L'art d'aprofitar les equivocacions

Vivim en una jungla on el competir porta a molts a estressar fer tot perfecte, quan
en realitat la perfecció no existeix en la prà ctica de manera absoluta, és relatiu.
Aquesta lluita per "estar a l'altura de les circumstà ncies" més aviat hauríem de
canviar-la per "donar el millor de nosaltres mateixos" i precisament «anancá stico»
és la paraula amb la qual es designa la persona que té la tendència tan
accentuadament perfeccionista, que arriba a ser una malaltia. "Só n, per
descomptat, gent estupenda. Creuen en el treball ben fet, es lliuren
apassionadament a fer bé les coses i fins i tot arriben a fer magníficament la major
part de les tasques que emprenen. Però só n també gent una mica neurò tica. Viuen
tensos. Es tornen cruelment exigents amb els que no só n com ells. I pateixen
espectacularment quan arriba la realitat amb la rebaixa i veuen que moltes de les
seves obres -tot i tot el seu interès- es queden a mig camí. Per això em sembla que
una de les primeres coses que haurien d'ensenyar de nens és a equivocar-nos.
L'error, la decisió , és part inevitable de la condició humana. Fem el que fem hi
haurà sempre un coeficient d'error en les nostres obres. No es pot ser sublim a tota
hora. El geni més genial posa un creu i fins el bon Homer dormita de tant en tant
»(José Luis Martín Descalzo).
Com deia Maxwel Brand, «tot nen hauria de créixer amb convicció que no és una
tragèdia ni una catà strofe cometre un error». Per això l'important no és tant quins
errors cometem sinó com ens reposem d'ells. Ja que l'art més difícil no és el de no
caure mai, sinó el de saber aixecar-se i seguir el camí emprès, com segueix dient el
nostre autor: «Tinc por per això l'educació perfeccionista. Els nens educats per
arcà ngels s'enganxen després uns topades que els deixen enfonsats per molt de
temps. I un no-petit percentatge de amargats d'aquest mó n sorgeix de l'clan dels
educats per a la perfecció . Els pedagogs diuen que per això és preferible permetre
a un nen que trenqui alguna vegada un plat i ensenyar després a recollir els
trossos, perquè «és millor un plat trencat que un nen trencat». É s cert.
No existeixen homes que mai hagin trencat un plat. No ha nascut el geni que mai
fracassi en alguna cosa. El que sí que hi ha és gent que sap treure forces dels seus
errors i altra gent que dels seus errors només treu amargor i pessimisme. I seria
fantà stic educar els joves en la idea que no hi ha una vida sense problemes, però el
que hi ha en tot home és capacitat per a superar-los. No val, realment, la pena
plorar per un plat trencat. Es compra un altre i ja està . El que és greu és quan per
un afany de perfecció impossible es trenca un cor. Perquè d'això no hi ha recanvi
en els mercats ».
En l'educació actual, s'usa el constructivisme pedagò gic on l'error és part de
l'aprenentatge, no una cosa negativa sinó que s'engloba en el procés. Això allibera
de el complex de culpa, una cosa terrible que no ens permet ser feliços i gaudir de
la vida.
El més important a la vida no és fer el correcte sinó estimar, no està l'excel·lència
en la competitivitat (ser més que els altres), sinó en donar el millor de nosaltres
mateixos. La competitivitat és un senyal de carència, el costat fosc de la vida: no és
guanyar sinó perdre, ja que tots estem interconnexionats i si competim ho fem a al
final contra nosaltres. No competir, compartir: ser una ment creativa, amb somnis i
il·lusions, solidaritat, perdó : guardar rancor o culpabilitzar a algú per alguna cosa
que ha succeït en el passat, només li perjudica un mateix. I quan no ha anat bé la
cosa aprenem a rectificar, tornem a començar. Així a el donar el millor de tu, els
altres en lloc de huirte es veuran atrets cap a tu: irradies bons sentiments,
transmets amor, que és participació de l'amor que és una cosa diví que se'ns dó na
perquè el donem.