UD7.

L’ APARELL
RESPIRATORI
Anatomofisiologia i patologia
bàsiques
Curs 2022 – 2023
ÍNDEX
1. Anatomia de l’aparell respiratori
2. Fisiologia de l’aparell respiratori. La mecànica ventilatòria
3. Volums i capacitats respiratòries
4. Regulació de la respiració
5. Patologia de l’aparell respiratori
Preguntes inicials
- Quines parts coneixes de l’aparell respiratori?
- Per què creus que necessitem respirar?
- Quins músculs intervenen en la respiració?
- Per què l'exercici físic provoca un augment de la freqüència respiratòria?
-Per quin motiu una persona no acostumada a una elevada altitud presenta
dificultats respiratòries si es trasllada a una localitat situada a gran altitud sobre el
nivell del mar? (mal d’altura)
 1. Anatomia de l’aparell respiratori
L’aparell respiratori és el responsable de l’intercanvi de gasos (oxigen i diòxid de
carboni) entre l’interior i l’exterior de l’organisme. S’absorbeix oxigen de l’exterior i
s’expulsa el diòxid de carboni
L’aparell respiratori està format per les vies aèries (circula l’aire) i els pulmons
(intercanvi gasós).
1.1. FOSSES NASALS
El nas: principal via d’entrada i sortida d’aire dels pulmons. Les fosses nasals són dos conductes
separats per l’envà nasal que divideixen la cavitat nasal en dues meitats. L’envà nasal està format per
cartílag i pels ossos vòmer i etmoide.
Les parets laterals de la cavitat tenen 3 plecs ossis, denominats cornets nasals (superior, mitjà i
inferior), on drenen els sins paranasals (espais plens d’aire): frontals, etmoidals, esfenoïdals i maxil·lars.
Als laterals també es troben unes obertures que drenen mocs i llàgrimes, i conductes nasolacrimals.
1.1. FOSSES NASALS
Cavitat nasal: de fosses nasals fins a part posterior de la gola, on estan les coanes (2
apertures nasals posteriors) , que desemboquen a la faringe.
Cavitat revestida per membrana mucosa molt rica en vasos sanguinis. Les cèl·lules
produeixen mucositat i tenen diminuts filaments (cilis).
1.1. FOSSES NASALS
Funcions de les fosses nasals:

Control de la humitat i la Eliminació de partícules de

temperatura de l’aire brutícia i microorganismes

Col·laboració en el sentit
Col·laboració en fonació
de l’olfacte (receptors
(modular el so de la veu)
sensorials olfactius)
1.2. FARINGE
Conducte que connecta:
- La cavitat bucal amb l’esòfag Comú en aparell
- La cavitat nasal amb la laringe respiratori i digestiu

 Situada davant de la columna vertebral

 S’estén des de la base del crani fins a l’esòfag
 Dividida en 3 regions: nasofaringe, bucofaringe i laringofaringe
1.2. FARINGE
Nasofaringe: de base del crani a part superior del
paladar tou. Es comunica amb l’oïda a través de les
trompes d’Eustaqui. A l’extrem superior es troben dues
masses de teixit limfoide (sistema immunitari):
amígdales faríngies o adenoides.

Orofaringe o bucofaringe

Laringofaringe
1.2. FARINGE

Nasofaringe

Orofaringe o bucofaringe: just darrere de la cavitat

oral. De l’úvula fins a l’os hioide. A les parets laterals se
situen les amígdales palatines.
Part inferior limitada per l’epiglotis, estructura cartilaginosa
que tanca el pas entre faringe i laringe en la deglució.

Laringofaringe
1.2. FARINGE

Nasofaringe

Orofaringe o bucofaringe

Laringofaringe: des de epiglotis fins a començament de

l’esòfag.
A la part anterior es troba l’obertura cap a la laringe
1.3. LARINGE
Òrgan buit que es troba a la part anterior del coll, a l’altura de les vèrtebres cervicals
C5, C6 i C7.
Formada per 9 cartílags: tres de més llargs, que són estructura úniques (epiglotis,
tiroide i cricoide), i 3 parells de cartílags més petits.
1.3. LARINGE
Epiglotis: situada darrere de l’arrel de la llengua i davant
l’orifici de la laringe (glotis). És un cartílag petit que s’uneix
per un dels seus extrems al cartílag tiroide

Tiroide: forma triangular. És el cartílag més gran de la laringe.

En l’home, sobresurt formant la “nou” (la testosterona
accelera el seu creixement en la pubertat  veu més greu en
homes). No és la glàndula tiroide

Cricoide: forma d’anell. La vora inferior determina el final de

la laringe i l’inici de la tràquea.
1.3. LARINGE
Cartílags parells: cuneïformes, aritenoides i
corniculats. Són els encarregats de sostenir les
cordes vocals, que es poden separar o aproximar,
relaxar o tensar.
Aquests moviments són imprescindibles per a la
producció d’ones sonores
1.3. LARINGE
Funcions de la laringe
1.4. LA TRÀQUEA
És un tub o conducte que s’estén des de la faringe, al nivell del coll, fins als bronquis,
per davant de l’esòfag.
Està composta per 16 anells cartilaginosos en forma de “C” (no estan completament
tancats per darrere), que li donen una consistència semirígida.
La tràquea es bifurca, en la carina traqueal, en dos bronquis principals.
1.5. L’ ARBRE BRONQUIAL
La tràquea es bifurca en dos conductes anomenats bronquis principals, que penetren en
cada un dels pulmons
- El dret és curt i ample
- L’esquerre és llarg i estret

L’estructura és similar a la traqueal, encara que, en compte d’anells, presenten làmines

cartilaginoses superposades

A l’interior dels pulmons, es ramifiquen i el seu diàmetre disminueix, formant l’arbre

bronquial:
- Bronquis principals o primaris
- Bronquis secundaris o lobulars
- Bronquis terciaris o segmentaris
- Bronquíols  conductes alveolars i sacs alveolars
1.5. L’ ARBRE BRONQUIAL
Bronquis principals dret i esquerre

Es ramifiquen en bronquis secundaris o lobulars

Aquests en bronquis terciaris o segmentaris

Aquests en bronquíols terminals

1.5. L’ ARBRE BRONQUIAL
Conductes alveolars: n’hi ha uns 14
milions entre els dos pulmons i estan
formats per cèl·lules aplanades

Sacs alveolars: cavitats alveolars

formades per grups d’alvèols

Alvèols: espais aeris terminals,

contenen un capil·lar procedent de
l’artèria pulmonar. S’hi realitza
l’intercanvi alveolocapil·lar.
N’existeixen uns 700 milions.
1.6. ELS PULMONS I LA PLEURA
- Els pulmons són dos òrgans lleugers, elàstics i esponjosos,
allotjats en la caixa toràcica.

- Estan separats per un espai denominat

mediastí. A sota dels pulmons es troba el
diafragma.

- El pulmó dret posseeix 3 lòbuls: superior, mitjà i inferior.

És més curt que l’esquerre (espai del fetge)

- El pulmó esquerre té dos lòbuls: superior i

inferior. Té menor volum que el dret (espai del cor)

Cada pulmó: vèrtex, base, cara costal i cara mediastínica

1.6. ELS PULMONS I LA PLEURA
En la superfície mediastínica  hil pulmonar
(entren vasos sanguinis, limfàtics, bronquis i
fibres nervioses)

Cada pulmó, envoltat per pleura. La pleura té

dos fulls separats per un petit espai: cavitat
pleural, que conté líquid pleural.
- Full intern  adherit al pulmó. Pleura
visceral
-Full extern  adherit a la paret toràcica,
mediastí i diafragma. Pleura parietal
 2. Fisiologia de l’aparell respiratori. La
mecànica ventilatòria
Principal missió de l’aparell respiratori: aportar oxigen a l’organisme i retirar el diòxid
de carboni de la sang
Ventilació
alveolar

Processos de la mecànica
ventilatòria
Perfusió capil·lar

Difusió
alveolocapil·lar
2.1. VENTILACIÓ ALVEOL·LAR
Respiració  inspiració (gas a interior del pulmó)
 espiració (gas cap a atmosfera/exterior)

Inspiració = inhalació d’aire de l’ambient exterior cap a l’interior del cos, permetent
l’absorció d’oxigen.

1 - Contracció del diafragma i expansió dels músculs intercostals

2 - Augment del volum del tòrax
3 - Els pulmons s’expandeixen
4 - Absorció d’oxigen de l’exterior
2.1. VENTILACIÓ ALVEOLAR
Respiració  inspiració (gas a interior del pulmó)
 espiració (gas cap a atmosfera/exterior)

Espiració = expulsió o exhalació de diòxid de carboni i altres gasos de rebuig.

1 - Relaxació del diafragma i músculs intercostals

2- Reducció del volum del tòrax
3 - Els pulmons es contrauen
4 - Expulsió del diòxid de carboni de l’organisme
2.2. PERFUSIÓ CAPIL·LAR

Sang poc oxigenada arriba als alvèols a través d’una xarxa extensa de
capil·lars.

Recordeu la circulació major i la circulació menor?

Quin recorregut feia la sang sense oxigen?
2.3. DIFUSIÓ ALVEOLOCAPIL·LAR
Una vegada que s’han posat en contacte l’aire alveolar i
la sang capil·lar, l’intercanvi de gasos es produeix per un
mecanisme de difusió, l’oxigen passa a la sang capil·lar
menys rica en oxigen (O2) i el diòxid de carboni (CO2)
procedent del metabolisme cel·lular passa a l’aire
alveolar, per ser eliminat a l’exterior

A l’exterior Aire
alveolar
CO2 O2
Sang
capil·lar
3. Volums i capacitats respiratòries pulmonars
L’intercanvi de gasos exigeix que l’aire es mobilitzi periòdicament dins i fora dels
pulmons. Tant en condicions fisiològiques com patològiques, el volum de gas que
ocupa els pulmons depèn de:

 Característiques dels pulmons

 Característiques de la caixa toràcica
 Funció dels músculs respiratoris en repòs i al llarg del cicle de la respiració

Exemples: esportistes professionals major volum; dones menor volum que homes
(depèn de edat i sexe també)
* Mal d’altura
3. Volums i capacitats respiratòries pulmonars
Volums respiratoris

Volum d’aire que entra als pulmons i en surt

Volum de ventilació
durant una respiració normal.
pulmonar o basal (VT)
Aproximadament 500 mL.

Volum addicional de l’aire que som capaços

Volum de reserva
d’inhalar en uns inspiració forçada. Al voltant
inspiratori (VRI)
de 2500 mL. Volum d’aire complementari

Després d’una espiració tranquil·la, podem

Volum de reserva
expulsar entre 1000 i 1500 mL d’aire. Volum
expiratori (VRE)
de reserva
3. Volums i capacitats respiratòries pulmonars
Volums respiratoris

Volum Quantitat d’aire que queda en els pulmons

residual (VR) tot i haver forçat al màxim l’espiració.
Aproximadament uns 1000 mL d’aire

Espai Quantitat d’aire que, romanent a les vies

mort respiratòries, no participa en l’intercanvi
gasós. Aproximadament 150 mL.
3. Volums i capacitats respiratòries pulmonars

Capacitat pulmonar total: suma de volum de ventilació pulmonar (VT) + VRI + VRE + VR.
3. Volums i capacitats respiratòries pulmonars
Capacitats respiratòries pulmonars
Capacitat vital (CV): màxima quantitat d’aire que pot expulsar dels pulmons una
persona després d’una inspiració màxima. VT + VRE + VRI (4600 mL)

Capacitat pulmonar total (TLC o CPT): suma de CV i volum residual (uns 5800 mL)

Capacitat inspiratòria (CI): màxima quantitat d’aire que pot inspirar una persona. Suma
dels volums basal i de reserva.

Capacitat funcional residual (CFR): quantitat d’aire que roman en els pulmons després
d’una espiració normal. Suma del volum de reserva expiratòria i el volum residual (3 L)
3. Volums i capacitats respiratòries pulmonars
Espirometria: prova diagnòstica de la funció
pulmonar
https://www.youtube.com/watch?v=_h4C7YHihMg&ab_channel=S
EPARRespira

Espiròmetre incentivador (inspiració)

https://www.youtube.com/watch?v=huYkp2Ou4Kk&ab_channel=In
fermeravirtual
 4. Regulació de la respiració
4.1. REGULACIÓ DEL RITME RESPIRATORI
Mantingut pel sistema nerviós, amb uns centres
respiratoris situats a la tija cerebral. Dos centres
respiratoris, en el tronc encefàlic:

-Centre Pneumotàxic, envia impulsos nerviosos rítmics als

grups musculars que intervenen en la respiració,
provocant la inspiració.

-Centre Apnèustic. L’eixamplament de la caixa toràcica

provoca que els receptors nerviosos del pulmó envïin
impulsos a aquest centre, que produeix l’expiració.
 4. Regulació de la respiració
2. REGULACIÓ DE FREQÜÈNCIA I PROFUNDITAT RESPIRATÒRIA
Eupnea = freqüència respiratòria en repòs (12-16 rpm). Factors que augmenten
freqüència i profunditat:
1. Alts nivells de CO2
2. Altes concentracions d’hidrogenions
3. Baixos nivells d’oxigen

Receptors dels nivells en caròtida i aorta. Envien senyals a la tija cerebral (centres
respiratoris):
 Hiperpnea produïda per hipòxia moderada o per hipercàpnia
 Hipopnea
 Apnea produïda per hiperòxia o per hipocàpnia.
 5. Patologia de l’aparell respiratori

1. Malalties de les vies respiratòries superiors

2. Malalties dels bronquis i pulmons
3. Malalties de la pleura
4. Malalties infantils de l’aparell respiratori
 5.1. MALALTIES DE LES VIES RESPIRATÒRIES SUPERIORS

Rinitis: inflamació de les fosses nasals produïda amb

freqüència per infeccions víriques de les vies respiratòries
altes. Altres causes poden ser processos al·lèrgics i introducció
d’objectes estranys.

Refredat comú: malaltia aguda freqüent, normalment

d’etiologia vírica. La clínica es caracteritza per odinofàgia
(dolor en empassar), seguida de rinorrea aquosa, que es pot
fer posteriorment mucopurulenta.

Sinusitis: inflamació aguda o crònica de les mucoses d’un o

més sins paranasals que pot arribar a obstruir els orificis de
comunicació amb la cavitat nasal.
5.1. MALALTIES DE LES VIES RESPIRATÒRIES SUPERIORS

Amigdalitis: procés inflamatori de les amígdales, causat per virus i

bacteris. El símptoma més característic és odinofàgia.

Faringitis: procés inflamatori de la faringe que sol aparèixer en el curs

d’una rinitis amb infecció de faringe. La faringitis crònica produeix
picor de gola, tos i molèsties. La causa pot ser infecciosa o irritativa
(tabac, ambient...)

Laringitis: inflamació de la laringe, i més concretament de les cordes

vocals. Els símptomes característics són afonia, disfonia i dispnea en
els lactants.
5.1. MALALTIES DE LES VIES RESPIRATÒRIES SUPERIORS
Carcinoma laringi: el càncer de laringe sol aparèixer després dels 40 anys d’edat i
afecta deu vegades més els homes que les dones. Un símptoma característic és la
ronquera persistent.

Grip: malaltia vírica amb major risc en persones grans amb problemes respiratoris,
cardíacs o immunodeprimits.

Epistaxi: hemorràgia nasal produïda normalment per la ruptura d’un petit vas
sanguini, més freqüentment arterioles de l’envà nasal. En general, l’hemorràgia és
unilateral
5.2. MALALTIES DELS BRONQUIS I ELS PULMONS
Insuficiència respiratòria: Incapacitat aguda dels pulmons per produir una
adequada oxigenació de la sang i eliminar el diòxid de carboni. Pot ser
aguda, crònica o crònica aguditzada.

Malaltia Pulmonar Obstructiva Crònica (MPOC): patologia que engloba tots

els símptomes i causes de les malalties que presenten una obstrucció més
o menys àmplia, però sempre crònica del flux aeri, com la bronquitis
crònica i l’emfisema pulmonar.

Bronquitis: inflamació de l’arbre respiratori que no implica els alvèols,

però que sol afectar a la tràquea. La bronquitis aguda sol estar causada
per un agent infecciós, processos al·lèrgics o inhalació de substàncies
irritants. Pot aparèixer febre i tos persistent, de vegades amb esput
purulent.
La crònica origina tos productiva durant la majoria de dies o diversos anys
seguits. Una de les causes més freqüents és l’hàbit de fumar.
5.2. MALALTIES DELS BRONQUIS I ELS PULMONS
Enfisema: dilatacions permanents dels espais alveolars, acompanyades d’una
destrucció dels envans interalveolars que ocasionen pèrdua d’elasticitat
pulmonar.
Causes principals: tabaquisme, bronquitis crònica, inhalació d’agents químics.
Símptomes: dispnea d’esforç, tos seca/improductiva, taquipnea. Tòrax en
forma de tonell.

Asma bronquial: Síndrome que es caracteritza per una resposta excessiva traqueobronquial a diferents
estímuls. Atacs intermitents d’obstrucció bronquial, freqüentment separats per intervals asimptomàtics.
Símptomes: tos, esputs enganxosos, sibilàncies audibles sense fonendoscopi, dispnea i taquipnea.

Bronquiectàsi: dilatacions dels bronquis, de caràcter permanent, amb signes d’inflamació crònica i
atròfia de la mucosa ciliar. Generalment, secundàries a infeccions víriques, bronquitis, cicatrius i
tuberculosi.
Símptomes: tos, acompanyada d’abundant esput purulent, sobretot al matí
5.2. MALALTIES DELS BRONQUIS I ELS PULMONS
Atelèctasi: absència d’aire en els alvèols d’un lòbul o en part, i fins i tot en el
pulmó sencer, que provoca disminució del volum del teixit pulmonar
funcionant.
Causes: tumors bronquials, tuberculosi, cossos estranys, infeccions
pulmonars i acumulació de secrecions en els pacients enllitats.
Símptomes: dispnea, tos i cianosi.

Pneumònia: inflamació aguda o crònica de les cavitats alveolars causada

per diferents agents infecciosos. Causa tos, febre i dificultat per respirar.

Tuberculosi: malaltia transmissible aguda o crònica causada pel

Mycobacterium tuberculosis. Sol afectar als pulmons, encara que pot
colonitzar qualsevol òrgan o teixit.
5.2. MALALTIES DELS BRONQUIS I ELS PULMONS
Tumors broncopulmonars: es poden originar a la tràquea, els bronquis, l’arbre
bronquial, el parènquima pulmonar o la pleura. El de pulmó es relaciona amb el
tabaquisme i els seus símptomes són tos, hemoptisi, pèrdua de pes, etc.

Pneumoconiosi: grup de malalties causades per inhalació de pols minerals o

orgàniques, com silicosi (carbó), siderosi (ferro) o aluminosi (alumini), entre altres.
5.2. MALALTIES DELS BRONQUIS I ELS PULMONS
5.3. MALALTIES DE LA PLEURA
Pleuritis: inflamació de la pleura. Quan no
existeix líquid s’anomena pleuritis seca;
en cas de presentar un gran volum
d’exsudat serós, es denomina pleuritis
amb vessament o humida

Hemotòrax: presència de sang a la cavitat

pleural (entre la paret toràcica i el pulmó).
La causa més comú és un traumatisme
toràcic, però també es pot produir per
càncer pulmonar o pleural, o fins i tot
cirurgies toràciques del cor.
5.3. MALALTIES DE LA PLEURA

Pneumotòrax: presència d’aire a la cavitat pleural.

Produeix un col·lapse pulmonar amb una intensitat
proporcional a la quantitat d’aire. Pot ser espontani o
traumàtic, essent més important clínicament el primer.

Comença amb dolor sobtat, dispnea, taquipnea i, de

vegades, en els casos greus, cianosi i xoc
5.4. MALALTIES INFANTILS DE L’APARELL RESPIRATORI
Distrès respiratori de l’infant: típic de nadons
prematurs. En néixer, respiren espontàniament, però
als pocs minuts, la respiració es fa difícil, hi ha cianosi
progressiva, sorolls intensos i, finalment, pot produir
la mort per anòxia.

Rinofaringitis aguda: es caracteritza per un procés

d’obstrucció nasal, acompanyada de molèsties
faríngies. A vegades, febre elevada.

Faringoamigdalitis: quadre clínic que s’inicia

generalment d’una forma aguda, amb febre, mal de
gola, cefalees, malestar general i sinusitis
5.4. MALALTIES INFANTILS DE L’APARELL RESPIRATORI
Hipertròfia de les amígdales faríngies (vegetacions
adenoides): les amígdales faríngies augmenten de mida,
de forma que els infants han de respirar per la boca,
ocasionant sequedat de la mucosa, amb l’agreujant, a
més, d’una falta d’escalfament de l’aire, que produeix
picor faringotraqueal i major freqüència de refredats.

Bronquiolitis: inflamació dels bronquíols en què

posteriorment apareix tos i dispnea. En els infants més
petits, es pot presentar apnea sobtada, que exigeix
major vigilància.