Bloc 4.

SISTEMA CARDIPULMONAR

ÍNDEX
SISTEMA CARDIOPULMONAR.
(Sistema Respiratori i Sistema Cardiovascular)

1- Funcions del sistema Respiratori.

2- Anatomia del sistema Respiratori.
2.1. Parts del nas, boca, faringe.
2.2. Parts de la laringe.
2.3. Parts de la tràquea, bronquis i pulmons.
3- Fisiologia del sistema Respiratori.
4- Adaptacions del sistema Respiratori.
5- Malalties i trastorns del sistema Respiratori.
6- Sistema Cardiovascular: circulació en l'espècie humana.
7- Anatomia del cor, venes i artèries.
8- Fisiologia del cor, venes i artèries.
9- Adaptacions del sistema Cardiovascular a l'exercici físic.
10- Malalties i trastorns del sistema Cardiovascular.

El sistema Respiratori, juntament amb el sistema Cardiovascular, formen el sistema

CARDIOPULMONAR.
El sistema cardiopulmonar és essencial per a l'adaptació del cos humà a l'exercici físic i als
moments habituals del dia a dia, fins i tot, a l'hora de mantenir la Taxa de Metabolisme Basal
(TMB).

El sistema Respiratori s'encarrega de l'intercanvi de gasos (captació d'oxigen i eliminació de diòxid

de carboni entre la sang i l'aire).
El sistema Cardiovascular transporta la sang, que conté els gasos respiratoris, entre els pulmons i les
cèl·lules del cos.

1- Funcions del sistema Respiratori.

- Intercanvi de gasos: que es realitza en els epitelis alveolars i a través dels capil·lars pulmonars.

- Conducció de gasos: des de l'exterior a l'epiteli d'intercanvi, gràcies als orificis respiratoris i el
sistema de tub cada vegada de menor diàmetre (circulació traqueal).

- Ventilació pulmonar: l'aire ha de renovar-se per poder seguir aportant oxigen. L'entrada d'aire al
sistema pulmonar s'anomena inspiració, la sortida de l'aire expiració. La intensitat i ritme
respiratori dependran de la demanda d'oxigen de l'organisme.

- Manteniment de temperatura i humitats adequades: es realitza en tot el recorregut però sobretot en

la cavitat nasal on s'humiteja i escalfa si la temperatura és freda.

- Neteja de les impureses de l'aire: part d'aquesta neteja es realitza a la cavitat nasal on queden
adherides les partícules sòlides que conté l'aire. També s'adhereixen a tota la superfície de l'arbre
bronquial on existeixen mecanisme d'evacuació d'aquestes impureses.
2- Anatomia del sistema Respiratori.
Les vies respiratòries superiors estan constituïdes pel nas, cavitat nasal, els sins paranasals i la
faringe.
Aquestes vies escalfen, humitegen i filtren l'aire que hi penetra, per protegir les vies respiratòries
inferiors contra les partícules, els microorganismes patògens i les condicions ambientals extremes.

Les vies respiratòries inferiors estan constituïdes per la laringe, la tràquea, els pulmons, els bronquis
i els bronquiols.

2.1. Parts del nas, boca, faringe.

NAS: és una prominència formada per os i cartílag, situada a la zona mitjana de la cara, a l'interior
de la qual s'estenen 2 cavitats, les fosses nasals, des dels orificis nasals fins als orificis posteriors
(situats a la faringe). Totes 2 cavitats estan separades per un septe osteocartilaginós i es comuniquen
amb les glàndules lacrimals i amb els sins nasals.
Les fosses nasals estan revestides d'una mucosa amb cilis que secreten líquid mucós per escalfar
l'aire, humitejar-lo i filtrar-lo, ja que retenen partícules de pols i microbis.

BOCA: consta d'un paladar dur ossi (constituït pels ossos maxil·lars i palatí) que forma el sòl de la
cavitat nasal i separa les cavitats oral i nasal.
Per darrere el paladar dur s'estén un paladar tou i carnós. La cavitat bucal és l'espai on s'inicia la
digestió de l'aliment, per on també es pot agafar aire.

FARINGE (o gola): és un conducte d'uns 14cm de longitud situat a la part posterior de la boca i el
nas, que permet el pas de l'aire.

La faringe es divideix en 3 parts:

1- Nasofaringe (o part superior): a la paret posterior hi ha l'amígdala faríngea i a les parets laterals
s'hi ubiquen els conductes auditius.

2- Orofaringe: s'estén entre el paladar tou i la base de la llengua. Al final del paladar tou hi podem
observar l'úvula (massa de teixit muscular que es troba penjant).

3- Laringofaringe: és la part final que comunica amb l'esófag.

2.2. Parts de la laringe.

Té com a funcions: produir la veu i protegir les vies respiratòries contra l'entrada de substàncies
durant la deglució. És un conducte d'uns 4 cm de longitud que connecta la faringe amb la tràquea.
Està formada per cartílags articulats, revestits de mucosa i moguts per músculs, lligaments, vasos i
nervis.
Internament té una obertura estreta, la glotis, limitada lateralment per les cordes vocals, dues a cada
costat
Els cartílags principals de la laringe són:
Cartílag tiroide: té forma d'escut i és el més gran. La superfície anterior forma una vora gruixada,
anomenada nou del coll, més prominent en homes.

Epiglotis: té forma de calçador. Durant la deglució, la laringe ascendeix i l'epiglotis es plega sobre
la glotis, de manera que impedeix l'entrada de líquids o aliments sòlids a les vies respiratòries.

Cartílag cricoide: forma la paret inferior de la laringe.

2.3. Parts de la tràquea, bronquis i pulmons

La TRÀQUEA és un tub resistent i flexible, amb un diàmetre de 2 a 2,5cm i una longitud d'un
11cm. Comença per davant de la sisena vèrtebra cervical i acaba a la zona de la cinquena vèrtebra
dorsal, on es ramifica i forma els bronquis. La part interna de la tràquea està revestida d'un teixit
epitelial ciliat que produeix mucositat. Aquest teixit reté les impureses que provenen de l'exterior i
les elimina a través dels moviments reflexos com la tos.
Al llarg del tub traqueal es disposen de 15-20 cartílags traqueals amb forma de C, que proporcionen
rigidesa a les parets de la tràquea i la protegeixen. Cada cartílag traqueal està unit als cartílags
veïns per lligaments elàstics amb forma d'anell.

Els BRONQUIS primaris: el bronqui dret s'introdueix cap el pulmó dret i és curt i ample. El
bronqui esquerra, que s'introdueix cap el pulmó esquerra, és més llarg i estret, ja que
hi ha el cor en aquest costat. Els bronquis primaris, igual que la tràquea, tenen anells
cartilaginosos de suport en forma de C. El bronqui primari dret té més diàmetre que l'esquerre. Per
aquest motiu, els objectes estranys que penetren a la tràquea acostumen a quedar allotjats al bronqui
dret més que a l'esquerra.
(En aquest cas s'aplica la Maniobra de Heimlich que aprendrem a realitzar a la formació de primers
auxilis) .

Cada un dels bronquis primaris s'introdueix en una fissura de la zona mitjana del pulmó
corresponent i després es ramifica. Aquesta zona també és el punt d'accés per als vasos i els
nervis pulmonars. Aquest complex s'anomena arrel del pulmó.

Els PULMONS són dos òrgans esponjosos amb forma cònica, situats al tòrax i recolzats sobre la
superfície del diafragma. Estan dividits en lòbuls, separats per fissures fines i profundes. El pulmó
dret presenta 3 lòbuls i el pulmó esquerra 2 lòbuls.
El pulmó dret és més ample que l'esquerra ja que el cor i els grans vasos estan desplaçats cap a la
cavitat pleural esquerra.
El pulmó esquerre és més llarg que el dret perquè el diafragma ascendeix al costat dret per adaptar-
se al fetge. Cada pulmó està recobert per 2 membranes anomenades pleures que limiten la cavitat
pleural, a l'interior de la qual hi ha el líquid pleural. Les pleures protegeixen els pulmons i eviten el
fregament amb la cavitat toràcica durant el procés d'inspiració i expiració de l'aire.

Els bronquis pulmonar es divideixen en una sèrie de bronquis secundaris o BRONQUIS

LOBULARS. El bronqui primari dret es divideix en 3 bronquis lobulars: superior, mitjà i inferior.
El bronqui primari esquerra es divideix en 2 bronquis lobulars: superior i inferior.

Els bronquis lobulars es ramifiquen en BRONQUIS TERCIARIS. Cada un dels bronquis terciaris
condueix aire a una regió específica del pulmó, el segment broncopulmonar, on es ramifica diverses
vegades en bronquíols, que finalment es connecten amb els ALVÈOLS PULMONARS.

Cada pulmó conté milions d'alvèols que li proporcionen un aspecte esponjós i gran superfície per a
l'intercanvi de gasos entre els pulmons i la sang.
3- Fisiologia del sistema Respiratori.

El procés respiratori comprèn les etapes següents: la ventilació pulmonar, l'intercanvi de gasos entre
els alvèols i la sang (hematosi), l'intercanvi de gasos entre les cèl·lules i la sang, i la respiració
cel·lular (processos metabòlics).

VENTILACIÓ PULMONAR.
La ventilació pulmonar o respiració mecànica és un procés cíclic que renova i manté constant la
quantitat d'aire del pulmons.
Comprèn 2 fases: la inspiració, que introdueix l'aire als pulmons, i l'expiració, que l'expulsa.
En aquest procés hi intervenen: el diafragma, els músculs intercostals i els múscul abdominals.
- Durant la inspiració, el diafragma i els múscul intercostals es contreuen, les costelles s'eleven i
l'estern va cap endavant. D'aquesta manera augmenta augmenta la caixa toràcica i el volum dels
pulmons i l'aire entre cap els pulmons.

- L'expiració es produeix quan el diafragma i els músculs intercostals es relaxen i tornen a la seva
posició habitual, les costelles baixen, i disminueix el volum de la caixa toràcica i dels pulmons, això
fa que l'aire sobrant surti a l'exterior.

INTERCANVI DE GASOS.
Durant l'intercanvi de gasos, l'aire que entre als alvèols és ric en oxigen mentre que l'aire que surt és
ric en diòxid de carboni i pobre en oxigen.
L'intercanvi de gasos entre l'aire dels alvèols i la sang s'anomena hematosi i es fa per difusió
passiva. Això vol dir que passa del lloc de més concentració al de menys, factor que determina la
pressió parcial que exerceix un gas i el sentit de la difusió:
- L'oxigen està més concentrat en l'aire alveolar que en la sang, i és per això que passa del l'alvèol al
líquid sanguini.
- En l'aire alveolar, el diòxid de carboni està menys concentrat que en la sang i passa del líquid
sanguini a l'alvèol.
La zona alveolar d'intercanvi de gasos marca la relació entre els sistemes respiratori i circulatori ja
que:
- Els alvèols estan envoltats de capil·lars sanguinis.
- La sang oxigenada surt dels alvèols per les branques de les venes pulmonars cap el cor i, des del
cor, a tot el cos.
- La sang poc oxigenada arriba als alvèols a través de les ramificacions de l'artèria pulmonar.

EL BALANÇ RESPIRATORI.
En un balanç respiratori estàndard, i tenint en compte que el nombre d'inspiracions varia amb l'edat,
sexe i amb l'activitat física, a la persona adulta en situació de repòs, hi ha entre 12 i 18 inspiracions
per minut (en els infants entre 25 i 35).
Això vol dir que cada minut entren i surten de l'aparell respiratori entre 6 i 9 litres d'aire.

En el balanç respiratori, es tenen en compte les següents variables:

- Volum corrent: una inspiració normal permet l'entrada de 0,5 litres d'aire.

- Volum de reserva inspiratòria: en condicions d'esforç, es pot realitzar una inspiració forçada que
permet que entrin als pulmons 3 litres més a l'home i uns 2 litres més a la dona (aire
complementari).
- Volum de reserva expiratòria: en una expiració normal s'expulsen els 0,5 litres d'aire. En una
expiració forçada pot sortir, a més de l'aire normal, aproximadament 1 litre més d'aire, en l'home i
uns 700ml en la dona.

- Volum residual: és l'aire que resta als pulmons, suposa una petita quantitat d'aire que en l'home és
de 1,2 litres i en la dona uns 1,1 litres.

A més a més, no tot el volum d'aire inspirat participa en l'intercanvi de gasos, una part ocupa espais
de les vies aèries sense arribar als alvèols. Aquest aire no inspirat és d'uns 150 ml. Com que el
volum inspirat és d'uns 500ml d'aire, només uns 350ml arriben als alvèols i participen en
l'intercanvi de gasos.

4- Adaptacions del sistema Respiratori.

4.1. L'altitud i el sistema respiratori.

Sabem que la pressió atmosfèrica disminueix amb l'altitud. Es considera que la pressió mitjana a
nivell de la mar és de 760mmHg i disminueix 1mmHg cada 10m d'elevació. A l'Everest la pressió
atmosfèrica és de 250mmHg.
A causa d'aquesta pressió les pressions parcials dels gasos de l'aire també disminueixen,tot i que la
composició gasosa de l'aire no canvia, i conté igualment un 21% d'oxigen.

Les pressions parcials d'oxigen en els dos casos serien:

- A nivell de la mar: 0,21 x 760mmHg = 159,6 mmHg
- A l'Everest: 0,21 x 250mmHg = 52,5 mmHg (molt més baixa
que a nivell de la mar).

Per tant, amb l'altitud, l'aire s'empobreix en oxigen i el que arriba als alvèols en conté en menor
quantitat. Es produeix una hipòxia que és una disminució d'oxigen als teixits. La pressió arterial de
la persona també disminueix. Davant la disponibilitat més baixa d'oxigen, l'organisme
inicialment s'hi acomoda mitjançant hiperventilació i taquicàrdia.

Si la hipòxia continua, l'organisme s'aclimata de la següent manera:

- Augment dels mecanismes de ventilació pulmonar.
- Elevació de la capacitat difusora dels pulmons.

El MAL D'ALTURA és un dels problemes associats a l'altitud, que es pot manifestar 4 hores
després de l'arribada i a partir dels 2500m.
Els símptomes són: mal de cap, pèrdua de gana, nàusees, vertigen, insomni, dispnea i disminució de
la producció d'orina. La lesió més important que pot causar el mal d'altura és l'edema pulmonar.
4.2. RESPIRAR A LES PROFUNDITATS.
En el medi aquàtic, la pressió augmenta amb la profunditat. A la pressió atmosfèrica s'hi suma la
pressió de la columna d'aigua (pressió hidrostàtica).
A nivell de la mar la pressió atmosfèrica és d'1 atmósfera (760mmHg), a 10 m de profunditat la
pressió és de 2 atm; a 20m és de 3atm i a 90m és de 10 atm. Aquest augment de pressió produeix
una disminució del volum dels gasos i un augment de la seva densitat. Els efectes d'aquest pressió
es manifesten sobre l'aire que hi ha a l'interior del nostre organisme, de manera que quan
augment la pressió exterior es comprimeixen els pulmons i altres regions del nostre organisme.

Al nostre cos hi ha diverses cavitats que contenen aire i, per tant, que es comprimeixen quan
bussegem. Si d'alguna manera s'aconsegueix igualar la pressió interior amb l'exterior, no es notaran
molèsties; en cas contrari, la diferència de pressions pot originar problemes importants.

La DESCOMPRESSIÓ, és imprescindible quan un bussegedor respira aire de la botella durant

molta estona, ja que la quantitat de nitrogen dissolt en els líquids del cos, augmenta de manera
considerable. El nitrogen es comença a eliminar quan disminueix la pressió dels pulmons, en
ascendir, però aquest procés tarda unes quantes hores. Si es fa de manera brusca, les bombolles de
nitrogen que es formen poden bloquejar els vasos sanguinis i produir dolors forts o ocasionar la
mort.

6- SISTEMA CARDIOVASCULAR.

El sistema circulatori és un element vascular que té com a funcions:

- La distribució de substàncies com ara: aliments procedents del sistema digestiu cap als teixits,
oxigen dels pulmons als teixits, hormones de les glàndules als òrgans diana, productes de rebuig,
elements que intervenen en la defensa de l'organisme,...
- Regular la temperatura corporal.
- Altres processos específics com: posar-se vermells, erecció del penis,...

La CIRCULACIÓ en l'espècie humana

A l'espècie humana, i a la resta de mamífers, la circulació és: tancada, doble i completa.

Circulació tancada.
És a dir, la sang viatja per dins d'uns conductes (artèries, capil·lars i venes) que la duran fins a les
diverses cèl·lules i després tornaran a recollir-la.

Circulació doble.
La circulació de la sang s'efectua als dos circuits següents:

A) Circulació menor o pulmonar: es porta a terme en el circuit que s'estableix entre el cor i els
pulmons. Té com a missió deixar, als alvèols pulmonar, el diòxid de
carboni, recollit dels teixits de tot el cos, per ser expulsat a l'exterior i captar l'oxigen per tornar al
cor amb la sang oxigenada.
Aquest circuit està constituït pel: ventricle dret, artèria pulmonar, capil·lars pulmonars, 4 venes
pulmonars i l'aurícula esquerra

B) Circulació major o general: té lloc a través del circuit que s'estableix entre el cor i els diferents
òrgans del cos. Té com a missió transportar l'oxigen i els aliments a totes les cèl·lules i recollir-ne
els productes de rebuig del metabolisme per conduir-los als òrgans encarregats de la seva
eliminació.
Aquest circuit està constituït pel: ventricle esquerra, l'artèria aorta, els capil·lars dels teixits, les
venes cava i l'aurícula dreta.

Circulació completa.
Dins el cor no es mescla la sang rica en oxigen amb la sang pobre en oxigen.

7- ANATOMIA del Cor, venes i artèries.

El cor és un òrgan buit format per un teixit muscular especialitzat, anomenat teixit muscular estriat
cardíac.
El volum i el pes del cor varien en cada persona i depèn del pes, alçada, edat,... Més o menys la
mida del cor correspon al volum del puny tancat de la persona. Aproximadament el cor d'un home
adult pesa uns 300 g i el d'una dona adulta uns 225 g

Localització: el cor es troba a la regió mitjana del tòrax (anomenat mediasti), just darrera de l'estern
i per davant de l'esòfag. Descansa, lleugerament inclinat i mirant cap a l'esquerra, sobre diafragma.
Aproximadament, 2/3 del cor es troben a l'esquerra de la línia mitjana del cos.

Embolcalls del cor i paret cardíaca: com que el cor es mou i està molt protegit per diferents
estructures rígides, cal evitar les friccions entre superfícies. Per això el cor està embolcallat per un
sac prim anomenat pericardi. El pericardi està composat per 2 capes i entre les dues capes trobam el
líquid pericardíac, que lubrica contínuament les superfícies del pericardi i permet que el cor es
mogui amb facilitat durant la contracció. La paret del cor presenta 3 capes constituïdes per diferents
teixits, des de fora cap a dins són: epicardi, miocardi i endocardi.

Estructura del cor: el cor està format per 2 tipus d'elements, les cambres (o cavitats) i les vàlvules
cardíaques
- Cambres cardíaques: a l'interior del cor hi ha 4 cavitats o cambres. Les 2 superiors són les
AURÍCULES, i les 2 inferiors són els VENTRICLES.
Entre les cavitats esquerre i dretes hi ha un septe que les separa, anomenat septe auricular i septe
ventricular. Les aurícules reben la sang procedent de diferents teixits a través de les venes, i per això
reben el nom de cavitats receptores.
Els ventricles expulsen la sang procedent de les aurícules cap als teixits a través de les artèries, són
cavitats de bombament.
Com que els ventricles necessiten generar una força més gran per expulsar la sang que les aurícules,
presenten un miocardi ventricular més gruixut que les aurícules. Igualment, el ventricle esquerre
expulsa la sang cap a la major part dels vasos sanguinis del cos, té més massa
muscular que el ventricle dret.

- Vàlvules cardíaques: El flux de la sang només té lloc en una direcció i les vàlvules cardíaques són
les estructures anatòmiques encarregades de controlar aquest flux.

Hi ha 2 tipus de vàlvules cardíaques: les vàlvules auriculoventriculars i les vàlvules semilunars.

a) Les vàlvules auriculoventriculars: connecten les aurícules i els
ventricles entre sí.

La seva funció és impedir que la sang que ha passat de les aurícules als ventricles retrocedeixi.
- La vàlvula tricúspide és la vàlvula auriculoventricular separa l'aurícula i el ventricle dret. Es diu
tricúspide perquè té 3 valves (o cúspides).
- La vàlvula bicúspide (o mitral), separa l'aurícula i el ventricle esquerres. Es diu bicúspide perquè
està constituïda per 2 cúspides (o valves).

b) Les vàlvules semilunars: són les vàlvules que obstaculitzen el retorn del flux sanguini des de
l'artèria aorta i el tronc pulmonar cap als ventricles.
- La vàlvula aòrtica semilunar (entre l'artèria aorta i el ventricles)
- La vàlvula pulmonar semilunar (entre el tronc pulmonar i els ventricles).

Característiques principals d'artèries, capil·lars i venes:

a) Les ARTÈRIES transporten la sang des del cor. Presenten unes parets gruixades, dures, elàstiques
i resistents a les altes pressions amb les quals la sang surt del cor.

Hi ha 3 tipus d'artèries: elàstiques, musculars i arterioles.

- Artèries elàstiques: són les més grans del cos, com l'artèria aorta.
- Artèries musculars: transporten la sang cap als òrgans i teixits més específics. Per exemple, les
artèries branquials.
- Arterioles: són les artèries ramificades a mesura que les artèries s'allunyen del cor. Les seves
parets es fan més primes i fines.

b) Els CAPIL·LARS són vasos microscòpics que transporten la sang des de les arterioles fins a les
vènules i venes.
Els capil·lars originen les vènules,i aquestes, les venes. Són els principals vasos d'intercanvi del
sistema cardiovascular, a través del seves parets primes, ja que arriben a totes les cèl·lules del cos.

c) Les VENES transporten la sang cap al cor. A mesura que les venes s'apropen al cor, es van
convertint cada vegada en vasos més grans, perquè recullen més sang al seu interior. Les venes
disposen al seu interior (llum) de vàlvules que impedeixen el retorn venós, ja que la majoria de les
venes la sang flueix contra la gravetat i no amb una gran pressió.

8- Fisiologia del cor, venes i artèries.

La funció del cor és bombar la sang als teixits del cos i, perquè aquesta funció es dugui a terme de
la manera més eficaç, i eficient possible. Les seves 4 cavitats i les 4 vàlvules han d'actuar d'una
manera altament sincronitzada.
Els dos costats del cor, treballen junts i a la vegada. Tot i que cada un té una funció diferent.

Tot aquest treball és el que es coneix com a CICLE CARDÍAC i és quan es produeixen els
moviments de SÍSTOLE (contracció) i DIÀSTOLE (relaxació):

- A la dreta del cor: La sang desoxigenada entra a l'Aurícula Dreta (AD) des de la vena cava. L'AD
es contreu i permet que la sang entri al ventricle dret (VD), després la vàlvula tricúspide es tanca
per a que la sang no retrocedeixi cap a AD.
El VD es crontreu i la sang va per l'artèria pulmonar als pulmons, la vàlvula pulmonar es tanca. En
els pulmons la sang s'oxigena i torna al cor per la vena pulmonar a la aurícula esquerra (AE).

A l'esquerra el cor: l'Aurícula Esquerra (AE) es contreu, la sang va cap el Ventricle Esquerra (VE).
La vàlvula mitral es tanca per evitar el retrocés de la sang.
El VE es contreu i la sang va per l'artèria Aorta a totes les parts del cos. La vàlvula aòrtica es tanca
per evitar retrocés de la sang.

CONDUCCIÓ ELÈCTRICA al COR.

El miocardi (múscul estriat del cor) té unes característiques específiques que el fan únic perquè, a
diferència dels músculs estriats esquelètics, es pot contreure i relaxar sense una estimulació directe
del Sistema Nerviós (encara que també està connectat al sistema nerviós pel sistema
parasimpàtic i simpàtic).
A més a més, les cèl·lules autorítmiques miocardíaques (o cèl·lules marcapassos) són les cèl·lules
especialitzades en el correcte funcionament del la conducció elèctrica cardíaca.

9- Adaptacions del sistema Cardiovascular a l'exercici físic.

Distingirem 2 tipus d'adaptacions a l'exercici físic: exercici de força i exercici predominantment
aeròbic.
1) Adaptacions Cardiovascular a l'exercici de FORÇA.
- Hi ha un lleuger increment de la quantitat d'oxigen (consum d'oxigen) que necessiten els músculs
per fer l'esforç, per això hi ha una redistribució del flux sanguini cap als músculs actius.
- Augmenta la tensió arterial. Per això, aquests tipus d'exercicis estan desaconsellats per a persones
amb hipertensió.

2) Adaptació Cardiovascular a l'exercici predominantment AERÒBIC.

L'activitat física aeròbica té un gran impacte sobre el sistema cardiovascular ja que:
- Modifica els valors de determinades variables en situacions de repòs, i en situacions d'exercici
d'intensitat contínua.
- Si es practica regularment, una activitat física aeròbica fa augmentar el volum plasmàtic i el volum
dels glòbuls vermells, fet que millora el transport d'oxigen.
- Augmenta la densitat i el diàmetre de les arterioles coronàries, sense produir-se canvis en la
densitat capil·lar del miocardi.