ELS GLÚCIDS

• Són biomolècules formades principalment per C, H i O en proporció CnH2nOn

• També s’anomenen hidrats de carboni.

• Són cadenes hidrocarbonades de polihidroxialdehids o polihidroxicetones.

• Tenen un grup carbonil (=O, aldehid o cetona) i grups hidroxil (OH)

Classificació dels glúcids:

1. Monosacàrids:
- formats per una sola cadena de polihidroxialdehid o polihidroxicetona.
- Poden tenir 3C, 4C, 5C o 6C.
- S’anomenen afegint la terminació –OSA al nombre de carbonis: triosa, tetrosa, pentosa
i hexosa.
- Propietats dels monosacàrids:
Físiques: sòlids cristal·lins, de color blanc, hidrosolubles i de gust dolç.
Químiques:
· Poden oxidar-se (perdre electrons) i reduir altres substàncies (guany d’electrons). Al
laboratori redueixen el reactiu de Fehling que passa de color blau a vermell. A les
cèl·lules així s’obté energia per respiració cel·lular.
· Poden aminar-se (guanyar grups NH2) i reaccionar amb àcids.

Les trioses: formen part de la via de degradació de la glucosa

• Monosacàrids de 3C.
• Fórmula C3H6O3
• Aldotriosa: Gliceraldehid Cetotriosa: Dihidroxiacetona
Important: carboni asimètric , isòmers especials D i L ( ordre i enllaços igual, varia orientació a
l’espai) , enantiomorfes (imatges especulars).

Les tetroses:

Quan hi ha més d’un carboni asimètric per decidir si és D o L es mira la posició de l’OH del C
asimètric més allunyat del grup carbonil (C=O).

Les pentoses:

- Monosacàrids amb 5 àtoms de C.

- Les més importants són:
a) D-ribosa: forma part de l’ARN Aldopentoses
b) D-2-desoxiribosa: forma part de l’ADN
c) D-ribulosa: intervé en la fotosíntesi Cetopentosa
- La seva estructura més estable no és lineal sinó cíclica perquè els enllaços entre els
carbonis formen angles.
- Formen una estructura pentagonal i per això s’anomenen furanoses.
Ribosa i desoxiribosa: es ciclen formant pentoses. Formen part del RNA i del DNA. Són
ALDOPENTOSES.

D-Ribosa o D-ribofuranosa D-2-desoxiribosa o D-2-desoxiribofuranosa D-Ribulosa

Les hexoses:

- Monosacàrids amb sis àtoms de C (C6H12O6).

- A causa dels angles entre els enllaços de C normalment es troben en forma cíclica o
tancada.
- Si formen un hexàgon s’anomenen piranoses.
- Si formen un pentàgon s’anomenen furanoses.
- Les més importants:
Glucosa (aldohexosa). És la principal fons d’energia de les cèl·lules i única en neurones
i glòbuls vermells. A la sang està a una concentració 1g/L. OH del carboni 4 està a baix.
Fructosa (cetohexosa).
Galactosa (aldohexosa). OH del carboni 4 està a dalt.
Glucosa, galactosa i fructosa: es tanquen formant hexàgons (glucosa i galactosa, ALDOHEXOSES)
o pentàgons (fructosa CETOPENTOSA)

FRUCTOSA GALACTOSA GLUCOSA

Conformació ciclada:

- Important: carboni anomèric (C1 o C2, el nou carboni asimètric que apareix)
- Hidroxil hemiacetàlic (redueix el reactiu de Fehling) i formes α i β

α: quan el grup –OH està oposat al CH2OH

β: quan el grup –OH està al mateix costat que el CH2OH

L’activitat òptica:

Els glúcids que tenen algun carboni asimètric són capaços de desviar el pla de la llum
polaritzada cap a la dreta (dextrogirs o +) o cap a l’esquerra (levogirs o -).

α- D-(+)-glucopiranosa

2. Oligosacàrids: disacàrids
- Formats per entre 2 i 10 monosacàrids
- El grup més important és el dels disacàrids(2 monosacàrids)
- També són sòlids, cristal·lins, blancs, solubles en aigua i dolços.
- S’uneixen per enllaç o-glicosídic entre un hidroxil del primer monosacàrid i un del segon i
s’allibera una molècula d’aigua.

Els disacàrids:

a) L’enllaç O-glicosídic pot ser:

Monocarbonílic: entre el carboni carbonílic del primer monosacàrid i el no carbonílic
del segon. Com que un carboni carbonílic encara està lliure es redueix el reactiu de
Fehling.
Dicarbonílic: entre el carboni carbonílic del primer monosacàrid i el carboni carbonílic
del segon. Com que no queda lliure cap carboni carbonílic no es redueix el reactiu de
Fehling.

b) L’enllaç O-glicosídic pot ser α o β si el primer monosacàrid és α o β respectivament.

 DISACÀRID FORMAT PER LA DIBUIX
UNIÓ DE…
Maltosa () Glucosa + glucosa
(14)
Fàcil de trencar.
Es troba als grans en germinació
de cereals com l’ordi i òrgans de
reserva de plantes.
Cel·lobiosa () Glucosa + glucosa
(14)
Díficil de trencar.
No es troba lliure a la natura, es
forma per hidròlisi de la cel·lulosa.
Lactosa () Galactosa + glucosa
(14)
Difícil de trencar.
És el sucre de la llet dels mamífers
(font d’energia)
La digerim perquè tenim l’enzim
LACTASA
Sacarosa () Glucosa + fructosa
(12)
Fàcil de trencar.
És molt freqüent en plantes com a
reserva nutritiva, fruites i canya de
sucre.
El sucre està format per cristalls
de sacarosa.

3. Polisacàrids:
- Formats per més de 10 monosacàrids units amb enllaç o-glicosídic. De desenes a
centenars de milers. Tenen PM elevat.
- Són amorfs, no tenen gust dolç, alguns són hidrosolubles com el midó i altres com la
cel·lulosa són insolubles. No redueixen el reactiu de Fehling.

- Hi ha dos grups:

a) Homopolisacàrids
-Polímers d’un mateix monosacàrid.
-Midó, glicogen, cel·lulosa i quitina.

b) Heteropolisacàrids
-Polímers de diversos monosacàrids diferents

Homopolisacàrids:

Midó:

 Format per glucoses unides linealment amb enllaç α(14). Amilosa (30% en pes) té
estructura helicoïdal, Amilopectina (70%) amb ramificacions en α(16)
 Fa funció de reserva energètica en vegetals. S’acumula als plasts.
 ·N’hi ha molt en llegums i tubercles (patata i moniato) i llavors de cereals (blat, blat de
moro i arròs).
·Es detecta amb un reactiu el LUGOL (iode) que passa de taronja a morat.

AMILASA
MIDÓ  MALTOSES

Amilosa: polímer de maltoses unides amb enllaços (14). Estructura helicoïdal.

Amilopectina: polímer de maltoses unides amb enllaços (14). Amb ramificacions en posició
(16).

Glicogen:

- Format per glucoses unides linealment amb enllaç α (14) i ramificacions en α(16).
- Conté més ramificacions que l’amilopectina.
- Fa funció de reserva energètica en animals. S’acumula al fetge i als músculs.
- Amb LUGOL (iode) es tenyeix de vermell fosc.

Cel·lulosa:

- Format per cadenes lineals de glucosa unides amb enllaç β (14).

- Les cadenes es disposen paral·lelament associades entre si per enllaços per pont
d’hidrogen.
- Fa funció estructural en els vegetals. Forma part de la paret cel·lular dels vegetals.
- Es troba al tronc dels arbre, cotó, lli, cànem...
- La majoria d’animals no poden digerir-la, només poden les termites i els remugants tenen
uns microorganismes al tracte digestiu que ho fan (simbiosi).
Quitina:

- Semblant a la cel·lulosa però conté nitrogen.

N-acetilglucosamines unides per enllaç β (14)

- Les cadenes es disposen paral·lelament associades entre si per enllaços per pont
d’hidrogen.
- Fa funció estructural a l’exosquelet dels artròpodes i a la paret vegetal dels fongs.

Heteropolisacàrids:

- Formats per dos o més tipus de monosacàrids.

- Els més importants són:
Pectina: es troba a la paret cel·lular dels vegetals.
Agar: es treu de les algues vermelles. Serveix per fer medi de cultiu de bacteris.
Goma aràbiga: la segreguen les plantes per reparar ferides. S’utilitza com a goma
d’enganxar.

4. Glúcids associats a altres tipus de molècules:

Els més importants són:

a) Glicoproteïnes:
Formades per una petita part de glúcid i una gran de proteïna.
Es troben formant les immunoglobulines a la sang.
A la membrana plasmàtica on actuen com a receptors de substàncies.
b) Glicolípids:
Monosacàrids o oligosacàrids units a lípids.
Es troben a la membrana plasmàtica on actuen com a receptors de substàncies.

5. Funcions generals dels glúcids:

1- Energètica:

- Sobretot la glucosa. A partir d’un gram de glucosa s’obtenen 4,3 Kcal.

- Com a reserva: midó i glicogen.

2- Estructural: cel·lulosa i quitina.

3- Generadora d’especificitat de la membrana: glicoproteïnes i glicolípids

4- Funcions específiques: anticoagulant, anticossos,...

Maria García Vilà

ELS LÍPIDS
• Grup molt heterogeni de biomolècules insolubles en aigua i solubles en dissolvents
apolars com èter o benzè (no hidròfiles, lipòfiles).

• Formats per C i H, també contenen en petita proporció O i alguns P, N i S.

• Segons la seva composició tenim:

– Lípids saponificables: contenen àcids grassos.

– Lípids insaponificables: no contenen àcids grassos.

Els àcids grassos:

• Molècules formades per una llarga cadena hidrocarbonada lineal (alifàtic) amb un nombre
parell de carbonis amb un grup carboxil o àcid. Tenen entre 12 i 20 C.

• S’obtenen a partir de la hidròlisi d’alguns greixos.

• Tenim dos grups

• Àcids grassos saturats:

• Tenen enllaços simples entre els àtoms de C.

• Tenen una estructura lineal.

• Són dolents per la salut.

• Àcids grassos insaturats:

• Tenen un o més enllaços dobles entre els àtoms de C.

• Els anomenem monoinsaturats si tenen un doble enllaç i poliinsaturats si en

tenen més d’un. La seva molècula no és rectilínia sinó que té colzes.

• Són bons per la salut, prevenen malalties cardiovasculars.

• Nosaltres només som capaços de sintetitzar els àcids grassos saturats o

monoinsaturats. Els que no podem sintetitzar es diuen àcids grassos essencials.

àcid esteàric
Maria García Vilà

àcid oleic

Propietats dels àcids grassos:

• QUÍMIQUES

-Poden formar èsters (lípids) /hidròlisi (digestió)

-Poden formar sabons (àcid gras + base forta = sal de l’àcid gras i aigua)

• FÍSIQUES

- Solubilitat en aigua: tenen una regió hidròfila petita que es ionitza poc i una gran regió
hidròfoba per tant són insolubles en aigua i solubles en dissolvents apolars.

Quan més llarga és la cadena hidrocarbonada més insolubles són.

Els sabons són molècules AMFIPÀTIQUES, tenen:

– Una part hidròfila: grup carboxil ionitzat. Pot unir-se a l’aigua per interaccions
electrostàtiques.

– Una hidròfoba: cadena hidrocarbonada que pot unir-se per forces de Van der Waals a
altres lípids.

-Punt de fusió:

Els àcids grassos s’uneixen per enllaç per pont d’hidrogen entre els grups carboxils i per forces
de Van der Waals entre les cadenes hidrocarbonades.

– Quant més llarga és la cadena hidrocarbonada més enllaços de Van der Waals i,
per tant, més alt és el punt de fusió.
Maria García Vilà

– Si hi ha dobles enllaços les cadenes no són lineals, hi ha menys enllaços de Van der
Waals i, per tant, el punt de fusió és més baix.

-Ela àcids grassos saturats són sòlids a temperatura ambient i els àcids grassos insaturats són
líquids a temperatura ambient.

Lípids saponificables:

• Contenen àcids grassos, per tant es pot formar sabó a partir d’ells.

• Són èsters formats per la unió d’un alcohol i un o més àcids grassos.

• Tenim:

– Lípids simples o hololípids.

– Lípids complexos o heterolípids.

Lípids simples o hololípids: (àcid gras + alcohol), són APOLARS

• Contenen només un grup alcohol i un o més àcids grassos.

• Tenim

– Els acilglicèrids

– Els cèrids.

Acilglicèrids:

• Són ÉSTERS formats per la unió de:

1, 2 o 3 molècules d’àcids grassos + molècula de GLICERINA

(alcohol)

– Monoacilglicèrids (amb un àcid gras)

– Diacilglicèrids (amb dos àcids grassos)

– Triacilglicèrids (amb tres àcids grassos)

• Són insolubles en aigua, no tenen polaritat.

• Si contenen almenys un àcid gras insaturat són líquids a temperatura ambient i s’anomenen
olis

• Si tots els àcids grassos són saturats són sòlids a temperatura ambient i s’anomenen sèus

• Si contenen àcids grassos de cadena curta són semisòlids a temperatura ambient i

s’anomenen mantegues.
Maria García Vilà

• Els més abundants a la natura són els triacilglicèrids o triglicèrids

• En el nostre cos s’acumulen al teixit adipós i fan funció de reserva energètica (9,4 Kcal/g),
també envolten els òrgans protegint-los dels cops

• Els acilglicèrids poden donar lloc a reaccions de saponificació:

Cèrids:

• Són èsters formats per la unió de:

1 molècula d’àcid gras + 1 alcohol monovalent de cadena llarga

• Són molt apolars. Formen làmines impermeables que protegeixen la pell i plomes d’ocells
aquàtics, la nostra oïda i la superfície de les fulles, tiges i fruits

Lípids complexos o heterolípids:

• Són èsters formats per la unió de:

Àcids grassos + alcohol + altra molècula (Grup fosfat o àcid fosfòric, FOSFOLÍPIDS o glúcid,
GLICOLÍPIDS)

• Tenen un comportament AMFIPÀTIC (són bipolars, part hidròfila i part hidròfoba)

• Es troben a la membrana plasmàtica de les cèl·lules

FOSFOLÍPIDS

Fosfoglicèrids:

• Èsters formats per:

Glicerina + 2 Àcids grassos + àcid fosfòric + aminoalcohol

 Maria García Vilà

• Són amfipàtics:

– Part hidròfila: glicerina, àcid fosfòric i aminoalcohol.

– Part hidròfoba: àcids grassos.

• Es troben a la membrana plasmàtica de les cèl·lules formant una estructura en

forma de bicapa.

Fosfoesfingolípids:

• Èsters formats per:

Esfingosina + àcid gras + àcid fosfòric + aminoalcohol

• Té comportament amfipàtic.

• Es troba a les membranes plasmàtiques.

• És molt abundant a les beines de mielina que protegeixen els àxons de les neurones.

- Mielina:
La mielina és un fosfoesfingolípid que forma beines al voltant de les neurones permetent la
conducció saltatòria de l’impuls nerviós.

GLICOLÍPIDS:

Glicolípids:

• Són èsters formats per: àcid gras + esfingosina + glúcid

Maria García Vilà

• receptors de membrana.

• Es troben a la membrana plasmàtica, a la cara externa, on actuen com a dents a les

neurones on fan de receptors de neurotransmissors.

Funcions dels FOSFOLÍPIDS:

• Són els principals components de la membrana plasmàtica. Formen una BICAPA LIPÍDICA
amb la part hidròfila en contacte amb l’exterior i l’interior cel·lular.

Lípids sense àcids grassos o insaponificables:

• No contenen àcids grassos

• Hi ha tres grups:

– Terpens o isoprenoides

– Esteroides

– Prostaglandines

Terpens o isoprenoides:

• Deriven d’una molècula anomenada isoprè.

• Hi ha:

 Monoterpens: 2 molècules, Ex. Mentol.

 Diterpens: 4 molècules, Ex: Vit A, E, K.

 Triterpens: 6 molècules.

 Tetraterpens: 8 molècules, Ex: carotenoides i xantofil·les.

 Politerpens: més de 8 molècules, Ex: cautxú (Hevrea brasiliensis)

Els esteriodes:

• Deriven d’una molècula anomenada esterà.

• N’hi ha dos grups: els esterols i les hormones esteroides.

Maria García Vilà

- Esterols
Esteroides amb hidroxil al carboni 3 i cadena hidrocarbonada al carboni 17.

Grups:

– Colesterol:

 Forma part de les membranes cel·lulars eucariotes. Es troba entre els

fosfolípids estabilitzant-los.

 Serveix per fabricar altres d’esteroides.

– Àcids biliars:

 Es fabriquen al fetge a partir del colesterol.

 Serveixen per emulsionar lípids.

– Vitamina D:

 Permet l’absorció del Ca.

 Cal llum solar per fabricar-la.

- Les hormones esteroides

Són esteroides amb un àtom d’oxigen unit al carboni 3 per doble enllaç.

GRUPS:

• Hormones suprarenals: aldosterona i cortisol.

• Hormones sexuals: progesterona i testosterona.

Maria García Vilà

Les prostaglandines:

• Deriven de l’àcid prostanoic format per un anell ciclopentà i dues cadenes

hidrocarbonades.

• Són hormones que es fabriquen, en poca quantitat, constantment en el cos i actuen de

manera local.

• Funcions:

– Estimulen els receptors del dolor.

– Intervenen en l’aparició de la febre.

– Fan disminuir la pressió sanguínia.

Alguns derivats provoquen l’agregació de les plaquetes.

Les funcions dels lípids:

• Funció de reserva energètica: són la principal reserva energètica de l’organisme. Aporten

més energia que els glúcids (acilglicèrids)

• Funció estructural: formen la bicapa lipídica de la membrana cel·lular (fosfolípids,

glicolípids i colesterol)

• Funció protectora:

– Els acilglicèrids recobreixen els òrgans protegint-los.

– Les ceres recobreixen la pell, els fruits, les plomes...i actuen d’aillants tèrmics.

• Funció biocatalitzadora: intervenen en reaccions químiques (vitamines i hormones).

• Funció transportadora: ajuden al transport i absorció dels altres lípids (àcids biliars).

Com detectar lípids al laboratori:

1- Per les seves propietats físiques: no són solubles en aigua i si en dissolvents orgànics (com
l’èter) . Taquen sobre paper.

2- Reacció amb el SUDAN III (colorant vermell que conté alcohol). Els lípids (sobretot TAG)
amb presència de Sudan III es queden tenyits de vermell intens.
Maria García Vilà

REPÀS

• Lípids amb àcids grassos o saponificables

– Simples: àcid gras + alcohol

• Acilglicèrids

• Cèrids

– Complexos: àcid gras + alcohol + altra molècula

• Fosfolípids (fosfoglicèrids i fosfoesfingolípids)

• Glicolípids (glicoesfingolípids)

• Lípids sense àcids grassos o insaponificables

– Terpens

– Esteroides

– Prostaglandines
Maria García Vilà

PROTEÏNES
1. COMPOSICIÓ DE LES PROTEÏNES
 Estan formades per C, H, O, N i generalment també S. Algunes també tenen altres elements
com P, Fe, Mg, Cu,...
 Són molècules molt abundants en els éssers vius i fan moltes funcions diferents.
 Estan formades per la unió d’uns monòmers anomenats aminoàcids.

ELS AMINOÀCIDS

 Són compostos orgànics de PM baix.

 Contenen un grup carboxil i un grup amino.
 Els aminoàcids que formen part de les proteïnes s’anomenen aminoàcids primaris, n’hi ha
20 tipus.
 Estructura:

Carboni α del que surten quatre grups:

 Grup amino (NH2)

 Grup carboxil o àcid (COOH)
 Hidrogen
 Grup variable anomenat radical (R)

AMINOÀCIDS PRIMARIS

* Hi ha 20 aminoàcids diferents que formen part de les proteïnes.

* D’aquests aminoàcids n’hi ha alguns (8) que els humans no som capaços de sintetitzar,
s’anomenen aminoàcids essencials: Ile, Leu, Lys, Met, Phe, Thr, Trp i Val.

CLASSIFICACIÓ DELS AMINOÀCIDS

Segons el radical R del carboni α els aminoàcids es poden classificar en:

– Aminoàcids no polars o hidrofòbics: el radical és una cadena hidrocarbonada.

– Aminoàcids polars sense càrrega: el radical pot formar enllaços per pont d'hidrogen amb
l’aigua.

– Aminoàcids polars amb càrrega negativa o àcids: el radical conté un grup COOH.
– Aminoàcids polars amb càrrega positiva o bàsics: el radical té un grup bàsic, amino (NH2).

PROPIETATS DELS AMINOÀCIDS

‼ PROPIETATS FÍSIQUES
 Són sòlids cristal·lins, amb punt de fusió elevat i solubles en aigua.
 Tots excepte la glicina tenen un carboni asimètric: tenen activitat òptica ( hi ha D i L i
dextrogir (+) o levogir (-)).
Maria García Vilà

‼ PROPIETATS QUÍMIQUES
 Tenen un comportament AMFÒTER: poden comportar-se com un àcid o com una base. El
grup àcid allibera protons (H+) al medi i el grup amino els capta.
 Mantenen el PH del medi constant: efecte amortidor o tampó.
 El PH en el qual un aminoàcid tendeix a adoptar una forma dipolar neutra (Zwitterió)
s’anomena punt isoelèctric. (el PH neutre en els aminoàcids no sempre és 7)

COM S’UNEIXEN AMINOÀCIDS?

• Els aminoàcids s’uneixen mitjançant un enllaç peptídic i formen pèptids.

• Amb dos aminoàcids tenim un dipèptid, amb tres tripèptid, amb menys de 10 oligopèptid i
amb més de deu polipèptid.

• L’enllaç peptídic es forma entre el grup COOH del primer aminoàcid i el grup NH2 del segon
aminoàcid.

2. L’ENLLAÇ PEPTÍDIC
 L’enllaç peptídic és un enllaç molt rígid, això determinarà el plegament tridimensional de la
proteïna.

3. L’ESTRUCTURA DE LES PROTEÏNES

o Una proteïna és un polipèptid format per més de 50 aminoàcids.
o Té un PM igual o superior a 5.000 Da.
o Les proteïnes estan formades per: C, H, O, N i normalment també S.
o En l’estructura de les proteïnes es diferencien quatre nivells estructurals de menor a major
complexitat:
– Estructura primària
– Estructura secundària
Hèlix α
Làmina ß
Hèlix de col·lagen
– Estructura terciària
– Estructura quaternària
Maria García Vilà

a) ESTRUCTURA PRIMÀRIA
 És la seqüència d’aminoàcids de la proteïna.
 El primer aminoàcid és el que té l’extrem NH2 lliure l’últim el que té el COOH lliure.

b) ESTRUCTURA SECUNDÀRIA
 És la disposició a l’espai de l’estructura primària
 N’hi ha tres tipus:
Hèlix α
Hèlix de col·lagen
Làmina β o conformació β
 La conformació depèn sobretot del tipus d’aminoàcids que conté la cadena: es formen més
o menys enllaços per pont d’hidrogen.

Hèlix α:
 L’estructura primària s’enrotlla en forma de hèlix.
 Es formen enllaços d’hidrogen entre l’oxigen del CO i l’hidrogen del NH del quart aminoàcid
que segueix.
 Es forma una hèlix amb 3,6 aminoàcids per volta.
 Exemple: α-ceratina, en cabells, banyes i ungles.
 Els radicals es col·loquen cap a fora de l’estructura.

Hèlix de col·lagen:

 És una hèlix més allargada que la hèlix α (3 aa per volta) ja que conté molta prolina i
hidroxiprolina (dificulten els ponts d’hidrogen).
 Per formar el col·lagen s’uneixen tres cadenes mitjançant enllaços per pont d’hidrogen

Làmina β o conformació β:

 L’estructura primària forma una cadena en zig-zag. És una estructura molt estable.
 Hi ha pocs enllaços per pont d’hidrogen entre els aminoàcids pròxims.
 Es formen enllaços per pont d’hidrogen entre aminoàcids apartats.
 Exemples: β-ceratina de la seda.

c) ESTRUCTURA TERCIÀRIA
 És la distribució a l’espai de l’estructura secundària que es plega sobre si mateixa i forma
una estructura globular.
 Això permet que les proteïnes siguin solubles en aigua (amaguen els radicals apolars dins de
la molècula).
 Es formen nous enllaços entre els radicals, entre ells el pont disulfur (cys-cys).
Maria García Vilà

 Enllaços que apareixen en l’estructura terciària:

Pont disulfur (fort)
Enllaç d’hidrogen
Interaccions iòniques
Interaccions hidrofòbiques o forces de Van der Waals

d) ESTRUCTURA QUATERNÀRIA
 La presenten proteïnes que estan formades per dues o més cadenes polipeptídiques amb
estructura terciària, cada cadena s’anomena protòmer.
 Segons el nombre de protòmers hi ha dímers, tetràmers,...

PROTEÏNES FILAMENTOSES

 Són proteïnes que no formen estructura terciària, mantenen sempre estructura secundària
αoß
 Fan funció estructural.
 Exemples:
– Col·lagen.
– α queratina del pèl, plomes, ungles i banyes.
– Β queratina de les teranyines.
– Elastina del teixit conjuntiu.

4. PROPIETATS DE LES PROTEÏNES

4.1 Solubilitat:
o Les proteïnes globulars normalment són solubles en aigua
o Les proteïnes filamentoses tenen més dificultats per dissoldre’s en aigua. (no amaguen els
radicals apolars).

4.2 Desnaturalització:

o Pèrdua de l’estructura terciària i secundària causada per canvis de temperatura, PH,

alteracions de la concentració salina o agitació molecular.
o Pot ser reversible (renaturalització).
o La proteïna deixa de ser funcional.
o Exemples: “permanent” i “allistament” del pentinat (desnaturalització queratina)
Maria García Vilà

4.3 Especificitat:

o Les proteïnes són molt específiques, tenen una estructura tridimensional complexa. Això és
molt important quan han d'interactuar amb altres molècules. Ex: insulina.
o Tenim proteïnes homòlogues, molt semblants però no idèntiques.

4.4 Regulació del PH, capacitat amortidora:

o En una dissolució amb aigua mantenen el PH constant, tenen un grup amino i un grup àcid
lliures.

5. CLASSIFICACIÓ DE LES PROTEÏNES

Holoproteïnes: formades només per aminoàcids.

 Proteïnes filamentoses:
* Estructura secundària/ funció estructural.
* Insolubles en aigua.
* Col·lagen, α i β- queratines, elastina.
 Proteïnes globulars:
* Estructura terciària o quaternària.
* Normalment solubles en aigua.
Heteroproteïnes: formadesper aminoàcids i un altre tipus de molècula (grup prostètic).

Segons com sigui el grup prostètic hi ha:

– Cromoproteïnes:
* Grup prostètic és un pigment. Normalment hi ha un catió metàl·lic a l’estructura.
* Ex. Hemoglobina (grup Hemo, conté Fe), mioglobina.
– Glicoproteïnes:
* Grup prostètic és un glúcid.
* Els més importants són: glicoproteïnes de la membrana plasmàtica,
immunoglobulines.
– Lipoproteïnes:
* Es poden trobar a la membrana plasmàtica o a la sang on ajuden a transportar
greixos.
– Fosfoproteïnes:
* Grup prostètic és l’àcid fosfòric.
* Ex: caseïna de la llet.
Maria García Vilà

– Nucleoproteïnes:
* Grup prostètic és l’ADN.
* Les proteïnes que participen en la unió s’anomenen histones.

6. FUNCIONS DE LES PROTEÏNES

Fan moltes funcions diferents:

• Funció estructural:

• Histones que s’uneixen al DNA.

• Proteïnes que formen cilis i flagels.
• Glicoproteïnes membrana plasmàtica.
• Queratina, elastina i col·lagen.

• Funció de reserva:

• Ovoalbúmina de la clara d’ou.

• Caseïna de la llet.

• Funció de transport:

• Proteïnes de la membrana plasmàtica (permeases)

• Pigments respiratoris (hemoglobina)
• Lipoproteïnes (HDL, LDL)
• Transferrina.

• Funció enzimàtica:

• Funció més important!

• Afavoreixen reaccions químiques (fan que tinguin lloc).
• Exemples: Lactasa, maltasa,...
• El substrat de la reacció s’uneix al centre actiu de l’enzim.

• Funció hormonal:

• Insulina, hormona del creixement, tiroxina.

• Funció de defensa:

• Les immunoglobulines són proteïnes del sistema immunitari.

• Funció contràctil:

• La contracció muscular es deu al moviment de dues proteïnes.

• Funció homeostàtica:

• Regulen el PH de la sang. Ex: trombina

Maria García Vilà

ELS ENZIMS
1. Enzims: definició i característiques
 Són molècules proteiques globulars que fan que les reaccions químiques es realitzin
a grans velocitats en temperatures relativament baixes (baixa l’energia d’activació).
 No alteren el producte final de la reacció, intervenen en la reacció sense patir cap
modificació.
 Actuen a nivell intracel·lular i extracel·lular.
 Es poden regular.
 Totes les reaccions metabòliques estan catalitzades per biocatalitzadors o enzims.
 La molècula primera es diu substrat i la final producte.
 Els substrats i productes d’una via metabòlica es diuen metabòlits o metabòlits
intermedis.
 Totes les reaccions intermèdies formen part d’una via metabòlica.

Model de la clau i el pany o model del guant i la mà (acoblament induït):

2. El centre actiu
Es forma un complex enzim- substrat que redueix enormement l’estat de transició.
Centre actiu:

 zona de l’enzim on s’uneix el substrat i on es regula l’activitat enzimàtica.

 està format per aminoàcids allunyats en l’estructura primària de la proteïna.
 hi ha aminoàcids d’unió i altres de catalítics.
 forma un solc.
El substrat s’uneix a través d’interaccions febles: ponts d’hidrogen, interaccions
hidrofòbiques, electrostàtica…
Maria García Vilà

3. Tipus d’enzims
1- Enzims estrictament proteics: només formats per aminoàcids.
2- Holoenzims:
APOENZIM + COFACTOR (Part no proteica)

Cofactor inorgànic: Cofactor orgànic: COENZIM.

+ +
ions metàl·lics com el Mg Ex: NAD , NADP , vitamines, ATP, Coenzim A.

4. Factors que modifiquen l’activitat enzimàtica

4.1 La concentració de substrat

Per a una concentració d’enzim constant, quantes més molècules de substrat per unitat
de volum , augmenta la probabilitat de trobada entre el substrat i l’enzim.

4.2 La temperatura
Un augment de la temperatura implica un augment de l’activitat enzimàtica. Hi ha una
temperatura òptima de màxima activitat. Si augmenta aquesta temperatura l’activitat
baixa i pot desaparèixer (desnaturalització) .

4.3 La concentració d’enzim

A una concentració de substrat constant, quan augmentem la concentració d’enzim,
augmenta la velocitat de reacció.
Maria García Vilà

4.4 La presència de cofactors

Sense ells l’holoenzim no pot fer la seva funció.
4.5 El PH
Hi ha un PH òptim on l’activitat és màxima i a mesura que ens allunyem, l’enzim perd
eficàcia. Això es deu a canvis en el grau de ionització dels radicals d’aminoàcids del
centre actiu.
5. Inhibició enzimàtica
Pèrdua de l’activitat enzimàtica deguda a la unió de compostos anomenats inhibidors.
1- INHIBICIÓ IRREVERSIBLE:
Unió enzim + inhibidor provoca danys permanents a l’enzim.
2- INHIBICIÓ REVERSIBLE:
El dany només es produeix quan l’inhibidor està unit a l’enzim. Segons on s’uneix
l’inhibidor tenim:
Inhibició competitiva: l’inhibidor que és molt semblant al substrat s’uneix al centre
actiu, on s’uniria el substrat.
Inhibició no competitiva: l’inhibidor s’uneix a l’enzim en un lloc diferent al centre actiu
on s’uneix el substrat. Els complexes EI i ESI són inactius.
6. Nomenclatura i classificació
 Normalment s’anomenen afegint el sufix -asa al nom del substrat. Ex: lactasa,
lipasa, sacarasa,…
 També poden anomenar-se: Nom del substrat + reacció de l’enzim + -asa
Ex: lactatdeshidrogenasa, fosfoglucoisomerasa.

 Nomenclatura tradicional: pepsina, tripsina,…

Maria García Vilà

EL METABOLISME, CATABOLISME
1. EL CONCEPTE DE METABOLISME (pàg. 8)
 El metabolisme cel·lular és el conjunt de reaccions químiques que tenen lloc dins
d’una cèl·lula i que serviran per obtenir matèria per créixer i energia per fer les
funcions vitals.
 La matèria serveix per créixer o mantenir l’estructura (renovació cel·lular). L’energia
es pot guardar com a reserva o transformar-se en energia mecànica, calorífica,
elèctrica,...
 Les reaccions químiques del metabolisme s’anomenen vies metabòliques i les
molècules que hi intervenen són els metabòlits.
 Estan regulades per enzims específics.
 HI ha dos tipus de vies metabòliques: les catabòliques i anabòliques.
 El catabolisme és la transformació de molècules complexes en altres de més
senzilles. S’allibera energia guardada en forma d’ATP.
 L’anabolisme és la síntesi de molècules complexes a partir d’altres més senzilles.
Cal energia aportada en forma d’ATP.

2. L’ADENOSINATRIFOSFAT (ATP) (pàg. 9)

És un nucleòtid molt important en el metabolisme perquè és capaç d’emmagatzemar o
cedir energia amb molta facilitat. Emmagatzema 7,3 kcal/mol a cada enllaç esterfosfòric.
ATP + H2O ADP + Pi (H3PO4)+ energia (7,3 kcal/mol)
ADP + H2O AMP + Pi + energia (7,3 kcal/mol)

*
Maria García Vilà

La síntesi d’ATP es pot fer de dues maneres diferents:

 Fosforilació a nivell de substrat: la síntesi d’ATP té lloc gràcies a l’energia que

allibera una biomolècula quan es trenca un dels seus enllaços rics en energia.
 A través d’enzims del grup ATP sintetases. Es tracta d’enzims que es troben a
les crestes mitocondrials i als tilacoides dels cloroplasts. La síntesi té lloc quan un
flux de H+ travessa l’enzim.
A més de l’ATP com a moneda energètica de la cèl·lula també es pot utilitzar GTP, UTP
o CTP.
Quan l’energia no es necessita immediatament s’emmagatzema en forma de midó,
glicogen o TAG.

3. ELS TIPUS DE METABOLISME I MECANISMES DE CONTROL (pàg. 10)

Segons la font de carboni:

 Si és el CO2 atmosfèric es parla de metabolisme autòtrof.

 Si és la matèria orgànica com la glucosa, greixos,… es parla de metabolisme
heteròtrof.
Segons la font d’energia:

 Si és la llum es parla de fotosíntesi.

 Si és l’energia despresa de reaccions químiques es parla de quimiosíntesi.

4. CONCEPTE DE CATABOLISME
 Es molt similar en organismes autòtrofs i heteròtrofs.
 Són reaccions d’oxidoreducció.
 Biomolècules orgàniques amb funció energètica:
- Humans: 65% pes en aigua, 18% pes en proteïnes, 12 % pes en lípids, 5% pes
en sals minerals i 0,3% pes en glúcids.
- A les cèl·lules i entre elles hi ha molta aigua.
- Músculs, tendons i ossos són en gran part proteïna.
- Les reserves en forma de lípids donen molta més energia.
- CALEN glúcids perquè són les molècules que es degraden més fàcilment i no
generen tòxics, mobilització ràpida. Les neurones només poden obtenir energia
a partir de glúcids.
Maria García Vilà

REACCIONS D’OXIDACIÓ I REDUCCIÓ

• Conjunt de reaccions en les quals un element s’oxida (perd electrons) i un altre es
redueix (guanya electrons).
• A la cèl·lula els electrons viatgen d’una molècula a una altra a través de COENZIMS
d’oxidació-reducció que transporten electrons i protons:
– NAD+ / NADH (forma oxidada /forma reduïda)
Poder reductor
– FAD / FADH2 (forma oxidada/forma reduïda)

• COENZIMS de transferència:
 ATP: transfereix un grup fosfat.
 CoA-SH: coA transporta un grup acetil (acetil coA) (-CO-CH3)

5. TIPUS DE CATABOLISME
Tenim:
1- Respiració: si intervé la cadena transportadora d’electrons. Segons quin és l’acceptor
final dels electrons hi ha:
• Respiració aeròbica: l’acceptor final és l’oxigen (O2) i es forma aigua. Hi ha
respiració de glúcids, lípids i proteïnes.
• Respiració anaeròbica: l’acceptor final no és l’oxigen. Pot ser NO3- o SO42-
2- Fermentació: no intervé la cadena transportadora d’electrons. L’acceptor final dels
electrons sempre és un compost orgànic.
5.1 CATABOLISME PER RESPIRACIÓ AERÒBIC
En el qual :

 S’oxida matèria orgànica ( glúcids, lípids o proteïnes )

 Es redueix l’oxigen (accepta els electrons i hidrògens i es converteix en aigua)
 Es produeix energia ( en forma de ATP)
Maria García Vilà

Esquema general del catabolisme aeròbic.

GLÚCIDS LÍPIDS PROTEÏNES

- Glicòlisi - Β-oxidació àcids grassos - Degradació d’aminoàcids
- Cicle de Krebs - Cicle de Krebs - Cicle de Krebs
- Cadena respiratòria - Cadena respiratòria - Cadena respiratòria

 CATABOLISME DE GLÚCIDS
(1) GLICÒLISI
 Procés de trencament de la molècula de glucosa.
 Es realitza al citosol.
 Per 1 molècula de glucosa s’obté :
2 àcids pirúvics ( 3C)
2 ATP
2 NADH + H+

 L’àcid pirúvic entra a la matriu mitocondrial per transport actiu i es transforma

en acetil-coA.
 En aquest procés intervé un conjunt d’enzims anomenats sistema piruvat
deshidrogenasa i el Coenzim coA.
 Es desprèn una molècula de CO2
 Per cada molècula de piruvat es forma un NADH + H+

Balanç per una glucosa:

+
2 Acetil- coA + 2 NADH + H

2 CICLE DE KREBS
 Descobert per Hans Krebs el 1930.
 Cicle de 8 reaccions.
 En el cicle de Krebs es transforma una molècula d’acetil CoA en dues de CO2
 Té lloc a la matriu mitocondrial
 Es formen 3 NADH + H+ , 1 FADH2 i 1 GTP (equival a 1 ATP).

Balanç per una glucosa:

6 NADH + H+ , 2 FADH2 i 2 GTP

Maria García Vilà

3 CADENA RESPIRATÒRIA = CADENA DE TRANSPORT D’ELECTRONS

 La fosforilació oxidativa és el procés mitjançant el qual la cèl·lula transforma
l’energia potencial redox en ATP.
 L’NADH+H+ allibera un electró a les proteïnes de la membrana mitocondrial interna.
Aquest electró va desplaçant-se d’una proteïna a una altra de la membrana a través
de la cadena transportadora d’electrons, a la vegada que protons de l’interior són
desplaçats cap a l’espai intermembranós. Aquest gradient de protons que es genera,
l’aprofita l’ATP sintetasa per fer ATP, això ho fa agafant aquests protons i tornant-
los a dins de la matriu generant ATP (fosforilació oxidativa)
Maria García Vilà

Balanç energètic de la degradació d’una molècula de glucosa –GLICÒLISI-

 Transformació d’una molècula de glucosa en dues molècules d’àcid pirúvic o
piruvat que es transforma en acetilCoA.
 En el procés s’obtenen:
• 2 ATP ( 4 però se’n gasten dos a l’inici del procés).
• 2 NADH (es transformen en 3 ATP a la cadena de transport d’electrons)
• 2 Piruvat (entren al cicle de Krebs i generen 12 ATP).
• 2 NADH en la transformació de Piruvat a Acetil-CoA
TOTAL: 2 ATP + 4 NADH x 3ATP + 2 AcetilcoA x 12 ATP = 38 ATP

Balanç energètic de la degradació d’una molècula de glucosa -CICLE DE KREBS-

• En el cicle de Krebs es transforma una molècula d’acetil CoA en dues de CO2
• Té lloc a la matriu mitocondrial
• Es formen 3 NADH , 1 FADH2 i 1 GTP (equival a 1 ATP).
• Balanç energètic:
1 ATP + 3NADH x 3 ATP + 1FADH2 x 2ATP = 12 ATP
• Sense oxigen no es pot fer el cicle de Krebs perquè cal NAD+ i FAD

5.2 CATABOLISME PER LA FERMENTACIÓ DE LA GLUCOSA

 No intervé la cadena respiratòria d’electrons.
 És un procés anaeròbic, no es pot utilitzar l’O2 de l’atmosfera.
 L’acceptor final dels electrons i els protons és un compost orgànic.
 Si és l’alcohol etílic es diu fermentació alcohòlica.
 Si és l’àcid làctic és la fermentació làctica.
 Només hi ha síntesi d’ATP per fosforilació a nivell de substrat.
 Té una baixa producció d’energia.
 Fan fermentació alguns microorganismes com llevats i bacteris.
 La fermentació làctica també la poden fer les cèl·lules del teixit muscular quan no
els arriba prou oxigen a les cèl·lules.
 Segons quin és el producte final de la fermentació hi ha:
FERMENTACIÓ LÀCTICA

 Es forma àcid làctic a partir de la degradació de la glucosa.

 La fan també les cèl·lules musculars dels animals quan fan un sobreesforç físic i
es queden sense prou oxigen per catabolitzar la respiració de l’àcid pirúvic.
Transformen l’àcid pirúvic en àcid làctic (al citosol).
 L’acumulació d’àcid làctic a les fibres musculars provoca acidificació que impedeix
la contracció dels músculs i provoca fatiga.
 De manera gradual és transportat al fetge on, en condicions aeròbiques, torna a
transformar-se en àcid pirúvic.
 Balanç: ATP obtinguts en la glicòlisi.
 És important perquè permet el reciclatge dels NADH + H+ consumits durant la
glicòlisi, sinó aquest procés no podria tenir lloc.
Maria García Vilà

FERMENTACIÓ ALCOHÒLICA

 L’àcid pirúvic de la glicòlisi es transforma en etanol i diòxid de carboni.

 La realitzen els llevats que catabolitzen un líquid ric en sucre quan s’esgota l’oxigen.
 Hi ha bacteris anaerobis facultatius (si hi ha oxigen poden fer la respiració
aeròbica) i anaerobis estrictes ( només poden fer fermentació).

FERMENTACIÓ BUTÍRICA

 La fan alguns bacteris descomponedors del sòl.

FERMENTACIÓ PÚTRIDA

 Els substrats són proteïnes o aminoàcids i es formen productes amb mala olor com
la cadaverina.
 Ho fan bacteris responsables de la descomposició dels cadàvers o de la carn.

 CATABOLISME DE LÍPIDS (-oxidació dels lípids)

 Els greixos són la principal font d’energia de l’organisme (9,5 Kcal/g)
 La via de degradació de lípids (TAG) s’anomena β-oxidació. Es tracta del procés
d’oxidació dels àcids grassos.
 Els TAG es trenquen per l’acció de les lipases i s’obté glicerina i 3 Ag.

 La glicerina es transforma en dihidroxiacetona i s’incorpora a la glicòlisi.

-OXIDACIÓ DELS ÀCIDS GRASSOS

1- Activació de l’àcid gras al citosol: L’àcid gras s’uneix a una molècula de CoA (en el
procés es gasten dues molècules d’ATP) es forma un compost anomenat acil coA.
2- Entrada al mitocondri: Si l’AcilcoA és de cadena curta entra a la matriu mitocondrial
fàcilment. Si és de cadena llarga li transporta una proteïna anomenada carnitina.
3- β-oxidació: el carboni β (segon després del grup COOH) s’oxida a C=O) i a
continuació es desprèn un grup acetilcoA.
A cada volta es genera un acetilCoA, un NADH + H+ i un FADH2 i l’àcid gras s’escurça
dos carbonis.
Maria García Vilà

IMPORTANT: no es produeix ATP i cal un procés que generi NAD+ i FAD (cadena
respiratòria).
Maria García Vilà

 CATABOLISME DE PROTEÏNES
 Les proteïnes només s’utilitzen com a font d’energia en casos d’emergència. En
canvi els aminoàcids, si es troben en excés i no calen per fer proteïnes s’utilitzen
com a font d’energia.
 En el procés de degradació es genera amoníac que és tòxic i cal eliminar.
 La major part dels aminoàcids formen acetil-coA (10)
 aminoàcids produeixen intermediaris del cicle de Krebs.
D’ON OBTENIM ELS SUBSTRATS DEL CATABOLISME?

 Quan mengem obtenim la glucosa, els àcids grassos i els aminoàcids.

 En condicions de dejuni podem obtenir:
• Glucosa a partir de glicogen al fetge i al teixit muscular (GLICOGENÒLISI).
• Àcids grassos a partir de triacilglicèrids al teixit adipós (LIPOLISI).
• Aminoàcids a partir de proteïnes al fetge (DEGRADACIÓ DE PROTEÏNES, només
quan hi ha un excés de proteïnes o un dèficit de reserves d’altres nutrients).
6. L’ANABOLISME HETERÒTROF
 Quan hi ha excedent de glucosa o àcids grassos (després de menjar) es fabrica:
o Glicogen a partir de glucosa al fetge i al teixit muscular (GLICOGÈNESI).
o Triacilglicèrids a partir d’ àcids grassos i glicerina al teixit adipós
(ESTERIFICACIÓ).
o Proteïnes a partir d’aminoàcids a totes les cèl·lules sempre que calguin
(TRADUCCIÓ).
GLICONEOGÈNESI: És el procés de síntesi de glucosa a partir de molècules no
glucídiques. En animals cal perquè les neurones, els embrions, la medul·la renal i els
glòbuls vermells obtenen bàsicament energia a partir de la glucosa. Cal després d’un
esforç intens per eliminar l’àcid làctic fet al múscul per fermentació, es transforma en
glucosa (fetge i escorça renal).
Maria García Vilà
Maria García Vilà

UNITAT 3: L’ANABOLISME AUTÒTROF

1. L’ANABOLISME
• És el pas de molècules senzilles a complexes. Cal ATP.
• Hi han dues etapes successives:
• Anabolisme autòtrof: pas de molècules inorgàniques (H2O, CO2, NO3) a
molècules orgàniques senzilles. Transformen matèria inorgànica en orgànica.
• Anabolisme heteròtrof: pas de molècules orgàniques senzilles (glucosa,
glicerina, ag. ,...) a molècules orgàniques complexes (midó, greixos o proteïnes).
Funció de reserva. Ho fan autòtrofs i heteròtrofs.
• Tipus d’anabolisme autòtrof:
• Anabolisme fotosintètic: la font d’energia és la llum. La fan plantes,
algues i cianobacteris.
• Anabolisme quimiosintètic: la font d’energia prové de reaccions
d’oxidació de compostos inorgànics. La fan els bacteris quimiosintètics.
2. LA FOTOSÍNTESI: DEFINICIÓ I TIPUS
• És la conversió d’energia lluminosa en energia química que queda
emmagatzemada en forma de molècules orgàniques.
• Té lloc gràcies a pigments fotosintètics que capten energia de la llum (fotons) i
la utilitzen per activar electrons i transferir-los a altres àtoms.
• Per recuperar els electrons perduts poden:
1- Descompondre aigua: H2O  2H+ + 2e- + 1/2O2
FOTOSÍNTESI OXIGÈNICA que fan plantes, algues i cianobacteris.
2- Descompondre àcid sulfhídric de l’aigua: H2S  2H+ + 2e- + S
FOTOSÍNTESI ANOXIGÈNICA o BACTERIANA que fan bacteris
porprats i verds del sofre. És la forma més primitiva de fotosíntesi.
• Segons l’àtom que s’incorpora a la matèria orgànica hi ha:
• Fotosíntesi dels compostos de carboni. (CO2)
• Fotosíntesi dels compostos de nitrogen. (NO3)
• Fotosíntesi dels compostos de sofre. (SO42-)

1
Maria García Vilà

3. LES ESTRUCTURES FOTOSINTETITZADORES

ELS CLOROPLASTS

- En plantes i algues la fotosíntesi té lloc als cloroplasts. Fan de 4-7 μm de diàmetre i

de 2 a 4 μm d’alt.

PIGMENTS FOTOSINTÈTICS
• Són lípids o molècules amb porcions lipídiques enganxats a proteïnes.
• Absorbeixen la llum i la seva coloració depèn de la llum que reflecteixen. Cada
pigment té un espectre d’absorció.
• N’hi ha molts tipus, els més coneguts són les clorofil·les i els carotenoides.

• Clorofil·la:
• Formada per un anell porfirínic amb Mg2+ associat a metanol i fitol. És
amfipàtica.
• Clorofil·la A i B absorbeixen violeta, blau i vermell.

• Carotenoides:
• Hi ha carotens i xantofil·les.

2
Maria García Vilà

ELS FOTOSISTEMES
• Un fotosistema està format per proteïnes transmembrana dels tilacoides que
formen dos complexos:
1- Complex captador de llum o antena:
• Conté clorofil·la A, B i carotens.
• Capta energia (energia d’excitació) i la transmet entre les molècules fins a cedir-la
al centre de reacció.
2- Centre de reacció:
• Conté dues molècules d’una clorofil·la A especial: PIGMENT DIANA.
• Quan el pigment diana rep l’energia dels pigments de l’antena transfereix un electró
a una altra molècula (primer acceptor d’electrons, inici reacció redox).
• Una altra molècula, primer donador d’electrons reposa els electrons perduts pel
pigment diana.
• Hi ha dos tipus de fotosistemes:
- El fotosistema I (PSI):
• No pot trencar la molècula d’aigua per aconseguir electrons.
• Més abundant als tilacoides de l’estroma o lamel·la.
- El fotosistema II (PSII):
• Pot trencar molècules d’aigua per aconseguir electrons.
• Més abundant als tilacoides de la grana.
A continuació dels fotosistemes hi ha molècules transportadores d’electrons i ATP-
sintetases.

3
Maria García Vilà

4. LA FOTOSÍNTESI DELS COMPOSTOS DE CARBONI

• La reacció global de la fotosíntesi és:
6CO2 + 12 H2O+ Energia llum  C6H12O6 + 6O2 + 6H2O
• Té dues fases:
- Fase lluminosa o fotoquímica:
• Es capta l’energia lluminosa.
• Genera NADPH i ATP
• Té lloc als tilacoides (membrana tilacoidal).
• Hi ha dues modalitats: transport acíclic i cíclic d’electrons.
- Fase fosca o bioquímica:
• Es pot fer de dia i de nit (sobretot dia)
• Utilitza el NADPH i l’ATP per construir glúcids.
• Té lloc a l’estroma.

4
Maria García Vilà

4.1. FASE LLUMINOSA DE LA FOTOSÍNTESI

(a) FASE LLUMINOSA ACÍCLICA

• Intervenen els PSI i PSII.
• Es genera ATP i NADPH.
• Es forma O2.
• Els electrons passen de l’aigua al NADPH.
Inclou 4 processos:

1- Fotòlisi de l’aigua:

H2O  2H+ + 2e- + 1/2O2

- Incideix la llum al fotosistema II (2 fotons).

- El centre de reacció és excitat (clorofil·la P680nm) i cedeix 2e- a una molècula
receptora anomenada plastoquinona (PQ).
- Per recuperar els electrons perduts dins al tilacoide hi ha la fotòlisi de l’aigua.
 Es crea un gradient de concentració de H+ dins el tilacoide.
 L’O2 es difon cap a l’exterior.

 2- La cadena de transport d’electrons:

 Els electrons es van desplaçant per la cadena de transport d’electrons cap al

fotosistema I. (PQ, complex citocrom b-f i PC). Van perdent energia a cada
desplaçament.

 Durant el procés entren H+ contragradient des de l’estroma a l’interior del

tilacoide (plastoquinona, PQH2).

3- Fotoreducció del NADP+:

 Incideix la llum al fotosistema I (2 fotons).

 2e- del centre actiu es desplacen cap a la ferredoxina (Fd).

 La ferredoxina cedeix els 2e- a la NADP+ reductasa que redueix el NADP+

agafant 2H+ de l’estroma:

NADP+ + 2H+ + 2e-  NADPH + H+

 Els electrons del PSI són reemplaçats pels procedents del PSII.

4- Fotofosforilació de l’ATP:

 El gradient de concentració de H+ generat entre interior i exterior del tilacoide és

aprofitat per generar ATP.
 Una ATP sintetasa expulsa H+ a l’exterior del tilacoide. Cada 3H+ es genera 1
ATP:

5
Maria García Vilà

Fotofosforilació no cíclica

ADP + Pi  ATP + H2O


Balanç global: calen 4 fotons ( 2 en cada fotosistema), entren 4H+ al tilacoide (2
de l’aigua i 2 de la PQ) i es generen 1,33 ATP (4/3) i 1 NADPH + H+

(b) FASE LLUMINOSA CÍCLICA

• Intervé el PSI.
• Es genera només ATP.
• No es produeix O2.
• Els electrons es reutilitzen .
• Cal per generar més ATP per la fase fosca.
1. 2 fotons incideixen sobre el fotosistema I.
2. La clorofil·la P700 transfereix 2e- a la ferredoxina (Fd).
3. La ferredoxina transfereix els 2e- al citocrom b6 i aquest a la plastoquinona
(PQ).
4. La plastoquinona capta 2H+ de l’estroma i es transforma en PQH2.
5. La PQH2 cedeix els 2e- al citocrom f ( d’aquí retornaran al centre de reacció)
i introdueix 2H+ al tilacoide.
6. Els 2H+ seran utilitzats per la ATP sintetasa per generar ATP. Fotofosforilació
cíclica 2/3 H+ = 0,66 ATP
 Es creu que és el primer mecanisme de fotosíntesi que hi va haver.
 No genera NADPH ni O2

6
Maria García Vilà

4.2 FASE FOSCA O BIOSINTÈTICA

• S’utilitza l’ATP i el NADPH per fabricar matèria orgànica a partir d’inorgànica.

• No necessita llum ni clorofil·la de manera directa.
• Té lloc a l’estroma.

1- Fixació del CO2.

El CO2 entra a l’estroma del cloroplast i s’uneix a la pentosa

ribulosa 1, 5- difosfat gràcies a l’enzim RUBISCO.

Es forma un compost inestable de 6C que passa a dos compostos de 3C.

2- Reducció del CO2 fixat.

El compost de 3C es redueix fins a gliceraldehid-3-fosfat. (cal 3ATP i 2NADPH).

3- A partir del gliceraldehid-3-P es pot:

 Regenerar la ribulosa- 1,5-difosfat.

al cloroplast
 Sintetitzar midó, àcids grassos i aminoàcids.
 Sintetitzar glucosa i fructosa i fer SACAROSA. (fora del cloroplast)

7
Maria García Vilà

5. La fotorespiració i la ruta de Hatch-Slack (plantes C4)

La RUBISCO:

• Pot actuar com a carboxilasa o com a oxidasa.

Unió de CO2 Unió de l’O

2
CICLE DE CALVIN: FOTORESPIRACIÓ:
Es fabrica matèria - L’O2 destrueix la ribulosa 1, 5
orgànica a partir del CO2 diP.
- La fotosíntesi es redueix fins a
un 50%.
- Condicions on té lloc: climes
càlids i secs, hores de sol
intens: els estomes es
tanquen per evitat la pèrdua
d’H2O i dins augmenta la
quantitat O2/CO2

8
Maria García Vilà

• Té major afinitat pel CO2 encara que CO2 i O2 són competitius pel seu centre
actiu. Una unió o l’altra depèn de la concentració relativa dels dos gasos.

La ruta de Hatch-Slack (plantes C4)

• Es dona en plantes de clima tropical, plantes C4 on la fotorespiració podria ser

un problema.

• Hi ha una fixació prèvia del CO2 als cloroplasts de les cèl·lules més externes de
les fulles ( 2 TIPUS DE CLOROPLASTS).

• Actua la PEP carboxilasa enlloc de la RUBISCO i no té funció oxidasa. Agafa el

CO2 i el transfereix a l’àcid fosfoenolpirúvic (PEP) (3C) i té lloc la reacció:

• L’àcid màlic viatja cap als cloroplasts de les cèl·lules més internes on es desprèn
el CO2 que entrarà al cicle de Calvin. Aquest procés té menys rendiment, es
gasta ATP en la primera part.

6. Factors que influeixen en la fotosíntesi

1- La temperatura: cada espècie està adaptada a viure en un interval de

temperatures. Dins de l’interval l’eficiència augmenta quan augmenta la
temperatura (més moviment de partícules) fins a arribar a la temperatura de
desnaturalització dels enzims.

2- La concentració de CO2: si la intensitat de llum és elevada i constant a més CO2

més rendiment fotosintètic fins que el valor de rendiment s’estabilitza perquè els
enzims estan sempre ocupats.

9
Maria García Vilà

3- La concentració d’O2: A més concentració d’O2 menys rendiment a causa de la

fotorespiració.
4- La intensitat lluminosa:

• Cada espècie està adaptada a viure dins d’un interval d’intensitat de llum. Dins de
l’interval a més intensitat més rendiment fins a superar un límit (fotooxidació).

• Per la mateixa intensitat de llum les plantes C4 tenen més rendiment que les C3 i
mai es saturen.

5- L’escassedat d’aigua:

• La falta d’aigua al sòl i a l’aire fa baixar el rendiment fotosintètic: quan falta aigua
es tanquen els estomes i no pot entrar tant CO2 i augmenta l’O2 (fotorespiració).

• En condicions de falta d’aigua són més eficaces les plantes C4 que les C3.

10
Maria García Vilà

EVOLUCIÓ
ÍNDEX

1. Definició d’espècie i teories de l’evolució.

2. Les proves de l’evolució.
3. Les teories de l’evolució actuals:
3.1 Neodarwinisme o teoria sintètica de l’evolució.
4. La genètica de les poblacions:
4.1 Població genètica i freqüències gèniques.
4.2 La llei de Hardy i Weinberg.
4.3 Les mutacions, les migracions i la deriva genètica. Factors que alteren l’equilibri genètic o
4.4 La selecció natural. mecanismes evolutius
4.5 Mecanismes per preservar i promoure la variabilitat: reproducció sexual,
exogàmia, diploïdia, avantatge de l’heterozigot.
5. L’especiació.

DEFINICIÓ D’ESPÈCIE

• Una espècie és un grup d’individus semblants que es poden reproduir entre ells i donar lloc a
descendència fèrtil.

• Per referir-se a una espècie els científics utilitzen el nom científic. Aquest nom està format per
dues paraules escrites en llatí la primera en majúscula i la segona en minúscula.

Exemples: Canis lupus, Canis familiaris, Lactarius deliciosus

Espècie: Grup d’individus semblants que es poden reproduir entre si i donar lloc a una
descendència fèrtil.

L’EVOLUCIÓ BIOLÒGICA I LES TEORIES DE L’EVOLUCIÓ

• L’evolució biològica és el procés de transformació d’unes espècies en altres gràcies a

l’acumulació de variacions que es transmeten generació rere generació durant períodes llargs
de temps (m.a.).

• La teoria de l’evolució és la principal teoria sintètica de la biologia, uneix coneixements de

diferents branques i permet comprendre com s’ha desenvolupat la història de la vida.

Al llarg de la història s’han formulat diferents teories per explicar l’origen de la vida:

1- Creacionisme. Les espècies d’éssers vius que hi ha a la Terra van ser creades per un Deu.
2- Panspèrmia. La vida es va originar a l’espai i va viatjar en forma d’espores d’un lloc a un
altre.
3- Generació espontània.
4- Evolucionisme.

LA GENERACIÓ ESPONTÀNIA

• Antigament es creia que els éssers vius sorgien per generació espontània a partir de matèria
orgànica en descomposició.

• El primer científic que s’ho va qüestionar va ser Francesco Redi. El 1668 va dissenyar un
experiment per negar aquesta teoria.
Maria García Vilà

• Va demostrar que les larves que apareixien a la carn podrida no s’originaven per elles mateixes,
sinó que provenien dels ous de les mosques.

• L’any 1860 Louis Pasteur va fer un experiment que va acabar de refusar la teoria de la
generació espontània.

• Conclusió: els microorganismes de l’aire no entren al matràs amb el coll doblegat i, per tant
no fan malbé el brou. Quan trenquem el coll els microorganismes poden entrar i fer-lo malbé.

• Tot ésser viu prové d’un altre

TEORIES DE L’EVOLUCIÓ

EL FIXISME

– Segle XIX.

– No hi ha evolució.

– Les espècies es mantenen invariables al llarg del temps.

– El naturalista Carl von Linné (creador de la classificació binomial) va ser un gran defensor del
fixisme.

– Problema: aparició de fòssils. El paleontòleg G. Cuvier ho explica mitjançant la teoria geològica

del catastrofisme: Catàstrofes locals que havien produït l’extinció d’espècies i n’havien vingut
de noves per migració o hi havia hagut nous processos de creació: Policreacionisme.

EL LAMARCKISME

• Mitjans s. XVIII i principis XIX s’observen dos fets:

– No tots els descendents són iguals als progenitors ni tots els individus d’una espècie són iguals.

– Es cataloguen espècies vingudes del nou món a Europa, tenen semblances morfològiques a les
espècies d’aquí. Indica que podrien haver-hi avantpassats comuns.

• Primeres teories de l’evolució: LAMARCKISME.

L’HERÈNCIA DELS CARÀCTERS ADQUIRITS

• Les espècies es transformen en altres d’una manera continuada al llarg del temps.

• Les tres causes del transformisme són:

– L’existència d’una tendència innata a la complexitat en els organismes.

– L’aparició d’adaptacions al medi a causa de l’ús i el desús dels òrgans. L’ús repetit d’un òrgan
en produeix el desenvolupament. La funció crea l’òrgan i el seu desús fa que desaparegui.

– L’herència dels caràcters adquirits. Els canvis en els organismes durant la seva vida per
adaptar-se al medi es transmeten a la descendència.

EXEMPLE LAMARCKISME: Les primitives girafes provenien d’antílops primitius. S’alimentaven de

les fulles baixes de les acàcies. En èpoques de sequera les girafes estiraven el coll i les potes per
agafar les fulles. A causa de l’ús, aquests òrgans s’anaven allargant. Els caràcters adquirits, coll i
potes cada vegada més llargs, eren transmesos a la descendència de generació en generació fins
Maria García Vilà

que van aparèixer les girafes actuals.

A l’època no va tenir molts seguidors, es continuava creient en el fixisme de Cuvier.

• Problemes en la seva teoria:

– No explica com un caràcter adquirit es pot heretar.

– No aporta cap dada ni observació que provi l’existència d’una tendència a la complexitat.

EL DARWINISME

Thomas Malthus idea de la lluita per la supervivència

Charles Lyell idea de la successió i canvis graduals en el temps

• L’evolució es basa en:

– L’elevada capacitat reproductora: Gran capacitat reproductora i recursos limitats.

– La variabilitat de la descendència: no tots els individus són iguals.

– La selecció natural: només sobreviuen els individus més ben adaptats al medi, aquests són els
que es reprodueixen.

• Darwin no va poder explicar:

– Quin era l’origen de la variabilitat genètica. Idees de Mendel (1866) tenien poca repercussió a
l’època.

PROVES DE L’EVOLUCIÓ

• Proves taxonòmiques: les semblances entre les espècies permeten agrupar-les en diferents
tàxons que reflecteixen parentiu evolutiu.

• Proves biogeogràfiques: Com més allunyades o aïllades són dues zones més diferències
presenten les seves espècies. El possible avantpassat comú és més remot.

• Proves paleontològiques:

- Es basen en l’estudi dels fòssils.

- Els fòssils són restes d’éssers que van viure en el passat o de la seva activitat conservats
gràcies a un procés fisicoquímic.
- Alguns fòssils tenen característiques intermèdies entre dos grups, això indica les
relacions de parentesc evolutiu que hi ha entre ells.

• Proves anatòmiques:

- Es basen en l’estudi comparat d'estructures corporals dels organismes per establir

relacions de parentesc.

Tenim:

- Òrgans homòlegs: Mateix origen embriològic, mateixa estructura interna però diferent
forma i funció. Indiquen parentiu evolutiu. Evolució divergent.
- Òrgans anàlegs: Mateixa funció però amb origen embriològic i estructura diferents, no
tenen parentiu evolutiu. La similitud funcional és deguda a que fan la mateixa funció.
Evolució convergent.
Maria García Vilà

- Òrgans vestigials: Òrgans sense funció específica en l’actualitat, eren útils en

avantpassats. Actualment estan reduïts o en total desús.

• Proves embriològiques: es basen en l’estudi comparat del desenvolupament embrionari de

diferents animals.

• Proves bioquímiques:

- Es basen en la comparació d’organismes diferents a nivell molecular.

- Es comparen seqüències d’ADN i de proteïna. A partir d’aquí es construeixen arbres
filogenètics. Quant més diferències hi ha més temps fa que es van separar dues
espècies: rellotge biològic.
- Proves de l’origen comú de tots els éssers vius:
a) Estructura de l’ADN i ARN.
b) Codi genètic universal.
c) Les proteïnes en tots els éssers vius estan formades per 20 aa diferents.
d) Molècules com ATP o NADH.

• Proves genètiques: Es basen en la similitud genètica entre diferents espècies. Ximpanzés 24

parells de cromosomes, humans 23.

• Proves serològiques: es basen en la reacció d’aglutinació de mostres de sang de diferents

espècies. A més reacció menys parentiu.

TEORIES DE L’EVOLUCIÓ ACTUALS

• A inicis del segle XX:

• H. de Vries descobreix la principal causa de la variabilitat genètica: les mutacions.

• Hardey i Weinberg: demostren que el que evoluciona són les poblacions. A partir d’aquí
s’estudien freqüències gèniques i es defineix població genètica.

• Fisher, Haldane i Wright demostren que els factors que modifiquen les freqüències gèniques
són en una població són: selecció natural, mutacions, migracions i deriva gènica.

• Perquè dues poblacions evolucionin fins a formar espècies diferents cal un aïllament
reproductor durant molt de

temps.

• A partir d’aquests descobriments, entre altres, es formula la teoria sintètica de l’evolució o

NEODARWINISME

NEODARWINISME O TEORIA SINTÈTICA

• L’evolució es basa en la variabilitat de la descendència i la selecció natural.

• La variabilitat es deu a les mutacions preadaptatives (creen nous gens) i a la recombinació

genètica (creen noves combinacions de gens).

• El que evoluciona són les poblacions i no els individus (el seu genotip no canvia).

• Els factors que fan variar les freqüències gèniques d’una població són: selecció natural,
mutacions, migracions i deriva gènica.
Maria García Vilà

• Per què una població arribi a generar una espècie diferent cal aïllament d’altres poblacions.

Aïllament reproductor  Impossibilitat de reproducció: podem parlar d’espècies diferents

LA GENÈTICA DE LES POBLACIONS

• Població: conjunt d’individus de la mateixa espècie que viuen al mateix lloc i poden reproduir-
se entre ells. Tenen un fons genètic comú.

• Freqüències genotípiques f(AA), f(Aa), f(aa): la freqüència en tant per u de cada genotip.

• Freqüències gèniques f(A) i f(a): la freqüència en tant per u de cada al·lel per a un caràcter.

LA LLEI DE HARDY WEINBERG

• En una població amb organismes amb reproducció sexual, on tots els individus s’entrecreuen
a l’atzar (població panmítica) i no hi ha mutacions, migracions, deriva genètica ni selecció natural
les freqüències gèniques i genotípiques es mantenen constants de generació en generació.

FACTORS QUE ALTEREN LES FREQÜÈNCIES GÈNIQUES I GENOTÍPIQUES

1- MUTACIONS: canvis a l’atzar en la informació genètica. Són preadaptatives. A partir d’un gen
(A) apareixen nous al·lels A1, A2. Hi ha mutacions que poden ser recurrents.

2- MIGRACIONS: d’aquesta manera pot variar el fons genètic d’una població. La variació
s’anomena flux genètic.

3- DERIVA GENÈTICA: canvis deguts a que baixa el nombre d’individus reproductors per algun
motiu. Són canvis a l’atzar. Quan més petita és una població més deriva genètica hi ha. Exemples:
efecte fundador i efecte coll d’ampolla (sequeres, incendis,...)

SELECCIÓ NATURAL:

• Capacitat de sobreviure i deixar descendència.

• La selecció natural actua sobre el fenotip. Permet l’adaptació.

Maria García Vilà

• Sobreviuen els individus amb més eficàcia biològica.

• Relació mutació/selecció.

• Tenim:

- Selecció direccional: s’afavoreix un fenotip extrem.

- Selecció estabilitzadora: s'afavoreix un fenotip intermedi. Es manté el polimorfisme,
superioritat dels heterozigots. Ex: talla mitjana
- Selecció disruptiva: s’afavoreixen els dos fenotips extrems

ALTRES FORMES DE SELECCIÓ

• Selecció sexual: es dona a nivell reproductor. El mascle té característiques que fan que tingui
més èxit reproductiu.

• Selecció de parentiu: comportament altruista d’alguns individus de la població. Hi ha parentiu

entre l’altruista i el que rep el benefici: s'afavoreixen els propis gens.

MECANISMES PER CONSERVAR I PROMOURE LA VARIABILITAT

• Reproducció sexual.

• Exogàmia.

• Diploidia.

• Avantatge de l’heterozigot.

L’ESPECIACIÓ

• A partir d’una espècie preexistent n’apareix una de nova.

- Si se’n forma una sola de nova es parla de ANAGÈNESI.

- Si se’n formen dues o més CLADOGÈNESI.

• La filogènia és l’estudi de les relacions evolutives entre les espècies, es fan arbres filogenètics.

• Hi ha dos tipus d’especiació:

- ESPECIACIÓ PER AÏLLAMENT.

- ESPECIACIÓ QUÀNTICA o RÀPIDA.

ESPECIACIÓ PER AÏLLAMENT:

• No hi ha flux genètic entre dues poblacions.

1- Especiació al·lopàtrica: per aïllament geogràfic la població queda dividida en dues

subpoblacions.

2- Especiació simpàtrica: no hi ha barrera geogràfica sinó mecanismes d'aïllament reproductor

(MAR) que poden ser prezigòtics o postzigòtics (inviabilitat o esterilitat del zigot).
Maria García Vilà

MAR prezigòtics:

1- Aïllament ecològic: diferent nínxol ecològic.

2- Aïllament estacional.

3- Aïllament etològic: rituals d’aparellament.

4- Aïllament mecànic.

5- Aïllament gamètic: els gàmetes no s’atrauen.

ESPECIACIÓ QUÀNTICA:

• Especiació quàntica: l’especiació és sobtada deguda a mutacions. Es dona en plantes.

• Generalment és per poliploïdia, que pot ser:

1. Autopoliploïdia: intervé una sola espècia. Per exemples si una planta és diploide (2n), i per
mutació en la meiosi apareixen gàmetes 2n, després de la fecundació l’individu serà 4n.

2. Al·lopoliploïdia: intervenen dues espècies. Per exemple s’encreua una espècie 2n= 16 i una
altra 2n= 12, i s’obté un híbrid estèril (2n =14).
Maria García Vilà

IMMUNOLOGIA
LA IMMUNITAT
• La immunologia és la ciència que estudia el sistema immunitari, que és el conjunt d’òrgans,
teixits, cèl·lules i molècules que treballen coordinadament per defensar-nos de les infeccions.

• És molt important per defensar-nos d’infeccions microbianes però també davant de tumors.

• La immunitat d’un organisme és la capacitat de mantenir-se lliure de malalties infeccioses. És

específica i té memòria.

• La resposta immunitària és el conjunt d’accions que du a terme el sistema immunitari per tal
d’eliminar una infecció o prevenir-la en un futur.

• Totes les molècules que provoquen una resposta immunitària s’anomenen antígens.

• La resposta immunitària pot ser:

- INNATA.
- ADQUIRIDA O ADAPTATIVA.

Les dues poden ser produïdes per cèl·lules (immunitat cel·lular) o per molècules anomenades
anticossos (immunitat humoral).

1
Maria García Vilà

LA IMMUNITAT ADQUIRIDA O ADAPTATIVA

LA IMMUNITAT NATURAL
• L’organisme l’adquireix quan, en ser exposat a una infecció, el seu propi sistema immunològic
comença a actuar produint anticossos específics: IMMUNITAT NATURAL ACTIVA.

• El fetus dels mamífers també pot adquirir immunitat quan, a través de la placenta, la mare li
passa els seus anticossos. El fetus no fabrica aquests anticossos: IMMUNITAT NATURAL PASSIVA.

LA IMMUNITAT ARTIFICIAL
• La immunitat artificial es pot adquirir de dues maneres (sèrums i vacunes):

• La vacunació consisteix en l’administració de microorganismes morts o atenuats de forma que

s’aconsegueix estimular el sistema immunitari per tal que produeixi anticossos específics. Les
vacunes són preventives i generen immunitat artificial activa.

• La seroteràpia consisteix en tractar el pacient afectat per una malaltia infecciosa amb sèrums
(anticossos específics contra els antígens que han produït la malaltia). Els sèrums són curatius i
generen immunitat artificial passiva.

2
Maria García Vilà

MECANISMES DEFENSIUS NO ESPECÍFICS (IMMUNITAT INNATA)

• Són els primers mecanismes que actuen enfront de qualsevol microorganisme.

• Barreres primàries:

- Barreres físiques.
- Substàncies químiques que es troben en els fluids.
- Barreres biològiques.

• Barreres secundàries (resposta immunitària inespecífica)

- Cèl·lules presents en la sang.

- Molècules que produeixen inflamació.

BARRERES PRIMÀRIES
• PELL: barrera física pràcticament infranquejable gràcies al gruix i al procés de queratinització i
descamació.

• SECRECIÓ DE LES GLÀNDULES SEBÀCIES i LA SUOR: determinen l'existència d'un pH una mica
àcid que resulta en un ambient hostil per al creixement de microorganismes.

• FLORA BACTERIANA pell i conductes: impedeix l'establiment i el desenvolupament d'altres

microbis (antagonisme bacterià).

• PÈLS (mamífers), ESCATES (peixos) i PLOMES (ocells).

Problema: presència de ferides.

• SECRECIONS PRODUÏDES PER LES OBERTURES NATURALS DEL COS (boca, anus, fosses nasals,
vies respiratòries, urogenitals i digestives):

- En la saliva, llàgrimes i secrecions nasals: enzim lisozim (destrueix la capa de mureïna

de la paret bacteriana).
- En l'esperma: espermina (acció bactericida).
- Vagina i conductes digestius: secrecions àcides.
- Vies respiratòries: mucositats que atrapen els microbis i les partícules estranyes. Són
eliminats amb el moviment ciliar de les cèl·lules epitelials (tos i esternut).

• LA MICROBIOTA NORMAL INTESTINAL:

Evita la proliferació de microorganismes patògens (competició per nutrients i alliberació de

substàncies inhibitòries).

BARRERES SECUNDÀRIES
• Quan els microorganismes aconsegueixen vèncer les barreres primàries i penetren a l’interior
de l’animal es desencadena la resposta immunitària innata o inespecífica. (s’activen les barreres
secundàries).

• Aquesta resposta no depèn del tipus d’antigen contra el que s’actua, no té memòria i és
immediata.

3
Maria García Vilà

• Les barreres secundàries estan formades per:

- Cèl·lules fagocítiques: monòcits (macròfags), neutròfils i cèl·lules dendrítiques.

- Resposta inflamatòria: produïda pels mastòcits i els basòfils.
- Substàncies antimicrobianes com el sistema de complement i l’interferó.
- Cèl·lules assassines naturals (Natural Killers)

CÈL·LULES MARE HEMATOPOÈTIQUES PLURIPOTENTS (MEDUL.LA ÒSSIA VERMELLA)

ESTIRP MIELOIDE:

 Eritròcits
 Plaquetes
- Granulòcits: tenen grànuls al citoplasma (lisosomes o vesícules secretores) i nucli
multilobulat:
- Basòfils: es tenyeixen amb colorants bàsics. Es troben a la sang i en presència d’antígens
segreguen histamina i heparina (substs. piretogèniques).
- Mastòcits: es troben en teixits com el conjuntiu. Segreguen histamina i heparina en
presència d’antígens.
- Eosinòfils: es tenyeixen amb colorants àcids. N’hi ha poca quantitat en sang. Intervenen
en infeccions agudes. Paràsits que no poden ser fagocitats. Segreguen histaminases, per
inhibir procés inflamatori.
- Neutròfils: es tenyeixen amb colorants neutres. Abundants en sang. Nucli en forma de
ronyó. Gran capacitat fagocitària.
 Agranulòcits:
- Monòcits: tenen vida curta. Es troben en sang i quan migren als teixits es transformen
en macròfags, principals cèl·lules fagocitàries que poden presentar antígens.
- Cèl·lules dendrítiques: poden fagocitar i actuar com a presentadores d’antígens.

ESTIRP LIMFOIDE:

 Limfòcit B
 Cèl·lula dendrítica limfoide
 Limfòcit T helper o col·laborador
 Limfòcit T citotòxics.
 Cèl·lula Natural Killer (limfòcit NK): destrueix cèl·lules cancerígenes i cèl·lules infectades per
virus de manera inespecífica.

4
Maria García Vilà

PROCÉS DE RESPOSTA IMMUNITÀRIA INNATA

LA RESPOSTA INFLAMATÒRIA

• Per facilitar el procés fagocític es produeix en el cos dels animals la resposta

inflamatòria.

• Quan un teixit resulta danyat (lesió o entrada de microorganismes) s’alliberen

nombroses senyals químiques que desencadenen una inflamació localitzada.

• Quan es produeix una ferida els mastòcits de la zona i els basòfils de la sang alliberen
histamina que provoca:

• La dilatació dels vasos sanguinis. Això fa que arribi més sang a la zona i per tant,
augmenta la temperatura i apareix vermellor.

• L’augment de la permeabilitat dels vasos pròxims al teixit afectat que farà sortir
cèl·lules sanguínies (neutròfils, monòcits) i plasma dels capil·lars. La pressió del plasma
genera dolor.

Els macròfags

• Són fagòcits que deriven dels monòcits (2-8% del total de leucòcits de la sang).

• De la medul·la òssia els monòcits passen a la sang i després de subsistir uns dies al flux
sanguini, migren a diferents teixits o òrgans (per quimiotaxis) on es converteixen en
cèl·lules més grans i amb gran capacitat fagocítica: els macròfags.

• El conjunt de macròfags s’anomena sistema reticuloendotelial.

• Els macròfags fan les funcions:

- Fagociten i digereixen (repetides vegades).

- Avisen a través de senyals químiques a altres cèl·lules perquè ajudin a lluitar
contra la infecció o a reparar danys (inflamació).
- Presenten l'antigen fagocitat.

Els neutròfils (tipus de granulòcits)

• Els neutròfils representen el 50-70% del total de leucòcits. Tenen una vida molt més
curta que els macròfags.

• Es troben a la sang i les substàncies químiques que alliberen els teixits infectats els
atrauen (quimiotaxis): hi van per un mecanisme de DIAPEDESI (s’enganxen a la cara
interna dels vasos sanguinis i surten cap al teixit infectat).

• Després de fagocitar moren i poden generar pus en destruir-se.

5
Maria García Vilà

Cèl·lules dendrítiques

• Es troben en gran quantitat a regions superficials del cos: pell, faringe, esòfag, vagina,
coll de l’úter o anus. També a la paret interna de les mucoses de l’aparell digestiu i
respiratori.

• Poden fagocitar microorganismes (resposta immunitària innata).

• Estimulen el desenvolupament de la immunitat adquirida mitjançant la presentació

d’antígens als limfòcits T. (funció principal).

LA FAGOCITOSI

• És un procés d’endocitosi.

• Els microorganismes queden englobats per la membrana plasmàtica formant un

vacúol fagocític (FAGOSOMA).

• Els lisosomes incorporen enzims hidrolítics al

vacúol formant el FAGOLISOSOMA.

• Els microorganismes fagocitats són destruïts i

les restes eliminades per exocitosi.

Cèl·lules assasines naturals (Natural Killers)

 Són un tipus particular de limfòcits amb activitat citotòxica innata.

 Es troben viatjant per la sang i s’encarreguen de destruir cèl·lules canceroses o
cèl·lules infectades per un virus de manera poc específica.
 Tenen receptors a la seva superfície que reconeixen característiques de les cèl·lules
infectades per virus o cancerígenes, com l’absència de molècules MHC I (receptor de
membrana anomenat complex major d’histocompatibilitat).
 Un cop unides a la cèl·lula diana, alliberen substàncies químiques que produeixen la
mort de la cèl·lula infectada per apoptosi.

Substàncies amb propietats antimicrobianes: El sistema del complement i l’interferó.

 El sistema de complement és un conjunt d’unes 20 proteïnes del plasma sanguini

que actuen en cascada.
 Atrauen fagòcits (quimiotaxis).
 Afavoreixen l’alliberació d’histamina dels mastòcits.
 Alliberen interleucines que incrementen la resposta inflamatòria i produeixen febre.
 Eliminen patògens (generen proteases que lisen la membrana dels patògens) i
cèl·lules mortes.
 L’interferó:
- Glicoproteïnes de secreció alliberades per cèl·lules infectades per virus.

6
Maria García Vilà

- Impedeixen la reproducció dels virus.

- Activen les cèl·lules NK.
- Activen macròfags i limfòcits B.

EL SISTEMA IMMUNITARI: IMMUNITAT ADAPTATIVA O

ADQUIRIDA
ELS ÒRGANS LIMFOIDES

• Estan relacionats amb la formació, maduració o acumulació dels limfòcits.

Tenim:

• Òrgans limfoides primaris:

7
Maria García Vilà

- Hi ha la maduració definitiva dels limfòcits.

- Són: medul·la òssia vermella, tim i bossa de Fabrici (ocells).

• Òrgans limfoides secundaris:

- On els limfòcits s’activen per fer la seva funció (resposta immune).

- Són: melsa, ganglis limfàtics i fol·licles limfàtics.

La medul·la òssia

- Es troba a l’interior dels ossos curts i plans (crani i costelles) i a la part esponjosa dels ossos
llargs (epífisis).
- Allà es formen totes les cèl·lules del sistema immune.
- En el cas dels limfòcits si a més a més maduren allà es transformen en limfòcits B.

El tim

- Òrgan situat a la part superior del tòrax. Es redueix molt de grandària després dels 7 anys.
En adults està una mica atrofiat
- Alguns limfòcits migren de la medul·la òssia vermella al tim on maduren i passen a ser
limfòcits T.
- Aquests limfòcits T aniran a la sang a través dels vasos limfàtics.

Melsa

- Es troba a la zona abdominal darrera l’estomac.

- S’encarrega de filtrar la sang d’eritròcits vells i leucòcits (els captura i els destrueix).
- Conté zones riques en limfòcits T i B separades, que s’activen en presència d’antígens.

Ganglis limfàtics

- Estan repartits per tot el sistema limfàtic. Situats majoritàriament a l’aixella, engonal i zona
cervical.
- Formats per escorça (amb limfòcits B), paraescorça (amb limfòcits T) i medul·la en posició
central.
- A dins hi ha la limfa que conté antígens que activaran als limfòcits B i T.
- Els ganglis limfàtics estan connectats a través de vasos limfàtics entre ells i també cap a
vasos sanguinis.

Fol·licles limfàtics

 Són altres parts del cos on també hi ha limfòcits, cèl·lules plasmàtiques i fagòcits aïllats
o agregats.
 Les més importants són les amígdales, l'apèndix i les plaques de Peyer.

ELS ANTÍGENS
 És qualsevol substància capaç de desencadenar una
resposta immunitària.
 Poden ser de naturalesa proteica, lipídica i polisacàrids.
 Poden ser fragments de virus o restes de membrana
cel·lular, toxines alliberades o una molècula estranya.

8
Maria García Vilà

 Els antígens s’uneixen a anticossos. La part de l'antigen que participa en la unió s’anomena
determinant antigènic o epítop. La part de l'anticòs que participa en la unió es diu paràtop.
 Tenim:
a) Antígens univalents: només tenen un determinant antigènic (regió d’unió)
b) Antígens polivalents: tenen més d’un determinant antigènic o lloc d’unió.
 Haptens: són molècules que s’uneixen a anticossos però no desencadenen resposta
immune.

ELS ANTICOSSOS
 Són globulines, immunoglobulines (Ig) que participen en la resposta adaptativa humoral.
 Són fabricats pels limfòcits B madurs (cèl·lules plasmàtiques).
 N’hi ha dos tipus:
c) Lliures: es troben al plasma, líquid intersticial i recobrint alguns epitelis.
d) De superfície: es troben a la superfície dels limfòcits B.

ESTRUCTURA DELS ANTICOSSOS

 Estan formats per 4 cadenes polipeptídiques:

e) 2 cadenes pesades (H, heavy).
f) 2 cadenes lleugeres (L, light).
 Cada cadena té una regió constant (Fc) i una variable (Fab) que és la que reconeix l’antígen
(paràtop).
 Les cadenes H i L estan unides per ponts disulfur.
 A les cadenes H hi ha una regió d’uns 15 aa de gran flexibilitat, regió frontissa.
 En 3D tenen forma de Y.

TIPUS D’IMMUNOGLOBULINES

 Es diferencien per les cadenes H que tenen. Hi ha IgG, IgM, IgA, IgE, IgD.
 IgG: gammaglobulines.
g) Les més abundants (80%)
h) S’uneixen ràpidament a fagòcits.
i) Úniques que travessen la placenta.
 IgM (10% del total):
j) Són les primeres que apareixen després de l’exposició a l'antigen.
k) Formades per cinc monòmers i una cadena J.

9
Maria García Vilà

l) Actuen contra Ag polivalents com virus.

m) Activen macròfags i el sistema de complement.
 IgA (10% del total d’Ig en sang):
n) Poden formar dímers o trímers. Amb unió de pèptid J.
o) Es troben a la sang, llet, mucus respiratori i intestinal, saliva i llàgrimes.
 IgE:
p) Es troben als teixits i són les causants més importants d’al·lèrgies.
q) Es troben en molt baixa concentració en sang.
 IgD:
 Són anticossos de superfície dels limfòcits B que serveixen com a reconeixement
d’antígens específics.

REACCIONS ANTIGEN-ANTICÒS
 Quan reconeixen els antígens els anticossos s’hi uneixen per mitjà d’enllaços de Van der
Waals, interaccions hidrofòbiques o iòniques (regió variable de l’anticòs epítop, reacció
reversible i molt específica).
 Tipus de reaccions antigen-anticòs:
a) PRECIPITACIÓ. Quan els antígens són solubles i són polivalents. Es formen complexes
tridimensionals insolubles que precipiten a la sang.
b) AGLUTINACIÓ: els anticossos (aglutinines) reaccionen amb molècules d’antígens de la
superfície de bacteris o cèl·lules. Gràcies a que cada anticòs pot unir-se a dues cèl·lules
diferents. Es formaran uns agregats de cèl·lules que sedimentaran.
c) Reacció de neutralització: en virus: quan l'anticòs s’uneix als determinants antigènics de la
càpsida vírica i es redueix la seva capacitat infectant. La reacció és reversible.
d) Reacció d’OPSONITZACIÓ: facilitació de la fagocitosi
Unió de l'anticòs a determinants antigènics de superfície d’un microorganisme. Aquesta
unió fa que el microorganisme pugui ser captat més fàcilment per un fagòcit (neutròfil o
macròfag tenen receptors complementaris amb la part constant de l’anticòs).

10
Maria García Vilà

CÈL·LULES IMPLICADES EN LA IMMUNITAT ADAPTATIVA

 LIMFÒCITS (20-40% del total de globuls blancs)
 Tenen un nucli gran i arrodonit i poc citoplasma.
 S’anomenen cèl·lules immunocompetents.
 N’hi ha dos tipus: limfòcits B i T.

Limfòcits B

 Són els responsables de la resposta humoral (molecular).

 Tenen anticossos específics a la seva membrana (IgD). Hi ha uns 10 milions de limfòcits
diferents al cos amb anticossos específics per cada antigen, preformats abans del
contacte amb l’antigen. (imp. Selecció clonal)
 També tenen molècules de Complex major d’histocompatibilitat II a la seva membrana.

Quan s’activen:
 Es transformen en cèl·lules plasmàtiques (augmenten de mida i tenen més reticle
endoplasmàtic i ribosomes) que fabriquen anticossos.
 Generen limfòcits de memòria.

11
Maria García Vilà

Limfòcits T

 Tenen receptors a la seva membrana que reconeixen antígens que es troben a la

superfície externa d’altres cèl·lules (MHC + antígen).
 Estructura dels receptors:
 Tenen 2 cadenes polipeptídiques.
 Només tenen un lloc d’unió a antígens.
 A banda dels receptors en el procés de reconeixement també intervenen unes proteïnes
(CD4 i CD8)
 N’hi ha dos tipus:
 Limfòcits T col·laboradors o helpers (Th): Activen els limfòcits B i inicien la proliferació
dels limfòcits T citotòxics.
 Limfòcits T citotòxics (Tc): destrueixen cèl·lules infectades per virus i bacteris.
Alliberen citotoxines que perforen la membrana plasmàtica.

 CÈL·LULES PRESENTADORES D'ANTÍGENS

MACRÒFAGS DE LA SANG O CÈL·LULES DENDRÍTIQUES.

• Fagociten un antigen, el fragmenten i en presenten una part a la membrana plasmàtica junt

amb el MHC de tipus II.

• Seran detectades pels limfòcits T helpers.

CÈL·LULES CANCERÍGENES O AFECTATS PER UN VIRUS...

• La pròpia cèl·lula genera antígens, una part d’aquests antígens és exposada junt amb el MHC
de tipus I.

• Seran detectades pels limfòcits Citotòxics.

PROCESSOS DE LA RESPOSTA IMMUNITÀRIA ADAPTATIVA

• Inclou dos processos que actuen conjuntament:

 La resposta humoral.
 La resposta cel·lular.

12
Maria García Vilà

IMMUNITAT HUMORAL

• Els limfòcits B específics per a un determinat antigen s’activen pel contacte amb l'antigen i es
divideixen formant-ne de nous (selecció clonal).

• Alguns d’aquests limfòcits es transformaran en cèl·lules plasmàtiques (augment de mida i

augment del Reticle endoplasmàtic) que faran anticossos específics a la sang.

• Altres es transformaran en cèl·lules de memòria.

RESPOSTA HUMORAL:

1- El macròfag i la cèl·lula dendrítica fagociten l’antigen, el presenten a la seva membrana

(unit a MGC II)
2- Limfòcit Th detecta el macròfag i s’hi uneix (MHC II-Antigen=receptor). Limfòcit Th
s’activa (se’n fan còpies).
3- (Pot ser a la vegada que el pas 2) Els limfòcits B esfecífics capten lantígen a través de
l’anticòs D i el presenten a la membrana (MHC II-antigen)
4- El limfòcit Th i el limfòcit B s’uneixen (ganglis limfàtics o melsa) (MHC II-antigen-
receptor)
5- Limfòcit Th allibera interleucines que activen al limfòcit B i es creen anticossos específics
contra l’antigen concret i també limfòcits B de memòria.

13
Maria García Vilà

RESPOSTA CEL·LULAR:

1. Presentació de l'antigen per part de la cèl·lula infectada: La cèl·lula infectada

(virus o cancerígena) degrada part de les proteïnes que han entrat i exposa
fragments units amb MHC I a la membrana. (presenta l’antigen)

2. Activació del limfòcit T citotòxic. Les cèl·lules T citotòxiques específiques per

combatre aquell antigen reconeixen el complex antigen-MHC I i s’uneixen a
aquest amb el seu receptor. La proteïna CD8 s’uneix al MHC I mantenint la unió.
El limfòcit T citotòxic s’activa.

3. Els limfòcits Th propers que han estat activats pel mateix antigen a través de
macròfags... Alliberen interleucines que activen els limfòcits T citotòxics.

(tot aquest procés te lloc als ganglis limfàtics i melsa. Els Th patrullen per la sang buscant
patògens)

4. Els limfòcits T citotòxics actius surten dels ganglis limfàtics i van a la zona infectada.

5. S’uneixen a les cèl·lules infectades pel complex antigen-MHC I. Fent que la cèl·lula es
trenqui i acabi morint.

LA RESPOSTA IMMUNITÀRIA

• La resposta immunitària és la proliferació i maduració de cèl·lules immunocompetents i la

producció d’anticossos que es desencadena pel contacte amb un antigen.

Es distingeix:

• Resposta primària:

14
Maria García Vilà

 Resposta a un primer contacte amb l’antigen.

 Al cap d’uns quants dies (10-17 dies) comencen a aparèixer anticossos en sang, hi ha un
augment exponencial fins que s’arriba a una fase estacionària i comencen a davallar.
 Es formen IgM i IgG. Al cap d’unes setmanes són gairebé imperceptibles en sang.

• Resposta secundària:

 Resposta a un segon contacte amb l’antigen.

 La resposta és més ràpida (3-5 dies), més intensa i de durada més llarga. En molts casos
no es mostren símptomes de malaltia.
 Es produeixen sobretot IgG a una alta concentració i que es mantenen fins a anys en sang.
 Explicació: memòria immunitària. Limfòcits B de memòria que circulen per sang i òrgans
limfoides secundaris.

15
Maria García Vilà

ALTERACIONS DEL SISTEMA IMMUNITARI

Es poden classificar en:

 Errors: el sistema immunitari ataca les nostres pròpies cèl·lules, ja que les
reconeix com a antigen. Són les malalties autoimmunitàries. L'autoimmunitat és
la resposta immunitària als antígens propis o autoantígens.

 Excessos: el sistema immunitari actua de manera excessiva davant d’al·lèrgens.

Són les hipersensibilitats i les al·lèrgies.

 Defectes: el sistema immunitari no pot defensar-nos dels patògens. Són les

immunodeficiències.

 Inconvenients: el sistema immunitari ataca els teixits que es trasplanten per curar
un malalt. Són les reaccions de rebuig als trasplantaments, on els antígens d'un
altre individu de la mateixa espècie són rebutjats.

L’AUTOIMMUNITAT
o És un error del sistema immunitari que és incapaç de reconèixer com a pròpies
determinades molècules.
o Les molècules que provoquen autoimmunitat s’anomenen autoantígens. Així els
antígens externs s’anomenen heteroantígens.

Explicació:
o Normalment es tracta de molècules que queden confinades en òrgans que no entren
en contacte amb els òrgans limfoides. Això fa que no es desenvolupin mecanismes de
tolerància.
o En condicions normals es formen limfòcits que poden reconèixer autoantígens
(limfòcits autoreactius) però aquests són eliminats durant el procés de maduració al
tim (limfòcits T) o a la medul·la(limfòcits B). Poden haver-hi errors en aquest procés.
o Alguns microorganismes tenen proteïnes molt similars a les del cos de l’animal que
infecten: mimetisme molecular. En entrar en contacte amb aquests microorganismes
es pot acabar desencadenant una resposta autoimmune. Ex: esclerosi múltiple.
o En humans s’ha vist que les proteïnes del MHC (proteïnes HLA) són les que
determinen quines porcions de les molècules dels microorganismes infecciosos són
presentades als limfòcits T perquè s’activin i s'iniciï la resposta immunitària.
o Algunes proteïnes MHC anòmales tenen tendència a unir-se a fragments mimètics de
microorganismes i a presentar-los als limfòcits T. Quan aquests s’activin ja no sabran
distingir entre molècules pròpies que són semblants a les mimetitzades.

Malalties autoimmunes:

o Els efectes poden anar des de la destrucció d’un òrgan a la hiperproducció

d’hormones o la destrucció de les unions neuromusculars.

16
Maria García Vilà

LA HIPERSENSIBILITAT
o És la reacció excessiva del sistema immunitari d’un animal davant l’exposició d’un agent
innocu o poc perillós.
o Algunes de les reaccions d’hipersensibilitat es coneixen com a al·lèrgies. L’al·lergen és
l’agent que les provoca.
o Alguns al·lèrgens poden ser: pol·len, espores de fongs, sèrums sanguinis estranys,
microorganismes com àcars, alguns medicaments, aliments o fins i tot vacunes.
o Hi ha dos tipus de reaccions hipersensibles:
 Hipersensibilitat immediata.
 Hipersensibilitat retardada.

Hipersensibilitat immediata

• Els efectes nocius es presenten al cap de pocs minuts d’estar en contacte amb l’al·lergen per
segon cop.

• El primer contacte entre l’al·lergen i el S.I. no produeix cap símptoma extern però si processos
latents que s’anomenen SENSIBILITZACIÓ:

 Els macròfags capten al·lèrgens, els degraden i els presenten l’exterior.

 Els limfòcits T helpers específics reconeixen els antígens presentats i secreten
interleucines 4.
 Les interleucines 4 activen els limfòcits B que es transformaran en cèl·lules plasmàtiques
que formaran Ig E.
 Les IgE s'uniran per l’extrem constant a mastòcits dels teixits i basòfils de la sang.
Mastòcits i basòfils quedaran recoberts de IgE

• En un segon contacte amb l'al·lergen:

17
Maria García Vilà

 Les molècules d'al·lergen s'uniran a les IgE dels mastòcits i dels basòfils i activaran una
cascada de reaccions dins aquestes cèl·lules que fabricaran mediadors al·lèrgics com:
histamina (el més imp. causarà inflamació).
 Pot arribar-se a produir un xoc anafilàctic: constricció de bronquis, obstrucció de
capil·lars pulmonars, urticària, hemorràgies intestinals i insuficiència cardíaca. Passa
quan l'al·lergen entra directament a la sang i activa els mastòcits propers als vasos
sanguinis.

• Exemples d’hipersensibilitat immediata són: asma, febre del fenc, urticària o incompatibilitats
maternofetals del sistema Rh o l’al·lèrgia a la penicil·lina.

Hipersensibilitat retardada

• Els efectes nocius apareixen al cap d’unes hores o dies de la segona exposició amb l'al·lergen.

• Aquesta hipersensibilitat és mediada per cèl·lules.

• Els limfòcits T helper activats pel segon contacte amb l’al·lergen secreten interleucines i
interferó γ (gamma) que activen els macròfags i els atrauen cap als teixits afectats junt amb
monòcits i neutròfils.

• Els macròfags s'adhereixen els uns amb els altres a la zona afectada i formen nòduls granulosos
i alliberen enzims hidrolítics que poden destruir els teixits del voltant.

• Exemples: hipersensibilitat al bacil de la tuberculosis, al de la lepra.

TRACTAMENT DE LA HIPERSENSIIBILITAT:

 Antihistamínics: per pal·liar l’alliberament excessiu d’histamina.

 En xoc anafilàctic: injecció intravenosa d’adrenalina.
 Asma: broncodilatadors.
 Vacunes al·lèrgiques: inocular al pacient petites dosis de l’al·lergen. Es va augmentant
progressivament la dosi.

Mecanismes de detecció de l’al·lèrgia:

 Proves cutànies de l’al·lèrgia (test de Prick).

 Anàlisis de sang (IgE).

18
Maria García Vilà

IMMUNODEFICIÈNCIA
o És la incapacitat del sistema immunitari d’aturar les infeccions microbianes.
o Les causes poden ser:
 Trastorns genètics.
 Errors en el desenvolupament dels òrgans limfoides primaris o secundaris.
 Tractament mèdic amb immunosupressors.
 Alguns virus.
o Les síndromes d’immunodeficiència poden ser:
 Primàries o congènites ( des del naixement).
 Secundàries o adquirides (es desenvolupen al llarg de la vida).

Immunodeficiència congènita

 És de tipus genètic.
 Sol aparèixer lligada al cromosoma X.
 Símptomes: malalties infeccioses greus i repetitives que apareixen en l’infant des del
naixement.
 Causes:
- Defectes als limfòcits B, T o als dos alhora.
- Errors en la síntesi de les proteïnes que formen el complement.
- Desenvolupament anormal dels òrgans limfoides.
 Tractaments:
- Teràpia amb subministrament d’agents antimicrobians específics.
- Injeccions periòdiques de IgG (gammaglobulines).
- Transplantament de medul·la òssia.
- Aïllament total del pacient (nens bombolla).
- Teràpia gènica.

Immunodeficiència adquirida

 Apareix al llarg de la vida de l’individu.

 Té múltiples causes:
- Disfunció orgànica.
- Nutrició deficient.
- Irradiació o contaminació química.
- Infeccions víriques (SIDA). En el VIH el virus infecta els limfòcits helper (CD4).
- Malalties que afecten el S.I. (leucèmia).
- Tractaments prolongats amb immunosupressors (autoimmunitat o transplantaments).
 Tractaments:
- Injeccions periòdiques amb IgG.
- VIH: antiretrovirals, antiproteases (inhibeixen proteases del virus, impedeixen la unió de les
partícules proteiques del virus). Investigació d’una vacuna.

19
Maria García Vilà

EL CÀNCER I EL SISTEMA IMMUNITARI

o Les cèl·lules cancerígenes tenen a la seva membrana antígens tumorals específics que
activen el sistema immunitari produint anticossos, activant els limfòcits T citotòxics, les NK
i els macròfags. Tot i això molts cops la resposta obtinguda és ineficaç.
o Les cèl·lules tumorals poden:
- Fer desaparèixer els antígens tumorals de la seva membrana quan apareixen anticossos
específics.
- Reduir la quantitat de receptors MHC I (així els limfòcits T citotòxics no les poden eliminar,
però si les NK).

EL REBUIG DELS TRANSPLANTAMENTS

• La viabilitat dels transplantaments d’òrgans, teixits o cèl·lules està lligada amb la compatibilitat
dels teixits del donant i el receptor i amb el funcionament del sistema immunitari.

• Segons la procedència tenim:

- Autoempelt: prové de la mateixa persona. Ex. pell

- Isoempelt: prové d’una persona amb la mateixa constitució genètica, bessons univitel·lins.
- Al·loempelt: prové d’una altra persona diferent o amb diferent constitució genètica.
- Xenoempelt: l'òrgan trasplantat prové d’una altra espècie.

En els autoempelts i en els isoempelts no hi ha rebuig.

• La causa del rebuig és la posada en marxa del sistema immunitari que reconeix les cèl·lules
trasplantades com a estranyes.

• Hi ha més rebuig quan més allunyades genèticament estiguin les cèl·lules i quan més irrigat
estigui l’òrgan trasplantat.

• El mecanisme de rebuig es basa en les diferències en les proteïnes MHC (HLA en humans).

• Rebuig primari: es dona el primer cop que s’entra en contacte amb el teixit trasplantat
(resposta primària)

• Rebuig secundari: es dona en un segon contacte, el rebuig és més ràpid i té efectes més greus.

Segons els efectes i el moment tenim:

A) Rebuig hiperagut: al cap d’uns minuts de fer-se el trasplantament. Anticossos

preexistents a la sang reconeixen els MHC i els destrueixen.
B) Rebuig agut: al cap d’uns dies o un mes del trasplantament. Intervenen limfòcits B i T.
C) Rebuig tardà o crònic: al cap de tres mesos o més del trasplantament. Es deu a reaccions
d’hipersensibilitat contra els teixits trasplantats.

FÀRMACS IMMUNOSUPRESSORS

 Fan disminuir l'activitat del sistema immunitari.

 Poden:
- Inhibir l’activació dels limfòcits T.
- Anul·lar els fenòmens inflamatoris.

20
Maria García Vilà

- Inhibir la síntesi d’ADN (divisió cel·lular de limfòcits).

Problema: risc d’infeccions, cal aïllament.

SÈRUMS I VACUNES

 Sèrums (immunitat artificial passiva):

- S’administren directament els anticossos específics per neutralitzar l'antigen.
- Es produeix immunitat ràpidament, en hores. Però és un efecte de curta durada (mesos)
perquè no s’activa la memòria immunològica (no resposta immunitària primària.
- S’utilitza en persones malaltes, mesura curativa.
 Vacunes (immunitat artificial activa):
- Contacte amb l’antigen per fer una resposta primària (memòria immunològica, es generen
limfòcits B de memòria).
- Mètode preventiu

TIPUS DE VACUNES

• Vacunes de microorganimes vius atenuats:

- El patogen es tracta al laboratori perquè perdi la virulència (mutacions). Ex. Xarampió.

- Molt eficaç, risc que muti i es torni virulent.

• Vacunes de microorganismes morts:

- Inactivades amb UV, temperatura,…

- Calen unes quantes dosis.
- S’usa quan no es coneix exactament l’antigen. Ex: grip, còlera,...

• Vacunes amb l'antigen purificat.

• Vacunes d’anatoxines:

- Vacunes de toxines que generen alguns bacteris

• Vacunes d’ARNm

Tipus de vacunes (segons la composició)

• Monovalents: amb un sol antigen. Ex: xarampió.

• Polivalents: de microorganismes que presenten diferents antígens. Ex: poliomielitis trivalent

(polio I, II i III).

• Combinades: amb més d’un antigen de microorganismes diferents. Ex: DTP (diftèria, tos ferina
i tètanus), triple vírica o hexavalent.

21
Maria García Vilà

ESTRUCTURES ACEL·LULARS: ELS VIRUS

• Els virus són agents infecciosos acel·lulars.

• NO es consideren éssers vius: no tenen metabolisme i per reproduir-se necessiten altres

cèl·lules.

• Són molt petits: màx. 2.500 A ( mil cops més petits que un bacteri ).

• Tenen dues fases:

 Fase extracel·lular: estan fora de les cèl·lules, són totalment inerts. S’anomenen VIBRIONS
o PARTÍCULES VÍRIQUES.
 Fase intracel·lular: es troben dins de cèl·lules on introdueixen el seu genoma, així podran
reproduir-se.

• Segons l’hoste al que parasiten tenim:

 Bacteriòfags: parasiten bacteris.

 Virus vegetals: parasiten vegetals.
 Virus animals: parasiten animals.

L’ESTRUCTURA DELS VIRUS

Tenen tres parts:

1- El genoma víric:

• Una o diverses molècules d’ADN o d’ARN ( mai les dues coses).

• Pot ser una cadena oberta o circular, monocatenària o bicatenària.

2- La càpsida:

• Coberta proteica que envolta el genoma víric.(GENOMA + CÀPSIDA = NUCLEOCÀPSIDA)

• Protegeix el genoma i, en els virus sense coberta membranosa, reconeix els receptors de
membrana de les cèl·lules que parasita.

• Està formada per proteïnes globulars: els CAPSÒMERS disposats simètricament.

• Hi ha tres tipus de càpsides:

 Càpsida icosaèdrica: estructura polièdrica amb 20 cares triangulars. Està formada per la unió
de capsòmers d’un o dos tipus. Ex. Herpes o VIH.
 Càpsida helicoïdal: formada per capsòmers idèntics disposats helicoïdalment formant una
estructura tubular buida. Dins hi ha el material genètic. Ex. Ràbia
 Càpsida complexa: la tenen els bacteriòfags. Té dues parts:
 Cap icosaèdric amb material genètic.
 Cua per injectar el material genètic dins el bacteri amb: beina, placa basal amb
espines i fibres caudals (estructures proteiques).

1
Maria García Vilà

3- La coberta membranosa:

• Bicapa lipídica procedent de les cèl·lules hoste

parasitades.

• Conté glicoproteïnes sintetitzades a partir del

genoma víric. Aquestes sobresurten i serviran pel
futur reconeixement de la cèl·lula hoste.

• Virus sense coberta membranosa = virus nus.

CICLE VITAL DELS VIRUS

• Els virus no es nodreixen ni es relacionen, però si que es reprodueixen dins d’una cèl·lula hoste.

• Poden seguir dos tipus de cicles: cicle lític o cicle lisogènic.

CICLE LÍTIC
• S’anomena així perquè la cèl·lula hoste s’acaba destruint (lisi).

• Té cinc fases:

1- Fase de fixació o adsorció

– El virus es fixa a la superfície de la cèl·lula hoste a través dels receptors que aquesta conté.

– Els bacteriòfags es fixen a través de les fibres caudals i claven les espines basals a la paret del
bacteri.

2- Fase de penetració

– L’ADN s’introdueix dins de la cèl·lula.

– En el bacteriòfag: el virus perfora la paret cel·lular del bacteri amb uns enzims que té a la placa
basal. Crea un orifici, la beina es contrau i introdueix el material genètic.

3- Fase d’eclipsi

– No s’observen virus dins el bacteri.

– Màxima activitat metabòlica.

– L’ADN víric es transcriu gràcies a ARN polimerasa del bacteri i es tradueix.

2
Maria García Vilà

– Es formen les proteïnes:

• Capsòmers per formar càpsides.

• Endonucleases que trenquen l’ADN bacterià i impedeixen que es dupliqui.

• Endolisines

– L’ADN víric es replica múltiples vegades (ADN polimerases bacterianes).

4- Fase d’acoblament

– Els capsòmers s’uneixen per formar càpsides.

– Els nous ADNs es pleguen i entren a les càpsides.

5- Fase de lisi o d’alliberament

– L’enzim endolisina trenca la paret del bacteri i surten els virus formats que podran infectar
nous bacteris.

CICLE LISOGÈNIC
• Alguns virus quan infecten una cèl·lula no la destrueixen, el seu genoma passa a incorporar-
se a l’ADN de la cèl·lula hoste.

• Són virus atenuats o provirus (o profags) i cèl·lula lisogènica (la cèl·lula que els conté).

• La cèl·lula lisogènica serà immune a infeccions d’aquest mateix virus.

• L’ADN del pròfag pot estar integrat durant diverses generacions. Quan rebi un estímul (raig
UV, temperatura,....) es separarà i iniciarà cicle lític (fase 3).

3
Maria García Vilà

ALTRES ESTRUCTURES ACEL·LULARS

• VIROIDES:

– Patògens més petits coneguts.

– Formats per ARN circular monocatenari.

– Infecten cèl·lules vegetals.

• PRIONS:

– Proteïnes patògenes sense material genètic.

– Són formes mal plegades de proteïnes del cervell.

– El prió pot entrar en una cèl·lula sana amb la proteïna sana i, induir un canvi de forma de la
proteïna sana formant un agregat de prions.

– Causa malalties neurodegeneratives com: la malaltia de les vaques boges o la síndrome de

Creutzefelf- Jakob.

• PLASMIDIS:

– ADN extra circular de doble cadena d’organismes procariotes (bacteris). S’utilitza en

enginyeria genètica.

ELS BACTERIS
 Els bacteris són microorganismes unicel·lulars amb cèl·lules procariotes (no tenen nucli ni
orgànuls diferenciats).
 Són considerades la primera forma de vida que va aparèixer a la Terra fa uns 3800 milions
d’anys.
 Representen la forma de vida més abundant del planeta. Es troben en tot tipus de medis
naturals.
 La mida d’un bacteris és entre 1 i 5 micres, més petites que les cèl·lules eucariotes.
 Els cianobacteris són els bacteris que realitzen la fotosíntesis oxigènica.

4
Maria García Vilà

MORFOLOGIA DELS BACTERIS

En funció de la seva forma els classifiquem en:

• Cocs, bacteris en forma esfèrica

• Estreptococs, cadenes de cocs

• Estafilococs, cocs formant una estructura en forma de raïm

• Bacils, bacteris en forma de bastó

• Vibrions, bacteris en forma de coma

• Espirils i espiroquetes, bacteris en forma d'espiral.

ESTRUCTURA D’UN BACTERI

CÀPSULA BACTERIANA

• No tots els bacteris en tenen.

• Capa mucosa de polisacàrids.

• Actua com a reservori d’aigua. Així augmenta de gruix (de 100-400 A).

• Protegeix als bacteris de la dessecació.

• Ajuda al desplaçament del bacteri.

• Funció defensiva: dificulta l’acció d’anticossos i cèl·lules fagocitàries (molts bacteris patògens
tenen càpsula)

PARET BACTERIANA

• Coberta rígida i resistent que dona forma a la cèl·lula.

• N’hi ha dos tipus:

– Bacteris Gram+: Tenen parets amples que contenen una gran quantitat de peptidoglicans
(MUREÏNA) enllaçats entre si.

– Bacteris Gram-: Tenen parets estretes amb capa de peptidoglicans + bicapa lipídica al voltant
molt permeable. Són més resistents als antibiòtics.

5
Maria García Vilà

QUÈ ÉS LA MUREÏNA?

És un peptidoglicà format per una xarxa de molècules de NAG i NAM unides entre sí per
enllaços glicosídics.

NAG = N-acetilglicosamina

NAM = N-acetilmuràmic

COMPARACIÓ MÉS DETALLADA DE L’ESTRUCTURA DE LA PARET BACTERIANA.

Bacteri Gram-positiu. (monoestratificada):

1-Membrana citoplasmàtica (formada per bicapa de fosfolípids 3 i proteïnes 4).

2-Capa de mureïna amb àcids teïcoics 5

Bacteri Gram-negatiu (biestratificat):

1-Membrana citoplasmàtica (membrana interna) (formada per bicapa de fosfolípids 4 i

proteïnes 7 ).

2-Espai periplasmàtic (espai entre les dues membranes )

3-Membrana externa (formada per bicapa de lípids i proteïnes 7)

6- Capa de mureïna molt fina

QUÈ ÉS LA TINCIÓ GRAM?

És una tinció especifica dels bacteris.

Poden quedar de color blau (grampositiu) o vermell (gramnegatiu).

La causa de la diferència de coloració està en la diferent estructura i composició de la paret.

Gram +: tenen paret monoestratificada (solament capa gruixuda de mureïna)

Gram –: tenen paret biestratificada (capa de mureïna fina més membrana externa de
doblecapa de lípids)

FUNCIONS DE LA PARET

1- Mantenir la forma del bacteri.

2- Protecció: si la paret es destrueix el bacteri queda inerme davant els canvis de salinitat.

• Moltes substàncies amb propietats bactericides actuen a nivell de la paret:

-El lisozim, enzim present a les llàgrimes, actua trencant enllaços glicosídics dels
peptidoglicans.

- Molts antibiòtics actuen impedint els enllaços peptídics entre les molècules de NAG i NAM i
per tant impedeixen la proliferació bacteriana.

MEMBRANA PLASMÀTICA

• Coberta que envolta el citoplasma.

6
Maria García Vilà

• Té l’estructura igual que les cèl·lules eucariotes (doble capa de fosfolípids i proteïnes). No
conté colesterol.

• En els mesososomes (invaginacions) s’hi troben els enzims que contenen enzims que
permeten : la respiració bacteriana, la fotosíntesi, duplicació del DNA…

ALTRES COMPONENTS

• Ribosomes 70S, dues subunitats.

• ADN bicatenari circular (cromosoma bacterià)

• ADN extra, plasmidi:

– Es replica de manera independent.

– S’hi han trobat gens de resistència a antibiòtics.

• Alguns poden tenir:

– Flagels.

– Pilis o pèls sexuals i fímbries.

– Endospores, estructures de resistència.

FISIOLOGIA BACTERIANA
• Els bacteris fan les tres funcions vitals: nutrició, relació i reproducció.

• Tenen tot tipus de metabolismes:

SEGONS EL MEDI ON ES TROBEN…

• Sapròfits: degraden la matèria orgànica en descomposició.

• Simbiòtics: associats a éssers vius generant benefici mutu. Ex. Flora intestinal. (+,+)

• Comensals: associats a éssers vius sense beneficiar-los ni perjudicar-los. Ells surten

beneficiats. Ex: bacteris de la pell que s’alimenten de cèl·lules descamades. Poden ser
oportunistes i causar malalties. (+,0)

• Paràsits: viuen a expenses d’un altre ésser viu provocant un perjudici. (+,-)

SEGONS EL CONSUM D’OXIGEN…

• Bacteris aeròbis: necessiten oxigen pel seu metabolisme. Fan la respiració cel·lular.

7
Maria García Vilà

• Bacteris anaeròbis:

– Anaerobis facultatius: poden viure en ambients amb i sense O2. Quan hi ha O2 fan respiració
cel·lular i quan no fermentació.

– Anaerobis estrictes: només viuen en ambients sense O2. No fan respiració cel·lular.

FUNCIÓ DE RELACIÓ
• Donar resposta a estímuls:

– Tenen mobilitat per reptació o flagels.

– Tenen fototactisme i quimiotactisme: responen a estímuls lluminosos o químics.

– Fan espores de resistència.

FUNCIÓ DE REPRODUCCIÓ
- La reproducció dels bacteris és asexual per bipartició on es formen dos bacteris idèntics.

- Prèvia a la divisió es produeix la duplicació del DNA.

- Cal tenir en compte que poden aparèixer mutacions durant el procés de duplicació de l’ADN

EL CREIXEMENT BACTERIÀ
• En un cultiu líquid sense afegir ni treure substàncies els bacteris creixen exponencialment.

• Es donen les fases següents:

– Fase de latència: no hi ha creixement, període d’adaptació, sintetitzen substàncies que els

calen.

– Fase exponencial: fase de creixement exponencial.

– Fase estacionària: hi ha un equilibri entre la taxa de reproducció i la mort cel·lular.

– Fase de mort o decliu: la població decreix per falta de nutrients i acumulació de tòxics creats
pel seu metabolisme.

REPRODUCCIÓ PARASEXUAL
• Intercanvi d’informació genètica entre bacteris per un procés de recombinació.

• CONJUGACIÓ:

– Els bacteris F+ tenen un plasmidi F que conté informació per formar un pili o pèl sexual.

– Els bacteris F- no contenen aquest plasmidi.

– Un bacteri F+ s’uneix a un F- a través d’un pili i introdueix una cadena del plasmidi F. El bacteri
F- es transforma en F+.

– Pot ser que el plasmidi s’introdueixi a l’ADN bacterià (episoma), el bacteri passa a anomenar-
se Hfr (high frequency of recombination) i podrà donar gens del seu ADN a un altre bacteri.

8
Maria García Vilà

• TRANSDUCCIÓ:

– Intercanvi genètic accidental a través d’un agent transmissor, normalment virus.

– El bacteri és atacat per un bacteriòfag. En la fase d’acoblament del cicle lític es posen
fragments de material genètic bacterià entre el víric.

– El virus amb ADN bacterià i víric infectarà un altre bacteri que per recombinació pot
incorporar l’ADN bacterià.

• TRANSFORMACIÓ:

– Fragments d’ADN de cèl·lules bacterianes lisades s’introdueixen a cèl·lules normals.

– L’ADN introduït recombina amb el de la cèl·lula receptora.

– Així poden transmetre’s resistències bacterianes entre bacteris.

9
Maria García Vilà

MÈTODES D’ESTUDI DELS BACTERIS

• S’utilitzen medis de cultiu amb tots els nutrients que calen per a la supervivència del bacteri.
Poden ser:

– Sòlids: plaques de Petri amb agar (medi de cultiu). S’observen colònies o un cultiu continu
(gespa).

– Líquids: en tubs d’assaig tapats. La terbolesa indica creixement.

SOCA, ESPÈCIE I COLÒNIA

• Una espècie bacteriana és un conjunt de bacteris que comparteixen una sèrie de

característiques morfològiques i genètiques.

• Una soca bacteriana és un conjunt de bacteris de la mateixa espècie que provenen d’un
mateix cultiu aïllat. Tenen alguna característica que les distingeix de les altres soques de la
mateixa espècie.

• Una colònia és un conjunt de cèl·lules aïllades que creixen en un substrat i provenen d’una
cèl·lula.

ANTIBIOGRAMA

• Prova per determinar la sensibilitat d’un bacteri respecte un antibiòtic o grup d’antibiòtics.

• Passos:

– Es sembren els bacteris de manera homogènia en una placa de petri amb medi de cultiu.

– Es col·loquen discs difusors impregnats amb antibiòtics.

– Es posa uns dies a l’estufa a uns 37 ºC per afavorir el creixement bacterià.

– Mesura dels halos d'inhibició apareguts.

LA IMPORTÀNCIA DELS MICROORGANISMES: ELS

MICROORGANISMES PATÒGENS
Algunes definicions:

• Epidèmia: malaltia infecciosa que afecta a un nombre elevat d’individus d’una població en un
temps curs. Ex: grip.

• Endèmia: malaltia infecciosa que afecta només a una regió determinada. Ex: malària.

• Pandèmia: Epidèmia que afecta a un gran nombre d’individus en poc temps i en una regió
molt gran. Es tracta d’una propagació a nivell mundial. Ex. Grip A.

• Les malalties infeccioses poden ser causades per virus (grip, refredat), bacteris (meningitis),
protozous (malària), fongs (tinya) o prions ( Creutzfelf-Jakob).

• Tractaments:

– Prions: no en tenim.

– Protozous i fongs: substàncies químiques específiques (antifúngics…)

10
Maria García Vilà

– Virus: vacunes (prevenció) i antivirals.

– Bacteris: antibiòtics.

ANTIVIRALS:

Aciclovir (herpes): inhibeix l’ADN polimerasa.

Zidovudina (AZT, VIH): inhibeix la transcriptasa inversa.

Interferons: molècules que formen part del la resposta immunitària.

ANTIBIÒTICS:

Compostos específics amb toxicitat selectiva.

Hi ha:

Bacteriostàtics: inhibeixen el creixement bacterià.

Bactericides: Destrueixen el bacteri.

D’espectre ampli /reduït: segons si actuen sobre una gran varietat de bacteris o no.

11
Maria García Vilà

ECOLOGIA
Biodiversitat variabilitat dels d’organismes vius que formen part dels ecosistemes
terrestres i aquàtics del planeta, generades gràcies a l’evolució.

 Biodiversitat d’ecosistemes
 Biodiversitat d’espècies
 Biodiversitat genètica individu

5 regnes animal, vegetal, fongs, moneres (bacteris) i protoctists (protozous i algues).

Distribució de la biodiversitat:

 És diferent en tot el planeta Terra.

 Hi ha més biodiversitat als boscos tropicals ( a mesura que ens allunyem de l’equador
baixa) i als esculls de corall.
Maria García Vilà

Importància de la biodiversitat

 Gràcies a la presència d’organismes fotosintetitzadors: producció de matèria orgànica,

producció d’O2 i eliminació de CO2. Formació i manteniment del sòl. Cicles
biogeoquímics.
 Interdependència entre les diferents espècies d’un ecosistema. Aquesta relació aporta
estabilitat als ecosistemes. Ex. Pol·linització.
 Aporta resistència davant situacions crítiques: plagues, sequera, inundacions...
 Acceleren la recuperació de zones danyades.
 Equilibren els fenòmens climàtics.
 Permeten l’alimentació humana i obtenció de productes farmacèutics.
 Avui en dia s’està perdent molta biodiversitat.
 Fins fa uns anys la causa principal era la caça i la pesca.
 Avui en dia la causa és el deteriorament global de la biosfera. Desapareixen els medis
de vida de les espècies.

Ecologies i ecosistemes
Ecosistema conjunt d’éssers vius de diferents espècies que viuen en un entorn físic comú i
interaccionen entre si. Està format pel biòtop i la biocenosi (oikos significa lloc i
sistema=organització, xarxa d’interaccions .

LA BIOCENOSI o COMUNITAT És el conjunt de poblacions que viuen en un mateix lloc.

 Una població és un conjunt d’individus de la mateixa espècie que ocupen una àrea
determinada durant un període de temps definit. Ex: esquirols d’un bosc.
 També inclou els factors ambientals biòtics: les relacions entre tots els individus tant
de la mateixa com d’espècies diferents.

EL BIÒTOP Està format pel medi, el substrat i els factors ambientals abiòtics.
 El medi és el fluid que embolcalla els organismes: medi aeri o aquàtic.
 El substrat és la superfície sobre la que es desplacen, s’aguanten o es fixen els
organismes. Sòl, aigua, altres éssers vius,...
 Els factors ambientals abiòtics: són factors fisicoquímics com la llum, la temperatura, la
humitat,...
Maria García Vilà

 EL MEDI Fluid que envolta els éssers vius.

Hi ha medi aeri o aquàtic. No totalment separats: l’aeri té una certa humitat i l’aquàtic
conté gasos atmosfèrics dissolts.
 Medi aeri: calen esquelets o estructures de sustentació com el teixit llenyós.
 Medi aquàtic:
Format per rius, mars, llacs,...És el 70% de la superfície terrestre.
Segons la zona on habiten els organismes tenim:
- El nèuston és la comunitat que viu associada a la pel·lícula superficial de l’aigua.
- El plànton és el conjunt d’éssers vius que es mouen a la deriva prop de la superfície.
Compren el fitoplàncton (part del plànton que no fa la fotosíntesi) i zòoplàncton (part
del plànton que fa la fotosíntesi).
- El nècton és el conjunt d’animals nedadors, com els peixos.
- El bentos és el conjunt d’organismes que habiten sobre el fons marí o lacustre.

 EL SUBSTRAT És el conjunt de substàncies que formen la superfície on els

organismes es fixen, s’aguanten o es desplacen.
 L’aigua és el substrat propi del medi aquàtic.
 El cos d’altres éssers vius: és el substrat de paràsits que viuen fixats al seu hoste. Ex:
restes vegetals o cadàvers,...
 El sòl: és el substrat més important del medi aeri. És la capa de la superfície terrestre
formada pels productes d’alteració de roques i les restes orgàniques dels éssers vius.

 ELS FACTORS ABIÒTICS Són les variables fisicoquímiques que influeixen en la

vida dels organismes.
Els organismes presenten adaptacions anatòmiques, funcionals o de comportament a
aquests factors.
Els més importants són: la llum, la temperatura, la humitat, la
pressió, la salinitat i els corrents del medi.

Els límits de tolerància que té una espècie en viure en un medi específic són els límits
màxims i mínims dels factors ambientals que toleren els organismes.
Per indicar si l’amplitud de tolerància és més gran o més petita parlem de euri- (gran) o
esteno- (petita). Ex: euriterm o estenoterm, eurihalí o estenohalí.

La llum
No presenta una distribució uniforme tant en ecosistemes dels medi aeris o aquàtics. Això
genera estratificació dels organismes. Cal per fer la fotosíntesi (fotoperíode)

Medi aquàtic: la intensitat de llum disminueix amb la profunditat.

- Zona fòtica (fins uns 200m de profunditat). Hi arriba la llum. Hi viu fitoplàncton,
algues macroscòpiques i plantes aquàtiques.
- Zona afòtica: no hi ha llum. Hi ha pocs organismes que poden desplaçar-se amb
facilitat.

Medi aeri: la intensitat de llum i el fotoperíode varien en funció de la latitud

- Plantes esciòfiles o umbròfiles: viuen en zones amb poca llum.

Maria García Vilà

- Plantes heliòfiles: viuen en zones amb molta intensitat de llum.

• Adaptacions de les plantes:

- El fotoperíode determina el moment de floració germinació.

- Fototropismes: creixement cap a la llum (fulles) o en sentit contrari (arrels)

• Adaptacions dels animals:

- Coloració aposemàtica: coloració molt vistosa que indica perill. Ex: granota punta de
fletxa.
- Coloració mimètica: coloració molt vistosa d’un animal que en realitat no és perillós.
Ex: serp rei.
- Coloració críptica: coloració variable en alguns animals adaptada al lloc on es troben
per camuflar-se. Ex: camaleó, pop o zebra.
- Bioluminescència: capacitat dels éssers vius de generar llum.

Temperatura
La vida és possible entre uns quants graus sota zero i uns 50oC.

• Adaptacions en els animals:

- Animals homeoterms (mamífers i aus): Mantenen constant la temperatura del cos.

S'aïllen a través de pèl, plomes o greix.

Hivernen: reducció del metabolisme i la temperatura corporal. Migren allunyant-se

del fred. Eviten les hores de màxima insolació (hàbits crepusculars).

- Animals poiquiloterms (invertebrats, peixos, rèptils i amfibis): No poden regular la

temperatura del cos davant de les variacions del medi.

S’allunyen del fred amagant-se. Redueixen el seu metabolisme a l’hivern.Hàbits

crepusculars.

La humitat atmosfèrica és la quantitat de vapor d’aigua que conté l’aire.

• Adaptacions de les plantes per evitar la deshidratació:

- Fulles amb epidermis molt cutinitzades i pocs estomes.

- Arrels llargues.
- Tiges i fulles suculentes que emmagatzemin aigua.
- Formació de llavors (poden aguantar anys sense germinar).

• Tipus de plantes segons les necessitats hídriques:

- Hidròfits: plantes aquàtiques. Ex. Posidònia.

- Higròfits: plantes de zones molt humides.
- Xeròfits: plantes de zones seques.
- Mesòfits: plantes que poden viure en zones amb humitat moderada.

• Adaptacions dels animals per evitar la deshidratació:

- Tenir un aparell respiratori a l’interior del cos.

Maria García Vilà

- Tenir fecundació interna i desenvolupament embrionari dins d’ous amb closca

impermeable o dins de l’úter matern.
- Capacitat per beure l’aigua del mar. Tenen òrgans que n’eliminen l’excés de sals:
ronyó dels cetacis.

La salinitat és la concentració de sals dissoltes de l’aigua

• Organismes homeosmòtics Poden mantenir constant la seva concentració salina interna
davant les variacions de salinitat del medi.

– Són eurihalins. Ex: anguila o salmó (desembocadura dels rius).

• Organismes poiquilosmòtics Si varia la salinitat del medi també varia la salinitat del seu

medi intern.

– Són estenohalins: tenen una petita amplitud de tolerància, necessiten viure en aigües amb
una salinitat determinada (estable).

La pressió del medi

Pressió atmosfèrica: és la força per unitat de superfície que exerceix l’aire.

Pressió hidrostàtica: és la força per unitat de superfície que exerceix l’aigua.

• Medi aeri:

- A mesura que augmenta l’altura baixa la pressió atmosfèrica i la concentració

d’oxigen. Adaptació en zones de molta altura: mecanismes de captació d’oxigen més
eficaços, tenen hemoglobina que s’uneix amb més afinitat a l’oxigen, un cor més gran
i més mioglobina.

• Medi aquàtic:

- La pressió hidrostàtica augmenta amb la profunditat. Adaptacions: bufeta natatòria

d’alguns peixos

La biocenosi: els factors ambientals biòtics o relacions biòtiques

RELACIONS INTRAESPECÍFIQUES: Entre organismes de la mateixa espècie. Poden ser
temporals o perennes (tota la vida).

• Poden ser:

- De cooperació: per aliment, defensa davant depredadors o aparellament,...

- De competència: rivalitat per aliment, llum, espai,...
 Territorialitat: cada individu de la població ocupa un espai determinat i el defensa
davant dels altres individus de la població. Relació de competència.

• Associacions intraespecífiques: són de cooperació

- Familiars: entre progenitors i descendència.

Parental (progenitors i fills)
Matriarcal: femella i fills. Ex: lleopards, escorpins,...
Filial: només fills. Ex: peixos alevins.
Monògama (llop), polígama (gall, elefant marí), poliàndrica (trencalòs).
Maria García Vilà

- Colonials: associació formada per individus originats per reproducció asexual a partir
d’un progenitor. Ex: corall.
- Gregàries: conviuen durant un temps per defensar-se o aconseguir aliment. Ex:
elefants.
- Estatals: està formada per un grup d’individus jerarquitzats entre si.Normalment
diferents anatòmica i fisiològicament. Ex: abelles o formigues.

RELACIONS INTERESPECÍFIQUES

 Competència interespecífica (- ,-):

- Competència per explotació: per aliment.
- Competència per interferència: per territori.
 Depredació (+,-): Depredador-presa (és relatiu). Els depredadors controlen les
poblacions de preses i al revés, hi ha retroalimentació.
 Parasitisme (+,-): Paràsit-hoste. El paràsit perjudica a l’hoste però no el mata.
 Explotació (+,-): Una espècie és beneficiada i l’altra perjudicada durant la seva activitat
biològica. Ex: cucut europeu que pon ous als nius d’altres ocells.
 Comensalisme (+,0):Un organisme comensal es nodreix de l’aliment sobrant,
secrecions o descamacions d’un altre (hoste) sense causar-li perjudici. Ex: rèmora
sobre el tauró (comensalisme, mutualisme i foresi).
 Inquilinisme (+,0):Una espècie (inquilí) viu a recer d’una altra. Ex: esquirol i arbre.
 Tanatocresi (+,0): Aprofitament que fa una espècie de les restes, excrements, esquelet
o cadàver d’una altra espècie per protegir-se o servir d’eines. Ex: cranc ermità.
 Foresi (+,0): Una espècie és transportada passivament per una altra. Ex: glà de mar i
balena.
 Mutualisme (+,+): Associació formada per dos o més individus anomenats consorts per
beneficiar-se mútuament. Ex: esplugabous que s'alimenten de paràsits de bous.
 Simbiosi (+,+): Com el cas anterior amb la diferència que no poden viure per separat,
hi ha molta dependència. Ex: líquens.
 Antibiosi (+,-):Impossibilitat que alguns organismes visquin al costat d’altres. Ex:
penicillium i bacteris.

Relacions tròfiques
L’HABITAT és el conjunt de llocs on, a causa de les condicions fisicoquímiques ambientals, pot
viure una espècie. Ex: bosc mediterrani.

El NÍNXOL ECOLÒGIC és pot dir que és l’ofici d’una espècie, l’estratègia que fa servir per
sobreviure. Pot fer referència a la forma d’alimentar-se, reproduir-se o relacionar-se amb
altres organismes i amb els seus límits de tolerància ambiental. Ex: zebres i girafes
consumeixen vegetals, la zebra les del terra i la girafa les de damunt dels arbres.

Formes de nutrició:
Maria García Vilà

Nivells tròfics: conjunt d’organismes que es nodreixen de la mateixa manera

 Superdepredadors
 Carronyaires: s’alimenten dels cadàvers
 Detritívors: s’alimenten de les restes d’animals o plantes

Cicle de la matèria el flux d’energia

El cicle de la matèria d’un ecosistema és un cicle tancat, cíclic. El cicle es tanca per les sals
minerals i els gasos de la respiració (matèria inorgànica, sense energia).

El flux d’energia en un ecosistema és UNIDIRECCIONAL.

L’energia entra a l’ecosistema en forma d’energia lluminosa que es transforma en energia

química.

La respiració cel·lular permet obtenir energia a partir de la matèria orgànica que servirà per
créixer i fer les funcions vitals. Una part es perdrà en forma d’energia calorífica.

• REGLA DEL 10%

Es calcula que només entre un 10% de l’energia d’un nivell tròfic passa al següent (en forma
de producció neta).
Maria García Vilà

Paràmetres per quantificar el cicle de la matèria

- Biomassa massa total del organisme (g/m2)
- Producció neta i bruta

- Productivitat o taxa de renovació

- Temps de renovació

- Eficiència
Maria García Vilà

Successions ecològiques
 Una successió ecològica és un conjunt de canvis seqüencials (lents), no cíclics, de durada
variable, que poden produir variacions profundes en les característiques de l’ecosistema
original.
 S’anomena comunitat clímax l’ecosistema que es forma al final de la successió. És el grau
màxim de maduresa d’equilibri amb el medi al que tendeixen tots els ecosistemes naturals.
 També pot haver-hi un procés de regressió, en aquest cas és un canvi molt sobtat en el
temps. Com més complexa és una comunitat clímax més temps cal perquè es formi.
 Successió primàriaS’inicia on abans no hi havia cap biocenosi. Ex: deltes en formació,
zones volcàniques d’origen recent,...
 Successió secundària Es desenvolupa en una zona on hi ha comunitats sotmeses a un
procés de regressió. La comunitat que hi havia a l’ecosistema ha estat destruïda però
queden llavors,...Ex: incendis, tales, malalties,..

Característiques de les successions

- Primer arriben espècies oportunistes o pioneres.

- Tenen l’estratègia de la r: inverteixen la majoria d’energia en la reproducció. Toleren
condicions ambientals molt diverses i necessiten molta energia i nutrients per viure
(creixement exponencial).
- Les oportunistes són substituïdes per espècies amb estratègia de la k: inverteixen
l’energia en créixer (tiges i arrels més llargues per captar llum,...). Unes espècies es
substitueixen per unes altres (normalment creixement logístic).
- La diversitat va augmentant: més espècies, més estructurades i més relacions entre
elles i més estables.
- La biomassa total augmenta.
- Augmenta el nombre de nínxols i de nivells tròfics.
- Hi ha una tendència a l’estabilitat metabòlica: la producció neta s’acosta a 0 perquè
fotosíntesi = respiració

Quan hi ha passat una successió secundària el desenvolupament del ecosistema es fa molt més
ràpid ja que es un ecosistema madur i no vell.