Aparell Respiratori

APARELL RESPIRATORI
ANATOMOFISIOLOGIA I PATOLOGIA BÀSIQUES

U.F. 4: Oxigenació i circulació de la sang. Aparell Respiratori
1. Introducció.
2. Anatomia de l'aparell respiratori.
1. Vies respiratòries.
2. Pulmons.
3. Pleura.
3. Fisiologia de la respiració.
1. Mecànica de la respiració.
2. Bescanvi gasós
3. La respiració cel·lular
4. Regulació de la respiració
4. Manifestacions respiratòries
1. Alteracions del ritme respiratori.
2. Tos.
3. Esternut.
4. Singlot.
5. Cianosi.
6. Expectoració.
5. Patologia respiratòria
1. Insuficiència respiratòria
2. Malalties de les vies superiors i inferiors
3. Malalties pulmonars
6. Cures i teràpies respiratòries (Fisio-, oxigeno- i ventiloteràpia)
Introducció
 La respiració és indispensable per la vida.
 La respiració consisteix en una reacció química a partir de la qual els
éssers vius cremen els aliments mitjançant oxígen de forma que s’obté
energia, aigua i el diòxid de carboni, substància de rebuig que ha de ser
expulsada de l’organisme.
 De forma resumida seria l’intercanvi gasós entre l’oxígen que agafem de

l’atmosfera i l’anhídrid carbònic que expulsem.
El responsable de la respiració és l’aparell respiratori, que amb tots els
seus components capta l’O2 i expulsa el CO2. Malgrat això aquesta és
només la primera part del procés de respiració i s’anomena respiració
externa.
 Un cop l’ O2 passa dels pulmons a la sang aquest ha de ser portat a totes
les cèl·lules del cos, on es produirà la reacció anteriorment descrita;
generant-se el CO2 que tornarà a arribar als pulmons. Aquest segon procés
és la respiració interna.
Introducció
 L’oxígen no només es combina amb l’O2, sinó que també es pot
combinar amb altres biomolècules per obtenir l’energia necessària per tal
de fer totes les funcions necessàries per l’organisme.
 Aquest procés de respiració necessitarà a més l’acció de l’aparell
circulatori per tal de fer arribar l’O2 a tot l’organisme i eliminar el CO2.
RESPIRACIÓ EXTERNA RESPIRACIÓ INTERNA

Anatomia de l’aparell respiratori

Per tal d’estudiar l’anatomia de l’aparell respiratori seguirem el camí que
fa l’oxígen des de l’exterior fins arribar a la sang, dividint les vies
respiratories en dos parts:
 Les vies respiratòries superiors.
 Les vies respiratòries inferiors.
Vies respiratòries superiors

 Aquesta part de l’aparell respiratori està formada
per:
 El nas.
 Les fosses nasals.
 La faringe
 La laringe.


El nas i fosses nasals
 El nas és un apèndix cartilaginós situat a la cara i suportat per l’os nasal i
l’etmoides.
 Les fosses nasals són dues cavitats situades darrere del nas a l’interior de
la cara. Sota el crani i sobre el paladar, el maxilar i la cavitat bucal, entre
les cavitats orbitàries dels ulls.
 Les foses nasals estan separades
per una formació cartilaginosa que
rep el nom de septe nasal.
 Comuniquen a l’exterior pels
vestíbuls nasals coberts de cilis.
 A l’interior d’aquestes cavitats
tenim tres ossos irregulars amb
forma de teula (cornets), amb uns
espais per on passa l’aire (meats).
 A la part posterior de les fosses
nasals tenim les coanes, que són els
canals pels quals estan comunicades
amb la nasofaringe.

El nas i fosses nasals
 Entre els ossos de la cara queden espais buits que col·laboren amb la
respiració i aïllen del fred, son els sins paranasals.
 En tenim quatre:
 Frontal.
 Etmoïdal.
 Esfenoïdal.
 Maxil·lar.
 Estan tapissats de teixit epitelial mucós amb cilis igual que les foses
nasals.
 Comunicats amb els meats per tal de buidar el seu contingut.
 I també estan conectats amb la conjuntiva ocular mitjançant el conducte
lacrimonasal, que serveix per tal d’evacuar les llàgrimes.
 La funció dels sinus és: acondicionar l’aire inspirat per tal que arribi als
pulmons lliure de partícules en suspensió i bacteris, escalfar-lo i
humidificar-lo, mitjançant el moc, que fa la funció inversa a l’expiració.
 Les fosses nasals també col·laboren amb el sentit de l’olfacte, ja que
conté els sensors olfactius, i en la fonació (emissió de sons).

La faringe
 És una cavitat situada darrere del nas, la boca i la laringe, sobre el coll i
davant la columna.
 També forma part de l’aparell digestiu.
 Està dividida en:
 Nasofaringe
 Darrere les fosses nasals amb les que es comunica mitjançant
les coanes.
 També comunicat amb l’oïda per les trompes d’Eustaqui.
 Bucofaringe
 Situada darrere la boca.
 Conté les amigdales del S.I, que eliminen els germens de
l’aire o dels aliments.
 Laringofaringe
 En aquesta part la laringe està comunicada amb la laringe.
 L’epiglotis es troba en aquesta part regulant el pas entre els
dos conductes.
 Intervé en la deglució i com a caixa de ressonància, juntament
amb les fosses nasals. emissió de sons).

La faringe

La laringe
 Tub de 5 cm que comunica la faringe amb la tràquea.
 La laringe es localitza a la part anterior del coll entre la IV i VI vèrtebres
cervicals davant la laringofaringe i l’esòfag
 Conté les cordes vocals, plecs de mucosa que vibren al pas de l’aire,
creant diferents sons.
 Hi podem distingir tres seccions anatòmiques:
 La part superior, anomenada vestíbul
 Els ventricles, a la zona glòtica, on es troba la glotis i les cordes
vocals estan formades per teixit fibrós.
 La cavitat infraglòtica que comunica la laringe amb la tràquea.
 Formada per cartílags i per músculs intrínsecs, que
comencen i acaben en la laringe, i extrínsecs, que fixen
la laringe a altres estructures.
 A més la laringe intervé en la maniobra de Valsalva,
tancant les sortides d’aire mitjançant les cordes vocals,
de forma que al fer força amb l’abdomen i el tòrax
s’augmenta la pressió per tal de tossir, vomitar, orinar,
defecar o parir.

Vies aèrees superiors
 Tràquea
 Bronquis i bronquiols
La tràquea
 Conducte d’uns 11-12 cm de llargària format per anells cartilaginosos
que s’estén des de la laringe fins a als bronquis, per davant de l’esòfag.
 En el mediastí la tràquea es divideix en els bronquis.
 És un conducte tou i molt elàstic, per tal de poder canviar de forma i
tamany a l’expiració i a l’inspiració.
 Presenta 15-20 anells cartilaginosos amb forma de ferradura per tal
d’evitar el colapse inspiratori.
 Funciona amb els bronquis com via d’aire entre la laringe i els pulmons.
Els bronquis i els bronquíols
Són els tubs que condueixen l’aire des de la tràquea fins als pulmons.
 La tràquea acaba en els dos bronquis principals primaris. El bronqui dret
és ampli, curt i vertical, l’esquerra és llarg i estret
 Estan formats per anells incomplets igual que la tràquea; però al entrar
als pulmons es converteixen en anells complets.
 A la seva part interna aquets anells estan tapissats de teixit mucós ciliat.

Els bronquis i els bronquíols
 El punt d’entrada del bronqui principal al pulmó s’anomena hili.
 Una vegada ha entrat al pulmó, el bronqui es divideix en rames més fines
que s’anomenen bronquis lobulars (secundari), que a la seva vegada es
divideixen en altres més petits, o bronquis segmentaris (terciaris o
bronquíols),que es continuen dividint en conductes alveolars cada
vegada més petits, fins que es converteixen en sacs alveolars, formats per
un conjunt d’alvèols de mida microscòpica.
 A mida que es ramifiquen els
bronquis perdent els anells
cartilaginosos, i al arribar als
alvèols només els hi queda teixit
epitelial.
 La tràquea, els bronquis i les
seves ramificacions reben el
nom d’arbre bronquial.

Els pulmons
Anatomia
 Són dos òrgans esponjosos i elàstics amb forma de mig con.
 Estan situats a l’interior de la cavitat toràcica i separats l’un de l’altre
pel mediastí (espai comprés entre els dos pulmons, que comprèn el cor, els
vassos sanguinis, la tràquea i els bronquis principals).
 Els pulmons estan fixats al cor pels vasos sanguinis i a la tràquea pels
bronquíols.
 Envoltats per la caixa toràcica i el diafragma.
 Són els òrgans principals de la respiració.
 Els pulmons estan dividits per cissures:
 El pulmó esquerre només té la cissura obliqua, que el divideixen
en dos lòbuls (superior i inferior).
 El pulmó dret té la cissura obliqua i la horitzontal, que el separen
en tres lòbuls (superior, mitjà i inferior).
 Els pulmons estan recoberts d’una membrana serosa prima i brillant, la
pleura visceral, que es replega sobre si mateixa formant la pleura
parietal que revesteix la paret toràcica, el mediastí i el diafragma, generant
l’espai pleural que conté el líquid pleural, que facilita la respiració.

Els pulmons
Anatomia

Els pulmons
Estructura microscòpica
 L’interior d’un pulmó està ocupat per petites
cavitats plenes d’aire, els sacs alveolars, raïms
d’alvèols on acaben les vies respiratòries.
 Aquests alvèols presenten al microscopi una
estructura esfèrica amb una paret prima. Són
plens d’aire i estan envoltats d’una xarxa de
capil·lars.
 Aquests alvèols pulmonars intervenen en la
respiració facilitant l’intercanvi de gasos O2 i CO2
entre els capil·lars sanguinis i l’aire.

Els pulmons
Estructura microscòpica

Els pulmons
Els músculs respiratoris
 En la respiració pulmonar, intervenen músculs toràcics, abdominals, de
l’esquena i del coll.
Toràcics Abdominals Esquena Coll
Intercostals Rectes Serrats Esternoclidomastoïdals
anteriors anteriors
Pectoral Obliquos Escalens
Transversos
 El diafragma
 És un múscul circular que ocupa la part inferior de la caixa
toràcica i la separa de la cavitat abdominal.
 Està inserit a les vertebres lumbars, les costelles i la part
inferior de l’estern.
 Té forma convexa relaxat i és pla quan les fibres es
contreuen

Fisiologia de la respiració
Mecànica de la respiració
Ventilació
 El procés pel qual l’aire, entra en els pulmons degut a la diferència de
pressió que hi ha entre l’interior i l’exterior dels pulmons.
 És un procés cíclic que té lloc en dues fases. La primera, en la que l’aire
es mou cap a l’interior (inspiració), i la segona, en la que surt cap a
l’exterior (expiració), a fi de mantenir les adequades concentracions de
CO2 i O2 a l’interior dels alvèols pulmonars.
 Els pulmons són òrgans elàstics que provoquen la inspiració per la
contracció dels músculs respiratoris i la expiració per la seva relaxació.
 Així, la inspiració és un procés actiu en el que el diafragma baixa i
augmenta el volum de la caixa toràcica, fent que disminueixi la pressió
interior per la qual cosa entra l’aire. i la expiració passiu.
 En canvi, a la expiració, es relaxa el diafragma, disminueix el volum de
la caixa toràcica, augmentant la pressió, per la qual cosa s’expulsa l’aire
cap a l’exterior.
 Això succeeix en la respiració tranquil·la o abdominal. A la respiració
forçada o toràcica, en canvi, es necessita que l’aire circuli més ràpid,
llavors el procés és una mica diferent.
Ventilació
A la inspiració intervenen tots els músculs implicats en la respiració, de
forma que es contreuen augmentant molt més el volum de la caixa
toràcica.
 A l’expiració tornen a intervenir tots els músculs. Així, els abdominals i
els intercostals es contreuen, oprimint respectivament abdomen/diafragma
i costelles. Provocant un buidatge pulmonar major.
Ventilació
 Durant la ventilació, la quantitat d’aire que entra i surt dels pulmons reb
el nom de volum respiratori.
 Aquest volums són:
 Volum corrent. 500 ml Respiració abdominal.
 Volum inspiratori de reserva. 3000 ml á més del volum corrent.
Inspirat a la respiració toràcica.
 Volum expiratori de reserva. 1100 ml a més dels dos volums
anteriors. Expirat a la respiració toràcica.
La suma d’aquests volums constitueix la capacitat vital
 Volum residual. 1200 ml a més dels volums anteriors. Volum
mínim que sempre queda als pulmons, encara que expulsem tot
l’aire que podem. S’utilitza en esforços físics que necessiten més
aport d’oxígen.
Si sumem el volum residual a la capacitat vital obtenim la capacitat
pulmonar total.
Ventilació
Bescanvi gasós
 Procés pel qual l’O2 passa dels alveols a la sang i el CO2 de la sang als
alveols.
 Aquest bescanvi gasós es fa de forma passiva, per difusió, on el gasos es
mouen per diferència de concentració. Així inicialment el capil·lar que
conté sang venosa cedeix el CO2 a l’alveol, recogint seguidament l’O2
passant a ser sang arterial.
 És un procés ràpid degut a que la barrera alveolocapil·lar és molt prima
i ocupa molt espai. Aquesta velocitat es necessària per fer el bescanvi a
mesura que circula la sang, sobretot fent exercici.
Respiració cel·lular
 Un cop a la sang l’O2 s’uneix a l’hemoglobina, proteïna present a la
sang, que capta l’O2 si està en excés (alvèol) i l’allibera si hi és escàs
(teixit).
 Quan la sang oxigenada arriba als teixits l’O2 passa a les cèl·lules degut a
la diferència de pressió d’O2 i les cèl·lules utilitzen aquest O2 per generar
energia, segons la reacció de Respiració cel·lular.
Molècula orgànica + O2 → Energia + CO2 + H2O
 Al consumir-se l’O2, la seva concentració a les cèl·lules sempre és baixa,

per la qual cosa l’hemoglobina sempre deixa anar l’O2. El CO2 creat
segueix el camí oposat a l’O2, al teixit difon cap a la sang fent-la venosa, i
al arribar als alvèols difon , per la baixa concentració a les vies
respiratòries on serà expulsat a l’atmosfera a través de la expiració.
Regulació del ritme respiratori
 El S.N controla la freqüència i la profunditat respiratòria de forma
involuntària (tronc encefàlic).
 Voluntàriament el S.N també pot variar la respiració per parlar o cantar.
Bescanvi gasós i respiració cel·lular
Manifestacions respiratòries
Alteracions del ritme respiratori
 Dispnea
 Sensació subjectiva d'una respiració difícil, laboriosa o molesta.
 Conseqüència de múltiples trastorns.
 La seva gravetat no es relaciona exactament amb la gravetat de la
malaltia subjacent, ja que estar influïda per emocions i/o estímuls
externs.
 Taquipnea
 Ritme respiratori més ràpid del normal.
 Hiperpnea.
 Ventilació per minut superior a la normal per adaptar-se a les
necessitats metabòliques.
 Ortopnea.
 Dispnea que apareix en decúbit.
Tos
 Expiració brusca i explosiva.
 Té la funció d’eliminar agents estranys de les vies respiratòries o de
vegadespot ser l’expressió somàtica de l’ansietat d’una persona
Esternut
 Expiració explosiva que surt pel nas.
 Té la funció d’eliminar agents irritants de les fosses nasals, com la pols.
 També pot ser un reflex nerviós o la resposta a una llum molt intensa.
Singlot
 Contracció sobtada i violenta del diafragma.
 La seva causa és desconeguda.
Cianosis
 Coloració blavosa de la pell o de les membranes mucoses a causa
de la manca d'oxigen en la sang.
 La cianosi pot ser causada per:
 Manca d'oxigen.
 Hemoglobina anormal
 Toxines (com el cianur).
 En general, la saturació d'oxigen de la sang ha
de baixar per sota del 90% abans que es presenti la cianosi.
Expectoració
 Manifestació íntimament lligada amb la tos, encara que pot no ser
expulsada, provocant la seva deglució.
 En la expectoració s’ha de considerar les següents característiques dels
esputs:
 El color dels esputs: blanquinós (mucosa), verdós o groguenc
(mucopurulenta amb infecció), vermellós (hemoptica), marronosa
(problemes hepàtics), salmó (edema agut) i finalment,
l'expectoració negrosa (antracosis).
 I d’altres factors importats són la quantitat, la olor, el sabor i la
consistència.
Patologia respiratòria
Insuficiència respiratòria
 És la incapacitat aguda del pulmó per mantenir una bona oxigenació de
la sang degut a trastorns de la ventilació.
 Com a conseqüència d’això la sang arterial circula menys oxigenada i el
cervell es veu afectat i provoca desorientació, confusió, impaciència,
mareig, pèrdua de coneixement, somnolència. També s’observa
taquicàrdia i taquipnea.
Malalties de les vies superiors
Rinitis
 Inflamació de la mucosa de la pituïtària, que produeix una
secreció mucopurulenta, causada per la presència de diversos
agents patògens, especialment, virus.
 Són necessàries condicions exteriors de canvis bruscos de
temperatura, humitat i un medi ambient amb substàncies irritants
suspeses en l’aire inspirat o la presència de al·lèrgens.
 Els símptomes són: calfreds, cefalea, esternuts, hidrorrea (secreció
molt líquida pel nas), obstrucció nassal i anòsmia (pèrdua de
l’olfacte) .
Sinusitis
 Inflamació dels sinus nasals anteriors (maxil·lars i frontals), i
posteriors (etmoïdals i esfenoïdals).
 Els símptomes són dolor frontal i maxil·lar acompanyat de pressió,
si estan afectats els sinus anteriors, i dolor al clatell si la
inflamació afecta els sinus posteriors.
 Causada per la presència de diferents patògens.
El refredat
 Inflamació aguda de la mucosa de les vies aèries superiors.
 Està causada per l’acció d’algun dels virus.
 Cursa acompanyat de la rinitis, la faringitis i de vegades laringitis.
 Provoca secreció de moc, dispnea, mal de coll i febrícula.
 Es tracta amb repòs, líquids tebis, antitèrmics i analgèsics.
Grip
 Infecció vírica, amb majors efectes que el refredat, exceptuant una
rinolaringitis més lleu.
 El tractament és idèntic al del refredat, però la seva duració és el
doble (1 setmana) i pot presentar complicacions.
Faringitis
 La faringitis estreptocócica és la causa bacteriana mes comuna
d’irritació de gola.
 Normalment va acompanyada de febre (> 38,3º C), pegats de
drenatge blanc a la gola i ganglis linfàtics inflamats o sensibles en
el coll.
Laringitis
 Inflamació de la mucosa laríngia, generalment d’origen víric.
 Cursa amb afonia, ronquera picor, tos, dolor, estridor, pot provocar
espasme de glotis i un quadre d’asfíxia, que generalment de nit.
 Afecta més a nens i nenes.
 Causada per inhalació d’ irritants, refredat, fatiga de la veu...
Malalties de les vies inferiors
Bronquitis
 Inflamació de la mucosa bronquial que generalment s’acompanya
de traqueïtis, rinitis, laringitis o faringolaringitis.
 Les causes més comuns solen ser infeccioses, per bacteris com el
pneumococ, l’estafilococ, els virus de la grip, agents irritants com
el tabac, el fred o la pol·lució atmosfèrica i l’exposició a la pols.
 El símptomes són: esputs, tos seca que evoluciona a tos productiva
amb expectoració, roncus i sibilàncies.
 Si no es cura, la persona empitjora i li apareix dispnea i cianosi.
 La bronquitis es fa crònica quan apareix durant tres mesos l’any,
durant dos anys consecutius.
Malalties de les vies inferiors
Asma Bronquial
 Obstrucció generalitzada, intermitent o reversible que afecta la
part baixa de les vies respiratòries a causa d’un estretament de les
vies aèries que ocasionen un quadre de dispnea.
 Generalment és degut a al·lèrgies o a infeccions de vies
respiratòries.
 S’acompanya de sibilàncies, dispnea, tos amb esputs, febre, i
taquipnea.
 Segons la duració del quadre parlem de:
 Crisis asmàtica: de escassa intensitat i curta durada
(< 1 hora).
 Atac asmàtic: dura entre una hora i un dia.
 Estat asmàtic: dura més de vint -i -quatre hores
Malalties pulmonars
Bronquièctasis
 Dilatació irreversible dels bronquis, que presenta en les seves
parets signes d’inflamació i atròfia de la mucosa ciliar.
 Conseqüència d’infeccions víriques com el xarampió, o de la
inhalació de substàncies tòxiques que causen bronquitis, fibrosis i
tuberculosis.
 Cursa amb tos amb espots fètids, de vegades acompanyats de sang.
 Als pulmons s’ausculten estertors humits, hi ha febre i els dits
s’inflen moltíssim.
Emfisema Pulmonar
 Malaltia irreversible dels alvèols acompanyada d’una disminució
de l’envà interalveolar i el teixit que el sustenta.
 Les causes principals són: tabaquisme, infeccions bronquials i
agents químics inhalats.
 S’acompanya de dispnea d’esforç degut a l’obstrucció de les vies
aèries.
 La persona afectada també presenta tos, taquipnea, expiració
prolongada, tòrax en forma de tonell, i cianosis.
Malalties pulmonars
Atelèctasis
 Disminució del teixit pulmonar degut a la manca d’aire als alvèols
d’un lòbul pulmonar com a conseqüència de malalties que
provoquen insuficiència respiratòria, com la tuberculosis
pulmonar, i els tumors bronquials.
Pneumònia
 Inflamació aguda o crònica de les cavitats alveolars dels pulmons.
 La causen infeccions per pneumococs, estafilococs i estreptococs.
 S’acompanya de tos productiva(amb esputs), febre, dolor toràcic,
taquicàrdia, respiració difícil i sorolls respiratoris.
Tuberculosis pulmonar
 Infecció del pulmó produïda pel bacil de Koch (mycobacterium
tuberculosis).
 Generalment afecta als pulmons, els bronquis i la pleura.
 Sovint passa desapercebuda per l’absència de símptomes, altres
vegades s’acompanya de febre, tos seca, insuficiència respiratòria,
amb dolor toràcic, poca expectoració, dispnea, astènia i anorèxia.
 Avui en dia els casos han augmentat, malalts de SIDA o indigens.
Malalties pulmonars
Malaltia pulmonar obstructiva crònica (MPOC)
 Obstrucció generalitzada i progressiva de les vies aèries, a més de
la destrucció de moltes parets alveolars.
 Els afectats tenen dificultats respiratòries, sobretot a l’expiració
(l’obstrucció es tal que arriba un moment que els hi costa apagar
una espelma).
 És una mena d’estadi final comú de totes les malalties
respiratòries.
 Els dos principals trastorns són emfisema i bronquitis.
 Afecta el 20% dels majors de 65 anys.
 3era causa de mort i 2ona d’incapacitat.
 Les principals causes són:
 Fum del tabac (80-90%).
 Tòxics laborals.(Mines, cereals, dissolvents).
 Contaminació atmosfèrica (SO).
Malalties pulmonars
Malaltia pulmonar obstructiva crònica (MPOC)
 Les manifestacions progressives són:
 Tos seca, seguida d’esputs, cada cop més freqüents.
 Seguit de bronquitis infeccioses (per l’acumulació de moc)
cada cop més freqüents.
 Per últim causa dispnea, en principi només en determinats
esforços, però que es va intensificant sense causa, fins arribar
a la insuficiència respiratòria crònica.
 Els malalts de MPOC s’agreugen amb qualsevol malaltia
respiratòria.
 Es una malaltia incurable, per tant el tractament és pal·liatiu i
preventiu:
 Evitar els irritants (pols, tabac, fred, pol·len,etc.).
 Manteniment del pes i hidratació.
 Evacuar les secrecions bronquials (inhalacions, exercicis,etc.).
 Fer exercici moderat de forma regular.
 Vacunacions.
 Manteniment estabilitat psicològica.
Malalties pulmonars
Edema pulmonar
 Alteració aguda o crònica del pulmó que se caracteritza per
augment de líquid serós a l’interior dels alvèols pulmonars.
 Clínicament el malalt presenta sudoració abundant, dispnea intensa
amb cianosis i estertors, variació del pols i la pressió arterial.
Pleuritis
 Inflamació de la pleura visceral i de la parietal.
 La pleuritis pot presentar-se amb o sense secreció pleural. Quan
s’acompanya de secreció pleural rep el nom de pleuritis
exudativa.
 Els símptomes de la pleuritis són:
 Dolor al respirar
 Sensació d’opressió local al pit
 Reducció dels espais intercostal deguda a la postura defensiva
que adopta la persona.
 La respiració està alterada, baixa el murmuri vesicular.
Malalties pulmonars
Pulmó col·lapsat, neumotòrax
 Alteració provocada per la falta d’aire al pulmó a causa de
l’entrada d’aire entre el pulmó i la paret toràcica.
 Es pot presentar a persones sanes o en persones que pateixen un
problema com un traumatisme, asma, bronquitis o emfisema.
Malalties pulmonars
Càncers broncopulmonars
 Poden ser de quatre tipus, amb pronòstics i tractaments diferents.
 Principal causa de mort al món occidental (<10% viuen més de 5
anys).
 Un dels problemes es què als primers anys pot ser asimptomàtic.
 Més freqüent en homes que dones, encara que s’està igualant.
 Les causes són, el tabac, exposició a agents químic i físics.
 Les manifestacions depenen de la seva localització. Les més
freqüents són:
 Esputs hemoptoics.
 Infeccions respiratòries.
 Dolor toràcic.
 Pèrdua de pes.
 Debilitat muscular.
 El tractament sol ser la resecció quirúrgica de la part afectada dels
pulmons (no si és a prop de la tràquea), sempre que no estigui
disseminat.
Teràpies respiratòries
Comprèn un conjunt de procediments que tenen com a objectiu ajudar al
pacient a eliminar les secrecions respiratòries.
Alguns dels procediments que inclou la fisioteràpia respiratòria són els

exercicis respiratoris, els exercicis de percussió-vibració, i el drenatge
postural.
Algunes postures emprades en el drenatge

postural
Fisioteràpia respiratòria
Espiròmetria
S'utilitza en aquells casos en què el pacient li resulta difícil o dolorós
respirar profundament.
Es diuen inspirómetros o espiròmetres d'incentiu, en funció de la fase de la
respiració que estimulen
Inspiròmetre (a) i espiròmetre (b) d¡incentiu.

Fisioteràpia respiratòria
Percussió-vibració
És un procediment de fisioteràpia respiratòria amb la finalitat enlairar les
secrecions més profundes.
Pot realitzar-se amb les mans (percussió) o aplicant un vibrador d'ultrasons
Posició de la mà a la percusisió
Teràpia respiratòria
Oxigenoteràpia
Prèviament a la indicació mèdica del tractament amb oxigen, amb el
pulxioxímetre.
En situacions d'hipoxèmia, es fa una determinació de gasos en sang
mitjançant la gasometria arterial
Pulsiómetre aplicat al dit índex de la mà

Oxigenoteràpia
Consisteix en l'administració d'oxigen gasós a un pacient, per tal de
restablir la taxa normal en sang, fent servir els següents aparells
a) Caudalímetre amb humidificador i manómetre de

presión b) caudalímetre i humidificador per conectar a
l’oxígen central (siense manómetre de pressió).
Oxigenoteràpia
A.Mascareta
S'utilitza per administrar oxigen de forma ràpida
i durant curts períodes de temps.
B. Ulleres o cànula nasal

S’utilitzen quand el pacient ha de respirar pel
nas.
a) Cánula o
C. Sonda nasal ulleres nasals; b)
S’utilitza per administrar oxígen a través d’una mascareta; c)
sonda nasofaríngea. adaptador de la
concentració d’
oxígen caudal.
D. Tenda d’oxígen
Poden cobrir parcial (botiga facial) o totalment al pacient, i després de la seva col ·
locació s'ha d'ajustar el flux d'oxigen, que és distribuït a través d'un motor que el fa
circular al seu interior.
Oxigenoteràpia
La respiració artificial consisteix en la consecució de la ventilació del
pacient per mitjà de mètodes artificials o mecànics (respiradors), per
aconseguir una ventilació alveolar suficient, que asseguri0 l'intercanvi
gasós als alvèols pulmonars
La ventilació artificial pot ser:

 Manual (amb ambú): es realitza aplicant la màscara
del ambú sobre boca-nas del pacient i insuflant aire
a l'estrènyer la pilota amb les dues mans.
 Automàtica: es realitza amb respiradors que poden ser:
 Volumètrics (per quantitat d’aire)
 De frequência (per cicles de temps)
Model de respirador volumètric

Aparell Respiratori

Uploaded by

Document Information

Original Title

Copyright

Available Formats

Share this document

Share or Embed Document

Sharing Options

Did you find this document useful?

Is this content inappropriate?

Copyright:

Available Formats

Aparell Respiratori

Uploaded by

Copyright:

Available Formats

APARELL RESPIRATORI

ANATOMOFISIOLOGIA I PATOLOGIA BÀSIQUES

 De forma resumida seria l’intercanvi gasós entre l’oxígen que agafem de

RESPIRACIÓ EXTERNA RESPIRACIÓ INTERNA

Anatomia de l’aparell respiratori

Vies respiratòries superiors

Anatomia de l’aparell respiratori

Anatomia de l’aparell respiratori

Anatomia de l’aparell respiratori

Anatomia de l’aparell respiratori

Anatomia de l’aparell respiratori

Anatomia de l’aparell respiratori

Anatomia de l’aparell respiratori

Anatomia de l’aparell respiratori

Anatomia de l’aparell respiratori

Anatomia de l’aparell respiratori

Anatomia de l’aparell respiratori

Anatomia de l’aparell respiratori

Anatomia de l’aparell respiratori

Anatomia de l’aparell respiratori

Molècula orgànica + O2 → Energia + CO2 + H2O

 Al consumir-se l’O2, la seva concentració a les cèl·lules sempre és baixa,

Alguns dels procediments que inclou la fisioteràpia respiratòria són els

Algunes postures emprades en el drenatge

Inspiròmetre (a) i espiròmetre (b) d¡incentiu.

Pulsiómetre aplicat al dit índex de la mà

a) Caudalímetre amb humidificador i manómetre de

B. Ulleres o cànula nasal

La ventilació artificial pot ser:

Model de respirador volumètric

You might also like