Lia Ortega Balló

​INTRODUCCIÓ A L’ÈTICA DE HUME

Al final hi ha una sèrie de preguntes que has de respondre.

Hem dit a classe que la moral es pot definir com un codi de normes (o si vols, com una sèrie de
manaments i prohibicions) que tot i que és socialment compartit ens obliga des de nosaltres mateixos
(per això dèiem que la moral és un codi autoimposat). Aquí tens alguns exemples de judicis morals:

● “X és atroç, covard, mentider…” (cosa que generalment diem amb actitud reprovatòria).
● O “Ha estat sincer” o “va ser molt solidari durant la catàstrofe” (coses que solem dir amb
actitud elogiosa).

Tots creiem d’entrada que les valoracions morals com aquestes no són capritxoses o arbitràries sinó que estan
fonamentades. Pensem que hi ha una diferència enorme entre el rebuig a menjar cargols i el rebuig a cometre
un assassinat: el primer rebuig, diríem, és subjectiu i injustificat, mentre que el segon té un fonament objectiu
que tothom hauria de reconèixer. ¿No diries que rebutges assassinar perquè és una cosa rebutjable en si
mateixa?
Hume, que té una teoria força radical sobre les nostres valoracions morals, no estaria d’acord amb aquesta
resposta. Sosté que la moral no té cap base objectiva i que en el fons obeeix a una sèrie de reaccions
emotives espontànies i irracionals. Una idea difícil d’assumir, ja que la moral és un aspecte importantíssim de
la nostra vida i ens costa acceptar que sigui una cosa purament sentimental, sense base racional.

LA VALORACIÓ MORAL NO RESPON A RES OBJECTIU: EN EL FONS ÉS UNA REACCIÓ EMOTIVA

Veiem ara com argumenta Hume la seva concepció emotivista de la moral (aquest és el nom que alguns li
donen). Tal i com l’entén Hume, el judici moral s’hauria d’emmarcar en el conjunt de reaccions espontànies
que ens produeixen les coses i les persones, reaccions com aquestes:
● sentir fàstic davant d’un menjar,
● ser commogut per una peça musical,
● entristir-se davant de la misèria dels altres,
● tenir ganes de riure perquè algú ha relliscat i s’ha caigut...
Veiem que el fàstic, la comicitat o la llàstima dels exemples no són propietats reals de les coses o les persones,
sinó que són reaccions immediates que provoquen en nosaltres i que no podem justificar racionalment.
Imagina que algú em retreu que em rigui d’una persona que cau aparatosament i que li respon: “ja sé que no
hauria d’haver rigut, però no ho he pogut evitar: m’ha fet gràcia”. O que dic: “És veritat, és absurd que mengi
sense problemes fetge o ronyons i en canvi senti fàstic pel cervell, però no hi puc fer res”. Amb respostes com
aquestes estaria reconeixent que la comicitat o el fàstic són pures reaccions meves, i que escapen a la meva
voluntat. Igual que la compassió: és un sentiment que ens desperten algunes persones o animals i altres no,
sense que sapiguem ben bé per què. Repeteixo: la comicitat i el fàstic són reaccions meves; la comicitat no
està en el fet mateix de la caiguda sinó que està en mi, és un sentiment que neix en mi espontàniament, i el
cervell no té en si mateix la qualitat de fastigós sinó que el fàstic està en mi, és un sentiment que el cervell
com a aliment fa néixer en mi.

Tendim a pensar que els judicis morals estan objectivament justificats.

A diferència de les reaccions anteriors, les reaccions morals no són vistes com reaccions subjectives. No
pensem que la indignació que ens provoca el comportament cruel d’algú sigui només una pura reacció
espontània, sinó que creiem que el comportament mateix és immoral. Pensem que la rectitud de Sòcrates o la
Lia Ortega Balló

maldat de Hitler són propietats morals seves, que estan en ells com la fredor està en la neu o la forma rodona
en la moneda.
Però és Hitler realment detestable? És realment objectiva la propietat de ser detestable que presumptament
té? Hume diu que no, que en general aquesta objectivitat que a primer cop d’ull tenen qualificatius morals
com “detestable” és una pura aparença, i diu també que en la nostra percepció de les coses mai trobarem
qualitats morals com detestable, honest, malvat, etc.

PROJECTEM EN ELS COMPORTAMENTS I LES PERSONES ELS NOSTRES SENTIMENTS MORALS

Però tenim aquí un problema. Si la impressió d’ingratitud que ens provoca una persona és en essència una
reacció emotiva per què tendim a veure-la com a qualitat del comportament dels altres (o d’un mateix)?
Hauríem de dir: “el comportament d’aquesta persona ha despertat en mi la impressió o el sentiment que és
un ingrat”; però en comptes d’això solem dir: “aquesta persona és un ingrat”. Per què? La resposta és que
quan valorem moralment els altres, sense adonar-nos, objectivem i projectem els nostres sentiments en ells i
en els seus comportaments. El comportament de Hitler em provoca indignació, que és un sentiment meu,
però inadvertidament exterioritzo aquest sentiment com a maldat de Hitler, una presumpta qualitat moral
seva. He objectivat el meu sentiment d’indignació: he convertit una resposta emotiva (indignació) en un tret
objectiu (la propietat de malvat de Hitler).

HUME COMPARA ELS JUDICIS MORALS ALS JUDICIS ESTÈTICS

Diu Hume que en un cercle la nostra raó pot constatar tot de propietats geomètriques, però que mai hi
trobarà harmonia o bellesa. És el mateix que ha dit sobre la moral. Diu Hume:

“Euclides [un matemàtic de l’antiguitat] ha explicat completament totes les qualitats del cercle;
però en cap proposició ha dit una paraula sobre la seva bellesa. La raó és evident. La bellesa no és una
qualitat del cercle. No està en cap part de la línia els punts de la qual equidisten d’un centre comú1. És
només l’efecte que aquesta figura produeix sobre la ment, la peculiar estructura de la qual la fa susceptible
de tals sentiments2. En va es buscaria [la bellesa] al cercle, pels sentits o pel raonament matemàtic, en totes
les propietats d’aquesta figura”.

Com pots veure Hume fa un paral·lelisme entre la moral i l’estètica. De la mateixa manera que la moral
en realitat es basa en sentiments de rebuig i aprovació davant del que fan els altres (i nosaltres
mateixos) les afirmacions estètiques com ara “la circumferència és una figura harmoniosa”, “la cara de
l’actriu X és bellíssima” o “aquesta cançó és una meravella” estan igualment basades en reaccions
emotives. La diferència és que en aquests casos són emocions estètiques.

EL CARÀCTER EMOTIU QUE HUME DONA A LA MORAL IMPLICA LA SEVA IRRACIONALITAT.

No es pot justificar racionalment les valoracions morals, igual que no es pot justificar la reacció de fàstic o el
fet que una melodia ens commogui: són sentiments que ens sobrevenen o no, i no hi ha res més a dir. Per a
il·lustrar-ho Hume es fa una pregunta provocativa: és preferible salvar de la mort a mitja humanitat o
evitar-me una petita esgarrapada al dit? Respon que racionalment no es pot decidir: si preferim salvar mitja
humanitat és perquè ens hi porta un sentiment de solidaritat o benevolència cap els nostres congèneres que
no podem justificar (és només un sentiment espontani que sorgeix en nosaltres). Sense aquests sentiments la
raó no podria decidir si és preferible estalviar-nos l’esgarrapada o salva mitja humanitat.

1
“La línia els punts de la qual equidisten d’un centre comú” és la circumferència.
2
Els sentiments de complaença estètica, de trobar una cosa agradable a la vista. És a dir, la nostra
ment està feta del tal manera que davant de la perfecció geomètrica d’una circumferència reacciona
amb un sentiment de complaença estètica (la circumferència li resulta agradable a la vista).
Lia Ortega Balló

Les implicacions de l’ètica de Hume són força serioses: des d’un punt de vista objectiu no es pot dir que un
judici moral sigui vertader o correcte, ni tan sols que sigui preferible al seu contrari. Si en el camp de la
moral tot és qüestió de reaccions emotives no podríem provar que un igualitarista (algú que defensa que
totes les persones són iguals) té més raó que un neonazi que sosté que hi ha una raça superior amb més drets
que les altres. Només podríem dir que l’igualitarisme produeix una mena de complaença moral en nosaltres
mentre que el supremacisme del neonazi ens resulta moralment fastigós.

EL COMPORTAMENT ALTRUISTA DETERMINA LA BONDAT MORAL

Que la moral sigui cosa de sentiments no implica que no hi hagi coincidència respecte a certes reaccions
morals bàsiques. Com que la condició humana és comuna (si fa no fa estem fets de la mateixa manera) tots
responem amb un sentiment d’aprovació al comportament altruista, al comportament motivat per la
benevolència desinteressada, i tots sentim rebuig pel comportament egoista o cruel. Hume, efectivament,
sosté que la disposició humana a reaccionar aprovatòriament davant del comportament altruista i a
reaccionar condemnatòriament davant del comportament cruel o inhumà és la base de la bondat i la maldat
morals que tots reconeixem. Posem l’exemple d’una persona que dona sang. Si ens assabentéssim que la
donació es fa per obtenir alguna forma de benefici personal (en alguns llocs la donació es paga) no provocaria
la nostra aprovació moral; només la provocaria si el motiu de l’acció fos la benevolència cap als altres.
Ara bé, per què l’acció motivada per la benevolència desinteressada provoca la nostra aprovació moral?
Segons Hume, no en podem donar una justificació racional: simplement en presència del comportament
altruista o humanitari reaccionem amb un sentiment de complaença moral i diem que el comportament
és moralment correcte. Així doncs, ja sabem què és el vici i la virtut (la moralitat i la immoralitat) per a
Hume: l’acció que, en paraules seves, “tendeix a promoure la felicitat del gènera humà” la qualifiquem
de “virtuosa” (o moralment correcta) i la que promou el contrari la qualifiquem de “viciosa” o
“immoral”.

PREGUNTES
1. Digues breument què vol dir que Hume té una concepció emotivista de la moral.
Tenint en compte principalment que l’ètica són principis i valors els quals transmeten judicis
sobre el bé i el mal, podem deduir que Hume tenia una concepció emotiva de la moral, ja que
ens dona a entendre que la disposició sobre el bé o el mal recau en el sentiment d’aprovació
que cada persona tingui i en el sentiment de negativitat que cada persona té establert.
2. Podria haver dit Hume que “nosaltres posem la bellesa en el món”? Explicar-ho.
Personalment, crec que si que podria haver dit que nosaltres posem la bellesa al món. Jo crec
que és així. Considero que la bellesa l'hem determinat els humans i que està imposada
majoritàriament per la societat que ens envolta.
Però, per una altra banda, si que és veritat que, per naturalitat les coses simètriques (en aquest
cas, una cara per exemple), si és més simètrica ens resultarà més atractiva.
Hume podria haver pensat que la bellesa la implica el món, però ell seguiria pensant que la
determina la persona observadora, ja que cada una contempla les coses d’una manera diferent.
3. La immensa majoria, pràcticament tots, creiem que un neonazi supremacista està moralment
equivocat. Aquesta quasi unanimitat no demostra que l'aquesta ideologia neonazi és
objectivament incorrecta? Què creus que diria Hume?
El neonazisme és una ideologia moralment incorrecta, ja que implica promoure la fustigació,
l'opressió, l'odi, la discriminació i la violència. Totes aquestes característiques són de
comportament incorrecte, ja que recauen en el mal. Hume hauria dit que és moralment
incorrecte a causa de l'experiència que porta rebutjar el fonament racional dels judicis morals
que el neonazisme comporta.
Lia Ortega Balló