Introducció

1. Sensació i percepció

La percepció ens serveix per a interpretar el món físic. Interpretar el món físic és
necessari perquè el món consisteix en energia, molècules i àtoms. NO existeixen ni
els colors, ni els sons, ni les olors. Aquests aspectes són les nostres interpretacions
de variables físiques.
Mateixa sensació però diferent percepció Processos guiats per les dades +
Processos guiats pels conceptes. Ex: foto del dàlmata. és un procés guiat pels
conceptes.
Guiats per les dades: quan a partir de la informació de l’estímul “elaborem” el
percepte. Són processos bottom-up. Es donen quan l'estímul és visualment ric i nítid
Guiats pels conceptes: quan els “models” del món influeixen els nostres perceptes.
Són processos top-down. Es donen principalment quan hi ha soroll visual o distorsió.
La presència d’un o l’altre depèn purament de la riquesa informativa de l’estímul

2. Sistemes sensorials, fonts d’estimulació i nivells perceptius

5 modalitats clàssiques:
- energia electromagnètica (espectre de llum visible) = captada per fotoreceptors
- energia mecànica (vibracions de l’aire, presió) = sistema auditiu, sistema hàptic
- concentracions de molècules (químiques) = receptors olfactius i gustatius
Modalitats no-clàssiques:
- Propiocepció (sentit cinestèsic) - Equilibriocepció (sentit de l’equilibri)
- Termocepció (resposta sensorial per calent i fred)
- Nocicepció (resposta al dany a teixits o nervis)
- Magnetocepció (sentit de la direcció del moviment)

Sherrington (1906): classificació alternativa de les modalitats sensorials

- Exterioceptors: sentits que capten energia externa
- Propioceptors: sensibles a informació de moviments, postura, to muscular i equilibri
- Interoceptors: sensibles a informació visceral
- Dermorreceptors: sensors de la pell (temperatura, dolor i contacte)
Nivells perceptius:
- detecció: presència d’un estímul
- discriminació: diferenciació entre estímuls
- reconeixement: estímul prèviament presentat
- categorització: adscripció estímul a concepte representat en memòria
- estimació: judicis quantitatius
(Ordenats de menys a més complexitat)
els cinc nivells no son exclusius, un no implica l’altre. La categorització sempre
implica reconeixement.

3. Distinció entre món físic i percepte

No siempre lo que vemos es real. (ilusión cuadrados grises)
Per entendre el que ocorre durant el procés perceptiu, cal primer entendre la
diferència entre estímul distal (~distant) i estímul proximal (~pròxim, proper).
L’estímul distal són els objectes i els events “reals” del nostre entorn (e.g. en visió:
llum reflectida per un objecte).
L’estímul proximal són els patrons d’activació que els receptors obtenen de
l’estímul distal o, en altres paraules, la mostra que els sensors obtenen de l’estímul
distal (e.g. en visió: imatge retiniana)
La percepció es basa en l’estimul proximal
La percepció es un problema invers pq desde l’estimul proximal no pots saber quant
de reflectancia, cuanta transmitancia i quanta llum influeix en el teu estímul proximal
(a l’exemple). No podem coneixer els detalls desde l’estimul proximal, s’ha de
pensar que esta en 2D.
El percepte reflecteix propietats de l’estímul distal a partir d’un estímul proximal que
pot ser variable i inestable.
Un dels objectius de l’estudi de la percepció és entendre com obtenim percepcions
acurades a partir d’estímuls proximals que poden ser inestables.
Per a solucionar el problema, sovint hi intervenen processos top-down.
Les il·lusions visual són exemples de que el percepte no sempre es correspon amb
l’estimulació física.
Els “errors” interpretatius sovint són conseqüència de l’aplicació automàtica de
mecanismes que són adaptatius.
Fins a quin punt la nostra percepció ens transmet fidelment la informació del món
exterior?
Un dels motius per què el percepte no sempre es correspon amb l’estimulació física,
són les limitacions del sistema visual.
Limitacions qualitatives: il·lusions visuals
Limitacions quantitatives: resolució espacial, resolució temporal, resolució espectral.
- Resolució espacial: optotips. Quan es molt petit no veiem les diferències
- Resolució temporal: si sens presenten molt rapid els veiem seguits. Dos
punts posats alternats amb 8 milisegons de diferencia els veus a la vegada.
- Resolució espectral: no vemos todo el espectro.
4. Determinants de la percepció
Factors de l’estímul: normalment la informació estimular és prou rica com per
arribar a un percepte (processos bottom-up, o guiats per les dades).
Un exemple de com l’estímul determina el percepte és a les superfícies texturades.
Tenim la impressió que la superfície s’allunya. El gradient de textura ja es troba a
l’estímul proximal.
Enfoc ecològic (J. Gibson): emfatitza el paper de l’estímul en la percepció, deixant
de banda l’experiència prèvia, l’aprenentatge i les representacions.
● Estímul energia: es refereix al component merament físic de l’estímul (i.e. la
longitud d’ona de la llum).
● Estímul informació: és la part de l’estímul que és útil per a la percepció dels
atributs del nostre entorn (i.e. el color).
Per a Gibson la percepció és directa, bottom-up, i depèn directament de la imatge
retiniana, però no de processos top-down.
La informació necessària per obtenir el percepte es deriva directament de l’entorn.
Coneixement previ: recuperem informació en memòria, especialment quan
l’estímul és poc informatiu.

5. Constància perceptiva (o invariància)

La percepció depèn en gran part de l’estímul proximal però ha de ser útil per
interactuar amb el món exterior.
El sistema visual té mecanismes per compensar aquesta variabilitat que existeix
entre la imatge retiniana i l’estímul distal.

6. Fisiologia bàsica del sistema visual

A la retina central només hi ha cons (visió en colors), a la periferica casi no hi ha
cons, molts bastons. A la fobia estan tots els cons, contra més ens allunyem més
bastons hi haura. En el punt cec no hi ha ni cons ni bastons (per on passa el nervi
óptic, no hia fotoreceptors).
Cuando miras a un sitio ves los detalles pq estas centrando la fobi ahi y el etorno lo
ves menos pq lo estas captando con la periferia
TEMA 1 PSICOFÍSICA CLÀSSICA

1. Introducció
La psicofísica pretén establir una relació (quantitativa) entre la realitat física de
l'estímul i la nostra percepció. Ens permet estudiar la percepció a nivell conductual.
Els autors importants de la psicofísica són Weber i Fechner.

2. Concepte de llindar
Els events mentals han de superar un valor crític per tal que siguin experienciats
conscientment.
És un punt de discontinuïtat en l’experiència sensorial.
S’ha de superar un himen (valor crític) per percebre l’estímul.

3. Llindar absolut
És el valor (quantiat d’energia) necessari per detectar l’estímul el 50% de les
vegades.
El llindar absolut no és sempre igual, poden haver-hi diferències degut a soroll en
les respostes neuronals. Per això, s’han de dur a terme diferents assajos.
El mesurem amb diferents mètodes:
- Mètode dels estímuls constants: És el més fiable.
1. Es trien entre 7 i 9 valors de l’estímul
2. Tots els valors es presenten de manera aleatòria un nombre elevat de
vegades
3. cada cop que es presenta un valor es registra la resposta (perceb o
no)
4. Obtindrem una distribució de respostes de detecció per a cada valor
de l’estímul presentat
La corba psicomètrica és una corba que interpola els punts (com una recta de
correlació però corba)
- Mètode dels límits: consisteix en presentar sèries ascendents i descendents
de l’estímul i el subjecte ha de dir quan el detecta. Problema: el subjecte pot
predir quan ha de dir que detecta l’estímul. La solució es començar desde
valors diferents. Per obtenir el LA es fa una mitjana dels assaigs.
- Mètode de l’ajust: El paricipant ajusta el valor de l’estímul. Ell incrementa o
redueix l’estímul fins que el percep o el deixa de percebre. El LA serà la
mitjana de tots els assaigs.
Com més sensible sigui el pacient el llindar serà més baix. Per tant, la sensibilitat és
la inversa de LA. S=1/LA

4. Llindar diferencial
Valor que necessitem per discriminar entre dos estímuls.
També hi ha diferents mètodes per mesurar el LD
- Mètode dels estímuls constants:
 1. Tindrem un valor fix de l’estímul estàndard (o de referència). Triem un
conjunt de valors d’intensitat de l’estímul test per comparar amb el de
referència (entre 7 i 9)
2. Presentem els valors del test i el de referència per a fer la comparació
varies vegades (ex. 20).
3. cada cop que es presenta un valor es registra la resposta de discriminació
(té el test més intensitat que l'estàndard?)
4. Obtindrem una distribució de respostes de detecció per a cada valor de
l’estímul presentat
- Mètode de l’ajust:
A cada assaig es presenta un estímul estàndar (EE) i un de comparació (EC
o test).
Versió asimètrica: S’ajusta el test fins que es perceb la mínima diferència amb
l’EE. Aquesta mínima diferència s’agafa com a LD.
Versió simètrica: S’ajusta el test fins que es perceb igual que l’EE. La
desviació estàndar s’agafa com a estimació del LD. La mitjana de la
distribució és el PUNT D’IGUALACIÓ SUBJECTIVA (PIS). També hi ha
assajos ascendents i descendents.

5. Llei de Weber: sensibilitat diferencial

Weber va ser un dels primers científics a quantificar la resposta perceptiva respecte
l’estimulació física. Imaginem que tenim un E de 10 g i que quan l’incrementem 2 g
els podem distingir. L’increment necessari per distingir els dos estímuls seria 2.
La proposta de Weber era que les diferències mínimes perceptibles eren
proporcionals al valor de l’estímul.
Així si puc diferenciar un pes de 12g d’un de 10g, la dmp és 2. Si el pes es dobla, el
llindar diferencial haurà d’incrementar-se de manera proporcional.
Hem d’incrementar el valor d’E de forma proporcional.
Llei de Weber: k=∆E/E
La proporció o percentatge amb què hem d’incrementar o disminuir l’estímul per
diferenciar-lo és constant. Aquesta proporció s’anomena fracció de Weber (k).
Segons la llei de Weber, la relació entre l’increment necessari i l’estímul hauria de
ser constant. La fracció de Weber hauria de ser sempre el mateix valor (proporció).
A partir de la llei de Weber podem caracteritzar la sensibilitat de discriminació d’un
organisme (LD). Per això definim el LD com la quantitat amb què he de modificar un
estímul per poder-lo discriminar un percentatge determinat de vegades.

6. Llei de Fechner o Weber-Fechner

Basada en el treball previ de Weber i assumeix que la llei és veritat.
Igual que la llei de Weber, parteix del llindar diferencial (o dmp o jnd)
Tracta de veure com varia la SENSACIÓ a mesura que varia l’ESTIMULACIÓ
Cal mesurar les sensacions: escales psicofísiques.
- incrementem el LD sobre el valor de l’estímul
- això fa que notem la diferència entre els dos estímuls: per tant la SENSACIÓ és
diferent
- si incrementéssim amb un valor inferior al LD, la sensació no seria diferent (perquè
no podríem distingir entre els dos estímuls)
S: sensacions
- la llei de Fechner assumeix que la llei de Weber és veritat, ja que sempre
augmentem (∆E) el valor de l’estímul (E) en la mateixa proporció (ex.: 10%)
∆S=c · ∆E/E
La c és una constant de proporcionalitat i el seu valor és arbitrari depenent dels
valors utilitzats a l’escala de sensacions. La tria el propi participant.
- En la relació estímul-sensació, la intensitat creix en progressió geomètrica
(multiplicada per un factor constant) mentre que la sensació ho fa en progressió
aritmètica.
Per tant, la relació entre l’increment de la sensació i l’estimulació física és una funció
logarítmica, descrita per la llei de Fechner o Weber-Fechner:
S=log(E) · k

7. Crítiques a la psicofísica clàssica

- la llei de Weber no es compleix per valors de l’estímul que són molt petits
- la constant pot ser diferent per diferents modalitats sensorials, o fins i tot per
diferents dominis d’una mateixa modalitat. Poden haver-hi relacions exponencials
entre estímul i resposta.
- No tot allò que no discriminem no ens afecta. Ex: estímuls subliminals
- és tot o res

TEMA 3: PSICOFÍSICA CONTEMPORÀNIA

1. Recordem que…
La sensibilitat d’un organisme és la capacitat dels nostres organs sensorials per a
percebre un estímul extern. És la inversa del LD
Els LA (o de la sensació) i LD (dmp i jnd) indiquen com de sensible és un organisme
· Weber va proposar una llei per veure com les diferències mínimes perceptibles
canvien amb diferents valors d’un estímul
· Pretén descriure com la sensibilitat als canvis varia en funció de la intensitat de
l’estímul
· Qüestions que es planteja:
 - necessito sempre el mateix increment (o decrement) d’intensitat per a
percebre un canvi en la intensitat de l’estímul?
- en cas que no sigui així, hi ha alguna manera de saber quan he
d’incrementar l’estímul per a percebre una diferència?
· Respostes:
- els LD són més grans a major intensitat de l’estímul i aquest creixement és
proporcional a la intensitat de l’estímul
- ∆E/E=k
· Fechner parteix de la llei de Weber (i assumeix que és veritat)
· Fechner suggereix que a mida que la intensitat de l’estímul creix, ens tornem
menys sensibles als canvis en la seva intensitat (rel. logarítmica)
· Amb els mètodes de la psicofísica clàssica mai no es pregunta directament sobre
la sensació que provoca un estímul.

2. Psicofísica contemporània: Stevens

· Weber i Fechner van encarregar-se principalment de com mesurar o obtenir valors
dels llindars (LA, LD). En canvi, la intensitat de la majoria d’estímuls que percebem
estan molt per sobre del llindar absolut.
· Mentre que Fechner feia servir mètodes indirectes per a mesurar les sensacions
(no preguntava directament sobre la sensació), Stevens introdueix l’ús de mètodes
directes.
· Fechner estableix que la relació entre sensació i estimulació és logarítmica, tot i
que això no sempre és així. Stevens pretén trobar una única llei que englobi els tres
tipus de relacions possibles (linial, exponencial i logarítmica).

3. Tipus de funcions i relacions Sensació-Estímul

Poden haver-hi diferents funcions de les respostes: lineal (y = ax + b), exponencial
(y = a^x) o logarítmica (y = log (x) ), depenent de l’estímul
Les respotes exponencials son típiques en estímuls perillosos. Les funcions
exponencials són expansives, cada cop són més grans. (la a de la fórmula és una
constant)
Les funcions logarítmiques són comprensives perquè cada cop es va fent més
petita.
També existeix un tipus de funció potencial (y = x^a). Depenent de com sigui
l’exponent pot ser una funció exponencial (a>1), lineal (a=1) o logarítmica (a<1).
L’exponent serà una constant i la base la variable independent.
En el nostre cas, sempre parlarem de valors d’x (variable independent) més grans
que 0 perquè x fa referència al valor de la intensitat de l’estímul i no podem tenir
estímuls amb intensitat menor que 0.

4. La llei potencial (o de la potència o d’Stevens o fonamental de la PF)

La funció potencial, depenent del seu exponent esdevé semblant a logarítmiques i
exponencials.
S = c · E^a
L’exponent és el que ens indicarà la forma de la funció.
La c és una constant que s’associa a un criteri de resposta.
La S és la sensació.
Com calculem l’exponent?
Una característica de les lleis potencials és que passen a ser linials en un espai
logarítmic. La pendent que tindran les rectes dependrà de l’exponent inicial.
Propietats dels logaritmes:
El logaritme d’un producte és igual a la suma dels logaritmes dels seus factors.
log (a · b) = log (a) + log (b)
El logaritme d’una potència és igual al producte de l’exponent pel logaritme de la
base.
log (a^b) = b · log (a)
Transformem la llei de la potència a un espai logarítmic:

log(S)=log(c)+a · log(E) seria la transformació logarítmica de la llei de Stevens.

Aquesta té la mateixa forma que l’equació d’una recta y=b+ax, per tant, hem
transformat les funcions a un espai logarítmic en el qual les funcions són rectes.
L’exponent és el pendent de la recta i ens indica el tipus de relació que hi ha entre
estímul i sensació. El paràmetre c s’associa a un criteri de resposta (assignat un
valor, pot ser el mateix per tots o diferent). Pot haver diferent criteri diferent
sensibilitat, diferent criteri mateixa sensibilitat però sense coincidir en l’intercepte o
mateix criteri diferent sensibilitat.

5. Interpretació de la llei potencia

Quan rebem un estímul no només afecta la sensibilitat, també podem tenir altres
processos cognitius com per exemple els judicis.
Sensorial: La llei seria reflex de l’activitat del sistema sensorial. Els diferents
exponents reflexarien diferències entre els sistemes sensorials (propietats dels
sensors). De vegades es troba que l’exponent varia per factors no sensorials (rangs
d’intensitat utilitzats fa variar l’exponent, efectes de context).
Cognitiva (Warren, 1969): És una interpretació alternativa a la sensorial en què es
considera l’actuació de factors cognitius. Els judicis no serien sobre les sensacions
sinó sobre els estímuls (un so el doble d’intens no seria per la sensació, sinó que es
basaria en un atribut físic -distància- a partir de relacions adquirides entre distància i
intensitat).
Es tracta en general d’establir una relació directa entre la quantitat d’estimulació i la
magnitud de la sensació provocada. La mesura s’interpreta com una “mesura”
directa de la sensació. Es pressuposa un accés directe a les sensacions. No hi ha el
concepte de llindar. En Fechner mai no es pregunta directament sobre la sensació.
TEMA 4: PROPIETATS FOTOMÈTRIQUES (I)

1. Conceptes previs
El sistema visual analitza la imatge de la retina fent una descomposició que
consisteix a extreure: freqüències espacials (neurones ganglionars, primeres etapes
del processament) i orientacions (neurones simples a l’escorça visual primària, V1)
Per detectar-les s’utilitzen enreixats o enreixats sinusoidals (gratings), amb
determinada orientació i FS.
La freqüència espacial és la variació periòdica de la intensitat de la llum a través de
la posició en l’espai. Com que implica una estructura periòdica, es mesura en cicles
per unitat espacial. En visió la unitat espacial és el grau d’angle visual. Així la unitat
de la FS són cicles/grau d’angle visual. FS alta = més cicles (canvis d’intensitat de la
llum) per la mateixa unitat d’espai. Més detalls.
Quan tenim una imatge a la retina que té molts detalls (contrastos molt seguits) diem
que té una FS alta. La FS depèn de la distància a la que mirem un objecte.
Si mirem un enreixat de FS baixa i ens allunyem, el que fem és augmentar la FS
perquè l’angle visual disminueix.
L’angle visual està inversament relacionat amb la seva distància a l’observador i
directament relacionat amb la mida física de l’objecte. A més distància menys angle i
a menys distància més angle. A més tamany més angle.

2. Correspondències psico-físiques fotomètriques

PSICO - FÍSICA -> part (o estímul) física - experiència perceptiva corresponent
Conceptes fotomètrics:
- Il·luminància o il·luminació (illuminance): quantitat de llum que emet una
font incandescent i que es projecta sobre una superfície (llum incident). Es
mesura en lux.
- Lluminositat o intensitat (luminance): quantitat absoluta de llum que
reflecteix una superfície en una direcció o angle determinat per unitat de
superfície (cd/m2).
- Reflectància (reflectance): quantitat relativa (%) de llum que reflecteix una
superfície opaca respecte el total de llum incident.
Correspondències psicofísiques:
- Lluminositat o intensitat (luminance) es correspon amb la lluïssor (el brillo)
Lluïssor o brillantor (brightness): lluminositat percebuda.
Invisible-Enlluernador (màx. Sol).
Lluminositat es la llum que desprèn i lluïssor la llum que percebem.
- Reflectància (reflectance) es correspon amb la claredat
Claredat (clarity): reflectància percebuda. Fosc (negre) - clar (blanc)

3. Constància de claredat
És la capacitat de percebre amb la mateixa claredat (p.e. blanc) una superfície en
diferents condicions d’il·luminació.
Dos fulls, un il·luminat i un altre a l’ombra. Direm que tots dos fulls són blancs, però
veiem un més brillant que l’altre. No canvia la claredat, canvia la brillantor.

La constància de claredat no sempre es compleix del tot: es veu afectada pel

contrast simultani.

Tot i que l’àrea central reflecteix la mateixa quantitat relativa de llum (reflectància),
percebem un gradient de grisos, degut a l’entorn.
En escenaris diaris, la il·luminació no acostuma a ser homogènia (ombres, canvis
d’il·luminació...).
- límits de reflectància: límit que marca el canvi de
reflectància de dues superfícies
- límits d’il·luminació: límit que marca un canvi en la
il·luminació.
Aquí el límit d’il·luminació seria el contorn de l’ombra, i
el límit de reflectància seria la diferència entre els
diferents quadrats (blanc i marró)
TEMA 5: PROPIETATS FOTOMÈTRIQUES (II)

1.Contrast
És la diferència en alguna propietat visual que permet segregar un objecte del seu
fons.
Correspondència psicofísica: contrast físic - contrast percebut.
Contrast físic: diferència de lluminositat o color entre dues àrees adjacents.

no ens l’hem de saber,

es per saber que hi ha diferents maneres de calcular el contrast.
Contrast percebut: és la percepció de diferents brillantors (o claredats) o color entre
dues àrees adjacents.

1.1. Factors de la percepció del contrast

El principal factor que modula el contrast percebut és el contrast físic, però no és
l’únic.
altres:
- Freqüència espacial: pic a 4 cicles/grau (aprox). Contra la freqüència espacial
sigui més alta, menys podrem diferenciar.

Corba de sensibilitat
de contrast
- Contrast simultani acromàtic (sense color=blanc, negre i gris): el context
afecta el contrast percebut. La tipica de fondo claro cuadrado oscuro y
viceversa.
- Estat d’adaptació a la llum: en condicions de molta il·luminació som menys
sensibles al contrast perquè els fotoreceptors no responen de forma eficient,
estan saturats, sobretot els bastons.
- Tipus de contorn: contorns nítids = més contrast.
2. Color
El color no és una propietat (física) de l’objecte, sinó una dimensió percebuda.
Només existeix en la mesura en què és construit pel cervell. En termes físics el que
hi ha són diferents longituds d’ona que entren en contacte amb diferents superfícies.
Diferents longituds d’ona seran absorvides per diferents tipus de cons (S:longitud
d’ona curta, M: longitud d’ona mitjana i L: longitud d’ona llarga), que ens permetran
la visió cromàtica.

2.1. Factors en la percepció del color

- longitud d’ona (el més important): La longitud d’ona és la distància que hi ha entre
dos punts consecutius que tenen la mateixa fase: dos màxims, dos mínims o dos
creuaments per 0.
Reflexió selectiva: cada superfície rep la llum incident d’una manera i en reflecteix
de forma accentuada un rang de la longitud d’ona.

Corbes de reflectància: representen la quantitat de llum reflectida relativa al total de

llum incident (%) en funció de la longitud d’ona.
 En aquesta gràfica l’eix X és la longitud d’ona i
l’eix Y és la llum reflectida. En aquest cas veiem que hi ha molta llum reflectida quan
la longitud d’ona equival al color vermell, això vol dir que l’objecte seria vermell.
El color blanc seria tot al 100%, si és negre serà tot al 0% i si fos gris seria un valor
constant, l’escala de grisos es un % qualsevol pero constant en totes les longituds
d’ona.
Les corbes de reflectància són INVARIANTS amb diferents condicions d’il·luminació.
Això garanteix la CONSTÀNCIA DE COLOR (equivalent a la constància de
claredat).
- contrast simultani cromàtic: igual que en el contrast simultani, els colors de dos
objectes (o superfícies) diferents s’afecten mútuament.

el mateix gris i mateix verd, però ho percebem diferent.

- adaptació a la llum/foscor: visió escotòpica (foscor) facilitada pels bastons, la visió

cromàtica es redueix a colors d’ona curta. (Efecte Purkinje: buscarlo pq no lo he
enttenedido, era como algo de ver las cosas más verdosas, blavosas en condiciones de
foscor)
- quantitat d’il·luminació
- part de la retina estimulada: percepció del color òptima en condicions d’estimulació
central. En la fóvea mejor que en la periferia.

3. Mescles de color
Substractives: Fan referència a pigments. Ex: pintura azul (absorbe longitud larga y
refleja corta y mediana), pintura amarilla (absorbe longitud corta y refleja larga y
mediana). Si mezclamos la pintura azul con la amarilla solo reflejará longitud
mediana, la veremos verde. Si juntem tot veiem negre.
Additives: Fan referència a llum. Sumem longituds d’ona. Si juntem tot veiem blanc.
4. Deficiències en la percepció del color
Dicromàcia: només dos dels tres tipus de cons funcionen
- Protanops: con L no funciona (vermell)
- Deuteranops: con M no funciona (verd)
- Tritanops: con S no funciona (blau)
Monocromàcia: només un dels tres tipus de cons funciona (acromatòpsia)
TEMA 6: PERCEPCIÓ DE LA PROFUNDITAT

Claus monoculars
Percebre profunditat amb un sol ull.
3 categoríes:
- claus oculomotores: Es basen en les sensacions que es produeixen als ulls quan
aquests es mouen.
- acomodació: la lent de l’ull ens permet enfocar els objectes. Canvia depèn de
si l’objecte està lluny o a prop. La forma de la lent és un senyal sinestèsic que
indica el cervell si l’objecte està a dos metres o menys. A partir dels dos
metres, la lent està relaxada, es produeix l’acomodació. Es como el hecho de
enfocar.

- claus pictòriques: es poden utilitzar a l’hora de dibuixar o pintar. Es poden

presentar bidimensionalment.
- gradients de textura: de les més efectives. Gradient = raó de canvi. Estímul
distal no canvia, però l'estímul proximal canvia en funció a la distància de
l’objecte: la representació a la retina serà més gran si està més a prop.
Aquesta raó de canvi és informativa de la distància a la que es troba
l’objecte.
- Convergència: canvi en l’angle visual horitzontal.
- Compressió: canvi en l’angle visual vertical.
- Densitat: la mida i la densitat dels objectes canvia en funció de la
distància.
- Els gradients també son informatius del grau d’inclinació d’una
superfície o d’un objecte.
- Estudis neurofisiològics han trobat evidència de neurones que
respondrien a la percepció de profunditat en presència de claus de
textura.
- gradient atmosfèric: el contrast i la saturació de la imatge canvien en funció
de la distància. Degut a la dispersió de la llum per l’atmosfera, els objectes
que estan a una gran distància (ordre de kilòmetres) tenen menys contrast de
luminància i menys saturació de color. Així doncs, es crea un gradient en què
el contrast i la saturació van disminuint en funció de la distància. El color dels
objectes molt distants es desplacen cap a l’ona curta (blau). Cézanne
utilitzava pigments càlids per apropar els objectes cap a l’observador i
matisos d’ona curta per crear l’efecte contrari.
 - oclusions o interposicions: el fet que un objecte ens tapi la visió d’un altre
indica que el primer està més a prop que el segon. Només son informacions
de valor sobre distàcnies relatives, no absolutes. S’utilitzen sovint en
marketing. Imatges vs lletra, quin està per sobre.
- ombres i il·luminació: la manera com la llum incideix sobre els objectes ens
pot proporcionar informació sobre la localització espacial i la forma l’objecte.
- altura relativa: la distància vertical entre els objectes de l’escena i l’horitzó és
informativa de distàncies relatives. L’altura relativa s’inverteix a la part
superior de l’escena (part que queda per sobre de l’horitzó).
- mida relativa: Si sabem que tres objectes tenen la mateixa mida, el que
sostingui un angle visual més gran serà el que es trobi més a prop (i cobrirà
una part més gran de l’escena).
Si estem familiaritzats amb la mida dels objectes (mida familiar), no només
podem determinar quin és més a prop sinó que podem saber-ne la distància
absoluta. Sabent la mida de l’objecte i l’angle visual que sosté podem
calcular la distància a la que es troba l’objecte.

- claus dinàmiques: impliquen un canvi en la posició de l’observador.

- paral·laxi de moviment: es dona quan l’observador canvia de posició en
relació a un objecte determinat. Pot ser tant monocular com binocular.
Quan viatgem en cotxe i mirem per la finestra ens sembla que els objectes
que estan més a prop viatgin més ràpid i els que estan més lluny viatgin més
lent.
 És un gradient de velocitat a la nostra retina.
Només ens proporciona informació sobre distàncies relatives.
Canvia la posició de l’observador ens ofereix diferents punts de vista de
l’objecte, i depenent de la distància a la que es troba l’objecte, es veurà un o
un altre punt de vista de l’objecte. Més aprop més ràpid, més lluny més lent.
La paral·laxi de moviment implica que les posicions relatives dels objectes
respecte al fons canviaran a mesura que l’observador es mogui.

No totes les claus són útils per les diferents distàncies:

Només hi ha dues claus monoculars per distàncies absolutes:

l’acomodació i la mida familiar.

Claus binoculars
Les claus binocular són les que proporcionen informació de profunditat amb els dos
ulls. Bàsicament la més important és l’estereopsi, però també tenim una clau
fisiològica que són els moviments oculars de convergència.
Visió frontal → menys camp visual, ofereix avantatges alhora de percebre millor la
profunditat, dues imatges que se superposen.
Visió panoràmica → més camp visual, pitjor percepció profunditat.
- convergència: És una clau oculomotora (com l’acomodació) però que fa ús dels dos
ulls. Com veurem més avall (estereopsi), els dos ulls focalitzen el mateix objecte, de
forma que quan fan això convergeixen. Aquesta convergència estira els músculs
extraoculars. Les sensacions cinestèsiques resultants dels músculs extraoculars
ajuden la percepció de la distància/profunditat. L’angle de convergència és més petit
quan enfoquem objectes allunyats que quan estan a prop. La convergència és
efectiva per distàncies menors de 10 metres.

Quan els dos ulls s’orienten cap al mateix objecte, l’angle de convergència
(beta) depèn de la distància a la que es trobi l’objecte.
- estereopsi (o disparitat binocular):
Hi ha d’haver dues imatges diferents (una de l’ull dret i una de l’ull esquerra) i un cert
grau de solapament entre les dues imatges. Només en visió frontal. Cada ull cobreix
160º i binocularment 120º. Nosaltres podem utilitzar la diferències entre les dues
imatges (disparitat) per obtenir informació 3D i de profunditat.
Com es fusionen les dues imatges? → punts corresponents de les dues retines,
dues fòveas

Fusió binocular → fusió de les imatges projectades en punts corresponents de les

dues retines. És la fusió que dóna lloc a la percepció d’un únic objecte a partir de les
dues imatges. Més important, fusionarem aquelles parts de les dues imatges
retinianes que es projecten en punts corresponents. Els punts corresponents són
punts equivalents de les dues retines, com per exemple, les dues fòvees. Les parts
de la imatge que NO es projecten en punts corresponents diem que es projecten en
punts dispars i aquestes parts no es fusionen i donen lloc a visió doble o diplòpia.

Horòpter → línia que passa pel punt de fixació i el centre dels dos globus oculars.
Els objectes que passen sobre la línia de l’horoptes es projecten en punts
corresponents de les dues retines, i llavors es produeix una fusió binocular de
l’objecte. És habitual dibuixar un cercle per representar l’horòpter, però no coincideix
amb el psicofísic, ja que és lleugerament allargat, no un cercle perfecte.

Diplòpia → visió doble. Diplòpia és la visió doble que tenim d’un objecte que resulta
de la projecció de les seves dues imatges en punts dispars de la retina. Moltes
vegades no som conscients d’aquesta diplòpia. Això és degut a que l’objecte es
troba lluny de la línia de l’horòpter.

Estereopsis (fusió estereoscòpica)→ Si un objecte no es troba a la línia de l’horopter

però està molt a prop, per tant la disparitat es petita, llavors podem tolerar la
disparitat i fusionem les imatges. Fusió d’imatges projectades en punts no
corresponents de les dues retines. L’àrea de Panum és l’àrea en què es troben els
objectes que es poden fusionar estereocòpicament (si es troben sobre la línia de
l’horòpter es fusionaran binocularment). És aquella fusió d’imatges que tenen una
disparitat. Aquesta fusió dóna lloc a la veritable percepció de relleu o estereopsi, per
tant percebrem un volum tridimensional. Quan la disparitat és massa gran, no
podrem fusionar les imatges i tindrem la diplòpia, això implica que l’objecte està fora
de l’àrea (volum) de fusió de Panum. En funció de la localització de l’objecte
respecte a l’horòpter, tenim dos tipus de disparitat que veiem a continuació.

Disparitat creuada → disparitat creada per objectes situats entre l’horòpter i

l’observador, però que estan dins de l’àrea de Panum.
Disparitat no creuada → disparitat creada per objectes situats més enllà de la línia
de l’horòpter, però que estan dins de l’àrea de Panum.

Cèl·lules de profunditat binocular o neurones selectives a la disparitat → Disparitat

creuada (near-cells), disparitat no-creuada (far-cells).

Dispartitat absoluta → La disparitat absoluta és la diferència entre on es projecta una

imatge a la retina de l’UD i la retina de l’UE. És informativa sobre la distància a la
qual es troben els objectes del punt de fixació. Com més gran sigui l’angle de
disparitat, més lluny estarà l’objecte del punt de fixació.
Disparitat relativa → La disparitat relativa és la diferència entre les disparitats
absolutes de dues imatges.El objecte groc la disparitat absoluta és 0 pq en ambdues
retines es projecta a la fòvea, el objecte blau té una disparitat d’uns 90 graus, per
tant la disparitat relativa serà 90.
Charles Wheatstone va crear l’estereoscopi → dues imatges una mica diferents
entre elles, una a la part esquerra i l’altre a la detra. A la part central hi havia miralls,
i el subjecte posava el cap entre ells, per tan veia una imatge amb l’ull esquerra i un
altre amb l’ull dret. Això creava una sensació de tridimensionalitat. Aparells de
joguines actualment.
Hi havia gent que li deia a Wheatstone que potser arribàvem al percepte de
tridimensionalitat per les claus monoculars.
Llavors va ser necessari demostrar que la disparitat per si sola també podia crear
tridimensionalitat →
Bela Julesz: estereograma de punts aleatoris → l’objectiu és crear dues imatges
lleugerament diferents sense claus monoculars que ens permetin arribar al percepte
de 3D. Es crean les dues imatges iguals, agafo una part dels punts, el desplaço una
mica cap a la dreta, la part on estava el tros desplaçat la torno a omplir. Quan
presenti els dos cuadrats, al part desplaçada la veuré en tres dimensions. Aquesta
demostració permet demostrar que al disparitat per si sola pot causar 3D, sense
claus monoculars.
Problema de la correspondència → quines parts de les imatges van amb quines.
Com aparellar dues imatges.
Ceguesa estereoscòpica → incapacitat de fusionar imatges. Marejar-se quan mires
pel·lícules en 3D.
Percepció de la mida
La mida i la profunditat (o la distància) d’un objecte estan molt relacionades.

Experiment de Holway i Boring (1941) REPASAR ESTO EN APUNTES CAMPUS

Resultats → En eliminar les claus de profunditat, els participants comencen a basar-se en
l’angle de profunditat.

La nostra capacitat per estimar la mida dels objectes presentats a diferents distàncies a
portat a proposar un principi de constància de mida → El fet que la percepció de la mida
d’un objecte es mantingui constant independentment de la distància es coneix com
“constància de mida”.
La relació entre mida i distància → S = K (R · D)
S → mida
K → constant
R → imatge retiniana
D → distància

Il·lusions de mida:
- Il·lusió de Ponzo → Escalament mida-distància falla = objecte
més gran.
Explicació alternativa basada en inclinació (Prinzmetal et al.,
2001).
- Il·lusió de Müller-Lyer → Greggory suggereix que ens recorda
a escenes de la vida quotidiana → escalament mida-distància
falla. No s’ha acceptat del tot.
Explicació alternativa → la longitud total de la figura podria estar influint en la
percepció errònia de la mida.

L’efecte es manté fins i tot quan és dinàmic.

- Il·lusió d’Ebbinghaus (o Tichener):

- Il·lusió de Jastrow:
TEMA 7: PERCEPCIÓ DE MOVIMENT

1. Resolució temporal i detectors de moviment

- tenim l’experència conscient de moviments suaus i continus dels objectes que ens
envolten. Però això no és així.
- el sistema visual té una RESOLUCIÓ TEMPORAL LIMITADA, és a dir, processa la
informació que hi ha a la imatge de la retina (estímul proximal) en forma de
fotogrames
- el sistema visual enregistra el món extern a partir de finestres temporals
El sistema visual construeix el moviment a partir de l’aparellament d’una imatge en
un temps 1 amb una imatge en un temps 2.
Aquesta manera de construir el moviment dóna lloc a algunes il·lusions visuals de
moviment, com la roda de la diligència.
La il·lusió de la roda de la diligència mostra com el sistema visual pot fer servir claus
locals basades en la proximitat, lluminositat, color, contrast, etc. per aparellar parts
de la imatge retiniana en diferents moments temporals.
Així doncs, el moviment es crea a partir de l’aparellament de parts de la imatge en
diferents moments de temps.
Per a fer això tenim neurones (detectors de moviment) que integren informació que
prové de diferents regions de l’espai i de diferents temps.
Un exemple de detector de moviment simple són els detectors Reichardt. Els
detectors estan sintonitzats a una velocitat i direcció determinades.

2. Integració del moviment: còmput neuronal del moviment

El moviment es construeix en dues etapes successives:
- primer, els detectors de les àrees visuals primàries (V1) extreuen el moviment local
de la imatge (de regions relativament petites, perquè els camps receptius de V1 són
petits)
- en una segona etapa hi ha detectors de moviment més globals a l’àrea V5 (o MT)
que integrarien la informació de diferents detectors de moviment de V1
La principal àrea cerebral on es processa el moviment visual és l’àrea MT o V5
El complex MT/V5 és responsable del moviment i les neurones que s’hi troben
responen sobretot a moviments rectilinis (unidimensionals).
Una característica de les neurones detectores de moviment és que tenen un sistema
d’oponència.
Com hem vist abans amb els detectors Reichardt, quan tenim un moviment en una
direcció determinada, els detectors (o neurones detectores) que responen a la
direcció contrària estan fortament inhibits.
Aquesta oponència explica les il·lusions visuals anomenades post-efectes de
moviment, que veurem al final del tema.
3. Funcions del moviment i tipus de moviment
Tant nosaltres com el nostre entorn estem en moviment continuament. Per tant, la
capacitat de percebre el moviment és de vital importància per a la supervivència i és
una de les capacitats del sistema visual que més aviat va aparèixer a l’evolució.
Quan nosaltres ens movem, a la retina hi ha un moviment global que anomenem
flux òptic. El processament del flux òptic ens permet dur a terme tasques bàsiques
com la navegació (conduir, caminar, etc.), és a dir, ens permet el control dels nostres
moviments d’una forma global.
El flux òptic global ens transmet informació de les nostres accions:
- expansió de la imatge: indicador d’apropament
- contracció de la imatge: indicador d’allunyament
El processament del flux òptic té lloc a àrees més enllà de V5. L’àrea processadora
de flux òptic més important és l’àrea MST.
Evidentment, el moviment real dels objectes també és important per la supervivència
i pel control de l’acció. El moviment dels objectes pot tenir múltiples funcions. De
manera genèrica podem parlar de dues funcions:
- ens proporciona informació espacio-temporal necessària per poder interactuar amb
ells (ens permet predir la posició futura, extrapolació del moviment). Una coneguda
il·lusió (flash-lag) rep una de les explicacions a partir de l’extrapolació del moviment.
- per altra banda, el moviment ens proporciona informació de l’estructura i
profunditat dels objectes (efecte de la profunditat cinemàtica, moviment biològic)

3.1. Moviment de l’observador i moviment de l’objecte

El sistema visual ha de distingir quan el moviment és de l’observador i quan és de
l’estímul.
Imaginem que seguim amb els ulls un ocell que vola: com que l’estem seguint amb
la mirada, la seva imatge sempre està a la fòvea i no es mou, és estàtica a la retina.
El context, en canvi, si que es mou a la nostra retina. Tot i així, nosaltres sabem que
l’ocell es mou i el context és estàtic.
Com fa el sistema visual per a donar lloc al percepte de moviment de l’objecte?
Teoria de la descàrrega corol·lària:

En enviar una ordre motora al sistema motor (caixa vermella) des d’àrees
premotores, també s’envia una còpia eferent a àrees que fan una estimació dels
efectes sensorials que s’esperen amb l’acció (forward model, caixa verda). Les
estimacions es comparen amb la informació sensorial real captada després del
moviment (caixa blava) i es veu si hi ha discrepància.
Si no hi ha discrepància entre la informació sensorial i la predicció, el moviment serà
de l’observador.
Si la predicció i la informació sensorial no coincideixen, el moviment serà de
l’objecte.
3.2. Moviment absolut i moviment relatiu: llindars de moviment
Quan tenim moviment real de l’objecte, podem tenir moviment relatiu o absolut, i el
llindar necessari per a detectar-lo serà diferent.
El llindar de detecció de moviment és la velocitat mínima que ens permet detectar el
moviment. Normalment, a la vida quotidiana implica un canvi de posició, però pel
sistema visual això no sempre és així: pot haver percepció de moviment sense que
hi hagi un canvi de posició de l’objecte, com veurem amb els post-efectes.
El llindar depèn de diversos factors, però el més important és la distinció entre
moviment relatiu (quan tenim altres elements de referència) i moviment absolut
(quan no hi ha referències, l’objecte es mou sobre un fons uniforme).
Llindar Moviment Relatiu se situa en 1-2 minuts de grau/seg.
Llindar Moviment Absolut se situa en 10-20 minuts de grau/seg.
El llindar per detectar el moviment relatiu és unes 10 vegades menor que el llindar
per detectar el moviment absolut.
3.3. Constància de velocitat
Una característica del sistema visual és obtenir constància perceptiva a partir d’un
estímul proximal variable i la velocitat no és una excepció.
A la imatge retiniana, l’objecte verd es mou més ràpid que el taronja (degut a la
diferència de distància). Tot i així, tenim la capacitat per jutjar que tots dos es mouen
a la mateixa velocitat.
3.4. Transposició de velocitat
La percepció de dos mòbils depèn de la seva mida. Un objecte més petit el
percebem moure’s més ràpid que un de gran quan es mouen a la mateixa velocitat.
S’explica per la freqüència espacial, que és més alta per l’objecte petit.
L’objecte petit es desplaça més vegades la seva mida, amb la qual cosa estimula
més sensors de moviment.
4. Moviment aparent
Entenem per moviment aparent tota percepció de moviment davant l’absència de
moviment real. S’oposa al moviment real.
L’exemple més famós de moviment aparent és el cinema: la presentació de
fotogrames estàtics a certa velocitat genera la percepció de moviment aparent.
Els moviments aparents més interessants són els estroboscòpics i els post-efectes
de moviment.
4.1. Moviments estroboscòpics
Els moviments estroboscòpics tenen lloc quan alternem imatges estàtiques i el
temps entre imatges és inferior a 100 ms.
En funció d’aquest temps i de la distància entre les imatges tenim la percepció de
diferents moviments aparents.
La categorització d’aquests moviments ha estat confusa. Problema: categories entre
simultaneitat i successió.
Tipus de moviments estroboscòpics:
- pur o phi à costat ràpid del continu (proper a simultaneïtat)
- beta (o òptim) à costat lent del continu (proper a la successió
4.2. Altres moviments aparents
Hi ha tres tipus més de moviments aparents que són rellevants: -
- moviment induït: és la percepció de moviment d’un objecte quan es mou el
seu context, però no ell mateix. Ex.: tren
- moviment autocinètic: és el moviment causat pel moviment dels nostres ulls.
Ex.: punt de llum abans d’adaptació foscor
- moviment de figures estàtiques: impliquen mecanismes neuronals molt
inicials
5. Post-efectes de moviment
Els post-efectes de moviment és la sensació de moviment visual que tenim després
de mirar fixament un estímul en moviment durant un temps i després ens fixem en
un estímul estàtic.
La fase durant la qual mirem l’estímul en moviment és la fase d’inducció, durant la
qual ens adaptem. La fase en què mirem l’estímul estàtic és la fase test i és on
apareix el moviment il·lusori o post-efecte.
La direcció de moviment a la fase test és contrària a la direcció a la fase inductora:
els post-efectes de moviment són negatius.
El fet que siguin negatius té a veure amb els mecanismes oponents dels detectors
de moviment. Quan estem mirant un moviment cap a la dreta (inducció), els
detectors del moviment en direcció contrària (esquerra) estan fortament inhibits.
A la fase test, els detectors que estaven inhibits deixen d’estar-ho i la seva activitat
supera el nivell de resposta basal, creant la percepció de moviment.
La durada del post-efecte és linealment proporcional a la durada de la fase
d’inducció.
BLOC II

TEMA 1: ATENCIÓ
L’ atenció ens modula la percepció.
• Modula la capacitat cognitiva. Afecta al resultat d’una tasca cognitiva.
• Evita l’excessiva càrrega d’informació.
• Es vincula a l’activació davant situacions noves o familiars, on cal actuar,
planificar una seqüència d’accions, resoldre tasques que van més enllà de
simples respostes automàtiques...
• Afavoreix un processament perceptiu adequat de l’estimulació sensorial
rellevant.
Podem conceptualitzarla com…
- Mecanisme complex (intervenen diversos circuits cerebrals cadascun d’ells
amb funcions específiques) implicat en el control, la gestió, el processament
de la informació i en l’acció.
- Sistema executiu que exerceix influència (i es deixa influir) per altres
processos cognitius (p.ex. la memòria).
- L’atenció és bàsica i central en múltiples activitats quotidianes: les persones
que pateixen alteracions atencionals (p.ex. heminegligència) mostren greus
problemes adaptatius.

1. Tipus d’atenció
Reflex d’orientació (atenció exògena):
- “Quelcom em crida l’atenció”: canvi del focus d’atenció davant d’un estímul
inesperat o diferent.
- És involuntària i inconscient. No sotmesa a la voluntat.
- Depenent de l’estímul
Ex: smiles. Todos sonrientes, uno no, te llama la atención.
• Atenció exògena:
- Visual, auditiva, tàctil, etc.
- Estímuls més eficaços: sons estrepitosos, llums brillants que apareixen de
cop, moviment no predictible d’un objecte, etc.
• Atenció endògena:
- “Prestar atenció”: associada a la noció d’esforç mental per a seleccionar un
estímul entre d’altres
- Control voluntari (influït per factors com automaticitat /dificultat )
- Depenent de l’individu.
- Pot suposar canvis de focus.
• Atenció voluntària / involuntària
Determinada per l’actitud activa o passiva de l’individu davant dels estímuls.
- En l’atenció voluntària l’individu decideix quin és l’àmbit d’aplicació de la seva
capacitat atencional
- En l’atenció involuntària o passiva, és el “poder” de l’estímul el que atrau
l’individu.
• Atenció oberta / encoberta
- L’atenció oberta va acompanyada d’una sèrie de respostes motores i/o
fisiològiques.
- En l’atenció encoberta suposa canvis en el focus atencional sense un correlat
motor o conductual (no es pot detectar mitjançant la simple observació). Ex:
estàs parlant amb una persona i comences a pensar en les teves coses, la
persona no se n’adona perquè no hi ha canvi ocular, però no li estàs fent cas.
• Atenció dividida / selectiva
- Determinada per l’interès de l’individu.
- En l’atenció dividida molts estímuls/activitats estan sota el control atencional.
- En l’atenció selectiva el focus està dirigit cap a un camp/estimulació concreta
(ignorant la resta d’estímuls).

1.1. Atenció selectiva

Com podem focalitzar i mantenir l’atenció en una sola cosa?
Què en fem de la informació no atesa? És realment processada?
- Filtratge:
La quantitat d’informació que ens arriba de l’exterior és enorme i canviant. Si
ho processesim tot representaria una sobrecàrrega del sistema. El nostre
cervell té mecanismes selectius que determinen quins estímuls atenem i
quins no.
Efecte festa de còctel (Cherry, 1953)
Com seguim una conversa en mig d’una festa plena de soroll?
La tècnica del sombrejat (Cherry, 1953)
Paradigma de l’escolta dicòtica:
• Presentació simultània de dos missatges (un a cada oïda).
• S’ha d’atendre a un d’ells i repetir-lo en veu baixa.
Qüestió: Què en fem de la informació no atesa? És realment processada?
Al finalitzar la tasca d’escolta es realitza una prova de reconeixement de
paraules presentades pel canal no atès.
La meitat sí que han aparegut pel costat NO atès i l’altra meitat no han
aparegut.
Si els resultats indiquen que la informació presentada pel canal no atès no es
podia recordar, quin percentatge d’encerts observaríem? Un 50% (recuerda
 se presentan la mitad q si q han salido y mitad q no, si saca un 50% significa
que no recuerda nada). La puntuació de la gent q si que escolta fluctua al
voltant del 50%, però significa que és atzar, no que ho facin bé.
Resultats: La informació presentada pel canal no atès no es pot recordar. La
informació no atesa NO sembla ser processada (el filtre seria molt efectiu).

- Model d’atenció selectiva:

A partir d’estudis aplicant la tècnica de l’ombrejat es va plantejar un model
explicatiu (Broadbent, 1958) en el que s’establia la connexió entre sensació,
percepció i memòria per explicar el fenomen de l’atenció selectiva des de la
perspectiva del processament de la informació.
Dades experimentals van anar modificant els plantejaments inicials i van
donar lloc a models alternatius.

Els models que s’han ocupat de descriure els processos subjacents a

l’atenció selectiva es denominen també models de coll d’ampolla (de muchos
pasan pocos)
Model de selecció primerenca / Model de filtre (Broadbent, 1958)

Funcionament:
1. Imaginem dos o més estímuls externs, o missatges, presentats al mateix
temps i que arriben simultàniament, a través dels canals d’entrada, als
registres sensorials, d’on s’extrauen les característiques físiques.
2. En aquest punt, un dels estímuls aconseguirà passar a través del filtre,
gràcies a que les seves propietats físiques són les “apropiades”. L’altre
estímul o missatge no passarà més enllà de la memòria sensorial. La
representació sensorial d’aquest segon estímul s’esvaeix ràpidament i
normalment queda exempta de tot processament posterior.
3. Aquest filtre és necessari per impedir una sobrecàrrega del magatzem de
memòria a curt plaç que es troba més enllà del filtre, ja que la seva capacitat
és limitada. Aquest mecanisme permet el processament de forma extensiva
de l’estímul o missatge que ha passat a través del filtre, evitant analitzar els
altres estímuls per no sobrecarregar així el sistema.
Segons aquest model, la única informació que es troba disponible sobre els
estímuls no atesos són les propietats físiques (tipus de veu: home o dona,
propietats de la veu, etc...) en cap cas hi ha processament semàntic
(comprensió del missatge).

Limitacions: Experiments posteriors semblaven indicar que en el canal no

atès es produïa més processament del que el model defensava:
- Moray (1959): els participants perceben el seu nom quan es presenta
pel canal no atès.
- Treisman (1964): missatges presentats en asincronia temporal: els
subjectes se n’adonen.

L’ús de mesures indirectes: Falsificacions aparents del model de filtre

• Per què no es recorda la informació presentada pel canal no atès?
- Per què no es processa? (contra-exemple: nevera que deixa de sonar)
- Per què no es recorda un cop acabada la tasca?
Utilitzar mesures indirectes del processament de la informació
presentada pel canal no atès (i no preguntar directament fent una
prova de record).

• Corteen i Dunn (1974): –

- Fase prèvia: presentació conjunta de certes paraules amb un
electroshock
- Fase de test: pel canal no atès es presenten les paraules associades a
l’electroshock -> es va observar resposta galvànica de la pell. La gent
suava, per tant sí que hi havia processament de la informació pel canal
no atès, però no significat semàntic.

• Von Wright i cols. (1975):

- Rèplica utilitzant sinònims -> processament semàntic dels estímuls.
Models alternatius
A partir d’aquestes dades experimentals sorgeixen altres models per explicar
l’atenció selectiva.
• Selecció tardana (Deutsch & Deutsch, 1963)
- La selecció opera tardanament, sobre la MCP i no sobre els registres
sensorials
• Tots els estímuls són processats més o menys semànticament. –
• En principi, tots els estímuls haurien de ser recordats (atesos o no).
- Però la MCP és de capacitat limitada i es processa de forma preferent
el que s’atén.
- La informació que no s’elabora més (o que no es repassa) s’oblida
ràpidament.

• Atenuació (Treisman, 1964)

- El filtre no és tan rígid com en la proposta de Broadbent (model de
filtre) o la de Deutsch & Deutsch (selecció tardana).
- La informació no atesa no s’elimina, sinó que s’atenua. Així, el filtre
atenua o redueix la intensitat de la informació no atesa.
- La ubicació del filtre és flexible: Segons les exigències de la situació,
podrem adaptar el filtre.
 Quan els estímuls són molt diferents i es poden discriminar fàcilment
-> es poden descartar i no són processats semànticament (veus
masculines / femenines)
Quan els estímuls són més similars, no serà fàcil separar-los i seràmés
probabe que siguin processats semànticament.

Tenim evidència neurològica (ERPs) que dona suport al model de Treisman.

Perspectiva de la nuerociència cognitiva:
- Els estudis que utilitzen RMf també donen suport al Model d’Atenuació en atenció
selectiva.
- El processament dels estímuls NO ATESOS varia depenent de les demandes de la
tasca.

Experiment de Rees, Frith & Lavie (1997):

- Tasca: Prestar atenció a estímuls visuals (paraules escrites) presentades sobre un
fons d’estímuls visuals estàtics o en moviment (punts blancs).
- Es comparen situacions d’alta i baixa càrrega perceptiva (l’increment de càrrega
perceptiva implica increment del número d’elements en una presentació o increment
de les demandes de processament per al mateix número d’elements).
- Baixa càrrega perceptiva: Prémer una tecla quan la paraula està en majúscules.
- Alta càrrega perceptiva: Prémer una tecla quan la paraula és bisil·làbica.
- Es mesura activació en V5: àrea del còrtex visual que respon a estímuls en
moviment (el fons de pantalla, en aquest cas).

PARPELLEIG ATENCIONAL
No es visualitza fàcilment. Té una durada molt breu. S’estudia mitjançant uns paradigmes
visuals: paradigma RSVP. Utilització de mesures electro-fisiològiques (potencials evocats).
• Processar informació que canvia molt ràpidament en el temps és molt demandant
pel sistema.
• En situacions dinàmiques, en les que els elements a processar se succeeixen molt
ràpidament, es produeixen lapsus momentanis.
• Quan es canvia el focus d’un element a l’altre té lloc un lapsus momentani de
l’atenció que dura màxim uns 500 ms. Aquest “buit” es denomina parpelleig
atencional.
Com s’explora el curs temporal de l’atenció?
Tècnica: Presentació serial visual ràpida ó Rapid Serial Visual Presentation (RSVP)
• Es presenta una seqüència de lletres o dígits a alta velocitat (e.g. cada 83 ms.).
• Els participants han de detectar dos elements (Target 1 i Target 2) separats per un
interval concret.
• Després de detectar un primer element (Target 1) hi ha un període que dura entre
400-600 ms durant el qual és difícil detectar els elements que segueixen parpelleig
atencional.
• Si el segon element a detectar (Target 2) es presenta durant el període del
parpelleig atencional (especialment a partir de 200-400 ms després del primer
element) amb molta probabilitat no serà percebut.
El component N400:
• La N400 és un component del senyal electroencefalogràfic (EEG) relacionat amb la
incongruència semàntica.
• L’amplitud de la N400 és més negativa per les paraules que en el context
especificat són incongruents comparades amb les congruents.
Diferents prediccions per a cadascuna de les dues hipòtesis sobre la naturalesa del
fenòmen del Parpelleig Atencional (PA):
- Problema perceptual: La N400 apareixerà a tots els intervals exceptuant quan
la paraula semànticament no relacionada es presenta durant el PA (Lag 3).
- Problema atencional: La paraula semànticament no relacionada produirà
també una N400 durant el PA (Lag 3) perquè el significat s’haurà processat.

La interpretació del PA des dels models d’atenció selectiva

SELECCIÓ PRIMERENCA (BROADBENT): Quan el primer estímul és identificat
(Taget 1) el seu processament acapara tots els recursos atencionals i durant el PA la
paraula test (Target 2) no serà processada més enllà de les seves propietats
físiques.
SELECCIÓ TARDANA (Deutsch & Deutsch): Tots els estímuls es processen
semànticament. Tant el primer com el segon estímul (Targets 1 i 2) són processats
però s’han de retenir en memòria per arribar a poder donar la resposta al final. Si el
target 1 acapara molts recursos, el Target 2, presentat durant el PA, tot i ser
processat, acabarà desapareixent i no podrà ser recordat.

Fins a quin punt la informació no atesa és processada

semànticament?
• Si ho comparem amb el parpelleig visual, el PA no representa la supressió del
processament perceptiu, sinó que reflecteix la pèrdua d’informació en el nivell
postperceptual.
• Les paraules test presentades durant el període del PA són analitzades fins al
nivell semàntic (extracció del seu significat), tot i que aquests significats no poden
ser reportats un parell de segons més tard -> una part substancial del processament
pot tenir lloc sense consciencia d’haver-ho fet.
• Tant el model de selecció tardana com el d’atenuació es veurien recolzats pels
resultats de l’experiment de Luck, Vogel i Shapiro (1996).

ATENCIÓ DIVIDIDA
• Factors que determinen l’execució de tasques concomitants
– La dificultat (la dificultad total no és sempre la suma de la dificultat de cada tasca
per separat)
– La pràctica -> automatismes
– Similitud entre tasques (més semblants -> més dificultat)
Automatismes: Processament automàtic vs. Processament controlat
• Aquests dos tipus de processament difereixen en la necessitat de recursos
atencionals.
• Amb la pràctica, automatitzem la conducta -> alliberem recursos de manera que
podem fer més d’una tasca al mateix temps.
• Exemple: inicis en practicar un esport, en conduir un cotxe…
• Característiques dels processos automàtics:
- S’inicien de forma ràpida davant dels estímuls
- No redueixen la capacitat per a realitzar altres tasques, no consumeixen
recursos atencionals. (ex. tasques visuals)
- Són impenetrables a la consciència
- Són inevitables
• És difícil que s’assoleixin tots els criteris de forma estricta (els processos són més
o menys automàtics).

• Característiques dels processos controlats?

- NO s’inicien de forma ràpida davant dels estímuls
- SÍ redueixen la capacitat per realitzar altres tasques
- Són conscients
- Són evitables
Els processos automàtics són inevitables i poden causar interferència en processos
controlats: EFECTE STROOP
• J.R. Stroop (1935)
• Podem separar informació rellevant d’informació irrellevant en realitzar una
tasca?
• Tasca: dir color de la tinta en què estan escrits els estímuls.
• Condicions experimentals per a avaluar la interferència d’un procés
automàtic i un controlat:
– Congruència: VERD
– Incongruència: BLAU
– No relació: PLAT
 El procés controlat és més lent.
Estat incongruent el més lent. La no relació triga menys que la incongruent
però més que la congruència.

MODELS DE CAPACITATS
Model de capacitat central (Kaheman):
• Es podran realitzar dues tasques al mateix temps sempre i quan la quantitat de
recursos que es necessiten per fer-se sigui inferior a la quantitat de recursos dels
que el sistema disposa.
• La atenció es considera el “gestor de recursos cognitius”
• La capacitat és limitada
• Els recursos poden augmentar (arousal) o disminuir (fatiga) .> la quantitat és
flexible.

Models de recursos específics Norman & Bobrow (1975)

• En contraposició al model de capacitat central de Kahneman, hi ha altres models
que postulen que hi ha diferents recursos dedicats a processar diferents tipus
d'informació. Encara que hi hagi límits específics per a cada modalitat sensorial, no
cal que hi hagi un límit general per a la combinació de tasques.
• Sempre que dues tasques no competeixin al mateix temps pel mateix recurs
(mateixa modalitat), no hi ha motiu pel qual hagin interferir.
• Per a cada tipus de tasca hi haurà una quantitat de recursos disponibles que
corresponen als recursos separats per modalitat sensorial (p. ex. visual vs. auditiu).
• La possibilitat de realitzar dues tasques a la vegada no depèn tant de la suma total
dels recursos necessaris per fer-les, sinó de la quantitat de recursos disponibles
relatius a cada tasca.
Crítiques:
• Tot i el seu interès, es donen casos en què la combinació de tasques, que semblen
compartir poc o cap de les “dimensions” de processament, produeix interferència en
situacions d’atenció dividida (doble tasca).
• Falta de definició més precisa dels conceptes i variables pertinents:
- Què s’entén per “capacitat”?
- Com es defineix la semblança de les tasques?
- Què són exactament els recursos específics?
Experiment de Posner i Boies (1971)
• Doble tasca simultània:
- Tasca principal: detecció de patrons, indicar si dues lletres que apareixen
consecutivament són o no la mateixa lletra (els participants premen una de
dues tecles per dir sí o no).
- Tasca secundaria: detecció de senyals auditives (els participants hauran de
prémer un botó cada cop que detectin un to).

Els números son els diferents temps en els que ha aparegut l’estímul
 Temps de reacció en detectar el to.
El punt 1 és la línea base, quan encara no estem fent res quan ens costa.
Punt 2: warning que viene una letra! ho detectem abans. Menys temps que a
la línea base. 3, 4, i 5 igual.
Com més passa el temps, hi ha recursos atencionals que estan funcionant
aguantant en memoria la lletra anterior. El fet que l’estiguem recordant fa que
augmenti el temps de reacció en percebre el tó (podriem dir que el to actuaria
com una espècie de distractor) -> PUNT 6
Punt 7 es torna a presentar la lletra i torna a posar en marxa tot el
mecanisme.
Aquest experiment recolza el model de capacitats centrals, perquè veiem
com afecten els diferents sentits (auditius i visuals) a l’atenció. SI fes suport al
model de recursos específics la línea seria constant perquè una cosa no
afectaria l’altre.
La conclusió → quan fem dues tasques alhora, el rendiment és més fluix que quan
les fem per separat.

XARXES ATENCIONALS
L’atenció te a veure amb diferents xarxes implicades en diferents qüestions. D’una
banda l’estat d’alerta (estar actiu, amb arousal), d’un altre implicat en orientació de
l’atenció, i per últim en la regulació de conflictes.

- Mecanisme central que controla el processament de la informació, al servei

dels objectius de l’organisme activant o inhibint processos.
- Es pot orientar cap a la informació sensorial, les estructures de coneixement
en memòria i el sistema d’acció.
- L’atenció com un sistema complex, no unitari, basat en un nombre de circuits
neuronals (xarxes) amb una diferent localització cerebral.
- 3 circuits especialitzats: alerta, orientació (circuit posterior), executiu (circuit
anterior).
Alerta:
- Aconseguir i mantenir un estat d’alta sensibilitat davant dels estímuls
entrants.
- Alerta i vigilància
- Associat a regions talàmiques així com regions parietals i frontals.
- Interactua amb les xarxes anterior i posterior.
- Els senyals d’alerta que precedeixen un objectiu modulen l’estat d’alerta.

Orientació:
- L’orientació definida com l’alineació de l‘atenció amb la font dels senyals
sensorials.
- Involucrada en la selecció d’ informació del input sensorial.
- L’atenció es dirigeix (s’orienta) cap a localitzacions en l’espai a la cerca
d’informació.
- Modula el focus de l’atenció.
- Millora el processament de la informació en la localització atesa.
- Responsable de “desenganxar” l’atenció d’un lloc concret i reorientar-la cap a
una altra localització espacial.
- L’orientació es pot manipular presentant una pista (clau simbòlica) indicant on
es presentarà un estímul.
- L’orientació pot ser oberta o encoberta (sense moviments oculars).
- Millora en el processament de la informació en la localització atesa:
- Potencials evocats: resposta elèctrica del cervell a la presentació d’estímuls.
L’atenció pot modificar l’amplitud d’un potencial evocat
- 100 ms. després d’un estímul visual es produeix una resposta en zones del
còrtex visual. Si el subjecte presta atenció, la resposta és més àmplia.

- Com es mesura?
- Tradicionalment s'havia considerat l'atenció com un “focus que es desplaça,
movent-se en l'espai com una llanterna sobre una paret” (James, 1890).
- Diferents experiments van mostrar que si se li dona al subjecte una clau
espacial que assenyala la propera aparició de l'estímul, l'execució millora en
termes de temps de resposta.
- Senyals top-down per a l’atenció espacial:
- En la vida quotidiana, l'atenció visual es controla tant per factors cognitius
(top-down), com el coneixement, l'expectativa o els objectius actuals, com per
factors (bottom-up) que reflecteixen l'estimulació sensorial.
- Atendre la ubicació és només una forma en la qual podem seleccionar la
informació visual rellevant. També podem atendre a les diferents
 característiques d'un objecte, com la seva forma, color, direcció del moviment,
etc.
- Molts cops és difícil saber exactament on apareixerà un senyal important, per
això comptem amb uns mecanismes d’orientació.
- En ocasions la nostra experiència prèvia “pronostica” on o quan succeirà un
esdeveniment.
- En estudis d'atenció, la informació anticipada es proporciona normalment en
forma d'un senyal (per exemple, una fletxa) que instrueix l’observador sobre
algun aspecte rellevant de la escena visual (com ara la ubicació o direcció del
moviment d'un estímul objectiu o target).
- Costos i beneficis de les claus simbòliques:
- “Benefici”: efectes facilitadors del processament resultat de l’atenció
- “Cost”: efectes inhibidors del processament resultat de l’atenció

La tasca de preavís de Posner (1980):

Permet explicar quin efecte tenen en l’orientació de l’atenció les claus simbòliques
com l’ús de fletxetes.
1. El subjecte fixa la seva atenció en una localització espacial
2. Aparició de la pista
3. Aparició del senyal (target)
4. Resposta del subjecte

Avaluen la velocitat de resposta si hi ha o no senyal.

SOA (Stimulus Onset Asynchrony): temps que transcorre entre l’aparició de la pista i
el senyal
- Si la localització indicada per la pista és correcta benefici
- Si la localització indicada per la pista és incorrecta cost

Característiques de l’orientació espacial:

- Està fortament lligada a l’aparició de l’estímul. Inclús quan s’instrueix al
subjecte per a que esperi el target en una localització no senyalada,
s’obtenen efectes immediats de facilitació a la localització senyalada.
- Si l’atenció es dirigeix a un senyal perifèric i abans de l’aparició del target
torna al punt de fixació (ja sigui per ocurrència d’un altre senyal en la mateixa
localització, o perquè el senyal perifèric no és informatiu), s’observen efectes
d’inhibició de retorn.

Funció inhibició de retorn:

La inhibició de retorn com a mecanisme per l’exploració eficient de l’entorn. Funció
de supervivència.
- El fenomen de la inhibició de retorn permet evitar que re-visitem localitzacions
prèviament ateses, facilitant així la exploració de llocs nous.
 - Sembla que està fortament lligada a la programació i execució de moviments
(sobretot, moviments oculars).

Paradigma d’orientació de Posner i Coher

Assajos de pista vàlida → mostren que hi ha un cos.

Xarxe anterior o executiva:

- El sistema relacionat amb la nostra experiència subjectiva d’atenció
focalitzada hauria de poder estar informat dels processos actius respecte a
un subconjunt de la informació present en un determinat moment, ja sigui
sensorial o emmagatzemada en memòria.
- Funció de control sobre el sistema.
- Suposa mecanismes de control i resolució de conflicte entre pensaments,
sentiments i respostes.
- Intervé en l’autoregulació de l’afecte positiu i negatiu.
- Implicada en una varietat de tasques cognitives relatives a la conducta
intel·ligent. (dur a terme un pla establert, aconseguir un objectiu, enfrontarse
a una situació nova o problema...)
- Pot ser explorada mitjançant tAsques que suposen conflicte: Tasca Stroop,
tasca de flancs (imatges congruents o incongruents en relació a un target
central).
→→→→→ →→←→→
- Control sobre el sistema (cortex cingulat anterior)
- Sentiment subjectiu d’esforç, intenció i control voluntari
- Processament d’alt nivell (semàntic)
- Responsable del control voluntari sobre la memòria operativa i de la selecció i
detecció d’estímuls (Posner i Dehaene, 1994) com per exemple en les
tasques on cal diferenciar estímuls per la forma, color, moviment o significat.
- S’activa enfront de tasques que requereixen l’emissió de respostes noves, en
situacions d’interferència o de consciència d’haver comès un error, i en
accions planificades (Posner i DiGirolamo, 1998).
- Des del punt de vista anatòmic, la xarxa executiva implica les àrees frontals
medials i prefrontals dorsolaterals, en especial el còrtex cingulat i l’àrea
motora suplementària. De les estructures subcorticals, cal destacar el paper
dels ganglis basals.

Funcions executives bàsiques:

- inhibició de respostes i control de la interferència:
- Ser capaç d’exercir control sobre l’atenció (control de la interferència a
nivell de la percepció) atendre de forma selectiva limitant l’atenció a
altres estímuls distractors.
 - Altres termes que signifiquen el mateix: control atencional, inhibició
atencional, atenció endógena, top-down, activa, dirigida a objectius,
voluntaria o executiva.
- memòria de treball:
- Mantenir informació activa mentalment i « treballar » amb aquesta
informació (quan ja no és present).
- Difereix de la memòria a curt termini que suposa només « aguantar »
mentalment la informació.
- Dues modalitats: verbal i viso-espacial.
- És necessària per a donar sentit a tot allò que es desenvolupa en el
temps.
- Està clarament connectada amb el control inhibitori.
- flexibilitat cognitiva:
- Es basa en els altres dos components de les EFs.
- Implica canvis de perspectiva espacial o interpersonal (per fer-ho cal
inhibir la perspectiva prèvia i activar-ne una de nova en la memòria de
treball).
- Té un desenvolupament tardà.

Desenvolupament de la xarxa executiva:

- Més tardana que la d’orientació.
- Es por considerar funcional als 12 mesos, però encara es considera
immadura. Està lligada a la maduració del lòbul frontal i de les seves
connexions amb altres estructures corticals i subcorticals.
- Processos maduratius observats a l’edat de 4-7 anys.
- Estudis en infants d’entorns bilingües s’ha trobat avantatge en tasques de
control inhibitori tan d’hora com als 7 mesos (Kovacs & Mehler, 2009)
- Es parla de tres períodes sensibles, amb moments intensos d'activació entre
els 4-8 anys, els 9-12 anys i posteriorment, entre els 15-19 anys.
- La progressió al llarg de la infància és intensa i es parla d’una desacceleració
a inicis de l'adolescència.
- El desenvolupament del cervell executiu culmina a la segona dècada de vida,
assolint el màxim entre els 20 i 30 anys.

Tasques que avaluen les funcions executives:

- Classificació cartes de Wisconsin: juguen amb color, nombre i figures
geomètriques.
- Torre de Hanoi: discos.
- Stroop