Procés de direcció (planificació, organització, gestió i control)

El procés administratiu és el conjunt de funcions i d'activitats que du a terme

l'administració de l'empresa, orientades a l'assoliment dels fins i els objectius
d'aquesta.
L'administració d'una empresa requereix l'exercici constant de certes responsabilitats
directives
anomenades funcions de l'administració que es poden classificar en: planificació, organització,
gestió o direcció i control.
Després d’organitzar l’empresa, s’han d’intentar complir els objectius previstos. Això es fa
dirigint. Dirigir consisteix a intentar que les persones que formen l’empresa facin les tasques
necessàries per a assolir els objectius marcats. La direcció d’una empresa es divideix en tres
nivells cadascun responsable de tasques diferents:
L’alta direcció, que planifica a llarg termini i supervisa el funcionament global de l’empresa.
Llavors, el nivell intermedi, que s’encarrega de l’execució i el control de la planificació general.
Finalment, el nivell més baix o de gestió està compost per directius que assignen les tasques
als
treballadors, és a dir, executes i controlen tots els procediments que cal seguir.
Al nivell de gestió, el directiu ha d’escollir les tasques que cal dur a terme, transmetre les
tasques als treballadors que té a càrrec seu, donar instruccions als treballadors perquè puguin
fer les tasques amb mètodes i procediments correctes i crear situacions de treball favorables
per motivar els treballadors. Per aconseguir-ho, es requereix el lideratge, que és la capacitat
que té una persona per a influir, induir animar o motivar d’altres a dur a terme uns objectius
determinats, amb entusiasme i per voluntat pròpia. Es poden diferenciar el lideratge autoritari,
democràtic i liberal.
Un líder autoritari es caracteritza per ser dominant, restrictiu, exigeix obediència i supervisa
constantment els treballadors. Un lider democràtic escolta a tots els membres de l’empresa,
sol ser accessible i promou la participació de tots els treballadors. Finalment, un líder liberal
participa poc en les decisions, tan sols dóna idees de que cal fer i no hi intervé si no li
demanen.
Douglas Mc Gregor va identificar dues postures que va anomenar teoria X i teoria Y. Segons
la primer, hi ha persones que tenen aversió a la feina, consideren que és un mal que s’ha de
suportar i en conseqüència, treballen el mínim possible. Aquestes persones tampoc tenen
ambició i per tant, no volen responsabilitats. A més, prefereixen que els manin i no volen
canvis, sinó més bé, mètodes coneguts. Segons la teoria Y, hi ha persones que volen treballar,
la feina els estimula i els ajuda a realitzar-se. Aquesta gent creu que l’energia que desprenen
amb la feina és tan natural com l’energia despresa amb l’esport. Sí tenen ambició,
imaginació i creativitat i colen responsabilitats i, per tant, se senten responsables de la
seva feina. En conseqüència, la manera de dirigir aquests dos tipus de treballadors serà
completament diferent. El primer tipi necessitarà una direcció autoritària i el segon molt més
flexible i democràtica.
William Ouchi elaborà una altra teoria, la Z, que va encaminada cap a la feina conjunta, i
considera que tots els empleats són importants a l’empresa.
Una de les característiques d’un líder és la presa de decisions, i aquest ha de seguir unes
passes per aconseguir-ho. Ha de definir l’objectiu, aconseguir tota la informació que es
consideri
important, establir hipòtesis sobre el comportament de les variables, dissenyar
alternatives, avaluar cadascun dels camins marcats, prendre la decisió, executar les actuacions
previstes al camí seleccionat i establir el control que permeti detectar si es compleixen les
previsions.
Un mètode per la presa de decisions és la matriu de decisió. Aquesta està formada per
elements com les estratègies (formades per variables controlades i són opcions que es poden
escollir), estats de la naturalesa (variables no controlades i són les situacions a les quals qui
pren la decisió es pot trobar), els desenllaços o resultats esperats i prediccions de la
probabilitat que es produeixi cascun dels estats de la natura.
Un altre factor important a l’hora de prendre una decisió són els criteris de decisió. Segons
el grau de coneixement dels estats de la naturalesa, es poden presentar tres situacions de
decisió:
Situació de certesa, és a dir, quan es coneix amb seguretat quin és l’estat de la naturalesa que
es presentarà (nota de tall); la situació de risc, quan hi ha diversos estats de la naturalesa, però
es coneixen les probabilitats que succeeixi una o l’altra (preguntes de selectivitat);
situación d’incertesa, quan es desconeix la probabilitat de cadascun dels possibles estats de la
naturalesa.
Quan es prenen decisions en la primera situació (de certesa), el problema sobre quina
decisió cal prendre es redueix a valorar en termes econòmics els diferents desenllaços i escollir
l’estratègia que ens porti a un resultat més favorable. Quan es prenen decisions en la segona
situació, s’ha de calcular el valor monetari esperat de cada alternativa si es volen escollir la
decisió que aportarà més beneficis . Finalment, les decisions segons la situació d’incertesa són
totalmente subjectius, i es poden seguir quatre criteris diferents. El criteri de Wald,
el pessimista que consisteix en assegurar-se uns guanys mínims sense risc de pèrdues. El criteri
optimista serà tot el contrari, apostarà per l’opció que li proporcioni el millor resultat. En
tercer lloc, el Criteri de Laplace, que consisteix a enfrontar-se a les decisions sense conèixer les
probabilitats que hi ha que es presenti cadascun dels estat de la naturalesa i, per tant,
s’assigna a cada estat de la naturalesa la mateixa probabilitat. Finalment, el criteri de Hurwicz
és una combinació entre el pessimista i l’optimista.