Mónica Muñoz – Cruzado Gallardo, col.

568

Teràpia Ocupacional i Integració Sensorial

La Teràpia Ocupacional és una professió sociosanitària que s’encarrega d’acompanyar als
infants en el seu desenvolupament per mitjà del joc i de la seva motivació principal, donant
especial èmfasi a la influència de l’entorn sobre ell. Les sessions es desenvolupen a partir de
l’elecció de l’infant i, a partir d’aquí, la terapeuta ocupacional s’involucra en el seu joc i genera
situacions que permetin treballar els aspectes que l’infant necessita per adquirir autonomia en
les activitats de la seva vida diària (vestir-se, menjar, anar sol/a al lavabo, anar a l’escola i
participar en les activitats de l’aula, jugar amb els altres, fer-se el llit, etc.).

Altrament, la Integració Sensorial és una tècnica d’intervenció pròpia de la Teràpia Ocupacional

que estudia el processament dels estímuls sensorials en els infants. Contempla com l’infant rep
els estímuls de l’entorn per mitjà dels seus sistemes sensorials (visual, gustatiu, olfactiu, auditiu,
interoceptiu, propioceptiu, vestibular i tàctil, donant més rellevància als tres últims) i valora com
els utilitza per respondre a les demandes de l’entorn, en funció del context i de les possibilitats
del seu cos. El procés d’integració dels estímuls sensorials és el següent:

4. 1. Registre
Integració

3. Discrimació 2. Modulació

El registre fa referència a la recepció de l’estímul de l’entorn (veure les llums, escoltar els sorolls,
tocar els objectes...). Quan hi ha una alteració en el registre, l’infant no rebrà, o ho farà
parcialment, l’estímul sensorial i, per tant, no veurà, no escoltarà, etc., i podria necessitar portar
ulleres, audiòfons, com a exemples. Això no es treballa des de la Integració Sensorial.

Aquesta tècnica intervé quan hi ha un desordre del processament sensorial, és a dir, quan hi
ha una alteració en la modulació, la discriminació o integració dels estímuls sensorials registrats
per les estructures/òrgans corporals corresponents (ulls, tacte superficial i profund, llengua i
papil·les gustatives, fosses nassals, sistema auditiu).

La modulació fa referència a la intensitat amb la que es reben els estímuls sensorials.

 Mónica Muñoz – Cruzado Gallardo, col. 568

La línia verda representa una modulació adequada. Tot i que cada persona rep els sorolls, les
llums, els moviments o les textures dels aliments amb una intensitat diferent, aquesta no
impedeix donar respostes adaptades al context (si molesta el volum de la televisió es demanar
afluixar-lo, si a un sopar amb amics hi ha un aliment al plat principal que no t’agrada per la seva
textura fas un esforç i te’l menges, per exemple). Tanmateix, la línia vermella indica un desordre
en la modulació sensorial i, per tant, que l’infant rebrà els estímuls sensorials amb una
intensitat tan elevada o tan baixa que li dificultarà donar respostes adaptades.

Quan la persona rep els estímuls sensorials amb una intensitat molt elevada farà que necessiti
molt poca quantitat d’aquell estímul per percebre’l, arribant a generar-li angoixa i, inclús fer-li
mal si hi ha una exposició abundant a dit estímul. Això es diu hipersensibilitat i l’infant adoptarà
una actitud d’evitació davant l’estímul (no vol tocar segons que textures o es neteja molt ràpid
quan es taca les mans, no li agrada tallar ungles o cabell, li costa saltar, córrer, escalar, pujar
escales o realitzar activitats que involucren aixecar els peus de terra, es tapen les orelles davant
alguns sorolls que per la resta no són gaire molestos, no vol menjar aliments amb textures
concretes, etc.). En canvi, quan la persona rep els estímuls sensorials amb una intensitat molt
baixa, farà que necessiti molta quantitat d’aquell estímul per percebre’l. Això es diu
hiposensibilitat i l’infant podrà adoptar una actitud de passivitat (sembla no adonar-se dels cops
que es dona, no veure els objectes que hi ha al terra, sembla no escoltar quan el/la criden, etc.)
o bé, de cerca sensorial (busca caure, xocar, empènyer, penjar-se dels objectes o dels altres,
sembla no saber regular la seva força quan fa abraçades, camina trepitjant fort el terra, etc.).

D’altra banda, la discriminació es refereix a la interpretació i organització dels estímuls

sensorials en funció de les seves característiques (distingir formes, procedència dels sons,
identificar distàncies, etc.). Quan l’infant té dificultats en distingir les característiques dels
objectes pot presentar un desordre de discriminació sensorial.

I, la integració, s’encarrega d’avaluar l’estímul rebut pels diferents òrgans corporals,

d’interpretar les demandes de l’entorn i les possibilitats del nostre cos amb l’objectiu de donar
una resposta adaptada. Exemple: Escolto música i estic a una festa d’aniversari, veig a la resta
de nens i nenes ballant, per tant, organitzo el meu cos per ballar amb ells/es. Quan l’infant
presenta dificultats en la integració dels estímuls sensorials pot presentar un desordre motriu
amb base sensorial. Hi ha de dos tipus; desordre postural (poc equilibri i estabilitat postural,
moviments lents, es cansen amb facilitat, etc.) i dispràxia (habilitat motrius fines pobres,
dificultats d’organització del propi cos alhora de realitzar activitats (semblen tenir les seves
pertinències desordenades, els hi costa posar la roba en la posició adequada per vestir-se, etc.).

Per finalitzar, els desordres en el processament sensorial es poden donar en tots els sistemes
sensorials. No obstant això, tenir un desordre en el processament sensorial en un dels sistemes
no vol dir que també hi hagi un desordre en la resta.