TEMA 1: APRENENTATGE

DEFINICIÓ D’APRENENTATGE

L’aprenentatge és el canvi en el comportament/conducta que es produeix com a resposta de l’experiència  no

depèn dels canvis que es donen de forma normal (els relacionats amb el creixement, ex: aprendre a parlar o a
caminar), a dir, no esta determinat pel creixement i tampoc és aprenentatge si la conducta canvia a curt termini
a causa d’un estat fisiològic temporal (estes, fatiga, son, etc.), tampoc es degut al envelliment ja que el
aprenentatge es te però degut a l’estat de salut no es pot dur a terme.

La fatiga es una variant temporal, es a dir, després de descansar es podrà tornar a manifestar allò après.

Una conducta està influenciada per uns determinants filogenètics (factors comuns en els individus de l’espècie:
morfologia, embriologia, anatomia, etc.) i uns determinants ontogenètics (factors propis de l’individu, que també
poden ser aspectes filogenètics).

UNITAT DE COMPORTAMENT MÉS BÀSICA: REFLEX

El reflex és una conducta automàtica (no es considera una conducta apresa), present en tots els membres d’una

espècie, en absència de patologia. Transmetés genèticament, innates, automàtics i de resposta simple i rapida. No
es aprenentatge.

APRENENTATGES NO ASSOCIATIUS

HABITUACIÓ

Habituació és la disminució de resposta que es presenta davant d’un estímul innocu i de baixa freqüència (no
suposa un impacte emocional o d’activació), per la presentació repetida d’aquest en un període de temps curt.
Ens acostumen a un estímul a tal manera que la nostra resposta disminueix i ens permet concentrar-nos en
estímuls més importants.

L’habituació també pot ocorre amb fenòmens nous. És a dir, una determinada acció/sensació/situació que
experimentem per 1r cop farà que estiguem concentrats a aquesta. Però a mesura que continuem vivint aquesta
determinada situació ens anem habituant fins al punt en que ens acostumem i, com no es aporta informació nova
ens concentrem en un altre situació que sí ho faci.

És diferent de l’adaptació sensorial i la fatiga.

L’habituació es produeix a nivell del sistema motor central.

Ex: la gent q s’acostuma als sorolls durant la nit i ja no es desperten.

Determinants de l’habituació

Si els estímuls són d’intensitat dèbils, l’habituació és molt més rapida. Si els estímuls són d’intensitats fortes,
l’habituació és molt lenta. Si els estímuls son amenaçadors no hi haurà habituació.

Això també passa segons si l’estímul té molta durada en el temps (freqüència) perquè si és intens la nostra
atenció es

centrarà en l’estímul i tardarem més en habituar-nos, i viceversa.

FREQÜÈNCIA:

 Estímuls molt seguits = habituació rapida

 estímuls espaiats en el tems= habituació lenta

INTENSITAT: davant una situació amenaçant no hi ha habituació.

Propietats de l’habituació

- És generalitzable a altres estímuls: quan habituem una R/a un estímul també ho farem cap a estímuls
similars (ex: si ens em habituat al soroll fort d’una ambulància ens habituarem també al de qualsevol
sirena).

- És recupera espontàniament: tot i que faci temps que no estiguem en contacte amb l’estímul habituat,
en quan tornem a entrar en contacte amb aquest tornarem a emetre aquesta resposta d’habituació.

- Potenciació: com + repeticions facis de representació a l’estímul, més ràpid disminuirà la conducta.

LA SENSIBILITZACIÓ

Es magnifica la resposta, perquè els estímuls no son innocus

La sensibilització és la magnificació de la resposta conductual a un estímul simple per la presentació repetida o

única d’aquest. El tipus d’estímul que provoca la sensibilització són d’alta intensitat, ens suposen una amenaça o
són aversius. Aquesta depèn de l’estat d’activació del subjecte, és a dir, com major sigui l’estat d’activació del
subjecte major serà la sensibilització al estímul.(estres, soroll, haver passat una situació semblant i es tinguin
records desagradables ..... ) el pacient tindrà una major sensibilització.

La sensibilització també es dona per processos cerebrals a nivell de SN central.

1.1. HABITUACIÓ VS SENSIBILITZACIÓ

- Especificitat: l’habituació és més específica tant dels estímuls que l’originen com de la originen com de la
resposta que es veu disminuïda. La sensibilització és més inespecífica.

- Exposició: l’habituació es dona desprès de l’exposició repetida a un estímul mentre que la sensibilització
ocorre després d’un únic estímul amb impacte emocional.

- Durada: l’habituació es manté en el temps, mentre que la sensibilització no (durada: període curt).

APRENENTATGES ASSOCIATIUS

EL CONDICIONAMENT CLÀSSIC (CC)

Aprenentatge en el que un estímul neutre incita a una resposta (comportament o conducte) després de ser
associat amb un estímul que de forma natural origina la resposta, és a dir, un estímul incondicionat. D’aquesta
manera, l’estímul neutre que en un principi no provoca cap resposta es transforma en un estímul condicionat que
provoca una resposta condicionada.
Ex experiment de Pavlov: un gos que saliva en veure el menjar (estímul i resposta incondicionat) cada cop, amb el
menjar, es fa sonar una campaneta (estímul neutre) fins que el gos associa el so amb el menjar i quan l’escolta
comença a salivar (estímul i resposta condicionat). En l’experiment de Pavlov, la campana es feia sonar abans de
presentar el menjar. El gos tenia connectat un tub en la glàndula salival que permetia mesurar la quantitat de
saliva que es generava. Al començament, el gos només salivava quan veia el menjar però en poc temps la salivació
es va donar en escoltar també el so de la campana i es continuava mantenint després d’escoltar-lo i sense veure
el menjar.

Estímul neutre (En): estímul biològicament neutre, és a dir, no provoca cap resposta.

Estímul incondicionat (Ei): estímul capaç de produir una resposta innata.

Estímul condicionat (Ec): estímul capaç de produir una resposta per associació amb un estímul incondicionat. El
terme condicionat fa referencia a après i el incondicionat al no aprés (innat)

- Un EI provoca una resposta RI.

- L’associació entre EI i RI no es apressa ni entrenada; es dona de forma natural.

- Durant el condicionament un EN es transforma en un EC.

- Un EC dona lloc a una RC, i aquesta associació entre estímul-resposta condicionada és possible gràcies al
condicionament.

- Després del condicionament, RI i RC són similars. Però la principal diferencia entre elles es que la RI és
innata i la RC apresa.

COMPONENTS DEL CONDICIONAMENT CLÀSSIC

• Estímul Neutre (En): Estímul biològicament neutre, és a dir, que no provoca resposta
• Estímul Incondicionat (EI): Estímul capaç de produir una resposta de manera innata
• Estímul Condicionat (EC): Estímul capaç de produir resposta per associació a un estímul
incondicionat
• Resposta incondicionada (RI): Resposta innata en a un estímul
• Resposta condicionada (RC): Resposta que, desprès del condicionament, es manifesta davant
l’estímul condicionat (a priori neutre)
 FENÒMENS LLIGATS AL CONDICIONAMENT CLÀSSIC
 Generalització: Tendència a emetre la resposta condicionada davant estímuls semblants o pròxims a
l’estímul condicionat (ex. passos, obertura tapa menjar).
 Discriminació: Distingir entre estímuls semblants a l’estímul condicionat però irrellevants (ex. obertura de
menjar amb obridor elèctric vs. robot cuina).
 Condicionament d’ordre superior: L’estímul condicionat del condicionament previ serveix com a estímul
incondicionat (perquè genera una resposta) en nou condicionament.
o Primer condicionament: EC1 →→ RC1. En segon condicionament EC1= EI2
o Segon condicionament: RC2 obtinguda tindrà menys força
 Contra condicionament: Ús d’un estímul neutre amb significat motivacional particular que provoca
respostes biològiques potents (diferent de resposta que es vol condicionar).
o En negatiu (soroll estrident) → R (por en gos)
o EI (menjar) → RI (salivació menjar)
o EC (soroll estrident) →RC (aversió al menjar)

VARIABLES LLIGADES A L’EFICÀCIA DEL CONDICIONAMENT CLÀSSIC

 Novetat/Intensitat: Els estímuls nous i intensos es condicionen d’una forma més ràpida que els familiars i els
febles. Se’ls presta més atenció, reforçant i accelerant l’aprenentatge de condicionament.
 Força biològica: Generalment els EC provoquen inicialment respostes menys intenses que els EI, ja que
aquests últims són respostes determinades biològicament.
 Freqüència i nombre d’associacions entre En-EI: A major freqüència i nombre d’associacions entre EN-EI
major condicionament.
 Rellevància de l’associació: L’associació entre En-EI ha de ser rellevant o pertinent. La rellevància té a veure
amb com els estímuls tendeixen a associar-se a l’entorn, raó per la qual hi ha estímuls que s’associen més
fàcilment entre si que uns altres. Presentació temporal: Ordre de presentació temporal

1.1.1. L’EXTINCIÓ

Un estímul condicionat que s’ha format a partir de la unió continuada del EI i del EC pot tornar-se a
transformar en un EN (i deixar de produir la RC) quan es presenta durant una sèrie de temps sense el EI à
aquest fenomen es coneix com extinció.

Tot i això, pot haver-hi una recuperació espontània després de l’extinció i d’un temps sense tots dos estímuls
junts, en que si l’EI i l’EN tornen a donar-se junts es tornaria a donar una RC però de menor força.

RECUPERACIÓ ESPONTÀNIA: Pot haver-hi una recuperació espontània al cap del temps, al tornar a presentar
els 2 estímuls que s’havien associat prèviament (o per separat), tot i haver estat extingida la relació i haver
estat un temps sense presentar-li, queda un record de l’associació i es torna a donar una salivació davant la
campana. I la magnitud de la resposta ja no és tan alta com la inicial, sinó que té menor força.

1.1.2. FÒBIES

Tot i que els 1rs experiments es van fer en animals, els principis del CC es van utilitzar per entendre certs
aspectes del comportament humà. Aquests processos del CC s’utilitzen per entendre malalties com les
addicions, el PTS i les fòbies.

Una fòbia és una por intensa, desproporcionada i irracional a un objecte o situació concretes. L’aparició de
fòbies degut al condicionament incondicionat es produeix per l’associació d’un estímul incondicionat que
produeix una resposta incondicionada (en aquest cas, por) amb un estímul neutre que no produeix cap resposta.
D’aquesta manera, es produeix una fòbia cap a aquell estímul neutre després del condicionament. Moltes
vegades les fòbies que es donen per CC es produeixen per comportaments cognitius, és a dir, una sèrie de
pensaments associats a un estímul neutre (ex: tinc por dels avions pq en les pel·lícules he vist com s’estrallaven).

Efecte Garcia (condicionament aversiu del gust): es dona entre el menjar en mal estat i la conducta de
vòmit/nàusees (RI) à després de consumir algun nutrient en mal estat i patir una resposta natural de vòmit,
nàusees o mal estar general, el mateix aliment o gust produirà la mateixa resposta tot i estar en bon estat.

Resposta vasovagal: Condicionament aversiu a les injeccions.

Associació evolutiva, i és una associació entre el
menjar en mal estat i la conducta de vòmits,
nàusees, i marejos. I es considera que establir
l’associació entre el menjar en mal estat i la
conducta de vòmits és adaptativa perquè el cos eviti
aquestes substàncies que puguin causar-nos danys.
EFECTE GARCIA (condicionament aversiu del gust):
es dona entre el menjar en mal estat i la conducta
vòmit nàusees (RI). Després de consumir algun
nutrient en mal estat i patir una resposta natural de
vòmit, nàusees o mal estar general  el mateix aliment
o gust produirà la mateixa resposta tot i estar en bon
estat.

Les estructures que codifiquen les emocions son l’amígdala i el hipocamp( guarda la informació de les fòbies.
El còrtex prefrontal te la funció de controlar la conducta (actua com un fre) i es capaç de generar missatges
estretament relacionats amb l’amígdala i el hipocamp.

Exemple (fòbies): molts adults no van al dentista per una fòbia fruit de l’associació del dentista amb el dolor.
En els casos més extrems, el condicionament clàssic pot desenvolupar fòbies, pors irracionals. Un altre
 exemple seria la fòbia als insectes que podria desenvolupar una persona després d’haver ser picada per una
abella, associen el dolor a l’insecte.

Exemple (rates): un experiment amb rates que eren en unes gàbies amb radiació que provocava aquests
efectes de vòmits, nàusees. Es va veure que les rates que van estar exposades a la radiació van deixar de
beure aigua, ja que associaven l’aigua amb els vòmits. Ja quan bevien aigua els hi provocava vòmits, tot i
l’aigua estar en bon estat, era una resposta condicionada. Només es va donar aquesta resposta quan es van
presentar els 2 estímuls junts (aigua i radiació). I va tardar molt a que la resposta respecte aquesta associació
es desprengués.
L’aparició de fòbies degut al condicionament, es produeix per l’associació d’un EI que produeix una
incondicionada (por), amb un EN que NO produeix cap resposta. D’aquesta manera es produeix una fòbia cap
aquell estímul neutre després del condicionament.
resposta

CONDICIONAMENT INSTRUMENTAL o OPERANT

És l’aprenentatge associatiu en que la freqüència d’aparició d’una conducta es veu augmentada o disminuïda
en funció de la seva associació amb una conseqüència favorable o adversa. És a dir, les coses que fem les fem
perquè obtenim una conseqüència (favorable o no) un cop s’han realitzat. Com millor sigui la conseqüència
millor consolidarem la conducta. Acció voluntària per part de l’individu

El condicionament instrumental es diferencia del clàssic perquè en el clàssic la conducta que s’obté és
inconscient mentre que en el instrumental hi ha una voluntat d’aconseguir o evitar alguna conseqüència.

L’element principal no es l’estímul sinó el reforç que s’obté

Tenen molta influència els experiments de Skinner à (tenen la seva base en l’experiment de Thorndike)
Skinner va posar a rates famèliques en unes capses dissenyades per ell. Les rates, al començament,
exploraven la capsa fins que accidentalment prenien un botó i obtenien menjar. El 1r cop que passava la rata
 no relacionava l’acció de polsar el botó amb rebre menjar així que continuava explorant la caixa i, per tant,
anava polsant el botó i obtenint menjar fins que establia la connexió. Eventualment, la rata premia el botó
fins saciar la seva gana demostrant així que havia hagut un aprenentatge. Skinner va anomenar el
procediment de polsar el botó com un reforçador.

Avui dia encara s’utilitzen les capces de Skinner, son unes capces automatitzades en les que es pot controlar
les diferents variables que es vol estudiar, es a dir, es disposa d’un entorn controlat per dur a terme
l’experiment.
LLEI DE L’EFECTE (THORNDIKE)

La llei de l’efecte diu que tota resposta seguida de conseqüències agradables tendirà a repetir-se, mentre
aquelles que no tinguin les conseqüències esperades o vagin seguides de conseqüències desagradables
tendiran a desaparèixer.

Els seus experiments van consistir en ficar un gat famèlic dins d’una capsa separada en dos compartiments,
però que es podien veure, i amb un pedal que feia que la barrera desaparegui. El gat veia el menjar en l’altre
compartiment i començava a buscar una forma d’arribar fins que pressionaria el pedal accidentalment.
Després de varis cops, el gat acaba aprenent que prenent el pedal arriba al menjar i el pressionarà quan
vulgui menjar i no el pressionarà quan no vulgui menjar.
ELEMENT DEL CONDICIONAMENT INSTRUMENTAL

Estímul discriminatiu (ED): és un estímul que indica quan una R/pot conduir o no a la conseqüència
desitjada; informa de si el reforçador està disponible. à estímul que em permet, a través de la resposta
instrumental, a accedir a la conseqüència.

Resposta instrumental: resposta que té lloc #1 pq serveix com a instrument per produir certes
conseqüències à és la conducta que em produeix la conseqüència.

Reforçador: conseqüència que segueix a la resposta instrumental i que augmentarà o disminuirà la seva
probabilitat d’aparició futura. à és qualsevol estímul que incrementa la probabilitat de que un
comportament (prèviament fet) es repeteixi.
TIPUS DE REFORÇADORS

Primaris: Estímuls biològicament importants que són innats (ex: menjar).

Secundaris: En un primer motiu no són un reforçador però es converteixen en reforçadors a partir d’una
associació
amb reforçadors primaris (ex: diners que ens permeten comprar menjar).

Positius/Appetitus: associats a benestar, conseqüències agradables.

Negatiu/Aversius: associats a desplaer, conseqüències desagradables. No és el mateix que un càstig ja que

els càstigs es refereixen a estímuls que disminueixen la probabilitat de que un comportament torni a repetir-
se, a diferencia dels reforçadors negatius que estan fets per augmentar la probabilitat de que es repeteixi un
comportament.

TIPUS DE CONDICIONAMENT INSTRUMENTAL

 Quan és vol reforçar un comportament, per tant, augmentar la freqüència amb el que es fa:

- Afegir un estímul = reforçament positiu à quan premiem a una persona per fer una conducta
correcta, aquesta persona continuaran fent això per tornar a aconseguir el premi (ex: un treballador
que es premiat amb un augment de sou per la seva bona feina).
- Treure un estímul = reforçament negatiu à per poder aprendre una conducta, en comptes de donar
un reforçament positiu, es dona un reforçament negatiu que es pot eliminar duent a terme la
conducta que es vol aprendre (ex: per deixar d’escoltar el soroll del cotxe per posar-nos el cinturo
de seguretat, ens posarem el cinturo).

Quan és vol castigar un comportament, per tant, disminuir la freqüència amb el que es fa:

-Afegir un estímul = càstig positiu à per eliminar una mala conducta el que fem és aplicar un càstig a
conseqüència de la conducta, i que sigui un reforçador negatiu (ex: a un conductor que circula a
excessiva velocitat se’l multa cada cop que va amb una velocitat per sobre de la permesa fins que
aprengui a anar a la velocitat obligatòria).
- Treure un estímul = càstig negatiu à per castigar una conducta i disminuir la seva freqüència, en
comptes de proporcionar una resposta negativa de forma directa es treu algun estímul que provoqui
felicitat fins que es deixi de fer la conducta o es faci la desitjada (ex: quan un nen contesta malament
als seus pares per castigar- lo i que no ho torni a fer se li castiga sense veure la televisió).
PROGRAMES DE REFORÇAMENT EN CI

Reforçament continu: la resposta es reforçada cada vegada que es dona. Aquest tipus de
reforçament fa que la conducta sigui immediata. Ex: la loteria no sempre que jugues guanyes, però
el fet de poder guanyar es el factor que et fa reforçar la conducta de jugar-hi.

Reforçament intermitent: la resposta no es reforçada cada vegada que es dona perquè o bé

reforç s’aconsegueix després d’una quantitat determinada de respostes o s’aturen durant un
interval de temps. Aquest tipus de reforçament fa que la conducta es mantingui més temps.
Quan el reforçament és variable (intermitent, no saber quan es donarà la resposta) també
augmenta la freqüència de conducta. Quan això afecta en el temps, aquest reforçament
variable/intermitent fa que la conducta es mantingui estable però quan és fixa (continuo) la
conducta no ha d mantenir-se estable sempre perquè sabem quan hi haurà d’haver una
resposta. Ex: Donar a la rata menjar cada cop que pressioni 10 vegades la palanca  No és un reforçador
continu, perquè no obtindrà el menjar cada cop que pressioni, sinó que només quan ho faci 10 cops. El
nombre de vegades que ha de pressionar la palanca el podem fer fixe (sempre cada 10) o variable (anar
variant). Ex: donar menjar a la rata cada 10 minuts sempre (fixe) o bé li donem de manera variable:
primer després de 10 minuts, després de 5 minuts...

Els humans i els animals generem conductes instrumentals inclús per experimentar estímuls que
han estat associats a drogues, és a dir, els estímuls que ens recordin al plaer de la droga ens
arriben a proporcionar un plaer “efecte placebo” en recordar el plaer de la droga.
 Una tendència a guiar la nostra conducta per
reforçadors immediats està associat a una
sèrie de causes i conseqüències.

1. reforçament es dona després d’un

nombre determinat de respostes.
(com + respostes, + reforçament)
2. reforçament es dona després d’un nombre
variable de respostes, llavors m’esforço al
màxim perquè no sé quantes conductes he
de fer per rebre el reforçador. Ex: màquines
escurabutxaques, tot i no tenir un reforçament positiu  cada vegada tens l’expectativa de guanyar i et fa
seguir jugant, igual que la loteria.
3. reforçament es dona després d’un temps específic. Organisme aprèn patró i tendeix a disminuir la resposta
després de rebre el reforçament. Les respostes que es mesura són les hores d’estudi, tenim un examen cada 3
mesos. Durant el temps que no tens examen et
relaxes i quan s’acosta, inverteixes moltes hores.
4. reforçament es dona després de temps variable.
Aprenentatge bastant regular, continu: Tenim un
examen cada setmana, i com que no saps quan
serà l’examen final, estaràs preparat per estudiar i
la teva conducta es manté estable.
- continu: aprenentatge més ràpid
- Parcial o intermitent: aprenentatge
dura més.

FENÒMENS LLIGATS AL CONDICIONAMENT

INSTRUMENTAL –

Generalització: Tendència a emetre respostes

davant estímuls semblants al que originalment
ens va proporcionar reforçament.
 Discriminació: Distingir estímuls que aniran o no
seguits de reforçament.
o Primaris: Estímuls importants
biològicament, no són apresos (innats)
o Secundaris: Adquireixen les seves capacitats de reforçadors per associació amb reforçadors
primaris
Positius: et causen conseqüències agradables
Negatius: et causen conseqüències desagradables

Es molt important el sistema dopaminèrgic Aquest sistema principalment ens ajuda a determinar què ens agrada
i que no ens agrada; ens ajuda a aproximar la nostra conducta cap allò que ens agrada i retirar-la del que no ens
agrada, s’altera amb el consum de tòxics, amb ingestes hipercalòriques, amb certs trastorns de tipus afectiu com
per exemple la depressió. El nucli accumbesns es molt important pel reforçament.

 DEMORA DE LA GRATIFICACIÓ: Disminució del valor d’un reforçador que acompanya a la demora en la seva
obtenció: com més passa el temps , més disminueix el valor subjectiu que tu li dones al reforçador.

El circuit cerebral esta implicat en el reforçament de la conducta: la resposta cap als reforçadors la modula la
sensibilitat que es té cap a la recompensa, es a dir, les diferències individuals en la variable de personalitat
“sensibilitat a la recompensa” mostren una associació positiva amb l’activació cerebral en resposta a imatges
d’aliment s apetitosos (ex. xocolata, pizza, pastissos)

Skinner no va considerar la variable que no tots el individus obtenen el mateix plaer, aquesta variable es
considera com matisos del aprenentatge

Demora de la gratitud: (delay discounting) És la disminució del valor d’un reforçador que acompanya a la demora
de la seva obtenció.

Veiem que com més temps passa, el reforçador perd valor,

hi ha una demora de la gratitud, de la seva obtenció.
(qui té una demora de la gratitud més alta, té una alta
capacitat de regulació).
La demora en la gratificació pot treure valor a la
recompensa obtinguda.
Poder esperar o no a la obtenció de la gratificació depèn de
tot un seguit de senyals cerebrals.

També existeixen factors de risc que afecten a l’hora de

esperar o no esperar la recompensa.
La demora a la recompensa es pot entrenar. Tenir aquesta funció alterada pot desenvolupar addiccions,
malalties mentals, malalties de transmissió sexual, trastorns afectius…etc
GÀBIA DE SKINNER – automatitzada per “auto administració intravenosa de droga”

Els animals i els humans generen conductes instrumentals inclús per experimentar estímuls que han
estat associats a drogues (ja que han adquirit propietats reforçants per la seva presentació repetida i
producció de plaer).
Quan la rata prem la palanca  se li dona la droga, i
llavors és quan en principi se li presenta la llum.
La llum no li hauria de proporcionar el mateix plaer que
la droga. El que passa és que durant les presentacions
contigües de la llum i la droga es dona un mecanisme de
CC en el qual la llum és el EN i quan provoca plaer és un
estímul discriminatiu. Amb la qual cosa, després de les
múltiples presentacions de la droga seguida de de la
llum, ara al prémer la palanca s’encendrà la llum i tot i
que no es presenti la droga, la rata experimentarà plaer.
Això explica perquè les persones amb trastorns
d’addicció acaba sentint la necessitat de consumir amb
gent, per torns, en llocs determinats, escoltant música determinada relacionada amb la seva història
del consum...
Inicialment la rata opera amb la gàbia de Skinner (CI) prement la palanca per obtenir un reforçador
positiu i li provoca plaer, després al mateix temps que li donen la droga s’obre la llum. Si la
administració de la droga i la obertura de la llum es donen varies vegades simultàniament  l’estímul
neutre EN (prémer la palanca) que queda associat amb la droga, de manera que la visualització de la
llum sense la droga li aporta plaer. Com que aquestes son apreses, solen der de menor magnitud
que les respostes innates.

BASES CEREBRALS DEL REFORÇAMENT:

Sistema dopaminèrgic:
Són neurones que tenen els seus cossos a la substància
negra i l’àrea taugmental ventral i projecta de forma
predominant a l’estriat i projecta a escorça prefrontal i a
l’amígdala.
Les neurones estableixen connexions a base de
neurotransmissors entre ells (dibuixades en blau), tenen
predominantment neurotransmissor, dopamina. Implicat
en què els estímuls ens puguin aportar plaer o reforçament.
Ens ajuda a aproximar la nostra conducta cap a allò que ens agrada i retirar-la cap a allò que no ens agrada.
Aquest circuit motivacional dopaminèrgic és important en guiar la conducta.
Les diferències individuals en la variable de personalitat «sensibilitat a la recompensa» mostren una associació
positiva amb l’activació cerebral en resposta a imatges d’aliment s apetitosos (ex. xocolata, pizza, pastissos).

L’activació cerebral davant diferents tipologies d’estímuls que provoquen plaer coincideix només
parcialment; altres regions cerebrals s’activen de forma específica davant el plaer obtingut per estímuls
concrets.

El reforçament obtingut dels menjar és generat pel cervell gràcies a la integració d’informació precedent de
vàries modalitats (metabolisme dels nutrients, gust i olfacte, hormones gastrointestinals, etc.)

L’anticipació al reforçament dels estímuls es pot mesurar en l’àmbit cerebral. Alteracions en la integració
d’informació per part del cervell (ex. insulina, leptina) media els efectes que l’anticipació té en la nostra salut
(ex. obesitat).

CONDICIONAMENT CLÀSSIC VS. INSTRUMENTAL

 Instrumental: Cal que hi hagi una resposta que tindrà conseqüències. Les respostes son voluntàries.
 Clàssic: Un estímul prediu l’aparició d’alguna cosa. Les respostes són naturals i apreses.

APRENENTATGE COGNITIU
No aprenem només per associació directa d’estímuls.

TEORIES COGNITIVES: Les teories cognitives de l’aprenentatge se centren en el pensament, memòries,

interpretacions cognitives que fem de les coses que aprenem, i expectatives internes dels aprenents.

Sense negar les teories del condicionament clàssic i el condicionament instrumental, aquestes teories afegeixen
que l’aprenentatge en moltes de les nostres conductes implica processos d’ordre superior (pensaments,
memòria.).

Aquestes teories han proporcionat aproximacions sobre els processos mentals que es donen de forma paral·lela a
l’aprenentatge, és a dir, se centren en la interpretació cognitiva que fem de les nostres experiències en comptes
de centrar-se en els estímuls o en els reforçadors.

 Aprenentatge latent
  Aprenentatge per observació (Albert Bandura  Teoria de l’aprenentatge social)

APRENENTATGE LATENT

 Nova conducta adquirida, però no es manifesta fins que es mostra INCENTIU.

 L’aprenentatge es dona a través de mecanismes NO-observables, sense necessitat de reforçadors.
 Mapes cognitius: representació mental de l’espai/localitzacions.

L’aprenentatge latent és el que fa el subjecte sense que hi hagi cap mena de manifestació observable en el
subjecte. En aquest aprenentatge observem que les conductes apreses no es mostren fins a l’aparició d’un
incentiu, tot i tenir-les apreses d’abans. Però l’aprenentatge s’ha donat a través de mecanismes no observables i
sense necessitat de ser reforçades (el reforç només fa que es manifesti).

L’experiment que el va demostrar va ser un amb 3 grups de rates posades en un laberint:

 1 grup a les que se li donava menjar

tota l’estona (verd)
 1 grup que NO va rebre menjar (blau)
 1 grup que va rebre menjar després
d’una sèrie de recorreguts.
(menjar=premi)

Els ratolins vermells van acabar fent menys

erros encara que no els va reforçar
contínuament, quan no tenien reforçador
estaven aprenent i es va evidenciar en
donar-los un incentiu.

L’aprenentatge latent és un tipus

d’aprenentatge que es desenvolupa, però
que es demostra quan s’acompanya d’un reforçador (recompensa).-

APRENENTATGE PER OBSERVACIÓ

És l’aprenentatge basat en l’observació de la conducta d’altres, o models, i la seva imitació. És a dir, implica que

L’aprenentatge adquireix noves conductes o habilitats perquè s’observa com altres individus les fan.

Requereix:

 Atenció sobre el comportament del model

 Retenció (record)
 Reproducció motora de la conducta (atesa i retinguda)
 Reforçament

Les conductes de models reforçades (ex: èxit, admiració) s’imiten amb major probabilitat que les conductes
castigades.

Són importants en l’aprenentatge de les habilitats.

Pot ser que aquest tipus d’aprenentatge tingui una base genètica, s’han descobert neurones anomenades «neuro
mirall» que funcionen quan observem a una altra persona fer un comportament que es pot imitar.

L’escorça cerebral i l’escorça visual estan implicades en aquest aprenentatge

Associació entre una major superposició entre l’activació cerebral a les tasques d’observació i execució de
l’acció i millors habilitats motrius i habilitats d’acció