El procés de reanàlisi que condueix a la gramaticalització es vincula estretament a un canvi

semàntic (de fet, per a molts investigadors en part). Les propostes per explicar la naturalesa
del canvi esmentat es poden classificar en dues: de base metafòrica o de base metonímica.

Diversos autors, entre els quals podem destacar Sweetser (1990), han desenvolupat una teoria
de la gramaticalització basada, principalment, en la metàfora (vegeu Cap. 2.3).3 En concret,
defensen la idea que la gramaticalització suposa un increment d'abstracció que es produeix a
partir de procediments metafòrics. Per a Heine et al. (1991: 46), l'abstracció seguiria,
bàsicament, la següent progressió:
(6) Persona > objecte > activitat > espai > temps > qualitat
Aquesta progressió de dominis cognitius s'ha estudiat especialment en relació amb la
reanàlisi d'elements espacials en temporals com a origen de no pocs auxiliars i morfemes
verbals i amb la gramaticalització de substantius relacionats amb parts del cos com a font de
creació de preposicions locatives. Així, és freqüent que verbs com anar o venir, que tenen un
valor bàsic vinculat a l'espai (desplaçar-se), es gramaticalitzin com a auxiliars de temps: quan
dic demà em menjaré tot el pastís és evident que no es pressuposa un des- plaçament per
menjar-se el pastís, sinó que s'està parlant d'una acció futura (el desplaçament en el temps
s'entén com a desplaçament a l'espai a través de la metàfora EL TEMPS ÉS ESPAI). Similar
és el cas, ja comentat, de moltes locucions prepositives de caràcter locatiu, que impliquen un
pas des de conceptes concrets, vinculats al cos humà, a conceptes espacials (persona > espai);
exemples com davant de l'església, a l'esquena de l'església, de cara al futur, d'esquena a la
realitat, etc., mostren la productivitat del procés pel qual substantius que indiquen parts del
cos humà (front, esquena, cara ) formen part d'expressions locatives.