Qui Mica 2n Batxillerat

preliminares-Q2B-(4M).
indd 1 2/2/09 12:52:50

Índex
Estratègies d’investigació.
Continguts
Tecnologies de la informació
1. Estructura atòmica Radiació electromagnètica. Espectres Document. Anàlisi de substàncies mitjançant espectrografies
i propietats La interpretació dels espectres atòmics. La teoria Document. Un gran científic: Linus Carl Pauling
atòmiques quàntica Resum
periòdiques L’efecte fotoelèctric Activitats
La teoria de Bohr
Pàgina 5 Interpretació de l’espectre d’emissió de l’hidrogen
Ampliació de la teoria de Bohr
La teoria mecànica ondulatòria de l’àtom
Orbitals atòmics. Nombres quàntics
La forma dels orbitals
La mecànica quàntica en els àtoms polielectrònics
Nivells d’energia en els orbitals
Configuracions electròniques
Radi atòmic i radi iònic
Energia d’ionització. Afinitat electrònica.
Electronegativitat
Les propietats químiques en els blocs del sistema
periòdic
2. Gasos, solucions Gasos Ciència, tècnica i societat. El descobriment dels gasos

i estequiometria. Velocitat de difusió dels gasos nobles
Gasos reals. Equació de Van der Waals Activitats
Pàgina 41 Composició de les solucions
Estequiometria
3. Energia de les Reacció química i energia Experiència. Utilització del calorímetre

reaccions químiques Principi de conservació de l’energia. Energia Investigació. Poder calorífic d’un combustible
interna Resum
Pàgina 61 Variació de l’energia interna d’un sistema Activitats
Treball d’expansió o compressió a pressió
constant. Reaccions a volum constant.
Equacions termoquímiques
Reacció química realitzada a pressió constant:
entalpia
Llei de Hess i la seva aplicació
Estudi energètic de la formació de compostos
iònics
Els canvis d’entalpia en els processos físics
Capacitat calorífica específica i capacitat calorífica
molar
4. Velocitat de les Velocitat de reacció Experiències. Exemple d’una reacció que necessita una
reaccions: cinètica Reaccions químiques i energia d’activació energia d’activació. Influència de l’estat de divisió en la velo-
química Mecanisme d’una reacció citat de reacció. Influència de la temperatura en la velocitat
Factors que influeixen en la velocitat d’una reacció de reacció. Influència de l’estat de divisió en la velocitat de
Pàgina 91 Reaccions en cadena reacció. Influència de la concentració de reactius en la veloci-
Inhibidors o catalitzadors negatius tat de reacció.
Document. Els enzims són biocatalitzadors
Document. La capa d’ozó
Ciència, tècnica i societat. Catalitzadors de tres vies
Resum
Activitats
5. Equilibri químic. Reaccions químiques reversibles i irreversibles Experiències. Desplaçaments d’equilibris químics
Entropia i energia lliu- Equilibri químic. Constants d’equilibri, Kc i Kp Experiència. Desplaçaments d’un equilibri per efecte de la
re de Gibbs Factors que afecten l’equilibri químic temperatura
Principi de Le Chatelier Document. Obtenció del diamant a partir del grafit
Pàgina 109 Equilibri físic: diagrama de fases Experiència. Aigua i gel
Espontaneïtat de les reaccions químiques Experiència. Ebullició provocada per un refredament
Concepte d’entropia Experiència. Dissolució del nitrat d’amoni en aigua.
Entalpia lliure o energia lliure de Gibbs Document. Fred i calor instantani
Entropia molar estàndard de les substàncies Ciència, tècnica i societat. Obtenció industrial de l’amoníac.
Càlcul de l’entropia molar estàndard d’una Propietats i aplicacions
reacció Resum
Càlcul de l’energia lliure estàndard d’una reacció. Activitats
preliminares-Q2B-(4M).indd 2 2/2/09 12:52:51

Índex
6. Reaccions de Reaccions àcid-base. Introducció Experiència. Propietats generals dels àcids i les bases
transferència de Teoria d’Arrhenius sobre la naturalesa dels Document. Teoria de Lewis dels àcids i les bases
protons àcids i les bases Experiència. Indicadors naturals
Teoria de Brönsted i Lowry d’àcids i bases Document. Indicadors més usuals
Pàgina 157 Autoionització de l’aigua Investigació. Determinació de la concentració d’una disso-
Concepte de pH lució d’una base forta, NaOH, a partir d’una dissolució
Força relativa d’àcids i bases d’àcid fort, HCl, de concentració coneguda
Relació entre l’estructura química i la constant Ciència, tècnica i societat. Àcid nítric. Obtenció i propietats.
d’acidesa dels àcids Superàcids
Solucions de sals en aigua Procés experimental. Un dels àcids més importants:
Solucions reguladores o amortidores l’àcid sulfúric
Indicadors àcid-base Resum
Reaccions de neutralització Activitats
Volumetries àcid-base. Corbes de valoració
7. Reaccions de Reaccions redox. Introducció Experiència. Reaccions redox
transferència Concepte d’oxidació-reducció Procés experimental. Piles voltaiques o galvàniques
d’electrons Reaccions redox sense transferència real Document. Pila de Volta
d’electrons. Nombre d’oxidació Document. Michael Faraday
Pàgina 201 Igualació d’equacions redox pel mètode de
Experiències. Electròlisi d’una solució de clorur de sodi.
l’ió-electró
Exemples de recobriments metàl·lics per electròlisi
Volumetries redox
Ciència, tècnica i societat. Els acers
Piles voltaiques i electròlisi. Notació simplificada
Potencials d’elèctrode i potencials de reducció Corrosió metàl·lica. Piles de combustió d’hidrogen
estàndard Resum
Relació entre la variació d’energia lliure i la Activitats
fem d’una pila
Equació de Nernst. Constants d’equilibri
Electròlisi. Processos anòdics i catòdics
Electròlisi d’una solució de salmorra i obtenció
de lleixiu
8. Reaccions de Solució saturada. Solubilitat Processos experimentals. Reaccions de precipitació iònica

precipitació Compostos solubles i insolubles Processos experimentals. Dissolució de precipitats
Equilibris amb sals poc solubles. Document. Els complexos. Naturalesa, propietats i aplicaci-
Pàgina 247 Relació entre la solubilitat i el producte de ons. Quelats
solubilitat Resum
Reaccions de precipitació iònica Activitats
Desplaçament dels equilibris de precipitació
Dissolució de precipitats
Annex. El mètode científic
Aproximació al La química com a ciència
treball científic Desenvolupament històric de la química
Mesurament. Unitats de mesura
Pàgina 267 El treball al laboratori
Solucionari
Pàgina 279
Objectiu: universitat
Página 297
Taules Llista alfabètica dels elements
Taula periòdica dels elements
Pàgina 315 Configuracions electròniques dels elements
Magnituds i constants
Contingut bàsic de totes les unitats en

format hipermèdia navegable mitjançant
mapes conceptuals.

1 | Estructura atòmica i propietats
atòmiques periòdiques
L’estudi de la conductivitat elèctrica dels gasos a baixa

pressió, dels espectres d’emissió i d’absorció i dels fenò-
mens de la radioactivitat han estat les bases experimen-
tals que han permès conèixer l’estructura atòmica de
l’àtom i explicar que les propietats dels elements depe-
nen d’aquesta estructura i varien d’una manera sistemà-
tica amb el nombre atòmic.
La taula periòdica dels elements és una eina indispensa-
ble per a l’aprenentatge i l’estudi de la química. Des que
es va introduir, s’han trobat aplicacions molt notables,
com ara la predicció, per part de Mendelejev, de l’exis-
tència i de les propietats dels elements com l’escandi, el
gal·li i el germani. D’altra banda, una vegada descoberts
l’heli i l’argó, es va poder deduir l’existència de quatre
gasos més. Actualment es coneixen 118 elements.
Un dels mètodes per sintetitzar un nou element es basa
en el bombardeig de l’element de partida amb nuclis
d’elements lleugers d’elevada energia cinètica, aconse-
guida en els acceleradors de partícules. En la fotografia,
el nou accelerador de partícules LHC (Large Hadron
Collider) inaugurat el setembre de 2008 al CERN,
Ginebra.
U01-Q2B (4M).indd 5 12/1/09 15:27:36

1 | Estructura atòmica i propietats atòmiques periòdiques
1 | Introducció
recorda que
El descobriment de l’electró el 1897, del protó el 1906 i del nucli de l’àtom el 1911 constitueixen tres
fets fonamentals que marquen el punt de par tida de la química moderna.
Segons el model nuclear de Ruther ford (1911), en els àtoms es distingeixen dues zones completament
diferents: el nucli, on queda concentrada tota la càrrega positiva i pràcticament tota la massa; i l’embol-
call o capa electrònica, zona situada al voltant del nucli en la qual giren els electrons en òrbites circulars
més o menys distants com planetes al voltant del Sol. L’àtom en conjunt està buit. La major part del seu
volum està desproveït de matèria.
La imatge dels electrons girant al voltant del nucli, si bé resulta atractiva, és incompatible amb les lleis
clàssiques de la mecànica i de l’electromagnetisme. Segons aquestes lleis, els electrons, en girar al
voltant del nucli, perdrien energia i es precipitarien en espiral sobre aquest. No obstant això, els elec-
trons giren al voltant del nucli i els àtoms són estables.
Gran par t dels coneixements sobre l’estructura atòmica de l’àtom, és a dir, sobre com es mouen els
electrons i com estan disposats al voltant del nucli, procedeix de l’estudi dels espectres atòmics i de la
seva interpretació amb l’ajuda de la teoria quàntica.
Niels Bohr, deixeble de Ruther ford, va introduir el 1913 la teoria dels quanta en l’estudi de l’estructura
atòmica de l’àtom.
2 | Radiació electromagnètica
Una càrrega elèctrica en repòs produeix una per torbació en l’espai que
Oscil·lacions del l’envolta; diem que crea al seu voltant un camp elèctric. Si la càrrega es
camp elèctric mou, a més de crear un camp elèctric, origina al seu voltant un camp mag-
nètic. Es comprova que, si la velocitat de les càrregues no varia, la seva

energia continua constant; però si tenen un moviment accelerat, emeten
90° energia en totes les direccions en forma d’ones transversals. No hi ha pro-
pagació ni transport de matèria, únicament es propaga energia, que s’ano-
90° mena energia radiant.
La propagació en forma d’ones transversals d’un camp elèctric i d’un camp
magnètic, els vectors representatius dels quals són perpendiculars entre
Oscil·lacions del si i perpendiculars a la direcció de propagació, constitueix la radiació elec-
camp magnètic tromagnètica (Fig. 1).
1. Els camps elèctric i magnètic originats La velocitat de propagació de la radiació electromagnètica en el buit, pràcti-
per una càrrega accelerada són cament igual que en l’aire, és una constant fonamental de la natura i és la
perpendiculars entre si i perpendiculars a velocitat més gran coneguda de l’Univers. El seu valor és 299 792 458 m s–1,
la direcció en què es propaguen.
encara que se sol adoptar c = 3 × 108 m s–1. Normalment se l’anomena
velocitat de la llum perquè la llum es va associar de seguida a una ona
electromagnètica.
Totes les ones electromagnètiques són de la mateixa naturalesa i es pro-
paguen en el buit a la mateixa velocitat, però cada classe de radiació es
caracteritza per la seva longitud d’ona, λ , i per la seva freqüència, n.
El conjunt de radiacions electromagnètiques, anomenat espectre electro-
magnètic, és molt ampli, per la qual cosa, per poder-lo estudiar i descriure,
es distribueix en diferents regions que estudiarem a continuació (Fig. 2).
U01-Q2B (4M).indd 6 12/1/09 15:27:37

Estructura atòmica i propietats atòmiques periòdiques | 1
Augmenta la freqüència
Freqüència n 18
3 x 10 3 x 10
16
3 x 10
14
3 x 10
12
3 x 10
10
3 x 10
8
3 x 10
6
Hz
visible
Raigs g Raigs X Ultraviolat Infraroig Microones Ones hertzianes
Longitud d’ona l -12 -11 -10 -9 -8 -7 -6 -5 -4 -3 -2 -1 0 1 2

10 10 10 10 10 10 10 10 10 10 10 10 10 10 10
m
Augmenta la longitud d’ona
2. Espectre electromagnètic.
Ones hertzianes. Són les radiacions electromagnètiques de longitud d’ona

més gran. S’originen en fer oscil·lar càrregues elèctriques en antenes.
S’utilitzen en el camp de les telecomunicacions, com les ones de ràdio o
les de televisió.
Microones. Es poden considerar com un subdomini de les ones hertzianes.
També s’anomenen ones centimètriques perquè les seves longituds d’ona
van de 0,1 mm a 100 cm. S’utilitzen en el radar, en els telèfons mòbils i en
els forns microones, que utilitzen una radiació de λ = 12 cm.
Infraroigs (IR). Els cossos calents són emissors de radiacions infraroges
(aparells de calefacció, planxes, bombetes, forns, etc.) i també ho són 3. La terra escalfada per les radiacions
cer ts dispositius electrònics. L’estudi de l’infraroig presenta un gran inte- solars emet radiació infraroja (IR). Els
rès en química i en astronomia, perquè la freqüència de vibració de moltes gasos que absorbeixen part d’aquesta
molècules està situada en aquesta zona. radiació son els responsables de l’efecte
hivernacle, sense el qual no hi hauria vida
Llum visible. Hi ha una estreta franja de radiacions electromagnètiques al planeta tal com la coneixem. La
capaç d’impressionar la nostra retina i que ens permet «veure» els objectes temperatura mitjana seria d’uns −20 ºC.
En augmentar la concentració troposfèrica
que ens envolten: constitueix la llum visible. Les seves longituds d’ona van
d’aquests gasos, l’absorció de la radiació
des dels 380 nm del violeta fins als 780 nm del vermell, passant pels dife- IR emergent és més intensa i la
rents colors de l’arc iris (Fig. 4). La llum blanca és precisament la mescla temperatura de la troposfera augmenta.
d’aquests colors. Això explica l’augment de la temperatura
mitjana de la Terra que s’ha registrat
Ultraviolat (UV). En freqüències més altes que el violeta, fora de la zona durant el darrer segle (0,5 ºC de mitjana).
visible, s’estén la regió de la radiació ultraviolada, les longituds d’ona de la
Longitud d’ona en nm
qual van des de 380 nm fins a 1 nm. És la radiació emesa pels gasos exci-
tats per descàrregues elèctriques. El Sol és una font molt impor tant de
radiació ultraviolada que ionitza les molècules de les capes altes de l’at-
mosfera (per aquest motiu rep el nom de ionosfera una de les capes
exteriors).
Raigs X. Aquesta radiació electromagnètica d’elevada energia i de gran
poder de penetració travessa la pell i els músculs, però difícilment els
400 450 500 550 600 650
ossos. Per aquesta raó, els raigs X s’usen en medicina i per usar-los cal
prendre precaucions, perquè lesionen els teixits vius.
Raigs gamma (γ). De freqüència molt elevada, s’originen en els processos 4. Espectre electromagnètic de la llum
radioactius i nuclears. Són molt penetrants i poden travessar gruixos apre- visible. La llum d’una sola longitud d’ona
s’anomena monocromàtica, terme que vol
ciables de matèria, per la qual cosa els materials que els emeten han de dir ‘un sol color’ i que per extensió s’aplica
protegir-se amb làmines gruixudes de plom. S’utilitzen en radioteràpia per- a qualsevol radiació d’una sola longitud
què destrueixen les cèl·lules canceroses. d’ona encara que no sigui visible.
U01-Q2B (4M).indd 7 12/1/09 15:27:39

Anàlisi de substàncies mitjançant espectrografies

DOCU M E N T
Espectroscòpia infraroja regió de les freqüències de ràdio. Com que les fre-
qüències d’aquesta absorció depenen de l’entorn
L’espectroscòpia infraroja estudia la radiació infra-
del nucli, la RMN contribueix a determinar l’estruc-
roja (IR) i la interacció d’aquesta amb la matèria. La
tura de la molècula a la qual pertany el nucli. Isidor
va descobrir l’astrònom alemany Friedrich Wilhelm
Isaac Rabi va descriure aquest fenomen l’any
Herschel (1738-1822) l’any 1800 gràcies a l’efecte
1938.
calorífic d’uns raigs que acompanyen l’espectre de
la llum solar a freqüències més petites que les de La RMN s’aplica per detectar àtoms com 1H, 13C,
la radiació roja. 19
F i 31P. Atès el caràcter no destructiu de la RMN,
s’utilitza en medicina per estudiar el cos humà i en
Quan la radiació infraroja incideix sobre una mostra
química orgànica per fer anàlisis estructurals.
és capaç de provocar canvis en els estats vibracio-
nals de les molècules que la constitueixen. Espectrometria de massa
En principi, cada molècula presenta un espectre L’espectrometria de massa és una interacció matè-
IR característic, ja que totes (excepte les molècu- ria-matèria entre electrons i la molècula que s’ha
les diatòmiques homonuclears com el O2 i el Br2) d’analitzar. Permet determinar la massa molecular
tenen algunes vibracions que, en activar-se, pro- d’un compost i la d’alguns fragments iònics proce-
voquen l’absorció de radiació d’una longitud d’ona dents de la molècula de par tida.
determinada en l’espectre electromagnètic cor-
responent a la regió IR. Cambra d’aceleració Camp magnètic
Si s’analitzen quines són les longituds d’ona a les

quals una substància absorbeix a la zona de la IR,
es pot obtenir informació sobre les molècules A B
d’una mostra.
Cambra C
d’ionizació
És impor tant l’aplicació de l’espectroscòpia IR en
l’anàlisi qualitativa.
Cambra
Espectroscòpia de ressonància magnètica nucle- de desviació
ar (RMN)
m1
Alguns nuclis atòmics sotmesos a un camp magnè- m2
tic absorbeixen radiació electromagnètica a la
La mostra que s’ha d’analitzar s’introdueix en estat

gasós a la cambra d’ionització (A) i s’exposa a un
feix d’electrons. Els ions obtinguts són accelerats
per un camp elèctric a la cambra d’acceleració (B)
per ser desviats posteriorment a la cambra de des-
viació (C), on estan sotmesos a un camp magnètic
uniforme. A conseqüència d’això, descriuen trajec-
tòries semicirculars, el radi de les quals depèn de
les càrregues i les masses dels ions.
Els ions més lleugers són més desviats que els de
més massa. D’aquesta manera es poden separar
els diferents fragments ionitzats de la molècula de
par tida i calcular-ne la càrrega i la massa a par tir
La RMN permet obtenir imatges del cos humà mitjançant la
del valor del camp magnètic aplicat. Els diferents
detecció dels camps magnètics que generen els àtoms fragments permeten conèixer l’estructura de la
d’hidrogen estimulats per camps electromagnètics. molècula i la seva massa total.
U01-Q2B (4M).indd 8 12/1/09 15:27:41

3 | Espectres
recorda que
Si una radiació monocromàtica passa a través d’un prisma òptic

canvia de direcció, es refracta. Però quan un feix de llum blanca tra-
vessa un prisma òptic, a més de refractar-se, es dispersa, és a dir,
es descompon en els seus colors: vermell, ataronjat, groc, verd,
blau, anyil i violeta. Són els colors de l’arc iris (Fig. 5). Cada color
correspon a una radiació electromagnètica monocromàtica que es
caracteritza per la seva longitud d’ona i freqüència pròpia. Si recollim
el feix emergent sobre una pantalla s’obté l’espectre de la llum
blanca.
Un espectre consisteix en un conjunt de radiacions electromagnèti-
ques recollides sobre una pantalla, registrades gràficament, fotogra-
fiades o bé observades directament si són visibles, és a dir, posades
5. Dispersió de la llum blanca per un prisma.
de manifest d’alguna manera sensible.
Ja hem indicat que l’espectre visible només és una petitíssima par t de l’espectre total de les radiacions
electromagnètiques.
Els instruments que permeten separar una radiació electromagnètica en els seus components monocromà-
tics s’anomenen espectrògrafs. Si, a més, permeten mesurar les longituds d’ona dels components de la
radiació, reben el nom d’espectròmetres.
Si, mitjançant un espectròmetre, s’analitza la llum procedent del Sol o la

a
del filament incandescent d’una bombeta, s’obser va que l’espectre obtin-
gut és continu; és a dir, abasta totes les longituds d’ona, passant d’unes a H � H� H� H�
les altres gradualment (Fig. 4 i 5). En general, quan el focus lluminós és un

b
sòlid o un líquid incandescent, s’obté un espectre continu.
400 450 500 550 600 650
�
Però si la substància que emet la llum està en estat gasós, com és el cas de nm
la descàrrega elèctrica en un gas a baixa pressió o el d’una substància volati-
6. a) Espectre d’emissió discontinu de
litzada en una flama, l’espectre que s’observa, sobre un fons fosc, no és l’hidrogen.
continu, sinó que està format per una sèrie de ratlles brillants (Fig. 6). Aquesta b) Espectre d’absorció de l’hidrogen. Els
classe d’espectre s’anomena espectre discontinu o espectre de ratlles. espectres d’emissió i d’absorció d’una
substància són complementaris.
Tant els espectres continus com els discontinus s’han originat com a con-
seqüència de l’emissió de llum per par t d’alguna substància; per això,
reben el nom d’espectres d’emissió.
L’espectre que s’obté quan la llum blanca passa a través d’un gas a baixa
pressió s’anomena espectre d’absorció. L’element intercalat absorbeix a
radiacions lluminoses determinades que no apareixen en l’espectre, i en el
seu lloc queden ratlles fosques. Aquestes ratlles ocupen la mateixa posició
b
que les ratlles brillants de l’espectre d’emissió del mateix element.
Cada ratlla de l’espectre discontinu correspon a una radiació d’una deter-
minada longitud d’ona i freqüència que és característica de la substància c
que l’emet. Així, per exemple, l’espectre de l’hidrogen (Fig. 6a) presenta 7. Espectres d’emissió discontinus del
quatre ratlles anomenades, α, β, γ i δ, els colors de les quals són el ver- sodi (a), del mercuri (b) i una part de
l’espectre discontinu del ferro (c).
mell, el blau, l’anyil i el violeta. El sodi presenta, entre d’altres, dues ratlles En general, les ratlles espectrals
grogues molt intenses amb una longitud d’ona de 589 nm (Fig. 7a). Els apareixen no solament en la regió visible
espectres permeten identificar les substàncies que els originen. sinó també en l’infraroig i en l’ultraviolat.
U01-Q2B (4M).indd 9 12/1/09 15:27:42

4 | La interpretació dels espectres atòmics.

La teoria quàntica
Els espectres d’emissió s’originen a partir de l’energia radiant emesa pels
àtoms quan són prèviament excitats, és a dir, quan se’ls comunica energia.
Experimentalment s’obser va que els espectres d’emissió atòmics estan
constituïts per un conjunt de ratlles que, suficientment dispersades pel
prisma, poden obser var-se separadament. Són, doncs, espectres d’emis-
sió discontinus, cosa que ens indica que l’àtom ha emès energia de mane-
ra discontínua.
Els espectres d’absorció també ens indiquen que els àtoms només absor-
beixen energia d’unes determinades longituds d’ona i freqüència. En con-
seqüència, l’absorció d’energia pels àtoms també és discontínua.
El fet que els àtoms puguin absorbir o emetre radiació electromagnètica de
manera discontínua no pot interpretar-se mitjançant les lleis de la física
clàssica. Recorda que l’àtom està constituït pel nucli, on queda concentra-
da la seva càrrega positiva i gairebé tota la seva massa, i l’embolcall, on
es mouen els electrons girant al voltant del nucli. Perquè l’electró tingui un
moviment de rotació, ha d’actuar constantment sobre ell una força. Això
8. Max Planck (1858-1947). Un dels més suposa que està sotmès a una acceleració i, com ja hem explicat, una càr-
grans físics alemanys fundador de la teoria
rega accelerada emet energia radiant. L’electró perdria energia i, per tant,
quàntica. Va rebre el premi Nobel de física
l’any 1918. velocitat, d’una manera continuada i acabaria caient cap al nucli: els àtoms
Va treballar sobre la idea d’una no serien estables.
discontinuïtat en els processos d’absorció
i emissió d’energia i va introduir la cèlebre No obstant això, els àtoms no emeten energia de forma espontània ni con-
hipòtesi dels quanta d’energia. El 1900 va tínua, sinó que solament l’emeten quan prèviament se’ls ha excitat. Per
arribar a l’equació fonamental de la teoria tant, el moviment dels electrons al voltant del nucli escapa de les lleis de
quàntica, ε = h n, que avui porta el seu la física clàssica.
nom. La constant h (anomenada constant
de Planck) està considerada pels físics El fet que els àtoms originin espectres d’emissió i d’absorció, o sigui, que
com una de les fonamentals de l’Univers,
la matèria pugui emetre o absorbir radiació electromagnètica, s’interpreta
després que la hipòtesi dels quanta
d’energia fos corroborada per savis mitjançant la teoria quàntica iniciada l’any 1900 pel físic alemany Max
prestigiosos com Einstein (explicació de Planck (1858-1947).
l’efecte fotoelèctric) i Niels Bohr (teoria
quàntica de l’àtom d’hidrogen, amb la qual Segons la teoria quàntica, es considera que una par tícula material emet o
perfecciona el model atòmic de absorbeix energia radiant, però no d’una manera contínua, sinó discontí-
Rutherford). nua (també se’n diu discreta) mitjançant «grànuls» o corpuscles elemen-
tals. Cada un d’aquests corpuscles s’anomena quantum d’energia o fotó.
Això implica que també la radiació electromagnètica, i en concret la llum,
transpor ta la seva energia en quanta (plural llatí de quantum) o fotons. De
la mateixa manera que la càrrega transportada per un corrent elèctric és un
múltiple de càrrega elemental (l’electró), l’energia transportada per un raig
de llum monocromàtica és múltiple del quantum d’energia o fotó.
Aquest caràcter quàntic de la llum no el percebem perquè cada fotó està
associat a una ínfima quantitat d’energia i en els fenòmens habituals, en
què inter venen quantitats impor tants de radiació, aquest caràcter corpus-
cular no es posa de manifest.
No obstant això, sabem que la llum és un moviment ondulatori. L’aspecte
ondulatori de la llum es manifesta clarament en els fenòmens de difracció i
d’interferència. Per altra banda hi ha altres fenòmens físics, com ara l’absor-
ció de la llum, la seva emissió per àtoms excitats, els raigs X i l’efecte fotoe-
lèctric que només s’expliquen si s’admet que la llum està formada per
10
U01-Q2B (4M).indd 10 12/1/09 15:27:43

«corpuscles d’energia». En definitiva, un raig lluminós es comporta alhora

com una ona electromagnètica que es propaga i com un conjunt de fotons
que es desplaça, en tots dos casos a la velocitat c. Segons el fenomen que
s’estudia s’ha de considerar un o altre comportament de la llum.
Segons Planck l’energia d’un fotó és proporcional a la seva freqüència.
ε=hn
La constant de proporcionalitat, h, és una constant fonamental de la natu-

ra, anomenada en honor seu constant de Planck, el valor de la qual és:
h = 6,626 × 10–34 J s
La quantitat d’energia, E, d’una radiació monocromàtica constituïda per

moltíssims fotons idèntics és un múltiple enter de l’energia del fotó, ε.
E = n ε = n h n = n h c/λ
En la taula següent s’indiquen la freqüència i l’energia d’un fotó de les

radiacions electromagnètiques: microones, infraroig, llum visible, ultravio-
lat i raigs X:
Característiques d’algunes radiacions electromagnètiques:
Radiació Freqüència Energia d’un fotó

Microones 10 a 10 Hz
9 11
4 × 10-6 eV a 4 × 10-4 eV
Infraroig 1012 a 1014 Hz 2 × 10-2 eV a 2 eV
Llum visible 1014 Hz 2 eV
Ultraviolat 1014 a 1017 Hz 2 eV a 100 eV
Raigs X 1017 a 1022 Hz 102 eV a 108 eV
E X empl E
1. Calcula en J i en eV l’energia d’un fotó de llum visible corresponent a la ratlla groga de l’espectre
d’emissió del sodi de longitud d’ona, λ = 589 nm.
Dades:
velocitat de la llum en el buit: c = 3 × 108 m/s;
constant de Planck: h = 6,63 × 10–34Js;
càrrega de l’electró: e = 1,60 × 10–19C.
En espectroscòpia és freqüent expressar les energies en eV, ja que és una unitat molt adequada en aquest
camp. Recordem que l’eV és l’energia adquirida per un electró en ser accelerat sota una diferència de
potencial d’1V.
1 eV = 1,60 x 10–19 J

c Js
=hn=h =
1eV
= 2,11 eV

11
U01-Q2B (4M).indd 11 12/1/09 15:27:43

5 | L’efecte fotoelèctric
El 1887 Her tz (1857-1894), famós físic alemany, va obser var que la des-
càrrega elèctrica entre dues esferes a un potencial elevat s’incrementa
–C A+
quan s’il·luminen amb una radiació de freqüència alta, com per exemple, la
llum ultraviolada. Aquest fenomen i d’altres, com la descàrrega d’una làmi-
na de zinc carregada en il·luminar-la amb llum ultraviolada, s’atribueixen a
l’energia transpor tada per la llum. Aquesta energia es transfereix als elec-
trons del metall, cosa que facilita la descàrrega. Per aquest motiu aquest
fenomen rep el nom d’efecte fotoelèctric.
mA
El fenomen s’observa molt millor si s’utilitza el dispositiu esquematitzat en
la figura 9. Dues plaques metàl·liques C i A (càtode i ànode) estan situades
9. Efecte fotoelèctric. en l’interior d’un recipient de quars en què s’ha practicat el buit elevat. Si
s’estableix una diferència de potencial entre els dos elèctrodes, el miliam-
perímetre no detecta el pas de corrent. Però si s’il·lumina el càtode amb
radiació ultraviolada, immediatament es desvia l’agulla del miliamperíme-
tre. Com a resultat de les experiències efectuades amb dispositius com el
de la figura utilitzant diferents metalls, s’arriba a les conclusions
següents:
a) El miliamperímetre només indica el pas de corrent si s’il·lumina el càto-
de amb una radiació la freqüència de la qual no ha de ser inferior a un
valor n0, anomenat freqüència llindar.
b) La freqüència llindar és característica del metall del càtode.
c) Per sota de la freqüència llindar no es produeix efecte fotoelèctric per
molt que s’augmenti la intensitat de la llum que incideix en el càtode,
però, un cop assolida, el corrent elèctric creix amb la intensitat
lluminosa.
Segons la física clàssica, l’energia que transporta una radiació electromag-
nètica creix en augmentar la seva intensitat i també en augmentar la seva
freqüència. Per tant, és lògic que, quan la freqüència de la radiació se situï
per sobre d’un valor llindar, es produeixi efecte fotoelèctric. Però hom pot
pensar que també s’hauria de produir efecte fotoelèctric si s’augmenta
suficientment la intensitat de la radiació encara que la seva freqüència
sigui baixa. No obstant això, es comprova experimentalment que per més
que s’augmenti la intensitat de la radiació no hi ha efecte fotoelèctric si
la seva freqüència no sobrepassa un cert valor. Si s’accepta que la llum és
un moviment ondulatori, no s’explica l’efecte fotoelèctric.
El 1905 Alber t Einstein va interpretar correctament l’efecte fotoelèctric.
D’acord amb la teoria quàntica de Planck, la llum està constituïda per cor-
puscles energètics, els fotons, cada un dels quals transpor ta una energia
ε = h n.
Les radiacions d’intensitat elevada tenen molts fotons, cada un amb una
energia determinada. Quan aquesta radiació xoca amb el càtode pot passar
que cada fotó tingui energia suficient per arrencar un electró, cas en què es
10. Albert Einstein va néixer a Ulm produeix efecte fotoelèctric. Però si cada fotó no té energia suficient, l’efec-
(Alemanya) el 1879 i va morir als Estats te fotoelèctric no té lloc per molt que se n’augmenti el nombre. Dos o més
Units el 1955. Einstein no solament va ser
el científic més important de la seva
fotons de freqüència inferior al llindar no poden reunir les seves energies
generació sinó també un home savi. El per arrencar ni un sol electró.
1921 va rebre el premi Nobel de física
pels seus estudis sobre l’efecte
L’energia del fotó capaç de produir efecte fotoelèctric es consumeix en el
fotoelèctric i altres treballs de física treball, w, d’extraure l’electró i la resta en comunicar-li energia cinètica, que
teòrica. li permet allunyar-se del metall.
12
U01-Q2B (4M).indd 12 12/1/09 15:27:44

Energia Treball Energia cinètica

= +
del fotó d’arrencar l’electró comunicada a l’electró
1
hn = w + 2
o també
1
hn = h n0 2
L’energia mínima per alliberar l’electró del metall és h n0 i s’anomena tre- 11. El funcionament de les plaques
ball d’extracció o funció de treball. Aquesta expressió es coneix com a fotovoltaiques està basat en l’efecte
fotoelèctric.
equació d’Einstein de l’efecte fotoelèctric.
La velocitat màxima amb què sur ten els electrons de la super fície del
metall depèn únicament de la freqüència de la llum incident i no de la
seva intensitat.
La interpretació de l’efecte fotoelèctric proporciona un argument decisiu

per a la confirmació de la teoria quàntica de Planck.
6 | La teoria de Bohr

El físic danès Niels Bohr (1885-1962) havia estudiat amb detall el model
atòmic de l’hidrogen proposat pel seu professor Ernest Ruther ford i sabia
per fectament que, adoptant les idees clàssiques sobre l’emissió de radia-
ció, no podia explicar el seu espectre discontinu.
L’àtom d’hidrogen, amb un sol protó en el nucli i un sol electró girant al seu
voltant, és l’àtom més senzill. Segons la física clàssica, l’electró, partícula
elèctrica accelerada, emetria contínuament ones electromagnètiques i, per
tant, perdria velocitat. Descriuria cercles concèntrics al voltant del nucli,
cada vegada de radi més petit, fins que al final hi cauria a sobre. No obstant 12. Regions de l’espectre d’emissió de
això, l’àtom d’hidrogen és estable i el seu espectre discontinu consta de l’àtom d’hidrogen amb els noms que
moltes ratlles, les freqüències i les posicions de les quals mostren regula- reben. En cada regió s’observa una certa
regularitat entre les ratlles de l’espectre,
ritats evidents. Aquestes ratlles s’agrupen en determinats conjunts o sèri-
més juntes cap a l’esquerra, fins que es
es, que reben el nom dels científics que les van descobrir (Fig. 12). confonen en el límit de la sèrie. La sèrie de
Lyman es troba en la regió ultraviolada; la
El 1913, Bohr va aplicar la teoria quàntica a l’àtom d’hidrogen i va proposar
sèrie de Balmer, en la regió de la llum
un model que permet interpretar els seus espectres d’emissió i d’absorció. visible; la de Paschen, en l’infraroig
Aquests espectres apuntalen l’existència de diferents estats energètics en pròxim; i les de Brackett i Pfund, en
els àtoms. l’infraroig llunyà.
Longitud d’ona (l)

nm
2000
5000
1000
150
250
200
500
125
100
Lyman Balmer Paschen Pfund

Brackett
Ultraviolat Visible Infraroig
13
U01-Q2B (4M).indd 13 12/1/09 15:27:46

E Estat La teoria de Bohr sobre l’àtom d’hidrogen es basa en els postulats

eV ionitzat següents:
0 E (n = ∞)
-0,38 E 6 (n = 6)
-0,54 E 5 (n = 5) 1. Els electrons, par tícules elèctricament negatives, es mouen al vol-
Estats excitats
-0,85 E4 (n = 4) tant del nucli positiu en cer tes capes o òrbites circulars anomenades
nivells energètics principals o nivells quàntics principals. Mentre
-1,51 E3 (n = 3)
l’electró es mou en un mateix nivell energètic, no absorbeix ni emet
energia; es troba en estat estacionari.
L’energia total de l’electró en cada nivell energètic principal és la suma de

-3,40 E2 (n = 2)
la seva energia cinètica, pel fet de ser una par tícula en moviment, i de la
seva energia potencial elèctrica, pel fet d’estar en el camp elèctric creat pel
nucli positiu.
2. L’energia total d’un electró no pot tenir uns valors qualsevol, sinó
cer ts valors ben determinats, permesos, quantitzats.
Els valors d’energia permesos corresponents a cada nivell quàntic principal

van ser calculats per Bohr. A cada nivell energètic principal se li assigna un
nombre enter, n = 1, 2, 3, etc., anomenat nombre quàntic principal. El
nivell més pròxim al nucli és el n = 1, al qual correspon l’energia més baixa.
-13,6 E1 (n = 1) Els nivells d’energia es representen en un diagrama d’energia mitjançant
Estat
traços horitzontals l’altura dels quals respecte d’un valor de referència ens
fonamental
indica l’energia del nivell (Fig. 13).
13. Diagrama d’energia corresponent als
nivells d’energia de l’àtom d’hidrogen. Quan l’electró es troba en l’estat d’energia més baix possible, es diu que
Com que l’energia de l’electró es troba en el seu estat fonamental. Aquest estat correspon a un àtom
completament separat del nucli és zero,
estable. Els altres estats energètics s’anomenen estats excitats (Fig. 13).
quan es troba lligat a un àtom la seva
energia és més petita i, per tant, Quan un àtom s’ionitza, és a dir, quan l’electró se separa completament de
s’expressarà amb valors negatius. l’àtom, es diu que ha estat excitat al nivell quàntic n = ∞. L’energia de
l’electró completament separat del nucli és zero.
3. En passar l’electró d’un nivell quàntic de més energia a un altre de

E2 menys energia no emet gradualment energia, sinó que l’emet d’una
Fotó absorbit sola vegada, de manera discontínua i quantitzada. El seu valor és igual
E
hν a la diferència d’energia entre els dos nivells energètics.
E1 a
E2 Quan l’electró absorbeix energia, tant per acció tèrmica com lluminosa o
Fotó emès
E qualsevol altra, salta a un nivell de més contingut energètic. Com que
hν aquest estat és inestable, s’hi queda molt poc temps i torna a nivells ener-
E1 b
gètics inferiors, cosa que fa emetent energia radiant.
E3
El pas d’un electró d’un nivell d’energia a un altre s’anomena transició
h ν32 electrònica.
E2
h ν31 L’energia emesa o absorbida en una transició electrònica d’un àtom és
h ν21 l’energia del quantum corresponent a la transició o fotó.
E1 c
Per tant, es pot escriure el següent:

14. a) Absorció d’un fotó per un àtom en
produir-se una transició electrònica entre
els nivells E1 de menys energia i E2 de més Efinal – Einicial = ∆E = ε = h n
energia. b) Emissió d’un fotó per un àtom
en produir-se una transició electrònica
En el diagrama de la figura 13 s’obser va que, a mesura que augmenta
entre els nivells E2 i E1. c) La transició
electrònica E3 → E1 pot tenir lloc l’energia d’un nivell i, per tant, el nombre quàntic principal n, disminueix la
directament o bé en dues etapes. diferència d’energia entre dos nivells consecutius.
14
U01-Q2B (4M).indd 14 12/1/09 15:27:47

La transició electrònica entre dos nivells no immediats pot efectuar-se

directament, o bé a través de diverses etapes (Fig. 14), pel principi de con-
ser vació de l’energia:
ε = ε1 + ε2
Les ratlles brillants dels espectres d’emissió corresponen a fotons d’una
determinada longitud d’ona i freqüència, emesos en les transicions electrò-
niques des de nivells quàntics de més energia als de menys energia. Al
contrari, les ratlles negres dels espectres d’absorció corresponen a les
transicions electròniques des de nivells quàntics de menys energia a altres
de més energia.
Quan fem passar totes les radiacions de l’espectre continu produït per un
sòlid, un líquid o un gas incandescent a pressió reduïda, a través d’hidro-
gen gasós, només són absorbits aquells fotons les característiques dels
quals són les adequades per produir les transicions electròniques corres-
ponents a l’hidrogen, cosa que origina un espectre d’absorció.
7 | Interpretació de l’espectre d’emissió eV

0 n =∞
n=7
de l’hidrogen -0,38 Infrarroig n=6

-0,54 n=5
Sèrie de Pfund
-0,85 n=4
Sèrie de Brackett
Veiem com la teoria de Bohr permet interpretar els espectres d’emissió de Infrarroig
l’hidrogen. -1,51
Sèrie de Paschen
n=3
L’únic electró de l’àtom d’hidrogen, abans de ser excitat, es troba en estat

Visible
fonamental, n = 1. En excitar-lo, pot passar al nivell quàntic principal
n = 2, o bé al n = 3, etc. Fins i tot, si el fotó absorbit és prou energètic, pot
-3,40 n=2
arrencar-lo de l’àtom i apar tar-lo fins a l’infinit: l’àtom s’ha ionitzat. Sèrie de Balmer
Quan els electrons excitats fan una transició electrònica des de qualsevol
nivell quàntic al primer, s’originen les radiacions de freqüència i energia
Ultraviolat
més altes, que corresponen a l’ultraviolat. La sèrie de ratlles espectrals
que originen l’anomenada sèrie de Lyman no és visible, però es pot regis-
trar fotogràficament (Fig. 15).
En la mateixa figura es detallen les transicions electròniques des de nivells
quàntics superiors al segon nivell quàntic. Aquestes transicions electròni-
ques de menys freqüència i energia que les de la sèrie de Lyman originen
les ratlles de la regió visible de l’espectre. Aquest conjunt de ratlles cons-
titueix la sèrie de Balmer (Fig. 16).
Sèrie de Lyman
Les ratlles de la sèrie de Paschen corresponen a emissions d’energia radi- -13,6 n=1
ant quan l’electró de l’àtom d’hidrogen efectua transicions electròniques 15. Transicions electròniques de l’electró
des de nivells quàntics superiors fins a n = 3. Aquesta sèrie està situada a de l’àtom d’hidrogen des de nivells
quàntics superiors a nivells quàntics
l’infraroig. Les sèries de Brackett i Pfund corresponen a transicions elec-
inferiors. Les transicions des de n = 2, 3,
tròniques als nivells quar t i cinquè, respectivament, a partir de nivells més 4, 5, 6, etc., fins a n = 1 originen les
allunyats del nucli. Originen fotons amb freqüències i energies situades a ratlles de l’espectre de Lyman. Les
l’infraroig (Fig. 15). transicions electròniques des de n = 3, 4,
5, 6, etc., fins a n = 2 originen les ratlles
Bohr va donar, doncs, una explicació raonada per a la discontinuïtat dels de la sèrie de Balmer. Les sèries de
Paschen, Brackett i Pfund s’originen des
espectres d’emissió de l’àtom d’hidrogen. A més, els valors teòrics calcu-
de n = 4, 5, 6, etc., a n = 3, des de n = 5,
lats sobre les energies alliberades en les transicions electròniques estaven 6, 7, etc., a n = 4 i des de n = 6, 7, etc., a
d’acord amb la realitat experimental. n = 5, respectivament.
15
U01-Q2B (4M).indd 15 12/1/09 15:27:48

Energia
eV Espectre d’emissiò
Energia d’ionització n=∞ de l’hidrogen
0
-0,38 n=6
-0,54 n=5
-0,85 n=4 3,02 2,85 2,55 1,89 eV
410 nm
434 nm
-1,51 n=3
486 nm
410 434 486 656 nm
656 nm
-3,40 n=2
Primer estat excitat
380 nm 780 nm
Espectre continu
A l’estat fonamental de la llum blanca
16. Les ratlles de la sèrie de Balmer corresponen a les transicions electròniques que originen l’espectre visible de l’àtom d’hidrogen.
S’han indicat les longituds d’ona en nm i les energies dels fotons en eV de les quatre ratlles característiques de l’espectre visible.
E X empl E s
2. Quina és l’energia d’ionització de l’hidrogen?
L’energia d’ionització, EI, de l’hidrogen és l’energia mínima que s’ha de comunicar a un àtom d’hidrogen
aïllat i en estat fonamental per arrencar-li l’electró, és a dir, per traslladar-lo des de n = 1 a n = ∞:
H H+ + e
L’energia necessària per ionitzar un àtom d’hidrogen és:

EI: E (n = ∞) – E (n = 1) = 0 – E (n = 1)
EI = –(–13,60 eV) = 13,60 eV = 2,18 × 10–18 J
En la pràctica, l’energia d’ionització de l’hidrogen sol expressar-se en eV per àtom o en kJ per mol
d’àtoms.
3. Quan l’electró de l’àtom d’hidrogen fa la transició del nivell quàntic principal n = 3 al nivell quàntic
principal n = 1 emet radiació electromagnètica de longitud d’ona λ = 102,8 nm (que correspon a la
segona línia de la sèrie de Lyman).
Calcula:
a) La freqüència i l’energia d’un fotó d’aquesta radiació.
b) L’energia de l’electró en el tercer nivell quàntic principal.
c) L’energia necessària per arrencar l’electró del tercer nivell quàntic principal (energia per tras-
lladar-lo a l’infinit) i la longitud d’ona de la radiació capaç de fer aquesta transició. En quina regió
de l’espectre se situa aquesta radiació?
Dades: – L’energia de l’electró per a n = 1 és –13,60 eV.
– Constant de Planck: 6,63 × 10–34 J s.
a) La freqüència és:
c
= =
16
U01-Q2B (4M).indd 16 12/1/09 15:27:49

I l’energia del fotó emès:

Js
b) L’energia de l’electró en el nivell quàntic n = 3 serà la que té per a n = 1 més la del fotó correspo-
nent a la transició entre els dos estats.
E1 = –13,6 eV
1 eV
E3 =
c) L’energia necessària és la diferència E∞ – E3.
E= =
Podem calcular la longitud d’ona de la radiació capaç d’efectuar aquesta transició sabent que:
c hc
=
La longitud d’ona d’aquest fotó correspon a l’infraroig (Fig. 2).
8 | Ampliació de la teoria de Bohr

La teoria de Bohr no solament explica l’espectre de l’àtom d’hidrogen sinó
que es pot ampliar a qualsevol element amb un sol electró, com per exem-
ple els ions hidrogenoides He+, Li2+ o Be3+. No obstant això, no passa el
mateix amb els espectres dels àtoms polielectrònics (àtoms que tenen
diversos electrons), en els quals la multiplicitat de ratlles indica una gran
complexitat en els nivells d’energia dels seus electrons.
Els anys que van seguir a la confirmació de la teoria de Bohr es va produir
una generalització d’aquesta teoria per aplicar-la a tots els àtoms existents.
Sommer feld, Zeeman, Pauli i tots els investigadors que van contribuir en
aquesta feina conser varen les idees fonamentals:
• Els electrons dels àtoms tenen diversos nivells d’energia.
• La transició entre dos nivells d’energia es realitza per absorció o emissió
d’un fotó.
El per feccionament continu dels espectròmetres va permetre descobrir que
les ratlles de l’espectre de l’hidrogen no eren simples, tal com havia supo-
sat Bohr, sinó que eren diverses i estaven molt juntes. És l’anomenada
estructura fina de l’espectre de l’àtom d’hidrogen.
Utilitzant un espectròmetre de gran poder de resolució, s’obser va que la
primera ratlla de la sèrie de Lyman està formada per dues de molt pròximes
17
U01-Q2B (4M).indd 17 12/1/09 15:27:49

Energia (Fig. 17). Això indueix a pensar que, per al nivell energètic principal n = 2,
n=2 hi ha dos subnivells d’energia i que, per tant, seran possibles dues transi-
cions electròniques diferents des del segon nivell quàntic principal al primer
(Fig. 17).
El 1915, Sommer feld va ampliar els treballs de Bohr sobre l’àtom d’hidro-
gen i va admetre que a més a més d’òrbites circulars podien haver-hi òrbi-
n=1 tes el·líptiques, també quantitzades. Va assignar a cada una un nombre
quàntic que completa el nombre quàntic principal i determina els possibles
subnivells d’energia per a cada valor de n. Aquest nombre es denomina
nombre quàntic secundari o també nombre quàntic azimutal i es represen-
ta amb la lletra l.
El nombre possible de subnivells en cada nivell quàntic principal es pot
Sèrie de Lyman conèixer a par tir d’una obser vació detallada de l’espectre. Així, el desdo-
blament de la primera ratlla de la sèrie de Lyman ens indica que en el segon
17. El desdoblament de la primera ratlla
de la sèrie de Lyman (regió ultraviolada de nivell quàntic principal de l’àtom d’hidrogen hi ha dos subnivells. Quan
l’espectre de l’àtom d’hidrogen) s’explica n = 3, hi ha tres subnivells; quan n = 4, quatre subnivells; i així successiva-
admetent dues possibles transicions ment. Així doncs:
electròniques des de n = 2 a n = 1.
El nombre de subnivells de cada nivell d’energia és igual al nombre n
que indica el nivell principal.
La diferència d’energies entre dos subnivells d’un nivell quàntic principal

és molt petita i obeeix a la forma diferent de l’òrbita.
Sommer feld va ampliar, doncs, la teoria de Bohr a òrbites el·líptiques i
gràcies a això fou possible interpretar l’estructura fina de l’espectre de
l’àtom d’hidrogen.
Malgrat això, nous avenços en el camp de l’espectroscòpia van complicar
més el model atòmic. El físic holandès Pieter Zeeman, en analitzar la llum
procedent d’una làmpada d’hidrogen situada dins d’un camp magnètic
intens, va descobrir que cer tes ratlles espectrals es desdoblaven en unes
quantes. Aquest fenomen, anomenat efecte Zeeman, és degut al fet que
el camp magnètic aplicat interacciona amb el camp magnètic creat per cada
electró en girar al voltant del nucli de l’àtom. L’efecte Zeeman va permetre
establir que les òrbites dels electrons tenen diferent orientació en l’espai,
orientació que també està quantitzada.
El nombre quàntic que determina l’orientació de les òrbites en l’espai
s’anomena nombre quàntic magnètic i se simbolitza amb la lletra m.
Analitzant amb gran exactitud els espectres obtinguts amb l’efecte
Malgrat les modificacions introduï- Zeeman, es va obser var que cada ratlla era doble. Aquest fet s’explica
des per Sommerfeld i altres físics, considerant que l’electró és una par tícula carregada que gira sobre si
la teoria de Bohr (concebuda per ex- mateixa, rotació que també està quantitzada segons que l’electró giri en
plicar l’àtom d’hidrogen) és incapaç un sentit o en l’altre.
d’explicar satisfactòriament els es-
pectres dels àtoms polielectrònics. En resum, els fets experimentals obliguen a modificar el model atòmic de
Quan una teoria no explica els fets Bohr perquè ens indiquen que l’estat energètic de l’electró no queda ben
experimentals cal revisar-la o can- determinat únicament amb el nombre quàntic principal; sinó que per preci-
viar-la. sar l’estat energètic de l’electró en l’àtom d’hidrogen es requereixen quatre
paràmetres, quatre nombres quàntics.
18
U01-Q2B (4M).indd 18 12/1/09 15:27:49

9 | La teoria mecànica ondulatòria de l’àtom

Hem comentat que la llum pot considerar-se com una ona que es propaga
o com un conjunt de fotons que es desplacen a la velocitat c. Aquesta dua- El principi de Heisenberg
litat ona-partícula fou estudiada, el 1924, pel físic francès Louis de
Werner Karl Heisenberg va néixer el
Broglie, que va suggerir que, si la radiació electromagnètica tenia no sola- 5 de desembre de 1901 a
ment propietats d’ona sinó també de par tícula, els electrons –que són Würzburg, Alemanya, i va morir el
par tícules– podien tenir propietats d’ona. Efectivament, només dos anys 1976. És considerat un dels pri-
després, es van fer els primers experiments que demostraren la naturalesa mers físics teòrics del món. Va es-
ondulatòria dels electrons. tudiar física amb Max Born a la
Universitat de Göttingen. Després
El físic austríac Er win Schrödinger va estudiar les propietats ondulatòries de ser nomenat professor de física
dels electrons i el 1926 va proposar un model que explica d’una manera teòrica, treballà en diferents univer-
més satisfactòria l’estructura electrònica de l’àtom: el model mecànic sitats alemanyes. L’any 1925 va
ondulatori. Segons aquest model, l’electró es compor ta com una ona que començar a desenvolupar un siste-
obeeix a una equació quàntica, típica dels moviments ondulatoris, anome- ma de mecànica quàntica, anome-
nada equació d’ona de Schrödinger. Aquesta equació conté una funció nada mecànica matricial, que va re-
d’ona que permet calcular la probabilitat que l’electró es trobi en un punt sultar equivalent a la formulació de
donat de l’espai dins de l’àtom. La seva formulació requereix matemàti- Schrödinger. Va guanyar el premi
Nobel l’any 1932. L’any 1941 ocu-
ques superiors i va més enllà dels continguts d’aquest curs.
pà el càrrec de director de l’Institut
Els nivells d’energia per a l’àtom d’hidrogen, calculats a partir de l’equació Max Planck de física.
de Schrödinger, coincideixen amb els que havia determinat Bohr. Els resul- El 1927 Heisenberg va formular el
tats del model mecànic ondulatori poden aplicar-se als electrons d’àtoms principi d’incertesa, que estableix
més complexos. que no es poden conèixer, simultà-
niament, amb una precisió absolu-
Paral·lelament a la formulació matematicoquàntica feta per Schrödinger,
ta, la posició i la quantitat de movi-
el físic alemany Werner Heisenberg va establir un formalisme diferent ment d’una partícula. Segons
per explicar l’àtom, anomenat mecànica de matrius, i que condueix a les aquest principi, el producte de la in-
mateixes solucions físiques. Tot això ens por ta a la conclusió que, molt certesa de la posició, que es pot
sovint, no hi ha un únic model matemàtic per interpretar la natura. designar per ∆x, per la incertesa de
la quantitat de moviment, ∆(mv), és
més gran o igual que la constant de
10 | Orbitals atòmics Planck dividida per 4π:
∆x ∆(m v) ≥ h/4π
A causa del seu caràcter ondulatori, no es pot precisar amb exactitud on es
troba un electró; i únicament es pot parlar de la probabilitat de trobar-lo en
un determinat punt.
Per aclarir el concepte de probabilitat electrònica, podem imaginar l’experi-
ència següent: si fos possible fotografiar un electró amb una càmera tridi-
mensional en instants de temps successius i superposéssim milions de
clixés fotogràfics, obtindríem una representació tridimensional de les posi-
cions que ocupa.
Observa la figura 18a. La densitat electrònica no és uniforme al voltant del
nucli: és més probable trobar l’electró en una regió propera al nucli i menys
probable a mesura que ens allunyem. Per tant, resulta difícil assignar un radi
concret a l’àtom, ja que el núvol electrònic és difús i no té límits definits. Per
resoldre aquesta dificultat, es dibuixa una superfície que inclogui el 90 o 99 %
dels punts. Dins d’aquesta superfície és molt probable que hi sigui l’electró.
Cada electró, amb una energia característica, ocupa preferentment una
determinada regió de l’espai al voltant del nucli de l’àtom. Aquesta regió
rep el nom d’orbital atòmic. Orbital és un terme que suggereix alguna cosa
semblant, però menys definida, que el terme òrbita del model de Bohr. Un
àtom té diversos orbitals, cada un amb diferent energia.
19
U01-Q2B (4M).indd 19 12/1/09 15:27:50

a b
18. a) Representació, mitjançant un núvol electrònic, de la posició d’un electró al voltant

del nucli positiu. b) Secció transversal d’una superfície esfèrica que engloba un 90 o 99 %
de la possibilitat de trobar l’electró.
Encara que sovint es considera l’orbital com la regió de l’espai on és més

probable trobar l’electró, en realitat, l’orbital està associat a l’energia que
té l’electró. L’orbital representat en la figura 18b correspon a l’electró de
l’àtom d’hidrogen en estat fonamental. Es tracta d’un orbital esfèric perquè
la super fície que limita el núvol electrònic és una esfera. Més endavant
veurem que no tots els orbitals són esfèrics.
11 | Nombres quàntics
De l’equació d’ona de Schrödinger es dedueix que només són possibles
cer ts orbitals que queden caracteritzats per tres nombres quàntics.
a) el nombre quàntic principal (n)
b) el nombre quàntic azimutal o secundari (l)
c) el nombre quàntic magnètic (m)
El nombre quàntic principal, n, informa de l’energia de l’electró i de la seva
distància més probable al nucli de l’àtom. En el model de l’àtom de Bohr
determinava el radi de l’òrbita; ara determina la distància entre el nucli i els
punts del núvol electrònic en què la probabilitat de trobar l’electró és
màxima.
Teòricament pot valer 1, 2, 3, 4..., ∞, però a la pràctica pren els valors de
n = 1 a n = 7.
El nombre quàntic principal determina el nombre màxim d’electrons que pot
contenir un nivell energètic i que s’expressa amb la fórmula 2n2. El primer
nivell pot contenir 2 × 12 = 2 electrons; el segon, 2 × 22 = 8 electrons; el
tercer, 2 × 32 = 18 electrons; i així successivament.
En cada nivell quàntic principal, els electrons ocupen nivells d’energia lleu-
gerament diferents, anomenats subnivells d’energia. Cada un d’aquests
subnivells es caracteritza pel nombre quàntic azimutal, l, que ens informa
de la forma de l’orbital.
El nombre de subnivells de cada nivell quàntic principal és igual al nombre
que indica el nivell. Així, en el primer nivell quàntic hi ha un únic subnivell;
en el segon, dos subnivells; i així successivament. Els diferents valors que
presenta el nombre quàntic secundari es representen per les lletres s, p, d
i f. Cada lletra representa un orbital amb una forma diferent.
20
U01-Q2B (4M).indd 20 12/1/09 15:27:50

Cada orbital presenta una orientació diferent en l’espai, també quantitzada,

que ve determinada pel nombre quàntic magnètic, m. S’anomena així per- La selecció de les lletres s, p, d i f
què cada electró, en moure’s en el seu orbital, equival a un corrent elèctric no és arbitrària. Són les inicials
que crea un camp magnètic. El nombre quàntic magnètic s’indica amb uns dels termes anglesos sharp (de lí-
subíndexs en el nombre quàntic azimutal, que fan referència a l’orientació nies molt definides), principal (prin-
en l’espai. Així, per exemple, per als orbitals p són possibles tres orientaci- cipals), diffuse (difuses) i funda-
mental (fonamentals), termes amb
ons en l’espai, que s’indiquen amb els subíndexs x, y i z. Els orbitals seran
què els espectroscopistes designa-
p x, p y i p z. ren les ratlles dels espectres dels
El nombre quàntic principal, n, el nombre quàntic secundari, l, i el nombre metalls alcalins.
quàntic magnètic, m, determinen i defineixen totalment cada orbital atòmic.
A més, a cada orbital pot haver-hi dos electrons. S’ha imaginat que l’electró
gira sobre si mateix. Aquest gir o spin (de l’anglès spin, gir), també quantit-
zat, pot ser en sentit horari o en sentit antihorari (Fig. 19). Aquests valors S N
s’expressen dient que l’electró té nombre quàntic de spin (s) + 12 o – 12 .
Girant sobre si mateix, l’electró es comporta com un petit imant amb el seu
pol nord (N) i el seu pol sud (S).
En l’àtom, cada electró es caracteritza per quatre nombres quàntics: el – –

principal, el secundari o azimutal, el magnètic i el de spin.
Per simbolitzar un orbital, s’escriuen junts el nombre quàntic principal i

el nombre quàntic secundari. Així, per exemple, per a l’àtom d’hidrogen
en estat fonamental escriurem 1s. Si aquest electró s’excita i passa al N S
nivell quàntic principal n = 2, subnivell s, el seu símbol serà 2s; i si passa
al nivell quàntic n = 2, subnivell p, el seu símbol serà 2p. 19. Gir d’un electró de spin + 1 (horari) i
2
de spin – 1 (antihorari).
2
12 | La forma dels orbitals

Quina forma té cada un dels orbitals s, p, d i f? Les solucions de l’equació
de Schrödinger per a l’àtom d’hidrogen permeten saber com és la regió de
l’espai en què hi ha un 90 o 99 % de probabilitats de trobar l’electró i de
saber, per tant, quina forma té l’orbital.
Ja hem vist que l’orbital 1s te forma esfèrica (Fig. 18). L’aplicació de l’equa-
ció de Schrödinger a l’orbital 2s condueix a un orbital, també esfèric, de
més radi que l’orbital 1s. Passa el mateix en el cas dels orbitals 3s, 4s, 5s,
6s i 7s. Es pot generalitzar afirmant que tots els orbitals s tenen simetria
esfèrica (Fig. 20).
1s 2s 3s 4s
20. Els orbitals s són esfèrics.
21
U01-Q2B (4M).indd 21 12/1/09 15:27:52

Per al segon nivell quàntic principal, n = 2, de l’àtom d’hidrogen són possi-

bles dos valors del nombre quantic azimutal, s i p. Ja hem dit que si l’elec-
tró ocupa l’orbital 2s, la seva simetria és esfèrica; però que si es troba en
un orbital 2p, el nombre quàntic magnètic pot tenir tres valors diferents,
que corresponen a tres orbitals amb diferent orientació i que se simbolitza
per 2px, 2py i 2pz. Els orbitals p no tenen simetria esfèrica, sinó que són
direccionals: estan orientats en les direccions dels eixos x, y i z. A la figura
21, hem representat els núvols electrònics i les super fícies que comprenen
el 90 % o 99 % de la densitat electrònica d’aquests orbitals.
Z Z Z
X X X
Y Y Y
2Px 2Py 2Pz
21. Els orbitals 2px , 2py i 2pz són direccionals, és a dir, estan orientats en les direccions dels eixos x, y i z. Cada orbital p té un pla de
simetria (que conté el nucli de l’àtom) on la probabilitat de trobar l’electró és nul·la.
Els orbitals 3p, 4p, 5p, 6p i 7p tenen formes semblants a 2p, però volums
creixents amb el nombre quàntic principal.
Si n = 3, hi ha tres subnivells d’energia, indicats per les lletres s, p i d.
L’ocupació dels orbitals 3s i 3p presenta característiques anàlogues a 2s i
2p; i es diferencien únicament en els volums. Per als orbitals 3d són possi-
bles cinc valors del nombre quàntic magnètic, m; i s’originaran, per tant,
cinc orbitals d amb diferent orientació espacial, la representació dels quals
es pot veure a la figura 22.
En general, els orbitals 4d, 5d, 6d i 7d tenen formes semblants a 3d, però
volums creixents.
Per als valors n > 3 apareixen orbitals f amb set possibles valors de m. Hi
haurà, per tant, set orbitals 4f, 5f, 6f i 7f. La seva geometria és molt com-
plicada i no l’hem dibuixat.
Z Z Z Z Z
Y Y Y Y Y
X X X X X
orbital dxy orbital dyz orbital dxz orbital dx2 - y2 orbital d22
22. Representació espacial dels cinc orbitals d.
22
U01-Q2B (4M).indd 22 12/1/09 15:27:58

13 | La mecànica quàntica

en els àtoms polielectrònics
Matemàticament és molt difícil l’aplicació de l’equació de Schrödinger per
a l’àtom d’hidrogen a àtoms polielectrònics. En realitat, es poden escriure
les equacions per als orbitals, però no es poden resoldre. Malgrat això, es
poden generalitzar els resultats obtinguts per a l’àtom d’hidrogen per intro-
ducció successiva d’electrons en l’embolcall, i també es pot obtenir una
descripció molt acceptable dels orbitals dels protons i neutrons dels àtoms
polielectrònics.
Per tant, se suposa que en els àtoms polielectrònics hi ha nivells d’energia
semblants als de l’àtom d’hidrogen. S’omplen els diferents orbitals amb el
nombre necessari d’electrons fins a «construir» l’àtom desitjat. Per omplir
els orbitals se segueixen tres regles impor tants:
1. Els àtoms neutres en estat fonamental tenen els seus electrons en els
orbitals d’energia més baixa que estiguin disponibles. En conseqüència,
els orbitals «s’omplen» segons les seves energies relatives, començant
pels de menys energia.
2. El principi d’exclusió de Pauli afirma que dos electrons en un àtom no
poden tenir els quatre nombres quàntics iguals. Aquest principi, que no
té justificació teòrica, limita el nombre d’electrons que ocupa cada nivell,
cada subnivell i cada orbital. En cada orbital només poden haver-hi dos
electrons. Els dos electrons que ocupen l’orbital tenen els mateixos
nombres quàntics principal, azimutal i magnètic i, perquè es compleixi el
principi d’exclusió de Pauli, un ha de tenir spin + 12 i, l’altre, spin – 12 .
Quan dos electrons ocupen el mateix orbital, es diu que estan aparellats
(també es diu que tenen spins antiparal·lels).
3. La regla de màxima multiplicitat de Hund estableix que per als àtoms
en estat fonamental, en omplir-se orbitals d’energia equivalent –per
exemple, els tres orbitals p–, els spins dels electrons es mantenen desa-
parellats o paral·lels, si és possible. Així, quan s’omplen els orbitals p,
primer entra un electró en l’orbital px; després un altre en py; i, finalment,
un altre en pz. Els tres presenten spins paral·lels. Els electrons quar t,
cinquè i sisè entren amb spin antiparal·lel, respectivament, en cada un
dels tres orbitals p semiocupats.
14 | Nivells d’energia en els orbitals

Per omplir els orbitals atòmics hem de conèixer l’energia relativa de cada
un d’aquests. Recordem que l’energia d’un orbital està determinada pels Els electrons dels subnivells s, p, d
nombres quàntics n i l. Experimentalment, es comprova que l’ordre d’ener- i f ocupen els orbitals s, p, d i f.
gia creixent dels orbitals en els àtoms polielectrònics neutres és:
1s, 2s, 2p, 3s, 3p, 4s, 3d, 4p, 5s, 4d, 5p, 6s, 4f, 5d, 6p, 7s, 5f, 6d.
En el diagrama de la figura 23 hem representat l’ordre en què s’omplen els
orbitals dels àtoms en estat neutre. Obser va que les diferències d’energia
en els valors alts del nombre quàntic principal són molt petites; i els elec-
trons que ocupen cer ts subnivells d’un nivell quàntic inferior poden tenir
més energia que altres electrons que ocupen subnivells d’un nivell quàntic
superior. Per exemple, els electrons que omplen els orbitals 3d tenen més
energia que els que omplen l’orbital 4s; i els que omplen els orbitals 4f,
més energia que els de l’orbital 6s.
23
U01-Q2B (4M).indd 23 12/1/09 15:27:58

7p
6d
7s 5f
6p
5d
6s 4f
5p
4d
5s
4p
3d
4s
3p
3s
Energia
7s 7p 2p
6d 2s
6s 6p
5s 5p 5d 5f
4s 4p 4d 4f
3s 3p 3d
2s 2p
1s
1s
24. Per recordar l’ordre amb què s’omplen
els orbitals atòmics (ordre creixent
d’energia), proposem memoritzar aquest
esquema.
Les fletxes indiquen l’ordre amb què 23. Energies relatives dels orbitals en els àtoms neutres i aïllats. Els electrons ocupen
s’omplen els orbitals d’un àtom neutre. l’orbital disponible d’energia més baixa. Es representa cada orbital amb un quadrat.
15 | Configuracions electròniques
La configuració electrònica d’un àtom és la representació de la distribució
dels electrons en els diferents orbitals de l’àtom. Per fer la representació
electrònica d’un àtom en estat fonamental, es recorre als principis de cons-
trucció explicats anteriorment.
S’escriu la configuració electrònica amb el nombre quàntic principal seguit
del nombre quàntic secundari, amb un exponent que indica el nombre
d’electrons en els orbitals del subnivell. Així, l’àtom d’hidrogen en estat
fonamental presenta la configuració electrònica següent:
Nombre d’electrons
Nombre quàntic principal 1s1
Subnivell (o orbital)
L’àtom d’heli, He, (Z = 2), té una configuració electrònica 1s2 . En el primer
nivell energètic no hi caben més electrons: l’àtom d’heli queda complet.
La configuració electrònica del liti, Li, (Z = 3), és 1s2 2s1. El liti, en estat fona-
mental, té dos electrons en l’orbital s del primer nivell quàntic principal i un
electró en l’orbital s del segon nivell quàntic principal.
24
U01-Q2B (4M).indd 24 12/1/09 15:27:59

El beril·li, Be, (Z = 4), té una configuració electrònica 1s2 2s2, amb la qual
cosa es completa l’orbital 2s.
Amb el bor, B, (Z = 5), comença a ocupar-se un dels orbitals p: 1s2 2s2 2p1.
En el carboni, nitrogen, oxigen, fluor i neó s’omplen els orbitals 2p. D’acord
amb la regla de Hund, en primer lloc s’ocupen els orbitals buits i després
es completen amb un electró cada un dels orbitals semiocupats.
Les configuracions electròniques són les següents:
Carboni, C, (Z = 6): 1s2 2s2 2p2
Nitrogen, N, (Z = 7): 1s2 2s2 2p3
Oxigen, O, (Z = 8): 1s2 2s2 2p4
Fluor, F, (Z = 9): 1s2 2s2 2p5
Neó, Ne, (Z = 10): 1s2 2s2 2p6
En l’àtom de neó es completa el segon nivell quàntic principal i el nou elec-
tró ocupa l’orbital 3s. Els àtoms de sodi, amb un total d’onze electrons,
presenten la configuració electrònica següent:
Sodi, Na, (Z = 11): 1s2 2s2 2p6 3s1
Així es van ocupant els orbitals del tercer nivell quàntic principal fins a arri-
bar a l’argó:
Argó, Ar, (Z = 18): 1s2 2s2 2p6 3s2 3p6
Hidrogen
Quan els orbitals s i p del tercer nivell quàntic estan complets, els nous
1s1
electrons no ocupen l’orbital 3d, sinó que s’omple primer el 4s, de menys
energia, i només a par tir d’aquest moment s’ocupen els cinc orbitals 3d, Heli
de més energia. 1s2
Liti
Així, la configuració de l’escandi és la següent: 2 1
1s 2s
Escandi, Sc, (Z = 21): Beril·li
1s 2s 2p 3s 3p 4s 3d
2 2 6 2 6 2 1 1s2 2s2
Bor
o bé:
1s2 2s2 2p1
[Ar] 4s2 3d1 Carboni
1s2 2s2 2p1x 2p1y
L’última expressió és una forma simplificada d’indicar la configuració elec- Nitrogen
trònica de l’escandi. Aquesta fórmula és de validesa general: s’escriu entre 1s2 2s2 2p1x 2p1y 2p1z
parèntesis el símbol del gas noble anterior (que resumeix la configuració Oxigen
precedent) i, a continuació, la configuració restant. 2 2 2 1 1
1s 2s 2px 2py 2pz
D’aquesta manera es construeixen les configuracions electròniques de tots Fluor
els elements. Per escriure-les, cal tenir en compte la regla indicada en la 1s2 2s2 2p2x 2p2y 2p1z
figura 24. Cal advertir que alguns elements presenten desviacions a aques- Neó
ta regla, que s’estudiaran en cursos més avançats. 1s2 2s2 2p2x 2p2y 2p2z
Les propietats dels elements químics depenen de la seva configuració
electrònica, especialment aquelles que són característiques d’àtoms 25. Una altra manera de simbolitzar la
configuració electrònica consisteix a
individuals. representar cada orbital amb un quadrat,
A continuació, s’estudien algunes de les propietats més significatives dels en l’interior del qual es distribueixen
fletxes que representen electrons, que
àtoms que varien sistemàticament al llarg de la taula periòdica. Aquestes poden ser del mateix sentit (spins
propietats són el radi atòmic i el radi iònic, l’energia d’ionització, l’afinitat paral·lels) o de sentit contrari (spins
electrònica i l’electronegativitat. antiparal·lels).
25
U01-Q2B (4M).indd 25 12/1/09 15:28:00

16 | Radi atòmic i radi iònic
| Radi atòmic
La mida dels àtoms d’un element és una propietat important, ja que afecta
el seu caràcter químic.
La mida dels àtoms és difícil de determinar perquè els electrons no estan
situats a distàncies fixes del nucli, sinó que la regió en què és més proba-
ble trobar l’electró és relativament àmplia.
Amb tot, és possible assignar als àtoms radis atòmics, els quals n’indi-
quen la mida aproximada. El radi atòmic d’un element correspon a la meitat
de la distància que separa els centres de dos àtoms veïns, coneguda, per
exemple, per difracció de raigs X. En la figura 26 s’han dibuixat a escala els
volums atòmics dels elements representatius i s’han indicat els valors dels
radis atòmics en nm.
H
0,0030
Li Be B C N O F
0,123 0,089 0,080 0,077 0,070 0,066 0,064
Na Mg Al Si P S CI
0,157 0,136 0,125 0,117 0,110 0,101 0,099
K Ca Ga Ge As Se Br
0,203 0,174 0,125 0,122 0,121 0,117 0,114
Rb Sr In Sn Sb Te I
0,216 0,191 0,150 0,140 0,140 0,137 0,133
26. Representació dels volums dels àtoms dels elements representatius que
corresponen als cinc primers períodes. Sota el símbol de cada àtom hi figura el radi
atòmic en nanòmetres.
26
U01-Q2B (4M).indd 26 12/1/09 15:28:07

En el mateix període els radis atòmics dels elements representatius

decreixen d’esquerra a dreta.
Això és degut al fet que augmenta la càrrega nuclear efectiva al llarg del
període i, per tant, en ser més gran l’atracció sobre els electrons de l’em-
bolcall, els radis atòmics disminueixen.
En baixar per un mateix grup, els radis atòmics augmenten ja que, si bé
augmenta la càrrega nuclear i, en conseqüència, l’atracció sobre els elec-
trons, predomina l’efecte d’afegir noves capes d’electrons progressivament
més distanciades del nucli de l’àtom.
Els radis atòmics dels elements de transició són relativament més petits
que els dels altres àtoms; i disminueixen d’esquerra a dreta de la taula
periòdica, perquè la càrrega nuclear augmenta i, en canvi, els electrons van
omplint els orbitals d interns, en lloc d’ocupar orbitals externs. Aquest
efecte s’accentua encara més en els lantànids, perquè s’hi ocupen els
orbitals 4f, encara més interns. Aquesta disminució molt accentuada del
radi d’aquests elements es coneix amb el nom de contracció dels lantà-
nids. En la figura 27 es pot obser var com varia el volum atòmic dels ele-
ments en funció del nombre atòmic.
Volum atòmic
Cs
Rb
Na
Li
0 10 2 0 30 40 50 60 70 80 90
Nombre atòmic (Z)
27. Variació del volum atòmic amb el nombre atòmic. En el gràfic destaca el considerable
volum que presenten els àtoms dels metalls alcalins. Dins de cada període, el volum
atòmic més gran correspon als elements alcalins; i, el més petit, als gasos nobles.
| Radis iònics
Quan un àtom s’ionitza modifica el seu volum, que disminueix en perdre
electrons i augmenta en guanyar-los.
Així, el radi d’un catió és més petit que el de l’àtom neutre corresponent; i
el de l’anió, més gran. Aquest fet s’entén fàcilment si tenim en compte les
forces electrostàtiques que el nucli exerceix sobre els electrons. En un ió
positiu, el nucli actua sobre un nombre més petit d’electrons que en l’àtom
neutre, i això por ta al fet que el núvol electrònic s’apropi més al nucli.
Passa totalment al contrari en el cas dels ions negatius, en què hi ha una
expansió del núvol electrònic (Fig. 28).
27
U01-Q2B (4M).indd 27 12/1/09 15:28:08

Na Mg Al Si P S CI
0,157 0,136 0,125 0,117 0,110 0,101 0,099
Na + Mg 2 + Al 3 + Si 4 + P 3– S 2– CI –
0,095 0,065 0,050 0,041 0,212 0,184 0,181
28. Els cations tenen un volum (i per tant, un radi iònic) més petit que els corresponents
àtoms neutres i molt més petit com més gran és la seva càrrega. Els anions tenen un radi
iònic més gran que els corresponents àtoms neutres i molt més gran com més elevada és
la seva càrrega elèctrica. Els radis estan expressats en nanòmetres.
17 | Energia d’ionització
L’energia d’ionització (EI), o també potencial d’ionització (PI), és
Recorda que una configuració elec- l’energia mínima necessària per arrencar un electró d’un àtom en fase gaso-
trònica en estat fonamental és la sa i en estat fonamental. L’electró arrencat és el més allunyat del nucli.
distribució de mínima energia dels
electrons en l’àtom. L’àtom neutre que ha perdut un electró s’ha ionitzat o cationitzat, i s’ha
conver tit en un ió positiu o catió.
Taula 1 Si l’electró arrencat correspon a un àtom neutre es parla de la primera

energia d’ionització o primer potencial d’ionització. Un cop separat un
Energies d’ionització des de Z = 1
fins a Z = 20 (en kJ mol–1) electró d’un àtom polielectrònic, és possible arrencar un segon electró,
1a energia 2a energia 3a energia un tercer electró, etc. Llavors es parla de segona energia d’ionització,
d’ionització d’ionització d’ionització
tercera energia d’ionització, etc., respectivament. Naturalment, l’energia
H 1312 necessària per arrencar successius electrons és cada cop més gran
He 2371 5247 (vegeu taula 1).
Li 520 7297 11810
Els valors de l’energia d’ionització, que s’expressen en eV àtom–1 o en kJ
Be 900 1757 14840
per mol d’àtoms, depenen:
B 800 2430 3659
C 1086 2352 4619

a) De la càrrega del nucli de l’àtom.
N 1402 2857 4577 b) De l’efecte de l’apantallament que experimenten els electrons més
O 1314 3391 5301 externs a causa dels electrons més interns de l’àtom.
F 1681 3375 6045 c) De la grandària de l’àtom.
Ne 2080 3963 6276 d) De la classe d’orbital (s, p, d o f) del qual s’arrenca l’electró.
Na 495,8 4565 6912
D’acord amb aquests factors, la primera energia d’ionització augmenta
Mg 737,6 1450 7732
d’esquerra a dreta al llarg d’un període perquè creix en el mateix sentit la
Al 577,4 1816 2744
càrrega nuclear i disminueix el radi atòmic. Per tant, els electrons són
Si 786,2 1577 3229
atrets més for tament pel nucli i resulten més difícils d’arrencar. En canvi,
P 1012 1896 2910 disminueix en baixar per un grup perquè el volum atòmic augmenta i, en
S 999,6 2260 3380 estar l’electró més allunyat del nucli, és atret amb una força més petita.
Cl 1255 2297 3850
En la figura 29 s’ha representat la periodicitat de la primera energia d’ionit-
Ar 1520 2665 3947
zació en variar el nombre atòmic. Dins de cada període s’aprecien valors
K 418,8 3069 4600
màxims per als gasos nobles, a causa de l’estabilitat de la seva configura-
Ca 589,5 11464 4941
ció electrònica; i valors mínims per als elements del grup 1 (metalls
28
U01-Q2B (4M).indd 28 12/1/09 15:28:10

alcalins), perquè tenen un sol electró en l’últim nivell situat a més distància
del nucli i pateixen l’efecte d’apantallament dels electrons restants amb L’EI és una magnitud relativament
configuració de gas noble. fàcil de mesurar experimentalment
mitjaçant l’estudi i la interpretació
L’energia d’ionització és una magnitud impor tant, ja que proporciona una dels espectres atòmics.
mesura quantitativa de l’estabilitat de l’estructura electrònica dels àtoms
d’un element.
Els elements que tenen baixa energia d’ionització presenten un compor ta-
ment químic metàl·lic. Són elements metàl·lics els alcalins, els alcalinoter-
ris, els de transició, els lantànids i els actínids. Els elements d’elevada
energia d’ionització són els no-metalls.
Primer potencial d’ionització / MJ mol-1
2,5 He
Ne
2,0
Ar
1,5 Kr
Xe
Rn
1,0
0,5
Li Na K Rb Cs
0 10 20 30 40 50 60 70 80 90
Nombre atòmic (Z)
29. Variació de la primera energia d’ionització amb el nombre atòmic.
E X empl E
4. L’energia d’ionització, EI, del sodi és de 5,15 eV/àtom. Indica, després de fer els càlculs necessaris,
si la llum ultraviolada, en incidir sobre els àtoms de sodi gasosos i en estat fonamental, provocarà
la seva ionització.
El procés d’ionització del sodi és Na(g) Na+(g) + 1e
L’energia d’ionització del sodi expressada en J/àtom és:
5,15 eV
EI =
àtom
Si la ionització del sodi té lloc mitjançant una radiació electromagnètica, cada fotó d’aquesta radiació ha
de tenir com a mínim una energia de 8,24 x 10–19 J.
La freqüència d’aquesta radiació és:

Si obser vem l’espectre electromagnètic de la figura 2, deduïm que els fotons de la llum ultraviolada de
ν = 1,24 × 1015 s–1 (o més gran) provocaran la ionització dels àtoms de sodi.
29
U01-Q2B (4M).indd 29 12/1/09 15:28:11

18 | Afinitat electrònica
L’afinitat electrònica (AE) o energia d’anionització d’un àtom és la variació
d’energia que es produeix en l’addició d’un electró a l’àtom en estat fona-
mental i en fase gasosa per formar l’anió corresponent:
E(g) + e E–(g)
L’addició d’un nou electró a l’anió format E–(g) + e E2–

(g)
permet parlar
d’una segona energia d’anionització i així successivament.
L’afinitat electrònica, igual que l’energia d’ionització, s’expressa en eV per
àtom o, quan es considera un mol d’àtoms, en kJ per mol d’àtoms.
En la taula 2, hi figuren les afinitats electròniques dels halògens.
Taula 2
Afinitats electròniques Els valors negatius de l’energia d’anionització indiquen que l’àtom de l’ele-
ment cedeix energia en addicionar l’electró. Són elements d’elevada afinitat
dels halògens
electrònica. Els valors positius indiquen que s’ha de comunicar energia a
kJ/mol l’àtom perquè addicioni l’electró. Són elements de poca afinitat electrònica.
F –328
Així, el grup dels halògens té una elevada afinitat electrònica perquè els
Cl –348 seus àtoms cedeixen relativament molta energia quan capten un electró.
Br –325 Per exemple, en el procés d’anionització del fluor F + e F– es desprenen
I –295 328 kJ mol (AE = –328 kJ mol ) i en el del clor Cl + e
–1 –1
Cl– es despre-
nen 348 kJ mol . En canvi, l’anionització del beril·li, Be + e
–1
Be–, neces-
sita apor tar 240 kJ mol . La raó d’aquest compor tament diferent està en
–1
el fet que els halògens, en captar un electró, adquireixen la configuració del

gas noble, molt estable. Els halògens són els elements amb afinitats elec-
tròniques més negatives. Al contrari, els elements del grup 2 ja tenen un
subnivell complet, el ns, i per tant, se’ls ha de comunicar energia per col·
locar nous electrons.
Els gasos nobles també tenen afinitats electròniques positives.
La periodicitat de l’energia d’anionització en la taula periòdica no és tan
clara com la del potencial d’ionització: en general augmenta d’esquerra a
dreta al llarg d’un període i disminueix en baixar per un grup.
19 | Electronegativitat
La doble característica dels àtoms potencial d’ionització - afinitat electròni-
ca pot concretar-se en una sola magnitud anomenada electronegativitat.
L’electronegativitat d’un element representa la tendència dels seus àtoms
a atraure electrons quan estan combinats amb àtoms d’un altre element.
L’electronegativitat dels elements té molta impor tància a l’hora d’establir
el tipus d’enllaç entre els àtoms.
Els elements amb potencial d’ionització i afinitat electrònica elevada (molt
negativa) són molt electronegatius i de caràcter no metàl·lic. En canvi, els
elements amb potencial d’ionització i afinitat electrònica baixes (positiva o
poc negativa) són poc electronegatius (diem que són electropositius) i de
caràcter metàl·lic.
El fluor és l’element més electrone-
gatiu; el franci i el cesi els més Els valors de l’electronegativitat s’expressen amb nombres abstractes, en
electropositius. els quals influeixen el potencial d’ionització i l’afinitat electrònica. Aquest
conjunt de valors constitueix una escala d’electronegativitats. La
30
U01-Q2B (4M).indd 30 12/1/09 15:28:11

més utilitzada és la del químic nord-americà Linus Pauling. Va calcular

l’electronegativitat de cada àtom comparant les energies d’enllaç de diver-
ses molècules que contenien aquest àtom. En l’escala de Pauling, s’assig-
na al fluor, l’element amb més poder d’atracció d’electrons, el valor de 4,0;
i amb referència a aquest es comparen els valors d’electronegativitat dels
àtoms dels altres elements. El franci i el cesi són els elements menys elec-
tronegatius ja que tenen una electronegativitat de 0,7. A la figura 30 estan
representades les electronegativitats dels elements. L’altura del bloc que
representa a cada element és proporcional a la seva electronegativitat.
30. Representació de les

electronegativitats dels elements.
L’electronegativitat és un concepte molt eficaç per descriure qualitativa-

ment com estan compar tits els electrons en un enllaç entre dos àtoms
diferents.
Electronegativitat: augmenta
Energia d’ionització: augmenta
Electroafinitat: augmenta
Radi atòmic: disminueix
Energia d’ionització: disminueix
1 18
Electronegativitat: disminueix
Electroafinitat: disminueix
2 13 14 15 16 17
Radi atòmic: augmenta
31. Variació de les principals propietats

atòmiques dels elements representatius.
31
U01-Q2B (4M).indd 31 12/1/09 15:28:13

Un gran científic: Linus Carl Pauling

DOCU M E N T
Linus Carl Pauling (1901-1994), químic nord-americà. Estudià al

California Institut of Technology i després a Munic.
Pauling és l’única persona que, fins ara, ha rebut dos premis Nobel a
títol individual, el de química en 1954 i el de la Pau en 1963. En 1970
va rebre el Premi Lenin de la Pau.
El 1939, com a resultat dels seus estudis i investigacions, va publicar
The Nature of the Chemical Bond (La naturalesa de l’enllaç químic), un
dels llibres més impor tants de la història de la química.
Malgrat que han passat 60 anys des de la seva publicació i s’han fet
estudis més profunds sobre l’enllaç químic, bàsicament, moltes idees
de Pauling segueixen vigents.
Basant-se en la doble naturalesa de l’electró, ona-corpuscle, teoria Linus C. Pauling.
desenvolupada per Louis De Broglie, Pauling va aplicar les idees de la
mecànica quàntica a l’estructura de les molècules. Els electrons són els
responsables de l’enllaç químic entre els diferents àtoms. Per trencar l’enllaç i separar els àtoms, cal
comunicar energia.
La teoria de Pauling va relacionar l’estructura subatòmica de la matèria amb les seves propietats macros-
còpiques.
L’aplicació de la mecànica quàntica li va permetre explicar per què els quatre enllaços de l’àtom de car-
boni estaven orientats simètricament cap als vèr texs d’un tetraedre.
Pauling va elaborar una escala d’electronegativitats en què el fluor és l’element més electronegatiu.
En aquesta escala s’assigna al fluor el valor 4 i amb referència a aquest es comparen els valors de l’elec-
tronegativitat dels àtoms dels altres elements.
Va preveure, el 1930, que es podrien obtenir compostos estables de fluor amb un gas noble de massa
molecular elevada. Uns 30 anys després, l’obtenció de compostos estables de fluor i xenó va confirmar
les seves prediccions.
Recentment s’han obtingut compostos de sofre i kriptó. En el camp de la bioquímica les apor tacions de
Pauling també van ser molt impor tants. Es va interessar per l’estudi de l’hemoglobina, la molècula que
transpor ta l’oxigen a la sang, i va descobrir l’estructura en hèlix anomenada alfa (α) de les proteïnes.
Durant la seva vida va alternar la investigació i la docència. La seva obra Química general (1947) és un
dels millors llibres de text que durant molts anys van fer ser vir els estudiants universitaris del primer curs
de ciències químiques.
Pauling va ser un gran lluitador contra les proves nuclears. Després de rebre el primer premi Nobel, el
matrimoni Pauling es va dedicar a lluitar per la pau al món. El 1958 es van recollir 11 000 firmes de cien-
tífics de tot el món que van ésser lliurades al secretari general de les Nacions Unides, sol·licitant l’acaba-
ment de les proves de fisió nuclear. El mateix any, va publicar el llibre No more war! (No més guerra!) per
la qual cosa li fou atorgat el premi Nobel de la Pau.
32
U01-Q2B (4M).indd 32 12/1/09 15:28:13

20 | Les propietats químiques en els blocs del

sistema periòdic
| Elements del bloc s (grups 1 i 2)

Els elements representatius del bloc s són metalls, la configuració electrò- 1 2
nica més externa dels quals és ns1 (metalls alcalins) o ns2 (metalls alcali- 1 1,0079
-259,34
noterris). Són elements amb baixes energies d’ionització i electronegativi- 1 H -252,87
0,09
tat. Ambdues propietats disminueixen en baixar pel grup. HIDROGEN

3 6,941 4 9,0122
180,54 1287
Són metalls que presenten una gran reaccionabilitat i això determina que 2 Li 1342
0,53 Be 2471
1,85
no es trobin en estat natiu. LITI BERIL·LI

11 22,9898 12 24,3050
97,72 650
Els metalls alcalins (grup 1) reaccionen vigorosament amb l’aigua. La reac- 3 Na 883
0,97 Mg 1090
1,74
ció del sodi amb l’aigua: SODI MAGNESI

19 39,0983 20 40,078
63,28 842
2 Na(s) + 2 H2O(l) 2 NaOH(aq) + H2(g) 4 K 759
0,86 Ca 1484
1,55
POTASSI CALCI
és tan exotèrmica que la calor que allibera fon el metall i fins i tot arriba a 37 85,4678 38 87,62
39,31 777
inflamar l’hidrogen desprès. La formació de l’hidròxid de sodi es posa de 5 Rb 688
1,53 Sr 1382
2,54
manifest perquè l’aigua del vas, a la qual s’ha afegit unes gotes de fenol RUBIDI ESTRONCI
ftaleïna, es tenyeix de color violat. 55 132,9054 56

28,44
137,327
727
6 Cs 671
1,87 Ba 1897
3,5
La reacció del potassi amb l’aigua: CESI BARI
87 (223) 88 (226)
27 700
2 K(s) + 2 H2O(l) 2 KOH(aq) + H2(g) 7 Fr 677

Ra 1140
5,0
FRANCI RADI
és encara més violenta i es produeix sempre la inflamació explosiva de

32. Elements del bloc s.
l’hidrogen desprès.
La reaccionabilitat amb l’aigua augmenta en baixar pel grup. El cesi reacci-
ona de forma altament explosiva.
Els elements del grup 2 (a excepció del beril·li) també reaccionen amb l’ai-
gua (el magnesi lentament i amb l’aigua bullint).
Formen gairebé exclusivament compostos iònics, a excepció del beril·li. Aquest
element, a causa del seu volum atòmic relativament petit, atrau amb més
intensitat els electrons i, en conseqüència, presenta el potencial d’ionització
més elevat del bloc. Per aquesta raó, forma sovint compostos covalents. 13 14 15 16 17
| Elements del bloc p (grups 13, 14, 15, 16 i 17) 5 10,811 6 12,011 7 14,0067 8 15,9994 9 18,9984
2075 diamant 3550 -210,00 -218,79 -219,62
Els elements del bloc p es caracteritzen perquè presenten una gradació B 4000
2,34 C 4492
3,15 N -195,80
1,25 O -182,95
1,43 F -188,12
1,69
més brusca de les propietats físiques i químiques que els dels altres blocs, BOR CARBONI NITROGEN OXIGEN FLUOR
13 26,9815 14 28,0855 15 30,9738 16 32,066 17 35,4527
a causa sobretot del fet que en aquest bloc es passa dels elements metàl· 660,32 1414 44,15 115,21 -101,5
lics als no metàl·lics (línia de traç gruixut de la taula periòdica).

Al 2519
2,70 Si 3265
2,33 P 280,4
1,82 S 444,60
2,07 Cl -34,04
3,21
ALUMINI SILICI FÒSFOR SOFRE CLOR
31 69,723 32 72,61 33 74,9216 34 78,96 35 79,904
Els elements situats a l’esquerra del bloc p (Fig. 33) tenen un potencial 29,76 938,25 (SUBL.)614 221 -7,2
d’ionització relativament baix i, per tant, tenen algunes de les propietats Ga 2204
5,91 Ge 2833
5,32 As 5,73 Se 685
4,79 Br 58,78
3,12
GAL·LI GERMANI ARSÈNIC SELENI BROM
característiques dels metalls del bloc s, encara que són menys reactius. El 49 114,818 50 118,710 51 121,760 52
156,60 231,9 630,63
127,60 53 126,9045
449,51 113,7
bor és l’element d’aquest grup amb unes propietats més diferents dels In 2072
7,31 Sn 2602
5,75 Sb 1587
6,69 Te 988
6,24 I 184,4
4,93
altres i són característiques d’un element semimetàl·lic. INDI ESTANY ANTIMONI TEL·LURI IODE
81 204,3833 82 207,2 83 208,9804 84 (209) 85 (210)
304 327,46 271,4 254 302,33
Les analogies entre els elements del grup 14 no són gaire notòries. El car- Tl 1473
11,85 Pb 1749
11,35 Bi1564
9,75 Po 962
9,32 At 7
boni és un no-metall que presenta la par ticularitat de formar amb si mateix TAL·LI PLOM BISMUT POLONI ÀSTAT
cadenes molt llargues. El silici és un no-metall amb algunes propietats 33. Elements del bloc p.
33
U01-Q2B (4M).indd 33 12/1/09 15:28:15

metàl·liques. Pot formar cadenes amb el carboni, encara que de molta

menys longitud. El germani és un semimetall típic.
Finalment, l’estany i el plom són metalls: presenten brillantor metàl·lica,
són mal·leables i condueixen l’electricitat; però són menys reactius que els
del bloc s i que molts altres del bloc d.
En el grup 15 s’accentuen les propietats no metàl·liques. El nitrogen i el
fòsfor són no-metalls i la seva química està governada pels cinc electrons
de valència ns2 np3. L’arsènic i l’antimoni són semimetalls i només el bis-
mut es pot considerar un metall.
Els elements dels grups 16 i 17 són típicament no-metalls: potencial d’io-
nització alt i afinitat electrònica elevada. Són elements molt
electronegatius.
| Elements del bloc d (elements de transició)

Tots els elements del bloc d (Fig. 36) són metalls. Els que estan situats
més a l’esquerra del bloc són reactius i s’assemblen als metalls del bloc s.
En canvi, els de la dreta (com per exemple el coure o l’or) són menys reac-
tius i la seva química s’assembla més a la dels metalls poc actius del bloc
p. El coure, la plata i l’or són mal·leables, dúctils i es poden presentar
lliures en la natura, és a dir, sense combinar.
Les propietats dels elements del bloc d són de transició entre les del bloc
s i les del bloc p, d’aquí el nom de metalls de transició.
34. Bismut: és un element metàl·lic 35. Mercuri: és l’únic metall líquid a

platejat tirant a rosat. No es poden temperatura ordinària (sovint el cesi, el
aprofitar les singularitats de les seves gal·li i el franci es consideren líquids
propietats físiques a causa de la seva perquè es fonen al voltant dels 28 °C).
escassetat i la seva poca resistència El mercuri i els seus compostos són
mecànica. S’utilitza en els camps de tòxics. El metall contamina alguns peixos
l’enginyeria nuclear, en el mesurament de comestibles a causa de la concentració de
camps magnètics, en la construcció de residus industrials i agrícoles a l’aigua del
termopiles solars i en la preparació mar.
d’aliatges amb una fusió molt baixa.
Els volums atòmics, en el bloc d, disminueixen al llarg d’un període a causa

de l’augment de la càrrega nuclear.
34
U01-Q2B (4M).indd 34 12/1/09 15:28:16

Un dels trets més característics dels elements del bloc d és que originen
una gran varietat de cations amb diferent càrrega, per exemple Fe2+, Fe3+,
Cu+, Cu2+, V2+, V3+, etc.
21 44,9559 22 47,867 23 50,9415 24 51,9961 25 54,9380 26 55,845 27 58,9332 28 58,6934 29 63,546 30 65,39
1541 1668 1910 1907 1246 1538 1495 1455 1084 419,53
Sc 2830
2,99 Ti 3287
4,54 V 3407
6,11 Cr
2671
7,19
2061
7,43 Mn Fe 2861
7,87 Co 2927
8,9 Ni
2913
8,90 Cu 2562
8,96 Zn 907
7,13
ESCANDI TITANI VANADI CROM MANGANÈS FERRO COBALT NÍQUEL COURE ZINC
39 88,9059 40 91,224 41 92,9064 42 95,94 43 (99) 44 101,07 45 102,9055 46 106,42 47 107,8682 48 112,411
1526 1855 2477 2623 2157 2334 1964 1554,9 961,78 321,07
Y 3336
4,47 Zr 4409
6,51 Nb 4744
8,57 Mo 4639
10,22 Tc 4625
11,5 Ru 4150
12,41 Rh 3695
12,41 Pd 2963
12,02 Ag 2162
10,50 Cd767
8,65
ITRI ZIRCONI NIOBI MOLIBDÈ TECNECI RUTENI RODI PAL.LADI PLATA CADMI
57 71 72 178,49 73 180,9479 74 183,84 75 186,207 76 190,23 77 192,22 78 195,08 79 196,9665 80 200,59
2233 3017 3422 3186 3033 2446 1768,4 1064,18 -38,83
La-Lu Hf 4603
13,31 Ta 5458
16,65 W 5655
19,3 Re 5596
21,02 Os 5012
22,57 Ir 4428
22,42 Pt 3825
21,45 Au 2856
19,3 Hg 356,73
13,55
HAFNI TÀNTAL TUNGSTÈ RENI OSMI IRIDI PLATÍ OR MERCURI
89 103 104 (261) 105 (262) 106 (263) 107 (262) 108 (265) 109 (266) 110 111 112
Ac-Lr Rf Db Sg Bh Hs Mt Uun Uuu Uub

RUTHERFORDI DUBNI SEABORGI BOHRI HASSI MEITNERI UNUNNILI UNUNUNI UNUNBI
36. Elements del bloc d.
| Elements del bloc f (lantànids i actínids)

Tots són metalls típics. La seva característica més impor tant és la gran
semblança que presenten entre si, que és deguda al fet que els electrons
se situen en els orbitals interns f, cosa que fa que es produeixin només
petits canvis en els radis atòmics i iònics. A més, les propietats químiques,
que depenen dels electrons més exteriors, varien encara menys quan hi ha
estructures electròniques anàlogues.
57 138,9055 58 140,12 59 140,9076 60 144,24 61 (147) 62 150,36 63 151,965 64 157,25 65 158,9253 66 162,50 67 164,9303 68 167,26 69 168,9342 70 173,04
920 799 931 1016 1042 1072 822 1314 1359 1411 1472 1529 1545 824
6 La 3455
6,14 Ce 3424
6,77 Pr3510
6,77 Nd 3066
7,01 Pm 7,26 Sm 7,52 Eu
- 3000 1790 1596
5,24 Gd 3264
7,90 Tb
3221
8,23 Dy 2561
8,55 Ho 2694
8,80 Er 2862
9,06Tm 1946
9,32 Yb 1194
6,90
LANTANI CERI PRASEODIMI NEODIMI PROMETI SAMARI EUROPI GADOLINI TERBI DISPROSI HOLMI ERBI TULI ITERBI
89 (227) 90 232,0381 91 231,0359 92 238,0289 93 (237) 94 (244) 95 (243) 96 (247) 97 (247) 98 (251) 99 (252) 100 (257) 101 (258) 102 (259)
1051 1750 1572 1135 644 640 1176 1345
7 Ac 3200
Th 4788
11,72 Pa
15,37
4131
19,95 U Np 3902
20,25 Pu 3228
19,84 Am 2607
13,67 Cm13,51 Bk Cf Es Fm Md No
ACTINI TORI PROTOACTINI URANI NEPTUNI PLUTONI AMERICI CURI BERKELI CALIFORNI EINSTEINI FERMI MENDELEVI NOBELI
37. Elements del bloc f.
| Gasos nobles
El grup 18 està constituït pels gasos nobles: heli, neó, argó, criptó, xenó i
radó.
Inicialment els químics van anomenar aquests elements gasos iner ts, per-
què no es coneixien combinacions d’aquests elements amb d’altres. La
seva configuració electrònica els confereix una gran estabilitat.
No obstant això, el 1962, el químic canadenc Neil Bar tlett va obtenir tetra-
fluorur de xenó (XeF4). Actualment es coneixen altres compostos de xenó i
també de criptó i radó. Per aquesta raó, es prefereix anomenar-los gasos
nobles, en lloc de gasos iner ts.
Malgrat la seva baixa reactivitat, tenen bastants aplicacions, especialment

en aquells processos que requereixen atmosferes iner tes.
35
U01-Q2B (4M).indd 35 12/1/09 15:28:18

R E SU M
La teoria quàntica, iniciada l’any 1900 pel físic Per omplir els orbitals atòmics cal conèixer l’energia
alemany Max Planck, interpreta el fet que els àtoms relativa de cada un. L’ordre d’energia creixent als
originin espectres d’emissió i d’absorció. Segons àtoms polielectrònics neutres és: 1s, 2s, 2p, 3s, 3p,
aquesta teoria, es considera que una par tícula 4s, 3d, 4p, 5s, 4d, 5p, 6s, 4f, 5d, 6p, 7s, 5f, 6d.
material emet o absorbeix energia radiant de mane-
ra discontínua mitjançant “grànuls” o corpuscles
Propietats atòmiques periòdiques. Les més signi-
elementals. Cada un d’aquests corpuscles s’ano-
ficatives són: el radi atòmic i el radi iònic, l’energia
mena quàntum d’energia o fotó. L’energia d’un
d’ionització, l’afinitat electrònica i l’electrone-
fotó és ε = h ν. gativitat.
Cada electró amb una energia característica ocupa En un mateix període, els radis atòmics dels ele-
preferentment una determinada regió de l’espai al ments representatius decreixen d’esquerra a
voltant del nucli de l’àtom. Aquesta regió rep el nom dreta.
d’orbital atòmic.
Quan un àtom s’ionitza, modifica el seu volum, que

En l’àtom, cada electró té quatre nombres quàntics: disminueix en perdre electrons i augmenta en gua-
el principal, el secundari o azimutal, el magnètic i nyar-los.
el de spin.
L’energia d’ionització (EI) o potencial d’ionització

Els àtoms neutres en estat fonamental tenen els (PI) és l’energia mínima necessària per arrencar un
electrons als orbitals d’energia més baixa electró d’un àtom en fase gasosa i en estat fona-
disponibles. mental. L’electró arrencat és el més allunyat del
nucli. Els valors de l’energia d’ionització s’expres-
El principi d’exclusió de Pauli afirma que dos elec- sen en eV/àtom o en kJ per mol d’àtoms.
trons en un àtom no poden tenir els quatre nom-
bres quàntics iguals. A cada orbital només hi pot L’afinitat electrònica (AE) o energia d’anionització
haver dos electrons. Quan dos electrons ocupen el d’un àtom és la variació d’energia que es produeix
mateix orbital, estan aparellats (tenen spins en addicionar un electró a l’àtom en estat fonamen-
antiparal·lels). Un electró té spin + 12 i l’altre, spin tal i en fase gasosa per formar l’anió corresponent.
− 12 ).
La doble característica dels àtoms potencial d’io-

La regla de màxima multiplicitat de Hund estableix nització-afinitat electrònica es pot concretar en una
que, en els àtoms en estat fonamental, en omplir- sola magnitud anomenada electronegativitat.
se orbitals d’energia equivalent, els spins dels L’electronegativitat d’un element representa la ten-
electrons es mantenen desaparellats (o paral·lels), dència dels àtoms a atreure electrons quan estan
si és possible. combinats amb àtoms d’un altre element.
36 Contingut bàsic de la unitat en format hipermèdia, en el DVD.
U01-Q2B (4M).indd 36 12/1/09 15:28:19

AC T I V I T A T S
Estructura atòmica troba a través de microones. Les microones
que utilitza un aparell de radar tenen una
1 Calcula la freqüència i la longitud d’ona en el longitud d’ona λ = 10 cm. Calcula la freqüèn-
buit d’una radiació electromagnètica, els cia i l’energia d’un fotó d’aquesta radiació.
fotons de la qual tenen una energia Expressa l’energia en eV.
ε = 7,9 × 10–19 J. A quina regió de l’espectre
correspon aquesta radiació? 9 Quan xoquen un electró i un positró (l’anti-
partícula de l’electró) de massa igual i càrre-
2 Calcula l’energia d’un mol de fotons d’una ga contrària, en unes condicions determina-
radiació infraroja de longitud d’ona des, les seves masses es destrueixen mútu-
λ = 900 nm. ament i es transformen en energia radiant
en forma de dos fotons d’energia igual.
3 Calcula la freqüència i l’energia d’un fotó de
les radiacions següents: Calcula:
a) llum groga, de longitud d’ona λ = 530 nm; a) l’energia despresa en aquesta col·lisió,
expressada en eV;
b) llum infraroja, de longitud d’ona λ = 0,15 pm.
b) la freqüència i la longitud d’ona de la radi-
4 Una làmpada de 100 W emet l’1 % de l’ener- ació produïda.
gia en forma de llum groga, de longitud d’ona
10 Quan l’electró d’un àtom d’hidrogen prèvi-
λ = 580 nm. Calcula el nombre de fotons de
llum groga emesos per segon. Durant quant ament excitat fa la transició electrònica
de temps ha d’estar encesa la làmpada per dels nivells principals n = 5 a n = 4, emet
emetre un mol de fotons de llum groga? radiació electromagnètica de freqüència
ν = 7,4 × 10 13 s –1.
5 Calcula els mols de fotons d’una radiació Calcula quina és la diferència d’energies entre
infraroja de freqüència ν = 3 × 1013 s–1, aquests nivells principals.
necessaris per escalfar 100 g d’aigua des
de 0 °C fins a 100 °C. 11 En la transició electrònica de l’àtom d’hidro-
gen del nivell quàntic principal n = 3 al nivell
6 Una solució aquosa que conté dissolta una quàntic n = 1, s’emet radiació electromagnè-
sal de vanadi (III) absorbeix radiació electro- tica de longitud d’ona λ = 103 nm.
magnètica, els fotons de la qual tenen una Sabent que l’energia de l’electró en estat fona-
energia de ε = 2,9 × 10–19 J. mental és E1 = –2,18 × 10–18 J, calcula
Calcula la longitud d’ona d’aquesta radiació i l’energia de l’electró en el tercer nivell quàn-
comprova que per tany a l’espectre visible. tic principal.
A quin color per tany la radiació absorbida?
12 L’espectre d’emissió del sodi presenta una
7 L’ozó, O 3, es produeix a l’estratosfera línia anomenada ratlla D, la longitud d’ona
com a conseqüència de la llum ultraviola- de la qual és λ = 589 nm.
da que prové del Sol. La llum ultraviolada Calcula la diferència d’energia, expressada en
dissocia, en primer lloc, una molècula kJ/mol, dels dos nivells entre els quals es
d’oxigen en els seus àtoms i, a continua- produeix la transició.
ció, cada un d’aquests àtoms es combina
amb una molècula d’oxigen per formar-ne 13 Quants fotons emet per segon una làmpada
una d’ozó. Calcula quina regió de longi- de vapor de sodi de 25 W, si suposem que
tuds d’ona de llum ultraviolada serà efec- tota la radiació que emet és monocromàtica
tiva per a la producció d’ozó, sabent que de longitud d’ona λ = 589 nm?
per dissociar una molècula d’oxigen es
14 Quants subnivells té el nivell quàntic n = 4?
necessiten 5,08 eV.
Com s’anomenen? Hi ha cap subnivell de
8 El radar permet localitzar i identificar un n = 5 amb energia més baixa que algun sub-
objecte i avaluar la distància a la qual es nivell de n = 4? Quin?
37
U01-Q2B (4M).indd 37 12/1/09 15:28:19

15 És possible que un electró ocupi els subni- c) El nombre de neutrons del nucli.
vells simbolitzats per 1s, 1p, 2p, 3p, 3d, 3f i d) La massa atòmica relativa o pes atòmic.
4f? Raona la teva resposta.
16 Entre les configuracions electròniques 20 Ordena els orbitals següents de menys a

següents: més energia:
1s2 2p1; 1s2 2s2 2p6 3s3; 1s2 2s2 2p5; 1s, 3s, 4s, 2p, 4p, 5p, 6p, 3d, 5d, 4f
1s2 2s2 2p6 4s1
21 Atenent al seu nombre atòmic, escriu la con-
indica quina o quines representen un estat
figuració electrònica dels elements
fonamental de l’àtom, quina o quines un
següents:
estat excitat i quina o quines un estat impos-
sible. Raona la teva resposta. a) silici b) clor c) zinc
d) plata e) potassi f) estronci
17 Quan un electró d’un àtom de potassi, que
s’ha excitat fins a un orbital 4d, efectua la 22 A quins àtoms neutres i en estat fonamental
transició electrònica a l’orbital 4s, emet radi- corresponen les configuracions electròni-
ació electromagnètica de longitud d’ona ques següents?
λ = 365 nm (aquesta emissió és molt feble). a) 1s2 2s2
Quan l’electró excitat en un orbital 4d efectua la b) 1s2 2s2 2p6 3s2 3p1
transició electrònica a un orbital 4p, emet c) 1s2 2s2 2p6 3s2 3p6 4s2 3d5
radiació electromagnètica de longitud d’ona 23 Quines de les configuracions electròniques
λ = 694 nm (aquesta radiació és molt següents, que corresponen a àtoms neutres en
intensa). estat fonamental, són incorrectes? Per què?
Quina és la diferència d’energia entre els orbi- a) 1s2 2s2 3s2 3p4
tals 4s i 4p del potassi? b) 1s2 2s2 2p6 3s2 3p6 4s1 3d8
18 En la taula s’han representat els orbitals del c) 1s2 2s2 2p8 3s2 3p2
nitrogen. Indica quina o quines de les repre- d) 1s2 2s2 2p6 3s2 3p5
sentacions corresponen a un estat: e) 1s2 2s2 2p6 2d6 3s2 3p6
a) Fonamental 24 Escriu les configuracions electròniques dels
b) Excitat elements de nombres atòmics:
c) Prohibit 23, 55, 72 i 92
d) Ionitzat
Raona la teva resposta. 25 Considera les dues configuracions correspo-
1s 2s 2px 2py 2pz 3s 3px 3py 3pz nents a àtoms neutres:
a) 1s2 2s2 2p6 3s1
b) 1s2 2s2 2p6 5s1

Indica quines de les afirmacions següents són
verdaderes i quines són falses:
1. La primera configuració correspon a
l’àtom de sodi en estat fonamental.
2. Les dues configuracions corresponen a
àtoms diferents.
19 Un àtom, en estat fonamental, té dos elec-
3. Cal comunicar energia per passar de la
trons en el primer nivell d’energia, vuit en el
configuració a a la b.
segon, vuit en el tercer i un en el quar t. A
4. Es necessita menys energia per arrencar
par tir d’aquesta informació, indica quines
un electró de la b que de la a.
de les característiques següents és possible
conèixer: 26 El diagrama de la figura representa l’energia
a) El nombre atòmic. d’alguns orbitals que poden ser ocupats per
b) El nombre de protons del nucli. l’electró més extern de l’àtom de sodi.
38
U01-Q2B (4M).indd 38 12/1/09 15:28:20

a) Quina és l’energia d’aquest electró en b) Indica quins elements són metalls i quins
estat fonamental? elements són no-metalls.
b) Quina és l’energia d’ionització de l’àtom c) Cap d’aquests elements és de transició?
de sodi? Raona la teva resposta.
c) Calcula les longituds d’ona que correspo- d) Com s’anomenen els elements C, D i E?
nen a les transicions electròniques:
3p 3s, 4p 3s, 4s 3p 30 Dels parells d’àtoms següents, indica quin
element té un radi atòmic més gran. Raona
d) Quines de les longituds d’ona calculades
la teva resposta.
en l’apar tat c) corresponen a la regió visi-
a) liti i cesi; b) potassi i brom;
ble de l’espectre?
c) rubidi i sodi; d) magnesi i estronci.
Energia
eV 31 Les espècies químiques següents: F–, Na+,
0 Mg2+ i Al3+, tenen la mateixa configuració
electrònica (es diu que són isoelectròniques).
4p
-1,39
4s
Tenen totes el mateix radi? En quin sentit
-1,95
varia? Per què?
3p
-3,04
32 Com s’explica la disminució del volum iònic
3s en cada una de les sèries d’espècies isoe-
-5,14
lectròniques següents?
a) Li+, Be2+, B3+
b) Na+, Mg2+, Al3+
27 Indica en quin grup i en quin període es tro-
ben els elements amb les configuracions 33 Dels parells d’àtoms següents, indica quin
electròniques en estat fonamental següents: element té l’energia d’ionització més alta:
1s2 2s2 2p4; 1s2 2s2 2p6 3s1; [Kr] 5s2 a) potassi i beril·li;
b) sodi i rubidi;
28 Quines de les configuracions electròniques
c) rubidi i estronci;
següents, que corresponen a àtoms neutres
d) silici i fòsfor;
que es troben en estat fonamental, són
e) argó i criptó.
incorrectes? Per què?
a) 1s2 2s2 3s2 3p4 34 Indica quines de les informacions següents
b) 1s2 2s2 2p6 3s2 3p6 4s1 3d6 són correctes. Raona la teva resposta.
c) 1s2 2s2 2p6 3s2 3p2 a) Les energies d’ionització disminueixen de
d) 1s2 2s2 2p6 3s2 3p5 dreta a esquerra al llarg d’un període.
e) 1s2 2s2 2p6 2d10 3s2 3p6 b) La primera energia d’ionització de tots els
halògens és més elevada que la de tots
Propietats atòmiques periòdiques
els gasos nobles.
c) La primera energia d’ionització del cesi és
29 Les configuracions electròniques, en estat
més gran que la del bari.
fonamental, dels elements A, B, C, D i E
d) La primera energia d’ionització de l’alumi-
són:
ni és més petita que la del magnesi.
A: 1s2 2s2 2p6 3s2 3p6 3d5 4s1
B: 1s2 2s2 2p6 3s2 35 L’energia d’ionització del rubidi és de
C: 1s2 2s2 2p6 402,6 kJ mol–1. Indica, després de fer els
D: 1s2 2s2 2p6 3s2 3p5 càlculs necessaris, si la llum visible, en
E: 1s2 2s2 2p2 incidir sobre àtoms de rubidi gasós en estat
Sense consultar la taula periòdica: fonamental, provocarà la seva ionització.
a) Indica quin element és un gas noble. Consulta l’espectre electromagnètic.
39
U01-Q2B (4M).indd 39 12/1/09 15:28:20

36 a) Escriu la configuració electrònica dels a) Defineix o comenta breument què s’entén

43
àtoms dels elements A, B i C, el nombre per electronegativitat. En quines unitats
atòmic dels quals és 13, 17 i 20 s’expressa?
respectivament. b) Dels parells d’àtoms dels elements
b) Escriu la configuració electrònica de l’ió següents, indica quin element té més afi-
més estable de cada un d’aquests ele- nitat electrònica:
ments i ordena els seus ions per ordre 1. clor i sofre;
creixent dels radis. Raona les respostes. 2. sodi i seleni.
37 Donades les dues configuracions electròni- 44 Per excitar l’electró de l’orbital 3s de l’àtom
ques corresponents a àtoms neutres: de sodi a un orbital 3p es necessita llum
A: 1s2 2s2 2p6 3s1 i B: 1s2 2s2 2p6 5s1, d’una longitud d’ona λ = 590 nm. Sabent
que l’energia d’ionització del sodi en estat
indica:
fonamental és de 494 kJ mol–1, quina serà
a) si les dues configuracions corresponen a
l’energia necessària per ionitzar un mol
àtoms d’elements diferents; d’àtoms de sodi a par tir de la configuració
b) en quin cas cal apor tar més energia per excitada [Ne]3p1?
arrencar un electró.
Raona les teves respostes. 45 Dels parells d’àtoms dels elements
següents, indica quin element és més
38 L’energia d’ionització de l’hidrogen és de electronegatiu:
1,31 MJ mol–1. Indica, raonant-ho, després 1. fluor i calci; 2. oxigen i fluor; 3. sofre i clor;
de fer els càlculs necessaris, si els raigs X, 4. fòsfor i arsènic; 5. bor i alumini.
amb longitud d’ona λ = 0,50 nm, en incidir
sobre àtoms d’hidrogen gasós i en estat 46 L’afinitat electrònica del fluor és de
fonamental, provocaran la seva ionització. –3,41 eV/àtom.
Calcula l’energia alliberada en ionitzar 1,00 g
39 Quina és l’energia mínima necessària per d’àtoms de fluor en estat gasós i
ionitzar un àtom d’hidrogen si el seu electró fonamental.
es troba en el nivell quàntic principal n = 5?
Consulta la figura 13 (estructura 47 Quants electrons desaparellats hi ha en
electrònica). cada una de les espècies químiques
següents, si es troben en estat
40 La primera energia d’ionització del sodi és de fonamental?
493 kJ mol–1 i la segona és de 4 556 kJ mol–1. Be, P, Sn2+, Al3+, S2–, Ca2+, K
Per què la segona energia d’ionització és
molt més gran que la primera?
Investiga
41 L’energia d’ionització (o potencial d’ionitza-
ció) de la plata és de 7,58 eV àtom–1. Calcula
48 Investiga sobre el nou accelerador de par tí-
l’energia –expressada en kJ– necessària per
cules LHC.
ionitzar 1,00 g de plata en estat gasós i
fonamental. 49 Investiga sobre els quarks.
42 L’energia d’ionització del liti és de

5,39 eV àtom–1. Indica, després de fer els A www.ecasals.net trobaràs una llista de pàgines
càlculs necessaris, si una radiació ultraviola- web que t’ajudaran a iniciar la teva investigació i a
da de λ = 250 nm, en incidir sobre àtoms de aprofundir els continguts d’aquesta unitat. No obli-
liti en estat gasós i fonamental, provocarà la dis consultar també enciclopèdies i llibres
seva ionització. Raona la teva resposta. especialitzats.
40
U01-Q2B (4M).indd 40 12/1/09 15:28:20

2 | Gasos, solucions
i estequiometria
En els laboratoris i en les fàbriques de productes quí-

mics, els reactius que s’usen es troben, la major part de
les vegades, en forma de solució o en fase gasosa.
L’estudi dels gasos, les solucions, les reaccions quími-
ques i els càlculs estequiomètrics són aspectes químics
fonamentals i bàsics.
U02-Q2B (3M).indd 41 20/12/08 06:43:39

2 | Gasos, solucions i estequiometria
1 | Introducció
Les unitats següents contenen conceptes molt impor tants que s’estudien
per primera vegada amb un cer t aprofundiment.
Per poder entendre bé l’equilibri químic és del tot necessari haver consoli-
dat l’estudi quantitatiu dels gasos, la llei de Dalton de les pressions par-
cials i els càlculs estequiomètrics en reaccions irreversibles.
Per entendre bé les reaccions de transferència de protons, de transferència
d’electrons, i de precipitació, és necessari, a més a més, consolidar els
càlculs sobre solucions de diferent composició.
Per aquests motius hem cregut convenient proposar nous exemples i acti-
vitats sobre gasos, solucions i estequiometria. Algunes de les activitats
presenten una mica més de dificultat que les de primer de batxillerat.
També s’aprofundeix en l’estudi dels gasos, amb la introducció del càlcul
de la velocitat de difusió i el model de gasos reals que expliquen les desvia-
cions respecte del compor tament ideal.
2 | Gasos
recorda que
Equació general dels gasos perfectes

pV=n R T (1)
L’equació (1) es pot escriure:
(2)

essent M la massa d’un mol d’un gas, massa molar, i, per tant:
(3)
L’equació (3) ens permet trobar masses moleculars de gasos si, experimentalment, es determinen p, V, m
i T. Com que m/V és la densitat del gas, ρ, l’equació (3) es transforma en:
i (4)
L’equació (4) ens permet trobar la densitat d’un determinat gas a condicions de pressió i temperatura
diferents i, inversament, coneixent la densitat d’un gas a una pressió i temperatura determinades, podem
trobar la seva massa molar, M, i per tant la seva massa molecular.
Els valors de la massa molar, M, i de la densitat, ρ, trobats a par tir de les equacions (3) i (4), no són del tot
exactes, ja que apliquem als gasos reals les lleis dels gasos per fectes.
Les desviacions són més petites com més baixa és la pressió i més alta la temperatura.
La densitat d’un gas, A, respecte d’un altre, B, s’anomena densitat relativa, ρr, i ens indica les vegades que
el gas A és més dens que el gas B, mesurats tots dos en les mateixes condicions de pressió i
temperatura.
42
U02-Q2B (3M).indd 42 20/12/08 06:43:39

Gasos, solucions i estequiometria | 2
La densitat relativa d’un gas respecte d’un altre és igual al quocient de les seves masses moleculars
(o dels seus pesos moleculars):
(5)
L’expressió (5) permet trobar la massa molecular d’un gas A, coneixent la massa molecular del gas B i la
densitat relativa.
Mescla de gasos
En una mescla de gasos, cada gas exerceix la seva pròpia pressió, que és independent de la pressió exer-
cida pels gasos restants que constitueixen la mescla.
S’anomena pressió parcial d’un gas B en una mescla de gasos, la pressió que exerciria el gas B si tot
sol ocupés tot el volum de la mescla, a la mateixa temperatura. Se simbolitza per pB.
De la definició de pressió parcial es dedueix que, en una mescla de gasos A, B i C, la pressió parcial del gas
B compleix:
pB V = nB R T
essent V el volum ocupat per tota la mescla.
La pressió total, pt, exercida per una mescla de gasos és igual a la suma de les pressions parcials de
tots els seus components (llei de Dalton de les pressions parcials).
ptotal = pA + pB + pC…
pt V = nt R T
dividint membre per membre les equacions:
pB V = nB R T i pt V = nt R T
tindrem:
La pressió parcial d’un gas B, en una mescla de gasos, és igual a la pressió total multiplicada per la
fracció molar del gas B.
El quocient nB/nt s’anomena fracció molar del gas B en la mescla gasosa i s’acostuma a representar
per χB.
La fracció molar és un nombre abstracte, més petit que la unitat, ja que significa el nombre de mols que hi
ha d’un component en un mol de mescla. La suma de les fraccions molars és igual a la unitat.
43
U02-Q2B (3M).indd 43 20/12/08 06:43:40

3 | Velocitat de difusió dels gasos

D’acord amb la teoria cineticomolecular dels gasos, l’energia cinètica mit-
jana de les molècules d’un gas és directament proporcional a la seva tem-
peratura absoluta.
Si tenim dos gasos a igual temperatura, es compleix que:
1 1
m1 v 21 = m2 v 2
2
2 2
v1 m1
=
v2 m2
Per tant, a una temperatura donada, com més gran és la massa de les
molècules de gas menor serà la seva velocitat mitjana i també la seva velo-
citat de difusió.
Aquesta propietat s’utilitza per separar per difusió els isòtops continguts
en una substància gasosa. El mètode es va aplicar per primera vegada a
escala industrial durant la Segona Guerra Mundial, per separar l’urani-235
de l’urani-238 per difusió del gas hexafluorur d’urani. L’urani-235 és fisio-
nable, el 238 no.
4 | Gasos reals. Equació de Van der Waals

Els gasos reals només compleixen les lleis de Boyle i de Charles i Gay-
Lussac a pressions molt baixes i a temperatures molt elevades.
Segons la teoria cineticomolecular, en la seva forma original primitiva, les
molècules es consideren punts materials. Quan la pressió tendeix a zero,
les distàncies intermoleculars són molt grans i les forces d’atracció entre
les molècules són negligibles. Però, en realitat, les molècules exerceixen
entre elles una petita atracció que creix en augmentar la pressió. Les molè-
cules pròximes a la paret del recipient que les conté experimenten una
força cap a l’interior del gas originada per l’atracció intermolecular, que
redueix la intensitat del xoc de les molècules contra la paret. La pressió
exercida realment és menor que el valor ideal calculat.
Segons Van der Waals (1873), les forces intermoleculars, en termes de
pressió, són inversament proporcionals al quadrat del volum ocupat pel gas
i s’expressa per a/V 2, on a és una constant característica del gas.
La pressió ideal seria (p + a/V 2)
Johannes Diderik van der Waals (1837-
1923), físic holandès. Premi Nobel de
D’altra banda, en augmentar la pressió sobre la massa de gas es redueix
física l’any 1910. solament l’espai lliure entre les molècules, no el volum total, ja que l’espai
ocupat per les molècules mateixes és incompressible.
Designant com a covolum b aquest volum incompressible, l’equació gene-
ral dels gasos per fectes, per a un mol de gas, P V = R T, queda modificada
en la forma:
a
(p + ) (V – b ) = R T
V2
anomenada equació de Van der Waals.
a i b són característiques de cada gas.
44
U02-Q2B (3M).indd 44 20/12/08 06:43:42

EXemplEs
1. Un recipient tancat de 10,0 dm3 conté nitrogen a 250 °C i a 103 Pa de pressió. Calcula:
a) El nombre de molècules de nitrogen que conté el recipient.
b) La massa de nitrogen.
c) La densitat del gas en les condicions de pressió i de temperatura indicades i la densitat en c. n.
Expressa els resultats en el SI.
a) Per trobar les molècules de nitrogen, primer s’ha de calcular la quantitat de nitrogen, n (N2), a partir de:
p V = n R T;
Substituint:
El nombre de molècules de nitrogen és:
b) La massa de nitrogen és:
c) Apliquem:
Si s’expressen totes les dades en el SI, la densitat ens vindrà expressada en kg/m3.
p = 103 Pa
M (N2) = 28 × 10–3 kg/mol
R = 8,31 J/K mol
T = 523 K
Substituint en l’equació anterior:
Per calcular la densitat del gas, en cas que estigui en c. n., només hem de recordar que:
Però en c. n., el volum que ocupa un mol de gas (volum molar) és 22,4 dm3. Per tant, la densitat
del nitrogen en c. n. és:
1,25
45
U02-Q2B (3M).indd 45 20/12/08 06:43:42

2. Dos recipients tancats d’igual volum contenen dos gasos diferents, A i B. Tots dos gasos estan a la
mateixa temperatura i pressió. La massa de gas A és 1,62 g; mentre que la de B, que és metà, és
0,54 g. Quin dels gasos següents ha de ser A? SO2, SO3, O3, CH3—CH3.
Com que els dos gasos ocupen el mateix volum i estan a igual pressió i temperatura, contenen el mateix
nombre de molècules i, per tant, el mateix nombre de mols (Llei d’Avogadro).
Si MA és la massa molar del gas A, tindrem:
Com que el gas B és metà, CH4, tindrem: 0,54
Si n (A) = n (B):
i MA = 48 g/mol
Dels quatre gasos, SO2, SO3, O3, i CH3—CH3, l’únic que té una massa molecular 48 és l’ozó, O3.
3. Un recipient de volum 5,0 dm3, a la temperatura de 400 K, conté un 30 % en volum d’heli i la resta és
oxigen. La massa total dels gasos és 3,0 g. Calcula:
a) La massa molecular mitjana de la mescla gasosa.
b) La pressió total a l’interior del recipient.
a) La composició de la mescla exposada en tant per cent en volum és la mateixa que l’expressada en
tant per cent en mols.
La massa total, m, de 100 mols de mescla gasosa és:
–
Si M és la massa molar mitjana de la mescla, tindrem:
El numerador de la fracció és la massa en grams de 100 mol de mescla. En dividir per 100 mol de
mescla s’obté la massa mitjana d’un mol.
La massa molecular mitjana de la mescla és, doncs, 23,6. Aquest resultat ens indica que si la mescla
gasosa d’heli i oxigen estigués formada per un sol gas la seva massa molecular seria de 23,6.
b) pt V = nt R T i (1)
El nombre total de mol és:
Substituint a (1):
46
U02-Q2B (3M).indd 46 20/12/08 06:43:42

5 | Composició de les solucions

recorda que
Tant per cent en massa

Si utilitzem com a unitat de massa el gram, el tant per cent en massa de solut (o simplement tant per cent
de solut) és el nombre de grams de solut dissolts en 100 grams de solució.
Tant per cent en volum

és el nombre d’unitats de volum de solut dissolt en 100 unitats de volum de solució. Aquesta forma
d’expressar la composició s’utilitza normalment en mescla de gasos o en solucions de líquids.
Concentració en massa
La concentració en massa indica la massa de solut dissolta en cada unitat de volum de solució. En el SI,
la unitat és el kg/m3, però en els laboratoris s’utilitza habitualment el g/dm3 (o g/L), que ens indica els
grams de solut dissolts en cada dm3 de solució (o en cada litre de solució).
Concentració
La IUPAC recomana que s’utilitzi el terme concentració per indicar la quantitat de substància (nombre de
mols) dissolta en cada unitat de volum de solució. En el SI, la unitat és el mol/m3, però habitualment
s’utilitza el mol/dm3 (o el mol/L). La composició d’una solució en mol/dm3 s’anomena tradicionalment
molaritat.
Si B és el solut dissolt, l’expressió [B] es llegeix «concentració de B» i s’expressa en mol/dm3.
S’utilitza molt l’abreviatura 1 M per indicar que una solució conté un mol de solut dissolt en un litre de
solució.
En general, si la substància B és el solut:
Molalitat
La molalitat és la quantitat de substància (nombre de mols) dissolta en cada unitat de massa de dissolvent
(no de solució). S’expressa en mol/kg.
47
U02-Q2B (3M).indd 47 20/12/08 06:43:43

La molalitat d’una solució sol indicar-se per una m.

En general:
Fracció molar
La fracció molar d’un dels components d’una solució és el quocient entre el nombre de mols d’aquest com-
ponent i el nombre de mols de tots els components.
Així, per exemple, si n d i n s són els mols de dissolvent i de solut respectivament, la fracció molar de
solut és:
i la del dissolvent:
La fracció molar és un nombre abstracte més petit que la unitat. La suma de les fraccions molars és
sempre igual a la unitat.
EXemplEs
4. a) Calcula la massa de CuSO4 · 5H2O, sòlid, (sulfat de coure (II) pentahidratat) es necessiten per pre-
parar 100 g d’una solució al 2,0 % en CuSO4.
b) Explica com es prepararia aquesta solució al laboratori.
El CuSO4 · 5H2O és una sal hidratada i la seva fórmula ens indica que, en estat sòlid, per cada mol de
CuSO4 hi ha 5 mols d’aigua, que s’anomena aigua de cristal·lització.
En dissoldre en aigua CuSO4 · 5H2O, l’aigua de cristal·lització s’incorpora a l’aigua destil·lada afegida.
a)
b) En una balança es pesen 3,1 g de CuSO4 · 5 H2O i es passen a un vas de precipitats de 250 cm3. S’hi
afegeixen (100 - 3,1) g d’aigua per obtenir així 100 g de solució. Com que resulta més còmode
mesurar amb la proveta un volum de líquid que no pesar-lo utilitzant una balança, es mesuren
96,9 cm3 d’aigua destil·lada, s’afegeixen al vas que conté la sal i amb una vareta s’agita fins a la
solució total.
48
U02-Q2B (3M).indd 48 20/12/08 06:43:43

5. La concentració en massa d’una solució aquosa de carbonat de potassi és de 389,4 g dm–3. La densitat
d’aquesta solució és ρ = 1,299 g cm–3. Calcula:
a) La composició de la solució expressada en tant per cent en massa de solut.
b) La fracció molar de cada component.
a) La solució de carbonat de potassi conté 389,4 g de solut dissolt a cada dm3 de solució.
Si ρ = 1,299 g cm–3, 1 dm3 de solució té una massa de 1 299 g i conté 389,4 g de carbonat de
potassi dissolt. Per tant:
Obser va que, si la composició d’una solució s’expressa en massa de solut dissolt en un volum
donat de solució i s’ha d’expressar en tant per cent en massa, és necessari conèixer la densitat
de la solució, per poder passar de volum de solució a massa de solució.
b)
Les masses molars del K2CO3 i del H2O són, respectivament, 138,2 g mol–1 i 18,01 g mol–1.
El nombre total de mols en els 100 g de solució és:
La fracció molar del K2CO3, χK2CO3, és:
La fracció molar del H2O, χ H2O, és:
6. Un àcid sulfúric concentrat de densitat 1813 kg/m3 conté un 91,33 % de H2SO4.

a) Calcula la seva concentració (mol/dm3).
b) Calcula el volum de solució concentrada que es necessita per preparar 500 cm3 de solució 0,20 M.
49
U02-Q2B (3M).indd 49 20/12/08 06:43:43

a) La massa en grams d’1 dm3 de solució concentrada és de 1 813 g.

La quantitat de H2SO4 (nombre de mols de H2SO4) dissolta en 1 dm3 de solució és la seva
concentració:
b) En diluir una solució la massa de solut no varia, ja que només s’hi afegeix dissolvent.
La quantitat de H2SO4 per preparar 500 cm3 de solució diluïda és:
El volum de solució concentrada que contenen 0,10 mol de H2SO4 és:
7. Calcula quants grams d’un àcid sulfúric del 90 % en massa has d’afegir a 2 000 g d’un àcid sulfúric,
del 98 % en massa, per obtenir un àcid del 95 % en massa.

Sigui x la massa en grams d’àcid del 90 %. En mesclar les dues solucions, la massa total serà de (2 000 + x) g
Es complirà que:

Fent operacions:
x = 1 200 g
8. Es mesclen 200 cm3 d’una solució de clorur de potassi 0,10 mol/dm3 amb 500 cm3 d’una solució de
sulfat de potassi 0,2 mol/dm3. Suposant volums additius, calcula la nova concentració (mol/dm3)
d’ions potassi.
Com que tant el clorur de potassi com el sulfat de potassi són compostos iònics, el procés de solució
del clorur de potassi, KCl, en aigua, es pot expressar així:
(K+, Cl–)s K+(aq) + Cl–(aq) (1)
i el sulfat de potassi, K2SO4:
(2 K+, SO42–)s 2 K+(aq) + SO2–
4(aq)
(2)
Segons (1), per cada mol de KCl dissolt, la solució conté 1 mol K+ i un mol de Cl–.
Segons (2), per cada mol de K2SO4 dissolt, la solució conté 2 mol de K+ i un mol de SO42–.
50
U02-Q2B (3M).indd 50 20/12/08 06:43:44

Una vegada mesclades les solucions, el nombre total de K+ és:

Volums additius vol dir que, en mesclar totes dues solucions, el volum total obtingut és igual a la suma
dels volums mesclats. Per tant, el volum total de solució és 700 cm3 i la concentració final d’ions
potassi és:

Nota: tingues en compte que no sempre que es mesclen dues o més solucions els volums són
additius.
6 | Estequiometria
9. Una mescla d’oxigen i hidrogen que conté un 20 % (en massa) d’hidrogen està sotmesa a la pressió
d’1,0 × 104 Pa i a la temperatura de 300 K.
a) Calcula la pressió parcial de cada gas.
b) Si aquesta mescla està continguda en un recipient d’1,0 dm3 i s’hi fa saltar una guspira elèctri-
ca, els gasos reaccionen i s’obté aigua. Calcula la massa d’aigua obtinguda.
a) La pressió parcial d’un gas en una mescla de gasos, la podem calcular coneixent la pressió total i
el nombre de mols de cada component:
En 100 g de la mescla gasosa hi ha 20 g de H2 i 80 g de O2. Substituint els valors expressats a (1)

i (2):
b) L’equació química corresponent a la reacció entre l’oxigen i l’hidrogen és:

2 H2(g) + O2(g) 2 H2O(l) (3)
Si la mescla d’hidrogen i oxigen inicial ocupa un volum total, V, d’1,0 dm3, els mols de cada gas
continguts en aquesta mescla són:
51
U02-Q2B (3M).indd 51 20/12/08 06:43:44

Segons (3), si reaccionen els 8,0 × 10–4 mol de O2 es necessiten 1,6 × 10–3 mol de H2 i, com que
n’hi ha 3,2 × 10–3, aquest darrer gas hi és en excés. El O2 és el reactiu limitant que reaccionarà
totalment. La massa d’aigua obtinguda serà:
10. Un recipient de 20,0 dm3, a la temperatura de 300 K, conté inicialment 3,20 g de metà, 1,30 g d’etí
(o acetilè) i 19,20 g d’oxigen. Si s’hi fa saltar una guspira elèctrica, els gasos reaccionen i s’obté
diòxid de carboni i vapor d’aigua. Calcula la pressió a dins del recipient una vegada els gasos hagin
reaccionat, si la temperatura s’eleva a 450 K.
La pressió total, pt, a l’interior del recipient, una vegada els gasos hagin reaccionat, es pot calcular
sabent que:
pt V = nt R T (1)
on: V = 20,0 dm3; T = 450 K i nt = nombre total de mols gasosos en finalitzar la reacció.
Per trobar el valor de pt, s’ha de calcular en primer lloc nt.
Les equacions químiques corresponents als processos que han tingut lloc a l’interior del recipient són:
CH4(g) + 2 O2(g) CO2(g) + 2 H2O(g) (2)
CH≡CH(g) + 5/2 O2(g) 2 CO2(g) + H2O(g) (3)
De l’equació (2) es dedueix que, per cada mol de CH4 que reacciona, es necessiten 2 mols de O2 i
s’obtenen 3 mols de gasos. Segons (3), per cada mol de CH≡CH que reacciona es necessiten 2,5
mols de O2 i s’obtenen 3 mols de gasos.
Les quantitats inicials de O2 , CH4 i CH≡CH són:
Si n (O2) és la quantitat de O2 necessària perquè reaccionin els 0,200 mol de CH4 i els 0,050 mol de
CH≡CH:
Com que disposem de 0,600 mols de O2, aquest gas hi és en excés. Una vegada els gasos hagin reac-
cionat, el recipient contindrà CO2, H2O i (0,600 – 0,525) mols de O2 sobrant.
52
U02-Q2B (3M).indd 52 20/12/08 06:43:45

El nombre de mols de gasos, obtinguts en reaccionar els 0,200 mol de CH4 i els 0,050 mol de CH ≡ CH,
és:
= 0,600 + 0,150) = 0,750 mols de gasos obtinguts
El nombre total de mols gasosos al final de la reacció serà:

nt = nombre de mols de gasos obtinguts + nombre de mols de O2 sobrant
n t= 0,750 mol + (0,600 – 0,525) mol = 0,825 mols de gas

La pressió total serà:
11. Tant el clorat de potassi, KClO3(s), com el perclorat de potassi, KClO4(s), es descomponen en escalfar-
los i s’obté clorur de potassi KCl(s), i oxigen.
Una mostra de 2,0 g conté només una mescla de clorat i perclorat de potassi. En escalfarla, en un
recipient obert, queda un residu sòlid, la massa del qual és 1,2 g.
a) Escriu, igualades, les equacions químiques corresponents als processos que hi han tingut lloc.
b) Calcula la composició de la mostra analitzada.
a) KClO3(s) KCl(s) + 3/2 O2(g) (1)

KClO4(s) KCl(s) + 2 O2(g) (2)
b) Segons (1), en descompondre’s un mol de KClO3 s’obté un mol de KCl; i segons (2), un mol de
KClO4 dóna lloc, en descompondre’s, a un de KCl.
La massa de KCl obtinguda de la descomposició del KClO3 més l’obtinguda de la descomposició

del KClO4 és igual a 1,2 g.
Sigui x la massa, en grams, de KClO3 a la mostra inicial. La massa de KClO4 serà (2,0 – x). Podem
plantejar l’equació següent:
Fent operacions, resulta: x = 1,8 g.

La mostra conté 1,8 g de KClO3 i 0,2 g de KClO4.
53
U02-Q2B (3M).indd 53 20/12/08 06:43:45

12. Es disposa d’una mescla de clorur de sodi i clorur de potassi purs. Per determinar la composició de
la mescla, se’n pesen 1,180 g, es dissolen en aigua i s’hi afegeix un excés de solució de nitrat
d’argent i s’obté un precipitat de clorur d’argent. El precipitat se separa per filtració, es renta,
s’asseca i es pesa. La massa del clorur d’argent obtingut és de 2,450 g.
a) Escriu les equacions químiques corresponents als processos descrits.
b) Calcula la composició de la mescla, expressada en tant per cent en massa de clorur de sodi.
a) NaCl(aq) + AgNO3(aq) AgCl(s) + NaNO3(aq) (1)

KCl(aq) + AgNO3(aq) AgCl(s) + KNO3(aq) (2)
En forma iònica:
Cl–(aq) + Ag+(aq) AgCl(s) ↓
(Na+(aq), NO–3(aq))
(K+(aq), NO–3(aq))
b) La massa de AgCl obtinguda en reaccionar el NaCl més la massa obtinguda en reaccionar el KCl
és igual a 2,450 g.
Si anomenem x la massa, en grams, de NaCl a la mostra inicial (1,180 – x), serà la massa de KCl
a la mateixa mostra. Sabent que M(NaCl) = 58,45 g mol–1 i M(KCl) = 74,55 g mol–1, podem plantejar
l’equació següent:
Fent operacions:
x = 0,343 g
Per tant, la mescla analitzada conté 0,343 g de NaCl i 0,837 g de KCl.
Expressat el resultat en tant per cent en massa de clorur de sodi:
54
U02-Q2B (3M).indd 54 20/12/08 06:43:45

Ciència, tècnica i societat
El descobriment dels gasos nobles

C ap al 1984, més de vint anys després del seu desco-
briment, Ivanovic Mendelejev i Julius Lothar Meyer
havien aconseguit que la taula periòdica fos acceptada
grup. Treballant amb aire líquid va obtenir un residu en
què va descobrir un nou element. Va sotmetre el gas a
l’anàlisi espectroscòpica i va observar una ratlla groga
pels químics. En aquesta taula, tots dos havien deixat brillant d’una tonalitat més verdosa que la de l’heli, i una
espais buits en què s’havien de col·locar els elements que ratlla verd brillant. El maig de 1898 va anunciar el desco-
encara quedaven per descobrir. briment del criptó (del grec kriptos, ocult, amagat).
Per ordenar els elements, Meyer havia optat pels Malgrat això, semblava que entre l’heli i l’argó hi
volums atòmics, una propietat física, mentre que havia d’haver un altre element que no coincidia amb les
Mendelejev havia preferit les propietats químiques dels propietats del criptó. Treballant amb l’argó obtingut de
elements. Tots dos havien deixat espais buits en previsió l’aire líquid i evaporant després l’argó sòlid, va obtenir un
del descobriment d’elements desconeguts en la seva nou gas que coincidia amb el que esperava. El seu espec-
època, però Mendeléiev va arriscar més i es va atrevir a tre mostrava moltes ratlles en la zona del vermell. El juny
predir alguna de les característiques d’aquests elements de 1898 es va donar a conèixer aquest nou gas: el neó
encara desconeguts. (del grec neos, nou).
La construcció de l’espectroscopi per Robert W.
A partir de més quantitats d’aire líquid, Ramsay va
Bunsen i Gustav R. Kirchhoff havia subministrat una eina
aconseguir obtenir un gas més dens que el criptó, que
per indicar la presència d’elements desconeguts. Cada
produïa un color blau quan es col·locava en un tub de
element presentava unes línies espectrals característiques
i n’hi havia prou amb una petita quantitat per identificar-
lo. El 1868, l’astrònom francès Pierre Jules Janssen va
viatjar a l’Índia per observar un eclipsi de Sol. En estudiar
espectroscòpicament la cromosfera solar va observar una
línia groga que no coincidia amb el conegut doblet del
sodi. Aquell mateix any, l’astrònom anglès Joseph
Norman Lockyer va comprovar que aquella línia groga
no corresponia amb la de cap element conegut. Va supo-
sar que es tractava d’un element nou i el va anomenar
heli (del grec helios, sol). Durant vint-i-set anys es va
creure que aquest element no existia a la superfície de la
Terra, però el 1895 William Ramsay va descobrir per pri-
mera vegada heli. Aquest descobriment va ser confirmat
per Ernest Rutherford i Frederick Soddy en demostrar que
l’heli procedia de la desintegració de l’urani.
El 1894, John W. Strutt, baró de Rayleigh, i William
Ramsay van anunciar l’obtenció d’un nou gas que no es
combinava amb cap altre element. Van obtenir aquest
gas a partir de l’aire i el van anomenar argó (del grec
argos, mandrós, inert). Aquest descobriment va ser pos-
sible gràcies als estudis que havia iniciat Lord Rayleigh
dotze anys enrere sobre les densitats dels gasos.
Un problema seriós respecte a aquests nous elements
és que semblava que no hi hagués lloc per a ells a la taula
periòdica. Ramsay va suggerir que havien de constituir un
grup propi, una família d’elements amb valència nul·la.
Per aquesta raó, aquest químic va decidir continuar les
seves investigacions en cerca dels altres elements d’aquest Tubs fluorescents amb gasos neó i argó al seu interior.
55
U02-Q2B (3M).indd 55 20/12/08 06:43:49

descàrrega. El juliol de 1898 va anunciar el descobriment que els tres gasos eren en realitat isòtops diferents d’un
del xenó (del grec xenos, estrany). sol element que, el 1923, va rebre definitivament el nom
de radó (del llatí radium, raig) i que va resultar ser el gas
Fins al començament del segle xx no es va descobrir més dens que es coneixia fins llavors. Amb aquest gas es
l’últim element de la família. El 1900, el físic alemany tanca el grup dels gasos nobles, el grup 18 de la taula
Friedrich Ernst Dorn va trobar un gas inert en la desinte- periòdica.
gració del radi. El va anomenar nitó. El 1902, Ernest Curiosament, lord Rayleigh i lord Ramsay van rebre el
Rutherford i Frederick Soddy van descobrir també un gas premi Nobel el mateix any. El 1904, Rayleigh va rebre el
en la desintegració del tori al qual van anomenar toró i el de física per les seves investigacions sobre les densitats
mateix any André L. Debierne i Friedrich Otto Giesel dels gasos que el van portar a descobrir l’argó; i Ramsay,
trobaven també un gas en la desintegració de l’actini, al el de química pel descobriment dels gasos nobles i la seva
qual van anomenar actinó. Posteriorment es va descobrir col·locació en la taula periòdica.
Propietats dels gasos nobles
He Ne Ar Kr Xe Rn
Nombre atòmic 2 10 18 36 54 86
Nombre d’isòtops 2 3 3 6 9 (1)
Massa atòmica 4,0026 20,179 39,0983 83,80 131,29 222,018
Abundància a l’aire (ppm) 5,24 18,18 93,40 1,14 0,087 Traces
Primera energia d’ionització (kJ mol ) -1
2372 2080 1520 1351 1170 1037
Punt de fusió (°C) * –248,61 –189,37 –157,20 –111,80 –71
Punt d’ebullició (°C) –268,93 –246,06 –185,86 –153,35 –108,13 –62
Densitat a 25 °C i 1013 hPa (1 atm)
0,1785 0,89994 1,78403 3,7493 5,8971 9,73
(mg cm-3)
* L’heli és l’únic líquid que no pot solidificar-se únicament disminuint la temperatura. Cal augmentar també la pressió.
56
U02-Q2B (3M).indd 56 20/12/08 06:43:52

AC T I V I T A T S
Gasos 11 Un recipient de 10,0 dm3 conté 1,50 g d’età
i 0,50 g d’heli a la temperatura de 30 °C.
1 Calcula el nombre d’àtoms que formen les Calcula:
molècules de butà contingudes en un recipi- a) La massa molecular mitjana de la mescla
ent de 100 cm3, a la pressió de 101 kPa i a gasosa.
la temperatura de 400 K. b) La pressió parcial de l’età.
c) La fracció molar de l’heli.
2 Un recipient d’acer de 30 dm3 conté heli
comprimit a la pressió de 1013 kPa 12 En un recipient de 5,0 dm3 que conté argó en
(10 atm). Si l’heli s’empra per omplir globus, c. n., s’hi introdueixen 2,0 dm3 d’oxigen a
calcula quants se’n podran omplir amb l’heli 2,0 × 105 Pa i 300 K. El recipient, tancat,
del recipient, si cada globus té un volum de s’escalfa després fins a la temperatura
400 cm3 i la pressió a l’interior és de de 330 K.
1013 hPa (1 atm). Considera la temperatura Calcula:
constant. a) La pressió a l’interior del recipient, quan
La densitat d’un gas a 0 °C i 105 Pa és la temperatura és de 330 K.
3
b) La temperatura a la qual s’ha de
d’1,43 kg m–3. Calcula la densitat d’aquest
refredar la mescla gasosa perquè la
gas a 300 K i 104 Pa.
pressió a l’interior del recipient sigui
4 Calcula la massa molecular d’un gas, si d’1,5 × 10 5 Pa.
experimentalment s’han trobat les dades
13 Un recipient tancat conté una mescla gasosa
següents:
formada per un 80 % en massa d’oxigen i un
massa del gas, m = 2,90 g
20 % en massa d’hidrogen. Si la pressió a
volum ocupat pel gas, V = 2,40 dm3 l’interior del recipient és de 100 hPa, calcula
temperatura del gas, T = 300 K la pressió parcial de cada gas.
pressió exercida pel gas, p = 1,00 × 105 Pa
5 La densitat d’un gas en c. n. és ρ = 2,59 g/dm3.

Solucions
Calcula’n la massa molecular.
6 Quina és la densitat relativa del O2 respecte 14 Es mesclen 250 cm3 d’una solució 0,2 mol dm–3
del H2, si tots dos gasos s’han mesurat a de clorur de potassi, amb 300 cm3 de solu-
pressió i temperatura iguals? ció 0,1 mol dm–3 de nitrat de potassi.
Suposant volums additius, calcula:
7 En condicions iguals de pressió i temperatu-
a) La concentració en ions clorur i en ions
ra, quin gas és més dens, el metà o l’oxigen?
potassi de la solució resultant.
Raona la resposta.
b) El nombre d’ions nitrat que hi ha en 1 cm3
8 La densitat relativa d’un gas respecte de de la solució resultant.
l’heli és de 7,5. Calcula la massa molecular
15 Una solució aquosa conté 3,00 g de glucosa
del gas.
(C6H12O6), 4,23 g de sacarosa (C12H22O11) i
9 Un recipient tancat de 500 cm3, a 300 K, 90,40 g d’aigua. Troba:
conté 6,40 × 10–3 g d’oxigen, 0,02 g d’argó i a) El tant per cent en massa de cada compo-
0,10 g de metà. Calcula la pressió total exer- nent a la solució.
cida per la mescla i la pressió parcial de b) El nombre de molècules de glucosa i saca-
cada un dels seus components. rosa que hi ha a cada gram de solució.
10 Calcula el volum d’un recipient que conté 16 Un àcid nítric concentrat de densitat
0,313 mols de N2 i 0,114 mols de O2, ρ = 1310 kg m–3 conté un 50,0 % en massa
a la temperatura de 20 °C i pressió de HNO3. Calcula:
1,00 × 105 Pa. a) La seva molalitat.
57
U02-Q2B (3M).indd 57 20/12/08 06:43:53

b) La seva concentració (mol dm–3). gran despreniment de calor. A més, com que
c) Els grams de solut dissolts en cada dm3 produeix cremades greus a la pell, s’ha de
de solució (concentració en massa). manipular amb molta precaució, abocant
sempre l’àcid sobre l’aigua lentament i agi-
17 Es dissolen en aigua 135 g de sucre (sacaro-
tant, i MAI aquesta sobre l’àcid.
sa), C12H22O11, fins a obtenir 1,0 dm3 de
solució. La densitat de la solució obtinguda 22 Un àcid acètic concentrat conté un 85 % en
és ρ = 1050 kg m–3. Calcula: massa de CH3–COOH, i la seva densitat a
a) La seva molalitat. 20 °C és ρ = 1,069 g cm–3. Calcula el volum
b) La seva concentració (mol dm–3). d’àcid concentrat que es necessita per
preparar 5 dm3 de solució d’àcid acètic
18 Calcula el nombre total d’ions nitrat i ions 0,5 mol dm–3. Explica com es prepararia
calci que hi ha en un cm3 d’una solució, aquesta solució al laboratori.
obtinguda dissolent 2,36 g de nitrat de calci
tetrahidratat, fins a obtenir un dm3 de 23 Calcula la massa d’aigua que s’ha d’afegir a
solució. 100 g d’un àcid nítric concentrat, del 60 %
en massa, per obtenir una solució al 10 % en
19 Es mesclen 200 cm3 d’una solució massa.
0,2 mol dm–3 d’àcid nítric amb 500 cm3
d’una solució 0,1 mol dm–3 d’àcid clorhídric. 24 Calcula la concentració en massa (g dm–3)
Calcula la concentració en H+(aq) de la solució d’una aigua oxigenada de 10 volums.
resultant. Suposa volums additius. Nota: L’aigua oxigenada és una solució de però-
Nota: Recorda que les solucions aquoses d’àcid xid d’hidrogen (líquid xaropós i incolor) en
nítric i àcid clorhídric es compor ten com a aigua.
àcids for ts. En una solució diluïda, tots dos El peròxid d’hidrogen, H2O2, es descompon fàcil-
àcids estan totalment ionitzats. ment, segons el procés:
2 H2O2(l) 2 H2O(l) + O2(g)
20 En un laboratori es disposa d’una solució
La composició de les solucions aquoses de
concentrada d’àcid clorhídric (flascó d’ori-
peròxid d’hidrogen s’expressa correntment
gen). A l’etiqueta del recipient que conté
en el comerç, en volums (aigua oxigenada
aquest àcid hi consten les dades següents:
de 10 volums, de 30 volums, etc.), i ens
densitat de la solució: 1,18 g/cm3; 35,2 %
indica el nombre de dm3 d’oxigen, en c. n.,
en massa de solut;
que es pot obtenir de la descomposició del
a) Calcula la concentració de la solució peròxid d’hidrogen contingut en un dm3 de
concentrada. solució.
b) Calcula quin volum de la solució concen-
Així, un dm3 d’aigua oxigenada de 10 volums
trada es necessita per preparar 500 cm3
ens donarà, quan es descompongui el H2O2
d’una solució 0,10 mol dm–3 d’àcid
dissolt, 10 dm3 de O2 en c. n.
clorhídric.
c) Explica com es prepararia aquesta solució
al laboratori.
Estequiometria
21 a) Calcula el volum d’un àcid sulfúric concen-
trat, de densitat 1,89 g cm–3 i 93,2 % en 25 El carboni (grafit) crema amb l’oxigen i s’obté
massa de H2SO4, que es necessita per pre- diòxid de carboni. Es cremen 5,0 g de carbo-
parar 250 cm3 d’una solució 0,10 mol dm–3 ni i el diòxid de carboni obtingut es fa passar a
d’àcid sulfúric. través d’1,0 dm3 d’una solució de 2,0 mol dm–3
b) Què s’ha de fer per preparar aquesta solu- d’hidròxid de potassi. El diòxid de carboni
ció diluïda? reacciona amb l’hidròxid de potassi,
Nota: L’àcid sulfúric concentrat es dissol en segons:
aigua en qualsevol proporció amb CO2(g) + 2 KOH(aq) K2CO3(aq) + H2O(l)
58
U02-Q2B (3M).indd 58 20/12/08 06:43:53

Calcula: 31 En explotar, la nitroglicerina (trinitrat de gli-

a) L’augment de massa de la solució. ceril) es descompon segons:
b) La massa d’hidròxid de potassi que queda 4C3H5(NO3)3(l) 12CO2(g) + 6N2(g) + O2(g) + 10H2O(g)
sense reaccionar.
Calcula el volum total de gas, mesurat a
26 En escalfar el carbonat de calci (compost 1,01 × 105 Pa i 373 K, obtingut en explotar
sòlid i insoluble), es descompon en diòxid de un recipient que conté 312,5 cm3 de nitrogli-
carboni i òxid de calci (sòlid). 81,0 cm3 d’una cerina de densitat 1,60 g cm–3.
solució de carbonat de potassi es fan reacci-
32 Es té una mostra d’un hidròxid de sodi
onar amb un excés de solució de clorur de
comercial impurificat amb clorur de sodi.
calci. El precipitat obtingut, de carbonat de
1,00 g d’aquesta mostra es dissol en aigua,
calci, s’escalfa intensament i s’obtenen
fins a obtenir 100,0 cm3 de solució.
0,35 g d’òxid de calci.
10,0 cm3 d’aquesta solució consumeixen
a) Escriu les equacions químiques correspo- 21,6 cm3 d’àcid clorhídric 0,100 mol dm–3
nents als processos indicats. per a la seva neutralització. Calcula el per-
b) Calcula la concentració en ions carbonat i centatge d’hidròxid de sodi a la mostra.
ions potassi de la solució de carbonat de
potassi. 33 Es té una mostra de 0,4152 g de clorur i bro-
mur de potassi. Per conèixer-ne la composició
27 El compost de xenó més fàcil de preparar és es dissol en aigua i s’hi afegeix un excés de
el XeF4 (tetrafluorur de xenó), sòlid de punt solució de nitrat d’argent. S’obté un precipitat
de fusió 114 °C. Un recipient tancat conté format per una mescla de bromur i clorur d’ar-
inicialment 13,1 g de Xe (gas) i 18,0 g de F2 gent. Aquest precipitat es redueix a argent
(gas). La mescla gasosa s’escalfa durant metàl·lic i s’obtenen 0,5076 g de Ag.
unes hores a 400 °C i a una pressió d’unes Quina és la composició de la mostra?
6 atm i s’obtenen 19,0 g de XeF4.
Calcula el rendiment d’aquesta reacció. 34 Es disposa d’un àcid sulfúric concentrat de
densitat ρ = 1805 kg m–3. Un volum de
28 El propà i el butà poden reaccionar amb l’oxi- 10 cm3 de la solució concentrada es dilueix
gen i s’obté diòxid de carboni i vapor d’aigua. en aigua fins a obtenir 1000 cm3 de solució.
Inicialment, es té una mescla constituïda per 10 cm3 d’aquesta última necessiten 16,3
5,0 dm3 de propà, 3,0 dm3 de butà i 60,0 dm3 cm3 de solució NaOH 0,20 mol dm–3 per a la
d’oxigen. Calcula el volum de la mescla, seva neutralització. Troba la composició de
quan els gasos hagin reaccionat, si tots ells l’àcid sulfúric concentrat, expressada en:
s’han mesurat en les mateixes condicions a) mol dm–3;
de pressió i temperatura. (Suposa l’aigua en b) mol kg–1 (molalitat).
estat gasós.)
35 Es té una mostra de 2,0 g d’un hidròxid de
29 500,0 cm3 d’una solució aquosa de clorat de bari comercial. Per determinar-ne la puresa
potassi, KClO3(s), s’evaporen fins a la seque- es dissol en aigua fins a obtenir 100,0 cm3
dat. Si la sal seca continua escalfant-se, es de solució. Un volum de 10,0 cm3 d’aquesta
descompon en clorur de potassi, KCl(s), i oxi- solució es valora amb àcid clorhídric
gen. Si s’obtenen 4,20 dm3 d’oxigen mesu- 0,20 mol dm–3 i es necessiten 10,5 cm3 per
rats a 300 K i 1,01 × 105 Pa, calcula la con- arribar al punt d’equivalència. Calcula el tant
centració (mol dm–3) de la solució original. per cent d’hidròxid de bari a la mostra
comercial.
30 Calcula la massa d’àcid clorhídric concen-
trat, d’un 25,4 % de HCl, que es necessitarà 36 Es disposa d’una mescla d’hidròxid de potas-
per neutralitzar una solució que conté 1,2 g si comercial impurificat amb hidròxid de
d’hidròxid de calci i 41,8 g d’hidròxid de sodi, la composició de la qual es vol conèi-
potassi. xer. Per això, es pesa 1,00 g de la mostra i
59
U02-Q2B (3M).indd 59 20/12/08 06:43:54

es dissol en aigua fins a obtenir 100 cm3 de 41 Un recipient tancat de 5 dm3 conté 0,050 mol
solució. 10,0 cm3 de solució necessiten de metà, 0,010 mol d’età, 0,010 mol d’heli
9,0 cm3 d’àcid sulfúric 0,10 mol dm–3 per a la i 0,14 mol d’oxigen a la temperatura de 0 °C.
seva neutralització. a) Calcula la composició de la mescla en
Calcula la composició de la mescla tant per cent en massa i en tant per cent
analitzada. en volum.
b) Si es fa saltar una guspira elèctrica a l’in-
37 Es disposa d’una mescla de NaOH i Ca(OH)2,
terior del recipient, el metà i l’età reaccio-
la composició de la qual es vol conèixer. Per
nen i s’obté diòxid de carboni i vapor
això, es pesen 1,54 g d’aquesta mescla i es
d’aigua. Calcula la pressió parcial del
dissolen en aigua fins a obtenir 100,0 cm3 de
diòxid de carboni i la de l’oxigen en la
solució. 10,0 cm3 d’aquesta solució neces-
mescla gasosa final, si la temperatura
siten 16,0 cm3 d’àcid clorhídric 0,25 mol dm–3
s’eleva fins a 150 °C.
per a la seva neutralització. Troba, amb
aquestes dades, la composició de la mostra 42 El clor (gas) es pot obtenir al laboratori, en
analitzada. quantitats petites, fent reaccionar el diòxid
de manganès amb àcid clorhídric concen-
38 Es té un aliatge d’alumini i zinc, la composi-
trat, segons la reacció següent:
ció del qual es vol conèixer. Per això, es pesa
1,00 g d’aliatge i es fa reaccionar amb un MnO2(s) + 4 HCl(aq) MnCl2(aq)+ Cl2(g) + 2 H2 O(l)
excés d’àcid clorhídric diluït. L’alumini i el
Calcula el volum a 0 °C i 105 Pa que s’obtindrà
zinc reaccionen amb l’àcid i s’obtenen, res-
pectivament, clorur d’alumini i clorur de zinc, en fer reaccionar 100,0 g de pirolusita del
solubles. A cada reacció es desprèn hidro- 61,0 % de riquesa en MnO2 amb 0,800 dm3
gen. L’hidrogen desprès, mesurat a 300 K i d’una solució de HCl del 35,2 % en massa i
1,01 × 105 Pa, ocupa un volum d’1,2 dm3. densitat 1,175 g cm–3.
Calcula, amb aquestes dades, la composició
d’aquest aliatge.
Investiga
39 Es té una mostra líquida d’etanol impurificat
per metanol. 1,00 g d’aquesta mostra es 43 Investiga sobre l’obtenció d’aigua potable a
crema amb excés d’oxigen i s’obté aigua i par tir de l’aigua de mar.
1,87 g de diòxid de carboni.
Calcula el percentatge d’etanol a la mostra 44 Investiga sobre Daniel Bernoulli, precursor
analitzada. científic de la teoria cinètica.
40 La sal de cuina sol contenir petites quanti-

tats de clorur de magnesi. En analitzar una
mostra de sal, es troba que conté 61,4 % en A www.ecasals.net trobaràs una llista de pàgines
massa d’ions clorur. web que t’ajudaran a iniciar la teva investigació i a
Suposant que la sal analitzada només contingui aprofundir els continguts d’aquesta unitat. No obli-
NaCl i MgCl2, calcula el tant per cent de dis consultar també enciclopèdies i llibres
MgCl2 a la mostra. especialitzats.
60
U02-Q2B (3M).indd 60 20/12/08 06:43:54

3 | Energia de les reaccions
químiques
Totes les reaccions químiques alliberen energia o

n’absorbeixen.
S’ha comprovat experimentalment que en les reaccions
no s’allibera o s’absorbeix una quantitat qualsevol
d’energia, sinó que depèn de la classe de reactius i dels
productes de la reacció, de les quantitats utilitzades, i
també de la temperatura i de la pressió.
La part de la química que estudia les reaccions quími-
ques associades amb els intercanvis d’energia s’anome-
na termodinàmica química.
En aquesta unitat s’estudia fonamentalment la termo-
química, denominació clàssica de la part de la termodinà-
mica que tracta de l’energia en forma de calor que
acompanya un procés químic.
U03-Q2B (4M).indd 61 21/1/09 11:00:11

3 | Energia de les reaccions químiques
1 | Introducció
Quan una o més espècies químiques experimenten una transformació,
originen unes altres espècies químiques diferents: els productes de la
reacció.
Les relacions entre quantitats de les espècies químiques que inter venen
en una reacció –relacions que són donades per l’equació química correspo-
nent– han permès de calcular la quantitat d’una determinada espècie quí-
mica si es coneixen les quantitats d’altres. Aquests càlculs s’anomenen
càlculs estequiomètrics.
Però, en mirar de tenir una visió més completa de la reacció, ens podem
preguntar: Per què es produeixen les reaccions químiques?
Fixa’t que una espelma pot estar en contacte amb l’aire sense que passi
res. Però, per què n’hi ha prou amb començar la reacció amb la flama d’un
llumí, perquè l’espelma reaccioni amb l’oxigen de l’aire fins a consumir-se
totalment?
Per què el gas natural i l’aire poden estar barrejats sense que reaccionin,
però n’hi ha prou amb introduir un llumí encès o fer que salti una guspira
per provocar una ràpida reacció o fins i tot que es produeixi una explosió?
Per què el gas propà reacciona amb l’oxigen de l’aire i dóna diòxid de car-
boni i aigua i en canvi el diòxid de carboni i l’aigua formats no reaccionen
per donar butà i oxigen?
Per contestar aquestes preguntes, primer cal aprofundir en l’estudi de la
reacció química, considerant en primer lloc dos aspectes impor tants:
• L’energia que sempre s’absorbeix o se cedeix en tota reacció química.
• La velocitat o el ritme amb què es desenvolupen les reaccions quími-
ques i els factors que la poden fer variar.
La termodinàmica química estudia les relacions entre reacció química i
energia.
L’estudi de la velocitat d’una reacció i els factors que la poden modificar
són l’objecte de la cinètica química.
2 | Reacció química i energia

Ja has estudiat que totes les reaccions químiques van acompanyades de
despreniment d’energia o d’absorció d’energia. En la formació d’un enllaç
es desprèn energia, i viceversa, es necessita una apor tació d’energia per
1. La reacció entre el ferro i l’àcid sulfúric trencar qualsevol enllaç.
desprèn energia en forma de calor: és una
En aquelles reaccions en què els productes tenen menys energia que els
reacció exotèrmica. Tocant les parets del
reaccionants, s’allibera l’excés d’energia, en tenir lloc la reacció.
tub d’assaig es pot comprovar que és
calent. Així, la reacció del ferro amb l’àcid sulfúric (Fig. 1):
Fe(s) + H2SO4(aq) FeSO4(aq) + H2(g)
va acompanyada de despreniment d’energia en forma de calor.
Les combustions són reaccions Es denominen exotèrmiques totes les reaccions químiques que tenen
molt exotèrmiques. lloc amb despreniment d’energia en forma de calor.
62
U03-Q2B (4M).indd 62 21/1/09 11:00:11

Energia de les reaccions químiques | 3
Una gran par t de l’energia que es fa ser vir, tant a la indústria com a la llar,
procedeix de reaccions for tament exotèrmiques (combustió del carbó, del Exemples de reaccions exotèrmiques:
gas natural, del propà, del butà, etc.). Mg(s) + H2SO4(aq) MgSO4(aq) + H2(g)
En les reaccions en què els productes tenen més energia que els reaccio- 2 Na(s) + 2 H2O(l)
aigua
2 NaOH(aq) + H2(g)
nants, cal apor tar-hi energia perquè la reacció tingui lloc.
Zn(s) + CuSO4(aq) Cu(s) + ZnSO4(aq)
Per exemple, per descompondre el carbonat de calci en diòxid de carboni i
òxid de calci: NaOH(aq) + HCl(aq) NaCl(aq) + H2O(l)
CaCO3(s) CaO(s) + CO2(g)

cal comunicar calor. Aquesta reacció química, per tant, absorbeix energia
en forma de calor. Exemples de processos endotèrmics:
Es denominen endotèrmiques totes les reaccions químiques que tenen C(s) + H2O(g) CO(g) + H2(g)
lloc amb absorció d’energia en forma de calor. 2 HgO(s) 2 Hg(l) + O2(g)
Ara bé, en una reacció química, l’energia no sempre s’absorbeix o se cedeix CuSO4·5 H2O(s) CuSO4(s) + 5H2O(g)
en forma de calor, encara que sigui aquesta la forma més freqüent.
Així, per exemple, en reaccionar el magnesi –metall de color gris– amb l’oxi-
gen, es forma òxid de magnesi –de color blanc– i l’energia es desprèn
majoritàriament en forma de radiació lluminosa. D’altra banda, la fotosín-
tesi que es fa a les plantes verdes, té lloc amb absorció de radiació elec- Escalfant fortament el carbonat de
tromagnètica. calci es descompon i s’obté òxid de
calci (calç viva) –utilitzat en cons-
hυ
6 CO2(g) + 6 H2O(l) C6H12O6(s) + 6 O2(g) trucció– i diòxid de carboni, que es
difon a l’atmosfera. Aquest procés
Les reaccions que emeten o absorbeixen energia lluminosa i en general és endotèrmic.
energia radiant, s’anomenen reaccions fotoquímiques. Moltes de les reac-
cions que tenen lloc a l’atmosfera, especialment en les capes més altes,
són de naturalesa fotoquímica. S’ha dit que l’atmosfera és com un gran
reactor fotoquímic.
L’energia absorbida o despresa en una reacció química també pot aparèi-
xer en forma d’energia elèctrica.
En efectuar una electròlisi, per exemple, d’una dissolució de clorur de coure
(II) es desprèn clor a l’ànode i es diposita coure al càtode (Fig. 2):
CuCl2(aq) Cu(s) + Cl2(g)
Aquesta reacció química ha estat possible gràcies a una energia elèctrica

consumida. Una pila voltaica o un generador de corrent continu proporciona
l’energia elèctrica necessària per descompondre el clorur de coure en els
seus elements.
El procés que es desenvolupa a l’interior d’una pila voltaica és invers al que
s’efectua durant l’electròlisi. Dintre de la pila voltaica té lloc una reacció
química que produeix energia elèctrica. 2. Electròlisi d’una solució de clorur de
coure (II).
La part de la ciència que estudia els intercanvis d’energia que tenen lloc en
els processos físics, químics o nuclears s’anomena termodinàmica. En
aquest tema estudiarem els intercanvis d’energia en forma de calor que
tenen lloc en les reaccions químiques. La par t de la termodinàmica que
estudia aquests intercanvis s’anomena termoquímica.
Més endavant s’estudiaran les piles voltaiques i l’electròlisi com a proces-
sos d’intercanvi electrònic.
63
U03-Q2B (4M).indd 63 21/1/09 11:00:12

3 | Principi de conservació de l’energia.

Energia interna
Com a resultat de nombrosos experiments i obser vacions, els científics
admeten que l’energia no es crea ni es destrueix, només es transforma.
Aquesta definició constitueix l’anomenat principi de la conservació de
l’energia o primer principi de la termodinàmica.
Per tant, si en un procés qualsevol apareix una quantitat d’energia d’una

cer ta classe, és que s’ha transformat una quantitat equivalent d’una altra
i viceversa.
re c o r d a q u e
L’energia total d’un sistema macroscòpic, és a dir, format per moltes partícules, és la suma de les energies
següents:
1. Energia cinètica «externa». És l’energia que té un sistema pel fet d’estar en moviment.
2. Energia potencial «externa». És l’energia que té el sistema per la seva posició en un camp de forces.
3. Energia interna. És l’energia associada a l’estructura interna del sistema: energia cinètica de les seves
par tícules individuals (àtoms, molècules, ions, electrons, etc.) i energia potencial d’aquestes.
En química només interessa l’energia interna dels sistemes, ja que en la

majoria de les reaccions químiques no hi ha pràcticament canvis d’energia
potencial o cinètica «externes». Els canvis d’energia són, generalment,
canvis de la seva energia interna. L’energia interna s’acostuma a represen-
sistema
tar per la lletra U. Es mesura, en el SI, en joules.
No podem conèixer l’energia interna d’un sistema (excepte si es tracta d’un

gas ideal), però tot seguit comprovarem que se’n pot conèixer la variació
quan el sistema passa d’un estat a un altre per fectament definits.
entorn
3. En el llenguatge termodinàmic, es
denomina sistema la part de l’univers que
s’aïlla, materialment i idealment, per al
4 | Variació de l’energia interna d’un sistema
seu estudi.
En primer lloc estudiarem la variació d’energia interna d’un sistema físic.
El sistema de la figura és la mescla
reaccionant en la qual estem interessats. Suposem que tenim un gas dins un recipient proveït d’un èmbol mòbil de
Fora del sistema hi ha l’entorn. pes negligible i sense fregament, i que només intercanvia calor i treball
amb l’exterior (Fig. 4).
Si a aquest sistema se li comunica una quantitat d’energia en forma de

calor q i s’hi realitza un treball de compressió, w, segons el principi de la
conser vació de l’energia, es compleix:
Ufinal – Uinicial = ΔU = q + w
En aquesta expressió:
ΔU = variació d’energia interna del sistema.
q = energia en forma de calor donada al sistema.

4. El sistema només intercanvia calor i
treball amb l’exterior. w = treball fet sobre el sistema (treball de compressió).
64
U03-Q2B (4M).indd 64 21/1/09 11:00:14

De la fórmula anterior es dedueix que, quan el sistema absorbeix energia

en forma de calor, el valor de q és positiu, ja que ser veix per augmentar
l’ener-gia interna del sistema.
Si el sistema perd energia en forma de calor, q és negatiu, ja que dismi-
nueix l’energia interna del sistema.
Quan el sistema experimenta una compressió, és a dir, es fa un treball
sobre el sistema, w és positiu, ja que ser veix per augmentar-ne l’energia
interna.
Contràriament, si el sistema s’expansiona, el treball w és negatiu, i,
d’acord amb l’expressió anterior, el sistema disminueix la seva energia
interna.
5 | Treball d’expansió o compressió

a pressió constant
Tornem a suposar un gas tancat dins un recipient proveït d’un èmbol mòbil pressió exterior
sense pes ni fregament (Fig. 5). Per passar de l’estat inicial al final, el sis-
tema ha de fer un treball w, que serà igual al producte de la força exercida
per l’èmbol contra l’atmosfera circumdant, per la distància, Δx, recorreguda x
per l’èmbol.
Si la força exterior, Fext, es manté constant, podem escriure que:
estat inicial estat final
w = –Fext Δx
el signe menys prové del fet que Fext i Δx tenen sentits contraris. 5. Procés fet a pressió constant.
Si S és la super fície de l’èmbol i pext la pressió exterior, i tenint en

compte:
Fext = pext S
aleshores:
w = – pext S Δx = – pext ΔV
essent ΔV la variació de volum del sistema.
Si l’expansió (o la compressió) es fa de manera que la pressió exterior sigui
aproximadament igual a la pressió interior, p, del gas, podem escriure:
w = – p ΔV
La transformació en què la pressió interior és molt aproximadament igual a
la pressió exterior que supor ta, s’anomena reversible.
Per tant, l’expressió:
ΔU = q + w
es transforma en:
ΔU = q – p ΔV
65
U03-Q2B (4M).indd 65 21/1/09 11:00:14

EXemplEs
1. Calcula el treball efectuat quan es comprimeix un gas des d’un volum V1 = 10 dm3 fins a V2 = 3,0 dm3,
sota una pressió constant de 105 Pa.
w = –pext ΔV
ΔV = volum final – volum inicial
El treball de compressió (treball efectuat sobre el sistema) serà:
w = – 105 N m–2 x (3,0 – 10) × 10–3 m3 = 700 J
El treball efectuat sobre el sistema és una mesura de l’energia transmesa. Aquest treball és positiu,
ja que ser veix per augmentar l’energia interna del sistema.
2. Quan 1,000 kg d’aigua líquida, a la seva temperatura d’ebullició, es converteix en vapor a tempera-
tura igual i a la pressió exterior constant d’1,013 × 105 Pa, absorbeix 2 283,5 kJ d’energia en forma
de calor. Calcula:
a) El treball d’expansió fet pel sistema.
b) La variació d’energia interna del sistema.
c) Quin tant per cent de la calor subministrada s’utilitza en el treball d’expansió?
Dades: densitat de l’aigua líquida a 100 °C, = 973 kg m–3.
Suposa que el vapor d’aigua es comporta com un gas ideal.
a) w = – pext ΔV = – pext (Vt – Vi)

Vf = volum ocupat per 1 kg de vapor d’aigua a 100 °C
Vi = volum ocupat per 1 kg d’aigua líquida a 100 °C
1,67
p
Fixa’t que el volum ocupat per 1 kg d’aigua líquida és negligible davant del volum ocupat pel vapor
d’aigua.
w = – 1,013 × 105 N m–2 (1,67 – 1,03 x 10–3) m3 = – 1,69 × 105 J
w = –1,69 × 105 J
Quan un sistema s’expandeix, el treball que efectua sobre l’entorn és una mesura de l’energia
transmesa. Aquest treball és negatiu i l’energia interna del sistema disminueix.
b) ΔU = q + w
q = 2 283, 5 kJ
w = – 1,69 x 105 J = – 169 kJ
U = [2 283,5 + (– 169)] kJ = 2 114,5 kJ
Un kg de vapor d’aigua a 100 °C té més energia interna que la mateixa massa líquida a la mateixa
temperatura.
66
U03-Q2B (4M).indd 66 21/1/09 11:00:15

c) El tant per cent de la calor subministrada, inver tit en treball d’expansió, serà:
169
7,40
2 283,5 kJ
Un gram d’aigua líquida a 100 °C té menys

energia interna que la mateixa massa de
vapor d’aigua a igual temperatura.
6 | Reaccions a volum constant.

Equacions termoquímiques
Considerem una reacció química que només desprengui o absorbeixi ener-
gia en forma de calor i que a més es realitza de manera que el volum final
és igual al volum inicial. Llavors ΔV = 0 i aleshores l’expressió
ΔU = q – p ΔV es transforma en:
ΔU = qv
qv indica, doncs, energia en forma de calor, intercanviada en una transfor-
mació a volum constant. Així doncs:
A volum constant l’energia en forma de calor guanyada o perduda pel

sistema reaccionant és igual a la variació de la seva energia interna.
Si la reacció és exotèrmica, el sistema perd energia i ΔU és negativa.

Consegüentment l’energia interna, que tenen en conjunt les substàncies
formades en la reacció, serà inferior a l’energia de les substàncies
inicials.
Si la reacció és endotèrmica, ΔU és positiva, ja que l’energia interna final
és més gran que la inicial.
La ΔU d’una reacció s’expressa en kJ mol–1.
És important destacar que l’expressió ΔU = qv només és vàlida quan l’única
forma d’energia que entra o sur t del sistema és calor.
Obser vem que una equació química escrita així:
C(grafit) + O2(g) CO2(g)
només es refereix a la transformació material, però no indica el canvi
d’energia que té lloc simultàniament.
Es pot completar una equació indicant l’energia que hi inter vé.
La reacció química anterior és exotèrmica i, efectuada a volum constant
i a 25 °C, desprèn 393 kJ per cada mol de diòxid de carboni format.
És a dir, el sistema perd 393 kJ d’energia interna.
Aquesta dada demostra que l’energia interna d’un mol de diòxid de carboni
és més petita que l’energia interna d’un mol de carboni més un mol
d’oxigen.
67
U03-Q2B (4M).indd 67 21/1/09 11:00:16

Ho indicarem així:
C(grafit) + O2(g) CO2(g) ΔU = –393 kJ mol–1
Les equacions químiques en què s’indica la variació d’energia que inter vé,
s’anomenen equacions termoquímiques.
El valor que es dóna a ΔU és el que correspon a les quantitats de subs-

tàncies (nombre de mols) indicades a l’equació química.
Quan escrivim una equació termoquímica, hem d’indicar l’estat físic de les
espècies químiques que hi intervenen, ja que d’aquest depèn l’energia lliga-
da al procés. Hem d’afegir a les fórmules els subíndexs fets servir fins ara.
Així s indica estat sòlid (cristal·lí); l, estat líquid; g, estat gasós, i aq, solu-
ció aquosa. També, si un element presenta diverses formes al·lotròpiques
(vegeu la taula 1), indicarem la que pren par t en el procés.
L’energia cinètica mitjana de les par tícules d’un sistema és directament
proporcional a la seva temperatura absoluta. Per tant, si una reacció quími-
ca es realitza a temperatura constant, l’energia cinètica mitjana de les
seves partícules roman constant. Per això, el valor de la ΔU, per a una reac-
ció química efectuada a temperatura constant, és una mesura de les varia-
cions degudes fonamentalment als canvis d’enllaços i als canvis d’estat de
la matèria.
6. Sempre que es trenca un enllaç entre

dos àtoms, es necessita energia i
viceversa, en la formació d’un enllaç,
es desprèn energia.
EXemplE
3. A 400 °C el dinitrogen reacciona amb el dihidrogen i s’obté amoníac (gas). La reacció és exotèrmica
i, feta dintre d’un recipient tancat (volum constant), s’obtenen 2,5 kJ d’energia, en forma de calor,
per cada gram d’amoníac obtingut.
a) Calcula la variació d’energia interna U, del procés indicat, a l’esmentada temperatura, expres-
sant el resultat en kJ per mol d’amoníac obtingut.
b) Escriu l’equació termoquímica corresponent.
a) Si la reacció és exotèrmica, ΔU és negativa,
b) U = –43 kJ mol–1
o també
N2(g) + 3 H2(g) 2 NH3(g) U = –86 kJ mol–1
Fixa’t que, en multiplicar per dos els coeficients estequiomètrics, també es multiplica per dos la varia-
ció d’energia interna corresponent.
68
U03-Q2B (4M).indd 68 21/1/09 11:00:16

7 | Reacció química realitzada a pressió

constant: entalpia
Sempre que es fa una reacció química en un tub d’assaig i, en general, en
un recipient ober t, el treball d’expansió (o compressió) que pot realitzar el
sistema ho fa contra la pressió atmosfèrica (o gràcies a aquesta).
La majoria dels processos químics no es desenvolupen a volum constant,
però sí a pressió constant i sovint a la pressió atmosfèrica normal.
En condicions de pressió constants, l’energia, en forma de calor absorbida
o despresa del sistema, no acostuma a ser igual a ΔU.
Així, per exemple, la reacció de combustió d’un mol de glucosa (procés
exotèrmic) és expressada per l’equació química següent:
C6H12O6(s) + 6 O2(g) 6 C O2(g) + 6 H2 O(g)
Fixa’t que, en aquesta reacció, per cada 6 mols gasosos que es transfor-
men, n’apareixen 12. Si el sistema es pot expansionar lliurement, l’estat
final ocupa més volum que l’inicial. Si el procés té lloc a volum constant,
experimentalment es troba que l’energia, en forma de calor perduda pel
7. La reacció entre el magnesi i l’àcid
sistema, és igual a 2 813 kJ i, per tant, ΔU = –2 813 KJ.
clorhídric es fa a pressió constant, que en
Si la reacció de combustió de glucosa es fa a la mateixa temperatura però aquest cas és la pressió atmosfèrica
existent durant el transcurs de la reacció.
a pressió constant, el sistema consumeix una certa quantitat d’energia per
fer un treball d’expansió i, com a conseqüència, l’energia en forma de calor
obtinguda a pressió constant és menor que l’obtinguda a volum constant.
Per tant, a la pràctica, la ΔU d’una reacció química no és una magnitud
apropiada per caracteritzar-la.
Per això, es defineix una funció, anomenada entalpia, H, el valor de la qual
ve donat per:
H=U+pV
on:
U = energia interna d’un sistema
p = pressió que supor ta el sistema
V = volum del sistema
En una transformació a pressió constant, es compleix que:
H = H2 – H1 = (U2 + p V2) – (U1 + p V1) = U2 – U1 + p (V2 – V1 ) = U + p V
però, sabent que (vegeu l’apar tat 5):
ΔU = q – p ΔV
q = ΔU + p ΔV
per tant:
ΔH = qp
Si una reacció es fa a pressió constant, l’energia, en forma de calor

despresa o absorbida, és igual a la variació de la seva entalpia, ΔH.
En escriure qp, s’indica calor intercanviada en una transformació a pressió

constant.
69
U03-Q2B (4M).indd 69 21/1/09 11:00:17

Si H és positiva, la reacció és endotèrmica (Fig. 8).

Si H és negativa, la reacció és exotèrmica (Fig. 9).
2 Hg (I) + O 2(g) Fe (s) + H 2 SO 4(aq)
ΔH és ΔH és
entalpia
entalpia
positiva negativa
2Hg O(s) FeSO 4(aq) + H 2(g)
reactius productes reactius productes
8. La reacció de descomposició de l’òxid 9. La reacció entre el ferro i l’àcid sulfúric

de mercuri (II) en mercuri i oxigen és és exotèrmica. La variació d’entalpia, ΔH,
endotèrmica. ΔH és positiva. és negativa.
El sistema guanya energia. El sistema perd energia.
10. En el vas de la fotografia té lloc la

reacció química: Si una reacció química, efectuada a pressió constant, té lloc entre productes
AgNO3(aq) + NaCl(aq) AgCl(s) + NaNO3(aq) sòlids o líquids, generalment la variació de volum és molt petita i el producte
En aquest procés, ΔH és pràcticament p ΔV insignificant i, en aquest cas, ΔH és pràcticament igual a ΔU (Fig. 10).
igual a ΔU ja que la variació de volum és
insignificant i p ΔV ≅ O. Quan es tracta de reaccions en què intervenen gasos, el terme p ΔV pot tenir
un valor important. Recorda que, en condicions normals, per cada mol de gas
que reacciona o s’obté, la variació de volum és de 22,4 cm3.
EXemplEs
4. En la combustió d’un mol de propà a la temperatura de 125,0 °C i pressió 1,013 × 105 Pa es desprenen
1 621 kJ d’energia en forma de calor.
a) Escriu l’equació termoquímica corresponent al procés indicat.
b) Calcula la variació d’energia interna per a aquesta reacció a 125,0 °C.
a) CH3 – CH2 – CH3(g) + 5 O2(g) 3 CO2(g) + 4 H2O(g) ΔH = –1 621 kJ mol–1

ΔH és negativa, ja que el procés és exotèrmic.
b) La relació entre ΔH i ΔU és:

ΔH = ΔU + p ΔV i ΔU = ΔH – p ΔV (1)
En la combustió d’un mol de propà, la variació de volum ΔV, és igual al volum final (ocupat per 7
mols de gasos) menys el volum inicial (ocupat per 6 mols de gasos).
Si la temperatura i la pressió dels gasos romanen constants, un increment de volum és degut a un
increment del nombre de mols gasosos.
Si:
pV=nRT
p ΔV = Δn R T
Substituint a (1):
ΔU = ΔH – Δn R T
70
U03-Q2B (4M).indd 70 21/1/09 11:00:18

tenint en compte que:

Δn = (7–6) mol de gas = 1 mol de gas
Aquest resultat ens indica que, si el procés es fa a volum constant, es desprenen 1 624 kJ per
cada mol de propà reaccionant i, si el procés es fa a pressió constant, es desprenen 1 621 kJ. La
diferència és l’energia gastada en el treball d’expansió.
5. Donada l’equació termoquímica següent, realitzada a 25 °C i 1,01 × 105 Pa:

C(grafit) + O2(g) CO2(g) ΔH = –394 kJ/mol
Calcula la variació d’energia interna, sabent que el volum que ocupa un mol de C(grafit) (volum molar) és
Vm = 5,30 × 10–6 m3/mol.
ΔU = ΔH – p ΔV
La ΔV del procés indicat és igual al volum ocupat per un mol de CO2 menys el volum ocupat per un mol
de O2 i un mol de C(grafit).
El valor de p ΔV a causa de la desaparició d’un mol de grafit és:
per tant, substituint:

U = – 394 kJ – (–5,35 x 10–4 kJ) = –394 kJ
Com podem obser var, pràcticament ΔU és igual a ΔH ja que el terme p ΔV, a causa de la des-
aparició d’un mol de grafit (sòlid), és negligible comparat amb el valor de ΔH.
6. L’equació química corresponent a la combustió del benzè (C6H6) és:

15
C6H6(l) + O2(g) 6 CO2(g) + 3 H2O(l) (1)
2
Si aquesta reacció es fa a pressió constant i a 25 ° C, experimentalment es troba que es desprenen
42,32 kJ per cada gram de benzè cremat.
a) Escriu l’equació termoquímica corresponent, de manera que hi intervingui H.
b) Calcula la U per a aquesta mateixa reacció a 25 °C.
a)
Per tant:
15
C6H6(l) + O2(g) 6 CO2(g) + 3 H2O(l) ΔH = – 3 301 kJ/mol
2
b) ΔU = ΔH – p ΔV
Segons l’equació química anterior, en reaccionar 1 mol de benzè (líquid) i 7,5 mol d’oxigen (gas),
apareixen 6 mol de diòxid de carboni (gas) i 3 mol d’aigua (líquida).
71
U03-Q2B (4M).indd 71 21/1/09 11:00:18

La ΔV d’aquesta reacció és igual al volum final menys el volum inicial. Però com que el volum ocupat
per un mol d’una substància líquida o sòlida és negligible comparat amb el volum ocupat per un mol
de gas, molt aproximadament, el ΔV de la reacció (1) és degut a la variació del nombre de mols gaso-
sos, Δn.
En l’equació química (1):
Δn = (6 –7,5) mol de gasos = – 1,5 mol de gasos.
Sabent que:
ΔU = ΔH – p ΔV = ΔH – Δn R T
Substituint:
Aquest resultat indica que si la reacció té lloc a 25 °C i a volum constant, el sistema perd 3 297 kJ. Si la
mateixa reacció té lloc a 25 °C però a pressió constant, el sistema perd 3 301 kJ. Aquest últim resultat
és més gran que l’anterior perquè quan la reacció es realitza a pressió constant hi ha una disminució
de volum i s’efectua un treball sobre el sistema.
8 | Entalpia estàndard de la reacció

i de formació
La variació d’entalpia, ΔH, d’una reacció química depèn de la quantitat de
substància que reacciona, de la pressió, de la temperatura i de l’estat
d’agregació dels reactius i productes.
A fi de tabular i comparar ΔH de reaccions diferents, ens interessa definir:
a) Entalpia estàndard de la reacció (anomenada també calor normal de
reacció). Es representa per ΔHθr i és la variació d’entalpia d’una reacció
efectuada a pressió constant quan els reactius es conver teixen en pro-
ductes i en la qual tant els uns com els altres es troben en estat
estàndard.
S’entén per estat estàndard d’un element o d’un compost la seva forma
física més estable a 298 K (25 °C) i 105 Pa. Així, la forma física més
estable de l’hidrogen en estat estàndard és la de gas format per molècu-
les diatòmiques. El carboni en estat estàndard és sòlid cristal·lí, però la
seva forma física més estable és termodinàmicament la de grafit i no la
de diamant.
En el cas par ticular que la reacció sigui una combustió, la variació
d’entalpia per mol de substància cremada s’anomena entalpia estàn-
dard de combustió, i se sol representar per ΔH θc . Així, per exemple,
l’entalpia estàndard de combustió del metà correspon a la reacció:
CH4(g) + 2 O2(g) CO2(g) + 2 H2O(l) ΔHθc = –889,7 kJ mol–1
Aquesta equació termoquímica ens indica que en la combustió d’un mol
de metà, a 298 K i 105 Pa, s’alliberen 889,7 kJ d’energia en forma de
calor.
b) Entalpia estàndard de formació (anomenada també calor de formació).
Es representa per ΔHθf i és la variació d’entalpia que acompanya la for-
mació d’un mol d’un compost a par tir dels seus elements a pressió
constant, trobant-se elements i compostos en estat estàndard.
72
U03-Q2B (4M).indd 72 21/1/09 11:00:19

Arbitràriament s’atribueix entalpia zero als elements en el seu estat

estàndard.
Així, per exemple, la notació ΔHθf [(NH3)g] = –46,2 kJ mol –1 és la correspo-
nent a la reacció:
1 3
2
N2(g) + 2
H2(g) NH3(g) ΔHθf = –46,2 kJ mol–1
i ens indica que en la formació d’un mol d’amoníac (gas), a partir dels seus
elements a 25 °C i 105 Pa, s’alliberen 46,2 kJ d’energia en forma de calor.
A la taula 1, hi figuren les entalpies estàndard de formació de diversos
compostos i elements. Com més negatiu és el valor de ΔHθf més estable
és termodinàmicament.
Taula 1
Entalpies estàndard de formació, ΔHθf , a 25 °C
Fórmula ΔHθf en kJ Fórmula ΔHθf en kJ

de la substància mol–1 de la substància mol–1
CO(g) –110,4 KCl(s) –437,1
CO2(g) –393,5 NaOH(s) –425,6
CH4(g) –74,8 NaCl(s) –410,6
C2H4(g) 52,2 NH4Cl(s) –314,42
C2H6(g) –84,4 NH3(g) –46,2
C2H2(g) 226,9 NH3(l) –67,2
C3H8(g) –103,8 NO(g) 90,25
C4H10(g) –124,7 NO2(g) 33,16
C6H6(l) 82,8 PbO2(s) –276,3
CH3OH(l) –236,7 SO2(g) –296,9
HCHO(g) –117,2 SO3(g) –394,8
HCOOH(l) –424,7 XeF4(s) –284,2
CH3 – CH2OH(l) –277,7 XeF6(s) –401,3
CH3 – COOH(l) –484,5 C(grafit) 0,0
formes al·lotròpiques
CCl4(l) C(diamant)
–138,7 del carboni* 1,9
HCl(g) –92,3 O2(g) 0,0
formes al·lotròpiques a
H2S(g) O3(g)
–20,2 de l’oxigen 142
H2O(g) –241,6 S(ròmbic) 0,0
formes al·lotròpiques
H2O(l) S(monoclínic)
–285,5 del sofre 0,3
H2O2(l) –186,3
*Al·lotropia: Existència de cer ts elements en dues o més formes –ano-

menades al·lotròpiques–, que en el mateix estat físic difereixen en les
seves propietats físiques i, en general, en algunes de les seves propie-
tats químiques. Quan l’al·lotropia es manifesta en l’estat sòlid, el feno- b
men és originat per la distinta disposició dels àtoms en el cristall (cas
del carboni i del sofre). Quan es manifesta en l’estat líquid i, sobretot, 11. El dioxigen, O2, i l’ozó, O3, són dues
en el gasós, és deguda a l’existència d’espècies d’atomicitat diferent formes al·lotròpiques de l’oxigen.
(cas del O2 i O3). a) Molècules de O2.
b) Molècules de O3.
73
U03-Q2B (4M).indd 73 21/1/09 11:00:19

EXemplEs
7. En reaccionar 5,00 g de sodi amb la quantitat corresponent de clor (gas) per obtenir clorur de sodi
(sòlid), es desprenen 89,3 kJ d’energia en forma de calor. Si la reacció s’ha fet a 25 °C i 105 Pa,
calcula l’entalpia estàndard de formació, H θf , del NaCl(s).
Com que el procés de formació del clorur de sodi (s) és exotèrmic, ΔH fθ serà negativa.
L’equació química corresponent al procés indicat és:
1
Na(s) + 2
Cl2(g) NaCl(s) (1)
Per cada mol de Na(s) que reacciona, s’obté un mol de NaCl(s), i la variació d’entalpia corresponent a la
reacció (1) serà l’entalpia de formació estàndard del clorur de sodi ΔHfθ [NaCl(s)]. Per tant,
8. L’entalpia molar estàndard de formació del SO3(g) és Hθf = –394,8 kJ mol–1.

Calcula la variació d’energia interna corresponent.
Hem indicat (Taula 1) que el sofre sòlid pot presentar-se en dues formes al·lotròpiques diferents: la
ròmbica i la monoclínica. La forma al·lotròpica més estable, a la temperatura de 298 K i la pressió
de 105 Pa, és la ròmbica.
L’equació termodinàmica corresponent a la formació d’un
mol de SO3(g) en condicions estàndard és:
3
S(ròmbic) + 2
O2(g) SO3(g) ΔH = – 394,8 kJ (1)
Sabem que:
ΔH = ΔU + p ΔV (2)
ΔV de la reacció (1) és igual al volum final (ocupat per 1 mol

de SO3(g)) menys el volum inicial (ocupat per 1 mol de
S(s) + + 32 mol de O2(g)). Però el volum ocupat per un mol
d’una substància sòlida (o líquida) és negligible davant del
volum ocupat per un mol de gas; molt aproximadament, el Sofre ròmbic.
ΔV de la reacció (1) és degut a la variació o increment del
nombre de mols gasosos, Δn:
3 1
Δn = 1 mol de SO3 – mol de O2 = – 2
mol de gas
2
Si la temperatura i pressió del gas romanen constants, un increment de volum es deu a un increment del
nombre de mols gasosos i per tant:
p ΔV = Δn R T
Substituint els valors expressats a (2):
ΔU = ΔH – p ΔV = ΔH – Δn R T
1
ΔU = – 394,8 kJ–(– 2
mol × 8,31 × 10–3 kJ K–1 mol–1 × 298 K)
U = – 393,6 kJ
74
U03-Q2B (4M).indd 74 21/1/09 11:00:20

9 | Llei de Hess i la seva aplicació

Considerem l’equació termoquímica següent:
C(grafit) + O2(g) CO2(g) ΔH1= –393,5 kJ mol–1 (1)
Aquesta reacció de combustió del carboni pot produir-se en dues fases,
passant per la formació intermèdia de monòxid de carboni, CO:
1
C(grafit) + 2
O2(g) CO(g) ΔH2 = –110,4 kJ mol–1 (2)
1
CO(g) + 2
O2(g) CO2(g) ΔH3 = –283,1 kJ mol–1 (3)
Observa que ΔH1 és igual a la suma algebraica de les ΔH de les reaccions (2)
i (3). És a dir, l’energia, en forma de calor, despresa en passar el carboni a
diòxid de carboni, és la mateixa tant si es fa directament com si es passa per
l’estat intermedi de monòxid de carboni (reaccions realitzades a temperatura
i pressió constants) (Fig. 12).
ΔH1 = ΔH2 + ΔH3
Aquesta conclusió es la que expressa la Llei de Hess:
La variació d’entalpia associada a una reacció química efectuada a

pressió constant és la mateixa tant si la reacció es verifica directament
en una sola etapa com si es fa en diverses etapes.
La llei de Hess és una conseqüència del principi de la conservació de

l’energia.
En efecte, sigui un sistema químic que passa d’un estat A a un altre B:
l’estat A tindrà un contingut energètic determinat i l’estat B, un altre contin-
gut energètic també determinat. Per passar de A a B, cal intercanviar sem-
pre la mateixa quantitat d’energia. Si no fos així, hi hauria destrucció o
creació d’energia.
La llei de Hess permet tractar les equacions termoquímiques com si fossin
equacions algebraiques, les quals es poden multiplicar o dividir per nombres
enters i sumar-les o restar-les per trobar l’equació termoquímica que es desit-
ja. Això permet calcular entalpies de reaccions que no poden determinar-se
experimentalment, sia perquè la reacció és incompleta, o perquè és tan lenta
o tan explosiva, que no és possible mesurar l’energia que hi intervé.
En realitat, moltes entalpies estàndard de formació de compostos orgànics
han estat calculades coneixent experimentalment entalpies de
combustió.
H (kJ/mol)
C(s) + O2(g)
0
ΔH2
CO(s) + 1/2 O2(g)
-110,4
ΔH1
ΔH3
CO2(g)
-393,5
12. Diagrama de les variacions d’entalpia
de la combustió del carboni.
75
U03-Q2B (4M).indd 75 21/1/09 11:00:20

EXemplEs
Aplicació de la llei de Hess

9. Calcula la H θf de l’etanol (alcohol), CH3–CH2OH, coneixent les entalpies estàndard de combustió
corresponents a les reaccions:
CH3–CH2OH(l) + 3 O2(g) 2 CO2(g) + 3 H2 O(l) H θ1 = –1 367 kJ mol–1 (1)
C(grafit) + O2(g) CO2(g) H = –393,5 kJ mol
θ
2
–1
(2)
1
H2(g) + 2
O2(g) H2O(l) H θ3= –285,9 kJ mol–1 (3)
L’equació química corresponent a la formació d’un mol d’etanol és:

1
2 C(grafit) + 2
O2(g) + 3 H2(g) CH3–CH2OH (l)
S’ha de trobar la variació d’entalpia d’aquesta última reacció a través d’una combinació de les equacions
termoquímiques (1), (2) i (3).
Fixa’t que obtindrem aquesta ΔH si escrivim l’equació (1) a la inversa, multipliquem per dos la (2), mul-
tipliquem per tres la (3) i després sumem les tres equacions termoquímiques.
2 CO2(g) + 3 H2O(l) CH3–CH2OH(l) + 3 O2(g) – ΔH θ1
2 C(grafit) + 2 O2(g) 2 CO2(g) 2 × ΔH θ2
3 H2(g) + 32 O2(g) 3 H2O(l) 3 × ΔH θ3
1
2 C(grafit) + 2
O2(g) + 3 H2(g) CH3–CH2OH(l) ΔH θf = –ΔH θ1 + 2 × ΔH θ2+ 3 × ΔH θ3
Substituint:
ΔHθf = (1 367 – 2 × 393,5 – 3 × 285,9) kJ/mol = –277,7 kJ/mol
Fixa’t que, en multiplicar per dos (o per tres) els coeficients estequiomètrics, també es multiplica per
dos (o per tres) la seva ΔH i que, en escriure la inversa d’una equació termoquímica, hem canviat de
signe la seva ΔH, ja que si el procés (1) és exotèrmic, el procés invers ha de ser endotèrmic.
10. La combustió del butà és expressada per l’equació química següent:

2 C4H10(g) + 13 O2(g) 8 CO2(g) + 10 H2O(l) (1)
Calcula l’entalpia estàndard d’aquesta reacció, sabent que:
H θf [CO2(g)] = –393,5 kJ mol–1
H θf [H2O(l)] = –285,5 kJ mol–1
H θf [C4H10(g)] = –124,7 kJ mol–1
Les equacions termoquímiques corresponents a la formació del CO 2, H2O i C4H10 són respectivament:
C(grafit) + O2(g) CO2(g) ΔHθf CO (2)
2
1
H2(g) + 2
O2(g) H2O(l) ΔHθf H O
(3)
2
4 C(grafit) + 5 H2(g) C4H10(g) ΔHθf C H

(4)
4 10
Tal com hem explicat en l’exercici anterior, per mitjà de la combinació de les equacions termoquímiques
(2), (3) i (4) s’ha de trobar l’equació termoquímica (1). Per fer-ho, hem d’escriure l’equació (2) tal com
76
U03-Q2B (4M).indd 76 21/1/09 11:00:20

està escrita, però multiplicada per 8; la (3) tal com està escrita, però multiplicada per 10; la (4) escrita
a la inversa i multiplicada per 2. Després, cal sumar les tres equacions termoquímiques:
8 C(grafit) + 8 O2(g) 8 CO2(g) 8 × ΔHθf CO
2
10 H2(g) + 5 O2(g) 10 H2O(l) 10 × ΔHθf H O

2
2 C4 H10(g) 8 C(grafit) + 10 H2(g) –2 × ΔHθf C H

4 10
2 C4H10(g) + 13 O2(g) 8 CO2(g) + 10 H2O(l) ΔHθf = 8 × ΔHθf CO

+ 10 × ΔHθf H O
–2 × ΔHθf C H
2 2 4 10
Substituint i fent operacions:

H θr = –5 754 kJ
Fixa’t que en l’últim exemple explicat la ΔH θr l’hem trobat sumant

algebraicament:
8 ΔH θf [CO2(g)] + 10 ΔH θf [H2O(l)] – 2 ΔH θr [C4H10(g)]

productes finals producte inicial
Generalitzant, per a una reacció: a A + b B cC+dD
l’expressió de la seva ΔH θr en funció de les entalpies estàndard de forma-
ció de A, B, C i D és:
ΔH θr = c ΔH θf (c) + d ΔH θf (d) – a ΔH θf (a) – b ΔH θf (b)
productes finals productes inicials

Recorda que les entalpies estàndard de formació dels elements es prenen
arbitràriament igual a zero.
EXemplE
11. Calcula l’energia, en forma de calor, obtinguda en la combustió de 200,0 cm3 de benzè en condi-
cions estàndard i 25 °C.
Dades: ΔH θf [C6 H6(l)] = 82,8 kJ mol–1 ΔH θf [CO2(g)] = –393,5 kJ mol–1 ΔH θf [H2O(l)] = –285,5 kJ mol–1
Densitat del benzè a 298 K: ρ = 879 kg m–3
L’equació química corresponent a la combustió del benzè és:
15
C6H6(l) + —2
O2(g) 6 CO2(g) + 3H2O(l)
La variació d’entalpia per a aquest procés és:
ΔH θc = 6 ΔH θf [CO2(g)] + 3 ΔH θf [H2O(l)] – ΔH θf [C6H6(l)]
Substituint: ΔHθc = –3 300 kJ mol–1
Aquest resultat indica que, per cada mol de C6H6(l) que es crema, es desprenen 3 300 kJ d’energia en
forma de calor.
Per tant, l’energia calorífica obtinguda en cremar 200,0 cm3 de benzè serà:
77
U03-Q2B (4M).indd 77 21/1/09 11:00:21

10 | Entalpies d’enllaç o energies d’enllaç

Ja hem indicat que en la formació d’un enllaç es desprèn energia i, vicever-
Taula 2
sa, es necessita una apor tació d’energia per trencar qualsevol enllaç.
Valors mitjana d’entalpies
d’enllaç (a 105 Pa i 25 °C) Es defineix com a entalpia d’enllaç (anomenada també correntment
Enllaç entalpies d’enllaç energia d’enllaç) la variació d’entalpia, en condicions estàndard i
kJ (mol d’enllaços)–1 25 °C, que acompanya la reacció de formació d’un mol d’enllaços a
par tir dels àtoms aïllats en estat gasós.
H–H –436
C–C –348 De la definició es dedueix que les entalpies d’enllaç són negatives.
F–F –265
Així, el procés:
Cl–Cl –242
Br–Br –193 2 Cl(g) Cl2(g) ΔHθ = –242 kJ/mol d’enllaços
I–I –151
ens indica que quan 2 mols d’àtoms de clor (gas) s’uneixen per formar
C–H –412
1 mol de molècules de clor (gas), es desprenen, en condicions estàndard,
O–H –463 242 kJ. Per tant, l’energia d’enllaç Cl – Cl és de –242 kJ per mol d’enllaços
F–H –562 formats. Aquesta energia és igual, i de signe contrari, a la necessària per-
Cl–H –431 què un mol de molècules de clor (gas) es dissociï i es converteixi en 2 mols
d’àtoms de clor (gas).
Br–H –366
I–H –299 Vegem-ne un altre exemple:
C–Cl –328
C(gas) + 4 H (gas) CH4(gas) ΔHθ = – 1 652 kJ mol–1
C–Br –276
C–I –240 Atès que en aquest procés es formen 4 enllaços C – H idèntics, l’energia
N–H –388 de l’enllaç C – H és:
C=C –608
C=O –743
C=O (en CO2) –802 Ara bé, en general, no tots els enllaços C–H són idèntics. Així, per exemple,
C≡C –837 l’enllaç C–H en el metà és lleugerament distint de l’enllaç C–H en el meta-
N≡N –954 nol CH3OH, a causa de la influència sobre l’enllaç dels altres àtoms que
formen la molècula. Aquest mateix raonament és vàlid per a qualsevol
C≡N –890
enllaç.
És per això que a la taula 2 hi figuren valors mitjana d’entalpies d’enllaç.
Aquests valors resulten molt útils per calcular, aproximadament, entalpies
estàndard de formació i de reacció, en els casos en què no es disposin de
Longitud i entalpia d’enllaç valors experimentals.
L’entalpia d’enllaç és més gran Per fer ser vir correctament les dades de la taula 2, cal tenir en compte
com més petita és la longitud
que:
d’enllaç. A les molècules HF, HCl,
HBr i HI augmenta la longitud a) Tant els àtoms com les molècules han de trobar-se en estat gasós.
d’enllaç entre els àtoms en l’ordre D’aquesta manera no inter vé l’energia addicional despresa en passar
escrit i disminueix l’energia d’enllaç
les molècules de l’estat gasós a l’estat líquid.
en valor absolut.
b) Només s’han d’aplicar per a molècules covalents senzilles. Per a com-
La longitud de l’enllaç C–C és de
0,15 mm; la del C=C, de 0,13 mm,
postos molt polars o iònics, els càlculs són més complicats a causa de
i la del C≡C, de 0,12 mm. L’entalpia les forces de caràcter electrostàtic existents entre les molècules o entre
d’ellaç augmenta en l’ordre escrit. els ions. En els compostos iònics sòlids, el factor energètic més impor-
tant és l’energia reticular.
78
U03-Q2B (4M).indd 78 21/1/09 11:00:21

EXemplE
12. Calcula el valor aproximat de l’entalpia estàndard de formació, H θf , del NH3(g) a partir de les mit-
janes de les entalpies d’enllaç que figuren a la taula 2.
Sabem que la ΔHf del NH3(g) correspon a l’equació termoquímica següent:
1 3
2
N2(g) + 2
H2(g) NH3(g) ΔHθf = ……?
Fixa’t que en la reacció de formació del NH3(g) s’han trencat uns enllaços (N≡N i H–H) i se n’han format
d’altres (N–H).
L’entalpia estàndard de formació del NH3(g) podem calcular-la raonant de la manera següent:
1 3
Mols d’enllaços trencats: 2
mol d’enllaços N ≡ N i 2
mols d’enllaços H–H.
Mols d’enllaços formats: 3 mols d’enllaços N–H.
Com que als enllaços trencats corresponen ΔH positives i als enllaços formats corresponen ΔH negati-
ves, podem escriure, d’acord amb les dades de la taula 2:
11 | Estudi energètic de la formació

de compostos iònics
La formació d’un compost iònic a partir dels seus elements és, en general,
un procés for tament exotèrmic.
Així, per exemple, en la formació d’un mol de clorur de cesi (sòlid) segons:
1
2
Cl2(g) + Cs(l) (Cs+Cl–)s (1)
es desprenen 443 kJ d’energia en forma de calor (ΔH = –443 kJ mol–1).
En la formació d’un mol d’òxid de calci, segons:
1
Ca(s) + 2
O2(g) (Ca2+O2–)s ΔH = –635 kJ mol–1
el sistema allibera 635 kJ. (ΔH = –635 kJ mol–1)
Es podria pensar que l’energia obtinguda és deguda al pas dels electrons
de l’element metàl·lic al no metàl·lic. Però resulta que en aquesta trans-
ferència s’absorbeix sempre energia. En efecte, el potencial d’ionització del
cesi (sense tenir en compte el del franci, element radioactiu) és el més baix
de tots, i es necessiten 375 kJ per ionitzar un mol d’àtoms de cesi
gasosos.
L’afinitat electrònica del clor és, en valor absolut, la més gran de totes, i es
desprenen 348 kJ per cada mol d’ions clorur gasosos obtinguts.
Per tant, el procés:
Cl(g) + Cs(g) Cl–(g) + Cs+(g)
és endotèrmic i, com a conseqüència, el sistema format pels àtoms de cesi
(gas) i clor (gas) és més estable energèticament que el format pels ions
cesi i clorur gasosos.
79
U03-Q2B (4M).indd 79 21/1/09 11:00:21

Han d’inter venir-hi altres factors que determinin que el procés (1) sigui
for tament exotèrmic.
L’estudi general d’aquests factors es fa seguint l’anomenat cicle de Born
i Haber. L’aplicarem al cas par ticular de la formació del clorur de sodi:
1
2
Cl2(g) + Na(s) (Na+Cl–)s (2)
Aquesta reacció té lloc espontàniament i es desprenen 411 kJ per cada mol
de (Na+Cl–)s obtingut (ΔH = –411 kJ mol–1).
Podem considerar la reacció (2) com a suma dels processos següents:
1) Formació dels àtoms gasosos de clor i sodi a par tir dels elements reac-
cionants. Tots dos processos són endotèrmics:
Na(s) Na(g) ΔH1 = 109 kJ mol–1 (energia de sublimació)
1
2
Cl2(g) Cl(g) ΔH2 = 121 kJ mol–1 (energia de dissociació)
2) Ionització dels àtoms de sodi (gas). Procés endotèrmic: energia d’ionit-
zació del sodi, EI = 495 kJ mol–1:
Na(s) Na+(g) + 1 e ΔH3 = 495 kJ mol–1 (energia d’ionització)
3) Ionització dels àtoms de clor (gas) a ions clorur (gas). Procés exotèrmic
(afinitat electrònica del clor, AE = –348 kJ mol–1):
Cl(g) + 1 e Cl–(g) ΔH4 = –348 kJ mol–1 (afinitat electrònica)
4) Els ions Cl–(g) i Na+(g) formats s’atreuen i s’aproximen, i cada ió positiu
queda envoltat de sis ions negatius, i viceversa, i s’obté clorur de sodi
sòlid, (Na+Cl–)s. En aquest procés es desprèn una gran quantitat
d’energia, anomenada energia reticular:
Na+(g) + Cl–(g) (Na+Cl–)s ΔH5 = –788 kJ mol–1 (energia reticular)
L’energia posada en joc en el procés global, és:
H = (109 + 121 + 495 – 348 – 788) = –411 kJ mol–1
Aquesta dada concorda amb la trobada experimentalment.
Fixa’t que és l’elevat valor absolut de l’energia reticular el factor predomi-
nant perquè el procés de formació del compost iònic sigui exotèrmic i, per
tant, un mol de (Na+Cl–)s és més estable energèticament que mig mol de
Cl2(g) i un mol de Na(s) (Fig. 13).
13. Procés de formació d’un mol de clorur
de sodi (sòlid) a partir d’un mol de sodi L’energia reticular augmenta en augmentar la càrrega dels ions i en dismi-
(sòlid) i mig mol de clor, Cl2 (gas). En nuir la distància entre aquests. Això explica perquè, en reaccionar per
aquest procés s’alliberen 411 kJ. exemple el clor i el calci, es forma el compost CaCl2 i no el CaCl.
energia energia
de sublimació d’ionització
109 kJ/mol 495 kJ/mol

+
1 mol Na(s) 1 mol Na(g) 1 mol Na(g)
energia
reticular
–788 kJ/mol
energia afinitat
de dissociació electrònica
1/2·242 kJ/mol –348 kJ/mol
–
1/2 mol Cl 2 (g) 1 mol Cl (g) 1 mol Cl(g)
80
c3u1 (II) fig 4
U03-Q2B (4M).indd 80 21/1/09 11:00:22
12 | Els canvis d’entalpia en els processos

físics
L’entalpia d’una substància augmenta quan l’escalfem. Així, per exemple,
si escalfem, a pressió constant, 1 mol d’aigua a 20 °C fins que la seva
temperatura sigui de 50 °C, l’energia absorbida per l’aigua és de 2 257 J:
l’aigua augmenta la seva entalpia en 2 257 J.
Si continuem escalfant-la, en arribar a 100 °C, l’aigua comença a bullir i,
mentre dura l’ebullició, la temperatura roman constant. Tota l’energia
comunicada s’inver teix a vèncer les forces d’atracció entre molècules i
vaporitzar-les. L’entalpia del mol de vapor d’aigua a 100 °C és més gran
que la del mol d’aigua líquida a la mateixa temperatura.
La diferència entre l’entalpia d’un mol de vapor i la d’un mol de líquid a igual
temperatura s’anomena entalpia de vaporització (ΔH de vaporització) o
calor de vaporització.
ΔHvaporització = Hvapor – Hlíquid
Per a l’aigua, l’entalpia de vaporització a 100 °C és de 40,7 kJ/mol. Això
significa que es necessiten 40,7 kJ d’energia en forma de calor perquè un
mol d’aigua líquida a 100 °C es conver teixi totalment en vapor a 100 °C a
la pressió exterior constant de 1013 hPa (1 atm).
L’entalpia de vaporització d’una substància és igual i de signe contrari a
l’entalpia de condensació:
ΔHvaporització = –ΔHcondensació
Per al canvi d’estat sòlid → líquid, la diferència entre l’entalpia d’un mol
líquid i la d’un mol de sòlid a igual temperatura s’anomena entalpia de fusió
o calor de fusió:
0ºC 0ºC
ΔHfusió = Hlíquid – Hsòlid 6,02 kJ
L’entalpia de fusió de l’aigua és igual a 6,02 kJ/mol (Fig. 14).

L’entalpia de fusió és igual i de signe contrari a l’entalpia de solidificació.
ΔHfusió = –ΔHsolidificació 14. Es necessiten 6,02 kJ d’energia en
forma de calor perquè un mol d’aigua
A la taula 3, hi figuren ΔH fusió i ΔH vaporització d’algunes substàncies sòlida a 0 °C es converteixi en aigua
pures a la pressió 1 013 hPa. líquida a igual temperatura, a la pressió
exterior de 1 013 hPa (1 atm): l’entalpia de
Fixa’t que les entalpies de vaporització són més grans que les corresponents fusió o calor de fusió de l’aigua és igual a
entalpies de fusió. Destaquem l’elevada entalpia de vaporització de l’aigua. 6,02 kJ/mol.
Taula 3
Entalpies de fusió i vaporització a la pressió de 1 013 hPa
Substància Punt de fusió Punt d’ebullició Hfusió Hvaporització
K K kJ mol–1 kJ mol–1
Heli 3,5 4,2 0,02 0,08

Metà 91 112 0,94 8,2
Metanol 176 337 3,16 35,3
Acetona 178 329 5,72 29,1
Benzè 279 353 9,87 30,8
Aigua 273 373 6,02 40,63
81
U03-Q2B (4M).indd 81 21/1/09 11:00:24

13 | Capacitat calorífica específica

i capacitat calorífica molar
La capacitat calorífica específica (o calor específica) és l’energia, en
forma de calor, necessària per augmentar en un kelvin (o en un °C) la tem-
peratura de la unitat de massa de qualsevol substància a la pressió de
1 013 hPa. Se simbolitza per c.
En el SI, la capacitat calorífica específica s’expressa en J kg–1 K–1.
La capacitat calorífica específica de l’aigua líquida és de c = 4 180 J/kg K.
Això significa que s’ha de subministrar 4 180 J d’energia a un kg d’aigua
perquè la seva temperatura augmenti en un kelvin, a la pressió normal.
La capacitat calorífica específica de l’aigua líquida és la més gran de totes
les capacitats calorífiques de substàncies naturals conegudes.
Sabem que 1 cal = 4,18 J; per tant:
kg
˚
˚
Així doncs, la caloria és l’energia en forma de calor necessària per augmen-
Taula 4 tar 1 °C la temperatura d’un gram d’aigua.
Capacitat calorífica específica
En general, si c és la capacitat calorífica específica d’una substància pura,
a pressió constant i a 298 K
m la massa en kg i s’ha d’augmentar la seva temperatura des de T1 fins a
d’algunes substàncies pures
T2, la quantitat de calor necessària serà :
c c q = m c (T2 – T1) = m c ΔT = m c Δt
cal g °C
–1 –1
J kg–1 K–1 La capacitat calorífica molar, que se simbolitza per Cm, és l’energia en
Aigua 1,0 4 180 forma de calor necessària per augmentar en un kelvin (o en un °C) la tem-
Alcohol 0,58 2 508 peratura d’un mol de qualsevol substància a la pressió normal.
Alumini 0,214 895 En el SI, la capacitat calorífica molar s’expressa en J mol –1 K–1.
Coure 0,093 389 Per als sòlids i líquids, la capacitat calorífica específica a volum constant
Ferro 0,18 752 és pràcticament igual que a pressió constant, però, en el cas dels gasos,
Gel 0,55 2 299 són diferents. Passa el mateix amb les capacitats calorífiques molars.
Glicerina 0,56 234 En general, la capacitat calorífica molar d’una substància determinada
varia lleugerament amb la temperatura; però, si no s’indica el contrari,
Mercuri 0,033 138
poden suposar-se constants en inter vals limitats de temperatura.
Plata 0,056 234
La capacitat calorífica específica d’una substància pura és una propietat
Plom 0,031 130
característica.
A la taula 4 figuren alguns valors de capacitat calorífica específica.
82
U03-Q2B (4M).indd 82 21/1/09 11:00:24

EXemplEs
13. Tenim 1,00 kg d’aigua a 20 °C i s’escalfa fins que la temperatura arriba a 50 °C a la pressió exterior
de 1 013 hPa. Quina variació ha experimentat l’energia interna de l’aigua?
ΔU = q – p ΔV
Com que la variació de volum que experimenta 1,00 kg d’aigua en passar de 20 °C a 50 °C és molt petita,
el treball d’expansió, p ΔV, és pràcticament igual a zero.
Per tant, tota l’energia en forma de calor comunicada a l’aigua s’inverteix en augmentar la seva energia
interna.
Si la capacitat calorífica de l’aigua (o calor específica) és c = 4 180J/kg K = 4,18 kJ/kg K, tindrem:
14. En la combustió completa d’un mol de propà (gas), s’alliberen 2 219 kJ d’energia en forma de calor
a la temperatura de 298 K i a la pressió de 1,01 x 105 Pa.
a) Escriu igualada l’equació química corresponent.
b) Calcula la massa d’aigua que es pot escalfar des de 20 °C fins a 8O °C cremant 100 dm3 de propà
mesurats a 298 K i 1 013 hPa, suposant que tota la calor és aprofitable.
a) C3H8(g) + 5 O2(g) 3 CO2(g) + 4H2O(l)
b) Quantitat de propà que reacciona: n (C3H8)
L’energia calorífica obtinguda en la combustió dels 4,08 mols de propà és:
Aquesta energia calorífica s’aprofita per escalfar aigua. Per tant:

q = m c (t2 – t1)
tindrem:
m = 36,1 kg de H2O
83
U03-Q2B (4M).indd 83 21/1/09 11:00:24

Utilització del calorímetre

E xperi È n c i a
La mesura de l’energia en forma de calor que s’absorbeix o és alliberada en una reacció química, i també
la determinació de capacitats calorífiques específiques, es pot dur a terme amb un recipient anomenat
calorímetre.
El calorímetre consisteix bàsicament en un vas metàl·lic protegit per un altre vas de material aïllant per
tal d’evitar intercanvis de calor amb l’exterior. El vas metàl·lic reposa sobre unes puntes aïllants i disposa
d’una tapa, també aïllant, amb uns orificis per poder col·locar el termòmetre i l’agitador.
Explicarem com s’ha de procedir per trobar aproximadament la ΔH de la reacció de neutralització següent:
HCl(aq) + NaOH (aq) NaCl(aq) + H2O(l)
àcid + hidròxid sal + aigua
Prepara 250 cm3 d’una solució de HCl 0,5 M i una altra de NaOH de la mateixa concentració. Quan les
dues solucions estan a temperatura ambient, anota la temperatura esmentada.
Mesura 100 cm 3 de la dissolució àcida i col·loca-la dins del calorímetre (proveït de termòmetre i
d’agitador).
Mesura ara uns altres 100 cm3 de la solució d’hidròxid de sodi i afeix-la al calorímetre. Tapa i agita amb
l’agitador. Anota la temperatura màxima assolida.
En ser la reacció de neutralització exotèrmica, la calor despresa és
portatermòmetres agitador
absorbida per la mateixa dissolució i pel calorímetre. La quantitat
tap de calor absorbida per la solució la podem trobar mitjançant:
q = m c ΔT
Com que les solucions emprades són relativament diluïdes,
vas vas
exterior interior podem fer ser vir c = 4 180 J/kg K (capacitat calorífica específica
de l’aigua). Si la massa del calorímetre és petita podem negligir la
quantitat d’energia en forma de calor que aquest absorbirà.
Una vegada trobat q, calcula la ΔH de la reacció de neutralització per
base mol de NaOH (o de HCl) que ha reaccionat. Cal tenir en compte que
la densitat d’una solució diluïda és aproximadament d’1 g/cm3.
Esquema d’un calorímetre.
Poder calorífic d’un combustible

I N V E S T I G AC I Ó
Una de les propietats més importants d’un combustible és la quantitat d’energia que se n’obté quan es crema.
El poder calorífic d’un combustible s’acostuma a definir com la quantitat d’energia en forma de calor que
s’allibera en la combustió completa d’un quilogram de combustible.
El metanol, CH3OH, i l’etanol, CH3–CH2OH, són líquids combustibles. Podem preguntar-nos:
a) Quin d’aquests combustibles té un poder calorífic més gran?
b) Quin és el més econòmic? (és a dir, quin d’aquests dos combustibles proporciona més energia per euro?).
Dissenya una experiència que permeti comparar el cost d’escalfar quantitats iguals d’aigua utilitzant metanol i
etanol.
Escriu en el quadern el material i els productes que es necessiten. Mostra el disseny complet al professor/a i,
si és correcte, por ta a terme l’experiència. Respon les qüestions a) i b) que hem formulat.
84
U03-Q2B (4M).indd 84 21/1/09 11:00:25

R E SUM
Totes les reaccions químiques alliberen energia o Si una reacció es fa a pressió constant l’energia en
n’absorbeixen. forma de calor (qp) despresa o absorbida és igual a
la variació de l’entalpia ΔH.
ΔH = qp
La par t de la química que estudia les reaccions
químiques associades als intercanvis d’energia ΔH es pot calcular a par tir de: ΔH = ΔU + p ΔV. Si
s’anomena termodinàmica química. ΔH és positiva la reacció és endotèrmica. Si ΔH és
negativa la reacció és exotèrmica.
La termoquímica és la par t de la termodinàmica

que tracta de l’energia en forma de calor que acom- L’entalpia estàndard de la reacció, ΔHθr , és la varia-
panya un procés químic. ció d’entalpia d’una reacció efectuada a pressió
constant en la qual, tant els reactius com els pro-
ductes de la reacció, es troben en condicions
S’anomenen exotèrmiques les reaccions quími- estàndard. S’entén per estat estàndard d’un ele-
ques que tenen lloc amb despreniment d’energia ment o d’un compost la forma física més estable a
en forma de calor. 298 K i 105 Pa.
S’anomenen endotèrmiques les reaccions quími- L’entalpia estàndard de formació, ΔHθf , és la varia-
ques que tenen lloc amb absorció d’energia en ció d’entalpia que acompanya la formació d’un mol
forma de calor. d’un compost a partir dels seus elements a pressió
constant. Tant els elements com els compostos
estan en estat estàndard.
El primer principi de la termodinàmica o principi de
la conser vació de l’energia és: “L’energia no es
crea ni es destrueix, només es transforma”. Llei de Hess: La variació d’entalpia associada a una
reacció química duta a terme a pressió constant és
la mateixa tant si la reacció es verifica en una sola
L’energia interna és l’energia associada a etapa com si es fa en diverses etapes.
l’estructura interna del sistema: l’energia cinètica
de les par tícules individuals (àtoms, molècules,
ions, electrons, etc.) i l’energia potencial L’entalpia d’enllaç o energia d’enllaç és la variació
d’aquestes. Se sol representar amb la lletra U. d’entalpia en condicions estàndard (25 °C, 105 Pa)
que acompanya la reacció de formació d’un mol
d’enllaços a par tir dels àtoms aïllats en estat
Si un sistema només intercanvia calor i treball amb gasós.
l’exterior, es compleix que:
ΔU = q + w
La capacitat calorífica específica és l’energia en
ΔU = q – p ΔV forma de calor necessària per augmentar un kelvin
la temperatura de la unitat de massa de qualsevol
Reaccions químiques realitzades a volums cons-
substància a la pressió normal. En el sistema inter-
tants; ΔV = 0
nacional s’expressa en J kg−1 K−1.
ΔU = qv
A volum constant l’energia en forma de calor guan-
yada o perduda pel sistema reaccionant és igual a
la variació de l’energia interna. Si la reacció és exo-
tèrmica, ΔU és negativa; si és endotèrmica, ΔU és
positiva.
Contingut bàsic de la unitat en format hipermèdia, en el DVD. 85
U03-Q2B (4M).indd 85 21/1/09 11:00:26

AC T I V I T A T S
1 Es comprimeix un sistema gasós fent un a) L’acetilè C2H2(g) crema amb l’oxigen. La
treball de 3 kJ. El gas allibera, durant el pro- reacció és molt exotèrmica i s’alliberen
cés de compressió, 2,5 kJ d’energia en 50,16 kJ per cada g d’acetilè cremat.
forma de calor. b) El sofre reacciona amb l’oxigen i s’obté
Calcula l’increment d’energia interna que ha diòxid de sofre (g). En el procés s’allibe-
experimentat el sistema. ren 4,6 kJ per cada gram de diòxid de
sofre obtingut.
2 Es té un gas en un recipient proveït d’un
c) En escalfar el carbonat de calci (s), es
èmbol mòbil de pes negligible i sense frega-
descompon en òxid de calci (s) i diòxid de
ment, la super fície del qual és de 200 cm2.
carboni. Per descompondre 1,00 kg de
El gas s’expansiona i desplaça l’èmbol 10 cm de
carbonat de calci calen 1 781 kJ.
la seva posició inicial; la pressió exterior és
igual a 0,9 × 105 Pa. 7a) Donada l’equació química següent:
Alhora, el gas perd 200 J d’energia en forma de I2(g) + H2(g) 2 H Ig)
calor. Indica, raonant-ho, si a igual temperatura
Calcula el treball realitzat pel gas en l’expansió i la ΔH d’aquest procés és més gran, més
la variació de la seva energia interna. petita o igual que ΔU.
3 Es té un gas tancat en un recipient proveït d’un b) Donada l’equació termodinàmica següent:
èmbol mòbil de pes negligible i sense frega- C3H8(g) + 5O2(g) 3CO2(g) + 4H2O(g) ΔH< 0
ment, la superfície del qual és de 100 cm2. Indica, raonant-ho, si a igual temperatura
El gas s’expandeix i desplaça l’èmbol 15 cm de l’energia en forma de calor alliberada a
la seva posició inicial; la pressió exterior és volum constant és més gran, més petita o
igual a 105 Pa. igual que l’alliberada a pressió constant.
Alhora, el gas absorbeix 100 kJ d’energia en
forma de calor. 8 En la combustió de 0,5 g de sofre a 298 K i
a) Calcula el treball realitzat pel gas en l’ex- 105 Pa, es desprenen 4619 J d’energia en
pansió i la variació de la seva energia forma de calor, i s’obté com a producte de la
interna. reacció SO2(g)
b) Ha augmentat o ha disminuït l’energia a) Calcula l’entalpia estàndard de formació
interna del gas? Raona-ho. del diòxid de sofre.
L’alumini es fon a la temperatura de 660 °C b) Escriu l’equació ter moquímica
4
(933 K). cor responent.
Calcula el treball d’expansió fet per un bloc 9 Quan el coure reacciona amb l’oxigen s’obté
d’alumini de 2,00 kg quan s’escalfa a pres- òxid de coure (II) (sòlid). El procés és exo-
sió constant des de 293 K fins a 934 K. tèrmic i es desprenen 2,30 kJ per cada
Dades: pressió atmosfèrica: 1,01 × 105 Pa gram de coure reaccionant, a la temperatu-
densitat de l’alumini a 293 K: 2700 kg/m3 ra de 298 K i pressió de 105 Pa.
densitat de l’alumini fos a 934 K: 2 380 kg/m3 a) Calcula l’entalpia estàndard de formació
de l’òxid de coure (II).
5 En una determinada reacció química, el
volum dels productes de la reacció és b) Escriu l’equació termoquímica correspo-
100 cm3 més gran que el volum total ocupat nent al procés que ha tingut lloc.
pels reactius. El procés d’expansió s’ha fet 10 En reaccionar 5,00 g de potassi amb un
vencent una pressió constant de 105 Pa. excés de clor (gas), s’obté clorur de potassi
Calcula el treball realitzat pel sistema. (sòlid) i es desprenen 55,9 kJ d’energia en
6 Escriu les equacions termoquímiques cor- forma de calor a la temperatura de 298 K i
responents als processos experimentals pressió de 105 Pa.
següents, tots fets a pressió constant i a Calcula l’entalpia estàndard de formació, ΔH θf,
298 K. del clorur de potassi (sòlid).
86
U03-Q2B (4M).indd 86 21/1/09 11:00:26

11 Calcula la variació d’energia interna a 25°C 18 A par tir de les entalpies de formació (Taula
del procés: 1), calcula les entalpies estàndard de reac-
C(grafit) + 2 Cl2(g) CCl4(l) ció, ΔH θr per a les reaccions següents:
Dada: ΔH θf [CCl4(l)] = –138,7 kJ mol–1. 2 H2S(g) + 3 O2(g) 2 H2O(l) + 2 SO2(g)
12 L’equació termoquímica corresponent a la 2 CH3 – CH3(g) + 7 O2(g) 4 CO2(g) + 6 H2O(l)
combustió d’un mol d’etanol en condicions
estàndard és: 19 En la fermentació alcohòlica de la glucosa
CH3 –CH2OH(l) + 3 O2(g) 2 CO2(g) + 3 H2O(l) s’obté etanol i diòxid de carboni. L’equació
ΔH θc = –1 371 kJ/mol química corresponent és:
Calcula la variació d’energia interna. C6H12O6(s) 2 CO2(g) + 2 CH3–CH2OH(l)
13 En reaccionar diclor (gas) amb dihidrogen a Calcula la ΔH d’aquesta reacció a partir de les
θ
r
25 °C i 105 Pa alliberen 2 519 J per cada dades experimentals següents:
gram de clorur d’hidrogen (gas) format.
C6H12O6(s) + 6 O2(g) 6 CO2(g) + 6 H2O(l)
Calcula l’entalpia estàndard de formació del
ΔH θc = – 2 813 kJ/mol
clorur d’hidrogen i escriu l’equació termoqu-
ímica corresponent. CH3–CH2OH(l) + 3 O2(g) 2 CO2(g) + 3 H2O(l)
ΔH θc= –1 371 kJ/mol
14 Donada l’equació termoquímica:
1 1 20 a) A par tir de les entalpies estàndard de
2
N2(g) + 2
O2(g) NO(g) ΔH θf = 90,2 kJ/mol
formació del CH4(g), CH3– CH2 – CH3(g),
Calcula l’energia mínima necessària per obtenir, CO2(g) i H2O(l) donades a la taula 1, calcula
segons la reacció indicada, 100 dm3 de l’energia en forma de calor obtinguda en
monòxid de nitrogen mesurat a 25 °C i la combustió d’1m3 de metà i l’obtinguda
105 Pa. en la combustió d’1m3 de propà si els dos
gasos estan mesurats a 25°C i 105 Pa.
15 Donada l’equació termoquímica:
H2(g) + 12 O2(g) H2O(l) ΔH θf = –285,5 kJ/mol (1) b) Quin dels dos gasos té més poder calorífic
Calcula: per unitat de volum si tots dos són mesu-
a) L’energia alliberada quan es fan reaccio- rats a la mateixa pressió i temperatura?
nar a 25 °C i 105 Pa, 100 g d’hidrogen L’àcid acètic, CH3 –COOH, s’obté actualment
21
amb l’oxigen necessari i s’obté aigua en la indústria per reacció del metanol amb
líquida. el monòxid de carboni:
b) La variació d’energia interna, ΔU, a 298 K
CH3OH(l) + CO(g) CH3–COOH(l)
per al procés (1).
A partir de les entalpies de formació següents
16 A partir de les entalpies estàndard de forma- (en kJ/mol):
ció del CO2(g), CH3–CH2OH(l) i H2O(l), donades
CO(g) = –110
en la taula 1, calcula l’energia en forma de
CH3OH(l) = –238
calor obtinguda en la combustió d’1,00 dm3
CH3–COOH(l) = –485
d’alcohol de densitat 800 kg/m3, si el pro-
indica si l’obtenció industrial de l’àcid acètic és
cés es fa a 298 K i 105 Pa.
un procés exotèrmic o endotèrmic.
17 Conegudes les equacions termoquímiques
22 A partir de les entalpies estàndard de forma-
següents:
ció del CO2(g), H2O(l) i C4H10(g), (Taula 1), calcu-
H2(g) + Cl2(g) 2 H Cl(g) ΔH θr = – 185 kJ/mol
la la massa d’aigua que es podrà escalfar
2H2(g) + O2(g) 2 H2O(g) ΔH θr= – 484 kJ/mol des de 20°C fins a 90°C cremant 100 dm3
Calcula ΔH per a la reacció: de butà (gas) a 25°C i 105 Pa si el rendiment
2 HCl(g) + 12 O2(g) Cl2(g) + H2O(g) calorífic és del 70 %.
87
U03-Q2B (4M).indd 87 21/1/09 11:00:26

23A par tir de les dades experimentals Dades: entalpies estàndard de formació
següents: (kJ/mol):
1) 2 C6H6(l) + 15 O2(g) 12 CO2(g) + 6 H2O(l) CaC2(s) = –59; CO2(g) = –393; H2O(l) = –285,5;
ΔH θc = –6 603 kJ Ca(OH)2(s) = –986; C2H2(g) = 227
2) C6H12(l) + 9 O2(g) 6 CO2(g) + 6 H2O(l) L’entalpia molar estàndard de formació de
26

ΔH θc = –3 951 kJ l’amoníac (gas) és ΔH θr = –46,2 kJ mol–1.
3) 2 H2(g) + O2(g) 2 H2O(l) a) Escriu l’equació termoquímica correspo-
ΔH θc = –571,7 kJ nent a la formació d’1 mol de NH3(g) en
Calcula: condicions estàndard.
a) L’entalpia estàndard del procés: b) Calcula la calor alliberada (o despresa) en
C6H6(l) + 3 H2(g) C6H12(l) l’obtenció de 1 000 g de NH3(g) a par tir
b) La variació d’energia interna per al procés dels seus elements a 25 °C i 105 Pa i la
1) a 298 K. variació d’energia interna corresponent.
c) L’energia en forma de calor obtinguda en 27 Calcula l’entalpia estàndard de formació del
la combustió d’1 dm3 de benzè, C6H6(l) de CaCO3(s) a par tir de l’equació termoquímica:
densitat 0,8 g/cm3, si el procés es realit- CaCO3(s) CaO(s) + CO2(g)
za a pressió constant i a 25°C.
ΔH θr = 178,1 kJ/mol
d) La massa de C6H12 (ciclohexà) que caldrà
i sabent que les entalpies estàndard de forma-
cremar, a pressió constant i a 25°C, per
ció del CaO(s) i el CO2(g) són, respectivament:
escalfar 100 l d’aigua a 10 °C fins a 60°C,
si suposem que el rendiment tèrmic és –635,1 kJ/mol i –393,5 kJ/mol.
del 80 %. 28 Calcula l’entalpia estàndard de formació del
24 A 298 K i 10 Pa, la combustió d’1 mol de
5 butà, C4H10, sabent que:
metà, de la qual s’obté diòxid de carboni i ΔH θf [CO2(g)] = –393,5 kJ/mol
aigua (líquida), proporciona 889,50 kJ. ΔH θf [H2O(l)] = –285,5 kJ/mol
Calcula: i que l’entalpia estàndard de combustió del
a) L’energia en forma de calor que es podrà C4H10(g) és ΔH θc = –2 876,8 kJ/mol
obtenir en la combustió d’1 kg de metà.
b) Els kg de gel a 0°C que es podran fondre, 29 a) Calcula l’entalpia estàndard de formació
sense variar-ne la temperatura, amb la calor de l’òxid de plom (II) a par tir de les equa-
despresa en cremar 100 dm3 de metà cions termoquímiques següents:
mesurat en c. n. (consulteu la Taula 3). 1) Pb(s) + O2(g) PbO2(s)
c) El volum d’aire, mesurat a 298 K i 105 Pa, ΔH θ1 = –276,3 kJ
necessari per a la combustió de 2 kg de
metà. 2) 6 PbO(s) + O2(g) 2 Pb3O4(s)
Dades: l’aire conté aproximadament un 20 % en ΔH θ2 = –153,8 kJ
volum d’oxigen.
3) Pb3O4(s) + O2(g) 3 PbO2(s)
25 a) Calcula la variació d’entalpia estàndard
de la reacció:
ΔH θ3 = –94,9 kJ
CaC2(s) + 2 H2O(l) Ca(OH)2(s) + C2H2(g) b) Calcula la variació d’energia interna, ΔU,

a 298 K, per a la reacció 3).
b) Quina és l’energia, en forma de calor, c) Calcula l’energia calorífica mínima que es
obtinguda en la combustió de 100 dm3 necessita per descompondre 100,0 g de
d’acetilè (etí) mesurat a 25°C i 105 Pa? PbO2(s) a 25°C i 105 Pa, en Pb(s) i O2(g).
88
U03-Q2B (4M).indd 88 21/1/09 11:00:27

30 En condicions adequades de pressió i tem- 34 El diòxid de sofre és un dels gasos contami-

peratura, el xenó pot reaccionar amb el diflu- nants de l’atmosfera produïts per l’activitat
or i es pot obtenir tetrafluorur de xenó, XeF4, humana i, en menor proporció, per les emis-
o hexafluorur de xenó, XeF6. sions dels volcans. A l’atmosfera pot combi-
Les equacions termoquímiques corresponents narse amb l’oxigen per formar triòxid de
són: sofre:
Xe(g) + 2 F2(g) XeF4(s) SO2(g) + 12 O2(g) SO3(g)
ΔH θ = –284,2 kJ/mol a) Calcula l’entalpia de la reacció a 298 K i
Xe(g) + 3 F2(g) XeF6(s) 105 Pa.
ΔH θ = –401,3 kJ/mol b) Quanta energia s’intercanvia quan es for-
men 10,0 litres de triòxid de sofre a
Troba, a partir d’aquestes dues equacions, la 298 K i 105 Pa?
ΔH θ i la ΔU a 298 K del procés: c) El diòxid de sofre és un dels gasos que
XeF4(s) + F2(g) XeF6(s) donen lloc a la pluja àcida. Explica com es
pot produir aquesta pluja i esmenta algu-
31 Calcula l’energia, en forma de calor, que
nes de les conseqüències que té sobre el
s’obté de la combustió de 150,0 g d’età,
medi.
C2H6(g), a la pressió de 105 Pa i a la tempera-
Dades:
tura de 298 K, a par tir de les entalpies
estàndard de formació del C2H6(g), CO2(g) i Entalpies estàndard de formació:
H2O(l) (Taula 1). Quina ha estat la variació ΔH [SO2(g)] = –297 kJ/mol
d’energia interna que ha experimentat el
sistema? ΔH [SO3(g)] = –395 kJ/mol.
32 a) Escriu l’equació química corresponent al 35 En cremar 1 mol de propanona (líquida) a la

procés d’oxidació de l’etanol a àcid pressió de 105 Pa i 298 K s’alliberen 1 790 kJ
acètic. d’energia en forma de calor.
b) Calcula la ΔH θ d’aquesta reacció si en la a) Escriu la reacció de combustió de la
combustió d’1g d’etanol i d’1g d’àcid acè- propanona.
tic en condicions estàndard es desprenen b) Calcula l’entalpia estàndard de formació
respectivament 30 i 14 kJ. de la propanona i raona si aquesta subs-
c) Indica si la reacció és exotèrmica o endo- tància és més o menys estable energèti-
tèrmica. Justifica la resposta. cament que els elements en estat estàn-
dard que la formen.
33 Els hidrurs de bor s’han utilitzat com a com- c) Dóna la fórmula i el nom d’un isòmer de la
bustibles de coets en la indústria aeroespa- propanona i indica el tipus d’isomeria.
cial. Un d’aquests hidrurs, el B5H9, s’inflama
espontàniament a l’aire amb una flama Entalpies estàndard de formació:
verda per donar òxid de bor (III) i aigua ΔH θf [diòxid de carboni(g)] = –393,5 kJ/mol
segons la reacció següent:
2 B5H9(l) + 12 O2(g) 5 B2O3(s) + 9 H2O(l) ΔH θf [aigua(l)] = –285,5 kJ/mol
Calcula l’energia en forma de calor alliberada 36 El metà, propà o butà són combustibles
quan es cremen 100 g de l’hidrur en condici- importants utilitzats tant en la indústria com
ons estàndard i 25°C. a casa.
Dades: Calcula, consultant la taula 1, quin d’aquests té
ΔH θf [B5H9(l)] = 73,2 kJ/mol un poder calorífic més gran, en condicions
ΔH θf [B2O3(s)] = –1 273,5 kJ/mol estàndard i 25°C, per unitat de massa. I per
ΔH θf [H2O(l)] = –285,8 kJ/mol unitat de volum?
89
U03-Q2B (4M).indd 89 21/1/09 11:00:27

37 Preveu la variació d’entalpia estàndard Ca+(g) Ca2+

(g)
+ 1e ΔH 6 = 1 137 kJ mol –1
(aproximada) de les reaccions següents,
Ca2+ + 2 Cl (g)
–
CaCl2(s) ΔH 7 =–2 255 kJ mol –1
utilitzant les mitjanes d’entalpies d’enllaç (g)
de la taula 2. Demostra, aplicant el cicle de Born i Haber, per

a) CH2 = CH2(g) + Cl2(g) CH2Cl – CH2Cl(g) què en reaccionar el clor amb el calci es
forma CaCl2(s) i no CaCl(s), malgrat que es
b) CH ≡CH(g) + 2Br2(g) CHBr2 – CHBr2(g) necessita molta energia per passar de Ca+ a
38 Preveu l’entalpia estàndard de formació apro- Ca2+.
ximada de l’età utilitzant les mitjanes d’ental-
pia d’enllaç de la taula 2, i sabent que:
C(grafit) C(g) ΔH θ(sublimació)= 717 kJ mol–1 Investiga
39 Calcula l’energia de l’enllaç H – Cl coneixent 41 Investiga com funciona un calorímetre.

l’entalpia estàndard de formació del HCl
(Taula 1) i les energies d’enllaç del H – H i 42 Investiga i porta a terme una experiència per
Cl – Cl (Taula 2). determinar la ΔH d’una reacció de neutralit-
zació d’un àcid for t amb una base for ta.
40 A par tir de les dades següents:
Ca(s) Ca(g) ΔH 1 = 178 kJ mol –1
Ca(g) Ca+(g) + 1 e ΔH 2 = 590 kJ mol –1 A www.ecasals.net trobaràs una llista de pàgines
web que t’ajudaran a iniciar la teva investigació i a
1/2 Cl2(g) Cl(g) ΔH 3 = 121 kJ mol –1
aprofundir els continguts d’aquesta unitat. No obli-
Cl(g) + 1 e Cl–(g) ΔH 4 = –349 kJ mol –1 dis consultar també enciclopèdies i llibres
Ca+(g) + Cl–(g) CaCl(s) ΔH 5 = –717 kJ mol –1 especialitzats.
90
U03-Q2B (4M).indd 90 21/1/09 11:00:27

4 | Velocitat de les reaccions:
cinètica química
Les reaccions químiques tenen lloc a velocitats molt dife-

rents. Unes són instantànies i, a vegades, explosives;
d’altres, en canvi, tarden molt temps a detectar-se.
La cinètica química estudia la velocitat de les reaccions i
els factors que la modifiquen.
És de gran impor tància, tant des del punt de vista teòric
com econòmic, conèixer la velocitat de les reaccions.
Moltes vegades interessa accelerar una reacció per obtenir
més ràpidament productes d’interès industrial. Altres vega-
des el que convé és disminuir la velocitat de la reacció, com
per exemple la de corrosió dels metalls o la de la putrefac-
ció de cer ts aliments.
Els catalitzadors són substàncies que augmenten la veloci-
tat d’una reacció. L’obtenció industrial de compostos tan
importants com l’àcid sulfúric, l’àcid nítric, l’amoníac i l’eti-
lè és possible gràcies a la utilització de catalitzadors
adequats.
U04-Q2B (4M).indd 91 12/1/09 15:36:50

4 | Velocitat de les reaccions: cinètica química
1 | Velocitat de reacció
L’experiència ensenya que totes les reaccions químiques necessiten un
cer t temps per realitzar-se, però unes reaccions químiques són molt ràpi-
des i, en canvi, d’altres són molt lentes.
Així, per exemple, un tros de ferro exposat a la intempèrie reacciona len-
tament amb l’oxigen de l’aire. Per poder obser var la formació d’una capa
d’òxid de color groc terrós han de passar unes quantes hores i, de vega-
des, dies.
En canvi, la reacció del sodi amb l’aigua és rapidíssima i molt exotèrmica:

aigua
2 Na(s) + 2 H2O(l) 2 NaOH(aq) + H2(g)
Aquesta reacció és tan ràpida que arriba a ser perillosa, ja que l’allibera-
ment de molta energia en forma de calor en una fracció de temps molt
petita pot fer, fins i tot, que l’hidrogen format en la reacció cremi i s’origini
una petita explosió.
En química, la velocitat de reacció és una magnitud positiva que expressa
la variació de la concentració d’un reactiu o un producte amb el temps. La
velocitat d’una reacció també la podem definir com la variació de la concen-
tració d’un reactiu o d’un producte en cada unitat de temps. La velocitat
d’una reacció és, tal com hem indicat, una magnitud positiva.
La velocitat de reacció es pot expressar en funció dels reactius que des-
apareixen amb el temps o dels productes que es formen i que augmenten
amb el temps.
EXemplE
1. Suposem la reacció:
2 HI(g) I2(g) + H2(g)
experimentalment es troba que en els primers quatre segons han reaccionat 0,20 mol/L de HI. Calcula
la velocitat de la reacció.
La velocitat de desaparició del HI en l’inter val de 4,0 s és:
L–1
L–1 s–1

∆[HI] és negatiu, ja que la concentració de iodur d’hidrogen disminueix amb el temps. Com que la velo-
citat de reacció és positiva s’ha d’incloure un signe menys a l’expressió anterior.
La velocitat de formació de I2 en l’inter val de 4 segons, d’acord amb l’estequiometria de la reacció, és:
L
L

Observem que s’obté un mol de I2 per cada dos mols de HI que reaccionen. Per tant, la velocitat v2 és la
meitat de v1.
92
U04-Q2B (4M).indd 92 12/1/09 15:36:51

Velocitat de les reaccions: cinètica química | 4
És molt impor tant per al químic saber quins factors o quines causes modi-
fiquen la velocitat d’una reacció, ja que el seu coneixement li permetrà
variar les condicions de la reacció i aconseguir que aquesta es desenvolupi
a la velocitat desitjada.
La par t de la química que estudia la velocitat de les reaccions químiques i

els factors que la modifiquen s’anomena cinètica química.
2 | Reaccions químiques i energia d’activació

Recordem que els sòlids, els líquids i els gasos són formats per par tícules
que poden ser àtoms, molècules o ions. En els gasos, les par tícules estan
en incessant i ràpid moviment. Encara que en els líquids passa el mateix,
les par tícules estan més juntes i la seva velocitat és més petita. En els
sòlids, les par tícules ocupen posicions determinades i només vibren al
voltant d’aquestes posicions.
En augmentar la temperatura d’un sistema, augmenta l’energia cinètica

mitjana de les seves par tícules i, per tant, la seva velocitat.
A una temperatura determinada, no totes les molècules tenen la mateixa

velocitat. Hi ha algunes molècules que tenen velocitats molt elevades;
d’altres, velocitats petites; però la majoria de les molècules tenen veloci-
tats intermèdies.
Per això, en parlar d’energia cinètica de les molècules es fa referència a la

seva energia cinètica mitjana.
Perquè tingui lloc una transformació química és condició necessària

que les par tícules que reaccionen, siguin àtoms, molècules o ions,
xoquin les unes amb les altres.
Però no tots els xocs entre les par tícules que constitueixen els reactius
produeixen un canvi químic, ja que n’hi ha que, en xocar, reboten sense
experimentar cap transformació.
Així, donada la reacció:
Cl2(g) + H2(g) 2 HCl(g)
per tal que aquesta tingui lloc, les molècules de clor han de xocar amb les
d’hidrogen amb una orientació adequada i, a més a més, amb prou energia
per trencar els enllaços CI–Cl i H–H.
Si la velocitat a la qual van les molècules en el moment del xoc és petita
–les molècules tenen poca energia cinètica–, reboten sense produir reacció
química i el xoc és ineficaç.
Perquè un xoc sigui eficaç, és a dir, vagi seguit de reacció, cal que les par-
tícules que xoquen estiguin activades, o sigui, que tinguin una energia
superior a la de les par tícules que només xoquen i reboten. Aquest suple-
ment d’energia s’anomena energia d’activació.
Així doncs, l’energia d’activació és l’increment d’energia que han d’absorbir
les molècules per passar de la seva energia cinètica al valor crític d’energia
que fa possible que tingui lloc la reacció.
93
U04-Q2B (4M).indd 93 12/1/09 15:36:51

Suposem que la reacció hipotètica:

L’energia d’activació correspon a
l’energia necessària per formar el
A+B C+D
complex activat, que és inestable sigui exotèrmica i que H1 és l’entalpia dels reactius i H2 l’entalpia dels pro-
i es descompon donant els produc- ductes de la reacció. H2 – H1 = ∆H és la variació d’entalpia que acompanya
tes de la reacció. el procés.
En realitat, el sistema no passa directament de l’estat inicial al final (Fig. 1a),
sinó que entre l’estat inicial i el final hi ha una barrera d’energia que el
sistema ha de salvar. El sistema passa per una fase prèvia d’activació que
es pot representar segons indiquem a la figura 1b.
Fixa’t que, perquè els reactius, A + B, formin els productes de la reacció,
C + D, cal apor tar una energia igual a l’energia d’activació, Ea, però des-
prés, es desprèn una energia igual a la suma de l’energia d’activació Ea i de
l’energia de la reacció ∆H. El balanç energètic final és ∆H.
Si la reacció és endotèrmica, el procés de la reacció amb el temps quedarà
representat segons indiquem a la figura 1c.
energia d’activació Ea energia d’activació Ea
de la reacció de la reacció
entalpia
entalpia
entalpia
A+B A+B C+D
reactius productes A+B
C+D C+D de la reacció
Procés aparent de la reacció amb el temps Procés aparent de la reacció amb el temps Procés aparent de la reacció amb el temps
a) b) c)
1. La reacció entre A i B per donar C més D no passa de la manera que es mostra en la figura 1a, sinó que el sistema passa per una fase
prèvia d’activació indicada a la figura 1b. La reacció és exotèrmica. En la figura 1c es mostra el cas d’una reacció endotèrmica amb
energia d’activació.
Si a una temperatura ambient l’energia d’activació d’una determinada reac-

ció química és molt gran, aquesta reacció serà lentíssima, ja que hi haurà
poques molècules amb prou energia perquè el xoc sigui eficaç.
Podem preguntar-nos:
Per què a temperatura ambient una espelma pot estar en contacte amb
l’aire sense que passi res? Però per què n’hi ha prou amb l’escalfor d’un
llumí per iniciar la reacció i que l’espelma reaccioni amb l’oxigen de l’aire
fins a consumir-se?
Podem respondre que l’energia en forma de calor apor tada pel llumí es fa
servir perquè unes quantes partícules de cera i d’oxigen rebin prou energia
d’activació perquè el xoc sigui eficaç i així pugui començar la reacció en
un punt. Com que aquesta reacció entre la cera i l’oxigen és exotèrmica,
una vegada iniciada desprèn prou energia per escalfar les par tícules conti-
gües que, així, adquireixen l’energia d’activació necessària per entrar en
reacció. D’aquesta manera, l’espelma reacciona fins a consumir-se.
Un raonament similar es pot aplicar a la combustió de la fusta o d’un tros
de carbó.
94
U04-Q2B (4M).indd 94 12/1/09 15:36:51

Exemple d’una reacció que necessita una energia d’activació

E x p eri È n ci a
El dicromat d’amoni es descompon segons:

(NH4)2Cr2O7(s) Cr2O3(s) + N2(g) + 4 H2O(g) ∆H < 0
color ataronjat color verd
El dicromat d’amoni és estable a temperatura ordinària i, perquè tingui lloc la seva descomposició, necessita
una energia d’activació.
La reacció es pot iniciar introduint a l’interior d’una petita muntanya de la sal i durant uns instants, un clau llarg
o una vareta prima de ferro roent.
La reacció és tan exotèrmica que, una vegada iniciada, dóna lloc a un petit volcà incandescent.
Filmada en el DVD
a) La càpsula conté dicromat d’amoni, b) Per iniciar la reacció s’introdueix un c) El color ataronjat inicial passa a
estable a temperatura ordinària. clau de ferro roent. verd, després d’un procés molt
exotèrmic.
3 | Mecanisme d’una reacció

Hi ha reaccions químiques molt senzilles com, per exemple:
I2 (g) + H2(g) 2 HI(g)
N’hi ha d’altres en què, pel fet d’aparèixer coeficients estequiomètrics
elevats, l’equació química és més complexa. Així, per exemple:
2 MnO4(aq)
–
+ 5 H2O2(g) + 6 H+(aq) 2 Mn2+ + 5 O2(g) + 8 H2O(l)
Segons el model dels xocs moleculars, perquè tingui lloc aquesta reacció
s’hauria de produir un xoc en el qual par ticipessin alhora 2 ions permanga-
nat, 5 molècules de peròxid d’hidrogen i 6 protons, en total 13 par tícules.
Això és extremament improbable, per no dir impossible. Tot i això, aquesta
és una reacció que transcorre a gran velocitat (Fig. 2).
S’accepta que tota reacció, l’equació química de la qual és més o menys
complicada, té lloc a través d’una sèrie o seqüència de reaccions senzilles,
la suma de les quals ens dóna la reacció global.
La seqüència d’aquestes reaccions senzilles –anomenades elementals–,
2. En afegir unes gotes de solució de
la suma de les quals ens dóna la reacció global que estem estudiant, rep
permanganat de potassi (color violat) a
el nom de mecanisme de la reacció. En general, cada reacció elemental
una solució que conté peròxid d’hidrogen i
correspon a col·lisions de dues o, com a màxim, tres par tícules
àcid sulfúric, desapareix immediatament
simultàniament.
el color violat perquè s’obtenen ions Mn2+,
Molts mecanismes no es coneixen, ja que és difícil de trobar experimental- O2 i H2O, pràcticament incolors.
ment la forma en què veritablement ha tingut lloc la reacció. La reacció transcorre a gran velocitat.
95
U04-Q2B (4M).indd 95 12/1/09 15:36:52

Per exemple, considerem la reacció hipotètica entre les espècies quími-

El nombre de molècules que parti- ques moleculars A i B per donar C i D i que l’equació química és:
cipen efectivament en el xoc que té
lloc en la reacció elemental, 2A+2B C+D
s’anomena molecularitat. Aquesta equació indica globalment que 2 molècules de A reaccionen amb
2 molècules de B per formar-ne 1 de C i 1 de D.
Suposem que aquesta reacció global transcorre a través de tres passos i
que el mecanisme de la reacció és:
A+B D + E ( lenta) (1)
A+E H (molt ràpida) (2)
H+B C (molt ràpida) (3)
Experimentalment s’ha estudiat Sumant 2A+2B C+D

que la reacció:
Les reaccions (1), (2) i (3) són reaccions elementals, la suma de les quals
2 O3(g) 3 O2(g)
transcorre a través de dos dóna la reacció global:
passos elementals: 2A+2B C+D
O3(g) O2(g) + O(g)
O(g) + O3(g) 2 O2(g) Cada reacció elemental indica el que realment ha passat dins el recipi-
equació química global: ent en què s’ha realitzat la reacció.
2 O3(g) 3 O2(g)
Observa que, en el mecanisme És a dir, de l’equació elemental (1) es dedueix que una molècula de A per
de la reacció, intervenen àtoms col·lisió eficaç amb una altra de B, dóna una de D i una altra de E.
d’oxigen que no apareixen en
l’equació química global. Cadascuna de les reaccions elementals tindrà la seva pròpia velocitat, i és
evident que la velocitat global del procés estarà condicionada per la del pas
elemental més lent, ja que la reacció global no pot ocórrer més ràpidament
que la més lenta de la sèrie.
4 | Factors que influeixen en la velocitat

d’una reacció
Experimentalment, s’ha trobat que els principals factors que influeixen en
la velocitat d’una determinada reacció són:
• Estat de divisió de les espècies químiques que reaccionen.
• Temperatura del sistema.
• Concentració dels reactius.
• Presència de catalitzadors.
| Efecte de l’estat de divisió d’un sòlid

Podem comprendre fàcilment que, si en una reacció química, un dels reactius
és un sòlid i l’altre un líquid (o gas), la velocitat de la reacció augmenta en
augmentar la superfície de contacte entre el sòlid i el líquid (o gas). Per tant:
Com més finament estigui dividit el sòlid més ràpidament reaccionarà.
Així, per exemple, la fusta crema amb l’oxigen de l’aire i se n’obté diòxid de
carboni, vapor d’aigua i cendres. Però un tronc gran de fusta crema lenta-
ment, la velocitat de reacció és petita. Ara bé, si aquest tronc s’esmicola en
petites estelles, aquestes cremen molt més ràpidament.
96
U04-Q2B (4M).indd 96 12/1/09 15:36:53

En un vas de precipitats es posen uns trossets de carbonat de calci (marbre) i s’hi afegeixen 30 cm 3 d’àcid
E x p eri È n ci a
clorhídric diluït. Hi té lloc la reacció:

2 HCl(aq) + CaCO3(s) CO2(g) + CaCl2(aq) + H2O(l)
Aquesta reacció és molt més lenta que si la mateixa quantitat de carbonat de calci es polvoritza, i
d’aquesta manera es fa reaccionar amb el mateix volum d’àcid clorhídric.
Fixa’t que, en aquesta experiència,
s’aconsegueix que una mateixa reacció quí-
mica transcorri a diferent velocitat només
Filmada en el DVD
variant l’estat de divisió del carbonat de

calci.
És impor tant per al químic saber com con-
trolar una reacció, és a dir, augmentar o
disminuir la seva velocitat a voluntat de
l’experimentador. a b
La reacció és molt més ràpida a b) que a a). En uns instants, el
marbre polvoritzat «desapareix». En canvi, el marbre a trossos
reacciona lentament.
| Influència de la temperatura
Filmada en el DVD E x p eri È n ci a
Disposem de tres tubs d’assaig que contenen cadascun 10 cm3 d’àcid sulfúric diluït. Un dels tubs el
rodegem de gel i esperem el temps necessari perquè la seva temperatura estigui a prop dels 0 °C.
El segon tub el deixem a temperatura ambi-
ent i el tercer l’escalfem fins a 70 – 80 °C.
Afegim a cada tub, i al mateix temps, 1 g
de granalla de zinc.
Podem observar que la velocitat de reac-
ció augmenta considerablement en aug-
mentar la temperatura del sistema que
reacciona.
Reacció entre el zinc i l’àcid sulfúric. H2SO4(aq) + Zn(s) ZnSO4(aq) + H2(g)

La reacció és molt més ràpida en el tub escalfat a 80 °C. La reacció més
lenta té lloc en el primer tub.
La temperatura incrementa la velocitat d’una reacció a causa d’un doble

efecte: per una banda, les partícules augmenten la velocitat i, consegüent-
ment, el nombre de xocs per unitat de temps, i per l’altra, les par tícules
augmenten la seva energia cinètica i és més gran el nombre de xocs efica-
ços per unitat de temps.
Per a algunes reaccions s’ha comprovat que, en augmentar uns 10 °C la
temperatura, la velocitat de la reacció es duplica. Aquesta regla té nombro-
ses excepcions.
97
U04-Q2B (4M).indd 97 12/1/09 15:36:54

Podem trobar molts exemples de la influència de la temperatura sobre la

velocitat d’una reacció.
El cos humà funciona gràcies a un conjunt de reaccions químiques que
transcorren a una temperatura de 36,5–37 °C. Si aquesta temperatura
augmenta en 2 °C, el metabolisme s’accelera i es noten els efectes de la
febre. A 42–43 °C algunes d’aquestes reaccions són tan accelerades que
el conjunt del sistema ja no pot funcionar i es pot produir la mor t.
La putrefacció dels aliments és deguda també a un conjunt de reaccions
químiques en les quals inter venen els enzims segregats per bacteris. Una
manera de disminuir suficientment la velocitat de putrefacció consisteix a
refredar els aliments que es volen protegir. D’aquesta manera es poden
conser var durant alguns dies a 4 °C, durant mesos a –20 °C i durant anys
rodejats de nitrogen líquid (–180 °C).
La cocció dels aliments és un conjunt de transformacions fisicoquímiques.
A l’interior de les olles de pressió, l’aigua no bull a 100 °C, sinó prop dels
120 °C, la qual cosa permet que els aliments es coguin més ràpidament, ja
3. Congelació d’embrions a la temperatura
del nitrogen líquid. que s’augmenten les velocitats dels processos.
Si una reacció química és molt exotèrmica i ràpida, la temperatura del siste-
ma reaccionant augmenta ràpidament i, en conseqüència, augmenta molt la
velocitat de reacció: aquesta pot arribar a ser explosiva. Per mantenir el pro-
cés a una velocitat adequada, s’han d’utilitzar sistemes de refrigeració.
En canvi, les reaccions endotèrmiques, refreden el sistema reaccionant i la
velocitat de la reacció arribaria a ser zero. En aquestes reaccions, es
necessita un focus de calor exterior que restitueixi contínuament l’energia
consumida en el procés.
| Influència de la concentració de reactius
En tres tubs d’assaig s’hi col·loca la mateixa quantitat de llimalla de zinc. En el primer tub s’hi afegeix
E x p eri È n ci a
10 cm3 d’àcid clorhídric 2 mol/dm3. En el segon tub 10 cm3 d’àcid clorhídric 0,5 mol/dm3 i en el tercer 10 cm3
d’àcid clorhídric 0,01 mol/dm3.
Podrem observar que la velocitat de reacció és més gran en el primer tub, després en el segon, i la reacció
més lenta té lloc en el tercer tub.
Com ho expliquem?
En augmentar la concentració
de l’àcid, augmenta el nombre
de partícules per unitat de volum
i els xocs sobre la superfície del
Filmada en el DVD
zinc es produeixen més sovint,

cosa que dóna lloc a un augment
de la velocitat de reacció.
Una disminució de la concentra-
ció de l’àcid tindrà un efecte
contrari: disminuirà la velocitat
de reacció. La velocitat de la reacció entre el zinc i l’àcid clorhídric augmenta en augmentar la
concentració de l’àcid.
98
U04-Q2B (4M).indd 98 12/1/09 15:36:54

La velocitat d’una reacció donada no depèn de la quantitat absoluta de les

espècies químiques, sinó de la seva concentració. La suma dels exponents m i n que
apareixen en l’expressió de la veloci-
L’equació de velocitat expressa, en forma matemàtica, la relació entre la tat, s’anomena ordre de la reacció.
concentració de les substàncies reaccionants i la velocitat de la reacció.
Donada una reacció:
aA+bB cC+dD
es troba experimentalment que, mantenint constants tots els factors que

influeixen en la velocitat del procés, excepte la concentració, la relació
entre velocitat i concentracions dels reactius és del tipus:
v = k [A]m [B]n (llei d’acció de masses)
v és la velocitat de la reacció
[A] i [B] són les concentracions en l’instant considerat
Els exponents m i n que figuren a l’equació de velocitat són, en general,
diferents dels coeficients a i b que figuren a l’equació química. Es troben
experimentalment per a cada reacció.
k és una constant que, fixada la reacció, només varia amb la temperatura.
Efectivament, k és una constant que engloba tots els factors dels quals
depèn la velocitat d’una reacció, excepte la concentració; però, per a una
reacció determinada, queda automàticament fixada la natura de les subs-
tàncies reaccionants, l’estat de divisió, la presència o l’absència de cata-
litzadors, i l’únic factor no fixat (a par t de la concentració) és la
temperatura.
EXemplE
2. El monòxid de nitrogen reacciona amb l’hidrogen segons:

2 NO(g) + 2 H2(g) N2(g) + 2 H2O(l) (1)
Experimentalment, es troba que a una temperatura determinada, si es duplica la concentració de NO,
la velocitat esdevé quatre vegades més gran. Si la concentració de NO es manté constant i es dupli-
ca la concentració de H2 només es duplica la velocitat.
Amb aquestes dades experimentals, es poden trobar els exponents m i n de l’equació de velocitat.
Efectivament, és fàcil comprovar que:
v = k [NO]2 [H2]
Un error corrent és creure que els coeficients estequiomètrics d’una equació química són els exponents
de l’equació de velocitat. En general, però, no hi ha cap mena de relació entre aquests nombres.
99
U04-Q2B (4M).indd 99 12/1/09 15:36:55

| Catalitzadors
Els catalitzadors són substàncies que augmenten la velocitat d’una reac-
ció, sense que aparentment prenguin part en el procés, ja que al final de la
reacció els trobem tal com estaven al començament.
Així, per exemple, una solució aquosa de peròxid d’hidrogen (solució cone-
guda com a aigua oxigenada) es descompon lentament a temperatura
ordinària segons (Fig. 4a):
2 H2O2(aq) 2 H2O(l) + O2(g)
Però si a la solució s’hi afegeix òxid de manganès (IV) sòlid, MnO2, la reac-
ció indicada passa de lenta a ràpida, la qual cosa es comprova perquè l’oxi-
a gen es desprèn ràpidament i provoca una forta efervescència. Però, al final,
hi ha la mateixa quantitat de MnO2 que hi havia al començament de la reac-
ció. El MnO2 ha ser vit de catalitzador de la reacció (Fig. 4b).
Les vitamines, els ferments, les hormones i els enzims són biocatalitzadors.
La seva presència en els éssers vius fa possible que es desenvolupin reac-
cions químiques que, si es fan en el laboratori, són extremament lentes.
Com explicar l’acció d’un catalitzador?
S’ha estudiat que l’energia d’activació fa el paper d’una «barrera» que han
de salvar les espècies químiques per passar de l’estat inicial al final. A una
temperatura donada, una reacció serà tant més lenta com més gran sigui
la seva energia d’activació. Si s’aconsegueix d’alguna manera disminuir
b l’energia d’activació, la velocitat de reacció augmentarà.
4. La descomposició del peròxid
d’hidrogen és accelerada per la presència Les substàncies que aconsegueixen disminuir l’energia d’activació
d’una petita quantitat de MnO2. L’òxid de sense alterar l’estat inicial i l’estat final de la reacció i sense que expe-
manganès (IV) actua com a catalitzador rimentin cap canvi, encara que hi siguin presents en quantitats míni-
d’aquest procés.
mes, s’anomenen catalitzadors.
S’anomena catàlisi el procés de canvi de velocitat de les reaccions quími-

ques per acció dels catalitzadors. Hi ha dos tipus de catàlisi: l’homogènia i
l’heterogènia.
En la catàlisi homogènia el catalitzador actua dispers homogèniament en
el medi de reacció.
El catalitzador no és reactiu ni
producte de la reacció. Un exemple de catàlisi homogènia és el de la reacció següent:
1
SO2(g) + 2
O2(g) SO3(g)
catalitzada per la presència de NO (gas). Com que totes les substàncies
que hi inter venen són gasos, constitueixen un sistema homogeni i formen
una sola fase.
energia d’activació energia d’activació

sense catalitzador amb catalitzador
entalpia
entalpia
H de la reacció H de la reacció
A+B A+B
C+D C+D
Procés aparent de la reacció amb el temps Procés aparent de la reacció amb el temps
5. Procés de la reacció amb el temps. a b
100
U04-Q2B (4M).indd 100 12/1/09 15:36:56

En la catàlisi homogènia, el catalitzador augmenta la velocitat de la reacció

perquè forma productes intermedis que tenen una energia d’activació
petita.
En aquest cas, el catalitzador canvia el mecanisme de reacció.
La reacció:
1
SO2(g) + 2
O2(g) SO3(g)
no catalitzada és extremament lenta. La presència de NO en la mescla de
SO2 i O2 fa que el mecanisme del procés sigui:
1
NO(g) + 2
O2(g) NO2(g) reacció ràpida
SO2(g) + NO2(g) SO3(g) + NO(g) reacció ràpida
1
Reacció global : SO2 + 2
O2 SO3(g) ràpida
Aquest exemple demostra que el catalitzador participa en el mecanisme de
la reacció, però al final es regenera de nou. Per tant, n’hi ha prou amb el fet
que hi sigui present en petites quantitats. El catalitzador ha proporcionat
un mecanisme amb poca energia d’activació; la qual cosa ha permès que
la reacció total es desenvolupi ràpidament.
Obser va les gràfiques indicades a la figura 5. La ∆H de la reacció és la
mateixa, tant si hi ha un catalitzador com si no n’hi ha. La presència del
catalitzador ha disminuït l’energia d’activació del procés i, per tant, la velo-
citat de la reacció ha augmentat.
En la catàlisi heterogènia, generalment el catalitzador és un sòlid i el sis-
tema reaccionant, un gas.
En la majoria dels casos, el sòlid té la propietat d’adsorbir fàcilment els
gasos.
L’adsorció és un fenomen de superfície. Els gasos queden retinguts o
adherits a la super fície del sòlid. L’adsorció l’afavoreix l’estructura porosa
o l’estat de divisió del sòlid.
Aquesta adsorció provoca una disminució de la força que uneix els àtoms a
l’interior de la molècula gasosa, a causa dels nous enllaços que s’establei-
xen entre catalitzador i molècula adsorbida.
Tot això provoca que les molècules adsorbides, en debilitar-se els enllaços
entre els seus àtoms, siguin més reactives.
Aquests tipus de catàlisi presenta amplíssimes aplicacions industrials i de
laboratori.
N2 N2 NH 3
H2
H2
NH 3
N N
H H H H
6. L’amoníac s’obté industrialment per
reacció del dinitrogen amb el dihidrogen. A
la figura s’ha dibuixat un esquema
catalitzador: ferro simplificat de l’obtenció de l’amoníac en la
superfície del catalitzador.
101
U04-Q2B (4M).indd 101 12/1/09 15:36:57

La majoria dels grans processos industrials en fan ús, ja que moltes reac-
cions tenen lloc en fase gasosa i són catalitzades per un metall o un òxid
metàl·lic. En són exemple l’obtenció d’amoníac, àcid sulfúric, àcid nítric,
hidrogenació d’olis, craqueig del petroli...
Aquests catalitzadors sòlids perden fàcilment la seva activitat per acció
d’impureses que s’adsorbeixen amb preferència als reactius i queden dipo-
sitades sobre la super fície del catalitzador i l’inutilitzen. Aquestes impure-
ses s’anomenen metzines dels catalitzadors. Perquè això no passi, s’han
d’emprar reactius molt purs.
5 | Reaccions en cadena
Hi ha algunes reaccions químiques que només s’expliquen si s’admeten
mecanismes de reacció anomenats de propagació en cadena. En aquest
tipus de mecanisme, unes primeres molècules són activades –per exem-
ple mitjançant radiació electromagnètica– i adquireixen l’energia suficient
per reaccionar. En la reacció de cada una d’aquestes molècules s’activa
una segona molècula. En reaccionar la segona, s’activa una tercera mo-
lècula, etc. Teòricament el procés es pot propagar a tota la massa
reaccionant.
Exemple: descomposició del bromur d’hidrogen (gas) en Br2 i H2:
hν
HBr H + Br (1)
H + HBr H2 + Br (2)
Br + HBr H + Br2 (3)
3 HBr H2 + Br2 + H + Br
El primer pas, (1), és l’iniciador de la cadena. El (2) i el (3) en són els pro-
pagadors. S’obté Br2 i H2 i noves par tícules actives, Br i H. Pot ser que les
par tícules actives Br i H es combinin entre si i s’acabi la reacció.
Moltes reaccions de síntesi industrial, com per exemple l’obtenció del poli-
etilè, tenen lloc per mecanismes de reacció en cadena.
6 | Inhibidors o catalitzadors negatius

Els inhibidors són substàncies que augmenten l’energia d’activació i, per
tant, disminueixen la velocitat de reacció. Els inhibidors són, doncs, catalit-
zadors negatius.
Alguns enzims inhibeixen certes reaccions que no convenen al nostre
organisme.
Molts olis i greixos contenen antioxidants per disminuir la velocitat d’enranci-
ment. La seva presència està assenyalada per un codi (E 300,
E 309, etc.).
Alguns anticongelants de cotxes contenen uns additius que fan que la
corrosió del radiador sigui lenta. Són «inhibidors del rovell».
7. Els radiadors dels cotxes s’omplen de
líquid antioxidant a les darreres fases del
muntatge.
102
U04-Q2B (4M).indd 102 12/1/09 15:36:58

Els enzims són biocatalitzadors

DOCUMENT
Els enzims són molècules de proteïnes produïdes pels organismes vius. Gràcies als enzims, dins els
organismes vius tenen lloc reaccions químiques a temperatura ordinària. Recorda que la temperatura del
cos humà és d’uns 37 °C.
Per exemple, la glucosa, els greixos i l’àcid acètic són compostos molt estables que necessiten molta
energia d’activació. La seva reacció amb el dioxigen, per donar CO2 i H2O amb alliberament d’energia, és
extraordinàriament lenta a temperatura ambient. En canvi, aquestes reaccions poden ocórrer en
l’organisme gràcies als enzims que subministren nous camins amb baixa energia d’activació i aconse-
gueixen, d’aquesta manera, augmentar la velocitat de la reacció.
Els enzims actuen, doncs, com a catalitzadors bioquímics.
Les reaccions catalitzades per enzims són de 108 a 1020 vegades més ràpides que les corresponents
reaccions no catalitzades.
Una característica dels enzims és la seva extraordinària especificitat, ja que cada enzim actua sobre un
determinat tipus de substància, és a dir, cada reacció bioquímica té un enzim específic. Per això, molts
enzims no es classifiquen per la seva constitució química, sinó per la seva especificitat.
Es designen afegint el sufix -asa al nom del substrat que és la molècula sobre la qual l’enzim exerceix la
seva acció catalítica.
Per exemple, la reacció, exotèrmica, d’hidròlisi de la urea:
NH2
O=C + H2O CO2 + 2 NH3
NH2
és catalitzada per un enzim, la ureasa.

L’oxidació de la glucosa és catalitzada per un altre enzim, la glucosidasa.
Els enzims superen notablement els catalitzadors fabricats per l’ésser humà a causa de la seva especifici-
tat, la seva eficàcia catalítica i la seva capacitat d’actuació en condicions suaus de temperatura i acidesa.
Els mecanismes moleculars de l’acció dels enzims són molt complexos i, actualment, són objecte de
recerca bioquímica.
Industrialment es fan ser vir
per a la fermentació del pa i
del most i per a la producció
del formatge i del vinagre.
En la fabricació del vinagre,
les bótes que contenen vi no
estan del tot plenes i estan
ober tes perquè l’oxigen de
l’aire oxidi l’alcohol a àcid
acètic. La reacció és catalit-
zada per uns enzims contin-
guts en els bacteris
(Mycoderma aceti), que es
troben en totes les begudes
alcohòliques.
103
U04-Q2B (4M).indd 103 12/1/09 15:37:00

La capa d’ozó
DOCUMENT
A l’estratosfera terrestre, a una altura entre 20 i 40 km, hi ha una capa de gas que té una concentració
d’ozó (O3) relativament alta. Aquesta capa d’ozó actua de filtre, ja que pràcticament absorbeix tota la
radiació ultraviolada (UV), que té longituds d’ona inferiors a 290 nm.
Sense la capa d’ozó la vida a la Terra desapareixeria: el fitoplàncton quedaria destruït i es produiria una
alteració en la cadena alimentària dels oceans. El creixement de les plantes també es veuria afectat. Les
persones i els animals patirien problemes de salut: càncer de pell, malalties oculars, deteriorament del
sistema immunològic, etc.
Cicle d’ozó a l’estratosfera

L’ozó a l’estratosfera es forma com a resultat de la reacció de molècules d’oxigen (O2) amb àtoms lliures
d’aquest element que provenen de la descomposició fotolítica d’altres molècules de O2:
O2 + h ν (λ < 242 mm) O+O (1)
O + O2 (M) O3 (2)
M és qualsevol substància iner t, com per exemple, N2.
L’ozó obtingut absorbeix radiació UV i es descompon segons:
O3 + h ν (λ < 290 nm) O2 + O (3)
La formació d’ozó (2) i la destrucció d’aquest (3) per processos naturals és un equilibri dinàmic que en
manté aproximadament constant la concentració a l’estratosfera.
Disminució de l’ozó a l’estratosfera
Evolució de la disminució de la
capa d’ozó des de l’any 1981
al 1999.
104
U04-Q2B (4M).indd 104 12/1/09 15:37:01

a) Els clorofluorocarbonis
DOCUMENT
El 1985 uns científics van descobrir que la concentració d’ozó sobre l’Antàr tida havia disminuït de
manera alarmant. Aquesta disminució havia estat causada per uns compostos anomenats clorofluo-
rocarbonis (CFC).
Els CFC es van començar a utilitzar al principi del 1930. Són uns gasos que s’han utilitzat per aconse-
guir temperatures baixes als frigorífics i als aparells d’aire condicionat. Durant molts anys també es
van fer ser vir en aerosols.
Atès que els CFC són químicament molt estables, inodors, no inflamables, no tòxics i no corrosius, es
va considerar que eren uns compostos ar tificials molt avantatjosos. Però la concentració d’aquests
ha anat augmentant a la troposfera i, en conseqüència, la massa de CFC que passa a l’estratosfera
per difusió ha anat augmentant. En arribar a l’estratosfera, els CFC es descomponen per la radiació
UV i alliberen àtoms de clor:
hν
CFCl3 CFCl2 + Cl
Els àtoms de clor són molt reactius i reaccionen amb l’ozó:
O3 + Cl ClO + O2
ClO + O Cl + O2
O3 + O O2 + O2
El resultat global és l’eliminació d’una molècula de O3, però de nou queda lliure l’àtom de clor, que pot
reaccionar amb noves molècules de O3. Per tant, una sola molècula de gas (CFCl3, CFCl2...) pot destruir
milers de molècules de O3.
L’àtom de clor funciona com un catalitzador.
Els CFC es coneixen amb el nom comercial de freons. Els més comuns són el CFCl3, el CF2Cl2, el C2F3Cl3
i el F4Cl4.
L’efecte destructor que tenen aquests compostos es manifestarà molts anys després que se n’hagi
suspès la fabricació. Actualment s’han establer t reglamentacions molt severes per reduir dràstica-
ment la producció de CFC.
b) Òxids de nitrogen
Un altre grup de compostos que destrueixen la capa d’ozó de l’estratosfera són els òxids de
nitrogen.
L’òxid de dinitrogen (N2O) es produeix als sòls agrícoles a causa de l’increment de l’aplicació dels
adobs nitrogenats. Aquest gas pot arribar a l’estratosfera per difusió. L’energia radiant trenca les
molècules de N2O i s’obté òxid de nitrogen (NO).
El NO també prové dels gasos expulsats pels avions militars supersònics que volen dins de la capa
d’ozó.
Tant el NO com el NO2 són catalitzadors de la descomposició de l’ozó, com també ho és l’àtom de clor
dels CFC:
O3 + NO NO2 + O2
NO2 + O NO + O2
O3 + O O2 + O2
105
U04-Q2B (4M).indd 105 12/1/09 15:37:02

Catalitzadors de tres vies
S i la combustió de la benzina en el motor d’explosió és

completa, s’obté exclusivament diòxid de carboni i
vapor d’aigua que surten pel tub d’escapament junta-
de manera que s’obtenen òxids de nitrogen (NO, NO2,
N2O3, NOx), que són uns gasos perjudicials per al medi
ambient, ja que en oxidacions posteriors poden formar
ment amb el nitrogen de l’aire. àcid nítric, que, juntament amb l’àcid sulfúric, són els
responsables de la pluja àcida.
Si la combustió de la benzina no és completa per
manca d’oxigen, s’obtenen quantitats variables de El catalitzador de tres vies, que s’utilitza en automo-
ció, s’anomena així perquè actua eliminant els tres conta-
monòxid de carboni (CO), un gas extremadament
minants principals en el mateix compartiment. Mitjançant
tòxic.
reaccions redox s’aconsegueix que pel tub d’escapament
Pel tub d’escapament també surten restes surti N2, CO2 i H2O, en lloc de CO, HC i òxids de
d’hidrocarburs (HC) que no han reaccionat. Alguns nitrogen.
d’aquests són cancerígens. La gran majoria de vehicles fabricats actualment van
El dinitrogen és un gas inert a temperatures baixes, equipats amb aquest tipus de catalitzador, que es col·loca
però atès que durant l’explosió la temperatura és elevada, al tub d’escapament, a prop del motor. Consta d’un
part del dinitrogen de l’aire reacciona amb el dioxigen, suport ceràmic recobert de platí, pal·ladi o rodi.
106
U04-Q2B (4M).indd 106 12/1/09 15:37:07

RESUM
La cinètica química estudia la velocitat de les reac- • Concentració dels reactius. L’equació de la velo-
cions químiques i els factors que la modifiquen. citat expressa de manera matemàtica la relació
entre la concentració de les substàncies reaccio-
nants i la velocitat de la reacció.
La velocitat d’una reacció es pot definir com la
Donada la reacció:
variació de la concentració d’un reactiu o d’un pro-
ducte en cada unitat de temps. La velocitat d’una aA+bB cC+dD
reacció és una magnitud positiva.
es troba experimentalment que:
v = k [A]m [B]n (llei d’acció de masses)
Perquè es produeixi una transformació química és
k és una constant que, un cop s’ha fixat la reac-
condició necessària que les partícules que reaccio-
ció, només depèn de la temperatura.
nen xoquin les unes amb les altres, amb una orien-
tació determinada i amb prou energia per trencar • Catalitzadors: són substàncies que augmenten la
els enllaços i produir reacció química. velocitat d’una reacció sense que aparentment
prenguin par t en el procés, ja que al final de la
reacció es troben tal com estaven al
Perquè un xoc sigui eficaç, és a dir, vagi seguit de començament.
reacció, cal que les par tícules que xoquin estiguin
activades. L’energia d’activació és l’increment
d’energia que han d’absorbir les par tícules per fer S’anomena catàlisi el procés de canvi de velocitat
possible que es produeixi la reacció. de les reaccions químiques per acció dels catalitza-
dors. La catàlisi pot ser homogènia o heterogènia.
Qualsevol reacció, l’equació química de la qual pot

ser més o menys complicada, es produeix a través En la catàlisi homogènia, el catalitzador augmenta
d’una sèrie de reaccions senzilles anomenades la velocitat de la reacció perquè forma productes
elementals. Cada reacció elemental indica el que intermedis que tenen baixa energia d’activació.
realment ha passat dins el recipient on s’ha produït
la reacció. La seqüència d’aquestes reaccions ele-
mentals, la suma de les quals dóna la reacció glo- En la catàlisi heterogènia, generalment el catalit-
bal, rep el nom de mecanisme de la reacció. zador és un sòlid i el sistema reaccionant, un gas.
El sòlid adsorbeix fàcilment els gasos. En debili-
tar-se els enllaços entre els àtoms, les molècules
Els factors principals que influeixen en la velocitat adsorbides són més reactives. Aquest tipus de
d’una reacció determinada són: catàlisi té grans aplicacions industrials i de
laboratori.
• Estat de divisió de les espècies químiques que
reaccionen.
• Temperatura del sistema. La velocitat de la reac- Els enzims són catalitzadors bioquímics. Es carac-
ció augmenta considerablement en augmentar la teritzen per l’extraordinària especificitat. Cada reac-
temperatura. ció bioquímica té un enzim específic.
U04-Q2B (4M).indd 107 12/1/09 15:37:08

A C T I V I TAT S
1 La reacció d’oxidació de l’amoníac ve dona- 9 Explica la diferència entre catàlisi homogè-
da per l’equació química: nia i catàlisi heterogènia.
4 N H3(g) + 3 O2(g) 2 N2(g) + 6 H2O(g)
10 Explica per què en iguals condicions ambien-
Experimentalment es troba que la velocitat ini-
tals s’oxiden més ràpidament unes llimalles
cial de formació de nitrogen és de
de ferro que un clau de ferro.
0,40 mol l–1 s–1
Quina és la velocitat de desaparició de 11 Per què un augment o una disminució de
l’amoníac?, i la de l’oxigen? temperatura té una gran influència en la
velocitat de reacció?
2 Raona si l’afirmació següent és ver tadera o
falsa: «Les reaccions molt exotèrmiques no 12 Què és l’energia d’activació?
necessiten energia d’activació». Per què un catalitzador augmenta la velocitat de
3 Per què una mescla de gas butà (o gas natu- reacció?
ral) i aire pot romandre sense reaccionar 13 Explica algunes propietats dels enzims.
durant temps indefinit, però n’hi ha prou
amb introduir un llumí encès o que salti una 14 Explica què és el mecanisme d’una reacció.
guspira per provocar una ràpida reacció i,
15 Què s’entén per reacció elemental?
fins i tot, produir una explosió?
16 La descomposició tèrmica del pentaòxid de
4 Justifica per què és aconsellable mastegar
dinitrogen en tetraòxid de dinitrogen i oxigen
bé els aliments per fer després una bona
digestió. ve indicada per l’equació:
2 N2O5(g) 2 N2O4(g) + O2(g)
5 Donada la reacció: A + B C + D: Experimentalment es troba que, si a una tempe-
ratura determinada, es duplica la concentra-
entalpia
ció de N2O5, la velocitat esdevé dues vega-

des més gran.
C+D Quina és l’equació de velocitat per al procés
productes indicat?
A+B
reactius
Investiga
Procés de la reacció amb el temps
Marca l’energia d’activació per a aquesta 17 Investiga els perills d’inflamabilitat dels dis-
reacció. solvents orgànics i les precaucions que cal
És una reacció endotèrmica o exotèrmica? prendre abans d’utilitzar-los.
Raona la resposta.
c2u2actfin5 18 Investiga sobre les reaccions fotoquímiques.
6 Quins factors influeixen sobre la velocitat de
reacció? Posa exemples.
A www.ecasals.net trobaràs una llista de pàgines
7 Indica quins procediments es podrien seguir
per disminuir bruscament la velocitat d’una
reacció realitzada en solució aquosa.
dis consultar també enciclopèdies i llibres
8 Defineix catàlisi, catalitzador i inhibidor. especialitzats.
108
U04-Q2B (4M).indd 108 12/1/09 15:37:08

5 | Equilibri químic. Entropia i
energia lliure de Gibbs
En els càlculs estequiomètrics estudiats, hem suposat

que, en tota reacció química, les espècies químiques reac-
cionants es conver teixen totalment en productes.
Tanmateix, en moltes reaccions químiques aquesta conver-
sió no és completa ja que al cap d’un cer t temps s’arriba a
un estat d’equilibri en el qual coexisteixen determinades
concentracions de reactius i productes. Els càlculs d’aques-
tes concentracions són indispensables per conèixer el
rendiment d’una reacció determinada que, juntament amb
l’estudi de la velocitat amb la qual té lloc la reacció i la
influència en l’equilibri de determinats factors, té un gran
interès en química.
La reacció química en l’equilibri:
CaCO3(s) + CO2(g) + H2O(l) Ca(HCO3)2(aq)
explica la formació de solucions d’hidrogencarbonat de
calci i la d’estalactites i estalagmites.
U05-Q2B (4M).indd 109 12/1/09 15:39:03

5 | Equilibri químic. Entropia i energia lliure de Gibbs
1 | Reaccions químiques reversibles

i irreversibles
Moltes reaccions químiques es realitzen de forma completa, és a dir, no
s’aturen fins que s’esgoten els reactius o el reactiu que hi és en defecte.
Considerem les reaccions químiques següents:
a) Quan el clorat de potassi, KClO3, s’escalfa en un recipient obert, es des-
compon en clorur de potassi i oxigen, que es difon a l’atmosfera:
2 KClO3(s) 2 KCl(s) + 3 O2(g)
Aquesta reacció, una vegada iniciada, continua fins que s’ha consumit
tot el clorat de potassi; és a dir, al final de la reacció, en lloc de tenir
clorat de potassi tenim clorur de potassi i oxigen.
b) El carboni crema l’oxigen de l’aire segons:
C(s) + O2(g) CO2(g)
Suposem que fem reaccionar una petita quantitat de carboni amb l’oxi-
a gen de l’aire i que aquesta reacció es desenvolupa en un recipient obert.
Aquest procés, un cop començat, continua fins que ha reaccionat tot el
carboni, ja que l’oxigen necessari per a la reacció el tenim en excés. El
diòxid de carboni es difon a l’atmosfera.
Les reaccions que, de la mateixa manera que les dues proposades, acaben
en exhaurir-se els reactius o el reactiu que hi és en defecte (reactiu limitant)
s’anomenen reaccions irreversibles, perquè tenen lloc en un sol sentit.
Considerem ara la reacció que té lloc entre el iode i l’hidrogen, en què s’ob-
té iodur d’hidrogen, segons:
I2(g) + H2(g) 2 HI(g)
Aquesta reacció, com totes aquelles en què els reactius són gasos, s’ha de
fer en un recipient tancat, ja que, si no, els gasos es difondrien a
l’atmosfera.
Les molècules de iodur d’hidrogen que es van formant, queden tancades
b dins el recipient en què es produeix la reacció i, en xocar les unes amb les
1. a) El clorat de potassi és un sòlid de altres, poden donar de nou iode i hidrogen.
color blanc. Quan s’escalfa es descompon
en clorur de potassi i oxigen. Quan s’esdevé que a par tir dels productes s’obtenen novament les subs-
b) L’oxigen desprès aviva la combustió. tàncies inicials, la reacció no es pot completar.
Les reaccions que poden tenir lloc en tots dos sentits s’anomenen reacci-
ons reversibles.
Per indicar que una reacció és reversible, la simbolitzem amb una doble
fletxa:
I2(g) + H2(g) 2 HI(g) (1)
Aquesta doble fletxa indica que la reacció és reversible, i les dues reacci-
ons, de dreta a esquerra i d’esquerra a dreta es desenvolupen
simultàniament.
Dins el recipient en què es produeix la reacció indicada a (1), hi trobem
molècules de iode, d’hidrogen i de iodur d’hidrogen.
110
U05-Q2B (4M).indd 110 12/1/09 15:39:03

Equilibri químic. Entropia i energia lliure de Gibbs | 5
2 | Equilibri químic
Sigui la reacció química reversible:
Es considera que l’equilibri químic
I2(g) + H2(g) 2 HI(g)
és una situació dinàmica perquè la
Suposem que mesclem un mol de I2 amb un mol de H2 a una determinada reacció no s’atura, sinó que es con-
temperatura i dins un recipient tancat. Quan el I2 i el H2 reaccionen, ho fan tinuen desenvolupant tots dos pro-
a una determinada velocitat que, fixada la temperatura, és funció de les cessos de dreta a esquerra i d’es-
querra a dreta, però tots dos amb
concentracions de totes dues espècies químiques reaccionants, és a dir, el
idèntica velocitat.
nombre de xocs entre molècules que es produirà a cada instant dependrà
de les concentracions de iode i d’hidrogen.
Així, en el moment inicial, la formació de iodur d’hidrogen tindrà lloc a la
màxima velocitat, ja que hi haurà les concentracions màximes de reactius.
En canvi, el procés contrari tindrà una velocitat nul·la perquè no hi ha cap
molècula de iodur d’hidrogen.
Però a mesura que el procés avança, en anar-se consumint I2 i H2, disminu-
eix la velocitat v1, de formació de HI. En canvi, la velocitat v2, de formació
de I2 i H2 a partir de HI, anirà augmentant amb el temps, ja que en el decurs
de la reacció la concentració de HI augmenta (Fig. 2).
Es comprèn que les dues velocitats acabaran igualant-se; en aquell moment
es complirà que les quantitats de I2 i H2 consumides en la reacció directa
es compensen exactament amb les produïdes per la reacció inversa. La
composició del sistema haurà assolit un estat d’invariabilitat. Aquesta
situació dinàmica s’anomena equilibri químic. (Fig. 2 i 3)
velocitat de reacció
1,8 HI (g)
concentracions
1,6
v1 1,4
1,2
v1= v2 1
0,8
0,6
I 2(g) + H 2(g)
v2 0,4
0,2
t1 temps t 1 temps
2. v1 és la velocitat de la reacció entre el 3. La gràfica mostra com varien amb el

iode i l’hidrogen. Aquesta velocitat és temps les concentracions dels tres gasos.
màxima a l’inici de la reacció i disminueix Inicialment les concentracions de I2 i H2
amb el temps. v2 és la velocitat de la reacció són màximes i la de HI és nul·la. Passat un
intensitat de color
de descomposició del iodur d’hidrogen. temps t1 el sistema ha assolit l’equilibri: a

c2u3fig2
Aquesta velocitat és nul·la a l’instant inicial, partir d’aquest momentc2u3fig3
les
però augmenta amb el temps. concentracions de I2 i H2 i tabé la de HI
Al cap d’un cert temps les dues velocitats romanen constants si no es modifiquen
són iguals i el sistema ha assolit l’estat les condicions externes del sistema.
d’equilibri.
t1 temps
En l’equilibri químic, els productes i els reactius resten dins el recipient
amb unes concentracions invariables amb el temps, si no es modifi- 4. Variació de la intensitat de color en la
quen les condicions externes del sistema. reacció:
I2(g) + H2(g) 2 HI (g)
color violeta incolor incolor
Moltes reaccions químiques que se suposen completes, de fet no ho són;
En tota reacció reversible sempre hi ha
el que passa és que, en arribar a la situació d’equilibri químic, els reactius c2u3fig4
alguna propietat mesurable que varia amb
resten en quantitats tan ínfimes que pràcticament és com si fossin irrever- el temps, fins a assolir un valor constant,
sibles, o sigui, completes. en arribar a l’equilibri.
111
U05-Q2B (4M).indd 111 12/1/09 15:39:04

3 | Constant d’equilibri, Kc
Considerem de nou la reacció:
I2(g) + H2(g) 2 HI(g) (1)
que té lloc en un recipient tancat i obser vem la taula 1. A l’esquerra hi ha

concentracions inicials de H2, I2 i HI i, a la dreta, concentracions de cada
espècie química una vegada aconseguit l’estat d’equilibri a la temperatura
de 427 °C. Totes aquestes dades s’han trobat experimentalment.
Taula 1
Concentracions inicials Concentracions en l’equilibri
mol dm–3 mol dm–3
[H2] × 10–2 [I2] × 10–2 [HI] × 10–2 [H2] × 10–2 [I2] × 10–2 [HI] × 10–2
a) 1,00 1,00 0,00 a’) 0,213 0,213 1,58
b) 0,500 0,500 0,00 b’) 0,106 0,106 0,788
c) 0,00 0,00 3,00 c’) 0,320 0,320 2,36
d) 0,00 0,00 0,800 d’) 0,085 0,085 0,630
A a) i b) es fa reaccionar I2 i H2. La composició inicial de la mescla de gasos

a a) és distinta de la de b).
A c) i d) es té inicialment només HI. A c) la concentració d’aquest gas és
distinta de la de d).
Fixem-nos ara en la composició dels sistemes en equilibri a’), b’), c’) i d’).
Cada sistema té una composició distinta, però pot comprovar-se que es
manté constant (dintre de l’error experimental) la relació:
[HI]2
[I2] [H2]
En efecte:
1,582 0,7882 2,362
= = =
0,6302
= = 55
Aquesta relació entre concentracions s’anomena constant d’equilibri, Kc.

Així, la Kc, per al procés (1), és sempre igual a 55 si la temperatura és de
427 °C. Per a cada temperatura, la Kc té un valor estable. Així per exemple,
si la temperatura en l’equilibri és de 450 °C, la Kc de la reacció (1) és sem-
pre igual a 57.
L’estudi de moltes reaccions ha permès arribar a deduir una expressió
general per a la constant d’equilibri de qualsevol reacció reversible.
En efecte, sigui la reacció reversible:
aA+bB cC+dD (2)
Si en un recipient tancat a una temperatura constant, t, es mesclen a mols
de l’espècie química A amb b mols de l’espècie química B, no reaccionen
totalment sinó que només ho fa una fracció dels mols presents. En arribar a
l’estat d’equilibri, el recipient conté una certa concentració de A, B, C i D.
112
U05-Q2B (4M).indd 112 12/1/09 15:39:05

Aquestes concentracions compleixen que:
[C]c [D]d
= Kc
[A]a [B]b
Kc és la constant d’equilibri de la reacció (2) a la temperatura t.

Les expressions [A], [B], etc. indiquen les concentracions (mol/dm3) de
cada espècie química en l’equilibri.
El subíndex c de Kc indica que la constant d’equilibri s’expressa en funció
de les concentracions.
Per conveni, en el numerador de l’expressió de la constant d’equilibri s’es-
criuen les concentracions de les espècies químiques que es troben a la
dreta de l’equació, mentre que s’escriuen en el denominador les concentra-
cions de les espècies químiques que es troben a l’esquerra de l’equació.
Fixa’t que cada concentració està elevada a un exponent que és el coefici-
ent estequiomètric que hi ha davant de cada espècie química en l’equació
química.
Alguns autors escriuen l’expressió de la constant d’equilibri Kc, per a
l’equació (2), així:
[C]ce [D]de
Kc =
[A]ae [B]be
El subíndex e serveix per remarcar que les concentracions són les

d’equilibri.
Aquest subíndex, resulta aconsellable fer-lo ser vir en el cas que en un pro-
blema apareguin concentracions en l’equilibri juntament amb concentraci-
ons que no siguin les d’equilibri i hi pugui haver confusió.
El valor de Kc per a cada sistema reaccionant només depèn de la tem-

peratura. Quan varia la temperatura canvia el valor numèric de la cons-
tant d’equilibri i, per tant, s’estableix un nou estat d’equilibri diferent
de l’anterior.
En termodinàmica, les constants d’equilibri, Kc, s’expressen sense unitats.

A la taula 2, hi figuren constants d’equilibri, Kc, d’algunes reaccions a 500 K.
Taula 2
Constants d’equilibri d’algunes reaccions
Reacció Kc a 500 K
1. H2(g) + Cl2(g) 2 H Cl(g) 4,0 × 1018 Si el valor numèric de Kc és molt
gran, la mescla en equilibri conté
2. 2 SO2(g) + O2(g) 2 SO3(g) 1,0 × 1012 elevades proporcions de productes
respecte a reactius i la reacció és
3. H2(g) + Br2(g) 2 H Br(g) 1,3 × 1010
gairebé completa.
4. N2(g) + 3H2(g) 2 NH3(g) 59 Contràriament, si el valor numèric de
Kc és molt petit, la mescla en equili-
5. N2O4(g) 2 NO2(g) 42 bri conté una proporció elevada de
reactius respecte a productes.
6. F2(g) 2 F(g) 7,3 × 10–13
113
U05-Q2B (4M).indd 113 12/1/09 15:39:05

EXemplEs
1. El monòxid de carboni pot reaccionar amb el vapor d’aigua, segons:

CO(g) + H2O(g) H2(g) + CO2(g) (1)
a) Un recipient tancat conté inicialment 1,000 mol de CO i 1,000 mol de H 2O. S’escalfa fins a acon-
seguir la temperatura de 1000 °C. Una vegada assolit l’equilibri es troba, fent una anàlisi, que
s’han obtingut 0,558 mol de H2 i 0,558 mol de CO2. Calcula la constant d’equilibri Kc per a la
reacció (1) a 1 000 °C.
b) Un recipient tancat conté inicialment 1,000 mol de H2 i 1,000 mol de CO2. S’escalfa fins a acon-
seguir la temperatura de 1 000 °C. Una vegada assolit l’equilibri, es troba, fent una anàlisi, que
s’han obtingut 0,442 mol de H2O. Calcula la constant d’equilibri Kc per a la reacció (1)
a 1 000 °C.
c) Compara els resultats obtinguts a a) i b) i treu-ne conclusions.
a) Segons l’equació química (1), per cada mol de H2 i CO2 obtinguts, han reaccionat un mol de CO i
un mol de H2O. Si s’han obtingut 0,558 mol de CO2 i 0,558 mol de H2O, podem escriure:
mols de CO mols de H2O mols de H2 mols de CO2
Inicialment 1,000 1,000 0 0

En l’equilibri (1,000 – 0,558) (1,000 – 0,558) 0,558 0,558
Si V = volum del recipient expressat en dm3, tindrem:
b) Procedint com en l’apar tat a), tindrem:
mols de CO mols de H2O mols de H2 mols de CO2
Inicialment 0 0 1,000 1,000

En l’equilibri 0,442 0,442 (1,000 – 0,442) (1,000 – 0,442)
c) Obser va que:
1. La constant d’equilibri a 1 000 °C per a la reacció (1) és sempre igual a 1,59.
114
U05-Q2B (4M).indd 114 12/1/09 15:39:05

2. L’estat d’equilibri pot aconseguir-se fent reaccionar CO i H2O o par tint de CO2 i H2. Això és vàlid
per a totes les reaccions que aconsegueixen un estat d’equilibri.
3. Un estat d’equilibri només pot aconseguir-se en un sistema tancat, és a dir, en un sistema que
no pugui intercanviar matèria amb l’entorn.
2. La constant d’equilibri Kc a 448 °C per a la reacció:

I2(g) + H2(g) 2 HI(g) (1)
és igual a 50,00.
Un recipient tancat conté inicialment una mescla formada per 0,500 mol de I2, 0,200 mol de H2 i
1,000 mol de HI a la temperatura de 448 °C.
a) Indica, raonant-ho, després de fer els càlculs necessaris, per què la dita mescla no està en equi-
libri. En quin sentit transcorrerà la reacció?
b) Si els gasos reaccionen fins a arribar a un estat d’equilibri, a la temperatura de 448 °C calcula
el nombre de mols de cada espècie química present a l’equilibri.
a) El sistema format per I2, H2 i HI estarà en equilibri si:
(2)
En cas contrari, el sistema no estarà en equilibri.
La relació: (3)
anàloga a la (2), però en la qual les concentracions de reactius i productes no han de ser necessà-
riament les de l’equilibri, s’anomena quocient de reacció Qc.
Només si Qc = Kc, el sistema està en equilibri. En cas contrari, el sistema evolucionarà fins a acon-
seguir-lo.
En l’exemple proposat, si V és el volum del recipient:

Com que Qc ≠ Kc, el sistema no està en equilibri i ja que Qc < Kc, els reactius (denominador de l’ex-
pressió (3)) estan en excés respecte als valors d’equilibri, una cer ta quantitat de I2 i de H2 reacci-
ona espontàniament i s’obté més HI. La reacció (1) transcorre cap a la dreta.
b) Anomenem x els mols de I2 que reaccionen fins a aconseguir l’equilibri. D’acord amb l’estequiome-
tria de la reacció, cada mol de I2 reacciona amb un mol de H2 i s’obtenen 2 mol de HI.
Per tant:
mols de I2 mols de H2 mols de HI
Inicialment 0,500 0,200 1,000

Equilibri 0,500 – x 0,200 – x 1,000 + 2x
115
U05-Q2B (4M).indd 115 12/1/09 15:39:05

Substituint a (2) les concentracions en l’equilibri:
L’equació de segon grau que en resulta té dues solucions:

x1 = 0,119 i x2 = 0,728
El valor x2 = 0,728 és químicament absurd, ja que no poden reaccionar més mols de I2 que els
inicialment presents. El resultat correcte és, doncs, x = 0,119 i, en l’equilibri:
n (I2) = 0,500 – 0,119 = 0,381 mol
n (H2) = 0,200 – 0,119 = 0,081 mol
n (HI) = 1,00 + 2 × 0,119 = 1,238 mol
Obser va que l’ús de la constant d’equilibri és indispensable quan s’han de resoldre problemes
d’estequiometria en reaccions químiques reversibles.
3. Quan s’escalfa el clorur de nitrosil (gas) en un recipient tancat, es descompon en clor i monòxid de
nitrogen. La reacció assoleix un estat d’equilibri:
NOCl(g) 1/2 Cl2(g) + NO(g) (1)
Un recipient de 2,00 dm3, a 25 °C, conté inicialment 0,0429 mol de NOCl(g) i 0,0100 mol de Cl2(g). En
escalfar-lo fins a una temperatura t, el sistema evoluciona fins a assolir un estat d’equilibri.
Analitzant el sistema en equilibri, es troba que la quantitat de NOCl(g) és de 0,0312 mol.
Calcula:
a) La quantitat de Cl2(g) i NO(g) en l’equilibri.
b) La constant d’equilibri Kc per a la reacció (1) a la temperatura t a la qual es fa l’experiència.
c) La constant d’equilibri K’c a la temperatura t, per a la reacció:
2 NOCl(g) Cl2(g) + 2 NO(g)
a) D’acord amb les dades del problema, si inicialment hi havia 0,0429 mol de NOCl i en l’equilibri hi
ha només 0,0312 mol, s’han descompost (0,0429 – 0,0312) = 0,0117 mol de NOCl.
Segons l’equació (1), per cada mol de NOCl descompost s’obté 1/2 mol de Cl2 i un mol de NO; per
tant:
NOCl(g) 1/2 Cl2(g) + NO(g)
mols inicials 0,0429 0,0100 0
mols en l’equilibri 0,0312 0,0117 + 0,0100 0,0117

2
n (NOCl) = 0,312 mol

n (Cl2) = 0,0159 mol
n (NO) = 0,0117 mol
116
U05-Q2B (4M).indd 116 12/1/09 15:39:06

b)
Kc = 0,0334
c) 2 NOCl(g) Cl2(g) + 2 NO(g)
Observa que tant K c com K’c es refereixen a una mateixa reacció química i que totes dues estan cal-
culades a la mateixa temperatura i, això no obstant, els seus valors són distints. Per tant:
És important tenir en compte que, en donar el valor numèric d’una constant d’equilibri, s’ha
d’indicar clarament a quina equació química s’està aplicant.
Així, calcula el valor numèric de la constant d’equilibri a la temperatura T, per a la reacció:
Cl2(g) + 2 NO(g) 2 NOCl(g)
4 | Classificació dels equilibris químics

Tots els possibles casos d’equilibris químics es poden agrupar en dues
classes: equilibris moleculars i equilibris iònics. En els primers, les espècies
químiques que prenen part en el procés són molècules. L’equilibri és iònic
quan hi intervenen ions.
Exemple d’equilibri molecular:
CO(g) + H2O(g) CO2(g) + H2(g) (1)
Exemple d’equilibri iònic:
NH3(aq) + H2O(l) NH+4(aq) + OH–(aq) (2)
En les unitats vinents s’estudien els equilibris iònics àcid-base i els de
precipitació.
Els equilibris, tant moleculars com iònics, poden tenir lloc en sistemes
homogenis (equilibris homogenis) o heterogenis (equilibris heterogenis).
Els sistemes en equilibri (1) i (2) són homogenis, ja que a (1) els reactius
són gasos per fectament miscibles i a (2) reactius i productes es troben
dissolts en aigua, i una solució constitueix un sistema homogeni.
En canvi, el sistema en equilibri:
CaCO3(s) CaO(s) + CO2(g) (3)
s’estableix entre espècies químiques que estan en fase diferent formant
un sistema heterogeni. En aquest equilibri hi ha dues fases sòlides i una de
gasosa.
En l’expressió de la constant d’equilibri Kc de sistemes heterogenis (sòlid
pur-gas o líquid pur-gas) només hi figuren les concentracions dels gasos, ja
que les concentracions de les fases sòlides o líquides pures són
constants.
117
U05-Q2B (4M).indd 117 12/1/09 15:39:06

En efecte, la constant d’equilibri K’c per al procés (3) seria:

[CaO(s)] [CO2(g)]
K'c =
[CaCO3(s)]
K'c [CaCO3(s)]
i [CO2(g)] =
[CaO(s)]
nombre de mols de CaCO3(s)

però [CaCO3(s)] =
volum ocupat
I aquest quocient és constant a una temperatura determinada. El mateix

raonament és vàlid per a la concentració de CaO. Per tant:
K'c [CaCO3(s)]
[CaO(s)]
és constant a una temperatura determinada. Si l’anomenem Kc tindrem:

Kc = [CO2]
Aquest resultat ens indica que la concentració de CO2 en l’equilibri amb el
CaCO3 i el CaO, només depèn de la temperatura i no depèn de la major o
menor quantitat dels dos sòlids presents.
Així doncs, en general, en tota reacció heterogènia Kc, a una temperatura
donada, és independent de les quantitats de fases sòlides o líquides pures
presents en l’equilibri. Per això, en l’expressió de la constant d’equilibri Kc,
només hi figuren les concentracions dels gasos.
5 | Constant d’equilibri, Kp
La constant d’equilibri d’una reacció en la qual intervenen gasos, pot expres-
sar-se en funció de les pressions parcials de cada gas en la mescla gasosa
en equilibri. Se la designa per Kp. La Kp igual que la Kc, és adimensional.
L’expressió de la constant d’equilibri, Kp, en funció de les pressions parci-
als, per a la reacció:
a A(g) + b B (g) c C(g) + d D(g)
és
p p (1)
Kp =
p p
essent pA la pressió parcial del gas A, pB la pressió parcial del gas B, etc.
Per trobar la relació entre les constants Kp i Kc recordem que la pressió
parcial d’un gas A en una mescla de gasos és:
nA R T
pA =
V
n
essent nA el nombre de mols del gas A, però el quocient A és la concen-
tració del gas A a la mescla. Per tant: V
pA = [A] R T
Substituint els valors expressats a (1), tindrem:
[C]c [R T ]c [D]d [R T ]d [C]c [D]d
Kp = = (R T )c+d–a–b
[A]a [R T ]a [B]b [R T ]b [A]a [B]b
118
U05-Q2B (4M).indd 118 12/1/09 15:39:06

d’on resulta la relació:
Kp = Kc (R T) n
essent ∆n = c + d – (a + b)
c i d són els coeficients estequiomètrics del segon membre de l’equació
química.
a i b són els coeficients estequiomètrics del primer membre de l’equació
química.
EXemplEs
4. La constant d’equilibri Kc a 448 °C per a la reacció:

2 H I(g) I2(g) + H2(g) (1)
és igual a 2,0 × 10–2.
Un recipient tancat d’1,00 dm3 conté inicialment 1,0 × 10–2 mol de I2 i 1,0 × 10–2 mol de H2 a la tem-
peratura de 448 °C. Calcula:
a) Els mols de HI(g) presents en l’equilibri.
b) La pressió total en l’equilibri.
c) La pressió parcial de cada component en l’equilibri.
d) El valor de Kp a 448 °C per a la reacció (1).
a) Anomenem x els mols de I2 que reaccionen fins a arribar a l’equilibri. Segons l’estequiometria de
la reacció (1), cada mol de I2 reacciona amb un mol de H2 i s’obtenen dos mols de HI.
concentracions
I2 H2 HI
(mol dm–3)
Inicialment 1,0 × 10–2 1,0 × 10–2 0
En l’equilibri 1,0 × 10 – x–2
1,0 × 10 – x–2
2x
Les concentracions de I2, H2 i HI inicials i en l’equilibri són:
I
HI
Extraient l’arrel quadrada de tots dos membres:
x1 = 7,8 × 10–3
(x2 = 0,013 és químicament absurd)
En l’equilibri:
n (HI) = 2 × 7,8 × 10–3 mol = 1,6 × 10–2 mol
119
U05-Q2B (4M).indd 119 12/1/09 15:39:06

b) La pressió total a l’interior del recipient en l’equilibri, podem calcular-la a par tir de l’equació gene-
ral dels gasos aplicada a una mescla de gasos:
n RT
pt = t i nt = (1,0 × 10–2 – x) + (1,0 × 10–2 – x) + 2x = 2,0 × 10–2 mol
V
Obser va que, en aquest cas, el nombre total de mols gasosos és el mateix inicialment i en
l’equilibri.
Substituint:
pt = 1,2 × 105 Pa
c) I

pH = pI = 1,3 × 104 Pa
2 2
HI
pHI = 9,4 × 104 Pa
d) Coneixent el valor de Kc podem calcular Kp:

Kp = Kc(R T)∆n
L’equació química que estem considerant és:
2 HI(g) I2(g) + H2(g)
∆n = 2 – 2 = 0
Per tant:
Kp = Kc (R T)° = Kc = 2,0 × 10–2
Sempre que en una reacció química entre gasos no hi hagi variació del nombre total de mols gaso-
sos, les dues constants, Kp i Kc, són dos nombres iguals.
5. Un recipient tancat d’1,000 dm3, en el qual s’ha fet prèviament el buit, conté 1,988 g de iode (sòlid).
Seguidament, s’escalfa fins a arribar a la temperatura de 1 473 K. La pressió a l’interior del recipient
és de 135,0 kPa. En aquestes condicions, tot el iode es troba en estat gasós i parcialment dissociat
en àtoms, segons:
I2(g) 2 I(g) (1)
a) Calcula el grau de dissociació del iode molecular.
b) Calcula les constants d’equilibri Kc i Kp per a la reacció (1) a 1 473 K.
En química, dissociació és la reacció segons la qual una espècie química es transforma en dues o més
espècies químiques més senzilles, iguals o distintes.
120
U05-Q2B (4M).indd 120 12/1/09 15:39:07

Obser va l’equació química (1): el trencament dels enllaços d’una molècula i l’obtenció dels àtoms que
la formen s’aconsegueix a temperatures elevades i és un exemple de dissociació tèrmica.
S’anomena grau de dissociació la fracció de mol dissociat (tant per u de mol dissociat). Es designa per
la lletra α (alfa). El grau de dissociació inter vé en els equilibris que s’aconsegueixen per descomposi-
ció d’una sola espècie química.
a) De l’equació: I2(g) 2 I(g), podem deduir que cada mol de I2 donarà lloc, en dissociar-se, a
2 α mol de I i quedaran (1 – α) mol de I2 sense dissociar:
I2(g) 2 I(g)
Inicialment 1 mol 0
Equilibri (1 – α) 2 α mol
Si n són els mols inicials de I2, podem escriure:

I2(g) 2 I(g)
Inicialment n mol 0
Equilibri n (1– α) mol 2 α n mol
El nombre total de mols en l’equilibri, nt serà:

nt = n (1 – α) + 2 α n = n (1 + α)
Segons les dades del problema:
V = 1,000 dm3
p = 1,350 × 105 Pa
T = 1 473 K
L’equació general dels gasos, aplicada a una mescla de gasos, pren la forma:
p tV = n t R T
ptV = n (1 + α) R T
i, per tant:
Substituint:
= 0,407
Aquest resultat ens indica que, de cada mol de I2 inicialment present, 0,407 mol es trenquen en
àtoms de I, per dissociació tèrmica, i queden en l’equilibri (1 – 0,407) = 0,593 mol de I2 sense
dissociar.
121
U05-Q2B (4M).indd 121 12/1/09 15:39:07

b) Coneixent el valor de α i d’acord amb (1), podem calcular Kc:
I
I
Kc = 8,752 × 10–3
L’equació química que estem considerant és:

I2(g) 2 I(g)
en la qual:
∆n = 2 – 1 = 1
i: Kp = 1,07 105
expressant la pressió en pascal.
6. El diòxid de carboni es dissocia a temperatures elevades segons:

CO2(g) CO(g) + 1/2 O2(g) (1)
A 2 000 °C i pressió de 101,3 kPa (1,00 atm), el grau de dissociació del CO2 és = 1,80 × 10–2.
Calcula la Kp per a l’equilibri (1) a 2 000 °C:
a) Expressant les pressions parcials en atm.
b) Expressant les pressions parcials en Pa.
De la definició de Kp tindrem, per a l’equilibri (1):
(2)
essent: pCO = pt χCO

p O2 = p t χ O2
pCO2 = pt χCO2
χ , χ i χ són, respectivament, les fraccions molars en l’equilibri del CO, O i CO .

CO O2 CO2 2 2
pt = pressió total de la mescla gasosa

Si α és el grau de dissociació del CO2, 1 mol de CO2 donarà lloc –d’acord amb l’estequiometria de la
reacció (1)– a α mol de CO i α/2 mol de O2 i quedaran (1 – α) mol de CO2 sense dissociar:
CO2(g) CO(g) + 1/2 O2(g)
mols inicials: 1 0 0
mols en l’equilibri: 1 – α α α/2
122
U05-Q2B (4M).indd 122 12/1/09 15:39:07

Si en lloc d’un mol inicial de CO2 es disposa de n mol de CO2, podem escriure:
CO2(g) CO(g) + 1/2 O2(g)
mols inicials n 0 0
mols en l’equilibri n (1 – α) n α n α/2
El nombre total de mols gasosos en l’equilibri, nt, serà:
nt = n (CO) + n (O2) + n (CO2) = n (1 – α) + n α + n α/2 = n (1+ α/2)
(3)
a) Com que α = 1,80 × 10–2 i pt = 1,00 atm, substituint els valors a (3):
Kp = 1,73 × 10–3
b) Com que 1,00 atm = 1,013 × 105 Pa:
Kp = 5,51 × 10–1
Fixa’t que l’expressió (3) ens relaciona Kp, la pressió total i α per a l’equilibri (1).
Sempre que tinguem un equilibri en què reactius i productes estiguin en una fase gasosa, podrem trobar
una expressió similar a la (3).
Per trobar la Kp en els llibres clàssics de química, les pressions parcials s’han anat expressant en atm;
però com que actualment la unitat de pressió, en el SI, és el Pa, és convenient indicar quina unitat de
pressió s’ha utilitzat per trobar Kp.
123
U05-Q2B (4M).indd 123 12/1/09 15:39:07

7. La constant d’equilibri Kp per a la reacció:

és igual a 2,2 × 104 a 1 273 K, expressant les pressions en pascal.
En un recipient de 100 dm3 s’introdueixen 0,30 mol de CaCO3, es tanca, es fa el buit i s’escalfa fins a
aconseguir la temperatura de 1 273 K.
Calcula:
a) La quantitat de cada espècie química una vegada aconseguit l’equilibri.
b) La Kc a 1 273 K per al procés indicat.
a) Com que es tracta d’un equilibri heterogeni i el CaCO3 i el CaO són sòlids, les constants d’equilibri
Kc i Kp per a aquesta reacció prenen la forma:
Kc = [CO2]
Kp = pCO2 = 2,2 × 104 Pa
El valor de Kp ens indica que, una vegada aconseguit l’equilibri a 1 273 K, la pressió del CO2 és de
2,2 × 104 Pa.
Per tant, la quantitat de CO2 en l’equilibri és:
Segons l’estequiometria de la reacció, si s’han obtingut 0,21 mol de CO2, s’han descompost
0,21 mol de CaCO3. En l’equilibri:
n (CaCO3) = 0,30 – 0,21 = 0,09 mol
b) Tenint en compte que: Kp = Kc (R T)∆n

i que en la reacció que estudiem ∆n (increment del nombre de mols gasosos) és igual a u,
tindrem:
6 | Factors que afecten l’equilibri químic

Quan una reacció ha assolit l’estat d’equilibri, és possible provocar canvis
o desplaçaments d’aquest variant-ne algunes condicions.
Els factors que afecten l’equilibri químic són:
a) Les variacions de concentració d’una o més de les espècies químiques
reaccionants.
b) Les variacions de la pressió del sistema reaccionant.
c) Les variacions de la temperatura.
124
U05-Q2B (4M).indd 124 12/1/09 15:39:08

| Variació de la concentració
Imaginem-nos la reacció reversible d’obtenció industrial de l’amoníac feta
dins un recipient tancat:
N2(g) + 3 H2(g) 2 NH3(g) (1)
Quan s’ha assolit l’equilibri, es compleix que:
Si en aquest moment, sense variar la temperatura, s’introdueix en el reac-

tor més N2, la concentració d’aquest gas augmenta i, per tant:
El sistema ja no està en equilibri, i ha d’evolucionar, reajustant-se les con-

centracions perquè la fracció continuï essent igual a Kc. Per fer-ho, ha de
disminuir el denominador i augmentar el valor del numerador. Per tant,
reaccionarà una cer ta quantitat de N2 i H2 per donar NH3.
Així doncs, en augmentar la concentració de N2, la reacció progressa més
cap a la dreta. Es diu que l’equilibri s’ha desplaçat cap a la dreta.
En general, podem dir que, després d’assolir l’equilibri en una determinada
reacció reversible:
aA+bB cC+dD
Si s’augmenta la concentració de A, de B o de totes dues alhora, l’equili-
bri es desplaça cap a la dreta.
Un cop assolit de nou l’equilibri, les noves concentracions de C i D són més
grans que abans d’afegir les espècies A o B. Contràriament:
Si disminueix la concentració de A o de B o de les dues alhora, el sistema
evoluciona i es formen més A i B: l’equilibri es desplaça cap a
l’esquerra.
Si s’hagués afegit un excés de C o D o de tots dos alhora, l’equilibri s’hau-
ria desplaçat cap a l’esquerra.
En els equilibris heterogenis (equilibris sòlid gas, o líquid pur gas),
l’augment de la quantitat de sòlid o de líquid, respectivament, no desplaça
l’equilibri, ja que no apareixen en l’expressió de la constant d’equilibri.
L’efecte de la variació de la concentració es fa servir en el laboratori i en la
indústria per fer més completes les reaccions reversibles, desplaçant-les en
el sentit més adequat.
Així, per exemple, en l’obtenció industrial del NH3(g) segons (1) es pot aug-
mentar el rendiment en NH3 si se separa aquest gas de la mescla dissolent-
lo en aigua, en la qual és molt més soluble que el H2 i el N2.
És important observar que desplaçar un equilibri és fer evolucionar el siste-
ma reaccionant cap a un nou estat d’equilibri en què les proporcions dels
constituents són diferents.
125
U05-Q2B (4M).indd 125 12/1/09 15:39:08

Desplaçaments d’equilibris químics

E x p eri È nci E S
1. Considerem la reacció següent en equilibri:

2 CrO2–
4(aq)
+ 2 H+(aq) Cr2O2–
7(aq)
+ H2O(l) (1)
color groc color ataronjat
Una solució d’un cromat conté ions CrO42– i pocs ions Cr2O72– en equilibri. Anàlogament, una solució d’un
dicromat conté ions Cr2O72– i pocs ions CrO42–.
En un tub d’assaig gran hi aboquem solució de cromat de potassi i en un altre, solució de dicromat de
potassi.
Si a la solució de cromat de potassi (Fig. a) hi afegim unes gotes d’un àcid, per exemple àcid clorhídric,
els ions H+(aq) desplacen l’equilibri (1) cap a la dreta i el color de la solució canvia de groc a ataronjat, a
causa de la formació de més ions dicromat (Fig. b).
Inversament, si a una solució de dicromat de potassi (Fig. c) hi afegim un hidròxid alcalí, per exemple
unes gotes de solució concentrada d’hidròxid de sodi, els ions OH –(aq) reaccionen amb els ions H+(aq) i
s’obté aigua, amb la qual cosa l’equilibri (1) es desplaça cap a l’esquerra: el color ataronjat canvia a
groc perquè s’obtenen més ions cromat (Fig. d).
a b c d
a) Solució de cromat de c) Solució de dicromat de

potassi de color groc. potassi de color ataronjat.
2. El cromat de bari, BaCrO4, és insoluble en aigua, en canvi, el dicromat de bari és soluble.

Abans de començar aquesta experiència, comprovem-ho:
En un tub d’assaig que conté una solució de cromat de potassi (color groc) s’hi afegeix solució incolora de
clorur de bari. Obser va la formació d’una substància insoluble, és cromat de bari:
CrO2–
4(aq)
+ Ba2+
(aq)
BaCrO4(s) (1)
i si en un altre tub d’assaig que conté solució de dicromat de potassi, s’hi afegeix solució de clorur de bari,
no s’obser va cap precipitació.
Preparem, un altre cop, un tub d’assaig amb solució de cromat de potassi i considerem de nou l’equilibri
(experiència anterior):
CrO2–
4(aq)
+ 2 H+(aq) Cr2O2–7(aq) + H2O(aq) (2)
Ja hem explicat que si afegim unes gotes d’àcid clorhídric a una solució de cromat de potassi, l’equilibri es
126
U05-Q2B (4M).indd 126 12/1/09 15:39:08

desplaça cap a la dreta i el color de la solució passa de groc a ataronjat; però si a aquesta última solució
E x p eri È nci E S
s’hi afegeix clorur de bari, podrem observar que la solució passa a tenir un color groc pàl·lid. Què més s’ob-
serva? Com ho expliques?
3. En general, s’anomena hidròlisi la descomposició d’una substància per l’acció de l’aigua.

Totes les sals de bismut són blanques i les seves solucions, incolores. En dissoldre una sal soluble de
bismut amb excés d’aigua s’hidrolitza, a causa de la insolubilitat de la sal bàsica formada.
Exemple:
BiCl3 (aq) + H2O(l) BiOCl(s) + 2 H+(aq) + 2 Cl –
solució incolora oxiclorur de bismut
insoluble, de color blanc
S’ha preparat una solució 0,5 M de clorur de bismut (III) lleugerament àcida:
a) Solució de clorur de bismut b) En un tub d’assaig gran ple c) Afegim a continuació unes
lleugerament àcida. d’aigua s’hi afegeixen unes gotes d’àcid clorhídric
gotes de solució de BiCl3, 0,5M. concentrat i agitem el tub. El
Podrem observar la formació precipitat blanc desapareix.
d’un precipitat blanc. Com ho Explica aquest fet.
expliques?
| Variació de la pressió
Imaginem-nos de nou que es té la mescla gasosa en equilibri següent:
N2(g) + 3 H2(g) 2 NH3(g)
i que aquesta mescla és dins un recipient proveït d’un èmbol mòbil.
Es complirà que:
Si s’exerceix una pressió des de l’exterior, de manera que el volum del

reactor quedi, per exemple, reduït a la meitat, totes les concentracions es
duplicaran.
Així:
– la nova concentració de NH3 = 2 [NH3] e
– la nova concentració de N2 = 2 [N2] e
– la nova concentració de H2 = 2 [H2] e
127
U05-Q2B (4M).indd 127 12/1/09 15:39:09

Consegüentment:
En ser Qc ≠ Kc, el sistema no està en equilibri i ha d’evolucionar, reajustant-se

les concentracions, perquè la fracció continuï essent igual a Kc. Com que
Qc < Kc, ha de disminuir el valor del denominador i augmentar el del numera-
dor. Per tant, una certa quantitat de N2 i H2 reaccionarà per donar més NH3.
Així doncs, en augmentar la pressió, l’equilibri s’ha desplaçat cap a la
dreta, on hi ha menys mols gasosos, ja que cada mol de N2 reacciona amb
3 mols de H2 per donar 2 mols de NH3.
En general, un augment de pressió sobre un sistema d’equilibri provoca

que el sistema evolucioni cap a on disminueix el nombre de mols gaso-
sos, és a dir, l’equilibri es desplaça cap a on el sistema ocupa menys
volum. Contràriament, si es disminueix la pressió, el sistema evolucio-
narà cap a on ocupa més volum.
En les reaccions en què inter venen gasos i que, en passar del primer mem-
bre de l’equació química al segon, no hi ha variació del nombre total de
mols, un augment o una disminució de pressió no influeix en l’equilibri.
Aquest és el cas del sistema en equilibri:
I2(g) + H2(g) 2 HI(g)

Si els sistemes reaccionants són només sòlids o només líquids, l’efecte de
les variacions de pressió sobre l’equilibri és pràcticament nul·la, ja que un
augment o una disminució de pressió gairebé no modifica el volum del sis-
tema reaccionant.
En reaccions heterogènies en què inter venen gasos juntament amb sòlids,
o líquids, per predir l’efecte de les variacions de pressió sobre l’equilibri,
els raonaments són idèntics als indicats per als equilibris homogenis.
Així, en l’equilibri:

En augmentar la pressió sobre el sistema reaccionant, l’equilibri es despla-
ça cap a on ocupa el menor volum possible, és a dir, cap a la formació de
més CaCO3(s). Si interessa d’obtenir un bon rendiment de CaO(s), s’haurà de
disminuir la pressió sobre el sistema reaccionant.
| Variació de la temperatura
En variar la temperatura, es modifica el valor de la constant d’equilibri
d’una reacció donada. Per tant, l’equilibri es desplaçarà si es varia la tem-
peratura del sistema reaccionant.
En cursos més avançats es demostra que, en un cer t inter val de tempera-
tures en què ∆H es pot considerar constant, es compleix la relació:
128
U05-Q2B (4M).indd 128 12/1/09 15:39:09

denominada equació de Van’t Hoff, en la qual:

∆Hθ = entalpia estàndard de la reacció;
R = constant dels gasos;
K1 = constant d’equilibri a la temperatura absoluta T1;
K2 = constant d’equilibri a la temperatura absoluta T2.
En aquest curs no demostrarem aquesta fórmula, només la interpretarem
enunciant-la així:
En les reaccions endotèrmiques, ∆H > O, en augmentar la temperatura

augmenta el valor de la constant d’equilibri i, per tant, l’equilibri es
desplaça cap a la dreta. En disminuir la temperatura disminueix el valor
de la constant d’equilibri i l’equilibri es desplaça cap a l’esquerra.
La reacció a) de la taula 3 és un exemple d’aquest desplaçament.
En les reaccions exotèrmiques, ∆H < 0, en augmentar la temperatura

disminueix el valor de la constant d’equilibri i l’equilibri es desplaça cap
a l’esquerra. Una disminució de la temperatura fa augmentar la Kc.
La reacció b) de la taula 3 és un exemple d’aquest desplaçament.
Taula 3
Constants d’equilibri Kp, a temperatures distintes
Temperatura
Reacció Kp
K
300 9,9 × 104 Pa
a) N2O4(g) 2 NO2(g) ∆H > 0 400 4,8 × 106 Pa
500 1,7 × 108 Pa
300 6,9 × 1010 (Pa)–2
b) N2(g) + 3 H2 NH3(g) ∆H < 0 400 4,1 × 106 (Pa)–2
500 3,5 × 103 (Pa)–2
És important tenir en compte que, a diferència de les variacions de pressió

o concentració, una variació de temperatura fa variar el valor de la constant
d’equilibri.
Fixa’t que no s’ha inclòs l’addició d’un catalitzador entre les variables que
afecten l’equilibri. L’efecte del catalitzador és augmentar la velocitat de la
reacció. Però en el cas d’una reacció reversible, el catalitzador accelera
igualment la reacció de dreta a esquerra i a la inversa i, com a conseqüèn-
cia, s’aconsegueix molt més ràpidament l’estat d’equilibri, però no es
modifica el valor de la constant d’equilibri. Així doncs: un catalitzador no
desplaça l’equilibri.
El desplaçament de l’equilibri per efecte de la temperatura s’aprofita en el labo-
ratori i, sobretot, industrialment per augmentar el rendiment d’una reacció.
n les reaccions exotèrmiques augmenta el rendiment en productes de la
E
reacció com més baixa és la temperatura, però a mesura que aquesta
disminueix, la velocitat de la reacció va esdevenint cada vegada menor
(vegeu l’obtenció industrial de l’amoníac, al final d’aquesta unitat).
129
U05-Q2B (4M).indd 129 12/1/09 15:39:09

En les reaccions endotèrmiques, una elevació de temperatura augmenta la

velocitat de la reacció i, a més, augmenta el rendiment en productes de la
reacció. En aquest sentit és favorable.
Però com que els productes obtinguts en calent s’han de refredar per
poder-los envasar o fer ser vir, a mesura que es va refredant la mescla en
equilibri es desplaça cap als reactius, i el producte format comença a des-
compondre’s de nou. Es pot evitar, en par t, la descomposició del producte
format, refredant sobtadament la mescla en equilibri, perquè la velocitat de
la reacció passi ràpidament a ser prou petita perquè el producte obtingut
sigui estable a temperatura ordinària.
Desplaçaments d’un equilibri per efecte de la temperatura

E x p eri È nci A
En escalfar el tetraòxid de dinitrogen (N2O4) es descompon segons:

N2O4(g) 2 NO2(g) ∆H > O (1)
incolor color terrós
La reacció és endotèrmica i reversible. De l’equació termoquímica deduïm que la concentració de diòxid

de nitrogen augmenta en augmentar la temperatura.
Dins un matràs rodó d’un litre o d’un erlenmeyer col·loquem una petita quantitat de llimalla de coure i a
continuació hi afegim gota a gota àcid nítric concentrat. Podem observar que s’obté un gas de color terrós
i que la intensitat del color augmenta a mesura que avança la reacció (Fig. a). L’àcid nítric reacciona amb
el coure segons:
4 HNO3(aq) + Cu(s) Cu(NO3)2(aq) + 2 NO2(g) + 2 H2O(l) ∆H < 0
El gas obtingut, en realitat, és una mescla gasosa que conté molt NO2 (color terrós) i poc N2O4 (incolor).
Quan el gas omple el matràs es tapa sense ajustar. A continuació es rodeja el matràs de gel (Fig. b). El
canvi de color que s’hi observa confirma que, a baixa temperatura, l’equilibri (1) es desplaça cap a
l’esquerra i la mescla gasosa conté molt N2O4 i poc NO2.
A continuació introduïm el matràs dins aigua que s’ha escalfat fins a 80-90 °C. Podrem obser var que, en
augmentar la temperatura, l’equilibri (1) es desplaça cap a la dreta (Fig. c).
Filmada en el DVD
a b c
130
U05-Q2B (4M).indd 130 12/1/09 15:39:10

7 | Principi de Le Chatelier
Per tot el que hem explicat, quan un sistema en equilibri se sotmet a una
variació de concentració, pressió o temperatura, experimenta uns reajusta-
ments o canvis i l’equilibri es desplaça.
Aquests canvis es poden interpretar qualitativament mitjançant un principi
anomenat de Le Chatelier (formulat el 1885), que es pot enunciar així:
Quan en un sistema en equilibri es produeix una modificació d’alguna

de les variables que el determinen (concentració, pressió o temperatu-
ra), l’equilibri es desplaça en el sentit que tendeix a oposar-se a la dita
variació.
El principi de Le Chatelier no solament és vàlid per als equilibris quí-

mics sinó també per als físics.
A les unitats 6 i 8 trobaràs més exemples de desplaçaments d’equilibris.
Obtenció del diamant a partir del grafit

DOCUMENT
Tant el diamant com el grafit són carboni pur, però C(grafit) C(diamant) ∆H > 0
la seva estructura i les seves propietats són ben
La densitat del diamant (3,5 g/cm3) és més gran
diferents.
que la del grafit (de 2,09 a 2,23 g/cm3). D’acord
Els diamants tenen una utilització industrial impor- amb el principi de Le Chatelier, una pressió elevada
tant, a causa de la seva gran duresa, a més de ser desplaça l’equilibri cap a la dreta, la qual cosa afa-
un objecte de luxe. voreix la formació de diamant.
Des de 1 880, els químics ja coneixien teòricament Com que el procés és endotérmic, una temperatura
les condicions necessàries per conver tir grafit en alta també desplaça l’equilibri cap a la dreta.
diamant.
S’obtenen diamants sotmetent el grafit a elevades
En 1 893 Moissan, químic francès i premi Nobel de temperatures (de l’ordre de 2 000 °C), i elevadíssi-
Química l’any 1 906, va obtenir en el laboratori dia- mes pressions (de 50 000 a 100 000 atm).
mants molt petits (de 0,5 mm de diàmetre).
Els diamants obtinguts en aquest procés no tenen
Actualment es fabriquen diamants de diverses
aspecte de pedres precioses, però són molt valuosos
grandàries a escala industrial.
a causa de la seva gran duresa (10 a l’escala de
L’equilibri del sistema grafit-diamant és: Mohs). S’utilitzen extensament per tallar, polir i triturar.
EXemplEs
8. El monòxid de carboni reacciona amb el vapor d’aigua segons:

CO(g) + H2O(g) CO2(g) + H2(g) (1)
Un recipient de 2,00 dm3 conté en equilibri a una temperatura T, 0,10 mol de CO; 0,13 mol de H2O;
9,0 × 10–2 mol de CO2 i 9,0 × 10–2 mol de H2.
Sense modificar la temperatura ni el volum del sistema en equilibri, s’afegeixen 1,0 × 10–2 mol de CO2
al recipient. El sistema evoluciona fins a aconseguir un nou estat d’equilibri.
Calcula les noves concentracions de les quatre espècies químiques en l’equilibri.
131
U05-Q2B (4M).indd 131 12/1/09 15:39:11

D’acord amb el principi de Le Chatelier, en augmentar la concentració de CO2, l’equilibri (1) es desplaça
en el sentit que tendeix a oposar-se a aquest augment de concentració. Per tant, una cer ta quantitat
de CO2 i H2 reacciona espontàniament i s’obté més CO i H2O: l’equilibri es desplaça cap a
l’esquerra.
Si anomenem x els mols de CO2 que reaccionen fins a arribar a un nou estat d’equilibri, podem escriure,
d’acord amb les dades del problema i l’estequiometria de la reacció:
mols de CO mols de H2O mols de CO2 mols de H2
Inicialment (siste-
0,10 0,13 9,0 × 10–2 9,0 × 10–2
ma en equilibri)
Una vegada afegits

els 1,0 × 10–2 mol
0,10 0,13 9,0 × 10–2 + 1,0 × 10–2 = 0,10 9,0 × 10–2
de CO2, el sistema
no està en equilibri
En arribar a un nou
0,10 + x 0,13 + x 0,10 – x 9,0 × 10–2 – x
estat d’equilibri
En efecte, segons l’equació (1), els x mols de CO2 reaccionen amb x mols de H2 i s’obtenen x mols de CO
i x mols de H2O.
El valor de Kc per a l’equilibri (1) es pot calcular a partir de les quantitats de substàncies inicials, ja que
estaven en equilibri:
En el nou equilibri:
Fent operacions, x = 2,9 × 10–3. Per tant, les concentracions en el nou equilibri seran:
132
U05-Q2B (4M).indd 132 12/1/09 15:39:11

9. El punt de fusió de l’alumini és 660 °C. Un recipient conté en equilibri alumini sòlid i alumini fos a
660 °C i 1 013 hPa (1 atm):
Al(s) Al(l)
Indica, raonant-ho, cap a on es desplaça l’equilibri si, mantenint la temperatura a 660 °C, es disminu-
eix la pressió sobre el sistema Al(s) – Al(l).
Recorda que el punt de fusió d’una substància pura es defineix com la temperatura a la qual el sòlid
passa a líquid a la pressió atmosfèrica normal (1 0 13 hPa = 1 atm).
Mentre dura la fusió d’una substància pura, és a dir, mentre coexisteixen sòlid i líquid, la temperatura es
manté constant i el sòlid i el líquid corresponent estan en equilibri:
sòlid líquid
Segons el principi de Le Chatelier, una disminució de pressió sobre el sistema sòlid-líquid en equilibri,
fa que aquest es desplaci augmentant el volum.
En l’exemple proposat, una disminució de pressió desplaça l’equilibri cap a la dreta, ja que la densitat
de l’alumini líquid és menor que la de l’alumini sòlid.
La immensa majoria dels elements i compostos disminueixen de volum en solidificar-se. Una excepció
és l’aigua, que en solidificar-se augmenta de volum.
Aigua i gel
E x p eri È nci A
L’aigua sòlida presenta l’anomalia de disminuir de volum quan es fon i, en conseqüència, d’acord amb el
principi de Le Chatelier, si augmenta la pressió exercida sobre un tros de gel, aquest fon encara que la
temperatura sigui inferior a 0 °C.
Obser vem la fotografia. Una barra de gel està agafada per unes pinces. S’hi ha passat per sobre un filfer-
ro prim del qual pengen peces a cada extrem (Fig. a). Es pot obser var que el filferro travessa a poc a poc
el bloc de gel sense tallar-lo. Això és degut al fet que el gel fon a causa de la pressió exercida pel filferro,
però l’aigua líquida que es va obtenint torna a solidificar-se en quedar lliure de la for ta pressió (Fig. b).
a) b)
133
U05-Q2B (4M).indd 133 12/1/09 15:39:11

8 | Equilibri físic: diagrama de fases

Quan un líquid s’evapora en un recipient tancat a una temperatura determi-
S’anomena fase a cada una de les nada s’arriba a un equilibri entre el líquid i el vapor, de manera que passen
parts homogènies d’un sistema he- a l’estat gasós tantes molècules líquides com molècules gasoses passen
terogeni. Per exemple, un líquid en a la fase líquida. Es tracta d’un equilibri dinàmic en el qual les velocitats
equilibri amb el vapor és un siste- dels dos processos s’igualen.
ma heterogeni amb dues fases, la
líquida i la vapor. La pressió que exerceix el vapor a aquesta temperatura s’anomena pressió
de vapor del líquid a la temperatura indicada. La pressió de vapor d’un
líquid augmenta amb la temperatura; quan el valor d’aquest iguala la pres-
sió atmosfèrica, el líquid bull.
De la mateixa manera que els líquids, els sòlids també s’evaporen lleuge-
rament i, per tant, manifesten una pressió de vapor. El procés pel qual les
molècules de sòlid passen directament a vapor s’anomena sublimació. Si
la sublimació té lloc en un recipient tancat, el sòlid i el vapor arriben a
l’equilibri. La pressió que fa el vapor en aquest moment s’anomena pressió
de vapor del sòlid. Aquesta augmenta amb la temperatura.
Les relacions entre les fases sòlida, líquida i gasosa es poden representar
en una gràfica que s’anomena diagrama de fases (vegeu figura 5). En el
diagrama, les línies indiquen en quines condicions de pressió i de tempera-
tura hi pot haver equilibri entre les diferents fases d’una substància pura.
Pressió
B
Punt
crític
A
LÍQUID
SÒLID
p
Punt
triple
O
GAS
T1 T2 Temperatura
5. Diagrama de fases. Les corbes indiquen els punts d’equilibri entre diferents fases
d’una substància.
134
U05-Q2B (4M).indd 134 12/1/09 15:39:12

A la figura, la línia OA separa les fases gas-líquid. Està formada per valors de
pressió-temperatura en els quals el líquid i el gas estan en equilibri, és a dir, La temperatura del punt triple del
que en un recipient tancat, el nombre de molècules de gas que es liqüen és diòxid de carboni (CO2) és més bai-
el mateix que el de molècules de líquid que es gasifiquen en el mateix xa que la de l’aigua. En canvi, la
temps. pressió en el punt triple és molt
més alta en el CO2 que en l’aigua.
La línia OC separa les fases gas-sòlid. Està formada per valors de pressió- Aquest fet determina que, en la
temperatura en els quals el sòlid i el gas estan en equilibri. És un equilibri de pressió atmosfèrica normal, el CO2
sublimació en el qual passen tantes molècules de sòlid a gas com molècules sigui gas i que el sòlid no liqüi, sinó
de vapor passen directament a sòlid, sense liquació, en el mateix temps. que sublimi.
La línia OB separa les fases sòlid-líquid.

Les tres línies, OA, OC i OB concorren en un punt O en el qual coexisteixen
en equilibri les tres fases. El punt O és el punt triple i és característic de
cada substància pura. El punt triple de l’aigua es troba a una temperatura
de 273,15 K i una pressió de 611 Pa. El punt triple del CO2 es troba a
T = 216,6 K i p = 517,6 kPa.
Si el punt de pressió i de temperatura en el qual es troba la substància està
en alguna de les zones assenyalades com a sòlid, líquid o gas en el diagra-
ma de fases, aquest serà el seu estat. Per exemple, si la pressió en la qual
es troba la substància és p, aleshores per a temperatures menors que T1
serà sòlida, entre T1 i T2 serà líquida i per sobre de T2 serà gasosa.
En el diagrama, la línia OA acaba en un punt anomenat punt crític, que
indica el valor màxim de temperatura en el qual poden coexistir en equilibri
les dues fases líquid-gas. Representa la temperatura màxima a la qual es
pot liquar un gas si s’augmenta la pressió.
Els gasos a una temperatura superior a la del punt crític no es poden liquar
per més que s’augmenti la pressió, és a dir, per sobre del punt crític la
substància només pot existir com a gas. La pressió necessària per liquar
un gas a la temperatura crítica s’anomena pressió crítica.
El punt crític és característic de cada substància pura. Per a l’aigua, el punt
crític es troba a una pressió de 22,13 MPa i la temperatura crítica és de
647,15 K (És el que he trobat a Internet). Per al CO2, la pressió crítica és
de 7,38 MPa i la temperatura crítica és de 304,19 K.
La temperatura d’ebullició d’una substància pura és la temperatura a la
qual coexisteixen en equilibri els estats líquid-gas a una pressió determina-
da. Els diferents punts d’ebullició per a diferents pressions corresponen a
la línia OA.
La temperatura de fusió d’una substància és la temperatura a la qual coe-
xisteixen en equilibri els estats sòlid-líquid a una pressió determinada. Els
diferents punts de fusió corresponen a la línia OB.
El diagrama de fases més habitual és el que apareix en la figura. La línia OB
generalment s’inclina lleugerament cap a la dreta.
En el diagrama de fases de l’aigua, la línia OB s’inclina lleugerament cap a
l’esquerra, ja que el sòlid (gel) és menys dens que l’aigua líquida.
135
U05-Q2B (4M).indd 135 12/1/09 15:39:12

recorda que
Pressió de vapor de les solucions. Llei de Raoult

Una propietat general de les solucions és que tenen una pressió de vapor més baixa que la del dissolvent pur.
Aquesta propietat la va estudiar Raoult i comprovar que la disminució que registra la pressió de vapor d’un
dissolvent determinat quan s’hi afegeix un solut no volàtil (no electròlit) depèn del nombre de molècules dis-
soltes i és independent de la naturalesa química del solut. Aquesta llei, expressada matemàticament, és:
p0 – p = p0 χs
p és la pressió de vapor de la solució; p0, la del dissolvent pur, i χs, la fracció molar del solut de la solució.
Aquest fet es pot explicar d’acord amb la teoria cineticomolecular, acceptant que les molècules no volàtils,
distribuïdes de manera homogènia en la solució, actuen com a obstacles i impedeixen que una fracció de
les molècules de dissolvent passin a vapor.
La disminució de la pressió de vapor d’una solució respecte a la del dissolvent pur té com a conseqüència
l’augment del punt d’ebullició i el descens del punt de congelació.
Les propietats de les solucions que, com la disminució de la pressió de vapor, l’augment del punt d’ebullició
i el descens del punt de congelació, depenen del nombre de par tícules dissoltes, s’anomenen propietats
col·ligatives.
Ebullició provocada per un refredament

E x p eri È nci A
L’ebullició es produeix quan la pressió de vapor del líquid és igual a la pressió que actua sobre la seva
super fície lliure. Per tant podem fer que un líquid bulli:
a) Augmentant la seva pressió de vapor, la qual cosa s’aconsegueix augmentant la temperatura del
líquid.
b) Disminuint la pressió exterior que actua sobre el líquid.
Anem a comprovar el segon cas. Omplim amb aigua un matràs de fons rodó, d’un litre, fins a la meitat del
seu volum aproximadament. L’escalfem i deixem que l’aigua bulli durant 3 o 4 minuts. D’aquesta manera
aconseguim que s’expulsi pràcticament tot l’aire del matràs i el seu lloc quedi ocupat per vapor d’aigua.
Seguidament el separem del focus calorífic i el tapem amb un tap de goma que ajusti bé. L’aigua ja no
bull. Inver tim el matràs i hi tirem aigua freda per sobre. Podem obser var que l’aigua del matràs torna a
bullir. Com ho expliquem?
En tirar l’aigua, el vapor es refreda i en par t es condensa. La pressió que actua sobre el líquid és inferior
a la pressió atmosfèrica i l’aigua torna a bullir.
Filmada en el DVD
a b c
136
U05-Q2B (4M).indd 136 12/1/09 15:39:15

9 | Espontaneïtat de les reaccions químiques

L’experiència ens ensenya que moltes reaccions exotèrmiques transcorren
espontàniament de reactius a productes:
(1) H2(g) + 1/2 O2(g) H2O(g)
(2) CH4(g) + 2 O2(g) CO2(g) + 2 H2O(g) ∆H < 0
(3) C(grafit) + O2(g) CO2(g)
En cada un d’aquests casos, la reacció, una vegada iniciada, continua «per
ella mateixa» sense aportació d’energia exterior, fins que pràcticament
s’han esgotat els reactius o el reactiu que hi és en defecte.
La calor despresa pel sistema reaccionant és absorbida per l’ambient i el
sistema passa, espontàniament, d’un estat d’una cer ta energia a un altre
d’energia menor.
El procés invers a (1):
H2O(g) H2(g) + 1/2 O2(g) ∆H > 0
és endotèrmic. Passa el mateix per a l’invers del (2) i el (3).
Aquests processos no es donen espontàniament en condicions ordinàries,
encara que s’iniciï la reacció, és a dir, l’aigua no absorbeix energia de l’am-
bient per descompondre’s espontàniament en oxigen i hidrogen.
Sembla, doncs, que en els processos químics, igual que en els mecànics,
hi ha una clara tendència a assolir un estat d’energia mínima. Els compos-
tos amb més contingut energètic tendeixen a transformar-se en altres
d’energia menor, o, el que és el mateix, hi ha una tendència a la formació
d’enllaços més for ts, de preferència sobre els menys for ts.
Es podria, doncs, arribar a la conclusió general que l’únic factor que gover-
na el compor tament d’un sistema químic, a temperatura i pressió cons-
tants, és la tendència a assolir un estat d’entalpia mínima.
Però hi ha molts processos espontanis i endotèrmics:
• La fusió del gel i l’evaporació d’un líquid són processos espontanis i
endotèrmics.
• La dissolució d’una sal en aigua és un procés espontani i, la majoria de
les vegades, endotèrmic.
• Moltes reaccions químiques transcorren «reversiblement» i, per tant,
s’assoleix un estat d’equilibri.
Així, en la reacció reversible:
N2(g) + 3 H2(g) 2 NH3(g) ∆H < 0
una vegada assolit l’equilibri, que no és l’estat d’energia mínima, les reac-
cions directa i inversa tenen lloc simultàniament a una velocitat igual. Però
si la reacció d’esquerra a dreta és exotèrmica, la inversa és endotèrmica
i totes dues tenen lloc espontàniament.
Per tant, considerar només el valor de l’energia que hi intervé no és una raó
suficient per predir si un procés químic determinat transcorrerà espontàni-
ament, de reactius a productes, i el mateix es pot dir per a un sistema físic.
En els següents apar tats veurem quin altre factor governa el sentit d’un
procés. Cal tenir en compte que aquest altre factor s’oposa al factor ener-
gia i, en cer tes circumstàncies, el supera.
137
U05-Q2B (4M).indd 137 12/1/09 15:39:15

Dissolució del nitrat d’amoni en aigua.

E x p eri È nci A
El procés de dissolució del nitrat d’amoni en l’aigua és espontani i molt endotèrmic. Quan es dissolen
60 g de NH4NO3 en 200 cm3 d’aigua, la temperatura disminueix uns 20 °C. Comprova-ho.
Fred i calor instantàni

DOCUMENT
Moltes vegades els atletes, i els espor tistes en Es comercialitzen uns vasos de plàstic que tenen un
general, sofreixen lesions lleus que es poden ate- doble fons hermèticament tancat, aigua i un petit
nuar aplicant compreses fredes o calentes. paquet de clorur de calci anhidre. La part superior
del vas conté cafè. Arribat el moment, s’exerceix
Una manera d’assolir temperatures baixes en pocs
una petita pressió a la part inferior del vas, el paquet
segons és dissoldre en aigua nitrat d’amoni. Com
es trenca i en poc temps el cafè és calent.
has comprovat en l’experiència anterior, el procés
és espontani i for tament endotèrmic.
El dispositiu pràctic utilitzat consisteix en una
bossa de plàstic, hermèticament tancada, que
conté aigua i un petit paquet amb nitrat d’amoni.
En colpejar, es trenca el paquet i la sal es dissol en
l’aigua la qual cosa produeix un refredament brusc
de la solució.
Per obtenir un augment ràpid de temperatura, es fa
ser vir el mateix dispositiu, però el paquet conté
clorur de calci anhidre. El procés de dissolució
d’aquesta sal és molt exotèrmic.
138
U05-Q2B (4M).indd 138 12/1/09 15:39:17

10 | Concepte d’entropia
Ara ens fixarem en diversos processos, realitzats tots ells dintre d’un reci-
pient tancat de volum constant i amb parets aïllants de la calor. Cadascun
d’ells no pot bescanviar ni matèria ni energia amb l’exterior. Són sistemes
aïllats.
a) Inicialment, en el compartiment A hi ha un gas; en el B, un altre gas dife-
rent (Fig. 6). En obrir la clau de pas, els gasos A i B s’expandeixen i es
mesclen espontàniament fins a ocupar tot el volum del recipient. Un cop
mesclats, les molécules dels gasos A i B no tornen a confinarse espon-
tàniament als seus compar timents inicials.
6. Estat inicial. Estat final.
b) En l’estat inicial es disposa d’un flascó de parets fines que conté un

líquid volàtil (Fig. 7). Aquest flascó es troba en una cambra on s’ha fet el
buit. Es pot obser var que el líquid s’evapora espontàniament, però
espontàniament no torna al seu estat inicial.
c) En l’estat inicial es té un flascó de vidre de parets fines que conté uns

granets d’una sal (nitrat de potassi, per exemple) (Fig. 8). En el recipient
hi ha aigua. En inclinar-se el flascó, la sal es dissol espontàniament.
En els tres exemples, el procés espontani que té lloc no es pot atribuir a

l’energia absorbida o cedida a l’exterior, ja que en tots tres casos el siste-
ma està aïllat. Una forma senzilla d’explicar-ho és que el desordre micros-
còpic del sistema tendeix a augmentar.
La mesura quantitativa del grau de desordre microscòpic d’un sistema

s’anomena entropia. L’entropia es designa per la lletra S.
139
U05-Q2B (4M).indd 139 12/1/09 15:39:24

Amb exemples, explicarem què significa ordre i desordre microscòpic d’un

Ludwig Boltzmann va fer el 1872 un sistema:
pas important en la interpretació
de l’entropia. Segons aquest cientí- Les molècules d’un gas es mouen a través de tot el volum del recipient
fic, l’entropia és la mesura del de- que les conté i, en xocar, canvien de posició i velocitat. En un gas, a pres-
sordre molecular i la natura tendeix sió i temperatura ordinàries, cada molècula, de mitjana, fa una col·lisió
al desordre, per això, en sistemes cada 10–9 s.
aïllats, només pot créixer i mai
disminuir. Si es mesura amb un manòmetre la pressió del gas i amb un termòmetre la
seva temperatura, durant el temps que es triga a fer el mesurament, la
posició i les velocitats de les molècules del gas han canviat un nombre molt
gran de vegades.
Dit d’una altra manera, en el període de temps que es triga a mesurar una
propietat macroscòpica del sistema gasós –pressió o temperatura–, l’es-
tat microscòpic d’aquest canvia molts cops.
Això significa que en un gas hi ha un nombre molt elevat d’estats microscò-
pics compatibles amb l’estat macroscòpic al qual donen lloc. Es diu que un
gas és un sistema altament desordenat (Fig. 9).
Un gas té una entropia elevada
Al contrari, un cristall és un sistema molt més ordenat, ja que les seves

molècules, àtoms o ions, només poden vibrar al voltant dels nusos de la
9. Un gas és un sistema molt desordenat, xarxa cristal·lina (Fig. 10).
té una entropia elevada, ja que per a una
pressió i una temperatura donades, són
compatibles moltíssims estats Un cristall té molta menys entropia que el gas corresponent.
microscòpics diferents. Les molècules
dels gasos estan repartides a l’atzar. A mesura que baixa la temperatura, les par tícules d’un cristall es mouen
cada vegada més a poc a poc fins que, en arribar al zero absolut –segons
la teoria cineticomolecular–, les par tícules no tenen energia cinètica, i
aleshores ocupen posicions fixes i immòbils en els nusos de la xarxa
cristal·lina. Un cristall per fecte, en el zero absolut, té entropia zero, ja que
a un estat macroscòpic li correspon un sol estat microscòpic compatible.
Un líquid té una entropia més petita que el gas corresponent i més gran que
el sòlid cristal·lí. Dos gasos separats tenen una entropia menor que una
vegada mesclats. Una dissolució d’un sòlid en un líquid té una entropia
més gran que la suma de l’entropia del sòlid i del líquid separats.
Si una molècula de massa molecular elevada es trenca en diverses molè-
líquid cules senzilles, l’estat final té més entropia que l’inicial.
Fixa’t de nou en les figures 6, 7 i 8. En totes, l’estat final té més desordre
microscòpic que l’inicial. En cada cas s’ha passat espontàniament a un
estat de més entropia que la que tenia inicialment.
Així, doncs, generalitzant, en un sistema aïllat i a volum constant, es pro-
duirà espontàniament aquella transformació que porti el sistema a un estat
de més entropia.
sòlid cristal·lí Considerant l’univers com un sistema aïllat de volum constant, es produi-
ran espontàniament aquells processos en què l’entropia de l’univers aug-
10. Un cristall és un sistema molt més
menta. (Aquest és l’enunciat del segon principi de la termodinàmica.) Una
ordenat que el líquid, i aquest molt més
que el gas corresponent. Un sòlid cristal·lí altra manera d’enunciar-ho és dient que l’entropia total de l’univers ten-
té baixa entropia. deix a un màxim.
140
U05-Q2B (4M).indd 140 12/1/09 15:39:28

11 | Entalpia lliure o energia lliure de Gibbs

La majoria dels sistemes químics no estan aïllats, sinó que bescanvien
energia amb l’exterior i la major par t de les reaccions químiques tenen lloc
a pressió i temperatura constants.
En aquest cas, per predir si una reacció serà o no espontània en un deter-
minat sentit fins a arribar a l’equilibri, hem de fixar-nos en l’energia guanya-
da o perduda pel sistema reaccionant i en la variació d’entropia del
sistema.
Experimentalment se sap que els sistemes tendeixen a evolucionar cap a
un estat d’energia mínima. Per tant, els processos que passen d’un estat
a un altre de menor energia tendeixen a transcórrer espontàniament.
11. La combustió del metanol és un
D’altra banda, quan en un procés, el sistema passa d’un estat a un altre de procés exotèrmic en què l’estat final té
més entropia que l’inicial.
més desordenat, aquest tendeix també a produir-se espontàniament.
Com a conseqüència, hi ha dues forces o tendències impulsores de les
reaccions químiques, realitzades a pressió i temperatura constants:
• La tendència cap a un mínim d’entalpia.
• La tendència cap a un màxim d’entropia del sistema.
Vegem els diferents casos que es poden presentar:
1) Les reaccions exotèrmiques, ∆H < 0, que transcorren amb augment
d’entropia del sistema, ∆S > 0, es produeixen sempre espontàniament,
ja que tant la variació d’entalpia com la d’entropia són favorables.
Exemples:
C3H8(g) + 5 O2(g) 3 CO2(g) + 4 H2O(g)

∆H < 0 a
2 Na(s) + 2 H2O(l) 2 NaOH(aq) + H2(g)
∆S > 0
(NH4)2Cr2O7(s) Cr2O3(s) + N2(g) + 4H2O(g)
La putrefacció de la matèria orgànica, la combustió de la fusta i d’una

espelma són exemples de processos exotèrmics en què l’estat final té
més entropia que l’inicial. En general, totes aquestes transformacions
són pràcticament completes. Els valors numèrics de les seves constants
d’equilibri són molt grans.
2) Les reaccions exotèrmiques en què pràcticament no hi ha variació d’en-
tropia del sistema es produiran espontàniament, ja que, en aquest cas,
l’únic factor governant és l’energètic.
Exemple:
b
CuSO4(aq) + Zn(s) ZnSO4(aq) + Cu(s) ∆H < 0
El CuSO4 i el ZnSO4 en dissolució estan ionitzats: 12. a) En introduir una làmina de zinc en
una dissolució que conté ions Cu 2+ (aq)
es
Cu2+(aq) + SO2– + Zn(s) Zn2+(aq) + SO2– + Cu(s) diposita una capa de coure damunt el zinc.
b) Al cap d’uns minuts, la solució
Com que els ions SO2– no prenen par t en el procés, la reacció que ha inicialment de color blau, ha empal·lidit pel
tingut lloc és: fet que la concentració d’ions Zn2+ ,
(aq)
Cu2+(aq) + Zn(s) Zn2+(aq) + Cu(s) incolors, ha augmentat i ha disminuït la

d’ions Cu 2+
(aq)
de color blau. En aquest
En aquest procés ∆S ≅ 0, ja que, a par tir d’un àtom metal·lic i un ió diva- procés la variació d’entropia és
lent, s’obté un altre àtom metàl·lic i un altre ió divalent (Fig. 12). pràcticament nul·la.
141
U05-Q2B (4M).indd 141 12/1/09 15:39:29

3) Les reaccions endotèrmiques, ∆H > 0, que transcorren amb disminució

d’entropia del sistema, ∆S < 0, no es poden produir espontàniament, ja
que en aquest cas tant la variació d’entalpia com la d’entropia són
desfavorables.
Com a exemple, podem esmentar la fotosíntesi. Només es produirà foto-
síntesi si hi ha una apor tació contínua d’energia des de l’exterior (ener-
gia lluminosa):
∆H > 0
6 CO2(g) + 6 H2O(g) C6H12O6(s) + 6 O2(g)
∆S < 0
4) Reaccions exotèrmiques que transcorren amb disminució d’entropia.
Exemple:
∆H < 0
N2(g) + 3 H2(g) 2 NH3(g)
∆S < 0
En aquest procés, el factor entalpia afavoreix la reacció cap a la dreta, i
el factor entropia afavoreix la reacció cap a l’esquerra.
Aquesta reacció assoleix un estat d’equilibri com a resultat de dos fac-
tors: la tendència cap a un estat d’energia mínima i la tendència cap a
un màxim desordre molecular.
En les reaccions en què, com la proposada, el factor entàlpic i l’entròpic
estan enfrontats, la temperatura influeix molt en l’espontaneïtat: en
augmentar la temperatura s’afavoreix la reacció cap a on hi ha més
desordre i, en disminuir-la, passa el contrari.
5) Reaccions endotèrmiques que transcorren amb augment d’entropia.
Exemple (Fig. 13):
∆H > 0
∆S > 0
En aquest cas, el factor entàlpic afavoreix la reacció cap a l’esquerra,
però el factor entròpic l’afavoreix cap a la dreta. En aquest procés, de la
mateixa manera que en l’anterior, la temperatura influeix molt en
l’espontaneïtat.
En augmentar la temperatura, s’afavoreix la reacció cap a la dreta, on hi
ha més desordre. En disminuir-la passa el contrari.
Dels raonaments fets en els exemples que acabem d’explicar es desprèn
que ha d’existir una relació quantitativa entre ∆H i ∆S del sistema reaccio-
nant. En aquesta ha de figurar la temperatura del sistema.
La deducció d’aquesta relació, creiem que no cal considerar-la en aquest
curs, però és molt útil conèixer-ne el resultat, que és el següent:
ΔG = ΔH – T ΔS
13. La reacció de l’alumini amb l’àcid G és una energia que s’anomena energia lliure de Gibbs o entalpia lliure.
clorhídric diluït és exotèrmica:
∆H < 0
ΔG és la variació d’energia lliure del sistema. El producte T ΔS és l’energia
6HCl(aq)+2Al(s) 2AlCl3(aq)+3H2(g) no utilitzable en el procés que s’està considerant.
∆S > 0
La diferència entre ΔH i T ΔS, igual a ΔG, és la màxima quantitat d’energia
La reacció és espontània, ja que ∆G < 0. disponible per ser convertida en treball útil en un procés realitzat a pressió
142
U05-Q2B (4M).indd 142 12/1/09 15:39:29

i temperatura constants. Es per això que rep el nom d’entalpia lliure o ener-
gia lliure.
Vegem com el signe de ΔG ens serveix de criteri per determinar si un procés
és o no espontani.
a) Si ΔH és negativa i ΔS és positiva (o aproximadament zero), ΔG només
pot ser negativa (exemples explicats en els casos 1 i 2, tots ells
espontanis).
b) Si ΔH és positiva i ΔS és negativa, ΔG només pot ser positiva (cas 3,
procés no espontani).
c) Si ΔH i ΔS són negatives, ΔG pot ser positiva o negativa (cas 4).
d) Si ΔH i ΔS són positives, ΔG pot ser positiva o negativa (cas 5).
Per tant, es dedueix que:
Un valor negatiu de ΔG ens indica que el procés tindrà lloc espontània-

ment, mentre que un valor positiu de ΔG ens indica que el procés no pot
ser espontani.
En els casos c) i d), l’espontaneïtat o no de la reacció depèn del valor dels

termes ΔH i T ΔS i, per tant, de la temperatura.
Quan els dos factors, ΔH i T ΔS es compensen exactament, és a dir quan
ΔH = T ΔS, el procés està en equilibri i ΔG = 0.
A la taula 4 queda resumit el que acabem d’explicar.
Taula 4
∆H ∆S Espontaneïtat
∆S > 0
∆H < 0
Més desordre en els pro- Sí, ∆G < 0
Exotèrmica
ductes que en els reactius
∆S < 0 Depèn de la temperatura.

∆H < 0
Menys desordre en els pro- Espontània només si
Exotèrmica
ductes que en els reactius |T ∆S| < |∆H|
Depèn de la temperatura.
∆H > 0
∆S > 0 Espontània només si
Endotèrmica
|T ∆S| > |∆H|
∆H > 0
∆S < 0 No, ∆G > 0
Endotèrmica
En la majoria de les reaccions fetes a temperatura ambient, el valor absolut

del producte T ∆S és petit respecte del de ∆H. Per això, les reaccions exo-
tèrmiques, fetes a pressió constant i a temperatura ordinària, són normal-
ment espontànies, encara que ∆S sigui negativa. En canvi, en elevar la
temperatura, resulta determinant el signe negatiu de ∆S per decidir l’es-
pontaneïtat de la reacció.
És molt impor tant tenir en compte que el signe negatiu de ∆G ens indica si
el procés és termodinàmicament espontani, però no ens diu res sobre la
velocitat a què transcorrerà el procés.
143
U05-Q2B (4M).indd 143 12/1/09 15:39:30

Taula 5 12 | G θ d’una reacció

Entropia molar estàndard
d’alguns elements i compostos
(298 K × 105 Pa) Pel que hem explicat fins aquí, el signe de ∆G ens ha ser vit de criteri quali-
tatiu per decidir si una reacció és o no espontània.
Gasos
Per calcular el valor de ∆G en condicions estàndard a par tir de:
Smθ
Substància
J K–1 mol–1
∆Gθ = ∆H θ – T ∆S θ
H2 130,7
F2 202,7
hem de conèixer prèviament ∆H θ , ∆S θ i T.
Cl2 223,0
H 2O 188,7 El càlcul de ∆H θ d’una reacció coneixent les entalpies estàndard de forma-
N2 191,6 ció dels compostos que hi inter venen s’ha estudiat en la unitat «Energia de
O2 205,0 les reaccions químiques». Convindrà, per tant, considerar el càlcul de ∆S θ .
HCl 186,9
13 | Entropia molar estàndard

NH3 192,5
CO 197,9
CO2 213,6 de les substàncies
NO 210,6
NO2 240,5 Hem vist que:
SO2 248,1
SO3 256,8 En el zero absolut de temperatura (0 K), un cristall per fecte, tant d’un
CH4 186,2 element com d’un compost, té entropia zero.
CH3–CH3 229,5
CH2=CH2 219,6 Aquest enunciat es coneix com el tercer principi de la termodinàmica.
CH≡CH 200,3 A par tir de 0 K, les entropies de totes les espècies químiques tenen valors
C4H10 310,1 positius que augmenten amb la temperatura.
Líquids A la taula 5 hi figuren els valors de l’entropia molar estàndard, Smθ , de diver-
S θ
m
sos elements i compostos.
Substància
J K–1 mol–1 Dels valors de l’entropia molar estàndard es pot comprovar que com més
CH3OH 126,6 gran és el desordre microscòpic, més gran és l’entropia. En efecte:
CH3–CH2OH 160,7
CH3–COOH 159,8 Amb una massa molecular semblant, els gasos tenen una entropia molar
C 6H 6 173,3 més gran que els líquids i aquests més gran que els sòlids.
H 2O 69,9 Exemple:
Br2 152,3
Hg Smθ [CO(g)] = 197,9 J K–1mol–1 (Mr = 28)
76,0
Sòlids Smθ [CH3OH(l)] = 126,6 J K–1 mol–1 (Mr = 32)

Smθ Smθ [Si(s)] = 18,8 J K–1 mol–1 (Mr = 28)
Substància
J K mol–1
–1
Com més gran és el nombre d’àtoms o ions que formen un mol d’una espè-
CaO 39,8
cie química, més gran és l’entropia.
CaCO3 92,9
MgO 26,9 Exemple:
MgCO3 65,7 L’età, CH3—CH3 i el monòxid de nitrogen, NO, tenen una massa molecular
NaCl 72,1
igual. El primer té una entropia molar més gran (∆Smθ = 229,5 J K–1 mol–1) que
C6H12O6 212 el segon (∆Smθ = 210,6 J K–1 mol–1).
C (diamant) 2,4
C (grafit)
Com més febles són els enllaços entre els àtoms que formen una espècie
5,7
química, més gran és l’entropia.
Si 18,8
Pb 64,8 Exemple:
I2 117
L’età té una entropia molar més gran que l’etè i aquest que l’etí.
144
U05-Q2B (4M).indd 144 12/1/09 15:39:30

També el grafit, a causa de la seva estructura, té una entropia molar més

gran que el diamant.
A la taula 6 hi figuren els valors de l’entropia molar de l’aigua a temperatu-
res diferents. A la taula es pot obser var que el canvi d’estat líquid-gas
comporta un gran augment d’entropia. En el canvi d’estat sòlid-líquid, l’aug-
ment d’entropia és molt menys pronunciat.
Taula 6
Entropia molar de l’aigua a temperatures diferents
Temperatura Sm
°C J K mol–1
–1
gel 0 43
aigua 0 65
aigua 50 75
aigua 100 86,8
vapor d’aigua 100 197
vapor d’aigua 200 204
14 | Càlcul de l’entropia molar estàndard

d’una reacció
A par tir dels valors de les entropies molars estàndard, el càlcul de l’incre-
ment d’entropia estàndard, ∆S θ , d’una reacció química és fàcil.
Per a la reacció:
aA+bB cC+dD
la ∆S θ , anomenada entropia estàndard de reacció, és la diferència entre
entropia dels productes i dels reactius quan es troben en estat estàndard
(25 °C i 105 Pa):
∆S θ = c Smθ C + d Smθ D – a Smθ A – b Smθ B
és a dir:
∆S θ = ΣS θ productes – ΣS θ reactius
EXemplE
10. Consultant la taula 5, calcula S θ per al procés:

N2(g) + 3 H2(g) 2 NH3(g)
Segons la taula:
Smθ [N2(g)] = 191, 6 J K–1 mol–1
Smθ [H2(g)] = 130,7 J K–1 mol–1
Smθ [NH3(g)] = 192,5 J K–1 mol–1
∆S θ = (2 × 192,5 – 191,6 – 3 × 130,7) J K–1 = – 198,7 J K–1
El signe negatiu de ∆S θ indica, com podíem preveure qualitativament, que el procés de formació de
l’amoníac (gas) té lloc amb disminució d’entropia.
145
U05-Q2B (4M).indd 145 12/1/09 15:39:30

15 | Càlcul de l’energia lliure estàndard

d’una reacció, Gθ
En la unitat «Energia de les reaccions químiques» s’ha estudiat la relació
Taula 7
existent entre l’entalpia estàndard d’una reacció i les energies estàndard
Energies lliures estàndard de formació de les espècies químiques que inter venen en el procés.
de formació, G fθ, d’algunes
Recorda que, donada la reacció:
espècies químiques
(298 K, 105 Pa) aA+bB cC+dD
Gasos la seva entalpia estàndard, ∆H θr , és:

Espècie G fθ ∆H θr = c ∆H θf C + d ∆H θf D – a ∆H θf A – b ∆H θf B
química KJ mol–1 Anàlogament, l’energia lliure estàndard, ∆Gθ, de la reacció:
Br2(l) 0,0
aA+bB cC+dD
Br2(g) 3,1
en funció de les energies lliures estàndard de formació, ∆Gθf de A, B, C i D, és:
NaCl(s) –384,1
CaO(s) –604,0
∆G θ = c ∆G θf C + d ∆G θf D – a ∆G θf A – b ∆G θf B
CaCO3(s) –1 128,8 essent
C(grafit) 0,0 ∆G θf = ∆H θf – T ∆S θf
C(diamant) 2,9 S’atribueix energia lliure zero als elements en estat estàndard en la forma
CO(g) –137,1 física més estable.
CO2(g) –394,3 A la taula 7 hi figuren les ∆G θf d’algunes espècies químiques.
H2O(l) –237,1
Com més negativa és l’energia lliure estàndard de formació d’una
H2O(g) –228,5
espècie química, més estable és.
I2(s) 0,0
I2(g) 19,3
El càlcul de ∆Gθ d’una reacció ens permet determinar si una reacció serà o
no espontània en condicions estàndard.
HI(g) 1,7
Com més negativa és ∆G θ, més gran és el valor numèric de la constant
NH3(g) –26,5
d’equilibri. Si ∆G θ és més petita que –60kJ per mol de reacció, la reacció és
O2(g) 0,0 pràcticament completa.
O3(g) 142,7 En canvi, a valors grans i positius de ∆G θ corresponen valors numèrics
CH4(g) –50,7 petits de la constant d’equilibri. Això ens indica que, en l’equilibri, la con-
CH3–CH3(g) –32,8 centració de productes de la reacció és molt petita.
C6H6(l) 124,3 Hi ha una relació quantitativa entre la constant d’equilibri i ∆G θ del sistema
CH3OH(l)
reaccionant.
–166,3
CH3OH(g) –162,0 A la unitat «Reaccions de transferència d’electrons», en estudiar la relació
entre variació d’energia lliure i la f.e.m. d’una pila, es demostra que:
CH3–CH2OH(l) –174,8
∆G θ = – R T ln K
Aquesta senzilla relació ens permet conèixer la constant d’equilibri, K, a
par tir de dades termodinàmiques que hi ha tabulades.
146
U05-Q2B (4M).indd 146 12/1/09 15:39:31

EXemplEs
11. Utilitzant les dades de la taula 7, calcula G θ de la reacció:

2 CO(g) + O2(g) 2 CO2(g) (1)
i indica, raonant-ho, si a 25 °C i 105 Pa el procés indicat és espontani.
∆G θ = 2 × ∆G θf [CO2(g)] – 2 × ∆G θf [CO(g)] – ∆G θf [O2(g)] (2)
Segons la taula 7:
∆G θf [CO(g)] = –137,17 kJ mol–1 ∆G θf [CO2(g)] = –394, 36 kJ mol–1
∆G θf [O2(g)] = 0,00 kJ mol–1
Substituint aquest valor a (2) tindrem:
G θ = [ 2 × (–394,36) – 2 × (–137,17) – 0] kJ = –514,38 kJ
En ser ∆G θ negativa, ens indica que la reacció (1) és espontània a 25 °C i 105 Pa.
12. Consultant la taula 1 de la unitat «Energia de les reaccions químiques», i la taula 5 d’aquesta unitat,
calcula G θ de la reacció:
CH3 – CH2OH(l) + O2(g) CH3 – COOH(l) + H2O(l)
i indica, raonant-ho, si a 25 °C el procés és espontani.
Segons la taula 1:
∆H θf [CH3–COOH(l)] = –484,5 kJ mol–1
∆H θf [CH3–CH2OH(l)] = –277,7 kJ mol–1
∆H θf [H2O(l)] = –285,5 kJ mol–1
Segons la taula 5:
Smθ [CH3–COOH(l)] = 159,8 J K–1 mol–1
Smθ [CH3–CH2OH(l)] = 160,7 J K–1 mol–1
Smθ [H2O(l)] = 69,90 J K–1mol–1
Smθ [O2(g)] = 205,0 J K–1mol–1
∆G θ = ∆H θ – T ∆S θ (1)
∆H θ = ∆H θf [CH3–COOH(l)] + ∆H θf [H2O(l)] – ∆H θf [CH3–CH2OH(l)]
Substituint:
∆H θ = [–484,5 + (–285,5) – (–277,7)] kJ = –492,3 kJ
∆S θ = Smθ [CH3–COOH(l)] + Smθ [H2O(l)] – Smθ [CH3–CH2–OH(l)] – Smθ [O2(g)]
∆S θ = (159,8 + 69,90 – 160,7 – 205,0) J K–1 = –136 JK–1 = –0,136 kJ K–1
Substituint els valors de ∆H θ i ∆S θ a (1)
G θ = –429,3 kJ – 298 K (–0,136 kJ K–1) = – 388,77 kJ
El signe negatiu indica que el procés és espontani a 25 °C.
147
U05-Q2B (4M).indd 147 12/1/09 15:39:31

Obtenció industrial de l’amoníac.

Propietats i aplicacions
L ’amoníac gas s’obté industrialment a partir de dini-
trogen i dihidrogen (procés o síntesi de Haber):
d’amoníac va acompanyada d’una disminució de
volum (4 volums de mescla gasosa de dihidrogen i
dinitrogen es converteixen en 2 volums d’amoníac).
N2(g) + 3 H2(g) 2 NH3(g) ∆H < O (1)
Així doncs, en l’obtenció industrial de l’amoníac
La reacció és exotèrmica i reversible. es treballa a grans pressions (de 200 a 1 000 atm). La
De l’equació termoquímica és dedueix que la utilització de pressions superiors és limitada pel cost
quantitat d’amoníac formada dins del reactor aug- que representa fer servir recipients que resisteixin
menta en disminuir la temperatura. Però a mesura pressions tan elevades. A 500–600 °C i unes 900 atm,
que aquesta disminueix, la velocitat de la reacció la conversió de N2 i H2 en amoníac arriba gairebé a
esdevé cada vegada menor i, en conseqüència, un 40 %; però sense catalitzador caldrien mesos per
l’obtenció de l’amoníac no tindria interès a la pràc- aconseguir l’estat d’equilibri. En afegir un catalitza-
tica, ja que es trigaria molt de temps per aconseguir dor, s’aconsegueix el mateix equilibri en una fracció
una petita concentració de NH3. de segon.
Aquí es presenta un dilema: si s’augmenta la
La temperatura indicada és la mínima possible
temperatura, s’augmenta la velocitat de la reacció,
perquè la fabricació sigui rendible. El dinitrogen i el
però aleshores dins del reactor hi ha molt N2 i H2 i
dihidrogen utilitzats han de ser molt purs per evitar
poc NH3.
«l’emmetzinament» del catalitzador.
Si es disminueix la temperatura, la reacció és
lentíssima. Un cop assolit l’equilibri, la mescla gasosa es
En la pràctica, per resoldre aquesta dificultat es refreda i l’amoníac liqua. El dinitrogen i el dihidro-
treballa a una temperatura de 500–600 °C i s’hi gen residuals tornen a la cambra catalítica.
afegeix un catalitzador (de platí, tungstè o d’òxids El procés d’obtenció industrial de l’amoníac
de ferro), per augmentar així la velocitat de les s’anomena procés o síntesi de Haber en honor a Fritz
reaccions. Haber (1868–1934), famós químic alemany. Les
Però fins i tot amb l’ajut d’un catalitzador no seves investigacions sobre la termodinàmica de les
podria aprofitar-se industrialment la reacció (1), si reaccions gasoses el portaren en 1913 a la realitza-
no hi intervingués un altre factor: la pressió. ció pràctica de la síntesi de l’amoníac a escala indus-
Observem que, en augmentar la pressió, l’equilibri trial. L’any 1918 va obtenir el premi Nobel de
(1) es desplaça cap a la dreta, ja que la formació Química.
Propietats de l’amoníac
A temperatura ambient, l’amoníac és un gas Propietats de l’amoníac
incolor, d’olor desagradable i irritant (els ulls són
Punt de congelació –33,35 °C
molt sensibles a la seva presència). Respirar gasos
que continguin amoníac eleva la pressió sanguínia, Punt d’ebullició –77,7 °C
i una llarga exposició pot produir la mort. En con-
tacte amb la pell pot produir cremades, però les Densitat (c. n.) 0,7710 g dm–3
seves solucions diluïdes es poden utilitzar com a Entalpia estàndard –46,1 kJ mol–1
medicament i per a usos domèstics.
de formació
L’amoníac és molt soluble en aigua i també en
altres dissolvents orgànics com l’alcohol, el cloro- Longitud d’enllaç N-H 0,1008 nm
form i l’acetona. A la taula hi figuren les propietats 107,38°
Angle d’enllaç H-N-H
més importants de l’amoníac.
148
U05-Q2B (4M).indd 148 12/1/09 15:39:32

Aplicacions
Actualment les quantitats d’amoníac produïdes
al món són enormes i en creixença
ininterrompuda.
El 70 % de la producció mundial d’amoníac es
destina a produir adobs (nitrat d’amoni, sulfat
d’amoni, etc.). El 30 % restant s’utilitza en indústries
molt diverses: fabricació d’urea, àcid nítric, sals
amòniques i com a líquid refrigerant. En solució
aquosa s’utilitza en usos domèstics com a
netejador.
Indirectament s’utilitza per a la producció d’ex-
plosius, resines amíniques, niló, colorants, deter-
gents, etc.
En estat líquid s’empra extensament com a dis-
solvent de compostos inorgànics i dissol millor que L’amoníac (gas) és molt soluble en aigua perquè hi reacciona
l’aigua algunes substàncies orgàniques. segons:
A Ciència, tècnica i societat, al final de la unitat NH3(g) + H2O(l) NH+4(aq) + OH(aq)
–
“Reaccions de transferència de protons”, s’explica El flascó de la fotografia és una solució aquosa concentrada
l’obtenció industrial de l’àcid sulfúric com un altre d’amoníac.
exemple de reacció en equilibri. Les solucions aquoses d’amoníac tenen caràcter bàsic.
Vista general d’una planta per a l’obtenció de l’amoníac.
149
U05-Q2B (4M).indd 149 12/1/09 15:39:34

RESUM
Les reaccions que tenen lloc en un sol sentit s’ano- Els factors que afecten l’equilibri químic són:
menen irreversibles. Les reaccions que poden tenir • Les variacions de concentració d’una o més de
lloc en tots dos sentits s’anomenen reversibles. les espècies químiques reaccionants.
• Les variacions de pressió del sistema
Per indicar que una reacció es reversible se simbo- reaccionant.
litza amb una fletxa doble: • Les variacions de la temperatura.
aA+bB cC+dD
Desplaçar un equilibri és fer evolucionar el sistema
Quan la velocitat de la reacció cap a la dreta és
reaccionant cap a un nou estat d’equilibri en el qual
igual a la velocitat de la reacció cap a l’esquerra, el les proporcions dels constituents són diferents.
sistema reaccionant assoleix un estat d’invariabili-
tat. Aquesta situació dinàmica s’anomena equilibri Principi de Le Chatelier: Quan en un sistema en
químic. equilibri es modifica alguna de les variables que el
determinen (concentració, pressió o temperatura),
En l’equilibri químic, els productes i els reactius l’equilibri es desplaça en el sentit que tendeix a
estan dins del recipient en unes concentracions oposar-se a la variació esmentada.
invariables en el temps si no es modifiquen les
condicions externes del sistema. En el diagrama de fases, el punt triple de l’aigua es
troba a una temperatura de 273,15 K i a una pres-
Quan la reacció: a A + b B c C + d D, arriba a sió de 615 Pa. En aquestes condicions coexisteixen
l’estat d’equilibri, les concentracions de A, B, C i D els tres estats de l’aigua en equilibri.
compleixen que:
S’anomena entropia a la mesura quantitativa del
[C]c [D]d
= Kc grau de desordre d’un sistema. Es designa amb la
[A]a [B]b lletra S.
Aquesta relació de concentracions s’anomena
constant d’equilibri, Kc. Hi ha dues forces o tendències impulsores de les
reaccions químiques dutes a terme a una pressió i
El valor de Kc per a cada sistema reaccionant una temperatura constants: la tendència vers un
només depèn de la temperatura. Quan varia la tem- mínim d’entalpia i la tendència vers un màxim d’en-
peratura, varia el valor numèric de Kc i, per tant, tropia del sistema.
s’estableix un nou estat d’equilibri diferent de
l’anterior. Relació quantitativa entre ΔH i ΔS: ΔG = ΔH –T ΔS
G s’anomena energia lliure de Gibbs o entalpia
Els equilibris químics poden ser moleculars i iònics. lliure.
Tant els uns com els altres poden tenir lloc en sis-
temes homogenis (equilibris homogenis) o hetero- ΔG fa referència a la variació d’energia lliure del
genis (equilibris heterogenis). sistema.
Un valor negatiu de ΔG indica que el procés tindrà lloc

La constant d’equilibri en una reacció en la qual
espontàniament. Un valor positiu de ΔG ens indica
inter venen gasos es pot expressar en funció de les
que el procés no pot ser espontani. Quan ΔH = T ΔS,
pressions parcials de cada gas. Es designa amb el
el procés està en equilibri (ΔG = 0).
símbol Kp.
a A(g) + b B(g) c C(g) + d D(g) A par tir de dades termodinàmiques tabulades es
poden conèixer els valors de l’entropia molar estàn-
p p dard dels elements i compostos.
Kp =
p p
A partir de les entropies molars estàndards és fàcil
Relació entre Kc i Kp: Kp = Kc (R T)Δn essent calcular ΔSθ d’una reacció i després ΔGθ de la
Δn = c + d – (a + b) reacció.
U05-Q2B (4M).indd 150 12/1/09 15:39:35

A C T I V I TAT S
Equilibri químic 5 Un recipient tancat de 2 dm3 conté inicial-
ment una mescla gasosa formada per HCl,
1 Un recipient d’1,00 dm3 s’omple de iodur O2 i Cl2. La mescla s’escalfa fins a una tem-
d’hidrogen (gas) mesurat en condicions peratura T i els gasos reaccionen fins a
estàndard. El recipient es tanca i s’escalfa assolir un estat d’equilibri:
fins a 400 °C.
4 HCl(g) + O2(g) 2 H2O(g) + 2 Cl2(g)
El iodur d’hidrogen es descompon segons l’equa-
ció química en equilibri: Completa la taula següent en el teu quadern i
2 Hl(g) l2(g) + H2(g) (1) calcula Kc per al procés indicat a la tempera-
tura T.
Calcula la concentració de cada un dels compo-
nents de la mescla en l’equilibri, si la cons-
Espècie mols mols a
tant Kc per al procés (1) a 400 °C és igual a química inicials l’equilibri
0,0168.
HCl 0,08 —
2 La constant d’equilibri Kc a 735 K per a la
O2 0,04 —
reacció:
2 NOCl(g) 2 NO(g) + Cl2(g) (1) H 20 0,00 —
és igual a 0,08. CI2 0,01 0,03

Un matràs d’1,0 dm3 conté inicialment 0,2 mol
de NO, 0,2 mol de Cl2 i 0,2 mol de NOCl (clo-
rur de nitrosil) a la temperatura de 735 K. 6 A 35 °C la constant d’equilibri Kc per a la
a) Escriu l’expressió de la constant d’equili- reacció:
bri Kc per a la reacció (1) a 735 K. N2O4(g) 2 NO2(g)
b) En quin sentit transcorrerà la reacció fins
a assolir l’equilibri? Per què? és igual a 1,3 × 10–2.
Un recipient tancat de 400 cm3 conté inicialment
3 La constant d’equilibri Kc per a la reacció: 2 g de N2O4. S’escalfa fins a 35 °C i s’espera
CO(g) + H2O(g) CO2(g) + H2(g) (1) que la reacció assoleixi l’estat d’equilibri.
és igual a 1,60 a 1 000 °C. Calcula la massa de N2O4 que queda dins el reci-
Un recipient tancat conté 2,00 mol de CO, pient sense descompondre’s.
2,00 mol de H2O, 1,00 mol de CO2 i 1,00 mol La constant d’equilibri Kc a 700 °C per a la
7
de H2. El sistema s’escalfa fins a aconseguir reacció:
la temperatura de 1 000 °C.
a) Indica, raonant-ho, després de fer els càl- 2HI(g) I2(g) + H2(g) (1)
culs que calgui, per què la mescla no està és igual a 1,8 × 10 . –2
en equilibri. En quin sentit transcorrerà la En un recipient d’1,00 dm3 es col·loquen 2,54 g

reacció? Raona-ho. de diiode sòlid. Posteriorment s’omple amb
b) Calcula la quantitat de cada una de les
dihidrogen a 20 °C de temperatura i
espècies químiques en l’equilibri.
2,43 × 104 Pa de pressió i es tanca.
4 Un recipient tancat conté inicialment S’escalfa després fins a aconseguir la tem-
3,6 mol/L de N2O4(g) i 3,6 mol/L de H2O(g). La peratura de 700 °C. En aquestes condicions,
mescla s’escalfa i els gasos reaccionen fins tot el diiode es troba en estat gasós i, en
a assolir l’estat d’equilibri: par t, ha reaccionat amb l’hidrogen, fins a
arribar a un estat d’equilibri. Calcula:
2 N2O4(g) + 6 H2O(g) 4 NH3(g) + 7 O2(g)
a) La quantitat de diiode sense reaccionar
Fent una anàlisi es troba que la concentració de en l’equilibri.
vapor d’aigua és de 0,6 mol/L. b) La pressió parcial de cada gas en
Calcula la concentració de O2 a l’equilibri. l’equilibri.
151
U05-Q2B (4M).indd 151 12/1/09 15:39:35

Nota: com que el iode sòlid té una densitat de monòxid de nitrogen que s’ha d’afegir al
4,7 g cm–3, el volum ocupat per aquest pot recipient, sense variar la temperatura, per-
negligir-se, davant el volum del recipient. què la quantitat de diòxid de sofre augmenti
fins a 2,00 mol.
8 Donada l’equació química següent:
12 Quan s’escalfa el clorur de nitrosil (gas), en
3 Fe(s) + 4 H2O(g) Fe3O4(s) + 4 H2(g)
un recipient tancat, es descompon en diclor
Quina és la relació entre les constants d’equili- i monòxid de nitrogen. La reacció arriba a un
bri Kc i Kp? estat d’equilibri:
9 La constant d’equilibri Kp per a la reacció: NOCl(g) 1/2 Cl2(g) + NO(g) (1)
N2(g) + 3 H2(g) 2 NH3(g) A 227 °C s’introdueix NOCl(g) en un recipient de

3,00 dm3.
a 400 °C és igual a 1,67 × 10–14, expressant a) Completa la taula següent:
les pressions en pascal. Un recipient de
2,00 dm3 conté, a 25 °C, 0,0100 mol de N2, quantitat quantitat quantitat
0,0200 mol de H2 i 0,0300 mol de NH3. de NOCI de CI2 de NO
S’escalfa la mescla gasosa fins a 400 °C en
presència d’un catalitzador. Inicialment 0,0627 mol 0 0
a) Explica, raonant-ho, si la mescla està en
Equilibri 0,0468 mol – –
equilibri a 400 °C.
b) Si no està en equilibri, en quin sentit
transcorrerà la reacció? Raona-ho. b) Calcula la pressió a l’interior del recipient,
una vegada el sistema hagi assolit
10 En escalfar el diòxid de nitrogen en un recipi- l’equilibri.
ent tancat, es descompon parcialment en c) Calcula la constant Kc per a la reacció (1)
monòxid de nitrogen i oxigen, segons la reac-
a 227 °C.
ció en equilibri:
d) Calcula la constant Kp per a la reacció:
2 NO2(g) 2 NO(g) + O2(g) (1)
Cl2(g) + 2 NO(g) 2 N OCl(g)
Un recipient tancat conté inicialment
a 227 °C, expressant les pressions parcials de
0,0184 mol dm–3 de NO2. S’escalfa fins a
cada component en atm i en kPa.
aconseguir la temperatura de 327 °C i, una
vegada assolit l’equilibri, es troba, mitjan- 13 La constant d’equilibri Kp a 1 273 K per a la
çant una anàlisi, que la concentració de reacció:
NO2(g) és de 0,0146 mol dm–3.
1/2 N2(g) + 1/2 O2(g) NO(g) (1)
a) Troba la Kc a 327 °C per a la reacció (1).
b) Troba la Kp a 327 °C per a la reacció: és igual a 6,87 × 10 –4.
NO(g) + 1/2 O2(g) NO2(g) Un matràs de 2,00 dm3 s’omple, en c. n., de
monòxid de nitrogen. Es tanca i s’escalfa
expressant les pressions en atmosferes. fins a aconseguir la temperatura de 1 273 K.
11 En reaccionar, en un recipient tancat, el diò- En aquestes condicions, el monòxid de nitro-
xid de nitrogen amb el diòxid de sofre, s’obté gen es dissocia parcialment fins a aconse-
triòxid de sofre i monòxid de nitrogen. La guir un estat d’equilibri, segons (1).
reacció assoleix un estat d’equilibri: Calcula:
a) La composició de la mescla gasosa en
SO2(g) + NO2(g) SO3(g) + NO(g) (1) l’equilibri.
Un recipient tancat conté en equilibri 1,60 mol b) El grau de dissociació del NO a 1 273 K.
de SO2, 0,20 mol de NO2, 1,20 mol de SO3 i c) La pressió a l’interior del recipient, a
0,80 mol de NO. Calcula la quantitat de 1 273 K.
152
U05-Q2B (4M).indd 152 12/1/09 15:39:35

14 La constant d’equilibri Kc, a 700 °C per a la 18 Una beguda carbònica ben freda, continguda
reacció: en un vas, va desprenent bombolles gaso-
ses a mesura que el líquid adquireix la tem-
2 HI(g) I2(g) + H2(g) (1)
peratura ambient, Explica-ho.
és igual a 1,8 × 10–2. Tingues en compte que el procés de dissolució
Calcula la massa de I2 que s’ha d’afegir a d’un gas en aigua és un procés exotèrmic.
1,00 mol de H2 per obtenir a 700 °C,
19 Explica per què, en obrir una ampolla de cava,
1,00 mol de HI, si el procés té lloc en un
el diòxid de carboni es desprèn tumultuosa-
recipient tancat. ment arrossegant sovint líquid amb el gas.
15 Un recipient de 400 cm3 conté 2,40 g de Un recipient conté en equilibri vapor d’aigua i
20
pentaclorur de fòsfor sòlid. Es tanca el reci- aigua líquida a 100 °C i 1,01 × 10 5 Pa (1 atm):
pient, es fa el buit i s’escalfa fins a aconse-
guir la temperatura de 523 K. La pressió a H2O(l) H2O(g)
l’interior del recipient és de 2,1 × 10 5 Pa. En En quin sentit es desplaça l’equilibri si, mante-
aquestes condicions, tot el pentaclorur de nint la temperatura a 100 °C, es disminueix
fòsfor es troba en estat gasós i parcialment la pressió sobre el sistema en equilibri?
dissociat segons: Raona la resposta.
PCl5(g) PCl3(g) + Cl2(g) (1) 21 Indica quin efecte produirà una disminució
Calcula: de pressió sobre els sistemes en equilibri
següents:
a) El grau de dissociació del PCl5 a 523 K.
b) La constant d’equilibri Kc per a la reacció a) I2(g) + H2(g) 2 HI(g)
(1) a 523 K. b) N2(g) + 3 H2(g) 2 NH3(g)
16 Considerem l’equilibri: 22 El carbonat de calci es descompon en escal-
4 HCl(g) + O2(g) 2 H2O(g) + 2 Cl2(g) ∆H< 0 far-lo segons la reacció en equilibri següent:
CaCO3(s) CaO(s) + CO2(g) (1)
Les condicions de temperatura i pressió que
afavoreixen l’obtenció del clor són: Un recipient tancat conté una mescla de CaCO3,
a) Temperatura alta i pressió alta. CaO i CO2 en equilibri.
b) Temperatura baixa i pressió alta. Indica, raonant-ho, en quin sentit es desplaça
l’equilibri quan:
c) Temperatura alta i pressió baixa.
a) S’hi afegeixen uns grams de carbonat de
d) Temperatura baixa i pressió baixa.
calci.
e) Temperatura baixa i la pressió no b) S’hi afegeixen unes gotes de solució d’hi-
influeix. dròxid de sodi.
Raona la resposta escollida.
23 a) Calcula la ∆H θ de les reaccions en equili-
17 Un recipient tancat conté en equilibri: bri següents:
PCl5(g) PCl3(g) + Cl2(g) ∆H< 0 2 NH3(g) N2(g) + 3 H2(g)
Indica, raonant-ho, si la constant d’equilibri, Kc, SO2(g) + NO2(g) SO3(g) + NO(g)
augmenta, disminueix o no varia:
b) Prediu per a cada un d’aquests
a) En augmentar la pressió sobre el sistema
processos:
en equilibri sense variar la temperatura.
b) En disminuir la temperatura. 1. L’efecte d’un augment de temperatura
c) En afegir-hi un catalitzador sense variar la sobre el valor de la constant d’equilibri Kc,
temperatura. i sobre el rendiment en producte o produc-
d) En afegir-hi diclor. tes de la reacció.
153
U05-Q2B (4M).indd 153 12/1/09 15:39:36

2. L’efecte d’un augment de pressió sobre el és igual a 1,18, quan s’expressen les pressions
valor Kc i sobre el rendiment en productes parcials en atm.
de la reacció. Un recipient conté inicialment 0,200 mol dm–3
Consulta la taula d’entalpies estàndard de de PCl5, 0,100 mol dm–3 de Cl2, a la tempera-
formació. tura de 250 °C. Calcula les concentracions
de les tres espècies químiques, una vegada
24 L’obtenció industrial de l’òxid de calci (calç
s’hagi arribat a l’equilibri.
viva) es fa escalfant el carbonat de calci en un
forn obert i injectant-hi aire contínuament. 28 La constant d’equilibri a 986 °C per a la
Explica el fonament d’aquest mètode. reacció:
25 El clorur de fosfoni (PH4Cl) sòlid es descom- CO(g) + H2O(g) CO2(g) + H2(g)
pon, fins i tot a baixa temperatura, segons: és Kc = 0,63.
PH4Cl(s) PH3(g) + HCl(g) Un recipient tancat conté inicialment una mescla
de gasos, la composició volumètrica dels
Un recipient tancat, proveït d’un èmbol, conté en quals és: 20,0 % de CO, 5,0 % de H2, 10,0 %
equilibri PH4Cl(s), PH3(g) i HCl(g). Indica, de H2O i 65,0 % de CO2. S’escalfa fins a arri-
raonant-ho, en quin sentit es desplaça l’equi- bar a la temperatura de 986 °C. Calcula la
libri quan: composició de la mescla gasosa, una vega-
a) S’hi afegeix un catalitzador. da hagi arribat a l’equilibri.
b) Es disminueix el volum del recipient bai-
xant l’èmbol. Entropia i energia lliure de Gibbs
c) S’hi afegeix una petita quantitat de clorur
de fosfoni sòlid. 29 Donats els parells de substàncies següents,
indica en cada cas la substància que té una
26 El clorur d’hidrogen pot reaccionar amb l’oxi-
entropia més gran (no consulteu cap taula).
gen segons:
Raona la resposta.
4 HCl(g)+ O2(g) 2 H2O(g) + 2 Cl2(g) ∆H < 0 (1) a) H2O(l), H2O(g)
Un recipient de 2,20 dm3, a 25 °C, conté inicial- b) CH4(g), C4H10(g)
ment 0,0200 mol de HCl i 0,0300 mol de O2. c) NO(g), NO2(g)
S’escalfa fins a aconseguir la temperatura
30 Sense consultar cap taula, i tenint en comp-
de 390 °C. Una vegada aconseguit l’equili-
te l’estructura cristal·lina del diamant i del
bri, es troba, fent una anàlisi, que la concen-
grafit, indica, raonant-ho, quina de les dues
tració de Cl2 és de 3,75 × 10–3 mol dm–3.
formes al·lotròpiques del carboni té una
a) Troba les concentracions de HCl, O2 i H2O
entropia molar estàndard més gran.
en l’equilibri.
b) Calcula les constants Kc i Kp per a la reac- 31 Indica, raonant-ho, si els processos següents
ció (1). representen un augment o una disminució
c) Calcula la pressió a l’interior del recipient, d’entropia del sistema:
quan el sistema està en equilibri a a) La solidificació de l’aigua.
390 °C. b) L’obtenció del clorur de potassi a par tir
d) Què li passa, a la concentració de Cl2 i a la del clor (gas) i del potassi (sòlid).
constant d’equilibri, si: c) La descomposició de l’amoníac en nitro-
1. S’augmenta la pressió sobre el sistema gen i hidrogen.
en equilibri. d) La sublimació del iode (sòlid).
2. Es disminueix la temperatura. e) L’obtenció del iodur d’hidrogen (gas) a
Raona les respostes. par tir del diiode (gas) i del dihidrogen.
f) La descomposició del nitrit d’amoni (sòlid)
27 La constant Kp a 250 °C per a l’equilibri:
en dinitrogen i vapor d’aigua.
PCl5(g) PCl3(g) + Cl2(g) (1) g) La dissolució de la sal en aigua.
154
U05-Q2B (4M).indd 154 12/1/09 15:39:36

32 Sense consultar cap taula, prediu quines de les reaccions següents realitzades a 25 °C i 105 Pa,
seran espontànies i quines no ho seran amb tota seguretat.
a) 6 CO2(g) + 6 H2O(g) = C6H12O6(s) + 6 O2(g) ∆H > 0
b) N2(g) + 3 H2(g) = 2 NH3(g) ∆H < 0
c) Mg(s) + H2SO4(aq) = MgSO4(aq) + H2(g) ∆H < 0
d) 2 NaCl(s) = 2 Na(s) + Cl2(g) ∆H > 0
e) Cl2(g) + H2(g) = 2 HCl(g) ∆H < 0
f) AgNO3(aq) + NaCl(aq) = AgCl(s) + NaNO3(aq) ∆H < 0
g) N2(g) + 3 Cl2(g) = 2 NCl3(g) ∆H > 0
33 La reacció: 39 El coure reacciona amb l’oxigen i s’obté òxid

de coure (II) (sòlid). La reacció és
C(grafit) + O2(g) CO2(g) ∆H < 0
exotèrmica.
és termodinàmicament espontània. Prediu, raonant-ho, el signe de ∆H, ∆S i ∆G.
Tanmateix, a temperatura ambient, el carboni
pot estar en contacte amb l’oxigen de l’aire 40 La ∆Gθ per a la reacció:
sense que reaccioni. Explica-ho. 2 C4H10(g) + 13 O2(g) 8 CO2(g) + 10 H2O(g) ∆H < 0
34 En fer passar un corrent de vapor d’aigua és negativa. Això vol dir que el procés és termo-
sobre carboni mantingut roent, s’obté una dinàmicament espontani. Això no obstant, a
mescla equimolecular de monòxid de carbo- temperatura ambient, el butà i l’aire poden
ni (gas) i hidrogen. estar mesclats sense que reaccionin, però
Prediu, raonant-ho, el signe de ∆H, ∆S i ∆G del n’hi ha prou amb introduir en la mescla un
procés indicat. llumí encès o que salti una guspira per pro-
vocar una ràpida reacció o, fins i tot, produir
35 En escalfar el pentaclorur de fòsfor (gas) es
descompon en triclorur de fòsfor (gas) i clor una explosió. Explica-ho.
(gas). 41 Consultant la taula 6:
Prediu, raonant-ho, el signe de ∆H, ∆S i ∆G del
a) Calcula la variació d’entropia del sistema,
procés indicat.
quan 1 kg d’aigua a 100 °C es conver teix
36 L’entalpia estàndard de formació del tetra- en vapor d’aigua a 100 °C i quan 1 kg de
clorur del silici (líquid) és de –685,5 kJ mol–1. gel a 0 °C es conver teix en aigua a la
Prediu, raonant-ho, el signe de ∆H, ∆S i ∆G per al mateixa temperatura.
procés de formació del tetraclorur de silici a b) Compara ambdós resultats i treu-ne
par tir dels seus elements a 25 °C i 105 Pa. conclusions.
37 El clorur d’hidrogen (gas) reacciona amb 42 Què s’entén per energia lliure estàndard de
l’amoníac (gas) i s’obté clorur d’amoni formació d’una substància? Com pot calcu-
(sòlid). La reacció és espontània a tempera- lar-se la variació d’energia lliure estàndard
tura ambient, malgrat que hi ha una disminu- d’una reacció?
ció d’entropia del sistema reaccionant. Com
s’explica? 43 Calcula l’increment d’entropia estàndard,
∆S θ, dels processos següents (consulta la
38 Raona per què a pressió constant una reacció taula 5):
no espontània, a una temperatura determina-
a) 2 NO(g) + O2(g) = 2 NO2(g)
da, pot ser espontània en variar la temperatu-
ra. Proposa exemples que ho justifiquin. b) MgCO3(s) = MgO(s) + CO2(g)
155
U05-Q2B (4M).indd 155 12/1/09 15:39:36

44 Donada la reacció següent: 48 En els forns de calç, utilitzats per obtenir

òxid de calci (calç viva), el carbonat de calci
4 HCl(g) + O2(g) = 2 H2O(g) + 2 Cl2(g)
es descompon segons:
Calcula la seva ∆G θ i indica si, a 25 °C i 105 Pa,
el procés indicat és espontani.
Suposant que els valors de ∆H θ i ∆S θ no canviïn
45 a) Calcula, consultant la taula 7, la ∆Gθ de la amb la temperatura, a quina temperatura
reacció: mínima han de treballar aquests forns per
I2(g) + H2(g) = 2 HI(g) tal que la reacció sigui possible?
Dades: Entalpies estàndard de formació ∆H θf a
b) Indica si, a 25 °C i 105 Pa, el procés indi-
298 K: CaCO3(s): –1 206 kJ mol–1;
cat és espontani.
CaO(s): –635,1 kJ mol –1; CO2(g): –383,5 kJ mol–1
46 a) Consultant la taula 7, calcula la variació Entropies molar estàndard, Sθ a 298 K:
d’energia lliure estàndard ∆G θ, per a la CaCO3(s) : 92,9 J K–1mol–1; CaO(s): 39,8 J K –1mol –1;
reacció: CO2(g): 213,6J K –1 mol –1
2 C6H6(l) + 15 O2(g) = 12 CO2(g) + 6 H2O(g)
b) Indica si en condicions estàndard el pro-
cés indicat és espontani. Investiga
47 L’equació química corresponent a la dissoci- 49 Investiga sobre el obtenció industrial de

ació del N2O4 en NO2 és: l’àcid sulfúric.
N2O4(g) 2 NO2(g) 50 Investiga sobre Le Chatelier.
Calcula a 25 °C la constant d’equilibri, Kp, per al
procés indicat.
Dades: Energies lliures estàndard de formació,
∆G θf a 25 °C: NO2(g): 51,79 kJ/mol; N2O4(g):
98,61 kJ/mol.
Comenta el resultat obtingut. especialitzats.
156
U05-Q2B (4M).indd 156 12/1/09 15:39:37

6 | Reaccions de transferència
de protons
No ha estat fins al principi del segle xx que els químics han

pogut donar una explicació al compor tament d’una gran
família de compostos coneguda des de l’antiguitat: els
àcids i les bases. L’any 1923, Brönsted a Dinamarca i
Lowr y a Anglaterra van proposar, de manera independent,
la seva teoria protònica i el 1938 Lewis va formular la seva
teoria electrònica. Encara que amb diferents punts de vista,
ambdues teories són utilitzades avui dia.
El caràcter àcid o bàsic de les substàncies és una caracte-
rística molt important. Influeix, per exemple, en nombrosos
processos biològics i industrials. Els àcids o les bases són
constituents de moltes substàncies naturals; fruites com la
llimona o la taronja, líquids com el vinagre o la Coca-Cola
tenen gust àcid, i atès que moltes reaccions del nostre
metabolisme no tindrien lloc en un medi molt àcid o molt
bàsic, el nostre cos disposa de sofisticats mecanismes
que mantenen l’acidesa o la basicitat a ratlla.
Així doncs, l’estudi dels àcids i les bases, a més de ser vir-
nos com a exemple sobre la construcció d’una teoria cien-
tífica, ens ajudarà a entendre nombrosos processos
naturals.
U06-Q2B (4M).indd 157 12/1/09 15:41:07

6 | Reaccions de transferència de protons
1 | Reaccions àcid-base. Introducció

Alguns àcids i bases són coneguts des de l’antiguitat. Els àrabs coneixien
algunes bases càustiques com l’hidròxid de sodi i l’hidròxid de calci. D’ells
ens han arribat mètodes molt enginyosos per a la seva preparació. L’àcid
nítric era ja conegut el 1160. L’anomenaven «aigua forta», i s’utilitzava per
separar l’or de la plata. Algun temps més tard es va obtenir l’àcid sulfúric, que
els alquimistes anomenaven «oli vitriol». L’àcid clorhídric data del segle xv.
La primera teoria sobre la naturalesa dels àcids la va donar Lavoisier, en

admetre que els àcids eren substàncies que contenien oxigen. Per aquesta
propietat l’oxigen rep el nom de «generador d’àcids». Posteriorment Davy va
trobar que altres àcids, com l’àcid clorhídric o l’àcid bromhídric, no conte-
nien oxigen, fet que va provocar que, de mica en mica, s’estengués la idea
que el responsable de l’acidesa era l’hidrogen i no l’oxigen. Més endavant,
Liebig va obser var que l’hidrogen dels àcids pot substituir-se per metalls i
obtenir sals.
Abans del segle xix, quan es va definir per primera vegada una teoria sobre
els àcids i les bases, aquests es reconeixien pels seus caràcters empírics.
Van aparèixer al Traité élémentaire de chimie (1789) de Lavoisier.
Taula 1
Caracterització experimental d’àcids i bases
Àcids Bases
a) Condueixen el corrent elèctric, a) Condueixen el corrent elèctric,
és a dir, són electròlits. característica comuna de tots
els electròlits.
b) Reaccionen amb alguns metalls, b) Dissolen olis i sofre.

com el zinc, el ferro, el magnesi,
i alliberen hidrogen gasós.
c) Canvien el color d’algunes c) Modifiquen el color dels

substàncies anomenades indicadors, que prenen un color
indicadors. distint al que tenen en solucions
àcides.
d) Tenen sabor àcid 1. d) Tenen sabor càustic1.
e) Quan reaccionen amb les e) Quan reaccionen amb els

bases, perden totes les seves àcids, perden totes les seves
propietats i s’obtenen les sals. propietats i s’obtenen les sals.
f) Reaccionen amb els carbonats f) Són IIiscoses al tacte.

alliberant diòxid de carboni.
1
Molts productes químics són metzinosos; per tant, no s’ha d’utilitzar ni el sabor ni l’olor
per identificar substàncies.
158
U06-Q2B (4M).indd 158 12/1/09 15:41:07

Reaccions de transferència de protons | 6
Propietats generals dels àcids i les bases

E x peri è n cia
Es tracta d’identificar els àcids i les bases utilitzant alguna de les característiques anomenades abans.
Preparem quatre solucions de concentració aproximada 0,1 mol dm–3, de les substàncies següents: àcid
clorhídric, HCl; clorur de sodi, NaCl; hidròxid de sodi, NaOH i sacarosa, C12H22O11.
Completa en el teu quadern la taula següent:
Solucions HCl NaCl NaOH C12H22O11
Condueixen el corrent elèctric?

Reaccionen amb magnesi?
Fan canviar el color del tornassol?
Reaccionen amb el CaCO3?
Per comprovar la conducció elèctrica de les

solucions pots muntar un circuit com el
d’aquesta foto.
Un circuit com el de la figura et permetrà

detectar el pas de corrent.
2 | Teoria d’Arrhenius sobre la naturalesa

dels àcids i les bases
La primera explicació rigorosa sobre la naturalesa dels àcids i les bases es
deu a Svante August Arrhenius (1859-1927). El 1884, per explicar la con-
ductivitat de les solucions aquoses d’àcids, bases i sals, és a dir,
d’electròlits, postulà l’existència d’ions positius i negatius a les dites solu-
cions. La seva teoria s’anomena Teoria de la dissociació iònica, i va ser la
base de la seva tesi doctoral. Encara que aquesta idea va trigar a ser accep-
tada, avui dia l’existència dels ions és inqüestionable.
Arrhenius defineix un àcid com qualsevol substància neutra que, en una
solució aquosa, és capaç d’alliberar ions H+. L’àcid clorhídric, HCl, l’àcid
nítric, HNO3, etc. compleixen aquesta condició:
HCl H+ + Cl–
HNO3 H+ + NO3–
En general:
HA H+ + A–
159
U06-Q2B (4M).indd 159 12/1/09 15:41:08

Una base és tota substància que, en solució aquosa, allibera ions OH–. Així,
els hidròxids metàl·lics són bases:
KOH K+ + OH–
NaOH Na+ + OH–
En general: BOH B+ + OH–
La reacció de neutralització entre àcids i bases s’escriuria:
H+ + OH– H 2O
3 | Teoria de Brönsted i Lowry d’àcids i bases

La teoria d’Arrhenius d’àcids i bases aviat resultà insuficient, ja que:
1. Svante August Arrhenius (1859-1927). a) Està restringida a solucions aquoses.

Químic suec. Va passar la primera part de b) Es coneixien substàncies que no contenen ions OH–, com l’amoníac,
la seva carrera científica lluitant perquè
NH3, o el carbonat de sodi, Na2CO3, que tenen propietats bàsiques.
s’acceptessin les seves idees. La seva
teoria era tan revolucionària que li van c) La teoria no pot explicar per què les solucions d’algunes sals, com el
aprovar la tesi després de moltes clorur d’amoni, NH4Cl, no formen solucions neutres.
dificultats. El 1893 va ser nomenat
professor de la Universitat d’Estocolm i d) Hi ha espècies iòniques com els ions HSO3– o HCO3– que poden tenir
escollit rector dos anys més tard. caràcter àcid o bàsic.
Va rebre el premi Nobel el 1903. e) És possible la reacció de neutralització entre gasos:
El 1905 va ser designat director de
l’Institut Nobel de fisicoquímica i va HCl(g) + NH3(g) NH4Cl(s)
continuar investigant fins a la mort. És un f) L’ió hidrogen, H+, no existeix lliure en solució. Tot ió en solució aquosa
exemple de la tenacitat en la defensa de
està hidratat, és a dir, envoltat de molècules d’aigua. Però el protó és un
les pròpies idees i de científic brillant i
avançat a la seva època. ió especial, és mancat d’electrons i el seu radi és únicament el radi
nuclear (10–15 m), un radi extraordinàriament petit. Com a conseqüència,
té una elevada densitat de càrrega positiva i la seva interacció amb l’ai-
gua és més gran. Encara que no és possible determinar amb exactitud
quantes molècules d’aigua volten el protó, sovint es considera que el
protó s’addiciona for tament a una molècula d’aigua i forma l’espècie
química H3O+, ió oxoni, i que aquesta s’hidrata posteriorment, H3O+(aq).
En cer ts compostos s’ha trobat l’existència de l’ió oxoni com a ió dife-
renciat, (H3O+, ClO4–). Per indicar el protó hidratat, el simbolitzarem per
H3O+(aq) o simplement per H+(aq).
El 1923, Johannes Brönsted i Thomas Lowr y proposaren independentment
un concepte més ampli d’àcids i bases. D’acord amb les definicions de
Brönsted i Lowr y:
Un àcid és tota espècie química (molècula o ió) capaç de cedir protons

a una altra espècie química, i una base és tota espècie química (mo-
lècula o ió) capaç de captar protons.
En general:
HA + B A– + HB+ (1)
àcid1 base2 base1 àcid2
Quan una espècie química HA ha cedit un protó, es converteix en una base, A–,
ja que la reacció (1) és, en general, una reacció d’equilibri. De la mateixa
manera, quan una espècie química B, que es compor ta com una base,
capta un protó es conver teix en un àcid, HB+.
160
U06-Q2B (4M).indd 160 12/1/09 15:41:08

El parell àcid1–base1 (HA/A–), i també el parell àcid2–base2 (HB+/B) s’ano-

mena parell conjugat àcid-base. És a dir, la base A– és la base conjugada El terme «conjugat» significa en-
de l’àcid HA i, a l’inrevés, l’àcid HA és l’àcid conjugat de la base A–. El llaçats per una relació determina-
da. La fórmula d’una base conjuga-
mateix diríem de la parella HB+/B.
da sempre té un protó menys i una
És impor tant obser var que l’existència d’un àcid implica necessàriament càrrega negativa més (o una càrre-
l’existència d’una base i viceversa. ga positiva menys) que la de l’àcid
corresponent.
En solució aquosa, un àcid és tota espècie química capaç de cedir protons
a l’aigua:
HA (aq) + H2O(l) A –(aq) + H3O+(aq)

Així, el HCl és un àcid:
HCl(g) + H2O(l) Cl–(aq) + H3O+(aq)

En aquest cas, l’aigua accepta un protó de l’àcid i es compor ta com una

base de Brönsted i Lowr y. En solució aquosa, una base és tota espècie
química capaç de captar protons de l’aigua:
B(aq) + H2O(l) HB+(aq) + OH–(aq)

base1 àcid2 àcid1 base2
Així l’amoníac és una base:
NH3(aq) + H2O(l) NH+4(aq) + OH–(aq)

base1 àcid2 àcid1 base2
Fixa’t que, en aquest cas, l’aigua es compor ta com un àcid de Brönsted i 2. El NH3 és una base, capta protons de
Lowr y. Les substàncies que en unes reaccions poden compor tar-se com a l’aigua, que es comporta, en aquest cas,
bases i en d’altres poden comportar-se com a àcids són anomenades subs- com un àcid.
tàncies amfòteres o amfipròtiques. nh3
Altres exemples d’espècies amfòteres són el HSO3–, el HS–, el HCO3–, etc.
La reacció de neutralització entre un àcid i una base es pot escriure:
H3O+(aq) + OH–(aq) H2O(l) + H2O(l)

Els sistemes H3O+/ H2O i H2O/OH– són parells àcid-base conjugats.

La definició de Brönsted i Lowr y amplia el nombre d’àcids i bases, ja que
tot àcid de Brönsted va lligat a una base, la seva base conjugada i, a l’inre-
vés, tota base va lligada a un àcid, el seu àcid conjugat. La teoria de
Brönsted i Lowr y permet estendre el concepte àcid-base a solucions no
aquoses (per exemple, les d’amoníac líquid, les de benzè, etc). També
inclou les reaccions àcid-base entre components gasosos, com en el cas
de la reacció entre amoníac gas i clorur d’hidrogen:
NH3(g) + HCl(g) (NH4+, Cl–)(s)
161
U06-Q2B (4M).indd 161 12/1/09 15:41:09

Teoria de Lewis dels àcids i les bases

DOCUMENT
La teoria de Brönsted i Lowry limita la definició dels

Cl H Cl H
àcids a les substàncies que contenen hidrogen.
—
—
Però hi ha compostos que, sense contenir hidro- Al—Cl + N—H Cl—Al—N—H
—
gen, es compor ten com un àcid quan els afegim
—
—
indicadors o reaccionen amb una base, entre altres Cl H Cl H
aspectes. Per exemple, el clorur d’alumini, AlCl3,
pot fer que l’amoníac perdi totes les seves propie-
tats com a base. Podem dir que el AlCl3 és un àcid
El NH3 es compor ta com una base de Lewis,
encara que no disposi d’hidrògens. Aquests fets
cedint un parell d’electrons al AlCl3 que es com-
van conduir Lewis a proposar una definició més
àmplia d’àcids i bases. D’acord amb la seva teoria, por ta, d’aquesta manera, com un àcid de Lewis.
un àcid és tota substància que pot acceptar elec- La reacció àcid-base de Lewis no té com a produc-
trons i una base és una substància capaç de donar tes sal i aigua, sinó la formació d’un enllaç cova-
electrons. En la reacció: lent coordinat.
4 | Autoionització de l’aigua
L’aigua pura és molt mala conductora del corrent elèctric, però fent servir apa-
Encara que la definició de Lewis rells de gran sensibilitat s’hi pot distingir una lleugera conductivitat. Això indica
és molt general, es parla que, encara que en una proporció molt petita, l’aigua està dissociada en els
normalment d’un àcid i una base
en termes de la definició de seus ions. Aquesta ionització és conseqüència del caràcter amfòter de
Brönsted. l’aigua:
H2O(l) + H2O(l) OH–(aq) + H3O+(aq) (2)

En aquesta reacció es posa de manifest que una molècula d’aigua actua

com a àcid i una altra com a base. La reacció és denominada autoionitza-
ció o autoprotòlisi de l’aigua. A l’aigua pura hi ha, doncs, ions H3O+ i ions
OH– en una quantitat igual. La reacció d’autoionització té lloc en un grau
molt petit. Això significa que l’equilibri està molt desplaçat a l’esquerra.
L’expressió de la constant d’equilibri per a la reacció (2) és donada per:
–
[H3O+] [OH ]
K=
[H2O]2
Però, com hem dit, la reacció (2) està molt desplaçada cap a l’esquerra, per
tant podem considerar que la concentració de l’aigua, [H2O], és constant:
–3
1 000 g dm –3
[H2O] = = 55,5 mol dm
18 g mol–1
i incloure aquest valor en l’expressió de la constant d’equilibri:

K [H2O]2 = Kw = [H3O+][OH–] (3)
El producte [H3O+][OH–] s’anomena producte iònic de l’aigua i es represen-
ta per Kw.
162
U06-Q2B (4M).indd 162 12/1/09 15:41:10

El valor de Kw, com el de totes les constants d’equilibri, varia amb la tempe- Taula 2
ratura (vegeu la taula 2) , però roman constant encara que s’hi afegeixin
Valors de Kw
quantitats petites d’ions H3O+ (i s’obté una solució àcida) o d’ions OH– (i
a temperatures diferents
s’obté una solució bàsica).
T/°C T/K Kw pKw
A 25 °C, el seu valor és 1,00 × 10 –14. Per tant, a 25°C i en l’aigua pura es
compleix que: 0 273 1,14 × 10 –15
14,94
[OH–] = [H3O+] = = 1,00 × 10–7 mol dm–3 10 283 2,92 × 10 –15
14,53
25 298 1,00 × 10 –14
14,00
Una solució en què les concentracions dels dos ions són iguals, s’anomena
solució neutra. 30 303 1,47 × 10 –14
13,83
Les solucions àcides contenen un excés d’ions H3O+, però com que el pro- 40 313 2,92 × 10 –14
13,53
ducte [OH–][H3O+] ha de romandre constant, en una solució àcida es com- 60 333 9,61 × 10 –14
13,02
pleix que [H3O+] > [OH–]. De la mateixa manera les solucions bàsiques
tenen excés d’ions OH–, per tant, en una solució bàsica es compleix que
[OH–] > [H3O+].
5 | Concepte de pH
Per determinar l’acidesa o la basicitat d’una solució diluïda n’hi ha prou
amb conèixer la concentració d’ions H3O+. Generalment aquesta concentra-
ció és molt petita i és expressada per una potència de deu amb exponent
negatiu. El 1909, un bioquímic danès, Peter Lauritz Sorensen, suggerí una
escala logarítmica o escala de pH per expressar la concentració d’ions H3O+
d’una manera senzilla.
El pH és el logaritme decimal, canviat de signe, del valor numèric

corresponent a la concentració dels ions oxoni:
pH = – log [H3O+]
Anàlogament, es defineix el pOH i el pKw:
pOH = – log [OH–]
pK w = – log Kw
Prenent logaritmes en l’expressió (3) i canviant de signe es pot trobar una
relació entre el pH i el pOH d’una solució:
log [H3O+] + log [OH–] = log K w
canviant de signe: – log [H3O+] – log [OH–] = – log K w
Per tant: pH + pOH = pK w
A 25 °C, K w = 1,0 × 10–14, pK w = 14,0;
pH + pOH = 14,0
Resumint:
A 25 °C es compleix que:
• Solució àcida: [H3O+] > [OH–]; [H3O+] > 10–7 mol dm–3 i pH < 7
• Aigua pura
o Solució neutra: [H3O+] = [OH–]; [H3O+] = 10–7 mol dm–3 i pH = 7
• Solució bàsica: [H3O+] < [OH–]; [H3O+] < 10–7 mol dm–3 i pH > 7. 3. El pH-metre permet la lectura directa del
pH d’una solució.
163
U06-Q2B (4M).indd 163 12/1/09 15:41:10

Taula 3 La mesura del pH és molt important, tant en els processos naturals com en
els industrials i en el laboratori. A la taula 3 hi figura el pH d’alguns líquids
pH d’alguns líquids comuns
comuns.
Substància pH
Els principals processos vitals no poden produir-se més que en uns inter-
Suc de llimona 2,3 vals de pH molt rígids.
Coca-Cola 2,6 En el mar, la vida no seria possible si el pH no estigués comprès entre 7,5
Vinagre 2,4–3,4 i 8. S’ha suggerit que les variacions de pH podrien explicar cer tes migraci-
Suc de taronja 3,3 ons de peixos.
Suc de tomàquet 4,2 El pH del sòl depèn de la seva composició. Així, per exemple, pot ser de 4
en terrenys pantanosos i prop de 9 en terres calcàries. Per desenvolupar-se
Aigua de pluja* 6,2
correctament, cada tipus de planta necessita un inter val de pH precís i és
Llet 6,3–6,6 necessari adaptar el pH del sòl al tipus de planta que es desitja conrear o
Sang 7,4 viceversa.
Solució de bòrax 10 En les indústries agroalimentàries, el pH també és impor tant; el color i el
Lleixiu concentrat 10,7 sabor de la mantega depèn del pH, la fermentació dels formatges o les
conser ves alimentàries són sensibles a les reaccions àcid-base. En la pro-
Amoníac domèstic 11–12
ducció de pa, de vi i de cer vesa, en les indústries farmacèutiques o en les
* El valor del pH de l’aigua de pluja és de cosmètica, el control del pH és indispensable.
molt variable, perquè depèn del lloc i de
la proximitat de certs tipus d’indústries.
El SO2 és un dels contaminants atmos- 6 | Força relativa d’àcids i bases
fèrics. Les centrals tèrmiques i les grans
indústries són les més grans emissores
d’aquest gas. El SO2 pot oxidar-se a SO3
La definició de Brönsted i Lowr y suggereix que un àcid for t té una gran ten-
i, en reaccionar amb l’aigua de pluja, dència a transferir un protó a una altra espècie química, i que una base
donar lloc al H2SO4(aq) (pluja àcida). Passa for ta és aquella que té una gran afinitat pels protons:
el mateix amb els òxids de nitrogen, que
HA + B A– + HB+
poden donar lloc a HNO3(aq). En algunes àcid1 base2 base1 àcid2
zones industrials, el pH ha arribat a 1,5,
és a dir, a ser molt més àcid que el
Ara bé, el grau de desplaçament d’aquest equilibri cap a la dreta o cap a
vinagre.
l’esquerra depèn no tan sols de la tendència de l’àcid1 a perdre un protó,
sinó també de la tendència de la base2 a acceptar-lo.
Per tant, per comparar la for talesa relativa dels àcids, es fa necessari
mesurar les seves tendències a transferir un protó a una mateixa base.
Fem ser vir l’aigua com a base de comparació per a tots els àcids:
HA(aq) + H2O(l) A–(aq) + H3O+(aq) (4)
En solucions diluïdes, la força dels àcids es mesura per la constant d’aquest
equilibri:
– +
[A ] [H3O ]
K=
[HA][H2O]
Per a solucions diluïdes, la concentració d’aigua, [H2O], es considera cons-

tant, i s’inclou en el valor de la constant. Per tant:
– +
[A ] [H3O ]
Ka = K [H2O] =
[HA]
La constant Ka s’anomena constant d’acidesa.

Com hem vist a la unitat de l’equilibri químic, no cal remarcar que les con-
centracions són les d’equilibri amb un subíndex. El subíndex (e) només el
farem ser vir en el cas que apareguin concentracions que no siguin les de
l’equilibri i hi pugui haver confusió.
164
U06-Q2B (4M).indd 164 12/1/09 15:41:10

En realitat, l’expressió de K a en funció de les concentracions només és

vàlida per a solucions molt diluïdes en les quals les interaccions entre els
ions són molt petites, ja que estan molt separats els uns dels altres. Si les
solucions són més concentrades, les constants d’equilibri ver taderes són
expressades en funció de les activitats en lloc de les concentracions.
L’activitat d’un ió és la seva concentració «efectiva», i és igual a la concen-
tració multiplicada per un factor anomenat coeficient d’activitat, γ:
aA– = γ [A–]
En les solucions molt diluïdes, el coeficient d’activitat tendeix a la unitat i
les concentracions s’igualen a les activitats.
Un àcid, HA, és fort, quan l’equilibri (4) està pràcticament desplaçat cap a la
dreta, la seva constant d’acidesa és molt gran i la concentració d’àcid sense
dissociar és pràcticament zero.
Com més gran sigui la constant d’acidesa, més gran serà la força de
l’àcid i més feble serà la seva base conjugada.
Anàlogament per a les bases:

B(aq) + H2O(l) HB+(aq) + OH–(aq)
L’expressió de la constant de basicitat de la base B és:
+ _
[HB ] [OH ]
Kb =
[B]
Com més gran sigui la constant de basicitat, més gran serà la força de
la base i més petita la del seu àcid conjugat.
Ja hem dit que, en augmentar la força d’un àcid, disminueix la força de la

seva base conjugada i viceversa. La constant d’acidesa d’un àcid i la cons-
tant de basicitat de la seva base conjugada estan relacionades quantitati-
vament. Ara veurem com:
Suposem un àcid HA:
HA(aq) + H2O(l) A–(aq) + H3O+(aq)
La seva constant d’acidesa és:
– +
[A ] [H3O ]
Ka =
[HA]
La constant de basicitat corresponent a la seva base conjugada a causa de

l’equilibri:
A–(aq) + H2O(l) HA(aq) + OH–(aq)
és:
_
[HA] [OH ]
Kb = –
[A ]
Multiplicant membre a membre les expressions Ka i Kb s’obté:

Ka Kb = [H3O+][OH–] = Kw (5)
A 25 °C, Ka Kb = 1,0 × 10 –14
.
165
U06-Q2B (4M).indd 165 12/1/09 15:41:11

Aquesta relació es compleix per a tots els àcids i bases conjugats i viceversa.
Es consideren àcids i bases febles Per tant, a la taula 4 només es donen constants d’acidesa. Per calcular cons-
aquells que tenen constants, Ka o tants de basicitat es poden emprar les dades de la taula i l’expressió (5).
Kb compreses entre 10–3 i 10–8. Si
les constants són menors es consi- Els àcids perclòric, iodhídric, bromhídric, clorhídric, nítric i sulfúric en la
deren àcids i bases molt febles. seva primera dissociació, són àcids for ts. Això significa que, en solució
aquosa, estan totalment ionitzats. Els àcids capaços de donar successiva-
ment diversos protons se’ls anomena àcids polipròtics, H2SO4, H3PO4,
H2PO4–, H2CO3, etc.
El fet d’utilitzar l’aigua com a base per mesurar la for talesa dels àcids fa
que si tenim dos àcids com el HCl i el HNO3, de concentració igual, presen-
tin la mateixa acidesa: la corresponent a l’ió H3O+. Aquest efecte
d’igualar l’acidesa de tots els àcids forts s’anomena efecte anivellador del
dissolvent. Per poder discriminar la for talesa de cadascun d’ells, cal fer
ser vir dissolvents distints de l’aigua.
Els hidròxids dels metalls alcalins i els de calci, estronci i bari són compos-
tos iònics. En dissoldre’ls en aigua, es dissocien totalment, per la qual
cosa són bases for tes. D’acord amb la teoria de Brönsted, la base és l’ió
OH– i és la base més for ta que pot existir en solució aquosa.
Taula 4. Constants d’acidesa, Ka, d’alguns àcids a 25 °C

Nom de l’àcid Fórmula Fórmula base conjugada Ka pKa
Perclòric HClO4 ClO4– Molt gran
Permangànic HMnO4 MnO4– Molt gran
Nítric HNO3 NO3– Molt gran
àcids
Sulfúric H2SO4 HSO4– Molt gran
forts
Iodhídric HI I– Molt gran
Bromhídric HBr Br– Molt gran
Clorhídric HCl Cl– Molt gran
Tricloroacètic Cl3C–COOH Cl3C–COO– 2,6 × 10–1 0,70
Iòdic HIO3 IO3– 1,7 × 10–1 0,77
Etandioc (àcid oxàlic) HOOC–COOH HOOC–COO– 5,9 × 10–2 1,23
Dicloroacètic Cl2CH–COOH Cl2CH–COO– 3,3 × 10–2 1,48
Periòdic HIO4 IO4– 2,3 × 10–2 1,64
Ió hidrogensulfat HSO4– SO42– 1,2 × 10–2 1,92
o-Fosfòric H3PO4 H2PO4– 7,52 × 10–3 2,12
Bromoacètic BrCH2–COOH BrCH2–COO– 2,05 × 10–3 2,69
Cloroacètic ClCH2–COOH ClCH2–COO– 1,4 × 10–3 2,85
Nitrós HNO2 NO2– 4,6 × 10–4 3,34
Fluorhídric HF F– 3,53 × 10–4 3,45
Metanoic HCOOH HCOO– 1,77 × 10–4 3,75
2-Hidroxipropanoic (àcid làctic) CH3–CHOH–COOH CH3–CHOH–COO– 1,37 × 10–4 3,86
Benzoic C6H5–COOH C6H5–COO– 6,5 × 10–5 4,19
Ió fenilamoni C6H5NH3+ C6H5NH2 2,3 × 10–5 4,64
Acètic CH3–COOH CH3–COO– 1,80 × 10–5 4,75
Butanoic CH3–(CH2)2–COOH CH3–(CH2)2–COO– 1,5 × 10–5 4,82
Propanoic CH3–CH2–COOH CH3–CH2–COO– 1,34 × 10–5 4,87
Carbònic H2CO3 HCO3– 4,3 × 10–7 6,37
Ió amoni NH4+ NH3 5,6 × 10–10 9,25
Cianhídric HCN CN– 4,9 × 10–10 9,31
Ió trimetilamoni (CH3)3NH+ (CH3)3N 1,55 × 10–10 9,81
Ió metilamoni CH3NH3+ CH3NH2 2,7 × 10–11 10,57
Ió dimetilamoni (CH3)2NH2+ (CH3)2NH 1,85 × 10–11 10,73
166
U06-Q2B (4M).indd 166 12/1/09 15:41:11

E Xempl E s
1. A 25 °C es té una solució 0,010 mol dm–3 d’àcid nítric. Calcula:

a) la concentració en ions [H3O+] i la concentració en ions [OH–];
b) el pH i el pOH d’aquesta solució.
a) L’àcid nítric és un àcid for t; en solució diluïda es troba totalment ionitzat:

HNO3(aq) + H2O(l) H3O+(aq) + NO–3(aq)
Per tant, la concentració d’ions oxoni és igual a la concentració d’àcid inicialment dissolta:
[H3O+] = 0,010 mol dm–3
No tenim en compte la concentració d’ions oxoni apor tada per l’aigua (a causa de la seva autoio-
nització), que és molt petita comparada amb l’apor tada per l’àcid.
Per trobar [OH–], tenim en compte que:
[H3O+][OH–] = Kw
A 25 °C, Kw = 1,00 × 10–14; per tant:
Kw
[OH ] = +
=
[H3O ] 0,010
b) El pH d’una solució és el logaritme decimal, canviat de signe, del valor numèric corresponent a la
concentració d’ions oxoni, pH = –log [H3O+], per tant:
pH = – log 0,010 = 2,0
De la mateixa manera el: pOH = –log [OH–] i:
pOH = – log (1,0 × 10–12) = 12,0
També es pot trobar el pOH utilitzant l’expressió:
pH + pOH = pKw
A 25 °C, pKw = 14,0 i pH + pOH = 14,0. Si pH = 2,0, aleshores:
2,0 + pOH = 14,0
pOH = 12,0
En una solució àcida, a 25 °C, la concentració d’ions oxoni serà sempre més gran que 10 –7 mol dm–3
i el seu pH serà més petit que 7.
2. A 25 °C, es dissolen en aigua 0,40 g de NaOH i 3,40 g de Ba(OH)2 fins a obtenir 1,0 dm3 de solució.
Calcula el pH i el pOH d’aquesta solució.
El NaOH i el Ba(OH)2 són compostos iònics. En solució aquosa es troben totalment ionitzats:
(Na+, OH–)s Na+(aq) + OH(aq)
–
(1)
(Ba2+, 2 OH–)s Ba2+(aq) + 2 OH(aq)
–
(2)
Segons l’estequiometria de la reacció (1), per cada mol de NaOH dissolt s’obté un mol de OH–, per
tant:
167
U06-Q2B (4M).indd 167 12/1/09 15:41:11

_
1 mol NaOH 1 mol OH _
= 0,010 mol OH
40,0 g NaOH 1 mol NaOH
Segons l’estequiometria de la reacció (2), per cada mol de Ba(OH) 2 dissolt s’obtenen dos mols de OH–,
per tant:
_
1 mol Ba(OH)2 2 mol OH _
= 0,040 mol OH
171,3 g Ba(OH)2 1 mol Ba(OH)2
Els mols totals de OH– són:
nt (OH–) = n1 (OH–) + n2 (OH–) = (0,010 + 0,040) mol OH–
La concentració de OH– és:
_
_ 0,050 mol OH _3
[OH ] = 3
= 0,050 mol dm
1 dm solució
El pOH és:
pOH = – log [OH–] = – log 0,050 = 1,30
i el pH:
pH = 14,0 – pOH = 12,7
3. A 25 °C es dissolen 0,20 mol de CH3COOH en aigua fins a obtenir 1,00 dm3 de solució. La concentració
d’ions oxoni en la solució obtinguda és 1,88 × 10–3 mol dm–3. Troba la constant d’acidesa, Ka, i el
pKa de l’àcid acètic a 25 °C.
L’àcid acètic és un àcid feble. Quan es dissol en aigua està parcialment ionitzat segons l’equilibri:
CH3COOH(aq) + H2O(l) CH3COO–(aq) + H3O+(aq)
Una solució d’àcid acètic en aigua conté ions acetat i ions oxoni, juntament amb molècules d’àcid acètic
sense ionitzar i aigua.
Les concentracions de les espècies químiques presents a l’equilibri estan relacionades per
l’expressió:
– +
[CH3COO ][H3O ]
Ka =
[CH3COOH]
Ka és la constant d’acidesa de l’àcid acètic.

D’acord amb l’estequiometria de la reacció:
[H3O+] = [CH3COO–] = 1,88 × 10–3 mol dm–3
La concentració d’àcid acètic sense ionitzar, [CH3COOH], present a l’equilibri serà igual a la de l’àcid
inicialment dissolt menys la de l’àcid ionitzat:
[CH3COOH]e = (0,20 – 1,88 × 10–3 )mol dm–3 = 0,198 mol dm–3
Substituint:
Ka =
0,198
El pKa de l’àcid acètic és:

pKa = – log Ka = – log 1,78 × 10–5 = 4,75
168
U06-Q2B (4M).indd 168 12/1/09 15:41:12

4. Calcula, a 25 °C, el pH d’una solució 0,01 mol dm–3 d’àcid bromoacètic.
Ka= 2,05 × 10–3
L’àcid BrCH2COOH està parcialment ionitzat segons l’equilibri:
BrCH2COOH(aq) + H2O(l) BrCH2COO–(aq) + H3O+(aq)
I la seva constant d’acidesa és:

+ –
[H3O ][BrCH2COO ]
Ka =
[BrCH2COOH]
Per calcular el pH, calcularem primer la [H3O+]. Si considerem x = [H3O+] podem escriure:
Concentracions (mol dm–3) BrCH2COOH BrCH2COO– [H3O+]
Inicials 0,010 – –
Equilibri 0,010 – x x x
Substituint:
2
x
=
0,010 – x
L’equació de segon grau que en resulta té dues solucions:

x1 = 3,6 × 10–3 i x2 = – 5,67 × 10–3
El valor negatiu és químicament absurd. El resultat correcte és x = 3,6 × 10–3. Per tant:
[H3O+] = 3,6 × 10–3 mol dm–3
pH = – log 3,6 × 10–3 = 2,44
5. Calcula el pH, a 25 °C, d’una solució 0,10 mol dm–3 d’un àcid feble, HA, la constant d’acidesa del qual,
Ka, és igual a 4,0 × 10–6.
L’àcid HA està parcialment ionitzat segons l’equilibri:

i la seva constant d’acidesa és:

+ –
[H3O ][A ]
Ka =
[HA]
Per calcular el pH de la solució, s’ha de trobar primer la [H3O+].

Sigui x = [H3O+]. De l’estequiometria de la reacció es dedueix que:
[H3O+] = [A–] = x
[HA] = 0,10 – x
169
U06-Q2B (4M).indd 169 12/1/09 15:41:12

Substituint:
2
x
=
0,10 – x
Quan un àcid està poc ionitzat, la concentració de l’àcid sense ionitzar és pràcticament igual a l’àcid
inicialment dissolt. Podem simplificar la resolució del problema si considerem que [HA] ≈ 0,10.
Aquesta aproximació es pot fer sempre que el valor numèric de Ka sigui entorn de 10–5 o més petit i la
concentració d’àcid inicialment dissolt sigui molt més gran que Ka. L’error relatiu comès amb aquesta
simplificació és inferior a l’1 %. Per tant:
2
x
0,10
De les dues solucions possibles de l’equació de segon grau, una és sempre químicament absurda. La
solució adequada és:
x = [H3O+] = 6,3 × 10–4 mol dm–3
pH = – log (6,3 × 10–4) = 3,2
6. Es tenen dues solucions, una d’àcid perclòric, HClO4 (solució 1), i una altra d’àcid fòrmic, HCOOH
(solució 2) de la mateixa concentració. Indica, raonant-ho, quina de les dues té un pH més gran.
L’àcid perclòric és un àcid for t. En solució està totalment ionitzat:

HClO4(aq) + H2O(l) ClO4(aq)
–
+ H3O+(aq) (1)
En canvi, l’àcid fòrmic és un àcid feble que, en solució aquosa, està parcialment ionitzat:
HCOOH(aq) + H2O(l) HCOO–(aq) + H3O+(aq) (2)
Si la concentració inicial d’àcid és igual, l’àcid perclòric aportarà a la solució una concentració més gran
d’ions oxoni que l’àcid fòrmic.
Com més gran és la concentració d’ions [H3O+], més petit és el pH. Per tant, la solució d’àcid fòrmic
tindrà un pH més gran que la solució d’àcid perclòric.
7. A 25 °C, es prepara una solució 0,060 mol dm–3 d’àcid benzoic. La concentració d’ions oxoni en l’equi-
libri és 1,94 × 10–3 mol dm–3. Calcula el grau d’ionització de l’àcid benzoic.s
L’àcid benzoic, en solució aquosa, es compor ta com un àcid feble parcialment ionitzat segons:
C6H5COOH(aq) + H2O(l) C6H5COO–(aq) + H3O+(aq)
El grau d’ionització, α, d’un electròlit és la fracció de mol que s’ionitza (tant per u ionitzat). Segons les
dades del problema i d’acord amb l’estequiometria de la reacció, de cada 0,060 mol d’àcid benzoic
inicialment presents s’ionitzen 1,94 × 10–3 mol, per tant:
= = 0,032
0,060 mol d'àcid inicials
= 0,032
170
U06-Q2B (4M).indd 170 12/1/09 15:41:12

Aquest resultat ens indica que, en una solució 0,060 mol dm–3 d’àcid benzoic, de cada mol d’àcid ben-
zoic dissolt, s’ionitzen només 0,032 mol.
Expressant-ho en tant per cent, l’àcid benzoic, en la solució indicada, s’ionitza un 3,2 %.
8. La constant de basicitat, Kb, de l’amoníac és 1,79 × 10–5 a 25 °C. Calcula:

a) La concentració d’ions oxoni i el pH d’una solució preparada dissolent en aigua, a 25 °C, 0,15 mol
de NH3, fins a obtenir 1,0 dm3 de solució.
b) El grau d’ionització de l’amoníac en la solució descrita a l’apartat anterior.
a) En dissoldre en aigua l’amoníac, aquest s’ionitza parcialment. L’equilibri que té lloc és:
NH3(aq) + H2O(l) NH+4(aq) + OH–(aq)
Les concentracions de les espècies químiques presents en l’equilibri estan relacionades per la
constant de basicitat de l’amoníac que ve donada per l’expressió:
+ –
[NH4 ][OH ]
Kb = (2)
[NH3]
El problema consisteix a calcular primer [OH–] i després, a par tir del producte iònic de l’aigua,
Kw = [H3O+][OH–], la [H3O+] i el pH.
Sigui x = [OH–] en equilibri:
Concentracions
[NH3] [NH4+] [OH–]
(mol dm–3)
Inicials 0,15 – –
Equilibri 0,15 – x x x
Tenint en compte les aproximacions indicades anteriorment i substituint els valors expressats a (2):

x = [OH–] = 1,6 × 10–3 mol dm–3
+ Kw
[H3O ] = –
=
[OH ]
pH = – log 6,2 × 10–12 = 11,2
b) Segons el resultat de l’apar tat anterior, de cada 0,15 mols de NH3 inicialment presents, s’ionitzen
1,6 × 10–3 mol; per tant:
= 0,011
0,15
Expressant-ho en tant per cent, l’amoniac en la solució indicada s’ionitza un 1,1 %.
171
U06-Q2B (4M).indd 171 12/1/09 15:41:12

7 | Relació entre l’estructura química

i la constant d’acidesa dels àcids
Per analitzar la relació entre la força d’un àcid i la seva estructura, dividirem
els àcids en dos grups: àcids binaris, de fórmula general H–X, i oxoàcids,
compostos amb estructura H–O–X.
La força dels àcids binaris depèn principalment de dos factors: el volum
atòmic del no-metall i la diferència d’electronegativitat entre el no-metall (X)
i l’hidrogen, la qual determina que l’enllaç sigui més o menys polar. En
general, com més polar sigui l’enllaç H–X més fàcil serà la captació del
protó per par t de l’aigua.
Però, en determinar l’acidesa dels hidràcids del grup 17 de la taula periòdi-
ca, s’obser va que la constant d’acidesa augmenta en l’ordre:
HF < HCl < HBr < HI
→
Ka augmenta
coincidint amb l’ordre de volum atòmic i essent contrari a l’ordre creixent

de la diferència d’electronegativitats, és a dir, que l’efecte de la grandària
atòmica és més important que l’efecte de la diferència d’electronegativitat.
Així, l’enllaç H–I és més feble que l’enllaç H–F i, per aquesta raó, es trenca
més fàcilment.
Quan s’analitza l’acidesa dels compostos binaris de l’hidrogen en un
mateix període, la diferència de grandària és poc significativa i el factor més
impor tant és, en aquest cas, la diferència d’electronegativitat. Si compa-
rem els compostos binaris del tercer període, el PH3 no reacciona amb
l’aigua, el H2S és un àcid feble i el HCl és un àcid for t, com es pot esperar,
ja que les seves electronegativitats creixen en l’ordre P < S < Cl.
PH3 < H2S < HCl

→
augment d’acidesa
Els oxoàcids són compostos amb estructura H–O–X. El seu compor ta-
ment com a àcids depèn de la major o menor dificultat per trencar l’en-
llaç O–H, i això depèn indirectament de l’electronegativitat de l’àtom
central. Si aquest àtom és un element molt electronegatiu, els electrons
s’allunyaran de l’enllaç O–H per «desplaçar-se» cap a l’enllaç O–X.
L’enllaç O–H s’afeblirà i el protó podrà ser captat més fàcilment per les
molècules d’aigua. Per exemple, l’electronegativitat del clor, brom i iode
augmenta en aquest ordre I < Br < Cl; per tant, la força dels àcids HOX
augmenta:
HIO < HBrO < HClO
→
Ka augmenta
Si comparem els distints àcids d’un mateix element, es pot obser var que,
en general, en augmentar el nombre d’oxígens enllaçats a l’àtom central,
augmenta la força de l’àcid. Així, entre els àcids del clor:
HClO < HClO2 < HClO3 < HClO4

→
Ka augmenta
172
U06-Q2B (4M).indd 172 12/1/09 15:41:13

8 | Solucions de sals en aigua

En dissoldre les sals en aigua, la solució obtinguda pot resultar neutra,
àcida o bàsica. Això és degut al fet que els ions d’una sal reaccionen, amb
major o menor extensió, amb l’aigua.
La reacció dels ions d’una sal amb l’aigua es coneix clàssicament amb el
nom d’hidròlisi, però en la teoria de Brönsted i Lowry es tracta tan sols
d’un tipus de reacció àcid-base, on un anió que es comporta com una base
reacciona amb l’aigua que es comporta com un àcid, i a l’inrevés: un catió
que es comporta com un àcid reacciona amb l’aigua que actua en aquest
cas com una base.
Vegem-ne ara alguns exemples.
| Solució de clorur de sodi en aigua

Podem considerar que el clorur de sodi és el producte de la reacció de
l’àcid clorhídric, HCl, amb l’hidròxid de sodi, NaOH; per això podem dir que
el clorur de sodi és una sal d’àcid for t i base for ta. Quan el NaCl es dissol
en aigua, la sal es dissocia totalment:
(Na+,Cl–)s Na+(aq) + Cl–(aq)
Segons la teoria de Brönsted i Lowr y, ni l’ió Cl–, que és una base extraordi-
nàriament feble, ni l’ió Na+, que és un àcid extraordinàriament feble, no
reaccionen amb l’aigua. Les reaccions:
Cl–(aq) + H2O(l) HCl(aq) + OH–(aq)
Na+(aq) + 2H2O(l) NaOH(aq) + H3O+(aq)
estan totalment desplaçades cap a l’esquerra.
Així doncs, una solució de NaCl en aigua conté ions Cl–(aq), ions Na+(aq), molè-
cules d’aigua i una petitíssima quantitat d’ions H3O+(aq), i OH–(aq) que provenen
de l’autoionització de l’aigua. La seva concentració és igual, [H3O+] = [OH–],
i la solució és neutra. Per tant, el pH és el mateix que el de l’aigua pura, és
a dir, pH = 7 a 25 °C.
Sempre que es dissol en aigua una sal obtinguda per reacció d’un àcid
for t i una base for ta, com el NaCl, el pH és 7 a 25 °C.
Si la temperatura no és de 25 °C, s’ha de tenir en compte que, a qualsevol

temperatura, es compleix que:
[H3O+] = [OH–]
i que per poder calcular el pH s’ha de conèixer el valor del producte iònic de
l’aigua a la temperatura a què es treballa.
Altres exemples de sals d’àcid for t i base for ta són: BaCl2, KNO3, KCl, KI,
NaClO4, etc. En la terminologia clàssica, aquestes sals no s’hidrolitzen.
173
U06-Q2B (4M).indd 173 12/1/09 15:41:13

| Solució de clorur d’amoni en aigua

El clorur d’amoni, NH4Cl, és una sal d’àcid for t, HCl, i base feble, NH3. En
solució aquosa es troba totalment dissociat:
(NH4+,Cl–)s NH+4(aq) + Cl–(aq)
El catió amoni és l’àcid conjugat de l’amoníac, que és una base feble, i
l’anió clorur és la base conjugada de l’àcid clorhídric, que és un àcid for t.
L’anió clorur no reacciona amb l’aigua (vegeu l’apar tat anterior), però el
catió amoni sí:
4. a) El nitrat d’amoni és un sòlid de color
NH+4(aq) + H2O(l) NH3(aq) + H3O+(aq)
blanc molt soluble en aigua. Les seves
solucions tenen un pH lleugerament àcid. Aquesta reacció té lloc en una certa extensió i dóna lloc a la formació d’ions
oxoni que confereixen a la solució caràcter àcid. Per tant, [H3O+] > [OH–] i el
pH de la solució és, a 25 °C, més petit que 7.
Una solució de NH4Cl conté ions Cl–(aq), ions NH+4(aq), NH3(aq) i ions H3O+(aq), la
concentració dels quals és superior a la d’ions OH–(aq).
Sempre que es dissol una sal d’àcid for t i base feble, com el clorur
d’amoni, el pH és, a 25 °C, més petit que 7.
Altres exemples de solucions aquoses de sals en què el pH és lleugera-

ment àcid són les de (NH4)2SO4, FeCl3, Bi(NO3)3, etc.
b) L’acetat de sodi és un sòlid cristal·lí de

color blanc. És molt soluble en aigua i les
seves solucions tenen un pH lleugerament
| Solució d’acetat de sodi en aigua
bàsic.
L’acetat de sodi és una sal d’àcid feble i base for ta. Quan es dissol en
aigua està totalment dissociat:
(CH3COO–,Na+)s CH3COO–(aq) + Na+(aq)
El catió Na+ no reacciona amb l’aigua, però l’anió acetat es compor ta com
una base feble i reacciona amb l’aigua, en una cer ta extensió, segons
l’equilibri:
CH3COO–(aq) + H2O(l) CH3COOH(aq) + OH–(aq)
Els ions OH– formats fan que la solució tingui caràcter bàsic. Per tant,
[OH–] > [H3O+] i el pH de la solució serà, a 25 °C, més gran que 7.
Una solució aquosa d’acetat de sodi conté ions CH3COO–(aq), ions Na+(aq),
CH3COOH(aq) i ions OH–(aq), la concentració dels quals és més gran que la
d’ions H3O+(aq).
Sempre que es dissol en aigua una sal d’àcid feble i base for ta, el pH,
a 25 °C, és més gran que 7.
Altres sals que en solució aquosa donen un pH lleugerament bàsic són

HCOOK, Rb2SO3, Na3PO4, CH3CH2COOK, etc.
174
U06-Q2B (4M).indd 174 12/1/09 15:41:13

E Xempl E S
9. Calcula, a 25 °C:
a) el pH d’una solució 0,010 mol dm–3 de nitrat d’amoni, NH4NO3, i
b) el pH d’una solució 0,20 mol dm–3 de metanoat de potassi, HCOOK.
a) El nitrat d’amoni en solució aquosa està totalment dissociat:

NH4NO3(s) NH+4(aq) + NO–3(aq)
0,010 0,010
(mol dm–3) (mol dm–3)
L’ió nitrat no reacciona amb l’aigua, però el catió amoni es compor ta com un àcid feble i reacciona
amb l’aigua segons l’equilibri:
NH4(aq)
+
+ H2O(l) NH3(aq) + H3O+(aq) (1)
5,6 (2)

Sigui x = [NH3] en l’equilibri. De l’estequiometria de la reacció (1) i tenint en compte les aproxima-
cions indicades en problemes anteriors:
x = [NH3] = [H3O+]
[NH4+ ] = (0,01 – x) mol dm–3
Substituint en l’expressió (2) les concentracions en l’equilibri, tindrem:
5,6

Resolent l’equació: x = 2,4 × 10–6
[H3O+] = 2,4 × 10–6 mol dm–3
pH = –log 2,4 × 10–6 = 5,6
Les solucions d’una sal producte de la reacció d’un àcid for t amb una base feble tenen caràcter
àcid i el seu pH < 7.
b) El metanoat de potassi es dissocia totalment en solució aquosa:

HCOOK(s) HCOO–(aq) + K+(aq)
El catió potassi no reacciona amb l’aigua però l’ió metanoat, HCOO–, és la base conjugada de l’àcid
metanoic, HCOOH, que és un àcid feble i reaccionarà amb l’aigua amb una cer ta extensió:
HCOO–(aq) + H2O(l) HCOOH(aq) + OH–(aq) (1)
La constant de basicitat de l’anió metanoat, a 25 °C, serà:

Sigui x = [HCOOH] en l’equilibri. De l’estequiometria de la reacció (1) i tenint en compte les apro-
ximacions indicades en problemes anteriors, es dedueix que:
x = [HCOOH] = [OH–]
175
U06-Q2B (4M).indd 175 12/1/09 15:41:13

Com que el metanoat de potassi inicialment dissolt està totalment dissociat, els 0,20 mol de
HCOOK donaran lloc a 0,20 mol de HCOO– i 0,20 mol de K+. En l’equilibri:
[HCOO–] = 0,20 – x ≈ 0,20

x = 3,3 × 10–6
[HCOOH] = [OH–] = 3,3 × 10–6 mol dm–3
[H3O+] = 3,03 × 10–9 mol dm–3
pH = – log 3,03 × 10–9 = 8,5
Les solucions d’una sal que prové d’un àcid feble i una base for ta tenen caràcter bàsic i el
seu pH > 7.
9 | Solucions reguladores o amortidores

Una solució amor tidora és aquella en la qual el pH es modifica molt poc
quan es dilueix o s’hi afegeixen quantitats moderades d’àcids o de bases,
encara que siguin for ts.
Molts processos químics i bioquímics només es fan de manera satisfactò-
ria si es manté el pH dintre d’un inter val petit. Variacions del pH poden fer
canviar el mecanisme d’una reacció.
Per exemple, és important controlar el pH en el tractament d’aigües residu-
als, en els processos d’electrodeposició electrolítica (dipòsit d’un metall
sobre una super fície utilitzant energia elèctrica; és el que habitualment
anomenem daurar o platejar un objecte), etc.
La major par t dels líquids del cos humà tenen pH característics que s’han
de mantenir pràcticament constants perquè tinguin un funcionament cor-
recte. Per exemple, el pH de la sang és 7,4; una variació de més de ± 0,4
unitats de pH pot resultar mortal. Les solucions de plasma encara tenen
límits més estrictes, el seu pH pot variar entre 7,38 i 7,41. La saliva té un pH
de 6,8; l’estómac necessita un pH molt àcid perquè es puguin digerir els
aliments, entorn d’1,7. El pH del duodè està entre 6,0 i 6,5.
Per mantenir el pH dins els límits adequats, l’organisme disposa d’unes
solucions capaces de resistir variacions de pH, encara que s’hi introdueixin
quantitats petites d’àcid o base for tes.
Aquestes solucions que tenen la capacitat de regular el pH s’anomenen
solucions amortidores, reguladores o tampó. Tots els líquids biològics són
solucions amor tidores.
Les solucions amortidores estan formades per una mescla d’un àcid feble
i la seva base conjugada (per exemple, una mescla d’àcid acètic i acetat de
sodi) en concentracions relativament elevades, o bé per una mescla d’una
base feble i el seu àcid conjugat (per exemple, amoníac i clorur d’amoni).
Vegem uns exemples de càlcul del pH d’una solució amortidora i la seva capa-
citat de resistir variacions de pH en afegir hi un àcid fort i una base forta.
176
U06-Q2B (4M).indd 176 12/1/09 15:41:14

5. a) El pH de la sang es manté constant b) El vas de l’esquerra conté aigua c) El vas de l’esquerra conté un sèrum
gràcies a l’acció de distintes solucions destil·lada i unes gotes d’un indicador que sanguini i unes gotes d’indicador blau de
reguladores. Una d’aquestes solucions és s’anomena blau de bromofenol. Aquest bromofenol. El pH és superior a 4,6 i la
el parell ió hidrogencarbonat-àcid carbònic. indicador té un color blau violat a pH solució és de color blau-violat. Al vas de
També hi ha proteïnes que contribueixen a superior a 4,6 i groc a pH inferior a 3,0. la dreta hi hem afegit unes gotes de HCl,
l’efecte regulador. Com que el pH de l’aigua pura, a 25 °C, és però la solució es manté de color blau.
En medicina s’utilitzen sèrums sanguinis 7, la solució té color rosa violat. Al vas de El sèrum sanguini ha mantingut el pH
amb reguladors de pH. la dreta hi hem afegit unes gotes de HCl; pràcticament constant i no s’observa
com que el pH ha baixat bruscament de pH variació en el color de la solució.
neutre a pH àcid la solució és de color groc.
E Xempl E S
10. Calcula, a 25 °C, el pH d’una solució obtinguda en dissoldre en aigua 0,50 mol d’àcid acètic i
0,50 mol d’acetat de sodi fins a obtenir 1,0 dm3 de solució.
L’àcid acètic és un àcid feble; en solució aquosa està parcialment ionitzat, segons l’equilibri:
CH3COOH(aq) + H2O(l) CH3COO–(aq) + H3O+(aq) (1)
La constant d’acidesa de l’àcid acètic, Ka= 1,8 × 10–5, és donada per l’expressió:
(2)

En afegir acetat de sodi (sòlid iònic soluble en aigua) a una solució d’àcid acètic, l’equilibri (1) es despla-
ça cap a l’esquerra i la concentració d’ions oxoni disminueix. Aquest desplaçament de l’equilibri d’un
àcid feble en afegir-hi una cer ta quantitat d’una de les seves sals és conegut amb el nom d’efecte de
l’ió comú.
Si anomenem x els mols per dm3 d’àcid acètic que s’ionitzen en presència dels ions acetat afegits, la
concentració dels quals és 0,50 mol dm–3, tindrem:
Concentracions (mol dm–3) [CH3COOH] [CH3COO–] [H3O+]
Inicial 0,50 0,50 –

Equilibri 0,50 – x 0,50 + x x
Substituint aquests valors a l’expressió (2):

Aquesta equació es pot resoldre fàcilment si considerem que el valor de x és negligible davant 0,50. En
efecte, l’àcid acètic és un àcid feble, molt poc ionitzat, i a més, el seu grau d’ionització disminueix per
la presència d’una concentració relativament elevada d’ió acetat.
177
U06-Q2B (4M).indd 177 12/1/09 15:41:14

En conseqüència:
; x = 1,80 × 10–5; [H3O+] = 1,80 × 10–5 mol dm–3

pH = –log 1,80 × 10–5 = 4,74
11. Calcula, a 25 °C, la variació de pH que té 1,0 dm3 de la solució amortidora de l’exemple anterior si:
a) hi afegim 0,010 mol de HNO3,
b) hi afegim 0,010 mol de NaOH.
a) En afegir 0,010 mol de HNO3 a 1,0 dm3 de la solució anterior, la concentració d’ions H3O+ augmen-
ta considerablement i és molt superior a la concentració d’equilibri. Segons el principi de Le
Chatelier el sistema:
CH3COOH(aq) + H2O(l) CH3COO–(aq) + H3O+(aq)
ha d’evolucionar fins a aconseguir un nou estat d’equilibri, i ho fa desplaçant-se cap a
l’esquerra.
Com que l’àcid acètic és un àcid feble i les concentracions d’àcid acètic i ió acetat són relativament
grans, la concentració d’ions H3O+, en arribar de nou a l’equilibri, ha de ser molt petita. Per tant,
és correcte acceptar que pràcticament tota la quantitat d’àcid afegit, 0,010 mol, reacciona amb
0,010 mol d’ions acetat per donar 0,010 mol d’àcid acètic. Aleshores tindríem:
Inicial 0,50 0,50 0,010

Equilibri 0,50 + 0,010 0,50 – 0,010 x
Substituint aquests valors en l’expressió de la constant d’acidesa de l’àcid acètic:

[H3O+] = 1,87 × 10–5 mol dm–3
pH = – log (1,87 × 10–5) = 4,73
Com hem vist en el problema anterior, el pH inicial d’aquesta solució amor tidora era
pH = 4,74; per tant, en aquest cas, la variació de pH és de 0,01 unitats.
Obser va que, en afegir 0,010 mol de HNO3 a 1,0 dm3 d’aigua pura, el seu pH passaria de
pH = 7 a pH = 2, una variació de pH de cinc unitats. En canvi, la mateixa quantitat afegida a una
solució amor tidora manté el pH pràcticament constant.
b) Si a 1 dm3 de la solució de l’exemple anterior li afegim 0,010 mol de NaOH, aquests reaccionaran
en primer lloc amb l’àcid acètic:
CH3COOH(aq) + NaOH(aq) CH3COONa(aq) + H2O(l)
Aleshores, en el sistema:
CH3COOH(aq) + H2O(l) CH3COO–(aq) + H3O+(aq) (1)
178
U06-Q2B (4M).indd 178 12/1/09 15:41:14

la concentració d’àcid acètic disminueix i la concentració d’ió acetat augmenta:

[CH3COOH] = (0,50 – 0,010) mol dm–3 = 0,49 mol dm–3
[CH3COO–] = (0,50 + 0,010) mol dm–3 = 0,51 mol dm–3
Com que aquestes concentracions no estan en equilibri, el sistema (1) evolucionarà fins a assolir
un nou equilibri. Tindrem:
Inicial 0,49 0,51 –

Equilibri 0,49 – x 0,50 + x x
Substituint aquests valors en l’expressió de la constant d’acidesa de l’àcid acètic:

[H3O+] = 1,73 × 10–5 mol dm–3
pH = –log 1,73 × 10–5 = 4,76
En aquest cas, la variació del pH és de 0,02 unitats.
Observa que, en afegir 0,010 mol de NaOH a 1,0 dm3 d’aigua pura, el seu pH passaria de pH = 7 a
pH = 12, una variació de cinc unitats de pH. En aquest cas tornem a comprovar el gran poder regulador
de la solució amortidora d’acètic-acetat, en la qual la variació de pH només ha estat de 0,02 unitats.
També es poden resoldre aquests problemes aplicant l’equació de

Henderson-Hasselbach, que consisteix, únicament, a prendre logaritmes
en l’expressió de la constant d’equilibri, Ka.
Suposem que volem preparar una solució amortidora d’un àcid feble HA:
La seva constant d’acidesa és:
Aïllant la [H3O+]:
prenent logaritmes i canviant de signe:
Fixem-nos que si la concentració de l’àcid feble i de la seva base conjugada

són iguals, és a dir [HA] = [A–], log 1 = 0 i el pH = pKa.
[base]
Mesclant parelles distintes d’àcid-base conjugada i ajustant la relació ,
[àcid]
es pot obtenir una solució reguladora de gairebé qualsevol pH desitjat,
encara que, per a cada solució reguladora, la seva capacitat amortidora és
màxima quan pH = pKa.
179
U06-Q2B (4M).indd 179 12/1/09 15:41:15

10 | Indicadors àcid-base
La mesura del pH d’una solució és una operació que es fa freqüentment en
el laboratori, ja que com hem anat dient, l’acidesa la basicitat d’una solució
té un paper impor tant en els processos químics i bioquímics. Per determi-
nar el pH d’una solució, s’utilitzen aparells de mesura anomenats
pH- metres o també substàncies anomenades indicadors.
Els indicadors àcid-base són àcids o bases febles, generalment orgànics,
que tenen la par ticularitat que la forma molecular i la seva forma ionitzada
tenen colors diferents. En conseqüència, el color d’una solució que conté
dissolt un indicador depèn del pH de la solució.
6. Colors d’alguns indicadors a diferents valors de pH. De dalt a baix i d’esquerra a dreta,
blau de bromocresol, fenolftaleïna, verd de bromocresol i vermell de metil.
Representant la forma àcida d’un indicador per HIn i la seva forma ionitzada
per In–, podem considerar l’equilibri:
HIn(aq) + H2O(l) In–(aq) + H3O+(aq) (1)
color A color B
Quan s’afegeix una quantitat petita d’un indicador a una solució àcida, l’equi-
libri (1) es desplaça cap a l’esquerra (efecte de l’ió comú), [HIn] >> [In–], i hi
predomina el color A.
Quan s’afegeix l’indicador a una solució bàsica, els ions OH– reaccionaran
amb els ions H3O+, l’equilibri (1) es desplaçarà cap a la dreta, [In–] >> [HIn],
i hi predominarà el color B.
En realitat, per poder percebre un color, A, en presència d’un altre, B, la
concentració del primer ha de ser entorn de 10 vegades més gran que la del
segon.
Per tant, suposant que:
[In–] ≥ 10 [HIn], dominarà el color B
[HIn] ≥10 [In–], dominarà el color A
La constant d’equilibri corresponent a l’indicador, HIn, és:
In
HIn
180
U06-Q2B (4M).indd 180 12/1/09 15:41:15

In HIn
(2)
HIn
Prenent logaritmes en l’expressió (2):

In
HIn HIn
HIn
In
HIn
HIn
In
Per a una relació; = 10; log 10 = 1 i:
HIn
pH = pKHIn + 1
Quan el pH de la solució sigui igual o més gran que pK HIn + 1, dominarà el
color B.
In
Per a una relació; = 0,1; log 0,1 = –1, i:
HIn
pH = pKHIn – 1
Quan el pH de la solució és igual o menor que pKHIn – 1, dominarà el color A.
Per tant, entre el pH en què l’indicador té color de la forma àcida (color A) i
el pH en què l’indicador té el color de la forma bàsica (color B), hi ha un
inter val aproximat de dues unitats de pH. Aquest inter val és anomenat
interval de viratge de l’indicador, i la solució presenta un color intermedi
entre A i B.
Taula 5. Indicadors més comuns

Indicador Color forma Color forma Interval de viratge
àcida bàsica de l’indicador
Vermell congo blau vermell 3,0–5,0
Blau de bromofenol groc blau violat 3,0–4,6
Ataronjat de metil vermell groc 3,2–4,4
Verd bromocresol groc blau 3,8–5,4
Vermell de metil vermell groc 4,8–6,0
Blau de bromotimol groc blau 6,0–7,6
Vermell fenol groc vermell 6,6–8,0
Vermell cresol groc vermell 7,0–8,8
Blau de timol groc blau 8,0–9,6
Fenolftaleïna incolor rosa violat 8,2–10,0
Groc d’alitzarina groc vermell 10,1–12,0
Per exemple, el blau de bromotimol és un indicador que té el color groc quan

el seu pH ≤ 6,0 i blau quan el seu pH ≥ 7,6. Entre aquests dos valors de pH,
és a dir, quan el pH està comprès entre 6,0 i 7,6, el seu color és verd.
181
U06-Q2B (4M).indd 181 12/1/09 15:41:15

Mesclant diversos indicadors acolorits és possible obtenir un indicador

universal de pH. Aquests indicadors fan un canvi de color continu, a mesura
que varia el pH.
Sovint, és més còmode fer servir paper indicador de pH. S’obté impregnant
una tira de paper absorbent amb un indicador universal. Per determinar el
pH d’una solució, es toca el paper indicador amb una vareta, submergida
prèviament en aquesta solució. Per no contaminar-la, no s’ha d’introduir
mai el paper en la solució. Posteriorment, es compara el color que pren el
paper amb el color més proper d’una escala de colors i pH preestabler ta.
7. El paper indicador es pot comprar a les

botigues de productes químics en forma de
llibrets o enrotllat. En tocar el paper
indicador amb una vareta submergida
prèviament en una solució àcida, aquest
es tenyeix de color vermell. Si la solució és
bàsica, es tenyeix de color blau. La
intensitat dels colors vermell i blau depèn,
en ambdós casos, de les concentracions
de les solucions.
Indicadors naturals
E x peri è n cia
A més dels indicadors que es compren a les botigues de

productes químics, és molt senzill obtenir indicadors
naturals amb productes que podem tenir a casa.
N’explicarem alguns.
El te és un indicador natural, el seu color és terrós en medi
bàsic i groc en medi àcid. Pots comprovar-ho afegint-hi
unes gotes d’àcid: el color del te es fa més clar, cosa que
indica que ha reconegut la presència de l’àcid. Si no dispo-
ses de cap àcid pots provar amb suc de llimona.
Les roses de color vermell tenen un colorant que es pot
fer ser vir d’indicador. Per obtenir-lo cal deixar una rosa
vermella en una dissolució de metanol. El metanol extreu el colorant que es
pot fer ser vir d’indicador. Aquest indicador dóna diferents tons de vermell a
rosat segons quin sigui el pH del medi.
El suc de col lombarda també és un indicador natural. Per obtenir-lo cal fer
bullir unes fulles de col fins que hi hagi molt poca quantitat d’aigua. El suc de
col lombarda dóna un color vermellós a les solucions àcides i un color groc-
verdós a les solucions bàsiques.
Bullint fulles de carxofa obtindrem un altre indicador àcid-base. Les hem de
bullir com en el cas anterior fins a tenir molt poca aigua. El suc de carxofa és
incolor en medi àcid i groc en medi bàsic.
182
U06-Q2B (4M).indd 182 12/1/09 15:41:16

E Xempl E s
12. El blau de bromotimol és un indicador àcid-base. Quan en la solució hi ha un 90,9 % o més de la forma
molecular no ionitzada, la solució és clarament de color groc; en canvi, és suficient un 80,0 % de la
forma ionitzada perquè la solució sigui clarament de color blau. Determina l’interval de pH per al
viratge de l’indicador.
Dada: la constant d’acidesa del blau de bromotimol és a 25 °C, KHIn = 1,0 × 10–7.
El blau de bromotimol és un àcid feble. Representarem per HIn la seva forma molecular, de color groc,
i per In– la seva forma iònica, de color blau. En dissoldre el blau de bromotimol en aigua, té lloc
l’equilibri:
HIn(aq) + H2O(l) In–(aq) + H3O+(aq) (1)
color groc color blau
En l’equilibri (1) es compleix:

In
HIn
HIn
HIn
HIn
In
Quan en la solució hi ha un 90,9 % de HIn i, per tant, un 9,1 % de In–, predomina el color groc i la [H3O+]
en la solució és:

pH = – log 9,99 × 10–7 = 6,0
Quan en la solució hi ha un 80,0 % de In– i un 20,0 % de HIn, predomina el color blau i la [H3O+] en la
solució és:

pH = – log 2,5 × 10–8 = 7,6
Per tant, quan el pH ≤ 6,0, la solució és de color groc i, quan el pH ≥ 7,6 la solució és de color blau. Diem
que l’indicador blau de bromotimol vira, o canvia de color, en l’interval de pH 6,0–7,6.
Entre pH = 6,0 i pH = 7,6, el color de la solució serà la mescla dels colors groc i blau, i la solució tindrà
color verd.
HIn
Fixa’t que, estrictament, el quocient s’hauria de calcular dividint la concentració
In
(en mol dm–3) de HIn per la concentració (en mol dm–3) de In–:
HIn HIn HIn HIn HIn
In In In In In
però les masses molars de HIn i In– són pràcticament iguals, ja que es tracta de compostos orgànics
d’elevada massa molecular, i es poden simplificar per quedar així:
HIn HIn
In In
183
U06-Q2B (4M).indd 183 12/1/09 15:41:16

Indicadors més usuals

DOCUMENT
Ja hem indicat anteriorment que els indicadors són generalment substàncies orgàniques d’elevada massa
molecular. Entre els més utilitzats tenim l’ataronjat de metil, el vermell congo i la fenolftaleïna.
L’ataronjat de metil és un colorant derivat de l’anilina, C6H5–NH2, encara que s’utilitza més com a indica-
dor àcid-base que com a colorant. Els colorants derivats de l’anilina reben el nom de colorants azoics.
L’ataronjat de metil té l’estructura següent:
CH3
N— — N= N— —SO3H
CH3
Les parts de la molècula emmarcades en línies puntejades són les derivades de l’anilina. La forma àcida
de l’indicador és de color vermell, i la forma bàsica, de color groc. Com que té un inter val de viratge entre
3,2 i 4,4 és un indicador adient per fer valoracions en què el punt d’equivalència es trobi en zona àcida.
La forma àcida de l’indicador vermell congo és de color blau i la forma bàsica de color vermell. La forma
neutra, de color vermell, té la fórmula següent:
NH2 NH2
N= N— —N= N
SO3Na SO3Na
El vermell congo també és un colorant azoic i, per tant, derivat de l’anilina. El grup –SO3Na s’anomena grup
sulfònic, i és el grup responsable de la seva solubilitat en l’aigua. La forma blava del colorant té els dos
grups amino, –NH2, protonats i és un catió divalent.
La fenolftaleïna és un dels indicadors més habituals. És incolor en medi àcid i rosa violat en medi bàsic.
Normalment s’utilitza pel seu punt de transició incolor rosa a pH entre 8,0 i 9,6. Com que la fenolftaleïna
vira a un pH tan alt, és l’indicador adient per a valoracions que tenen el punt d’equivalència en zona bàsica.
OH O–
2OH–
O C OH C O + 2 H2O
2H+
–O C
O 2
incolor rosa
184
U06-Q2B (4M).indd 184 12/1/09 15:41:16

11 | Reaccions de neutralització
La reacció més impor tant entre els àcids i les bases i una de les més
impor tants en química, és la de neutralització. Com ja hem indicat ante-
riorment, consisteix en la combinació d’un ió H3O+(aq) i un ió OH–(aq), per
donar aigua:
H3O+(aq) + OH–(aq) 2 H2O(l)
La reacció és molt ràpida i està pràcticament desplaçada cap a la dreta. En
la reacció de neutralització es forma, a més, una sal gràcies a l’anió de
l’àcid i al catió de la base. Com que gairebé totes les sals estan totalment
dissociades en ions, es fa innecessari escriure-les en l’equació química de
neutralització, encara que les podem escriure en segona línia. Un exemple
de neutralització d’un àcid for t amb una base for ta seria la reacció entre
l’àcid nítric i l’hidròxid de sodi:
HNO3(aq) + NaOH(aq) NaNO3(aq) + H2O(l)
que, escrita en forma iònica:
H3O+(aq) + NO–3(aq) + Na+(aq) + OH–(aq) 2 H2O(l) + NO–3(aq) + Na+(aq)
Com que les espècies químiques NO–3(aq) + Na+(aq) no intervenen d’una mane-
ra directa en el procés de neutralització, podem escriure:
(NO–3(aq) , Na+(aq))
Aquests ions que no inter venen directament en una reacció química s’ano-
menen contraions o ions espectadors.
Per tant, en mesclar un àcid i una base obtindrem una sal i aigua. El pH de
la solució resultant no sempre serà neutre (pH = 7 a 25 °C). Vegem-ne
alguns casos:
a) Si reaccionen un àcid for t i una base for ta en quantitats estequiomètri-
ques, per exemple HNO3 i NaOH, la sal resultant serà sal d’àcid for t i
base for ta, NaNO3. El NaNO3 no reacciona amb l’aigua i el pH serà 7 a
25 °C.
b) Si reaccionen un àcid feble i una base forta en quantitats estequiomètri-
ques, per exemple CH3COOH i NaOH, la sal resultant serà d’àcid feble i
base for ta, CH3COONa, reaccionarà amb l’aigua i, a 25 °C, el seu pH
serà més gran que 7.
c) Si reaccionen un àcid fort amb una base feble en quantitats estequiomè-
triques, per exemple HCl i NH3, la sal resultant serà d’àcid for t i base
feble, NH4Cl, reaccionarà amb l’aigua i, a 25 °C, el seu pH serà més petit
que 7.
d) Si els àcids i les bases no es mesclen en quantitats estequiomètriques,
el pH depèn, segons els casos, del reactiu que queda en excés o bé de
la mescla de producte/reactiu en excés.
185
U06-Q2B (4M).indd 185 12/1/09 15:41:16

E Xempl E s
13. Es disposa d’una solució que conté 0,40 g de NaOH dissolts. Calcula:
a) El volum d’una solució 0,25 mol dm–3 d’àcid nítric, HNO3, necessari per a la seva neutralització.
Expressa el resultat en cm3.
b) El pH, a 25 °C, de la solució neutralitzada.
a) Segons l’estequiometria de la reacció:

(NO–3(aq) , Na+(aq))
cada mol de HNO3 reacciona amb un mol de NaOH. El volum de solució d’àcid nítric necessari per
neutralitzar la solució de NaOH és:
b) La solució final conté ions NO–3(aq), Na+(aq), H2O(l) i ions H3O+(aq) i OH–(aq), que provenen de l’autoionitza-
ció de l’aigua. Com que els ions NO3– i els ions Na+ no reaccionen amb l’aigua i la [H3O+] = [OH–] =
10–7 mol dm–3, el pH de la solució és 7.
14. Es mesclen 500 cm3 d’una solució 0,05 mol dm–3 de HCl (solució 1) amb 500 cm3 d’una solució
0,01 mol dm–3 de NaOH (solució 2). Calcula el pH de la solució resultant. Suposa volums additius.
La reacció que té lloc entre el HCl i el NaOH és:
HCl(aq) + NaOH(aq) NaCl(aq) + H2O(l)
Que, en forma iònica, podem escriure:
H3O+(aq) + OH–(aq) 2 H2O(l) (1)
(Cl–(aq), Na+(aq) )
Per resoldre el problema calcularem primer quin dels dos reactius és el reactiu limitant.

Segons (1), cada ió H3O+ reacciona amb un ió OH–. Com que es disposa de 0,025 mol de H3O+ i de 0,005 mol
de OH–, aquest últim és el reactiu limitant. En mesclar totes dues solucions, l’ió hidròxid reaccionarà
totalment i deixarà un excés d’ions oxoni sense reaccionar:
n (H3O+)excés = (0,025 – 0,005) mol
La [H3O+] en la solució final és:

[H3O+] = 0,02 mol H3O+ dm–3
pH = – log 0,02 = 1,7
186
U06-Q2B (4M).indd 186 12/1/09 15:41:17

15. a) Calcula el volum d’una solució 0,045 mol dm–3 de NaOH, que neutralitzen exactament 50,0 cm3
d’una solució 0,03 mol dm–3 d’àcid metanoic.
b) La solució resultant de l’operació anterior serà àcida, bàsica o neutra? Raona la resposta.
Suposa volums additius.
a) L’equació química corresponent a la neutralització de l’àcid metanoic amb hidròxid de sodi és:
HCOOH(aq) + NaOH(aq) HCOONa(aq) + H2O(l)
Sigui V el volum de solució de NaOH necessari per neutralitzar la solució d’àcid:

V = 33 cm3 de solució de NaOH
b) En el punt d’equivalència, la solució conté ions HCOO–, ions Na+ i aigua. Els ions HCOO– reaccio-
nen amb l’aigua:
HCOO–(aq) + H2O(l) HCOOH(aq) + OH–(aq)
La presència dels ions OH– que provenen d’aquesta reacció fa que la solució resultant tingui
caràcter bàsic.
12 | Volumetries àcid-base.
Corbes de valoració
Un dels mètodes més emprats en l’anàlisi quantitativa és l’anàlisi volumè-
trica. Els mètodes volumètrics estan basats en la mesura del volum d’una
solució de reactiu, de concentració coneguda exactament, que reacciona
amb un volum conegut de la solució de la substància que es vol analitzar.
En anàlisi volumètrica, destaquen per la seva impor tància les valoracions
àcid-base.
Els mètodes de valoració s’utilitzen molt sovint perquè, generalment, són
ràpids, còmodes, exactes i es poden automatitzar fàcilment.
S’entén per valorar determinar la quantitat d’àcid o de base present en una
solució, a partir d’una solució de base o d’àcid, de concentració coneguda.
El punt d’equivalència s’aconsegueix quan s’hi han afegit tants mols de
H3O+ com mols de OH– es tenien, o viceversa.
El pH en el punt d’equivalència no és necessàriament neutre, tan sols ho
serà quan es valora un àcid for t amb una base for ta. Si l’àcid o la base
són febles, el pH del punt d’equivalència, a 25 °C, no serà 7.
Com que la majoria de les solucions són transparents, per saber que hem
arribat al final de l’anàlisi, és indispensable utilitzar un pH-metre o un indi-
cador; en aquest darrer cas, l’indicador s’ha d’afegir sempre en petites
quantitats.
187
U06-Q2B (4M).indd 187 12/1/09 15:41:17

L’indicador
pH adient per cada cas depèn de la variació del pH en el punt
d’equivalència.
12 S’ha d’escollir un indicador que tingui el seu inter val de
viratge
11 entorn d’aquest punt. Quan l’indicador canvia de color, s’ha arribat
10 final de la valoració.
al punt
9
8 molt impor tant per escollir amb precisió cada indicador és la corba
Un ajut
7
base for ta àcid for ta
de valoració.
6
La corba de valoració és la representació gràfica de la variació
del 5pH de la solució que es vol valorar respecte al volum d’àcid o base afe-
git. 4Vegem-ne uns exemples:
3
2
1
| Valoració d’un àcid fort amb una base forta
0 10 20 30 40 50 60
Ara construirem la corba de la valoració d’una solució de HCl de concen-
tració 0,050 mol dm–3, amb una solució de NaOH de la mateixa concentra-
pH ció.
pH
Suposem que tenim inicialment 50,0 cm3 de la solució àcida. El pH
pH inicial serà:
12 12
12
11 11 pH = –log [H3O+] = –log 0,050 = 1,3
11
10 10
10
9 Com9 que el HCl és un àcid for t i està totalment ionitzat en solució aquosa,
89 8
78 la concentració
7
d’ions oxoni serà igual a la concentració inicial d’àcid.
67 6
56
Ara anirem afegint volums coneguts de la solució de base. En afegir hi 10,0
5
45 cm34de la solució de base, el volum total de la solució serà 60,0 cm3 i la
34 quantitat
3 de HCl haurà disminuït en reaccionar amb la base afegida. La
23 2
12 nova concentració d’ions oxoni serà:
1
1
0 10 20 30 40 50 60 0 10 20 30 40 50 60
0 10 20 330 40 50 60
volum (cm ) de solució
a de NaOH 0,1 M afegit
pH
pH
12
12
11
11
10
10
9 inter val de viratge
89 de la fenolftaleïna
c3u7 (II) fig 12 a/b
78
67
inter val de viratge
del blau de bromotimol
56
45
34
inter val de viratge
de l’ataronjat de metil
23
12
1 pH = – log 3,3 × 10–2 = 1,48
0 10 20 30 40 50 60
0 10 20 30 40 50 60 De la mateixa manera podem calcular el pH després d’afegir-hi 20, 30, 40,
volum (cm3) de solució 45 i 49 cm3 de la solució de base.
b de NaOH 0,1 M afegit
En afegir 50,0 cm3 de la solució de base, tot l’àcid s’ha neutralitzat; a la solució
8. a) Corba de valoració de 50,0 cm3 d’una només hi ha ions Na+, Cl– i els ions H3O+ i OH– que provenen de l’autoionització
solució de HCl 0,1 mol dm–3 amb solució
de l’aigua. Per tant, si hem fet la valoració a 25 °C, el pH serà 7.
de NaOH 0,1 mol dm–3.
b) Indicadors adequats per a una valoració Si continuem afegint-hi solució bàsica, el pH s’ha de calcular a par tir de la
àcid fort-base forta o a l’inrevés.
c3u7 (II) fig 12 a/b concentració d’hidròxid de sodi afegit en excés. Per exemple, en afegir-hi
c3u7 (II) fig 12 a/b 10,0 cm3 més de solució de base tindrem:
188
U06-Q2B (4M).indd 188 12/1/09 15:41:18

pOH = –log 4,54 × 10–3 = 2,34

pH = 14,0 – 2,34 = 11,6
Fent aquests mateixos càlculs per diferents volums afegits, podem cons-
truir la taula següent:
Taula 6
Valoració d’un àcid fort, HCl, amb una base forta, NaOH
Volum (cm3) Volum (cm3) Mols de [HCl] pH
de solució de solució HCl sense
de NaOH àcida sense neutralitzar
afegit neutralitzar
0 50,0 2,5 × 10–3 0,05 1,30
10,0 40,0 2,0 × 10–3 3,3 × 10–2 1,48
20,0 30,0 1,5 × 10–3 2,1 × 10–2 1,67
30,0 20,0 1,0 × 10 –3
1,25 × 10 –2
1,90
40,0 10,0 5,0 × 10 –4
5,5 × 10 –3
2,25
45,0 5,0 2,5 × 10 –4
2,6 × 10 –3
2,58
49,0 1,0 5,0 × 10 –5
5,1 × 10 –4
3,20
49,9 0,1 5,0 × 10 –6
5,0 × 10 –5
4,30
50,0 0 – – 7,0
Volum (cm3) Mols de [NaOH]
de sol. de NaOH
NaOH sense sense
neutralitzar neutralitzar
50,1 0,1 5,0 × 10–6 5,0 × 10–5 9,70
51,0 1,0 5,0 × 10 –5
4,9 × 10 –4 10,0
55,0 5,0 2,5 × 10 –4
2,4 × 10 –3 11,4
60,0 10,0 5,0 × 10 –4
4,5 × 10 –3 11,7
Com es pot veure, el pH varia poc al començament de la valoració. El pH

àcid inicial es manté en la zona àcida pràcticament fins al punt d’equiva-
lència. En acostar-nos a aquest punt, la situació és molt diferent: entorn
del punt d’equivalència hi ha un gran canvi del pH. En efecte, el pH té un
valor de 4,30 quan hi hem afegit 49,9 cm3 de solució bàsica; és exacta-
ment 7,0 quan hi hem afegit 50,0 cm3 de solució (en aquest punt els mols
de base afegits són exactament iguals als mols d’àcid i la solució és neu-
tra), i agafa el valor de pH = 9,70 quan hem afegit 50,1 cm3 de la solució
bàsica. És a dir, un canvi de 5,4 unitats de pH en afegir-hi només 0,2 cm3
de la solució valorant. Quan el salt de pH és tan gran podem utilitzar una
gran varietat d’indicadors; en aquest cas qualsevol que
tingui un pKa entre 4 i 10.
El blau de bromotimol, el vermell de metil o la fenolftaleïna seran indicadors
adequats per detectar el punt final d’aquesta valoració. D’entre aquests
indicadors és molt utilitzada la fenolftaleïna perquè el seu canvi de color és
nítid i fàcil de veure.
189
U06-Q2B (4M).indd 189 12/1/09 15:41:18

| Valoració d’un àcid feble, CH3COOH, amb una base

forta, NaOH
En aquest cas, per construir la corba de valoració hem de calcular el valor
del pH quan anem afegint gradualment una solució d’hidròxid de sodi a un
volum prefixat de solució d’àcid acètic, coneixent les concentracions
d’ambdues solucions.
El pH inicial correspon a un àcid feble. A mesura que hi anem afegint NaOH, es
forma acetat de sodi, que, juntament amb l’àcid encara sense valorar, formen
una solució reguladora o amortidora. Les solucions amortidores són resistents
al canvi de pH; per tant la corba de valoració tindrà un pendent suau.
En acabar la neutralització, el pH de la solució resultant no serà igual a 7.
En aquest cas, el producte de la reacció és l’acetat de sodi, CH3COONa.
L’ió acetat reacciona amb l’aigua i dóna un pH > 7:
CH3COO–(aq) + H2O(l) CH3COOH(aq) + OH–(aq)
A par tir d’aquest punt, en afegir-hi més NaOH, hi haurà un excés de base
for ta i el pH de la solució serà bàsic. La concentració d’ions OH– apor tada
per l’ió acetat es pot negligir davant dels mols de OH– apor tats pel NaOH.
El canvi de pH en el punt d’equivalència és menor que en la valoració ante-
rior, i hem de tenir més cura en escollir l’indicador. Com podem obser var
(Fig. 9), la fenolftaleïna serà un bon indicador, però l’ataronjat de metil no.
Un punt impor tant de la valoració és el punt de semineutralització.
En aquest moment, s’ha de valorar la meitat de l’àcid inicialment
present; les concentracions d’àcid i de base conjugada són iguals
[CH3COOH] = [CH3COO–] i el pH = pKa (vegeu l’equació de Henderson-
Hasselbach). Aquesta característica pot ser aprofitada per al càlcul de
constants d’acidesa d’àcids febles.
La corba de valoració d’una base feble amb un àcid fort tindria característi-
ques similars. El pH en el punt d’equivalència serà menor que 7. L’indicador
adequat per a aquesta valoració pot ser l’ataronjat de metil.
pH pH inter val de viratge de la pH pHviratge de

inter val de
14 14 fenolftaleïna 14 l’ataronjat
14 de metil
E E
7 7 7 7
E E
0 0 volum de base afegida 0 0 d’àcid afegit

volum
E = punt d’equivalència E = punt d’equivalència
9. Corba de valoració d’un àcid feble amb 10. Corba de valoració d’una base feble
una base forta. amb un àcid fort.
c3u7 (II) fig 13/14

c3u7 (II) fig 13/14
190
U06-Q2B (4M).indd 190 12/1/09 15:41:19

Determinació de la concentració d’una dissolució d’una base forta, NaOH, a partir d’una
INVESTIGACIÓ
dissolució d’àcid fort, HCl, de concentració coneguda

Aquesta operació analítica s’anomena valoració i té com a objectiu determinar el contingut en base o àcid
d’una determinada mostra de matèria mitjançant el material volumètric i els reactius adients.
Consisteix a mesurar el volum, amb una bureta,
d’àcid o base de concentració coneguda (reactiu valo-
rant), capaç de reaccionar amb un volum prèviament
mesurat de la solució problema. Es va afegint el reac-
tiu valorant al reactiu problema col·locat en un matràs
erlenmeyer, fins a aconseguir el viratge de l’indicador
prèviament afegit al matràs, moment en què es llegeix
el volum gastat a la bureta.
En aquest cas, volem conèixer la concentració d’una
solució de NaOH, partint d’una solució de HCl de con-
centració coneguda. Com que es tracta de la reacció
d’un àcid for t amb una base for ta podem utilitzar dis-
tints indicadors. El més utilitzat és la fenolftaleïna. Material que s’utilitza per a una valoració: proveta, vas
de precipitats, pipeta, bureta i matràs erlenmeyer.
Material i productes
Necessitarem un matràs erlenmeyer de 250 cm3,
pipeta de 25 cm3, bureta de 50 cm3, supor t i pinces
de bureta, solució de HCl 0,1 mol dm–3, solució de
NaOH de concentració desconeguda i fenolftaleïna.
Procediment
1. Omple la bureta amb solució de HCl 0,1 mol dm–3.
S’ha de tenir cura d’enrasar bé la bureta.
2. Mesura 25 cm3 de la solució de NaOH amb una
pipeta i col·loca-la en un matràs erlenmeyer.
3. Afegeix-hi unes gotes de fenolftaleïna.
4. Vés afegint a l’erlenmeyer la solució de HCl a poc
a poc, fins que es produeixi el viratge de l’indicador.
Has arribat al punt final de la valoració.
5. Llegeix el volum consumit. Has de repetir
l’experiment almenys tres vegades.
Valoració d’una solució de NaOH amb HCl 0,1 mol dm –3
6. Escriu l’equació de la reacció entre l’àcid i la utilitzant fenolftaleïna com a indicador.
base. Mentre hi hagi NaOH sense neutralitzar la solució és de
Filmada en el DVD
color rosa violeta.

7. Utilitzant aquesta equació, calcula la concentració Una gota en excés d’àcid descoloreix la fenolftaleïna. En
de la solució de base. aquest moment s’arriba al punt final.
191
U06-Q2B (4M).indd 191 12/1/09 15:41:20

Àcid nítric. Obtenció i propietats

Industrialment es fabrica pel mètode d’Ostwald.
L ’àcid nítric és un dels àcids inorgànics més importants.

Es troba entre els deu primers productes quant a
importància industrial.
Consisteix en l’oxidació catalítica de l’amoníac a monòxid
de nitrogen, i, posteriorment, a diòxid de nitrogen:
Pt,800 °C
4NH3(g) + 5 O2(g) 4 NO(g) + 6 H2O(g) ∆H = – 904 kJ
La major part de l’àcid nítric que s’utilitza té una con-
centració entre el 50 i el 70 %. L’acid nítric que s’utilitza 2 NO(g) + O2(g)
Pt,800 °C
2 NO2(g) ∆H = –114 kJ
més habitualment als laboratoris té una concentració
entorn del 60 %. Només un 20 % de l’àcid se sintetitza El platí que s’utilitza com a catalitzador ha de tenir un
concentrat entre un 98 i un 100 %. petit percentatge de rodi o bé de pal·ladi (entre un 5 i un
L’àcid nítric pur es pot obtenir escalfant una mescla 10 %). Una petita quantitat de platí es perd en el procés
de nitrat de sodi i àcid sulfúric concentrat: en forma de PtO2. Per reemplaçar el platí que es perd es
necessiten unes 52 tones anuals.
NaNO3(aq) + H2SO4(conc) NaHSO4(s) + HNO3(g) (1)
El diòxid de nitrogen format reacciona amb l’aigua i
La reacció és reversible a temperatura ordinària, però s’obté àcid nítric i monòxid de nitrogen, que es recicla,
en escalfar-la es desprèn àcid nítric gasós i torna a la cambra de reacció i s’oxida de nou a diòxid de
l’equilibri (1) es desplaça cap a la dreta. Els vapors es con- nitrogen:
densen i s’obté àcid nítric pur (100 % de HNO3). 3NO2(g) + H2O(l) 2HNO3(aq) + NO(g) ∆H = –73 kJ
Propietats
En estat pur, l’àcid nítric és incolor, però es descom- utilitzada normalment en el laboratori. Per aconseguir
pon per la llum solar i es torna groc per la presència de concentracions més altes s’ha d’eliminar l’aigua amb una
NO2. L’àcid groc és conegut amb el nom d’«àcid nítric substància deshidratant, per exemple amb àcid sulfúric
fumant». És una substància fortament corrosiva i les concentrat.
seves cremades són de guariment lent. L’àcid diluït taca En solució aquosa, l’àcid nítric és un àcid fort, total-
les mans de groc per la seva acció sobre les proteïnes. ment ionitzat:
Les propietats físiques més importants es troben a la HNO3(aq) + H2O(l) NO3(aq)
–
+ H3O+(aq)
taula.
També és un oxidant enèrgic, que es redueix normal-
Propietats físiques de l’àcid nítric ment a NO2, NO i, fins i tot, a NH4+.
És un bon dissolvent, capaç de dissoldre gairebé tots
Punt de congelació –42 °C els metalls, fins i tot alguns de nobles com la plata. Se
n’exceptuen l’or, el platí i el pal·ladi.
Punt d’ebullició 83 °C És important la reacció de l’àcid nítric amb el benzè.
El procés s’anomena nitració (obtenció d’un
Densitat 1,5027 g cm–3
nitroderivat):
Entalpia estàndard –174,2 kJ mol–1 C6H6(l) + HNO3(aq) C6H5– NO2(l) + H2O(l) (2)
de formació
Aquesta reacció es fa en presència d’àcid sulfúric con-
L’àcid nítric es mescla amb l’aigua en totes proporci- centrat que actua com a deshidratant en absorbir l’aigua
ons. Per destil·lació es pot concentrar l’àcid nítric fins al formada en la reacció, desplaçant l’equilibri (2) cap a la
68 % en massa. Aquesta és la solució concentrada dreta.
192
U06-Q2B (4M).indd 192 12/1/09 15:41:21


Per nitració del metilbenzè o toluè s’obté l’1,3,5-trini-
trotoluè, TNT, anomenat trilita, un important explosiu.
La nitració del benzè o d’un altre hidrocarbur aromà-
tic, seguida de la seva reducció posterior, és el mètode
més senzill per obtenir amines aromàtiques. Així l’anilina,
C6H5—NH2, es pot obtenir reduint el nitrobenzè amb
hidrogen, utilitzant un catalitzador (Ni, Pt, Pd o Zn).
En reaccionar l’àcid nítric concentrat amb
l’1,2,3-propanotriol (glicerol), s’obté trinitrat de glicerol,
conegut amb el nom de nitroglicerina. La reacció es duu
a terme en presència d’àcid sulfúric concentrat com a
deshidratant:
CH2OH H2C—ONO2
| |
CHOH + 3 HNO3 HC—ONO2 + 3H2O
| |
CH2OH H2C—ONO2
La nitroglicerina és un líquid oliós que explota fàcil-
ment per percussió i, per això, és difícil d’utilitzar.
Mesclada amb terra de diatomees s’obté la dinamita,
descoberta per Alfred Nobel (1833-1896).
Coure reaccionant amb àcid nítric.
Aplicacions de l’àcid nítric

L’àcid nítric s’empra en gran quantitat per a la fabrica- per a l’obtenció de diversos colorants de gran importàn-
ció d’adobs. Aproximadament, el 80 % de la producció cia, els anomenats colorants azoics. Un d’aquests és
de l’àcid nítric s’utilitza per fabricar nitrat d’amoni (impor-
tant fertilitzant, encara que també es pot fer servir l’ataronjat de metil utilitzat com a indicador àcid-base.
d’explosiu). L’àcid nítric s’utilitza també per al decapatge de
D’un 5 a un 10 % de la producció d’àcid nítric s’uti- metalls, per a l’obtenció de nitrats solubles, com els de
litza per obtenir productes orgànics com nitroglicerina,
nitrocel·lulosa , trinitrotoluè i amines aromàtiques. Una sodi, potassi o calci, i també com a oxidant, com a àcid
d’aquestes amines, l’anilina, és el producte de partida fort i per a la fabricació de perfums i drogues.
193
U06-Q2B (4M).indd 193 12/1/09 15:41:24

Un dels àcids més importants: l’àcid sulfúric

L ’àcid sulfúric pur és un líquid oleaginós, incolor, misci-
ble en aigua en totes les proporcions. Algunes de les
seves propietats són les següents.
Propietats físiques de l’àcid sulfúric pur
Punt de congelació 10,36 °C
La reacció amb l’aigua és molt exotèrmica i pot arri- Punt d’ebullició 330 °C
bar a ser perillosa. Per aquesta raó, és molt important
abocar curosament i a poc a poc l’àcid sobre aigua en Densitat (25 °C) 1,841 g cm–3
abundància, agitant contínuament i mai al revés, perquè
Entalpia de formació –813,2 kJ mol–1
l’aigua absorbeixi la calor despresa.
Obtenció industrial
L’àcid sulfúric és un dels productes químics més utilit- mentar la velocitat d’aquesta reacció s’utilitzen catalitza-
zats i, per tant, es produeix en grans quantitats. S’ha arri- dors (Pt o V2O5).
bat a dir que la producció d’àcid sulfúric d’un país podria El triòxid de sofre format reacciona violentament amb
ser una mesura del seu grau de desenvolupament. l’aigua, per aquesta raó el SO3 format es fa bombollejar a
Actualment, l’obtenció industrial de l’àcid sulfúric través d’àcid sulfúric i es forma àcid disulfúric:
es fa pel mètode de contacte. Consisteix en l’oxidació
catalítica del diòxid de sofre i la seva conversió posterior SO3(g) + H2SO4(l) H2S2O7(l)
a àcid sulfúric. L’àcid disulfúric es dilueix en aigua i es prepara l’àcid
El diòxid de sofre, SO2, pot obtenir-se directament de sulfúric de la concentració desitjada:
la combustió del sofre en un corrent d’aire:
H2S2O7(l) + H2O(l) 2H2SO4(aq)
S(s) + O2(g) SO2(g)
Als Estats Units, aquest és el mètode més utilitzat. Els Aquest procés d’obtenció de l’àcid sulfúric té dos pro-
països que no disposen de sofre poden utilitzar minerals blemes ambientals. El primer és la contaminació provoca-
de sofre com la pirita, FeS2, i altres sulfurs com el ZnS, da pels possibles escapaments de SO2 a l’aire. El diòxid
PbS, etc. de sofre és un gas molt contaminant; quan s’acumula
El diòxid de sofre s’oxida posteriorment: en una massa d’aire fresc, humit i estancat, forma les
típiques boirines hivernals de les grans ciutats. Aquest
SO2(g) + 1/2 O2(g) SO3(g) ∆H < 0 fenomen es coneix amb el nom de smog. Els òxids de
D’acord amb el principi de Le Chatelier, la produc- sofre poden inhibir el creixement de les plantes i ser letals
ció de SO3 pot incrementar-se augmentant la pres- per a algunes.
sió i eliminant el triòxid de sofre a mesura que es El segon problema és el possible pas d’una fina
forma. Un augment de temperatura farà augmentar pluja del mateix àcid a l’atmosfera. Cal dir, però,
la velocitat de reacció; però, com que la reacció és que les legislacions de la majoria de països són molt
exotèrmica, desplaçarà l’equilibri cap a l’esquerra. Es estrictes i que les noves plantes de producció de
treballa a una temperatura entre 400-500 °C. Per aug- sulfúric han reduït en gran part aquests problemes.
Aplicacions de l’àcid sulfúric

Ja hem dit anteriorment que l’àcid sulfúric es pot con- s’utilitza bàsicament per produir fertilitzants, convertint el
siderar el producte industrial inorgànic més important del fosfat de calci insoluble en dihidrogenfosfat que es dissol
món. El seu ús varia d’un país a un altre. Als Estats Units molt millor:
194
U06-Q2B (4M).indd 194 12/1/09 15:41:25


Ca3(PO4)2(s) + 2H2SO4(aq) Ca(H2PO4)2(s) + 2CaSO4(s) El TiO2 és el pigment corresponent al color blanc.
Darrerament aquest pigment se sintetitza utilitzant clor en
O produint sulfat d’amoni:
comptes de l’àcid sulfúric. El cost dels dos processos depèn
2NH3(g) + H2SO4(aq) (NH4)2SO4(aq) de la matèria primera disponible.
A Europa, a més, una gran proporció de l’àcid s’utilitza En química orgànica s’utilitza l’àcid sulfúric com a
per a la manufactura d’altres productes com pigments, TiO2, agent sulfurant i deshidratant, per fabricar fibres sintèti-
per fabricar productes químics: àcids (HNO3, HCl, HF, H3PO4, ques i per a molts altres usos.
etc.), sulfats.
L’àcid sulfúric és un poderós agent deshidratant. No tan sols elimina l’aigua de les substàncies que la contenen, sinó que
elimina hidrogen i oxigen dels compostos, sobretot si estan en una proporció igual que en l’aigua. És el cas de la sacarosa.
L’àcid sulfúric pot carbonitzar-la: H SO 2 4
C11H22O11(s) 11 C(s) + 11 H2O(g) Procés experimental

La reacció és molt exotèrmica. filmat en el DVD.
Superàcids
U n superàcid pot definir-se com un àcid que és més fort
que l’àcid sulfúric de concentració 100 %. De fet, els
químics han sintetitzat superàcids que són de 107 a 1019
Un superàcid Brönsted-Lewis és una combinació
d’un àcid de Lewis i un àcid de Brönsted, ambdós
molt forts, com, per exemple, una solució al 10 % de
vegades més forts que l’àcid sulfúric. pentafluorur d’antimoni en àcid fluorosulfúric. Aquesta
Un àcid de Brönsted més fort que el sulfúric és l’àcid combinació pot reaccionar amb substàncies, com els
perclòric. Quan mesclem àcid perclòric amb àcid sulfúric hidrocarburs, que normalment no reaccionen amb els
pur, l’àcid sulfúric actua, realment, com una base: àcids normals.
HClO4(sulfúric) + H2SO4(l) H3SO+4(sulfúric) + ClO–4(sulfúric) Aquesta solució es anomenada «l’àcid màgic».

Aquesta família de superàcids es fa servir en la indústria
El subíndex (sulfúric) indica que l’àcid sulfúric actua del petroli per a la conversió dels hidrocarburs lineals
com a dissolvent. en hidrocarburs de cadena ramificada, necessaris per a
L’àcid de Brönsted més fort és l’àcid fluorosulfú- produir gasolina d’alt octanatge.
ric, HSO3F, que és unes 1 000 vegades més fort que
l’àcid sulfúric.
195
U06-Q2B (4M).indd 195 12/1/09 15:41:27

RESUM
Segons Arrhenius, un àcid és qualsevol substància que es dissol en aigua una sal d’àcid feble i base
neutra que en solució aquosa dóna ions H+, i una for ta, el pH és més gran que 7 a 25 °C.
base és tota substància que, en solució aquosa, Una solució reguladora o amortidora és aquella en
allibera ions OH−. la qual el pH es modifica molt poc quan es dilueix o
s’hi afegeixen quantitats moderades d’àcids o de
Concepte més ampli d’àcids i bases: teoria de bases, encara que siguin forts. Les solucions regu-
Brönsted i Lowry (1923). Un àcid és tota espècie ladores també s’anomenen solucions tampó. Una
química (molècula o ió) capaç de cedir protons a solució amortidora està formada per un àcid feble i
una altra espècie química, i una base és una espè- la base conjugada (CH3 – COOH i CH3 – COONa) o bé
cie química capaç de captar protons. per una base feble i l’àcid conjugat (NH3 i NH4Cl) en
concentracions relativament elevades.
Producte iònic de l’aigua:
Kw = [H3O+] [OH−] a 25°; Kw = 10−14 Els indicadors àcid-base són substàncies que ser-
veixen per determinar el pH aproximat d’una solu-
En solució àcida: [H3O ] > [OH ]
+ −
ció. Són àcids o bases febles, generalment orgà-
En solució bàsica: [OH−] > [H3O+] nics, que tenen la par ticularitat que la forma mole-
cular i la forma ionitzada tenen colors diferents:
El pH és el logaritme decimal del valor numèric cor- HIn(aq) + H2O(l) In−(aq) + H3O+(aq)
responent a la concentració dels ions oxoni, canviat color A color B
de signe: pH = −log [H3O+]. En solució àcida,

Entre el pH en el qual l’indicador té color de la
pH < 7; en solució neutra, pH = 7, en solució bàsi-
forma àcida (color A) i el pH en el qual l’indicador té
ca, pH > 7.
el color de la forma bàsica (color B) hi ha un interval
de dues unitats de pH aproximadament. És l’inter-
Constant d’acidesa:
val de viratge de l’indicador. En aquest inter val la
– +
[A ] [H3O ] solució presenta un color intermedi entre A i B.
Ka =
[HA]
Reacció de neutralització:
Com més gran sigui el valor de Ka més gran serà la H3O+(aq) + OH−(aq) 2 H2O(l)
força de l’àcid (HA) i més feble la base conjugada, A−.
Àcid + Base Sal + Aigua
En mesclar un àcid i una base en quantitats este-
Constant de basicitat: quiomètriques s’obté una sal i aigua. El pH de la
+ _ solució resultant no sempre serà neutre (pH = 7 a
[HB ] [OH ]
Kb = 25 °C).
[B]
Com més gran sigui la constant de basicitat més Volumetries àcid-base: s’entén per valorar, deter-
gran serà la força de la base, B, i més petita la de minar la quantitat d’àcid o de base present en una
l’àcid conjugat, HB+. solució a par tir d’una solució de base o d’àcid de
concentració coneguda. El punt d’equivalència
Solucions de sals en aigua: sempre que es dissol s’aconsegueix quan s’hi han afegit tants mols de
en aigua una sal obtinguda per reacció d’un àcid H3O+ com mols de OH− es tenien o viceversa. El pH
for t i una base for ta, el pH és 7 a 25 °C. Sempre en el punt d’equivalència no és necessàriament 7.
que es dissol en aigua una sal d’àcid for t i base Tan sols ho serà quan es valori un àcid fort amb una
feble, el pH és més petit que 7 a 25 °C. Sempre base for ta o al revés.
U06-Q2B (4M).indd 196 12/1/09 15:41:27

A C T I V I TAT S
Reaccions ácid-base. Concepte de pH 11 A 1,0 dm3 d’aigua destil·lada, a 25 °C, s’hi
afegeix una gota (1/20 cm3) d’àcid clorhídric
Sovint, en els problemes que segueixen, haurás de concentrat de densitat ρ = 1 175 g dm–3 i
consultar dades de les taules 2 i 4. 35,45 % en massa. Calcula el pH de la solu-
ció resultant.
1 Calcula, a 25 °C:
a) el pH d’una solució 0,05 mol dm–3 de HBr, i 12 El sodi reacciona violentament amb l’aigua i
b) el pH i el pOH d’una solució 0,02 mol dm–3 s’obté hidròxid de sodi i es desprèn
de KOH. dihidrogen.
A 25 °C, el pH d’una solució pot ser zero? S’afegeix 0,23 g de sodi sobre 100,0 g d’aigua i
2
s’obté una solució d’hidròxid de sodi, la den-
3 a) Indica, després de fer els càlculs necessitat de la qual és 1,003 g cm–3.
saris, si el pH de l’aigua pura o el d’una Calcula:
solució neutra a 60 °C és més gran o més a) la molalitat de la solució obtinguda;
petit que set o igual a set. b) el pOH d’aquesta solució.
b) L’autoionització de l’aigua és un procés
endotèrmic o exotèrmic? Raona la 13 A 25 °C, es dissolen 0,040 mol d’àcid meta-
resposta. noic, HCOOH, fins a obtenir 1,00 dm3 de
solució. La concentració d’ions oxoni en la
4 Calcula el pH de l’aigua pura a 10 °C i a 40 °C.
solució obtinguda és 2,57 × 10–3 mol dm–3.
5 Un volum de 100 cm3 d’una solució d’àcid Calcula, amb aquestes dades, la constant
nítric té pH = 1 a 25 °C. Si s’hi afegeix aigua d’acidesa, Ka, i el pKa de l’àcid metanoic a
fins que el volum de la solució sigui 25 °C.
200 cm3, quin serà el nou pH?
14 Donades les espècies químiques HS –,
6 Es dissolen en aigua 10,0 cm de clorur d’hi-
3 H2 PO4–, CH3COOH, HNO2 i HCl, la força d’aci-
drogen, HCl(g), mesurats a 298 K i desa de les quals augmenta en l’ordre escrit,
1,25 × 104 Pa, fins a obtenir 1,0 dm3 de escriu l’equació química corresponent a la
solució. Calcula el pH de la solució reacció de cadascuna de les espècies amb
resultant. l’aigua. Indica com variarà la força de les
seves bases conjugades.
7 A 25 °C, el pH d’una solució és 4,74. Calcula
la concentració d’ions oxoni i la concentració 15 Calcula, a 25 °C, el grau d’ionització de l’àcid
d’ions hidròxid d’aquesta solució. cloroetanoic en una solució 0,10 mol dm–3
d’aquest àcid.
8 A 25 °C, es dissolen en aigua 0,0536 g de
Ba(OH)2 fins a obtenir 0,125 dm3 de solució. 16 Calcula, a 25 °C, el grau d’ionització del
Calcula el pH de la solució obtinguda. CH3COOH:
a) en una solució 0,10 mol dm–3 d’aquest
9 Calcula el pH d’una solució obtinguda en
àcid;
mesclar, a 25 °C, 0,40 dm3 d’una solució
b) en una solució 0,010 mol dm–3 d’aquest
0,15 mol dm–3 de HCl amb 0,70 dm3 d’una
àcid;
solució 0,020 mol dm–3 de HClO4. Suposa
c) compara tots dos resultats i treu-ne
volums additius.
conclusions.
10 Una solució a l’1,0 % en massa de KOH, té
una densitat ρ = 1,008 g cm–3 a 25 °C. 17 A 25 °C, una solució 0,50 mol dm–3 d’amoní-
Calcula: ac té el mateix pH que una solució
a) el nombre d’ions K+ i ions OH– continguts 1,5 × 10–2 mol dm–3 d’hidròxid de bari.
en una gota de solució (volum de la gota, Calcula:
0,05 cm3); a) el pH de totes dues solucions,
b) el pOH de la solució. b) el grau d’ionització de l’amoníac.
197
U06-Q2B (4M).indd 197 12/1/09 15:41:28

18 Es prepara, a 25 °C, una solució dissolent 26 Ordena els àcids següents segons les seves
148 mg d’àcid propanoic fins a obtenir 100 cm3 fortaleses relatives: HBrO4, HIO4, HClO4.
de solució. Calcula: Raona la resposta.
a) el pH de la solució,
b) el grau d’ionització de l’àcid propanoic. Solucions amortidores, neutralització, volumetries
19 Calcula, a 25 °C, el pH d’una solució
0,010 mol dm–3 de HNO3 i 0,020 mol dm–3 de 27 Fes una predicció del caràcter àcid-base de
HCOOH. les dissolucions aquoses de les sals
següents: KCl, Na2CO3, AlBr3, HCOOK,
20 La metilamina en solució aquosa es compor- NH4NO3, KClO4 i Na2S.
ta com una base feble, de manera similar a
l’amoníac: 28Calcula, a 25 °C:
a) La constant de basicitat de l’ió metanoat
CH3NH2(aq) + H2O(l) CH3NH+3(aq) + OH (aq)
–
corresponent a l’equilibri:
Calcula quin volum d’una solució 0,10 mol dm–3 HCOO–(aq) + H2O(l) HCOOH(aq) + OH–(aq)
de metilamina, CH3NH2, conté, a 25 °C, la b) Les concentracions de H3O+, OH–, HCOOH
mateixa quantitat d’ions hidròxid que i HCOO– d’una solució 0,020 mol dm–3 de
1,0 dm3 d’una solució 0,10 mol dm–3 de KOH. metanoat de sodi.
c) El pH de la solució anterior.
21 Es tenen dues solucions de concentració
igual. Una conté hidròxid de sodi i l’altra 29 Calcula, a 25 °C, el pH d’una solució
amoníac. Indica, raonant–ho, quina de les 0,01 mol dm–3 de metanoat de potassi.
dues té un pH més gran. Calcula, a 25 °C, el pH de les solucions
30
22 A 25 °C, es dissolen 0,05 mols de piridina, següents:
C5H5N, fins a obtenir 1,0 dm3 de solució. La a) una solució 0,03 mol dm–3 de
piridina dissolta en aigua es compor ta com CH3CH2COONa,
una base feble: b) una solució 0,05 mol dm–3 de NH4NO3.
C5H5N(aq) + H2O(l) C5H5NH+(aq) + OH–(aq) 31 Calcula, a 25 °C, la massa de cianur de sodi

que s’ha de dissoldre en aigua, fins a obtenir
Calcula: un litre de solució, perquè tingui un pH igual
a) el pH i el pOH de la solució, a 11,15.
b) el grau d’ionització de la piridina.
Dada: constant de basicitat de la piridina, 32 Es dissolen en aigua 0,010 mol de NaA fins a
Kb = 1,8 × 10–9. obtenir 1 dm3 de solució. El pH de la solució
resultant és 11,95. Troba la Kb de l’anió A–.
23 En fer un exercici intens amb manca d’oxi-
gen, es produeix àcid làctic (àcid 2-hidroxi- 33 Es tenen separadament, a la mateixa tempe-
propanoic), que s’acumula als músculs i ratura, dues solucions. La primera conté
produeix dolors musculars. Calcula el pH del 0,01 mol dm–3 d’àcid metanoic i la segona
teixit muscular quan la concentració de l’àcid conté 0,1 mol dm–3 d’àcid metanoic i
làctic és 1,0 × 10–3 mol dm–3. 0,1 mol dm–3 de metanoat de sodi. Quina de
les dues solucions tindrà un pH més gran?
24 Dues solucions aquoses tenen el mateix pH. Raona la resposta.
La primera conté 1,00 mol per litre d’àcid
iòdic HIO3 (àcid feble) i la segona 0,34 mol 34 A temperatura igual, es tenen separadament
per litre de HNO3. Calcula el grau d’ionització dues solucions. La primera conté
i el pKa de l’àcid iòdic. 0,05 mol dm–3 d’amoníac i la segona
0,05 mol dm–3 d’amoníac i 0,05 mol dm–3 de
25 Per què l’àcid nitrós és un àcid més feble que clorur d’amoni. Indica, raonant-ho, quina de
l’àcid nítric? Raona la resposta. les dues solucions té un pH més gran.
198
U06-Q2B (4M).indd 198 12/1/09 15:41:28

35 Calcula, a 25 °C, el pH de: 42 A 25 °C, la Ka d’un indicador és 2,0 × 10–6. El

a) una solució 0,80 mol dm–3 de NH3, color de HIn és verd i el de In– és vermell.
b) una solució obtinguda en dissoldre Determina l’inter val de pH per al viratge
0,80 mol de NH3 i 0,90 mol de NH4Cl fins d’aquest indicador. Suposa que un color
a obtenir 1,0 dm3 de solució, domina sobre l’altre quan la seva concentra-
c) la solució obtinguda a (b), té cap propietat ció és 10 vegades més gran.
especial?
43 Una solució conté 0,59 g de NaOH i 3,36 g
36 a) A 1,0 dm d’aigua hi afegim 0,001 mol de
3 de KOH. Calcula el volum de solució
HCl. Troba el pH de la solució resultant. 0,10 mol dm–3 d’àcid sulfúric necessari per
b) A 1,0 dm3 de la solució indicada en el a la seva neutralització.
problema anterior (apar tat b), hi afegim
44 Es tenen separadament 1,0 dm3 de solució
0,001 mol de HCl. Troba el pH de la nova
de ClCH2COOH, 1,0 dm3 de solució de
solució. Cl2CHCOOH i 1,0 dm3 de solució de
c) Compara els dos resultats dels apar tats Cl3CCOOH. Les tres solucions tenen el
a) i b) i treu-ne conclusions. mateix pH. Indica, raonant-ho, sense fer càl-
37 Calcula, a 25 °C, el pH d’una solució obtingu- culs, quina de les tres solucions necessita
da en mesclar 0,50 dm3 d’una solució una quantitat més gran de NaOH per a la
0,50 mol dm–3 d’àcid acètic amb 0,70 dm3 seva neutralització.
d’una solució 0,50 mol dm–3 d’acetat de 45 Es mesclen 0,70 dm3 d’una solució
sodi. Suposa volums additius. 0,020 mol dm–3 d’àcid perclòric, HClO4 amb
38 Preparem, a 25 °C, una solució reguladora 0,50 dm3 d’una solució 0,040 mol dm–3 d’hi-
mesclant 0,08 mol de HCOOH amb 0,10 mol dròxid de bari, Ba(OH)2. Suposant volums
de HCOONa, fins a obtenir 1,0 dm3 de solu- additius, calcula el pH de la solució resultant.
ció. Troba: 46 Calcula, a 25 °C:
a) el pH inicial, a) el volum de solució 0,05 mol dm–3 de HCl
b) el pH després d’afegir-hi 10–3 mol de necessari per neutralitzar 0,80 dm3 d’una
HNO3, solució 0,025 mol dm–3 de NH3,
c) el pH després d’afegir-hi 10–3 mol de b) el pH de la solució resultant.
NaOH. Suposa volums additius.
39 Calcula el pH d’una solució obtinguda afegint 47 Calcula el volum d’àcid nítric del 2,0 % en
25,0 cm3 d’una solució d’hidròxid de sodi massa i densitat, ρ = 1,009 g cm–3, que es
0,10 mol dm–3 a 75 cm3 d’una solució d’àcid necessita per neutralitzar 50,0 cm3 d’una
acètic de la mateixa concentració. solució que conté 2,14 g d’hidròxid de bari.
De quin tipus és la solució resultant?
48 Es mesclen 10 cm3 de solució d’hidròxid de
40 Quan s’afegeixen unes gotes de fenolftaleï- potassi 0,2 mol dm–3 amb 13 cm3 d’àcid clorhí-
na a una solució d’amoníac 0,01 mol dm–3 dric 0,1 mol dm–3 i 10 cm3 de solució de clorur
apareix un color rosa violat pàl·lid, que desa- de potassi 0,3 mol dm–3. Suposant volums
pareix –i la solució queda incolora– en afegir additius, troba el pH de la solució resultant i la
uns cristalls de nitrat d’amoni. Justifica nova concentració d’ions potassi.
aquests fets.
49 Es tenen, inicialment, dues dissolucions
41 La constant d’ionització Ka d’un indicador diluïdes de concentració igual, una d’àcid
HIn és 1,0 × 10 –6. El color de la forma mole- perclòric i una altra d’hidròxid de potassi. A
cular és vermell i el de la forma ionitzada és 200 cm3 de la solució àcida, s’hi afegeixen
groc. Quin serà el color d’una dissolució de 300 cm3 de la solució bàsica. La solució
pH = 4,00 si hi afegim unes gotes d’aquest resultant té un pH = 12,3. Calcula la concen-
indicador? tració de les solucions inicials.
199
U06-Q2B (4M).indd 199 12/1/09 15:41:29

50 Un recipient conté una solució aquosa d’un Investiga

hidròxid, que pot ser NaOH, KOH o LiOH. La
solució ha estat preparada dissolent 10,0 g 52 Investiga sobre Svante August Arrhenius.
de l’hidròxid fins a obtenir 1,0 dm3 de solu-
ció. Un volum de 10,0 cm3 de la solució 53 Investiga el funcionament del pH-metre.
bàsica necessita per a la seva neutralització
25,0 cm3 de solució 0,10 mol dm–3 d’àcid
clorhídric. Identifica, amb aquestes dades,
quin dels tres hidròxids esmentats conté la
solució.
51 Es mesclen 2,0 dm3 d’una solució d’àcid especialitzats.
clorhídric amb un pH = 3,22 amb 1,0 dm3
d’una solució d’hidròxid de sodi de pH = 10,78.
Calcula el pH de la solució obtinguda.
Suposa volums additius.
200
U06-Q2B (4M).indd 200 12/1/09 15:41:29

7 | Reaccions de transferència
d’electrons
Moltes reaccions químiques es poden descriure en funció

d’una transferència d’electrons. Aquests tipus de reaccions
s’anomenen d’oxidació-reducció o simplement reaccions
redox.
L’obtenció de metalls a par tir dels seus compostos, la cor-
rosió metàl·lica, els processos que tenen lloc en una pila i
en una electròlisi, són exemples de reaccions redox, totes
de gran impor tància industrial i econòmica.
U07-Q2B (4M).indd 201 13/1/09 12:15:44

7 | Reaccions de transferència d’electrons
1 | Reaccions redox. Introducció

En la unitat anterior, s’han estudiat les reaccions àcid-base o reaccions de
transferència de protons. En aquesta, s’estudien les reaccions de transfe-
rència d’electrons anomenades reaccions d’oxidació-reducció o, d’una
manera més simplificada, reaccions redox.
La transferència d’electrons d’una espècie química a una altra pot tenir lloc
d’una manera directa, per exemple, fent la reacció en un tub d’assaig.
Si la transferència d’electrons té lloc indirectament, a través d’un fil con-
ductor, l’energia d’una reacció química espontània (∆G < 0) es pot transfor-
mar en energia elèctrica. El sistema que produeix energia elèctrica, a partir
d’una reacció química d’oxidació-reducció, s’anomena pila galvànica, pila
voltaica o simplement pila.
1. L’obtenció industrial dels metalls a
partir dels seus compostos es fa amb El procés invers, la utilització d’energia elèctrica perquè tingui lloc una
processos redox. reacció d’oxidació-reducció no espontània (∆G > 0), té lloc en les anomena-
des cel·les electrolítiques i el fenomen s’anomena electròlisi.
2 | Concepte d’oxidació-reducció
recorda que
Una oxidació és un procés en què una espècie química (àtom, molècula o ió) perd electrons.
Una reducció és un procés en què una espècie química guanya electrons.
S’anomena oxidant tota espècie química que pot provocar una oxidació. Un oxidant, en reaccionar, es
redueix.
S’anomena reductor tota espècie química que pot provocar una reducció. Un reductor, en reaccionar,
s’oxida.
Sempre que una espècie química guanyi electrons, n’hi ha d’haver una altra que, simultàniament, els
perdi. En la reacció global, anomenada reacció redox, el nombre d’electrons guanyats per l’oxidant és
igual al nombre d’electrons perduts pel reductor.
Una gran majoria de reaccions redox són reversibles i, anàlogament a les

reaccions àcid-base, podem escriure que, en general:
oxidant 1 + reductor2 reductor1 + oxidant 2
Els parells oxidant 1/reductor1 i reductor2/oxidant 2 són parells conjugats.

Exemple (Fig. 2):
Cu2+
(aq)
+ Zn(s) Cu(s) + Zn2+
(aq)
oxidant1 + reductor2 reductor1 + oxidant2
Entre els no-metalls, l’hidrogen i el carboni s’usen freqüentment com a

agents reductors.
Tots els metalls són reductors, ja que, en reaccionar, sempre es conver tei-
xen en ions positius. Els metalls alcalins i els alcalinoterris són reductors
«for ts», és a dir, amb poca energia, perden fàcilment electrons.
202
U07-Q2B (4M).indd 202 13/1/09 12:15:45

Reaccions de transferència d’electrons | 7
a b
2. Exemples de parells conjugats ió metàl·lic-metall. El vas de precipitats a) conté una

solució de sulfat de coure (II) i el b) la conté de sulfat de zinc.
Com a agents oxidants, són d’ús freqüent els halògens i l’oxigen. Són oxi-
dants «for ts», molt usats, l’àcid nítric concentrat, els nitrats, permanga-
nats, dicromats, l’ió ceri (IV), etc.
3. El permanganat de potassi KMnO4 i el dicromat de potassi K2Cr2O7 en solució aquosa,

són molt usats en el laboratori com a agents oxidants.
3 | Reaccions redox sense transferència real

d’electrons. Nombre d’oxidació
Hi ha reaccions entre compostos covalents en què no hi ha una transferèn-
cia real d’electrons i, això no obstant, també són considerades reaccions
redox.
En els compostos covalents podem atribuir als àtoms una càrrega fictícia
que dependrà de la seva electronegativitat. Així, per exemple, a l’àtom de
carboni en la molècula de metà se li atribueix una càrrega fictícia de –IV, ja
que cada parell d’electrons compartits és més pròxim al carboni, més elec-
tronegatiu, que a l’hidrogen, més electropositiu. L’hidrogen tindria una
càrrega fictícia de +I.
El nombre que ens indica aquesta càrrega fictícia s’anomena nombre
d’oxidació.
El nombre d’oxidació d’un element en una espècie química és un nombre
enter (positiu, negatiu o zero), el valor del qual correspon a la càrrega que
tindria un àtom d’aquest element si el parell d’electrons de cada enllaç
s’assignés a l’àtom més electronegatiu.
En els compostos iònics, el nombre d’oxidació coincideix amb l’electro-
valència.
203
U07-Q2B (4M).indd 203 13/1/09 12:15:46

Per assignar un nombre d’oxidació, positiu o negatiu, a un element en un

compost, cal considerar la seva electronegativitat relativa, respecte als
elements amb què està combinat. Per calcular els nombres d’oxidació són
útils les regles següents:
recorda que
El nombre d’oxidació de qualsevol element lliure és zero. És zero, doncs, en els metalls com el coure, Cu,
i en els halògens com el clor, Cl2.
El nombre d’oxidació del fluor, la substància més electronegativa, és sempre –I, com el dels altres halò-
gens en la formació d’halurs.
El nombre d’oxidació de l’oxigen és –II, excepte en els peròxids, que és –I, i en les seves combinacions
amb el fluor, que és +II.
El nombre d’oxidació de l’hidrogen és +I; se n’exceptuen els hidrurs metàl·lics, com l’hidrur de sodi, que és –I.
El nombre d’oxidació dels metalls alcalins és +I; el dels alcalinoterris és +II; el de l’alumini +III.
Un element combinat amb un altre més electropositiu té nombre d’oxidació negatiu, i si està combinat
amb un altre de més electronegatiu, el té positiu.
Hi ha elements que poden tenir diferents nombres d’oxidació segons el compost que formen; així el de
l’antimoni en el triclorur d’antimoni, SbCl3, és +III, mentre que en el pentaclorur d’antimoni, SbCl5, és +V,
ja que el clor és –I.
La suma algebraica dels nombres d’oxidació d’un compost neutre ha de ser zero.
D’acord amb el concepte de nombre d’oxidació:
Una oxidació és un procés en què un àtom d’una espècie química aug-

menta el seu nombre d’oxidació.
Una reducció és un procés en què un àtom d’una espècie química dis-
minueix el seu nombre d’oxidació.
Totes les combustions de compostos orgànics són reaccions redox. Així,

per exemple, en la reacció:
CH4(g) + 2 O2(g) CO2(g) + 2 H2O(g)
l’àtom de carboni s’oxida perquè passa de nombre d’oxidació –IV a +IV.
L’àtom d’oxigen es redueix perquè disminueix el seu nombre d’oxidació de
4. Totes les combustions de compostos 0 a –II.
orgànics són reaccions redox.
En la fotosíntesi, les plantes verdes sintetitzen sucres a partir del diòxid de
carboni de l’atmosfera i de l’aigua. La reacció global és:
+hν
6 CO2(g) + 6 H2O(l) C6H12O6 + 6 O2(g) (1)
La reacció (1) és d’oxidació-reducció: l’àtom d’oxigen del CO2 i de la H2O
s’oxida i l’àtom de carboni es redueix.
En les cèl·lules vives té lloc la reacció catabòlica inversa a la (1). El procés
desprèn energia.
En el metabolisme de tots els éssers vius les reaccions redox són molt
impor tants.
5. El mecanisme del procés de fotosíntesi
és extraordinàriament complex.
204
U07-Q2B (4M).indd 204 13/1/09 12:15:46

4 | Igualació d’equacions redox pel mètode

de l’ió-electró
Aquest mètode s’utilitza per a la igualació de reaccions que tenen lloc en
dissolució aquosa i es basa en el fet que, en tota reacció en què hi ha una
transferència d’electrons, el nombre d’electrons perduts pel reductor és
igual al nombre d’electrons guanyats per l’oxidant.
Es considera que la reacció global és la suma de dues semireaccions, en
una de les quals se cedeixen electrons i en l’altra se n’accepten.
Vegem-ne alguns exemples:
EXemplEs
Exemples de reaccions redox que tenen lloc en medi àcid o neutre:

1. En solució aquosa i medi àcid, els ions permanganat oxiden els ions ferro (II) a ions ferro (III); l’ió
permanganat es redueix a ió manganès (II) i s’obté, a més, aigua.
a) Iguala, pel mètode de l’ió-electró, l’equació iònica corresponent al procés indicat.
b) Completa l’equació, en el cas que reaccionin, en solució aquosa, permanganat de potassi, sulfat
de ferro (II) i l’àcid emprat sigui el sulfúric.
Per igualar l’equació redox, procedirem de la manera següent:
a1) Escriurem l’equació iònica sense igualar, corresponent al procés indicat:
MnO4(aq)
–
+ Fe2+(aq) + H+(aq) Mn2+(aq) + Fe3+(aq) + H2O(l)
a2) Desglossarem el procés global en dues semireaccions, una de reducció del MnO4– a Mn2+ i una
altra d’oxidació del Fe2+ a Fe3+. Encara que tots els ions en solució aquosa estan hidratats, per
simplificar prescindirem del subíndex (aq).
MnO4– Mn2+
Fe2+ Fe3+
a3) Igualarem estequiomètricament cada una de les dues semireaccions. Cal tenir en compte que, si
en la forma oxidada (MnO4–), hi ha més àtoms d’oxigen que en la forma reduïda (Mn2+), s’hi afegei-
xen ions H+ (procedents del medi àcid), que, en unir-se amb l’oxigen, formaran aigua.
En el nostre exemple, els 4 àtoms d’oxigen de l’ió permanganat s’uneixen a 8 H+ per donar 4 mo-
lècules d’aigua:
MnO4– + 8 H+ Mn2+ + 4H2O (1)
Fe2+ Fe3+ (2)
a4) Per igualar elèctricament les dues semireaccions, s’afegeixen a cada una els electrons necessaris
perquè totes dues quedin elèctricament neutres. En el cas de la semiequació de reducció, afegi-
rem electrons a l’esquerra i, en el cas de la semiequació d’oxidació, a la dreta.
Fixa’t que, a l’esquerra de la semireacció de reducció (1), hi ha un total de 7 càrregues positives,
i, a la dreta, només hi ha 2 càrregues positives. S’han de sumar 5 electrons a l’esquerra, ja que,
d’aquesta manera, el nombre de càrregues positives és el mateix a tots dos costats de l’equació
química.
205
U07-Q2B (4M).indd 205 13/1/09 12:15:47

En la semiequació d’oxidació (2), és suficient sumar un electró a la dreta:

MnO–4 + 8 H+ + 5 e Mn2+ + 4 H2O (3)
Fe2+ Fe3+ + 1 e (4)
a5) Es multipliquen les dues semireaccions pels mínims coeficients, perquè el nombre d’electrons
guanyat per l’oxidant sigui igual al nombre d’electrons perdut pel reductor.
En el nostre exemple, n’hi ha prou amb multiplicar per cinc la segona semireacció:
MnO–4 + 8 H+ + 5 e Mn2+ + 4 H2O (5)
5 × (Fe2+ Fe3+ + 1 e) (6)
a6) Per obtenir l’equació iònica global, se sumen les dues semireaccions amb la qual cosa s’igualen
els electrons a tots dos costats de l’equació i es cancel·len.
MnO–4 + 5 Fe2+ + 8 H+ Mn2+ + 5 Fe3+ + 4 H2O (7)
b) Per obtenir, a par tir de l’equació (5), l’equació molecular, n’hi ha prou amb afegir-hi els ions que
no han pres par t en el procés (contraions o ions espectadors) i tenir en compte que, tant al principi
com al final, la solució és elèctricament neutra.
Cada mol de MnO4– procedeix d’1 mol de KMnO4, 5 mols de Fe2+ procedeixen de 5 mols de FeSO4
i els 8 mols de H+ procedeixen de 4 mols de H2SO4. El primer membre de l’equació molecular
serà:
KMnO4(aq) + 5 FeSO4(aq) + 4 H2SO4(aq)
En el segon membre, els ions Mn2+ formaran MnSO4, els ions Fe3+ formaran Fe2(SO4)3 i els ions K+
formaran K2SO4. Per tant:
KMnO4(aq) + 5 FeSO4(aq) + 4 H2SO4(aq) MnSO4(aq) + 5/2 Fe2(SO4)3(aq) + 1/2 K2SO4(aq) + 4 H2O(I)
o, multiplicant per 2:
2 KMnO4(aq) + 10 FeSO4(aq) + 8 H2SO4(aq) 2 MnSO4(aq) + 5 Fe2(SO4)3(aq) + K2SO4(aq) + 8 H2O(l)
Les equacions moleculars (com les anteriors) són útils per a la comprensió de l’estequiometria del
procés, encara que cal tenir en compte que no tots els ions existents en la solució inter venen
d’una manera directa en el procés d’oxidació-reducció.
2. En solució aquosa, el dicromat de potassi s’empra com a oxidant, només en medi àcid. Així, per exem-
ple, oxida els ions ferro (II) a ions ferro (III) i els ions sulfit a sulfat. En tots els casos, l’ió dicromat
es redueix a ió crom (III).
Completa i iguala, pel mètode de l’ió-electró, les equacions iòniques incompletes següents:
a) Cr2O2–
7(aq)
+ Fe2+
(aq)
+ H+(aq)
b) Cr2O2–
7(aq)
+ SO2–
3(aq)
+ H+(aq)
a) L’equació iònica sense igualar ni completar és:

Cr2O2–
7(aq)
+ Fe2+
(aq)
+ H+(aq) Cr3+
(aq)
+ Fe3+
(aq)
Com en el problema anterior, prescindirem, per simplificar, del subíndex (aq).
206
U07-Q2B (4M).indd 206 13/1/09 12:15:47

La semireacció de reducció de l’ió dicromat a ió crom (III), s’obté procedint per etapes com en el
problema anterior:
Cr2O2–
7
Cr3+
Els 7 àtoms d’oxigen de l’ió Cr2O72– s’uniran a 14 ions hidrogen –ja que la reacció té lloc en un medi
àcid– i s’obtindran 7 molècules d’aigua. A més, com que a l’esquerra de l’equació química hi ha
2 àtoms de Cr, a la dreta hi hem de posar 2 Cr3+:
Cr2O2–
7
+ 14 H+ 2 Cr3+ + 7 H2O
Hem igualat la semireacció atòmicament. Per igualar-la elèctricament, sumarem a l’esquerra 6 e,
ja que hi ha 12 càrregues positives i a la dreta només n’hi ha 6.
Per tant, la semireacció de reducció serà:
Cr2O2–
7
+ 14 H+ + 6 e 2 Cr3+ + 7 H2O
La semireacció d’oxidació del ferro (II) a ferro (III) és:

Fe2+ Fe3+ + 1 e
Per igualar el nombre d’electrons guanyats per l’oxidant al nombre d’electrons perduts pel reduc-
tor, s’ha de multiplicar la semireacció d’oxidació per 6:
Cr2O2–
7
+ 14 H+ + 6 e 2 Cr3+ + 7 H2O
6 Fe2+ 6 Fe3+ + 6 e
Sumant totes dues semireaccions, obtenim l’equació iònica global:

Cr2O2–
7(aq)
+ 14 H+(aq) + 6 Fe2+
(aq)
2 Cr3+
(aq)
+ 6 Fe3+
(aq)
+ 7 H2O(l)
b) L’equació iònica sense igualar i sense completar és:

Cr2O2–
7
+ SO2–
3
+ H+ Cr3+ + SO42–
L’ió SO2–
3
redueix l’ió Cr2O72– a Cr 3+ i s’oxida a SO42–:
SO2–
3
SO42–
Per ajustar els àtoms d’oxigen, s’afegeix aigua al primer membre de l’equació i queden protons
lliures en el segon membre:
SO2–
3
+ H 2O SO2–
4
+ 2 H+
Igualarem ara elèctricament:
SO2–
3
+ H 2O SO2–
4
+ 2 H+ + 2 e
Per tant, les dues semireaccions són:
Cr2O2–7 + 14 H+ + 6 e 2 Cr3+ + 7 H2O
SO2–
3
+ H 2O SO2–
4
+ 2 H+ + 2 e
Multiplicant la segona semireacció per 3 i sumant totes dues semireaccions, s’obté l’equació
iònica global:
3 SO2–
3
+ Cr2O2–
7
+ 8 H+ 3 SO2–
4
+ 2 Cr3+ + 4 H2O
207
U07-Q2B (4M).indd 207 13/1/09 12:15:47

Fixa’t que, en sumar les dues semireaccions, hi ha 14 H + en el costat esquerre i 6 H+ en el costat

dret. Queden, per tant, 8 H+ com a reactiu.
El mateix raonament se segueix per ajustar les molècules de H2O.
3. En solució aquosa i medi àcid, l’ió permanganat oxida el peròxid d’hidrogen a oxigen molecular. L’ió
permanganat es redueix a ió manganès (II).
a) Escriu, igualada, l’equació iònica corresponent al procés indicat.
b) Completa l’equació en el cas que reaccionin, en solució aquosa, permanganat de potassi, però-
xid d’hidrogen i l’àcid emprat sigui el sulfúric.
Nota: recorda que les dissolucions aquoses de peròxid d’hidrogen es coneixen amb el nom d’aigua
oxigenada.
a) La semireacció de reducció de l’ió permanganat a ió manganès (II) en medi àcid és (consulta

l’exemple 1):
MnO4– + 8 H+ + 5 e Mn2+ + 4 H2O
El peròxid d’hidrogen és un compost molecular que, en solució aquosa, pràcticament no s’ionitza
(és un no-electròlit).
La semireacció d’oxidació del H2O2 és:
H 2O 2 O2 + 2 H+ + 2 e
Multiplicant la primera semireacció per 2 i la segona per 5, igualarem els electrons perduts pel
reductor als guanyats per l’oxidant. Sumant les dues semireaccions obtindrem la reacció global:
2 × (MnO4– + 8 H+ + 5 e Mn2+ + 4 H2O)
5 × (H2O2 O 2 + 2 H + + 2 e –)
2 MnO–4(aq) + 5 H2O2(aq) + 6 H+(aq) 2 Mn2+

(aq)
+ 5 O2(g) + 8 H2O(l)
Fixa’t que, en sumar les dues semireaccions, hi ha 16 H+ en el costat esquerre i 10 H+ en el dret.
Queden, per tant, 6 H+ com a reactiu.
b) Procedint com en l’exemple 1, l’equació molecular demanada és:

2 KMnO4(aq) + 5 H2O2(aq) + 3 H2SO4(aq) 2 MnSO4(aq) + 5 O2(g) + 8 H2O(l) + K2SO4(aq)
Els ions K+ i els ions SO42– no inter venen directament en la reacció.
Exemple de reacció redox que té lloc en medi bàsic:

4. En solució aquosa i medi bàsic, els ions clorat reaccionen amb els ions crom (III) i s’obtenen ions
clorur, ions cromat i aigua.
a) Iguala pel mètode de l’ió-electró l’equació iònica corresponent al procés indicat.
b) Completa l’equació en el cas que reaccionin clorat de potassi i clorur de crom (III) i l’hidròxid
utilitzat sigui el de potassi.
208
U07-Q2B (4M).indd 208 13/1/09 12:15:47

a) L’equació iònica (sense igualar) corresponent al procés que ha tingut lloc és la següent:
ClO–3(aq) + Cr3+
(aq)
+ OH–(aq) Cl–(aq) + CrO2–
4(aq)
+ H2O(l)
La presència d’ions hidròxid ens indica que la reacció té lloc en medi bàsic.
Desglossem el procés global en dues semireaccions:
Cr3+ CrO2–
4
ClO3– Cl–
Aquestes dues semireaccions s’han d’igualar estequiomètricament. Com que en la forma oxidada
(CrO42–) hi ha més àtoms d’oxigen que en la forma reduïda (Cr3+), s’afegeixen al costat esquerre
de la semireacció doble nombre d’ions OH– que àtoms d’oxigen es necessiten per formar l’ió CrO42–
i, al costat dret, s’afegeixen les molècules d’aigua corresponents perquè la semireacció quedi
igualada atòmicament.
Cr3+ + 8 OH– CrO2–
4
+ 4 H 2O
A la segona semireacció hi ha més àtoms d’oxigen en la forma oxidada (ClO3–) que en la reduïda
(Cl–). Es procedeix com en el cas anterior, però afegint els ions OH– en el costat dret de la semire-
acció i les molècules d’aigua en l’esquerre:
ClO–3 + 3 H2O Cl– + 6 OH–
A par tir d’aquí es procedeix com en la igualació d’equacions redox en medi àcid.
Cr3+ + 8 OH– CrO2–
4
+ 4 H 2O + 3 e
ClO–3 + 3 H2O + 6 e Cl– + 6 OH–
Multipliquem la primera semireacció per 2:
2 × (Cr3+ + 8 OH– CrO2–
4
+ 4 H2O + 3 e)
ClO–3 + 3 H2O + 6 e Cl– + 6 OH–
Se sumen les dues semireaccions per obtenir l’equació iònica global:
2 Cr3+ + ClO3– + 10 OH– 2 CrO2–
4
+ Cl– + 5 H2O (1)
En sumar les dues semireaccions, hi ha 16 OH– en el costat esquerre i 6 OH– en el dret. Queden,
per tant, 10 OH– com a reactiu. El mateix raonament se segueix per ajustar les molècules
d’aigua.
b) Per obtenir, a par tir de l’equació (1), l’equació molecular, n’hi ha prou amb afegir-hi els contraions
corresponents:
2 CrCl3(aq) + KClO3(aq) + 10 KOH(aq) 2 K2CrO4(aq) + 7 KCl(aq) + 5 H2O(l)
Obser va que, en l’equació molecular, hi apareixen 7 mols de KCl com a producte de la reacció i,
en canvi, en l’equació iònica (1) només hi ha 1 mol d’ions Cl– en el segon membre de l’equació.
Els 7 mols d’ions Cl– provenen de la suma d’un mol d’ions Cl– obtingut per reducció d’un mol de
ClO3– i 6 mols d’ions Cl– procedents dels 2 mols de CrCl3. Aquests 6 mols d’ions Cl– no experimen-
ten cap modificació; per això no figuren en l’equació iònica.
209
U07-Q2B (4M).indd 209 13/1/09 12:15:48

Reaccions redox
Ex p e ri è nci a
Hem seleccionat unes reaccions redox que poden detectar-se visualment, perquè les espècies químiques
oxidades i reduïdes tenen colors diferents.
Acció oxidant de l’ió permanganat en medi àcid
a) En un tub d’assaig que conté 1 cm3 de solució, incolora, d’oxalat de sodi (COONa-COONa) 1 M, afegeix-hi
1 cm3 d’àcid sulfúric 1 M. Escalfa fins a assolir una temperatura d’uns 50 °C. Afegeix-hi a continuació,
gota a gota, solució de permanganat de potassi 0,1 M. Obser va i justifica el canvi de color que s’hi
produeix i escriu l’equació iònica corresponent al procés que hi ha tingut lloc. L’ió MnO4–, de color viole-
ta, es redueix a ió Mn2+, incolor en solució diluïda. L’ió oxalat, C2O42–, incolor s’oxida a CO2.
Repeteix l’experiència amb els reactius a temperatura
ambient. Es produeix algun canvi de color? Com podem
explicar aquest compor tament diferent?
b) Dissol en aigua destil·lada uns cristalls de sulfat de ferro (II).
Acidifica afegint-hi 1-2 cm3 d’àcid sulfúric 1 M. Afegeix-hi,
gota a gota, la solució de permanganat de potassi 0,1 M
agitant contínuament. (Fig. a)
Per què el color violeta de la solució de permanganat desapa-
reix? (Fig. b)
Per què s’acidifica la solució de sulfat de ferro (II)?
Escriu l’equació iònica corresponent al procés que ha tingut
lloc (consulta l’exemple 1).
a b
Acció oxidant de l’ió dicromat en medi àcid

En un tub d’assaig que conté 2 o 3 cm3 de solució 1 M de dicromat de potassi, acidulada amb 2 o 3 cm3 d’àcid
sulfúric diluït, hi afegim unes gotes de solució de iodur de potassi 2 M (Fig. c). Comprova l’oxidació de l’ió I– a
iode I2, afegint al tub d’assaig tetraclorur de carboni, CCl4. Agita. El tetraclorur de carboni extraurà el iode i
quedarà tenyit de color violeta. (Fig. d)
Escriu l’equació iònica corresponent al procés que hi ha tingut lloc (consulta l’exemple 2).
Filmada en el DVD
c) Els ions Cr2O72– en d) El iode, I2, és molt

medi àcid oxiden els poc soluble en aigua i
ions I – a I2. molt soluble en
c d
tetraclorur de carboni.
210
U07-Q2B (4M).indd 210 13/1/09 12:15:51

5 | Volumetries redox
Anàlogament al que hem explicat en les volumetries àcid-base, una volume-
tria redox ens permet conèixer la concentració d’una solució d’un reductor,
fent-lo reaccionar amb una solució d’un oxidant de concentració coneguda
i viceversa. És condició necessària per efectuar la valoració, que la reacció
redox sigui total i ràpida i que es disposi d’un indicador redox que ens asse-
nyali el punt final de la valoració.
Les volumetries redox, igual que les d’àcid-base, són molt utilitzades en
anàlisi química quantitativa.
a b
6. Valoració de peròxid d’hidrogen amb permanganat de potassi 0,02 mol dm–3.

a) La decoloració immediata dels ions permanganat indica que a l’erlenmeyer hi ha
peròxid d’hidrogen sense reaccionar.
b) Punt final de la valoració.
Observa que en aquesta volumetria redox s’utilitza com a indicador el mateix reactiu
valorant.
EXemplE
5. 10,0 cm3 d’aigua oxigenada s’acidulen amb un excés d’àcid sulfúric i es valoren amb una solució de
0,10 mol dm–3 de permanganat de potassi. Per assolir el punt final, es gasten 12,0 cm3 d’aquesta
última solució.
Calcula els grams de peròxid d’hidrogen dissolts en cada dm3 de solució valorada (concentració en
massa).
D’acord amb l’estequiometria de la reacció, (consulta l’exemple 3) la quantitat de H2O2 dissolt en els
10,0 cm3 de solució és:
La concentració en massa de H2O2 és:
211
U07-Q2B (4M).indd 211 13/1/09 12:15:51

6 | Piles voltaiques i electròlisi. Introducció

En la primera par t d’aquesta unitat s’han estudiat reaccions redox en què
la transferència d’electrons d’una espècie química a una altra tenia lloc
d’una manera directa. En aquestes reaccions, l’energia posada en joc és,
en general, calorífica.
Així, per exemple, en introduir una làmina de zinc en una dissolució de sul-
fat de coure (II), es pot obser var que damunt el zinc es diposita una capa
de coure metàl·lic, i el color de la solució, que era blau abans de la reacció,
passa lentament a blau clar i, finalment, a incolor.
Les dues semireaccions que han tingut lloc simultàniament són:
Zn(s) Zn2+ + 2e
Cu2+ + 2e Cu(s)
La reacció iònica global és:
Zn(s) + Cu2+(aq) Zn2+ + Cu(s) ∆H < 0
color blau incolor
En aquesta reacció, la transferència d’electrons té lloc directament del zinc

als ions Cu2+ i s’allibera energia en forma de calor.
Obser va la figura 7.
Si s’introdueix una làmina de coure en una solució de nitrat d’argent, la
reacció redox que hi té lloc és:
Cu(s) + 2 Ag+(aq) Cu2+(aq) + 2 Ag(s) ∆H < 0
incolor color blau
També en aquesta reacció s’allibera energia en forma de calor, i la transfe-

rència d’electrons té lloc directament del coure als ions Ag+.
a
En aquesta segona par t de la unitat s’estudien les piles voltaiques o gal-
vàniques (anomenades també electroquímiques) i l’electròlisi.
En una pila s’obté energia elèctrica a partir d’una reacció redox espon-
tània. En una electròlisi s’utilitza l’energia elèctrica perquè tingui lloc
una reacció redox no espontània.
7 | Piles voltaiques o galvàniques

Teòricament, qualsevol reacció redox espontània pot ser utilitzada per al
muntatge d’una pila. Perquè l’energia alliberada en una reacció redox ho
sigui en forma d’energia elèctrica aprofitable, és condició necessària sepa-
rar la semireacció d’oxidació de la semireacció de reducció, de manera que
la transferència d’electrons es faci a través d’un fil conductor exterior.
b
7. a) En introduir una làmina de coure en

Això es pot aconseguir, per exemple, amb el dispositiu experimental indicat
una dissolució (incolora) de nitrat d’argent, en les figures 8 i 9 (pila Daniell).
s’observa la formació d’un dipòsit
d’argent sobre el coure.
En el recipient de la dreta hi ha una solució de sulfat de coure (II), en la qual
b) La solució passa lentament d’incolora s’ha submergit una làmina de coure. L’altre recipient conté una solució de
a blavosa. sulfat de zinc i una làmina de zinc.
212
U07-Q2B (4M).indd 212 13/1/09 12:15:52

Les làmines de coure i de zinc s’uneixen per mitjà d’un conductor extern en
el qual s’ha intercalat un amperímetre, A.
El sistema es completa per mitjà d’un pont salí. Aquest és un tub en forma
de U que conté una solució d’un electròlit for t (per exemple, clorur de sodi
o nitrat de potassi). El tub ha d’estar tapat en els extrems per un material
porós (per exemple, cotó hidròfil).
A
e e
– +
Cl (aq) Na (aq)
Zn ànode càtode Cu
2+ 2+
Zn (aq) Cu (aq)
2– 2–
SO 4(aq) SO 4(aq)
Procés experimental
filmat en el DVD.
8. Esquema de la pila Daniell. 9. Detall de la pila Daniell.
L’amperímetre A indica que està circulant un corrent elèctric exterior i que

els electrons circulen des de la làmina de zinc a la de coure.
Experimentalment es comprova que la làmina de zinc va perdent pes, men-
tre que la de coure en va guanyant, i que, mentre la concentració d’ions
Zn2+(aq) augmenta, la d’ions Cu2+(aq) disminueix.
El procés global és la suma de dues semireaccions que tenen lloc separa-
dament en els elèctrodes:
Zn(s) Zn2+(aq) + 2 e
Cu2+(aq) + 2 e Cu(s)
Els electrons alliberats a l’elèctrode de zinc flueixen a través del fil conduc-
tor a l’altre elèctrode, on són captats pels ions Cu2+(aq).
L’elèctrode de zinc constitueix l’elèctrode negatiu i el de coure, l’electrode
positiu.
Fixa’t que les dues semireaccions i la reacció global són les mateixes que les
que tenen lloc quan s’introdueix una làmina de zinc en una solució de coure
(II); però, mitjançant el dispositiu indicat, els electrons no s’han transferit
directament del zinc als ions Cu2+, sinó que ho han fet a través d’un fil con-
ductor extern, la qual cosa dóna lloc al pas d’un corrent elèctric.
La missió del pont salí és assegurar la conductivitat i mantenir la neutrali-
tat de càrregues iòniques en totes dues solucions.
En efecte, l’oxidació del zinc produeix un augment de la concentració d’ions
Zn2+(aq) i la solució en contacte amb el zinc queda carregada positivament.
Contràriament, la reducció dels ions Cu2+ a coure produeix una disminució
de la concentració d’ions Cu2+ i la solució en contacte amb el coure queda
carregada negativament.
L’excés de càrrega negativa i positiva queda compensat en desplaçar-se
els anions i cations de la solució continguda en el pont salí.
Els anions flueixen cap a la solució de Zn2+ i els cations cap a la de Cu2+
(obser va novament la figura 8).
213
U07-Q2B (4M).indd 213 13/1/09 12:15:53

A Aquest doble moviment d’ions, juntament amb el moviment d’electrons pel

e e
conductor exterior, tanca el circuit.
Zn Cu En lloc d’usar un pont salí, es poden separar ambdues solucions amb una
paret porosa (Fig. 10). El moviment d’electrons del zinc cap al coure va
acompanyat pel moviment d’ions a través de les solucions. Els ions SO2– 4
emigren cap a l’elèctrode de zinc, i els ions de Zn2+ i Cu2+ ho fan cap a l’elèc-
2+
Zn (aq)
2+
Cu (aq) trode de coure. D’aquesta manera, es manté la neutralitat de totes dues
solucions i es tanca el circuit.
2– 2– Els dispositius experimentals indicats són exemples d’una pila galvànica o

SO 4(aq) SO 4 (aq)
voltaica que comprèn dues semipiles. La que s’ha explicat rep el nom de
pila Daniell.
10. Pila Daniell. Les dues solucions estan Si en la pila Daniell reemplacem el zinc per una làmina d’argent i la solució
separades per una paret porosa. de sulfat de zinc per una solució de nitrat d’argent, s’obté també un corrent
elèctric, però de sentit oposat: els electrons flueixen pel circuit exterior de
l’elèctrode de coure al de la plata (Fig. 11).
En aquest cas, les dues semireaccions són:
A
e e
+ –
Cu(s) Cu2+(aq) + 2 e
K (aq) NO 3 (aq)
Ag Cu 2 Ag+(aq) + 2e 2 Ag(s)
càtode ànode
Fixa’t, novament, que les dues semireaccions i la reacció global són les
+ 2+
Ag (aq) Cu (aq) mateixes que les que tenen lloc en el vas de precipitats de la figura 7.
– 2–
NO 3 (aq) SO4 (aq)
En una pila, l’elèctrode on té lloc la semireació d’oxidació s’anomena
ànode i té polaritat negativa.
11. En aquesta pila els electrons flueixen
pel circuit exterior, de l’elèctrode de coure
al de la plata. L’elèctrode on té lloc la semireacció de reducció s’anomena càtode i té
polaritat positiva.
Entre tots dos elèctrodes s’estableix una diferència de potencial i els elec-
trons circulen de l’ànode al càtode pel circuit exterior.
El valor màxim d’aquesta diferència de potencial de la pila (quan la intensi-
tat de corrent és zero) és la seva força electromotriu, fem, i se simbolitza
per Epila.
La fem obtinguda en una pila depèn no tan sols dels parells conjugats redox
que formen cada semipila, sinó de la concentració de les solucions i de la
temperatura.
Quan la concentració dels ions de cada solució és d’1 mol dm–3 i la tempe-
ratura és de 25 °C (condicions estàndard), la fem és l’estàndard i se sim-
bolitza per Eθpila.
En la pila Daniell, la fem estàndard és d’1,1 V, i en l’explicada a la figura 11
és de 0,46 V.
214
U07-Q2B (4M).indd 214 13/1/09 12:15:56

8 | Exemples de piles galvàniques

Quan les espècies químiques de cada parell conjugat redox són iòniques,
cosa que impedeix d’utilitzar la forma reduïda com a elèctrode, s’empren
elèctrodes iner ts, generalment de platí o grafit que no experimenten cap
canvi durant el procés.
Així, per exemple, per construir una pila a par tir de la reacció redox espon-
tània estudiada en la unitat anterior:
MnO4– + 8 H+ + 5 e Mn2+ + 4 H2O

5 Fe2+ 5 Fe3+ + 5 e
MnO4(aq)
–
+ 5 Fe2+(aq) + 8 H+(aq) Mn2+(aq) + 5 Fe3+(aq) + 4 H2O(l)
es procedeix de la manera següent (Fig. 12):
En un costat de la paret porosa es col·loca una solució de sulfat de ferro (II),
i a l’altre costat, una solució de permanganat de potassi, acidulada amb
l’àcid sulfúric diluït. En cada solució s’hi introdueix un elèctrode de platí.
En connectar els dos elèctrodes amb un fil conductor, s’observa un pas de
corrent elèctric. Els electrons flueixen de l’elèctrode de platí submergit en la
solució de sulfat de ferro (II) al submergit en la solució de permanganat.
A
e e pont salí Pt
Pt Pt H2 (g)
(101 kPa)
2+ –
Fe (aq) MnO4 (aq)
platí
2– +
SO 4 (aq) K (aq) platinat
+
+
H (aq)
H (aq) (1 mol dm –3 )
12. Pila amb paret porosa. 13. Elèctrode d’hidrogen.
Quan una de les espècies químiques de parell conjugat redox és un gas,

s’utilitza un elèctrode de platí (recober t d’una fina capa de platí dipositat
per electròlisi). Aquest elèctrode té la propietat d’adsorbir el gas. El conjunt
format pel platí saturat de gas, s’anomena elèctrode de gas.
Així, per exemple, l’elèctrode d’hidrogen es representa a la figura 13. H2 (g)
L’excés d’hidrogen bombolleja i es desprèn. Aquest elèctrode està submer- A (101 kPa)
e e
git en una solució àcida.
A la figura 14 hi ha representada una pila en la qual té lloc la reacció redox Zn
espontània.
+
Zn(s) + 2 H+(aq) Z n2+(aq) + H2(g) 2+ H (aq)
Zn (aq) (1 mol dm –3 )
Aquest procés és suma de dues semireaccions que tenen lloc separada- 2–

SO 4(aq)
2–
SO 4(aq)
ment en cada semipila.
Ànode (oxidació): Zn Zn2+ + 2 e 14. Pila formada pels parells conjugats
H (aq)
+
i Zn 2+
(aq)
Càtode (reducció): 2 H+ + 2 e H2(g) H2(g) Zn(s).
215
U07-Q2B (4M).indd 215 13/1/09 12:16:00

9 | Notació simplificada de les piles

Una manera simplificada de representar una pila voltaica, i que alhora ens
indiqui els processos que hi tenen lloc, és la que s’explica a continuació.
Veiem primer com es representa per a la pila Daniell:
Zn(s) ⎪ Zn2+(aq) ⎪⎪ Cu2+(aq) ⎪ Cu(s) Eθpila = 1,1 V
Els convenis utilitzats en aquesta notació són:
a) Una sola línia ver tical ⎮ indica separació de fases.
b) La doble línia ver tical ⎮⎮ indica separació de les dues semireaccions o
semipiles. Representa, per tant, el pont salí o paret porosa.
c) L’elèctrode de l’esquerra és l’ànode. Hi té lloc la semireacció d’oxidació
i és el pol negatiu de la pila.
L’elèctrode de la dreta és el càtode. Hi té lloc la semireacció de reducció
i és el pol positiu.
El flux d’electrons, a través del circuit exterior, va d’esquerra a dreta.
d) La fem de la pila s’indica al final de la notació (a la dreta).
e) Si les concentracions dels ions no són les estàndard, s’especifiquen al
costat dels símbols corresponents.
Exemple:
Zn(s) ⎪ Zn2+(aq) 0,1 M ⎪⎪ Fe2+(aq) 0,5 M ⎪ Fe(s) Epila = 0,34 V (a 25 °C)
La representació de la pila de la figura 12 és:
Pt ⎪ Fe2+, Fe3+ ⎪⎪ MnO–4 + 8 H+, Mn2+ + 4 H2O ⎪ Pt E θpila = 0,72 V
Les espècies químiques iòniques més reduïdes s’escriuen al costat de
l’elèctrode iner t.
La representació de la pila de la figura 14, en què inter vé un elèctrode de
gas és:
Zn(s) ⎪ Zn2+(aq) ⎪⎪ H+(aq) ⎪ H2(g) ⎪ Pt E θpila = 0,76 V
10 | Potencials d’elèctrode i potencials

de reducció estàndard
Recordem de nou els processos que tenen lloc a la pila Daniell:
Ànode (oxidació): Zn(s) Zn2+ + 2 e
Càtode (reducció): Cu2+ + 2 e Cu(s)
Zn(s) + Cu2+ Zn2+ + Cu(s)
La diferència de potencial entre els elèctrodes ens dóna una mesura de la
tendència relativa del zinc a oxidar-se, davant la dels ions coure (II) a reduir-
se. Aquesta diferència de potencial entre els elèctrodes de la pila és igual a
la diferència entre la diferència de potencial que s’estableix entre el zinc i la
solució d’ions zinc i la que s’estableix entre el coure i els ions coure (II).
Resulta impossible mesurar la diferència de potencial entre un metall i la
solució (anomenat potencial absolut d’elèctrode), ja que sempre ha de
coexistir una semireacció d’oxidació amb una de reducció.
216
U07-Q2B (4M).indd 216 13/1/09 12:16:00

Per poder comparar les forces relatives dels distints oxidants i reductors
resulta convenient definir un potencial nul arbitrari. Per això, s’ha escollit
l’elèctrode normal d’hidrogen en el qual una làmina de platí platinat s’ha
submergit en una dissolució d’ions H+(aq) 1 mol dm–3 (pH = 0), i s’ha envoltat
d’hidrogen gas a la pressió de 105 Pa (Fig. 13).
Al potencial de l’elèctrode d’hidrogen, se li assigna arbitràriament un

valor igual a zero, a qualsevol temperatura.
En aquest elèctrode pot tenir lloc la semireacció:

H2(g) 2 H+(aq) + 2 e (1)
o la inversa:
2 H+(aq) + 2 e H2(g) (2)
El fet que tingui lloc l’una o l’altra depèn de la semireacció acoblada que té
lloc a l’altre elèctrode.
Si es realitza la semireacció (1), l’hidrogen gasós actua com a reductor i
l’elèctrode és el pol negatiu de la pila. La semireacció és d’oxidació. En
l’altre elèctrode tindrà lloc una semireacció de reducció i l’elèctrode corres-
ponent serà el pol positiu i se li assignarà un potencial igual a la fem de la
pila amb signe positiu.
Si es produeix la reacció (2), indica el cas contrari: l’ió hidrogen actua com
a oxidant i l’elèctrode és el pol positiu de la pila. La semireacció és de
reducció. En l’altre elèctrode tindrà lloc una semireacció d’oxidació i l’elèc-
trode corresponent serà el pol negatiu. Se li assigna un potencial igual a la
fem de la pila amb signe negatiu.
Si els potencials es mesuren emprant solucions en què la concentració
dels ions és d’1 mol dm–3 i la temperatura de 25 °C, es designen amb el
nom de potencials estàndards de reducció. En el cas d’intervenir-hi gasos,
aquests es mesuren a la pressió de 105 Pa.
A la taula 1 hi figuren els potencials normals de reducció o potencials de
reducció estàndard de diverses semireaccions.
Cal tenir en compte que, a la taula, es donen amb signe positiu els poten-
cials que corresponen a aquelles semireaccions de reducció que tenen una
tendència més gran a realitzar-se que les de l’elèctrode d’hidrogen. Per
tant, la semireacció de reducció ocorre realment, i en l’elèctrode d’hidrogen
té lloc la semireacció:
H2(g) 2 H+(aq) + 2 e
El signe negatiu correspon a aquelles semireaccions que tenen una tendèn-
cia menor a realitzar-se que la de l’elèctrode d’hidrogen. En aquest elèctro-
de té lloc la semireacció:
2 H+(aq) + 2 e H2(g)
mentre que en l’altre té lloc la semireacció d’oxidació.
A la taula, els oxidants figuren col·locats en ordre de força decreixent. Així,
el fluor gasós en condicions estàndard és l’espècie química de més gran
poder oxidant.
Els reductors figuren, en canvi, en ordre de força creixent. L’espècie quími-
ca de més gran poder reductor és el liti.
217
U07-Q2B (4M).indd 217 13/1/09 12:16:00

Taula 1. Potencials de reducció estàndard, a 298 K

Oxidant + ne Reductor E θ/V
F2 + 2e 2F– 2,87
Co3+ + e Co2+ 1,82
H2O2 + 2 H +
+ 2e 2 H2O 1,78
MnO + 4 H
–
4
+
+ 3e MnO2 + 2 H2O 1,68
Ce4+ + e Ce3+ 1,61
MnO + 8 H
–
4
+
+ 5e Mn 2+
+ 4 H2O 1,49
ClO + 8 H
–
4
+
+ 8e Cl + 4 H2O
–
1,37
Cl2(g) + 2e 2 Cl –
1,36
Cr2O2–
7
+ 14 H+ + 6e 2 Cr3+ + 7 H2O 1,33
Au3+ + 3e Au 1,31
O2 + 4 H +
+ 4e 2 H2O 1,23
MnO2 + 4 H+ + 2e Mn2+ + 2 H2O 1,21
2 IO–3 + 12 H+ + 10 e I2 + 6 H2O 1,19
IO + 6 H
–
3
+
+ 6e I + 3 H2O
–
1,08
Br2(l) + 2e 2 Br –
1,06
NO3– + 4 H+ + 3e NO + 2 H2O 0,96
2 Hg 2+
+ 2e Hg 2+
2
0,90
ClO + H2O
–
+ 2e Cl + 2 OH
– –
0,90
Hg2+ + 2e Hg 0,85
Ag +
+ e Ag 0,80
Hg 2+
2
+ 2e 2 Hg 0,80
NO + 2 H
–
3
+
+ e NO2 + H2O 0,78
Fe3+ + e Fe2+ 0,77
O2 + 2 H +
+ 2e H2O2 0,68
MnO –
4
+ e MnO 2–
4
0,56
I2 + 2e 2I –
0,53
Cu+ + e Cu 0,52
Cu 2+
+ 2e Cu 0,34
Cu 2+
+ e Cu +
0,16
Sn4+ + 2e Sn2+ 0,15
2H +
+ 2e H2 0,00
Fe 3+
+ 3e Fe –0,04
Pb 2+
+ 2e Pb –0,13
Sn2+ + 2e Sn –0,14
Ni 2+
+ 2e Ni –0,23
Co 2+
+ 2e Co –0,28
Cd2+ + 2e Cd –0,40
Cr 3+
+ e Cr 2+
–0,41
Fe 2+
+ 2e Fe –0,44
Cr 3+
+ 3e Cr –0,74
Zn2+ + 2e Zn –0,76
218
U07-Q2B (4M).indd 218 13/1/09 12:16:01

Continuació taula 1
Mn2+ + 2e Mn –1,03
Al3+
+ 3e Al –1,67
Ce 3+
+ 3e Ce –2,33
Mg2+ + 2e Mg –2,37
Na +
+ e Na –2,71
Ca 2+
+ 2e Ca –2,76
Ba 2+
+ 2e Ba –2,90
K+ + e K –2,92
Li +
+ e Li –3,04
Si una espècie química és un oxidant fort, la seva espècie química conjuga-

da és un reductor feble i viceversa.
Així per exemple l’ió fluorur és un reductor feble.
En condicions estàndard, un oxidant donat és capaç d’oxidar tots els reduc-
tors col·locats per sota a la taula.
Així, el clor gasós és capaç d’oxidar l’argent a Ag+, però no és capaç d’oxi-
dar els ions Co2+ a Co3+.
Un reductor donat pot reduir, en condicions estàndard, tots els oxidants
que el precedeixen a la taula.
Per exemple, l’alumini és capaç de reduir els ions H+(aq) a H2(g), però no és
capaç de reduir els ions Mg2+(aq) a Mg.
En condicions estàndard l’alumini és més reductor que l’hidrogen, però ho
és menys que el magnesi.
15. a) S’ha submergit una barra b) S’ha submergit una làmina de c) Làmina d’alumini submergida en
petita d’or en àcid nítric. coure en àcid sulfúric diluït. àcid sulfúric diluït.
Es pot observar que tant l’or com el coure no reaccionen. En canvi, l’alumini reacciona amb l’àcid sulfúric diluït amb des-
preniment d’hidrogen. Com ho expliques?
219
U07-Q2B (4M).indd 219 13/1/09 12:16:01

EXemplEs
6. El potencial de reducció estàndard del Au3+/Au és igual a 1,31 V.

Indica, raonant-ho, si a 25 °C l’àcid clorhídric reacciona amb l’or, segons:
Au(s) + 3 HCl(aq) = AuCl3(aq) + 3/2 H2(g)
que en forma iònica és:
Au(s) + 3 H+(aq) = Au 3+
(aq)
+ 3/2 H2(g)
reductor1 oxidant2 = oxidant1 reductor2
En ser el potencial de reducció E θAu3+/Av positiu, significa que el H2(g) és més reductor que l’or. Així doncs,
la reacció no es produeix espontàniament cap a la dreta.
L’or no és atacat per l’àcid clorhídric ni pel sulfúric o pel nítric, tant diluïts com concentrats, però sí que
ho és per una mescla d’àcid nítric i àcid clorhídric concentrat. Aquesta mescla s’anomena aigua règia.
En reaccionar s’obté una solució que conté àcid cloroàuric (tetracloroaurat d’hidrogen) HAuCl4.
L’or tampoc no reacciona amb l’oxigen. Pel seu caràcter de reductor feble, aquest metall es troba nor-
malment a la naturalesa en estat natiu.
7. Prediu si els ions dicromat, en solució aquosa i medi àcid, oxidaran els ions bromur a brom i els ions
clorur a clor (totes les concentracions iòniques són d’1 mol dm–3 i la temperatura és de 25 °C).
En condicions estàndard i d’acord amb la taula de potencials, qualsevol reductor reduirà qualsevol oxi-
dant situat per sobre a la dita taula o, el que és el mateix, un oxidant oxidarà qualsevol reductor situat
per sota a la taula.
Les semireaccions de reducció són:
Oxidant Reductor
Cr2O2–
7(aq)
+ 14 H+(aq) + 6 e 2 Cr3+(aq) + 7 H2O(l) E θ = 1,33 V
Cl2(g) + 2 e 2 Cl–(aq) E θ = 1,36 V
Br2(g) + 2 e 2 Br –(aq) E θ = 1,06 V
D’acord amb els valors de E θ, l’ió Cr2O72– és un oxidant fort en medi àcid, però el clor ho és més encara.
Per tant, els ions dicromat no oxiden els ions Cl– a Cl2, en quantitats apreciables.
En canvi, sí que poden oxidar els ions Br– a Br2. La reacció que té lloc és:
Cr2O2–
7(aq)
+ 6 Br –(aq) + 14 H+(aq) 2 Cr 3+
(aq)
+ 3 Br 2(aq) + 7 H2O(l)
Si obser ves la taula 1 pots comprovar que el permanganat de potassi i el dicromat de potassi en medi
àcid són oxidants for ts. Per aquest fet, les solucions d’aquestes sals són molt utilitzades en el
laboratori.
8. Donada l’equació química següent:

Cu2+
(aq)
+ Fe(s) Cu(s) + Fe2+
(aq)
(1)
a) Desglossa-la en dues semireaccions.
b) Dedueix si, en mesclar, a 25 °C, coure, ferro, ions coure (II) i ions ferro (II) (aquests dos últims en
concentracions 1 mol dm–3) tindrà lloc la reacció tal com està escrita a (1) o en sentit invers.
220
U07-Q2B (4M).indd 220 13/1/09 12:16:02

c) Suposem que es construeix una pila basada en la reacció que s’està considerant. Per a aquesta
pila es demana:
1. La seva fem estàndard E θpila.
2. La seva representació (o notació simplificada).
3. Calcula la variació de massa que experimenten les làmines de Fe i de Cu quan han circulat
0,1 mol d’electrons pel circuit exterior.
a) Cu2+(aq) + 2e Cu(s)
Fe(s) Fe2+
(aq)
+ 2e
b) Consultant la taula 1:
Oxidant Reductor
Cu 2+
(aq)
+ 2e Cu(s) E θCu2+/Cu = 0,34 V
Fe2+
(aq)
+ 2e Fe(s) E θFe2+/Fe = –0,44 V
D’aquests dos valors es dedueix que el Fe és més reductor que el coure; per tant, el Fe reduirà els
ions Cu2+ a Cu. La reacció (1) es produirà espontàniament tal com està escrita d’esquerra a
dreta.
c1) La semireacció de reducció que té lloc a l’elèctrode de coure és:

Cu2+
(aq)
+ 2e Cu(s) E θCu2+/Cu = 0,34 V (2)
La semireacció d’oxidació que té lloc a l’elèctrode de ferro és:
Fe(s) Fe2+
(aq)
+ 2e E θFe/Fe2+ = 0,44 V (3)
Fixa’t que el potencial d’oxidació del Fe, E Fe/Fe2+, és igual al de reducció del Fe , E Fe2+/Fe, però
θ 2+ θ
de signe contrari. Sumant les semireaccions (2) i (3) i els seus potencials, tindrem:
Cu2+
(aq)
+ Fe(s) Cu(s) + Fe2+
(aq)
E θpila= 0,78 V
c2) La notació simplificada és:

Fe(s) | Fe2+
(aq)
|| Cu2+
(aq)
| Cu(s) E θpila= 0,78 V
c3) D’acord amb les semireaccions (2) i (3) , per cada mol d’àtoms de ferro que es dissolen, es dipo-
sita simultàniament 1 mol d’àtoms de coure i circulen 2 mols d’electrons pel circuit extern. Per
tant:
L’elèctrode de Fe disminueix de pes.
L’elèctrode de Cu augmenta de pes.
221
U07-Q2B (4M).indd 221 13/1/09 12:16:02

9. Es construeix una pila electroquímica introduint a 25 °C, uns elèctrodes de Ag i Zn en sengles com-
partiments que contenen, respectivament, dissolucions de Ag+ 1 mol dm–3 i Zn2+ 1 mol dm–3. Els
compartiments (semipiles) es connecten amb un pont salí adequat.
a) Escriu les semireaccions que tenen lloc en cada elèctrode i la reacció iònica global.
b) Indica l’ànode, el càtode, l’elèctrode positiu i el negatiu.
c) Calcula la fem estàndard de la pila.
d) Calcula l’energia elèctrica màxima subministrada per la pila quan han circulat 4 000 C pel circuit
exterior.
a) Consultant la taula de potencials:

Ag+(aq) + 1 e Ag(s) E θ = 0,80 V
Zn2+
(aq)
+ 2e Zn(s) E θ = –0,76 V
es dedueix que el zinc és més reductor que la plata. Les dues semireaccions que hi tenen lloc
són:
Ag+(aq) + 1 e Ag(s)
Zn(s) Zn2+
(aq)
+2 e
i la reacció iònica global a la pila és:
2 Ag+(aq) + Zn(s) 2 Ag (s) + Zn2+
(aq)
La reacció entre els ions plata i el zinc continua fins que el sistema assoleix l’equilibri.
b) L’ànode és el zinc; és l’elèctrode on té lloc una oxidació i és el pol negatiu de la pila. El càtode és
la plata; és l’elèctrode on té lloc una reducció i és el pol positiu de la pila.
c) La semireacció de reducció de l’ió plata és:

Ag+(aq) + 1 e Ag (s) E θAg +/Ag = 0,8 V (2)
La semireacció d’oxidació del zinc és:
Zn(s) Zn2+
(aq)
+ 2e E θZn/Zn2+ = 0,76 V (3)
Multiplicant la semireacció (2) per dos (no el potencial de reducció) i sumant-la a la (3) tenim:
2 Ag+(aq) + Zn(s) 2 Ag (s) + Zn2+
(aq)
E θpila = 1,56 V
A la semireacció (2) no s’ha multiplicat per dos el potencial normal de reducció, perquè aquest
valor no depèn del nombre de mols que prenen par t en el procés.
d) L’energia elèctrica màxima que podem obtenir de la pila serà:

Energia elèctrica = Q E θpila
Substituint:
Energia elèctrica = 4 000 C × 1,56 V = 6 240 J
222
U07-Q2B (4M).indd 222 13/1/09 12:16:02

10. Donada la reacció següent realitzada en solució aquosa:

2 Cr2+
(aq)
+ Sn4+
(aq)
= Sn2+
(aq)
+ 2 Cr3+
(aq)
(1)
a) Dedueix si, en mesclar ions Cr3+, Cr2+, Sn4+ i Sn2+, tots en concentracions 1 mol dm–3 i a
25 °C, tindrà lloc la reacció (1), tal com està escrita o en sentit invers.
b) Dibuixa un esquema de la pila, basada en la reacció que es considera. Indica l’ànode, el càtode
i el moviment d’electrons pel circuit exterior.
c) Calcula E θpila .
d) Escriu la notació simplificada de la pila.
e) Si inicialment la concentració dels ions era d’1,00 mol dm–3 i el volum de cada solució era de
500 cm3, calcula la nova concentració en ions Cr3+ quan han circulat 0,01 mol d’electrons pel
circuit extern. (Suposa que el volum de solució no varia.)
a) Consultant la taula 1:
E θCr 3+/Cr 2+ = –0,41 V
E θSn4+/Sn2+ = 0,15 V
es dedueix que l’ió Cr2+ és més reductor que l’ió Sn2+; per tant, els ions Cr2+ reduiran els ions Sn4+.
La reacció (1) tindrà lloc espontàniament, tal com està escrita.
b) Les dues semireaccions que tenen lloc són:

Cr2+
(aq)
Cr3+
(aq)
+ 1e (2)
Sn4+
(aq)
+ 2e Sn2+
(aq)
(3)
c) L’esquema de la pila és: A

e e
2 Cr2+ 2 Cr3+ + 2 e E θCr 2+/Cr 3+ = 0,41 V Pt Pt

ànode càtode
Sn + 2 e
4+
Sn 2+
E Sn4+/Sn2+ = 0,15 V
θ
2– 2–
SO 4(aq) SO 4(aq)
2 Cr2+ + Sn4+ 2 Cr3+ + Sn2+ E θ = 0,56 V 2+ 2+
pila Cr (aq) (1M) Sn (aq) (1M)
3+ 4+
Cr(aq) (1M) Sn (aq) (1M)
d) Pt ⎮ Cr2+
(aq)
, Cr3+
(aq)
⎮⎮ Sn4+
(aq)
, Sn2+
(aq)
⎮ Pt E θpila = 0,56 V
Les espècies químiques més reduïdes s’escriuen al costat del metall iner t.
e) A mesura que la pila genera electricitat augmenta la concentració en ions Cr 3+. Segons (2), per
cada mol d’ions Cr3+ obtinguts, es genera 1 mol d’electrons. Per tant:
223
U07-Q2B (4M).indd 223 13/1/09 12:16:04

11 | Piles voltaiques usades a la pràctica

Evidentment, les piles que s’han descrit tenen un interès teòric, però no
són pràctiques, ja que les solucions es poden vessar fàcilment a l’hora de
desplaçar-les.
Les piles voltaiques que utilitzem correntment són les anomenades de
tipus Leclanché o piles salines.
Les de forma cilíndrica tenen una fem d’1,5 V i les planes, formades per l’as-
sociació en sèrie de tres de cilíndriques, tenen una fem de 4,5 V (Fig. 16). En
aquestes piles, l’ànode és de zinc i constitueix la carcassa de la pila. El
càtode, central, és una barreta de carbó. L’electròlit és una pasta negrosa
formada per clorur d’amoni, diòxid de manganès i aigua, i separada en dos
compar timents per un full de paper.
16. Pila Leclanché de 4,5 V usada. La semireacció que té lloc a l’ànode és:
Es pot distingir l’associació en sèrie
Zn(s) Zn2+(aq) + 2 e
de 3 piles d’1,5 V.
i al càtode:
pol positiu
2 MnO2(s) + 2 H+(aq) +2e Mn2O3 + H2O(s)
carbó
A mesura que s’obtenen ions Zn2+, reaccionen amb el clorur d’amoni i s’ob-
té un compost sòlid:
Zn2+(aq) + 2N H4Cl(s) [Zn(NH3)2]Cl2(s) + 2 H+(aq)

pasta
formada per
En les piles alcalines de tipus Mallory, l’ànode és igualment de zinc, però
carcassa MnO2 (s)
de zinc polvoritzat i amalgamat (recordem que una amalgama és un aliatge de mer-
NH4 Cl (s) curi i metall). El càtode és un clau d’acer col·locat al centre. L’electròlit és
H2 O (l) una pasta formada per hidròxid de potassi, diòxid de manganès i aigua.
A l’ànode té lloc la semireacció:
pol negatiu
Zn(s) + 4 OH–(aq) Zn(OH)2–
4(aq)
+2e
17. Esquema d’una pila tipus Leclanché.
i al càtode:
c3u3 (II) fig 11 2 MnO2(s) +2 H2O + 2 e Mn2O3 · H2O(s) +2 OH–(aq)
Les piles alcalines tenen
Obser va que, tant les piles Leclanché com les alcalines utilitzen el mateix
l’avantatge que conserven una fem
estable durant més temps que les oxidant (MnO2) i el mateix reductor (Zn). Però les primeres treballen a pH
Leclanché. àcid i les segones en medi bàsic. La fem és en totes dues d’1,5 V.
Les piles en miniatura o piles en forma de botó usades extensament per
fer funcionar rellotges, calculadores, aparells fotogràfics, etc. són sem-
blants a les alcalines, però el diòxid de manganès se substitueix per òxid
de mercuri (II) o òxid de plata.
Les semireaccions catòdiques d’aquests òxids són:
HgO(s) + H2O(l) + 2 e Hg(l) + 2 OH–(aq)
Ag2O(s) + H2O + 2 e 2 Ag(s) + 2 OH–(aq)
La fem de la pila de HgO és d’1,35 V i la de Ag2O d’1,40 V.
Fixa’t que les piles d’òxid de mercuri (II), una vegada esgotades, contenen
18. Cal reciclar les piles usades a fi de no mercuri, metall altament contaminant. La Unió Europea (UE) ha promogut
contaminar el medi ambient. la recollida de les piles usades.
224
U07-Q2B (4M).indd 224 13/1/09 12:16:05

12 | Relació entre la variació d’energia lliure

i la fem d’una pila
Anteriorment hem explicat que la variació d’energia lliure és una funció que
s’identifica amb el treball útil d’una transformació química.
El treball màxim útil que pot produir una reacció química, realitzada a pres-
sió i temperatura constants, és donat per l’equació:
w (útil)màxim = ∆G (1)
Si la reacció química es realitza en una pila, el treball útil és de tipus
elèctric.
Suposem que en una pila tenen lloc les semireaccions i la reacció global
següents:
ànode: Fe(s) Fe2+(aq) + 2 e
càtode: Cu2+(aq) + 2 e Cu(s)
reacció global: Fe(s) + Cu 2+
(aq)
Fe2+(aq) + Cu(s)
En aquesta pila, per cada mol de ferro que s’oxida, o per cada mol d’ions
coure(II) que es redueix, hi circulen 2 mols d’electrons pel circuit exterior.
Sabent que la càrrega d’un electró és igual a 1,602 × 10–19 C, la càrrega
d’un mol d’electrons és:
La càrrega d’un mol d’electrons s’anomena constant de Faraday. El

seu símbol és F i el seu valor aproximat que s’utilitza a la pràctica és
de 96 500 C mol–1.
Per tant, el treball elèctric màxim que es podrà obtenir a la pila que consi-
derem, quan han circulat dos mols d’electrons, serà:
w (elèctric) = –Q E θpila = –2 F Epila
El signe menys que apareix a la fórmula es deu al fet que considerem que
és el sistema el que produeix treball.
En general, per a una reacció redox en què es bescanvien n mols d’elec-
trons, el treball elèctric serà:
w (elèctric)màx = –n F Epila
Si
w (elèctric)màx = ∆G
tindrem:
∆G = – n F Epila
En condicions estàndard:
∆Gθ = – n F Eθpila
Obser va que, trobant experimentalment E θpila , es pot conèixer ∆G θ.
225
U07-Q2B (4M).indd 225 13/1/09 12:16:05

EXemplE
11. Calcula Eθpila i ∆G θ per a la reacció següent:

MnO–4(aq) + 8 H+(aq) + 5 Fe2+
(aq)
Mn2+
(aq)
+ 4 H2O(l) +5 Fe3+
(aq)
(1)
En una pila voltaica tenen lloc les semireaccions:

MnO–4 + 8 H+ + 5 e Mn2+ + 4 H2O E θ = 1,49 V
5 Fe2+ 5 Fe3+ + 5 e E θ = –0,77 V
que donen lloc a la reacció iònica global (1).
La fem estàndard de la pila és:
E θpila = 1,49 – 0,77 = 0,72V
La variació d’energia lliure és:
∆G θ = –n F E θpila
Fixa’t que en la reacció redox que considerem s’han bescanviat 5 mols d’electrons, per tant, n = 5.
El signe negatiu de ∆G θ confirma que el procés que té lloc a la pila és espontani.
13 | Equació de Nernst.
Determinació de constants d’equilibri
Ja hem indicat que la fem d’una pila depèn de la concentració de les espè-
cies químiques que inter venen en el procés i de la temperatura.
En cursos més avançats es demostra que, per a una equació redox:
aA+bB cC+dD (1)
i quan els reactius són presents en una concentració qualsevol, la fem de
la pila Epila es pot calcular a par tir de l’equació de Nernst:
(2)
essent n el nombre de mols d’electrons intercanviats en la reacció igualada (1).

Passant de logaritmes neperians a decimals, i tenint en compte que
F = 96 500 C mol–1 i R = 8,3 J K–1 mol–1, l’equació de Nernst, a 298 K, pren
la forma més senzilla:
(3)
essent Q el quocient de la reacció.

A mesura que la pila funciona, augmenten les concentracions de C i D i
disminueixen les de A i B. Arribarà un moment que el sistema assoleixi
l’equilibri. Quan això ocorre, s’atura el pas d’electrons pel circuit exterior
Epila = 0 i les concentracions de A, B, C i D són les d’equilibri.
226
U07-Q2B (4M).indd 226 13/1/09 12:16:06

Per tant, l’equació (3) es pot conver tir en:
i (4)
essent K la constant d’equilibri per a la reacció (1) a 298 K.

L’equació (4) és de gran impor tància, ja que permet calcular la constant
d’equilibri d’una reacció a par tir de mesuraments elèctrics.
A partir de l’equació de Nernst (2), es pot deduir una important equació que
relaciona la constant d’equilibri d’una reacció amb el ∆Gθ corresponent.
En efecte, quan el sistema arribi a l’equilibri a una temperatura T, l’equació
(2) es conver teix en:
per tant:
(5)
A l’apar tat anterior hem trobat que:

∆Gθ = –n F Eθpila
d’on:
Substituint aquest valor a (5), resulta:

∆Gθ = – R T ln K
Aquesta expressió ens permet trobar la constant d’equilibri (a 25 °C) d’una
reacció coneixent la seva ∆Gθ.
EXemplE
12. Es construeix una pila amb dos elèctrodes de Cu i Ag submergits, a 25 °C, en dues solucions: l’elèc-
trode de coure està submergit en una solució que conté ions Cu2+ i el de plata en una solució que
conté ions Ag+.
Segons els valors dels potencials de reducció (taula 1), la reacció que té lloc espontàniament a la pila és:
Cu(s) + 2 Ag+(aq) Cu2+
(aq)
+ 2 Ag(s) (1)
i E θpila = 0,46 V
La reacció entre el Cu i els ions Ag + continua fins que s’arriba a un estat d’equilibri.
a) Calcula, a 25 °C, la fem de la pila si la [Ag+] = 0,1 mol dm–3 i la de [Cu2+] = 0,001 mol dm–3.
b) Calcula el valor de la constant d’equilibri, a 25 °C, per a l’equació química (1).
a) Per calcular la fem en el cas que les concentracions iòniques siguin distintes de les estàndard,
hem d’aplicar l’equació de Nernst. A 25 °C:
227
U07-Q2B (4M).indd 227 13/1/09 12:16:06

per a la reacció (1):
Epila (2)
En l’expressió (2) no inter venen les concentracions dels sòlids, ja que són constants. (Obser va
que el sistema (1) és heterogeni.) El valor de n és 2, ja que s’intercanvien 2 mols d’electrons.
Substituint:
b) Quan s’arriba a l’equilibri en la pila electroquímica s’atura el pas d’electrons del coure a la plata,
Epila = 0, i les concentracions de Cu2+ i Ag+ són les de l’equilibri. Per tant, l’expressió (2) es conver-
teix en:
essent K la constant d’equilibri. Per tant:
K = 1015,6
Com que el valor numèric de la constant d’equilibri és molt gran, això ens indica que la reacció:
2 Ag+(aq) + Cu(s) Cu 2+
(aq)
+ 2 Ag(s)
està pràcticament desplaçada cap a la dreta a 25 °C.
Pila de Volta
DO C UME N T
Alessandro Volta (1745 - 1827), físic italià, professor de la Universitat de Pavia,

va dedicar bona part del seu temps a l’estudi de l’electricitat. Va ser Volta qui
va descobrir la pila elèctrica que inicialment va portar el seu nom. Aquest des-
cobriment, per feccionat, va donar pas a l’era de l’electricitat.
Volta va fabricar la seva pila «apilant» una sèrie de discs de
coure-zinc separats per un paper humitejat en solució salina.
El 1801 Volta va presentar la seva pila a l’Institut de França,
en presència de Napoleó, que li va concedir una medalla
d’or.
La pila de Volta va ser per feccionada per Humpry Davy (1778 – 1829) que va construir una
pila amb 2 000 plaques.
Va ser Daniell qui va idear el 1 836 una pila amb dos metalls, coure i zinc, i dues dissolu-
cions saturades de sulfat de coure i sulfat de zinc. És l’anomenada pila Daniell. Pila de Volta
Més tard es van introduir les piles seques que han donat origen a les actuals. Museu de
Munic,
Alemanya.
228
U07-Q2B (4M).indd 228 13/1/09 12:16:06

14 | Electròlisi
En una pila voltaica, l’energia alliberada en una reacció química espontània
es pot conver tir en energia elèctrica. En una electròlisi s’utilitza energia
elèctrica perquè tingui lloc una re-
El dispositiu invers a la pila voltaica és una cel·la electrolítica. S’hi aporta acció redox no espontània.
energia elèctrica perquè tingui lloc una reacció redox no espontània.
Ja s’ha estudiat que els àcids, les bases i les sals dissolts en aigua s’ionit-
zen parcialment o total i com a conseqüència condueixen el corrent elèctric:
són electròlits.
En col·locar un electròlit en una cel·la electrolítica i connectar els elèctro-
des (per exemple de grafit o de platí) a un generador de corrent continu,
s’origina un camp elèctric en la solució, per l’acció del qual, si el voltatge
és l’adequat, els ions positius (cations) es dirigeixen cap a l’elèctrode
negatiu –anomenat, en l’electròlisi, càtode–, mentre que els ions negatius
(anions) es dirigeixen cap a l’elèctrode positiu, anomenat ànode. (Fig. 19)
En la solució hi ha, doncs, un doble moviment d’ions. Aquest moviment
constitueix el corrent elèctric en el si de la solució. Aquest tipus de conduc-
tivitat elèctrica s’anomena conductivitat electrolítica. càtode ànode
elèctrodes
Aquesta conductivitat no és exclusiva de les solucions d’àcids i bases i
sals. Tots els compostos iònics condueixen el corrent elèctric, ja que, en
estat líquid, els ions tenen lliber tat de moviment i poden desplaçar-se cap
a l’elèctrode corresponent.
La conductivitat electrolítica va acompanyada sempre de reaccions

químiques en els elèctrodes. A l’ànode té lloc una semireacció d’oxida-
ció, i al càtode, una semireacció de reducció.
cel·la anió
El pas del corrent elèctric a través de les solucions d’electròlits, o de
electrolítica catió electròlit
compostos iònics fosos, acompanyat de reaccions químiques redox loca-
litzades en la super fície submergida de l’elèctrode, rep el nom 19. Conductivitat dels electròlits
d’electròlisi. i dels compostos iònics fosos.
15 | Processos anòdics i catòdics

Suposem, per exemple, que es disposa d’una solució de clorur de
coure (II).
En col·locar la solució en una cel·la electrolítica i connectar els elèctrodes
a una pila o a un generador de corrent continu, els ions clorur es dirigeixen
cap a l’ànode (+) i els ions coure (II) van cap al càtode (–).
Es comprova experimentalment que a l’ànode es desprèn clor (gas) i al
càtode es diposita coure.
Així doncs, a l’ànode els ions clorur són oxidats a clor (semireacció
d’oxidació):
2 Cl–(aq) Cl2(g) + 2 e
Al càtode, els ions coure (II) són reduïts a coure (semireacció de
reducció):
229
U07-Q2B (4M).indd 229 13/1/09 12:16:08

e e Els electrons cedits pels ions clorur circulen pel conductor metàl·lic cap a
la pila, i d’aquest sur ten electrons cap al càtode, on són captats pels ions
es desprèn
desprèn coure (II) (Fig. 20).
gas clor
clor
La reacció redox global –suma de les dues semireaccions– és:
Cu2+(aq) + 2 Cl–(aq) Cu(s) + Cl2(g)
Aquesta reacció no és espontània (∆G > 0) i ha estat possible mitjançant
una energia elèctrica consumida.
Fixa’t que la polaritat dels elèctrodes en una cel·la electrolítica és l’oposa-
da a la d’una pila voltaica, però tant en una com en l’altra, a l’ànode té lloc
una oxidació i al càtode una reducció.
dipòsit
de Cu
20. Esquema de l’electròlisi d’una solució

de clorur de coure (II).
21. El vas de la fotografia anomenat cel·la electrolítica conté una solució de clorur de
coure (II) i dues barres de grafit que són els elèctrodes, connectats a una pila.
Al cap de poc temps el càtode queda recobert de coure metàl·lic, i sobre l’ànode es pot
observar un bombolleig de gas clor, Cl2, identificable per la seva olor característica.
Al càtode, a més del procés indicat, en què un ió metàl·lic es redueix a

metall –que es diposita a l’elèctrode–, poden tenir lloc altres tipus de reduc-
cions. Vegem-ne alguns:
• Disminució del nombre d’oxidació d’un catió. Exemple:
Cr3+(aq) + 1 e Cr2+(aq)
• Reducció de l’aigua i obtenció d’hidrogen, que es desprèn a
l’elèctrode:
2 H2O(l) + 2 e 2 OH–(aq) + H2(g)
• Reducció de l’ió oxoni a hidrogen:
2 H3O+(aq) + 2 e 2 H2O(l) + H2(g)
o més breument:
2 H+(aq) + 2 e H2(g)
A l’ànode poden tenir lloc, anàlogament, altres tipus d’oxidacions, com:
• Oxidació de l’aigua i obtenció d’oxigen:
2 H2O(l) 4 H+(aq) + O2(g) + 4 e
• Oxidació de l’ió hidròxid i obtenció d’oxigen:
4 OH–(aq) 2 H2O(l) + O2(g) + 4 e
• Augment del nombre d’oxidació d’un ió metàl·lic:
Ce3+ Ce4+ + 1 e
• Dissolució de l’elèctrode metàl·lic:
Cu(s) Cu2+(aq) + 2 e
230
U07-Q2B (4M).indd 230 13/1/09 12:16:12

16 | Estudi quantitatiu de l’electròlisi

A les cel·les electrolítiques, de la mateixa manera que a les piles voltai-
ques, la quantitat d’espècie química que s’oxida o es redueix a l’elèctrode
corresponent és directament proporcional a la quantitat d’electricitat que
hi circula.
Aquesta proporcionalitat es dedueix de l’estequiometria de la
semireacció:
Ag+ + 1 e Ag(s)
que ens indica que, per dipositar un mol d’àtoms d’argent (108 g de Ag), es
requereix un mol d’electrons, la càrrega del qual és de 96 472 C. Ja hem
indicat que el seu valor arrodonit és 96 500 C i rep el nom d’1 faraday.
Si el procés catòdic és:
resulta que, per dipositar un mol d’àtoms de coure (63,5 g de Cu), es
necessiten 2 mols d’electrons (2 × 96 500 C). Al pas de 96 500 C, es dipo-
sita 1/2 mol d’àtoms de coure (63,5/2 g de Cu).
Anàlogament, si el procés catòdic és:
Au3+ + 3 e Au
es dipositen 1/3 de mol d’àtoms d’or (197/3 g d’or) al pas de 96 500 C.
Un raonament anàleg és vàlid per als processos anòdics:
Així, donada la següent semireacció d’obtenció del Cl2 (per electròlisi d’una
solució de clorur de sodi):
2 Cl–(aq) Cl2(g) + 2 e
Al pas de 96 500 C s’obtindrà a l’ànode 1/2 mol de Cl2 (35,5 g de Cl2).
Les experiències de Michael Faraday (1791-1867), que relacionaren càrre-
ga elèctrica i massa de substància dipositada o despresa (lleis de Faraday),
tenen el mèrit extraordinari d’haver arribat a les mateixes conclusions expo-
sades aquí, sense que es conegués la naturalesa elèctrica de la matèria.
Va ser Faraday qui introduí la terminologia ànode, càtode, ió, anió,
elèctrode...
22. A l’electròlisi de l’aigua acidulada amb unes gotes d’àcid sulfúric, es desprèn
hidrogen al càtode i oxigen a l’ànode. Al pas de 96 500 C s’obté un gram de dihidrogen
(1/2 mol de H2) i 8 g de dioxigen (1/4 de mol de O2).
231
U07-Q2B (4M).indd 231 13/1/09 12:16:16

EXemplEs
13. Es munten tres cel·les electrolítiques; la primera conté una solució de AgNO3, la segona, una solució
de CuSO4, i la tercera, una solució de AuCl3. Al cap d’un cert temps de circular-hi un corrent continu,
s’han dipositat 5,40 g de plata al càtode de la primera cel·la.
a) Calcula el nombre d’àtoms de coure dipositats al càtode de la segona cel·la.
b) Calcula la massa d’or dipositada al càtode de la tercera cel·la.
c) Dibuixa un esquema del muntatge.
a) Les equacions corresponents a les semireaccions de reducció són:

càtode 1a cel·la: Ag+(aq) + 1 e Ag(s) (1)
càtode 2a cel·la: Cu2+
(aq)
+2e Cu(s) (2)
càtode 3a cel·la: Au3+
(aq)
+3e Au(s) (3)
Si les tres cel·les electrolítiques estan muntades en sèrie, la quantitat d’electricitat que passa per
totes tres és la mateixa.
Segons (1), (2) i (3), per cada mol de Ag dipositat al càtode de la primera cel·la, es necessita 1 mol
d’electrons i, alhora, es diposita 1/2 mol de Cu al càtode de la segona cel·la i 1/3 de mol de Au al
càtode de la tercera.
Per tant:
b) Com s’ha indicat en l’apar tat (a), per cada mol de Ag dipositat, es dipositen 1/3 mol de Au. Per
tant:
Ag (s) O2 (g) Cu(s) O2 (g) Au(s) Cl 2 (g)
AgNO 3 (aq) CuSO 4 (aq) AuCl 3 (aq)
232
U07-Q2B (4M).indd 232 13/1/09 12:16:22

14. En electrolitzar una solució diluïda d’àcid sulfúric, es desprèn H2(g) i O2(g). (Fig. 22)
a) Escriu les semireaccions que tenen lloc a l’ànode i al càtode.
b) Calcula el volum total de gasos, en condicions normals, obtinguts després del pas de 3 mols
d’electrons, si el rendiment del corrent elèctric és del 85 %.
a) Les semireaccions que tenen lloc al càtode i a l’ànode són:

càtode: 2 H+(aq) + 2 e H2(g) (1)
ànode: 2 H2O(l) O2(g) + 4 H+(aq) + 4 e (2)
Segons les equacions (1) i (2), al pas de 4 mols d’electrons (la càrrega dels quals és de
4 faraday), es desprenen 2 mols de H2 al càtode i 1 mol de O2 a l’ànode. Per tant, s’obtindrà un
total de 3 mols de mescla gasosa.
Un rendiment de corrent del 85 % significa que de cada 100 C disponibles, només 85 C s’utilitzen per
obtenir H2 i O2. (Per obtenir-ne la càrrega útil, s’ha de multiplicar la càrrega teòrica per 0,85.)
El volum total de gas és:
Obser va, de nou, que en passar 96 500 C s’obté 1 gram de H2 (1/2 mol de H2) al càtode i
8 grams de O2 (1/4 mol de O2) a l’ànode.
Michael Faraday
DO C UME N T
Michael Faraday (1791- fins al 1830 que Faraday va iniciar els estudis quanti-
1867), físic i químic tatius sobre l’electròlisi. El 1833-1834, com a resul-
anglès, fou professor de tat de les seves investigacions, va enunciar les dues
química i un gran experi- lleis següents, que es coneixen amb el nom de «Lleis
mentalista en el camp de de Faraday».
la física i de la química.
La primera llei diu que «les masses de les substàncies
És un dels científics més
dipositades (o despreses) en els elèctrodes són direc-
impor tants del segle xix.
tament proporcionals a les quantitats d’electricitat
Els seus treballs físics que travessen la solució».
més rellevants van ser
Una segona llei diu que «si un corrent elèctric travessa
l’estudi de l’electricitat i
diverses cel·les connectades en sèrie, les masses de
el magnetisme: va descobrir la interdependència
les substàncies dipositades en els elèctrodes són
dels camps magnètics i els circuits elèctrics tancats
directament proporcionals als equivalents químics de
i també la producció d’una fem en un conductor que
cadascuna d’aquestes». S’anomena equivalent quí-
es mou immergit en un camp magnètic.
mic, o pes equivalent, la massa d’un element que es
Les seves investigacions en el camp de la química van combina amb 1,008 g d’hidrogen).
ser també molt impor tants. Encara que els primers
Les lleis de Faraday van posar de manifest el caràcter
experiments fets per utilitzar l’electricitat per produir
atomístic de l’electricitat, que va ser confirmat amb el
fenòmens químics, comencen pràcticament amb el
descobriment de l’electró en 1897.
descobriment de la pila voltaica, el 1800, no va ser
233
U07-Q2B (4M).indd 233 13/1/09 12:16:24

17 | Aplicacions de l’electròlisi
L’electròlisi té un gran nombre d’aplicacions, moltes de les quals són de
gran interès industrial. N’esmentarem les més impor tants.
• Dipòsit de metalls, utilitzant com a càtode l’objecte que es vol metal·
litzar. Amb aquesta tècnica s’obtenen industrialment recobriments
–especialment sobre ferro– de coure, níquel, crom, cadmi... que, en
formar una capa adherent, eviten o retarden la corrosió del ferro.
També s’obtenen dipòsits de metalls nobles –daurats i platejats– amb
fins decoratius.
• Els metalls «actius» (amb potencials de reducció molt negatius), com per
exemple el sodi, el liti, el magnesi i l’alumini (Fig. 23a), s’obtenen indus-
trialment per electròlisi de les seves sals foses, ja que si es fa l’electrò-
lisi de les seves solucions aquoses, al càtode es desprèn hidrogen,
abans de produir-se la reacció de l’ió metàl·lic.
• Purificació o afinament electrolític de metalls, especialment del coure.
El coure, quan s’utilitza com a conductor elèctric, ha de tenir un grau
elevat de puresa, que només s’aconsegueix amb l’afinament electrolític.
Per això, s’electrolitza àcid sulfúric diluït, o una solució diluïda de sulfat
de coure (II), amb un ànode de coure impur i un càtode de coure pur. El
metall conté normalment com a impureses zinc i ferro (amb un potencial
de reducció negatiu) i plata i or (més «nobles» que el coure) (Fig. 23b).
En efectuar l’electròlisi, el coure, el zinc i el ferro s’oxiden i passen a la
solució com a ions Cu2+, Zn2+ i Fe2+, mentre que l’or i la plata no s’oxiden
perquè necessiten una energia superior i es recullen com a sòlids en el
fons de la cel·la electrolítica (que formen els anomenats fangs anòdics).
Dels ions Cu2+, Zn2+ i Fe2+, presents en la solució, el primer és el que neces-
sita menys energia per reduir-se a coure, i és l’únic que es diposita al
càtode.
Els fangs anòdics es recullen i es recupera la plata i l’or.
• Algunes síntesis redox de substàncies orgàniques es realitzen electrolí-
ticament, fins i tot a escala industrial. Així, el tetrametil plom, Pb(CH3)4,
i el tetraetil plom, Pb(C2H5)4, antidetonants i utilitzats com a additius a
les gasolines, s’obtenen per electròlisi. Igualment s’obté el para-amino-
fenol, a par tir de nitrobenzè, etc.
a b
Industrialment una cel·la electrolíti-
ca s’anomena bany electrolític.
23. a) Producció d’alumini per electrolisi de les seves sals foses. b) Producció de coure.
Substitució dels electrodes en un bany d’àcid sulfúric.
234
U07-Q2B (4M).indd 234 13/1/09 12:16:26

18 | Electròlisi d’una solució de salmorra i

obtenció de lleixiu
L’electròlisi de les solucions concentrades de clorur de sodi (salmorra) té
un interès industrial molt impor tant.
En el procés s’obté diclor, dihidrogen i hidròxid de sodi.
En una solució de clorur de sodi, la sal està completament dissociada en
els seus ions:
n H 2O
(Na+, Cl−)s Na+(aq) + Cl−(aq)
Les semireaccions que tenen lloc en l’electròlisi són:
Càtode: 2 H2O + 2 e H2(g) + 2 OH−(aq) (1)
Ànode: 2 Cl− Cl2(g) + 2e (2)
Segons la semireacció (2), els ions Cl desapareixen de la solució i s’obté
−
Cl2(g).
D’acord amb la semireacció (1), en el càtode es desprèn H2(g) i es formen
ions OH− que queden a la solució.
Els ions Na+, que no experimenten cap modificació ja que no inter venen en
el procés electrolític, emigren cap al càtode. Per tant, a mesura que avança
l’electròlisi, la solució original de (Na+, Cl−)aq es conver teix en una solució
de (Na+, OH−)aq.
Perquè l’hidròxid de sodi no reaccioni amb el diclor(g), els compar timents
anòdic i catòdic estan separats per una membrana porosa.
L’electròlisi del NaCl(aq) és un mètode industrial d’obtenció de Cl2, NaOH

i H2, aquest darrer com a subproducte.
El lleixiu (aigua de Javel) és una solució aquosa d’hipoclorit i clorur de sodi

en presència d’un excés d’hidròxid de sodi.
El lleixiu s’obté industrialment per reacció directa del diclor i l’hidròxid de
sodi produïts per l’electròlisi de la salmorra:
Cl2(g) + 2 NaOH(aq) NaCl(aq) + NaClO(aq) + H2O(l) ΔH < 0
Perquè tingui lloc la reacció indicada no s’han de separar els compar ti-
ments anòdic i catòdic.
El lleixiu conté clor en estat d’oxidació +1 i per tant és un oxidant fort i eco-
nòmic. A causa d’aquesta característica destrueix molts colorants per la
qual cosa s’utilitza com blanquejant. També és molt usat per les seves
propietats desinfectants.
235
U07-Q2B (4M).indd 235 13/1/09 12:16:26

EXemplE
15. Una cel·la electrolítica industrial conté una solució concentrada de clorur de sodi. En electrolitzar
aquesta solució amb un corrent de 3,0 kA, s’observa que es desprèn H2(g) al càtode i Cl2(g) a
l’ànode.
a) Escriu les semireaccions que tenen lloc al càtode i a l’ànode.
b) Suposant un rendiment del corrent elèctric del 95 %, calcula la producció diària de Cl2 expressa-
da en m3 de gas a 0°C i 1,01 × 105 Pa.
c) Suposant el rendiment de l’apartat (b), calcula la producció diària de NaOH expressada en kg.
a) En una solució de clorur de sodi, la sal està completament dissociada en els seus ions:
n H 2O
(Na+, Cl−)s Na+(aq) + Cl−(aq) (1)
Si es desprèn H2 al càtode i Cl2 a l’ànode, les semireaccions que han tingut lloc són:
càtode: 2 H 2O + 2 e H2(g) + 2 OH–(aq) (2)
ànode: 2 Cl –
(aq)
Cl2(g) + 2 e (3)
Segons l’equació (3), els ions Cl– desapareixen de la solució i s’obté Cl2(g). A causa de la semire-
acció (2) al càtode, es desprèn H2(g) i es formen ions OH– que queden en la solució.
Els ions Na+ (que no experimenten cap modificació, ja que no inter venen en el procés electrolític)
emigren cap al càtode. Per tant, a mesura que avança l’electròlisi, la solució original de (Na+, Cl–)aq
es conver teix gradualment en una solució de (Na+, OH–)aq.
Tal com hem vist en el darrer apar tat, l’electròlisi del NaCl(aq) és un mètode industrial d’obtenció
de Cl2, NaOH i H2, aquest darrer com a subproducte.
b) La quantitat d’electricitat consumida durant un dia (24 hores) és:

Q = I × t = 3 × 103 A × (24 × 3 600) s = 2,6 × 108 C
Segons l’equació (3), per a l’obtenció d’1 mol de Cl2 es necessiten 2 × 96 500 C. El volum de Cl2
obtingut, si el rendiment és del 95 %, és:
c) Segons (2) es necessiten 96 500 C per obtenir 1 mol de OH– que, juntament amb un mol de Na+,
formarà un mol de (Na+, OH–). Utilitzant les dades de l’apar tat anterior, la massa de NaOH obtin-
guda és:
236
U07-Q2B (4M).indd 236 13/1/09 12:16:26

1. Electròlisi d’una solució de clorur de sodi

Ex p e ri è nciES
Fes l’electròlisi d’una solució concentrada de clorur de sodi amb elèctrodes de grafit i una pila de 4,5 V.
Sobre l’ànode pots obser var un bombolleig de gas clor que pots identificar per la seva olor característica.
Afegeix unes gotes de fenolftaleïna prop del càtode. Què passa?
Explica les teves obser vacions.
2. Exemples de recobriments metàl·lics per electròlisi

El fet que un metall dipositat per electròlisi a partir d’una solució formi un recobriment adherent o no, depèn de
molts factors: concentració de la solució, pH, temperatura, densitat de corrent, tipus de càtode, etc.
Industrialment tots aquests factors estan ben estudiats i resolts.
Abans de realitzar en el laboratori els processos electrolítics que proposem, cal fer algunes obser vacions:
– Convé que, abans d’obtenir un recobriment, el metall del càtode estigui lluent i net. Si el càtode és de coure
o níquel el podem netejar submergint-lo uns instants en àcid nítric concentrat i rentant-lo després amb aigua
abundant. El ferro es pot netejar amb àcid clorhídric concentrat. Renta’l igualment. Utilitza la vitrina amb
l’extractor en marxa.
Sempre que es pugui, l’ànode ha de ser del mateix metall que es vol dipositar al càtode i, si no, caldria que fos
iner t com el platí. També es pot utilitzar un elèctrode de grafit.
Els recobriments metàl·lics que s’obtenen sovint no són brillants. Per tal que ho siguin, pots fregar-los, per
exemple, amb carbonat de sodi en pols.
a) Dipòsit de coure
Composició del «bany de coure»: 200 cm3 d’aigua
40 g de sulfat de coure (II) pentahidratat (CuSO4 · 5H2O)
Uns 4 cm3 d’àcid sulfúric concentrat
Convé no utilitzar gaire densitat de corrent, perquè si no el coure no s’adhereix. Pots courar petites
peces de ferro.
b) Dipòsit de níquel
Composició del «bany de níquel»: 200 cm3 d’aigua
7-10 g de sulfat de níquel (II) heptahidratat (NiSO4 · 7H2O)
3 g de sulfat d’amoni
Es poden niquelar peces de coure o de ferro courats. Utilitza un ànode de grafit si no disposes d’un de
níquel.
c) Dipòsit de cobalt
Composició del «bany de cobalt»: 200 cm3 d’aigua
Filmades en el DVD
12-15 g de clorur de cobalt (II) hexahidratat (CoCl2 · 6H2O)

Pots dipositar una capa de cobalt sobre coure. Ànode de grafit.
Nota: per obtenir bons platejats s’utilitzen «banys de plata» que contenen cianur de potassi, extraordinàriament metzinós.
Per això no creiem oportú utilitzar-lo.
237
U07-Q2B (4M).indd 237 13/1/09 12:16:28

Els acers
E ls acers són aliatges de ferro amb un contingut de
carboni en massa entre el 0,05 % i l’1,7 % en massa.
El ferro més pur que s’utilitza industrialment és el
ferro dolç, que conté menys carboni que l’acer i el supera
en ductilitat; en canvi, l’acer és més tenaç.
En el procés d’obtenció d’un acer es poden afegir al
El ferro colat és el que surt líquid dels forns en els quals
ferro altres elements com el manganès, el crom, el níquel, s’obté el ferro i se solidifica en motlles en forma de lin-
el molibdè, el wolframi, el vanadi, el cobalt, etc., que en gots. Conté més carboni que l’acer (arriba gairebé al
milloren algunes de les propietats. 4,5 %). És més dur, tot i que resisteix poc els cops.
Alguns tipus d’acers

Acers inoxidables (18 % de Cr i 8 % de Ni). Són resis-
tents a la corrosió atmosfèrica i a l’oxidació.
Acers al manganès (10-18 % de Mn). Es caracterit-
zen per la gran duresa i la resistència al desgast. S’utilitzen
per fabricar eines i maquinària per moldre.
Acers al molibdè (7 % de Mo). En calent mantenen
la duresa, la tenacitat i la resistència al desgast. S’utilitzen
per fer coixinets.
Acers al crom-vanadi (1-10 % de Cr i 0,15 % de V).
Tenen una resistència elevada a la tracció.
Invars (30 % de Ni). Es dilaten molt poc en augmen-
tar la temperatura. El volum es manté pràcticament inva-
riable en escalfar-se o refredar-se. S’utilitzen per fabricar
aparells de precisió, com rellotges o regles metàl·lics L’acer inoxidable s’ha fet imprescindible a les cuines
graduats. industrials per la seva resistència a la corrosió.
Corrosió metàl·lica
L a corrosió metàl·lica és la conversió, no desitjada,
dels metalls i aliatges en compostos metàl·lics. Té
una gran transcendència econòmica, perquè pot
l’oxidació continua i pot ocasionar la destrucció de
tot metall.
S’ha calculat que aproximadament un 5 % de la
arribar a inutilitzar peces i estructures amb perill i producció anual de ferro i acer es perd perquè es
perjudici evidents. converteix en rovell.
Podem distingir la corrosió seca de la humida. La Una manera de prevenir la corrosió del ferro és
primera consisteix en l’atac del metall pels gasos en recobrir el metall amb una capa protectora de pintu-
absència d’humitat. Això passa en les instal·lacions ra, oli o plàstic, que l’aïlla de l’exterior. El recobriment
industrials. ha de ser resistent i totalment impermeable.
La corrosió humida és la més important i consis- El ferro també es protegeix amb un recobriment
teix en l’atac dels metalls pels agents continguts en de zinc, coure, níquel, crom, estany, plata... realitzat
l’aigua, el sol o l’aire humit. electrolíticament o bé per immersió de l’objecte en
L’exemple més conegut de corrosió és el de la un bany que conté el metall protector fos (aquest és
conversió del ferro en rovell (òxid de ferro (III) el cas dels dipòsits de zinc).
hidratat Fe2O3 · nH2O). Com que la capa d’òxid El ferro recobert amb una capa de zinc
superficial, formada inicialment, és porosa, s’anomena ferro galvanitzat. El zinc també s’oxida,
238
U07-Q2B (4M).indd 238 13/1/09 12:16:32

però la fina capa d’òxid que es forma és impermea- Vegem el que passa quan els metalls protectors
ble i adherent i impedeix que l’oxidació del zinc són menys reductors que el metall a protegir.
progressi. L’estany, el níquel, el coure, la plata, l’or... són
menys reductors que el ferro.
Suposem que el ferro es recobreix d’una capa
d’estany (llauna). Si es perfora, es forma una pila
local, però en aquest cas, el ferro és l’ànode i
l’estany el càtode. La formació de la pila local acce-
lera l’oxidació del ferro.
Així doncs, un recobriment d’estany protegeix el
ferro, sempre que la capa protectora sigui perfecta-
ment contínua. El mateix raonament és vàlid si el
recobriment és de coure, níquel, plata, or... El reco-
briment del ferro amb aquests metalls és més aviat
decoratiu. El cas de l’estany, utilitzat en les llaunes
de conserva, és degut a la seva innocuïtat.
El coure, i els seus aliatges, bronze i llautó, en contacte amb
l’aire humit i el diòxid de carboni, es recobreix d’una capa
protectora de color verd gris, formada per una mescla de
carbonat, i hidròxid de coure (II). Aquesta capa rep el nom
popular de «verdet». És tòxic.
Si la capa de zinc es perfora i la capa de ferro

entra en contacte amb un ambient humit, es forma
una pila local o micropila. Com que el zinc té un
potencial redox més negatiu que el ferro (el zinc és
més reductor que el ferro), el primer actua com a
ànode i el ferro com a càtode. Les semireaccions
que hi tenen lloc són:
Zn(s) Zn2+
(aq)
+2e
Fe2+
(aq)
+2e Fe(s)
D’aquesta manera queda inhibida la corrosió del
ferro gràcies a l’oxidació del zinc. La protecció dura
mentre hi hagi zinc. El mateix raonament és vàlid
per a tots els metalls protectors més reductors que
el metall a protegir.
L’alumini, metall molt utilitzat, també s’oxida,

però igual que el zinc, la capa d’òxid que recobreix
la seva superfície forma una pel·lícula fina i resistent
que s’adhereix al metall i impedeix que l’oxidació
progressi a la resta.
L’alumini anoditzat és alumini oxidat artificial-
ment que es pot acolorir. És molt utilitzat en la cons-
trucció de façanes d’edificis.
Cargols de ferro galvanitzat
239
U07-Q2B (4M).indd 239 13/1/09 12:16:36

Piles de combustió d’hidrogen

U na pila de combustió d’hidrogen és un sistema elec-
troquímic en el qual l’energia de la reacció:
Perquè tinguin lloc les reaccions indicades es necessita
la presència d’un catalitzador en contacte amb els elèctro-
des. El catalitzador sol ser una capa de platí finament
H2 + 1/2 O2 H2O
dividit sobre un suport porós.
es converteix directament en electricitat. Aquest tipus de pila no emet cap gas contaminant.
El seu funcionament és l’invers al de l’electròlisi de Només s’obté aigua.
l’aigua. En l’electròlisi, l’aigua es descompon en H2 i O2 La primera pila de combustió d’hidrogen va ser cons-
pel pas d’un corrent elèctric, mentre que en una pila de truïda per Sir William Grove l’any 1839. Durant els 120
combustió d’hidrogen s’obté un corrent elèctric en reac- anys posteriors a les investigacions de Grove, l’estudi i les
cionar H2 i O2. aplicacions d’aquest tipus de piles van ser mínims, però
A diferència de la pila elèctrica clàssica, les piles de des del 1960 la tecnologia en aquest camp ha fet grans
combustió d’hidrogen, funcionen mentre el combustible avenços. Actualment molts països es preparen per produir
(H2) i l’oxidant (O2 o aire) se subministrin contínuament a escala industrial vehicles amb motor elèctric alimentat
des de fora la pila. per piles de combustió d’hidrogen. Això conduirà a una
Una pila d’aquest tipus està formada per un ànode en reducció dràstica i necessària d’emissió de diòxid de
el qual s’injecta el combustible i un càtode en el qual carboni.
s’introdueix l’oxidant. Els dos elèctrodes estan separats
per un electròlit (vegeu figura) que facilita la transferència
iònica entre els elèctrodes.
e– M
0,7 V
Hidrogen
Aire
+
H
Aire + Aigua
Ànode Càtode La utilització de piles de combustió d’hidrogen en vehicles de

Electròlit transport de mercaderies per carretera i en autobusos urbans
i interurbans està rebent un fort impuls per part de les
A l’ànode, es produeix la reacció d’oxidació:
administracions dels principals països industrialitzats.
1. H2 2 H+ + 2 e
2. L’ió H passa de l’ànode al càtode i provoca un corrent
+
Islàndia lidera un ambiciós projecte per aconseguir
elèctric per transferència d’electrons en el circuit que el 40 % de la seva flota pesquera, una de les més
elèctric. importants del món, funcioni amb hidrogen obtingut per
3. Al càtode, els ions H+ reaccionen segons la reacció de electròlisi de l’aigua utilitzant l’electricitat que generen les
reducció: grans centrals geotèrmiques i hidroelèctriques repartides
1/2 O2 + 2 H+ + 2 e H 2O per tot el territori.
Producció de H2
L’hidrogen no és una font d’energia primària. Es pot en el reforming del gas natural i de la benzina: per electròlisi
obtenir a través de la reacció del carbó amb vapor d’aigua, de l’aigua. Tots aquests processos consumeixen energia.
240
U07-Q2B (4M).indd 240 13/1/09 12:16:40

R ESUM
Les reaccions de transferència d’electrons s’ano- La càrrega d’un mol d’electrons s’anomena cons-
menen reaccions d’oxidació-reducció o reaccions tant de Faraday. El símbol és F i el valor aproximat,
redox. 96 500 C mol−1.
La transferència d’electrons d’una espècie química L’expressió ΔGθ = −R T ln K, permet trobar la cons-
a una altra es pot dur a terme d’una manera direc- tant d’equilibri, K, d’una reacció a partir de la ΔGθ a
ta. En aquestes reaccions, l’energia posada en joc 25 °C.
és, en general, calorífica.
El pas del corrent elèctric a través de solucions

Si la transferència d’electrons té lloc indirectament d’electròlits o de compostos iònics fosos, acompa-
a través d’un fil conductor, l’energia d’una reacció nyat de reaccions químiques redox localitzades en
redox espontània (ΔG < O) es pot transformar en la super fície submergida de l’elèctrode rep el nom
energia elèctrica. El sistema que genera energia d’electròlisi.
elèctrica a través d’una reacció redox és una pila
galvànica, pila voltaica o pila.
En una electròlisi, a l’ànode (+) té lloc una semire-
acció d’oxidació i al càtode (−), una semireacció de
El procés invers al de la pila voltaica és una cel·la reducció.
electrolítica. S’hi apor ta energia elèctrica perquè
es produeixi una reacció redox no espontània.
L’electròlisi té un gran nombre d’aplicacions, mol-
tes de les quals són molt impor tants des del punt
En una pila, l’elèctrode on té lloc la semireacció de vista industrial:
d’oxidació és l’ànode (−). En el càtode (+) té lloc la
• Dipòsit de metalls que utilitza com a càtode
semireacció de reducció. Entre els dos elèctrodes
l’objecte que es vol metal·litzar.
s’estableix una diferència de potencial i els elec-
trons circulen de l’ànode al càtode pel circuit • Purificació o afinament de metalls, especial-
exterior. ment de coure.
• Obtenció de metalls amb potencials de reduc-
ció molt negatius (sodi, magnesi, liti, alumini)
L’expressió ΔGθ = −n F Epila estableix la relació entre
per electròlisi de les sals foses.
la variació d’energia lliure estàndard i la fem estàn-
dard de la pila. • Electròlisi de les solucions concentrades de
clorur de sodi (salmorra). En el procés s’obté
diclor, dihidrogen i hidròxid de sodi.
U07-Q2B (4M).indd 241 13/1/09 12:16:40

A C T I V I TAT S
1 Defineix o comenta breument els termes 1. Calcula la massa d’ions estany (IV)
següents: oxidant, reductor, oxidació, reduc- obtinguda.
ció, procés redox i nombre d’oxidació. 2. Quina massa, de cada un dels reactius
en excés, queda sense reaccionar?
2 Les següents reaccions redox incompletes
requereixen un medi àcid: 5 Es disposa d’una mescla de sulfat de sodi i
IO3(aq)
–
+ SO2–
3(aq)
+… SO2–
4(aq)
+ I2(aq) + … sulfat de ferro (II) anhidres, la composició de
BiO–3(aq) + Mn2+ +… Bi3+ + MnO–4 + … la qual es vol conèixer.
(aq) (aq)
Per a això es pesen 5,00 g de la mescla, es dis-
MnO + NO
– –
+… NO3(aq)
–
+ Mn2+ +…
4 2(aq) (aq)
solen en aigua, s’acidula la solució obtingu-
a) Completa i iguala cada una de les reacci- da amb àcid sulfúric i es valora amb una
ons en el teu quadern pel mètode de l’ió- solució 0,150 mol dm–3 de permanganat de
electró, potassi, essent necessaris 17,6 cm3 per
b) 10,0 cm3 d’una solució de iodat de potas- assolir el punt final.
si 0,001 mol dm –3 s’afegeixen a una solu- Calcula la composició, expressada en tant per
ció àcida, que conté 0,200 g de sulfit de cent, de la mescla analitzada.
sodi. Calcula la massa de diiode Nota: Si es disposa d’una mescla de sulfat de
obtinguda. sodi (2 Na +, SO 42–) i sulfat de ferro (II)
(Fe 2+, SO 42–), només els ions Fe 2+ reaccio-
3 En solució aquosa i medi àcid, els ions
naran amb els ions MnO –4 (consulta
Cr2O72 – oxiden els ions I– a I2 i es redueixen a
l’exemple 1).
Cr 3+. L’equació iònica global és:
6I–(aq) + Cr2O 2–
7(aq)
+ 14H (aq)
+
3I2(g) + 2Cr 3+
(aq)
+ 7H2O(l) 6 En solució aquosa i medi àcid, els ions dicro-
mat reaccionen amb l’etanol i s’obtenen
a) Completa l’equació en el cas que reaccio- ions crom (III), etanal i aigua.
ni dicromat de potassi amb iodur de
a) Iguala, pel mètode de l’ió-electró, l’equa-
potassi i l’àcid emprat sigui sulfúric.
ció iònica corresponent.
b) Una mostra de 10,0 cm3 d’una solució de
b) Completa l’equació química en el cas
iodur de potassi acidulada amb l’àcid sul-
d’emprar dicromat de potassi i com a àcid
fúric es valora amb una solució
el sulfúric.
0,15 mol dm–3 de dicromat de potassi, i
Nota: tingues en compte que, tant l’etanol com
són necessaris 14,2 cm 3 d’aquesta solu-
l’etanal, són compostos moleculars que, en
ció per assolir el punt final. Calcula la
dissoldre’s en aigua, pràcticament no s’io-
concentració de la solució de iodur de
nitzen (són no electròlits).
potassi.
7 En solució aquosa, els ions tiosulfat, S2O32–,
4 En solució aquosa i medi àcid, els ions per-
reaccionen amb el diiode i s’obtenen ions
manganat oxiden els ions estany (II) a ions
tetrationat, S4O62–, i ions iodur. Aquesta reac-
estany (IV) i es redueix l’ió permanganat a ió
ció té una gran impor tància en l’anàlisi
manganès (II).
volumètrica.
a) Iguala pel mètode de l’ió-electró, l’equa-
a) Iguala, pel mètode de l’ió-electró, l’equa-
ció iònica corresponent al procés
ció iònica que correspon al procés
indicat.
indicat.
b) Completa l’equació en el cas que reaccio-
b) Indica, raonant-ho, quina espècie química
nin permanganat de potassi, sulfat d’es-
actua com a oxidant i quina com a
tany (II) i l’àcid emprat sigui el sulfúric.
reductora.
c) Es mesclen 100 cm3 de solució
0,100 mol dm–3 de permanganat de potas- 8 L’ió peroxodisulfat, S2O82–, és un dels agents
si amb 100 cm3 de solució 0,200 mol dm–3 oxidants més enèrgics i útils. En solució
de sulfat d’estany (II) i 100 cm3 de solució aquosa oxida els ions manganès (II) a ions
2,00 mol dm–3 d’àcid sulfúric. permanganat i els ions crom (II) a ions
242
U07-Q2B (4M).indd 242 13/1/09 12:16:41

cromat. En tots dos casos, l’ió peroxodisul- obtenir 100 g de clorat de potassi, si el
fat es redueix a ió sulfat. rendiment és del 90 %.
Completa i iguala, pel mètode de l’ió-electró, les
reaccions redox incompletes següents: 12 Troba la valència i el nombre d’oxidació del
carboni en els compostos següents:
a) S2O2–
8(aq)
+ Mn2+(aq) SO2–
4(aq)
+ MnO–4(aq)
b) S2O2– + Cr2+(aq) SO2– + CrO2– CH4, CH3F, CH2F2, CHF3, CF4
8(aq) 4(aq) 4(aq)
9 El diiode, en solució aquosa, reacciona amb 13 Tenint en compte el canvi en el nombre d’oxida-
el sulfur d’hidrogen (gas) i s’obté sofre i àcid ció, Indica quins elements s’han reduït i quins
iodhídric (aq). El iode també reacciona amb s’han oxidat en cada una de les reaccions
els ions tiosulfat i s’obtenen ions iodur i ions següents:
tetrationat (vegeu activitat 7). Cl2(g) + 2KI(aq) I2(aq) + 2 KCl(aq)
Un volum de 100 dm3 d’aire, que conté sulfur
d’hidrogen, com a únic reductor del diiode, Fe2O3(s) + 3 CO(g) 2 Fe(s) + 3 CO2(g)
es fa passar a través de 200 cm3 d’una solu- 3H2S(g) + 2HNO3(aq) 3 S(s) + 2NO(g) + 4H2O(l)
ció 5,00 × 10–4 mol dm–3 de I2. L’excés de
diiode sense reaccionar es valora amb una 14 Indica, raonant-ho, quines de les reaccions
solució 2,00 × 10–3 mol dm–3 de tiosulfat de següents són d’oxidació-reducció:
sodi. Es necessiten 23,5 cm3 de la solució
H2CO3(aq) CO2(g) + H2O(l)
de tiosulfat per assolir el punt final.
Calcula, amb aquestes dades, quants mil· 2 H2(g) + O2(g) 2 H2O(g)
ligrams de sulfur d’hidrogen hi ha en 1 m3 CaCO3(s) + 2 HCl(aq) CO2(g) + CaCl2(aq) + H2O(g)
d’aire. (NH4)2Cr2O7(s) Cr2O3(s) + N2(g) + 4 H2O(l)
10En solució aquosa, medi àcid i en calent, els AgNO3(aq) + NaCl(aq) AgCl(s) + NaNO3(aq)
ions permanganat oxiden els ions oxalat 2 Na2CrO4(aq) + 2 HCl(aq)
(etandioat) a diòxid de carboni. Els ions per- Na2Cr2O7(aq) + 2 Na Cl(aq) + H2O(l)
manganat es redueixen a ions manganès (II)
(consulta l’experiència 1). MgCO3(s) CO2(g) + MgO(s)
a) Iguala, pel mètode de l’ió-electró, l’equa- 2 N O2(g) N2O4(g)
ció iònica corresponent al procés indicat. CuO(s) + H2(g) Cu(s) + H2O(l)
b) Es mesclen 100 cm3 d’una solució d’oxa- KClO4(s) KCI(s) + 2O2(g)
lat de potassi 0,200 mol dm–3 amb 50,0
cm3 d’una solució de permanganat de 15 31,3 cm3 d’una solució d’oxalat de sodi
potassi de molaritat igual. (Na2C2O4) 0,100 M reaccionen en medi àcid i
Calcula la massa de diòxid de carboni en calent amb 17,4 cm3 d’una solució de
obtinguda si la reacció té lloc en un medi permanganat de potassi.
àcid. Calcula la concentració de la solució de perman-
11 El clorat de potassi és la sal més impor tant ganat de potassi.
de l’àcid clòric. Es pot obtenir fent bombolle- Nota: consulta l’activitat 10.
jar diclor a través d’una solució concentrada
i calenta d’hidròxid de potassi. S’obté una 16 Per determinar la composició d’una solució
solució que conté clorat de potassi, clorur de aquosa de diiode es fa reaccionar amb una
potassi i aigua. solució de tiosulfat de sodi de concentració
a) Iguala, pel mètode de l’ió-electró, l’equa- coneguda. 30 cm3 de la solució de diiode
ció iònica corresponent al procés que ha reaccionen amb 10 cm3 de solució de tiosul-
tingut lloc. fat de sodi 0,005 M.
b) Escriu, igualada, l’equació molecular. Calcula la composició de la solució de diiode
c) Calcula el volum de diclor, mesurat en con- expressada en g/L.
dicions normals, que es necessiten per Nota: consulta l’activitat 7.
243
U07-Q2B (4M).indd 243 13/1/09 12:16:42

17 Dibuixa un esquema de la pila: raonant-ho i, consultant la taula 1, si els

Cu(s) | Cu2+ ions Cr3+ oxidaran els ions Fe2+ o si, per
(aq) || (aq) |
Fe3+-
(aq)
, Fe2+ Pt
contra, els ions Fe3+ oxidaran els ions Cr 2+ a
i calcula la seva fem estàndard E θpila. Cr3+. Escriu, igualada, l’equació química
Dibuixa un esquema de la pila: corresponent.
18
Zn(s) | Zn2+
(aq) ||
H+(aq) | H2(g) | 24 A 25 °C, 100 cm3 d’una solució que conté
i calcula la seva força electromotriu estàndard i 1 mol dm–3 d’ions Sn2+ es mesclen amb un
la variació de massa que experimenta l’elèc- volum igual d’una solució que conté ions
trode de zinc quan han circulat 0,01 mol Fe3+ de concentració igual. Indica, raonant-
d’electrons pel circuit exterior. ho, per què en mesclar totes dues solucions
té lloc una reacció redox. Escriu, igualada,
19 Es vol construir una pila basada en la reacció l’equació química corresponent.
espontània:
25 Consultant la taula 1, indica si són veritables
Zn(s) + 2 Fe3+ Zn2+ + 2 Fe2+
(aq) (aq) (aq)
o falses les afirmacions següents:
a) Dibuixa un esquema de la pila basada en a) En solució aquosa i a 25 °C, els ions Fe3+
aquesta reacció. Indica l’ànode, el càtode oxiden els ions I– a I2 i els ions Fe3+ es
i el sentit del moviment d’electrons en el redueixen a Fe2+. Les concentracions inici-
circuit exterior. als dels ions són d’1 mol dm–3.
b) Calcula la seva fem estàndard. b) En solució aquosa i a 25 °C, els ions Fe3+
oxiden els ions Br – i els ions Fe3+ es redu-
20 A 25 °C, es tenen dos elèctrodes, un d’ar-
eixen a Fe2+. Totes les concentracions ini-
gent introduït en 1 dm3 de solució que conté
cials, d’1 mol dm–3.
1 mol d’ions Ag+ i un altre de ferro introduït
c) A 25°C, l’àcid sulfúric diluït reacciona amb
en 1 dm3 d’una solució que conté 1 mol
el coure i es desprèn hidrogen.
d’ions Fe2+, i amb ells es fabrica una pila
d) En solució aquosa i medi àcid, els ions
amb un pont salí adequat.
MnO 4– oxiden els ions Ce 3+ a Ce4+, reduïnt-
a) Calcula les concentracions dels ions Ag+ i
se a Mn2+.
Fe2+ quan han passat 0,1 mol d’electrons
e) L’àcid sulfúric diluït reacciona amb l’or i
pel circuit exterior (suposa que el volum
s’obté sulfat d’or (III) i es desprèn
de les solucions no varia).
dihidrogen.
b) Calcula la fem de la pila en començar a
f) El sodi és molt reductor, el fluor és un
funcionar.
poderós oxidant.
21 Consultant la taula 1, ordena per ordre crei- g) L’àcid clorhídric reacciona amb el magne-
xent de poder reductor, a 25 °C: si i es desprèn dihidrogen.
– una solució 1 mol dm–3 de Fe2+
26 Dedueix si en mesclar, en solució aquosa i a
– una solució 1 mol dm–3 de I–
25 °C 1 mol de Fe 2+, 1 mol de Cl2, 1 mol de
– Ag(s)
Fe 3+ i un mol de Cl – tindrà lloc la reacció
– Na(s)
següent tal com està escrita, o la seva
– Mg(s)
inversa:
22 A 25 °C es tenen separadament solucions 2 Fe2+(aq)
+ Cl2(aq) 2 Fe3+
(aq)
+ 2 Cl(aq)
–
aquoses que contenen Ag +, H +, Pb2+, Cr2O72– i

27 En el laboratori i a temperatura ambient,
Zn2+, totes a la concentració d’1 mol dm–3.
s’obser va que:
Ordena els dits ions per ordre creixent del seu
a) En afegir excés de pols de zinc a una solu-
poder oxidant (consulta la taula 1).
ció de sulfat de coure (II) (color blau),
23 Es disposa, a 25 °C, d’una solució que s’obté coure i la solució es va empal·lidint
conté Cr3+, Cr2+, Fe2+ i Fe3+, tots aquests fins a quedar incolora. La reacció és
ions a la concentració d’1 mol dm–3. Indica exotèrmica.
244
U07-Q2B (4M).indd 244 13/1/09 12:16:43

b) En afegir llimadures de coure a una solu- funcionament. Indica l’ànode, el càtode i

ció de nitrat de plata, s’obté plata, i la les seves polaritats.
solució inicialment incolora pren un color b) Calcula les concentracions dels ions Ag + i
blavenc. El procés és exotèrmic. Fe 2+ quan han passat 0,01 mol d’elec-
c) En afegir zinc a un tub d’assaig que conté trons pel circuit exterior.
àcid sulfúric diluït es desprèn hidrogen c) Calcula la fem de la pila en començar a
gas. El procés és exotèrmic. funcionar.
d) El sodi reacciona violentament amb l’aigua
i s’obté hidrogen. La solució es tenyeix de 31 Donada la pila següent:
color rosa violat en afegir-hi unes gotes de Zn(s) | Zn2+
(aq) ||
Ag+(aq) | Ag(s) E θpila= 1,56 V
fenolftaleïna.
e) L’àcid sulfúric diluït no reacciona ni amb a) Calcula’n la fem a 25 °C, en el cas que
el coure ni amb la plata. [Zn2+] = 0,01 mol dm–3 i la
Es demana que: [Ag+] = 0,50 mol dm–3.
1. Escriu les equacions químiques correspo- b) Calcula el valor numèric de la constant
nents als processos que han tingut lloc. d’equilibri a 25 °C, per a la reacció:
2. D’acord amb les dades experimentals Zn(s) + 2 Ag+(aq) Zn2+
(aq)
+ 2 Ag(s)
obtingudes i sense consultar la taula 1, c) Treu conclusions dels resultats trobats a
ordena en ordre creixent de poder reduc- l’apar tat anterior.
tor, els elements Cu, Ag, H2, Na i Zn.
32 Per electròlisi d’una solució aquosa de clorur
28 Consultant la taula 1, Indica, raonant-ho, si d’or (III), utilitzant elèctrodes iner ts de grafit
a 25 °C es produiran o no les següents reac- o platí, s’obté diclor (g) a l’ànode i es diposi-
cions en quantitats apreciables i tal com ta or al càtode.
estan escrites. Totes les concentracions
a) Fes un esquema de la cel·la electrolítica,
iòniques inicials són d’1 mol dm–3.
indicant l’elèctrode positiu i el negatiu,
a) Ni(s) + Pb2+ Ni 2+ + Pb(s)
(aq) (aq)
l’ànode i el càtode, el moviment d’ions a
b) Cu2+
(aq)
+ 2 Ag(s) 2 Ag+(aq) + Cu(s) l’interior de la cel·la i el dels electrons pel
c) H2(g) + Cl2(aq) 2 H +(aq) + 2 Cl–(aq) circuit exterior.
d) 8 HNO3(aq) + 3 Cu(s) b) Escriu la semireacció que té lloc a l’ànode
3 Cu(NO3)2(aq) + 2 NO(g) + 4 H2O(l) i la que té lloc al càtode i l’equació quími-
ca corresponent al procés global.
e) Br2(aq) + 2 Cl –(aq) 2 Br –(aq) + Cl2(g)
c) Calcula el nombre d’àtoms d’or i de molè-
f) Cl2(aq) + 2 I –
(aq)
2 Cl (aq)
–
+ I2(aq) cules de clor obtinguts al pas d’1 mol
a) Calcula la fem d’una pila Daniell en què la d’electrons.
29
concentració en ions Cu 2+ és 10 –3 mol dm–3 33 En electrolitzar clorur de sodi fos, s’obté Cl2 a
i la d’ions Zn2+ és de 10 –3 mol dm–3 i la tem- l’ànode. Per una cel·la electrolítica que conté
peratura de 25 °C. NaCl fos es fa passar un corrent continu de
b) Calcula la constant d’equilibri per a la reac- 3 A durant 1 hora amb una tensió de 6 V.
ció que té lloc a la pila Daniell a 25 °C.
a) Escriu les semireaccions que tenen lloc al
30 A 25 °C, es tenen dos elèctrodes, un de plata càtode i a l’ànode i l’equació química cor-
introduït en 1 dm3 de solució 0,1 mol dm–3 responent al procés global.
d’ions Ag + i un altre de ferro introduït en b) Calcula la massa de Na obtinguda al
1 dm3 d’una solució 0,2 mol dm–3 d’ions Fe 2+, càtode.
i amb tot això es fabrica una pila amb un pont c) Calcula el volum de Cl2(g) mesurat a O°C i
salí adequat. 1,01 × 105 Pa que es desprèn a l’ànode.
a) Escriu les semireaccions que tenen lloc a d) Troba el consum d’energia elèctrica
cada elèctrode i la reacció iònica global expressat en kWh, suposant un rendiment
que té lloc a la pila durant el seu del 100 %.
245
U07-Q2B (4M).indd 245 13/1/09 12:16:43

34 En electrolitzar clorur de liti, LiCl, fos s’obté 38 Una cel·la electrolítica conté una solució d’un
Cl2 a l’ànode i Li al càtode. Calcula la intensi- clorur d’or. En electrolitzar-la s’observa que
tat de corrent necessari per descompondre, es diposita Au al càtode i es desprèn Cl2 a
en 1 hora, 15,0 g de LiCl fos. l’ànode i que per cada gram de metall diposi-
tat es desprenen 170,5 cm3 de Cl2 a O°C i
35 Calcula el nombre d’electrons i la quantitat
1,01 × 105 Pa. Troba la fórmula empírica del
d’electricitat necessària per dipositar 51,6 g
clorur d’or electrolitzat.
de Cu per electròlisi d’una solució de CuCl2.
39 Un corrent continu de 2,0 A passa durant 1
36 En l’electròlisi de MgCl2 anhidre i fos s’obté
hora a través d’una cel·la electrolítica que
Mg al càtode i Cl2 a l’ànode. Per una cel·la
conté 2,0 dm3 d’una solució concentrada
electrolítica que conté MgCl2 anhidre i fos es
de NaCl. Suposant que el volum total de la
fa passar un corrent continu d’intensitat 6,8 A.
solució no varia, calcula el pH de la solució
a) Calcula el temps necessari per dipositar al final de l’electròlisi, si la temperatura és
5,7 g de Mg al càtode de la cel·la. de 25 °C.
b) Calcula el volum de Cl2 mesurat a 298 K i
101,3 kPa, desprès a l’ànode, quan al
càtode s’han dipositat els 5,7 g de Mg. Investiga
37 Es vol daurar un objecte que té una super fí-
cie exterior de 50 cm2, de manera que la 40 Investiga sobre el poder oxidant relatiu del
capa d’or tingui un gruix de 0,01 mm. Per Cl2, Br2 i I2. Descriu i fes una experiència que
això s’introdueix l’objecte com a càtode demostri aquest poder oxidant.
d’una cel·la electrolítica que conté una solu-
41 Investiga sobre l’alumini anoditzat.
ció de AuCl3 i es connecta a un corrent conti-
nu d’intensitat 3,5 A. Calcula el temps
necessari per daurar aquest objecte. A www.ecasals.net trobaràs una llista de pàgines
Dada: densitat de l’or a 20 °C: web que t’ajudaran a iniciar la teva investigació i a
ρ (Au) = 19,3 g cm–3. aprofundir els continguts d’aquesta unitat. No obli-
especialitzats.
246
U07-Q2B (4M).indd 246 13/1/09 12:16:43

8 | Reaccions de precipitació
En aquest tema es tracten els principis que afecten les

propietats i la formació de les substàncies insolubles. Un
gran nombre de fets naturals, com la formació d’estalacti-
tes o estalagmites, la capacitat d’alguns éssers vius de
formar estructures protectores externes, l’esquelet dels
mamífers o el dipòsit de calç als aparells de la llar, com les
rentadores o les cafeteres, a causa de les aigües dures,
està relacionat amb l’aparició de substàncies insolubles.
La formació d’aquests compostos, però també sovint la
seva desaparició, tenen, doncs, una gran impor tància.
La formació de precipitats de sals poc solubles s’utilitza a
la indústria per recuperar ions costosos d’algunes solu-
cions, però sobretot a la química analítica perquè ser veix
com a base de nombrosos mètodes d’anàlisi i separació.
Els sulfurs, carbonats i hidròxids se separen per precipita-
ció fraccionada, que és un mètode que aprofita la diferent
solubilitat de les substàncies.
A la fotografia es mostren roses del deser t, formacions de

guix, CaSO4. que es formen en terrenys molt secs per pre-
cipitació de sals.
U08-Q2B (4M).indd 247 12/1/09 16:02:36

1 | Solució saturada
Quan en un vas de precipitats que conté aigua hi posem una sal, per exem-
ple, dicromat de potassi, aquesta comença a dissoldre’s i aigua va agafant
el color ataronjat de la sal. Però arriba un moment en què el sòlid ja no es
dissol, encara que agitem la solució. En aquest moment diem que la solució
està saturada.
A cada temperatura, una solució saturada conté la màxima quantitat possi-
ble de sal dissolta. S’estableix un equilibri dinàmic entre el sòlid i la solu-
ció, de forma que la velocitat amb què el solut sòlid es dissol és la mateixa
amb què el solut dissolt se separa de la solució i cristal·litza de nou. Així
doncs:
Una solució saturada és aquella que està en equilibri amb un excés de

solut sense dissoldre.
2 | Solubilitat
S’anomena solubilitat (s) d’una substància en un dissolvent determinat la
concentració de la solució saturada.
La solubilitat d’una substància sòlida o líquida en un dissolvent determinat
és una propietat característica del sistema i depèn de la temperatura.
Com hem dit anteriorment, la solu-
bilitat depèn de la polaritat del so- Des del punt de vista energètic, podem imaginar la solució d’un compost
lut i del dissolvent. Els dissolvents iònic en aigua en dues etapes:
no polars, com el tetraclorur de car-
boni o la benzina, no dissolen subs- a) Primerament s’ha de trencar el reticle cristal·lí, és a dir, s’han de separar
tàncies polars que, en canvi, seran els ions de càrrega oposada superant l’energia reticular de la sal. Per
ben dissoltes per un dissolvent po- exemple, si la sal dissolta és clorur de sodi:
lar com l’aigua.
NaCl(s) Na+(g) + Cl–(g)
Aquest procés és for tament endotèrmic; en el cas del clorur de sodi la
seva energia reticular és U = 788 kJ mol–1.
b) Seguidament, els ions formats s’hidraten:
aigua
Na+(g) + Cl–(g) Na+(aq) + Cl–(aq)
Normalment, l’energia d’hidratació, quan les molècules del dissolvent
envolten els ions, és un procés exotèrmic. En el cas del clorur de sodi:
∆Hhidratació = –784 kJ mol–1. Per tant, per al clorur de sodi, el procés global
és lleugerament endotèrmic.
Això és el que succeeix per a la majoria de les sals. El procés global de
dissolució d’una sal en aigua és gairebé sempre endotèrmic. Per tant, per
a la majoria de les sals, la solubilitat augmenta amb la temperatura.
Per altra banda, recordem que el procés de dissolució d’una sal augmenta,
en general, el desordre del sistema, és a dir, augmenta l’entropia, cosa que
afavoreix el procés de dissolució.
Per tant, com ja hem vist anteriorment, la solubilitat d’una substància
depèn de dos factors: la tendència del sistema a un mínim d’energia i la
tendència a un màxim desordre.
248
U08-Q2B (4M).indd 248 12/1/09 16:02:36

Reaccions de precipitació | 8
3 | Compostos solubles i insolubles

Hi ha sals com el NaCl, AgNO3, KNO3, etc. que es dissolen en aigua en
quantitats considerables: la seva solubilitat és elevada, diem que són sals
solubles. Hi ha altres sals com el AgCl, AgI, CuS, etc. que es dissolen molt
poc en aigua. La seva solubilitat és extremament petita: aquestes sals es
diu que són insolubles.
Els termes soluble/insoluble no tenen un significat precís. Encara que un
sòlid es consideri molt soluble, hi ha generalment un límit superior. De la
mateixa manera, els compostos anomenats insolubles no ho són mai
d’una manera completa. Així, per exemple, una solució saturada de clorur
d’argent en aigua conté, a la temperatura ambient, 1,4 mg d’aquesta sal
per cada litre de solució. Una de iodur d’argent conté només 0,0006 mg per
cada litre de solució. El iodur d’argent és, doncs, encara més insoluble que
el clorur d’argent.
En general, si un sòlid té una solubilitat superior a 0,1 mol dm–3 es consi-
dera soluble, si la solubilitat es troba entre 10–1 mol dm–3 i 10–3 mol dm–3
es diu generalment que és lleugerament soluble. Si la solubilitat és inferior
a 10–3 mol dm–3 es tracta d’una substància poc soluble i si és inferior a
10–4 mol dm–3 diem que és insoluble. La taula 1 mostra diversos exemples
de compostos solubles i insolubles en aigua.
Taula 1. Sals i hidròxids solubles o insolubles en l’aigua

Compostos Solubles/Insolubles Excepcions
Sals de metalls alcalins i d’amoni Solubles Algunes sals de liti
Acetats, nitrats, clorats i perclorats Solubles Molt poques
Sulfats Solubles Els de plom (II), calci, estronci i bari
Halurs (clorurs, bromurs i iodurs) Solubles Els d’argent, plom (II) i mercuri (I)
Sulfurs i hidròxids La majoria, Els hidròxids i sulfurs dels metalls
insolubles alcalins i d’amoni.
Els de calci, estronci i bari són lleu-
gerament solubles
Carbonats, fosfats i sulfits La majoria, Les sals de metalls alcalins i
insolubles d’amoni
Obser va que pràcticament tots els nitrats, acetats, clorats i perclorats són
solubles. En canvi, la majoria dels sulfurs, hidròxids, carbonats, fosfats i
sulfits són insolubles en aigua.
El nostre esquelet està constituït fonamentalment per fosfat i carbonat de
calci, Ca3(PO4)2 i CaCO3. El marbre, usat com a material escultòric i decora-
tiu, és especialment carbonat de calci, CaCO3. També estan formades per
carbonat de calci les estalagmites i les estalactites que es formen al terra
i al sostre de moltes coves.
Entre els sulfats, destaca per la seva insolubilitat, el de bari. Aquest com-
post, ingerit en forma de suspensió en aigua, s’utilitza en radioscòpia per
fer visibles les diferents parts de la regió gastrointestinal. Els raigs X, pràc-
ticament, no passen a través del sulfat de bari; per tant, la pel·lícula tindrà
zones fosques i d’altres de feblement impressionades.
249
U08-Q2B (4M).indd 249 12/1/09 16:02:37

Els nitrats són, pràcticament tots, solubles en aigua i, per això, no hi ha

El CaCO3 és insoluble en aigua, gaires jaciments de nitrats metàl·lics. Una excepció que mereix ser esmen-
però pot dissoldre’s fàcilment en tada són els grans jaciments de nitrat de sodi i de potassi que hi ha a Xile
una solució àcida. Quan les aigües en una extensa zona desèr tica, a causa del fet que és una zona extrema-
super ficials àcides (l’aigua que
ment seca.
conté CO2 dissolt és àcida) es fil-
tren sota terra, poden dissoldre els
dipòsits de pedra calcària:
4 | Equilibris amb sals poc solubles:
CaCO3(s) + CO2(aq) + H2O(l)
equilibris de precipitació iònica
Ca2+
(aq)
+ 2 HCO –3(aq)
(1)
Generalment, a dintre de les coves Ja hem indicat que les substàncies anomenades insolubles no ho són d’una
la pressió parcial del diòxid de car- manera completa. Per saber la quantitat de sòlid dissolt, hem de desenvolu-
boni és inferior a la pressió parcial par un model quantitatiu d’aquestes solucions. Podem analitzar-les com un
d’aquest gas a la superfície. Per cas concret d’equilibri heterogeni.
tant, el CO2 dissolt s’allibera de la
solució, torna a passar a l’estat ga- Prenem com a exemple el sulfat de bari; l’equilibri entre la sal insoluble i la
sós i disminueix la concentració de seva solució saturada el representarem segons l’equació:
CO2(aq) . Quan una solució que conté
ions Ca2+ i ions HCO3– degota per BaSO4(s) Ba2+
(aq)
+ SO2–
4(aq)
les esquerdes d’una cova, la solu-
o també:
ció queda sobresaturada de diòxid
de carboni i l’equilibri (1) es des- (Ba2+, SO42– )s Ba2+ + SO2–
(aq) 4(aq)
plaça cap a l’esquerra tornant a
precipitar el carbonat de calci i for- El sulfat de bari és un electròlit fort; se suposa que tot el BaSO4 que es dissol
mant les estalactites i les estalag- es troba completament dissociat. La solució saturada que se n’obté és molt
mites. Amb el temps poden unir-se diluïda. Com que es tracta d’un equilibri heterogeni, és a dir, entre fases
per formar columnes que van del distintes, la concentració de la fase sòlida és constant, per la qual cosa l’ex-
terra al sostre. pressió de la constant de l’equilibri pren la forma:
Ks= [Ba 2+
(aq)
] [SO2–
4(aq)
] (1)
Aquesta constant es denomina constant del producte de solubilitat de la sal
o, simplement, producte de solubilitat, i es representa per Ks o Kps.
A fi de simplificar, se solen suprimir de l’expressió (1) els indicatius (aq).
Per a altres sals insolubles, l’expressió corresponent del producte de solu-
bilitat és anàloga a les expressions de les constants d’equilibri estudiades
anteriorment. Així, per exemple, els productes de solubilitat del clorur de
plom (II) i del fosfat de calci són, respectivament:
PbCl2(s) Pb2+
(aq)
+ 2 Cl –(aq)
Ks = [Pb2+][Cl–]2 (2)
Ca3(PO4)2(s) 3 Ca2+
(aq)
+ 2 PO 3–
4(aq)
Ks = [Ca2+ ] 3 [PO43–]2 (3)

BaSO4(s)
Les expressions (1), (2) i (3) són vàlides, ja que es tracta de solucions extre-
mament diluïdes. En aquestes condicions, les forces elèctriques entre els
Ba2+(aq) + SO2–
4(aq) ions són negligibles: els ions estan allunyats els uns dels altres i és lícit
manejar concentracions en lloc d’activitats.
Així doncs, el producte de solubilitat és aplicable a les solucions saturades
1. El sulfat de bari és una sal insoluble. En
d’electròlits forts molt poc solubles. Recordem que, atès que es tracta
una solució saturada d’aquesta sal hi ha d’equilibris heterogenis, l’equilibri no queda afectat per la quantitat de sòlid
un equilibri entre el sòlid insoluble i els present, però sempre ha d’existir un cert excés d’aquesta fase sòlida. A la
ions en la solució. taula 2 s’indiquen els productes de solubilitat d’algunes sals i hidròxids.
250
U08-Q2B (4M).indd 250 12/1/09 16:02:37

Taula 2. Productes de solubilitat, Ks, a 25 °C

BaCO3 2,6 × 10–9 CuCl 1,7 × 10–7 Ag3PO4 1,1 × 10–16
Ba(OH)2 5 × 10–3 Cr(OH)3 6,7 × 10–31 AgI 8,5 × 10–17
BaSO4 1,1 × 10–10 Fe(OH)3 2,7 × 10–39 Ag2SO4 1,1 × 10–12
Cd(OH)2 5,3 × 10–15 FeCO3 3,1 × 10–11 Ag2C2O4 5,4 × 10–12
CdS 1,4 × 10–29 FeS 1,6 × 10–19 PbCl2 1,6 × 10–5
CaF2 1,6 × 10–10 Mg(OH)2 5,7 × 10–12 PbI2 8,5 × 10–9
CaCO3 4,9 × 10–9 MgCO3 1,2 × 10–5 Pb(OH)2 1,4 × 10–20
Ca(OH)2 7,9 × 10–6 Ni(OH)2 5,5 × 10–16 SrCO3 5,6 × 10–10
CaSO4 2,4 × 10–5 NiS 1,1 × 10–21 Sr(OH)2 3 × 10–4
Cu(OH)2 1,6 × 10–19 AgCl 1,7 × 10–10 SrSO4 3,9 × 10–7
CuS 1,3 × 10–36 Ag2CrO4 1,1 × 10–12 Zn(OH)2 7,7 × 10–17
CuBr 6,2 × 10–9 AgBr 5,3 × 10–13 ZnS 1,6 × 10–24
5 | Relació entre la solubilitat i

el producte de solubilitat
Com hem indicat anteriorment, el valor de Ks indica el grau de solubilitat
d’un compost en aigua; com més gran sigui el Ks, més soluble serà el
compost.
Vegem alguns exemples de càlcul del Ks a par tir de la solubilitat i, a l’inre-
vés, de càlcul de la solubilitat a par tir del Ks.
EXemplES
1. A 25 °C, es dissolen en l’aigua 0,67 g de sulfat de calci fins a obtenir 1 dm3 d’una solució saturada
d’aquesta sal. Calcula el producte de solubilitat, Ks, del sulfat de calci a 25 °C.
En una solució saturada de sulfat de calci hi ha en equilibri:
CaSO4(s) Ca 2+
(aq)
+ SO2–4(aq)
De l’estequiometria d’aquest procés es dedueix que, per cada mol de sulfat de calci dissolt, la solució
conté 1 mol de Ca2+(aq) i 1 mol de SO2–4(aq). Per tant:
[SO42– ] = 4,9 × 10–3 mol dm–3
El producte de solubilitat del CaSO4 és:
Ks(CaSO4) = [Ca2+] [SO42– ] = (4,9 × 10–3)2 = 2,4 × 10–5
251
U08-Q2B (4M).indd 251 12/1/09 16:02:37

2. A 25 °C, calcula la solubilitat del iodur de coure (I). Producte de solubilitat del CuI a 25 °C,
Ks = 5,1 × 10–12.
En una solució saturada de iodur de coure:

CuI(s) Cu+(aq) + I–(aq)
Per cada mol de iodur de coure dissolt, la solució conté un mol d’ions Cu+ i un mol d’ions I–. Si anomenem
s la solubilitat, en mol dm–3, del CuI, tindrem:
s = [Cu+] = [I–]
Com que Ks(CuI) = [Cu+] [I–] ;
5,1 × 10–12 = s2
s = 2,3 × 10–6 mol dm–3
3. Sabent que el producte de solubilitat del carbonat de calci a 25 °C és Ks = 4,9 × 10–9, calcula la solu-
bilitat en l’aigua, a 25 °C, del carbonat de calci i expressa’n el resultat en mg dm–3.
Tenint en compte l’equilibri:

CaCO3(s) Ca2+
(aq)
+ CO 2–3(aq)
color blanc incolor incolor
per cada mol de carbonat de calci dissolt, la solució conté un mol de Ca2+ i un mol de CO32–.
Si s és la solubilitat, en mol dm– 3, del CaCO3, tindrem:
s = [Ca2+] = [CO32–]; Ks(CaCO3) = [Ca2+] [CO32– ];
4,9 × 10–9 = s2; s = 7,0 × 10–5 mol dm–3
La solubilitat del carbonat de calci expressada en mg dm–3, serà:

4. Calcula el nombre d’ions clorur i el d’ions plom (II) que hi ha en 1 cm3 d’una solució saturada de clorur
de plom (II) a 25 °C.
Dada: producte de solubilitat del PbCl2 a 25 °C: Ks = 1,6 × 10–5
En una solució saturada de PbCl2 s’estableix l’equilibri:

PbCl2(s) Pb2+
(aq)
+ 2 Cl–(aq)
color blanc incolor incolor
Ks = 1,6 × 10 = [Pb2+] [Cl–]2

–5
Si anomenem s la concentració d’ions Pb2+ a la solució saturada, 2s serà la concentració d’ions Cl– en
aquesta solució. Per tant:
1,6 × 10–5 = s(2s)2 = 4s3; s = [Pb2+] = 0,016 mol dm–3
El nombre d’ions Pb2+ que hi ha en 1 cm3 de solució saturada serà:
N (Cl– )/cm3 = 2 × 9,6 × 1018 ions Cl–/cm3 = 1,9 × 1019 ions Cl–/cm3
252
U08-Q2B (4M).indd 252 12/1/09 16:02:38

6 | Reaccions de precipitació iònica

Si a una solució mitjanament concentrada de clorur de sodi li afegim una
altra de nitrat de plata, s’obté una substància insoluble de color blanc.
En el llenguatge químic, l’aparició d’una fase sòlida dins d’un líquid rep el
nom de precipitació. S’anomena precipitat el producte sòlid que s’ha
obtingut.
El precipitat obtingut és clorur de plata, ja que el nitrat de sodi és soluble.
Efectivament:
Na+(aq) + Cl–(aq) + Ag+(aq) + NO–3(aq) AgCl (s) ↓ + NO–3(aq) + Na+(aq)
Els ions NO–3(aq) i els ions Na+(aq) no inter venen en el procés i romanen solu-
bles. En realitat, l’única reacció que hi té lloc és:
2. En mesclar dues solucions, una de clo-
Els ions NO–3(aq) i els ions Na+(aq) són els contraions o ions espectadors. rur de sodi i l’altra de nitrat de plata,
s’obté un precipitat de color blanc de clo-
Si a una solució de sulfat de coure (II) de color blau mitjanament concentra- rur de plata.
da li afegim una altra de sulfur de sodi (incolora), s’obté un precipitat negre
de sulfur de coure (II):
SO2–
4(aq)
+ Cu2+
(aq)
+ S2–
(aq)
+ 2 Na+(aq) CuS(s) ↓ + SO2–
4(aq)
+ 2 Na+(aq)
Per tant:
Cu2+
(aq)
+ S2–
(aq)
CuS(s) ↓
(SO2–
4(aq)
+2 Na+(aq))
Si a una solució incolora de iodur de potassi mitjanament concentrada li
afegim una altra de nitrat de plom (II) (incolora), s’obté un precipitat groc:
2 K+(aq) + 2 I–(aq) + 2 NO–3(aq) + Pb2+
(aq)
PbI2(s) ↓ + 2 K+(aq) + 2 NO–3(aq)
3. En afegir una solució de sulfur de sodi a
Per tant: una solució que conté sulfat de coure (II)
de color blau, es forma un precipitat negre
2 I–(aq) + Pb2+
(aq)
PbI2(s) ↓ de sulfur de coure (II).
(2 K+(aq) + 2 NO–3(aq))
Les reaccions de precipitació, i també la dissolució de precipitats que veu-
rem més endavant, tenen una gran impor tància en química analítica. Les
seves principals aplicacions són la separació de substàncies i la identifica-
ció d’espècies químiques.
Sovint només cal precipitar alguns dels ions que conté una solució; el mèto-
de utilitzat s’anomena precipitació fraccionada, i es basa en la diferència
de solubilitat entre les dues substàncies que s’han de separar. Un exemple
el tenim en els exemples 8 i 9.
La formació de precipitats també és molt útil per reconèixer substàncies.
Moltes espècies químiques poden ser identificades pels precipitats que 4. Quan afegim una solució aquosa de
nitrat de plom (II) a una solució de iodur de
formen els seus ions. Per exemple, el iodur de plom (II) té un característic
potassi es forma un precipitat de color
color groc (Fig. 4). groc brillant de iodur de plom (II).
El coneixement del producte de solubilitat ens permet predir si, a l’hora de
mesclar dues solucions, s’obtindrà o no un nou precipitat. Vegem-ne alguns Processos experimentals
exemples. filmats en el DVD.
253
U08-Q2B (4M).indd 253 12/1/09 16:02:38

EXemplES
5. El bromur d’argent, compost de color lleugerament groguenc, és molt poc soluble en l’aigua. En canvi,
el nitrat d’argent, el nitrat de sodi i el bromur de sodi són solubles en l’aigua.
Dedueix, després de fer els càlculs necessaris, si s’obtindrà un precipitat de bromur d’argent en
mesclar, a 25 °C, 100 cm3 de solució 10–4 mol dm–3 de nitrat d’argent i 100 cm3 de solució
2 × 10–3 mol dm–5 de bromur de sodi.
Dada: producte de solubilitat del AgBr, a 25 °C, Ks = 5,3 × 10–13.
L’obtenció d’un precipitat de bromur d’argent tindrà lloc segons la reacció:

Ag +(aq) + NO–3(aq) + Br (aq)
–
+ Na+(aq) AgBr(s)↓ + NO–3(aq) + Na+(aq)
Com que els ions NO –3(aq) i Na +(aq) no intervenen en el procés, l’única reacció que, en realitat, es produeix és:
Ag+(aq) + Br –(aq) AgBr(s)↓
Només s’obtindrà un precipitat si, una vegada mesclades totes dues solucions, es compleix que:
[Ag+] [Br –] > 5,3 × 10–13
Observa que, en mesclar totes dues solucions, el volum final serà el doble de l’inicial i, per tant, la con-
centració dels ions serà la meitat de la seva concentració inicial. Per tant, una vegada obtinguda la
mescla tindrem:

El quocient de reacció, Q, serà:

Atès que 5 × 10 – 8 > Ks = 5,3 × 10–13, el sistema no està en equilibri i, per tant, evolucionarà precipitant
bromur d’argent fins que el producte [Ag+] [Br –] en la solució sigui igual a 5,3 × 10–13. En aquest
moment el sistema estarà en equilibri. Per tant, si Q > Ks, s’obtindrà un precipitat; però si Q < Ks no
s’obtindrà un precipitat i la solució no estarà saturada.
És impor tant obser var que, en el problema que acabem de resoldre, la concentració d’ions Ag+ no és
igual a la d’ions Br–. Només seran iguals quan l’equilibri s’aconsegueixi per dissolució del bromur
d’argent en l’aigua. En una solució saturada que contingui ions Ag+ i ions Br –, a 25 °C, el producte de
les concentracions d’ions Ag+ i d’ions Br –, siguin iguals o diferents, és sempre igual a 5,3 × 10–13.
Recordem que, per a una reacció donada, a una temperatura fixa, hi ha una sola constant d’equilibri
però, en canvi, una infinitat d’estats d’equilibri.
6. Dedueix, després de fer els càlculs necessaris, si s’obtindrà un precipitat de cromat d’argent en agre-
gar, a 25 °C, una gota (0,05 cm3) de solució 0,1 mol dm–3 de nitrat d’argent a 1 dm3 d’una solució
0,01 mol dm–3 de cromat de sodi.
Dada: producte de solubilitat del Ag2CrO4, a 25 °C: Ks= 1,1 × 10–12
Si es forma un precipitat serà, segons la reacció:

2 Ag+(aq) + CrO2–4(aq) Ag2CrO4(s) ↓
(2 NO –
3(aq)
, 2 Na +
(aq)
) color ataronjat
254
U08-Q2B (4M).indd 254 12/1/09 16:02:39

S’obtindrà precipitat de cromat d’argent si, una vegada mesclades les dues solucions, es compleix
que:
Q = [Ag+]2 [CrO42–] > Ks
Si Q < Ks no s’obtindrà un precipitat i els ions quedaran a la solució.
Una vegada mesclades les dues solucions, el volum final és aproximadament d’1 dm3. Per tant:
[CrO42–] = 0,01 mol dm–3
La quantitat de Ag+ afegits, n (Ag +), és:

La concentració de cations argent, [Ag+], serà:
[Ag+] = 5 × 10–6 mol dm–3
Substituint a (1), tindrem:
Q = (5 × 10–6)2 × 0,01 = 2,5 × 10–13 < 1,1 × 10–12
Com que Q < Ks, no s’obtindrà precipitat de cromat d’argent.
7. Sabent que el producte de solubilitat de l’hidròxid de ferro (III) és 3 × 10–39, indica, mitjançant els
càlculs corresponents, si precipitarà hidròxid de ferro (III) d’una solució reguladora de pH = 4 que
conté 10–2 mol dm–3 d’ions Fe3+.
La reacció de precipitació del Fe(OH)3 és expressada per l’equació:

Fe3+
(aq)
+ 3 OH–(aq) Fe(OH)3(s) ↓
Només s’obtindrà un precipitat si:
Q = [Fe3+] [OH–]3 > Ks (1)
Si pH = 4; pOH = 10 i, per tant, [OH–] = 10–10 mol dm–3, substituint aquests valors a (1), tindríem:
Q = 10–2 × (10–10)3 = 10–32 > 3 × 10–39
Atès que Q > Ks, s’obtindrà un precipitat d’hidròxid de ferro (III). Observa que l’hidròxid de ferro (III) és
molt insoluble (Ks = 3 × 10–39) i s’obté un precipitat d’aquest hidròxid, encara que la solució sigui lleu-
gerament àcida.
8. A una solució que conté 1,3 g de Sr2+ i 0,010 g de Ba2+, a 25 °C, s’hi afegeix, a poc a poc i agitant, àcid
sulfúric diluït fins que comença a obtenir-se un precipitat blanc. El volum total de la solució és
d’1 dm3.
Indica, raonant-ho, després de fer els càlculs necessaris, la naturalesa del precipitat obtingut.
Dades: a 25 °C, Ks(SrSO4) = 3,9 × 10–7 i Ks(BaSO4) = 1,1 × 10–10.
Tant el sulfat de bari com el sulfat d’estronci són de color blanc.
Les concentracions d’ions Sr2+ i Ba2+ a la solució són:
255
U08-Q2B (4M).indd 255 12/1/09 16:02:39


El SrSO4 començarà a precipitar quan la [SO42–] a la solució sigui:
(1)

El BaSO4 començarà a precipitar quan la [SO42–] a la solució sigui:
(2)

Si comparem resultats (1) i (2) es dedueix que el BaSO4 serà la primera sal que precipiti, ja que necessita
una concentració menor d’ions sulfat. Per tant, el precipitat blanc obtingut en iniciar-se la precipita-
ció és de BaSO4.
9. Afegim, a poc a poc, nitrat de plata a una solució que és 0,020 mol dm–3 en ions Cl– i
0,020 mol dm–3 en ions Br–. Calcula, després de fer els càlculs necessaris:
a) la concentració d’ions Ag+ necessaris per precipitar el AgCl;
b) la concentració d’ions Ag+ necessaris per precipitar el AgBr;
c) la sal que precipitarà primer, i
d) la concentració de l’ió que precipita primer quan comença a precipitar el segon ió.
Dades: Ks(AgCl) = 1,7 × 10–10; Ks(AgBr) = 5,3 × 10–13
a) La concentració de cations Ag+ necessaris per precipitar AgCl és:
b) La concentració de cations Ag+ necessaris per precipitar AgBr és:
c) Comparant els resultats dels apar tats a) i b) es dedueix que el AgBr precipitarà primer, ja que
necessita menys quantitat de catió Ag+ per a la seva precipitació.
d) El AgCl comença a precipitar quan [Ag+] és igual a 8,5 × 10 –9 mol dm–3. En aquests moments, la
concentració d’ions Br– que pot haver-hi en la solució és:
El percentatge de Br– que queda en la solució, [Br–]solució, és:
Per tant, si a la solució només queda el 0,31 % de Br–, vol dir que un (100 – 0,31) % del Br –, és a
dir, el 99,69 % ja ha precipitat en forma de AgBr quan comença a precipitar el AgCl. Utilitzant
aquest procediment, podem separar quantitativament els ions Cl– dels ions Br– d’una solució a on
es trobin tots dos. Aquest procediment s’anomena precipitació fraccionada.
256
U08-Q2B (4M).indd 256 12/1/09 16:02:39

7 | Desplaçament dels equilibris

de precipitació
| Efecte de la pressió
La majoria dels equilibris de precipitació s’estableix entre un sòlid i els
seus ions en solució, per tant, sempre que en la reacció no inter vinguin
gasos, aquests equilibris no són desplaçats per la pressió.
| Efecte de la temperatura
Ja hem indicat que el procés de dissolució d’una sal és gairebé sempre
endotèrmic: en augmentar la temperatura augmenta la solubilitat. Com
que es tracta de substàncies insolubles, l’augment de la solubilitat amb
la temperatura és, en general, insignificant i la sal continua essent inso-
luble. Tanmateix, hi ha alguns casos en què la solubilitat de les sals aug-
menta considerablement amb la temperatura. Aquest és el cas del clorur
de plom (II) (Ks = 1,6 × 10–5 a 25 °C), que és molt més soluble en calent
que en fred. Això permet separar en calent el PbCl2 d’altres clorurs inso-
lubles (AgCl i Hg2Cl2).
| Efecte de l’ió comú

Quan volem dissoldre una sal insoluble en una solució que ja conté un
dels ions de la sal, la solubilitat d’aquesta disminueix. Aquest efecte
s’anomena efecte de l’ió comú i ja n’hem parlat anteriorment en les solu-
cions amor tidores.
Així, per exemple, si a una solució saturada de bromur d’argent, s’hi afe-
geix una cer ta quantitat de NaBr, precipita AgBr. En efecte, en afegir-hi
NaBr es produeix un augment de la concentració d’ions Br – i, d’acord amb
el principi de Le Chatelier, l’equilibri:
AgBr (s)
Br –(aq) + Ag+(aq)
color groc pàl·lid
es desplaça cap a l’esquerra i precipita més AgBr. La solubilitat del AgBr

5. En afegir unes gotes d’una solució de
disminueix. Amb aquest desplaçament, la concentració d’ions Ag + a la NaBr a una solució que conté una solució
nova solució saturada és molt més petita que la inicial i la nova concen- saturada de AgBr, s’observa un precipitat
tració d’ions Br –, més gran. de color groc pàl·lid de bromur d’argent.
EXemplES
10. El producte de solubilitat, a 25 °C, del clorur d’argent és 1,7 × 10–10.

a) Calcula la solubilitat del clorur d’argent en aigua pura, a 25 °C.
b) Calcula la solubilitat d’aquesta sal en una solució 0,01 mol dm–3 de clorur de potassi.
c) Compara ambdós resultats i treu-ne conclusions.
a) En una solució saturada, a 25 °C, de clorur d’argent, el producte de la concentració dels ions Cl – per
la dels ions Ag+ –siguin les concentracions iguals o diferents– ha de ser igual a 1,7 × 10–10.
257
U08-Q2B (4M).indd 257 12/1/09 16:02:40

En la solució saturada es compleix que:

AgCl(s) Cl–(aq) + Ag+(aq)
color blanc
Sigui s la solubilitat (en mol dm–3 ) del clorur d’argent en aigua pura. Per cada mol de clorur d’argent
dissolt, la solució conté un mol d’ions Cl– i un mol d’ions Ag +. Per tant:
[Cl–] = [Ag+] = s
Ks = 1,7 × 10–10 = [Cl–] [Ag +] = s2
b) En una solució de clorur d’argent que conté, a més, 0,01 mol dm–3 de clorur de potassi, la concen-
tració d’ions Cl– és la suma de la concentració d’ions Cl– procedents del KCl i dels ions Cl– propor-
cionats pel AgCl dissolt.
Si s’ és la solubilitat del clorur d’argent en aquestes condicions, aleshores:
[Cl–] = s’ + 0,01
[Ag+] = s’
Però s’ + 0,01 ≈ 0,01, ja que el valor de s’ és negligible davant de 0,01, a causa de la poca solu-
bilitat del clorur d’argent. Per tant:
Ks = 1,7 × 10–10 = [Cl–] [Ag+] = (s’ + 0,01) s’ ≈ 0,01 × s’
s’ = 1,7 × 10–8 mol dm–3
c) La solubilitat del clorur d’argent en aigua pura és 1,3 × 10–5 mol dm–3 i, en una solució 0,01 mol dm–3
de clorur de potassi, aquesta solubilitat és mil vegades més petita. La solubilitat d’una sal disminueix
per la presència d’un ió comú. Observem, a més, que a la solució que conté clorur de potassi la con-
centració d’ions argent és extremament petita. La solució conté només:
11. Calcula la solubilitat, a 25 °C, de l’hidròxid de magnesi en una solució reguladora de pH = 10.
Dada: producte de solubilitat del Mg(OH)2, Ks = 5,7 × 10–12.
En una solució saturada de Mg(OH)2, es compleix que:
Mg(OH)2(s) Mg2+(aq) + 2 OH–(aq)
5,7 × 10–12 = [Mg2+] [OH–]2 (1)
Si tenim una solució reguladora de pH = 10, la concentració d’ions OH– és constant i igual a:
[OH–] = 10–4 mol dm3
Si s és la solubilitat del Mg(OH)2, tindrem:
[Mg2+] = s
5,7 × 10–12 = s × (10–4)2
258
U08-Q2B (4M).indd 258 12/1/09 16:02:40

Aïllant s, tindrem:
s = 5,7 × 10–4 mol dm–3
12. Calcula si es forma cap precipitat en afegir 2,00 cm3 d’una solució d’amoníac 0,60 mol dm–3 a
1,0 dm3 d’una solució de FeSO4 de concentració 1,0 × 10–3 mol dm–3.
Nota: considera que el volum final de la solució és 1,0 dm3.
Dada: producte de solubilitat de l’hidròxid de ferro (II), Ks (Fe(OH)2) = 1,6 × 10–14.
Constant de basicitat de l’amoníac, Kb = 1,79 × 10–5

Es formarà precipitat d’hidròxid de ferro (II) si:
[Fe2+] [OH–]2 > Ks
La concentració de Fe2+ és 1,0 × 10–3 mol dm–3. La concentració de OH– l’hem de calcular a par tir de
l’amoníac. L’amoníac és una base feble que, en solució, es troba parcialment ionitzat segons:
NH3(aq) + H2O(l) NH+4(aq) + OH–(aq) (1)
Les concentracions de les espècies químiques presents en l’equilibri estan relacionades per
l’expressió:
(2)
Sigui x = [OH ] a l’equilibri. Segons l’estequiometria de la reacció (1), a l’equilibri tindríem:
–
x = [OH–] = [NH4+]
[NH3] = (0,60 – x) mol dm–3
Substituint a (2):

x = [OH–] = 3,28 × 10–3 mol dm–3
Els mols de OH– en 2,00 cm3 de solució seran:

Si afegim aquests mols de OH– a la solució d’hidròxid de ferro (II), la nova concentració d’ions
OH– serà:

Per tant:
Qs = [Fe2+] [OH–]2 = 1,0 × 10–3 (6,55 × 10–6)2 = 4,29 × 10–14
Com que Qs > Ks , precipitarà Fe(OH)2.
259
U08-Q2B (4M).indd 259 12/1/09 16:02:40

8 | Dissolució de precipitats
A vegades, es fa necessària la dissolució d’un precipitat. Si apliquem el prin-
cipi de Le Chatelier, per dissoldre un precipitat hem de desplaçar l’equilibri
cap a la dreta. Com hem dit anteriorment, en general, ni la pressió, ni la tem-
peratura no tenen efectes significatius en el desplaçament d’aquest equilibri.
En tractar-se d’un sistema heterogeni, el fet d’afegir més quantitat de sòlid
tampoc no altera l’equilibri. Per tant només podem desplaçar l’equilibri cap a
la dreta –dissolent així el precipitat– si aconseguim disminuir la concentració
d’un dels ions en equilibri amb la sal insoluble. Vegem-ne alguns casos.
| Reaccions àcid-base
Podem dissoldre els hidròxids insolubles afegint-hi un àcid. Per exemple,
l’hidròxid de ferro (III) és insoluble en aigua. Si hi afegim àcid clorhídric, el
precipitat d’hidròxid de ferro es dissol:
Fe(OH)3(s) Fe3+
(aq)
+ 3 OH–(aq) (1)
+
3 H+(aq)
↓
3 H2O(l)
Els ions OH–(aq) reaccionen amb els ions H+(aq) i s’obté aigua pràcticament
sense ionitzar. Aquesta reacció fa disminuir la concentració d’ions hidròxid,
amb la qual cosa l’equilibri (1) es desplaça cap a la dreta. El precipitat d’hi-
dròxid es dissoldrà a mesura que hi anem afegint àcid.
Tots els hidròxids són solubles en un o altre àcid fort.
6. Precipitat d’hidròxid de ferro (III). També els carbonats poden dissoldre’s en un àcid for t. Per exemple, si
tenim carbonat de calci insoluble i hi afegim un àcid for t, es dissol el preci-
pitat i alhora s’obser va una efer vescència:
Ca2+
(aq)
+ CO2–3(aq)
CaCO3(s) (2)
+
2 H+(aq)
↓
(H2CO3) CO2(g) + H2O(l)
Els ions carbonat reaccionen amb els ions oxoni de l’àcid i donen àcid car-
bònic que es descompon en diòxid de carboni i aigua. A mesura que s’hi va
afegint àcid, s’obtindrà CO2(g) que passa a l’atmosfera, i l’equilibri (2) es
desplaça cap a la dreta dissolent-se el precipitat.
Tots els carbonats es dissolen en un o altre àcid fort i s’obté CO2(g).
També són solubles en àcid les sals que contenen un anió d’un àcid feble.
Per exemple, el fluorur de calci, CaF2, que té un Ks = 1,6 × 10–10, pot dis-
soldre’s en àcid:
7. El precipitat es dissol en afegir-hi àcid
clorhídric. CaF2(s) Ca 2+
(aq)
+ 2 F –(aq) (3)
+
2 H+(aq)
Procés experimental ↓
filmat en el DVD. 2 HF(aq)
260
U08-Q2B (4M).indd 260 12/1/09 16:02:41

Com que l’àcid fluorhídric és un àcid feble, hi haurà en solució una cer ta
quantitat d’àcid sense ionitzar i l’equilibri (3) es desplaçarà cap a la dreta,
amb la qual cosa augmentarà la solubilitat del fluorur de calci.
| Reaccions redox
Podem dissoldre els sulfurs afegint-hi àcid nítric que oxida l’ió sulfur a ió
sulfat:
PbS(s) S2–(aq)
+ Pb2+
(aq)
(4)
+
8 NO–3(aq)
+
8 H+(aq)
↓
SO2–
4(aq)
+ 8 NO2(g) + 4 H2O(l)
A mesura que s’hi va afegint àcid, la concentració d’ions sulfur disminueix
i l’equilibri (4) es desplaça cap a la dreta i s’afavoreix la solubilitat del sul-
fur de plom (II).
Cal remarcar que si l’àcid afegit no és oxidant, per exemple àcid clorhídric,
també es produeix la solubilitat dels sulfurs per formació de l’àcid sulfhí-
dric, H2S, que és un àcid feble.
| Formació de complexos
Molts ions, generalment cations d’elements de transició, reaccionen amb
altres ions o molècules formant espècies químiques molt estables, gene- Els complexos són substàncies co-
ralment molt poc ionitzades, anomenades complexos. munes en la naturalesa.
Per exemple, el AgCl (insoluble) es dissol en amoníac concentrat. Això és L’hemoglobina, indispensable per
degut al fet que el NH3 forma un complex amb l’ió Ag+: al transport de l’oxigen a la sang,
la clorofil·la o la vitamina B12, són
AgCl(s) Cl–(aq) + Ag+(aq) (5) compostos complexos.
+
2 NH3(aq)
[Ag(NH3)2]+(aq)
La disminució de la concentració d’ions Ag+ desplaça l’equilibri (5) cap a la
dreta i es dissol el precipitat. Amb la formació de complexos es poden dis-
soldre precipitats i també impedir la precipitació de sals poc solubles.
Procés experimental
8. a) Precipitat de clorur de plata. b) El precipitat es dissol en afegir-hi amoníac. filmat en el DVD.
261
U08-Q2B (4M).indd 261 12/1/09 16:02:41

Els complexos. Naturalesa, propietats i aplicacions

DOCUMENT
Un complex (anomenat també compost de coordi- Aquest ió se simbolitza:

nació) és una espècie química constituïda per un
[Cu(NH3)4]2+
àtom o ió central, generalment d’un metall de tran-
sició, envoltat d’ions o de molècules anomenades La fórmula del complex es tanca amb un parèntesi
lligands. L’àtom o ió central és acceptador quadrat o claudàtor per indicar que l’ió central i els
d’electrons (àcid de Lewis), i té orbitals buits a la lligands formen una unitat.
seva capa de valència. Els lligands són donadors
L’àtom o els àtoms dels lligands que s’uneixen
d’electrons (base de Lewis); tenen doblets electrò-
directament a l’àtom central s’anomenen àtoms
nics sense compartir. Els lligands s’uneixen a
coordinadors, i el nombre total d’àtoms coordina-
l’àtom central mitjançant un enllaç covalent coor-
dors s’anomena índex o nombre de coordinació de
dinat o datiu.
l’àtom o ió central.
El grup format per l’àtom o ió central i els lligands
A l’exemple proposat, el nombre de coordinació del
constitueixen una unitat, que, en general, està molt
coure és 4, i el nitrogen és l’àtom coordinador.
poc ionitzada.
El nombre de coordinació varia d’un element a un
Exemple: el catió coure (II) i l’amoníac formen el
altre, el més corrent és 6, 4 i 2.
catió complex tetraamminacoure (II); l’amoníac té
un parell d’electrons sense compar tir i el coure (II) La càrrega elèctrica global d’un complex depèn de
té orbitals buits. Així, el Cu2+ pot envoltar-se de 4 la càrrega de l’àtom central i de la dels lligands. Un
molècules de NH3 per formar el catió complex: complex pot ser catiònic, aniònic o neutre.
Els lligands poden ser neutres o aniònics. Vegem-
ne alguns exemples:
Lligands neutres Lligands aniònics

H2O aqua H –
hidruro Br– bromo
NH3 ammina NO 2
–
nitro I–
iodo
CO carbonil HSO –
3
hidrogenosulfito OH –
hidroxo
NO nitrosil SCN –
tiocianato O 2–
oxo
F– fluoro O22– peroxo
Cl– cloro CN– ciano
Per anomenar els complexos s’indica, en primer tral afegint-hi la terminació –at si el complex és
lloc, el nom dels lligands ordenats alfabèticament, aniònic. En tots dos casos s’indica l’estat d’oxidació
seguit del nom de l’àtom central si el complex és de l’àtom central entre parèntesi. Vegem-ne alguns
catiònic o neutre, o seguit del nom de l’àtom cen- exemples:
[Ag(NH3)2]+ ió diamminaargent (I) [Cu(CN)2]– ió dicianocuprat (I)

[Cr(H2O)6] 3+
ió hexaaquacrom (III) [PbF4]2–
ió tetrafluoroplumbat (II)
[Ni(CO)4] tetracarbonilníquel (0) [AuH4] –
ió tetrahidruroaurat (III)
[Fe(CN)6] 4–
ió hexacianoferrat (II) [Ag(CN)2] –
ió dicianoargentat (I)
262
U08-Q2B (4M).indd 262 12/1/09 16:02:41

Obser va que els metalls Fe, Cu, Au, Pb i Ag fan mantenen la seva identitat. És per això que tenen
DOCUMENT
ser vir el nom llatí (ferrum, cuprum, aurum, plum- molta utilitat tant en anàlisis químiques com en la
bum, argentum) quan actuen com a àtom central indústria, perquè es pot disminuir de tal manera la
en els complexos aniònics. concentració de l’ió metàl·lic que la seva presència
arriba a ser pràcticament inapreciable i, per tant,
Les sals d’anions o cations complexos es formulen
inefectiva. Mitjançant la formació d’un complex ade-
de forma similar a les sals comunes. Per exemple:
quat, es pot dissoldre un precipitat i també evitar-ne
[Ag(NH3)2] Cl clorur de diamminaargent (I) la precipitació.
[Cr(H2O)6]2(SO4)3 sulfat de hexaaquacrom (III) Molts reactius importants en química analítica són
lligands formadors de complexos. La coloració
K4[Fe(CN)6] hexacianoferrat (II) de potassi
intensa i característica de molts complexos permet
Propietats i aplicacions identificar un gran nombre de metalls.
Els complexos tenen una individualitat pròpia i les Així, per exemple, en afegir hexacianoferrat (II) de
seves propietats són diferents de les dels seus potassi a una solució que contingui ions Fe3+ es
constituents. forma hexacianoferrat (II) de ferro (III) de color blau
molt característic, anomenat blau de Prússia:
Les reaccions de formació de complexos no són
totals, sinó que són reaccions d’equilibri, però en 4 Fe3+
(aq)
+ 3 [Fe(CN)6]4– Fe [Fe(CN) ] ↓
4 6 3
general les constants d’equilibri que controlen els precipitat de color blau
processos de formació de complexos tenen valors

Aquesta reacció serveix per identificar els ions
molt grans. Per exemple, la constant d’equilibri de
Fe3+.
la reacció de formació del complex tetraammina-
coure (II):
Cu2+
(aq)
+ 4 NH3(aq) [Cu(NH3)4]2+ (1)
color blau color blau intens
té un valor de K = 1,2 × 1013. Aquestes constants

s’anomenen constants d’estabilitat, i aquest valor
tan alt indica que l’equilibri (1) està molt desplaçat
cap a la dreta.
Els complexos són espècies químiques molt esta-
bles i per aquesta raó, en dissoldre’ls en l’aigua,
Quelats
Els lligands que formen un sol enllaç coordinat amb Els complexos quelats són molt més estables que
l’ió metàl·lic central s’anomenen monodentats. els que no tenen estructura cíclica.
Tots els exemples que s’han explicat són de lli-
Moltes substàncies biològiques són compostos
gands d’aquest tipus. Però n’hi ha que poden for-
quelats. En són exemple la clorofil·la, que és un
mar més d’un enllaç coordinat amb l’ió central.
quelat de Mg2+; l’hemina, constituent dels glòbuls
Perquè això sigui possible, el lligand ha de tenir els
vermells de la sang, que és un quelat de Fe3+, i la
doblets que s’han de compar tir en àtoms diferents
vitamina B12, que és un quelat de cobalt.
de la molècula i separats de manera que en unir-se
a l’ió metàl·lic es formi un cicle o anell estable.
Els compostos complexos en els quals l’ió metàl·lic
central forma par t d’un cicle o anell s’anomenen
quelats.
263
U08-Q2B (4M).indd 263 12/1/09 16:02:42

RESUM
Una solució saturada és aquella que està en equi- efectes significatius en el desplaçament d’aquest
libri amb un excés de solut sense dissoldre. equilibri. Es pot aconseguir disminuint la concentra-
ció d’un dels ions en equilibri amb la sal insoluble.
La concentració de la solució saturada s’anomena

solubilitat d’una substància en un dissolvent deter-
Exemples de dissolució de precipitats: Tots els
minat. Quan la solubilitat d’una substància és
extremadament petita (inferior a 10−4 mol dm−3) es hidròxids són solubles en un o altre àcid fort, ja que
considera insoluble. La majoria de sulfurs, hidrò- els ions OH− reaccionen amb els ions H+(aq) de l’àcid
xids, carbonats, sulfats i sulfits són insolubles. i s’obté aigua pràcticament sense ionitzar. Tots els
carbonats es dissolen en un o altre àcid fort, ja que
s’obté CO2, que passa a l’atmosfera.
El PbCl2 és una sal insoluble. L’equilibri entre la sal
insoluble i la solució saturada és:
PbCl2(s) Pb2+(aq) + 2 Cl−(aq) Formació de complexos: molts ions, generalment
Com que es tracta d’un equilibri heterogeni, l’ex- d’elements de transició, reaccionen amb altres
pressió de la constant d’equilibri pren la forma ions o molècules i formen espècies químiques molt
següent: Ks = [Pb2+] [Cl−]2 poc ionitzades anomenades complexos. Amb la
formació de complexos es poden dissoldre precipi-
Aquesta constant s’anomena producte de solubili-
tat de la sal. Es representa amb el símbol Ks o Kps. tats i impedir la precipitació de sals poc solubles.
El producte de solubilitat és aplicable a les soluci-
ons saturades d’electròlits for ts poc solubles.
Un complex és una espècie química constituïda per
un àtom o ió central, generalment d’un metall de
L’aparició d’una fase sòlida dins d’un líquid rep el transició, envoltat d’ions o de molècules anomena-
nom de precipitació. El producte sòlid que s’ha des lligands. L’àtom central és acceptador d’elec-
obtingut és el precipitat.
trons i els lligands són donadors d’electrons. Els
lligands s’uneixen a l’àtom central per un enllaç
Dissolució de precipitats: per dissoldre un precipi- covalent coordinat o datiu. El grup format per l’àtom
tat s’ha de desplaçar l’equilibri cap a la dreta. En o per l’ió central i els lligands constitueix una unitat
general, ni la pressió ni la temperatura tenen que, en general, està molt poc ionitzada.
U08-Q2B (4M).indd 264 12/1/09 16:02:43

A C T I V I TAT S
1 La solubilitat a 25 °C del AgBr és d’hidròxid de bari. Indica, raonant-ho, i sense
s = 8,8 × 10–7 M i la del Ag3PO4 és fer càlculs, quina de les dues té un pH més
s = 4,4 × 10–5 M. Calcula el producte de solu- gran.
bilitat a 25 °C de cada sal. Dades: Ks(Sr(OH)2) = 3 × 10–4
Ks(Ba(OH)2) = 5 × 10–3
2 A 25 °C, es dissolen en l’aigua 0,148 g de
iodur de plom (II) i s’obtenen 250 cm3 d’una 10 Tots els clorurs són solubles llevat del AgCl,
solució saturada d’aquesta sal. Calcula el pro- el PbCl2 i el Hg2Cl2. A una solució que conté
ducte de solubilitat, Ks, del iodur de plom (II) a 25 °C, 1,0 g de nitrat d’argent i 0,010 g de
a 25 °C. nitrat de plom (II), s’hi afegeix, gota a gota i
agitant, una solució diluïda de clorur de sodi
3 Utilitzant les dades de la taula 2, calcula la
fins que comença la precipitació. Indica,
solubilitat dels compostos següents:
raonant-ho, després de fer els càlculs neces-
BaSO4(s) CaF2(s) saris, la natura del precipitat obtingut.
Consulta la taula 2.
Fe(OH)3(s) Ag2C2O4(s)
11 Calcula quin volum de solució 10–3 mol dm–3
Expresa el resultat en mg dm–3.
d’àcid clorhídric es necessita per neutralitzar
4 Dedueix, després de fer els càlculs necessa- 100 cm3 d’una solució saturada d’hidròxid
ris, si a 25 °C, precipitarà hidròxid de crom (III) de magnesi, a 25 °C. Consulta la taula 2.
d’una solució aquosa de pH = 7 que conté
12 El producte de solubilitat, a 25 °C, del sulfur
10 mg dm–3 d’ions Cr3+. Consulta dades a la
de zinc és Ks = 2,9 × 10–25.
taula 2.
a) Calcula la solubilitat del sulfur de zinc en
5 Sabent que el producte de solubilitat del aigua pura, a 25 °C.
fosfat d’argent, Ag3PO4, és 1,1 × 10–16, dedu- b) Calcula la solubilitat d’aquest sulfur en
eix, després de fer els càlculs necessaris, si una solució 10–3 mol dm–3 de sulfur de
s’obtindrà un precipitat de fosfat d’argent en sodi.
mesclar 10,0 cm3 d’una solució que conté c) Compara tots dos resultats i treu-ne
2,3 µg de fosfat de sodi amb 5,0 cm3 que conclusions.
contenen 1,0 mg de nitrat d’argent.
13 A 25 °C, dissolem 1,84 g d’hidròxid de bari
6 Calcula la concentració mínima necessària fins a obtenir 100 cm3 d’una solució satura-
d’hidròxid de sodi per precipitar hidròxid de da de l’hidròxid.
cadmi d’una solució 10–3 mol dm–3 de nitrat a) Calcula el pH d’aquesta solució.
de cadmi. b) Calcula el producte de solubilitat de l’hi-
dròxid de bari a 25 °C.
7 A 297 K es dissolen en l’aigua 93 mg d’hi-
dròxid de calci i s’obtenen 100 cm3 d’una 14 Calcula la concentració d’ions Mg2+ en una
solució saturada d’aquest hidròxid. Calcula: solució de pH = 12,41.
a) el producte de solubilitat del Ca(OH)2 a Dada: Ks(Mg(OH)2) = 5,7 × 10–12
297 K,
15 El cromat d‘argent i el clorur d’argent són
b) el pH de la solució saturada.
insolubles en l’aigua.
8 El clorur de plom (II) és molt poc soluble en A 25 °C, Ks(Ag2 CrO4) = 1,1 × 10–12 i
l’aigua. Indica, raonant-ho, si la solubilitat Ks(AgCl) = 1,7 × 10–10.
del PbCl2 en l’aigua es major, menor o igual
que la solubilitat d’aquesta sal en una solu- A una solució que conté a 25 °C, 0,0010 mol dm–3
de NaCI i 0,10 mol dm–3 de Na2CrO4 s’hi afe-
ció que contingui clorur de sodi.
geix, gota a gota i agitant, una solució de
9 Es tenen separadament dues solucions satu- AgNO3, fins que s’inicia la precipitació. Si el
rades, una d’hidròxid d’estronci i una altra volum total de solució és de 250 cm3, Indica,
265
U08-Q2B (4M).indd 265 12/1/09 16:02:43

raonant-ho després de fer els càlculs neces- b) unes gotes de solució concentrada de
saris, quina sal d’argent precipitarà primer i NaOH;
Calcula els mg d’ions argent que hi ha a la c) àcid clorhídric;
solució en l’instant en què comenci a preci- d) unes gotes de solució concentrada de
pitar la primera sal. NaCI;
e) unes gotes de solució concentrada de
16 Per saber el producte de solubilitat del sulfat
CaCl2.
de bari es fa l’experiència següent: a 45 cm3
d’una solució 10–4 mol dm–3 de clorur de bari 20 Una solució conté ions Pb2+, Ba2+ i Fe2+. En
a 297 K, s’hi afegeix, a poc a poc i agitant, afegir-hi NaCI(aq) s’obté un precipitat blanc, A.
una solució 10–5 mol dm–3 de sulfat de sodi. Es filtra. A la solució filtrada, s’hi afegeix
La precipitació del sulfat de bari s’inicia Na2S(aq) i s’obté un precipitat, B. Es filtra. A la
quan s’hi han afegit 35 cm3 de solució de solució filtrada, s’hi afegeix Na2SO4(aq) i s’ob-
sulfat de sodi. Calcula, amb aquestes dades té un precipitat blanc, C. Indica, raonant-ho,
experimentals, el producte de solubilitat del la naturalesa dels precipitats A, B i C.
sulfat de bari a la temperatura de 297 K.
21 Si a una solució diluïda de sulfat de coure (II),
17 A 25 °C, una solució saturada d’hidròxid de s’hi afegeix excés d’amoníac, s’observa que
zinc conté 0,27 mg de Zn(OH)2 dissolts en la solució passa de color blau pàl·lid a blau
cada dm3 de solució. intens, a causa de la formació d’un ió
a) Calcula el producte de solubilitat d’aquest complex:
hidròxid.
Cu2+(aq) + 4 NH3(aq) [Cu(NH3)4]2+(aq)
b) A 1 dm3 d’una solució de pH = 10, a
solució A solució B
25 °C, s’hi afegeix, a poc a poc i agitant, blau clar blau intens
10 mg de clorur de zinc. Indica, raonant-
ho, després de fer els càlculs necessaris, En afegir àcid clorhídric a la solució B, la colora-
si s’obtindrà un precipitat d’hidròxid de ció blava intensa passa a blava clara. Per
zinc. què?
18 A una solució que conté 0,1 mol de clorur de
sodi, s’hi afegeixen 25 cm3 d’una solució de
Investiga
nitrat de plata 2 mol dm–3. Considerant que
el volum final és 1 dm3, calcula:
22 Investiga i porta a terme una experiència que
a) la massa de clorur de plata que
demostri que el clorur, el bromur i el iodur de
precipita;
plata són insolubles en aigua, a temperatura
b) la concentració de tots els ions en
ambient.
solució;
c) l’efecte d’afegir amoníac a la solució. 23 Investiga per què el clorur de plata es dissol
Consulta les dades a la taula 2. en amoníac concentrat i, en canvi, el iodur
L’hidròxid de calci és poc soluble en l’aigua. de plata no es dissol en aquest reactiu.
19
Inicialment es disposa de 100 cm3 d’una
solució saturada d’hidròxid de calci en equi-
libri amb hidròxid de calci sòlid. Indica, rao- A www.ecasals.net trobaràs una llista de pàgines
nant-ho, si la massa de sòlid inicialment web que t’ajudaran a iniciar la teva investigació i a
present augmenta, disminueix o no es modi- aprofundir els continguts d’aquesta unitat. No obli-
fica, en afegir-hi: dis consultar també enciclopèdies i llibres
a) aigua; especialitzats.
266
U08-Q2B (4M).indd 266 12/1/09 16:02:44

Annex.
Aproximació al treball científic
UAnexo-Q2B (2M).indd 285 20/12/08 05:40:09

Annex. Aproximació al treball científic
1 | El mètode científic

Podem definir la ciència com un conjunt de coneixements sistematitzats i
organitzats que fan referència al món físic. La construcció d’aquests conei-
xements al llarg del temps ha necessitat la col·laboració i l’esforç d’un gran
nombre d’homes i dones. L’objecte de la ciència és establir relacions entre
els fenòmens obser vables per emmarcar-los en un esquema més ampli.
Allò que caracteritza el coneixement científic i el diferencia de la resta dels
sabers humans és la utilització d’un mètode propi i par ticular: el mètode
científic, una tècnica sistemàtica per a la investigació.
A vegades, quan s’obser ven els fenòmens naturals, es poden establir rela-
cions fixes entre aquests. Quan es generalitzen, s’obté una llei o principi
físic. Una teoria o model ajuda a captar la imatge completa del món físic;
de fet és un esquema que ens ajuda a explicar els fenòmens que observem
i la relació que hi ha entre ells, i reuneix conceptes, lleis, principis i hipòte-
sis. El model permet fer prediccions que es poden sotmetre a la prova
experimental. A més, suggereix nous experiments i noves observacions. Els
resultats demostren si el model és més o menys adequat per explicar el
sistema que s’està estudiant. Si no resulta adequat podem abandonar-lo i
intentar formular-ne un de millor.
1. Laboratori.
El progrés científic poques vegades s’aconsegueix de manera rígida pas a

pas. Els grans descobriments solen ser el resultat de la contribució i de
l’experiència acumulada de molts investigadors, encara que el crèdit
de la formulació d’una teoria por ti el nom d’un sol científic.
Al llarg dels anys, a mesura que el progrés en unes disciplines ha modificat
la visió que es tenia d’altres, les teories sobre la naturalesa de l’Univers
han anat canviant; però el mètode científic és, fins ara, l’únic capaç d’expli-
car els fenòmens naturals, i dóna una visió raonada, lògica i consistent de
l’Univers.
El descobriment real dels principis de la ciència no ha tingut un progrés
lineal, tal com s’explica en els llibres de text. Per a cada història amb final
feliç, molts investigadors han estat anys treballant en projectes que, enca-
ra que semblaven prometedors, han por tat a un carreró sense sor tida.
També la sor t o l’atzar han contribuït a l’avenç de la ciència.
286
UAnexo-Q2B (2M).indd 286 20/12/08 05:40:10

Encara que els científics i investigadors utilitzen diversos mètodes en els

seus treballs, hi ha una sèrie de passos que, de manera general, es consi- L’avenç de la tecnologia és pa
deren els passos o les fases principals de què consta un treball científic. ral·lel a l’avenç de la ciència. Els
Aquests principis o aquestes fases són: microscopis òptics no poden discri
minar dos objectes si la seva dis
1. Plantejament dels problemes. tància no és superior a 10–7 m.
Aquesta limitació, que és deguda a
Molt sovint la matèria primera amb què es construeixen les grans la longitud d’ona de la llum, va ser
qüestions procedeix de l’obser vació acurada de la natura i pot superada primer pels raigs X, que
per tànyer al món extern o intern de l’obser vador. Les obser vaci- tenen una longitud d’ona molt més
ons no sempre són «casuals», molt sovint són dirigides i planifi- petita, i després pels microscopis
cades i permeten elaborar les hipòtesis. Són el principi d’una electrònics, que poden discriminar
bona investigació. En el cas de la química, els fets obser vats objectes encara més petits.
tenen a veure amb la matèria, les seves propietats i les seves Aquest últim descobriment no hau
relacions. Perquè l’obser vació sigui precisa s’ha de poder quan- ria estat possible sense la teoria
tificar o conver tir en una quantitat, i d’això en diem mesura de de la dualitat ona-corpuscle de De
l’obser vació. Broglie. La ciència i la tècnica inte
ractuen i es relacionen al llarg de la
2. Formulació d’hipòtesis.
història.
Després de plantejar el problema, s’ha d’abordar la seva possi-
ble solució. Una explicació provisional del problema seria una
hipòtesi. L’establiment de les hipòtesis no és arbitrari.
L’investigador necessita conèixer la ciència contemporània,
inclosos els procediments propis del camp que vol estudiar, és a
dir, al principi utilitza els esquemes conceptuals existents, enca-
ra que els hagi de modificar més endavant.
3. Experimentació.
És el procés que consisteix a reproduir al laboratori els fenòmens
obser vats. En aquest procés es fan necessàries les obser vaci-
ons minucioses i cal anotar tots els resultats obtinguts.
L’experiment afegeix a l’obser vació el control de cer ts factors
que es basen en les hipòtesis prèviament establer tes.
4. Inducció de lleis.
En estudiar les dades, es presenten regularitats. D’aquestes El polietilè es va descobrir acciden
regularitats en sur ten les lleis: enunciats breus, de caràcter talment el 1933 en observar que la
polimerització del gas etilè donava
general, sobre les regularitats obser vades experimentalment en
lloc a un polímer sòlid d’aspecte
la natura. El procés de pensament que ens por ta d’enunciats ceri. Però, com que l’atzar afavoreix
par ticulars a un enunciat general s’anomena inducció. les ments preparades, cal suposar
5. Formulació de teories. que, sense un observador sagaç,
Les teories es componen d’un cer t nombre d’afirmacions, ano- cap descobriment és possible.
menades postulats, que expliquen totes les lleis que fan referèn-
cia a un conjunt de fenòmens obser vats. En alguns camps de la
ciència coexisteixen teories diferents sobre un mateix tema.
Aquestes teories poden arribar a conclusions diferents. Molt
sovint una teoria preval sobre una altra perquè explica millor els
fets experimentals; però també és possible que cap de les teori-
es sigui totalment satisfactòria i que es complementin les unes Actualment, no tots els experiments
a les altres. són reals. L’existència d’ordinadors
potents fa possible l’experimenta
6. Deducció.
ció virtual, és a dir, els experiments
És el procés contrari a la inducció. Es procedeix d’allò universal simulats. Aquests experiments
a allò par ticular, és a dir, atesos els axiomes d’una teoria i les s’utilitzen per aplicar teories i te
regles d’inferència pressuposades per la teoria, tots els teore- nen un gran ús en la ciència
mes queden determinats de manera unívoca. aplicada.
287
UAnexo-Q2B (2M).indd 287 20/12/08 05:40:10

7. Comunicació.
Sovint una teoria s’accepta encara
que no disposi de moltes dades Una de les raons del progrés humà és la capacitat de transmetre
empíriques o que no hagi estat con informació. Cada nova generació disposa dels coneixements de
trastada suficientment. A vegades, les generacions anteriors. La comunicació oral i escrita és un
de manera una mica optimista, aspecte crucial de l’activitat científica i constitueix el final de
s’espera que aquesta teoria es qualsevol treball científic. La comunicació s’ha de fer de manera
confirmi en el futur. Normalment es
intel·ligible per a la comunitat científica de l’època; si no fos així,
deu al fet que la teoria resol un pro
els descobriments no serien tinguts en compte. Per això, es dis-
blema important utilitzant lleis ben
contrastades del camp al qual posa de moltes publicacions especialitzades, que informen sobre
pertany. els resultats d’experiments originals i publiquen idees noves i en
desenvolupament.
Per a molts pensadors, la revolució del segle xxi tindrà lloc en el
camp de les comunicacions. Un instrument fonamental per a la
difusió immediata i a tot el món de qualsevol idea és Internet.
Gràcies a Internet, l’accés a gran quantitat d’informació és a
l’abast cada vegada de més gent, sense que calgui viure a prop
d’una gran metròpoli o un centre d’estudi o investigació. Internet
En la ciència formal (lògica o mate és en ple procés creatiu i cal esperar que, amb el temps, s’haurà
màtiques), un axioma o postulat és instal·lat a qualsevol racó del planeta, i que permetrà la comuni-
un supòsit no demostrat la funció cació immediata d’invents, idees i descobriments. La majoria
del qual consisteix a permetre la de dels ar ticles científics es publiquen en versió electrònica i els
mostració d’altres fórmules de la te
editors de la major par t de revistes científiques digitalitzen les
oria. En les ciències experimentals,
el seu ús ha d’estar justificat en la
seves publicacions (alguns ja ho fan des de 1985); les reunions
mesura que les teories quedin con científiques es poden substituir per videoconferències i les car-
firmades per l’experiència. tes o el telèfon pel correu electrònic.
2 | La química com a ciència

La química es defineix tradicionalment com la ciència que estudia la natu-
ralesa i la composició de la matèria, i també els canvis que experimenta.
Hi ha centenars de revistes científi
Aquesta definició fa que l’objecte de la química sigui, en realitat, tot l’Uni-
ques. Algunes són generals i d’al
tres, més especialitzades.
vers, ja que tot l’Univers es compon de matèria. Però en l’actualitat aquesta
definició tradicional s’ha vist superada. No tots els químics treballen en
• Química en general: laboratoris amb matrassos i provetes plens de líquids que bombollegen. El
Nature i Journal of the American químic actual treballa en els camps més diversos: pot dissenyar i fabricar
Chemical Society
un nou medicament, estudiar l’estructura de molècules complexes, estudi-
• Química inorgànica: ar la composició dels materials amb complicats sistemes matemàtics
Organometallics, Inorganic associats al càlcul informàtic, mesurar els índexs de contaminació i ajudar
Chemistry a preser var el medi ambient, col·laborar amb la indústria aeroespacial o en
• Química orgànica: un laboratori d’acceleració de par tícules.
Journal of Organic Chemistry,
Tetrahedron Letters
Alguns químics ja no fan ser vir bata blanca, ni passen el temps en labora-
toris sintetitzant productes o preparant solucions, sinó que treballen amb
• Química analítica: ordinadors o amb complexos sistemes electrònics.
Analytical Chemistry, Analytica
Chimica Acta, etc. La química s’ha diversificat de tal manera que la feina d’un químic pot ser
molt variada. A més a més dels instruments tradicionals (balances, bure-
Hi ha, a més, revistes extraordinà
riament especialitzades que única tes, embuts, etc.), actualment els químics fan ser vir tècniques com l’es-
ment publiquen en camps molt con pectroscòpia de masses, la cromatografia de gasos, la cristal·lografia de
crets: cristal·lografia, polímers, raigs X, etc. El món en què vivim seria més pobre si l’estudi de la química
metal·lúrgia, etc. s’hagués aturat al laboratori i no s’hagués estès ni s’utilitzés per a finali-
tats pràctiques.
288
UAnexo-Q2B (2M).indd 288 20/12/08 05:40:10

Estem tan acostumats a l’existència de productes químics en la nostra vida

que, la major part del temps, no som conscients de la seva presència. Els Al llarg del segle xx, l’èxit de la quí
medicaments amb què curem les nostres malalties, la roba amb què ens mica ha estat inqüestionable.
vestim, el combustible dels nostres cotxes i fins i tot els aliments que pre- S’han sintetitzat milions de com
nem no serien possibles sense el concurs dels químics, que han dissenyat, postos i se’n sintetitzen de nous
cada dia.
per exemple, els fertilitzants, herbicides selectius, insecticides i fungicides
que fan possible augmentar enormement la producció mundial d’aliments.
En l’actualitat, la química és una ciència interdisciplinària que es pot rela-
cionar amb molts camps del saber humà i, per tant, el coneixement de les
bases i els fonaments d’aquesta ciència és imprescindible per avançar en
moltes branques del coneixement.
3 | Desenvolupament històric de la química

Des del descobriment del foc, l’ésser humà s’ha aprofitat de les transfor-
macions de la matèria. La producció de vidres i ceràmiques, els pigments,
les tècniques de momificació dels antics egipcis o el desenvolupament de
les primitives tècniques metal·lúrgiques, es poden considerar processos
«químics». Però tots aquests processos no es poden anomenar rigorosa-
ment científics, ja que estan mancats de la reflexió sobre la seva
naturalesa.
Les primeres idees sobre la naturalesa de la matèria sorgiren en el període
clàssic grec. Tales de Milet (630 - 546 aC) va proposar que tota la matèria Les dates de naixement i mort dels
tenia com a únic element constituent l’aigua. Altres pensadors primers filòsofs grecs són aproxi
de l’època van proposar altres elements com a constituents de la matèria: mades. Es basen en càlculs realit
l’aire per a Anaxímenes (585 - 524 aC); el foc per a Heràclit (540 - 475 aC); zats a partir d’escrits de filòsofs
posteriors. Per exemple, se sap
o l’àpeiron, element de naturalesa indeterminada, per a Anaximandre
que Tales de Milet va predir l’eclipsi
(611 - 547 aC). Empèdocles (490 - 430 aC) va fusionar les teories dels
que va tenir lloc l’any 585 aC (els
seus antecessors acceptant que la matèria estava constituïda pels tres còmputs actuals el fixen el 28 de
elements anteriors: aigua, aire i foc, als quals va afegir un quar t element: maig d’aquell any), de manera que
la terra. La tesi d’Empèdocles fou acceptada per Aristòtil (384 - 322 aC), deuria desenvolupar la seva activi
que va afegir un cinquè element: l’èter, material de què estaven fetes les tat per aquelles dates.
estrelles.
Cap al segle iv aC Leucip i el seu deixeble Demòcrit van proposar una teoria
mecanicista sobre la naturalesa de la matèria. Segons aquesta teoria hi
ha un nombre infinit d’unitats indivisibles, a les quals ells anomenen
àtoms. Com que aquests àtoms són massa petits, els sentits no els poden
percebre. Encara que els àtoms de Leucip i Demòcrit no tenen res a veure
amb la concepció actual de la matèria, cal destacar el seu intent d’explicar
la realitat d’una manera purament mecànica.
A par tir de l’any 300 aC, la ciència grega es desplaça a Alexandria, on van
sorgir matemàtics, astrònoms i biòlegs impor tants. La fusió de les teories
gregues amb les orientals va donar pas al naixement de l’alquímia. Els
primers alquimistes van treballar amb mercuri, sofre, arsènic, etc.
Els llibres escrits a Alexandria contenien diagrames sobre aparells químics
i descripcions d’operacions químiques bàsiques com la destil·lació, la
cristal·lització o la sublimació. El contingut de l’alquímia va incorporar ele-
ments d’astrologia i misticisme. L’interès dominant dels alquimistes era la
transmutació de metalls bàsics com el ferro i el plom en or. L’agent trans-
formador era la pedra filosofal i la seva recerca fou la feina principal dels
alquimistes.
289
UAnexo-Q2B (2M).indd 289 20/12/08 05:40:10

Quan els àrabs van conquerir Alexandria el segle vii dC es van erigir en els
Dels alquimistes d’Occident podem hereus de la cultura hel·lenística. Els àrabs van anomenar la pedra filosofal
destacar a sant Albert Magne, do aliksir (d’on prové elixir) i li van afegir una altra propietat: la d’allargar la
minic alemany. El seu veritable nom vida, curant totes les malalties. Així, la pedra filosofal es va conver tir en
era Albert, comte de Bollstadt, pe l’elixir de la vida. L’alquímia i el pensament aristotèlic van entrar a Europa
rò fou anomenat Albertus Magnus
per Al Andalus. En els segles xii i xiii l’alquímia s’introdueix a Europa gràcies
per la seva saviesa. Va estudiar a
Itàlia i va introduir els nous conei
a la traducció de les obres àrabs al llatí.
xements de les traduccions àrabs. Encara que l’alquímia de l’edat mitjana té alguns aspectes positius (la pre-
Fou mentor de Tomàs d’Aquino. Va paració de nous compostos, com l’amoníac, cer ts sulfurs metàl·lics, àcid
portar a terme experiments d’alqu
sulfúric i nítric, etc., i el per feccionament d’algunes tècniques químiques,
ímia, entre els quals va descriure
com ara la destil·lació), el seu mèrit principal va ser preser var una gran
l’arsènic tan clarament que, a vega
des, se li ha atribuït el seu desco quantitat de dades químiques del passat, incrementar-les i passar-les a
briment. La seva saviesa era tan alquimistes posteriors. Malgrat això, no s’observa cap intent de sistematit-
gran que va ser sospitós de bruixe zació en la conducció dels experiments i conser va una gran càrrega d’eso-
ria, però la seva posició a l’Esglé terisme i pràctiques secretes.
sia el va protegir. Fou bisbe de
Ratisbona del 1260 al 1262. Pius Al començament del segle xvi neix la iatroquímica, una branca de l’alquímia
XI el va proclamar Doctor de l’Es relacionada amb la medicina. Un representant impor tant n’és Paracels,
glésia i el va canonitzar el 1931. És Theophrastus Hohenheim, metge, alquimista i professor suís. Segons ell,
el patró dels químics. l’alquímia podia i havia de curar la malaltia. Va guanyar la seva fama en
curar la sífilis, malaltia que feia estralls a l’època, amb sals de mercuri.
Encara que ja al segle xvi el papa Joan xxii va condemnar l’alquímia, aquesta
va perdurar fins al segle xvii (encara que la creença en la transmutació dels
metalls perdurà fins al segle xix). Gradualment, les teories i les actituds
dels alquimistes van començar a ser qüestionades. El 1605 Francis Bacon,
canceller d’Anglaterra, va publicar l’obra Novum Organum, on va fer una
apologia de l’obser vació i l’experimentació per aconseguir el
coneixement.
El primer químic que trenca la tradició alquimista és Robert Boyle. El 1661
va publicar la seva famosa obra El químic escèptic. Encara que Boyle creia
en la transmutació dels metalls, en aquesta obra va recalcar que la teoria
química s’havia d’obtenir a par tir de l’evidència experimental.
Malgrat que les apor tacions de Boyle van ser qualitativament correctes
tenien evidents errors quantitatius, així doncs el naixement de la química
com a ciència va haver d’esperar encara uns quants anys.
Els químics de l’època de Boyle estaven poc preparats per acceptar les
seves idees; però, gràcies als seus experiments, estudiaren els gasos i es
Robert Boyle, coetani de Newton, van centrar en el problema de la combustió. Al metge alemany G.E. Stahl
és el descobridor de la llei de la se li deu la teoria del flogist. Segons aquesta teoria, totes les substàncies
compressibilitat dels gasos. Les combustibles tenien un element de naturalesa ígnia. En la combustió, les
seves aportacions a l’anàlisi quími substàncies perdien el seu flogist i es reduïen a una forma més senzilla.
ca van ser molt importants. Podem Així, quan tenia lloc la combustió d’un material molt combustible com la
destacar, entre d’altres, el desen fusta, tenia lloc el procés següent:
volupament de la destil·lació fracci
onada, el mètode per fer el buit i el fusta cendres + flogist
descobriment de diversos compos
La massa de les cendres és molt més petita que la massa de la fusta i
tos com el metanol i l’acetona.
Boyle va eliminar el prefix de la pa
aquest fet evidenciava que la fusta tenia molt «flogist». En canvi, quan tenia
raula alquímia i, a partir d’aquell lloc la combustió d’un metall es produïa el procés següent:
moment, aquest camp de coneixe metall calç (òxid) + flogist
ment es coneix amb el nom de
química. El fet que l’òxid tingués més massa que el metall obligava a assignar al
flogist massa negativa, però això no va representar cap inconvenient a
290
UAnexo-Q2B (2M).indd 290 20/12/08 05:40:10

l’època, ja que els conceptes de matèria i massa encara eren molt confu-
sos. Aquesta teoria tampoc no explicava el fet que l’aire era necessari per
a la combustió. Encara que la teoria del flogist és evidentment errònia, la
seva impor tància resideix en el fet que és la primera teoria que intenta
coordinar i explicar els fenòmens de la combustió i de la reducció.
Durant els anys següents es van fer impor tants descobriments entorn de
les propietats dels gasos, Cavendish, químic anglès, va descobrir l’hidro-
gen; Priestley, també anglès, l’oxigen; i Scheele, suec, el nitrogen. Gràcies
al descobriment de l’oxigen es van poder explicar les combustions sense
utilitzar la teoria del flogist:
metall + oxigen metall oxidat
El treball d’Antoine Laurent Lavoisier a la fi del segle xviii es considera
generalment com el començament de la química moderna.
2. Sovint es considera els científics
Després de conèixer el descobriment de l’oxigen i interessat des de sem-
personatges excèntrics i hem de
pre pel fenomen de la combustió, va poder donar una explicació completa reconèixer una mica de raó en això. Un
d’aquest fenomen atorgant a l’oxigen el seu paper principal. A diferència dels personatges més curiosos en el món
dels seus predecessors, va dissenyar amb molt cura els seus experiments, de la química era Henry Cavendish. Va
néixer a Niça el 1731 i es va educar a
de manera que podia pesar exactament tant els combustibles com els pro-
Anglaterra. Va passar per Cambridge però
ductes de la combustió. Va demostrar que si en cremar una substància no va obtenir cap títol universitari, ja que
aquesta guanyava pes, el perdia l’aire circumdant i al contrari, si una subs- sembla ser que no podia afrontar els
tància perdia pes, l’aire que l’envoltava pesava més. Lavoisier defensava exàmens. Era especialment tímid i distret i
que, si es consideraven totes les substàncies implicades en la combustió, mai parlava amb més d’una persona a la
vegada ni amb dones. Es va dedicar tota la
no hi havia ni pèrdua ni guany de pes. vida a la investigació científica,
El 1789 va publicar el seu Tractat elemental de química i va ajudar a resol- despreocupant-se totalment de si els seus
descobriments eren publicats o no. Com a
dre molts dels dubtes i incer teses de l’època. La impor tància de Lavoisier resultat d’això molts dels seus èxits no
no resideix en el descobriment dels elements o compostos, ni tan sols en van ser coneguts fins a la seva mort, el
les seves impor tants apor tacions a la descripció de molts d’aquests com- 1810. En honor seu es va batejar amb el
postos, sinó en l’establiment d’un criteri quantitatiu en les reaccions quí- seu nom el Laboratori Cavendish de física
de Cambridge.
miques, és a dir, en la introducció de la mesura en una ciència que, fins en
aquell moment, era essencialment qualitativa i no disposava de models
generals per a tots els seus fets.
Una altra apor tació impor tant de Lavoisier fou l’establiment, junta-
ment amb altres científics, d’una nomenclatura química en la qual els La història dels descobriments so
noms dels compostos es relacionessin amb la seva constitució. Es van vint és curiosa. Cavendish va des
canviar molts noms tradicionals. Així, l’oli de vidriol va passar a dir-se cobrir el nitrogen abans que
Scheele, però no ho va publicar.
àcid sulfúric; l’esperit de Venus, àcid acètic; el sofre de Mar t, òxid
Així mateix, Scheele va descobrir
ferrós, etc.
l’oxigen abans que Priestley, però
Amb Lavoisier s’acaba definitivament la teoria del flogist i comença la quí- ho va publicar més tard. Cavendish
mica moderna. Els criteris establer ts per Lavoisier, juntament amb l’hàbit va combinar hidrogen i oxigen en
una proporció 2:1 i va obtenir ai
d’utilitzar la balança i considerar la massa com una dada impor tant, van
gua, però no va saber comprendre
donar pas a l’establiment de les lleis ponderals, lleis que defineixen les
la importància del seu descobriment.
relacions de massa en les reaccions químiques; i la teoria atòmica de
Dalton, que explica aquestes lleis i dóna origen a la notació química desen- Encara que tant Priestley com
volupada per Berzelius. Scheele van ser experimentadors
molt capaços i van fer impor tants
El principi d’Avogadro permet establir la diferència entre àtom i molècula i descobriments, van seguir fidels a
crea les bases per a la determinació de pesos atòmics i moleculars, deter- la teoria del flogist, cosa que els
minats gràcies a l’original mètode de Cannizzaro. va impedir progressar en la inter
pretació de les seves valuoses
El 1852 Frankland va introduir el concepte de valència per establir el poder investigacions.
de combinació dels àtoms.
291
UAnexo-Q2B (2M).indd 291 20/12/08 05:40:11

Durant el segle xix es va ampliar notablement el nombre d’elements cone-

Lavoisier es pot considerar un guts, que van ser ordenats i classificats per Mendelejev i Meyer el 1869.
exemple de científic de l’època. En El descobriment de la pila elèctrica per Volta el 1800 va donar origen a
no haver-hi organismes oficials
l’electroquímica. Des d’aquell moment, els científics tenien al laboratori
que poguessin finançar aquest ti
pus d’estudis, molts científics su una font senzilla d’energia, gràcies a la qual es van descobrir nous ele-
fragaven personalment les seves ments per descomposició de compostos considerats elements fins en
despeses. Això només era possi aquell moment.
ble si es disposava de mitjans pro
pis. Aquest era el cas de Lavoisier. Amb el naixement de la química orgànica gràcies als treballs de Liebig,
De posició benestant, va instal·lar Berzelius, Kekulé i d’altres, es destrueix la doctrina de la força vital, i s’ob-
a casa seva un laboratori dotat tenen per síntesi molts productes orgànics. El caràcter incomplet de moltes
amb els millors aparells de l’èpo reaccions químiques por ta a la definició d’equilibri químic i l’estudi de la
ca, inclosa una balança de
velocitat de la reacció a la llei d’acció de masses, juntament amb el desco-
precisió.
briment dels catalitzadors, de gran impor tància industrial.
El segle xx és el segle del gran avenç de la química: l’establiment de la teo-
ria atòmica i el coneixement íntim de l’àtom i els avenços en tots els fronts
van fer necessària la diversificació de la química en diferents branques que,
encara avui, estan en període de creixement.
Encara que en l’actualitat la química s’estudia fragmentada en diferents
branques (química analítica, química orgànica, química física, bioquímica,
química del medi ambient, etc.), els problemes amb què s’enfronten els
químics fan necessària la col·laboració, no solament dels col·legues que
treballen en el camp de la química, sinó de professionals dels àmbits més
diversos: informàtics, matemàtics, enginyers, etc.
Hi ha moltes branques de la química amb un clar aspecte interdisciplinari:
la bioinorgànica estudia la relació dels compostos inorgànics i la vida; la
bioorgànica relaciona la química orgànica amb la biologia; la química farma-
cèutica és una aplicació a la síntesi de fàrmacs; la quimiometria té com a
objectiu extraure informació mitjançant tècniques estadístiques, etc.
Podem tenir una idea de la diversitat dels problemes amb què s’enfronta i
s’ha enfrontat la química durant el segle xx revisant els premis Nobel de
química al llarg del segle: investigació sobre elements, gasos inerts, sínte-
si orgànica, cinètica química, química de les substàncies radioactives,
termoquímica, avenços en agricultura i nutrició, preparació d’enzims i pro-
teïnes, determinació d’estructures de molècules orgàniques per raigs X,
etc. Pocs camps queden fora de la química i la seva contribució al benestar
i al progrés de la humanitat és inqüestionable.
292
UAnexo-Q2B (2M).indd 292 20/12/08 05:40:11

4 | Mesurament. Unitats de mesura

Com que la química és una ciència experimental, està directament relacio-
nada amb coses que es poden mesurar. Impor tants relacions en química
només poden expressar-se en llenguatge matemàtic i, d’aquesta manera,
utilitzant els grans recursos matemàtics, es poden deduir les implicacions
més subtils dels models que volem estudiar.
rec o rda q ue
Anomenem magnitud qualsevol quantitat que pot mesurar-se. El resultat de mesurar una magnitud s’ano-
mena quantitat. La unitat és una quantitat d’una magnitud a la qual assignem arbitràriament el valor 1. Així,
per mesurar una quantitat qualsevol la comparem amb la unitat.
Al llarg de la història hi ha hagut molts sistemes d’unitats, alguns utilitzats molt àmpliament. La varietat era
tan gran que va semblar apropiat definir un sistema que pogués utilitzar-se a tot el món. La majoria dels
científics defensen aquest sistema, encara que a vegades apareixen discrepàncies.
Les magnituds que no es deriven d’altres prèviament definides s’anomenen magnituds fonamentals, men-
tre que les que deriven d’altres reben el nom de magnituds derivades. A par tir de 1960 es va definir el
Sistema Internacional d’unitats, anomenat comunament SI. Aquest sistema, universalment acceptat, defi-
neix 7 unitats fonamentals:
Magnitud Unitat
Nom Símbol
Longitud Metre m
Temps Segon s
Massa Quilogram kg
Intensitat de corrent Ampere A
Temperatura Kelvin K
Quantitat de substància Mol mol
Intensitat lluminosa Candela cd
La capacitat de mesurar depèn en par t de la tecnologia de què es disposi.

Quan la quantitat que hem de mesurar és una propietat macroscòpica, per L’escala de temperatura més utilit
zada és l’escala Celsius. Es divi
exemple el volum d’un gas o la massa d’un tros de ferro, es pot fer la mesu-
deix en 100 graus en l’interval
ra d’una manera directa. En canvi, les propietats microscòpiques, referides comprès entre el punt de congela
al món atòmic o molecular, com la massa d’un àtom, han de fer-se per ció de l’aigua (0 °C) i el d’ebullició
mètodes indirectes. de l’aigua (100 °C). L’escala Kelvin,
escala absoluta de temperatura,
Tota mesura és incer ta fins a cer t punt. La incer tesa de la mesura no es estableix el zero en la temperatura
pot eliminar mai completament, per la qual cosa en general es desconeix més baixa possible 0 K (–273,15 °C).
el veritable valor de qualsevol quantitat. Malgrat això, pot avaluar-se la Un grau Celsius és igual en magni
magnitud de l’error probable comès en fer una mesura. L’exactitud d’una tud a un grau Kelvin. Als EUA s’uti
mesura indica la seva proximitat al valor veritable; la precisió indica la con- litza una tercera escala: l’escala
Fahrenheit, en la qual es defineixen
cordança entre diverses mesures fetes de la mateixa manera.
els punts de congelació i d’ebullició
de l’aigua en 32 °F i 212 °F, entre
els quals hi ha 180 divisions. Per
tant, un grau Fahrenheit és més pe
tit que un grau Celsius.
293
UAnexo-Q2B (2M).indd 293 20/12/08 05:40:11

rec o rda q ue
En fer una mesura utilitzem un nombre seguit de la unitat corresponent. Entenem per xifres significatives
totes les que escrivim a partir de la primera que no és zero. El nombre de xifres significatives d’una mesura
ens proporciona una idea de la precisió amb què aquesta mesura ha estat feta. Així, per exemple, si diem
que un cos té una massa de 12,32 g, entenem que, de les quatre xifres significatives, estem totalment
segurs de les tres primeres i dubtaríem només de l’última.
Quan obtenim el valor d’una magnitud després de fer operacions amb la calculadora, és possible que aquest
resultat tingui més xifres significatives que la de la magnitud més exacta. En aquest cas s’arrodoneix el
resultat, deixant tantes xifres significatives com es de la magnitud menys exacta.
Per arrodonir una xifra se segueix el procediment següent: si es vol arrodonir un nombre fins a cer t punt,
s’eliminen els dígits que segueixen a l’últim que es vol conser var si el primer dels que s’eliminen és menor
que 5. Si el primer dígit que segueix a l’últim que es vol conser var és 5 o més gran que cinc, aquest nombre
s’incrementa en una unitat. Així, per exemple, si es vol arrodonir 8,543 a només dues xifres significatives,
escriurem 8,5; en canvi, si el nombre que volem arrodonir és 8,567, escriuríem 8,6.
Una mesura pot ser molt precisa però poc exacta a la vegada. Per exemple,
si volem mesurar una longitud i disposem sense saber-ho d’un regle defec-
tuós, és possible que tots els resultats siguin molt precisos, és a dir, que
no hi hagi gran discrepància entre ells; però, com que el regle és defectuós,
serien molt poc exactes.
En tot mesurament hi ha una cer ta incer tesa deguda a les limitacions del
mètode emprat i a l’obser vador. La incer tesa dels mesuraments té impor-
tància per als càlculs que es fan amb aquests mesuraments.
Els errors indeterminats són normalment deguts a l’atzar i la seva distribu-
ció és aleatòria; però els errors determinats, anomenats també
sistemàtics, solen tenir un origen definit que normalment es pot identificar.
N’hi ha de tres tipus:
Errors instrumentals
3. Balança analítica. Causats per imper feccions en els aparells de mesura. Per exemple, si uti-
litzem material de vidre i no tenim en compte les variacions de temperatura,
el material pot haver-se dilatat o contret lleugerament i donar lectures
errònies.
Errors de mètode
Quan apareixen compor taments químics o físics no esperats, com la lenti-
tud d’algunes reaccions.
Un altre tipus d’error és l’error Errors personals
cras. Els errors crassos pas
sen en rares ocasions, són Són aquells que depenen de la persona que fa la mesura. Es poden deure
amb freqüència grans i donen a un treball poc curós o a limitacions personals. Hem d’incloure aquí els
resultats aberrants, és a dir,
molt diferents a totes les altres prejudicis o les predisposicions de l’obser vador a veure allò que «espera»
mesures. veure o, a l’inrevés, la incapacitat de veure un resultat determinat que no
concorda amb el que esperem.
294
UAnexo-Q2B (2M).indd 294 20/12/08 05:40:11

5 | El treball al laboratori

Els laboratoris químics es dissenyen segons l’ús a què estiguin destinats.
El laboratori d’investigació és l’espai on es dissenyen els experiments
necessaris per comprovar una determinada hipòtesi. Serà dotat de material
avançat i, molt sovint, en fase de prova. Els laboratoris de les empreses
químiques tenen el material adequat al tipus d’empresa: control de proces-
sos, control de qualitat, anàlisis de matèria primera o del producte acabat,
etc. Als laboratoris dels centres escolars es pretén que l’alumne comprovi
les teories explicades anteriorment a classe i, ocasionalment, que dissenyi
mètodes experimentals per comprovar hipòtesis personals. Per treballar al
laboratori han de tenir-se en compte algunes normes de seguretat:
1. El laboratori és un lloc de treball seriós. Els moviments han de ser prudents, mai bruscos. Abans
de començar a treballar familiaritza’t amb els elements de seguretat del laboratori: sortides d’in-
cendis, dutxes de seguretat, banyera d’ulls i extintors d’incendis.
2. Fes servir ulleres de seguretat per protegir els ulls i bata de laboratori (preferentment de cotó) su-
ficientment llarga perquè tapi tot el cos de manera eficient. El cabell llarg s’ha de portar recollit.
3. Al laboratori no s’ha de menjar ni beure res, ja que hi ha la possibilitat que els aliments es conta-
minin amb productes químics. També és terminantment prohibit de fumar.
4. No s’ha de tastar, inhalar ni olorar absolutament cap producte químic. Si se sospita que una reac-
ció química pot produir gasos, s’ha de fer en una campana extractora.
5. Fes servir sempre un inhalador (pera de goma) per pipetejar els líquids. No ho has de fer mai amb
la boca.
6. No s’ha de fer servir mai cap aparell el funcionament del qual es desconegui. Abans de començar
un experiment, comprova que tot el material estigui en perfectes condicions d’ús. El material ha
d’estar perfectament net i, en el cas del material de vidre, no ha de tenir esquerdes.
7. L’àrea de treball ha d’estar perfectament neta, sense llibres, bosses, equipament innecessari ni
coses inútils. Qualsevol producte químic vessat accidentalment ha de netejar-se immediatament.
8. No s’ha de fer mai cap experiment no autoritzat.
9. Abans d’eliminar qualsevol residu, s’ha de consultar amb el professor. Els residus tòxics no s’han
de tirar a l’aigüera.
10. S’han de manipular tots els productes químics amb cura exquisida. S’han de llegir les etiquetes
i cal assegurar-se prèviament de la seva innocuïtat. Tots els productes químics adverteixen de la
seva perillositat en l’etiqueta. En la taula següent es mostren els pictogrames que s’utilitzen nor-
malment.
11. S’ha d’evitar el contacte dels productes químics amb la pell. Si cal, s’han d’utilitzar guants.
12. No s’han de retornar mai als flascons d’origen els productes sobrants de compostos utilitzats.
13. S’ha d’anar molt amb compte amb el material calent. Cal recordar que el vidre calent té el mateix
aspecte que el vidre fred.
14. En cas de qualsevol dubte o problema, s’ha de consultar sempre amb el professor.
295
UAnexo-Q2B (2M).indd 295 20/12/08 05:40:11

Pictogrames de perillositat
Nociu Explosiu Comburent Tòxic
Inflamable Fàcilment Corrosiu Perillós per al

inflamable medi ambient
En general, per treballar al laboratori de manera segura i eficient, només cal

tenir sentit comú, seguir puntualment les normes de seguretat i les indica-
cions del professor, anar amb compte amb el foc i manipular amb cura tant
els productes químics com els aparells i el material.
6 | El quadern de notes del laboratori

El quadern de notes és una par t essencial del treball al laboratori. Hi ha
algunes normes amb què la majoria de professors estan d’acord pel que fa
a aquest quadern:
1. No ha de ser de fulls solts canviables.
2. Les dades s’han d’apuntar amb tinta en el moment que s’obtenen.
3. Les pàgines s’han de numerar, posar la data i signar.
4. S’han d’anotar les dades suficients perquè qualsevol persona pugui
comprovar tots els càlculs o repetir el treball.
5. No s’ha d’esborrar res: les equivocacions es ratllen amb una sola ratlla
i s’escriu directament a sobre l’anotació o el valor correcte.
El quadern de laboratori és imprescindible per comprovar si el treball és
correcte i si s’han seguit les pautes donades pel professor. És convenient
que cada experiència tingui un títol, els objectius que es pretenen assolir,
el tipus de material necessari i el procediment que hem de seguir. Així
mateix, és impor tant redactar les conclusions, tant si s’ha arribat a un
resultat satisfactori com si no. En aquest cas és convenient intentar donar
algun tipus d’explicació o raonament del motiu pel qual no s’han assolit els
objectius previstos.
296
UAnexo-Q2B (2M).indd 296 20/12/08 05:40:13

Objectiu:
universitat
A ecasals.net trobaràs exàmens

oficials d'accés a la universitat.
UExamenes-Q2B (2M).indd 297 2/2/09 12:59:54

| Model d'examen 1
1. L’àcid làctic és un àcid monopròtic feble que es troba a la llet i als pro-
ductes lactis. En solució aquosa, la ionització d’aquest àcid es pot
representar mitjançant la reacció següent:
OH OH
CH 3 O
2
CH 3 –
+ H 3O +
àcid làctic ió lactat protó hidratat
o ió oxoni
1.1. Una solució aquosa 0,100 M d’àcid làctic té un pH = 2,44.

Calculeu el valor de la constant d’acidesa (Ka).
1.2. Tres vasos de precipitats sense etiquetar contenen, respecti-
vament, una solució aquosa de clorur de sodi, una solució
aquosa de clorur d’amoni i una solució aquosa de lactat de
sodi. Raoneu, escrivint les reaccions que s’escaiguin, com
identificaríeu, amb l’ajut del paper indicador universal de pH, el
contingut de cada vas de precipitats.
13 14 15 16 17 2. L’estany, el carboni diamant i el iode són sòlids a les temperatures i

pressions habituals.
2.1. Raoneu per què el carboni diamant té una temperatura de fusió
5 10,811 6 12,011 7
2075 diamant 3550
14,0067 8
-210,00
15,9994 9
-218,79
18,9984
-219,62
de 3 823 K, mentre que el iode és un sòlid que se sublima amb
B 4000
2,34 C 4492
3,15 N -195,80
1,25 O -182,95
1,43 F -188,12
1,69 facilitat.
BOR CARBONI NITROGEN OXIGEN FLUOR
13 26,9815 14 28,0855 15 30,9738 16
660,32 1414 44,15
32,066 17 35,4527
115,21 -101,5
2.2. Entre el carboni diamant i l’estany, quin dels dos sòlids condu-
Al 2519
2,70 Si 3265
2,33 P 280,4
1,82 S 444,60
2,07 Cl-34,04
3,21 irà millor el corrent elèctric? Expliqueu-ne la raó.
ALUMINI SILICI FÒSFOR SOFRE CLOR
31 69,723 32
29,76
72,61 33 74,9216 34
938,25 (SUBL.)614
78,96 35
221
79,904
-7,2
2.3. Entre l’estany i el iode, quin d’aquests elements presentarà el
Ga 2204
5,91 Ge 2833
5,32 As 5,73 Se 685
4,79Br 58,78
3,12 radi atòmic més gran? Expliqueu-ne la raó.
GAL·LI GERMANI ARSÈNIC SELENI BROM
49 114,818 50 118,710 51 121,760 52 127,60 53 126,9045
156,60 231,9 630,63 449,51 113,7
In 2072
Sn 2602
Sb 1587
Te 988
I 184,4
3.
7,31 5,75 6,69 6,24 4,93
INDI ESTANY ANTIMONI TEL·LURI IODE
A temperatures prou baixes, el tetraòxid de dinitrogen és relativament
81 204,3833 82
304
207,2 83 208,9804 84
327,46 271,4
(209) 85
254
(210)
302,33
estable, per bé que, quan s’escalfa, es descompon i forma diòxid de
Tl 1473
11,85 Pb 1749
11,35 Bi 1564
9,75 Po 962
9,32At 7 nitrogen.
TAL·LI PLOM BISMUT POLONI ÀSTAT
Es disposa una cer ta quantitat de N2O4 dins d’un recipient tancat de

2 L i s’escalfa el conjunt fins a 373,15 K per tal que s’assoleixi
l’equilibri de descomposició:
N2O4(g) 2NO2(g) ΔH > 0
3.1. Sabent que, un cop assolit l’equilibri, la pressió total en el
recipient és 0,75 atm i que encara resten 0,030 mol de N2O4
sense descompondre’s, calculeu:
a) La pressió parcial de cada gas en l’equilibri i el valor de
K p.
b) Els mols de N2O4 que s’han disposat en el recipient al
començament de l’experiment.
298

3.2. Considerant que el tetraòxid de dinitrogen és un gas incolor i

que el diòxid de nitrogen és, en canvi, un gas de color marró
fosc, raoneu com afectarà un augment de la temperatura el
color de la mescla dels dos gasos en equilibri.
DADES: R = 0,082 atm L K–1 mol–1.
4. La fluorita és un mineral constituït per fluorur de calci (CaF2) que gene-

ralment es troba en massissos granítics.
4.1. Considerant que el fluorur de calci és pràcticament insoluble
en aigua, calculeu, expressant el resultat en mg L–1, la solubili-
tat en aigua d’aquesta sal a 25 °C.
4.2. El fluor és un element indispensable per al bon estat de les
nostres dents. L’absència de fluorurs en la dieta propicia la
càries, per bé que un excés no és desitjable, atès que en
aquest cas les dents esdevenen fràgils i trencadisses. Per
això, es recomana que l’aigua de boca presenti una concentra-
ció d’ions fluorur d’1,0 mg L–1, sense sobrepassar la concen-
tració d’1,5 mg L–1.
Calculeu la concentració de fluorurs en una aigua de duresa
alta, amb aigua a les recomanacions?
DADES: Kps (fluorur de calci, 25 °C) = 4,0 × 10–11
F = 19,0; Ca = 40,1.
5. La reacció química no catalitzada A + B C + D presenta una vari-

ació d’entalpia, a mesura que avança la reacció, com la que es mos-
tra en la figura adjunta.
5.1. Indiqueu el valor aproximat de l’energia d’activació d’aquesta
reacció.
5.2. Què representa l’espècie X de la figura?
5.3. Calculeu la ΔH de la reacció A + B C + D i indiqueu si
serà exotèrmica o endotèrmica.
5.4. Dibuixeu al vostre quadern la corba donada i, a sobre, la que
podria correspondre a la reacció A + B C + D quan
aquesta s’esdevingui en presència d’un catalitzador.
H/kJ
X
200
A+B
150
100
C+D
50
0 Progrés de la reacció
299

| Model d'examen 2
1. El butà i el propà són dos gasos combustibles utilitzats en la indústria i
les llars.
1.1. Escriviu les reaccions de combustió del butà i del propà i calcu-
leu, per a cada combustió, la calor a pressió constant allibera-
da en condicions estàndard a 25 °C quan es forma 1 mol de
CO2.
1.2. Considerant la calor a pressió constant alliberada quan es
forma 1 mol de CO2, justifiqueu quin dels dos combustibles
contribuirà més a l’agreujament de l’efecte d’hivernacle.
DADES:
Temperatura = 25 °C propà gas butà gas H2O(l) CO2(g)

ΔHθf / kJ mol–1 –103,8 –126,5 –285,8 –393,5
2. Tenint presents els principis de la cinètica química, doneu resposta a

les qüestions següents:
2.1. Sense que calgui usar un catalitzador ni incrementar la tempe-
ratura, raoneu dues maneres diferents d’augmentar la velocitat
de la reacció entre el carbonat de calci sòlid i l’àcid clorhídric:
CaCO3(s) + 2HCl(aq) Ca2+(aq) + 2Cl–(aq) + CO2(g) + H2O(l)
2.2. Raoneu la cer tesa o la falsedat de l’afirmació següent: en una
reacció en equilibri, la incorporació d’un catalitzador provoca
un desplaçament de la situació d’equilibri cap a la formació
dels productes de la reacció.
2.3. La reacció irreversible en fase gasosa A(g) + B(g) C(g) es
produeix en un recipient de volum variable. Raoneu l’efecte que
tindrà una reducció del volum del recipient sobre la velocitat de
la reacció.
3. En presència d’àcid sulfúric, el peròxid d’hidrogen (H2O2) reacciona amb

el permanganat de potassi i dóna sulfat de manganès(II), sulfat de
potassi, oxigen i aigua. De fet, aquesta reacció es fa ser vir per a
determinar la concentració de peròxid d’hidrogen en una aigua oxige-
nada comercial.
3.1. Igualeu pel mètode de l’ió-electró la reacció entre el peròxid
d’hidrogen i el permanganat de potassi.
3.2. Per a determinar la concentració de peròxid d’hidrogen en una
aigua oxigenada comercial es prenen exactament 25 mL de
l’aigua oxigenada, s’acidifiquen amb la quantitat suficient
d’àcid sulfúric, i el conjunt es dilueix fins a 250 mL amb aigua
destil·lada. Expliqueu, indicant l’utillatge i el procediment esca-
ients, com prepararíeu de manera precisa al laboratori aquesta
solució diluïda de l’aigua oxigenada comercial.
300

3.3. Considerant que 10,0 mL de la solució diluïda de l’aigua oxige-

nada així preparada reaccionen de manera estequiomètrica
amb 22,0 mL d’una solució de permanganat de potassi
0,020 M, determineu la molaritat d’aquesta solució diluïda.
4. El sulfat d’alumini es fa servir en el tractament i la clarificació d’aigües

i de solucions aquoses. Amb aquesta finalitat, es dissol el sulfat
d’alumini en l’aigua, i a continuació, en addicionar hidròxid de sodi,
es forma un precipitat gelatinós d’hidròxid d’alumini que s’enduu i
sedimenta bona par t dels contaminants que es troben en
suspensió.
4.1. Escriviu la reacció corresponent a l’equilibri de solubilitat de
l’hidròxid d’alumini (Al(OH)3) i calculeu el pH d’una solució satu-
rada d’hidròxid d’alumini en aigua.
4.2. Raoneu com solubilitzaríeu un precipitat d’hidròxid d’alumini.
DADES: Kps (hidròxid d’alumini, 25 °C) = 3,7 × 10–15.
5. Els nombres atòmics de l’oxigen, del fluor i del sodi són, respectiva-
ment, 8, 9 i 11.
5.1. Raoneu quin dels tres elements tindrà un radi atòmic més
gran.
5.2. Raoneu si el radi de l’ió fluorur serà més gran o més petit que
el radi atòmic del fluor.
5.3. En determinades condicions, el fluor i l’oxigen reaccionen entre
si i formen difluorur d’oxigen (OF2). Raoneu el tipus d’enllaç
que existirà en aquesta molècula, determineu-ne la geometria
molecular i el valor previsible de l’angle d’enllaç i justifiqueu-ne
la polaritat.
301

| Model d'examen 3
1. En solucions aquoses d’àcid sulfúric, el sulfat de ferro(II) reacciona amb
el permanganat de potassi i es forma sulfat de ferro(III), sulfat de
manganès(II), sulfat de potassi i aigua.
1.1. Igualeu aquesta reacció pel mètode de l’ió-electró.
1.2. En farmàcia, el sulfat de ferro(II) es fa ser vir en la preparació
de medicaments per a tractar pacients amb determinats tipus
d’anèmies.
Amb la finalitat de conèixer el contingut de catió Fe2+ en uns
comprimits antianèmics, es dissol un d’aquests comprimits en
una solució d’àcid sulfúric i es fa reaccionar amb una solució
de permanganat de potassi 0,020 M. Sabent que tot el Fe2+ del
comprimit reacciona de manera estequiomètrica amb 6,60 mL
de la solució de permanganat de potassi, calculeu els mg de
catió Fe2+ que hi havia en el comprimit analitzat.
2. Es valoren 20 mL d’una solució 0,50 M d’àcid acètic (àcid feble) amb

una solució 1,0 M d’hidròxid de potassi.
2.1. Calculeu el volum de la solució d’hidròxid de potassi que es
necessitarà per a assolir el punt d’quivalència.
2.2. Raoneu, escrivint la reacció corresponent, si el pH en el punt
d’equivalència serà 7, més gran que 7 o més petit que 7.
2.3. Expliqueu, indicant el material necessari i el procediment
seguit, com prepararíeu al laboratori 50 ml d’una solució d’àcid
acètic 0,25 M a par tir de la solució 0,50 M de l’enunciat.
3. El metà, component majoritari del gas natural, es fa servir de combus-

tible en alguns autobusos i altres vehicles de motor. Aquest hidrocar-
bur crema a l’aire i forma diòxid de carboni i aigua (combustió com-
pleta), per bé que, quan la concentració d’oxigen a l’aire és baixa o
bé la proporció entre l’aire i el combustible és molt petita, no hi ha
prou oxigen perquè tingui lloc la combustió completa i es formen
aigua i monòxid de carboni (combustió incompleta).
3.1. Escriviu les reaccions corresponents a la combustió completa
i incompleta d’un mol metà i calculeu el valor de ΔHθreacció, a
25 °C, per a cada cas. Doneu dues raons que justifiquin el fet
que es practiquin controls periòdics dels gasos d’escapament
per tal d’evitar la combustió incompleta als motors de combus-
tió dels vehicles.
3.2. Calculeu la ΔHθ , a 25 °C, de la reacció:
CO(g) + 1/2 O2(g) CO2(g)
302

Raoneu també el signe de la seva ΔS.

DADES:
Temperatura = 25 °C H2O(l) CO2(g) CO(g) CH4(g)

ΔH / kJ mol
θ
f
–1
–285,8 –393,5 –110,5 –74,8
4. La ingestió contínua de quantitats petites de sals de plom acaba provo-

cant saturnisme, una malaltia que afecta seriosament el nostre sis-
tema ner viós. Per aquest motiu, la Unió Europea ha establer t que el
contingut de Pb2+ en les aigües potables no ha de sobrepassar els
10–5 g L–1.
4.1. La cerussita és un mineral constituït per carbonat de plom(II),
una sal molt poc soluble en aigua. Raoneu si una aigua subter-
rània que ha estat en contacte amb la cerussita i, en conse-
qüència, s’ha saturat de carbonat de plom(II), es podria desti-
nar, pel que fa al contingut de Pb2+ al consum de boca.
4.2. Al laboratori es mesclen 150 mL d’una solució de nitrat de
plom(II) 0,040 M amb 50 mL d’una solució de carbonat de sodi
0,010 M. Raoneu si precipitarà el carbonat de plom(II) en el
recipient on s’ha fet la mescla. Què succeiria si aquesta mes-
cla s’acidifiqués amb una solució diluïda d’àcid nítric? Escriviu
la reacció corresponent.
DADES: Kps (carbonat de plom(II), 25 °C) = 1,5 × 10–15.
Pb = 207,2.
Considereu que la temperatura ha estat sempre
25 °C, que els volums són additius i que l’àcid
carbònic és un àcid feble.
5. Els nombres atòmics de tres elements A, B i C són, respectivament,

Z– 1, Z i Z +1. Sabent que l’element B és el gas noble que es troba
en el tercer període (argó), responeu raonadament a les qüestions
següents:
5.1. En quin grup de la taula periòdica es troben els elements A i C?
Quin d’aquests dos elements presenta una energia d’ionització
més gran?
5.2. En quin període es troben els elements A i C? Quin d’aquests
elements presenta un radi atòmic més gran?
5.3. Quin és l’estat d’oxidació més probable dels elements A i C?
Quin tipus d’enllaç s’establirà quan reaccionin entre si?
5.4. Quin tipus d’enllaç s’estableix en els compostos que es formen
quan els elements A i C reaccionen (separadament) amb l’oxi-
gen (Z = 8)?
303

| Model d'examen 4
1. A través de la fotosíntesi, els vegetals fabriquen sucres a partir de l’ai-
gua i el diòxid de carboni de l’aire segons la reacció simplificada
següent:
6 CO2(g) + 6 H2O(l) C6H12O6(s) + 6 O2(g)
1.1. Calculeu la ΔH° d’aquesta reacció.
1.2. Calculeu la ΔS° d’aquesta reacció i argumenteu, fent ser vir
criteris termodinàmics, per què és impossible que els vegetals
puguin dur a terme la fotosíntesi en condicions estàndard a
25 °C sense una apor tació d’energia des d’una font externa.
1.3. La combustió regulada dels sucres és la font d’energia més
impor tant en els éssers vius. Calculeu la ΔH corresponent a la
combustió de 25,00 g de glucosa, en condicions estàndard a
25 °C, i raoneu si la combustió de la glucosa serà un procés
espontani o no des d’un punt de vista termodinàmic. Expliqueu
per què la glucosa no entra en combustió d’una manera
espontània.
DADES: Massa molecular de la glucosa = 180,0.
Temperatura = 25 °C CO2(g) H2O(l) C6H12O6(s) O2(g)
ΔHθf / kJ mol–1 –393,5 –285,9 –1274,4
SθM / J mol–1 K–1 213,7 69,9 212,0 205,1
2. L’àcid acètic és un àcid monopròtic feble que prové de l’oxidació de

l’etanol (alcohol etílic) i es troba en el vinagre de vi.
Valorem 15 mL d’una solució d’àcid acètic amb una solució de NaOH
0,860 M, i la corba de valoració obtinguda és la que es representa
en la figura.
2.1. Calculeu la molaritat de la solució d’àcid acètic.
2.2. Obser veu la corba, indiqueu el pH de la solució d’àcid acètic i
calculeu el grau d’ionització de l’àcid en aquesta solució.
2.3. Calculeu la constant d’acidesa, Ka, de l’àcid acètic.
pH
14
12
10
punt d’equivalència
8
mL de solució de NaOH
0 4 8 12 16 20
304

3. La síntesi de l’amoníac pel procés de Haber-Bosch ve expressada per la

reacció següent:
N2(g) + 3H2(g) 2NH3(g) ΔH = –92,0 kJ
En un recipient de 2 L i a 400 K es troben en equilibri 0,80 mol d’amo-
níac, 0,40 mol de nitrogen i 0,50 mol d’hidrogen.
3.1 Calculeu la constant d’equilibri Kc de la reacció a 400 K.
3.2. Establiu la geometria molecular de l’amoníac, raoneu el valor pre-
visible del seu angle d’enllaç i argumenteu, a partir de la polaritat
de la molècula, si l’amoníac serà soluble en aigua o no.
3.3. L’any 1918, donada la impor tància industrial de l’amoníac,
Haber fou guardonat amb el Premi Nobel de Química pel procés
de síntesi que du el seu nom. Indiqueu els principals usos i
aplicacions industrials de l’amoníac.
DADES: H(Z = 1); N(Z = 7); O(Z = 8).
4. Quan es fa l’electròlisis en una solució d’una sal soluble d’un metall

divalent, fent passar un corrent de 3,00 A durant cinc hores, es dipo-
siten 18,26 g de metall.
4.1. Calculeu la massa atòmica del metall.
4.2. Indiqueu el nom de l’elèctrode on es diposita el metall, escriviu
la reacció que hi té lloc i raoneu si es tracta d’una oxidació o
d’una reducció.
4.3. Tenint present el que representa la constant de Faraday, calcu-
leu, expressant el resultat en coulombs, la càrrega de l’ió
divalent del metall.
DADES:
Constant de Faraday = F = 96 500 C mol–1; NA = 6,022 × 1023.
5. Atesa l'abundància en l'aigua de mar, on majoritàriament es troba en

forma de clorur, el magnesi és un element prácticament inesgotable.
a la mar Morta, per exemple, amb unes aigües amb un elevat contin-
gut en sals minerals, la concentració de Mg2+ és 44,0 g L–1
5.1. A 25 °C anem afegint, gota a gota, a 1 L d’aigua procedent de
la mar Morta, una solució concentrada d’hidròxid de sodi fins a
arribar a un pH = 12,0. Considerant que el volum de la solució
afegida és negligible, calculeu la molaritat de l’ió Mg2+ a aquest
pH i la massa d’hidròxid de magnesi que haurà precipitat.
5.2. Expliqueu com podríeu dissoldre, mitjançant procediments
químics, un precipitat d’hidròxid de magnesi. Escriviu la reacció
corresponent.
DADES: Kps (hidròxid de magnesi, 25 °C) = 3,4 × 10–11.
Masses atòmiques: H = 1,0; O = 16,0; Mg = 24,3.
305

| Model d'examen 5
1. En la fermentació acètica del vi, per l’acció de bacteris del gènere
Acetobacter, l’etanol (alcohol etílic) reacciona amb l’oxigen de l’aire,
es transforma en àcid acètic i aigua i dóna lloc al vinagre.
1.1. Calculeu la ΔHθ d’aquesta reacció a 25 °C i raoneu si és exotèr-
mica o endotèrmica. Calculeu la ΔS°a 25 °C i justifiqueu el
caràcter positiu o negatiu d’aquesta variació a par tir de les
característiques de la reacció.
1.2. Calculeu la ΔG° d’aquesta reacció a 25 °C i raoneu si la reacció
serà espontània o no a aquesta temperatura en les condicions
estàndard.
1.3. L’etanol de les nostres farmacioles, tot i estar en contacte amb
l’oxigen de l’aire, es manté estable i no es transforma en àcid
acètic. Com justificaríeu aquest fet a par tir de les dades obtin-
gudes en l’apar tat anterior?
DADES: Temperatura = 25 °C
Substància Sθ/ J mol–1 K–1 ΔHθf / kJ mol–1

C2H5OH(l) 160,7 –277,6
CH3COOH(l) 159,8 –487,0
H2O(l) 70,0 –285,8
02(g) 205,0
2. Es valoren 5,00 mL d’una solució d’amoníac amb una solució d’HCl

0,114 M i la corba de valoració obtinguda és la que es representa en
la figura.
2.1. Obser veu la corba de valoració, indiqueu el pH inicial de la
solució d’amoníac i raoneu el valor del pH en el punt
d’equivalència.
2.2. Calculeu la concentració de la solució d’amoníac.
2.3. Calculeu el pH inicial i establiu les coordenades del punt d’equiva-
lència que correspondrien a la corba de valoració de 5,00 mL
d’una solució de NaOH 0,456 M amb la solució de HCl 0,114 M.
pH
14
12
10
mL de dissolució de HCI
0 10 20 30 40
306

3. Disposem una làmina de zinc dins d’un vas de precipitats que conté una
solució 1 M de sulfat de coure(II). Considerant els següents valors dels
potencials estàndard de reducció a 25 °C: E°(Zn+2/Zn) = –0,76 V
i E°(Cu+2/Cu) = 0,34 V, i que una solució de sulfat de coure(II) és
blava, mentre que una de sulfat de zinc és incolora:
3.1. Escriviu la reacció que té lloc en el vas de precipitats i raoneu
l’aspecte que prendrà la làmina de zinc a mesura que avanci la
reacció. De quin color quedarà la solució quan la reacció s’hau-
rà completat?
3.2. Dibuixeu l’esquema de la pila que podem construir amb dues
làmines de Zn i Cu, i dues solucions 1 M de sulfat de zinc i 1 M
de sulfat de coure(II). Indiqueu sobre el vostre dibuix el sentit
del corrent d’electrons de la pila i el moviment dels ions del
pont salí.
3.3. Calculeu el valor de la força electromotriu estàndard d’aquesta
pila a 25 °C i indiqueu raonadament l’elèctrode que actuarà de
càtode en la pila.
4. A 25 °C, la solubilitat del fluorur de bari en aigua és 1,300 g L–1.

Calculeu a aquesta temperatura:
4.1. La solubilitat del fluorur de bari expressada en mol L–1.
4.2. La constant producte de solubilitat (Kps) del fluorur de bari.
4.3. Lasolubilitatdel fluorur debari,expressada enmol L–1,en una

solucióaquosa 0,500 M de fluorur de sodi.
DADES: Masses atòmiques: F = 19,00; Ba = 137,3.
5. Els elements Na, Mg, S i Cl pertanyen al tercer període de la taula peri-

òdica i tenen, respectivament, 1, 2, 6 i 7 electrons a la capa de
valència.
5.1. Raoneu quins seran els ions monoatòmics més estables
d’aquests elements.
5.2. Ordeneu els elements per energies d’ionització creixents i jus-
tifiqueu la resposta.
5.3. Formuleu el compost que previsiblement formarà el Mg amb el
Cl i indiqueu el tipus d’enllaç existent en aquest compost.
5.4. En determinats casos el sofre presenta l’estat d’oxidació +2.
Raoneu el tipus d’enllaç que s’establirà entre el S i el Cl quan
aquests dos elements reaccionin entre si per formar diclorur
de sofre. Establiu la geometria molecular d’aquest compost i
raoneu si serà polar o no.
307

| Model d'examen 6
1. En medi sulfúric, el sulfit de potassi reacciona amb el permanganat de
potassi i dóna sulfat de potassi i sulfat de manganès(II).
1.1. Indiqueu els estats díoxidació del Mn i del S en el permanganat
de potassi i el sulfit de potassi, respectivament.
1.2. Igualeu la reacció redox pel mètode de l’ió-electró.
1.3. El permanganat de potassi és un agent oxidant molt potent.
Malgrat això, per a eliminar les substàncies responsables de
les males olors dels cursos baixos d’alguns rius s’ha fet ser vir
el peròxid d’hidrogen, que és un oxidant menys potent però,
alhora, menys contaminant. Escriviu la reacció de reducció del
peròxid d’hidrogen i expliqueu per què és menys contaminant
que el permanganat de potassi.
2. En la fermentació acètica del vi, l’etanol (alcohol etílic) reacciona amb

l’oxigen de l’aire i es transforma en àcid acètic i aigua, i dóna lloc al
vinagre.
Un vinagre comercial té un 4,286 % en massa d’àcid acètic i una densi-
tat de 1,120 g/mL.
2.1. Calculeu la molaritat de l’àcid acètic en aquest vinagre i el pH
que tindrà una solució de HCl d’aquesta mateixa
concentració.
2.2. Calculeu el volum d’aquest vinagre necessari per a preparar
100 mL d’una solució 0,080 M d’àcid acètic.
2.3. Indiqueu el material necessari i el procediment que s’ha de
seguir per a preparar la solució de l’apar tat anterior.
DADES: Masses atòmiques: C = 12,0; H = 1,0; O = 16,0.
3. A 400 °C, el iodur d’hidrogen gas es descompon parcialment i dóna

hidrogen gas i iode gas segons la reacció següent:
2HI(g) H2(g) + I2(g)
Dins d’un reactor de 2 L de capacitat disposem 0,80 mols de iodur
d’hidrogen i escalfem el sistema fins a 400 °C per tal que s’assoleixi
l’equilibri. Considerant que Kc = 1,56 · 10–2.
3.1. Calculeu el nombre de mols de cada substància en l’equilibri.
3.2. Raoneu si variarà el nombre total de mols de gas a mesura que
es descompon el iodur d’hidrogen i calculeu la pressió total
dels gasos del reactor en l’equilibri.
3.3. Raoneu com afectarà al valor de Kc i a l’estat d’equilibri la intro-
ducció d’un catalitzador en el reactor.
DADES: R = 0,08206 atm L K–1 mol–1 = 8,314 J K–1 mol–1;
1 atm = 1,013 105 Pa.
308

4. A 25 °C i 15 atm de pressió l’etí gas es transforma en benzè líquid

segons la reacció següent:
3C2H2(g) C6H6(l) ΔH = –631 kJ
4.1. Raoneu si la variació d’entropia associada a la formació del

benzè serà positiva o negativa, i calculeu la calor a pressió
constant bescanviada quan s’hagin format 50 g de benzè
líquid.
4.2. Representeu les estructures de Lewis de les molècules díetí i
de benzè, indiqueu la geometria molecular i els valors previsi-
bles dels angles díenllaç en cada cas i raoneu en quina día-
questes dues molècules líenllaç entre carbonis serà més
cur t.
DADES: Masses atòmiques: C = 12,0; H = 1,0.
5. Responeu a les qüestions següents:

5.1. Definiu energia díionització díun element.
5.2. El liti, el sodi i el potassi són tres metalls alcalins de nombres
atòmics 3, 11 i 19, respectivament. Assigneu, de manera rao-
nada, a cadascun díaquests metalls un dels següents valors
possibles pel que fa a líenergia díionització: 100, 119 i
124 kcal/mol.
5.3. Raoneu com varia líenergia díionització al llarg díun període de
la taula periòdica.
5.4. Argumenteu la veritat o falsedat de líafirmació següent: qualse-
vol metall alcalí és més electropositiu que qualsevol metall
alcalinoterri.
309

| Model d'examen 7
1. A 25 °C una dissolució saturada d’hidròxid de calci té un pH = 12,35.
a) Calculeu la solubilitat de l’hidròxid de calci a 25° C i expresseu
el resultat en g dm–3.
b) Calculeu el Kps de l’hidròxid de calci a 25 °C.
c) Expliqueu com podríeu dissoldre un precipitat d’hidròxid de
calci.
Dades: Ca = 40,08; H = 1,01; O = 16,00
2. A 25 °C disposem 2,20 g de iodur d’hidrogen gasós a dins d’un reactor

d’1 litre de capacitat. A continuació escalfem el sistema fins a
725 K, temperatura a què el iodur d’hidrogen es descompon parcial-
ment formant hidrogen i iode gasós.
a) Escriviu la reacció associada a l’equilibri de descomposició del
iodur d’hidrogen.
b) Calculeu la pressió en pascals exercida pel iodur d’hidrogen
gasós a 25 °C abans de descompondre’s.
c) Considerant que un cop assolit l’equilibri a 725 K queden a
dins del reactor encara 1,72 g de iodur d’hidrogen sense des-
compondre, calculeu el nombre de mols de cadascuna de les
espècies en equilibri.
d) Calculeu el valor de Kc a 725 K.
Dades: R = 0,082 atm L K–1 mol–1 = 8,314 J K–1 mol–1 Masses
atòmiques: I = 126,90; H = 1,01
3. A 25 °C es té una dissolució 0,100 M d’àcid acètic en la qual l’àcid es

troba ionitzat un 1,3 %.
a) Calculeu el pH d’aquesta dissolució.
b) Calculeu el valor de Ka a 25 °C.
c) Calculeu el volum d’una dissolució 0,250 M d’hidròxid de
potassi necessari per valorar 50 mL de la dissolució d’àcid
acètic.
d) Detallant el procediment seguit, els materials i l’indicador
emprats, expliqueu com faríeu al laboratori la valoració de
l’apar tat anterior.
4. En la indústria, l’electròlisi del clorur de sodi en fusió permet l’obtenció

de sodi metàl·lic i clor gasós.
Es fa circular durant una hora un corrent elèctric de 195 kA per una cel·
la electrolítica industrial que conté clorur de sodi fos.
a) Escriviu les reaccions que tenen lloc a l’ànode i al càtode de la
cel·la.
310

b) Calculeu els mols d’electrons que han circulat per la cel·la.

c) Calculeu les masses de sodi i de clor gasós que s’obtenen en
l’electròlisi.
Dades: Na = 23,0; Cl = 35,5
F = 96 485 C mol–1
5. L’energia d’ionització de l’estat fonamental del sodi és 495,8 kJ mol–1.

a) Calculeu l’energia necessària per ionitzar 10 g de sodi gasós
des del seu estat fonamental.
b) Expresseu el valor de l’energia d’ionització del sodi en eV
àtom–1.
c) Calculeu la longitud d’ona de la radiació capaç d’ionitzar el sodi
gasós.
Dades: velocitat de la llum en el buit (c) = 3,000 108 m s–1

càrrega de l’electró (e) = 1,602 10–19 C
nombre d’Avogadro (NA) = 6,022 1023 mol–1
constant de Plank (h) = 6,626 10–34 J s
massa atòmica del Na = 23,00
311

| Model d'examen 8
1. La síntesi del metanol (alcohol metílic) es basa en l’equilibri següent:
CO(g) + 2H2(g) CH3OH(g)
En un reactor cilíndric d’1 litre de capacitat es disposen 2 mol de CO i
2 mol d’hidrogen, i s’escalfa el conjunt fins a 600 K. Considerant
que, un cop assolit l’equilibri a aquesta temperatura, s’han format
0,8 mol de metanol:
a) Calculeu els mols de cada substància un cop assolit
l’equilibri.
b) Calculeu el valor de Kp a 600 K.
c) Indiqueu l’efecte que produirà sobre l’equilibri un augment del
volum del recipient (imagineu-vos que el cilindre està dotat
d’un pistó que permet la variació del seu volum). Raoneu la
resposta.
Dades: R = 8,314 J K mol–1; R = 0,082 atm L K–1 mol–1
2. Es disposa d’una solució d’hidròxid de potassi del 2,380 % en massa i
densitat 1,020 g cm–3.
a) Calculeu el pH d’aquesta solució.
b) S’utilitza aquesta solució per valorar 20,0 cm3 d’una dissolució
d’àcid sulfúric i s’arriba al punt d’equivalència amb un volum de
18,2 cm3. Calculeu la molaritat de l’àcid sulfúric.
c) Expliqueu el procediment que seguiríeu al laboratori per dur a
terme la valoració anterior, indicant el material i l’indicador
emprats. Podríeu llençar per la pica del laboratori la dissolució
un cop valorada?
Dades: K = 39,1; H = 1,0; O = 16,0.
3. El sulfat d’estronci és una sal molt poc soluble en aigua. En evaporar

tota l’aigua present en 250 mL d’una solució saturada a 25 °C de
sulfat d’estronci s’obtenen 26,0 mg d’aquesta sal.
a) Calculeu la solubilitat a 25 °C del sulfat d’estronci en aigua i
expresseu-ne el resultat en mol L–1.
b) Calculeu la constant producte de solubilitat de la sal a 25 °C.
c) Raoneu si es formarà precipitat de sulfat d’estronci quan es
mesclin volums iguals de sengles dissolucions de sulfat de
sodi 0,020 M i de clorur d’estronci 0,010 M.
d) Indiqueu i raoneu el valor del producte de solubilitat a 25 °C del
sulfat d’estronci en una dissolució 1,00 M de clorur de sodi.
Dades: S = 32,1; O = 16,0; Sr = 87,6
312

4. El cinabri és un mineral que conté sulfur de mercuri (II). Una mostra de

cinabri es fa reaccionar amb àcid nítric concentrat de manera que el
sulfur de mercuri (II) present en el mineral reacciona amb l’àcid for-
mant aigua, monòxid de nitrogen i sulfat de mercuri (II).
a) Igualeu la reacció pel mètode de l’ió-electró.
b) Indiqueu l’espècie que s’oxida i la que es redueix.
c) Calculeu el volum d’àcid nítric 13,0 M que reaccionarà amb el
sulfur de mercuri (II) present en 10,0 g d’un cinabri que té un
92,5% de sulfur de mercuri (II).
Dades: Hg = 200,6; S = 32,1
5. Aplicant la teoria de la repulsió dels parells d’electrons de la capa de

valència, establiu la geometria de les molècules següents:
a) CF4, NF3 i BF3.
b) Raoneu en cada cas si la molècula serà polar o apolar.
c) Definiu àcid i base de Lewis i raoneu si alguna de les molècules
indicades en l’apar tat a) podrà actuar d’àcid o de base de
Lewis.
Dades: nombres atòmics: B; Z = 5
C; Z = 6
N; Z = 7
F; Z = 9
313

Solucionari
USolucionario-Q2B (4M).indd 279 21/1/09 10:56:15

Solucionari
1 | Estructura atòmica i propietats atòmiques

periòdiques
1. n = 1,2 × 1015s–1; λ = 2,5 × 10–7m
2. ε = 1,33 × 105 J mol–1
3. a) ν = 5,66 × 1014 Hz; ε = 3,75 × 10–19 J
b) ν = 2 × 1014 Hz; ε = 1,33 × 10–19 J
4. N. de fotons: 2,9 × 1018
t = 2,08 × 105 s (2,4 dies)
5. 3,49 mol de fotons.
6. a) La longitud d’ona corresponent a la radiació absorbida és:
λ = c/ν =c h/ ε (ja que ε = h ν)

=

Aquesta longitud d’ona corresponent a la regió visible de l’espectre,
concretament al color vermell.
7. Les longituds d’ona efectiva seran les inferiors a 245 nm.
8. ν = 3 × 107s–1; ε = 1,99 × 10–23 J
9. ε = 1,03 × 106 eV
ν = 1,24 × 1020Hz; λ = 2,42 × 10–12m
10. ∆E = 4,9 × 10–20 J
11. ε = 2,4 × 10–19 J
12. ∆E = 204 kJ/mol
13. 7,40 × 1019 fotons
17. ∆E =2,58 × 10–19 J
26. a) ε = 5,44 eV
b) 5,14 eV
c) λ1 = 592 nm; λ2= 530 nm; λ3 = 1 830 nm.
35. El procés d'ionització del rubidi és expressat per:
Rb(g) Rb+(g) + 1 e
L’energia d'ionització del rubidi expressada en J àtom–1 és:

Si aquesta ionització s’esdevé mitjançant radiacióelectromagnètica,
cada fotó d’aquesta radiació haurà de tenir, com a mínim, una ener-
gia de 6,69 × 10–19 J.
280

Solucionari
La freqüència d’aquesta radiació és:

Les freqüències de la llum visible es troben compreses entre 4,3 × 1014 s–1
i 7,5 × 1014 s–1. Atès que la freqüència mínima que ha de tenir una
radiació electromagnètica per ionitzar el rubidi és 1,01 × 1015 s–1, la
radiació o llum visible no és suficient per ionitzar els àtoms de
rubidi.
38. Sí.
41. 6,7 kJ
42. No provocarà la seva ionització.
44. 203 kJ mol–1
46. 17,30 kJ

1. 2,56 × 1022 àtoms.
2. 750 globus.
3. Si ρ1 és la densitat del gas en c. n. i ρ2 la densitat del gas a 300 K i 104
Pa:
Dividint membre a membre:
Per tant:
4. 30,1
5. 58 g mol–1
6. 16
7. L’oxigen.
8. 30
9. pt = 3,46 × 104 Pa ; pO = 997,2 Pa ;
2
pAr = 2,50 × 103 Pa ; pCH = 3,11 × 104 Pa

4
10. V = 104 dm3
281

Solucionari
11. a) 11,4
b) 1,26 × 104 Pa
c) 0,71
12. a) 2,1 × 105 Pa
b) –38 °C
13. pH2= 8,0 × 103 Pa ; pO2= 2,0 × 103 Pa
14. a) [K+] = 0,145 M ; [Cl–] = 0,091 M
b) 3,3 × 1019 ions cm–3
15. a) 3,07 % de glucosa ; 4,33 % de sacarosa; 92,6 % d’aigua.
b) 1,03 × 1020 molècules g–1;
7,63 × 1019 molècules g–1
50,0 g de HNO3
16. a) En 100 g de solució hi ha
50,0 g de H2O
La molalitat, m, de la solució és el nombre de mols de HNO3 dissolts
a cada kg d’aigua. Per tant, si M(HNO3) = 63,0 g mol–1:

b) Si la composició de la solució s’expressa en tant per cent en massa
i ha de calcular-se la seva concentració (en mol dm–3), és necessari
conèixer la densitat de la solució.
Com que ρ = 1 310 kg m–3; 1 dm3 de la solució té una massa de
1 310 g. Per tant:
c)

17. a) 0,43 m
b) 0,4 M
18. 1,81 × 1019 ions cm–3
19. 0,13 mol dm–3
20. a) 11,4 mol dm–3
282

Solucionari
b) 4,4 cm3
c) D’acord amb el resultat de l’apartat (b), haurem de mesurar 4,4 cm3
de solució concentrada i diluir-los amb aigua fins a obtenir 500 cm3
de solució diluïda. Per això, es mesuren els 4,4 cm3 en una proveta
graduada de 5 cm3 i es passen a un matràs aforat de 500 cm3. Es
renta la proveta, amb aigua destil·lada un parell de vegades, i es
passa al mateix matràs aforat l’aigua de la rentada. S’afegeix més
aigua destil·lada al matràs sense arribar a omplir-lo del tot; s’ho-
mogeneïtza per agitació el contingut del matràs. Es completa amb
aigua destil·lada fins a la marca d’aforament o osca, amb molt de
compte, procurant que el menisc quedi tangent a la marca d’afora-
ment (les darreres gotes d’aigua destil·lada s’hi afegeixen amb
una pipeta).
Fixa't que, en la preparació de la solució, s’hi ha afegit aigua fins a obtenir
un volum total de 500 cm3. No hi hem afegit 500 cm3 d’aigua.
21. a) 1,39 cm3
b) Per preparar la solució diluïda, es mesuren els 1,39 cm3 de l’àcid
concentrat i es passen a un matràs aforat de 250 cm3 que contingui
aigua destil·lada aproximadament fins a la meitat de la seva capaci-
tat. Es renta un parell de vegades la proveta amb aigua destil·lada i
es recull en el mateix matràs l’aigua de la rentada. Es deixa refredar.
S’acaba la dissolució i s’enrasa. (Vegeu per a això les instruccions
indicades a l’apartat c) del problema anterior.)
22. 165,1 cm3
23. 500 g
24. 30,4 g dm–3
25. a) 18,3 g ; b) 65,3 g
26. [CO32–] = 0,077 mol dm–3; [K+] = 0,154 mol dm–3
27. 91,8 %
28. Les equacions químiques corresponents als processos que han tingut
lloc són:
C3H8(g) + 5 O2(g) 3 CO2(g) + 4 H2O(g) (1)
C4H10(g) + 13
— O2(g)
2
4 CO2(g) + 5 H2O(g) (2)
Segons (1), els 5,0 dm de propà necessiten 25,0 dm de O2. Segons
3 3
(2), els 3,0 dm3 de butà necessiten 3 × 13/2 = 19,5 dm3 de O2. El
volum total de O2 necessari és:
V (O2) = 25,0 + 19,5 = 44,5 dm3 O2
Com que la mescla inicial conté 60,0 dm3 de O2, aquest gas hi és en
excés i, per tant, el butà i el propà reaccionaran totalment i quedarà
oxigen sense reaccionar.
Volum de gasos obtinguts, V1, de la combustió del propà segons (1):
283

Solucionari
Volum de gasos, V2, obtinguts de la combustió del butà segons (2):
Volum total al final de la reacció = V1 + V2 + Volum de O2

sobrant = 35,0 + 27,0 + (60,0 – 44,5) = 77,5 dm3 de mescla
gasosa.
29. L’equació química corresponent a la descomposició del KClO3 és:

2 KClO3(s) 2 KCl(s) + 3 O2(g)
La quantitat de O2 obtinguda és:

La quantitat de KClO3 descompost és:

Els 0,113 mols de KClO3 descompostos estaven inicialment dissolts en
500,0 cm3 de solució. Per tant, la concentració de la solució serà:

30. 111,6 g
31. 490 dm3. Fixa't que, a partir d’un volum inicial de 312,5 cm3 (nitroglice-
rina líquida), s’obté un volum de 490 dm3 de gasos. Això produeix
una gran ona expansiva: una explosió. La nitroglicerina és difícil de
manipular, ja que explota per xoc. La dinamita s’obté absorbint la
nitroglicerina amb terra de diatomees i d’aquesta manera s’estabilit-
za. La dinamita va ser descober ta per Alfred Nobel el 1866.
32. 86,4 %
33. 0,2426 g de KCl i 0,1726 g de KBr
34. a) 16,3 mol dm–3
b) 78,5 mol kg–1
35. 90 % de Ba(OH)2
36. 98 % de KOH i 2% de NaOH
37. 0,80 g NaOH i 0,74 g Ca(OH)2
38. 0,828 g de Al i 0,172 g de Zn
39. 92 %
40. 5,0 %
41. a) 14,2 % de CH4 ; 5,34 % de C2H6 ; 0,711 % de He ; 79,7 % de O2 en

massa; 23,8 % de CH4 ; 4,76 % de C2H6 ; 4,76 % de He ; 66,7 % de O2
en volum.
b) pCO = 4,92 × 104 Pa ; pO = 3,52 × 103 Pa.
2 2
42. 15,7 dm3
284

Solucionari

1. 0,5 kJ
2. –380 J
3. a) –150 J; 99 850 J
b) Ha augmentat.
4. –10,1 J
5. –10 J
5
6. a) C2H2(g) + 2 O2(g) 2 CO2(g) + H2O(l) ∆H = –1 304 kJ mol–1
b) S(s) + O2(g) SO2(g) ∆H = –294,4 kJ mol–1
c) CaCO3(s) CaO(s) + CO2(g) ∆H = 178,1 kJ mol–1
7. a) ∆H = ∆U
b) És més gran a volum constant.
8. a) –295,6 kJ mol–1
b) S(s) + O2(g) SO2(g) ΔH θf (SO ) = –295,6 kJ mol–1

2
9. a) –146 kJ mol–1
1
b) Cu(s) + 2 O2(g) CuO(s) ΔH θf = –146 kJ mol–1
10. 431 kJ mol–1
11. 133,8 kJ mol–1
12. 1 369 kJ
13. –91,9 kJ mol–1
1 1
2 H2(g) + 2 Cl2(g) HCl(g) ΔH θf = –91,9 kJ mol–1
14. 368 kJ
15. a) 14 275 kJ
b) –281,8 kJ mol–1
16. 23 754,8 kJ
17. –57 kJ mol–1
18. a) –1 124,4 kJ mol–1
b) –3 118,2 kJ mol–1
19. –71 kJ mol–1
20. a) 36 286 kJ ; 90 494 kJ
b) el propà
21. Exotèrmic.
22. 28,07 kg
23. a) –208,05 kJ mol–1
b) –6 595,6 kJ mol–1
c) 33 861,5 kJ
d) 554,4 g
285

Solucionari
24. a) 5,56 × 104 kJ

b) 11,88 kg
c) 30,65 m3
25. a) –129 kJ mol–1
b) 5 295 kJ
1 3
26. a) 2 N2(g) + 2 H2(g) NH3(g) ΔH θf = –46,2 kJ mol–1
b) 2 717,6 kJ ; –2 570,6 kJ
27. –1 207 kJ mol–1
28. –124,7 kJ mol–1
29. a) –219,0 kJ mol–1
b) –92,42 kJ mol–1
c) 115,5 kJ
30. –117,1 kJ mol–1; –114,6 kJ mol–1
31. 7 778 kJ; –7 747 kJ
32. a) CH3 – CH2OH(l) + O2(g) CH3 – COOH(l) + H2O(l)
b) –540 kJ mol–1
c) Exotèrmica.
33. 4 389,4 kJ
34. a) –98 kJ mol–1
b) 40,1 kJ (energia despresa)
35. a) CH3–CO–CH3(l) + 4 O2(g) 3 CO2(g) + 3 H2O(l)
b) ΔH θf = –247,9 kJ mol–1. Més estable, ja que el procés és exotèrmic.
c) CH3–CH2–CHO, propanal (és un isòmer de funció).
36. El metà; el butà.
37. a) –154 kJ mol–1
b) –229 kJ mol–1
38. 78 kJ mol–1
39. 431,3 kJ mol–1

1. 0,8 mol L–1 s–1 ; 0,6 mol L–1 s–1
16. v = k [N2O5]
286

Solucionari
5 | Equilibri químic. Entropia i energia Iliure

de Gibbs
1. n (HI) = 0,03545 mols
n (H2) = n (I2) = 0,00460 mols
2. a)
b) cap a la esquerra, perquè Qc>Kc
3. b) n (H2O) = n (CO) = 1,33 mol

n (CO2) = n (H2) = 1,68 mol
4. [O2] = 3,5 mol L–1
5. n (HCl) = 0,04 mol;
n (O2) = 0,03 mol;
n (H2O) = 0,02 mol.
6. m = 1,57 g
7. a) n (I2) = 0,0021 mol
b) pI2 = pH2 = 1,7 × 104 Pa; pHI = 1,3 × 105 Pa
8. Kc = Kp
9. a) No, ja que Qc ≠ Kc
b) Cap a l’esquerra, ja que Qc > Kc
10. a) Kc= 1,29 × 10–4
b) Kp= 12,5 (atm)– 1/2
11. n (NO) = 4,1 mol
12. a) n (Cl2) = 0,00795 mol ; n (NO) = 0,0159 mol
b) p = 9,79 × 104 Pa
c) Kc = 1,75 × 10–2
d) Kp = 79,6 (atm)–1 ; Kp = 0,797 (kPa)–1
13. a) Com que el valor de Kc de la reacció:
1 1
2
N2(g) + 2
O2(g) NO(g)
és molt petit, l’equilibri està pràcticament desplaçat cap a
l’esquerra:
n (N2) = n (O2) = 0,0446 mol n(NO) . 0
b) α . 1
c) 4,72 × 105 Pa
14. m (I2) = 136 g
15. a) α = 0,68
b) 4,2 × 10–2
c) 179,8 kPa ; 1,78 atm
287

Solucionari
16. La b)
17. a) No varia.
b) Disminueix.
c) No varia.
d) No varia.
18. Perquè la solubilitat del CO2 disminueix en augmentar la temperatura.
19. Perquè disminueix bruscament la pressió exercida pel CO2(g).
20. Cap a la dreta.
21. a) Cap efecte.
b) Cap a l’esquerra.
22. a) L’equilibri (1) és un exemple de sistema heterogeni. La concentració
de carbonat de calci en la seva pròpia fase es manté constant i no
depèn de la quantitat de carbonat present en l’equilibri. Per tant, el
fet d’afegir-hi uns grams de carbonat de calci no modifica l’equili-
bri. El mateix raonament és vàlid per a l’òxid de calci.
b) El diòxid de carboni reacciona amb l’hidròxid de sodi dissolt en l’ai-
gua, segons:
CO2(g) + NaOH(aq) NaHCO3(aq) (2)
Per tant, a mesura que el diòxid de carboni reacciona segons (2), va
disminuint la concentració del gas i l’equilibri (1) es desplaça cap a
la dreta, ja que segons el principi de Le Chatelier, si es disminueix
la concentració d’un reactiu o un producte, la reacció que es produ-
eix és la que tendeix a reposar-lo.
També part de l’òxid de calci present en l’equilibri reacciona amb
l’aigua i es forma hidròxid de calci. Però segons el que s’ha explicat
en l’apartat a), el fet d’afegir o eliminar l’òxid de calci no modifica
l’equilibri.
23. La reacció que té lloc és:
En injectar aire, el diòxid de carboni obtingut és arrossegat i es va elimi-
nant de manera contínua. Així s’aconsegueix desplaçar totalment
l’equilibri cap a la dreta. Tot el carbonat de calci (s) inicialment pre-
sent es transforma en òxid de calci (s) i el diòxid de carboni passa a
l’atmosfera. Cal tenir en compte que un estat d’equilibri només es
pot aconseguir en un sistema tancat, és a dir, un sistema que no
pugui intercanviar matèria amb l’entorn.
24. a) ΔH θ = 92,4 kJ ; ΔH θ = –40,83 kJ
b) 1 Kc augmenta; Kc disminueix; el rendiment augmenta; el rendiment
disminueix.
c) 2 Kc no varia; Kc no varia; el rendiment disminueix; el rendiment no
es modifica.
25. a) No es desplaça.
b) Cap a l’esquerra.
c) No es desplaça.
288

Solucionari
26. a) [HCl] = 1,59 × 10–3 mol dm–3 ; [O2] = 1,18 × 10–3 mol dm–3 ;
[H2O] = 3,75 × 10–3 mol dm–3
b) Kc = 3,09 × 103 ; Kp = 56,8 (atm)–1
c) p = 1,16 × 105 Pa
d) 1 – La [Cl2] augmenta; Kc no varia.
e) 2 – La [Cl2] augmenta; Kc augmenta.
27. Si inicialment [PCl3] = 0, una certa quantitat de PCl5 s’ha de dissociar
per donar PCl3 i Cl2 fins a assolir l’equilibri.
Si x = mol dm–3 de PCl5 que es dissocien, podem escriure:
PCl5(g) PCl3(g) + Cl2(g)
concentracions
0,200 0 0,100
inicials:
concentracions
(0,200 – x) x (0,100 + x)
en l’equilibri:
(2)

Per poder calcular x, hem de trobar primer el valor de Kc en funció de

K p:
Kp = Kc (R T)∆n
∆n = 2 – 1 = 1 i R = 0,082 atm dm3 K–1 mol–1, per tant:
i substituint a (2) el valor trobat de Kc, tenim:
Fent operacions: x = 3,40 × 10–2
En l’equilibri:
[PCl5] = 0,200 – 3,40 × 10–2 = 0,166 mol dm–3
[PCl3] = 3,40 × 10–2 mol dm–3
[Cl2] = 0,100 + 3,40 × 10–2 = 0,134 mol dm–3
28. 22,26 % de CO; 12,26 % de H2O; 62,74 % de CO2 i
2,74 % de H2 (tant per cent en volum).
289

Solucionari
41. a) 6 122 J K–1
b) 1 222 J K–1
43. a) –145,2 J K–1

b) 174,8 J K–1
44. a) –75,50 kJ/mol de reacció
b) Sí.
45. a) –15,9 kJ
b) Sí.
46. a) –6 228,0 kJ
b) Sí.
47. Kp= 0,138
48. t = 900 °C

1. a) pH = 1,3
b) pH = 12,3; pOH = 1,7
4. (10 °C) pH = 7,27
(40 °C) pH = 6,77
5. pH = 1,3
6. pH = 1,30
7. [H3O+] = 1,82 × 10–5 mol dm–3
[OH–] = 5,50 × 10–10 mol dm–3
8. pH = 11,7
9. pH = 1,17
10. a) N(K+) = N(OH–) = 5,4 × 1018 ions
b) pOH = 0,74
11. pH = 3,24
12. a) m = 0,10 mol kg–1
b) pOH = 1,0
13. Ka = 1,76 × 10–4 ; pKa = 3,75
15. α = 0,11
16. a) α1 = 0,013
b) α2 = 0,042
17. a) pH = 12,5
b) α = 0,060
290

Solucionari
18. a) pH = 3,3
b) α = 0,026
19. pH = 1,98
20. V = 16,9 dm3
22. a) pH = 9,0; pOH = 5,0
b) α = 1,9 × 10–4
23. pH = 3,5
24. α = 0,34; pKa = 0,76
28. a) Kb = 5,6 × 10–11
b) [H3O+] = 9,4 × 10–9 M
[OH–] = [HCOOH] = 1,06 × 10–6 M
[HCOO–] = 0,2 M
c) pH = 8,02
29. pH = 7,9
30. a) pH = 8,7
b) pH = 5,3
31. m = 4,9 g de NaCN
32. Kb = 7,22 × 10–2
35. a) pH = 11,6
b) pH = 9,2
36. a) pH = 3,0
b) pH = 9,2
37. pH = 4,8
38. a) pH = 3,85
b) pH = 3,85
c) pH = 3,86
39. pH = 4,4
42. 4,7 ≤ pH ≤ 6,7
43. V = 373,2 cm3
45. pH = 12,3
46. a) V = 0,40 dm3
b) pH = 5,5
47. V = 77,9 cm3
48. pH = 12,3; [K+] = 0,15 mol dm–3
49. c = 0,10 mol dm–3
50. NaOH
51. pH = 3,7
291

Solucionari

2. a) 2IO–3(aq) + 2H+(aq) + 5SO2–
3(aq)
I2(aq) + 5SO2–
4(aq)
+ H2O(l)
5 BiO–3(aq) + 2 Mn2+
(aq)
+ 14 H+(aq) 5 Bi3+
(aq)
+ 2 MnO–4(aq) + 7 H2O(l)
2 MnO–4(aq) + 5 NO–2(aq) + 6 H+(aq) 2 Mn2+
(aq)
+ 5 NO–3(aq) + 3 H2O(l)
b) 1,27 mg
3. a) K2Cr2O7(aq) + 6 KI(aq) + 7 H2SO4(aq)
Cr2(SO4)3(aq) + 3 I2(aq) + 4 K2SO4(aq) + 7 H2O(l) (2)
[KI]= 1,3 mol dm–3

4. a) 2MnO4– + 5Sn2+ + 16H+ 2 Mn2+ + 5Sn4+ + 8H2O
b) 2 KMnO4(aq) + 5 SnSO4(aq) + 8 H2SO4(aq)
2 MnSO4(aq) + 5Sn(SO4)2(aq) + K2SO4(aq) + 8H2O(l)
c) 1. –2,38 g de Sn4+
2. 16,5 g de H2SO4
5. 59,8 % de Na2SO4; 40,2 % de FeSO4
6. a) Cr2O2–7 + 3 CH3 – CH2OH + 8 H+ 2 Cr3+ + 3 CH3 – CHO + 7 H2O
b) K2Cr2O7(aq) + 3 CH3 – CH2OH(aq) + 4 H2SO4(aq)

Cr2(SO4)3(aq) + 3CH3 – CHO(aq) + K2SO4(aq) + 7H2O(l)
7. a) 2 S2O2–
3(aq)
+ I2(aq) S4O2–
6(aq)
+ 2 I–(aq)
b) En el procés indicat, el I2 actua com a oxidant, ja que en reaccionar
capta electrons, és a dir, es redueix. L’ió S2O2–
3
és el reductor, ja que
en reaccionar cedeix electrons, és a dir, s’oxida.
8. a) 5S2O82– + 2Mn2+ + 8H2O 10SO42– + 2MnO–4 + 16H+
b) 2 S2O82– + Cr2+ + 4 H2O 4 SO42– + CrO42– + 8 H+

9. 26,1 mg dm–3
10. a) 2MnO–4 + 5 C2O42– + 16H+ 2Mn2+ + 10CO2 + 8 H2O
b) 1,76 g
11. a) 3 Cl2(aq) + 6 OH–(aq) ClO–3(aq) + 5 Cl–(aq) + 3 H2O(l)
b) 3 Cl2(g) + 6 KOH(aq) KClO3(aq) + 5 KCl(aq) + 3 H2O(l)

Fixa't que, en la reacció que estem considerant, una part del clor que
reacciona es redueix i una altra par t s’oxida.
12. La valència és 4. El nombre d’oxidació és, respectivament, –4, –2, 0;
+2, +4.
15. 0,072 mol dm–3
16. 0,21 g/L
17. E pila
θ
= 0,43 V
18. 0,76 V ; –0,33 g
292

Solucionari
19. a) El zinc és l’ànode; el platí, el càtode; els electrons flueixen de l’elèc-

trode de zinc al de platí.
b) 1,53 V
20. a) [Ag+] = 0,9 mol dm–3; [Fe2+] = 1,05 mol dm–3
b) 1,24 V
21. Ag(s), Fe2+ (1 mol dm–3), I– (1 mol dm–3), Mg(s), Na(s)
augmenta el poder reductor
22. Zn2+
(aq)
, Pb2+
(aq)
, H+(aq), Ag+(aq), Cr2O2–
7(aq)
augmenta el poder oxidant
23. Segons la taula 1:

oxidant reductor
Cr 3+
(aq)
+ 1e = Cr2+
(aq)
E θ = –0,4 V
Fe3+
(aq)
+ 1e = Fe2+
(aq)
E θ = 0,8 V
Dels valors de E θdeduïm que l’ió Fe3+ és més oxidant que l’ió Cr 3+. Per
tant, seran els ions Fe3+ els que oxidaran els ions Cr 2+ a Cr 3+, i els ions
Fe3+ es reduiran a Fe2+.
La reacció que té lloc espontàniament és:
Fe3+
(aq)
+ Cr 2+
(aq)
Fe 2+
(aq)
+ Cr 3+(aq)
24. L’ió Fe3+ només pot actuar com a oxidant, ja que el nombre màxim
d’oxidació del ferro és +3. Això implica que els ions Sn2+, en cas de
reaccionar amb els ions Fe3+, hauran d’actuar com a reductors i s’ob-
tindran ions Sn4+.
Com que E θFe3+/Fe2+ > E θSn4+/Sn2+, significa que l’ió Fe3+ és més oxidant
que el Sn4+. El primer oxidarà els ions Sn2+ a Sn4+.
La reacció redox que tindrà lloc serà:
2 Fe3+
(aq)
+ Sn2+
(aq)
2 Fe2+
(aq)
+ Sn4+
(aq)
25. a) veritat
b) falsa
c) falsa
d) falsa
e) falsa
f) veritat
g) veritat
26. Tal com està escrita.
27. a) Zn(s) + Cu2+
(aq)
Zn2+
(aq)
+ Cu(s) ∆H<0
b) Cu(s) + 2 Ag+(aq) 2 Ag(s) + Cu2+
(aq)
c) Zn + 2 H+(aq) 2 Zn2+
(aq)
+ H2(g)
293

Solucionari
1
d) Na(s) + H2O(l) Na+(aq) + OH–(aq) + —
2 H2(g)
e) i f) No hi ha reacció.
Ag, Cu, H2, Zn, Na
augmenta el poder reductor.
28. a) sí
b) no
c) sí
d) sí
e) no
f) sí
29. K = 1037,3
30. a) ànode (–) Fe(s) Fe2+(aq) + 2 e
càtode (+) 2 Ag + + 2 e 2 Ag(s)
Fe(s) + 2 Ag+(aq) Fe2+
(aq)
+ 2 Ag(s)
b) [Ag+] = 0,09 mol dm–3

[Fe2+] = 0,205 mol dm–3
c) 1,20 V
31. a) 1,57 V
b) K = 1052,9
c) A 25 °C la reacció està totalment desplaçada cap a la dreta.
32. b) 2 Cl –(aq) Cl2(g) + 2 e

Au 3+
(aq)
+ 3e Au(s)
Multiplicant la primera equació per 3 i la segona per 2 i sumant totes

dues equacions, obtenim l’equació química global:
2 AuCl3(aq) 2 Au(s) + 3 Cl2(g)
Aquesta descomposició del clorur d’or en clor(g) i or(s) ha tingut lloc
gràcies a l’energia elèctrica aportada pel generador de corrent
continu.
c) N (Au) = 2,0 × 1023 àtoms de Au
N (Cl2) = 3,01 × 1023 molècules de Cl2

33. a) càtode 2 Na+(l) + 2e 2 Na(l)
ànode 2 Cl–(l) Cl2(g) + 2e
2 ( Na+, Cl–)fos 2 Na(l) + Cl2(g)
Obser va que el sodi s’obté líquid, a causa de les altes temperatures

necessàries per fondre la sal.
b)
294

Solucionari
c)

d) P = 3 A × 6 V = 18 W = 1,8 × 10–2 kW
Consum d’energia elèctrica = 1,8 × 10–2 kW × 1 h = 1,8 × 10–2 kWh
Q
34. I
t
35. N (e) = 9,78 × 1023 e ; Q = 1,57 × 105 C
Q
36. a) t
I
b) V (Cl2) = 5,62 × 10–3 m3 Cl2 = 5,62 dm3
Q
37. t 6 45
I
38. La fórmula empírica buscada és AuCl3
39. pH = 12,6
1. Ks(AgBr) = 7,7 × 10–13
Ks(Ag3PO4) = 1,1 × 10–16
2. Ks(PbI2) = 8,39 × 10–9
3. s (BaSO4) = 2,45 mg dm–3
s [Fe(OH)3] = 1,07 × 10–5 mg dm–3
s (CaF2) = 26,7 mg dm–3
s (Ag2C2O4) = 33,6 mg dm–3
4. Precipitarà
5. No precipitarà
6. 2,3 × 10–6 M
7. a) Ks[Ca(OH)2] = 7,87 × 10–6
b) pH = 12,4
9. La solució d’hidròxid de bari.
10. Clorur d’argent
11. V = 22,5 cm3
12. a) 5,4 × 10–13 mol dm–3
b) 2,9 × 10–22 mol dm–3
13. a) pH = 13,3
b) Ks[Ba(OH)2] = 4,97 × 10–3
14. [Mg2+] = 8,63 × 10–9 M
295

Solucionari
15. Precipitarà primer el clorur de plata

m (Ag+) = 4,6 × 10–3 mg Ag+
16. Ks = 2,6 × 10–10
17. a) Ks[Zn(OH)2] = 8,1 × 10–17
b) Sí
18. a) m (AgCl) = 7,17 g
b) [Cl–] = 5 × 10–2 M; [Ag+] = 3,4 × 10–9 M
296

Taules

USolucionario-Q2B (4M).indd 298
Llista alfabètica dels elements

298
Nom, símbol, nombre atòmic i massa atòmica dels elements
Nombre Massa Nombre Massa Nombre Massa

Element Símbol Element Símbol Element Símbol
atòmic atòmica atòmic atòmica atòmic atòmica
Taules
Actini Ac 89 (227) Fòsfor P 15 30,97 Plom Pb 82 207,2
Alumini Al 13 26,98 Franci Fr 87 (223) Plutoni Pu 94 (244)
Americi Am 95 (243) Gadolini Gd 64 157,25 Poloni Po 84 (209)
Antimoni Sb 51 121,76 Gal·li Ga 31 69,72 Potassi K 19 39,10
Argó Ar 18 39,95 Germani Ge 32 72,61 Praseodimi Pr 59 140,91
Arsènic As 33 74,92 Hafni Hf 72 178,49 Prometi Pm 61 (147)
Àstat At 85 (210) Hassi Hs 108 (265) Protoactini Pa 91 231,04
Bari Ba 56 137,33 Heli He 2 4,00 Radi Ra 88 (226)
Beril·li Be 4 9,01 Hidrogen H 1 1,008 Radó Rn 86 (222)
Berkeli Bk 97 (247) Holmi Ho 67 164,93 Reni Re 75 186,21
Bismut Bi 83 208,98 Indi In 49 114,82 Rodi Rh 45 102,91
Bohri Bh 107 (262) Iode I 53 126,90 Roentgeni Rg 111 (272)
Bor B 5 10,81 Iridi Ir 77 192,22 Rubidi Rb 37 85,47
Brom Br 35 79,90 Iterbi Yb 70 173,04 Ruteni Ru 44 101,07
Cadmi Cd 48 112,41 Itri Y 39 88,91 Ruther fordi Rf 104 (261)
Calci Ca 20 40,08 Lantani La 57 138,91 Samari Sm 62 150,36
Californi Cf 98 (251) Laurenci Lr 103 (262) Seaborgi Sg 106 (263)
Carboni C 6 12,01 Liti Li 3 6,94 Seleni Se 34 78,96
Ceri Ce 58 140,12 Luteci Lu 71 174,97 Silici Si 14 28,09
Cesi Cs 55 132,91 Magnesi Mg 12 24,30 Sodi Na 11 22,99
Clor Cl 17 35,45 Manganès Mn 25 54,94 Sofre S 16 32,07
Cobalt Co 27 58,93 Meitneri Mt 109 (266) Tal·li Tl 81 204,38
Coure Cu 29 63,55 Mendelevi Md 101 (258) Tàntal Ta 73 180,95
Criptó Kr 36 83,80 Mercuri Hg 80 200,59 Tecneci Tc 43 (99)
Crom Cr 24 52,00 Molibdè Mo 42 95,94 Tel·luri Te 52 127,60
Curi Cm 96 (247) Neó Ne 10 20,18 Terbi Tb 65 158,93
Darmstadti Ds 110 (271) Neodimi Nd 60 144,24 Titani Ti 22 47,87
Disprosi Dy 66 162,50 Neptuni Np 93 (237) Tori Th 90 232,04
Dubni Db 105 (262) Niobi Nb 41 92,91 Tuli Tm 69 168,93
Einsteini Es 99 (252) Níquel Ni 28 58,69 Tungstè o
W 74 183,84
Erbi Er 68 167,26 Nitrogen N 7 14,01 Wolframi
Escandi Sc 21 44,96 Nobeli No 102 (259) Urani U 92 238,03

Estany Sn 50 118,71 Or Au 79 196,97 Vanadi V 23 50,94
Estronci Sr 38 87,62 Osmi Os 76 190,23 Xenó Xe 54 131,29
Europi Eu 63 151,97 Oxigen O 8 16,00 Zinc Zn 30 65,39
Fermi Fm 100 (257) Pal·ladi Pd 46 106,42 Zirconi Zr 40 91,22
Ferro Fe 26 55,845 Plata o Argent Ag 47 107,87
21/1/09 10:56:18
Fluor F 9 19,00 Platí Pt 78 195,08

USolucionario-Q2B (4M).indd 299
Taula periòdica dels elements

Taula periòdica interactiva en el DVD.
1 2 3 4 5 6 7 8 9 10 11 12 13 14 15 16 17 18
1 1,0079 2 4,0026
-259,34 -272,2
1 H -252,87
0,09 He -268,9
0,18
HIDROGEN HELI
3 6,941 4 9,0122 Nombre atòmic 28 58,6934 Massa atòmica (els valors entre parèntesis es refereixen a l’isòtop més estable) 5 10,811 6 12,011 7 14,0067 8 15,9994 9 18,9984 10 20,1797
180,54 1287 1455 Punt de fusió (ºC) 2075 diamant 3550 -210,00 -218,79 -219,62 -248,59
2 Li 1342
0,53 Be 2471
1,85
Símbol
Ni 2913
8,90
Punt d’ebullició (ºC)
Densitat (en g/cm3 a 20 ºC) (Elements gasosos, B 4000
2,34 C 4492
3,15 N -195,80
1,25 O -182,95
1,43 F -188,12
1,69 Ne-246,08
0,90
en g/dm3 a 0 ºC i 101 kPa)
LITI BERIL·LI Nom NÍQUEL BOR CARBONI NITROGEN OXIGEN FLUOR NEÓ
11 22,9898 12 24,3050 13 26,9815 14 28,0855 15 30,9738 16 32,066 17 35,4527 18 39,948
97,72 650 660,32 1414 44,15 115,21 -101,5 -189,3
3 Na 883
0,97 Mg 1090
1,74 Al 2519
2,70 Si 3265
2,33 P 280,4
1,82 S 444,60
2,07 Cl -34,04
3,21 Ar -185,9
1,78
SODI MAGNESI ALUMINI SILICI FÒSFOR SOFRE CLOR ARGÓ
19 39,0983 20 40,078 21 44,9559 22 47,867 23 50,9415 24 51,9961 25 54,9380 26 55,845 27 58,9332 28 58,6934 29 63,546 30 65,39 31 69,723 32 72,61 33 74,9216 34 78,96 35 79,904 36 83,80
63,28 842 1541 1668 1910 1907 1246 1538 1495 1455 1084 419,53 29,76 938,25 (SUBL.) 614 221 -7,2 -157,36
4 K 759
0,86 Ca 1484
1,55 Sc 2830
2,99 Ti 3287
4,54 V 3407
6,11 Cr 2671
7,19 Mn 2061
7,43 Fe 2861
7,87 Co 2927
8,9 Ni 2913
8,90 Cu 2562
8,96 Zn 907
7,13 Ga 2204
5,91 Ge 2833
5,32 As 5,73 Se 685
4,79 Br 58,78
3,12 Kr -153,22
3,75
POTASSI CALCI ESCANDI TITANI VANADI CROM MANGANÈS FERRO COBALT NÍQUEL COURE ZINC GAL·LI GERMANI ARSÈNIC SELENI BROM CRIPTÓ
37 85,4678 38 87,62 39 88,9059 40 91,224 41 92,9064 42 95,94 43 (99) 44 101,07 45 102,9055 46 106,42 47 107,8682 48 112,411 49 114,818 50 118,710 51 121,760 52 127,60 53 126,9045 54 131,29
39,31 777 1526 1855 2477 2623 2157 2334 1964 1554,9 961,78 321,07 156,60 231,9 630,63 449,51 113,7 -111,75
5 Rb 688
1,53 Sr 1382
2,54 Y 3336
4,47 Zr 4409
6,51 Nb 4744
8,57 Mo 4639
10,22 Tc 4625
11,5 Ru 4150
12,41 Rh 3695
12,41 Pd 2963
12,02 Ag 2162
10,50 Cd 767
8,65 In 2072
7,31 Sn 2602
5,75 Sb 1587
6,69 Te 988
6,24 I 184,4
4,93 Xe -108
5,90
RUBIDI ESTRONCI ITRI ZIRCONI NIOBI MOLIBDÈ TECNECI RUTENI RODI PALADI PLATA CADMI INDI ESTANY ANTIMONI TEL·LURI IODE XENÓ
55 132,9054 56 137,327 57 71 72 178,49 73 180,9479 74 183,84 75 186,207 76 190,23 77 192,22 78 195,08 79 196,9665 80 200,59 81 204,3833 82 207,2 83 208,9804 84 (209) 85 (210) 86 (222)
28,44 727 2233 3017 3422 3186 3033 2446 1768,4 1064,18 -38,83 304 327,46 271,4 254 302,33 -71
6 Cs 671
1,87 Ba 1897
3,5 La-Lu Hf 4603
13,31 Ta 5458
16,65 W 5655
19,3 Re 5596
21,02 Os 5012
22,57 Ir 4428
22,42 Pt 3825
21,45 Au 2856
19,3 Hg 356,73
13,55 Tl 1473
11,85 Pb 1749
11,35 Bi 1564
9,75 Po 962
9,32 At 7 Rn -61,7
CESI BARI HAFNI TÀNTAL TUNGSTÈ RENI OSMI IRIDI PLATÍ OR MERCURI TAL·LI PLOM BISMUT POLONI ASTAT RADÓ
87 (223) 88 (226) 89 103 104 (261) 105 (262) 106 (263) 107 (262) 108 (265) 109 (266) 110 (271) 111 (272)
27 700
7 Fr 677
Ra 1140
5,0 Ac-Lr Rf Db Sg Bh Hs Mt Ds Rg Gasos Líquids Sòlids Sintètics
FRANCI RADI RUTHERFORDI DUBNI SEABORGI BOHRI HASSI MEITNERI DARMSTADTI ROENTGENI (a 30º)
57 138,9055 58 140,12 59 140,9076 60 144,24 61 (147) 62 150,36 63 151,965 64 157,25 65 158,9253 66 162,50 67 164,9303 68 167,26 69 168,9342 70 173,04 71 174,967
920 799 931 1016 1042 1072 822 1314 1359 1411 1472 1529 1545 824 1663
6 La 3455
6,14 Ce 3424
6,77 Pr 3510
6,77 Nd 3066
7,01 Pm - 3000
7,26 Sm 1790
7,52 Eu 1596
5,24 Gd 3264
7,90 Tb 3221
8,23 Dy 2561
8,55 Ho 2694
8,80 Er 2862
9,06 Tm 1946
9,32 Yb 1194
6,90 Lu 3393
9,84
LANTANI CERI PRASEODIMI NEODIMI PROMETI SAMARI EUROPI GADOLINI TERBI DISPROSI HOLMI ERBI TULI ITERBI LUTECI
89 (227) 90 232,0381 91 231,0359 92 238,0289 93 (237) 94 (244) 95 (243) 96 (247) 97 (247) 98 (251) 99 (252) 100 (257) 101 (258) 102 (259) 103 (262)
1051 1750 1572 1135 644 640 1176 1345
7 Ac 3200
Th 4788
11,72 Pa 15,37 U 4131
19,95 Np 3902
20,25 Pu 3228
19,84 Am 2607
13,67 Cm13,51 Bk Cf Es Fm Md No Lr
Taules
ACTINI TORI PROTOACTINI URANI NEPTUNI PLUTONI AMERICI CURI BERKELI CALIFORNI EINSTENI FERMI MENDELEVI NOBELI LAURENCI
Recentment s’ha publicat el descobriment dels elements 112 al 118, però no estan plenament acceptats per la IUPAC.
21/1/09 10:56:21
299
Taules
Configuracions electròniques dels elements químics

Nombre Element Configuració Nombre Element Configuració Nombre Element Configuració
atòmic electrònica atòmic electrònica atòmic electrònica
1 H 1s1 37 Rb [Kr] 5s1 72 Hf [Xe] 4f14 5d2 6s2
2 He 1s2 38 Sr [Kr] 5s2 73 Ta [Xe] 4f14 5d3 6s2
Metalls de transició
3 Li 1s2 2s1 39 Y [Kr] 4d1 5s2 74 W [Xe] 4f14 5d4 6s2
4 Be 1s2 2s2 40 Zr [Kr] 4d2 5s2 75 Re [Xe] 4f14 5d5 6s2
5 B 1s2 2s2 2p1 41 Nb [Kr] 4d4 5s1 76 Os [Xe] 4f14 5d6 6s2
6 C 1s2 2s2 2p2 42 Mo [Kr] 4d5 5s1 77 Ir [Xe] 4f14 5d7 6s2
7 N 1s2 2s2 2p3 43 Tc [Kr] 4d6 5s1 78 Pt [Xe] 4f14 5d9 6s1
8 O 1s2 2s2 2p4 44 Ru [Kr] 4d7 5s1 78 Pt [Xe] 4f14 5d9 6s1
9 F 1s2 2s2 2p5 45 Rh [Kr] 4d8 5s1 80 Hg [Xe] 4f14 5d10 6s2
10 Ne 1s2 2s2 2p6 46 Pd [Kr] 4d10 81 Tl [Xe] 4f14 5d10 6s2 6p1
11 Na [Ne] 3s1 47 Ag [Kr] 4d10 5s1 82 Pb [Xe] 4f14 5d10 6s2 6p2
12 Mg [Ne] 3s2 48 Cd [Kr] 4d10 5s2 83 Bi [Xe] 4f14 5d10 6s2 6p3
13 Al [Ne] 3s2 3p1 49 In [Kr] 4d10 5s2 5p1 84 Po [Xe] 4f14 5d10 6s2 6p4
14 Si [Ne] 3s2 3p2 50 Sn [Kr] 4d10 5s2 5p2 85 At [Xe] 4f14 5d10 6s2 6p5
15 P [Ne] 3s2 3p3 51 Sb [Kr] 4d10 5s2 5p3 86 Rn [Xe] 4f14 5d10 6s2 6p6
16 S [Ne] 3s2 3p4 52 Te [Kr] 4d10 5s2 5p4 87 Fr [Rn] 7s1
17 Cl [Ne] 3s2 3p5 53 I [Kr] 4d10 5s2 5p5 88 Ra [Rn] 7s2
18 Ar [Ne] 3s2 3p6 54 Xe [Kr] 4d10 5s2 5p6 89 Ac [Rn] 6d1 7s2
19 K [Ar] 4s1 55 Cs [Xe] 6s1 90 Th [Rn] 6d2 7s2
20 Ca [Ar] 4s2 56 Ba [Xe] 6s2 91 Pa [Rn] 5f2 6d1 7s2

Actínids
21 Sc [Ar] 3d1 4s2 57 La [Xe] 5d1 6s2 92 U [Rn] 5f3 6d1 7s2
22 Ti [Ar] 3d2 4s2 58 Ce [Xe] 4f2 6s2 93 Np [Rn] 5f4 6d1 7s2
23 V [Ar] 3d3 4s2 59 Pr [Xe] 4f3 6s2 94 Pu [Rn] 5f5 6d1 7s2
24 Cr [Ar] 3d5 4s1 60 Nd [Xe] 4f4 6s2 95 Am [Rn] 5f7 7s2
25 Mn [Ar] 3d5 4s2 61 Pm [Xe] 4f5 6s2 96 Cm [Rn] 5f7 6d1 7s2
26 Fe [Ar] 3d6 4s2 62 Sm [Xe] 4f6 6s2 97 Bk [Rn] 5f8 6d1 7s2
27 Co [Ar] 3d7 4s2 63 Eu [Xe] 4f7 6s2 98 Cf [Rn] 5f9 6d1 7s2
Lantànids
28 Ni [Ar] 3d8 4s2 64 Gd [Xe] 4f7 5s1 6s2 99 Es [Rn] 5f10 6d1 7s2
29 Cu [Ar] 3d10 4s1 65 Tb [Xe] 4f9 6s2 100 Fm [Rn] 5f11 6d1 7s2
30 Zn [Ar] 3d10 4s2 66 Dy [Xe] 4f10 6s2 101 Md [Rn] 5f12 6d1 7s2
31 Ga [Ar] 3d10 4s2 4p1 67 Ho [Xe] 4f11 6s2 102 No [Rn] 5f14 7s2
32 Ge [Ar] 3d10 4s2 4p2 68 Er [Xe] 4f12 6s2 103 Lr [Rn] 5f14 6d1 7s2
33 As [Ar] 3d10 4s2 4p3 69 Tm [Xe] 4f13 6s2 104 Rf [Rn] 5f14 6d2 7s2
34 Se [Ar] 3d10 4s2 4p4 70 Yb [Xe] 4f14 6s2 105 Db [Rn] 5f14 6d3 7s2
35 Br [Ar] 3d10 4s2 4p5 71 Lu [Xe] 4f14 5d1 6s2 106 Sg [Rn] 5f14 6d4 7s2
36 Kr [Ar] 3d10 4s2 4p6 107 Bh [Rn] 5f14 6d5 7s2
108 Hs [Rn] 5f14 6d6 7s2
109 Mt [Rn] 5f14 6d7 7s2
300

Taules
Prefixos utilitzats per designar els múltiples i Nom i símbol de les set unitats fonamentals del SI
submúltiples de les unitats
Múltiples Submúltiples
Unitat
Magnitud
Factor Prefix Símbol Factor Prefix Símbol Nom Símbol
1024 yotta Y 10–1 deci d

Longitud metre m
1021 zetta Z 10–2 centi c
1018 exa E 10–3 mil·li m Temps segon s
10 15
peta P 10 –6
micro µ Massa kilogram kg
1012 tera T 10–9 nano n
Intensitat del corrent ampere A
109 giga G 10–12 pico p
106 mega M 10–15 femto f Temperatura kelvin K
10 3
kilo k 10 –18
atto a Quantitat de substància mol mol
102 hecto h 10–21 zepto z
Intensitat lluminosa candela cd
101 deca da 10–24 yocto y
Taula de constants
Constant Símbol Valor
Constant d’Avogadro NA 6,022 × 1023 mol–1

Constant molar dels gasos R 8,314 J k–1 mol–1
Càrrega elemental e 1,602 × 10–19 C
Constant de Faraday F 9,648 × 10–4 C mol–1
Velocitat de la llum en el buit c 2,9979 × 108 m s–1
Massa del protó mp 1,6725 × 10–27 kg
Massa del neutró mn 1,6748 × 10–27 kg
Massa de l’electró me 9,1095 × 10–31 kg
Constant de Plank h 6,6262 × 10–34 J s
Pressió atmosfèrica normal po 1,013 × 105 Pa
Factors de conversió
1 ev = 1,602 × 10–19 J
R = 8,314 J K–1 mol–1 = 0,082 atm L k–1 mol–1
1 atm = 1 013 mb = 760 torr = 1,013 × 105 Pa
301

Editorial Casals, fundada en 1870
Llibre adaptat als continguts que prescriu el Reial Decret 1467/2007,

de 2 de novembre, que estableix l’estructura del Batxillerat i en
fixa les ensenyances mínimes.
Les activitats d’aquest llibre es proposen com a models d’exercicis que

cada alumne/a ha de resoldre a la seva llibreta o quadern. En cap cas ha
de fer-les al llibre mateix.
Les activitats i experiències de laboratori s'han de fer sota la super visió
del professorat i prenen totes les mesures de seguretat adequades.
Coordinació editorial: Bernat Romaní

Revisió lingüística: Àngels Pons
Disseny cober ta: Eumogràfic
Disseny interior i maquetació: Eclipse Creativa
Il·lustració: Pano
Fotografia: ACI, AGE Fotostock, Fons editorial.
Les reproduccions s’han realitzat segons l’ar ticle 32 de la Llei de la propie-

tat intel·lectual.
© M. D. Masjuan, J. Pelegrín
© Editorial Casals, S. A.
Casp 79, 08013 Barcelona
Tel.: 902 107 007 Fax: 93 265 68 95
http://www.editorialcasals.com http://www.ecasals.net
Primera edició: febrer de 2008

ISBN: 978-84-218-4039-9
Dipòsit legal: B-4.286-2009
Printed in Spain
Imprès a Índice, S. L.
No és permesa la reproducció total o parcial d’aquest llibre, ni el seu trac-

tament informàtic, ni la transmissió en cap forma o per qualsevol mitjà ja
sigui electrònic, mecànic, per fotocòpia, per enregistrament o per altres
mètodes, sense el permís previ i per escrit dels titulars del copyright.


Qui Mica 2n Batxillerat

Uploaded by

Document Information

Original Title

Copyright

Available Formats

Share this document

Share or Embed Document

Sharing Options

Did you find this document useful?

Is this content inappropriate?

Copyright:

Available Formats

Qui Mica 2n Batxillerat

Uploaded by

Copyright:

Available Formats

preliminares-Q2B-(4M).

indd 1 2/2/09 12:52:50

2. Gasos, solucions Gasos Ciència, tècnica i societat. El descobriment dels gasos

3. Energia de les Reacció química i energia Experiència. Utilització del calorímetre

preliminares-Q2B-(4M).indd 2 2/2/09 12:52:51

8. Reaccions de Solució saturada. Solubilitat Processos experimentals. Reaccions de precipitació iònica

Contingut bàsic de totes les unitats en

preliminares-Q2B-(4M).indd 3 2/2/09 12:52:51

L’estudi de la conductivitat elèctrica dels gasos a baixa

U01-Q2B (4M).indd 5 12/1/09 15:27:36

U01-Q2B (4M).indd 6 12/1/09 15:27:37

Longitud d’ona l -12 -11 -10 -9 -8 -7 -6 -5 -4 -3 -2 -1 0 1 2

Ones hertzianes. Són les radiacions electromagnètiques de longitud d’ona

U01-Q2B (4M).indd 7 12/1/09 15:27:39

Anàlisi de substàncies mitjançant espectrografies

Si s’analitzen quines són les longituds d’ona a les

La mostra que s’ha d’analitzar s’introdueix en estat

U01-Q2B (4M).indd 8 12/1/09 15:27:41

Si una radiació monocromàtica passa a través d’un prisma òptic

Si, mitjançant un espectròmetre, s’analitza la llum procedent del Sol o la

les altres gradualment (Fig. 4 i 5). En general, quan el focus lluminós és un

U01-Q2B (4M).indd 9 12/1/09 15:27:42

4 | La interpretació dels espectres atòmics.

U01-Q2B (4M).indd 10 12/1/09 15:27:43

«corpuscles d’energia». En definitiva, un raig lluminós es comporta alhora

La constant de proporcionalitat, h, és una constant fonamental de la natu-

La quantitat d’energia, E, d’una radiació monocromàtica constituïda per

En la taula següent s’indiquen la freqüència i l’energia d’un fotó de les

Radiació Freqüència Energia d’un fotó

U01-Q2B (4M).indd 11 12/1/09 15:27:43

U01-Q2B (4M).indd 12 12/1/09 15:27:44

Energia Treball Energia cinètica

La interpretació de l’efecte fotoelèctric proporciona un argument decisiu

6 | La teoria de Bohr

Longitud d’ona (l)

Lyman Balmer Paschen Pfund

Ultraviolat Visible Infraroig

U01-Q2B (4M).indd 13 12/1/09 15:27:46

E Estat La teoria de Bohr sobre l’àtom d’hidrogen es basa en els postulats

L’energia total de l’electró en cada nivell energètic principal és la suma de

Els valors d’energia permesos corresponents a cada nivell quàntic principal

3. En passar l’electró d’un nivell quàntic de més energia a un altre de

Per tant, es pot escriure el següent:

U01-Q2B (4M).indd 14 12/1/09 15:27:47

La transició electrònica entre dos nivells no immediats pot efectuar-se

7 | Interpretació de l’espectre d’emissió eV

de l’hidrogen -0,38 Infrarroig n=6

L’únic electró de l’àtom d’hidrogen, abans de ser excitat, es troba en estat

U01-Q2B (4M).indd 15 12/1/09 15:27:48

2. Quina és l’energia d’ionització de l’hidrogen?

L’energia necessària per ionitzar un àtom d’hidrogen és:

U01-Q2B (4M).indd 16 12/1/09 15:27:49

I l’energia del fotó emès:

c) L’energia necessària és la diferència E∞ – E3.

La longitud d’ona d’aquest fotó correspon a l’infraroig (Fig. 2).

8 | Ampliació de la teoria de Bohr

U01-Q2B (4M).indd 17 12/1/09 15:27:49

La diferència d’energies entre dos subnivells d’un nivell quàntic principal

U01-Q2B (4M).indd 18 12/1/09 15:27:49

9 | La teoria mecànica ondulatòria de l’àtom

U01-Q2B (4M).indd 19 12/1/09 15:27:50

18. a) Representació, mitjançant un núvol electrònic, de la posició d’un electró al voltant

Encara que sovint es considera l’orbital com la regió de l’espai on és més

4 | La interpretació dels espectres atòmics.

6 | La teoria de Bohr

7 | Interpretació de l’espectre d’emissió eV

8 | Ampliació de la teoria de Bohr

9 | La teoria mecànica ondulatòria de l’àtom

12 | La forma dels orbitals

13 | La mecànica quàntica

14 | Nivells d’energia en els orbitals

16 | Radi atòmic i radi iònic

20 | Les propietats químiques en els blocs del

| Elements del bloc s (grups 1 i 2)

| Elements del bloc d (elements de transició)

| Elements del bloc f (lantànids i actínids)