L’ESTIGMA DE LA PARAULA

Estel Muñoz Romero

Sociologia de les identitats

Esperança Bielsa
Grau de Sociologia
30 Novembre de 2017

aula
UNIVERSITAT AUTÒNOMA DE BARCELONA
En l’assignatura de Sociologia de les Identitats, se’ns planteja fer un anàlisi crític sobre el bloc:
“The Sociological Imagination” en concret, un article penjat el 10 d’agost d’aquest mateix any,
per un americà filòsof-sociòleg; Steve Fuller, actualment Catedràtic d’Epistemologia social en
el Departament de Sociologia de la Universitat de Warwick, Inglaterra.

En aquest article, Fuller, ens vol donar a entendre que existeix, per part dels acadèmics una
mena d’auto cegació, son massa detallistes i exigents en àmbits del seu mateix camp; és a dir,
que els propis acadèmics, a l’hora d’avaluar un treball o donar l’opinió, és centren molt més en
qualsevol petit error ja sigui de comprensió o lectura o simple metodologia, que no pas en la
idea general, la intenció que aquest vol demostrar.

Ens posa exemples com el d’un article que complementava el seu argument amb formules
físiques que no eren correctes, hi havia errades (fetes a consciència) però aquestes, eren
totalment irrellevants pel que realment l’article defensava. Així doncs, evidentment tothom es
va centrar en la crítica d’aquesta miserable errada física i no pas en el que realment es volia
explicar.

El que ens vol donar a entendre l’autor és que es tanquen moltes portes per no contemplar
més enllà d’un perfecte treball de camp, un exemple que ho sintetitza és la pregunta que li
plantegen: “How do you expect to be taken seriously if you make these egregious errors in
presenting material from my field?” I així és com els que tenen tanta coneixença en el camp o
si més no l’estan adquirint, no se’ls fa cas per mínims errors sense rellevància pel resultat final.

En petits trets aquest seria un breu resum. El problema arriba quan Steve Fuller utilitza altres
conceptes per parlar d’aquesta mancança de comunicació, l’estricte manera d’actuar dels
acadèmics com: “academic autism”, “the job of which is to immunize the chosen transgressive
academic from autistic assault.”, “ trained incapacity”

Aquí és on comença la part més interessant del bloc, els comentaris de les persones que han
llegit el seu article, majoritàriament (excepte 4 comentaris comptats) tots els 52 comentaris
són, exactament el que ell està volent dir en aquest article, però ningú ho té en compte ja que
consideren més greu i important la manera en que ha utilitzat la paraula autisme que no pas el
que el text vol dir. Irònic no ? Ell mateix rep, exactament del que s’està queixant.

Així doncs, passem a analitzar alguns dels comentaris que m’han semblat més interessants i la
idea general del bloc que m’agradaria compartir tot complementant amb el llibre “Estigma”,
d’Erving Goffman.

El control de l’estigma és una característica central de la societat, existeix sempre que hi ha

normes sobre la identitat. La identitat no és un atribut, sinó un procés social, com Goffman diu:
“El normal y el estigmatizado no son personas, sino, más bien, perspectivas. Estas se generan
en situaciones sociales durante contactos mixtos, en virtud de normas no verificadas
(unrealized) que probablemente juegan en el encuentro.” (1970: 160).

L’estigma és una relació entre els normals i els estigmatitzats fruit, com ja hem dit, de un
procés social i no pas un atribut; l’atribut seria la mancança o desigualtat de la persona en vers
la majoria de persones, l’estigma és la relació que sorgeix en la societat per causa d’aquesta
diferència. També, podem relacionar l’estigma en la manera com els “normals” atribueixen

P
A
G
aquesta connotació negativa i es crea un atribut durador que pot convertir-se en estereotip i
papers concrets de estigmatitzats en totes les situacions diàries.

Sent més teòrics, segons Erving Goffman, l’estigma és una característica negativa, una
diferència, que trenca amb les expectatives socials, desacreditant per tant a l’individu que el
pateix i provocant discriminació i rebuig social.

En aquest cas, l’autor de l’article, genera un augment en aquesta estigmatització de les

persones autistes en que molts comentaris tant de persones autistes com no autistes critiquen
i exigeixen unes disculpes sobre com de malament ha gestionat aquesta paraula. “The article
uses autism as a stereotypical slur and is harmful, stigmatising and ableist.”

Com ens explica Goffman en el segon capítol, l’estigma comporta una doble perspectiva, la
dels desacreditats (el qual fa referencia la major part del seu primer capítol) i la dels
desacreditables que és on entrarien els autistes, els quals la diferencia que presenten no es
coneguda ni immediatament percebuda a primera vista

Com ens defineix Goffman, l’atribució que fa l’autor és de connotació negativa i com ell mateix
diu la seva intenció era : “It’s true that ‘autism’ tends to be used pejoratively in public
discourse, and my intent was indeed to use the word pejoratively, but not out of disrespect for
the people that you’re concerned about”

És il·lògic ja que primerament en els comentaris reconeix que l’autisme és utilitzat de manera
pejorativa en l’àmbit públic, cosa que no hauria de ser així, però seguidament, confessa que ell
també l’estava utilitzant com a estigma en un article acadèmic.

Després d’aquestes paraules, el bloc va començar a omplir-se de més crítiques en les quals, no
era gaire creïble que un acadèmic ajudes a estigmatitzar i fes us de paraules amb aquesta
connotació. Ja que el estigmatitzat pot descobrir que es sen insegur sobre la manera en que els
“normals” l’identifiquen i el reben. (Com Steve Fuller utilitza autisme negativament )

P
A
G
A través dels comentaris, i les diferents persones que les fan, es pot trobar clarament una molt
bona relació amb el que Goffman identifica i classifica en el seu llibre “Estigma”:

En el primer capítol, que es basa principalment en la descripció de les persones

estigmatitzades, fa referència a la situació en que es troben i s’esforcen per adaptar-se i fer
menys visible la seva falta “no normal”.

“Your response to my first comments is deeply patronising: I am autistic and no – it has never
limited any aspect of my being – it is part of my being.”

Aquest comentari el podem relacionar amb la cita: “‘El individuo estigmatizado tiende a
sostener las mismas creencias sobre la identidad que nosotros; este es un hecho fundamental.’
(1970: 17).”
Podem veure com de cert es aquest fet fonamental en que els individus estigmatitzats es
senten o es volen sentir per iguals, volen ser “una persona normal” en canvi és cosa dels
normals i la visió social d’aquests que s’ha creat que es considerin per sota, estigmatitzades i
diferents de la resta. Part del comentari d’un dels lectors de l’article defensa molt bé aquesta
posició de indignació per no considerar-se normals i la discriminació per ser estigmatitzat:

“I mean, that’s certainly one inherent problem, but I’d argue the biggest one is that it runs not
the risk but the near certainty of helping perpetuate false and damaging prejudices about
autistic people, including that we are inherently self-absorbed or that we lack empathy or the
ability to take the perspective of others. These lead directly to our being discriminated against
for jobs, being considered a danger to others (especially children), mistreated in relationships
and by health care and education professionals, and to being regarded as something less than
entirely human”

El comentari el podem portar també, al àmbit en el que ens diu Goffman segons la visió del
estigmatitzat en que les pautes que ha incorporat a nivell social l’habiliten per poder mantenir-
se alerta enfront a el que la resta considera el seu defecte i això els porta a acceptar que estan
molt lluny de ser com en realitat hauria.

En general quan els “normals” i els estigmatitzats es troben, el segon individu pot descobrir
que es sent insegur sobre com serà identificat i rebut. La seva incertesa sorgeix perquè no sap
en quina categoria serà ubicat i perquè sap que la resta els poden definir en funció del seu
estigma. Aquesta incertesa i inseguretat per part dels estigmatitzats, augmenta si la paraula
que identifica el seu estigma, la paraula, el nom amb el que es veuen representats és utilitzada
en el llenguatge públic i quotidià i a més amb connotació negativa i perjudical que a sobre, no
n’és una definició exacte del que realment vol dir.

Així, aquesta defensa i comentaris en el article, es compagina amb la idea de que els individus
estigmatitzats tenen una idea més clara i objectiva sobre la interacció social i les seves
condicions i intenten evitar l’ús inadequat del seu estigma com en el exemple de l’article i els
“Acadèmics autistes”.

P
A
G
Arrelant amb el paper que juguen els comentaris dels estigmatitzats, parlarem sobre grups de
persones benèvoles que ens diferència Goffman:

En primer lloc tenim el grup que comparteixen el mateix estigma, totes les persones
autistes que han comentat, tant, acadèmiques i amb bons estatus com no; es coneixen i
s’entenen per experiència del que senten al formar part d’aquest estigma en concret. També
aquest utilitza la seva desavantatge com a base per organitzar la seva vida, però per
aconseguir-ho ha de resignar-se a viure en un mon incomplet.

M’agradaria esmentar un comentari d’un home que no fa gaire li han diagnosticat que és
autista, i en comptes de no poder afrontar la seva nova identitat o voler refusar-la com
comenta Goffman li ha servit d’una mena de salvació, una explicació de la seva vida aleshores
ho entenia tot; comenta l’experiència en que s’ajunta amb més persones autistes i
comparteixen experiències i vivències com a estigmatitzats.

Un altre paper important, a part de els autistes en general, el juguen els autistes acadèmics de
veritat, els comentaris de persones que són acadèmiques i a l’hora autistes (no la mena
d’autistes que defensa Steve Fuller). Als comentaris d’aquests estigmatitzats en concret, veiem
reflectit que ens diu Goffman sobre les persones amb un estigma quan aquestes arriben a una
posició ocupacional, política o financera elevada i es senti amb el labor de representar i
defensar la seva categoria. I és que ha estat així. Tot i que Goffman ens diu que acaba
corrompent-se, no entraré més en aquest àmbit.

El segon grup de persones els anomena “savis” son persones “normals”, son gent
sensible disposades a adoptar el seu punt de vista i compartir amb ells el sentiment de que és
humà i normal.

Fa dues distincions, les persones que la seva situació les porta a estar íntimament informades
sobre la vida dels individus estigmatitzats i simpatitzar amb ells, així també gaudeixen de un
cert grau d’acceptació i pertinència al clan. Aquesta relació fa que en alguns aspectes la resta
de societat més àmplia consideri ambdues com a una sola persona. Com a exemple, serien
aquelles persones no autistes que han criticat l’article ofeses també per alguna afiliació
emocional a alguna persona que si ho és o com veiem a continuació per causes de
discriminació:

“Then you use it in a deliberately perjorative way, which is insulting and discriminatory to
autistic people and to right minded non-autistic people, most of whom object to
discrimination.”

P
A
G
I en segon lloc aquelles persones la qual la seva saviesa prové de les seves activitats en el lloc,
que satisfà tant la necessitats dels que tenen un estigma com les mesures que la societat
adopta respecte aquestes persones, podríem relacionar-hi les persones expertes en el tema
que hi treballen més professionalment i coneixen la situació:

“As a psychologist and senior academic who values the (cross-disciplinary) research, teaching,
and collegiality of academics with autistic diagnoses, I am dismayed to find “autism” used as a
slur in this way. It’s insensitive, unkind and untrue to label particular kinds of academic critique
“autistic assault”. It is unnecessary – and distracting from your argument – to casually derogate
a whole category of people in the course of advancing your claims. Your metaphor reinforces
prejudice and discrimination against autistic academics (see #autisticsinacademia). I hope you
might want to rework this piece to remove the hurtful language.”

Com a últim incís vull fer una menció sobre el paper que juguen els normals, en concret el del
autor de l’article. Segons Goffman els normals en realitat la seva intenció no és pas la de ferir
als estigmatitzats, quan ho fan és perquè no saben com evitar-ho . Aquesta justificació es pot
adaptar a un dels comentaris en el que es disculpa (després de moltes queixes) i que en cap
moment es referia a: “I was indeed using ‘autism’ in a stereotypical way that does not cover
the full range of behaviours, etc. now covered by the ‘autistic spectrum’.”

Tot i aquestes disculpes, és mínim comparat amb el que ha arribat a dir envers els autistes, tal i
com diuen els comentaris els menysprea, els tracta com a incapaços i a més justifica que ell
demana una fluïdesa de l’ús del concepte: "My article is actually against disciplinary ownership
of concepts, which implies a tolerance for the fluidity of concept use.”

I ja per acabar de trencar suposada “No intenció” de Goffman, comença a qüestionar-se la

paraula en sentit científic i si realment s’haurien de sentir identificades aquestes persones i,
sorprenentment, llença una pregunta que desemmascara la seva posició envers la paraula i les
persones estigmatitzades coma autistes:

“But in that case, is it even useful to retain the term ‘autism’ for scientific purposes given its
increasingly wide-ranging character? Moreover, don’t you worry that by identifying so strongly
with autism, people are limiting other aspects of their being?”

“It’s another matter whether it’s wise for people to identify so strongly with a word like
‘autism’ that they make their identities hang on the latest medical deliverance while
meanwhile they police ordinary discourse. You can see that I have my doubts, but in the end
it’s none of my business”

Una persona “normal” la qual públicament ha estat discriminant, perjudicant i denigrant la

paraula autista i els estigmes que comporta a quest grup de persones, és capaç de qüestionar-
los si realment no son ells qui es mengen el cap volent ser quelcom que potser podrien deixar
de ser i que l’únic que fan es limitar-se a ells mateixos. Quan ell, és una de les causes per les
quals formin part de el grup d’estigmatitzats.

P
A
G
Com a tancament final, m’agradaria comentar (amb un caire més d’opinió) la fras de Goffman:

“El normal y el estigmatizado no son personas, son perspectivas”

Trobo adequat citar Fanon, F. (1952). Black skin, white masks. I no només en aquest últim
apartat sinó al que fa referència a el que Goffman desenvolupa al seu llibre. Es podria realitzar
una bona comparació amb amdòs i complementar-se.

Bibliografía

- Anonym. (2017). Antrosocial.files.wordpress.com. Retrieved 28 November 2017, from

https://antrosocial.files.wordpress.com/2010/05/resumen_estigma_goffman.pdf

- Fanon, F. (1952). Black skin, white masks.

- Fuller, S. (2017). Goffman, E. - Estigma e identidad social.

Textosdepsicologia.blogspot.com.es. Retrieved 27 November 2017, from
http://textosdepsicologia.blogspot.com.es/2010/04/goffman-e-estigma-e-identidad-
social.html

- Goffman, E. (1963). Estigma: la identidad deteriorada (2nd ed.). España: Amorrortu

Editores España SL.

P
A
G