APARELL RESPIRATÒRI Andrea Ortiz Bigas

1. INTRODUCCIÓ A L’APARELL RESPIRATÒRI

Aquest està constituït per aquelles estructures que permeten el procés que anomenem
hematosi, aquest és el procés d’oxigenació de la sang, aquell vinculat a la circulació menor. A
part d’aquest procés principal d’oxigenació de la sang i alliberament del CO2 que s’ha produït
de la respiració cel·lular, aquestes estructures també participen en altres funcions importants
com són:

-L’olfacte→ a nivell del nas, hi tindrem receptors que ens permetran percebre les diferents olor.

-Fonació→ ja veurem que a nivell de la laringe hi tenim unes estructures que ens permeten
generar la veu.

A part d’això, algunes de les estructures d’aquest aparell, són molt importants en la preparació
de l’aire per que aquest arribi als pulmons en unes condicions que no els perjudiquin. Si l’aire
entrés molt fred o molt sec als pulmons, podrien irritar l’epiteli respiratori i causar problemes;
per tant, tenim unes estructures que s’encarreguen d’humitejar i escalfar aquest aire.

L’aparell respiratori el dividim en 2 porcions:

-Vies respiratòries superiors→ A grans trets, aquestes vies són

aquelles que es troben per sobre del tòrax. Trobem el nas, fosses
nassals, faringe i laringe.

-Vies respiratòries inferiors→ A grans trets, aquestes vies són

aquelles que es troben a nivell del tòrax. Tot i que la tràquea té
una porció que es troba a nivell cervical, a nivell del coll. Trobem
la tràquea, l’arbre bronquial o bronquis i els pulmons.

2. NAS
2.1. MORFOLOGIA EXTERNA

A la morfologia exterior del nas hi podem distingir les següents estructures:

-Arrel del nas (1)→ és la zona que uneix el nas amb el front.

-Dors del nas (2)→ és la part del nas que forma el seu perfil i acaba en la
punta del nas anomenada àpex o vèrtex (3).

-Narines (4)→ són els orificis del nas.

APARELL RESPIRATÒRI Andrea Ortiz Bigas

-Ales del nas (5)→ les trobem al voltant de les Narines, és una porció del nas que es pot moure
lleugerament.

-Solc nasogenià/ nasolabial (6)→ es troba entre el nas i la galta, i amb l’edat cada cop es va
marcant més.

2.2. MORFOLOGIA INTETNA

Internament veiem que el nas està format per 2 porcions diferents:

-Porció òssia:

·Nasals (1)→ són uns petits ossos en forma de teula que constitueixen
la regió del dors del nas. Són part de l’esplancnocrani.

·Apòfisis frontal del maxil·lar (2)→ es troba a la regió més lateral del
nas. Aquest os és una porció e l’os maxil·lar, i s’acaba unint amb l’os
frontal.

-Porció cartilaginosa:

·Septal (3)→ és un cartílag únic que es troba a la part central i forma

part del septe nassal.

·Alars (4)→ s’articula amb el cartílag Septal, i és un os doble. Formaran la regió de les ales del
nas.

·Nasal lateral (5)→ s’articula amb el cartílag Septal, i és un os doble. Aquests formen part també
del dors del nas.

Per sobre d’aquesta porció òssia i els cartílags nassals hi trobem un múscul
de la mímica anomenem múscul nasal (6), i a les regions laterals hi trobarem
algun altre múscul de la mímica com es l’elevador de l’ala del nas i el llavi
superior.

2.3. FOSSES NASALS

A l’interior del nas hi trobem unes cavitats que anomenem fosses nassals, en tenim 2, una per
cada costat, i a la regió central, hi tenim el septe nasal que separa aquestes 2 fosses nasals.

Les fosses nasals les hem d’imaginar com una estructura prismàtica, mes o menys allargada en
el qual tindríem un orifici anterior, un posterior, un terra, un sostre i unes parets laterals.
APARELL RESPIRATÒRI Andrea Ortiz Bigas

Aquestes parets laterals s’anomenen respectivament les parets medial o septal (s’anomena així
perquè esta on trobem el septe) i la paret lateral o turbinal (s’anomena així perquè en aquesta
hi tenim uns plecs que són els cornets nasals).

En aquesta fossa nasal hi tindrem una obertura anterior on hi

trobem el vestíbul (1), això és l’espai que tenim just després de la
narina on fiquem el dit al nas. Aquest presents un epiteli que és
diferent al de les fosses nasals, l’epiteli de les fosses nasals és un
epiteli que genera moc, mentre que el vestíbul presenta un epiteli
similar a la pell de la cara, inclús presenta normalment pèls bastant desenvolupats que
anomenem vibrisses, que tenen una funció protectora, evita que cossos estranys o insectes o el
que sigui, entri i s’instal·li a l’interior de les fosses nasals.

Entre el vestíbul i la resta de la fossa hi ha un límit visible que anomenem limbe del vestíbul,
això en quant a la regió anterior de les fosses. A nivell de la regió posterior tenim un orifici, que
és necessari perquè l’aire pugui travessar les fosses nasals i dirigir-se cap a la faringe, aquest
s’anomena coana (2), en tenim dues. Les veurem a nivell de la base del crani.

Al terra de la fossa nasal esta constituït pel paladar (3), que ja veurem que aquest té una porció
tova, formada per músculs i aponeurosis, anomenat paladar tou, i una porció dura formada per
os, anomenada paladar dur.

Al sostre de les fosses nassals hi trobem una superfície òssia amb moltes perforacions, presenta
petits orificis, que serviran pel pas de les fibres del nervi olfactori (pintades de color groc a la
imatge), l’anomenem làmina cribrosa (4). Aquesta és la part superior de l’etmoide del
neurocrani.

A nivell de les fosses nassals, hi trobarem 2 tipus d’epiteli, més enllà del limbe (descartant el
recobriment que té el vestíbul, que és una pell modificada però molt similar a la pell) :

-Mucosa respiratòria→ recobreix la major part de la fossa nassal. Esta especialitzada en

proporcionar humitat a l’aire, escalfar-lo, i atrapar les particules que poden estar surant o
disperses en aquest aire.

-Mucosa olfactòria→ la trobaríem a la part superior de la fossa nassal, és aquesta mucosa la

que presentarà els receptors per l’olfacte, estarà innervada pel nervi olfactori (primer parell
cranial), i serà aquesta mucosa la responsable de la percepció de les olors.
APARELL RESPIRATÒRI Andrea Ortiz Bigas

Les fosses nassals estan obertes tant anterior com posteriorment, per això a l’escola quan un
nen es donava un cop al nas i li començava a sagnar, es taponava la narina amb cotó-fluix i se’l
posava amb el cap mirant amunt, així doncs el que passava és que la sang baixava per la coana
fins arribar a la faringe. Si el cop és petit no hi ha cap problema en fer això, però si presenta el
que anomenem epistaxis, una hemorràgia forta que pot inclús arribar a provocar hipovolèmia,
dessagnant-se, en aquestes situacions si seguíssim el mateix procediment que amb el nen, el
pacient podria seguir sagnar tranquil·lament per la coana fins a dessagnar-se, per tant en
aquestes situacions, el procediment que seguim és taponar la coana introduint gasses a través
de la narina, passant per les fosses nasals i s’omple tota la fossa nasal amb aquest material
hemostàtic incloent la coana i la narina, d’aquesta manera la sang queda allotjada a la fossa
nasal, es coagula i para la hemorràgia.

La coana també és molt important ja que comunica les fosses nassals amb la faringe, i això ens
és rellevant per exemple per col·locar una sonda nasogàstrica, s’introdueix pel nas, passa per la
coana i arriba a l’estomac.

PARETS LATERALS:

El que crida l’atenció de les parets laterals és la presencia d’aquests plecs que
veiem a la imatge, aquests plecs els anomenem cornets. Si fem un tall frontal
del crani, veurem que aquests són unes làmines òssies corbades que al seu
torn estan revestides de mucosa, de forma que la làmina òssia en si és molt
prima però la mucosa és molt gruixuda. Distingim 3 cornets típicament:

-Superior (1)→ forma part de l’etmoide (pintat de color groc a la imatge).

És més petit i es situa més posteriorment.

-Mig (2)→ forma part de l’etmoide.

-Inferior (3)→ és un os independent de l’esplancnocrani que s’articula

per davant amb el maxil·lar i per darrera amb el palatí.

Aquests cornets, degut a la seva forma corbada (plegada), delimiten uns espais, aquests els
anomenem meats, en aquests hi drenaran coses com els sins paranasals i altres com el conducte
nasolagrimal.

-Superior (4)

-Mig (5)

-Inferior (6)
APARELL RESPIRATÒRI Andrea Ortiz Bigas

PARET MEDIAL:

Aquesta correspon al septe, que a l’igual que passa amb la piràmide nassal, presenta una porció
cartilaginosa formada pel cartílag septal (3), i una òssia formada per 2 parts:

-Vòmer (1)→ es troba a la part inferior. És un os imparell, part de

l’esplancnocrani.

-Làmina perpendicular etmoide (2)→ es troba a la part superior i és

una part central (la làmina perpendicular) de l’etmoide.

Aquest està constituït per 2 làmines osses que s’entrecreuen, una horitzontal i l’altre vertical, la
horitzontal és la làmina cribrosa, ja explicada anteriorment, a la qual trobem uns orificis pel pas
del nervi olfactori, i a partir d’aquestes 2 làmines, lateralment a aquestes trobem unes
estructures en forma de caixa, que anomenem laberint etmoidal, aquests
presenten en el seu interior, els sins paranasals que corresponen a
l’etmoide. Són petites cavitats/cel·les que anomenem cel·les etmoidals; i
també hi trobem els cornets, els quals penjarien d’aquest etmoide.

3. SINS PARANASALS

Es troben al voltat de les fosses nassals. Són unes cavitats aèries revestides de mucosa
respiratòria, igual que la que trobem a la major part de les fosses nassals i a l’igual que passa
com en aquesta, segreguen moc que pot arribar a infectar-se per bactèries, aleshores s’inflama
i tenim el que en diem una sinusitis.

Aquestes es troben a l’interior de l’os frontal, aleshores l’anomenem si frontal

(1), també a l’interior de cadascun dels maxil·lars, és el que anomenem sins
maxil·lars (4), a l’interior del laberint etmoidal, les anomenem cel·les
etmoidals (2) ja que presenten unes cavitats en forma de cel·les; les trobem
entremig dels 2 ulls. I a la part més posterior, es trobaria en el pla sagital, hi
trobem el si esfenoidal (3), es troba dins l’interior de l’esfenoide.

Aquests sins comuniquen amb les fosses nassals, concretament amb els
meats. El si frontal, maxil·lar i part de les cel·les etmoidals drenen en el que seria el meat mig,
i el si esfenoidal juntament amb l’altre part de les cel·les etmoidals drenen a nivell del meat
superior.

Els sins paranasals actuen de caixa de ressonància, són importants per definir el to de la nostra
veu, i es desenvolupen durant el creixement; quan creixi el crani i surtin les dents superiors.
APARELL RESPIRATÒRI Andrea Ortiz Bigas

4. FARINGE

Aquesta és una via comuna entre l’aparell respiratori i el digestiu. Aquesta ens comunica
estructures com són la boca que és una estructura pròpia de l’aparell digestiu, i les fosses
nassals, pròpies de l’aparell respiratori. A través de les coanes i la obertura posterior de la boca,
podrem accedir a la faringe tant pel nas com per la boca.

Dins de la faringe hi distingim 3 porcions:

-Rinofaringe→ és la porció superior, literalment faringe del nas (pintada de

lila), és la porció que tenim just darrera de les coanes

-Orofaringe/ bucofaringe→ es troba just per darrera de la boca. (pintada de

taronja)

-Hipofaringe/ laringofaringe→ és la porció més inferior i tindrà per davant la

laringe. (pintada de color verd)

La faringe té una forma de hemitub (mig tub) obert anteriorment, i en aquesta part oberta hi
trobem a la part superior el nas, a la mitja la boca i a la part inferior la laringe. Aquesta
presenta diferents capes que ja veurem quan parlem de l’aparell digestiu.

Aquesta es troba adherida/ s’inserta a la base del crani, i s’estén fins la laringe, a partir d’aquí
ja tindrem un altre estructura pròpia de l’aparell digestiu que serà l’esòfag, i a nivell més anterior
continuarem amb la laringe pròpia de l’aparell respiratori.

RINOFARINGE I OROFARINGE:

A nivell de la rinofaringe, hi veiem bàsicament 3 estructures:

-Trompa d’Eustaqui (1)/tuba faringotimpàrica→ és un

conducte que comunica la rinofaringe amb la cavitat
timpànica. Aquest permet equilibrar les pressions que tenim
a nivell de les 2 cavitats aquestes.

-Rodet tubàric (2)→ és un plec que trobem envoltant aquest

orifici de la trompa d’Eustaqui. A sota la seva mucosa hi
trobem teixit limfoide, és una estructura defensiva dins d’una amígdala (amígdala tubàrica).

-Amígdala faríngia (3)→es troba a la part posterior d’aquesta, esta formada per teixit limfoide.
Es coneix popularment pel nom de carnots o adenoides. Aquesta a vegades, sobretot en infants,
s’hipertrofia (es fa gran) i pot ocloure la coana, de forma que aquell subjecte no respirarà bé pel
APARELL RESPIRATÒRI Andrea Ortiz Bigas

nas i ho haurà de fer per la boca, ja que tindrà la coana tapada. Quan això passa, segons el cas,
s’han d’extirpar quirúrgicament, l’extirpació dels carnots. Amb l’edat desapareix.

Tant el teixit limfoide que tenim a nivell del rodet tubàric com el de l’amígdala faríngia, com el
que trobarem en l’orofaringe que és l’amígdala palatina, és un tipus de teixit limfoide que en
diem malt, això vol dir literalment teixit limfoide associat a mucoses. Són dipòsits de cèl·lules
immunes a nivell de les mucoses. A nivell de la faringe ja que és una porta a l’exterior, en tenim
varies empaquetades en això que en diem amígdales.

A nivell de la orofaringe hi tenim també 3 estructures:

-Pilar anterior del paladar (4)→ és un plec que trobem anteriorment a l’amígdala palatina.
Uneix la llengua amb el paladar.

-Pilar posterior del paladar (5)→ es un plec que es troba posterior a l’amígdala palatina. S’estén
des del vel del paladar fins la faringe.

-Amígdala palatina (6)→ es troba entremig dels 2 pilars del paladar. Es troba en una fossa que
anomenem fossa amigdalar.

HIPOFARINGE:

Aquí bàsicament hi trobarem 2 estructures anatòmiques:

-Si piriforme (1)→ són unes cavitats que trobem als costats de la
laringe, fan una espècie de relleu.

-Entrada de la faringe (2)

Per fer-nos una idea de com està fet el tall de faringe de la imatge
(hem obert la part posterior de la laringe) que tenim aquí, la “cavitat” que veiem a dalt de tot
serien les coanes, a sota hi veiem el paladar, més a baix la campaneta o úvula amb les amígdales
palatines al costat, i aleshores arribem a la hipofaringe.

5. LARINGE

És el següent element anatòmic de la via respiratòria superior. Aquesta la trobem a la regió

anterior del coll, és palpable, i en la nostre espècie és un òrgan que té bàsicament la funció de
la fonació. És on generem la veu, una de les formes amb les quals ens comuniquem.

Aquesta es troba unida al os hioide, i esta formada per un esquelet fibrocartilaginós i músculs
intrínsecs (tenen el seu origen i la seva inserció a la laringe). També tenim músculs extrínsecs
APARELL RESPIRATÒRI Andrea Ortiz Bigas

infrahioïdals (venen d’altres estructures i tenen la seva inserció o a la inversa, a estructures de

la laringe, concretament al cartílag tiroide).

Dins d’aquests cartílags que conformen la laringe trobem uns cartílags principals que són més
grans, i uns d’accessoris que són més petits.

Els cartílags principals que estudiarem són: Tiroide (el més gran), cricoide,
epiglotis i aritenoides (són parells)

Els cartílags accessoris són: Corniculats, cuneïformes, triticis i sesamoides.

Tenen molt poca importància per nosaltres, i només veurem els corniculats ja
que es troben a sobre dels aritenoides, però els altres no ja que no tenen una
importància rellevant.

Els cartílags es troben units per lligaments i membranes, es a dir per estructures fibroses, i
internament està revestida per mucosa respiratòria com la que trobem a nivell de la tràquea.

CARTILAGS I ELEMENTS FIBROSOS:

-Tiroide→ És el més gran. Té forma de llibre obert amb el seu llom en posició anterior i el que
serien les pagines del llibre en direcció posterior.

·2 làmines (1)

·Nou d’Adam (2): es troba a la part més anterior, és una protuberància

palpable que tenen més desenvolupada els homes.

·Banyes sup (3) i inf (4)

La laringe és més prominent en homes cosa que els dona aquest to de veu més greu que les
dones.

-Cricoides→ té una forma d’anell de segell.

·Forma d’anell Làmina (post) (5)

·Arc (anterior) (6)

-Aquests cartílags estan units a l’hioide per una sèrie de membranes→

APARELL RESPIRATÒRI Andrea Ortiz Bigas

·Tirohioidal (7): es troba entre el l’hioide i el cartílag tiroide. Té una zona

central més desenvolupada que anomenem lligament tirohioidal.

·Cricotiroidal (8): es troba entre el cartílag tiroide i el cartílag cricoides. És

molt important aquesta membrana ja que és on es perforarà per arribar a
la via aèria en cas d’emergència, s’anomena tricotomia. L’altre opció que
hi ha sinó és fer una traqueotomia que seria una secció al cartílag traqueal.

·Crico traqueal (9): es troba entre el cartílag cricoide i el primer anell

traqueal.

-Epiglotis→ té forma de fulla i s’articula amb la cara posterior del tiroide a partir de 2 lligaments:

·Hioepiglotic (1): l’uneix amb l’os hioide

·Tiroepiglòtic (2): l’uneix a la cara posterior del tiroides.

-Aritenoides→ aquests són bastant més petits dels altres 3 cartílags principals, són parells i
tenen forma de piràmide. S’articulen amb el cricoide i presenten dues protuberàncies:

·Apòfisi vocal (3)

·Apòfisi muscular (4)

Aquests cartílags aritenoides també estan units per lligaments, entre tiroide i aritenoides tenim
2 estructures en forma de corda que uneixen aquests cartílags aritenoides amb la part posterior
del tiroides:

·Lligament vestibular (1)→ es troba paral·lel al 2.

·Lligament vocal (2)→ uneix la apòfisis bucal del cartílag aritenoide amb la part
posterior de la tiroides.

Tot aquesta estructura de la laringe formada per cartílags i lligaments, està revestida
internament de mucosa, de forma que l’aspecte que veiem de la laringe quan la disseccionem
es la de la imatge següent.
APARELL RESPIRATÒRI Andrea Ortiz Bigas

Podem veure que aquests lligaments vocal i vestibular formen uns plecs, i entre
aquests dos hi trobem un espai:

·Plec vestibular (3)→ és el plec superior, on trobaríem el lligament vestibular.

·Plec vocal (4)-> és el plec inferior, on trobaríem el lligament vocal.

·Ventricle laringi (5)→ és l’espai entre ens 2 plecs.

CAVITAT LARÍNGIA:

En base als plecs de la laringe, hi distingim 3 plecs:

-Vestíbul laringi (1)→ es troba per sobre del plec vestibular.

-Glotis (2)→ és la porció més estreta de la laringe i es troba

entre les dues cordes vocals. És la porció que haurem de passar
quan realitzem una intubació.

-Subglotis (3)→es troba per sota del plec vocal/ cordes vocals.

MÚSCULS INTRINSECS DE LA LARINGE:

Músculs
La funció d’aquests músculs és bàsicament actuar sobre els plecs vocals per modificar per una
banda la tensió d’aquestes, i per altre banda, la obertura de la glotis. D’aquesta manera es Mouen plecs
vocals
poden generar els diferents sons vocals quan l’aire passa per la glotis, és així com generem la
veu (molt simplificat). Com veiem tots aquests músculs, a excepció del vocal tenen el nom de les Obren la Glotis
estructures a les que s’adhereixen; no els veurem tots ja que el detall d’ells per a nosaltres és
irrellevant. Permeten
l'entrada d'aire
-Cricotiroidal (1)→ és l’únic múscul del grup de músculs intrínsecs que trobem a la
regó anterior de la laringe. S’estén des del cricoides al tiroides i la seva funció serà Sons vocals

balancejar el tiroides sobre el cricoides. Quan el tiroides és traccionat cap endavant

per culpa d’aquest múscul, es tensen les cordes vocals.

-Cricoaritenoidal posterior (2)→ s’estén des del cricoides a l’apòfisi muscular de

l’aritenoides. Quan aquest múscul es contrau, fa rotar l’aritenoides i provoca la
obertura de les cordes vocals (les separa)

-Interaritenoidal o aritenoidal (3) → s’estén entre els 2 cartílags aritenoides i

quan es contrau provoca l’aproximació de les cordes vocals i tanca la glotis.

-Cricoartinenoidal lateral→ no el veiem en la imatge.

APARELL RESPIRATÒRI Andrea Ortiz Bigas

-Tiroaritenoidal i vocal→ són músculs que trobem (pintats de

verd) a la part interna de la laringe i s’estenen entre l’aritenoides i
el tiroides. La seva contracció fa disminuir la longitud de les cordes
vocals, i per tant disminueix la tensió d’aquestes.

6. GLÀNDULA TIROIDES I PARATIROIDES

Es troben unides a la part inferior de la laringe, són glàndules endocrines, i les anomenem així
perquè el producte de secreció d’aquestes, és una substància que s’evoca al torrent circulatori.

Les glàndules fabriquen substancies i les alliberen; parlem de glàndules endocrines quan
aquestes substàncies s’alliberen a l’interior del cos pel torrent sanguini. Típicament aquestes
substàncies que sintetitzen les glàndules endocrines són el que coneixem com a hormones.

Per altra banda tenim també glàndules exocrines (sobretot en veurem a l’aparell digestiu), són
aquelles que el seu producte de secreció s’allibera cap a l’exterior(cap a la llum de l’òrgan), o el
que és més freqüent, en una víscera que està buida i en continuïtat amb l’exterior, per exemple
l’estomac o la cavitat bucal.

-Tiroides→ és la glàndula endocrina més gran del cos i esta formada per 2 lòbuls,
units a la línia mitja per teixit glandular que anomenem istme. Aquesta es
relaciona estretament amb la part inferior de la laringe, la part superior de la
tràquea, i envolta aquestes estructures fins al punt de que arriba a contactar amb
la part posterior de la faringe i la part superior de l’esòfag.

Aquesta en realitat presenta 3 cares, en les imatges únicament veiem la cara

anterior (a dalt) i la cara posterior (a baix), la superfície que està amb contacte
amb la tràquea, esòfag, etc, seria la cara visceral, l’anomenem així ja que esta en
contacte amb vísceres.

La tiroides a més és una glàndula molt vascularitzada, cosa que és important per
que pugui realitzar la seva funció de mobilitzar les hormones que sintetitza en
aquesta glàndula. Bàsicament sintetitza 3 hormones, el que anomenem
hormones tiroides que són la T3 i la T4, i un altre hormona que té poc a veure amb aquestes
des d’un punt de vista estructural i funcional que és la calcitonina.

La calcitonina té a veure amb la regulació dels nivells de Ca (calci) en sang, mentre que la T3 i
T4 fan múltiples funcions de regulació del metabolisme i contenen I (iode).
APARELL RESPIRATÒRI Andrea Ortiz Bigas

La tiroides és l’únic teixit del cos capaç de captar el iode, i el necessita pel seu bon
funcionament. Però com que és l’únic teixit del cos que pot captar el iode, a vegades això
s’aprofita quan tenim un càncer de tiroides per destruir-la o destruir el tumor tiroideu. O
vegades quan hi ha un excés de funcionalitat d’aquesta glàndula tiroides, cosa que anomenem
hipertiroïdisme, si li administrem iode reactiu al pacient, aquest s’acumula en la glàndula i
aquesta és destruïda total o parcialment. L’hipotiroïdisme és la baixa funcionalitat d’aquesta
glàndula, molt més freqüent que l’hipertiroïdisme, aleshores s’han d’administrar hormones
tiroidees en forma de pastilla.

La glàndula tiroides també, és un lloc on habitualment es formen tumors, ja siguin benignes o

malignes.

-Paratiroides→ són molt més difícils de veure ja que tenen la mida d’una llentia, esta
constituïda per 4 glàndules (2 sup, 2 inferiors) i es troben adherides a la cara posterior de la
tiroides. Són glàndules que tenen un origen embrionari totalment diferent i fan una funció
totalment diferent a la tiroides. Aquestes sintetitzen 1 única hormona anomenada hormona
paratiroidea (PTH), que també és una hormona implicada en la regulació del metabolisme del
Ca (treballa per mantenir la homeòstasi del calci), de la regulació de les [Ca] en sang.

7. TRÀQUEA

Es troba a continuació de la laringe, és un conducte cartilaginós; una part del qual es troba
encara en la regió cervical i la resta es troba a la regió del tòrax.

Els cartílags traqueals tenen forma de C, de forma que estan oberts per
la seva part posterior. La part posterior del cartílag esta tancada per unes
estructures toves: per un múscul de tipus llis que anomenem múscul
traqueal (1), i també per una estructura fibrosa, més externa anomenada
membrana transversa de la tràquea (2).

Aquest múscul quan es contrau pot modificar la curvatura del cartílag i per tant fer més estreta
la llum de la tràquea (redueix el diàmetre traqueal), però la importància d’aquestes estructures
toves de la part posterior del cartílag, esta en relació amb les relacions de la tràquea. Darrera
d’aquesta hi trobem l’esòfag.

Quan nosaltres empassem l’aliment (volus alimentari), aquest esòfag pot arribar a incrementar
bastant la seva mida, i la presencia d’aquestes estructures toves, permet a l’esòfag desplaçar-
les i per tant permetre el pas d’aquest volus alimentari.
APARELL RESPIRATÒRI Andrea Ortiz Bigas

La tràquea esta constituïda d’uns 16 a 20 cartílags i acaba en un

cartílag que té una zona en forma d’aresta i de cada costat en
sortiran els cartílags dels 2 bronquis, aquest cartílag (és l’últim de
la tràquea) l’anomenem carina (3).

8. BRONQUIS

L’arbre bronquial són unes estructures que es van bifurcant de forma dicotòmica (1 es divideix
en 2, i cada un d’aquest es divideix en 2...).

Divisió bronquial:

-Bronquis principals (1)→ tenim principalment 2 bronquis principals, 1D i 1E,

el D és més vertical i l’E té una trajectòria més inclinada.

Això fa que per exemple quan un nen petit s’empassa un cos estrany com una
moneda o botó i aquest passa la via aèria, moltes vegades aquest acabarà
allotjat en aquest bronqui dret en comptes de l’esquerra.

-Bronquis lobars (2)→ es trobem a continuació dels principals; aquests

veurem que es dirigeixen a cadascun dels lòbuls pulmonars.

-Bronquis segmentaris (3) → cada un d’aquests servirà per un segment

pulmonar diferent.

-Bronquíols→ és el bronqui més petit, on s’acaben les bifurcacions dels

bronquis. A partir d’aquest trobem estructures en forma de raïm que són els alvèols pulmonars
(en agrupacions), on es produirà l’intercanvi de gasos.

9. PULMONS

Els 2 pulmons no són iguals, el D és més gran i té estructures diferents, però en tots 2 casos
podrem distingir mes següents estructures:

Base (estarà en contacte amb el diafragma), un àpex que és la punta i aleshores

2 cares, una que es troba en relació amb les costelles, anomenada cara costal,
i una cara en relació amb les vísceres del mediastí, anomenada cara medial/
mediastínica; en aquesta hi trobem una estructura que anomenem hil
APARELL RESPIRATÒRI Andrea Ortiz Bigas

pulmonar, això correspon al que seria el pedicle pulmonar, el pedicle serien

les estructures que entren i l’hil la regió del pulmó on trobem l’entrada
d’aquestes estructures. En aquest hil pulmonar hi trobem l’artèria pulmonar
corresponent, les venes pulmonars que surten d’aquest, el bronqui que
entra, els nervis que innervaran el pulmó i vasos limfàtics que sortiran
d’aquest punt.

L’hil pulmonar és la única part del pulmó que té continuïtat anatòmica amb el mediastí, es a dir,
el pulmó només esta adherit a la resta d’estructures a través d’aquest hil pulmonar.

DIFERÈNCIES ENTRE EL PULMÓ D I E:

Al pulmó dret hi distingim 2 cissures a la seva cara costal, que divideixen el pulmó en lòbuls:

-Cissura obliqua (la mateixa que té el pulmó E) i Cissura horitzontal (5).

-Lòbul superior, lòbul mig (6) i lòbul inferior

Al pulmó esquerra només hi distingim 1 cissura a la seva cara costal.

-Cissura obliqua (1)

-Lòbul superior (2), lòbul inferior (3)

-Língula (4)→ correspondria al lòbul mig del pulmó D. Aquesta és l’estructura

que cobreix anteriorment el cor, és una estructura molt fina.

DIFERÈNCIES ENTRE L’HIL DEL PULMÓ D I E:

Al hil del pulmó D, veiem el bronqui (6), (posterior a l’artèria) per

davant d’aquest hi trobem l’artèria pulmonar dreta (4) que aquí
ja s’ha dividit en 2 branques lobars (l’arteria es divideix seguint el
mateix patró que els bronquis), i les 3 venes pulmonars (5).

En el cas del pulmó E, veiem el bronqui (3) que es troba per

inferior a l’artèria pulmonar (1) i les 2 Venes pulmonars (2).

Quan es produeix la divisió de les artèries i venes pulmonars

respectives, ens trobem amb que el pulmó E típicament
observem una única artèria pulmonar, mentre que al pulmó D n’observem 2, i amb les venes
passa al revés.
APARELL RESPIRATÒRI Andrea Ortiz Bigas

9.1. SEGMENTS PULMONARS

El pulmó esta constituït per la suma d’una sèrie d’unitats anatòmiques funcionals que són els
segments pulmonars. Cada un d’aquests, tindria els elements necessaris per funcionar com a
una unitat pràcticament independent (com veiem a la imatge). A més, aquests segments estan
separats per uns septes de teixit connectiu/conjuntiu que permet aïllar un segment d’un altre;
de fet aquests segments, poden veure’s afectats per una infecció de forma
regional i quedar-se en ells, o per exemple quan es realitza una extirpació
de parènquima pulmonar, per exemple per un càncer i s’ha d’extirpar un
tros de pulmó, a vegades es pot extirpar un segment o uns quants
segments i el pulmó seguirà funcionant.

Com que els 2 pulmons no són iguals, el numero de segments tampoc ho és, el dret és més gran
i presenta 10 segments, mentre que el pulmó esquerra en presenta 8; de totes maneres aquest
numero pot variar, depèn de com es defineixen cada segment.

Cada segment presenta un broqui segmentari i aquest va

acompanyat per una branca segmentaria de l’arteria pulmonar.
L’artèria pulmonar es bifurca seguint el mateix patró que els
bronquis, per tant és lògic que entri una branca segmentària
acompanyant aquest bronqui segmentari. A part d’això també hi
entra un altre branca arterial que procedeix de l’artèria bronquial;
aquesta és molt petita però és circulació sistèmica, per tant fa la
funció de nodrir.

Aquests entren per la part del lòbul en si.

La sang és recull per les venes pulmonars, i les tributàries d’aquestes s’ubiquen en els espais
ocupats per teixit conjuntiu que trobem separat pel segment (plans intersegmentaris).

9.2. VASCULARITZACIÓ DEL PULMÓ

El pulmó, a l’igual que altres òrgans de l’organisme, és un òrgan que presenta una circulació
doble, per una banda tenim la circulació pulmonar que esta dedicada a la hematosi, a la
oxigenació de la sang.

També quan parlem dels vasos de la circulació pulmonar, en diem els vasa publica, i esta
constituït per les arteries pulmonars i les seves branques, i per les venes pulmonars i les seves
tributàries; la circulació menor que ja hem vist.
APARELL RESPIRATÒRI Andrea Ortiz Bigas

A part però també tenim elements de la circulació sistèmica, aquests els

anomenem vasa privata i esta constituït per les venes i artèries bronquials, que
acompanyen els bronquis.

Les artèries bronquials són branques de l’arteria aorta. Típicament surten 2

arteries bronquials pel costat E i 1 pel costat D, però tant l’origen d’aquestes
com el numero, varia molt d’un subjecte a un altre.

10. PLEURA

Aquesta és una de les 3 seroses que tenim a l’organisme (pericardi, pleura, cavitat peritoneal).
Serveix per acoblar mecànicament la paret toràcica i el pulmó, esta constituïda dels següents
elements:

La pleura és un revestiment, una membrana amb unes característiques histològiques

especifiques. Aquesta serosa revesteix tot el pulmó i a nivell de l’hil es reflexa, es continua amb
el mediastí i recobreix internament tota la paret toràcica. De forma que la cavitat toràcica esta
revestida totalment per aquesta pleura, tant pel que fa la paret com pel que fa la superfície del
pulmó. Només a nivell de l’hil tindrem continuïtat directa entre el pulmó i les estructures del
mediastí, la resta del pulmó no tindrà cap altre unió amb la paret toràcica, només a nivell de
l’hil, del pedicle pulmonar, amb el mediastí.

Al igual que passava amb el pericardi serós, distingim 2 fulles, simplement per la diferencia
regional entre la cavitat que revesteixen, ja que realment aquesta serosa és totalment continua.

- Fulla parietal (1) → revesteix la paret toràcica.

- Fulla visceral (2)→ revesteix el pulmó.

- Cavitat pleural (3)→ es troba entre les 2 fulles i dins seu s’hi
troba el que anomenem líquid pleural.

Quan nosaltres realitzem una inspiració, els músculs del tòrax, actuen sobre la paret toràcica, és
a dir, el diafragma incrementa el volum de la cavitat toràcica ja que les seves cúpules s’aplanen,
els intercostals externs eleven les costelles i incrementen el volum de la cavitat toràcica...

En qualsevol cas, degut al moviment dels nostres músculs respiratoris, nosaltres actuem sobre
l’esquelet de la caixa toràcica, i podem desplaçar aquest esquelet de forma que s’incrementi el
volum d’aquesta caixa toràcica. Això és el que faríem durant la inspiració.
APARELL RESPIRATÒRI Andrea Ortiz Bigas

Però si ens fixem, els nostres músculs respiratoris, no tenen cap unió amb el pulmó, ni tampoc
hi ha cap unió entre el pulmó i la caixa toràcica.

Com aconseguim doncs que l’expansió de la caixa toràcica s’acompanyi d’una expansió del
pulmó? Doncs mitjançant el líquid pleural, ela líquids no són ni compressibles ni expansibles.

Així doncs, quan nosaltres expandim la caixa toràcica, el líquid pleural no es pot expandir, per
tant força la expansió del pulmó cap a fora, és a dir, el líquid pleural actua com una ventosa i fa
que el moviment de la caixa toràcica s’acobli al moviment del pulmó. I com que ell no es pot
expandir, el moviment de la caixa toràcica, forçarà l’expansió del pulmó.

Ara bé, si introduïm aire en aquesta cavitat pleural, es té el que s’anomena un pneumotòrax.

Si nosaltres tenim una quantitat significativa d’aire en la cavitat pleural, tindrem un problema,
ja que els gasos si són compressibles i expansibles, per tant, si intentem expandir la caixa
toràcica amb la bombolla d’aire dins, el que passarà és que aquesta es farà més grossa, i
d’aquesta manera, el treball respiratori que fem per moure la caixa toràcica, no es veurà reflectit
en una expansió del pulmó sinó en una expansió simplement de l’aire que tenim a la cavitat
pleural, de forma que aquell pulmó no funcionarà correctament.

Si això ens passes en els 2 pulmons, simplement no podríem realitzar una inspiració efectiva i
no podríem respirar.

En aquesta cavitat pleural també s’hi poden acumular altres coses, algunes vegades, igual que
passava amb el pericardi, tindrem un excés de líquid pleural; és el que anomenem vessament
pleural, això passa com a conseqüència d’infeccions, processos inflamatoris, d’alguns processos
tumorals, etc.

Moltes vegades quan tenim un excés de líquid, el que es farà amb aquesta cavitat pleural serà
realitzar una punció des de la part posterior per extraure aquest excés de líquid.

També hi podem tenir sang, el que anomenem un hemotòrax, a vegades per traumatismes, o
també hi podem tenir pus, es el que en diem un empiema i s’haurà de drenar.

A vegades aquesta pleura pot ser també font de processos malignes, hi ha càncers que són
específics d’aquesta pleura. Són relativament freqüents en les persones que han estat
exposades a l’amiant, cosa que provoca que aquesta cavitat es vagi tornant en rígida, és el que
anomenem mesotelioma.