BLOC II.

APRENENTATGE ASSOCIATU: EL CONDICIONAMENT

CLÀSSIC (T4 – T5- T6- T7- T8)
TEMA 4: ELS FONAMENTS DEL CONDICIONAMENT CLÀSSIC
El condicionament clàssic és:

 Un aprenentatge associatiu: s’aprenen relacions entre dos o més fets. Aprenem

relacions de predicció, és a dir, un estímul ens informa sobre el que succeirà respecte a
un segon estímul.
 Un cop donat l’aprenentatge associatiu, l’organisme canvia la conducta en base a la
relació apresa. De manera, que aquest aprenentatge possibilita l’aparició de noves
respostes al estímuls.
 L’aparició de la resposta condicionada
evidencia l’establiment de l’aprenentatge.

1. Els descobriments inicials de Pavlov

Pavlov és la referència del condicionament clàssic,
ja que va descobrir importants fenòmens
relacionats amb aquest procés. El seu experiment
més famós és el de la salivació del gos.

 CONDICIONAMENT SALIVAL: PREPARACIÓ EXPERIMENTAL

Tenia un grup de gossos al seu laboratori, els quals estaven immobilitzats, en una situació de
total silenci (per evitar variables estranyes) i amb una màquina que permetia mesurar el seu
nivell de salivació.

Se’ls presentava un so de campana i posteriorment el menjar en pols de manera sistemàtica,

aquest fet donava lloc a canvi de conducta, i per tant, a la resposta condicionada.

1.1. Cinc elements que participen en el condicionament clàssic.

 Estímul incondicionat (EI) → Estímul que elícita una resposta no apresa de manera
fiable (regular i forta, difícil d’habituar) i mesurable. S’anomena incondicionat perquè
provoca la resposta sense necessitat de cap tipus d’experiència prèvia particular. Carn
en pols.
 Estímul neutre (EN) → Estímul que inicialment no provoca cap resposta similar a la
resposta incondicionada i que durant l’adquisició sol precedir la presentació de
l’estímul incondicionat. Auditius, visuals, olfactius, tàctils, etc.
 Resposta incondicionada (RI) → Resposta no apresa provocada de forma fiable i
mesurable per l’estímul incondicionat. Pot ser de tipus vegetatiu (de les glàndules o les
vísceres internes) o emocional (com la por). Salivació.
 Resposta condicionada (RC) → Resposta apresa provocada per l’estímul condicionat
després de la seva associació amb l’estímul incondicionat. En molts casos es tracta
d’una resposta similar, tot i que a vegades menys forta, a la resposta incondicionada.
Salivació.
 Estímul condicionat (EC) → estímul originalment neutre i que després d’haver estat
presentat associat amb l’estímul incondicionat, ha adquirit la capacitat de provocar
 una nova resposta condicionada. S’anomena condicionat perquè únicament provoca la
resposta condicionada després d’un procediment d’entrenament específic previ. So.

El EN (so) és convertirà en Estímuls condicionat (EC) després de ser aparellat amb l’EI (menjar) i
sempre i quan el EC sigui capaç de provocar una RC. Per això diem que hi ha 4 termes però en
realitat són 5. EN és al principi de l’experiment i EC al final.

 PROCEDIMENT EXPERIMENTAL DE PAVLOV PAS A PAS (adquisició del

condicionament clàssic salival)

1- Observem que si abans del

condicionament presentem
el EI (menjar) al gos, aquest
respon amb una RI de
salivació.
2- També si abans del
condicionament presentem
la campana (EN) de manera
aïllada, al gos no es donarà
la salivació sinó que es pot donar una resposta d’orientació que s’habitua ràpidament.
3- Comencem a establir el procés d’adquisició de la RC. Veiem com es presenta
sistemàticament el so (EN) i el menjar (EI) i després la salivació. Quan aquest procés
s’ha repetit varies vegades s’estableix el aprenentatge.
4- Com sabem si s’ha establert l’aprenentatge? Presentem el EN (so) i veiem si es
produeix la RC. En aquest cas es confirma l’aprenentatge, el so s’ha tornar un EC i això
ens ha portat a la RC de salivació

Pavlov treballava amb uns gossos fent entre 3 i 5 assajos diaris. Separava els assajos entre
5 i 35 min, és a dir, es presentava el so i el menjar i deixava períodes de descans per
després tornar a repetir-ho. En total eren 30 assajos per establir la RC.

2. El paradigma i els termes del condicionament clàssic

FASE A: el estímul neutre no provoca cap resposta per si sol i l’estímul incondicionat provoca
una resposta incondicionada. És a dir, que en un principi la campana no provoca cap resposta a
part del reflex d’orientació (que s’habitua ràpidament) i que l’exposició de la carn en pol
provoca la salivació.

FASE B: fase de l’establiment del condicionament. El estímul

neutre i l’estímul incondicionat es presenten de forma
simultània i es durant aquest procés que mitjançant els canvis en
els mecanismes d’aprenentatge s’estableix la resposta
condicionada, l’aprenentatge.

FASE C: quan el coneixement ja està establert, el que passa és

que l’estímul condicionat és capaç de provocar aquella reacció
nova que anomenem resposta condicionada
  QUÈ VA DEMOSTRAR PAVLOV AMB AIXÒ?

Va demostrar que es podria establir un aprenentatge associatiu entre un tipus d’estímuls i un

tipus de respostes. És a dir, ell feia servir estímuls condicionats de nivell apetitiu (agradable i
que l’organisme intenta sempre aconseguir) i el que havia fet havia estat mesurar el canvi en
una conducta (un tipus de resposta molt particular), una resposta glandular: la salivació.

 APORTACIONS DE VLADIMIR BEIXTEREV (1857 – 1927). Què passa si canviem el

temps d’estímuls i/o el tipus de respostes?

Paral·lelament els estudis de Pavlov, Vladimir Beixterev utilitzarà respostes muscular com
respostes condicionades i utilitzarà com a estímuls incondicionats estímuls aversius
(desagradables, l’organisme intenta evitar). El seu estudi es coneix com:

 Condicionament clàssic del reflex de retirada de la pota en gossos:

En aquest cas Vladimir utilitzava el so però

associant-lo a un estímul (petita
descarrega, dolor) que s’aplicava sobre la
pota del gos, provocant un dolor lleu. El
gos quan experimentava el dolor, retirava
la pota. Després d’uns quants assajos, el
gos quan escoltava el so aixecava la pota,
encara que no hagi rebut una descarrega.

El que va aconseguir Vladimir va ser obtenir una resposta adaptativa del animal, ja que
retirava la pota del lloc on venia la descarrega. Ambdues respostes condicionades, la de Pavlov
i la de Vladimir, són adaptatives. En el primer cas el gos saliva per preparar-se per menjar, i en
el segon cas el gos retira la pota per evitar la descàrrega. El segon treball va servir per reforçar
la teoria de Pavlov.

 APORTACIONS DE JOHN WATSON (1878 – 1958)

John Watson va aportar al condicionament clàssic l’establiment del condicionament de

respostes emocionals en humans, és a dir, que també es donen respostes més complexes que
la glandular o la muscular (ex. Instauració de la por condicionada a la rata blanca del petit
Albert, pàgina 72 del Domjan).

D’altra banda, va demostrar que l’aprenentatge associatiu és possible en diferents especies

animals i que també forma part del ampli ventall de recursos per a l’adaptació dels humans.

 Condicionament clàssic de la por (Watson i Rayner, 1920)

Experiment del petit Albert. Rayner li ensenyava una rata al petit,

quan Albert volia tocar la rata, Watson donava cops amb un
martell. Això feia que l’Albert s’espantés. Per tant, l’Albert cada
vegada que veia la rata s’espantava i li agafava por quan abans era
curiós per a ell (també agafava por a coses semblants,
generalitzava).

Tots dos van obtenir resultats més ràpids que Pavlov, ja que van obtenir un canvi de la
conducta bastant ràpid, això es degut a que tot allò que pensem que té un valor per a la
supervivència s’aprèn amb major facilitat.
Watson i Rayner després d’aquest experiment volien fer una extinció de la fòbia de l’Albert. El
més correcte pel benestar del nen hagués sigut que l’extinció fos el més ràpida possible. Per tal
de facilitar aquest procés, hauríem de:

Utilitzar els números i especialitzament d’assajos ideal / Reduir la recuperació espontània /

Disminuir la renovació (Domjan 316-318).

3. Fenòmens bàsics del condicionament clàssic:

3.1. L’adquisició
L’aprenentatge associatiu en condicionament clàssic ens permet establir una relació de
predicció entre 2 esdeveniments, un estímul prediu un altre. Com s’estableix l’adquisició
d’aquestes relacions de predicció? EXPERIMENT EXEMPLE:

Es presenta un so de 15s de duració abans de

presentar el menjar i es fa durant 35 assajos. Els
resultats ens indiquen la quantitat de saliva
secretada en cada assaig. Si observem els
resultats en una gràfica veurem que te tendència
a ser asimptòtica. El nivell de salivació augmenta
molt al principi, però a mesura que passen els
assajos, ho fa més lentament fins que al final ja
no augmenta.

Aquest és el procés d’adquisició de la resposta condicionada usant

l’exemple de salivació i es pot veure que l’aprenentatge segueix un curs
asimptòtic, s’aprèn molt al principi i després cada vegada menys.

 Aquesta és la primera característica del procediment del

condicionament clàssic → APRENENTATGE ASINTÓTIC.

3.2. L’extinció
A partir de la situació anterior, fem 8 assajos més, però presentant només el EC sense el EI, és
a dir, només presentem el so sense presentar després el menjar.

Les dades de la gràfica ens diuen que la resposta de salivació va disminuint fins
desaparèixer. Observem que fins el assaig 30-35 tenim un perfil asimptòtic, i a
partir del assaig 36 la corba comença a decréixer indicant que la resposta
condicionada (salivació) va desapareixent. Aquest procés de reducció progressiva
de la RC, quan presentem només l’estímul condicionat té un nom en particular:

 Segona característica del procediment del condicionament clàssic →

EXTINCIÓ

“Procés que dona lloc a la disminució de la força (magnitud/intensitat) d’una

resposta apresa. En el condicionament clàssic no és un procés immediat sinó
que es lent i progressiu”
Clarament la tendència es que la resposta desapareix
totalment. Aquest fet és una diferencia amb l’habituació, ja
que en aquest cas el fet de que la resposta reflexa arribes a
desaparèixer era un cas particular però que hi havia
habituació sempre que hagués disminució de resposta,
encara que aquesta resposta es mantingues en un cert
nivell. A l’extinció, exigim que la resposta arribi a cero, és a
dir, que deixi d’aparèixer.

Tenim un concepte lligar a l’extinció → Resistència a l’extinció (REXT)

“Números d’assajos d’extinció necessaris per a la desaparició d’una resposta

condicionada. Es pot utilitzar com a mesura de la força de resposta condicionada: a major
resistència a l’extinció, major força de la resposta condicionada.”

Abans del assaig 39 (durant el procés d’extinció) introduïm

una llum de 3s de duració abans del so (EC), observarem que
la RC augmentarà respecte l’assaig anterior. Aquesta resposta
és similar a la deshabituació però no podem apel·lar a aquest
concepte, ja que en aquest cas estem tractant l’aprenentatge
associatiu.

 Tercera característica del procediment del

condicionament clàssic → DESINHIBICIÓ

“És la reaparició de la resposta condicionada per la presentació, durant el procés d’extinció,

d’un estímul novedós conjuntament amb l’estímul condicionat. S’interpreta que l’estímul nou
interromp el procés inhibitori en curs, amb el resultat de la immediata reaparició de la
resposta condicionada excitatòria. Representa un fenomen anàleg a la deshabituació.”

Després del assaig 43 deixem uns minuts de descans i tornem a presentar el EC aïllat. És a dir,
el procés d’extinció ha finalitzat i la resposta condicionada ja no es dona, deixem un temps
d’espera i tornem a presentar el EC, provocant així un augment respecte el assaig anterior, és a
dir, la RC es recupera.

Quarta característica del procediment del condicionament clàssic → RECUPERACIÓ

ESPONTÀNIA

“Recuperació d’una resposta després de temps sense estimulació, degut a la desaparició

(total o parcial) de l’aprenentatge originalment efectuat. En l’habituació, reapareix la resposta
reflexa; en l’extinció reapareix la resposta condicionada.”

Efectuem un altra manipulació, aquest vegada després de l’assaig 43, és a dir, després d’haver
finalitzat el procés d’extinció. Realitzem un assaig 44 en el que presentem un estímul
incondicionat (menjar). Seguidament en el assaig 45 li presentem el estímul condicionat (so).

El que ocorre es que ens trobem amb una reaparició de la resposta condicionada en el assaig
45, això succeeix perquè el menjar altera l’extinció. Si s’ha donat la extinció, la RC ja no estava,
i l’aparició novament del menjar comporta que torni a aparèixer aquesta resposta.
Cinquena característica del procediment del condicionament clàssic→ RESTABLIMENT

“Recuperació de la resposta condicionada excitatòria a un estímul condicionat després de

l’extinció, per l’exposició a l’estímul incondicionat. Implica la reaparició d’una resposta
condicionada que s’havia extingit.”

Un altra situació podria ser la següent. Hem fet els assajos 1 a 35 (adquisició) en el laboratori
A, i els assajos 36 a 43 (extinció) en el laboratori B. Tornem ràpidament al laboratori A, perquè
no es doni el temps suficient i així evitar una recuperació espontània, i fem l’assaig 44 en el
qual presentem l’estímul condicionat.

En aquest cas, al canviar de lloc i tornar a presentar el EC, reapareix la RC. El fet de canviar de
lloc i que l’extinció no es realitzi en el mateix lloc on es dona l’adquisició, facilita que la
resposta apareixi de nou si tornem al entorn original.

Sisena característica del procediment del condicionament clàssic → RENOVACIÓ

“En el condicionament clàssic, reaparició de la resposta condicionada que té lloc quan se situa
de nou al subjecte el context d’adquisició inicial, en el cas que l’extensió hagi tingut lloc en un
context diferent. (ex: reaparició de respostes fòbiques, experiment del petit Albert...)”

 REFLEXIÓ SOBRE ELS FENÒMENS

 Per entendre el restabliment i la renovació s’ha d’assumir que l’extinció, no

“borra” el que s’ha aprés, sinó que es un nou aprenentatge gracies al qual
s’inhibeix la RC (la resposta es deixa de manifestar). És important tornar a
entendre fenòmens com el restabliment, renovació i recuperació espontània per
veure que l’extinció no “borra”, és la inhibició de la manifestació d’allò après.
 Inhibició extintiva: mecanisme d’aprenentatge que dona lloc a que la resposta no
es manifesti. D’aquí ve el nom de desinhibició que es trencar el procés d’inhibició
extintiva, d’aprendre a amagar la resposta. Per això es parla de desinhibició i no de
des-extinció.

3.3. La generalització
La generalització és un propietat del aprenentatge.
L’habituació es generalitza molt poc. En el aprenentatge
associatiu es dona amb més facilitat que no en el
aprenentatge no associatiu.

En el punt central (pic més alt de RC) tenim el valor de

l’estímul condicionat. En aquest dibuix, el EC que s’utilitza és
un so d’una determinada freqüència (1200 Hz), i això dona el
nivell màxim de la RC.

Que passa si després d’haver fer el condicionament,

presentem sons semblants que mai abans s’havien
presentat? El que passa es que també s’observa una RC però
de menys magnitud. Si provem amb altres estímuls que
progressivament són més diferents al estímul condicionat
original, també observarem una resposta igual que la condicionada davant l’estímul
desconegut però la magnitud és cada vegada menor, és a dir, el EC mostra el nivell de RC
major (1200 Hz) però a mesura que ens allunyem del EC, el nivell de RC disminueix i això es el
que passa quan unim els punts en el perfil de la muntanya.

Quan més generalització hi ha, més plana és la muntanya. Es pot presentar estímuls molt
diferents al original i seguir observant un nivell de resposta molt alt.

Depenent de les situacions por haver diferents gradients de generalització.

 TEMA 5: LA METODOLOGIA DEL CONDICIONAMENT CLÀSSIC
1. La quantificació de la força de la RC
S’abordaran els aspectes metodològics de l’estudi del condicionament clàssic.

1.1. Mesures de la RC
Per mesurar la RC pot fer-se valorant:

 Magnitud: quantitat, grau de canvi en una resposta fisiològica, muscular, etc. (ex.
Quantitat de saliva que s’emet a cada assaig).
 Probabilitat: percentatge d’assajos en que el EC provoca la RC. Això és adequat per
una determinada tècnica de producció de condicionament clàssic, per tant, tenim un
procediment on no sempre apareix la RC (ex. El gos de Pavlov no en serveix perquè
sempre es dona una salivació).
 Latència: rapidesa, temps entre l’inici del EC i l’aparició de la RC.

Específica quina de les anteriors s’utilitza en cada una de les RC següents:

1- Número de gotes de saliva → Magnitud

2- Temps necessari per aproximar-se a una llum (podria ser una evidencia
d’aprenentatge) → Latència
3- Ansietat mesurada per resposta electrodermal → Magnitud
4- Número d’assajos amb parpadeig davant el EC →Probabilitat
5- Reducció de la beguda per aversió al sabor → Magnitud
6- Temps necessari per mostrar salivació → Latència
7- Número de R de picoteig a cada assaig → Magnitud, no s’ha de confondre amb la
probabilitat perquè en tots els casos es dona RC però pot ser amb menys o més
intensitat.
8- Disminució de la R de palanca en condicionament de la por → Magnitud

1.2. Tècniques de mesura

“Les tècniques de mesura són les estratègies que utilitzem per poder mesurar correctament
una RC.”

Per poder realitzar una bona mesura, ens hem d’assegurar que la resposta condicionada que
volem estudiar realment ha sigut provocada per un estímul condicionat, i que no està
contaminada per altres factors.

Ex. En una situació de condicionament salival,

utilitzem un EC de 5” presentant immediatament
després el EI durant 5”. En el assaig 10 apareix una
resposta de salivació de 7” després d’haver iniciat el
EC.

En aquest cas que estem mesurant la magnitud,

però no podem estar segurs de si es una RC o no, ja
que encara que la resposta apareix després de que es dongui l’EC, en aquell moment també
està present l’EI. Per tant, no sabem si aquesta resposta de salivació és exclusivament de
l’estímul incondicionat i seria una resposta incondicionada; o si es degut a l’estímul
condicionat i és una resposta apresa; o és una barreja dels dos.

Com es pot solucionar aquest problema? Utilitzant alguna tècnica/estrategia de mesura que
ens assegura que allò que mesurem en principi és una RC.

 TÈCNIQUES DE MESURA

 Tècnica de l’assaig de prova → consisteix en presentar únicament el EC, per evitar la

possible interferencia de la presencia del EI. Apareix el EC, el retirem i observem als
pocs segons la R de salivació. Com aquesta resposta apareix nomes presentant el EC,
en pricipi podría ser una RC.

Però aquesta tècnica presenta un problema ja que

si només presentem l’estímul condicionat estem
fent un assaig d’extinció. Un assaig de prova i un
d’extinció formalment són el mateix, presentar
únicament el EC. Tot i així, si avaluem
aprenentatges que no són gaire forts, que esta en
procés, introduir un assaig de prova pot afectar al que s’ha après.

 Tècnica d’anticipació → Manté l’EC i l’EI (al contrari que en l’assaig de prova que
només manté EC), que fa que el procés d’extinció quedi minimitzat. Hi ha dues
opcions:

1- Opció A, augmentar l’interval entre estímuls: Si

la R apareic als 7”, podem posar el EI 8” després
del nici del EC, és a dir, desplaçem el moment
d’aparició del EI perquè ho faci després del
condicionat.
En aquest cas estem utilitzant la estraegia
d’augmentar l’interval entre el EC i el EI. La R apareix únicament després del EC i
en ausència del EI, llavors la resposta pot ser una RC.

2- Opció B, augmentar la duració del EC: podem

augmentar la duració del EC a 8” i després
presentem l’EI. La resposta apareix sense
necessitat de l’EI, per tant podría ser una RC.
Eliminem l’espai llire de l’opció A.

2. Els procediments de presentació temporal dels estímuls

Ens referim a les diferents combinacions mitjançant les quals podem presentar el condicionat i
l’incondicionat associats perquè es pugui produir un condicionament, ja que no sempre l’EC
precedeix l’EI.
Per veure-ho, suposem un condicionament salival amb l’EC de 10” i l’EI de 10”. Tindrem a
partir d’aquest exemple la il·lustració dels diferents procediments que es descriuen a
continuació:

 Simultani: es presenten els dos estímuls a la vegada. Els dos apareixen a la vegada i
també desapareixen al mateix temps.
 De demora: comença el EC i durant aquest apareix el EI. Poden estar solapats durant
un breu període de temps o estar un seguit de l’altra.
 Tècnica d’empremta: estableix una separació entre el EC i l’EI. Així, comença el EC,
acaba i hi ha un període de temps (interval d’empremta) durant el qual no hi ha cap
estímul, i després apareix l’EI.
 Procediment cap enrere (estrany, abordarem al T6): apareix primer el EI i després el
EC. Es poden solapar o no però primer apareix el EI. Aquest fet s’anomena
condicionament inhibitori.
 Temporal: el EI apareix en intervals de temps regulars. (ex. Anar a dormir i llevar-se a
la mateixa hora amb el despertador. Quan agafes una rutina a vegades et lleves abans
de que soni la alarma o ja estàs mig despert.) l’interval de temps regular que precedeix
a l’aparició de l’estímul incondicionat és el que fa les vegades d’EI.
 Aleatori: té moltes variants i el que comparteixen es que la presentació dels estímuls
és totalment a l’atzar, no guarden relació (ex. EC-EC, EC-EI, EI-EC, EI-EI.) Aquestes
parelles són totalment aleatòries, per tant no es pot establir cap tipus de relació entre
els estímuls, un no precedeix a l’altra. Es busca que no es produeixi condicionament
per poder aconseguir el control experimental, és a dir, aconseguir formar grups
control.

Que procediment és més eficaç per produir condicionament? Domjan 87-89 e hipòtesi de
codificació temporal.

3. El control experimental
Per tal de que una resposta sigui una resposta condicionada cal que compleixi 2 condicions:

1- Que apareixi exclusivament davant l’EC → Aquesta tècnica la solucionem utilitzant

tècniques de mesura (descrites anteriorment) que asseguren observar una R degut al
EC sense la presencia del EI, però no assegura que la R sigui una RC. Per tant, es podria
estar observant una resposta pseudocondicionada (RC falsa).
“Resposta que sembla condicionada però no ho és. Apareix amb l’estímul condicionat
però no s’ha generat a través d’un procés d’aprenentatge. (Es compleix la condició 1
però no la 2)”
Per descartar que s’ha donat una R pseudocondicionada s’ha de disposar d’un grup
control que asseguri que la R es deguda a un aprenentatge associatiu (associació EC-EI)
i no d’un altra procés estrany (ex. Sensibilització).

2- Que puguem assegurar que l’aparició de la R es deguda a un procés d’aprenentatge

per condicionament clàssic i que no s’hagi produït per variables estranyes.

 ESTRATEGIES DE CONTROL POSSIBLE:

 Presentar només el EC o només el → fan falta dos grups control.

  Presentar l’EC i l’EI a l’atzar (vist en les tècniques de mesura) → Té un inconvenient, ja
que no sempre es produeix l’absència de condicionament. En ocasions, tot i que
s’apliqui el procediment aleatori poden aparèixer respostes en el grup que rep aquest
procediment i per tant, accidentalment pot haver aprenentatge. Per assegurar que
això es pot corregir hi ha diferents estratègies com L’estratègia de control basada en
construir grups explícitament no aparellats:

 Presentar l’EC i l’EI explícitament no associats (grups no apareados) → es aquell en el

que estan presents el EC i l’EI, però separats temporalment, amb una distància
suficient perquè així no es pugui produir un aprenentatge accidental (Domjan, p.87)
(ex. Al gos de Pavlov, presentem l’EC (campana) a les 8 del matí i el EI (menjar) hores
més tard).
Per tant, aquest procediment es basa en separar temporalment els dos estímuls de
manera que estem segurs de que no hi hagi una associació accidental. I podrem estar
segur que no s’associen quan coneixem quin és l’interval de temps que permet no
s’associï, sinó el coneixem no podrem construir un grup control explícitament no
aparellat amb seguretat.

4. Les situacions experimentals de condicionament clàssic

“Les situacions experimentals són aquelles preparacions estàndards que s’utilitzen en
experiments de condicionament clàssic”

Pavlov va utilitzar el condicionament salival, però posteriorment s’han dissenyat altres

estratègies que són una alternativa més còmoda i ràpida al procediment de Pavlov i que
ens permeten aconseguir un condicionament clàssic d’una forma més fàcil, ràpida,
senzilla i consistent.

Aquestes estratègies són les “situacions experimentals” i descrivim les quatres més
utilitzades:

 Condicionament palpebral
 Automoldejament o seguiment del signe
 Aversió al gust
 Condicionament de la por

4.1. El condicionament palpebral

Consisteix en condicionar la resposta de parpelleig, tant en humans com en conills alvins.
S’utilitzen conills perquè són animals que parpadegen molt poc. El procediment utilitza:

 EC → so, llum, estímul tàctil

 EI → brisa d’aire o petita descàrrega elèctrica
(estimulació lleu)
 Procediment → espera
 Interval entre assaigs (IEE) → temps que passa
entre que s’inicia el EC i s’aplica el EI, és de
 milisegons. Un assaig de condicionament palpebral dura 1s o poc més. Procediment
ràpid.
 Es necessita desenes d’assajos per aconseguir el condicionament (70 a 80 en humans).
 Es mesura la RC en % de assajos amb resposta. No sempre que s’aplica el EC hi ha
parpelleig.

 CORBA D’APRENENTATGE DEL CONDICIONAMENT PALPEBRAL (Schneiderman,

Fuentes y Gormenzano, 1961)

Experiment real realitzat amb conills, on l’EN o EC és una llum, so o estímul tàctil i l’EI és un buf
d’aire. Com veiem la imatge descriu la duració de l’EC i l’EI i també ens exposa que un assaig
dura menys d’1s.

Hi ha 4 grups:

 1 grup experimental → es el que rep de

manera sistemàtica els EC i EI. A la gràfica es
representa amb una línia negra i quadres.
 3 grups control → on hi ha un procediment
aleatori i la presentació només del EC o del EI
(no tots dos junts). Representats a la gràfica
amb línies més fines.
Veiem com els 3 grups control es mantenen
en un nivell baix de resposta i el grup experimental s’allunya amb el seu % de resposta
d’aquests grups control, formant així una corba asimptòtica d’aprenentatge que és
pròpia de l’aprenentatge associatiu.

4.2. L’automoldejament o seguiment del signe

Consisteix en condicionar la resposta de picoteig (coloms). És una conducta innata dels
coloms picotejar estímuls associats a la presencia de menjar. El picoteig del colom busca
aliment i ho fa en aquells llocs en que normalment, en circumstàncies naturals, l’aliment
por aparèixer. El procediment utilitza:

 EC → disc il·luminat
 EI → presentació de menjar
 RC → picoteig del disc quan s’il·lumina i ho fa a una determinada freqüència que
augmenta quan s’estableix el condicionament (es mesura en R/min)
 Es necessita de 35 a 40 assaigs. Procediment ràpid i s’anomena automoldejament
perquè es fa sense la presencia del experimentador.

 AUTOMOLDEJAMENT O SEGUIMENT DEL SIGNE EN COLOMS (Brown i Jenkins, 1968)

L’estímul neutre o condicionat que és el disc

il·luminat s’encén durant 8s i després es presenta
el menjar en el dispensador. Quan el colom
observa aliment, picoteja. A mesura que es va
realitzant assaigs, el colom estableix una
 associació/aprenentatge entre el disc il·luminat i la presencia de menjar, i el que fa es
picotejar el disc.

Els coloms en comptes d’anar directament al dispensador quan veuen la llum, van a
picotejar el disc. Això es degut a que tenen un patró de comportament que determina el
picotegin als estímuls associats al menjar. Per tant, la tassa de resposta de picoteig ens
exposa que hi ha hagut un aprenentatge perquè en condicions normals el colom no
picotejaria el disc.

 GÀBIA LLARGA D’AUTOMOLDEJAMENT (Hearst i Jenkins, 1974)

Variant de l’experiment anterior on s’utilitza una gàbia

més gran, on la tacla lluminosa que senyala el menjar està
separada del dispensador de menjar, i a més el menjar
només està disponible durant un cert període de temps i
haurà d’anar més ràpida per poder menjar.

Observem que els coloms tot i que perden l’oportunitat de menjar es dirigeixen a picotejar
el disc abans que el dispensador, això es degut al patró natural de conducta de picotejar
estímuls associats al menjar.

Ens adonem de que hem condicionat un patró natural de conducta, de tal forma que el
colom encara que perd l’oportunitat de menjar el manté. Si es manté es perquè és un
patró de conducta natural molt fort i si s’executa respecte un disc lluminós es perquè en el
laboratori hem aconseguit el condicionament, l’associació del disc lluminós amb la
presencia del menjar.

4.3. L’aversió condicionada al gust

Consisteix en condicionar sabors en rates. El EC és un aliment amb un sabor nou i intens. En el
cas de les rates, s’utilitza aigua dolça.

En aquest cas, es deixa a les rates en una situació lliure de moviment en una gàbia, on poden
beure aigua normal o dolça. Es mesura el grau d’aigua que han begut de cada tipus en un
temps determinat. En aquest temps, el % d’aigua dolça que han ingerit es molt major a la de
aigua normal (es mesura la magnitud).

Seguidament se’ls administra un EI, que produeix malestar gàstric (nàusees i vòmits). En el cas
de les rates, s’utilitzen raigs X o bé s’injecta alguna droga que provoca aquest efecte.

La RC es rebutjar l’aigua dolça, ja que s’associa el malestar amb haver ingerit aquesta aigua.
Observem que quan tornen a tenir els dos tipus d’aigua per poder ingerir, les rates trien l’aigua
normal, ja que adopten una aversió cap a l’aigua dolça encara que aquesta els hi agrades més.
Per tan, el percentatge d’aigua dolça ingerida és molt inferior en comparació amb el
percentatge del principi.

 Característiques de la aversió del gust

 Es sol adquirir només en un sol assaig (ràpid) i és de difícil extinció (aprenentatge

fort). Això succeeix perquè té un alt valor per a la supervivència.
  Pot adquirir-se a pesar d’haver trancurrit un interval d’hores entre estímuls.
 Estímuls específics s’associen amb respostes especifiques (ex. El malestar gàstric
s’atribueix al sabor).

També pot aprendre’s el contrari: preferència d’un sabor. Per tal de que això passi, s’ha
d’associar el sabor amb sacietat o amb altres conseqüències agradables (Domjan 80-81).

4.4. El condicionament de la por

El condicionament de la por és un procediment que té 3 fases:

 PRIMERA FASE:

Entrenament de rates perquè premin una palanca a tasa estable (mateixa forma i
gradualment) per aconseguir menjar (condicionament instrumental). Obtindrem una línia
base de comportament que es regular i predicible, les oscil·lacions es mantenen dins sel
mateix nivell

 SEGONA FASE:

A l mateixa gàbia on han aprés a estrènyer la palanca presentem un so (EC) durant 2 o 3

min, seguit d’un shock elèctric (EI). Es necessiten 3-5 assajos.

 TERCERA FASE:

Es torna a oferir la situació de resposta palanca estable i les rates actuen igual que en la
primera fase, però aquesta vegada, en algun moment es presenta l’EC, que prèviament
s’ha associat amb el shock elèctric. Que passarà quan les rates pressionin el menjar i es
doni el shock?

Si a la segona fase s’ha aconseguit un condicionament, les rates tindran una resposta de por
(RC) davant el so. Però, com sabem que les rates tenen por? Perquè el seu patró de por innat
es quedar-se totalment immòbil. El nivell de por de les rates es mesura amb el grau en que
deixen d’empènyer la palanca.

La raó de supressió, és l’indicador que ens mesura el grau en què la rata deixa de pitjar la
palanca en la situació de condicionament de por justament perquè té por. Per calcular la raó
de supressió es prenen 2 valors:

 A → Tassa de resposta de palanca en presencia de l’EC.

 B → Tassa de resposta de palanca en absència de l’EC. Valor de la primera fase, quan la
rata encara no li hem fet el condicionament de la por, aprèn a pitjar la palanca amb
regularitat. I aquesta regularitat és la nostra línia base.

La raó de supressió es calcula → A/(A+B)

La raó de supressió pot prendre molts valors, però aquests estan entre el 0 i el 0’5:

 Valor 0 → la rata té molta por, ja que A val 0, s’imbolitza, que no pitja la palanca, per
tant hi ha hagut molt condicionament i molta por
 Valor 0’5 → la rata no té gens de por, no hi ha hagut condicionament, pe rtant, A=B.
 Valors entremitjos indiquen graus intermitjos de por.
 TEMA 6: EL CONDICIONAMENT CLÀSSIC INHIBITORI

1. El concepte de condicionament inhibitori (Que és el CCI?)

En les situacions de condicionament clàssic que hem estudiat fins ara, l’estímul condicionat era
seguit per un estímul incondicionat, l’EC anticipava l’aparició del EI, Aquest EI provocava una
determinada resposta incondicionada i posteriorment, aquest associació entre l’EC i l’EI,
acabava desencadenant que l’EC provoques una nova resposta, la resposta condicionada:

En aquest cas, aquest tipus de condicionament clàssic passa a anomenar-se condicionament

clàssic excitatori. Per aquesta raó, com veiem en el esquema superior, la nomenclatura canvia
i s’afegeix un + al EC i a la RC, per indicar que es tracta d’un condicionament excitatori.
D’aquesta forma veiem que en aquest condicionament l’EC prediu l’aparició del EI.

Per tant, la relació que es dona en aquest tipus de condicionament entre l’aparició de l’EC i l’EI,
és una relació positiva directa, ja que quan succeeix un es seguit per l’altra. Així doncs, en el
condicionament excitatori l’EC+ prediu / informa / assenyala la posterior presencia de l’EI.
Recordem que la fletxa discontínua entre EC+ i EI significa “es seguit per”, mentre que la fletxa
contínua significa “provoca”.

En canvi, en el condicionament clàssic inhibitori o inhibició condicionada, la relació que

existeix entre l’EC inhibitori i la presentació de l’EI no és la mateixa, sinó la contraria. Es a dir,
l’EC inhibitori és seguit per l’absència / no presentació del EI, després de presentar-se l’estímul
condicionat inhibitori (EC-) no es presenta l’EI:

Per tant, observem a l’esquema, que l’EC si és associat a l’absència de l’EI, el que acabarà és
provocant una resposta condicionada inhibitòria (RC-). En definitiva, en el condicionament
inhibitori, la relació de senyal que existeix entre l’EC- i l’EI és negativa, és inversa, és a dir, hi ha
una correlació negativa / inversa.

 Cal destacar, que tots dos condicionament són informatius, tot i que es pensi que
l’inhibitori no ho és. En el cas del excitatori, trobem que l’EC informa perquè és seguit
de l’EI i ens fa tenir l’expectativa de la presentació d’aquest i de que succeirà x cosa
important per a nosaltres. En canvi, en el cas del inhibitori ens informa de que x
succés important per a nosaltres no succeeix, no apareix.

2. Procediments que generen condicionament inhibitori (Com generar el CCI)

En el condicionament excitatori, per convertir un estímul en EC excitatori, agafem un EN (no té
un significat informatiu particular) i presentem repetidament aquest estímul associat amb un
determinat EI, per tal de convertir-lo en un EC+ que anticiparà el EI i provocarà una RC+.

Seguint un paral·lelisme, podríem pensar que en el cas del condicionament inhibitori és el

contrari, agafem un EN i el presentem deixant de presentar a continuació un EI, podríem
pensar que això convertirà l’EN en un estímul inhibitori (EC-). Però no és així, ja que el subjecte
no te cap motiu per esperar l’aparició d’un EI determinat, per tant, l’EN continuarà sent EN i no
adquirirà cap valor informatiu.
  COM GENEREM UN CCI?

Per tal de que un EN es converteixi en un estímul condicionat inhibitori, el subjecte hauria

d’estar esperant l’aparició d’un EI determinat. Si el subjecte espera l’aparició d’un EI, i es
trobes que sempre que es presenta un estímul, a continuació aquell EI que està esperant
no es presenta , llavors l’EN es convertirà en un EC- que indicarà l’absència de del EI.

Dit d’una altra manera, per tal de generar un condicionament inhibitori, no hi ha prou en
presentar un estímul seguit de l’absència del EI, sinó que aquest EN que volem que es
converteixi en EC- s’ha de presentar en un context excitatori, en el que el subjecte esperi la
presentació del EI.

Ex. Si un dia anem a classe i hi havia examen programat per aquest sessió (context
excitatori on s’espera l’EI) i arriba el professor i ens diu que l’examen ha estat anul·lat,
aquest avís en aquest context sí que és inofmratiu perquè nosaltres esperàvem fer un
examen i ens avisen (EC-) que s’ha suspès i no es farà. Aquest avís seria un exemple d’EC-.

Seguidament veurem els procediments que generen un CCI:

2.1. Procediment estàndard (“discriminació composta”)

En aquest procediment hi ha 2 tipus d’assaig que es van alternant a l’atzar al llarg del
procediment, és a dir, no es fan en un ordre en concret sinó de forma aleatòria

 ASSAIG A+

Assaig en el que es generarà el condicionament excitatori. Presentem un primer EN que

colem que es converteixi en EC+, seguit d’un EI que provoca una determinada RI.

Ex. Condicionament de la por: L’EC+ és un so que es presenta durant 1min i aquest so seria
seguit per la presentació de l’EI (descarrega elèctrica) que provoca la RI de la por. Per tant
la seqüència en el assaigs A+ és → presentem un so seguit d’una descarrega que provoca
por.

Alternem aquest assaig amb un segon tipus que es el que genera el condicionament
inhibitori:

 ASSAIG AB-

Intervenen 2 estímuls. En aquest assaig presentem al mateix temps l’EC+ (so) i el segon
estímul que volem que esdevingui EC- (llum). Per tant, tenim que en aquest assaig tenim la
presentació al mateix temps del so i la llum, i l’absència de la descarrega.

Pel que fa a la terminologia, EC+/EC-, el fet de que estiguin separats per la barra significa
que es tracta d’un estímul condicionat compost, no és altra cosa que diversos estímuls
presentats al mateix tems (so i llum).

Després d‘haver dut a terme un cert nombre d’assaigs dels 2 tipus, obtenim els següents
resultats:
 1. Si es presenta l’estímul condicionat excitatori sol (so), es provoca una resposta
condicionada excitatoria (por), ja que els so indicarà l’aparició de la descarrega
elèctrica.
2. En canvi, si una vegada dut a terme el procediment descrit, presentem l’estímul
condicionat inhibitori (llum), indica que no es presentarà la descarrega elèctrica, és a
dir, l’absència de l’estímul incondicionat. Per tant, quan presentem la llum provocarà
una resposta condicionada inhibitòria.

L’EC+ → indica la presentació del EI / L’EC- → indica l’absència del EI

Per tant, destaquem un cop més que per tal que un estímul es convertí en inhibitori calia
presentar-lo en un context excitarori, en el qual el subjecte esperés l’aparició del EI.

Ex. Una nena petita pren que hi ha dies que la ve a buscar a l’escola la seva àvia la qual al cap
d’uns minuts sempre li dona el berenar a la seva neta. Veiem que s’està plantejant un assaig
A+, l’àvia es l’EC+ que anticipa l’aparició del berenar (EI). En canvi, si l’àvia durant uns dies
deixa de portar el berenar a la seva neta, ens trobem amb un assaig AB, ja que apareix l’àvia al
mateix temps que l’estímul que esdevindrà estímul condicionat inhibitori (la mare). Com que ve
l’àvia, la nena esperaria el berenar però la presència simultània de la mare li indica que
malgrat que està present l’àvia el fet de que també vingui la mare, no serà seguit pel berenar.

De tal manera, el resultat seria que la nena aprendria 2 coses sobre aquests 2 estímuls /
persones: l’àvia indica la presentació del berenar però la mare li indica l’absència d’aquest.

2.2. Procediment d’inhibició diferencial (“discriminació simple”)

Hi ha 2 tipus d’assaig que es van alternant a l’atzar al llarg del procediment:

 ASSAIG A+

És igual a l’anterior, es presenta l’estímul que colem que esdevingui condicionat seguit de
l’estímul incondicionat.

 ASSAIG B-

S’anomena així perquè no es presenta el compost, sinó que es presenta l’estímul

condicionat inhibitori seguit de l’absència de l’estímul incondicionat.

Resultats: el primer estímul (so) es convertirà en un EC+ i provocarà una RC+, en canvi el segon
estímul (llum) es convertirà en un EC- i provocarà una RC-.

Ex. (Reprenem l’ex anterior de la por) En un assaig apareixeria l’EC+ (so) seguit de la
descarrega elèctrica. Mentre que en els altres assaigs apareixerà el segon estímul condicionat
(llum) no seguit de la descarrega elèctrica. El resultat seria que el primer estímul (so) i es
convertiria en un EC+ que provocaria una RC+ i el llum es convertiria en un EC- que provocaria
una RC-.
Pel que fa al context, en aquest vas el context excitatori podríem dir que no hi és, però en
realitat es la situació en la que es troba el subjecte.

Ex. Els dies que no ve l’àvia ve el pare sol a buscar-la i no li porta berenar. L’àvia es convertirà
en un EC+ que indica a la nena que li portarà el berenar i li provocarà una RC+ (alegria que sent
la nena al tenir berenar). D’altra banda com que sempre que ve el pare no obté berenar,
aquest es convertirà en un EC- que li provocarà una RC-. Ens hem de fixar que la nena si que té
un motiu per esperar el berenar quan ve el pare, que és el context, ja que tot i que no ve l’àvia
hi ha possibilitats d’obtenir el berenar ja que es el final de la jornada escolar (la
situació/context en la que es troba), tot i que la nena aprèn que quan ve el pare no hi ha
berenar.

Veiem que en el procediment estàndard que hem estudiar anteriorment, es genera molt
condicionament inhibitori perquè l’EC- es presenta simultàniament amb l’EC+. En el
procediment d’inhibició diferencial, es el context general que és comú a les situacions i que fa
esperar en els assaigs inhibitoris la possible presentació de l’EI, per tant, costa més generar
condicionament inhibitori en aquest procediment. Cal fer mes assaigs per generar CI a través
del procediment d’inhibició diferencial que a través de l’estàndard.

3. Les tècniques de mesura del condicionament inhibitori (Com avaluem el CCI)

Les tècniques de mesura del condicionament inhibitori, son estratègies que s’utilitzen una
vegada s’ha realitzat un CCI, per avaluar la força de la resposta condicionada inhibitòria que
hem generat. Trobem dos tipus de tècniques, les directes i les indirectes.

 TÈCNIQUES DIRECTES

En principi, donat que en el condicionament inhibitori s’aprèn el contrari que en el

condicionament excitatori, podríem esperar que la resposta condicionada inhibitòria fos el
contrari que la resposta condicionada excitatòria (ex. En l’exemple de la nena, la RC+ que li
provocarà el fet que la vingui a buscar l’àvia seguida pel berenar, és l’alegria. En canvi,, si vel el
pare que no li porta berenar li podria provocar tristesa , RC-).

Per tant, en principi la RC- pot provocar canvis en l’execució manifesta / conducta manifesta
que són oposats als que originen la RC+. Quan això succeeix, la RC- es pot mesurar de forma
directa de la mateixa manera que mesurem la RC+. Per tant, senzillament, mesurem a través
d’una tècnica directa el condicionament inhibitori.

Ex. Si associem un sabor (solució endolcida amb sacarina) amb un fàrmac que provoca nàusees
i vòmits, l’associació fa que posteriorment rebutgem la ingesta d’aquest sabor. S’ha adquirit
una aversió a aquell sabor que fa que no l’ingerim. Ens imaginem que fem un condicionament
inhibitori en el qual mentre un sabor (EC+) està associat al fàrmac, un altre sabor diferent està
associat a l’absència d’aquest medicament. El que succeeix és que la ingesta del sabor perillós
disminuiria i en canvi, la ingesta de l’altra solució que no està associada amb el fàrmac,
augmentaria. Per tant, veiem que mentre la RC+ d’aversió la mesurem a través de la
disminució de la ingesta del sabor associat al mal estar, de la mateixa manera amb una tècnica
directa podríem mesurar la RC- contrària (augment de la ingesta del sabor associat a
l’absència del mal estar). En un cas disminueix la ingesta (RC+ aversiva) i en l’altra augmenta la
ingesta (RC-).
  TÈCNIQUES INDIRECTES

Les tècniques indirectes són molt més

habituals que les directes, ja que en la
majoria dels casos la RC- no es manifesta com
una resposta contraria a l’excitadora, sinó que simplement aquesta resposta contraria no es
manifesta, no existeix.

Ex. En el cas d’un condiconament salival inhibitori la RC+ seria que el gos acaba salivant i la RC-
seria que el gos no saliva, però el problema es que realment no sabem si la no salivació per
part del gos indica una RC- o que la llum (EN o EC-) no s’ha condiconat inhibitoriament i per
tant, no provoca cap tipus de resposya i segueix essent un estímul neutre.

Veiem que, en molts casos la RC+ es fer una cosa (salivar) i la RC- simplement es no fer-la (no
salivar). En aquest cas, donat que la RC- no es manifesta en cap tipus de conducta que podem
avaluar, no és possible avaluar el condicionament inhibtori de forma directa i calen tècniques
indirectes per poder avaluar si l’estímul condicionat s’ha associat i s’ha condicionat
inhibitoriament o no.

D’aquesta forma, en la majoria dels casos, només es possible avaluar si hi ha un

condcionament inhibitori i mesurar la RC- a través de dues tècniques:

3.1. Prova de Sumació (“prova de l’estímul compost”)

Una vegada s’han utilitzat una de les dues estratègies per crear un CCI, ens surten un EC+ i un
EC-.

En la prova de sumació per mesurar si hi ha un RC- fem 2 assaigs:

 Primer assaig: Presentem l’EC+ sol i mesurem la força de la RC+ que observem.

 Segon assaig: Presentem un compost, els dos estímuls, l’estímul condicionat excitador
(so) amb un estímul condicionat inhibitori (llum) i mesuraríem la resposta
condicionada (raó de supressió).

Ex (condicionament de por). El so fa de EC+ que s’ha associat amb la descarrega elèctrica i

ha provocat la RC+ de por. Ara, en el primer assaig, presentem l’EC (so) i avaluem la RC+ de
por que provoca. Recordem que en aquest cas utilitzem la tècnica de supressió
condicionada i degut que esperaríem que el so s’ha condicionat exitatoriament i provoca
una resposta de por, observaríem un grau de supressió proper a un valor de 0 (indica la
màxima por).

En el segon assaig, presentaríem el so alhora que el llum i mesuraríem la raó de supressió.

Si alhora de mesurar la raó de supressió ens surt de nou el valor de 0, vol dir que continua
havent-hi por. Per tant, ens indica que la resposta de por és la mateixa quan hi ha llum que
quan no hi h, i per tant que el llum no s’ha condicionat inhibitoriament (el llum no redueix
la resposta de por provocada pel so i seria un EN sense cap efecte).
 En canvi, si hi ha hagut un condicionament inhibitori, el llum indicarà l’absència de la
descarrega i es reduirà la por provocada pel so. És a dir, menys por i per tant una raó de
supressió superior (0,5)

PRESENTACIÓ DEL SO → GRAU DE SUPRESSIÓ ÉS 0 → POR

PRESENTACIÓ SO I LLUM → GRAU DE SUPRESSIÓ 0,5 → NO HI HA POR

RESUM: Atribuïm l’absència de por a la resposta condicionada inhibitòria produïda per

l’estímul condicionat inhibitori (llum). A la prova de sumació comparem la força de la RC
davant l’EC+ sol amb la força de la RC quan es presenta simultàniament l’EC+ amb l’EC-. Si
les dues RC són iguals, no hi ha CCI, en canvi, podrà haver-n’hi si la força de la RC
provocada pel compost és inferior a la provocada per l’EC sol. En aquest cas atribuirem
aquesta disminució de la força de la RC a la RC- que sí provoca l’EC-

No obstant, per tal de demostrar que la disminució observada en la força de la RC és deguda al

condicionament inhibitori, hem d’afegir una condició de control. És a dir, per tal de poder
afirmar que un RC es deguda al condicionament, a l’associació entre l’EC i l’EI, es necessari un
grup control en els quals els estímuls no es pressentin associats.

 Tercer assaig: es presenta en compost l’EC+ amb un estímul neutre (no té cap valor
informatiu, que no s’hagi presentat fins ara, per exemple olor). És a dir, presentem
l’EC+ (so) conjuntament amb l’EN (olor).

Si en fer aquest assaig, observem la mateix resposta que en el segon assaig que presentàvem
l’EC+ amb l’EI: en aquest cas no podem confirmar que és una resposta inhibitòria i parlaríem
d’un fals condicionament inhibitori (pseudocondicionament inhibitori).

En canvi, es verifica el condicionament inhibitori si la força de la resposta condicionada és

menor davant d’EC+ i l’EC-, però no es modifica davant de l’EC+ amb l’EN (condició de
control). En l’altre cas, es tractaria d’un pseudocondicionament inhibitori.

3.2. Prova de Retard (“prova de retard en l’adquisició”)

Una vegada s’ha realitzat el condicionament inhibitori i tenim el suposat EC-, el que fem és:
associar-lo a l’aparició de l’estímul incondicionat (faríem el contrari que en el condicionament
inhibitori).

Per tant, presentaríem l’EC- associat a l’EI I , es convertiria l’EC- en un EC+ que provocaria la
RC+ corresponent. En aquest cas comptaríem el nombre d’assaigs necessaris per condicionar
exitatòriament l’estímul.

Ex. Seguint l’exemple anterior del condicionament de la por, suposem que el llum s’ha associat
a l’absència de la descàrrega, llavors el que faríem en diferents assaigs seria presentar-lo
associat a l’aparició de la descarrega i comptaríem quants assaigs són necessaris perquè es
condicioni excitatòriament i provoqui una RC+ de por.
Seguidament, compararíem el nombre d’assaigs amb el nombre d’assaigs necessaris per
condicionar excitatòriament un estímul neutre (que no hauria participat anteriorment).
Presentaríem l’EN (olor) i a continuació la descarrega. Després faríem un condicionament amb
aquest EN excitatori i comptaríem quants assaigs són necessaris perquè aquest EN es
converteixi en un EC+ que provoqui la RC de por.

Una vegada s’han realitzat els 2 condicionaments és comparar el nombre d’assaigs:

 Si és el mateix, indica que no hi ha agut condicionament.

 Si el nombre d’assaigs és major per condicionar l’EC- que per condicionar l’EN, podríem
parlar de condicionament inhibitori.

Parlem de condicionament inhibitori si el nombre d’assaigs necessaris per a condicionar

excitatòriament l’EC– és major que el nombre d’assaigs necessaris per a condicionar un
estímul neutre (En)

Indiquem que en el nostre cas, quan fem exercicis podrem utilitzar ambdues proves
indistintament per tal d’avaluar si hi ha condicionament inhibitori però en experiments
amb propòsit científic, es considera que cal demostrar que hi ha condicionament
inhibitori amb ambdues proves.
 TEMA 7: VARIABLES QUE AFECTEN A L’ADQUISICIÓ DEL
CONDICONAMENT CLÀSSIC
De què depèn la força d’una resposta condicionada clàssicament, com podrem predir la seva
força? Cal conèixer les variables:

1. La magnitud de l’estímul incondicionat

La força que tindrà la RC dependrà en primer lloc de la força que tingui la RI reflexe al EI, per
tant, la magnitud del EI és una variable clau en l’adquisició en una RC.

A major magnitud (intensitat i/o durada) de l’EI, major velocitat d’adquisició de la RC (en
menys assaigs) i major nivell de condicionament. Més forta serà la resposta condicionada
final que obtindrem.

MAGNITUD: tant la intensitat o potencia i la seva durada

Veurem l’efecte de la magnitud de l’EI sobre el condicionament clàssic:

 EXPERIMENT CONDICIONAMENT DE LA POR EN RATES:

 EI → Descarrega elèctrica
 EC → So / llum
 La força de la resposta condicionada s’avalua mitjançant l’índex de supressió:
 0: màxima por
 0.5: absència de por (absència de canvi en la resposta durant l’EC)
 P = ASSAIG DE PROVA PRÈVI (O.5)

L’experiment està compost per 5 grups d’animals en

els qual s’ha utilitzat diferents intensitats de
descarrega, per tant, manipulem la magnitud, la
intensitat de l’EI. Els resultats són els següents:

 GRUP 0.28 mA:

Casi no fa mal i es molt dèbil, i per tant,

provocarà un resposta de por pràcticament
nul·la.

En P la raó de supressió es de 0.5. A partir del dia 1 que s’associa l’EC amb la
descarrega (EI molt dèbil) no hi ha cap tipo de condicionament de la por i tampoc al dia
10, ja que el grau de supressió segueix sent 0.5.

Si EC provoca una RI extremadament dèbil o inexistent l’EC tampoc adquirirà la

capacitat de provocar una RC.

 GRUPS 0.85, 1.55, 2.91 mA:

Descarregues suficient intenses com per provocar un cert dolor i per tant una RI
intensa, emocional, no apresa innata.
 A partir del segon dia la raó de supressió es pràcticament de 0, màxima por
registrada.

Les 3 intensitats han estat suficients per provocar un condicionament màxima de la

por, en dies successius aquest grau màxim de por es manté al llarg del procediment,
tot i això, com el grau de supressió de les tres intensitats és el màxim no podem
diferencia els efectes de cada intensitat.

 GRUP 0.49 mA:

Intensitat moderada, prou molesta per generar un cer grau de por però moderat.
Durant el 4 primers dies, la raó de supressió, a mesura que l’EC s’associa amb la
descarrega es produeix un cert grau de por, on la RS és inferior a 0.2.

Tot i això, a partir del dia 4 el grau de por que provoca la RC disminueix, continua
mantenint por però la que havia estat de 0.2 s’ha reduït en els dies successius:

 És produeix una HABITUACIÓ a la descàrrega elèctrica

La descàrrega a causa de l’habituació provoca una resposta menor, provocant que la

RC no mantingui la força sinó que es redueixi a mesura que es donen els assaigs.

Cal destacar que un EI de molt baixa intensitat, no provoca una RI, no es pot generar un RC.

Si l’estímul és intens i provoca RI intensa, es podrà produir una RC intensa. Si l’EI és moderat i
provoca una RI moderada, es possible que hi hagi una habituació i farà que la RC observada
inicialment es debiliti.

2. La naturalesa de l’estímul incondicionat

La naturalesa (“qualitat”) de l’EI pot afectar la topografia o morfologia (forma) de la RC.

 EXPERIMENT AMB COLOMS (vídeo campus virtual)

La forma, topografia o morfologia de la RC de pica la tecla en la situació

d’automoldegament depèn de quin sigui l’EI utilitzat:

 RI = Menjar → la RC que prediu l’aparició del menjar és un picoteig amb el bec

obert, brusc.
 RI = Aigua → la forma en que el colom picoteja la tecla és amb el bec molt més
tancat i suau.

La RC de picoteig varia en funció de que l’EI hagi estat menjar o aigua, és a dir, varia en
funció de la naturalesa de l’EI que s’ha utilitzat.

 PERQUÈ SUCCEIX AIXÓ?

La forma que tindrà la RC depèn de la forma que tenia originalment la RI al EI.

 Quan EI es menjar, un colom picoteja els grans obrint el bec i d’una forma decidida
per picar la llavor. Si una tecla il·luminada indica l’aparició del menjar provoca una
RC de seguiment del signe en que pica la tecla amb la mateixa morfologia que
menjaria
  La RI de veure quan se li dona l’aigua és amb el vec més tancat perquè l’aigua no
caigui.

El tipus d’EI que haguem utilitzat pot determinar un altre aspecte de la RC com la seva forma
o morfologia.

De que depèn la forma que adopta una RC? De l’EI que utilitzem.

3. La magnitud de l’estímul condicionat

Una major magnitud de l’EC no afecta al grau final del condicionament però fa que la velocitat
sigui major, més fàcil i es necessiten menys assajos → major velocitat d’adquisició de la RC.

Com ja sabem, aquest fet té lloc quan establim una associació entre un EC i un EI. Per establir-
la, cal que li prestem atenció, i això ho facilitarà que sigui d’elevada magnitud.

 DISCRIMINABILITAT: grau en que l’EC es diferencia, destaca, resulta perceptible en

comparació als estímuls generals del context. D’aquest forma, crida més l’atenció i
facilita l’associació.
Aquesta propietat està inclosa en el concepte de saliència de l’EC, sobresortida. En el
Domjan es diu notoriedad del E.

D’altra banda, Pavlov va dur a terme experiments en que utilitzava EC d’exagerada intensitat.
Va observar que dificultava/ impedia l’associació:

 INHIBICIÓ TRANSMARGINAL: impediment de l’associació EC-EI amb magnituds de EC

excepcionalment elevades. A causa d’utilitzar estímuls condicionats d’intensitat
extremadament elevada, dificulta l’associació amb l’EI.

Ex. Condicionament salival on l’E auditiu fos que associem al menjar és un so de molta
intensitat. No sols atrau l’atenció dels subjecte, sinó que provocaria probablement una
resposta de defensa, ensurt, que només es prestaria atenció de l’estímul i ignora la
posterior presentació del EI i dificultaria la seva associació.

4. L’interval entre estímuls

4.1. El concepte de contigüitat temporal

L’interval entre estímuls (IEE) o interval EC-EI és el temps entre l’inici de la presentació de l’EC i
l’inici de la presentació de l’EI. → CONTIGÜITAT TEMPORAL

Per tal de que tingui lloc un condicionament clàssic, és necessari presentar l’EC i l’EI en
contigüitat temporal, amb un temps breu entre l’aparició del EC i del EI, és a dir, en proximitat
temporal.

4.2. Hi ha un interval entre estímuls òptim?

Quan vàrem estudiar dels procediments de presentació temporals dels estímuls vàrem veure,
com els procediment de demora curta en especial però també el de traça curta, són els
procediments especialment eficaços per generar CC.
Però, perquè el condicionament clàssic resulti òptim es necessari que hi hagi un temps molt
breu entre l’aparició del EC i el EI. Com de breu ha de ser? No ho sabem → El valor de l’interval
òptim depèn de la resposta que condicionem, dels estímuls i de l’espècie.

En general l’interval sol ser breu de dècimes de segon a uns pocs segons

EX.

 Eix ordenades → força de la RC que obtindrem

 Eix abscisses → diferents intervals entre l’EC i l’EI

Si utilitzem un interval de 0 seg, procediment simultani, no

observaríem RC. A mesura que l’interval és major la RC va
creixent fins a un punt màxim on correspondria a un
interval entres estímuls curts, pocs segons.

 Si utilitzem intervals inferiors al òptim el grau de condicionament es deteriora molt

ràpidament.
 Si són més llargs que es òptim el condicionament es deteriora però menys accelerat,
més progressiu.

En general, l’interval òptim és breu i el que deteriora més el condicionament és utilitzar

intervals de temps inferiors al òptim.

5. La novetat dels estímuls condicionat i incondicionat

5.1. L’efecte d’inhibició latent
5.2. El bloqueig contextual
5.3. La irrellevància apresa
6. El principi de selectivitat associativa: la rellevància causal o pertinència entre
l’estímul condicionat i l’estímul incondicionat
7. L’interval entre assaigs
TEMA 8: FENÒMENS “ESPECIALS” EN EL CONDICIONAMENT
CLÀSSIC
1. El contra condicionament
2. El condicionament de segon ordre
3. El precondicionament sensorial
4. El condicionament amb estímuls condicionats compostos:
4.1. L’emmascarament
4.2. El bloqueig