C.4.2 . CURES RELACIONADES AMB L’APARELL RESPIRATORI.

1. OXIGENOTERÀPIA
Oxigenoterapia→ és una tecnica terapeutica que permet administrar
al pacient una major concentració d’oxigen que la que pot respirar en
l’aire, amb l’objectiu de millorar el seus nivells d’oxigen en sang.
Aumentar la concentració d'oxigen per sobre del 21%,

Indicacions de l'oxigenoteràpia
Pacient pateix hipoxemia (nivells baixos d'oxigen en sang), amb una
pressió arterial d'oxigen per sota de 60 mmHg, situació que es
correspon amb saturacions d'oxigen d'aproximadament el 90%.

Patologies o situacions

Infart agut de El tractament amb oxigen per a pacients infartats s'utilitza tradicionalment
miocardi persegueix millorar l'oxigenació del teixit cardiac del pacient, encara que en
l'actualitat s'investiga si és un mètode eficaç s'estudia si s'ha d'usar de manera
rutinària.

Afeccions pulmonars Infeccions com les pneumònies, la tuberculosi o la recent Covid-19, neoplasies;
malalties obstructives com la MPOC, malalties restrictives com l'asma;
traumatismes toràcics; pneumotorax, hemotórax o contusions pulmonars

Anemia severa En aquesta situació, s'administra oxigen per una disminució de l'hemoglobina
en sang.

Intoxicació per L'oxigenoteràpia està indicada, en aquest cas, en la major concentració possible.
monòxid de carboni
(CO)

Hemorràgia aguda En perdre sang en gran quantitat, s'indica l'oxigen per compensar la pèrdua de
severa i xoc capacitat de transportar oxigen i augmentar la saturació d'O2
hipovolèmic

Pacient crític Tot pacient ingressat en una unitat de cures intensives rep oxigenoterapia amb
l'objectiu que la seva saturació s'acosti el màxim possible al 100% compensar
aixi altres possibles deficiències.

1
Recursos materials necessaris per a l'administració d'oxigen
Elements necessaris en l'administració d'oxigen:
➢ Font d'oxigen: És el lloc on s'emmagatzema l'oxigen. Està sempre a major pressió que
l'atmosfèrica. Hi ha diferents formes d'emmagatzemar l'oxigen i, per tant,
diferents formes d'administrar-lo:

○ Presa d'oxigen central: Existeix en tots els hospitals. D'una

instal·lació central parteixen les canonades a les diferents habitacions
i sales hospitalàries. Al costat de la presa de buit, al capçal del llit, es
troba una presa d'oxigen que, en obrir-la, dona pas a la sortida del gas.

○ Bomba o motxilla d'oxigen: Les bombes les motxilles d'oxigen son dispositius
portàtils, habitualment domiciliaris. Als hospitals permeten la deambulació del
pacient per les instal·lacions. Tenen una capacitat limitada, però es poden
portar penjades a l'espatlla o at respatller de la cadira de rodes si la persona
en fa servir. Si l'oxigen que s'utilitza és en bala o cilindre. es necessita també
un manoreductor, que permet mesurar regular la pressió d'oxigen a l'interior
de la bala.

➢ Manòmetre de pressió/manoreductor: Aparell que mesura la pressió d'oxigen a

l'interior de la bomba. L'oxigen sortirà mentre la pressió existent a l'interior
sigui superior a l'atmosfèrica, quan ambdues pressions s'igualen, l'oxigen deixa
de fluir. Consta d'una esfera graduada.

➢ Humidificador: Es un flascó amb aigua esteril que va unit al fluxometre. Per la

sequedat deshidratació local que produeix l'oxigen sense humidificar, el seu ús
és indispensable en l'administració de l'oxigen. L'oxigen, en passar per
l'humidificador, produeix un bombolleig constant. En l'actualitat, la majoria
dels humidificadors d'ús sanitari són d'un sol ús.

➢ Cabalímetre: Indica controla la quantitat d'oxigen expulsat en litres per minut.

S'acciona mitjançant una rodeta o clau de pas i la quantitat es marca per una
esfera graduada o per una bola de mercuri que porta el fluxòmetre. Els
cabalímetres poden tenir dues sortides: una per a l'oxigen una altra per acoblar
nebulitzadors.

➢ Allargador: És un tub de connexio universal que permet connectar l'humidificador

amb la mascareta triada.

➢ Dispositiu per a l'administració: És l'instrument que s'utilitza per fer arribar l'oxigen a
l'interior del pacient. Són les canules nasals, les mascaretes i la campana d'oxigen.

2
Formes d'administració de l'oxigen:

→ Sistemes de baix flux—> FiO2 és variable O2 + aire ambient

L'oxigen administrat es barreja amb l'aire inspirat com a resultat s'obté una Fio2, variable, alta o baixa,
depenent del dispositiu utilitzat del volum d'aire inspirat pel pacient. La FIO2, es la fracció d'aire
inspirada d'O2, és a dir, el percentatge d'oxigen inspirat en la barreja total d'aire inspirat. Alxi, per
exemple, si el volum corrent d'un pacient és de 500 mL està compost per 250 ml d'oxigen la seva FIO2,
és del 50%. Un sistema de baix flux és el sistema a utilitzar si la frequencia respiratória és menor de 25
respiracions per minut el patró respiratori és estable.
● Canules nasals→ Dispositiu que s'adapten als orificis nasals. Avantatge és que és
comode per al pacient, ja que li permet parlar i menjar sense interrompre el flux.
S'utilitza per a concentracions baixes d'oxigen no més del 30%. No més de 6
litres/minut perquè l'oxigen ocasiona sequedat i irritació de les fosses nasals i no
augmenta la concentració d'oxigen inspirat.
● Mascaretes amb reservori→ Mascareta que envolta la boca, el nas i el mentó del
pacient. S'adapta al nas. Les mascaretes de reinhatació parcial o mascaretes amb
reservori estan proveïdes d'una bossa a la part inferior, fet que permet aconseguir
concentracions altes d'oxigen: fins al 90-95% de concentració d'oxigen. L'oxigen
entra a la mascareta el que no inhala el pacient ample el reservori.Es important que
el cabal d'oxigen sigui alt per mantenir el reservori sempre ple.

→ Sistemes d’alt flux —>FiO2 coneguda (es sap el %)

L'oxigen es barreja amb l'aire gràcies a un sistema conegut com a sistema Venturi, dona com a resultat
una Fio2, exacta, coneguda.
● Mascaretes tipus Venturi→ És una mascareta que va proveïda d'un sistema Venturi. Actualment, la
majoria de les marques comercials estan proveïdes d'un sistema de peça única, regulable, que
permet triar entre set concentracions d'oxigen porten impresa la relació de flux- concentració
adequada. Com qualsevol mascareta, impedeix menjar, dificulta la comunicació pot produir en el
pacient sensació de confinament. Està indicada en situacions en què
no es pugui utilitzar una canula nasal (per no aconseguir una FIO2,
suficient), no sigui necessari l'ús de mascaretes amb reservori (per
no necessitar concentracions tan altes) o resulti necessari conèixer
la FIO2.

● Altres sistemes d'alt flux que necessiten un sistema Venturi:

○ Campana d'oxigen: campana tancada que s'utilitza en lactants.
○ Mascareta de traqueotomia: mascareta estreta i adaptable a pacients amb canules de
traqueostomia.
○ Tub en T: utilitzat en pacients amb respiració assistida tub endotraqueal (TET)

3
2. AEROSOLTERÀPIA
L'aerosolteràpia es una tècnica terapèutica que consisteix a administrar partícules volàtils en forma
d'aerosol directament a la via respiratòria, fet que s'aconsegueix gràcies a l'acció d'un nebulizador.

Indicacions de l'oxigenoteràpia
La teràpia amb aerosols està indicada per a tots aquells pacients (adults o infants) que tinguin patologia
respiratoria i el tractament per via inhalatoria sigui possible. Pacients amb: bronquiectasis, fibrosi
quística, pneumonies, bronquitis, asma, MPOC, etc., es poden beneficiar d'aquest tipus de terapia.
Fàrmacs: corticoides, broncodilatadors, mucolitics i antibiotics, principalment.

Nebulizador: és un dispositiu sanitari que transforma una substància líquida en un núvol fi de partícules
volàtis, que anomenem aerosol, per tal que pugui ser inhalat pel pacient a través d'una mascareta de
nebulitzacio o d'un broquet

Tipus :

4
3. VENTILOTERÀPIA
La ventiloterápia és una técnica terapéutica que permet mantenir la
funció cardiopulmonar d'un pacient mitjançant una ventilació mecànica
amb pressió positiva intermitent. Considerem pressió positiva la pressió
superior a l'atmosfèrica, i pressió negativa, la inferior. utilitzem el terme
intermitent perquè només s'aplica durant la inspiració.

Mètodes per realitzar pressió positiva intermitent

Indicacions de la ventilació artificial

➢ Ventilació artificial manual: Es realitza durant un temps limitat, habitualment curt. Si el
problema en la funció respiratòria es manté, es recorre a la ventilació mecànica. Les situacions
més habituals són:
○ Assistència d'urgència en la reanimació cardiopulmonar, es realitzen dues insuflacions cada
30 compressions toraciques. En l'àmbit hospitalari, la insuflació es realitza amb l'Ambu
○ Insuficiència respiratòria severa.
○ Previ a l'aspiració de secrecions, per tal de ventilar i oxigenar el pacient critic.
➢ Ventilació artificial mecànica: Es realitza quan la funció respiratória del pacient no es pot
mantenir de forma permanent. S'utilitza en els casos següents:
○ Situacions de coma.
○ Fracas respiratori general
○ Anestèsia general.
○ Hipoventilació severa
○ Paràlisi de músculs respiratoris.

5
Ventilació artificial manual

Connexió del baló autoinflable o Ambu

● Amb mascareta: La tècnica de ventilació amb mascareta resulta una mica més
complicada requereix entrenament previ, ja que amb una mà s'adapta la
mascareta a la cara del pacient i amb l'altra es realitzen les insuflacions. La
tècnica realitzada per dos professionals és més eficaç.
● Amb tub endotraqueal: És un tub que s'introdueix generalment per la boca del pacient
(en ocasions pel nas) arriba fins a la traquea. La connexió del baló amb el TET és
estàndard s'ajusta perfectament perquè l'aire flueixi completament no es perdi en cada
insuflació. La tècnica de ventilació és més senzilla que amb la mascareta.
● Amb canula de traqueostomia: És un tub corbat de plàstic que es col·loca en una
obcrtura creada mitjançant cirurgia a la traquea, impedeix que l'obertura es tanqui
permet la ventilació del pacient mitjançant via artificial. La tècnica de ventilació és
igual de senzilla que amb el TET.

Ventilació artificial mecànica

Connexió del pacient al ventilador

Modalitats de ventilació mecànica (VM)

- Ventilació controlada
- Ventilació controlada assistida
- Ventilació mandatoria intermitent sincronitzada
Complicacions de la ventilació mecànica
- Disminució de la pressió arterial peldescens de la despesa cardiaca
- Barotraumatisme
- Infeccions
- Desconnexió accidental o extubació
- Úlcera per pressió iatrogènica
- Broncoaspiració
- Fallada en el dispositiu

6
4. FISIOTERAPIA RESPIRATORIA
La fisioteràpia fonamenta la seva acció terapéutica en l'aplicació d'una série d'agents fisics que
ajuden a la recuperació del pacient. El camp de la fisioteràpia respiratòria persegueix la millora de la
funció ventilatoria del seu benestar físic mitjançant l'aplicació d'una sèrie de tècniques.

Indicacions de la fisioteràpia respiratòria

- Pacients amb patologia respiratória aguda que interfereixi en la seva ventilació i oxigenació
(bronquitis, pneumonia...). Pacients amb patologia respiratòria crònica (MPOC, asma,
trasplantament pulmonar...).
- Pacients amb intervenció quirúrgica toracicoabdominal programada. Prevé les complicacions i
disminueix el temps d'ingrés hospitalari.
- Pacients sotmesos a ventilació mecànica.
- Infants amb problemes respiratoris aguts o crònics que cursin amb un augment de les secrecions,
dispnea a infeccions respiratòries (bronquiolitis, pneumònies...).

Tècniques de fisioteràpia respiratòria

Són moltes les tècniques de fisioteràpia respiratória que s'apliquen per mi- llorar el benestar del
pacient. Analitzarem algunes tècniques el coneixement de les quals pugui resultar interessant per a un
futur TCAI:
❖ Respiració diafragmàtica→ Aquesta tècnica de respiració profunda consisteix a utilitzar el
múscul diafragma per expandir les bases pulmonars, fet que millora l'oxigenació de la sang
ajuda a relaxar l'organisme.
❖ Espirometria d'incentiu → Tecnica que es realitza amb un dispositiu anomenat espirometre (o
inspiròmetre) d'incentiu. Persegueix motivar el pacient a realitzar inspiracions
profundes gràcies a una retroalimentació visual. Tipus d'incentivadors

➢ Inspiròmetre volumetric: proporciona informació del volum d'aire que

inhala el pacient.

➢ Inspiròmetre de flux: proporciona informació del flux o cabal d'aire

en inspirar.

❖ Incentivació d'expectoració → L'expectoració és l'eliminació de secrecions

de les vies respiratòries a través del tos Però de vegades es perd el reflex o
es realitza de manera inadequada. Aquesta tècnica persegueix ensenyar al
pacient a realitzar una tos productiva de la millor manera possible.

7
5. TRAQUEOTOMIA
La traqueostomia és un procediment quirúrgic que es realitza a la part anterior de la traquea amb
l'objectiu d'obrir una via aèria artificial i per- metre el pas de l'aire entre els pulmons i l'exterior
gràcies a la creació d'una obertura o estoma al coll.
El pacient traqueostomitzat perd funcions essencials que realitza la laringe (fonació i tos), així com les
que efectua la cavitat nasal (olfacte i humidifi- cació, condicionament i filtració de l'aire inspirat).

Diferències entre traqueostomia i traqueotomia: El terme traqueotomia defineix la incisió temporal

que es realitza a la traquea i que es tanca en retirar la canula que s'havia collocat per permetre la
ventilació.
El terme traqueostomia defineix la «<boca» o obertura definitiva que s'exe- cuta mitjançant
procediment quirúrgic a la part anterior de la traquea i té per ob- jecte generalment permetre la
ventilació a pacients laringectomitzats (se'ls ha extret la laringe).

Indicacions de la traqueostomia
Tipus
→ Traqueostomia d'urgència: S'indica en patologia respiratória aguda de vies altes que implica
insuficiència o incapacitat per ventilar, fet que, en cas de no corregir-se, causaria una asfixia. Son
situacions que requereixen traqueostomia d'urgència la presència de cossos estranys a la laringe, els
edemes a la base de la llengua, l'epiglotitis, els traumatismes laringis, l'estenosi laringia, etc.
→ Traqueotomia programada: És preventiva i es realitza en pacients en els quals s'espera un
empitjorament de la ventilació respiratòria per la seva patologia de base: en el preoperatori
d'intervencions quirúrgiques de pronòstic greu, abans de l'extensió d'un càncer laringi, etc.

La canula de traqueostomia.
La incisió creada a la pell de la part anterior del coll i la traquea tendeix a tancar-se, com qualsevol
altra ferida, com a resultat del procés de ci- catrització. Per evitar-ho, cal recórrer a la canula de
traqueostomia, un objecte cilindric que s'introdueix en la incisió i obertura i que garanteix la
continuitat de la ventilació de tot pacient sotmès a un procés de cl- catrització.

Parts de la cànula
(1) Cos: cilindre buit i part exterior de la canula que està en contacte amb la ferida i la
tràquea. (2) Un connector de 15 mm a la part proximal permet connectar la canula a
ventiladors mecànics o circuits d'anestèsia. (3) Fiador: amb punta roma, facilita la
col·locació de la canula de traqueostomia en canvi de canula. (4) Cànula interna: cilindre
buit, de menor calibre que l'anterior. Encaixa perfectament al seu interior, està en
contacte amb les secrecions i permet mantenir permeable la via aèria en poder-se retirar
per netejar-la. (5) Base o solapa de fixació: permet fixar la cánula al coll del pacient
gràcies a dos orificis que presenta en els laterals i per on s'introdueix una cinta o gasa. (6)
Baló de pneumotaponament: es troba a la part distal de la canula, s'omple amb aire gràcies
a una (7) vàlvula unidireccional amb connexió Luer i manté subjecta la canula a la tràquea.
Una (8) linia d'inflament connecta el baló amb un (9) control que en garanteix el correcte
funcionament.

8
Cànules més utilitzades en la pràctica clínica

Cures del pacient traqueostomitzat

L'actuació de l'equip d'infermeria en el pacient traqueostomitzat ha d'estar sempre encaminada a
complir els objectius següents:
- Assegurar una via aèria sempre neta i permeable.
- Tenir cura adequadament de l'estoma per evitar complicacions
- Ajudar el pacjent tels seus familiars a adaptar-se a la seva nova situació.

Actuacions de l'equip
d'infermeria durant la
fase postoperatòria

9
Actuacions de l'equip d'infermeria durant la fase postoperatòria
1. En traqueostomies definitives, canviar la canula a partir de 48 hores com a mínim. En traqueotomies temporals, no fer-ho fins
passats els primers 7 dies.
2. Vigilar les secrecions del pacient i canviar la canula interna les vegades necessàries per mantenir la via permeable.
3. El temps que duri la VM i sempre que hi hagi risc d'aspiració de secrecions, mantenir el baló de pneumotamponament, vigilant
la seva pressió, com a mínim, un cop per torn.
4. Durant les primeres ingestes per via oral, assegurar el correcte inflament del baló i romandre al costat del pacient vigilant els
signes d'aspiració de secrecions.
5. Assegurar-se que el pacient disposa, a la seva unitat, d'una canula completa de recanvi.
6. Mantenir el pacient incorporat 30-40 si no hi ha contraindicació.
7. Realitzar higiene bucal 3 vegades al dia.
8. Extremar les mesures de neteja del pacient i tenir cura del seu aspecte físic per mantenir la seva autoestima.
9. Si el pacient rep alimentació enteral, utilitzar una sonda el més petita possible per evitar la fistula traqueoesofágica en la
mesura del possible.
10. Assegurar que les cintes del coll no estiguin molt estretes. Per això, s'ha de comprovar, com a mínim un cop per torn, que les
cintes permeten introduir els dits.
11. Mantenir l'estoma sempre net i sec, realitzant la cura recent cada 24 hores, amb suavitat i movent el minim possible la
canula. Mentre l'estoma no hagi cicatritzat, utilitzar apòsit estéril entre l'estoma i l'apòsit absorbent.
12. Vigilar els signes d'infecció: entumiment, mala olor, augment del drenatge, enrogiment…

10