Joan Duran i Silva

27/11/2023

Juan Mariné, un siglo de Cine

El dia 15 de Novembre del 2023 vam acudir a la sala Jane Adams del 4t pis de la facultat de
Geografia i Història de la Universitat de Barcelona on vam veure una conferència presentada per
la María Luisa Pujol, directora del film “Juan Mariné, Un Siglo de Cine”, periodista i directora
de la fundació Aula de Cine Colección Josep M. Queraltó. També i havia el doctor Magi Crusells
Valeta, qui és el nostra professor i també va assistir-hi Jordi Bonet. La conferència va tenir una
durada aproximada de una hora i mitja, en la que vam poder gaudir de manera exclusiva de 24min
del film que es va estrenar el dia 22 de novembre a firmes gran via. L’objectiu de la conferència
era presentar-nos el film i donar a conèixer la vida del proper guanyador del Goya honorífic Juan
Mariné, un referent dins del cinema.

La Pel·lícula ens fa un pas per tota la vida de Juan Mariné, des del seu naixement el 1920 fins els
seu centè aniversari l’any 2020, passant pels episodis de guerra civil, veient com va actuar en la
guerra Civil espanyola, el seu exili a França, el funcionament del cinema durant els anys cinquanta
i seixanta...

El film va començar explicant la vida de Juan Mariné, qui va néixer el 31 de desembre de l’any
1920 a Barcelona, i que va tenir una infància d’allò més dura, doncs va haver de participar, quan
només era un adolescent, en la Guerra Civil espanyola, allà i va participar amb l’exèrcit dels
vençuts, fent que un cop s’acabés la guerra hagués d’estar-se exiliat a França una bona temporada.
A França, segons ens va explicar en Jordi Bonet, li volien fer signar un contracte on posava que
havia de servir en la segona guerra mundial amb l’exèrcit francès, però gràcies als seus
coneixements de la llengua francesa, va poder llegir el contracte i no anar-hi. Anys més tard va
sortir de França i va tornar a Espanya, concretament a Sevilla en un camp de concentració
d’exiliats espanyols, on gràcies a l’ajut del seu pare, qui era àrbitre d’aquella zona, d va poder
sortir d’allà tan aviat com va poder, aquest punt de la història segurament va ser el més sensible
de tota la conferència, doncs el seu pare i en Juan Mariné feia anys que no es veien, les condicions
de la guerra, les estades en camps de concentració i el pas dels anys havien fet que ambdós
canviessin molt el seu rostre i el seu cos, tot i això un pare sempre reconeix a un fill i viceversa,
fent que els dos es reconeguessin i poguessin fer que en Juan Mariné sortis d’aquella presó en la
que es trobava.

Ja recent sortit del camp, Juan Mariné va haver de fer el servei militar, doncs com es trobava en
mig del règim franquista l’havia de fer per tornar a ser Espanyol. Va ser durant aquesta etapa que
va demostrar que la seva passió sempre havia ser el cinema, doncs mentre cursava el servei militar
també treballava en cinemes, doncs tal i com ell mateix diu “el cinema es la meva vida, i la vaig
conformar conforme em podia dedicar a la meva passió”.

Un dels moments més tràgics, on en el mateix film veiem a Juan Mariné realment tocat, aquest
fet es remunta al 28 d’abril de 1962. Va ser en aquella data quan es van cremar a la capital catalana
els estudis de Orphea Films, uns estudis on el mateix Juan Mariné havia fet diferents de les seves
obres, en el documental podem veure a Juan Mariné, encara abatut recordant aquell moment, i
dient que quan va veure els seus objectius i càmeres, cremats va ser com si li haguessin arravatat
una part de la seva vida. Va ser en aquest estudi on Juan Mariné va dedicar diverses hores de feina
i molts diners, doncs no hi havia tantes subvencions com avui en dia, i ell havia ficat molt del seu
capital per tal de poder aconseguir bons materials per crear les seves obres d’art.

El documental, tot i ser un homenatge al centenar d’anys del il·lustre Juan Mariné, no només ens
parla de la seva vida, també ens dona una sèrie de trucs per gravar de l’època, doncs al no haver-
hi tant marge de maniobra amb els ordinadors i els afectes especials com avui en dia, Juan Mariné
se les apanyava per poder crear cine de diferents maneres. Un dels exemples que més va
sorprendre a tots els assistents de la conferència va ser quan es va dir que, per recrear milers de
cucs negres baixant per una rampa, s’utilitzaven cucs de gominola i una llum col·locada en una
lloc específic per fer creure a l’espectador que estava veient cucs reals. Un altre dels aspectes que
va sorprendre als assistents va ser en una escena d’una pel·lícula marítima, que tot i sembla que
ens trobem en el fons marí, les escenes estan gravades realment en petites piscines, on amb una
llum ben enfocada sembla ben bé que estiguem dins del oceà. Sense cap mena de dubte Juan
Mariné va ser un artista avançat a la seva època.

En el documental també podem veure un homenatge a diferents actors que van participar en les
pel·lícules de Juan Mariné, on tots elogiaven tant la bona feina del director de fotografia, com de
la seva persona, doncs tots parlen meravelles d’ell i de com no tenia diferencies entre actors, ni
desprestigiava a ningú, ni tractava diferent a cap persona indiferentment del seu sexe (cosa que
cal remarcar que era complicat tenint en compte el context històric de l’època). També parlen
meravelles de la seva gestió del capital de les pel·lícules, aquí va fer una molt bona intervenció
la directora Maria Luisa Pujol, recalcant que ja no es troba gent que vulgui abaratir els costos dels
films com ell ho feia, un gran acte tan de bondat com d’amor a les pel·lícules per abaratir els
costos i no sobre explotar els costos dels films.

Juan Mariné també va poder gaudir de fer anuncis publicitaris, i no pel simple fet de que allà es
guanyava millor la vida, que al final també es un factor important, sinó que tal i com va recalcar
l’emissari de la conferencia Jordi Bonet ho feia més per poder inventar i provar diferents aspectes
cinematogràfics que pels simples diners que li oferia la publicitat. En l’aspecte de la publicitat es
destaca un anunci que es titulava “la chica de los anuncios” filmat l’any 1968.
Tota aquesta carrera culmina amb un gran final, doncs en els seus últims anys Juan Mariné s’ha
dedicat a ser restaurador de pel·lícules, fent així que desenes de pel·lícules, ja perdudes degut al
temps o ha accidents laborals. Per aconseguir aquestes restauracions va fer-ho amb un mètode,
que cal destacar que ell mateix va crea, que es denominar “mètode del tren del lavado”, així que
en el seu llarg currículum, tal i com va exposar Jordi Bonet, també podríem dir que és inventor.
La col·laboració en la restauració de pel·lícules en moltes iniciatives de la “fundación aula de
cine” ha fet que l’any 2013 el fessin patró d’aquesta fundació. A més la restauració de pel·lícules
és una feina d’allò més cara, i moltes vegades el capital per arribar a aconseguir aquest objectiu
era molt limitat, és per aquesta raó que Juan Mariné donava capital a la fundació per poder seguir
restaurant films. Aquest últim fet demostra que el cinema no només era el que la seva passió, sinó
que era la seva vida, i tot el que tenia ho dedicava al cinema.

Tot el film sencer s’estrenarà el 22 i 23 de novembre a firmes gran via a les 20, cal destacar que
les entrades tenen un cost molt barat, i no perquè el film hagi estat barat (cosa que realment tot el
contrari, doncs s’ha rodat a diferents parts d’Espanya, entre elles el museu del Prado) sinó que és
més econòmic perquè l’objectiu del film es donar a conèixer la vida i trajectòria de Juan Mariné,
qui és molt important per la industria per tot el que ell ha aportat a aquesta.

En conclusió Juan Mariné és un referent de la cultura espanyola i una de les persones més
importants dins del cinema espanyol, i no només pel fet de creació de pel·lícules i anuncis, sinó
també per la restauració de pel·lícules que ja semblaven perdudes. Juan Mariné va crear unes 140
pel·lícules, de les quals a dia d’avui encara podem veure’n aproximadament 60, i és considerat
un director de fotografia i restaurador de pel·lícules que el passat 31 de desembre del 2020 va
arribar a la meravellosa xifra de 100 anys, dels quals gairebé tots va arribar a dedicar, de manera
meravellosa, a la industria del cinema. Però Juan Mariné va més enllà de ser un director de
fotografia i un restaurador de pel·lícules, és una gran persona, tothom parlar meravelles d’ell, i ha
fet que desenes de persones s’introduïssin en el món del cinema gràcies a ell, una d’aquestes
persones és el director de fotografia de la famosa sèrie televisiva espanyola “la casa de papel”
Migue Amoedo, qui serà el que tindrà el plaer d’entregar el premi del Goya d’honor el proper 10
de febrer del 2024, un Goya més que merescut gràcies a la seva increïble trajectòria.