Tema 5-

Desenvolupament social, afectiu i de la personalitat

1. MECANISMES PREADAPTAT PER A LA INTERACCIÓ SOCIAL

Mecanismes preadaptats: comportaments innats, capacitats que es manifesten des del naixement; que
podem considerar habilitats pròpies de l’espècie humana i presents des del primers dies de vida. Mostren la
importància que té la interacció social per a un desenvolupament òptim en tots els àmbits.

o Preferència per la veu humana.

 Hi ha molts experiments que mostren clarament, que els bebès prefereixen sentir la veu
humana a qualsevol altre estimulació sonora. També es poden donar fixacions, és a dir, que
prefereixen sentir veu humana, però que aquesta sigui d’una determinada manera
(entonació cantarina, to de veu alt, ritme més lent, frases curtes, pujades i baixades
entonatives  paràmetres suprasegmentals).

o Discriminació de fonemes i altres capacitats de processament del llenguatge.

 Diferencien fonemes de totes les llengües del món. Els bebès neixen amb la capacitat de
diferenciar tots els fonemes de totes les llengües del món, o fins i tot fonemes (sons) que ens
puguem inventar.
 També tenen altres habilitats del processament de la parla → per exemple, s’adonen si un
enunciat té una llargària pròpia de les llengües o si és una llargària exagerada.

o Preferència pel rostre humà.

 Tenen preferència pel rostre humà o per configuracions perceptives que s’assemblin molt als
rostres humans (se’ls poden enganyar).

o Capacitat d’expressar els estats interns.

 No ens consta saber si un bebè està calmat, trist o nerviós. Són expressions facials universals
encara que siguin a una cultura diferent a la nostra.

o Ritmes biològics d’activitat (succió).

 Els bebès i animals tenen ritmes biològics de necessitats de menjar i després passar un
temps sense menjar, o igual per dormir. Però també hi ha un ritme biològic concret que és el
de la succió de la llet que és exclusiu en bebè humans, ja que són els únics que s’alleten,
alternant succions (tant del pit com de biberó) i pauses.
Aquestes pauses ens recorda a les que hi ha en les converses. A més, la persona que alleta al
bebè, fa alguna cosa durant aquesta pausa (li parla o ajusta la tetina del bebè, o si està massa
calent o s’embruta). Això és un mecanisme preadaptat per a la interacció social.

o Imitacions neonatals.
 No es una imitació perfecta. Es dona entre el nadó i l’adult. Té a veure amb les neurones
miralls. Aquestes imitacions són de tipus reflex i també es perden (desapareix i passarà un
temps fins que el nen imiti voluntàriament). També s’interpreta com una mecanisme
preadaptat per la interacció social.

o Necessitat primària d’establir vincles afectius.

 Connecta molt amb el tema molt del vincle afectiu.
 L’infant cerca la interacció amb les persones des del principi de la seva vida.
 - El plantejament conductista suggeria que aquests vincles es donen a causa de
l’alimentació de l’infant, que duen a terme principalment els progenitors.
- Però això ho nega els experiments de Harlow, que mostren que establir lligams
afectius és una necessitat primària, no subsidiària de l’alimentació: Harlow's Studies
on Dependency in Monkeys.
- El bebè mico no es vincula afectivament amb la mare de mentida, sinó amb allò que
li aporta una comoditat sensorial (mare de tovallola).
- El bebè alletat per una mare de filferro, a la habitació amb objectes, no explora
l’espai; cosa que sí fa aquell amb la mare de tovallola.

2. DESENVOLUAPAMENT EMOCIONAL

2.1. EXPRESSIÓ DE LES PROPIES EMOCIONS

o Emocions bàsiques: tristor, alegria, sorpresa/por, fàstic/ira (apareixen entre els 2 i els 6 mesos).
 Sorpresa-por (novetats) i fàstic-ira (rebuig, repudi) tenen una expressió facial similar,
respectivament.
 Abans eres 6 emocions bàsiques.
o Emocions complexes o autoconscients (vergonya per exposició, gelosia), al llarg del segon any; quan
comença l’autoconsciència; emocions autoavaluatives (orgull, vergonya avaluativa, culpa), al llarg del
tercer any.
 Estan lligades als processos d’autoconsciència, seguint les expectatives socials.
 La vergonya per exposició es dona quan l’infant és senyalat per algun motiu i queda en
evidència per aquest motiu, convertint-se en el centre d’atenció.
 Per sentir vergonya, orgull i culpa; s’ha de ser conscient de tu mateix i tenir en compte les
expectatives posades en nosaltres mateixos.
 Bebé humano: 4 – Sentir (a partir del minut 40).

2.2. CONEIXEMENT DE LES EMOCIONS DELS ALTRES

Recórrer a l’expressió de l’altre per avaluar la situació, en el cas dels infants, interpretar les expressions facials
dels cuidadors.

Referència social (7/8 mesos). Referència social – Neuronas en crecimiento.

- Abisme visual de Walk i Gibson: la referència social (un somriure per part d’un dels progenitors)
facilitarà a l’infant la idea de que passar per l’abisme visual és segur.
- Els infants amb absència de referència social pot ser un indicador de risc de diagnòstic de trastorn de
l’espectre autista (TEA).

2.3. REGULACIÓ EMOCIONAL

o Modular les emocions envers a les exigències del context.

 Inicialment més externa que interna.
o L’ambivalència emocional és molt gran, per tant, no hem d’infravalorar ni criticar les possibles
exageracions emocionals dels infants; doncs aquest judici el fem des de la perspectiva adulta sense
tenir en compte les seves emocions.
 La millor forma de procedir en aquestes situacions és no negar les seves emocions, tractar de
comprendre-les i ajudar en la modulació emocional; doncs aquest procés no és tan fàcil pels
infants.
- Estratègies d’evitació o mecanismes substitutius.
 - Autoregulació creixent.

3. TEMPERAMENT

Des dels primers dies de vida, els bebès reaccionen diferent davant d’estímuls similars.

El principal model per avaluar el temperament és el Rothbart, amb qüestionaris detallats per a totes les
edats.

- En el cas dels infants, responen els progenitors envers les reaccions del fill/a en situacions de la vida
diària i circumstàncies de novetat.

El temperament és configurat per les formes de reaccionar emocionalment i conductualment als estímuls
ambientals. Es valora a través de:

o Aflicció amb por: reacció davant de situacions noves que poden desembocar en una reacció de por.
o Aflicció amb irritabilitat: reacció davant d’incomoditats (bolquers, roba...).
o Afecte positiu o sociabilitat: quant de rialler és el nen, quant de ràpida és la seva resposta als
somriures dels altres..
o Nivell d’activitat.
o Lapse d’atenció: quant de fàcil o difícil és aconseguir l’atenció de l’infant.
o Ritmicitat: facilitat o dificultat en l’establiment de rutines i la seva estabilitat.

3.1. PERFILS TEMPERAMENTALS

La proporcionalitat d’aquests perfils no dona el 100% perquè els trets que tenen alguns nens no s’ajusten a
cap dels perfils establerts (perfil mixt).

o Temperament fàcil (40%)

 Nens tranquils, generalment de bon humor, adaptables i amb hàbits regulars.
o Temperament difícil (10%)
 Nens molt actius, irritables i amb hàbits irregulars. Freqüentment reaccionen molt
intensament davant dels canvis i s’adapten lentament a les situacions noves.
o Temperament difícil d’entusiasmar (15%)
 Nens poc actius, una mica malhumorats. S’adapten lentament a les situacions noves.

4. DESENVOLUPAMENT DELS VINCLES AFECTIUS

4.1. DEFINICIÓ DE LA CONDUCTA D’AFFECCIÓ O VINCLE AFECTIU ESPECIAL (“APEGO”)

La conducta d’afecció (“apego”) és la conducta social més bàsica. Es defineix com la tendència a procurar-se
la proximitat de determinats membres de l’espècie.

Tendència a mostrar-se a prop entre determinants membres de la mateixa espècie.

A les persones a les quals el bebè es vincula es coneixen com a “figures d’afecció” (“figuras de apego”).
Normalment són la mare, el pare, els avis, germans, una cangur... Les figures d’afecció són generalment més
d’una, encara que existeixi una de principal.
 - Plor diferencial (el bebè plora més en presència d’altres persones que en presència de les figures
d’afecció). → el bebè arriba a diferenciar la seva mare de les altres persones des del principi del
naixement.
- Plor quan s’allunya la figura d’afecció → contrari de la conducta d’impronta. Triga un temps en
formarse el vincle entre humans.
- Somriure diferencial (el bebè somriu més a les figures d’afecció que a d’altres persones).
- Vocalització diferencial (el bebè vocalitza més en presència de les figures d’afecció).
- Orientació viso-motriu (el bebè tendeix a seguir amb la mirada a la figura d’afecció).
- Salutació (el bebè “saluda” a la figura d’afecció, agitant-se, estenent els braços, somrient o fins i tot
aplaudint).
- Agafar-se.
- Abraçar.
- Petonejar.
- Exploració de l’entorn des de la figura d’afecció com a base de seguretat (marxar a explorar l’entorn i
anar tornant amb la figura d’afecció de tant en tant).
- Córrer cap a la figura d’afecció com a refugi.
- Acostar-se a la figura d’afecció.
- Seguir la figura d’afecció.
- Pujar a sobre de la figura d’afecció.
- Amagar la cara en el cos de la figura d’afecció.

4.2. ETAPES EN EL PROCÉS DE CONSTRUCCIÓ DEL VINCLE AFECTIU PER PART DE L’INFANT

1. (0-7/9 mesos): el bebè diferencia cada cop millor les persones que normalment tenen cura d’ell de la
resta de persones i cada cop mostra de manera més clara preferència per elles.
- Els nens esperen dels pares que siguin responsius en tots els àmbits, amb el jocs, que tinguin
marxa amb autonomia (que els hi deixin fer les coses per si sols) → això és el que es diu de
parentalitat positiva.
- El bebè accepta amb relativa facilitat la presència i les atencions d’altres persones. Els
substituts són generalment ben acceptats, sempre que no trenquin les rutines i les pautes a
les que el bebè està habituat.
- No es pot parlar encara d’autèntics vincles afectius des del punt de vista de l’infant.
- Important: els adults tenen un vincle afectiu amb el bebè i actuen com si el bebè el tingués
amb ells. Aquesta “ficció” és fonamental per tal que el nen consolidi vincles reals.
-
2. (7/9 mesos): el bebè dona senyals inequívocs d’haver consolidat vincles afectius amb determinades
persones.
- El criteri operatiu utilitzat per decidir si el vincle és consolidat és el següent: el bebè plora i
manifesta reaccions permanents d’ansietat quan la figura d’afecció l’abandona i el nen resta
en presència d’algun altre adult gratificant.
- Quan el bebè manifesta angoixa en absència de la figura d’afecció, ens mostra que la recorda
i que ha construït una noció d’aquesta figura com a objecte permanent (permanència de
l’objecte social).
- Quan el bebè mostra angoixa per la separació de la figura d’afecció, comença també a mostra
recel davant de la presència d’estranys. → per un desenvolupament sociomecional sà, seria
preocupable si el bebè se’n va i està a gust amb tothom.
- La por als estranys pot tenir diversos graus d’intensitat (des d’una cara seriosa al plor intens).

⃝ FACTORS QUE INFLUEIXEN EN LA POR ALS ESTRANYS

- Característiques de l’estrany (un home gran i barbut generalment provocarà més recel que una noia).
 - La presència o no d’una figura d’afecció. → depèn si el desconegut m’agafa sol o amb la figura
d’afecció al costat.
- El context (conegut o desconegut pel nen).
- La forma com s’aproximi l’estrany.
- El grau d’habituació del bebè a la presència d’estranys.

3. (7/9 mesos-2 anys): diferenciació i consolidació de les relacions socio-afectives dins del sistema
familiar i/o l’escola infantil.
- La situació estranya d’Ainsworth sistematitza l’observació i la valoració del tipus de vincle
afectiu.
1. Experimentador acompanya bebè i mare a una sala de joc.
2. La mare seu i el bebè juga a terra.
3. Entra estranya i parla amb la mare.
4. Mare marxa. L’estranya interactua amb el bebè si aquest s’altera.
5. Mare torna i estranya marxa.
6. Mare surt.
7. Estranya entra i tranquil·litza al bebè.
8. Mare retorna.

4.4. TIPUS DE VINCLE

o Vincle segur (65%)

Exploren activament l’entorn en presència de la mare. Angoixa per la separació. Alegria i relaxació
quan la mare retorna. Interactuen amb l’estranya en presència de la mare.
 Cuidador responsiu, afectiu, atent, no imposa els desitjos d’un sinó mira què està
transmetent l’infant. Interpreta els senyals de l’infant i s’adapta. Bon desenvolupament
socioemocional.

o Vincle resistent / ambivalent (10%)

Busquen la proximitat de la mare però exploren poc l’entorn. Angoixa per la separació. Reaccions
ambivalents quan la mare retorna, entre l’enuig i el rebuig. Recelosos davant l’estranya.
 Criança poc ambivalent, on no hi ha consistència en la resposta. En alguns casos el cuidador
és molt responsiu, però en altre condicions no ho és.

o Vincle evitant (20%)

Baixa intensitat de l’angoixa per la separació, fins i tot nul·la en alguns casos; es poden comportar
d’alguna manera si com la marxa de la mare no els hi importés. Indiferència quan la mare retorna.
Sociables amb l’estranya, tot i que de vegades l’ignoren.
 Criança caracteritzada per la fredor emocional i actituds mecàniques, pràcticament
autònomes.

o Vincle desorganitzat / desorientat (5%) → context de negligència per part del cuidador.
Angoixa per la separació. Reaccions entre resistents i evitants. Molta ansietat en presència de
l’estranya.
 Cuidador no responsiu.

4.5. FACTORS QUE INCIDEIXEN EL TIPUS DE VINCLE

Ajustament / desajustament entre:

o Temperament. → els nens amb un temperament difícil poden establir un vincle segur. Model
d’ajustament: és clau que es doni la interacció del temperament del nen amb les maneres de fer de
l’adult.
o Característiques de la interacció mare-fill (sensibilitat / responsivitat maternes, personalitat, pautes
de criança).
o Un cuidador responsiu o sensible està atent als senyals que l’infant emet sobre els seus estats
emocionals, motivacions i interessos, i interpreta o respon a aquests senyals de forma contingent, és
a dir, de forma ràpida i ajustada (contingent: vol dir ràpid i ajustat).

el “jo”
Qui soc jo? Com sé jo qui soc? Els altres em veuen de la mateixa manera que jo? Soc el mateix encara que
canviï el meu aspecte?

Els infants construeixen una consciència de si mateixos com a diferenciats de les altres persones. Després,
aquest “jo” s’ha de dotar de contingut: autoconsciència. Tots tenim conceptes de totes les persones que
coneixem.

L’autoconcepte és un treball per tota la vida. Una altre part important és la valoració que fem d’aquest
autoconcepte, i com ens fa sentir aquesta valoració que fem → autoestima.

L’autoestima és el component autoavaluatiu i com ens fa sentir aquests elements de l’autoconcepte.

5. CONSCIÈNCIA DE SI MATEIX (“SELF -AWARENESS”) - AUTOCONSCIÈNCIA

Quan apareix la consciència d’un mateix o auto-consciència? L’autoconsciència és un procés amb diferents
nivells (Rochat, 2003).

5.1. NIVELL 1 – DIFERENCIACIÓ DE L’ENTORN

Una certa consciència d’un mateix com a ésser diferenciat de l’entorn es donaria des dels primers dies de
vida (jo com a subjecte d’experiència, basat en la percepció i l’acció.

Des dels primers dies de vida ja es té una autoconsciència sensorial i perceptiva.

5.2. NIVELL 2 – JO SITUAT EN RELACIÓ AMB L’ENTORN (2-18 MESOS APROX.)

o Els bebès tenen consciència d’agència, de poder provocar canvis en l’entorn.

 El bebè s’adona de que el que ell fa, té unes conseqüències sobre l’entorn. I per això, és
important que la criança doni la oportunitat d’aquest pensament, que el nen explori per
ajudar-lo a construir aquest sentiment d’agència (el nen actua com un agent).
o Els bebès de 2 mesos paren atenció a la seva imatge en el mirall i busquen relacions entre els seus
moviments i la imatge.
o Els bebès de 5 mesos tracten la seva imatge com a un estímul visual conegut. Prefereixen veure
imatges d’un altre nen que de si mateixos (Legerstee et al., 1998).
o Els bebès participen activament en les interaccions socials.

5.3. NIVELL 3 – “MI”

 o Autorreconeixement: Als 18-24 mesos els nens es reconeixen al mirall (prova ideada per Gallup al
1970).
 S’avalua amb la prova de la taca en el nas del nen i es veu si se la toquen o no.

5.4. NIVELL 4 – JO AMPLIAT

- Als 2-3 anys els infants han construït una idea del “jo” present, amb poca integració de les
experiències passades.
- Entre els 3 ½ i els 5 construeixen una idea del “jo” més complexa, que integra experiències passades,
actuals i futures (“jo ampliat”).

5.5. NIVELL 5 – AUTOCONSCIÈNCIA EVALUATIVA

5. L’AUTOCONCEPTE

L’autoconcepte és la percepció que una persona té dels seus atributs o característiques.

5.1. EVOLUCIÓ DE L’AUTOCONCEPTE

D’un autoconcepte més fonamentat en les característiques físiques, possessions i accions (preescolars) a un
autoconcepte que inclou trets psicològics (“sóc simpàtic”, “m’agrada la gent”, “se’m donen bé les
matemàtiques”).

6. AUTOESTIMA

L’autoestima és la dimensió avaluativa de jo. Integra els judicis de valor que la persona fa sobre les qualitats
que configuren el seu autoconcepte.

6.1. ELEMENTS DE L’AUTOESTIMA GLOBAL

o Competència acadèmica. → com avaluo la meva competència acadèmica (l’escola, els

aprenentatges, si aprovo o no, si passo del curs o no).
o Acceptació social. → si em costa fer amics o no, si em criden per participar en les coses divertides; o
sento que em marginen, que em sento de banda, que no m’avisen de coses divertides.
o Competència esportiva. → té importància en l’educació i aspectes socials.
o Aspecte físic. → a partir de la pubertat, l’aspecte juga un paper important en l’autoestima.
o Conducta. → com repercuteix la meva conducta.

6.2. FACTORS QUE CONTRIBUEIXEN A UNA BONA AUTOESTIMA

o Vincle afectiu segur. → si sento que els meus progenitors m’estimen i em donen seguretat i
confiança, és més fàcil construir una autoestima positiva.
o Família, escola, amics.
o Cultura.
6.3. MOTIVACIÓ PEL DOMINI I MOTIVACIÓ PER L’ASSOLIMENT

o Motivació pel domini: desig innat d’explorar, conèixer i controlar l’ambient.

o Motivació per l’assoliment: desig de lluitar per tenir èxit en tasques difícils i obtenir bons resultats.
 Sentiment de perseverança, contribuint a l’autoestima.

7. MOTIVACIÓ PER L’ASSOLIMENT I ÈXIT ACADÈMIC

7.1. FACTORS QUE CONTRIBUEIXEN A LA MOTIVACIÓ PER L’ASSOLIMENT I L’ÈXIT ACADÈMIC

- Vincle afectiu segur.

- Autoestima.
- Estimulació familiar (mesurada, p. ex., amb l’escala HOME).
- Educació familiar orientada a potenciar l’autonomia, elogiar els progressos i no criticar gaire els
fracassos.
- Influència dels iguals.
- Influències culturals.

8. MODEL DE WEINER SOBRE LES ATRIBUCIONS PER L’ASSOLIMENT

o Orientació al domini: tendència a perseverar en les tasques difícils suposant que es té prou capacitat
o que els fracassos es poden superar amb esforç.

o Desemparament après: poca perseveració en les tasques difícils, abandonament ràpid dels reptes.

8.1. QUÈ CONTRIBUEIX A LA MOTIVACIÓ PER L’ASSOLIMENT I L’ÈXIT ACADÈMIC

- Vincle afectiu segur.

- Autoestima.
- Estimulació familiar (mesurada, p. ex., amb l’escala HOME).
- Educació familiar orientada a potenciar l’autonomia.
- Elogi de l’esforç quan es produeixen èxits o progressos i anàlisi del perquè dels fracassos (comentaris
dirigits al procés i no a la persona).
- Influència dels iguals.
- Influències culturals.
 etapes en l’evolucio de la teoria de la ment
o Les arrels: la intersubjectivitat primària, entesa com a especial motivació vers el contacte físic,
sensorial i emocional amb les persones.
 Intersubjectivitat → contacte entre nens. Parlem de 2 persones que en un determinat
moment accedeixen a tot un conjunt de coneixement i idees que comparteixen. Aquesta és
molt alta entre persones que tenen una relació molt estreta.
 Intersubjectivitat primària → comparteixen una motivació per interactuar l’un amb l’altre i
una capacitat per sintonitzar amb l’altre.
o Actuar adjudicant als altres les propietats atribuïdes a un mateix seria una característica
específicament humana.

Els bebès desenvolupen habilitats d’atenció conjunta (seguiment de la direcció de la mirada i dels gestos de
l’adult, imitació d’accions sobre els objectes, direccionament de l’atenció de l’adult cap a determinats
aspectes de l’entorn a través del gest...). Aquestes habilitats es van desenvolupament progressivament al
llarg del primer anys i es consoliden entre els 9 i els 12 mesos.

- Al voltant dels 8-9 mesos d’edat, els bebès es veuen a si mateixos i als altres com agents
intencionals. Un agent intencional és “un ésser animat que tria les seves metes, els mitjans
conductuals per assolir-les i un focus d’atenció per tal de regular els seus progressos vers les metes.

- 2-3 anys: coneixement pràctic segons el qual els comportaments de les persones estan guiats per
desigs, preferències...; coneixement pràctic sobre els sentiments dels altres. Sap que si a ell li agrada
una cosa, a la mama li agrada anar al cine o al papa no li agrada baixar les brosses.

- 3 anys: maneig de l’engany (avenç cognitiu important en la teoria de la ment); comprendre que
existeixen falses representacions i saber induir-les en els altres.

- 4,5 anys: metarrepresentació; considerar alhora la representació de l’estat de les coses i la

representació de com algú es representa l’estat de les coses (resolució correcta de les tasques de
falsa creença de primer ordre, com la de Wimmer i Perner –prova de la Sally i l’Anna-).

Abans dels 4,5 anys, els infants fallen aquesta tasca; a l’igual que els nens amb trastorn de l’espectre
autista. depenent del grau del Síndrome de Down, alguns nens sí que són capaços de resoldre-ho.

9. 7-9 ANYS

- Creences de segon ordre.

 Tenen una capacitat cognitiva més alta.
- Ironia.
- Mentida.
- Mentida piadosa.