TEMA 7 – SISTEMA RESPIRATORI

SISTEMA RESPIRATORI

És un complex conjunt anatòmic-fisiològic en el que participen les

vies aèries superiors i inferiors, els músculs respiratoris, la caixa
toràcica i diferents parts del SNC relacionades amb el control de la
ventilació (agafar O2 – expulsar CO2).
La respiració cel·lular es dona al mitocondri.

VIES AÈRIES

- Superiors: nas, laringe i faringe

- Inferiors: tràquea, arbre bronquial i pulmons

FUNCIONS

- Distribuir l’aire i l’intercanvi gasos per aportar O2 i eliminar el CO2 de les cèl·lules de l’organisme.
- Filtrar, escalfar i humidificar l’aire que respirem.
- Producció de so
- Olfacte
- Regulació del pH de la sang

RESPIRACIÓ

Intercanvi de gasos entre l'atmosfera, sang i cèl·lules.

3 processos bàsics:
1. Ventilació pulmonar: entre atmosfera i pulmons
2. Respiració pulmonar o externa: entre pulmons i sang
3. Respiració tissular o interna: entre la sang i les cèl·lules

VIES AÈRIES SUPERIORS

Prevenen l’entrada de materials estranys a l’arbre traqueobronquial, així com la fonació i l’olfacte.

NAS

Serveix de via de pas de l’aire que es dirigeix i prové dels pulmons. L’aire entra i és filtra d’impureses, vibrisses (pèls –
tenen moc i filtren l’aire perquè entri més pur al nostre cos), l’escalfa, s’humidifica i es examinat químicament per
trobar substàncies tòxiques.
Produeix moc que atrapen les partícules, humidifiquen i escalfen l’aire abans que arribi a la faringe.
Les cornetes (part nas externa i interna) fan que augmenti la superfície i que l’aire s’acalenti i s’humidifiqui més.

FARINGE O GOLA

3 parts:
1. Epifaringe o nasofaringe (epiteli respiratori)
2. Mesofaringe o orofaringe (epiteli escamós no queratinitzat)
3. Hipofaringe o laringofaringe (epiteli escamós no queratinitzat)

La faringe serveix de camí comú per als tractes respiratori i digestiu. També intervé en la fonació.

1
LARINGE

Òrgan de fonació. Constitueix part de la via aèria cap als pulmons.

FUNCIONS:

- La seva membrana ciliada ajuda a eliminar les partícules de pols, escalfar i humidificar l’aire inspirat.
- Protegeix la via aèria davant l’entrada de sòlids i líquids en la deglució.
- Serveix per produir la veu→ fonació → Cordes vocals

La TOS consta de 3 fases:

1. S’obren les cordes vocals de forma reflexa (INVOLUNTARI), inhalant 0,5-3L d’aire.
2. Es tanca la glotis→ contracció dels músculs→ augmenta pressió intratoràcica.
3. S'obre la glotis i surt l’aire de manera explosiva.

VIES AÈRIES INFERIORS

Ramifiquen progressivament i condueixen l’aire de de la laringe fins les unitats respiratòries terminals.
Existeixen dues zones:

- Conducció → vies cartilaginosos (tràquea, bronquis principals, lobars, segmentaris i subsegmentaris)

- Respiratòria → vies no cartilaginoses (bronquis i bronquiols terminals)

TRÀQUEA

Situada davant l’esòfag, té 15-20 anells

cartilaginosos, oberts per la part
posterior.
Els cartílags proporcionen fermesa a la
paret, impedint el col·lapse de la
mateixa i el tancament de la via aèria.

BRONQUIS

Ramificació aèria → 23 generacions (a

partir de la 16 hi ha un canvi, on
comença la zona respiratòria)

ARBRE TRAQUEOBRONQUIAL:
Bronquis principals → B. Lobars → B. Segmentaris → Bronquíols → Bronquis terminals → ZONA RESPIRATÒRIA →
Intercanvi pulmonar de gasos → Bronquíols respiratoris, Conductes alveolars, Sacs alveolars

Hi trobem 3 capes:
1. Capa mucosa: làmina epitelial amb cèl. Pseudoestratificades ciliades, cèl. glandulars i productores de moc
(10mL/dia i és desplaça pels cilis a 2cm/min)
2. Capa múscul llis: la seva contracció produeix broncoconstricció (comprimir els bronquis)
3. Capa de teixit connectiu: es va reduint fins a desaparèixer de la zona respiratòria.

2
ELEMENTS QUE ENS PERMETRAN FER LA RESPIRACIÓ

ALVÈOLS

Són elements bàsics de la zona respiratòria terminal. L’epiteli alveolar està constituït per tres tipus de cèl:

1. Pneumòcits tipus I: 95% de la superfície alveolar → Funció: Permeten l’intercanvi de gasos

2. Pneumòcits tipus II: 5% de la superfície alveolar → Funció: Reparar l’epiteli, perquè tenen capacitat
regeneradora, i secretar sulfactat pulmonar que té un paper determinant en el manteniment de l’estabilitat
alveolar.
Sulfactant pulmonar: substància tensoactiva composta per 85% fosfolípids (fosfatidilcolina). Manté
l’estabilitat alveolar modificant la tensió superficial, perquè forma una pel·lícula sobre la interfase aire-líquid
dels alvèols.
3. Macròfags alveolars → Funció: Recorren tota la superfície fagocitant.

L’eficiència del intercanvi gasos depèn de l’existència d’una membrana d’intercanvi alveolo-capil·lar (DIFUSIÓ
SIMPLE) extremadament fina i de gran superfície entre la sang i l’alvèol.

La quantitat d’oxigen que difon per la sang/min depèn:

- Del gradient de pressió d’oxigen entre l’aire alveolar i la sang
- Superfície total de la membrana respiratòria
- Volum respiratori per minut
- Ventilació alveolar

3
La membrana respiratòria està formada per una capa de pneumòcits I i II, una membrana basal epitelial i un endoteli
capil·lar. L’intercanvi de gasos respiratoris succeeix per difusió simple a través de la membrana respiratòria.
Si no es compleix la distància entre els pneumòcits I i II, no es dona la respiració.

PULMONS

Òrgans de forma cònica, dividit per lòbuls, dins es troben els bronquis. Tenen propietats elàstiques.

FUNCIONS:
1. Distribució d’aire: pels conductes de l’arbre branquial.
2. Intercanvi de gasos entre l’altre i la sang és realitzat pels alvèols i els capil·lars sanguinis que els envolten.

Capacitats pulmonars:
• Capacitat residual funcional: volum pulmonar que cap als pulmons al final de la expiració, durant la
respiració tranquil·la.
• Capacitat inspiratòria: augment del volum al efectuar una inspiració amb un màxim esforç. (inspiració
màxima)
• Capacitat pulmonar total: màxim volum que pot aconseguir (6,5L).

PLEURA
És l’acoblament entre la paret toràcica i els
pulmons; és com una petita cavitat amb poc
líquid que permet la transmissió instantània
de forces perpendiculars entre la paret
toràcica i el pulmó.
Les membranes pleurals són permeables als
gasos i al líquid intersticial.
La dinàmica de formació i reabsorció del líquid
pleural està regulada per la Llei Starling
(intercanvi transcapil·lar), basada en la
pressió hidrostàtica (intercanvi d’aigua
mitjançant osmosis; compensació de soluts
entre medi intern i extern) i oncòtica (pot
haver intercanvi de soluts; diferència que hi ha
entre el liquido extracel·lular i els capil·lars
sanguinis). La reabsorció d’aigua, proteïnes,
cèl·lules es produeix a través dels vasos limfàtics.

FISIOLOGIA DE LA MUSCULATURA RESPIRATÒRIA

Músculs esquelètics, on la seva funció és mobilitzar rítmicament la caixa toràcica per permetre l’entrada i sortida de
l’aire dels pulmons, per tal de mantenir l’intercanvi gasós. Ex: un tipus d’ELA es perd la capacitat de respirar.

Hi ha 3 grups:

1. Diafragma
2. Músculs de la caixa costal: Intercostals i Accessoris
3. Músculs abdominals

4
DIAFRAGMA

Quan es contrau, la tensió entre les seves fibres s’incrementa i es produeix un descens de la cúpula (centre frènic). La
contracció del diafragma causa l'expansió de la cavitat toràcica en les seves tres dimensions.

Aquesta acció comporta 3 conseqüències:

- La pressió intratoràcica disminueix.

- La pressió abdominal augmenta i el seu contingut es desplaça cap a baix.
- La caixa costal es desplaça.

MÚSCULS CAIXA TORÀCICA

- MÚSCULS INTERCOSTALS: s’utilitzen sempre i s’ocupen els espais intercostals i estan dividits 2 grups:
o EXTERNS: discorren obliquament cap a davant des de la costella superior a la inferior. Els extrems
eleven la costella inferior i descenen la superior, per efecte elevador predomina l’efecte inspiratori.
o INTERNS: discorren obliquament de baix cap a darrera de la costella superior a la inferior. El seu
efecte consisteix en fer descendir les costelles, efecte espiratori.
- MÚSCULS ACCESSORIS: s’utilitzen quan hem de realitzar un esforç.
o ESCALÈ: S’inserta a les 5 vèrtebres cervicals inferiors, dirigint les seves fibres cap a baix; insertant-se
en la part superior de la primera i segona costella. El seu origen i insercions suggereixen que actua
aixecant les dues primeres costelles durant la inspiració i amb elles l’estèrnum i la caixa costal. La
seva acció és poc activa durant la respiració normal i s’utilitza en aquelles situacions que es
requereixi una major demanda ventilatòria.
o ECOM: des de la superfície anterior del estèrnum cap al terç mig de la clavícula; es dirigeix de
manera obliqua i cap a endarrere insertant-se a l’ós occipital. Innervat per un onzè nervi cranial i
segon cervical. Porta i sosté cap a la meitat de la part superior de la caixa toràcica.

MÚSCULS ABDOMINALS

Són els implicats en la respiració formant la paret anterolateral de l’abdomen. Són oblicus externs i interns, els
transvers i els rectes de l’abdomen.

ACCIÓ: La seva contracció desplaça el contingut abdominal cap a dins i incrementa per tant la pressió intraabdominal.
Com a resultat, el diafragma es desplaçat cap al tòrax i disminueix el volum pulmonar.
D’aquesta manera, aquests músculs són els més importants en el procés d'inspiració i especialment en la expiració
forçada. Pel seu origen i inserció, al contraure’s, també porten cap a baix les costelles inferiors i per tant disminueixen
el volum de la caixa costal.

CANVIS DE LA PRESSIÓ EN LA VENTILACIÓ PULMONAR

Durant la inhalació, el diafragma es contrau, el tòrax s’expandeix, els pulmons son traccionats cap endarrere i la
pressió alveolar disminueix.
Durant l’exhalació, el diafragma es relaxa, els pulmons retornen a la seva posició inicial i la pressió alveolar augmenta,
facilitant l’aire.

INTERCANVI DE GASOS: L’aire ingressa als pulmons quan la pressió alveolar es menor que l'atmosfera, i surt d’aquests
quan la pressió alveolar es major que l’atmosfèrica. Sense aquesta diferencia de pressió, no hi hauria respiració. Si hi
ha més pressió als pulmons, el cos ha de treure CO2 i entrar aire.

Durant la respiració normal en repòs, el grup respiratori ventral està inactiu; durant la respiració forçada, el grup
respiratori dorsal activa el grup respiratori ventral.

5
Canvis en les pressions parcials d’oxigen i de diòxid de carboni (en mm Hg) durant la respiració externa i interna.
Els gasos difonen des de àrees de major pressió parcial cap a aquelles de menor pressió parcial.

ESPIROGRAMA de volum i capacitat pulmonar. S’indiquen els valors promig per un adults sa. La capacitat pulmonar
és una combinació de diferents volums pulmonars.

CONTROL DEL CENTRE RESPIRATORI

El centre respiratori està compost per les neurones del centre respiratori del bulb raquidi i el grup respiratori de la
protuberància.
Els quimioreceptors son neurones
sensitives que detecten canvis
(pH, pCO2, TºC, dolor...) i que
donen una resposta al augment
dels nivells de determinades
substàncies químiques del cos.

Un augment de la pressió de CO2

a la sang arterial estimula al grup
respiratori dorsal.

6
ESTÍMULS QUE AFECTEN A LA FREQÜÈNCIA I PROFUNDITAT RESPIRATÒRIA