PSICOLOGIA

UNITAT 4: TEORIES DE L’APRENENTATGE

L’estudi de l’aprenentatge és important, perquè les persones poden aprendre coses
molt diferents: caminar, parlar, ballar, idiomes, etc. Per sobreviure en ambients
canviants, els éssers vius necessiten aprendre, i quan més capacitat d’aprendre té un
ésser més facilitat tindrà per adaptar-se a noves necessitats.

“L’aprenentatge és un canvi relativament permanent en el comportament, que

reflecteix una adquisició de coneixements o habilitats a través de l’experiència, i que
pot incloure l’estudi, la instrucció, l’observació o la pràctica. Els canvis en el
comportament són raonablement objectius, i per tant poden ser mesurats”
Certament, la qualitat més important que la naturalesa ens ha donat
és l’adaptabilitat , és a dir, la capacitat per aprendre noves formes de comportament
que ens permeten afrontar les circumstàncies sempre canviants. Habitualment,
suposem que allò que es pot aprendre es pot ensenyar. També presuposem que allò
que s’ha après si no és desitjable també es pot modificar basant-se en un altre
aprenentatge, precisament això és el que intenten els psicòlegs, els psiquiatres,
reeducadors, els mestres i professors, etc.
La majoria dels aprenentatges els fem per associació, és a dir, relacionant diversos fets
i experiències. Per exemple, si després de veure i olorar una sopa, ens la mengem i ens
agrada, la propera vegada que veiem i percebem una olor semblant, l’experiència que
hem tingut abans ens portarà a esperar que el fet de menjar la sopa ens satisfaci.
No tots els parenentatges els fem, però, per experiència directa amb els fets. De
vegades els mitjans audiovisuals juguen un paper important en determinats tipus
d’aprenentatges. Sovint la banda sonora que acompanya les pel·licules fa que, a causa
del fet que ja hem vist i sentit imatges i músiques semblants en d’altres ocasions,
puguem preveure que la situació que ens planteja el film pugui ser identificada amb
facilitat. Això és clar en escenes de terror, o quan un personatge és el “dolent” o quan
hem de sospitar que hi ha quelcom misteriós o sobrenatural en aquella escena o
episodi. És obvi que en la vida real, els moments de terror no tenen música, però hem
après a suposar terror a través de la música amb el cinema i abans el teatre i l’òpera.
Igualment succeeix amb alguns animals al zoo; aprenen a saltar o fer cabrioles perquè
d’aquesta manera el públic o el domador els dona menjar.

Si ordenem tots els tipus d’aprenentatge, arribem a poder-los classificar en 3 grans

grups:

a) Aprenentatge o condicionament clàssic, es produeix aprenentatge de les relacions

entre estímuls. Un dels principals representants fou Pàvlov.
b) Aprenentatge o condicionament operant o instrumental és l’aprenentatge en què
una resposta voluntària es reforça o debilita, segons les seves conseqüències siguin
positives o negatives. El va estudiar Skinner, entre d’altres
c) Aprenentatge per observació. Bandura

La Psicologia, com a ciència, ha pretès descobrir les lleis bàsiques d’aquests tipus
d’aprenentatge. Debem a l’escola conductista els primers èxits en l’estudi d’aquestes
lleis. Ara estudiarem a grans trets aquests aprenentatges.
El conductisme és una teoria que neix al segle XX. El seu fundador va ser John B.
Watson. Per aquest autor la psicologia és una ciència natural que té com aobjectiu
descriure, predir i controlar la conducta que està formada per estímuls i respostes de
l’organisme.

La psicologia segons aquesta teoria estudia la conducta que es pot observar i no

s’ocupa de l’estudi de processos mentals que no són observables.
El conductisme s’ocupa d’explicar com es produeix l’aprenentatge amb autors com
Pavlov amb experiments amb gossos, posteriorment Skinner amb experiments amb
rates i coloms.
Els estudis amb animals s’han extrapolat a les persones i han permès explicar
com es produeixen els aprenentatges.
Entenem per processos d’aprenentatge com els processos de canvi de conducta com a
resultat de l’educació.
Es produeixen quan en determinades experiències la persona produeix respostes
noves, modifica les ja existents o les adapta a un nou context.

1. Teoria del condicionament clàssic de Pavlov:

https://www.youtube.com/watch?v=G31jPCfagpM

Pavlov explica com es produeix l’aprenentatge:

És un tipus d'aprenentatge en el qual aprenem a associar dos estímuls produint
l’aprenentatge. Els diferents elements que hi intervenen son:
• Estímul incondicionat: estímul que provoca una resposta (incondicionada) en
l'organisme en absència d'aprenentatge previ. Aquest efecte és automàtic i està
programat genèticament.
• Resposta incondicionada: resposta que s'executa seguida de l'estímul
incondicionat, en absència de cap mena d'aprenentatge previ.
Alguns exemples de reflexos incondicionats són la salivació davant de la
percepció d'aliment –visual o olfactiva–, el parpelleig, el reflex de succió, la
resposta d'orientació, la respiració, etc.
• Estímul neutre: estímul que no provoca la resposta (incondicionada) en
l'organisme en absència d'aprenentatge previ.
• Resposta condicionada: resposta que s'executa seguida de l'estímul
condicionat, i es dóna com a conseqüència d'un aprenentatge previ, en el
qual s'ha associat aquest estímul condicionat amb un d'incondicionat. En
general, la resposta condicionada sol ser similar a la resposta
incondicionada provocada originalment per l'estímul incondicionat.

En funció de la relació que es produeixin entre aquests elements, podem modificar la

conducta a partir dels següents mecanismes:
 Discriminació: és la distinció entre estímuls i es desenvolupa si la resposta té
lloc en presència d’un estímul i no en presència d’uns altres de similars . És la capacitat
de distingir l’estímul condicionat original amb estímuls condicionats que se li
assemblen, per exemple, quan en una revetlla veiem les galindaines de color vermell,
no pensem pas en situacions d’alerta, ni de prohibició. Ben al contrari, formen part
d’un ambient que convida a passar-s’ho bé. En aquest cas, malgrat tractar-se
d’estímuls que tenen característiques semblants, no els confonem perquè realitzem un
procés de discriminació.
 Generalització: donar una mateixa resposta condicionada davant estímuls
Semblants (exemple, so greu i agut de la campana del menjar de Pavlov, s’actuarà de la
mateixa manera).
 Extinció d’una conducta: es dona quan donant la resposta condicionada ja no
s’obté la conseqüència del reforç positiu, aleshores es produeix l’extinció de la
resposta condicionada apresa. (Per exemple: no s’obté el reforçador positiu
d’aprovar quan es fa la resposta condicionada d’estudiar, com a conseqüència es deixa
de donar la resposta condicionada d’estudiar).
2. El condicionament operant o instrumental de Skinner:

Skinner va descobrir les lleis que regeixen l’aprenentatge.

En la caixa, quan s’acciona la palanca, cau menjar a l’interior de la caixa.
El ratolí dins la caixa després de diversos moviments espontanis, acciona casualment la
palanca i d’aquesta acció rep menjar, amb el temps el ratolí aprèn que accionant la
palanca obté el menjar, aleshores Skinner (un cop el ratolí ha fet aquest aprenentatge),
treu el menjar de forma que quan el ratolí acciona la palanca no obté la recompensa
del menjar, la conseqüència amb el temps és que el ratolí deixa d’accionar la palanca.
Skinner ho anomena condicionament instrumental o operant perquè l’animal opera
fent o no una conducta segons les conseqüències que observa al seu entorn i el
mecanisme d’aquest es bassa en el següent:
1. Hi ha una acció sobre el medi. (L’animal es mou).
2. Aquesta acció sobre el medi consisteix en anar provant per assaig i error.
3. En fer una de les accions (moure la palanca) es produeix una resposta s’obté menjar
( que és un premi o recompensa).
4. Es relaciona l’acció (moure la palanca) amb una resposta (el menjar).
5. S’ha après que en moure la palanca s’aconsegueix menjar. Skinner va anomenar
reforç a aquesta recompensa, perquè la conducta de moure la palanca es mantenia
gràcies al reforç del menjar.
Skinner estableix la seva teoria dient que si una conducta és seguida d'un reforç
(premi), és més probable que aquesta conducta es torni a produir. Si per el contrari
una conducta ve seguida d’un càstig disminuirà la probabilitat de tornar a fer la
conducta.
Skinner va definir quatre tipus de condicionament instrumental:
-Reforçament positiu.
- Càstig.
- Omissió.
- Reforçament negatiu.

 Reforçament positiu: És un tipus de condicionament que provoca una conducta

que s’obté a través d’un estímul positiu. Un reforç positiu és un premi que
incrementa la probabilitat que la conducta es repeteixi. Quan un nen o una
nena passa d’emetre sons a articular alguna paraula –papa, mama-, la reacció
positiva de l’ambient, el premi, provoca un reforçament d’aquesta conducta.
Com a resultat, l’infant tendirà a repetir les paraules. En l’exemple de la caixa de
Skinner el reforçament positiu era el menjar. Si estudio i trec bones notes, els meus
pares em regalaran un viatge a Londres. Anar a Londres és el reforçament positiu que
manté constant la meva conducta d’estudiar. Aquesta mateixa tècnica també la utilitza
l’entrenador d’un equip de bàsquet que felicita els jugadors si s’ajusten al seu model
de joc. Els tipus de reforçaments positius poden ser primaris, biològics –com ara
satisfer la gana, el sexe, etc.-, o bé secundaris – com ara els diners, l’èxit social, les
felicitacions, les notes escolars, etc.
 Càstig: Aquest procediment consisteix en la presència d’un reforçament
negatiu o desagradable. Per exemple: recriminem algú per no guardar-nos un
secret.
En la caixa de Skinner es considera càstig quan prémer la palanca va seguit
d’un estímul negatiu, per exemple un petit corrent elèctric. En la vida quotidiana, el
reforç negatiu seria una escridassada dels pares o dels amics. El càstig té com a
finalitat extingir les conductes.
 Omissió del reforç: És una forma e càstig que consisteix a retirar l’estímul
positiu d’una conducta. L’objectiu de l’omissió i el càstig és provocar l’extinció
de la resposta. Si hem condicionat un ratolí a prémer la palanca per obtenir el
menjar i a partir d’un moment concret no s’ofereix el reforç –o sigui, el menjar-,
la conducta de prémer la palanca tendirà a desaparèixer. Amb aquest tipus de
condicionament aconseguim l’extinció d’una conducta. Un exemple de la vida
 escolar d’omissió del reforç podria ser deixar de qualificar amb bones notes les
respostes memorístiques dels exàmens i aleshores s’extingiria la conducta
d’estudiar de manera memorística.
 Reforçament negatiu: El mecanisme de reforçament negatiu és complex.
Perquè es produeixi cal que la persona rebi un estímul negatiu constant i que
només el pugui vèncer amb una conducta. Aquest estímul desagradable és el
reforçament negatiu que provoca que es dugui a terme la conducta. Per
exemple, imaginem un pare el fill del qual plora, marraneja i crida
constantment perquè vol que li compri un gelat: els plors del nen són l’estímul
negatiu que provoca la conducta del pare de comprar el gelat. És el mateix cas
d’un jugador de futbol al qual escridassen els aficionats quan no juga bé.
Davant dels crits dels aficionats, un estímul desagradable, el jugador aplica la
conducta de jugar de la millor manera que pot.

2.1 Programes de reforçament:

Els programes de reforçament són patrons o regles que indiquen el moment i la forma
en què l’aparició d’una resposta anirà seguida d’un reforçador. Aquests programes
influeixen en el reforçament de la conducta i en com aquesta es manté. Hi ha dos tipus
bàsics de reforçament:

 Programes parcials de raó: el reforç s’administra després d’un nombre de

respostes correctes. Per exemple, es demana a cada treballador que per cobrar
un sou (el reforç) hagi fet correctament la seva feina (la resposta). A l’institut
per aprovar un examen (reforç) s’han de fer un mínim de respostes correctes
(resposta).
 Programes parcials d’interval: son reforços relacionats amb el temps
transcorregut, és a dir, es dóna un reforç cada hora, cada setmana o
transcorregut qualsevol interval de temps. Alguns exemples podrien ser les
avaluacions trimestrals de l’escola, o bé la paga setmanal que et donen a casa
com a reforç perquè col·laboris amb les pagues domèstiques.
3.Quadre comparatiu condicionament clàssic i condicionament instrumental:

4. Aprenentatge per observació:

El psicòleg Albert Bandura (1925) va desenvolupar una teoria de l’aprenentatge

coneguda com a teoria social de l’aprenenatge. Bandura afirma que les persones
aprenen a través de l’observació de la conducta dels altres. L’esquema és una persona
(subjecte) que observa una altra persona (model). Aquesta observació és causada
perquè l’atreu el model, ja sigui perquè és semblant al subjecte o és atractiu.
L’obervació produeix un efecte de “modelatge” és a dir, el subjecte imita a la persona
que fa de model. Aquest mecanisme funciona des de la infància i durant tota la vida.
Els models són: els pares, els amics, els familiars i la resta de persones que envolten el
subjecte o que aquest pot observar. També actuen com a models personatges socials:
actors i actrius, líders polítics o religiosos, cantants o personatges de ficció. Bandura va
observar, a més, que aquest aprenentatge no requeria necessàriament un reforç, és a
dir, un premi o un càstig perquè el subjecte aprengués, amb la qual cosa es contradeia
amb les teories clàssiques de condicionament clàssic i operant.

Les quatre fases del procés de modelatge:

Bandura distingeix dos moments en el procés de modelatge: l’adquisició de la

conducta i l’execució d’aquesta conducta.
L’adquisició de la conducta està constituïda per dos processos:

 Atenció: és la primera fase en la qual el subjecte (la persona que aprèn) es fixa
en el model (la persona a imitar). Observa com és el model, quines conductes
té i quines característiques posseeix.
 Retenció. És un procés mental en el qual el subjecte recorda i memoritza tot
allò que ha observat en el model. Crea en el seu cervell imatges que recreen la
conducta del model, frases i elements que li permetin recordar amb precisió
aquesta conducta.

L’execució de la conducta també té dos processos:

 Reproducció. El subjecte reprodueix i executa la conducta que ha observat i

retingut del model. La decisió de reproduir la conducta està relacionada amb la
fase següent: la motivació.
 Motivació: Per executar la conducta cal una motivació. Els elements motivadors
poder ser de tipus clàssic: -com ara el reforç en forma de premi o càstig-;
l’aprovació dels altres –si s’executa aquesta conducta apresa per imitació-; o bé
la importància social que té el model. En les seves experiències Bandura també
va comprovar que en molts aprenentatges per imitació no hi havia cap
motivació específica, a part de l’atracció que produeix el model.