Bon dia tots,

Avui tenim el plaer de compartir amb vosaltres els resultats d’una interessant entrevista
realitzada a dos testimonis de primera mà de la transició política espanyola. Amb la seva
experiència, hem pogut submergir-nos en un viatge cap a un moment crucial de la història
d’Espanya, a través de les seves vivències i reflexions.

Per començar permeteu-nos presentar ràpidament els nostres entrevistats. Josefa Orallo
Álvarez, nascuda al 1940 a Pradilla, un poble de Castella i Lleó, i Ricardo García Llopis,
nascut al 1942 a Barcelona.

Una de les primeres impressions que ens van oferir, va ser la diversitat de les seves
vivències i perspectives durant aquell temps. Mentre que Josefa no percebia grans canvis
en la seva vida quotidiana durant la transició, creu que degut a que van ser els anys en que
van nèixer i crèixer els seus fills i per tant quan més temps va ser a casa, Ricardo ens porta
en un viatge més profund en l'impacte que va tenir en el seu entorn, probablement degut a
la seva vida laboral, especialment a Barcelona, on es palpitava la dualitat d'opinions entre
els qui donaven suport al règim franquista i aquells que abraçaven el canvi cap a la
democràcia.

Una de les qüestions més intrigants que sorgeixen va ser la percepció de la societat i de la
política d’aquell període. Ricardo ens ofereix una visió crítica sobre com molts espanyols,
originalment partidaris del règim franquista, es van adaptar al canvi cap a la democràcia, no
tant per convicció ideològica, sinó per interessos personals o professionals. Una de les
figures que destaca com a actor clau en aquesta transició és la d’Adolfo Suàrez, un polític
que tot i ser de dretes destacava la seva feina i compromís amb el poble i la democràcia.

D’altre banda, la participació política dels entrevistats ens revela també la diversitat
d’opinions i afiliacions. Observem que Josefa s’identificava amb el Partit Socialista, mentre
que Ricardo va transitar per diferents opcions polítiques al llarg dels anys, reflectint un canvi
en les seves conviccions i una cerca constant de representació que s’alinies amb els seus
valors i pensaments.

A més, les experiències d’ambdós entrevistats durant la dictadura franquista i la transició

posen de relleu les diferències en la percepció i l’impacte d’aquest període en les seves
vides. Mentre que per a Josefa, la seva vida quotidiana quasi no va variar, per a Ricardo la
transició va significar un respir i la possibilitat d’expressar-se lliurement, tot i que em
tensions encara latents i desafiaments constants, especialment en relació amb la situació a
Catalunya.

D’altra banda, el que també ens va sorprendre va ser un esdeveniment que passava
sempre que hi havien revoltes o manifestacions en les fàbriques. Segons en Ricardo, l’únic
cop que van intentar fer una manifestació al seu lloc de treball va durar pocs dies, degut a
que dintre d’aquest hi havien infiltrats franquistes que delataven a aquests treballadors,
trucant als alts càrrecs i policia franquista perquè vinguessin a detenir la manifestació. En
Ricardo assegura que en totes les fàbriques i llocs de treball, sempre hi havia un infiltrat
franquista per controlar la situació.
Per últim, les reflexions de Ricardo i Josefa sobre les seqüeles del franquisme i la transició
ens conviden a considerar com aquests esdeveniments històrics continuen influenciant la
societat espanyola fins al dia d’avui . Ricardo emfatitza la persistència de cicatrius i
tensions, especialment en la relació entre Catalunya i la resta d’Espanya, mentre que Josefa
ens ofereix una visió més pragmàtica, enfocada en la vida quotidiana i a l’adaptació a
diverses circumstàncies.

Ens agradaria acabar amb una frase de Ricardo que ens ha semblat molt adient i interesant,
i que ens convida a reflexionar: “Les cicatrius del franquisme segueixen aquí, ben
marcades. En quant a la relació entre Catalunya i la resta d’Espanya no ha canviat res, és la
mostra viva de l’opressió contínua que patíem i patim els catalans per part de l’Estat. No hi
ha avanços, només problemes i odi”.

Moltes gràcies