Activitat 4: Enfocaments teòrics i mètodes de la psicofísica clàssica

1) Enllaça cada enfocament teòric amb la seua premissa bàsica:

• Enfocament de la Gestalt
1 aprenentatge 2
• Enfocaments empiristes
2 les característiques dels estímuls externs.
• Enfocament del
processament de la
informació 3
• Enfocament
constructivista 4
• Enfocament de la
percepció directa
(gibsoniano o ecològic)5
• Enfocament
computacional 6
• La percepció s’adquireix mitjançant
• En la percepció, l’important és l’anàlisi de
Aquesta anàlisi es realitza a través de
càlculs matemàtics complexos que
impliquen processos mentals d’alt nivel 6
• En la percepció, l’important és la
informació que ens proporcionen els
estímuls que arriben als nostres receptors
sensorials. Les característiques d’aquests
estímuls s’anomenen invariants 5
• El nostre sistema cognitiu opera (funciona
o treballa) a través d’una sèrie d’etapes (o
nivells) organitzats jeràrquicament en els
quals s’engeguen els diferents processos
psicològics de manera integrada i dinàmica
3
• La percepció és de naturalesa holística,
unitària i global. Percebem estructures o
configuracions completes, gràcies a
mecanismes innats 1
• La percepció és un procés de construcció
mental de l’estímul que té lloc a partir de la
informació que arriba als nostres receptors
sensorials i la utilització de la informació
continguda en els nostres esquemes mentals
4
2) Enllaça cada mètode psicofísic de detecció per al càlcul del llindar inicial amb la
seua explicació:
• Mètode • L'experimentador presenta un estímul amb unes quantes
d’ajust 1 intensitats estimulars diferents. Cada intensitat d’estímul
es presenta diverses vegades i la presentació es fa de
manera aleatòria (sense ordre, ni ascendent ni descendent).
El subjecte ha d’indicar, davant cada estímul, si el detecta
o no el detecta. Posteriorment, es calcula el percentatge de
vegades que el subjecte ha informat que detectava l'estímul
en cadascún dels nivells d'intensitat presentats. El llindar
inicial es calcula com aquella intensitat d’estímul que el
subjecte ha detectat el 50% de les ocasions que va ser
presentada 3
• Mètode de • Es presenta un estímul amb diferents intensitats, una per
límits 2 una, en ordre ascendent o descendent: s’alternen sèries, de
manera que en les sèries ascendents es presenta l’estímul
amb intensitat ascendent, i en les sèries descendents es
presenta l’estímul amb intensitat descendent; en total
s’utilitzen com a mínim 8 sèries (alternant sèries
ascendents i descendents). En cada sèrie, el subjecte,
davant cada estímul, indica si el detecta o no el detecta, i
l'experimentador va registrant les respostes del subjecte
fins al moment en el qual comença a detectar l'estímul
(quan la intensitat és creixent, en les sèries ascendents) o
bé deixa de detectar-lo (quan la intensitat és decreixent, en
les sèries descendents). El punt, de cada sèrie, en què
l'observador informa que comença a detectar l'estímul (en
les sèries ascendents) o que deixa de detectar-lo (en les
sèries descendents) s’anomena punt d'encreuament. Es
calcula el llindar inicial com la mitjana o el promedi del
tots els punts d’encreuament de les sèries presentades 2
• Mètode • L'experimentador, o bé el propi subjecte experimental, va
d’estímuls modificant lentament la intensitat d'un estímul determinat
constants presentat de forma contínua fins que el subjecte indique
3 que comença a detectar l'estímul (quan la intensitat és
creixent, en les sèries ascendents) o que deixa de detectar-
lo (quan la intensitat és decreixent, en les sèries
descendents). En total s’utilitzen com a mínim 8 sèries,
alternant sèries ascendents i descendents. En cada sèrie,
l’experimentador registra la intensitat d’estímul a partir de
la qual el subjecte indica que comença a detectar l'estímul
(quan la intensitat és creixent, en les sèries ascendents) o
que deixa de detectar-lo (quan la intensitat és decreixent,
en les sèries descendents), i es calcula el llindar inicial com
la mitjana o el promedi de totes aquestes intensitats
registrades 1
3) Completa els buits amb la paraula o expressió corresponent:
En la psicofísica clàssica, una de les fórmules matemàtiques per al càlcul del llindar
diferencial és la llei de Weber, d’acord amb la qual, el llindar diferencial és igual a Kw
multiplicat per la intensitat inicial de l’estímul, sent Kw la constant o fracció de Weber,
la qual indica la proporció en què cal variar la intensitat inicial de l’estímul perquè aquest
canvi es puga detectar el 50% de les vegades.
Kw és la mateixa per a cada tipus d’estímul o dimensió sensorial. Per tant, cada tipus
d’estímul o dimensió sensorial té el seu valor de Kw. Com més gran siga aquest valor, en
elevada proporció s’haurà de variar la intensitat de l’estímul per a començar a notar
aquesta variació, la qual cosa indica que la nostra sensibilitat diferencial per a aquesta
dimensió sensorial és major. Per contra, com més xicotet siga aquest valor, en baixa
proporció s’haurà de variar la intensitat de l’estímul per a començar a notar aquesta
variació, la qual cosa indica que la nostra sensibilitat diferencial per a aquesta dimensió
sensorial és menor.
Pel que fa a la intensitat inicial de l’estímul, com més gran siga el valor d’aquesta
intensitat, en major quantitat s’haurà de variar la intensitat de l’estímul per a començar a
notar aquesta variació; i com més xicotet siga aquest valor, en menor quantitat s’haurà
de variar la intensitat de l’estímul per a començar a notar aquesta variació.

Elevada Baixa Llindar diferencial Kw major menor

4) Completa els buits amb la paraula o expressió corresponent:
En la psicofísica clàssica, el principal mètode d’escalament directe s’anomena mètode de
esdtimació de magnituds. El procediment consisteix a presentar als subjectes, estímuls
de diferents intensitats. Davant cada estímul, el subjecte ha d’assignar un valor numèric
d’acord amb la magnitud de la percepció que experimenta. Habitualment es pren com a
referència el primer estímul presentat, al qual s’assigna una magnitud determinada, de la
qual s’informa al subjecte.
Utilitzant aquest procediment (amb una gran quantitat d’assajos i de subjectes
experimentals), es va arribar a una fórmula matemàtica per al càlcul de la relació entre
les variacions de la intensitat física del estímuls i les corresponents variacions en la
magnitud de la resposta perceptiva experimentada davant aquests estímuls. D’acord
amb aquesta fórmula, la magnitud de la resposta perceptiva experimentada davant un
estímul és igual a la intensitat física de aquest estímul elevada a n, sent n un exponent el
valor del qual depèn del tipus d’estímul o dimensió sensorial de què es tracte; un
exponent, per tant, que és constant per a cada tipus d’estímul o dimensió sensorial.
Per tant, cada tipus d’estímul o dimensió sensorial té el seu valor de n. Depenent de si el
valor de n és inferior, superior o igual a 1, la naturalesa de la relació entre la intensitat
física del estímul i la magnitud de la resposta perceptiva experimentada, és diferent.
Així:
Si n és inferior a 1, això implica que a mesura que augmenta la intensitat física de
l’estímul, la magnitud de la resposta perceptiva experimentada ho fa de manera més
lenta (això s’anomena compressió de la resposta: el sistema perceptiu infravalora la
variació de l’estímul físic).
Si n és superior a 1, això implica que a mesura que augmenta la intensitat física de
l’estímul, la magnitud de la resposta perceptiva experimentada ho fa de manera més
ràpida (això s’anomena expansió de la resposta: el sistema perceptiu sobrevalora la
variació de l’estímul físic).
Si n és igual a 1, això implica que a mesura que augmenta la intensitat física de l’estímul,
la magnitud de la resposta perceptiva experimentada ho fa de manera més o menys igual
(això s’anomena igualació de la resposta).

Intensitats Estímul Intensitat Valor numèric Resposta perceptiva n

Estimació de magnituds Lenta Igual Ràpida Igualació Compressió
Expansió Infravalora Sobrevalora Constant