Víctor Català

Caterina Albert i Paradís, coneguda amb el sobrenom de Víctor Català fou una
escriptora catalana modernista. El premi als Jocs Florals del 1898 vaser el seu premi en
recompensació de la seva literatura. No tardaria en utilitzar el pseudònim de Víctor
Català, nom del protagonista d'una novel·la seva. El gènere que va dominar millor és el
narratiu. La força del seu estil i la gran riquesa lèxica són elements que defineixen la
seva obra. Ja de gran, va rebre l'homenatge dels escriptors catalans.

En la seva etapa de modernista va escriure aquets llibres:

 "El cant dels mesos" (1901), poemari.

 "Llibre Blanc-Policromi-Tríptic" (1905), poemari.
 "Quatre monòlegs" (1901), recull de monòlegs.
 "Drames rurals" (1902), recull de contes.
 "Ombrívoles" (1904), recull de contes.
 "Caires Vius" (1907), recull de contes.
 "Solitud" (1905), novel·la.

“SOLITUD”

L'obra tracta de la vida interior de Mila, la protagonista, fins que s'arriba a conèixer a si
mateixa. A la manera de les novel·les modernistes és una història de formació i
descobriment de la pròpia personalitat. Mila és una dona insatisfeta amb la seva relació
matrimonial, el seu marit es un home gandul i amb poca personalitat, a qui ha de seguir
vivint per fer-se càrrec d'una ermita en una muntanya solitària i allunyada. La profunda
insatisfacció que pateix la protagonista la porta al desequilibri emocional que intenta
amagar a través de les relacions personals que manté amb altres personatges, sobretot
amb el Pastor. Relacions marcades per la busca de l'amor, l’instin-te maternal i el desig
de formar part d'alguna cosa. El coneixement de la seva pròpia personalitat, que assolirà
al final de la novel·la, li suposarà assumir la pròpia solitud per poder iniciar una altra
vida o poder-la canviar profundament.

Santiago Rusiñol i Prats

Santiago Rusiñol i Prats, va ser un pintor, escriptor, col·leccionista, periodista i
dramaturg català. Fou un artista polifacètic i un dels líders del Modernisme a Catalunya.
La seva producció destacada, amb un miler d'obres, i literària, i amb un centenar de
títols a més d'un extens nombre d'articles, el situen com a referent principal de l'art,
literatura i de les idees estètiques del seu temps.

“L’AUCA DEL SENYOR ESTEVE”

L'Auca del senyor Esteve és una obra modernista, en la qual es poden veure reflectits
tots els trets característics de la societat de l’època. El tema principal és l'enfrontament
entre l'artista i la societat, problema que visqué el mateix autor. El missatge de Rusiñol
de les relacions artista-societat és clar: el reconeixement recíproc. D'una banda, l'artista
(Ramon) ha d'agrair el suport econòmic de la pròpia classe social; de l'altra, el
reconeixement crític i conscient de la burgesia (senyor Esteve) d'estar sense una
dimensió espiritual, però també d'haver sabut crear les condicions materials per les
quals pot florir l'Art professionalment.

El senyor Esteve esdevé símbol de la classe a la qual pertany, la burgesia catalana, de la

mateixa manera que Ramonet esdevé símbol de l'artista modernista.

Prudenci Beltrana
Prudenci Bertrana i Comte, escriptor modernista, conegut sobretot per la seva
novel·la Josafat (1906).

En Josafat viu en la ruralia i s'endinsa en el món de la ciutat per a dedicar-se a la seva

vocació religiosa, alli a la ciutat és elegit com a el campaner de l’esglesia, ja que no
aprova l’examen per poder accedir a ningun carrec religios.

Al principi Josafat feia companyia a un vell parroquià, però després de la seva mort
exerceix sol amb el vistiplau de l'Església. Es retroba amb la Pepona i coneix la Fineta,
totes dues prostitutes. Malgrat l'interès eròtic que li desperta la Pepona (de fet, ja havia
somiat amb ella anteriorment), i que s'hi vol casar per accedir al sexe, és amb la Fineta,
que està fascinada per l'aparença salvatge del campaner, amb qui consuma una aventura
sexual.

La Fineta no vol renunciar a la seva excitant aventura de "bella i bèstia", i intenta que en
Josafat la segueixi complaent. Ell li dóna un fort cop a la base del crani, però la Fineta
encara és viva. Després de rematar-la, comença un forta inquietud, que el farà arribar al
límit de la bogeria, accentuada amb la imatge del campaner arrossegant el cos putrefacte
en un sac d'un racó a l'altre de l'església. L'última imatge que queda de l'església és la
dels feligresos entrant amb l'ajuda d'un manyà, per descobrir un únic rastre: una melodia
de flabiol que sorgeix de la penombra santa.