Banquet de Baltasar de Rembrant.

Hi ha sempre un primer pas per a la informació d’una peça, pas necessari, ja que si no
tens eines bàsiques no tenir cap començament.
L’Art no és un llenguatge universal encara que algun ho diguin, l’art és de fet molt
particular, específic i no sempre comunica.

Com en altres coses, la resposta depèn de la pregunta. Si entenem que l’art és un
llenguatge universal, ho podem defensar amb un sentit antropològic. És a dir, totes les
cultures han fet coses amb temps de representar i simbolitzar, coses que en podríem
dir en un sentit ampli com a art. Des d’aquest punt de vista, potser és una facultat
humana que trobem en totes les cultures art i, per tant, si podríem dir que és universal.
Ara bé, si entenem que l’art és un llenguatge universal en el sentit que tothom el pot
entendre he de dir que no, ja que té codis i conveccions, experiència i pràctica
guanyada. Aleshores, aquells arguments que diuen que estan en contra del art és un
llenguatge, normalment, ho defensen dient que l’art és una espècie de fenomen únic i
inigualable, que no té regles ni normes. Per tant, una pintura o una cançó és una cosa
que no té estructura suficient com a poder comprendre’l com a tal.

Els autors que pensen que l’art es pot considerar un llenguatge, ja que per ells està
suficientment estructurat a més de tenir uns codis, receptors suficientment racionals i ,
com a conseqüència, que es pot aprendre del llenguatge artístic.
Si defenséssim la altra opció, la història de l’art seria innecessària.

També cal destacar que quan parlem de llenguatge quedi clar que estem parlant en
plural. N’hi ha de diferents: pintura, escultura... [perquè tenen matisos diferents].
Doncs, per concloure, l’art és un llenguatge si l’entenem com una metàfora amb codis i
estructures que es poden aprendre i comunicar-los.

Article impassibles para un Stradivarius:

Experiment, consisteix en que un gran violinista, un dels més bons internacionals. Es
va posar en una plaça del metro a tocar, durant 3 quarts d’hora. La pregunta que es
feia el diari era veure, no tant quantes persones el reconeixerien, sinó quantes
persones reaccionarien a la música.
Van passar 1.070 persones, una d’elles el va reconèixer i les persones que s’hi van
parar únicament van ser 7 persones. L’experiment ens esta indicant que perquè
reconegui l’art el context és bàsic (el metro és totalment inadequat). Les que es van
parar, en contra d’un context molt desfavorable. De mil, és evident que aquelles peces
interpretades en el violí.