TEMA 7 – SISTEMA RESPIRATORI

1. APARELL RESPIRATORI – ESTRUCTURA I GENERALITATS

Segons la seva estructura, l'aparell respiratori consta de dues porcions:

1) AR superior, que inclou el nas, les cavitats nasals i la faringe (gola).
2) AR inferior, que inclou la laringe* (òrgan de la veu), la tràquea, els bronquis i els pulmons.
ON ES TROBA GRAN PART DE L'APARELL RESPIRATORI? Es troba en la
cavitat toràcica, una de les principals cavitats corporals del tronc.
Està formada per les costelles, els músculs del tòrax, l'estèrnum i el
segment toràcic de la columna vertebral.
Dins de la cavitat toràcica es troba la cavitat pericardíaca i dos espais
denominats cavitats pleurals.
COM ES DIU L'ESPAI ENTRE TOTES DUES CAVITATS PLEURALS?
La part central de la cavitat toràcica es denomina mediastí.
Es troba entre els pulmons i s'estén des de l'estèrnum fins a la
columna vertebral i des de la primera costella fins al diafragma.
Conté les principals estructures toràciques, excepte els pulmons.
I QUÈ ÉS LA PLEURA? La pleura es la membrana serosa de les cavitats pleurals.
La pleura visceral s'adhereix a la superfície pulmonar, mentre que la porció anterior de la pleura parietal
recobreix la paret toràcica i la superfície superior del diafragma.
Entre les dues fulles pleurals es troba la cavitat pleural, plena d'una mica de líquid lubrificant, que
protegeix els pulmons i permet el seu moviment dins de la cavitat toràcica durant la respiració.

QUINA MUSCULATURA INTERVÉ EN LA VENTILACIÓ? La inspiració normal

requereix la contracció de músculs inspiratoris principals, és a dir, el
diafragma (més important) i els intercostals externs.
El diafragma és un múscul esquelètic cucul·liforme que forma el pis de la
cavitat toràcica (CT). La seva contracció aplana i descendeix la seva cúpula,
la qual cosa augmenta el diàmetre vertical de la CT
Quan els intercostals externs es contreuen, eleven les costelles i
augmenten els diàmetres anteroposterior i lateral de la CT
I QUÈ PASSA EN LES INSPIRACIONS VIGOROSES I PROFUNDES? Participen els músculs
inspiratoris accessoris (esternoclidomastoidals, escalens i pectorals menors) per
augmentar la grandària de la CT.
Reben aquest nom perquè la seva contribució és escassa o nul·la durant la inspiració
normal, però durant l'exercici o la ventilació forçada poden contreure's en forma vigorosa.
Els esternoclidomastoidals eleven l'estèrnum, els escalens eleven les dues primeres
costelles i els pectorals menors ascendeixen de la tercera a la cinquena costella.
I QUÈ PASSA EN L'ESPIRACIÓ? L’expiració normal és un procés passiu, no involucra contraccions
musculars, sinó que és el resultat de la reculada elàstica de la paret del tòrax i els pulmons.
L’expiració comença quan els músculs inspiratoris es relaxen, la qual cosa disminueix els diàmetres
vertical, lateral i anteroposterior de la cavitat toràcica.

I QUÈ PASSA EN LES ESPIRACIONS ACTIVES? Només es torna activa durant la ventilació forçada, quan
es toca un instrument de vent o durant l'exercici físic.
En aquest cas, es contreuen els músculs expiratoris, això és els abdominals i els intercostals interns. Els
abdominals descendeixen les costelles inferiors i comprimeixen les vísceres abdominals (ascens del
diafragma). Els intercostals interns descendeixen les costelles.

2. APARELL RESPIRATORI SUPERIOR – EL NAS

Quina és l'estructura d'entrada de l'aparell respiratori?
El nas és un òrgan especialitzat, localitzat en l'entrada de
l'aparell respiratori, amb dues porcions: externa (part
visible) i interna (cavitat nasal)
Estructura òssia + cartilaginosa → Mantenir la
permeabilitat de vestíbul i cavitat nasal (no
obstrucció)

Les cavitats nasals estan situades en posició inferior respecte a l'os nasal i superior en
relació amb la cavitat bucal. Estan revestida per múscul i mucosa.

Quina és la seva estructura òssia?

• Sostre: Nasal, frontal, etmoides i esfenoide.
• Base: Maxil·lar i palatí.
• Paret lateral: Maxil·lar, lacrimal, esfenoide i palatí.
• Paret medial (septe): Etmoides, vòmer i cartílag del septe
Quines regions trobem en les cavitats nasals? Trobem una regió respiratòria (més gran i inferior) i una
regió olfactòria (petita i superior). La regió respiratòria està entapissada per epiteli cilíndric
pseudoestratificat ciliat amb cèl·lules caliciformes: “epiteli respiratori”.*
*Cèl·lules caliciformes: moc per humitejar l'aire i
capturar partícules estranyes.
Cilis: desplaçar el moc cap a faringe (deglutir-se o
escopir-se), per a expulsar- lo de vies respiratòries.
L'epiteli olfactori està format per:

• Receptors olfactoris: neurones sensorials.

• Cèl·lules de suport: cèl. epitelials cilíndriques
proporcionen suport físic, nutrició i estimulació
elèctrica als receptors olfactoris. Ajuden a
detoxificar substàncies químiques que contacten
amb l'epiteli olfactori
• Cèl·lules basals: cèl. mare en divisió constant per
produir nous receptors olfactoris
• Glàndules de Bowman: glàndules olfactòries
que produeixen moc per a humitejar l'epiteli
olfactori i dissoldre odorants (transducció).

Quina relació tenen els conductes nasolacrimals i els sinus paranasals amb les cavitats nasals? Els
conductes nasolacrimals i els dels sinus paranasals també desemboquen en la cavitat nasal.
Les llàgrimes dels conductes i les secrecions dels sins també ajuden a humitejar l'aire.

Què són els cornets i els meats i quina importància tenen aquestes estructures en relació a com estan
disposats? Cornets + meats: Augmentar la superfície de la cavitat nasal, evitar la seva deshidratació i
escalfar l'aire.
3. APARELL RESPIRATORI SUPERIOR: LA FARINGE
La faringe es troba darrere de les cavitats nasal i oral, sobre de la laringe
i davant de la columna vertebral cervical. La paret es compon per
músculs esquelètics (deglució) i està revestida per una mucosa.
Via per al passatge de l'aire i els aliments, actua com a caixa de
ressonància (sons de la parla) i alberga les amígdales (reaccions
immunològiques contra agents estranys).
En quines parts es divideix la faringe? Nasofaringe, Orofaringe i Laringofaringe
Orofaringe: Porció intermèdia que s'estén des del paladar tou fins al nivell de l'os hioide. Està revestida
per epiteli pavimentós estratificat no queratinitzat (protecció).
Bucofaringe: té una obertura, gargamelles, que es comunica amb la boca. Amígdales palatina i lingual.
Laringofaringe: Porció inferior que comença a nivell de l'os hioide i es comunica amb l'esòfag (tub
digestiu) i amb la laringe. La hipofaringe també està revestida per epiteli pavimentós estratificat no
queratinitzat (protecció).

4. APARELL RESPIRATORI INFERIOR: LA LARINGE

La laringe és un conducte que connecta la laringofaringe amb
la tràquea.
Es troba en la línia mitjana del coll, per davant de l'esòfag i en
el segment comprès entre la quarta i la sisena vèrtebra
cervical (vora inferior del cartílag cricoide).
La laringe està composta per nou peces cartilaginoses, tres
imparells (epiglotis, cartílag tiroides i cartílag cricoide) i tres
parells (cartílags aritenoides, corniculats i cuneïformes). j

L’epiglotis és un tros gran de cartílag elàstic, en forma de fulla,

amb dues parts la "tija" i "fulla“.
La tija epiglòtica és un aprimament de la porció inferior, que es
connecta amb el cartílag tiroides

La fulla pot moure's cap amunt i a baix (deglució).

4. APARELL RESPIRATORI INFERIOR: LA LARINGE
El cartílag tiroides (poma d’Adam) consta de dues làmines fusionades
de cartílag hialí, que formen la paret anterior de la laringe.
El lligament que uneix el cartílag tiroides amb l'os hioide es denomina
membrana tirohioidea. El cartílag cricoide és un anell de cartílag hialí
que forma la paret inferior de la laringe.
El lligament que uneix el cartílag cricoide amb el primer anell
cartilaginós de la tràquea es denomina lligament cricotraqueal.
D’altra banda, el lligament que uneix el cartílag cricoide amb el
cartílag tiroides es denomina lligament cricotiroidal.
Els cartílags aritenoides són peces triangulars
compostes, sobretot, per cartílag hialí i localitzades en
la vora posterosuperior del cartílag cricoide.
Tenen una gran amplitud de moviment i són els més
importants dels cartílags parells, perquè influeixen en
els canvis de posició i tensió dels plecs vocals (cordes
vocals veritables, que participen en la parla).
Els cartílags corniculats són dues peces de cartílag elàstic,
situats en el vèrtex de cada cartílag aritenoides i serveixen
per a prolongar-los posteriorment i medialment.
Els cartílags cuneïformes són també cartílags elàstics,
localitzats davant dels cartílags corniculats, que sostenen
els plecs vocals i les parets laterals de l’epiglotis.
Quant al revestiment de la laringe:
• Superior als plecs vocals: epiteli pavimentós estratificat no
queratinitzat.
• Inferior als plecs vocals: epiteli cilíndric pseudoestratificat ciliat*.
*En les vies superiors, els cilis transporten el moc i les partícules
atrapades cap avall (faringe), mentre que en les vies inferiors el
desplacen cap amunt (faringe).

Quines estructures produeixen la veu? Les cordes vocals veritables

La mucosa de la laringe forma dos parells de plecs:

• Parell superior: plecs vestibulars/ventriculars (cordes vocals

falses).
• Parell inferior: plecs vocals (cordes vocals veritables).
4. APARELL RESPIRATORI INFERIOR: LA LARINGE
L'espai entre els plecs es denomina “rima glòtica”.
El conjunt de cordes vocals i rima glòtica s’anomena "glotis".

Els plecs ventriculars no participen en la producció de

la veu, però compleixen altres funcions importants (ex.,
protecció contra líquids/partícules).
Els plecs vocals són les principals estructures per a la
fonació (generació de la veu).
El passatge de l'aire a través de la laringe fa vibrar els
plecs i produeix sons

El tancament (adducció) de les cordes vocals i la rima glòtica permet

la vibració dels plecs a mesura que l'aire travessa la rima glòtica.
Com més gran és la pressió de l'aire, més fort és el so produït per la
vibració d'aquests plecs.
La separació (abducció) de les cordes vocals i la rima glòtica provoca
el contrari (no fonació).
I com es produeix el xiuxiueig? Si es produeix una adducció, però
sense l'activació dels músculs aritenoidals transversos, romandrà
una petita esquerda entre els plecs produint un so de més baixa
intensitat, conegut com a xiuxiueig.
En modificar la forma de la cavitat bucal mentre surt l'aire, les seves
qualitats de ressonància canvien i es poden produir paraules
intel·ligibles.
I com es modifica el to de veu? La major tensió provocada en
els plecs pels músculs intrínsecs responsables, provoca que
vibrin més ràpid i produeixin un to més alt.
Per contra, els músculs que disminueixen la tensió dels plecs
vocals fan que vibrin amb major lentitud i produeixin sons amb
un to més baix.
Per convertir el so en un llenguatge recognoscible, es requereixen altres estructures:

• Cambres de ressonància: faringe, boca, cavitat nasal i sinus

paranasals.
• Sons de les vocals: contracció/relaxació dels músculs de la
paret de la faringe.
• Pronunciació de paraules: contracció/relaxació dels
músculs de la cara, la llengua i els llavis.
5. APARELL RESPIRATORI INFERIOR: LA TRÀQUEA
Conducte aeri tubular que es localitza per davant de l'esòfag i s'estén des de la laringe fins a la vora
superior de la cinquena vèrtebra toràcica, on es divideix en els bronquis principals.
Té entre 16 i 20 anells horitzontals incomplets de cartílag hialí, units per mitjà de teixit connectiu dens.
La porció oberta de cada anell està orientada cap a l'esòfag, i presenta una membrana fibromuscular.

En la membrana hi ha fibres musculars llises transversals (múscul traqueal), i teixit

connectiu elàstic que permet que el diàmetre de la tràquea es modifiqui lleument
durant la inspiració i l’expiració, per a mantenir un flux d'aire eficient.

Els anells cartilaginosos sòlids aporten un suport semirígid que manté la permeabilitat i
fa que la paret traqueal no pugui col·lapsar cap a dintre (especialment durant la
inspiració) i obstruir el pas de l'aire.

La tràquea està composta per les següents capes: 1) mucosa, 2) submucosa, 3) cartílag hialí
i 4) adventícia.

La mucosa consisteix en una capa d'epiteli cilíndric

pseudoestratificat ciliat, i una capa subjacent de làmina pròpia,
que conté fibres elàstiques i reticulars. Proporcionen protecció
contra la pols atmosfèrica. La submucosa i la capa adventícia
estan constituïdes per teixit connectiu areolar, que proporcionen
resistència, elasticitat i sustentació.
6. APARELL RESPIRATORI INFERIOR: ELS BRONQUIS
En la vora superior de la cinquena vèrtebra toràcica, la tràquea es bifurca
(carina) en:
• Bronqui principal esquerre
• Bronqui principal dret (més vertical, curt i ample que l'esquerre*)
*Un objecte aspirat té més probabilitats d'aspirar-se i allotjar-se aquí.
En ingressar en els pulmons, els bronquis principals es divideixen per a
formar bronquis més petits, els bronquis lobars (secundaris), un per a
cada lòbul del pulmó (tres en el pulmó dret i dos en l'esquerre).
Aquests continuen ramificant-se i originen els bronquis segmentaris
(terciaris), que es divideixen en bronquíols, i aquests, en bronquíols
terminals (final de la zona de conducció).
Els bronquíols tenen cèl·lules de Clara (cilíndriques no ciliades entremesclades amb les epitelials):

• Podrien protegir dels efectes nocius de les toxines inhalades i els

carcinògens.
• Produeixen surfactant (mescla que evita que els alvèols a
col·lapsin i manté la permeabilitat).
• Funcionen com a cèl·lules mare que originen diversos tipus de
cèl·lules de l'epiteli.
A mesura que l'arbre bronquial es ramifica, es poden advertir diversos canvis estructurals:

• Els bronquis tenen anells cartilaginosos incomplets,

que són reemplaçats per plaques de cartílag que,
desapareixen en els bronquíols terminals.
• A mesura que disminueix la quantitat de cartílag,
augmenta la quantitat de múscul llis (bandes
helicoidals per mantenir la permeabilitat).
7. APARELL RESPIRATORI INFERIOR: ELS PULMONS
Els pulmons són òrgans parells, de forma cònica, situats en la cavitat
toràcica. La porció superior (estreta) és el “vèrtex”, i excedeix l'altura de
les clavícules.
La porció inferior (ampla), anomenada “base”, és còncava i té una forma
complementària a la superfície convexa del diafragma. S'estén des del
sisè cartílag costal per davant fins a la apòfisi espinosa de la desena
vèrtebra toràcica per darrere.

Les cares anterior, lateral i posterior dels pulmons es recolzen

contra les costelles i la superfície concorda amb la curvatura
arrodonida d'aquestes.
La superfície medial de cada pulmó conté una regió anomenada
hil, a través del qual el bronqui, els vasos sanguinis pulmonars,
els vasos limfàtics i els nervis entren i surten de l'òrgan.

En aquesta cara medial, el pulmó esquerre presenta una concavitat, la

escotadura cardíaca, en la qual es recolza el cor (pulmó més petit que el dret).
D'altra banda, encara que el pulmó dret és més gruixut i més ample, també és
una mica més curt que l'esquerre perquè el diafragma és més alt del costat dret,
per a donar espai al fetge, que es troba per sota.
La pleura s'estén per sota de la base, des del sisè cartílag costal en la cara
anterior fins a la dotzena costella en la cara posterior, per això els pulmons no
ocupen per complet la cavitat pleural en la zona.
Cada pulmó es divideix en lòbuls per fissures.
Tenen una fissura obliqua i el dret també té
una horitz. La obliqua del esquerre i la part
sup. de la dreta separa lòbul superior i inferior.
Mentre que la part inferior dreta separa el
lòbul inferior del lòbul mitjà, que està delimitat
a la regió superior per la fissura horitzontal.
Cada lòbul rep el seu bronqui lobar (3 bronquis lobars drets -superior, mitjà i inferior- i 2 bronquis lobars
esquerres -superior i inferior-).Els bronquis lobars formen 10 bronquis segmentaris en cada pulmó
7. APARELL RESPIRATORI INFERIOR: ELS PULMONS
El segment de teixit pulmonar que efectua l'intercanvi gasós gràcies als gasos aportats per cada
bronqui segmentari es denomina segment broncopulmonar.
Cada segment broncopulmonar té nombrosos compartiments petits (lobels) i cadascun d'ells està
embolicat en teixit connectiu elàstic i conté un vas limfàtic, una arteriola, una vènula i una branca d'un
bronquíol terminal.
Els bronquíols terminals se subdivideixen en branques microscòpiques anomenades bronquíols
respiratoris (inici de zona respiratòria) i també originen alvèols que es evaginen de les seves parets. A
mesura que bronquíols respiratoris penetren en major profunditat, el revestiment epitelial canvia de
cúbic simple no ciliat a pavimentós simple.
Els bronquíols respiratoris se subdivideixen en diversos (2-11) conductes alveolars, compostos per
epiteli pavimentós simple. Al voltant dels conductes alveolars hi ha nombrosos alvèols i sacs alveolars
(dos o més alvèols que comparteixen desembocadura)
Les parets dels alvèols tenen dos tipus de cèl·lules epitelials. Les més nombroses són les tipus I, cèl·lules
epitelials pavimentoses simples que formen un revestiment prim gairebé continu en la paret alveolar.
Constitueixen el lloc principal d'intercanvi gasós. Sota aquesta capa hi ha una membrana basal elàstica.
Les cèl·lules alveolars tipus II (septals) es disposen entre les alveolars tipus I. Són cèl· epitelials
cúbiques no ciliades, segreguen líquid alveolar, que manté humida la superfície entre les cèl·lules i l'aire.
Els macròfags alveolars (cèl·lules de la pols) estan associats amb la paret alveolar i són fagòcits que
eliminen les fines partícules de pols i altres detritus dels espais alveolars. També es poden identificar
fibroblastos, que produeixen fibres elàstiques i reticulars.
Sobre la superfície externa dels alvèols, l'arteriola i la vènula del lobel constitueixen una xarxa de
capil·lars sanguinis composta per una capa de cèl·lules endotelials i una membrana basal.
L'intercanvi de gasos entre els espais aeris en els pulmons i la sang té lloc a través de la membrana
respiratòria, la qual consta de 4 capes:
1. Paret alveolar: capa de cèl·lules alveolars (tipus I i II) i macròfags alveolars associats.
2. La membrana basal epitelial.
3. La membrana basal capil·lar (sovint està fusionada amb la membrana basal epitelial).
4. L'endoteli capil·lar.
7. APARELL RESPIRATORI INFERIOR: ELS PULMONS

Els pulmons tenen dos sistemes circulatoris: funcional i nutricional.

El funcional, està comprès per 2 artèries pulmonars*
(s'originen en el tronc pulmonar) i per 4 venes
pulmonars** (que desemboquen en l'AE).
S’anomena “funcional” perquè no està destinada al
subministrament nutricional del teixit pulmonar, sinó que
és responsable pel procés d'intercanvi gasós.
*Les artèries pulmonars són les úniques que transporten sang desoxigenada.
**Les venes pulmonars són les úniques que transporten sang oxigenada.
El nutricional es refereix a la circulació bronquial. Les artèries
bronquials subministren oxigen al teixit pulmonar, col·laborant
amb la funció primària que és l'intercanvi gasós.
Generalment, les artèries de l'arbre bronquial són branques de
l'aorta toràcica; una artèria bronquial dreta, i dues artèries
bronquials esquerres.
Hi ha connexions entre les branques de les artèries bronquials (sang oxigenada)
i les de les artèries pulmonars (sang desoxigenada), i la major part de la sang
retorna al cor per mitjà de les venes pulmonars (sang oxigenada).
D'altra banda, la resta de la sang de les artèries bronquials drena en les venes bronquials (branques
del sistema àzigs), i torna al cor a través de la vena cava superior.