Así se habla (Fernández Planas, 2005)

La fonètica articulatòria
Descripció de l’aparell fonador
L’aparell fonador és el conjunt d’òrgans que intervenen en el procés de producció de sons, si bé
aquests responen, principalment, a altres funcions vitals (respiració i deglució):

• Cavitats infraglòtiques: respiració → energia aerodinàmica necessària per a la parla.

• Cavitat glòtica: fonació → producció del to laringi (veu), a través de la vibració o de
l’obertura de les cordes vocals, aprofitant l’aire expulsat de les cavitats infraglòtiques o
permetent-li sortir a l’exterior (respectivament).
• Cavitats supraglòtiques: modificació del to laringi per articular els diferents sons +
amplificació.

La cavitat glòtica i les supraglòtiques constitueixen el tracte vocal, els òrgans del qual es
coneixen com a articuladors, en la mesura que intervenen en la producció de sons de la parla.
D’acord amb les tres parts de l’aparell fonador, existeixen tres fases en la producció del so:

Fase primera: cavitats infraglòtiques i respiració

Les cavitats infraglòtiques estan integrades per diafragma, pulmons, bronquis i tràquea.
S’ocupen de rebre l’oxigen de l’aire inspirat, emmagatzemar-lo i expulsar-lo de nou a l’exterior
en forma d’anhídrid carbònic per permetre la producció dels sons. Aquest procés consta de dos
moviments bàsics, en què el diafragma adopta una funció essencial (respiració diafragmàtica):

• Inspiració: l’aire es purifica i es caldeja a les fosses nasals abans d’arribar als pulmons, que
es dilaten àmpliament quan el reben. El diafragma (límit inferior del tòrax) descendeix, de
manera que les costelles s’eleven, s’eixampla la regió toràcica inferior i abdominal i els
alvèols dels pulmons s’omplen d’aire.
• Expiració: el diafragma s’eleva fins a tornar a la seva posició inicial pre-inspiratòria, les
costelles descendeixen i els pulmons es contrauen, de manera que l’aire n’és expulsat.
Després de pujar per la tràquea i la laringe fins a la cavitat faríngia, surt a l’exterior pel nas
o per la boca.

La respiració descrita és del tipus diafragmàtic-abdominal, adequat per a la ventilació pulmonar

i la funció vocal. És el tipus que utilitzem quan naixem i, en l’adultesa, durant el son o en decúbit.
En aquest, l’aire es concentra a la part inferior dels pulmons i el diafragma participa activament.
Existeixen, però, dos altres tipus respiratoris segons les zones on es concentra l’aire que
inspirem. Aquests són costals, i els adults solem adoptar-los en posició bípede.

• Respiració costal superior: l’aire es concentra a la part alta de la caixa toràcica, de manera
que el diafragma roman inactiu i es genera tensió a la musculatura del coll, fet que influeix
negativament en la mobilitat dels músculs i cartílags laringis → insuficient.
• Intercostal: regió mitja dels pulmons → el diafragma tampoc s’usa correctament.

La intensitat i la duració de l’emissió estan relacionades amb el procés respiratori. Normalment,

el llenguatge empra l’expiració per a la producció de sons, però, de fet, l’ésser humà pot
aprofitar tant l’aire que surt a l’exterior (sons egressius) com el que entra a l’interior (ingressius).
Així mateix, si bé els pulmons solen ser la font d’energia aerodinàmica (sons pulmònics), aquesta
també es pot generar a la glotis (sons glòtics o glotals) i al vel del paladar (clics).
Fase segona: cavitat glòtica i fonació

Fisiologia de la cavitat glòtica

La cavitat glòtica està constituïda per la laringe, que conté les cordes vocals i, en l’espai entre
aquests dos plecs o músculs, la glotis. Les cordes vocals donen peu al procés de fonació, en virtut
del qual l’aire procedent dels pulmons es converteix en ona sonora capaç d’arribar a ser un so
lingüístic apte per a la comunicació.

La laringe conforma una cavitat mòbil que s’uneix a la tràquea. Conté quatre cartílags: cricoides,
tiroides (subjecta els extrems anteriors de les CV, permet tensar-les) i dos aritenoides (extrems
posteriors de les cordes vocals, permeten la major o menor obertura de la glotis). També hi
trobem les bandes ventriculars o falses cordes vocals (+ ventricle de Morgagni), sense funció
lingüística, i l’epiglotis, un cartílag mòbil que tanca l’entrada d’aliments a la laringe.

Fonació

Les cordes vocals poden possibilitar la fonació de dues maneres: o bé mantenint-se separades i
deixant la glotis oberta perquè l’aire passi a les c.sg. (sons sords: absència de vibració) o bé
realitzant un moviment ondulatori regular d’obertura i tancament (sons sonors: vibració).

La vibració de les cordes vocals en la veu normal segueix un moviment de baix a dalt, tant en
l’obertura com en el tancament. Entre les teories que expliquen el per què de la vibració, hi ha
la mioelàstica (efecte Bernoulli: per la pressió positiva o negativa que produeix l’aire, successió
d’obertures i tancaments que genera la vibració glotal) i la mucoondulatòria.

Tipus de fonació (segons l’estat de la glotis)

L’estat de la glotis determina la qualitat de la veu: els tipus de sons resultants de la posició de
les cordes vocals i del seu grau d’obertura en el procés de fonació. cfr. Ladefoged.

• Sons sords: cordes obertes, sense vibrar, pas lliure de l’aire.

• Murmurats o aspirats: part anterior tancada + part posterior oberta (aire escapa).
• Xiuxiuejats: cordes lleugerament separades, no arriben a vibrar.
• Veu modal (sons sonors): moviment O-T, cordes vibren al pas de l’aire.
• Laringalitzats o glotalitzats (veu trencada): la font d’energia aerodinàmica per a la
producció de so és a la glotis. Les cordes vibren a la part anterior a velocitat baixa i de forma
aperiòdica per un costat. Poden ser ingressius (implosius o injectius) o egressius (ejectius).
• Oclusius glotals (cop glotal?): cordes tancades + separació brusca perquè escapi l’aire.

Fase tercera: cavitats supraglòtiques i articulació

El procés d’articulació ocorre a les cavitats supraglòtiques, constituïdes per la faringe, la

rinofaringe, la boca i els llavis. Consisteix en la modulació, a través de les diferents disposicions
dels articuladors que pot adoptar el parlant (voluntàriament), del corrent d’aire procedent de la
glotis, per tal de produir diferents sons amb valor lingüístic.
Segons si el vel del paladar es troba enganxat a la paret faríngia o no, l’aire pot anar, en la seva sortida
cap a l’exterior, o bé a la boca o bé al nas.

Existeixen articuladors actius (mandíbula inferior, llavis, vel del paladar, llengua: mòbils, poden
realitzar moviments destinats a aconseguir la cavitat -configuració de forma i volum- requerida
per a l’articulació d’un so determinat) i passius (dents, alvèols, paladar dur, faringe: suporten el
contacte o l’aproximació dels articuladors actius).
Llengua: articulador actiu més important → gràcies als nombrosos músculs que la constitueixen,
gaudeix de gran versatilitat, mobilitat i flexibilitat, qualitats que li permeten intervenir en la
producció de totes les vocals i gairebé totes les consonants.

• Àpex, dors (pre-dors, mig-dors, post-dors), arrel: sons apicals, predorsals...

• Contacte amb paladar, alvèols, úvula...: sons alveolars, palatals...

Paladar dur: zona prepalatal, zona mig-palatal, zona post-palatal.

Producció dels sons

La divisió entre vocals i consonants no és terminant: hi ha sons a mig camí entre ambdues
categories, com les glides. Tanmateix:

• Vocals: sons articulats sense que s’interposin obstacles a la sortida de l’aire cap a l’exterior
des del tracte vocal.
• Consonants: sons en l’articulació dels quals s’obstaculitza el pas de l’aire cap a l’exterior des
del tracte vocal, sigui a través d’una oclusió completa o a través de diversos graus de
constricció.

Producció vocàlica

Les vocals es defineixen i distingeixen segons tres paràmetres articulatoris:

• Alçada de la llengua: vocals altes/tancades o baixes/obertes, semi-altes/semi-tancades o

semi-baixes/semi-obertes.
• Avenç o retrocés del cos lingual: anteriors, centrals, posteriors.
• Acció dels llavis: arrodonides, no-arrodonides.

D’acord amb aquests criteris, Jones (1918) creà el sistema de les vocals cardinals: esquema
teòric, no es correspon amb cap llengua particular → referència per a la representació i situació
de les diferents vocals de les llengües del món en funció de les possibilitats que permet la
combinació dels paràmetres.

• Primàries vs. secundàries per l’acció dels llavis: arrodonides i no-arrodonides (gradació).

La majoria de vocals són orals: s’articulen amb el vel del paladar enganxat a la paret faríngia per
tal d’evitar la sortida de l’aire pel nas. Poden, però, existir-ne de nasals. Així mateix, són
generalment sonores, però se’n poden produir de sordes.

• El timbre de les vocals ve definit per l’acció de la llengua i els llavis → la nasalització i
l’ensordiment són possibles: no hi interfereixen, poden superposar-s’hi.

Producció consonàntica

Els principals paràmetres definitoris de les consonants són el punt i el mode d’articulació; també
es poden considerar, però, el moviment de les cordes vocals i l’acció del vel del paladar.

Punt d’articulació

Lloc o zona on s’obstaculitza el pas de l’aire: on els òrgans articulatoris es toquen o s’aproximen.

• Bilabial: per contacte o aproximació del llavi superior amb l’inferior.

[p, b, m, ʙ, ɸ, β]
• Labiodental: llavi inferior amb les dents incisives superiors.
[ɱ, ⱱ, f, v, ʋ]
 • Interdental: l’àpex de la llengua se situa entre les dents incisives superiors i inferiors.
Dental: l’àpex o la làmina es col·loca rere les dents incisives superiors.
[θ, ð]
• Alveolar: llengua amb alvèols (protuberàncies entre dents superiors i paladar dur). Podem
distingir, amb més concreció, entre sons apicoalveolars (contacte realitzat per l’àpex de la
llengua) i predorsoalveolars (predors).
[t, d, n, r, ɾ, s, z, ɬ, ɮ, ɹ, l]
• Prepalatal / postalveolar / palatoalveolar: contacte de la llengua amb la regió d’entre els
alvèols i el paladar dur.
[ʃ, ʒ]
• Retroflex: la característica que distingeix aquest tipus d’articulació és la col·locació de la
llengua que requereix (perpendicular al paladar o, fins i tot, amb l’àpex cap a l’interior de la
boca), més que el PA en si, que sol ser prepalatal o postalveolar.
[ʈ, ɖ, ɳ, ɽ, ʂ, ʐ, ɻ, ɭ]
• Palatal: contacte o acostament entre predors o mig-dors de la llengua amb paladar dur.
[c, ɟ, ɲ, ç, ʝ, j, ʎ]
• Velar: mig-dors o post-dors de la llengua amb vel del paladar.
[k, ɡ, ŋ, x, ɣ, ɰ, ʟ]
• Uvular: post-dors de la llengua amb úvula.
[q, ɢ, ɴ, ʀ, χ, ʁ]
• Faringi: arrel lingual amb paret faríngia.
[ħ, ʕ]
• Glotal: unió entre cordes vocals, sense vibrar (cop glotal), o bé aproximació.
[ʔ, h, ɦ]

Pot haver-hi sons amb punt d’articulació doble, com ara [w] (aproximant sonora labio-velar), o
sons amb una articulació secundària, com ara la lateral velaritzada en català i en anglès.

Mode d’articulació

Manera com es relacionen els articuladors en un punt determinat; manera com es realitza el
contacte o l’aproximació efectivament.

• Oclusiu: bloqueig complet del pas de l’aire cap a l’exterior; aquest, tanmateix, exerceix una
forta pressió rere el punt de contacte: aconsegueix vèncer l’obstrucció i surt de forma
brusca, amb una explosió. El temps que transcorre entre la relaxació de l’oclusió (explosió)
i l’inici de la vibració laríngia s’anomena VOT, i el seu valor és major o menor segons el punt
d’articulació, la presència d’aspiració (aspirat > no aspirat) i la sonoritat (sord > sonor).
[p, b, t, d, ʈ, ɖ, c, ɟ, k, g, q, ɢ, ʔ]
• Fricatives: òrgans molt propers → en passar, l’aire els frega i genera un soroll turbulent.
[ɸ, β, f, v, θ, ð, s, z, ʃ, ʒ, ʂ, ʐ, ç, ʝ, x, ɣ, χ, ʁ, ħ, ʕ, h, ɦ]
• Aproximants: òrgans propers, però no tant, de manera que l’aire, en passar, no els frega i
no genera soroll turbulent.
[ʋ, ɹ, ɻ, j, ɰ]
• Africades: dos modes d’articulació successius → oclusiu + fricatiu / aproximant.
• Vibrants: oclusions molt petites; no totes són iguals → múltiple (+ d’un contacte), simple
(una única oclusió breu, un únic contacte), aproximants.
[ʙ, r, ʀ] [ⱱ, ɾ]
 • Laterals: l’aire escapa pels costats de la llengua (un o ambdós); poden ser aproximants o
fricatives segons el grau de constricció dels costats de la llengua.
[ɬ, ɮ] [l, ɭ, ʎ, ʟ]

Acció de les cordes vocals

Distingim sons sords (les cordes vocals no vibren: es mantenen obertes perquè l’aire surti
lliurement) i sonors (cordes vibrant), a més d’altres tipus de fonació.

Acció del vel del paladar

Sons orals: l’aire, en la seva sortida, troba el vel del paladar adherit a la paret faríngia, de manera
que només pot passar per la cavitat bucal.

Sons nasals: en la seva sortida, l’aire troba el vel del paladar abaixat, de manera que surt tant
per les fosses nasals com per la cavitat bucal, on troba la constricció que determina el seu PA.

El fenomen de la coarticulació
En la parla, els sons no es produeixen aïllats, sinó encadenats (cadena fònica). D’aquesta
manera, s’influencien els uns als altres, sigui perquè s’anticipen trets articulatoris de sons
posteriors o perquè se’n mantenen de sons anteriors.

La coarticulació és el fenomen, fonamental en processos de producció de la parla, pel qual sons

adjacents s’adapten articulatòriament els uns als altres en la cadena fònica. Es pot veure com
un recurs d’economia d’esforços, ja que se suavitzen les diferències entre els segments
implicats, i és universal.

• Anticipatòria: a  b (influència d’un segment a l’anterior).

• Retardatòria: a → b (influència d’un segment al posterior).

Pels seus trets articulatoris, els sons exerceixen i resisteixen la influència de maneres diferents
(fricatives i palatals vs. nasals). Així mateix, la coarticulació pot variar segons la llengua i segons
la velocitat de la parla de l’emissor.

Pot afectar òrgans que no intervenen de manera principal en el PA o òrgans que sí que hi
intervenen. En aquest cas, pot provocar petits canvis dins la mateixa zona d’articulació o bé un
canvi de regió articulatòria.

La producció dels elements suprasegmentals

En la parla, més enllà dels segments individuals que encadenem, afegim informació
suprasegmental, això és, que afecta seqüències de més d’un segment fònic. Es tracta de la
prosòdia, que podem descompondre en tres elements (accent, to/entonació, duració) i que
generalment transmet informació de naturalesa semàntica.

L’accent

Es tracta d’un element suprasegmental amb què es destaca una síl·laba respecte de les altres de
la paraula a través d’una major força expiratòria, d’una major tensió a les cordes vocals i d’una
major prolongació en l’articulació dels sons.

Si bé hi ha paraules àtones en les llengües, la majoria disposen d’una síl·laba més prominent que
la resta: síl·laba tònica, que posseeix un accent principal a la paraula. Existeix també un accent
secundari en paraules compostes, llargues o derivades a partir de sufixos o prefixos. Es
distingeixen llengües amb l’accent lliure (anglès) i llengües amb l’accent previsible o fix (francès).
El to i l’entonació

Des d’un punt de vista articulatori, el to depèn del gruix, la longitud i la tensió de les cordes
vocals. Dels tres paràmetres, només l’últim es pot controlar segons la voluntat del parlant. La
tessitura és la gamma freqüencial en què un parlant se sent còmode, sense forçar la veu, per a
aconseguir un to més greu o més agut.

Segons l’ús del to i de l’entonació, les llengües es divideixen en tonals (xinès, igbo, tailandès: ús
del to per a distingir morfemes o paraules – funció distintiva en el lèxic) i entonatives
(romàniques: ús de l’entonació, és a dir, de la successió de tons que forma una corba melòdica,
per a indicar canvis d’estat d’ànim, d’intenció o de modalitat – funció expressiva en la frase).

La duració

Es tracta d’un paràmetre tant segmental com suprasegmental, consistent en el temps de

prolongació dels sons o de les síl·labes (i de la seva configuració articulatòria), que pot variar
segons el context a causa de la coarticulació. Com a element suprasegmental, a més de ser major
en les síl·labes tòniques, es fa especialment evident en les que constitueixen el tonema.

Anàlisi instrumental de la producció dels sons

Mitjans instrumentals: millora quantitativa i qualitativa dels treballs sobre producció de la parla,
facilitació de l’estudi i la mesura del tracte vocal, els seus articuladors i les seves interaccions
(diferències de moviment, grau de complexitat, disposició, estructura, dimensions). Necessitat,
de vegades, de combinar tècniques.

• Pneumatografia (pressió de l’aire subglotal) i manometria (volum); espiròmetre (capacitat

respiratòria, aire inspirat i expirat); nasometria.
• Laringoscòpia, fiberoscòpia i videoendoscòpia → laringe: vibració de les CV.
• Electromiografia (EMG): diversos grups de músculs implicats en la parla, problemes amb la
llengua. Electrodes.
• Radiografies (i variants): visualització del tracte vocal de l’informant, en un temps limitat
(radiació) i amb algunes dificultats per a distingir àrees toves com la llengua → tomografia,
ultrasons i ressonàncies magnètiques.
• Magnometria: informació espacial-temporal de les trajectòries i la velocitat dels moviments
dels òrgans articulatoris, a través de les distorsions en el camp magnètic que causen.
• Electropalatografia o palatografia dinàmica: successió en el temps dels contactes o les
constriccions que efectua la llengua amb el paladar. Sempre és indirecta (a diferència de la
palatografia estàtica, que també podia ser directa): a través d’un paladar artificial (universal
o personal). Limitacions: no proporciona informació sobre el vel, els llavis o la sonoritat. Es
poden contrarestar amb l’ús simultani d’informacions acústiques o, en el cas de la sonoritat,
d’un electroglotògraf.
• Esquemes articulatoris, normalment basats en informació radiològica.

Vowels and consonants (Ladefoged, 2012)

Accions de la laringe
Aspiració i sonoritat
sons sonors – sords – aspirats: diferents tipus de contrastos → sonors / sords no aspirats; poc
sonors / sords aspirats; sonors / sords / aspirats.
Breathy voice
Vocal folds held together only loosely. Variations: fairly far apart (sighing); only slightly further
apart than in ordinary voice (murmured). Hindi, 4 contrastos consonàntics. Menys amplitud,
formants menys definits. Gujarati, vocals.

Resonances of the vocal tract are less well excited by breathy voice. More aire passes through
the vocal folds, pressure increases. When it is released, there is a rapid airflow with breathy voice.

Creaky voice
Vocal folds are held more tightly together than in regular voicing; only a short length of them
vibrates. Creaky voiced vowels (laryngealized or glottalized) in Jalapa Mazatec. The wave
corresponding to the first formant has a greater amplitude than in regular voicing: the first
formant becomes more evident when a vowel is said with creaky voice.

Ejectives
The muscles of the pharynx contract, making the walls stiff, and the closed vocal folds move
upwards and compress the air behind the k closure (pressure increases). While they are still
closed the k closure is released, producing a louder sound than that in a regular k.

Implosives
... they [vocal folds] can be lowered so that they suck air in... Usually, when the vocal folds are
pulled downwards lowering the pressure of the air in the mouth, they leak a bit, and get set into
vibration by the air that is passing between them. Most of languages that have implosives
produce them as voiced sounds (e.g. Sindhi), although it is possible to make them with the vocal
folds tightly together, so that they are voiceless (e.g. Owerri Igbo).