Aparell respiratori

Anatomia

- L’aparell respiratori permet l’intercanvi de gasos, el pas de O2 a la sang i l’eliminació del

CO2.
- Treballa íntimament amb el sistema circulatori, que transporta els gasos a la sang.
- La respiració és l’intercanvi de gasos entre l’atmosfera, sang i cèl·lules.
- Fases de la respiració:
o Ventilació (conducció de l’aire entre l’atmosfera i els alvèols).
o Respiració externa o pulmonar (intercanvi de gasos entre la sang i els alvèols).
o Respiració interna o tissular (intercanvi de gasos entre la sang i cèl·lules de
teixits).
- Elements de l’aparell respiratori:
o Nas. Cavitat nasal.
o Faringe (gola).
o Laringe (caixa de ressonància o òrgan de la veu).
o Tràquea.
o Bronquis.
o Pulmons.
- Zona de conducció. Cavitats i tubs que condueixen l’aire als pulmons.
o Nas (porció externa).
▪ Porció externa. Part visible del nas a la cara. Suport ossi i cartílag,
recobert per múscul i pell. Revestiment intern per mucosa.
▪ Ossos. Frontal, propis del nas, maxil·lar superior.
▪ Estructura cartilaginosa. Cartílag hialí, flexible. Cartílag nasal septal
(part posterior de l’envà nasal); cartílags nasal laterals; cartílags alars.
▪ Orificis nasals o narius.
o Nas (porció interna – cavitat nasal).
▪ Comunica per davant amb la porció externa del nas (vestíbul).
▪ Comunica per darrera amb la faringe pels orificis nasals interns o narius
internes o coanes.
▪ Les parets laterals estan formades per: etmoides, maxil·lar, lacrimal,
palatí, esfenoide, cornets nasals inferiors.
▪ El sostre el forma l’etmoide.
▪ El terra el formen el maxil·lar i palatí.
▪ Està dividida en dos parts pel septe nasal (etmoide, vòmer i cartílag).
▪ Comunica amb els sins paranasals i amb els conductes lacrimals.
▪ En les estructures internes del nas estan especialitzades en:
• Escalfar, humidificar i filtrar l’aire inspirat. Importància de la
vascularització nasal per escalfar l’aire. El moc humidifica l’aire
i atrapa partícules.
• Recepció dels estímuls olfactoris. L’epiteli olfactori es localitza
en el sostre de la cavitat nasal.
• Cambra de ressonància de la veu conjuntament amb els sins
paransals.
o Faringe.
▪ És un conducte en forma de embut format per músculs i revestit de
mucosa.
 ▪ S’estén des de les narius internes al cartílag cricoide (laringe).
▪ Tres regions: nasofaringe, orofaringe i laringofaringe.
• Nasofaringe.
- S’estén des de les coanes al paladar tou.
- Orifici d’obertura dels conductes faringotimpànics
(trompa d’Esutaquio).
- Amígdala faríngia a la paret posterior.
- Funció: pas d’aire.
• Orofaringe.
- S’estén des del paladar tou a l’epiglotis.
- Fauces. Pas de boca a la faringe.
- Amígdales palatines i linguals.
- Funció: pas d’aire i aliments.
• Laringofaringe/hipofaringe.
- S’estén des de l’epiglotis al cartílag cricoide.
- Comunica amb la laringe per davant i amb l’esòfag en
l’extrem inferior.
▪ Funcions:
• Pas d’aire i aliments (respiració i digestió).
• Cambra de ressonància de la veu.
• Amígdales faríngies, palatines, lingual (resposta immune).
o Laringe.
▪ Laringe o caixa de ressonància és un conducte curt que connecta la
hipofaringe amb la tràquea. Formada per cartílag i teixit connectiu.
▪ Formada per 3 cartílag imparells (troide o mou d’Adan, epiglotis i
cricoide) i 3 petits cartílags (aritenoides, cuneïformes i corniculats).
▪ Localitzada per davant de C4 – C6.
▪ Funció: conducció d’aire. Producció de la veu (cordes vocals).
▪ Cartílags laringis.
• Tiroide. Dues làmines de cartílag fusionades. Forma la paret
anterior de la laringe. Forma triangular. S’uneix per sobre amb
l’os hioide.
• Epiglotis. Cartílag elàstic amb forma de fulla. Contacta per
davant amb tiroide i hioide. A l’empassar, la laringe puja i
l’epiglotis tanca la glotis, per evitar el pas d’aliments a les vies
respiratòries.
• Cricoide. Forma d’anell. Situat sota del cartílag tiroide i per
sobre de la tràquea.
• Aritenoides, corniculats i cuneïformes.
▪ Glotis. Cordes vocals.
• Cordes vocals verdaderes (plecs vocals). Lligaments, elàstics
fixats en els cartílags laringis (tiroide i aritenoide) i músculs
intrínsecs de la laringe. La tensió de les cordes i la major o
menor obertura modula els sons.
▪ So. Llenguatge. Murmuri.
 • La vibració de les cordes vocals al passar l’aire per la laringe
produeix els sons. La major o menor tensió de les cordes i la
major o menor modula els sons i el seu to.
• El llenguatge neix dels sons originats a la laringe, modificats per
altres estructures.
• La faringe, cavitat nasal, bocam sins paranasals, actuen com a
cambres de ressonància que donen a la veu una qualitat
individual.
• La llengua i els llavis formes les paraules.
• El murmuri es produeix tancant les cordes vocals excepte en la
porció posterior. Les cordes no vibren. En aquest, el to es
produeix per canvis en les dimensions de la cavitat bucal.
o Tràquea.
▪ S’estén des de la laringe als bronquis principals (12cm), a l’alçada de T5.
▪ Situada per davant de l’esòfag.
▪ Estructura:
• Mucosa respiratòria. Elimina partícules de pols o moc
escombrant-les cap a la gola.
• Submucosa. Teixit connectiu i glàndules.
• Cartílags hialins amb forma de C.
• Els cartílags traqueals eviten el col·lapse de la via aèria. 16 – 20
anells o cartílags traqueals.
• Carina: últim cartílag traqueal, divisió bronquial.
• Membrana fibromuscular, a la part posterior. Múscul llis i fibles
elàstiques.
• Adventícia.
o Bronquis.
▪ La tràquea es divideix en el bronqui principal esquerre i dret.
▪ Els bronquis es divideixen i ramifiquen com un arbre.
▪ L’arbre bronquial consisteix en: tràquea, bronquis principals, bronquis
lobars o secundaris, bronquis segmentaris o terciaris, bronquíols,
bronquíols terminals.
▪ La paret dels bronquis i bronquíols està formada per anells de cartílag i
múscul llis. La quantitat de cartílag disminueix al ramificar-se i reduir-se
el calibre bronquial.
▪ L’activitat simpàtic (exercici) provoca dilatació bronquial (NA).
▪ L’activitat parasimpàtica, les reaccions al·lèrgiques, provoquen
constricció bronquial (asma).
▪ La mucosa respiratòria també varia segons la mida bronquial, fins a un
epiteli cuboide simple.
▪ Bronquis principals dret i esquerra. Pulmó dret i esquerre.
▪ Bronquis secundaris per cada lòbul pulmonar (3 dret i 2 esquerre).
o Bronquíols. Ramificacions successives que completen l’arbre bronquial.
o Bronquíols terminals.
o Pleura. Membrana serosa que envolta els pulmons.
▪ Pleura visceral. S’adhereix a la superfície dels pulmons.
▪ Pleura parietal. Recobreix la paret toràcica i el diafragma.
 ▪ Cavitat pleural. Líquid pleural.
o Pulmons.
▪ Òrgans parells localitzats a la cavitat toràcica.
▪ Envoltats i protegits per la membrana pleural.
▪ S’entenen des de just per sobre de les clavícules fins als diafragmes.
Delimitats per davant i darrere per les costelles.
▪ Omplen totalment el tòrax.
▪ El pulmó dret té 3 lòbuls separats per dues cissures.
▪ El pulmó esquerre té 2 lòbuls separats per una cissura. Presenta una
depressió, incisura cardíaca.
▪ Els bronquis secundaris (lobars) donen branques anomenades terciàries
(segmentàries).
▪ Els bronquis segmentaris es ramifiquen en un segment determinat de
pulmó que anomenem segment broncopulmonar.
▪ Segment broncopulmonar. Cada segment té nombrosos petits
compartiments anomenats lobels formats per:
• Limfàtics, arterioles, vènules, capil·lars.
• Bronquíols terminals i bronquíols respiratoris.
• Conductes alveolars i sacs alveolars.
• Alvèols.
• Base.
• Àpex (cúpula).
• Superfície costal.
• Cissura horitzontal i obliqua en el pulmó dret (3 lòbuls).
• Cissura obliqua en el pulmó esquerre (2 lòbuls) Incisura
cardíaca.
• Superfície mediastínica (medial).
• Hil pulmonar. Lloc de entrada/sortida de bronquis, vasos,
limfàtics i nervis.
o Lobels.
▪ Limfàtics, arterioles, vènules i capil·lars.
▪ Bronquíols terminals i respiratoris.
▪ Conductes alveolars i sacs alveolars.
▪ Alvèols.
- Zona respiratòria. Tubs i teixits responsables de l’intercanvi de gasos.
o Bronquíols respiratori.
o Conductes alveolars.
o Sacs alveolars.
o Alvèols.
▪ Els alvèols són evaginacions arrodonides revestides per un epiteli i
sostinguda per una membrana basal elàstica prima.
▪ La paret alveolar està formada per:
• Cèl·lules alveolars tipus 1 (epiteli escamós simple).
• Cèl·lules alveolar tipus 2 o septals.
• També apareixen macròfags alveolars (cèl·lules per
l’eliminació de partícules o substàncies de rebuig).
 • Les cèl·lules alveolars tipus 1 participen en l’intercanvi de
gasos.
• Les cèl·lules alveolars tipus 2 secreten líquid alveolar amb
surfractant que redueix la tensió superficial i evita el col·lapse
del alvèols.
• L’intercanvi de gasos és produeix a través de la membrana
alveolocapil·lar.
- Membrana respiratòria o alveolocapil·lar.
o Responsable de l’intercanvi de gasos.
o 4 capes:
▪ Cèl·lules alveolars tipus 1.
▪ Membrana basal alveolar.
▪ Membrana basal capil·lar.
▪ Cèl·lules endotelials.
o Superfície d’intercanvi equivalent a un camp de tennis.
- Circulació pulmonar.
o Els pulmons reben sang de dos grups d’artèries: pulmonars i bronquials.
o La sang no oxigenada arriba al pulmó per les artèries pulmonars. La sang retorna
oxigenada al cor per les venes pulmonars.
o Les artèries bronquials són branques de l’aorta i transporten sang oxigenada
pels bronquis i bronquíols.
o Tenen connexions amb les artèries pulmonars.
o La major part de la sang retorna al cor per les venes pulmonars.
o Una part drena a les venes bronquials, que desemboquen a la vena cava
superior.

Aparell respiratori

Fisiologia

Introducció

- Dos sistemes corporals que cooperen per adquirir oxigen i eliminar diòxid de carboni:
el sistema cardiovascular i el respiratori.
- L’aparell respiratori permet l’intercanvi de gasos.
- El sistema cardiovascular transporta els gasos.
- El fracàs de qualsevol d’aquests sistemes provoca una alteració de l’homeòstasi i
condueix ràpidament a la mort cel·lular.
- La respiració és l’intercanvi de gasos entre l’atmosfera, sang i cèl·lules.
- Fases de la respiració:
o Ventilació (conducció de l’aire entre l’atmosfera i els alvèols).
o Respiració externa o pulmonar (intercanvi de gasos entre la sang i els alvèols).
o Respiració interna o tissular (intercanvi de gasos entre la sang i cèl·lules dels
teixits).

Ventilació pulmonar

- La ventilació és el moviment, circulació i intercanvi de l’aire entre l’atmosfera i els

alvèols pulmonars.
- Té 2 fases: inspiració (fluix cap a dins) i espiració (flux cap a fora).
 - Durant la ventilació, l’aire flueix entre l’atmosfera i els alvèols per diferències de pressió
creades per la contracció o relaxació dels músculs respiratoris.
- Llei de Boyle: la pressió d’un gas és inversament proporcional al volum del recipient que
el conté.
- Pressió atmosfèrica: força per unitat d’àrea que exerceix l’aire sobre la superfície
terrestre.
- Unitats:
o atm (atmosfera).
o mmHg (mil·límetres de mercuri).
o Torr. Torricelli.
o Pa. Pascal (N/m2).

Una unitat = 760 mmHg / Torr (a nivell del mar)

- Inspiració (inhalació). L’aire entra en els pulmons al disminuir la pressió degut a un

augment del volum dels pulmons.
o Contracció del principal múscul respiratori, el diafragma.
o Contracció de la musculatura intercostal externa.
o Augment de la mida del tòrax.
o Disminució de la pressió intrapleural (intratoràcica) per sota de la pressió
atmosfèrica.
o Expansió pulmonar.
o Disminució de la pressió a nivell alveolar.
o Entrada d’aire des de l’exterior als pulmons per la diferència de gradients de
pressió.
o Inspiració forçada. Utilització de musculatura accessòria:
esternocleidomastoïdal, escalens, pectoral menor...
- Espiració (exhalació). L’aire surt dels pulmons al augmentar la pressió degut a una
disminució del volum dels pulmons.
o Procés passiu.
o Relaxació del diafragma i dels músculs intercostals externs.
o L’elasticitat de la caixa toràcica i els pulmons afavoreix la recuperació del volum
original.
o Augment de la pressió intrapleural.
o Disminució del volum pulmonar.
o Augment de la pressió alveolar.
o Sortida d’aire des dels pulmons cap a l’exterior per la diferència de gradients de
pressió.
o Expiració forçada. Utilització de musculatura accessòria: musc. abdominal,
músculs intercostals interns.
- La respiració requereix activitat muscular i canvis en les dimensions del tòrax.
- Altres factors que afecten la ventilació pulmonar: tensió superficial líquid alveolar,
distensibilitat pulmonar i resistència de les vies aèries.

Volums i capacitats pulmonars

En repòs, un adult efectua una mitjana de 12 respiracions per minut i mobilitza uns 500mL en
cada respiració, per tant, mobilitza 6 litres cada minut.

- Espiròmetres o respiròmetre.
 - Volum corrent (VC): quantitat d’aire que entra i surt dels pulmons en cada moviment
respiratori.
o Una part del VC (70%) arriba de forma efectiva a la zona respiratòria de l’aparell
respiratori (bronquíol respiratori, conductes alveolars i alvèols).
o Espai mort anatòmic. Una part del volum corrent (30%; 150mL) roman a les vies
de conducció i no participa en l’intercanvi de gasos.
o Podem mesurar els volums que es mobilitzen en una inspiració o en una
expiració forçada.
o Aquests volums permeten valorar la capacitat respiratòria (de ventilació) d’una
persona.
- Freqüència respiratòria (FR): número de respiracions per minut.
- Ventilació minut (VM): volum total d’aire inspirat i espirat en un minut.
VM (L/min) = VC (L/resp) x FR (resp/min)

Intercanvi de O2 i CO2

- L’intercanvi d’oxigen i diòxid de carboni entre l’aire alveolar i la sang pulmonar es

produeix per difusió passiva.
- Comportament dels gasos: Llei de Dalton.
o Es una barreja de gasos, cada gas exerceix la seva pròpia pressió, com si fos
l´únic gas de la barreja.
o “Each gas in a mixture of gases exerts its own pressure as if all the other gase
were not present”.
o Aquesta pressió específica d’un gas s’anomena pressió parcial (Px).
o La pressió total és la suma de les pressions parcials dels gasos de la barreja.
o És pot calcular multiplicant el % del gas a la barreja per la pressió total.
Pressió atmosfèrica (760 mmHg) = PN2 + PO2 + PH2O + PAR + PCO2 + Paltres

Respiració

- Respiració externa. Intercanvi pulmonar de gasos. Difusió de l’oxigen de l’aire present

als alvèols pulmonars a la sang dels capil·lars pulmonars.
o Es duu a terme en els pulmons.
o Converteix sang desoxigenada en sang oxigenada que retorna a l’aurícula
esquerre.
o A mesura que la sang circula pels capil·lars pulmonars, capta el O2 alveolar i
descarrega el CO2. Aquest “intercanvi” es produeix per difusió de gasos.
o La difusió es produeix en funció de la pressió parcial de gasos, d’àrees de major
pressió a àrees de menor pressió.
▪ P02 alveolar: 105 mmHg.
▪ P02 capi·lar pulmonar: 40 mmHg.
▪ P02 venes pulmonars: 100 mmHg (contaminació amb sang que no ha
estat en conacte amb els alvèols).
▪ Pc02 capil·lar pulmonar: 45 mmHg.
▪ Pc02 alveolar: 40 mmHg.
▪ Pc02 venes pulmonars: 40 mmHg.
- Respiració interna. Intercanvi de gasos sistèmics. Intercanvi de gasos O2 i CO2 entre els
capil·lars sistèmics i les cèl·lules.
o Intercanvi de gasos entre els capil·lars sistèmics i les cèl·lules.
o Es realitza a tots els teixits del cos.
 o En condicions normals les cèl·lules només necessiten el 25% de l’oxigen
disponible a la sang oxigenada.
o Durant l’exercici es difon més oxigen cap a les cèl·lules metabòlicament actives
(múscul) i per tant disminueix el contingut d’oxigen de la sang desoxigenada.

Transport de O2

- L’oxigen no es dissolt amb facilitat a l’aigua.

- 1,5% es dissolt a l’aigua.
- 98,5% està unit a l’hemoglobina.
- Hemoglobina:
o Hemo + globina.
o Hemo. 4 àtoms de ferro capaços de combinar-se amb molècules d’O2.
o Hemoglobina reduïda (desoxihemoglobina) + O2 = hemoglobina saturada
(oxihemoglobina).
- El factor més important que determina la quantitat d’oxigen que s’uneix amb
l’hemoglobina és la PO2.
- Hemoglobina totalment saturada. Quan l’hemoglobina es transforma per complet en
oxihemoglobina.
- Percentatge de saturació d’hemoglobina. Saturació mitjana de l’hemoglobina amb
oxigen.
- Corba de dissociació de Hb.
- L’hemoglobina està pràcticament saturada amb una PO2 >60 mmHg (>90%).
- Amb una PO2 al voltant de 40 mmHg està saturada en un 75%.
- Per sota d’aquesta PO2 l’hemoglobina allibera grans quantitats d’oxigen. Aquesta
situació es dona en teixits amb alta activitat metabòlica (músculs en contracció).
- Altres factors que afecten a l’afinitat de l’hemoglobina per l’oxigen:
o Són factors que influeixen sobre la intensitat de la fixació o afinitat amb que
l’hemoglobina s’uneix a l’oxigen.
o Aquests factors desvien la corba de l’hemoglobina cap a l’esquerre (major
afinitat) o cap a la dreta (menor afinitat).
o pH. En un mitjà àcid l’oxigen s’allibera amb més facilitat de l’hemoglobina
(efecte Bohr).
▪ L’augment de la [H+] canvia lleugerament l’estructura de l’hemoglobina
i la seva afinitat.
o El PCO2. L’augment de la pressió parcial de CO2 disminueix l’afinitat de
l’hemoglobina per l’O2. Actua de forma similar al pH.
CO2 + H2O <-> H2 CO3 <-> H+ + HCO3.
o Temperatura. L’augment de la temperatura també disminueix l’afinitat de
l’hemoglobina per l’O2. En canvi, la hipotèrmia augmenta l’afinitat de
l’hemoglobina per l’O2.
- Intoxicació per monòxid de carboni (CO).
o El monòxid de carboni s’uneix al grup hemo però amb molta més afinitat que
l’oxigen motiu pel que el substitueix i disminueix la capacitat de transport de O2
per l’hemoglobina.
o Fums de tubs d’escampament, forns de gas, aparells de calefacció...
o Incolor e inodor.
o Pot ser fatal.
- El CO2 es transporta a la sang de 3 formes principals:
 o CO2 dissolt (7%). Als pulmons difon cap a l’aire alveolar i s’elimina.
o Compostos carbamínics (23%). Unit a l’hemoglobina (carbaminohemoglobina).
Quan arriba als capil·lars pulmonars, el CO2 es separa de l’hemoglobina i difon
cap a l’aire alveolar.
o Ions bicarbonat (70%). El major % de CO2 es transporta en el plasma com a ions
bicarbonat (HCO3).
▪ CO2 + H2O <-> H2 CO3 <-> H+ + HCO3.
▪ Anhidrasa carbònica.
▪ Intercanvi ió bicarbonat amb clor (CI).

Control de la respiració

- Centre respiratori:
o Localitzat a la formació reticular del tronc encefàlic.
o Controla l’acció dels músculs respiratoris.
o Àrea del ritme bulbar.
o (Àrea pneumotàxica i àrea apnèustica).
- Àrea del ritme bulbar:
o Controla el ritme bàsic de la respiració.
o Àrea inspirada. Regula el ritme respiratori bàsic. Inspiració durant 2 segons i
espiració durant 3 segons. Neurones autorítmiques que s’activen durant 2
segons i posteriorment s’inactiven, de forma rítmica.
- Control de la respiració:
o Quimioreceptors.
▪ Centrals (bulb raquidi) i perifèrics (arc aòrtics i caròtides).
▪ Responen a canvis en la PCO2 i H+.
▪ Augment de PCO2 (hipercàpnia), estimula els quimioreceptors centrals i
perifèrics.
▪ La disminució de PCO2 (hipòxia) estimula els quimioreceptors perifèrics.
▪ Estimulen l’àrea inspiratòria.
▪ Retroalimentació negativa. Quan la PCO2 és menor de 40 mmHg els
quimioreceptors s’inhibeixen i deixen d’estimular l’àrea inspiratòria
restablint-se el ritme propi moderat.