TEMA 9 – SISTEMA URINARI

1. EL SISTEMA URINARI
Conjunt d’òrgans encarregats de la filtració de la sang, així
com de la producció, emmagatzematge i expulsió de l’orina.
Dues parts:

• Vies urinàries altes: ronyons i urèters

• Vies urinàries baixes: bufeta i uretra.
Zona abdominal (retroperitoneals): ronyons, pelvis renal i inici dels urèters.
Zona pèlvica (infraperitoneal): final dels urèters, bufeta i uretra.

2. ELS RONYONS
Són els òrgans principals del sistema urinari.

• Mesures*: 10-12 cm de longitud i 5-7 cm d’ample.

• Massa*: 135-150 g.
Localització:
• A cada costat de la columna, entre la regió dels hipocondris i els
flancs, i són retroperitoneals
• Última vèrtebra toràcica - tercera vèrtebra lumbar, protegits
per l’onzena i dotzena costella
• El ronyó dret es troba més baix que l’esquerre, perquè el fetge
ocupa un espai gran en el dret.
Quina relació tenen amb altres estructures?
VERD = en algun moment té
contacte amb els dos ronyons

VERMELL = només té contacte

amb el ronyó esquerra

VIOLETA = només té contacte

amb el ronyó dret
Quina és la seva innervació? La innervació dels ronyons és càrrec dels
nervis renals que s'originen en el gangli celíac.
Els nervis renals formen el plexe renal, que penetra en els ronyons
acompanyant a les artèries renals. La majoria són vasomotors (innerven
vasos sanguinis), de manera que regulen el flux sanguini renal.
El SN parasimpàtic també innerva els ronyons, a través del nervi vague.
Cada ronyó està cobert per tres capes de teixit:

• Càpsula renal (capa més profunda): capa de teixit connectiu

dens irregular, que serveix com a barrera contra els
traumatismes i ajuda a mantenir la forma de l'òrgan.
• Càpsula adiposa (capa intermèdia): massa de teixit adipós
que protegeix el ronyó dels traumatismes i el sosté amb
fermesa en el seu lloc, dins de la cavitat abdominal
• Fàscia renal (capa superficial): capa prima de teixit connectiu
dens irregular que fixa el ronyó a les estructures que l'envolten i a la paret abdominal.
Als ronyons hi diferenciem dos pols (superior i inferior) i dos costats (lateral
i medial).
Prop del centre de la vora medial còncava hi ha una escotadura anomenada
“hil renal”, que conté part de la pelvis, els calzes, les branques dels vasos
sanguinis i limfàtics, i els nervis renals.
Les venes renals es situen davant les artèries renals i, darrere de tot, la
pelvis renal i urèter.
Un tall frontal del ronyó mostra dues regions diferents: l’escorça renal (regió
superficial) i la medul·la renal (regió profunda). L’escorça renal és l’àrea de
textura llisa que s'estén des de la càpsula fins a les bases de les piràmides renals
(piràmides de Malpighi) i cap als espais entre elles.

• La medul·la renal està composta per 6-18 piràmides renals de forma

cònica, la base es dirigeix cap a l'escorça renal i el vèrtex de la qual
(extrem estret), papil·la renal, s'orienta cap a l'hil.
• Les papil·les es continuen en els calzes menors, els quals recullen l'orina
dels túbuls de cada papil·la i la porten als calzes majors.
• Els calzes majors desemboquen en la pelvis renal, la continuació en forma de ventall de la porció
superior de l'urèter.
• Les parets de calzes, pelvis i urèter tenen elements contràctils que fan que l'orina avanci en el
seu recorregut.
• La zona entre les piràmides es denomina columna renal (columna de Bertin).
Un lòbul renal consta d'una piràmide renal, l'escorça situada immediatament sobre ella i la meitat de
cada columna renal adjacent. Se subdivideixen en lobels, cadascun dels quals està format per un grup
de nefrones que desemboquen en un conducte col·lector.
Quina és l’estructura microscòpica del ronyó? L'escorça i les piràmides renals de la medul·la
constitueixen el “parènquima renal” o porció funcional del ronyó.
Dins del parènquima trobem al voltant d'1 milió d'estructures microscòpiques denominades nefrones.
Segons la seva ubicació en el ronyó, podem distingir entre:

• Cortical: Més abundant (75-80%).

• Juxtamedular: Estructura diferent, important per a la formació d'orina concentrada.

• Ubicació
• Longitud nansa
• Irrigació túbuls.

Hi distingirem:

• El corpuscle renal (glomèrul + càpsula de Bowman): Filtració glomerular.

• Els túbuls renals (túb. contornejat proximal + nansa de Henle + túb. contornejat distal + túb.
col·lector): Reabsorció tubular i secreció tubular.
Com arriba la sang a la nefrona i com surt del ronyó? La sang arriba al corpuscle renal a través de:
1. Arteria aorta abdominal.
2. Arteria renal dreta / esquerra.
3. Artèries segmentàries.
4. Artèries interlobars.
5. Artèries arcuades / arciformes.
6. Artèries radials / interl·lobelars.
7. Arterioles aferents.
En la nefrona, la sang continua per:
8. Capil·lars glomerulars.
9. Arterioles eferents.
10. Capil·lars peritubulars.
La sang dels capil·lars peritubulars surt del ronyó pel circuit venós, homònim i paral·lel a l'arterial:
11. Venes radials / interl·lobelars.
12. Venes arcuades / arciformes.
13. Venes interlobars.
14. Venes segmentàries.
15. Vena renal dreta / esquerra.
16. Vena cava inferior.
Els túbuls contornejats distals de diverses nefrones desemboquen en un sol túbul col·lector que
després s'uneixen i convergeixen en diversos centenars de conductes papil·lars grans, que drenen al
seu torn en els calzes menors. Aquests s'uneixen per a constituir els calzes majors, que al seu torn
conflueixen i formen la pelvis renal. Des de la pelvis renal, l'orina drena en els urèters.

3. URETERS
Són els túbuls que transporten l’orina des del ronyó fins la bufeta. S’originen a partir
de la pelvis renal i la seva longitud és de 25-30 cm. Les seves parets són gruixudes i
el seu diàmetre és petit (1-10 mm).
Hi distingim tres porcions:

• Abdominal: al llarg del psoes (retroperitoneal).

• Pèlvica: al creuar els vasos ilíacs (retro/infraperitoneal)
• Intramural: dins la paret de la bufeta (infraperitoneal)
Estructuralment, presenten 3 estretors (zones d’obstrucció en presència de càlculs renals.) :

• A l’inici, entre pelvis renal i urèter

• En creuar els vasos ilíacs
• A l’entrar a la bufeta.
3.1 PARET DELS URETERS
La paret dels urèters està formada per tres capes de teixit:

• Mucosa (més profunda): membrana composta per epiteli de transició (“uroteli”) amb cèl·lules
caliciformes* , el qual pot distendre’s i adaptar-se a un volum canviant de líquid.

• Muscular (intermèdia): consta d'una capa longitudinal interna, una circular mitjana i una
longitudinal externa de fibres musculars llises, la funció principal de les quals és la peristalsis.

• Adventícia (externa): capa de teixit connectiu areolar que fixa els urèters en la seva posició i
que conté vasos sanguinis, vasos limfàtics i nervis.
*El moc secretat evita que les cèl·lules prenguin contacte amb l'orina (diferència en concentració de
soluts i pH respecte al citosol de les cèl·lules de les parets dels urèters).

En les dones, l’arteria uterina es troba en posició anterior a

l’urèter. En els homes, el conducte deferent es troba posterior
a l’urèter.

Les contraccions peristàltiques de les parets musculars dels urèters impulsen

l'orina cap a la bufeta, a més de la pressió hidroestàtica i la gravetat.

Encara que no existeix una vàlvula anatòmica en la desembocadura de cada

urèter, en la bufeta hi ha una vàlvula fisiològica eficaç:

• A mesura que la bufeta s'omple d'orina, la pressió en el seu interior

comprimeix els orificis oblics dels urèters i impedeix el reflux d'orina.

4. LA BUFETA
La bufeta és un òrgan muscular buit i distensible, situat en la cavitat pèlvica, per
darrere de la símfisi del pubis. És infraperitoneal. La seva forma i mida* és variable
en funció del volum d’orina:
• Buida: es col·lapsa i es situa posteriorment al pubis.
• Plena: forma esfèrica i pot sobresortir per la part superior del pubis.
*És més petita en les dones perquè l'úter ocupa l'espai per sobre de la bufeta.
En el pis de la bufeta es troba una àrea triangular petita
denominada “trígon” (triangle).
Com la mucosa està adherida amb fermesa a la capa
muscular, el trígon té aspecte llis.
Els dos angles posteriors del trígon contenen els dos orificis
ureterals. La desembocadura en la uretra, que és l'orifici
uretral intern, es troba en l'angle anterior.

Tres capes formen la paret de la bufeta:

• Mucosa (més profunda): membrana composta per epiteli de transició (“uroteli”) amb cèl·lules
caliciformes, el qual pot distendre’s i adaptar-se a un volum canviant de líquid.
• Muscular (intermèdia): també coneguda com “múscul detrusor”, consta d'una capa
longitudinal interna, una circular mitjana i una longitudinal externa de fibres musculars llises,
la funció principal de les quals és la peristalsis.
Al voltant de l'orifici uretral intern, les fibres circulars formen l'esfínter uretral intern, i més a
baix es troba l'esfínter uretral extern, constituït per múscul esquelètic (voluntari): Micció
• Adventícia (externa): capa de teixit connectiu areolar que fixa els urèters en la seva posició i
que conté vasos sanguinis, vasos limfàtics i nervis.

5. LA URETRA
És un conducte petit, que s'estén des de la bufeta fins a l'exterior i que, tant en els homes com en les
dones, constitueix la porció terminal de l'aparell urinari i la via que permet eliminar l'orina cap a
l'exterior de l’organisme. És infraperitoneal. En els homes, també permet la sortida del semen.

5.1 EN DONES ♀
Es troba per darrere de la símfisi del pubis, es dirigeix en sentit oblic cap
endavant i la seva longitud és d’uns 3-4 cm*. L'obertura es localitza entre el
clítoris i l'orifici extern de la vagina.*Infeccions urinàries més freqüents en dones
La paret de la uretra femenina està formada per:
• Mucosa (profunda):
o Prop de la bufeta, la mucosa conté epiteli de transició (continuïtat amb el de la bufeta).
o Entre aquesta zona i la següent, l'epiteli és cilíndric estratificat o cilíndric
pseudoestratificat.
o Prop de l'orifici uretral extern, l'epiteli és pavimentós estratificat no queratinitzat.
• Muscular (superficial): fibres musculars disposades en forma circular (continuïtat amb bufeta)
5.2 EN HOMES ♀
En els homes, la longitud de la uretra (trajecte d’uns 20 cm) i la seva trajectòria és bastant diferent que
en les dones. Hi diferenciem tres porcions:

• Prostàtica: travessa la pròstata.

• Membranosa (intermèdia): la porció més curta, que travessa els
músculs profunds del perineu.
• Esponjosa: la porció més llarga, que transcorre al llarg del penis.
La paret de la uretra masculina està formada per:

• Mucosa (profunda):
o Prostàtica: la mucosa conté epiteli de transició (continuïtat amb el de la bufeta), que es
torna cilíndric estratificat o pseudoestratificat en un sector més distal.
o Membranosa: formada per epiteli cilíndric estratificat o pseudoestratificat.
o Esponjosa: cilíndric estratificat o pseudoestratificat, excepte prop de l'orifici uretral
extern, on es transforma en epiteli pavimentós estratificat no queratinitzat.

• Muscular (superficial*):
o Prostàtica: capa de fibres musculars llises disposades en forma circular (continuïtat amb
la de la bufeta) que ajuden a formar l'esfínter uretral intern de la bufeta.
o Membranosa: capa de fibres musculars esquelètiques (voluntàries) disposades en forma
circular que contribueixen a formar l'esfínter uretral extern de la bufeta.
*La mucosa de la porció esponjosa està envoltada pel cos esponjós de la uretra (no hi ha capa muscular).