SENTIT DE L’AUDICIÓ I L’EQUILIBRI

 L’oida i l’equilibri son mecanoreceptors

 Els líquids de l’oïda intern s'han de moure per estimular els mecanoreceptors auditius
mitjançant les vibracions sonores que provenen de l’exterior.
 Els moviments bruscos del cap mouen els líquids que envolten els òrgans de l'equilibri.
 L'aparell auditiu ens permet sentir una varietat de sons.
 Els receptors de l'equilibri tenen una gran sensibilitat, mantenint el SN informat, tant de la
posició com dels moviments del cap. Sense aquesta info, seria difícil mantenir l'equilibri.
 Tot i que aquests dos òrgans dels sentits estan junts a l’oïda, els seus receptors responen a
diferents estímuls i s'activen de forma independent.

L’AUDICIÓ:

 L’audició és el segon sentit més important (el primer és la vista).

 Ens permet la comunicació verbal
 No necessitem veure les ones lumíniques, escoltem les ones sonores (podem raonar a la
foscor, els nostres oïdes poden treballar en l’obscuritat).
 Una persona cega pot conversar amb una altra molt més fàcilment que una persona sorda
(llenguatge dels signes).
 Els estímuls acústics poden aportar informació sobre coses que no veiem
 Tenim uns receptors (òrgan de corti) – vies nervioses – àrea cortical (escorça temporal)

1) ANATOMIA DE L’OÏDA

Anatòmicament l’oïda es divideix en tres segments:

- Oïda extern
- Oïda mig
- Oïda intern

Les dues primeres recullen les ones sonores per a conduir-les a l'oïda intern (transmissió
mecànica de l’impuls sonor). Un cop aquí, excitaran als receptors (transformació de l’energia
mecànica en elèctrica) d’origen del nervi auditiu fins a l’EC (percepció sonora, els sons prenen
consciència de la imatge acústica).

Oida extern:

 Format per el pavelló auricular i el conducte auditiu extern

 Pavelló auricular: obertura en forma d’embut que condueix al conducte auditiu.
 El conducte auditiu extern: dirigeix les ones fins al timpà (membrana timpànica), el timpà
es troba en aquest conducte.
 Les ones sonores es propaguen fins l’òrgan acústic a través de l’oïda extern, que acaba en la
membrana timpànica o timpà.
 Timpà: vibra i és una mb elàstica que permet multiplicar la pressió de les ones sonores que
recull a la part externa. És com una xinxeta, la pressió (ones sonores) que s'exerceix sobre
el seu cap es concentri a la punta. Les ones sonores que entren al canal auditiu colpegen a
la membrana timpànica, o tambor de l'oïda, i fan que vibri. El canal acaba al tambor de
l'oïda separa l'oïda extern del mig. La part posterior del timpà està connectada a la cadena
 ossicular. La pressió es transmet cap a l’oïda mig. Les persones que fan submarinisme
(degut a les diferencies de pressió), tenen un forat al timpà.

Oida mig:

 L'oïda mitjà (o cavitat timpànica) és una petita cavitat envoltada de mucosa i plena d'aire.
 Es troba dins de l'os temporal.
 Funcions: Transmetre el so des d’un medi aeri a un medi líquid, amb la mínima pèrdua
d’energia, per poder amplificar els son. També la transformació de l’energia mecànica en
elèctrica i la transducció electromecànica.
 Lateralment trobarem el timpà i en la seva part medial trobem 2 obertures:
- Finestra oval = fossa oval (aquí es troba l’estrep)
- Finestra rodona = fossa rodona (inferior i coberta per 1 mb).
 L’estrep fa pressió sobre la fossa oval per generar un potencial d’acció
 Dintre de la finestra oval trobem la trompa d’Eustaqui (o tub faringitimpànic), que permet
que s’igualin les pressions , tant l’atmosfèrica com la de dintre. Si hi ha pressions diferents
hi ha dificultats per que el timpà vibri = dificulta l’audició.
 Va des de la part anteroinferior de la caixa timpànica fins a la paret externa de la
nasofaringe.
 Trompa d’Eusatqui: sol trobar-se tancada, però pot obrir-se durant la deglució, masticació i
el badall. Això permet mantenir la pressió d’aire igual en els dos costats de la membrana
timpànica.
 Ossets de l’oida mig: A dins de l’oida mig trobem 3 estructures/ossos (cadena d’ossets)
molt importants:
- Martell: el timpà vibra sobre el martell
- Enclusa: el martell vibra sobre l’enclusa
- Estrep: l’enclusa pica sobre l’estrep i l’esrtep sobre la fossa oval.

Oida intern o laberint:

 L'oïda interna és un laberint de càmeres òssies denominat laberint ossi

 Es troba en l'os temporal, darrere de la conca de l'ull.
 Conté els òrgans auditius i de l'equilibri.
 Tres subdivisions de laberint ossi:
- Còclea: en espiral = cargol.
- Vestíbul: separa el cargol dels conductes
semicirculars. En el seu interior hi ha l'utricle i el
sàcul.
- Canals semicirculars.
 Funcions:
1- Òrgan de Corti en la còclea, on es transforma finalment
en senyal nerviós la senyal mecànica procedent de les
ones de so. Nervi coclear.
2- Els conductes semicirculars, l'utricle i el sàcul detecten
canvis d'acceleració rotacional i de la posició del cap,
senyal nerviós que es transmet pel nervi vestibular.
Estan innervats pel del nervi auditiu, en entrar en el
conducte auditiu intern es divideix en dues branques: el
nervi vestibular i el nervi coclear.
 Dintre del laberint trobem 2 parts, una dins de l’altre:
 - Laberint ossi: és la càpsula òssia que envolta al laberint membranós. Està ple d'un líquid
com el plasma anomenat perilimfa

- Laberint membranós: dintre de l’ossi. És un sistema de sacs membranós que segueix la

forma del laberint ossi. Conté un líquid espès anomenat endolimfa (es produeix a la
estria vascular). El sistema endolimfàtic viatja al llarg del conducte endolimfàtic i acaba
en l'espai epidural, en un sac cec anomenat sac endolimfàtic.

Entre laberint ossi i laberint membranós també hi ha perilimfa, que és un filtrat de la sang i en
part difusió de LCR. El sistema perilimfàtic desemboca en l'espai subaracnoïde. No existeix
comunicació entre la perilimfa i l’endolimfa (rica en potassi =K+).

DINS L’OIDA TENIM 2 MUSCULS ESTRIATS:

1- Múscul tensor del timpà o del martell:

Quan es contrau separa el martell del timpà, per tant, quan vibri el timpà no picara al martell
amb la mateixa intensitat i disminuiran les vibracions de la membrana timpànica. La seva funció
és amortir els sons que arriben a l'orella com els produïts en l'acte de mastegar.

2- Múscul de l’estrep o estepedial.

Quan es contrau, separa l’estrep de la finestra oval, de manera que

la vibració de l’estrep és menor. Això serveix per protegir l'oïda dels
elevats nivells de soroll, sobretot el volum de la pròpia veu. És a dir,
evita l'excés de moviment de l'os estrep, i ajuda a controlar
l'amplitud de les ones sonores de l’entorn que arriben a l'orella.

Quan aquests 2 musculs es contrauen, tiren del martell cap a dintre

i la base de l’estrep cap a fora, disminuint la transmissió del so. Això
es coneix com a reflex timpànic: els sorolls forts inicien una
contracció reflexa d’aquests músculs per protegir-nos, impedint
que les ones sonores fortes causin una estimulació excessiva dels
receptors auditius. Però, el temps de reacció és de 40 a 160 mili
segons, de manera que no protegeix contra l’estimulació breu i
intensa com la produïda per una pistola o explosions.

CONDUCCIÓ OSSICULAR, CONDUCCIÓ AÈRIA I LA CONDUCCIÓ OSSEA

Dins de l’oida mig hi han 3 tipus de conduccions:

Conducció osicular:

 És la més important a l’hora de tranmetre els sons (EXAMEN)

 Les fluctuacions experimentades en la pressió sonora donen lloc a la vibració de la
membrana timpànica.
 L'energia que provoca el timpà en vibrar es transmet a la cadena d’ossets, aquests
envien l'energia a la finestra oval, que constitueix la part inicial de l’oïda intern o
laberint i generarà un potencial d’acció.
 Estrep colpeja la finestra oval.

Conducció aèria:

 Les ones sonores que s’inicien al timpà, no només passen per la cadena d’ossets.
  L’oida mig esta plena d’aire, per tant, les vibracions del timpa fan que es desplaçi l’aire,
que impactara sobre l’oida intern.
 Les vibracions de la mb timpànica secundària tanquen la finestra rodona (obertura en
l’os que envolta la còclea de l’oïda intern i que permet que les vibracions, via finestra
oval, puguin ser transmeses a l’interior del fluït coclear).

Conducció ossea:

 Les ones sonores impacten en tot el crani.

 Per medi de la conducció òssia aquestes vibracions són transmeses directament al
líquid de la còclea. Les vibracions poden ser conduïdes també a través del os.
 Osteointegració: la gent amb problemes per aquesta conducció tenen uns implants
que transfereix les vibracions sonores pel crani fins a la còclea funcional.

CONDUCTE SEMICIRCULARS

Són tres tubs arquejats en semicercles, implantats al vestíbul. Situats en tres plans diferents,
segons les tres dimensions de l'espai. Ens donen la noció de l'espai, per tant, contribueixen al
manteniment de l'equilibri del cap i del cos.

CÒCLEA O CARGOL

Sistema de 3 tubs diferents, en forma de cargol que finalitza en punta. L’helicotrema, és on

estan connectades entre sí.

Tubs:

- Rampa vestibular
- Conducte coclear/rampa mitja: conté endolimfa (ric en proteïnes i sobretot K +)
- Rampa timpànica.

La rampa vestibular i el conducte coclear estan separades entre si per la membrana vestibular.
La rampa timpànica i el conducte coclear estan separades per la membrana basilar. La rampa
vestibular i la rampa timpànica es troben plenes de perilimfa, que és rica en Na + i pobre en
proteïnes. L’escala timpànica i la vestibular es comuniquen en el vèrtex del cargol o
helicotrema.

A la superfície de la membrana basilar es troba l'òrgan de

Corti, que conté una sèrie de cèl·lules mecànicament
sensibles, les cèl·lules ciliades.

El peu de l'estrep actua com un pistó, que empeny i atreu

el líquid de l'escala vestibular, provocant canvis de pressió
que es propaguen, a la velocitat del so, fins a la finestra
rodona a través de la escala timpànica. Les vibracions
produïdes per la membrana de la finestra oval generen
ones de pressió en la perilimfa. Això provoca una distorsió
de la membrana de la finestra rodona (membrana
timpànica secundària), dissipant els desplaçaments del
líquid de l’escala timpànica a l’aire.
Donat que les parets del conducte endolimfàtic son flexibles, les ones propagades son
transmeses a l’escala timpànica i d’aquesta forma passen mitjançant un curt circuit a la finestra
rodona sense tenir que passar per l’helicotrema. La distorsió en forma d’ona del conducte
endolimfàtic fa que la membrana vestibular (o de Reissner) i la membrana basilar oscil·lin d’un
costat a un altre, cap a l’escala timpànica i l’escala vestibular de manera alternada.

Diferents freqüències es troben representades individualment al llarg de la còclea. Cada

freqüència sonora té assignat un lloc definit en el conducte endolimfàtic. Freqüències altes es
localitzen en la proximitat de la finestra oval. Freqüències baixes a prop de l’helicotrema.
Transmeses a través de fibres separades del nervi acústic.

A nivel del conducte coclear trobem el conducte de corti.

PRESBIACÚSIA

Sordesa més habitual entre la gent gran a partir dels 50 anys. És una sordesa de tipus
neurosensorial, que té origen a l'oïda intern i sol començar amb la pèrdua d'audició de les
freqüències agudes. Pot arribar a afectar també les freqüències greus i normalment té caràcter
simètric; és a dir, afecta les dues orelles.

ÒRGAN DE CORTI

Localitzat en el conducte coclear, dins de l’oida intern.

Consisteix en:

- Cèl·lules ciliades: responen a les vibracions transmeses pel líquid a la còclea i estan
ancorades com bastons entre les cèl·lules de Deiter a la membrana basilar. Les cèl·lules
ciliades sostingudes per les cèl·lules de Deiters estan disposades angulars i amb els seus
extrems arriben a la membrana tectòria de tipus gelatinós i que està estesa sobre les
cèl·lules ciliades. El moviment relatiu de les dues membranes entre si dona lloc a un
mínim desplaçament dels cilis, el que constitueix l’estímul adequat per a les cèl·lules
ciliades. Això és la transducció electromecànica.
- Membrana basilar.
- Membrana tectòria.

L'òrgan de Corti, a través de les cèl·lules ciliades és capaç d'analitzar els sons i descompondre
les ones en els seus diferents components de freqüència individuals. Per tal de transformar
l'estímul mecànic (ona sonora) en estímuls elèctrics han de ser transmesos a través de les
fibres aferents (axons de les neurones bipolars), que tenen el seu soma en els ganglis coclears.
El moviment ondular de la perilimfa, produït per les ones sonores, provoca l'estimulació dels
cilis de les cèl·lules de l'òrgan de Corti. Això permet que el so sigui transduït, d'energia sonora
(mecànica) a senyals elèctrics. Aquestes són les que s'envien al cervell.

2) FISIOLOGIA DE L’AUDICIÓ

L'oïda està adaptat per rebre ones sonores a la membrana timpànica i transmetre senyals
auditives al SNC.

Té 2 etapes:

1- Captar les ones sonores i processar-les mecànicament.

2- Convertir aquesta senyal acústic de naturalesa mecànica en impulsos nerviosos i
transportar-los fins als centres sensorials del cervell.
El so viatja a través d'un medi elàstic, l'aire, en forma d'ones sonores. Les molècules estan més
pròximes a les regions d’alta pressió i més allunyades en les regions de baixa pressió.

La velocitat del so en l'aire és de 343 m / s. És major en els sòlids que en els líquids i en els
líquids és més gran que en els gasos. Això es deu al major grau de cohesió que tenen els
enllaços moleculars, més sòlida és la matèria.

L'oïda externa: Recull els sons.

L'oïda mitjà: Equilibra les impedàncies i amplifica els sons.

L'oïda interna: transdueix i analitza els senyals.

Resum del procés  Les ones sonores colpegen la membrana timpànica. Mouen la cadena
d’ossets, l'estrep colpeja la finestra oval. Mou la perilimfa i endolimfa dins del conducte coclear.
La membrana tectorial toca els cilis de les cèl·lules de l'òrgan de Corti. A través del nervi coclear
arriba als centres corticals = EC. Per tant, la primera neurona s’origina a l’organ de Corti.

PROCÉS DE TRANSDUCCIÓ:

1. Célula pilosa en repos

2. Sistemas de cilis (estereocilis)

3. Canales de K+ en la punta de los

estereocilios

4. Canales de Ca2+

5. Vesículas sinápticas con

neurotransmisores

6. Terminal nervioso aferente (se dirige al SN)

7. El sistema de estereocilios se desplaza en

un sentido, lo cual provoca apertura de sus
canales de K+

La transducció es produeix a l’organ de Corti, receptors que es troben a l’oida interna

La punta dels cilis de les cèl·lules piloses hi han canals de K+, molt abundant a la endolimfa. En
condicions de repòs elles presenten un potencial de membrana que fluctua entre 45 i 60 mV,
respecte a la endolimfa.

Quan es mouen els cilis degut al moviment de la endolimfa, s’obren els canals de K+ es produeix
una entrada d’aquest i la cèl·lula es despolaritza: potencial receptor. Això dona lloc a
l’alliberació d’un NT=neurotransmissor (glutamat), que finalment determina la generació de
potencials d’acció en les corresponents fibres aferents del nervi auditiu.
El nervi acústic codifica les freqüències segons el desplaçament dels cilis cap endavant i cap
endarrere, determinant una certa periodicitat en la generació dels potencials d’acció = PA.
Contra més altes les freqüències més desplaçament i viceversa.

Quan el cili esta tombat entra potassi = potencial d’acció. En llocs on hi ha molt soroll
(ex:discoteca), els cilis estaran constantment oberts, per tant, al dia següent hem pitaran les
oïdes, els cilis s’han quedat oberts molta estona i hem generen potencials d’acció.

Els cilis es poden moure en 2 direccions degut a les ones de la perilimfa:

- Cap a la direcció de l'estereocili major  s'obren més canals i entra més K+, amb la
consegüent despolarització de les cèl·lules. Aquesta disminució del potencial de repòs
obre canals de Ca2+ la qual cosa activa l'alliberament del NT que excita un grup de
terminals nerviosos que innerven aquestes cèl·lules. Aquests responen generant PA que
viatgen per la via auditiva fins al SNC.
- El desplaçament dels cilis en l’altre sentit  indueix l’hiperpolarització a les cèl·lules
piloses.

3) FIBRES EFERENTS I AFERENTS

A l’oida no només hi han fibres aferents (d’entrada), també hi han eferents (de sortida). Les
fibres eferents porten impulsos cap a les celules receptores = cèlules ciliades, això ens permet
modular la entrada sensorial, inhibint determinades frequencies. Aquest mecanisme s’utilitza
per a filtrar els sorolls de l’entorn que poden causar distracció (tothom pot mantenir una
conversació a una discoteca).

La via eferent neix del cortex auditiu i té 3 feixos neurals:

- Feix cortico-talamaic
- Feix tálamo-olivar
- Feix olivo-coclear de Ramussen.

Aquesta via regula i inhibeix els sons, de manera que inhibeix àrees del organ de Corti per
reduir la recepción dels sons. Es pot reduir fins a 20 decibelis (dB).

En el cas de la via auditiva aferent, trobarem 4 neurones que faran que la info flueixi des de les
còclees fins a l’EC:

- 1ª neurona  al gangli espiral de corti

- 2ª neurona  en els nuclis coclears ventrals i dorsals entre la protuberància i el bulb
(TE). És en el bulb raquidi on les fibres de cada oïda s’entrecreuen. Aquest procés de
decussació és important perquè permet que cada hemisferi del cervell rebi informació
auditiva d’ambos oïdes, cosa que facilita la percepció i localització del so.
- 3ª neurona  es troba en els col·liculis inferiors, en el sostre del mesencèfal. Aquí
també hi ha decussació, encara que aquest encreuament de fibres nervioses és diferent
del que passa al bulb raquidi. La decusació als col·licles inferiors permet que el cervell
integri informació auditiva de les dues orelles per ajudar en la percepció espacial del so
i l'orientació.
- 4ª neurones  es troba en el nucli geniculat del tàlem.
- 5ª neurona  en l’escorça temporal
 4) VIES I CENTRES AUDITIUS

En el mesencèfal, el lemnisc lateral acaba en el nucli del col·liculus inferior (3 ª Neurona) i en el

cos geniculat medial (4 ª Neurona). Els axons que emergeixen d'aquesta última estructura
ascendeixen fins fer sinapsi amb l'escorça auditiva primària (àrea de Brodmann 41), en la
porció superior del gir temporal superior, en ambdós hemisferis del cervell. Els estímuls sonors
es projecten sobre aquesta àrea amb organització tonotòpica, situant-se els aguts a la part més
externa i els greus a la més interna.

Les àrees auditives primàries són aquelles que reben informació directa del nervi auditiu i són
responsables de processar les característiques bàsiques del so, com ara la freqüència i la
intensitat.

Les àrees auditives secundàries ( àreea 42 i 22) estan involucrades en la interpretació més
complexa del so, com la percepció de la parla i la música. L’interpretació del sons es basa en
experiències pasades.

- Área 42 = atención auditiva e identificación de las palabras.

- Área 22 = àreea de Wernicke, on es reconeix tot allò que s’escolta, donant-li un
contingut semàntic. Si hi ha una lesió es perd la capacitat de comprensió i significat del
llenguatge, l’individu escolta però no entén = afàsia sensorial o sordera central

Algunes de les àrees auditives secundàries més importants son:

- l'escorça auditiva secundària = a àreea de Wernicke, ubicada al gir temporal superior

- l'escorça auditiva associativa (ubicada a l'escorça parietal)
- l'escorça prefrontal (ubicada a la part frontal del cervell).

Escorça auditiva =lòbul temporal

EN les vies auditives, els components del tronc encefàlic són essencials per localitzar l'origen
del so i per suprimir els efectes dels ecos. Les regions auditives de l'EC analitzen la informació
auditiva i desmunten els patrons complexos de sons, com el llenguatge humà.

LOCALITZACIÓ DEL SO

La info de cada oïda es condueix bilateralment.

Determinar la direcció d’on procedeix el so depèn de:

- la diferència temporal entre l’arribada de l’estímul a un oïda i a l’altre

- la diferencia de fase de les ones sonores en els dos costats.
- El fet de que el so és més fort en el costat més proper al seu origen.

SORDESA I HIPOACÚSIA

Hipoacúsia  L’ Hipoacúsia de conducció, per afectació de l’oïda extern i mig. En canvi, l’

Hipoacúsia neurosensorial per afectació de l’oïda intern (d’hipoacúsia coclear), trajecte del
nervi entre l'oïda intern i el TE (hipoacúsia retrococlear). Milloren amb audiòfons i implants
coclears. També existeix l’hipoacúsia mixta.

Sordesa  La sordesa neurosensitiva es produeix al fer malbé les cèl·lules receptores de

l'òrgan de Corti, el nervi coclear o les neurones de l'escorça auditiva, això sol ser conseqüència
de l'escolta prolongada de sons molt alts. En canvi, la sordesa de conducció es produeix a partir
de factors mecànics, la sordesa neurosensitiva és un problema de les estructures del sistema
nerviós.

5) SISTEMA VESTIBULAR

L’òrgan de l’equilibri o aparell vestibular està situat a prop de la còclea, en l'oïda intern.

El sistema vestibular és l’encarregat de controlar l’equilibri, l’orientació del cos en l’espai,

controla l’estàtica (quan estem quiets i drets)i la dinàmica ocular.

Reflexes desencadenants per l’òrgan vestibular serveixen fonamentalment per 2 funcions:

1- Manteniment motor = manteniment de l’equilibri del cos.

2- Control motor visual, és el control ocular en relació amb l’entorn, amb independència
dels moviments del cap i el cos. Qualsevol moviment del cap és compensat per
moviments oculars en direcció contraria, això és d’una gran ajuda en la orientació
espaial.

El sistema vestibular té 3 porcions:

1- Porció periférica:
 Informa sobre la posició del cap a través del nervi vestibular fins els nuclis vestibulars
situats en el tronc cerebral.
 S’inicia a nivell dels receptors sensitius situats en els canals semicirculars, l’utrícul i el sàcul.
 Els canals semicirculars informen sobre canvis en l’acceleració angular.
 L’utrícul i el sàcul informen sobre l’acceleració lineal i sobre l’estàtica.
 Les neurones bipolars dels ganglis vestibulars transmeten els impulsos des de les cèl·lules
sensitives als nuclis vestibulars. És a dir, a partir del receptor sensitiu, l’estímul és conduït
per la part sensitiva del vuitè pc= parell craneal, i des d’aquí fins als: Nuclis dels músculs
oculars, el Cerebel, les Neurones motores dels músculs esquelètics i la Circumvolució post-
central (orientació espacial conscient, propiocepció).

2- Porció central:
 Són els nuclis vestibulars del vuitè pc, situats a la protuberància, ens permeten mantenir la
postura i equilibri.
 És aquí on s’originen els reflexes vestibuloculars i vestibulespinals, encarregats de mantenir
la posició dels ulls i la postura.

3- Sistema vestibulcerebelós:
 Inclou les vies que connecten els nuclis vestibulars amb el cerebel.
 És l’encarregat de modular aquests nuclis vestibulars i coordina l’activitat motora iniciada
per ells.
 És bilateral.
 La influència d’un costat contraresta la del costat contralateral.
 El sistema vestibular esquerre inicia el desplaçament dels ulls cap a la dreta i augmenta el
to muscular del costat esquerre, a través de fibres vestibulespinals.
 El sistema vestibular esquerre evita la caiguda cap al costat esquerre: i a l’inrevés.
Vertigen  Malaltia vinculada amb el sistema vesticular i és el símptoma més caracteristic.
Amb aquest síntoma tens la sensació de que estas girant (vertigen subjectiu) o que els objectes
del teu voltant roten (vertigen objectiu). Empitjora amb els canvis de posició del cap i sol
acompanyar-se de manifestacions vegetatives (nàusees, vòmits, sudoració i pal·lidesa cutània).

Components del sistema vestibular:

- Canals semicirculars  mesuren l’acceleració angular (rotacional).

- Sàcul i utricle  mesuren l’acceleració lineal (de translació) i les desviacions del cap
respecte la vertical (estàtica).