es contreuen a través de la derogació.
Com s'expandeix el Dret?
• En virtut del criteri de legalitat el Dret s'expandeix quan el legislador crea noves lleis
(promulgació).
• S'expandeix un sistema quan es crea una norma nova: Es crea una norma
conseqüències lògiques.
Criteri de legalitat: ha d'haver-hi una autoritat competent i un procediment establert per a

promulgar lleis.
Principi de deducibilidad: es creen normes a conseqüència de la sistematització del sistema per

a aplicar la nova norma creada pel legislador.
La promulgació expandeix el sistema excepte en normes redundants.

Com es contreu?
• El sistema es contreu través de la derogació de normes, on s'eliminen/expulsen

normes del sistema. Això es produeix quan l'autoritat competent dicta la derogació
d'una norma, i com a conseqüència aquesta s'elimina del sistema.
Però és un sistema més complex del que pot semblar. Perquè si eliminem una norma, però no
modifiquem les normes que estan relacionades no és una derogació efectiva.
EJ: N1 i N2 = N5, N3 i N4 = N6, N5 i N6 = N7.
Si la conseqüència lògica de N5 i N6 és N7, i eliminem N7, però no les altres dues, no és efectiu.
S'hauria d'eliminar també N5 o N6. Quin de les dues eliminar no està determinat pel Dret (en
sentit ascendent queda indeterminat).
Si ens fixem en sentit descendent, si eliminem N3 també expulsem totes les seves conseqüències
lògiques, N6 i N7.
• La disposició derogatòria llavors pot ser reeixida o no reeixida. No és reeixida quan

es treballa amb conseqüències lògiques com l'exemple anterior.
!!! Si eliminem normes redundants no es contreu el sistema.!!!!
3.1. El criteri de legalitat
S'expressa així: Una norma N’’ pertany a un sistema normatiu S si i només si una altra norma
N’, que pertany a S, autoritza un òrgan O a dictar N’’ i O dicta N’’. Això implica l'existència
de regles de canvi, que ja hem estudiat.
32
No obstant això, quan un sistema normatiu és modificat, no deixa de posseir la identitat que
posseïa? No deixa de ser aquest sistema normatiu per a ser altre diferent? Llavors, per què
parlem del Dret espanyol del segle XIX i del Dret espanyol actual? Per què parlem del Dret
espanyol com si fos el mateix, si sempre va canviant?
Per a fer front a aquesta paradoxa hem de distingir entre sistema i ordre jurídics.
3.2. Ordre i sistema jurídics:
• Sistema jurídic: conjunt de normes que conté totes les seves conseqüències
lògiques, en un moment t determinat. Un sistema canvia a un altre diferent quan es
dóna un acte de promulgació o derogació. Un sistema jurídic és, doncs, estàtic.
• Ordre jurídic: seqüència de conjunts o sistemes de normes durant un període de

temps determinat. Sèrie de sistemes jurídics, conjunt de sistemes momentanis de
dret. Identitat d'un ordre jurídic → Sabem que els diferents sistemes jurídics
pertanyen al mateix ordre perquè:
A. Segueixen el criteri de legalitat: només o pot agregar o derogar normes.

B. Sorgeixen i de les normes del primer sistema normatiu S0. Se sol identificar
a aquestes normes amb la Constitució i els principis en ella expressats.
Aquesta distinció entre ordre i sistema jurídics té algunes conseqüències interessants:
1. Un sistema jurídic és un sistema normatiu estàtic. Pertanyen a ell aquelles normes

formulades, identificades a través d'algun criteri que permet associar-les a un
moment t determinat, i totes les seves conseqüències lògiques.
2. Un ordre jurídic no és un sis. normatiu que és una seqüència de sis normatius en un

període de temps determinat. El criteri de legalitat estableix una relació entre sis.
Normatius. Cada vegada que es crea o elimina una o + normes, apareix un nou sis.
Jurídic.
3. Entre els sistemes jurídics existeixen els actes d'eliminació i creació de normes.
4. La normes d'un sistema de l'ordre jurídic pertanyen a tots els sis. Successius fins que
són derogades (eliminades).
5. La identitat d'un ordre jurídic depèn del criteri de legalitat: només les autoritats
competents poden introduir o eliminar normes i depèn també del primer sis. de
seqüència que es denominarà com sis. Originari
6. Sovint, el Dret d'un Estat està integrat per més d'un ordre jurídic i per tant a vegades
s'originen nous ordres jurídics (perquè es promulga una nova Constitució sense
33

seguir els mecanismes de reforma establerts per l'antiga Constitució). Asi que
podem dir que el Dret estatal està integrat per una seqüència d'ordres jurídics.
Una representació d'aquestes idees seria la següent:
*Un ordre jurídic no és un sistema normatiu, sinó un conjunt d'ells. Cada vegada que es crea
o deroga una o més normes, sorgeix un sistema jurídic nou. Són aquests actes de modificació
establerts en les regles de canvi els que marquen el pas de per exemple el sistema normatiu
Si al Si.
*Les normes pertanyen a un sistema jurídic. Els sistemes jurídics pertanyen als ordres
jurídics. Però les normes no pertanyen als ordres jurídics perquè no hi ha transitivitat (la
pertinença no és una propietat que es transmeti).
Revolució: quan es modifica el sistema jurídic sense ser l'autoritat competent o sense seguir
el procediment establert (es viola el principi de legalitat).
3.3. Criteris de validesa:

Per tot el ja dit, veiem que una Norma Nj és vàlida en el moment t, en relació amb un ordre
Oj, si pertany a un sistema Sj de la seqüència de Oj en un moment determinat t.
Una norma, per a ser vàlida, ha de ser independent (té que a S0 de Oj) o dependent, ja sigui
una norma formal (dictada per un òrgan competent seguint el procés establert) o derivada
(conseqüència lògica d'una norma formal).
A més, una norma serà formalment vàlida quan compleixi amb els requisits procedimentals
per a la seva redacció i promulgació, i materialment vàlida quan el contingut d'aquesta no
contradigui el que s'estableix per les normes superiors.
3.4. Pertinença i aplicabilitat:
No totes les normes d'un sistema normatiu N que regulin el cas C en el moment t seran
aplicables per a la resolució d'un cas C en el moment t.
És important, per això, distingir entre pertinença i aplicabilitat. Seran pertanyents, però no
aplicables:
a) Les normes en període de vacatio legis (encara no vigent).

b) Les normes cancel·lades (suspeses temporalment per circumstàncies excepcionals
o per resolució d'antinòmies).
Seran no pertanyents, però aplicables:
a) Les normes derogades (aplicació de la norma penal més favorable, si estava en vigor
quan el litigi va començar).
b) Les normes estrangeres(en Dret internacional privat).
c) Les normes irregulars (normes invàlides que algun òrgan ha validat).
34

3.5. Criteris d'identitat de l'ordre jurídic
Per a Kelsen, la validesa d'un sistema jurídic s'assenteixi en una norma bàsica, o norma
fonamental que és un pressupost de la ciència jurídica. Si hagués distingit entre validesa i
aplicació, no hagués estat necessari acudir a un concepte tan abstracte com el de “norma
bàsica”; els òrgans d'aplicació jurídica dirimeixen els casos mitjançant la identificació de les
normes, i les identifiquen segons altres normes.
Hart estableix, com sabem, regles primàries i regles secundàries. Les primàries estableixen
deures i les secundàries són relatives a les primàries. Destaquem, de les secundàries, les
regles de reconeixement, que són les que ens permeten identificar a quin sistema pertany
una norma determinada. Hart tampoc distingeix entre validesa i aplicació, i fins i tot confon
normes primàries i secundàries en afirmar que les regles de reconeixement estableixen
deures per als jutges.
Concloem dient que la identitat i unitat d'un sistema dependran, en qualsevol cas, de quins

siguin els seus criteris d'identificació, això és, les seves regles de reconeixement.
35
TEMA 6. LA INTERPRETACIÓ DEL DRET
1. La interpretació jurídica
Concepte restringit → interpretació per fer referència a l’atribució de significat a un text o

formulació normativa només quan existeixin dubtes o controvèrsies en torn al mateix.
Concepte ampli → interpretació per referir-se a qualsevol atribució de significat a una

formulació normativa, amb independència de que existeixin dubtes o controvèrsies. En aquest
sentit qualsevol text requereix sempre de interpretació.
1.1. Algunes nocions lingüístiques
Tota interpretació del Dret comença amb un text normatiu, una formulació escrita que expressa
una o més normes.
Haurem de diferenciar el valor semàntic de cadascuna de les paraules següents:
1.1.1 Signes i símbols.
Signes: són naturals, la connexió entre signe i el que representa és causal.
Símbols: responen a un significat que se'ls atribueix per un convencionalisme, no han sigut
descoberts sinó assignats.

Ex) No és el mateix veure un núvol i pensar que plourà, que interpretar que no s'ha de creuar
una calçada perquè el semàfor està en vermell.
1.1.2 Noms propis i paraules de classe
Noms propis: designen una realitat concreta.
Paraules de classe: agrupen noms propis que posseeixen propietats comunes.
Ex) “Londres” és un nom propi, mentre que “ciutat” és una paraula de classe.
1.1.3 Denotació i connotació.
Les paraules de classe tenen aquestes dues funcions.
La denotació són els objectes que constitueixen la classe que nombra, de “ciutat” és totes i
cadascuna de les ciutats.
La connotació és el conjunt de propietats necessàries perquè alguna cosa rebi el nom de “ciutat”
(Ex. conjunt de més de 10.000 habitants).
1.2. Problemes d'interpretació
Hi ha dos tipus de llenguatge:
➔ El llenguatge natural: serveix per a transmetre coneixement, comunicar-nos, donar

opinions, ex) els idiomes. Tenen un grau considerable de imprecisió.
➔ El llenguatge formal (matemàtiques i lògica).
El Dret utilitza el llenguatge natural. En el Dret no hi ha resultats correctes i incorrectes com

podria tenir el llenguatge formal (2+2=4).
36

Interpretació: Atribució d'un significat a un text normatiu.
Els problemes d'interpretació són causats pel caràcter imprecís de tots els anomenats
“llenguatges naturals” (és a dir, el castellà, el català, etc.), a diferència dels “racionals”.
Distingim tres grans problemes del llenguatge natural en la interpretació jurídica de textos
normatius: ambigüitat, vaguetat i textura oberta del llenguatge.
1.2.1 Vaguetat
És el concepte propi dels significats. Quan el seu significat és imprecís.
Una vegada interpretat o estipulat el significat d'una paraula, pot sorgir el conflicte de descobrir
a quins objectes es pot aplicar tal paraula. Distingirem diversos tipus de vaguetat:
Vaguetat que es deriva de la impossible concreció de la seva aplicació (no del seu significat).
Ex) No té sentit preguntar-se a quina edat es deixa de ser jove; el que es fa és dividir la línia
contínua de propietats a tenir en compte (per a usar l'un o l'altre terme) amb diverses paraules:
així, l'edat es divideix amb les paraules “jove”, “adult”, “vell”.

Vaguetat que resulta d'un dubte sobre quins són els semas més importants dins del significat
d'una paraula, amb l'objectiu de discernir si un objecte pot ser enquadrat dins de tal paraula
o no.
Ex) Si tenim en compte que un sema de “vehicle” és “que transporta coses o persones en
qualsevol direcció”, podem dir que un ascensor és un vehicle?
Així doncs, veiem que solucionar la vaguetat d'una paraula no depèn, una vegada més, del
coneixement lingüístic d'una persona, sinó de la decisió interpretativa que prengui.
1.2.2 Ambigüitat.
Concepte propi de les paraules: dos o més paraules poden expressar el mateix concepte (mateix
significat) i una paraula pot expressar diferents conceptes (varis significats). Són ambigües si en
el mateix context tenen significats diferents
Una paraula és ambigua quan posseeix més d'un significat o, cosa que és el mateix, expressa
més d'un concepte. Distingim diversos tipus d'ambigüitat:
• Provocada per homonímia → es resol observant el context.

Ex) Si la paraula a interpretar és “banc”, acudirem a l'oració en què es trobi i
decidirem si es parla d'un establiment de crèdit o d'una mena de seient.
• Ambigüitat relacional: els significats possibles d'una paraula estan relacionats

entre si.
37

En ocasions s’utilitza la paraula en el mateix tipus de discurs: com en el cas de “Dret”,
que pot ser un conjunt de normes jurídiques vigents en una societat o l’estudi que
es du a terme sobre aquell conjunt de normes).
Altres vegades una expressió es refereix al mateix temps a un procés i al producte:
com la paraula interpretació, resulta difícil discernir quin d'ells és el més adequat.
• Ambigüitat sintàctica: es dona en construccions com les de relatiu, en què no se
sap amb certesa si la subordinada es refereix a un sintagma o a un conjunt de
sintagmes coordinat per una conjunció. Es resol mitjançant una estipulació de quin
és la interpretació correcta, que no parteix d'un coneixement lingüístic sinó d'una
decisió. Ex) “Són béns privatius de cadascun dels cònjuges: les robes i objectes d'ús
personal que no siguin d'extraordinari valor” (art. 1347.7.o CC).
1.2.3 Textura oberta
També anomenada vaguetat potencial, consisteix en la capacitat que tenen els conceptes per a
incloure en el seu significat elements o accions que abans no s'incloïen. No podem afirmar
quines propietats tindran els objectes en un futur (Waismann) i no podem concloure que tots

els casos possibles d'aplicació dels textos normatius seran invariables, o que no se li afegirà mai
un cas no contemplat en aquest moment.
Ex) L'expressió “béns de luxe” no implica el mateix en tot moment. Una televisió ara no és un bé
de luxe, i quan es va inventar sí que ho era. Per tant de “bé de luxe”, no és gens específic, i cal
donar-li un contingut, en un futur se li poden incloure significats nous.
La vaguetat potencial ajuda al manteniment de les normes com a vigents, ja que fa necessari
que es vagin reinterpretant contínuament.
1.3. Llenguatge jurídic i llenguatge natural
Si bé el llenguatge jurídic és més tècnic que el natural, no es pot afirmar que manca d'ambigüitat
i vaguetat, com els llenguatges formals (mats, lògica), en tant que les definicions dels seus
tecnicismes venen explicades en llenguatge natural.
Nombroses sentències venen a minimitzar el problema de l'ambigüitat i vaguetat del llenguatge

jurídic, però sempre queda al designi dels jutges la interpretació de tota formulació normativa
aplicable a un cas concret.
2. Teories de la interpretació jurídica
2.1 Enunciats interpretatius
Enunciats interpretatius: F (formulació normativa) significa S (significat definit).
38

Un enunciat interpretatiu és tot aquell que respon a l'estructura “F significa S”, de tal manera
que F és una formulació normativa determinada i S és el significat definit.
Ex) Queda prohibit fumar / No es permet fumar → tots els casos d’obediència de 1 serien
d’obediència de 2 i igual amb la desobediència. No és lògic obeir una desobeir l’altre.
La discussió sobre la força que tals enunciats posseeixen és analitzada des de tres concepcions
diferents (teories d'interpretació jurídica):
2.2. Concepción cognoscitivista
Concepción cognoscitivista. (Formalisme jurídic). → enunciats normatius són susceptibles de

veritat o falsedat. (Se segueix al peu de la lletra, la lletra de la normativa, interpretació estricta,
els jutges han d'aplicar mecànicament la llei). No es designa el significat.
Per a ells, interpretar una formulació normativa F és, en qualsevol cas, detectar el significat de
F, informant que F té el significat S. D'aquesta concepció extraiem enunciats interpretatius

proposicionals, susceptibles de falsació i verificació.
Limita la interpretació de les normes al mínim, ja que, una vegada estipulat el significat d'una
formulació normativa, només cap ja la seva aplicació. En aquesta teoria no es confia en la
correcta interpretació dels jutges.
2.3. Concepción no cognoscitivista
Concepció no cognoscitivista (Realisme jurídic). → Enunciats normatius no proposicionals, no

tenen valor de veritat. Interpretació és una activitat decisòria. Els jutges tenen tot el dret
d'interpretar i decidir sobre la realitat dels fets. Es designa el significat.
Per a ells, interpretar una formulació normativa F és, en qualsevol cas, adjudicar un significat a
F, estipulant que F té el significat S. D'aquesta concepció extraiem enunciats interpretatius no
proposicionals, no susceptibles de falsació i verificació.
D'aquesta manera, cap qüestió jurídica té una resposta correcta prèvia a la decisió judicial, per
la senzilla raó que els textos legals són essencialment indeterminats.
Aquesta concepció és problemàtica en la mesura que, en fixar-se només en el procés judicial,

pot oferir una imatge distorsionada del Dret, com si tot el relacionat amb el Dret fora de caràcter
fosc i problemàtic. Existeixen contractes legals que es compleixen sense cap problema, i hi ha
formulacions normatives que no ofereixen excessius problemes d'interpretació, com l'art. 12 de
la CE: “la majoria d'edat s'aconsegueix als 18 anys”.
2.4. Concepció intermèdia
Concepció intermèdia. Depèn dels tipus de casos, si són típics o atípics, fàcils o difícils. En els
casos difícils no és tan clar saber que és el correcte o incorrecte,
Ex) ponderació de principis, on necessitem que un jutge prengui decisions sobre aquests casos
atípics.
Per a ells, interpretar una formulació normativa F pot ser, o bé adjudicar un significat a F,
estipulant que F té el significat S, o bé detectar el significat de F, informant que F té el significat
S.
39
D'acord amb aquesta concepció, doncs, en determinats casos l'activitat interpretativa és una
acció cognoscitiva i en uns altres és decisòria. Els textos legals, doncs, estarien parcialment
indeterminats: en els casos típics, el Dret es troba determinat i hi ha resposta concreta per a ells;
en els atípics, el Dret no es troba prèviament determinat i no existeix resposta correcta anterior
a la decisió judicial.
3. Tècniques interpretatives
Tota interpretació pot ser classificada com a literal o com a correctora.
3.1. Interpretació literal
Interpretació literal: s'adequa a l'ús comú de les paraules i de les regles gramaticals d'una
comunitat determinada. Interpretació ajustada al text. Sentit propi de les paraules.
!!!Problema: determinar el propi significat comú d'una expressió + regles gramaticals !!
Ex) què es consideri bé de luxe dependrà de moltes coses, s'haurà d'argumentar perquè alguna
cosa es considera bé de luxe.

3.1.1 Arguments justificadors d'una interpretació literal
Alguns juristes (per defensar la interpretació literal) justifiquen que no s'ha d'anar més enllà del
que el legislador vol dir, basant-se en la màxima de in claris non fit interpretatio.
Se sol usar un argument a contrari per a justificar una interpretació literal. Però aquest argument
llança imatges tan diverses, que el millor serà distingir tres variants d'aquest:
1. Argument exclou tota interpretació correctora. Es diria que el legislador va dir

exactament el que va voler dir, excloent que calgui interpretar més o menys del que
va dir.
Ex) Una formulació normativa que parli d’ “animals”, doncs, no parlarà de “plantes”,
però tampoc d’ “animals irracionals”, sinó de tots els animals (éssers humans
inclosos).
2. Argument exclou una de les dues interpretacions correctores: l'extensiva. La

restrictiva la permet. L'argument passa a poder ser utilitzat ja per les interpretacions
literals i per les correctores restrictives.
Ex) Una formulació normativa que parli de “animals”, doncs, no parlarà de
“plantes”, però sí que podrà no parlar de “animals racionals”.
3. Preval entre els juristes. No concep aquest argument com un argument

interpretatiu, sinó com el justificador d'una nova norma. En les llacunes normatives
s'aplica molt aquest tipus de raonaments a sensu contrari.
Ex) En la sentència del TC 21/1981, 15 de juny s'interpreta l'art. 25 de la CE, que
resa: “L'Administració civil no podrà imposar sancions que, directa o
subsidiàriament, impliquin privació de llibertat”. D'aquest art., el TC extreu que la
40

Militar sí que pot imposar tal tipus de sancions, perquè Militar no és Administració
Civil.
Si bé aquest raonament incorre en una fal·làcia i no és lògicament defensable, ja

que de la proposició “A => C” no s'infereix que “B =>¬C”, però és el més estès.
3.2. Interpretació correctora
Interpretació correctora: atribueix un significat diferent a un text normatiu del qual tindria
segons l'ús de les paraules. És una interpretació més àmplia.
1. Extensiva: àmplia el significat literal de la formulació.
3.2.1 Arguments justificadors d'una interpretació extensiva:
a) Argument analògic (4.1. CC “Identitat de raó”) -→ ARGUMENT AAPLICADOR DE

NORMES.
Es resolen els casos no contemplats pel sistema jurídic (cridem-los C1) mitjançant la comparació
amb casos sí contemplats (cridem-los C2) i amb una solució normativa (S), de tal manera que “Si
C2=>llavors S”, tindrem que “Si C1=>llavors S”. Referent a això, el CC disposa que: “Procedirà

l'aplicació analògica de les normes quan aquestes no contemplin un supòsit específic, però
regulin un altre semblant entre els quals s'apreciï identitat de raó.”
Veiem que l'argument analògic arriba a la mateixa conseqüència que el sensu contrari (tercera
versió de argument a contrari: la creació judicial d'una nova norma per a un cas en el qual
existeix una llacuna normativa. No obstant això, mentre que el a sensu contrari establiria, en la
següent formulació municipal: “Els gossos han de ser vacunats” que els gats no tenen per què
ser vacunats; l'argument analògic crearia una relació de similitud per identitat de raons (evitar
infeccions i malalties) i aplicaria la norma als gats.
Es requereix que els supòsits de fet tinguin similitud per tal de poder aplicar C1 a C2.
b) Argument fortiori.
Usa el mateix sistema que l'analògic, però en comptes de per similitud aplica la S de C2 a C1 per
una major raó. Aquesta major raó tindrà dues variants: a majori ad minus, si interpreta
disposicions que confereixen permisos (els bancs poden cobrar un interès del 20%, per la qual
cosa poden cobrar un 10%), exemple seminari → si estic capacitada per posar notes del que
dieu, estic capacitada per prendre notes del que comenteu; a minori ad majus, si interpreta
obligacions o prohibicions (si es prohibeix viatjar amb gossos, no es pot viatjar tampoc amb
elefants), exemple seminari → si no estic capacitada per prendre notes ni avaluar els
comentaris, no puc corregir els exàmens.
2. Restrictiva: redueix el significat literal de la formulació normativa, excloent l’aplicació

de supòsits que, segons la interpretació literal, estarien en ell.
3.2.2. Arguments justificadors d'una interpretació restrictiva
a) Argument de dissociació (segons Guastini)
41

Consisteix a introduir, a l'hora d'interpretar una disposició, una distinció que l'autor de la
mateixa no havia establert (entesos els termes de manera literal), amb la finalitat de reduir el
camp d'aplicació d'aquella disposició.
Els arguments que se solen utilitzar són els d'ad absurdum o el teleològic; afegir matisos a
una disposició normativa amb la finalitat d'ajustar-la al que es considera que era l'objectiu
del legislador, perquè no ens porti a situacions absurdes o al·ludint a la finalitat que es
perseguia amb la normativa.
Ex) Interpretem que la classe “animals” ha de subdividir-se en “animals racionals” i “animals
irracionals”, i que la norma en qüestió es refereix als segons. Justificarem la divisió apel·lant
a la finalitat que persegueix la norma o que en cas contrari una altra interpretació seriosa
absurda.
3.3. Arguments justificadors d'una interpretació literal o correctora.
Arguments interpretatius → per a justificar la interpretació literal o correctora.
1. Argument psicològic: intenta traslladar-se a la ment del legislador, per a intentar

saber quina era la seva voluntat (voluntat del legislador que va crear la norma).
S'acudeix a la voluntat del legislador segons el que aquest expressés en el Preàmbul
de la Llei o similars, o mitjançant les mesures preparatòries (vídeos que mostren els
debats en el moment d'estudi i debat d'una llei). Exemple seminari matrimoni

homosexual en referència al que va establir el legislador a l’hora de proposar
l’artícle.
2. Argument sedis materiae: evacua quin lloc i contextos ocupa la norma (s'acudeix a
la posició dels textos normatius a tenir en compte). Ex) En un conflicte entre dos
drets expressats en la CE. tindrà preferència el que pertanyi als principis rectors,
enfront d'un dret de la ciutadania.
3. Argument teleològic: avalua la finalitat objectiva de la norma (més enllà de com

està escrita), partint del raonament que tal norma es va crear per a donar solució a
una determinada finalitat. Ex) Art. 14 CE “Tots som iguals enfront de la llei”, però
hem d'entendre que aquesta norma tenen la finalitat de donar cabuda en el nostre
sistema jurídic a tots, però tots no serem iguals enfront de la llei, en alguns casos es
vulnera la igualtat acudint a l'argument que s'empara en la finalitat que va tenir la
llei
4. Argument econòmic: aplicar una interpretació ja feta. S'interpreta una formulació

normativa prescindint de donar-li un significat que repeteixi la interpretació ja feta
de la norma. Ex) Art. 149 CE: “... i en general, de tots els mitjans de comunicació
social” → continguda en l’apartat 1.27 aquesta no es pot aludir per redundància.
5. Argument ad coherentia: prescindir de contradiccions. S'interpreta una norma

evitant donar-li un significat que contradigui a aquells expressats per altres normes
ja interpretades.
42

6. Argument ad absurdum: no generar res absurd en una interpretació jurídica.
S'interpreta una formulació normativa prescindint d'aquells significats que donin
lloc a conseqüències absurdes o que contrastin amb valoracions del sentit comú.
7. Argument pragmàtic: intenta augmentar l'eficàcia d'una norma. S'interpreta una

formulació normativa optant per aquell significat que la faci més eficaç per a
aconseguir la seva finalitat, prescindint d'aquells significats que la converteixin en
ineficaç a aquest respecte.
*Quins arguments utilitzar serà part del procés argumentatiu discrecional.
43
TEMA 7: APLICACIÓ DEL DRET.
1. Interpretació i aplicació
Només els jutges apliquen els textos normatius. La interpretació, en el camp jurídic, varia
depenent de qui la realitzi.
Així (tipus d'interpretacions):
1. Autèntica (autors del text normatiu): La duu a terme el mateix autor del text a
interpretar. Les lleis interpretatives són lleis que interpreten altres lleis i són escrites
pel mateix autor de les últimes.
2. Oficial (òrgans de l'estat en exercici de funcions): Interpretació dels òrgans de l'Estat

Ex) Tribunal Constitucional.
3. Doctrinal: Interpretació dels professors sobre la norma (possibles problemes de les

normes, de fallades...). La duen a terme els conreadors de la crida “dogmàtica
jurídica”, que s'ocupa de sistematitzar les normes d'una determinada matèria (Dret
civil, penal, etc.). És acadèmica, i no té efectes jurídics més enllà de la llibertat dels
aplicadors del Dret, que poden tenir-la en compte.

4. Estratègica: és la interpretació que fa cadascuna de les parts en un procés judicial.
Té l'objectiu d'obtenir la victòria en el litigi.
5. Judicial o operativa: interpretació dels jutges de primera i segona instància.

L'efectuen els òrgans jurisdiccionals abans de poder aplicar el Dret.
No existeix aplicació sense interpretació, però sí interpretació sense aplicació (Ex) interpretació
doctrinal).
Activitat del Dret → activitat de passar premisses (normatives i fàctiques) a una conclusió final
(fallo) i també en el resultat d’aquesta activitat (resolució jurídica), la conclusió i la relació entre
elles. Per tant, aplicació del Dret = resultat.
2. La justificació de les decisions jurídiques
El resultat de l'aplicació del Dret és la resolució judicial. Una resolució judicial està justificada si
i només si ho està interna i externament.
Article 120 CE: l'aplicació del Dret, sentències, sempre estarà motivades i justificades, per a
evitar l'arbitrarietat judicial (resolucions injustes).
1. Interpretació correctora extensiva de l'articulo 120: Quan la Constitució parla de

sentència → Tots els documents judicials.
2. Interpretació correctora restrictiva: Tots els doc. judicials excepte les provisions
(documents de tràmit). EJ de provisió: notificació (“els cito el 10 de gener a les 2 de
la tarda”) → no han de ser motivats.
Motivar: donar motius. Exposar, descriure → s'usa el llenguatge assertiu (descriptiu).
44

La justificació d'una sentència pot ser interna o externa.
Parts d'una sentència: encapçalament (data, dades del tribunal, dades de les parts i identificació
del litigi), fonaments de fet, fonaments de dret i part dispositiva.
Perquè una sentència estigui externament justificat, les premisses fàctiques han de ser veritable.
Els fets no són veritables o falsos. Són els enunciats dels fets els que són veritables o falsos. I és
veritable quan els fets es corresponen amb la realitat.
Se'ls demana als jutges que dictin segons els enunciats dels fets veritables per a garantir els drets
de les persones.
Prova i veritat no són sinònims perquè es poden provar enunciats falsos, i es poden no provar
enunciats veritables.
Se li exigeix al jutge que els enunciats que siguin veritables i a més que estiguin provats.
Perquè estiguin justificades les premisses normatives han de ser sòlides.
Dos tipus: justificació interna i justificació externa.
2.1. La justificació interna
Un argument jurídic està sempre justificat només si la conclusió (fallada) es deriva lògicament

de les premisses (normatives i fàctiques) → VALIDESA LÒGICA. VALIDESA DE LA INFERÈNCIA.
Premissa normativa: A tot subjecte que cometi un robatori, se li ha de tallar la mà.
Premissa fàtica: El subjecte B ha comès un robatori → Conclusió: A B se li ha de tallar la mà.
2.2. Justificació externa
No depèn de tan sols que la decisió en si mateixa sigui racional. Controlar l'adequació o solidesa
de les premisses d'un argument. VALIDESA I APLICABILITAT DE LA NORMA.
Ex) controlar que la premissa normativa estigui compresa en el sistema normatiu del país o que
la premissa fàctica sigui una proposició veritable.
3.Justificació de la premissa fàctica
La justificació d'una premissa fàctica com a “S ha comès un robatori” exigeix buidar dos tipus
d'incògnites. La primera té a veure amb els problemes sobre el que realment va ocórrer
(problemes de prova); la segona, amb la dificultat d'establir criteris per a qualificar la conducta
de S com a “robatori” (problemes de qualificació).
3.1 Problemes de prova
En l’àmbit del Dret, ni tota manera d'aconseguir la veritat està justificada, ni és clar que el procés
ens porti a conèixer-la. Dos tipus de límits:
3.1.1 Límits normatius (determinació dels fets depèn del dret).
La determinació dels fets depèn del Dret. Trobar la veritat no és l’únic objectiu dels judicis.
45

El procés judicial es troba subjecte a una regulació legal d’aspectes diferents:
• Normes estableixen fets rellevants: quins són els fets rellevants.

• Mitjans de prova admissibles: quines proves es poden utilitzar.
• Formació de la prova: com s'aconsegueixen les proves (terminis i forma).
• Valoració de la prova: quines proves són més importants.
• Presumpcions: es regulen jurídicament qüestions relatives a la valoració de la
prova.
3.1.2 Límits epistèmics (com poden saber les jutges què va passar o conèixer
la veritat?).
Proves + dos concepcions diferents = investigació judicial.
a) Concepción deductivista (pretensió de validesa)
Ex) p es dedueix lògicament d'E.
Premisses proporcionen un fonament concloent per la seva conclusió. Quan el

raonament és correcte, s’anomena VÀLID, i si no ho és, IVÀLID.
És vàlid quan les seves premisses proporcionen bases concloents para la veritat de la

seva conclusió. Per tant, es premisses recolzen realment la conclusió, de manera
concloent i definitiva, o no ofereixen aquell recolzament.
b) Concepción inductivitat (probabilitat forta o feble).
Ex) p està molt probablement en relació amb E.
No pretenen que les premisses siguin fonaments per a la veritat de la seva conclusió,
sinó que proporcionin cert recolzament a la seva conclusió. No poden ser qualificats com
a vàlids o invàlids, són FORTS o DÈBILS.
3.2 Problemes de qualificació
Depenent de com la norma constitutiva qualifiqui les propietats del cas genèric, ens trobarem
davant la disjuntiva de si el cas individual forma part o no d'aquest cas general. Vaguetat i textura
oberta del dret.
Ex) Si el “robatori” implica ànim de lucre, per tal d’entregar-ho a algú que ho necessita, es
considera robatori?
4. Justificació de la premissa normativa: validesa i aplicabilitat
4.1. Problemes d'interpretació en sentit estricte
Determinar el significat del text (interpretació literal o correcte) normatiu per resoldre el cas en
qüestió.
46

Ex) Problemes de vaguetat, ambigüitat...
4.2. Problemes de determinació de la norma aplicable
Problema per determinar la norma aplicable estant d’acord amb el significat de les expressions
que apareixen en un text jurídic.
Pot succeir que:
4.2.1 Norma pertanyents al sistema jurídic, però no aplicables
1. VACATIO LEGIS, una norma que ja té sanció (ja està sancionada) però
encara no pot ser aplicada, forma part del sistema jurídic però encara no
està vigent.

2. Antinòmies/Contradiccions: quan existeix una norma que contradiu a
una nova, continua formant part del sistema jurídic però no és aplicable.
(Ex) Una norma no és aplicable pel criteri de lex specialis...).
4.2.2. Norma no pertany al sistema jurídic, però aplicable (mirar manual, més
detalls).
1. Retroactivitat de norma del Dret penal (Article 2 CP)
2. Dret Internacional Privat.
3. Llacuna normativa. Non liquet (Article 1.7 CC) → obliga a tots els jutges
a pronunciar-se sobre les controvèrsies, fa ús uso de les eines que té al
seu abast per a resoldre el litigi en cas de llacuna.
5. La tasca creativa dels jutges
Per tot l'esmentat en els dos punts anteriors, queda clar que els jutges tenen una àmplia
discrecionalitat (acció en els àmbits no compresos pel reglament). Aquesta té el perill de ser
arbitrària, per la qual cosa tota decisió judicial ha d'estar recolzada per arguments raonables i
suficients.
5.1. Funció judicial
1. Obligatorietat de resoldre assumptes.

2. Interpretació del dret.
3. Aplicació del dret.
5.2. Discrecionalitat judicial
Tasca creativa dels jutges originada per:
1. Límits del llenguatge natural.
47
2. Contradiccions normatives.
3. Conflictes entre principis.
4. Llacunes normatives.
Ha d'estar efectivament fundada, tant les premisses normatives com les fàctiques.
Límit → arbitrarietat, no estan interpretant el Dret ni aplicant la llei, sinó que estan utilitzant la
seva autoritat per a crear normes.
Decisió arbitrària → subjecte a la lliure voluntat o al capritx abans q a la llei o a la raó.
Discrecional → que es fa lliure i prudencialment, dit d'una potestat governativa que afecta les
funcions de la seva competència que no estan reglades.
“EL JUTGE INDAGA PRIMER EN ELS FETS, DESPRÉS EN EL DRET I PER ÚLTIM EN LA SEVA ÀNIMA.
SI LES TRES APUNTEN A UNA MATEIXA DIRECCIÓ, LA SEVA TASCA SERÀ FÀCIL, SI DIVERGEIXEN,
NO PODRÀ ANAR MOLT LLUNY”
48

TEMA 8. LES CONCEPCIONS DEL DRET
1. Introducció
Dret és un instrument humà, és un mecanisme que es va creant de la unió del Dret ideal i
correlació de forces socials. Moltes vegades s'ha relacionat amb la justícia.
Distingim tres tipus de sistemes normatius:
1. Social: sobre la cortesia, regulen la vida social (saludar al veí en comptes de pegar-li).
2. Jurídic.
3. Moral (sent objecte de la nostra anàlisi la moral crítica).
La relació entre els dos últims conceptes s'ha definit de dues formes.
1. Teoria jusnaturalista: necessiten de la moral per a identificar el Dret

2. Teoria juspositivista: no necessiten de la moral per a identificar el Dret. El Dret és allò
que els legisladors identifiquen com a Dret.
Necessitem de la moral per a identificar el Dret o només ens basem en la seva producció per a
saber si és Dret?
El Dret és un bon instrument per a imposar moral?

Es pot utilitzar el Dret per a imposar la moral, però s'ha de fer?
• Paternalisme jurídic: jo interfereixo en la llibertat d'un individu per a evitar que es danyi
a si mateix. Hi ha casos en els quals es permet interferir en la llibertat de l'individu
perquè no es danyi a si mateix.
Ex) retenir part del sou per a la jubilació
• Perfeccionisme moral: prohibir l'actuació d'una persona perquè es considera incorrecta

o inadequada independentment de si fa mal a tercers o no.
Ex) prohibir l'homosexualitat
2. Tesi de la connexió necessària entre dret i moral: jusnaturalisme
La primera forma que s'ha produït de la relació del Dret i la moral ha estat la predominant (i
l'única) durant segles i segles → TEORIA IUSNATURALISTA (naturalisme jurídic).
[TIN] → La determinació d'allò que el Dret és depèn de la seva adequació a la moralitat. És a dir,
la validesa jurídica d'una norma depèn necessàriament de la seva validesa moral.
• Existeix una connexió necessària entre el Dret i la moral.
• El contingut del Dret ha de ser moral, i per a identificar quines normes són jurídiques
haig de raonar de manera moral.
• La tesi jusnaturalista estableix únicament una condició necessària, però no suficient per
a l'existència del Dret positiu, la seva adequació amb la moral (Dret natural). Dret
natural: principis de justícia universals (aplicables a tots) i immutables (no canvien amb
el temps) que reclamen per a si independència i exclusivitat.
49

• Però aquests principis no són suficients per a ordenar la vida social, per això també
afegeix una altra condició, l'existència de determinats fets socials, és necessari que el
legislador humà dicti normes que permeti una millor convivència humana.
• El Dret natural és aquell conjunt de principis i estàndards independents de l'activitat

humana que guien el comportament dels éssers humans, és part de la moral referida a
la virtut de la justícia. Origen Dret natural:
▪ Concepció teològica → El Dret natural s'origina de l'enteniment o
voluntat de Déu. (escolàstica medieval, Ex) Tomàs d'Aquino) →
jusnaturalisme teològic.
▪ Època clàssica (Aristòtil, Ciceró) → Origen en la naturalesa.
▪ Època moderna (John Locke) → origen en la raó humana →

jusnaturalisme racionalista.

• Els ordres normatius, establerts per éssers humans, que contradiguin el Dret natural
(primers principis de justícia) no han de ser obeïts perquè són una perversió d'aquest.
Hi ha dues tesis que ho defensen:
▪ Tesi ontològica: Agustín de Hipona → “les lleis injustes no són lleis”.
▪ Tesi normativa: Tomàs d'Aquino → “la llei humana que no es deriva del
Dret natural no és llei, sinó corrupció/perversió de llei.
Tomàs d'Aquino matisa aquest aspecte i diu que només s'ha d'obeir una
norma que contradigui el Dret natural per a evitar una gran commoció
(excepte que vagi en contra de l'Església i els Sants, on sempre s'hauria
de desobeir).
Atesa una tesi normativa afirma que si les normes creades pel legislador
contradiuen les de la moral no han de complir-se tret que la seva
desobediència causi una gran commoció.
• Com es mostra l'adequació del Dret positiu amb la moral (Dret natural)?
Tomàs d'Aquino, diu que les normes positives poden procedir del Dret natural de dues
maneres:
▪ Derivació lògica dels principis del Dret natural.
▪ Especificació d'aquests principis.
• Alguns autors posen en dubte el nucli de la tesi jusnaturalista → La tesi de la connexió

necessària entre el Dret i la moral no ha de ser compresa en el sentit que les normes
50

injustes no són jurídicament vàlides, sinó en el sentit que l'existència del Dret positiu té
necessàriament algun valor moral. Així doncs, poden tenir un valor moral deficient
perquè contingui normes injustes, però no es pot regular el comportament humà sense
instanciar valors morals, → això s'assembla al “mínim comú normatiu” de Hart.
• Molts tipus de jusnaturalisme:
▪ Jusnaturalisme teològic: com a Sant Agustí o Tomàs d'Aquino, en els quals hi ha

una autoritat sobre empírica que dicta el que és correcte i el que no, i tot el que
ho contradigui és incorrecte, és una perversió de llei i ha de ser obeït. O
▪ Jusnaturalisme liberal.

▪ Jusnaturalisme racional.
Hi ha un gran contingut de jusnaturalisme, pot fer costat a qualsevol mentalitat i en qualsevol

context.
Aquest problema de si s'ha d'obeir una norma que va en contra de la moral no sempre es dóna,
ja que hi ha normes que no plantegen cap contingut moral i respecte a aquestes no es genera
cap problema.
3. Tesi separabilitat entre dret i moral: juspositivisme
3.1. La negació de la tesis de la connexió necessària
La segona forma que s'ha definit de la relació entre el sistema normatiu jurídic i moral és →
TEORIA IUSPOSITIVISTA (positivisme jurídic).
[TIN] → La determinació d'allò que el Dret és no depèn de la seva adequació a la moralitat “No
depèn”
1. “No pot dependre” → juspositivisme excloent.

2. “No necessita dependre” → juspositivisme incloent.
3. “No ha de dependre” → juspositivisme normatiu → no és una tesi que respongui a la
com interpretar la separabilitat del Dret i la moral, sinó com ha de ser el Dret.
3.2. La separació entre el dret i la moral
No hi ha connexió necessària entre Dret i moral.
D'altra banda, els positivistes defensen una separació Dret-moral. No existeix relació necessària.
Alguns autors defensen que la identificació d'una norma com a jurídica no s'assenteixi en criteris
morals; uns altres defensen el contrari.
51
3.3. Tesi de les fonts socials del Dret
L'existència i el contingut del Dret en una societat depenen d'un conjunt de fets socials, és a dir,
d'un conjunt d'accions dels membres d'aquesta societat forma de dir que el Dret el creen els
humans.
Els juspositivistes, doncs, afirmen que el Dret s'origina per accions humanes: aprovació,
promulgació, referèndum, etc. En canvi, com hem vist anteriorment, els jusnaturalistes opinen
que el que origina el Dret és la naturalesa d'alguna cosa, i depenent de quina sigui aquest alguna
cosa tindrem les diferents teories jusnaturalistes: teològica, humana, racionalista...
Els 3 corrents del juspositivisme:
1. Juspositisme excloent.
2. Juspositisme incloent.
3. Juspositisme normatiu o ètic.
3.4. Juspositisme excloent
[TIP1] → La determinació d'allò que el Dret és no pot dependre de la seva adequació a la

moralitat.

• Aquesta versió dona una gran importància a la tesi de les fonts socials del Dret i a la
separació entre Dret-moral, ja que defensa que el seu contingut depèn del seu origen
en determinats fets socials, sense fer ús de cap raonament moral (per a identificar què
el Dret no necessita la moral).
• Problema: Les normes sovint incorporen conceptes morals i per a identificar allò que
aquestes normes dicten és necessari acudir al raonament moral.
• En aquest cas el juspositivisme excloent diu que no és necessari acudir al raonament

moral, ja que els Tribunals, que apliquen les normes, tenen discreció perquè el Dret no
regula les seves decisions (però és insostenible, atès que no acudir a la moralitat no
implica necessàriament la discreció judicial).
• Segons els juspositivistes, el Dret pot tenir qualsevol contingut; un pot entendre el
positivisme com a mètode, com a teoria o com a ideologia.
a) Com a mètode: No hi ha connexió necessària entre Dret i moral.
b) Com a teoria: El Dret és un sistema complet, coherent i consistent des del punt
de vista ontològic. No té llacunes, contradiccions ni redundàncies, i és coactiu.
c) Com a ideologia: És just (o legal) tot allò que la Llei assenyala com a just o legal.
S'estableix, doncs, una equivalència entre el legal i el just. Un exemple d'autor
positivista ideològic és Hobbes, amb el seu Leviatan omnipotent; encara que no
ho és al 100% per la seva opinió que l'autotutela és un dret inherent al ciutadà.
52
En un cert sentit, el positivisme excloent ideològic és jusnaturalista, ja que
identifica el Dret positiu amb una mena de moral.
3.5. Juspositisme incloent
[TIP2 → La determinació d'allò que el Dret és no necessita dependre de la seva adequació a la

moralitat.
• La validesa jurídica de les normes pot dependre de la seva validesa moral d'una manera
contingent (pot donar-se o no)
Així doncs, sosté que NO hi ha una connexió necessària entre el Dret i la moral, però
amb una precisió:
• Sovint, el legislador inclou en el sistema una sèrie de normes (preceptes) amb
contingut moral, que requereixen de l'argumentació moral per a ser aplicats, així
doncs, la validesa jurídica d'algunes normes (preceptes amb contingut moral) depèn
de la seva adequació a la moralitat. Si no existeixen aquests preceptes jurídics llavors
la validesa jurídica no depèn de la moralitat. La relació, doncs, és contingent (pot
donar-se o no).

Aquesta teoria es distingeix de l'excloent en que l'excloent estableix una separació total, i la
incloent estableix una relació contingent.
El juspositivisme incloent sorgeix de les crítiques de Dworkin a la teoria excloent, al positivisme

hartià. Crítiques:
1. A la tesi de les fonts socials: hi ha estàndards aplicables jurídicament que no tenen

origen cap fet social, per exemple, els principis.
2. A la tesi de la separació de Dret-moral: hi ha estàndards jurídicament vàlids perquè són

moralment vàlids. → això condueix a Dworkin a la tesi que els jutges no tenen discreció
(absència de criteris que guiïn la seva decisió) quan decideixen els casos.
3. Hi ha criteris objectius en l'argumentació moral?
• Si no hi ha objectivisme moral, llavors la concepció del juspositivisme exclusiu és

l'adequada, perquè no hi ha criteris de correcció de raonament moral (no positivisme
inclusiu), no hi ha Dret natural (no naturalisme).
4. Raonament moral 0 si no ve recollit en la legislació o tractats internacionals.
3.6. juspositivisme normatiu o ètic
[TIP3] → La determinació d'allò que el Dret és no ha de dependre de la seva adequació a la

moralitat.
53

Pressuposa la veritat de tesi juspositivista inclusiva, és a dir, pressuposa que és possible que la
determinació del contingut del Dret depengui d'arguments morals. No obstant això pensa: El
Dret han des de tal manera que pugui identificar-se allò que prescriu sense recórrer a la
moralitat. Així, els jutges podran aplicar el Dret d'una manera pròxima al formalisme, lloc
podrien identificar comportaments prescrits pel Dret sense recórrer al raonament moral.
Arguments:
1. Hi ha discrepància sobre que comportaments són moralment correctes.
2. Per a respectar autonomia moral persones regles clares i precises per a determinar
amb certesa quan determinat comportaments estan jurídicament prohibits.
3. Si per a identificar els comportaments que estan jurídicament prohibits s'ha d'acudir
al raonament moral, llavors hi haurà molta discrepància i, per tant, la certesa serà
sacrificada i l'autonomia personal vulnerada.
Per tant:
4. El Dret ha de ser identificat sense recórrer a la moral. És a dir, hi ha raons normatives

per condemnar la incorporació i consideracions morals en el Dret.

El Dret introdueix conceptes morals d’una manera anàloga a l’exemple de la secretaria (manual).
Els conceptes morals que el Dret incorpora funcionen sovint com a clàusules de revocació,
permetent als ciutadans certs comportaments (legítima defensa) o prohibint determinades
regulacions a les autoritats (establiment de penes cruels).
Per respectar l’autonomia moral de les persones → hem de governar el comportament humà
mitjançant regles clares i precises (amb contingut moral).
4. Normes jurídiques com a raons per a actuar
4.1. La deliberació pràctica
S'ha vinculat al problema de la normativitat del Dret. Quan em pregunto si haig de fer A, el que
miro són les raons. El fet que el legislador digui que A està prohibit constitueix una raó.
Distingirem:
1. Raons prudencials: Acció que es realitza per a sortir beneficiat o evitar danys.
2. Raons morals: Realitzar o no una acció valorant la qualitat de les accions pels seus
mèrits.
En la majoria de models de la deliberació pràctica només hi ha aquests dos tipus de raons, i quan
entren en conflicte, les raons morals desplacen a les raons prudencials.
Denominem conseqüencialisme al fet de realitzar una acció que té millors conseqüències que
una altra. Des del conseqüencialisme, les raons prudencials són també morals, per la qual cosa
els remordiments no són possibles (exemple de la dictadura argentina).
54

4.2. El dilema de la normativitat del Dret
Si en l'univers de les raons per a actuar només hi ha espai per a les raons prudencials i per a les
raons morals, quin tipus de raons per a l'acció són les normes jurídiques?
1. El Dret només ofereix raons prudencials per a l'acció, les persones desitgen evitar les
sancions que el Dret coactivament imposa.
2. El Dret ofereix raons que juntament amb les raons morals poden convertir-se en raons
derivades (no raonis autònomes).
3. El Dret ofereix raons genuïnes per a l'acció, perquè en l'univers de les raons per a
actuar no sols hi ha raons prudencials i morals.

4.3 El model de la coacció
Segons aquest model, les normes jurídiques són només raons prudencials per a realitzar accions,
en tant que estableix sancions i premis per a aquestes.
Ex) camps de concentració, exemple de sistema de coacció, els presoners només tenen raons
prudencials per a obeir les normes dels guardians.
Austin i Holmes defensen aquesta posició mai per a aquests autors les normes jurídiques són
raons morals per a l'acció.
Això comporta que nosaltres quan obeïm algunes normes jurídiques, ho fem únicament per la
raó d'evitar la sanció que el Dret estableix per a l'incompliment d'aquestes regles → això és
insostenible, ho fem per a complir amb els nostres deures morals, això ens porta al segon corn
del dilema.
4.4. La primacia de les raons morals
Hi ha persones que pensen que el Dret és un conjunt de raons morals: operatives o auxiliars.
• Seran operatives aquelles que ofereixin les normes que un pot usar en el raonament
pràctic com a premisses. Per exemple, la norma moral “No haig de fer mal a un altre”
és operativa.
• Seran auxiliars aquelles que estableixin circumstàncies que permeten funcionar a les
raons operatives. Si circulo per l'autopista i veig un accident, haig d'ajudar a l'altre
perquè no es faci mal.
El Dret és sempre una raó auxiliar; estableix les circumstàncies en què una raó entra en
funcionament. Les normes establertes pel legislador estan enfocades a activar, en última
instància, raons morals operatives. Les normes jurídiques que no compleixin això no han de ser
obeïdes.
Aquesta concepció suposa que el nostre raonament pràctic és unitari: només les raons morals
són les raons últimes en les nostres deliberacions pràctiques, la resta de raons només poden
55
figurar com a determinacions circumstancials d'actualització dels nostres deures morals (com a
raons auxiliars).
4.5. Les normes jurídiques com a raons autònomes per a l'acció
A més, el Dret s'ha vist també com a conjunt de raons autònomes: si hi ha contradicció entre
normes morals i jurídiques, s'obeiran les jurídiques, perquè són raons autònomes per a actuar.
Hi ha raons per a l'acció a més de les prudencials i les morals raons jurídiques o autònomes,
que poden desplaçar a qualsevol altra mena de raons i esdevenir raons operatives per a actuar.
Hi ha tres concepcions sobre aquest tema:
1. Positivisme ideològic:
Hi ha el deure moral d'obeir les normes jurídic-positives. → insostenible, perquè no s'explica

d'on procedeix aquest deure moral (no es diu quina qualitat tenen les normes jurídiques per a
fer-les obligatòries per si mateixes) i perquè el deure de complir-les es fa dependre de
consideracions com aquestes: “és un requisit necessari per a mantenir l'ordre i la pau social”.
Però tampoc queda clar perquè s'ha de mantenir l'ordre social costi el que costi, en un ordre
social basat en el aparthied 3per exemple, seria millor destruir-lo.

2. La fragmentació del raonament pràctic:
Es desafia la tesi de la unitat del raonament pràctic. Les raons morals no sempre predominen
sobre les altres. En l'univers de raons per a l'acció hi ha raons morals, prudencials, però també
raons jurídiques, raons religioses, raons polítiques, etc. És a dir, el raonament pràctic està
fragmentat. Les raons morals són autònomes, generals, universals, però NO per això sempre
predominants.
OBJECCIÓ a aquesta posició: La naturalesa dels criteris que ens permeten ordenar les nostres
raons en conflicte per a prendre una decisió raons morals.
(Si penso que la justificació pot ser fragmentada, llavors les normes jurídiques tenen major pes
que les morals, depenent del nivell de justificació, per la qual cosa el Dret és un conjunt de
normes autònomes: Dret i justícia no van de la mà necessàriament. Això és el que defensen els
juristes avui dia. Les raons autònomes impliquen un discurs justificatori fragmentat.)
3. Normes jurídiques com a raons protegides (Raz):
El Dret és un conjunt de normes protegides. Raons de primer ordre que prescriuen comportar-
se com la norma estableix i, alhora, raons de segon ordre de caràcter excloent que desplacen
qualsevol tipus d'altres raons de primer ordre. Haig de fer el que el legislador em diu, i això és
raó suficient i excloent en el discurs justificatori.
Es basa això en els arguments d'autoritat i obligació.
3
Segregació racial a Sudàfrica i Namibia en vigor fins 1992
56

Hi ha dos arguments que sorgeixen de la teoria d'autoritat:
• L'argument de coordinació, existeixen problemes de coordinació (EJ: conduir,

anomenades...) si l'autoritat dicta una regla per a resoldre-ho, llavors els destinataris
tenen una raó que abans no existia, per a les seves accions en aquest àmbit.
▪ Crítiques:
1. El que constitueix una raó per a actuar no és la norma jurídica que resol el
problema de coordinació, sinó que aquest comportament s'ha convertit en
un curs d'acció excel·lent.
2. Tal fet no és una raó operativa per a actuar, sinó una raó auxiliar. Ex) tenim
el deure moral de conduir de la manera que produeixi menys risc als nostres
semblants (raó operativa) i que en aquesta societat gairebé tothom
condueix per la dret (raó auxiliar) hem de conduir per la dreta.
• Argument de perícia, raons de l'autoritat són raons que, en general, ens permeten
complir de manera més adequada amb les nostres raons morals subjacents. L'autoritat
té majors coneixements que la ciutadania sobre quin és el bé social. Problema: si som

experts en la matèria d'una norma i sabem que l'autoritat s'equivoca, hem d'obeir
igualment una noma errònia? Raz diu que sí.
Si acceptem que:
➔ NO hi ha bons arguments per a defensar que les normes jurídiques ens ofereixen només
raons prudencials.
➔ Les normes jurídiques NO poden, per si soles, subministrar-nos raons morals.
➔ En l'univers de raons només hi ha raons prudencials i raons morals.
Conclusió: les normes de les autoritats mai constitueixen raons operatives per a actuar, encara
que sovint contribueixen a determinar les circumstàncies en què aquestes raons s'actualitzen i
constitueixen solament raons auxiliars.
4.6. Problema d'obediència del Dret
Normativitat del Dret: preguntar-se si haig de complir el Dret. Preguntar-me si haig de complir
les normes només perquè les dicta el legislador.
Haig d'obeir el Dret? preguntar-se si dec realitzar les obligacions que el legislador estableix com
a obligatòries només pel fet de que les dicti ell.
Diverses respostes:
1. Raons prudencials per a l'acció, El Dret ens ofereix aquestes raons per a obeir el Dret
per por de la sanció. Si pensem que el Dret és un sistema coactiu únicament ens oferirà
raons prudencials per a l'acció.
57

2. Raons morals per a l'acció, raons ultimes, raons justificatories. El Dret ens ofereix raons
morals, justificacions ultimes per a seguir la voluntat del legislador.
Què passa quan el Dret i la moral coincideixen?
Ex) Dret prohibeix matar i la moral també. Però si li preguntes a algú perquè no maten dirà que
perquè aquesta moralment malament. No ens abstenim a matar per la norma que ho prohibeix
sinó perquè aquesta moralment malament.
En aquests casos el Dret és superflu, perquè el contingut del Dret i de la moral és el mateix i
acudim a la moral per a justificar-lo, no al Dret.
Què passa amb les normes que no contenen prima facie contingut moral?
Ex) legislador estableix que s'ha de conduir per la dreta. Hem d'obeir perquè la norma moral ens
diu que no hem de fer mal a uns altres, i una forma per a evitar-ho és coordinar-se amb els altres,
i el legislador és el que té la possibilitat de coordinar a la gent. La norma que a primeres no té
contingut moral, ens fa complir una norma moral, que ens porta a complir-la. Això serien raons
auxiliars.

Quan el Dret és injust tinc raons morals per a desobeir-lo, en aquest cas se'ns aplicaria una
sanció, i depenent del grau de desobediència tindrien preferència els arguments a favor de la
desobediència. Si prevalen les raons morals s'ha d'acceptar el càstig per no complir amb les
normes, encara que siguin injustes.
El Dret imposa normes morals.
Ex) Educació, imposa conductes socials, estats mentals de la gent i per conseqüència el seu
comportament.
El Dret serveix com a transmissió de valors morals. Si per exemple els ciutadans comencen a
veure que unes accions estan permeses legalment comencen a tenir-les bé vistes.
El Dret es pot utilitzar per a coartar la llibertat moral. És un mètode per a imposar determinades
posicions morals a la societat. Casos per a demostrar-ho:
a) Homosexualitat. Abans homosexualitat era un delicte a Anglaterra, però s'acaba dictant

en la Comissió “” que no és funció del Dret immiscir-se en la vida privada dels ciutadans,
només pot interferir en la llibertat dels ciutadans si danyen a tercers. Així doncs, es
demana que es despenalitzi l'homosexualitat. Sobre la base d'això van sorgir moltes
critiques:
o Devlin: la moral d'una comunitat és com el ciment d'aquesta. S'identifica una

societat per la seva moral i cultura, i es destrueix per la moral, llavors la
immoralitat és un delicte, així doncs immoralitat i traïció funcionen del mateix
sentit, perquè es considera la immoralitat com a acte en contra de la comunitat,
i la traïció és un acte en contra de l'estat, i per tant es pot castigar.
58

L'homosexualitat s'hauria de castigar perquè va en contra de la comunitat en
el sentit que canvia els seus costums i moral (allò que la identifica)
o Hart: els comportaments immorals destrueixen la comunitat? No, és mes, es

pensa que la societat evoluciona a través d'una sèrie de comportaments que
no eren ben vists amb anterioritat. Actes que abans eren immorals i ara
s'accepten, quan es van acceptar no van destruir la societat (EX. Acceptació de
la violació dins del matrimoni, abans immoral que dona es negués a relacions).
No hem de confondre sanció amb immoralitat. Mesures paternalistes,
restringeixo la llibertat de l'altre per a evitar que es danyi a si mateix.
Segons Kant, sóc l'autor de la meva pròpia vida, jo decideixo sobre la meva pròpia vida =
desenvolupo de la personalitat.

Pot l'Estat participar en els meus plans de vida?
• Principi de mal → jo puc fer el que vulgui mentre no perjudiqui tercers.
Hi ha algunes excepcions des d'aquest punt de vista clàssic:
• El paternalisme: El problema no és què passa si una persona és danya a una altra, sinó
què passa si un es danya a si mateix. És complicat saber si puc pensar que jo em puc
danyar al meu mateix. Quan podem parlar que un es danya a si mateix? Cal pensar que
som incompetents bàsics, és a dir, que decidim per nosaltres.
Ex) Nens → No comprenen quines accions farà i les conseqüències que derivarà.
Incompetent bàsics = dements, febles de voluntat (EJ: fumador).
Quan teu li dones consell estàs evitant que es danyi a si mateix en circumstància que és un
incompetent bàsic (no perquè danyi a tercers, evites que es danyi a si mateix).
El Dret a vegades pot interferir en el nostre lliure desenvolupament de personalitat i a vegades

no, depèn de si som competents o incompetents bàsics. Així estarà justificat aplicar mesures
paternalistes si s'aplica a incompetents bàsics.
Discussió Devlin i Hart → el Dret a vegades no castiga una immoralitat, sinó que confon el càstig
de la immoralitat amb la interferència en la llibertat per mesures paternalistes.
Moral diu quin és el grau d'interferència justificat del Dret en la vida dels ciutadans i en el seu
lliure desenvolupament de les persones. Si no tinguessin la clàusula constitucional hi hauria
problemes. Quan el legislador posa normes morals en la Constitució m'obliga a fer opinions
morals.
Aquestes meusres paternalistes no han de confondre's amb el perfeccionisme moral (=quan jo

castigo accions que no danyen a tercers sol perquè són immorals, tinc el que anomenem
perfeccionisme moral). Perfeccionisme moral = incompatible amb democràcia.
Ex) consumeixo pornografia. Han de prohibir-ho? si danyen a tercers sí, però això no es dona
(tret que l'actriu estigui obligada etc.). Però si és tot voluntari, prohibim el consum? Als nens sí,
perquè no entenen res. Però a un major d'edat? Si pensem que no danya a uns altres ho podem
59
prohibir, si pensem que no estarà justificat no prohibir-ho; però si pensem que no danya a un
altre i igualment ho prohibim serem perfeccionistes morals.
60

RESUM
• El Dret no és una altra cosa que la conseqüència d'accions humanes = instint humà.
• Creem el Dret per a resoldre problemes → si estem d'acord amb això, llavors NO ho
estem amb les tesis jusnaturalistes.
• El Dret és coactiu i està institucionalitzat.
• Els problemes que es plantegen per a resoldre són de coordinació o de conflicte

d'interessos.
• Joc de suma 0 = el que guanya un ho perd l'altre. Ex) Pòquer, assassinat (un mata i l'altre
perd vida) → Conflicte d'interessos.
• Rotlle de la patata = si tots cooperem tots guanyem, però si hi ha algun que no coneix
les regles i ho fa malament perdem tots → problemes de coordinació.

A vegades el Dret resol aquests problemes reeixidament, a vegades de cap manera i a
vegades crea més problemes.
• Hem vist les funcions del Dret per a formar la feblesa del Dret. La segona cosa que
podríem dir que mentre siguem com som (vulnerables, febles de voluntat, etc. )
necessitarem el Dret. El món és d'escassetat limitada, Adán i Eva no necessitaven el
Dret (vivien en el paradís). Idea de comunisme de Marx: si tinc tot, per què haig de
distribuir-ho? Mentre siguem com som, necessitem estructures com el Dret que ens
ajuda a resoldre problemes.
• Els micos, gossos, no tenen Dret. Aquesta és una raó per l'encara que ens distingim de
les animals. Els grans simis poden tenir una concepció de justícia, però no tenen Dret.
El Dret és purament humà. E contingut del Dret es decideix per correlació de forces
polítiques. No hi ha res màgic en el Dret, tot són activitats purament humanes.
• El Dret està institucionalitzat i és coactiu, però és un conjunt de normes!! Norma com

a concepte no és empíric. Però ho usem per a saber que aquest artefacte vincula casos
amb solucions. Tipus de normes: principals són les prescripcions.
• Normes de competència → Normes primàries i secundàries.
• Principis (sobrevalorats, sempre operarem amb regles.)
• En operar amb principis tindrem problemes de ponderació, amb regles els problemes
són d'interpretació. Les regles no estan aïllades (el Dret és un conjunt de normes).
• El Dret és un sistema.
61

• El Dret canvia, l'adaptem, és un sistema dinàmic. però ho analitzem com un sistema
estàtic (per a saber quines eren les seves propietats formals i per a rebutjar la idea que
ontològicament el Dret és un sistema).
• Efectes dels canvis del Dret → Promulgació i derogació.
• Quin és el problema de fer reformes constitucionals? Quan modifiquem una regla

constitucional, modifiquem totes les conseqüències lògiques que deriven d'ella, i per
tant provoca el canvi en altres normes del sistema. Si pensem que el dret constitucional
és un sistema, quan es modifica una regla del sistema, es modifiquen les conseqüències
lògiques ja que és un sistema, la totalitat de les regles estan unides a ell. (Si canviem un
tros també altres parts).
• Una cosa és el sistema jurídic i una altra els ordres jurídiques.
• Cal prestar molta atenció a les paraules. Això es deu al fet que el Dret utilitza el
llenguatge ordinari, i si ens equivoquem en el significat de les paraules ens equivoquem
amb l'aplicació del Dret. Tots els textos jurídics han de ser interpretats, al text li hem de
donar un significat, hem de transformar els textos en normes, perquè aquestes són les
que resolen els problemes i casos concrets.

• És important conèixer les tècniques d'interpretació perquè depenent que la que
s'apliqui s'aconsegueix un resultat o un altre. I s'ha de convèncer al jutge que la teva
interpretació és l'adequada.
• El Dret no ofereix una única solució correcta, no per a tot els casos. Llavors cal
acostumar-se al fet que a vegades ens manegem en incertesa i que l'ideal de l'absoluta
jurídica no existeix perquè el Dret permet a vegades diverses solucions. Se sol classificar
en graus.
• Problemes d'aplicació, el sistema de legalitat no és coextensiu amb el sistema

d'aplicació. El Dret espanyol pot o no aplicar-se en virtut del Dret
internacional/estranger. Cada vegada món més globalitzat = cada vegada més fonts de
Dret estranger.
• El Dret és un instrument humà, quina és la seva relació amb la moral.
• Des del punt de vista ontològic, la moral integra el Dret → posició jusnaturalista.
• Per a interpretar Dret no haig de fer judicis morals → positivisme jurídic (inclusiu i
excloent) Raons per a l'acció.
62


Wuolah Free TEORIA Del Dret 1

Uploaded by

Document Information

Original Title

Copyright

Available Formats

Share this document

Share or Embed Document

Sharing Options

Did you find this document useful?

Is this content inappropriate?

Copyright:

Available Formats

Wuolah Free TEORIA Del Dret 1

Uploaded by

Copyright:

Available Formats

TEORIA-del-dret-1.

Teoria del Dret

Reservados todos los derechos.

TEORÍA DEL DRET

❖ conceptes aplicables a qualsevol conjunt de normes, sistema jurídic del món...

3. Jurista: qualsevol professió que esta relacionada amb el dret.

Reservados todos los derechos.

• Conjunt de normes (socials, morals i jurídiques) que regulen el comportament de la

1.1 El Dret com a sistema normatiu institucionalitzat

Normes regulen conducta dels éssers humans en societat.

Sancionar per vulnerar algun tipus de norma:

Reservados todos los derechos.

o Furt: prohibit des de les tres perspectives.

Només la sanció jurídica està institucionalitzada. No hi ha institucions que creïn i regulin

1.2 El dret com a instrument

Els diferents sistemes normatius són tècniques per motivar conductes.

-Norma moral, motivació directe: “no mataràs”

Encuentra el balance entre el gym y el ñam

2. És el Dret un instrument necessari?

Reservados todos los derechos.

Si juegas con fuego, te fuegas

Reservados todos los derechos.

3. Per què és necessari?

3.1 El paper social de la supervivència

- El Dret serviria per a compensar aquestes limitacions: no som ni dimonis ni

- La supervivència es converteix implícitament en un objectiu bàsic a seguir.

3.2 Mínim comú normatiu (HART)

Qualsevol societat amb essers humans ha de tenir aquest “MCN”.

Reservados todos los derechos.

Estableixen una raó favorable per a tenir un determinat tipus de normes.

Fets Generals Justifiquen normes

tothom podria fer ús de la violència i

Si juegas con fuego, te fuegas

3.3 Dret i problemes d’interacció

Les característiques humanes de vulnerabilitat recíproca, la igualtat aproximada i l’altruisme

Reservados todos los derechos.

3.4.1. Dilema del presoner

Decisions relacionades. El resultat depèn de l’acció de l’altre, de si confessa o no.

Si juegas con fuego, te fuegas

Reservados todos los derechos.

- Els economistes deien que el mercat s’estabilitzava a partir de l’acord i doncs

Si juegas con fuego, te fuegas

3.4.2. Problemes de coordinació

Situacions de la vida quotidiana obeeixen aquest esquema, a falta de convencions establertes,

Reservados todos los derechos.

Dilema del presoner Problemes de coordinació

1. Anàlisi funcional a dos nivells d’abstracció.

a) Nivell molt alt: control social, seguretat i justícia .

1.1 El Dret com a sistema de control social

La idea de control social des de dues perspectives

Reservados todos los derechos.

1.1.1 Tot sistema té o ha de tenir control social?

Com a tesi descriptiva

Si juegas con fuego, te fuegas

Reservados todos los derechos.

Abans que es produeixi Després de que es produeixi

Encoratjar Promocionar: Subvencions per Premiar desgravacions fiscals per fer

1.2 La funció de la seguretat jurídica

La SEGURETAT es refereix a la possibilitat de planificar les conductes, saber per endavant

Si juegas con fuego, te fuegas

Reservados todos los derechos.

La formulació valorativa de la tesi seria:

• TSJ2.Tot sistema jurídic ha de complir la funció de seguretat: ideal regulativa. Sembla