6.

2 CONDUCTISME: CONDICIONAMENT OPERANT

El conductisme: condicionament operant
En el condicionament operant es produeix una associació entre una resposta i la conseqüència
derivada d'aquesta, a diferència del condicionament clàssic en què s'associen dos estímuls (EI-
EC).
L'objectiu del condicionament operant és aconseguir que:
o una resposta coneguda es doni en una situació o context nou.
o una resposta coneguda es doni en un major o menor nombre d'ocasions.
o aparegui una resposta nova.
Ens ensenya en quines situacions podem o no podem fer certes actuacions, gràcies a les
conseqüències que es donen. Si son dolentes sabràs que aquella actuació en aquella situació no
es pot fer i a la inversa.
En el condicionament operant s'utilitzen càstigs o recompenses (reforç positiu) per a reduir o
augmentar la probabilitat que es doni una conducta. (major o menor nombre d’ocasions)
 Reforç positiu (Recompenses): Aparició d’un estímul positiu a conseqüència de la
conducta. Rebre un premi (més estona de joc, un caramel) per haver fet els deures. →
La conducta de fer els deures augmenta.
 Càstig: Aparició d’un estímul negatiu a conseqüència de la conducta. Haver de pagar
una multa de 50 cèntims si diem una paraulota. → La conducta de dir paraulotes
disminueix. És afegir coses negatives no pas treure coses positives.
També s'usa el reforç negatiu (escapament o evitació) i l'omissió. En el reforç negatiu, es
retira un estímul negatiu després de realitzar la conducta. Mentre que en l'omissió, la
persona/animal no rep cap mena de recompensa després de realitzar la conducta.
 Reforç negatiu: La conducta fa que un estímul negatiu desaparegui (escapament) o no
es presenti (evitació). Augmentem la conducta.
- Escapament: Demanar assertivament al veí que tregui la música alta durant la nit.
→ La conducta de demanar les coses assertivament augmenta.
- Evitació: Vacunar-se contra la grip fa que no l’agafis. → Augment la conducta de
vacunació.
 Omissió: La conducta fa que desaparegui un estímul positiu. No fer els deures fa que et
deixin sense poder jugar al pati. → Disminueix la conducta de no fer els deures. Quan
retirem alguna cosa a una persona, un objecte, un dret o donar-li atenció o interacció.
Per resumir, tant el reforç positiu com el negatiu tenen com a objectiu crear i reforçar
conductes. Mentre que el càstig i l'omissió s'utilitzen per a eliminar conductes.
Reforç positiu i negatiu augmenten la conducta i càstig i omissió disminueixen la conducta.

Condicionament operant: Reforç

Premack (1965) va assenyalar que un reforçador pot ser material o també una activitat i va
establir el principi: “qualsevol activitat pot ser reforçada mitjançant una altra activitat que tingui
major preferència”.
o Per exemple podem reforçar fer els deures amb jugar a videojocs o mirar la televisió.

També és molt important l'ordre entre conducta i conseqüència. La conducta que volem
condicionar s’ha de donar prèviament a la conseqüència.
o Deixar jugar a videojocs o mirar la televisió després de fer els deures. Si ho fem al
revés, no augmentarà la conducta de fer els deures.

Condicionament: Modelatge (moldeaje) de la conducta

Quan volem obtenir una conducta nova que podria tardar molt en aparèixer de manera
espontània podem recórrer al modelatge.
Reforcem conductes que s’aproximen a la resposta que volem obtenir i anem modificant la
resposta reforçada a aquelles més similars a la conducta objectiu:

Modelatge (moldeaje) vs. Modelatge (modelaje)

- Moldeaje: modelar (com amb la plastilina) una conducta fins al resultat desitjat.
Donar forma a la conducta a través de donar recompensas als estímuls que
s’assemblin.
- Modelaje: seguir un model de conducta (aprenentatge observacional).

Conductisme: supersticions
S’ha vist que podem crear una superstició a través de reforçar aleatòriament un individu.
Aquest atribueix un motiu erroni a la recompensa i això genera la superstició.
Podem crear creences falses. Quan nosaltres rebem recompenses de forma aleatoria moltes
vegades intentem suposar perquè ens ha passat això tant sigui bó com dolent. Quan més
aleatorietat hi ha més superstició. Quan estem davant d’una recompensa aleatòria creem una
superstició i moltes vegades una addicció perquè et penses que allò que fas et dona les
respostes però no pas és per això.
PPPPPPPPPPPPPPPPPPPPPPPPPPPPPPPPPPPPPPPPPPPPPPP P

Condicionament operant, la caixa d’Skinner i els videojocs

LA CAJA DE SKINNER: Condicionament operant.
Els ratolins als quals se’ls donaven recompenses o càstigs aleatòriament i els feien creure que
les seves accions eren les que les provocaven, supersticions.
També, pel que fa el debat els videojocs: recompenses aleatòries que succeeixen cada cert temps
o si no has de pagar diners constantment. Recompensa continuada per a que tu paguis dins del
joc i juguis moltes hores. És molt habitual trobar a nens que estan viciats als videojocs.

Condicionament operant: càstig i omissió

El càstig i l’omissió són tècniques efectives, però s’ha de tenir en compte: S’apliquen
correctament i també és beneficiós.
1. El càstig físic no sol funcionar i acostuma a provocar conductes indesitjades
(agressivitat), és millor aplicar l’omissió (temps fora / “castigat” sense sortir).
2. El càstig/omissió ha de ser immediat. Si es retarda en el temps disminueix
l’aprenentatge. Quan sigui petit també, cal fer-ho immediat perquè si no és perd la
relació entre el que ha succeït i la conseqüència que té. Si ha passat temps cal remarcar
de la conducta de la qual estem parlant encara que hauria de ser immediat.
3. Cal reforçar positivament una conducta alternativa i adequada. A la llarga el
càstig/omissió no funciona si no tenim altres opcions de conducta. Càstig amb
alternatives correctores.
4. Deixar clara la conducta castigada i eliminar el càstig quan aquesta es deixi de
presentar. Castigar les conductes, no les persones.
5. No castigar i recompensar la mateixa conducta. Renyar un nen per barallar-se i
abraçar-lo al final per reconfortar-lo o com a disculpa.
6. No deixar el càstig a mitges. Això augmenta conductes com suplicar o altres
conductes no desitjades. Només podem reduir el càstig per “bon comportament”. Si
nosaltres implantem un càstig i després el retirem provocarem que la nostra autoritat
minvi i s’hagin de retirar. Càstigs adequats i no deixar-los a mitges.

Condicionament operant: generalització i discriminació

Amb el condicionament clàssic s’ha vits com es pot arribar a generalitzar els estímuls, es a dir,
seguint l’exemple dels gossos de Paulov, dos sorolls semblants els podem entendre com a iguals
i amb els dos esperar menjar. Això no s’aplicaria amb el condicionament operant, amb aquest es
discriminen els estímuls, ja que cadascun té una resposta diferent.
o Generalització  Estímuls semblants = respostes semblants
o Discriminació  Estímuls semblants = respostes NO semblants
Aquesta teoria s’aplica molt en el nostre dia a dia, quan escoltem una notificació i una alarma,
tenen sons semblants però la resposta és diferent.

6.3 EXTINCIÓ DE LA CONDUCTA

Extinció de la conducta
 Que fem si una persona aprèn una conducta no desitjada per condicionament clàssic o
condicionament operant?
Penseu en el cas del petit Albert i la seva por a les rates de laboratori o en un nen que ha après
que fent una rebequeria pot obtenir el que desitja. Com podem desactivar aquest aprenentatge
fet?
- Condicionament clàssic: Eliminant l’emparellament entre EC i EI.
- Condicionament operant: Eliminant l’element reforçador de la conducta.

Extinció de la conducta: condicionament clàssic

Si es presenta l’EC sense presència de l'EI, s’acabarà per trencar la relació entre els dos
estímuls i l'EC deixarà de donar la mateixa resposta que EI.
Serà més fàcil extingir aquells condicionaments fets amb poques presentacions o fetes en un
període curt de temps (més concentrades). Per contra, dificultaran l’extinció, un major
nombre de presentacions o el mateix nombre, però emparellat al llarg de sessions més
separades en el temps.
Es pot produir recuperació espontània després d’un període sense la presentació d'EC.
Es pot fer una extinció generant una associació nova entre EC i un altre EI.

Extinció de la conducta: condicionament clàssic - contracondicionament

Es pot generar una associació nova entre EC i un altre EI amb una RI diferent. Això
s’anomena contracondicionament i s’utilitza en teràpia conductual.
Experiment del petit Peter (Mary Cover Jones i Watson, 1924). Nen amb por als conills se’l
condiciona amb galetes.
- EC: conill RC: por/plorar
- EI: galetes RI: menjar→plaer

Extinció de la conducta: condicionament operant

Eliminant el reforçament que ha portat a aprendre aquesta conducta farem que disminueixi
dràsticament.
Per exemple, si en la caixa de Skinner deixem de premiar amb menjar prémer la palanca, les
rates deixaran de pressionar-la al cap d’uns quants intents.
Depenent de com s’hagi administrat la recompensa costarà més o menys d’extingir
l’aprenentatge.
Quan retirem la recompensa es produirà un pic (augment) de la conducta anteriorment
recompensada durant un període curt de temps, aquest és el primer pas cap a l’extinció. També
existeix la recuperació espontània en condicionament operant.
Programes de reforçament (programes per augmentar la conducta)
o Reforçament continu: cada vegada que faig una conducta em porta a conseqüències
positives o negatives, cada vegada que ho faig passa aixó.
o Programes de raó (quantitat):
- Raó fixa: una recompensa cada n respostes
- Raó variable: una recompensa aproximadament cada n respostes, no saps amb
seguritat quan passa algo.

o Programes d’interval (temps)

- Interval fix: una recompensa cada n segons . Una vegada aconseguida la
recompensa hi ha un període de temps latent en el qual es torna a fer l’acció fins a
que reben la recompensa.
 - Interval variable: una recompensa aproximadament cada n segons. No sabem quant
de temps ha de passar per a que aconseguim la recompensa. Farem paulatinament la
conducta fins a que aconseguim la recompensa.
La raó variable és molt més dificil de destruir perque depen de la quantitat de temps que
hem estat aconseguint la recompensa realitzant l’acció.

Extenció de la conducta: condicionament operant - reforç positiu

Exemples reals:
o Programes de raó (quantitat)
- Raó fixa: tens un plus de sou cada 100 caixes entregades.
- Raó variable: les màquines escurabutxaques treuen premis amb raó variable.
o Programes d’interval (temps)
- Interval fix: els alcaldes abans de les eleccions (cada 4 anys) fan campanya.
- Interval variable: la pesca esportiva porta a captures amb intervals variables.
Els aprenentatges més fàcils d'extingir són aquells que s’han recompensat sempre que s’han
donat (reforçament continu).
Els aprenentatges de raó o interval fix tenen més resistència a l’extinció, ja que només s’espera la
resposta cada n temps o intents i costa més d’adonar-se de la falta de reforç.
Els aprenentatges més difícils d’extingir són els de raó o interval variable, pel fet que sempre canvia
el temps o el nombre de vegades que cal repetir l’acció, això ens porta a pensar que en lloc de
retirar la recompensa encara falta més conductes o més temps per obtenir el reforçador.

Extinció de la conducta: condicionament operant - reforç negatiu

Per als aprenentatges de reforç negatiu, especialment el d’evitació, resulta molt difícil la seva extinció
sense intervenció, ja que la persona evita enfrontar-se amb la situació desagradable i per molt que
aquesta canviï, la persona no se n’adonarà.
Per exemple: Si canviem la nostra ruta per anar a la universitat per tal d’evitar passar per davant d’una
casa amb un gos gran que ens fa por, per molt que la família que vivia allí marxi i, per tant,
desaparegui el gos, la nostra conducta no canviarà, perquè seguirem evitant la ruta i no sabrem que el
gos ja no hi és. El problema que tenen és que no poden evitar aquesta conducta i serà impossible que es
produeixi la evitació. Quan se n’adoni de que allò que fa no serveix de res és quan es donarà compta
d’això.
El que es fa en aquests casos és evitar que la persona faci la conducta d’evitació, en el nostre cas,
obligar-la a passar per davant de la casa del gos perquè vegi que no hi ha perill.

7. APRENENTATGE I MEÒRIA HUMANA

7.1 COM APRENEM ELS HUMANS
Aprenentatge observacional (vicari)
Els humans i altres animals aprenem conductes gràcies a veure-les en altres. A través de
l’observació podem aprendre:
o Noves conductes  Imitant l’entorn.
o Moments adequats i inadequats per a realitzar certes conductes Considerar quines
accions s’han de fer en determinades situacions i quines no.
o Conseqüències de les conductes (Reforç vicari i Càstig vicari) Castig vicari (omissió o
càstig)  “No fumis perqué pots acabar amb un cancer.” Reforç vicari (reforç positiu o
negatiu): si veus que a la gent li funciona es probable que la imitem.
Típic de nens i nenes que intenta imitar les conductes i les accions de les persones del seu
entorn.
EX: Castig vicari: castigar sense pati si no fas els deures.
EX: Reforç vicari: felicitar als nens que fan els deures i els altres també voldran i per
tant ho faràn.
Exemple: El ninot Bobo (Bandura, Ross i Ross1963). “Tota conducta humana esta determinada
per la repetició i les imitacions.”

Aprenentatge per “insight”

Cap al 1914, primera guerra mundial, es va veure que els ximpanzés eren capaços de resoldre
problemes fent conductes que mai havien fet abans. El canvi en la conducta (aprenentatge) no
es va produir per assaig i error ni per aproximacions successives.
S’anomena aprenentatge per insight a aquest canvi cognitiu sobtat que resol el problema
plantejat.
Aquest coneixement s’obté en part de l’experiència i ens ajuda a resoldre un tipus de problema
concret. Si nosaltres hem treballat prèviament amb materials o problemes similars serà més fàcil
trobar la resolució al problema. A nivell mental fem el següent:
- Ens plantegem una hipòtesi de com resoldre el problema i la posem a prova.
- En la resolució per insight la hipòtesi se’ns acudeix de manera sobtada.
Un canvi sobtat, una idea nova que ens fa plantejar-nos de com resoldre un problema de manera
prèvia. El fet de poder tenir una experiència prèvia ens donarà una idea de com resoldre’l.
“Eureka, ja se fer-ho” És un aprenentatge creatiu, deixes que les idees flueixin, aquest canvi
cognitiu de no saber resoldre algo i de com descobrir com.

Factors biològics de l’aprenentatge:

Estem preparats per aprendre certes conductes que ajudin a la nostra supervivència i aquests
aprenentatges són difícils d’extingir.
- És més fàcil condicionar la por a estímuls amb associacions intrínseques de perill
(serps, altures...) que estímuls neutres (patinet, carmanyola...).
- Els perills moderns (cotxes, endolls…) no són tan fàcils de condicionar com aquells que
han estat presents al llarg del procés evolutiu.
- Resulta extremadament fàcil agafar aversió a cert gust o aliment si ens ha produït
nàusees, vòmits o malestar.
Indefensió apresa
És més fàcil agafar fòbies a fets que ens puguin fer mal, perillosos, etc, que no pas a algo neutre
que no ens pot generar cap mal, el nostres avantpassats no es van afrontar a aquestes coses i el
nostre codi genètic no tenen aquesta programació. Els gats s’espanten amb els cogombres
perquè lis semblen rèptils i el seu codi genètic està programat.
La nostra preparació biològica ens detecta que un mal de panxa o nàusees com si ens haguéssim
intoxicat i que arriba un punt en el qual el cos no vol menjar aquests aliments per por a que els
torni a passar.
Els ratolins que no se’ls deixava escapar de les descàrregues elèctriques acabaven deixant de
buscar la manera d’evitar-les. Les persones que es veuen sotmeses a experiències negatives
sense possibilitat de sortir-ne també adquireixen aquesta actitud, fent molt difícil sortir de les
situacions d’agressió.

5. BILINGÜISME
Una persona bilingüe té la capacitat de comunicar-se en més d’una llengua, en un o diversos
contextos.
Les primeres definicions afirmaven que cal tenir un domini complet de les dues (o més
llengües) per poder considerar una persona bilingüe. Avui es parla de bilingüisme equilibrat o
simètric quan hi ha aquesta capacitat igual en totes dues llengües.

5.1 DOMINAR DIVERSES LLENGÜES

Com s’estructura la ment d’una persona bilingüe:
- Teoria del magatzem únic: 1 sol magatzem de significat. Tenim un magatzem de
significat on es troben les nostres idees del món, les idees que podem expressar. Des del
primer moment podrem tenir fenòmens gràfics i fonològics. En un sol magatzem tens
totes les idees del teu idioma i vas afegint etiquetes de les altres llengües.
Però hi ha aspectes negatius, que no totes les llengües tenen les mateixes paraules i això
comporta l’altra teoria…
- Teoria del doble magatzem: 2 magatzems de significat. Tenim un magatzem de
significat per a cada una de les llengües, tenim significats compartits i altres que no son
traduïbles.
Les teories de magatzem únic semblen més explicatives per als resultats dels experiments
bilingües competents. Sembla que hi ha un sol magatzem on tenim totes les idees i allà es
relacionen les idees. Però hi ha investigadors que no opinen igual degut al fet de que hi ha
significats que no es poden traduir a totes els idiomes.
Hi ha significats que no es poden traduir a tots els idiomes, per tant podem tenir alguns
significats no compartits. Si traduïm una paraula pròpia del castellà al català ens sona raro per
que pensem que es deixa una part de significat important.
Fallaria la teoria perquè ens pensaríem que afegim etiquetes de la nostra primera llengua a la
segona i semblaria que no tenim suficients etiquetes. “Ella tenia una idea en rus que en anglès
no podia traduir.”
Com a conclusió es considera que hi ha un magatzem únic de tots els significats però que també
tenim paraules que no tenen etiquetes per a totes les llengües, que no es relacionen amb idees de
la nostra pròpia llengua i temes abstractes normalment que existeixen a unes llengües però a la
nostra o no existeixen o s’assemblen una mica.
 Afecta el bilingüisme les nostres capacitats cognitives?
Es creia que els nens bilingües tenien més dificultats en l’aprenentatge a causa de la “confusió
mental”. Les investigacions es centraben en nens immigrants que no dominaven bé la llengua
respecte a nens natius ja dels Estats Units.
Avui dia es considera que el bilingüisme comporta alguns avantatges respecte el
monolingüisme:
- Potencia el desenvolupament del còrtex frontal  Zona del cervell on existeix el
control de la atenció, memòria a curt terme, llenguatge, planificació…
- Augmenta la capacitat de multitasca  Tenen la capacitat de processar i guardar les
idees oblidant el llenguatge que s’utilitzava, podem saltar entre etiquetes i tasques sense
adonar-nos
- Resulta protector davant de la demència  Una gimnàstica mental, si l’exercitem
segueix funcionant i millor
 Els nens bilingües poden tenir confusions o utilitzar paraules quan no toca, però és una part
del procés natural del creixement.

Relativitat lingüística (1956) (Hipòtesis de Sapir-Whorf)

Les llengües estableixen unes categories lingüístiques i aquestes determinen el pensament, de
manera que parlar una llengua determinada ens força a percebre el món i pensar d’una manera
concreta.
o Una versió forta (determinista) de la hipòtesis Whorfiana implica
- Que el que no pot ser dit, no pot ser pensat.
- Que la traducció entre llengües molt allunyades és impossible.
- Que infants i animals no poden pensar.
o Una versió DÈBIL implica:
- Que la llengua té certa influència en la manera en que pensem i percebem el
món (afavorint més uns tipus de pensaments que no pas uns altres)