ÍNDEX

TEMA 1: INTRODUCCIÓ AL PROBLEMA ANTROPOLÒGIC................................................................................2

1.1. Actualitat i urgència del problema de l’home................................................................................................2

1.1.1. Justificació de l’Antropologia: Per què és important a un grau de Ciències de la Salut?.......................4
1.1.2. Quan i quan no apareix la pregunta per l’home?.....................................................................................4
1.1.3. L’Antropologia com a preocupació i com a ocupació.............................................................................4
1.2. L’Antropologia filosòfica com a ciència al ventall de les antropologies i al ventall de les filosofies..........6
1.2.1. L’aparició i les particularitats de l’homo sàpiens sàpiens....................................................................8
1.3. L’Antropologia com a ciència.......................................................................................................................9
1.3.1. La noció de paradigma (Thomas Kuhn)...............................................................................................9
1.3.2. Els requisits d’una ciència: Objecte, perspectiva i mètode................................................................10
1.4. La identificació entre home i persona.........................................................................................................11
1.5. L’Antropologia, una ciència.......................................................................................................................13
1.5.1. L’Antropologia filosòfica: Trets del seu objecte d’estudi.................................................................13
1.5.2. El mètode de l’Antropologia filosòfica.................................................................................................13
1.6. L’Antropologia social i l’Antropologia cultural.............................................................................................13

TEMA 2: L’ÉSSER HUMÀ I LES SEVES DIMENSIONS........................................................................................16

2.1. El problema de l’home: Una estructura personal pluridimensional i dinàmica.............................................16

2.2. L’ésser humà, un salt quantitatiu al procés evolutiu......................................................................................21
2.3. Les dimensions bàsiques de l’ésser humà segons Antoni Nello....................................................................21
2.3.1. Corporeïtat............................................................................................................................................21
2.3.2. Pensament.............................................................................................................................................24
2.3.3. Llibertat.................................................................................................................................................27
2.3.4. Interpersonalitat i eticitat.......................................................................................................................29
2.3.5. Sexualitat i gènere.................................................................................................................................40
2.3.6. Politicitat...............................................................................................................................................43
2.3.7. Historicitat.............................................................................................................................................47
TEMA 1: INTRODUCCIÓ AL PROBLEMA ANTROPOLÒGIC

1.1. Actualitat i urgència del problema de l’ésser humà

L’antropologia ens fa pensar, neix de la pregunta per l’ésser humà (Qui sóc jo? Què és humà? Què és la dignitat i humanitat?), ens fa
preguntar-nos per qui som nosaltres, i sobre aquesta sorgeix una ètica i manera de viure, i sorgeixen preguntes de futur.
El progrés científic, sense antropologia (= sense pensar què és l’home, què és bo per l’home, què esperem de l’home...),
pot ser un drama. Per exemple: L’invent de la bomba atòmica és un gran invent a nivell tècnic, però és un desastre a nivell
humà.

Què és una professió? És quan algú fa alguna cosa, a algú altre.

ALGÚ FA QUELCOM A ALGÚ

QUI QUÈ QUI

Exemples:
-‐ La medicina: El metge assisteix/ cura a...
-‐ La infermeria: L’infermer assisteix/ tenen cura de...
-‐ La farmàcia: El farmacèutic investiga/ ven medicaments a...
-‐ La fisioteràpia: El fisioterapeuta millora/ rehabilita/ recupera a...
-‐ La nutrició: El nutricionista recomana dietes/ “endreça” la dieta de...

Llavors tenim: Algú fa quelcom a algú. A qui? Al pacient? A l’usuari?

-‐ Usuari = Client. La conseqüència d’aquet llenguatge és que per exemple, a Amèrica, el sistema sanitari és privat
 No hi ha pacients, hi ha clients
-‐ El pacient sempre serà atès

Què aprenem d’això? El llenguatge no és neutre, i hi ha una lluita per apropiar-‐se del llenguatge.
-‐ El llenguatge té una connotació política.
-‐ El llenguatge incideix al món. Hi ha una relació entre llenguatge i pensament. Què és anterior? El llenguatge, o el
concepte del pensament? La filosofia defensa que el llenguatge “fa la cosa” ?? (ho veurem més endavant)

Llibre de John Austin: “How to do things without words”?  Tenim dos tipus de frases:
-‐ Enunciats constatius = descriptius: Serveixen per descriure el món
-‐ Enunciats performatius: Creen coses; canvien el curs dels esdeveniments (“vols casar-‐te amb -‐-‐-‐?” “Sí, ho
vull”)  Les frases s’utilitzen no només per descriure sinó per donar forma als pensaments

Altes exemples de professió:

-‐ L’arquitectura: Els arquitectes dissenyen espais als ciutadans
-‐ El dret: L’advocat defensa al ciutadà

La professió sempre té a veure amb la transitivitat, perquè hi ha algú que rep un servei o alguna cosa d’un altre ciutadà.

2
La gran majoria d’assignatures de la carrera tracten sobre el QUÈ, però també és important tenir en compte el
QUI; per què?
1) Perquè tractar bé al QUI, millorarà al què (Engloba tots els temes de comunicació... Exemple
d’amputar la cama sana a un pacient dins de quiròfan, o de que un pacient no expliqui tots els seus
antecedents...)
2) Pel QUI en ell mateix: Totes les persones mereixen el mateix tracte, independentment de si és
col·∙laboratiu, si es queixa molt, etc.  L’home ha de ser tractat com un fi en ell mateix, perquè
l’home és un fi en ell mateix.
Recordar: Problemes amb el QUI poden causar la mort
L’antropologia tracta al QUI

Llavors, podem tractar la gent....

-‐ Com un mitjà: Per exemple, portar-‐me súper bé amb un professor perquè m’aconsegueixi
pràctiques a la clínica que vull. Tractar bé a l’altre serà un mitjà per aconseguir una millora
-‐ Com un fi: Independentment del que em puguin aportar, tractar a una persona amb amabilitat,
delicadesa, paciència, calma... “cal tractar bé a l’altre”. Però no s’ha de tenir una relació simètrica
 Distància terapèutica necessària. (Però tampoc hi ha d’haver una distància finita.)

Tornant a la definició de professió: Hi ha dos QUI; el del professional i el del pacient.

ALGÚ FA QUELCOM A ALGÚ

QUI QUÈ QUI

El sistema sanitari intenta igualar tots els comportaments entre els QUI professionals, però cadascú té la seva
subjectivitat i l’hem de defensar (ja ho veurem...)

Llavors, ara tenim:

COM
ALGÚ FA A
QUI QUELCOM ALGÚ

Quines són les disciplines que treballen el com? Com s’ha de fer tot això?
-‐ El dret (la legislació): El marc legal estableix els mínims del marge de maniobra, i ens penalitza si
ens saltem les normes
-‐ L’ètica: Ens diu què és allò que és desitjable que fem, però si no ho fem no tenim cap penalització
 S’estudia a 3r a bioètica

1
A la sèrie de House es veu que el metge només es centra en el QUÈ, i per tant ens transmet el missatge de que
“el fi justifica els mitjans”, però això en realitat no és veritat (...)

3
 Diferència entre:
-‐ LET: Limitació de l’esforç terapèutic (que deixin de mantenir-‐me en vida)
-‐ Eutanàsia: Requereix una acció activa (que em donin alguna cosa perquè em mori)
 La legislació Espanyola permet la LET però no l’eutanàsia

1.1.1. JUSTIFICACIÓ DE L’ANTROPOLOGIA: PER QUÈ ÉS IMPORTANT A UN GRAU DE

CIÈNCIES DE LA SALUT?

1.1.2. QUAN I QUAN NO APAREIX LA PREGUNTA PER L’HOME?

“El fracaso de nuestros proyectos, el cansancio y

la dureza del trabajo, el hastío de vivir, la
imposibilidad de lograr una felicidad verdadera y
una paz estable, la soledad, el abandono de tantos
amigos y cosas por el estilo, en suma, el contraste
entre lo que uno es y lo que querría ser para
realizar plenamente su humanidad son
experiencias que hacen pensar y plantean los
interrogantes de siempre: ¿quién es el hombre?,
¿quién soy yo?, ¿por qué he nacido?, ¿por qué
vivo?, ¿por qué el amor se siente amenazado?”
Gevaert
El problema no rau a aconseguir que la gent
s’expressi, sinó a posar a la seva disposició buits
de solitud i de silenci a partir dels quals podrien
arribar a tenir alguna cosa a dir. Les forces
repressives no impedeixen expressar-‐se a ningú,
ans al contrari, ens forcen a expressar-‐nos. Quina
tranquil·∙litat que suposaria no tenir res a dir, tenir
dret a no tenir res a dir, ja que aquesta és la
condició per tal que es configuri alguna cosa
estranya que valgui la pena ser dita! Guilles
Deleuze, Incorporations, 1997

-‐ En moments dolents (quan s’està acabant tot)

-‐ En moments bons
o Sentiment oceànic: Té a veure amb la presa de consciència intensa, de que pertanyem a
alguna cosa superior que ens dóna força. Moment intens de fusió.
o Moment epifànic (epifania = naixement). Moment de revelació. Pot ser induït per una
conversa, per un paisatge... És un moment de lucidesa.
A Antropologia aprendrem què és l’home i quines implicacions té això per la nostra futura tasca.

1.1.3. L’ANTROPOLOGIA COM A PREOCUPACIÓ I COM A OCUPACIÓ.

Antropologia, etiològicament ve de:
-‐ Antropos, que vol dir home
-‐ Logia, logos, que vol dir ciència, saber, coneixement...

Els humans (alguns, no tots) tenen una necessitat de preguntar-‐se què és l’home. A diferència de la química o la
biologia, que hi ha químics i biòlegs, pel que fa a l’antropologia, es pot considerar que tots els membres de la
població som antropòlegs. Quants tipus d’antropòlegs o d’antropologia hi ha en funció del seu mètode?
-‐ Antropologia popular: Equival a la preocupació per saber què és l’home; és un neguit; un saber
previ al saber científic.
-‐ Antropologia filosòfica, que és la que ens ocuparà aquesta assignatura.
 Quina diferència hi ha entre les dues?
o El tipus de preguntes són molt similars entre les dues
o El tipus de respostes són...
 A l’antropologia popular 2 , les respostes són incoherents, no són ordenades ni
sistemàtiques; són espontànies.

2
Potser de manera explícita no sabem què pensem de l’home (si a mi em pregunten “què és l’home” no sé que
respondre), però gràcies a les històries que he viscut tinc una concepció de què és l’home, ho sé de manera
implícita.

4
  A l’antropologia filosòfica, les respostes són coherents, sistemàtiques, rigoroses,
exigents, ordenades... hi ha un anàlisi ordenat, metodològic.

L’antropologia és una feina i una ciència. Una ciència que genera antropòlegs.
-‐ Una ocupació (hi ha antropòlegs)
-‐ Una ciència: Un conjunt de normes o mètode que ens permeten demostrar hipòtesis

Abans de que l’antropologia fos una ciència, hi havia una inquietud, preocupació o un neguit per saber quin és
el per què de l’existència de l’home. Per tant, l’antropologia no és un patrimoni exclusiu dels antropòlegs que
treballen com a antropòlegs; l’antropologia és patrimoni de la humanitat  L’antropologia no discrimina
l’expert de l’ignorant (a diferència de la química, anatomia...) i tothom en sap, tothom pot fer comentaris ... I
tothom, en algun moment de la seva existència, es pregunta per l’existència de l’home. En algun moment de la
història, l’antropologia popular dóna lloc (no sempre) a l’antropologia filosòfica, que treballen amb la disciplina
de l’antropologia per donar respostes rigoroses a la qüestió de l’home. En definitiva: Per tal de fer una reflexió
antropològica cal tenir una sèrie de coneixements que veurem durant aquest curs.

Als últims segles, el tipus de respostes que es donen davant la pregunta de què és l’home s’han sistematitzat i
s’han fet rigoroses. A les dues antropologies, hi ha hagut una consolidació del mètode. Malgrat aquestes
diferències, l’antropologia no genera un abisme entre l’expert i no expert, per dues raons:
-‐ L’antropologia estudia l’home i per tant els experts analitzen als no experts. Tota la teoria de
l’antropologia sorgeix de treball de camp amb els no experts.
-‐ Perquè en una ciència, normalment hi ha un subjecte que estudia a un objecte (ex. Bioquímic estudia
molècules), però a l’antropologia no és així: A l’antropologia, un subjecte estudia un altre subjecte.
Llavors, d’aquí sorgeix una pregunta: Si una persona estudia ocells, l’ocell no forma part de la persona
i per tant “es pot estudiar tot sobre l’ocell”. En canvi, a la neurologia, si estudiem un cervell, podrem
estudiar tot el cervell, inclús la part que s’està utilitzant per estudiar el cervell? I el mateix passa amb
l’antropologia.

Sempre que llegim un llibre, veiem una pel·∙lícula, (qualsevol producte), etc, conté de manera implícita la idea
de “què és l’home” (unes reflexions antropològiques). Molts cops, el guionista no posa el missatge
voluntàriament, però la seva obra, encara que ell no ho volgués així, és una reflexió sobre les seves idees
antropològiques. Inclús segons com tractem les altres persones, segons si ho fem d’una manera o una altra, vol
dir que tenim una concepció determinada sobre què és l’home. (Al fer la ressenya hem de trobar quina és la
concepció de l’home que hi ha dins del llibre, i després hem de dir què pensem sobre aquesta reflexió
antropològica que hem trobat). Exemple: A la pel·∙lícula Inside Out, la reflexió seria que l’home és un conjunt
de les emocions que sent l’home. En definitiva: La reflexió antropològica està disseminada per tot arreu (des
d’una pel·∙lícula o llibre, fins a un missatge de whatsapp); tots fem contínuament antropologia.

5
1.2. L’Antropologia filosòfica com a ciència al ventall de les antropologies i al ventall de les filosofies.
Branques de la filosofia, per trobar on està situada l’antropologia:
-‐ Ontologia: Es pregunta per l’estructura del món, en un sentit metafísic. Per què hi ha coses, enlloc de no
res? El món és fruit de l’atzar? Existeixen coses més enllà del que veiem i toquem?
-‐ Cosmologia: Estudia estrictament el cosmos, l’estructura de cosmos, si hi ha algun objectiu de tot plegat...
-‐ Epistemologia: Estudia el coneixement. Quin és el mecanisme a través del qual coneixem el món? Per
què un nen petit pot conèixer idees del món? Porta idees a dins o les desenvolupa a través d’estímuls
que li entren pels sentits?
-‐ Ètica: Es pregunta si disposem de criteris seriosos per saber què està bé i què no està bé. És possible
distingir què està bé i què està malament? Es pot generalitzar, això?
-‐ Lògica: Part més matemàtica de la filosofia. S’encarrega de vetllar de que les reflexions filosòfiques siguin
coherents... (treballa amb la coherència discursiva, les fal·∙làcies...).
-‐ Estètica: Analitza si hi ha criteris per distingir a lo que és bell i lo que no és bell, per què allò que és
bell ho relacionem amb alguna cosa bona...
-‐ Teologia: Es pregunta si hi ha Déu o no, si vol el bé o no, si ens ajuda o no...
-‐ Moral: Són el conjunt de normes que una sèrie de persones segueixen, perquè creuen que són bones. No
és el mateix que la ètica. L’ètica és una reflexió sobre la moral. La moral dels nostres avis no és la
nostra moral, i aquest canvi és possible gràcies a la ètica.
-‐ Antropologia filosòfica: Estudi de l’home. Persegueix la millora de la vida humana.

Mai es pot respondre totalment a una pregunta plantejada per una branca, tenint només coneixements d’aquesta
branca, perquè totes les branques estan interrelacionades (què és l’home està relacionat amb què és el món, si hi
ha un Déu, etc)

La millora de l’existència humana (s. XIX), es pensava que arribaria del tot gràcies a dues coses:
o Ciència: Es pensava que ho solucionaria tot, però la ciència, sense una reflexió antropològica és molt
coixa (Exemple: S’inventen medicaments potents, però només hi té accés un 20% població)
o Creure que hi havia estructures socials que acabarien amb tots els problemes (Ex. Marxisme: “La
solució de tots els problemes té a veure amb un repartiment injust de la riques”). Sobre el Marxisme:
La seva aplicació va ser un desastre absolut  No es van solucionar els problemes

Quan apareix l’antropologia?

-‐ Segle IV aC: Aristòtil va començar a fer algunes objeccions...
-‐ Però com a disciplina científica, apareix el segle XVIII i XIX: Investigadors americans, britànics,
alemanys i francesos. En aquest moment hi ha colonitzacions d’Àfrica, Àsia, Amèrica... i missioners
que expliquen a altres països com viuen a altres llocs del món. Quan la gent d’una població rep les
explicacions estudiades pels missioners, tenen una de les tres reaccions següents:

6
 o Menyspreu, rebuig: Pensar que els altres viuen de manera molt estranya, que és pitjor a la
meva.
o Curiositat, fascinació: Pensar que els altres viuen de manera molt estranya, però que és
fascinant que puguin viure així.
o Pensar: Si aquesta gent viu d’aquesta manera, lo normal és com viuen ells o com vivim
nosaltres? Les formes de vides de l’home són les normals? Existeix una normalitat, o tot
són conviccions? S’assabenten que hi ha pràctiques molt estranyes (ex. Menjar-‐se als avis
per adquirir el seu coneixement i no perdre’l vs. Posar a l’avi a una residència) que
requereixen reflexió = Apareix l’antropologia

Els problemes d’aquesta antropologia que acaba d’aparèixer són::

-‐ Que és una antropologia profundament etnocèntrica: Consisteix en pensar que lo nostre és lo normal.
Es jutja tot des d’un punt de vista moralment superior, com a pràctiques patològiques, moralment
estranyes...
-‐ No té un mètode coherent; no és sistemàtica, perquè aquesta antropologia es fa a través d’històries i
relats que expliquen missioners.  Al segle XX es donen compte que això no està bé perquè no està
bé, i que l’antropologia requereix un treball de camp complex, perquè el resultat de l’estudi sigui més
objectiu i coherent.

Quines branques té l’antropologia?

-‐ Antropologia física o biològica: Té a veure en com els processos físics, químics del cos humà
condicionen a la manera de viure, i com ho interpretem. Exemple: Per què a la nostra cultura mengem
tots junts però anem al lavabo sols, si els dos són processos biològics?
-‐ Antropologia social: L’antropologia social estudia com la societat incideix a la manera de comportar-‐se
dels individus, i fins a quin punt hi incideix. Exemple: Bagues (tribu de Guinea), que es poden casar
amb qui vulguin però s’ha creat una “norma social” i tothom s’acaba casant amb una cosina segona
seva.
-‐ Antropologia cultural: L’antropologia cultural estudia com la cultura incideix a la manera de
comportar-‐se dels individus, i fins a quin punt hi incideix.
-‐ Antropologia filosòfica: Es pregunta què és l’home des d’un punt de vista teòric. (Hi dediquem la primera
meitat del curs)
-‐ Antropologia de la salut: Qüestiona què vol dir estar sà o malalt, què és la salut, crea relats sobre per
què estem malalts, quin tracte mereix el malalt... i per què és així (Hi dediquem la segona meitat del
curs)

Reflexió final de classe: Per què he decidit estudiar fisioteràpia? Relacionar medicina i activitat física, ajudar a
les persones i contribuir a que tinguin una millor qualitat de vida... Aquí, antropològicament i implícitament hi
diu:
-‐ Tothom mereix ser ajudat, encara que estigui lesionat
-‐ Vincular hobby amb vida professional: L’home s’ha de passar la vida fent lo que li agrada (...)

7
 1.2.1. L’APARICIÓ I LES PARTICULARITATS DE L’HOMO SÀPIENS SÀPIENS.
-‐ Fa uns 5.000 milions d’anys es forma la Terra.
-‐ Fa 4.000 milions d’anys, té lloc l’inici de la vida unicel·∙lular. Perquè això sigui possible, cal la
formació d’una atmosfera saludable i d’una capa d’ozó. Quan hi ha atmosfera i capa d’ozó, és
possible que es desenvolupi la vida.
-‐ Desenvolupament de la vida: Algues – Esponges i coral – amfibis i peixos ossis – ràptims i insectes –
petits mamífers i dinosaures – plantes amb flors i aus.
-‐ Fa 65 milions d’anys, apareixen els primats al mateix moment que s’extingeixen els dinosaures. Hi ha
una gran diversificació dels primats (moltes famílies diferents):
o Els homínids, que inclouen...
 L’homo sàpiens
 Moltes altres espècies homínides que han desaparegut.
 Australopitecus: Camina dret
 Homo habilis: Fa utensilis amb pedra. Expansió capacitat cerebral.
 Homo erectus: Apareix a l’Àfrica i utilitza el foc per poder dominar cocció
aliments ( transformació alimentària), i com a defensa. Transformació de
paisatges... L’homo erects surt de l’Àfrica, i arriba a Europa.
o L’homo erectus d’Europa evoluciona i dóna lloc al Neanthertal.
o A l’Àfrica, dóna lloc a l’homo sàpiens, que conviu amb altres
homínids, i surt l’homo sàpiens sàpiens
 Neanthertal
 Homo sàpiens: És l’únic animal que produeix excedents d’aliments
 Xarxa de comerç + Diversificació de tasques socials (fet exclusiu dels
humans)
 Homo sàpiens sàpiens
o Els grans simis: orangutans, goril·∙les, els bonobos (que resolen tots els conflictes socials
amb sexe) i els ximpanzés

Per quins motius es desenvolupen les espècies?

Quan una espècie es reprodueix, es copien tots els gens però hi ha mutacions que poden ser terribles, o no tan
terribles, que fan que l’ésser humà sigui més apte respecte al seu entorn. Hi ha variacions genètiques atzaroses. I
a través de la selecció natural només sobreviuen els individus més adaptats al medi. No hi ha variacions
genètiques millors o pitjors, sinó que tot depèn del medi on es viu  No sobreviuen els més forts, sinó els més
adaptats a l’entorn (Exemple: Hi va haver un meteorit que va fer que s’extingissin els dinosaures però els
insectes no)

Dos tipus de pressions favorables al desenvolupament del cervell3:

-‐ Problemes ecològics: Com localitzar i processar menjar
-‐ Problemes socials: Competències, gelosies... Els homínids que practiquin millor el nepotisme (=posar en
càrrecs importants els teus fills o familiars) tenen un avantatge

3
A l’època, l’entorn era hostil des del punt de vista ecològic i social.

8
 respecte a la gent poc sociable que van molt a la seva que no saben treballar en equip. Aquests últims,
sobreviuran menys perquè són més dèbils davant amenaces, i per tant el cervell de l’homo sàpiens
sàpiens fa que siguem una espècie sociable.

1.3. L’Antropologia com a ciència.

Què és una ciència? L’antropologia és una ciència? I si ho és, en quin sentit?

1.3.1. LA NOCIÓ DE PARADIGMA (THOMAS KUHN)

Thomas Kuhn és un filòsof de la ciència (1922 – 1996) que revoluciona la forma de pensar la ciència i teoritza
la paraula paradigma científic. Un paradigma és un marc conceptual regit o governat per una sèrie de lògiques
(mecanismes, relacions, normes...). Si canviem el marc conceptual, la lògica canvia completament. “És com un
eix de coordenades, que si el canviem, les referències canvien de lloc”. Per tant, un paradigma és una
determinada lògica epistemològica. La tesi de Kuhn diu:
-‐ És mentida que la ciència evolucioni de manera lineal i progressiva.
o Thomas Kuhn defensa que hi ha ruptures epistemològiques: Hi ha canvis de paradigma.
o Per exemple: Ptolomeu deia que tots els planetes giren al voltant de la Terra i qualsevol
descobriment que es feia respecte l’astronomia, es feia encaixar amb el descobriment de
Ptolomeu. Més endavant, altres astrònoms van estudiar la trajectòria d’altres planetes... i el
descobriment d’aquests planetes va qüestionar el paradigma existent fins aquell moment. 
Aleshores, Kuhn ens diu que quan els coneixements no encaixen amb la lògica del
paradigma vigent, cal crear un nou paradigma, on aquests descobriments sí que encaixin, i el
nou paradigma desplaça al vell.
o Per tant, els paradigmes nous no tenen per què englobar al paradigma vell. Revolució
científica: És quan un descobriment no encaixa amb el paradigma existent...
-‐ La ciència no és un mètode objectiu i neutre. No existeix cap mètode objectiu i neutre.
Conseqüentment, allò que en un determinat moment la ciència considera vàlid, no és objectivament
cert (= depèn de conceptes objectius), sinó que depèn del consens d’un comitè científic, que considera
subjectivament que alguna cosa és vàlida. Llavors és com que els paradigmes són sèries
d’assumpcions generals del món, sobre la lògica amb que funciona el món. Perquè els dos paradigmes
estan incomunicats, aïllats. Amb aquesta part de la tesi, els científics no hi estan d’acord, i la gent del
món biosanitari, tampoc.
-‐ També diu que els paradigmes són incommensurables: Des de la lògica d’un paradigma no es pot
explicar la lògica d’un altre.
o Per entendre-‐ho, recordar la lògica dels aborígens de menjar-‐se als avis, que no és
compatible amb la nostra lògica d’enterrar-‐los.
o Ex2. En el moment en que es descobreixen els espais ingràvids es qüestiona la lògica que diu
que si no hi ha un punt de recolzament en un objecte, cau. Aquí no és un canvi de paradigma,
sinó una ampliació: Mai cau res, a menys que l’àmbit no presenti un punt de recolzament.

9
  A Kuhn se’l va acusar de relativista; de dir que no es podia discernir entre el que és veritat i el que no
ho és.
 Com afecta Kuhn a la ciència: No en el que la ciència fa sinó com es presenta: Cal que la ciència
sigui un saber conscient de l’escenari o mapa en el qual s’ubica (paral·∙lelisme amb la premsa,
que hi ha alguns que manipulen la informació conscientment, i altres que no la manipulen
conscientment, ho fan sense voler, expressant el seu punt de vista), i que en aquest escenari, el saber
ha d’estar subjecte a possibles canvis del futur: Ha de ser conscient que una nova hipòtesi el pot fer
trontollar.

1.3.2. ELS REQUISITS D’UNA CIÈNCIA: OBJECTE, PERSPECTIVA I MÈTODE.

Diferències entre saber i ciència:
-‐ Un saber és: “Tinc mal de panxa, i si em prenc una camamilla, em trobaré millor.”
-‐ Un saber només és una ciència si compleix tres requisits.:
o Cal que hi hagi un objecte d’estudi precís, delimitat i clar: A l’antropologia li interessa
l’home, sobretot en la seva dimensió cultural. Cultura (=fruit de la intervenció humana, fruit
de coneixements...) i natura són antònims. Però hi ha dos problemes per establir amb precisió
l’objecte d’estudi:
 Què distingeix als homes dels altres éssers vius?
 Ús de llenguatge articulat (=pot parlar) i signes (=llenguatge simbòlic4)
 Modificació del medi: No del tot; hi ha altres animals que també ho fan,
en més o menys mesura.
 Ens plantegem: La diferència, és qualitativa (diferència de qualitats) o és
quantitativa (en major o menor grau, o més sofisticació)? És quantitativa
(No és fàcil; és més de grau que una qualitat exclusiva)
 I també: On i quan comença l’home? On i quan acaba? Un fetus, és home o no és
home? Si és home, un fetus també és objecte d’estudi de l’antropologia? Solució:
És una qüestió política. Si el fetus ja és un home, se li apliquen els drets de l’home,
i l’estat l’ha de protegir? Per tant, no s’ha d’abortar? Un nadó que neix sense
cervell, és un home? (mirar punt 1.4.)
 (Es considera que està delimitat l’objecte d’estudi de l’antropologia.)
o Perspectiva: És el següent requisit. Ha de ser una perspectiva clara i conscient.
 Veure BCN es pot veure des de molts llocs, i totes les perspectives que es veuen de
cada lloc són diferents.
 Els cubistes diuen que es no pot representar tota la realitat alhora (que mai es
pot veure un objecte des de tots els punts de vista alhora).

4
Experiment: Uns educadors d’animals van ensenyar un llenguatge de signes a un goril·∙la que es deia Coco i el
va aprendre, i es va inventar nous signes, i es va arribar comunicar amb els educadors per explicar alguna cosa.

10
  Per tant, no podem conèixer tota la realitat. I això no és dolent, però cal ser-‐ne
conscient, i fer explícita la perspectiva. “Des de quina perspectiva estic
mirant l’objecte d’estudi? –des del mateix home”, perquè...
 A l’antropologia, el subjecte i l’objecte coincideixen. Per tal de fer estudis
antropològics, s’ha d’utilitzar l’objecte com a subjecte, perquè no puc utilitzar
l’home com a mitjà. A vegades durant la història ha passat això: per exemple, el
nazisme (on els nazis consideraven que no hi havia persones, i per exemple
comprovaven la resistència al fred posant homes a galledes amb aigua congelada).
Però no és ètic això.
 Si no podem respondre què fa de l’home, home, no podem respondre quina
diferència hi ha entre una escarola i un home.
o Mètode: Està regit per una sèrie de normes que permeten validar hipòtesis.
 Quins requisits ha de complir un mètode perquè validi la nostra hipòtesi?
 Grup control
 Control de variables
 Tamany de la mostra: Ha de ser àmplia (perquè així hi ha
característiques sociodemogràfiques diferents)
 El mètode de l’antropologia és un altre
 Idees fonamentals sobre el mètode de l’antropologia:
 Mètode crític: L’antropologia no és mera observació o recopilació de
dades (=descripció del que veiem), sinó que també hi ha d’haver un
anàlisi (i per això és crític)
 Mètode racional: No és una aproximació guiada per simples opinions o
gustos o preferències, sinó per la racionalitat. Inevitablement,
l’antropologia té un punt subjectiu (perquè objecte és el mateix que el
subjecte)
 El mètode de l’antropologia és dialògic: A l’antropologia cal que
l’objecte s’obri per poder ser ben conegut pel subjecte (a diferència de la
química, on les molècules no cal que expressin opinions ni res per ser
observades)

Peter Singer diu: Hi ha homo sàpiens que no tenen o no haurien de tenir els drets que tenim la resta, i hi ha
alguns éssers vius (grans simis; no homo sàpiens) haurien de tenir la drets similars a la resta d’humans. Ell creu
que si un ésser no té cap mena d’interès per la seva pròpia vida (perquè és un nadó que ha nascut sense cervell,
perquè té Alzeheimer...) “ja pot morir” (i així justifica eutanàsia i avortaments de fetus inviables). I els grans
simis sí que tenen interès en la pròpia vida (i per tant sí que haurien de tenir drets).

1.4. La identificació entre home i persona.

S’ha d’establir qui és home i qui no és home, per saber qui pot “gaudir” dels drets de l’home. Per tant, és
important distingir entre home i persona:
-‐ Home: Mera vida biològica de l’homo sàpiens sàpiens

11
 -‐ Persona: Terme que sovint es fa servir per referir-‐se a una sèrie d’éssers humans que tenen unes
característiques que els eleven més enllà d’una mera vida biològica, i que per tant els fan mereixedors
d’uns “drets extres”. Quines característiques són?
o Autoconsciència: La persona sap que quan diu alguna cosa o fa alguna cosa o gaudeix o
pateix alguna cosa (o el que sigui), sap que només ella i ningú més que ella és el subjecte
d’aquesta paraula i d’aquest pensament. (“Sóc el subjecte d’aquesta paraula i d’aquest
pensament)”
o Ser actor de la pròpia vida (“Ser el protagonista de la teva vida”): capacitat per prendre
decisions...

Exemple d’home que no és persona (segons aquesta distinció), i que per tant les seves vides no mereixerien ser
viscudes:
-‐ Fetus
-‐ Patologies mentals o discapacitats, sobretot les més greus
-‐ Algú que pren drogues
-‐ Malalts terminals amb cap possibilitat de recuperació
-‐ Algú amb Alzheimer
-‐ Persona en estat vegetatiu, ja és un home?

Reacció de diferents col·∙lectius a això:

-‐ El cristianisme diu: L’home i la persona és el mateix  No es pot avortar ni eutanàsia perquè mentre
hi ha home, hi ha persona
-‐ Hi ha altres col·∙lectius que diuen que no tot home és persona.

Com es diu tot això, els moviments que defensen...

-‐ Que hi ha algunes vides que més val que no neixin: Eugenèsia: Teoria que postula que la genètica
humana es pot perfeccionar mitjançant el control de la seva reproducció. Hitler amb el nazisme va
intentar fer tot això.
-‐ Que hi ha algunes vides que mereixen no ser viscudes: Eutanàsia...
o Activa
o Passiva: LET = Limitació de l’esforç terapèutic
-‐ La eugenèsia és defensada per moviments polítics feixistes, i també d’esquerra5. Apareix pròpiament en
el feixisme (exemple: esterilitzar discapacitats o portar-‐los als camps de concentració...). L’esquerra
defensa l’avortament de nen amb discapacitat, la mort d’un malalt terminal que desitja morir, etc.

5
Diferències polítics entre dretes i esquerres:
-‐ En l’àmbit econòmic
o Dreta: No intervenció “laissez faires, laissez passer”
o Esquerra: Intervenció per repartir la riquesa uniformement
-‐ En l’àmbit privat i íntim
o Dreta: Intervenció (No avortament, on eutanàsia…)
o Esquerra: “Endavant, fes el que vulguis”

12
1.5. L’Antropologia, una ciència.

1.5.1. L’ANTROPOLOGIA FILOSÒFICA: TRETS DEL SEU OBJECTE D’ESTUDI.

L’objecte d’estudi de l’antropologia és l’home, en tres sentits diferents:
-‐ L’home com un subjecte: L’home s’ha de tractar l’home com una persona; com el que és (per això no
es fan experiments on es testa temperatura extrema que aguanta l’home...). Això realment es
compleix? Ex. Experiments fase III de sortida al mercat de medicaments. En aquest cas s’està
utilitzant l’home no com a subjecte, sinó com a objecte.
-‐ L’home, com un subjecte personal: La vida d’un home pot ser molt diferent a la dels seus companys i
un home pot triar com viure (a diferència dels dofins, per exemple). Llavors l’antropologia ha
d’estudiar característiques comuns i personals dels subjectes.
-‐ L’home, com un subjecte global: L’home té moltes dimensions i l’antropologia no pot estudiar mai
només una dimensió (per exemple, aparença física), perquè totes estan interrelacionades. Sinó, l’estudi
seria molt erroni.

1.5.2. EL MÈTODE DE L’ANTROPOLOGIA FILOSÒFICA.

L’antropologia combina dos mètodes diferents, que són els següents:
-‐ Fenomenologia: Corrent filosòfica de principis del segle XX (autor: E. Husserl). Busca i descriu sense jutjar
com es manifesten els fenòmens al món. Consisteix en veure el que es manifesta. Per entendre-‐ho
bé: La fenomenologia distingeix entre dos tipus de realitat:
o La cosa en sí, l’essència de la cosa (que és el que els grans filòsofs sempre han volgut
estudiar. Per exemple: El bé, estudiat per Plató): És allò general o universal.
o Els fenòmens: La cosa en sí que mai la podem assolir (ex. El bé). És la cosa en sí tal com es
manifesta, tal com ens apareix. És allò particular o concret. Ex. Jo mai puc arribar a la idea
de la bellesa, però sí que puc conèixer persones o coses belles.
-‐ Hermenèutica: Mitjans del s. XX. Consisteix en interpretar els fenòmens observats prèviament.
Coneix la lògica que ens permet veure que una cosa que sigui òbvia per mi, segurament no serà tan
obvia per altres. Exemple: Les dones de l’Islam es banyen a la platja vestides de negre, cobertes, i
defensen que així és per evitar ser objectes sexuals (com una dona d’aquí que va en biquini per la
platja i ho troba la cosa més normal del món): Les dues lògiques són diferents. (I la interpretació no
s’acaba mai; sempre hi ha moltes, moltes interpretacions).

Exemple:
-‐ Fenomenologia: Observa que hi ha persones de dos sexes diferents.
-‐ Hermenèutica: Es pregunta si la diferència de gèneres ha de fer que hi hagi diferència de drets.

1.6. L’Antropologia social i l’Antropologia cultural.

-‐ Antropologia social: Comença a principis del segle XIX i consisteix en estudiar com funciona una
societat.

13
 o Uns antropòlegs van començar a estudiar diferents grups de població i van veure que tot i
que estaven al segle XIX, hi ha tribus de l’Àfrica que viu com si estiguessin al neolític
(viuen com nosaltres fa molts anys). I apareix el concepte de...
o Cronotopia: Consisteix en projectar la temporalitat sobre la geografia (és a dir, el temps
sobre l’espai). Es considera que diferents poblats i tribus estan a diferents estadis evolutius (i
que com que estan a diferents estadis evolutius, aquests estadis evolutius seus també són
diferents al nostre estadi evolutiu). Però és important tenir en compte que actualment un
masai (persona d’una tribu africana determinada) té mòbil i per tant això de la cronotropia
avui en dia no té massa sentit. Però tot i això, hi ha una lògica evolutiva: Els masai no hagués
tingut mai mòbil si no hagués entrat en contacte amb la societat occidental.
o Representants de l’antropologia social:
 Frazer (s. XIX) va ser el primer antropòleg social del món. Descriu el mite de la
branca daurada: Diu que hi ha un temple amb una senyora que es diu Diana. I a
fora del temple hi ha un guardià que vigila el temple. Al costat del guardià hi ha un
arbre amb una branca daurada. Cada X anys, quan el guardià es va fent vell (i perd
capacitat per vigilar el temple), ve algú a matar el guardià. “I només podrà matar el
guardià si primer trenca la branca daurada.” Llavors Frazer va buscar variants
d’aquest mite, i va escriure un llibre illegible de 12 volums que són un caos (a
aquest home, li faltava mètode).
 A principis del segle XX hi ha una ruptura epistemològica i es defensa que per
conèixer societats s’ha d’anar pel món coneixent diferents societats, i vivint amb
ells. Proposen un mètode que l’anomenen l’observació participant, però sense
arribar a fondre’m amb ells. Llavors calen dos moments; 1: observació i
participació i 2: aïllament i interpretació.
-‐ Antropologia cultural: Apareix a finals del s. XIX i és molt semblant a l’antropologia social (molts
antropòlegs defensen una antropologia sociocultural, enlloc de social i cultural per separat). Es fixen
en creences, opinions, símbols, rituals, etc. i com tots aquests es transmeten de generació en generació.
Representants de l’antropologia cultural: Boas, Harris6.
o Aculturació: Canvi que es produeix en una cultura quan entra en contacte amb una altra
cultura. No sempre una cultura domina a l’altra; a vegades es fusionen certs elements. Ex.
Deixar de menjar-‐se els avis (a Papua Nova Guinea) perquè els d’occident els hi han dit
que això no és ètic.

6
Harris defensa que hi ha dos tipus de coneixement:
-‐ Coneixement emic: És el coneixement que algú que viu dins d’una cultura. És un coneixement
descriptiu. No hi ha distancia. Un indígena (=persona d’una societat) sempre té un coneixement emic.
Un exemple clar: S’observa que avui en dia casi ningú porta cerrell.
-‐ Coneixement etic: Entén els motius pels quals algú es comporta d’una determinada manera. Hi ha un
anàlisi, una distancia. L’antropòleg sempre té un coneixement etic. Sobre l’exemple anterior: Explica
per què casi ningú porta cerrell.

14
 o Inculturació: Estudia què succeeix quan s’insereix una categoria o concepte d’una
determinada cultura, a una cultura completament diferent. Per exemple: S’arriba a una tribu
africana que té una religió determinada, i una sèrie de missioners d’una altra cultura els
expliquen la religió cristiana.  Això genera unes noves formes de viure que no són de cap
de les dues cultures.

Què passa amb l’antropologia social i cultural al s. XXI? Al segle XXI diem que estem a una època que es diu
postmodernitat: Creiem que no existeixen criteris universal objectius i indiscutibles per organitzar el món. Hi ha
un escepticisme de que puguem mai descobrir una veritat absoluta. No hi ha criteris ferms per dir què és millor i
què és pitjor... no podem descobrir criteris. I això té implicacions a l’antropologia: Quin sentit té que s’estudiïn
altres cultures sense un mètode súper objectiu...?  Mai podem analitzar totalment l’altra, i també, “quin dret
tinc jo d’analitzar a l’altre?”. Però malgrat això, la postmodernitat ens ha ensenyat alguna cosa: Havent conegut
moltes cultures, ens atrevim a afirmar que no existeix cap cultura salvatge; que totes tenen la seva lògica i que
la mateixa noció de salvatge és un concepte inventat per la cultura occidental, aplicat a una cultura que no li
agrada. Els antropòlegs opinen que totes les cultures tenen una lògica interna (que ens agrada, o no).

Relativisme cultural: Té límits legals. Tot és relatiu i tot és correcte... fins al límit legal. Ex.:
-‐ És legal que una dona musulmana faci la rehabilitació de la lesió de genoll acompanyada d’una dona
-‐ No és legal que un de la tribu australiana es mengi al seu avi

Durkheim: Autor francès s. XIX – XX que crea una altra disciplina: la Sociologia.
-‐ Posa l’èmfasi a la societat, enlloc que a l’home. És molt semblant a antropologia social.
-‐ Té un mètode molt rigorós i sistemàtic.
-‐ La seva idea principal és que li interessa estudiar l’individu en la mesura en que està condicionat socialment.
-‐ Pot semblar que la consciència col·∙lectiva (= les idees que tota comunitat comparteix), pot semblar que
siguin la suma del que cada individu pensa. Però Durkheim diu que la consciència col·∙lectiva no és la
suma de les seves parts, sinó que la consciència col·∙lectiva determina allò que nosaltres pensem (la
suma de la consciència individual de cada individu).
-‐ Li interessa molt estudiar les diferents religions, i diu que les idees de la religió condicionen totalment la
manera com pensa un individu. Però hi ha com una retroalimentació perquè individus “brillants” o
influents fan que es modifiqui la consciència col·∙lectiva.

Dificultats de l’antropologia social i cultural:

-‐ Aquests antropòlegs no tenien massa preparació pràctica  Cometen grans errors
-‐ A occident partim d’una concepció del món molt textualitzada: Les coses importants es troben a
llibres... i llavors quan l’antropòleg va a una societat, ho apunta tot; crea un text. És difícil d’estudiar
una societat on no escriuen res, on no hi ha textos.

15
 -‐ Gran problema: Alguns individus d’algunes cultures no donen informació a gent que no coneix
-‐ La investigació i el mètode contaminen l’objecte d’estudi. Quan investigo una comunitat, incideixo en
la comunitat, perquè:
o Ningú es comporta igual quan està sent observat
o El mètode (la manera com un antropòleg pregunta i observa) també podria ser objecte d’un
estudi antropològic. I també es pot estudiar el mètode que estudia el mètode que utilitza
l’antropòleg. I així es fa una cadena... que es diu una cadena ad infinitum (el nom no l’hem
de saber). Però ens hem de quedar amb que la pròpia antropologia és tan subjectiva que
pot ser anant sent estudiada, “objectivament”, infinits cops.

TEMA 2: L’ÉSSER HUMÀ I LES SEVES DIMENSIONS

2.1. El problema de l’home: Una estructura personal pluridimensional i dinàmica

Anàlisi del text “Concepció de l’home habitual i concepció de l’home”, proposada per Nello. A aquest text,
Antoni Nello explica què és una estructura, antropològicament, i després explica què vol dir que aquesta
estructura sigui pluridimensional i dinàmica.

1. Concepció de l’home habitual (pàgina 168): Introducció de què és l’home segons filòsofs importants (com
per exemple Plató: “el cos és la presó de l’ànima” i Aristòtil: “el cos és l’aspecte complementari i indestriable
de l’ànima”). Els dos filòsofs mostren molta rellevància sobre el cos i l’ànima, tot i que li donen significats
totalment diferents. Tot i així, Nello no està d’acord amb cap de les dues definicions ja que defensa que els dos
filòsofs “utilitzen una terminologia que avui se’ns fa petita, incomprensible, especialment pel que fa al concepte
d’ànima”.

2. Concepció de l’home proposada per Nello (pàgina 168 – 1169):

-‐ Nello considera que l’home és una naturalesa racional a una substància individual. Defensa que és
racional, perquè l’home és capaç d’inhibir els seus instints i també és capaç d’identificar patrons
comuns en coses totalment diferents. Com més racional és una persona, més capaç és de passar d’allò
particular o concret a allò general. Si som racionals, som capaços de classificar tot allò que se’ns
presenta a les nostres vides, i de tenir una lògica. A més a més, Nello fa referència a altres definicions
de la paraula “home” i diu que existeixen moltes definicions del terme “home”, que totes les
definicions són vàlides, però que totes estan limitades.
-‐ Diu que no calen més definicions però que totes les definicions ens ajudaran a entendre millor què és
l’home (“tot allò que sigui representar-‐lo ens ajuda a entendre’l millor i a servir-‐lo millor al seu viure i
al seu conviure, i sobretot, a la seva voluntat de viure i conviure”).  Nello defensa que l’home és una
estructura pluridimensional i dinàmica.
-‐ L’home és un subjecte dialògic: És un subjecte que està obert al diàleg de l’altre, té la necessitat de
comunicar-‐se amb els altres i a més a més, és qui és gràcies a l’altre. La

16
 identitat de l’home és relacional: Soc qui soc gràcies als altres, a través de com els altres em veuen.
Ens comportem de diferents maneres segons com ens tracten els altres, i també segons com em tracto
jo. Per exemple: Si tractes a un nen com un inepte, serà un inepte. De la mateixa manera, jo soc qui
soc a través dels altres (que al principi només són els pares, família... i amb el temps aquest cercle
s’obra). Cadascú és responsable d’envoltar-‐se de gent que ens fa el bé.

3. Concepció d’estructura (pàgina 170 – 171)

Nello diu que a part de que l’home sigui un ésser pluridimensional, racional i dinàmic i que té una identitat,
l’home també és una estructura. Estructuralisme: La idea principal és que els fenòmens culturals no són
fragmentaris ni inconnexos; estan regits per una estructura. La societat és una estructura, que determina com es
comporten cadascun dels individus d’aquesta societat. Llavors:
-‐ La societat no és la suma d’una sèrie d’individus; és una estructura que determina com és comporta
cadascun dels individus dins de la societat.
-‐ La estructura és un gran engranatge o mecanisme on cada peça actua determinada per tota la resta de
peces. L’engranatge seria la societat. La societat condiciona la vida de cada individu perquè l’individu
és una peça d’aquest gran engranatge. I és important entendre que la estructura no només uneix peces,
sinó que les modifica quan s’uneixen. L’estructura d’una societat fa que ens comportem de maneres
totalment previsibles (ex. Ningú d’aquesta classe tindrà 15 fills).
-‐ L’estructura determina com les peces o elements que la formen interaccionen entre ells. L’estructura
transforma les coses quan entren en contacte entre sí.
-‐ Una estructura no és com un cistell on totes els peces són independents. L’estructura no només recull les
seves parts, sinó que condiciona el comportament de les seves parts. Cada part, al formar part de
l’estructura, és modificada.
-‐ Per acabar d’entendre-‐ho: Exemple de la molècula d’H2O. La molècula d’aigua està formada per
dos àtoms d’hidrogen, i per un àtom d’oxigen.. Cada àtom té les seves entitats característiques de
l’hidrogen i de l’aigua. No obstant, a l’ajuntar-‐se, les seves característiques es modifiquen i es
converteixen en aigua. Aquí: Cada element individual s’ajunta amb un altre element individual,
formant un patró comú, al qual diem estructura.

4. L’home com a estructura (pàgina 173)

L’home mateix és una estructura. Això vol dir que l’home està format per moltes parts, i a aquestes parts li
diem dimensions.
-‐ Cadascuna d’elles és indispensable i necessària, i també insubstituïble (no podem eliminar cap element
de l’estructura, perquè tots els elements que la formen tenen una autonomia i un significat propi).
-‐ Aquestes dimensions no són independents, sinó que s’influencien recíprocament (i per tant, si una dimensió
canvia, la resta també).
-‐ Algunes d’aquestes dimensions són prioritàries; altres són secundaries. I a cada persona, la proporció
d’aquestes dimensions és diferent: L’home és una estructura amb elements que el fan ser únic, el fan
ser història i viure en ella.

17
 -‐ És important no descuidar cap dimensió. Si una dimensió desapareix o no la cuidem bé, s’inicia la
patologia humana (perquè en algun sentit, ens “descuidem de com viure la història”).
5. Allò definitori de l’home (pàgina 173)
L’home es diferencia de la resta d’éssers vius per la seva intel·∙ligència i llibertat: Són les dues
característiques que donen a l’entitat de persona. La intel·∙ligència i llibertat el fan peculiar i únic. Nello
defensa que “la persona és lo que hi ha darrere de la màscara; lo que li dóna vida i veu a la màscara”.
-‐ Intel·∙ligència: Permet a l’home interpretar la realitat. Molts éssers vius poden percebre la realitat;
l’home pot interpretar-‐la: l’home pot explicar la llibertat (ciència) i donar-‐li sentit (filosofia). A més a
més, l’home pot interpretar-‐se i donar-‐se sentit a ell mateix; a la seva pròpia vida. “Tot això fa de
l’home un subjecte de sentit.”
-‐ Llibertat: Permet a l’home anar més enllà del pur instint; escollint com vol afrontar la realitat per obtenir
el millor resultat possible, i també fer que la seva vida sigui com ell vulgui que sigui. “Tot això fa de
l’home un subjecte de projecte”.

Toni Nello diu: “L’home és un subjecte personal precisament perquè no és objecte, no és un què, sinó un qui.
És persona perquè, com a subjecte, és, sobretot, subjecte actiu, i no només subjecte passiu, del seu passeig per la
vida” (...) “La grandesa de la intel·∙ligència i de la llibertat no poden portar-‐nos a entendre l’home-‐persona
només com a intel·∙ligència i llibertat” (...) Però la intel·∙ligència i la llibertat de l’home, i la seva relació
recíproca, doten de l’home de la seva peculiaritat i li atorguen la seva persona: El fan persona”.

6. Dimensions de l’ésser humà (pàgina 175)

1) La Politicitat: “És l’art i ofici de gestionar la convivència, la xarxa i l’àmbit de les relacions
interpersonals socialitzades.” (...) “La politicitat com a dimensió essencial de la persona, es pot
explicitar o implicitar.”Ja hem parlat de la interpersonalitat com a dimensió essencial de la persona, és
a dir, de la interacció necessària que hi ha entre els homes, fins al punt que no podem concebre l’home
si no tenim present la seva xarxa de relacions.  S’ha d’organitzar aquesta convivència, i humanitzar-‐
la. Nello diu: “Tant si ell vol com si no vol, l’home, en la seva interpersonalitat, és subjecte i objecte
de la política o, si volem, protagonista i víctima de la política.” (...) “La política és indefugible, ens
afecta i organitza l’escenari al qual desenvolupem la nostra vida familiar, professional, associativa...”

2) La Religiositat: Nello diu que la religiositat no és ser creient o no; és l’obertura fonamental i
inexorable de l’home, on es pregunta si existeix Déu, i com és Déu si realment existeix... A més a
més, Nello distingeix entre els:
-‐ Hiperreligionistes: Aquelles persones la vida de les quals està immersa a la religió
-‐ Hiporeligiosistes: Els qui no tenen aquesta dimensió molt desenvolupada; “els oprimits
religiosament”.

3) La Corporeïtat: És el fet que tenim un cos. Aleshores:

18
 -‐ Hem d’entendre el cos com un límit o obstacle que limita les meves actuacions (=que no deixa
expressar tot el meu potencial)? O hem d’entendre que el cos és tot allò que ens permet
expressar-‐nos??
-‐ Quina relació hi ha entre la identitat i el cos? L’experiència del cos sempre és doble
contradictòria; pensem que som el nostre cos, però també pensem que som alguna cosa més
que el nostre cos.

4) El Pensament: Aquesta dimensió inclou també el llenguatge i la cultura.

-‐ No podem pensar més del que podem dir, i el llenguatge ens permet veure el món.
-‐ És important distingir el pensament de la intel·∙ligència: “La intel·∙ligència és la capacitat, mentre
que el pensament és la resultant de la intel·∙ligència i d’altres factors com la cultura que ens
envolta i el llenguatge que l’expressa, sota forma de comprensió, personal i col·∙lectiva, de la
realitat.”

5) La Llibertat: La llibertat Nello l’entén en un sentit...

 Simple: Ser lliure és tenir capacitat per triar entre dues o més opcions. Ex. Em compro un
texà blau o negre? Ex2: M’agrada un noi o un altre?
 Complex: Ser lliure és tenir la capacitat per triar entre dos “menús” d’opcions. Ex: Quin
model de consum vull jo? Inditex o comerç de proximitat... Ex2: Quin tipus de relació vull
tenir amb un noi?
-‐ (I tot això no només a nivell de roba, sinó també a nivell existencial)

Dicotomia del segle XVIII – XIX:

 En sentit Kantià, la llibertat és: jo trio una norma, em cenyeixo a la norma, i a la mesura
amb que em cenyeixo a la norma, soc lliure. És a dir: és lliure qui és capaç de sobreposar-‐
se als instints, mandres... i seguir una norma determinada.
 En sentit Romàntic, la llibertat és: ser lliure és fer allò que et surt de dins al moment que ho
sents. cap obstacle m’impedeix fer allò que sento.
-‐ (I les dues “llibertats”, són contradictòries)

6) La Interpersonalitat:
 Nello diu que aquesta concepció ha estat molt deixada de banda (per lo de ser independent
racional...) i defineix a la interpersonalitat així: “La interpersonalitat és prèvia a la lliure
elecció de lligams privilegiats. La interpersonalitat ens mostra que el lligam amb els altres
genera una interacció que participa d’una manera efectiva i afectiva a la nostra construcció, i
a la construcció de la nostra identitat.”
 El vincle amb els altres és fonamental i anterior a tot. Abans de dir res, pensar res, fer res,
som dependents dels altes i els altres depenen de nosaltres. Si perdem la interpersonalitat,
ens tornem més salvatges i asocials.
 Quan aquesta dimensió minva, anem perdent conveccions socials, fem el nostre món més
petit (i podem acabar vivint a un caixer automàtic). La majoria de gent que arriba a viure
al carrer, la causa de la vida al carrer està

19
 relacionada amb els lligams; és molt perillós perdre’ls. (Però es poden recuperar, els
lligams).
 La interpersonalitat posa de manifest que podem decidir i conduir la qualitat de les nostres
relacions amb els altres.

7) La Sexualitat: Nello defensa que la sexualitat és la dimensió que obra a l’home a les relacions
interpersonals més fondes i importants, i també que la sexualitat obliga a l’home a posar en joc la seva
intimitat més fonda per tant d’oferir-‐se a l’altre; i fent-‐ho l’exposa a la màxima vulnerabilitat. Nello
(que és capellà) diu que un sempre es posa en mans de l’altre. La malaltia afecta aquesta dimensió. La
sexualitat és un concepte que ha evolucionat al llarg de la història (feminisme – transsexualitat i
homosexualitat
– Teoria Queer: Afirma que l’orientació i identitat sexual o de gènere de les persones són el resultat
d’una construcció social, i que, per tant, no existeixen rols sexuals essencials o biològicament inscrits
a la naturalesa humana, sinó formes socialment variables de desenvolupar un o diversos rols sexuals.
Defensa que no hi ha dos gèneres, sinó que hi ha tants gèneres com persones).

8) La Historicitat: Diu que al llarg de la meva vida jo sempre seré la mateixa, però que mai som iguals
durant tota la vida (“som sempre els mateixos però mai som iguals”). Sempre estem canviant, sempre
estem anant cap a una altra cosa. Per tant, és important distingir entre:
-‐ Temporalitat: És prendre consciència que estic inscrit en el temps i que per tant vaig canviant (ens
interessa poc).
-‐ Historicitat: Consisteix en prendre consciència que estic inscrit al temps i que a més a més, puc
agafar les rendes de la meva vida i conduir la meva vida d’una manera o una altra. La
historicitat és la capacitat d’incidir a la temporalitat.

Estem insatisfets perquè ens falten algunes coses. I les faltes, generen desitjos. I si complim el desig,
suplirem les faltes. Està bé, això? La psicoanàlisi considera que la falta és positiva perquè genera un
desig, que és motor de canvi. La falta és una mena de motor de cadascú de nosaltres. I la historicitat és
prendre consciència d’aquest procés i intentar dirigir-‐lo. També diu que aquesta consciència s’està
perdent.

9) La Eticitat: És el resultat de la confluència de la intel·∙ligència (que és allò que tinc capacitat per fer;
soc capaç de fer una sèrie de coses = sóc intel·∙ligent) i la llibertat (que defineix que hi ha un marge
de coses que puc fer). La meva intel·∙ligència em permet fer una sèrie de coses, el marge de maniobra
de les coses que puc fer és la llibertat i la confluència de les dues és una responsabilitat, que és l’ètica. De
la preocupació (preocupació), hauríem de passar a la ocupació; a fer-‐nos càrrec de totes les coses que
ens preocupen. Estudiarem la eticitat juntament amb la interpersonalitat.

10) La Espiritualitat: Nello diu que és la cosmovisió (=visió del món, de les coses) operativa peculiar i
personal (=típica de cadascú), a diferència de la religió, que és una cosmovisió compartida per una
sèrie de persones. Tots tenim una espiritualitat,

20
 perquè tenim un conjunt de conviccions molt fondes (encara que no sempre en som conscients) que
són el motor més eficaç del que fem. El sentit de l’existència no ve donat; nosaltres el projectem.

7. La dinamicitat entre les dimensions de l’home (pàgina 179)

Ultima idea: L’home és una estructura pluridimensional i dinàmica. Dinàmica vol dir que està en constant
canvi. No hi ha mai un moment de plenitud. En la pròpia vida d’un home cada dia de la meva vida canvien les
proporcions de les dimensions que configuren l’home.

8. Lectura cristiana de la definició d’home proposada (pàgina 180) No fet a classe

9. Epíleg: Com afecta l’experiència a Bolívar de Nello a la seva definició d’home? No fet a classe

2.2. L’ésser humà, un salt quantitatiu al procés evolutiu

Al plantejar-‐nos quines són les diferències entre els homes i la resta d’éssers vius, observem que no es
tracta de diferències qualitatives, sinó de diferències quantitatives (l’home pensa més, es relaciona més, coopera
més, etc). Tinc apuntat quanti però crec que al títol diu quali

2.3. Les dimensions bàsiques de l’ésser humà segons Antoni Nello:

2.3.1. CORPOREÏTAT
Tots experimentem el cos simultàniament de dues maneres una mica contradictòries:
-‐ Experiència d’una unitat profunda entre identitat i corporeïtat: “Jo soc el meu cos”. Per tant, quan
no hi havia el meu cos, jo no hi era. Hi ha una correspondència entre el cos d’una persona i la seva
identitat.
-‐ La segona experiència (que és contradictòria) és que la meva identitat no pot reduir-‐se al cos; “jo
soc alguna cosa més que el meu cos”.

Per reflexionar, plantegem les preguntes següents:

 Si a una persona li posen un marcapassos, segueix sent la mateixa persona? Sí; tindria unes certes
limitacions però segueix sent la mateixa persona
 Si a una persona li amputen una cama o dues, i li posen una ortopèdica, segueix sent la mateixa
persona? Sí
 I amb totes les extremitats, li poses la mateixa persona? Sí
 I si li trasplanten un òrgan o més d’una altra persona, segueix sent la mateixa persona? Sí
 I si li canviessin totes les parts del cos, excepte el cap, seguiria sent la mateixa persona? Sí
 I si li substituíssim totes les seves parts (incloent cervell), seguiria sent la mateixa persona?
Discussió. No, perquè al cervell és on hi ha totes les dimensions de la persona Llavors, em

plantejo: On soc jo? Al meu cos? A la meva ment?

El problema formulat de manera simple és:

-‐ Un cos nou amb els records i els projectes d’un cos vell, segueix sent la mateixa persona? Sí

21
 -‐ Un mateix cos que ha perdut els records i els projectes (ex. Alzeheimer), segueix sent la mateixa
persona? Si diem que sí, és perquè defensem que jo soc igual al meu cos.
-‐ Dos germans bessons idèntics, són la mateixa persona? No, perquè una cosa X no és només la suma de
les seves característiques, sinó que és la suma de les seves característiques més una determinada
ubicació temporal i espacial. I això configura la identitat d’una persona. L’entorn és
irrepetible.
-‐ Hi ha filòsofs que diferencien entre igualtat i identitat, i n’hi ha d’altres, que no ho fan
-‐ Vam dir que l’home no és estàtic, sinó dinàmic, i que per tant la identitat tolera un cert canvi. El
gran repte en antropologia i filosofia és identificar el llindar que determina en quin moment el canvi és
tan tan tan gran, que ja no podem considerar que sigui la mateixa persona.

2.3.1.1. SÓC EL MEU COS O LA MEVA MENT? LA PARADOXA DEL VAIXELL DE TESEU
Paradoxa del vaixell de Theseus: Hi ha un vaixell de 1000 peces, i cada any:
1) Li traiem una peça i la substituïm per peces noves, renovant el vaixell (vaixell A)
2) Guardem les peces cada any i construïm un vaixell (vaixell B)
 Al cap de 1000 anys, tenim dos vaixells. Quin és el vaixell de Theseus? El renovat o el construït
amb el temps?

-‐ Llavors, per solucionar això: Principis emprats a les diferents anàlisis de la paradoxa
o Principi del canvi: Els objectes ordinaris sobreviuen a una extracció gradual.
Fidels a aquest principi, és A el vaixell
o Principi de les parts: Un objecte va on van les seves parts. Respectant aquest principi, el
vaixell de Theseus és B
-‐ Solucions:
o Solució 1: Neguem el principi 2  El vaixell de Theseus és A
o Solució 2: Neguem el principi 1  El vaixell de Theseus és B
o I veiem que les dues solucions són problemàtiques perquè estem negant un principi de la
filosofia, en cada cas.
o Llavors: Solució 3: Ens guiem per un altre principi, que diu que no és veritat que els
objectes ordinaris sobrevisquin a una extracció gradual de les seves parts, i a més a més
diu que des de la primera extracció, allò ja no segueix sent la mateixa cosa (l’autor de
principi 3 nega el principi 1 i per tant és una radicalització del principi 2). Llavors ell defensa
que des de que li traiem una peça de fusta, ja no és el mateix vaixell.
o Solució 4: Defensa que tant A com B són el vaixell de Theseus; que no tenim arguments per
decantar-‐nos pel vaixell de Theseus. Respecta el principi 1 i respecta el principi 2, però no
respecta el principi 3.

22
 o Principi 3: Principi de la transitivitat. Si x = y i y = z, x = z. Als vaixells: Y seria el vaixell
original. X seria el vaixell A i Z seria el vaixell B. No pot ser això perquè el vaixell A i el
vaixell B sabem que no són iguals.
o Solució 5: Cap dels dos vaixells és el vaixell de Theseus
o Solució 6: El vaixell de Theseus seria una barreja dels dos vaixells. Els objectes físics tenen
3 dimensions especials (alçada, llargada i profunditat) i una dimensió temporal (en total, 4
dimensions). Això es diu la teoria del cuc (the worm theory). El vaixell A és el vaixell de
Theseus des del seu moment 0 fins al seu moment 1000. I el vaixell B és la història del seu
vaixell. La teoria del cuc no només diu que les coses són la suma de les seves parts sinó que
també és la seva dimensió temporal. Aquesta teoria respecta tots els principis.
o Jo quins principis defenso? Pensant que el vaixell B no existeix i que el de Theseus és l’A +
les peces del b? Perquè jo defensava que era mig i mig però jo soc tot l’A, per tant seria un
vaixell

Tot això ens serveix per parlar de les dimensions físiques i temporals de l’ésser humà. Però l’ésser humà té més
dimensions; Què és allò que té l’home i no tenen els altres éssers vius? La capacitat d’escollir, que no té el
vaixell de Theseus.

2.3.1.2. COS, MENT, ÀNIMA. LES TEORIES DUALISTES VERSUS L’HOME COM A ÉSSER
UNITARI És important distingir entre 3 conceptes:
1) Cos: Dimensió física i tangible que ocupa tres dimensions (ample, llarg i profund). Varia amb el
temps i ocupa un espai.
2) Ment = Pensament: Per dir-‐ho d’una manera molt simple, és comú a tots els mamífers, i
igual que el cos té un principi i un final, la ment també; també és mortal. Molts antropòlegs
consideren que la ment és un fruit del cos (resultat de processos químics i físics que hi ha al cos); és a dir,
que la ment sorgeix del cos. I hi ha qui considera que l ament no es pot reduir al cos, a la biologia, i
creuen en l’existència d’una cosa més. Perquè aquests creuen que hi ha una...
3) Ànima que, a diferència de la ment, és immortal, exclusiva de l’home i sobreviu al cos i a la ment.
Llavors, què vol dir que l’ànima sobreviurà a la mort i que per tant els meus records i la meva
identitat duraran sempre? I els antropòlegs més actuals diuen que no podem saber què és l’ànima i
que la ment (records...) mor quan mor el cos.
 El cos i la ment estan dins l’espai i dins del temps. Però l’ànima, quan jo mori, estarà fora del temps i
de l’espai? Ni fora de l’espai ni fora del temps. Tot això és tan surrealista que no en podem dir res.

Estem molt acostumats al dualisme cos – ment i ens pensem que això és molt obvi, però durant la
història...
-‐ Homer (s.VIIIaC) diu que no hi ha dualisme; ni cos i ment ni cos i ànima.
-‐ Plató (427aC – 347aC) considera que el cos és la presó de l’ànima i que el cos és inferior
(concepció pejorativa del cos, però no sempre), i sí que hi ha dualisme.

23
 -‐ Nou Testament (Evangeli): Hereta el dualisme platònic i no-‐dualisme jueu. Hi ha un dualisme
molt mitigat.
-‐ Descartes (1596 – 1650): Dualisme radical però no hi ha avaluació negativa del cos.
-‐ Malebranch (1638 – 1715) i Leibniz (1646 – 1716):
o Malebranch diu que té cos i ment, i delimita el que és el cos i diu que a la ment hi ha el
pensament. Per ell el repte està en explicar com articulo el pensament amb el cos? Per què
quan penso que vull caminar, jo camino? Ell diu que Déu està pendent de tots de nosaltres i
encaixa els pensaments als cossos de tothom (això avui ja està resolt).
o Leibniz diu que això no pot ser perquè no pot ser que Déu estigui pendent de tothom tothom
(en plan que és surrealista, o algo així)
-‐ Aristòtil (348aC – 322aC): Totes les coses (persones incloses) estan formades per matèria i per forma:
La forma no és allò que pensaríem que és (=un contorn o una forma geomètrica); sinó que la forma és
allò que m’activa, que m’anima  A una persona, el material és el cos i la forma és la ment, l’ànima.
Però per ell, l’ànima és mortal i no hi pot haver matèria sense forma, ni forma sense matèria (cos i
ànima van junts, no com al cristianisme)
-‐ Sant Tomàs (1225 – 1274). Aplica la teoria d’Aristòtil però transformant-‐la, perquè pel cristianisme
defensa que l’ànima és inmortal.
-‐ Actualment??? El cos està vinculat a la ment en tres sentits fonamentals:
a. Respecte la persona individual: El cos és el lloc d’actuació de la ment; la ment només pot
actuar a través del cos
b. Respecte la resta d’homes: El cos és el lloc de la trobada amb altres, respecte el lloc de
trobada amb altres
c. Respecte el món material: El cos és la font d’intervenció L’ànima
i la ment, només actuen a nivell del cos.

Per què és important tenir cura del cos? Aquí hi ha extrems.

-‐ Cuidar-‐se cos, perquè això segons els cristians això afavoreix l’ànima
-‐ Ortorèxia: Obsessió per menjar sa i que no entri al meu cos res ecològic ni res. Per què? Tendim a
valorar als altres a través del seu aspecte físic (i llavors hi ha tendències de cuidar-‐se massa)
-‐ Pornografia, antropològicament és: Exposició sistemàtica de tot. És diferent a l’erotisme antropològic:
Ensenyes una part petita però prou interessant per despertar l’interès per par de l’altre, per voler-‐te
conèixer
-‐ Llavors, quina és la conclusió? Cal satisfer les necessitats del cos, però com distingeixo això de lo
realment superflu?

2.3.2. PENSAMENT
(El segon punt del ppt, “Les bases biològiques del pensament. Adaptacions filogèniques cognitives”, no entra a
l’examen)

24
2.3.2.1. LA GRAN PREGUNTA ÉS: QUÈ ÉS ANTERIOR, EL PENSAMENT O EL LLENGUATGE?
-‐ Ex. 1: Walter Ong escriu un llibre (s. XX) i defensa que després d’estudiar amb profunditat dos tipus de
comunitats (una d’elles amb llenguatge escrit estès i dominat, i un altre tipus de societat on no hi ha
llenguatge escrit), estudia si les dues pensen de la mateixa manera (o si el fet que no tinguin escriptura,
fa que pensem diferent). Es defensava que l’escriptura ens permet passar a un paper els nostres
pensaments, sense modificar substancialment la manera de pensar. Ell diu que no està d’acord i que sí
que hi ha una modificació important.  Ell diu:
o Les societats amb escriptura utilitzen estructures sintàctiques hipotàctiques (= subordinades)
 Aquí existeix un pensament lògic, causal (que tot té una causa). Exemple: Jo estudio a
Blanquerna perquè soc de Barcelona...
o Les societats sense llenguatge escrit utilitzen oracions coordinades o juxtaposades =
Pensament/Llenguatge simplement acumulatiu. Exemple: Jo estudio a Blanquerna i tinc 19
anys i soc de Barcelona (informació no classificada; frases no relacionades)
-‐ Llavors: El llenguatge escrit ens permet pensar d’una altra manera.
-‐ Però, i les persones analfabetes que formen part d’una societat que disposa majoritàriament
d’escriptura? De quina de les dues maneres pensen? La cultura li ha ensenyat la manera de pensar (el
que diu Ong no és que el fet d’escriure o no escriure et fa pensar d’una manera o d’una altra; sinó que
el descobriment de la escriptura fa que es pensi diferent, i aquesta manera de pensar forma part de la
cultura i es va transmetent de generació en generació).
-‐ D’acord. I què és anterior, el llenguatge o el pensament? El llenguatge. No en un sentit cronològic (perquè
sense llenguatge, què penses?) però sí en un sentit conceptual
-‐ Es pot pensar sense paraules? Sí, perquè llenguatge ≠ paraules: Llenguatge no és el mateix que llenguatge
articulat; el llenguatge és l’expressió del pensament. Pots pensar en coses sense que tinguin un
nom, o no... (En fi, no resoldrem aquest debat)
-‐ “Resolem”:
a. Si observem el cervell: L’àrea de Wernicke vincula pensament i llenguatge (les paraules, i el
sentit de les paraules). Si aquesta àrea està afectada  Afàsia de Wernicke: No hi ha
associació entre paraules i pensament. Gramaticalment, tot OK, però no té sentit el que
diuen. Ells sí que pensen però no poden expressar el que pensen.  El pensament pot ser
anterior al llenguatge/ el pensament no requereix el llenguatge. L’afàsia de Wernike és una
patologia que afecta a un % molt petit de la població, i per tant la conclusió que en traiem
no és del tot extrapolable.
b. Puc pensar alguna cosa, sense saber com es diu aquella cosa? Recordar la hipòtesi de Sapir
– Whorf sobre els 17 tons diferents del color blanc: Ells no tenen un color que li diuen de 17
maneres diferents, sinó que tenen 17 colors diferents. La paraula fa de filtre del pensament.
Només puc pensar allò per lo que tinc llenguatge. Per tant, el llenguatge és anterior al
pensament (el condiciona; el determina)
c. La tesi de Walter Ong indica que el llenguatge és anterior al pensament.
 PENSEM DINS D’UNA CULTURA I A TRAVÉS D’UNA LLENGUA.

25
2.3.2.2. L’ESTUDI DE LA FILOSOFIA DEL LLENGUATGE; DE LA RELACIÓ ENTRE
PENSAMENT, LLENGUATGE I REALITAT.
 1a CORRENT: Ludwig Wittgenstein (1889 – 1951). “ELS LÍMITS DEL MEU LLENGUATGE SÓN
ELS LÍMITS DEL MEU MÓN”.
-‐ Ell va a la recerca d’un llenguatge pur, perfecte, transparent, que no estigui subjecte a malinterpretacions.
Ell considera que el llenguatge, com millor descriu el món, més perfecte és aquell llenguatge. El
llenguatge té una lògica, i com més lògica té el llenguatge, més bo és. I la lògica em permet entendre
el món, perquè el món es lògic; li dóna una importància enorme a la funció descriptiva del llenguatge.
Com més lògic és el meu llenguatge, millor podré comprendre la lògica del món. Però el mateix
pensador defensa que amb aquest llenguatge, no ho podem conèixer tot.
-‐ Diu que només puc pensar allò pel qual tinc llenguatge i que no sabré què hi ha més enllà d’allò que no
tinc llenguatge; no ho puc conèixer.
-‐ Paral·∙lelisme muntanya – pala per excavar-‐la: La pala és el llenguatge. La muntanya és el que vull
conèixer. Vaig excavant, la muntanya amb la pala... I on no puc excavar més és perquè hi ha una roca
que no puc travessar amb la pala.
-‐ També diu: “sobre el que no podem parlar, hem de callar”. Allò que hi ha més enllà és allò místic, que
diu que és allò més important sobre el que no podem parlar; hem de callar. Però ell diu que podem
desenvolupar un llenguatge més perfeccionat que ens permeti incidir més a la roca dura; on no podem
incidir.

 2a CORRENT: ELS JOCS DE LLENGUATGE

-‐ La segona gran corrent (“el segon Wittgenstein”, per diferenciar-‐lo de l’altre), començada
per Wittgenstein, defensa que no existeix una essència de llenguatge, un llenguatge perfecte i lògic: Només
existeixen jocs lingüístics. Per molt que jo analitzi una frase, no entendré el què vull dir. Ex. La Clara
trepitja la Mar i la Mar li diu, “Clara, m’estàs trepitjant” però en realitat li està dient: “Clara, treu el
peu”. Això és un joc de llenguatge. Llavors diuen: Cada comunitat està isolada, tancada, al seu joc de
llenguatges.
-‐ John Austing: Escriu un llibre on explica que els enunciats lingüístics eren de tipus constatatiu =
descriptiu, però hi ha enunciats o frases del tipus performatius, que modifiquen la realitat, la alteren.
Exemple: “Et vols casar amb -‐-‐-‐?” “Sí, ho vull”. Aquest “Sí”, està canviant el curs dels esdeveniments.
Ex2: Obama diu “Avui declarem la guerra a Síria”. Això canvia la història de la humanitat. Però tot
això depèn del context; si és un pati de nens de 8 anys i diuen: “casat amb mi si vull...” naturalment no
canvia res
-‐ Estudis més recents diuen que: Del que vosaltres enteneu del que jo dic, del que vosaltres enteneu, només
el 20% té a veure amb el contingut; amb el que diuen les paraules. I el 80% restant té a veure amb el
llenguatge corporal. El llenguatge corporal significa pel context, i per al posada en escena. Un
llenguatge corporal7 s’interpreta de manera diferent.

7
I aquest tipus de llenguatge és molt important al món de les ciències de la salut: hem de tenir sensibilitat amb
els pacients que ens expliquen la historia de la seva vida quan vols que et digui què li passa, i entendre tot el
llenguatge no verbal. També, cuidar el nostre llenguatge no verbal.

26
 3a CORRENT: MÉS ENLLÀ DEL QUE PUC DIR I PENSAR, HI HA ALGUNA COSA? (anys 60 – 70
– 80 del segle 20). Defensen que sempre havíem pensat que els significants (= les paraules que designes
les coses) fan referència als significats (= les coses en sí). Però als anys 60 aquests filòsofs diuen que els
significants tendeixen cap a les coses, però que sempre hi ha un abisme entre paraula i cosa. Diuen
que hi ha una relació del tipus asímptota entre significat i significant  El llenguatge no ens permet
explicar del tot les coses  Implicacions:
-‐ Mai ens podrem arribar a entendre del tot
-‐ Qualsevol frase es pot interpretar de múltiples maneres; de tantes maneres com persones. Dut a
l’extrem: La Mar mai podrà dir que lo que jo he fet malament una pregunta de l’examen, perquè
no podrà saber què volia dir jo amb el que vaig escriure
-‐ Les coses excedeixen (=superen) al llenguatge; conceptualment. Les coses són molt grans i el meu
llenguatge només em permet entendre mini parts. I per tant els significants mai arriben
totalment al significats.
-‐ Sempre ens falten paraules per descriure. Ex. Jo dic arbre. La descric: arbre = tronc + arrels + fulles.
Ara haig de descriure tronc, arrel i fulles, i després les definicions, i així infinitament. Fins que ja
porti centenars de milers de voltes que em caldrà repetir paraules, tornar-‐les a definir... i això és
un bucle.
-‐ Aquesta gent fa una radicalització del primer Wittgenstein (perquè aquests de la 3r corrent també
defensen que el meu llenguatge no em permet accedir del tot al món)

La Susan Handerman diu que les idees de la filosofia del llenguatge de finals del segle XX no són
radicalment noves, com es tendeix a pensar, sinó que estan extraordinàriament emparentades amb el pensament
rabínic, segons el qual la realitat és lingüística i per tant és susceptible a infinites interpretacions. A la història
del pensament occidental hi ha hagut dues maneres d’entendre les coses
-‐ Grecs: Els significants són un mitjà que ens permet parlar d’algo (significats) per arribar a les coses,
per arribar a la realitat. I lo important és la realitat, no les paraules. Cristians: Dins del
cristianisme, el text (Evangeli) diu que el que ens interessa és aprendre com arribar a Déu, al
Paradís. El Nou Testament, és irrepetible.
-‐ Pensament Rabínic (S. IVaC – VIaC), que és una corrent dins del Judaisme: Tant el llenguatge
(significant) com la realitat (significat) tenen la mateixa importància. Els jueus escriuen un llibre,
que és llenguatge, i formen part de la realitat i per tant també és molt important. I llavors escriuen
un llibre sobre el primer llibre, i un llibre sobre el segon llibre... mai hi ha una interpretació
definitiva de la realitat. Per ells, la realitat és llenguatge i el llenguatge és realitat. Per ells, les
coses i les paraules són el mateix. Diuen que no existeix una realitat extralingüística.

2.3.3. LLIBERTAT
2.3.3.1. Què és la llibertat?
 Segons el concepte romàntic (segle XVIII), ser lliure és fer allò que els meus sentiments,
passions i instints personals em diuen que faci. El concepte romàntic posa

27
 èmfasi als sentiments, seguiment de les passions, i a allò individual. Exemple: Vaig dir que aniria al
gimnàs, però em fa mandra anar-‐hi. Seguint els meus sentiments, no hi vaig = Soc lliure.
-‐ A finals del segle XVIII té lloc l’inici de la Revolució Francesa. En aquest moment, es posa de manifest
que aquest paradigma és molt fluix i que els humans hem de ser capaços de sobreposar la raó als
nostres sentiments.
-‐ Caspar de David Friderich (1823): El quadre de l’home amb la boira davant seu il·∙lustra Romanticisme;
que l’home està davant de l’abisme i que el món no és racional (tot és sentiment, i això em fa molt
lliure i és molt angoixant, alhora). És una barreja de sentiments i dubtes sobre la nostra existència dins
del moviment del romanticisme.
-‐ Thomas Hobbes (1651): Diu que un home és lliure quan, en relació a la seva força i al seu enginy, no hi
ha obstacles que li impedeixin fer el que vol. Llavors, Isaiah Berlín (1960) diu que Hobbes només ha
descrit un tipus de llibertat, i descriu dos tipus de llibertat:
a. Llibertat positiva: Quan hi ha impediments o obstacles externs que t’impedeixen fer el que
vulguis fer. Exemple: Vull córrer una marató però no puc sortir de casa perquè he perdut
les claus  No soc lliure, en sentit positiu (obstacle extern = porta de casa).
b. Llibertat negativa: Quan hi ha impediments o obstacles interns que t’impedeixen fer el que
vulguis fer. Exemple: Vull córrer una marató i puc sortir de casa i tal, però tinc una
discapacitat que no em deixa córrer  No soc lliure, en sentit negatiu (obstacle intern =
discapacitat). Analfabetisme, manca de coneixements serien altres exemples.
 Segons el concepte Kantià8 (s. XIX), ser lliure és fer allò que marquen les normes que has de fer.
Posa èmfasi a la raó (llibertat com a autodeterminació), i als sentiments col·∙lectius. Aquest concepte
diu que allò que em dóna la llibertat no és seguir els meus sentiments, sinó allò que em porporciona la
raó. Kant diu que allò que està bé és universal, i conseqüentment, ser lliure de fer les coses ens
provoca un bé a tots (a diferència del concepte romàntic, que el benefici és a nivell individual).
Exemple: Vaig dir que aniria al gimnàs, però em fa mandra anar-‐hi. Seguint la meva raó, hi
haig d’anar perquè vaig dir que hi aniria i haig de seguir aquesta norma = Soc lliure.

Capitalisme per llibertat: Es tendeix a considerar que com més opcions tinc, més lliure soc; com més
relacions puc establir, més lliure soc, etc  S’observa una llibertat molt competitiva. (Més opcions = Més
llibertat). Però aquí hi ha un problema: Per tenir moltes opcions, haig de treballar molt i m’acabo autoexplotant
 No vull treballar molt, però vull tenir molts diners  Solució: Exploto als altres.

Tyson E. Lewis: “És bo que les potències passin a acte” = És bo que les llabors passin a arbres. Hi ha dos
tipus de potències:

8
Kant és el pare de la il·∙lustració. La il·∙lustració va ser un moviment racional que va arribar a l’època de la
Revolució Francesa, i consisteix en que un conjunt d’intel·∙lectuals (Ex. Voltaire o Rosseau) van donar-‐se
compte que la Revolució havia estat conseqüència del sentit Kantià.

28
 -‐ Potència genèrica: Al principi és potència, però quan s’arriba a l’acte, s’esborra la potència. Al
capitalisme, la lògica humana està formada per aquesta potència.
-‐ Potència efectiva: Tinc una sèrie de potències que poden passar a actes, però escullo que vull fer-‐ho.
Aleshores mantinc les potències en suspensió i no faig allò que estic capacitat per fer.

2.3.3.2. DETERMINISME VERSUS LLIBERTAT. Realment soc jo, qui tria què vull fer?
-‐ Sigmund Freud: Defensa que no. Defensa que jo estic format per un conscient i per un inconscient, i que
a l’inconscient hi ha un conjunt d’idees emmagatzemades (que jo no puc conèixer conscientment
perquè estan “amagades”). I l’inconscient condiciona lo conscient. Aleshores el que tu tries depèn
d’una sèrie de forces psíquiques, que condicionen el conscient.
-‐ Karl Marx: Defensa que existeix una infraestructura, que la defineix com un conjunt de forces
productives i econòmiques d’una societat. L’estructura determina una superestructura (creences,
cultura...). No soc jo qui tria; l’economia de la societat ens impulsa a pensar d’una manera.
-‐ Lévi – Strauss: Defensa que no soc jo qui tria; que hi ha unes forces socials que ho determinen.

2.3.3.3. LLIBERTAT VERSUS SOCIETAT. La societat suposa un fre a la llibertat individual? D’entrada
diríem que sí. El Josep Maria Esquirol diu: La societat em limita però també em permet fer coses. La llibertat
està condicionada, però hi ha un petit marge que ens permet decidir.

2.3.3.4. EL PROBLEMA DEL MAL. LLIBERTAT, RESPONSABILITAT I

CULPA. És important distingir entre:
-‐ Patiment metafísic: Angoixa provocada per la finitud (per lo finit, lo que no és infinit, és a dir, lo que
té final), la inseguretat, etc. Patiment general per l’estructura temporal de l’existència; preveure
projectat, amb risc de desil·∙lusió.
-‐ Mal moral: És portar-‐se malament amb una altra persona, fent-‐li mal o matant-‐lo. Per què el mal el
permet? Perquè fa l’home lliure, sempre patint que algú li farà mal o que ell farà mal. Déu ens fa
lliures tot i que sap que potser ens portarem malament.
a. La llibertat i el problema del mal:
i. Som responsables dels nostres actes? Hi ha culpa? Si no hi ha llibertat, no hi ha
culpa.
ii. Com pot ser que Déu permeti el mal? Perquè Déu dóna llibertat als homes, igual
que un pare dóna llibertat al seu fill.
-‐ Catàstrofes naturals: També és un tipus de mal que no té explicació possible (a diferència del mal moral)
No podem explicar per què Déu permet un terratrèmol.

2.3.4. INTERPERSONALITAT I ETICITAT

L’home requereix als altres, i quan l’home viu sense els altres, es produeixen un conjunt de coses negatives, que
no volem que passin. Avui estudiarem el que han anat dient diferents pensadors, al llarg del temps, per veure
com hem arribat a aquesta idea. Exemples de gent que ha crescut sense relacionar-‐se amb ningú:

29
 -‐ Troben al Victor al 1789 al bosc a l’edat de 7 – 8 anys. Durant aquest temps, ha viscut amb llops i micos
al món i ara es comporta com ells. Les dues dones que el troben intenten educar-‐lo, i el Victor aprèn
cosetes però no arriba mai a comportar-‐se totalment com un humà.
-‐ Un dia es va trobar a una adolescent, la Jenny, que va ser tancada (per una raó desconeguda) a un garatge
des de que va néixer i fins que la van trobar (això va passar als anys 70). Només deia 20 paraules
quan la van trobar. Van intentar ensenyar-‐li més llenguatge i hàbits socials, però tot plegat va ser un
fracàs.
-‐ “La niña pollo”: La van posar a un corral quan va néixer i va comportar-‐se com una gallina
durant molts molts anys, i mai (després d’intentar-‐ho i tal) va arribar a viure com una persona
humana.
 Conclusió: L’ésser humà no es pot desenvolupar ni biològicament ni sociològicament sense estar
rodejat d’altres persones. Aleshores veiem que els altres no són un complement de la meva vida, sinó
que són un factor clau del desenvolupament d’una persona quan es troba a la etapa de la infantesa,
però segueix sent súper important a l’edat adulta.

Interpersonalitat = Tenir relacions amb les altres persones. Quines són les relacions interpersonals bàsiques?
Descrites per Luijpen9 (1922 – 1960):
-‐ Amor: Consisteix en tenir bons sentiments cap als altres i voler el millor pels altres.
-‐ Justícia: No és una forma de relació basada als sentiments (a diferència de l’amor), però normalment hi
ha un vincle amor – justícia. La justícia consisteix en voler promoure socialment i materialment
(=donar suport a algú; estar preocupat per la millora social/ material d’algú) a algú altre.
Normalment quan hi ha justícia, entre les dues persones també hi ha una relació d’amor. Però no
sempre; un exemple on no necessàriament hi ha justícia + amor seria quan una persona se’n va a
Moçambic a ensenyar un idioma a una població. Dono suport a algú, i estic preocupada per ells, però
no hi ha una relació d’amor.
a. Luijpen no va descriure una relació d’injustícia. Injustícia = odi ? O si hi ha injustícia en
realitat no hi ha relació ? (perquè no em relaciono amb ningú per no ajudar-‐lo)
-‐ Odi: Consisteix en tenir mals sentiments cap a algú, i desitjar-‐li el mal (és lo contrari a l’amor).
-‐ Indiferència: A aquesta relació lo més important no és l’altre, sinó la funció que exerceix l’altre. Per
exemple, si vaig a comprar pa, del venedor de pa l’únic que m’espero és que em vengui pa; m’és igual
si està trist, content, no li dono suport perquè aprengui idiomes o el que sigui, etc. (i aquest exemple és
extrapolable a la relació professors – alumnes, policies, funcionaris...)

Comencem amb els pensadors.

2.3.4.1. De l’home racional a l’home amb els altres
1) Descartes i Kant: Creuen que allò fonamental de l’home és la seva racionalitat. L’home és un
subjecte racional.

9
Luijpen diu que s’haurien de promoure les relacions de justícia i d’amor.

30
 -‐ Què diu Descartes (1r pensador del món modern) sobre la relació amb els altres:
o No diu res. Ignora als altres. La idea principal de Descartes és que “de la única cosa de la
qual jo puc tenir certesa (=de lo únic que no dubto), és que dubto”. I com que jo dubto,
penso. La gran frase de Descartes és “Penso, i per tant existeixo”.
o Descartes defensa que ell percep unes formes, uns colors, unes coses... però no està segur
que allò que veu, sigui el món real; diu que podria ser que hi hagués una força maligne que li
distorsionés tot. Osigui que si ell veu una cosa que pensa que és una taula, no pot afirmar
amb certesa que ho sigui perquè podria ser que hi hagués una força maligne que li fes pensar
que aquell objecte és una taula, quan en realitat és un tresor (per exemple).
o Però diu que Déu existeix, i que Déu garanteix que quan l’objecte (=jo) coneix l’objecte
(=el món), no hi ha cap distorsió maligne possible.
o Llavors al final es tanca l’home a un solipsisme (=estar sol, aïllat); Descartes no diu res dels
altres.
-‐ Què diu Kant (que també és un filòsof racionalista) sobre la relació amb els altres:
o Kant diu: “Actua de tal manera que la màxima que subjau a la teva acció, pogués ser una llei
universal (=sempre aplicable)”.
o Kant no esmenta la paraula “els altres” però sí que diu que les normes que regeixen les
meves accions o la meva vida, han de ser extrapolables (a la resta de persones).

2) L’idealisme i el marxisme: La desaparició del subjecte

Uns anys més tard, apareix l’idealisme (Alemanya, s. XIX). Els seus representants més importants són Fitche,
Schelling, i Hegel (el més important). Ells defensen que tot lo que succeeix al món es pot explicar mitjançant un
esquema racional, que explica la evolució de les coses. Hegel defensa que amb el seu esquema es pot entendre
tot, i fins i tot, es pot predir què passarà en un futur. L’esquema té tres parts:
1) Tesis: Primer de tot succeeix una cosa. Que succeeixi una cosa, genera tensions.
2) Antítesis: Després succeeix just el contrari. Que succeeixi lo contrari també genera tensions.
3) Síntesi: Finalment, a partir de les tensions causades per la tesi i l’antitesi, s’arriba a un estat
d’harmonia.

Exemple:
1) Conec a una persona que em cau súper bé i penso que és genial
2) Conec els seus defectes i ja no em cau tant bé
3) Finalment veig que la persona no és ni tan bona com vaig pensar el primer dia que era, ni tan dolenta
com al cap d’un temps em vaig pensar que era; és un entremig.

Quin paper juga la gent aquí? El subjecte no té res a dir perquè la seva vida està marcada per aquest esquema. I
és en plan, aquest esquema el supera; el transcendeix. És com un gran engranatge, i el subjecte està dins
l’engranatge i no té marge de maniobra perquè és simplement una peça més.

31
Karl Marx era un especialista sobre Hegel. Estava convençut del seu esquema. Es va centrar a la part més
política i econòmica de Hegel. Per Marx, és possible que un dia la societat arribi a la fase de Síntesi.
-‐ Objecció que li podrien fer a Marx: Tu mateix ets un subjecte, que intenta moure un gran engranatge on
el subjecte no hi juga cap mena de paper.
-‐ Resposta de Marx: “El comunisme hauria arribat, encara que jo no hagués existit”. Marx no es
considera el gran inventor del comunisme  El subjecte (Marx inclòs) no té cap mena
d’importància, perquè lo important és el bé col·∙lectiu.  Els subjectes poden ser sacrificats pel bé
col·∙lectiu, perquè aquest és l’objectiu. Això, portat a l’extrem, seria: “Podem matar sistemàticament
milions de persones que no afavoreixen el bé comú”.

3) Satre: El subjecte angoixat

Satre defensa un subjecte sense autonomia i sense iniciativa (i està totalment en contra de l’Idealisme i el
Marxisme). Ell creu que tot recau sobre el subjecte. Satre no parla dels altres; però diu que el subjecte té tot el
paper.
-‐ La seva frase coneguda és: “L’existència precedeix l’essència” Això vol dir: L’essència és el sentit de
la vida. Satre diu que la vida en sí, quan naixem i arribem al món, no té cap sentit. És a dir, que
primer naixem (=existim), i després hem d’inventar-‐nos quin sentit volem donar-‐li a la nostra vida.
-‐ S’oposa a l’Idealisme, que defensa que tot té una direcció i un sentit; que tot està predestinat o que no és
que estigui predeterminat però que tothom fa unes coses i tu fas el mateix que les altres persones han
fet sempre.
-‐ Satre defensa que tendim a fer veure que no hem de decidir, perquè és més còmode. I ell diu que els
subjectes som totalment lliures, però que això va lligat inevitablement a una gran angoixa.
Perquè és més còmode saber què has de fer i com has d’actuar; tenir unes pautes: És més fàcil que et
donin una pauta sobre què està bé, què està malament... que no haver d’estar tot el dia angoixat i
pensant què està bé, i què està malament.
-‐ Ell diu que la combinació entre llibertat i angoixa es diu responsabilitat.
-‐ En tot moment estem prenent decisions; pots fer veure que no prens una decisió però que en realitat no
prendre una decisió és prendre una decisió.

4) La interpersonalitat o intersubjectivitat...
 Compensa els excessos del racionalisme, on el subjecte no té cap paper
 No condemna a l’home a una manca absoluta de referents, com Satre (que diu que no hi ha pautes ni
normes ni res on agafar-‐te).
 Tot recau sobre el Tú.
 Té 2 representants:
o Martin Buber: Diu que la relació fonamental del subjecte (al qual no hauríem de dir-‐li
subjecte, perquè és un terme molt impersonal  li hauríem de dir “jo”), és el tú.
 Ell defensa que les relacions entre el jo i el tu...
 No haurien de tenir la racionalitat de Descartes i Kant

32
  No estan lligades a un engranatge (com diu Hegel)
 El jo, sí que té on agafar-‐se: Al tú.
 La seva idea fonamental és: “Un home és un ser en relació amb altres subjectes
humans”
 Objecció que li fa Gevaert a Buber: “Al hombre no se le puede definir como
conciencia cerrada (Descartes) ni como ego absoluto (idealismo), ni como número
en la colectividad (marxismo), sinó que es, por definición, un ser en relación con
otros sujetos humanos” (...) “Al situar la relación humana casi exclusivamente en la
relación intersubjectiva, no ha visto consuficiente claridad el papel positivo de la
relación con el mundo de las cosas”. Un deixeble de Buber, Emmanuel Lévinas,
corregeix aquest problema.
o Emmanuel Lévinas: Ell defensa que lo fonamental de l’home no és l’objecte, ni el tu, sinó
que és l’Altre.
 Quan al Tu li dic Altre, indico que no el conec del tot i que no el podré conèixer
mai del tot. No puc aspirar mai a un coneixement total d’algú, perquè sinó l’Altre,
deixa de ser Altre; s’ha de respectar l’alteritat de l’Altre (= respectar com és
l’Altre), perquè si el conec del tot, l’Altre serà un jo 2.0.
 Lévinas defensa que abans de res, abans de la ontologia (quina és l’estructura del
món, com és el món...), hi ha l’ètica, que és el fonament de tota l’existència
humana; de la nostra existència. I abans de ser capaç de pensar res o fer cap
objecció, em trobo amb l’Altre; amb la seva cara. I durant tota la meva vida he
de donar resposta a què vol l’altre.
 Defensa que “hem de deixar que l’Altre sigui Altre, respectar-‐lo, acullir-‐
lo...”. La irrupció a la nostra vida de l’Altre ens incomoda, o no en tots els casos...
(classe següent).
 Lévinas introdueix el concepte “món”, i diu que l’Altre trastoca el meu món.

Conclusions:
1) Quin és el model més lúcid? La intersubjectiva
2) Quins són els dos obstacles de la realització plena de la dimensió intersubjectiva?
-‐ La relació amb l’altre mai és pura; sempre està mediada per la cultura. Què he de fer per ser
acollidor amb l’altre? Pot ser que jo sigui acollidor i que l’altre no ho entengui, perquè els dos
utilitzem codis diferents. Lévinas diu que tot anirà bé si la relació amb els altres és pura
(=mateixos codis, sense malentesos...), però la relació pura amb els altres, no existeix.
-‐ Les relacions intersubjectives estan exposades a la mort, i això talla totalment la relació
intersubjectiva amb l’Altre. De manera que, al llarg de la meva vida, vaig sumant i construint
relacions però cada cop s’anirà morint gent. El problema de la mort és que quan et fas molt molt
gran, es va morint tanta gent que arriba un punt on al subjecte no li queda ningú amb qui
compartir un mateix món

33
 intersubjectiu (exemple de la dona de 97 anys que la seva amiga més jove té 70 anys i clar tenen
punts de vista i tal molt diferents).
3) Com incideix la malaltia a la interpersonalitat? A cada moment de la vida, de la mateixa manera que
la resta de dimensions, la importància de la intersubjectivitat és major i menor. Quan una persona
pateix una malaltia, la interpersonalitat es torna molt molt important, perquè el que està malalt
necessita dels altres (servei sanitari sobretot). “La raó de ser del servei sanitari és la sobredimensio que
adquireix la interpersonalitat quan la persona està malalta. És una càrrega molt forta i molt desgastant,
a nivell personal i a nivell de país perquè hi ha un excés de necessitat d’interpersonalitat. Però la
malaltia també aïlla (perquè el malalt passa a ser una càrrega, i emocionalment aquesta persona cada
cop està més aïllada// perquè la persona malalta no pot fer la seva vida i acaba tan súper centrada amb
la malaltia, que la resta de dimensions passen a un segon pla). Conclusió: la malaltia simultàniament
connecta i aïlla, radicalment. (*)

2.3.4.2. INTERSUBJECTIVITAT I EPISTEMOLOGIA: LA BASE BIOLÒGICA DE LES

RELACIONS INTERPERSONALS
-‐ Les relacions personals estan inscrites als nostres gens; no és algo en plan cultural.
-‐ En biologia, una adaptació és un canvi que pateix algú, durant la vida.
-‐ Adaptació filogenètica: Conjunt d’adaptació al nostre entorn que estan inscrites als gens  que es
transmeten a la descendència. (Exemple: Les girafes tenen un gen que fa que desenvolupin el seu coll
llarg característic, i el tenen perquè en un moment de la història, un grup de girafes va ser és apta
(...). I aquest gen es transmet a la descendència.)
-‐ Hi ha moltes adaptacions filogenètiques dels homes, que han passat als gens, i que tenen a veure amb
les relacions socials i amb la ètica. (Exemple: El període de desenvolupament de les cries humanes és
molt llarg. Quin altre animal triga uns 18 -‐ 20 anys en convertir-‐se en adult?)
o Hi ha molts mecanismes innats que tenen a veure amb la comunicació: Somriure, riure...
tot això està inscrit als gens.
o Els éssers humans naixem amb cervells molt grans però poc connectats (pel seu
desenvolupament físic, l’ésser humà requereix la relació amb els altres).
o Tenim com un impuls social innat; per tant la interpersonalitat no és una cosa merament
adquirida o cultural.
 Avantatges d’aquestes adaptacions filogenètiques:
 Faciliten la trobada entre mascles i femelles per la reproducció (com que es
trobaven mes es reproduïen més  Ara tots tenim aquest gen de la sociabilitat 
Tots som sociables).
 Millora la protecció davant de condicions meteorològiques advereses.
 Augmenta la possibilitat de trobar menjar
 S’afavoreixen les cures parentals de les cries
 Augmenta la força numèrica davant dels competidors
 Inconvenients d’aquestes adaptacions filogenètiques:

34
  Augmenta la competició grupal per accedir als reproductors (estrès social).
 Al moment que els humans comencen a viure a poblets i deixen de ser nòmades,
apareixen moltes moltes malalties (sociabilitat = risc de salut) . Com més tancada és
una comunitat, pitjor (per les malalties).
 Hi ha una major competició pels recursos sanitaris.

(*) Sobre lo de les malalties, d’abans: El fet de ser sociables genera més malalties. I el fet de tenir malalties
requereix més dels altres (=més intersubjectivitat).

La intersubjectivitat com a camí cap a la veritat? Al segle XXI creiem que la veritat és fruit de la deliberació del
consens entre tots.

2.3.4.3. LA BASE BIOLÒGICA DE LES RELACIONS INTERPERSONALS. ETICITAT,

SOCIABILITAT I SUPERVIVÈNCIA ALS ÉSSERS HUMANS (NOLASC ACARÍN, EL CEREBRO DEL
REY).
Adaptacions filogenètiques vinculades a la vida social i ètica:
-‐ Períodes de desenvolupament de les cries molt llarg. Infantesa llarga per aprendre dels pares i de l’entorn
físic i social. Naixem amb els cervells grans, però poc connectats. S’han de desenvolupar sinapsis del
cervell. La interacció amb els altres és una “font” continuada de sinapsis.
-‐ Relacions socials dirigides a les cries, familiars, amics.
-‐ Importància del vincle entre mare i fill.
-‐ Mecanismes innats que faciliten la comunicació (per exemple, el somriure).
-‐ Sistemes de comunicació (ex. Llenguatge: Transferir idees, coneixements, pensaments d’un cervell a un
altre i d’actuar sobre els cervells)

2.3.4.4. DISTINCIÓ ENTRE MORAL I ÈTICA.

-‐ Moral: És el conjunt de normes que regeixen la conducta d’una persona. Ens planteja “què he de
fer?”
-‐ Ètica: És la reflexió sobre la moral. Es planteja “com ho he de fer? Per què ho he de fer d’aquesta
manera, i no d’una altra?”. L’ètica fa canviar la moral.

Tots tenim una moral encara que molts cops no en siguem conscients, i aquesta moral evoluciona a través de la
reflexió ètica, que normalment és implícita (o sigui no ens en donem compte del tot que la fem, però tots la
fem). Joan – Cades Mèlich: Filòsof català. Defensa que l’ètica genera una inestabilitat contínua10.

10
Diu: «No hi ha ètica perquè sapiguem com resoldre una situació, sinó tot el contrari, perquè no sabem com
resoldre-‐la, perquè sempre hi ha la possibilitat de respondre d’una altra manera, més
adequadament.» Hi ha ètica perquè «som éssers fracturats, insatisfets amb el món que hem heretat, desitjosos de
ser d’una altra manera, d’habitar un altre món, de viure altres vides.» (...)«L’ètica «és una relació, i apareix amb
l’excentricitat, és a dir, amb la possibilitat humana de situar-‐se davant la cultura, de posicionar-‐se davant el
món, davant els marcs normatius vigents i heretats. En una paraula: no seria possible pensar l’ètica en una
situació en què no aparegués l’interrogant, la pregunta, la incertesa i l’ambigüitat.»

35
Com establim què és el bé?
-‐ 1r paradigma: És la manera més antiga, i consisteix en creure que els valors són anteriors a l’home.
o Segons aquest paradigma, un valor és una idea objectiva, universal i indiscutible,
estable, sòlida.
o L’ètica ha de pensar, pensar, pensar fins a descobrir què és allò que està bé.
o La idea de bé és anterior a nosaltres i existeix independentment dels homes.
-‐ 2n paradigma: La concepció actual és que la idea de bé és una creació, en el millor dels casos, fruit del
consens (no imposat per una persona que té molt de poder). Però és subjectiva, i molt inestable i
variant. Matís: Al segle XXI tendim a pensar que la idea de bé és intersubjectiva, és a dir, que no
és pròpiament subjectiva; sinó que entre tots els subjectes creem una idea de bé.
-‐ 3r paradigma: La idea de bé és fruit d’un consens

2.3.4.5. FAMÍLIES ÈTIQUES.

Una família ètica és un grup de teòrics que sosté que allò que està bé, s’estableix d’una determinada manera. Hi
ha 4 famílies ètiques:
 Ètiques deliberatives: Sistema dissenyat per Habermas i Otto, diuen que la veritat és intersubjectiva i
està bé i és cert allò que tots pensem que ho és (són democràtics)  La veritat és fruit del diàleg i de
l’acció comunicativa. Però un diàleg determinat: Ha de seguir unes normes i un procediment, que
valida i garanteix que la conclusió sigui coherent. Aleshores, les condicions de possibilitat de l’ètica
deliberativa, són:
-‐ Tenir una actitud de reconeixement i cortesia: Crear un espai on tothom pugui dir el que
pensa sense pors, sense amenaces, sense coaccions, sense vergonya...
-‐ Perseguir que tots els afectats participin a la conversa i puguin estar d’acord amb la decisió
final que s’ha de prendre: Respectar als altres i que totes les veus estiguin representades a
la discussió
-‐ Moure’s en l’àmbit dels arguments (ni coaccions, ni emocions, ni amenaces, ni vergonya...
L’únic que influenciï a la decisió final han de ser els arguments)
-‐ Seguir un procediment...
-‐ ... Per mitjà del qual s’imposarà el millor argument...
-‐ ... Sempre que sigui necessari fer-‐ho...
-‐ ... Amb compassió cap als que es consideren maltractats per aquesta imposició
 Problema d’aquesta família ètica: No hi ha un concepte de bé (per això diem que
està buida en contingut)

 Ètiques deontològiques o principalistes: Es basen en una sèrie de normes indiscutibles (=principis)

que estableixen què està bé i què està malament. Estableixen unes normes fonamentals, una sèrie de
principis, i a partir d’aquí es classifiquen la resta. Ex. Cristianisme (Que defensa que no has de matar, i
has de fer el bé, i has d’estimar. I tota la resta, es fonamenta en això) o ètica deontològica de la
professió de fisioteràpia. No hi ha procediment ni diàleg; només una sèrie de principis que s’han

36
 d’aplicar. Aquestes ètiques, poden ser del primer paradigma (principis divins i anteriors, com al
cristianisme) o dels paradigmes 2 o 3. Un altre exemple són els drets humans: Totes les lleis i
democràcies es basen en els drets humans.
 Problemes d’aquestes ètiques: Normalment són molt estables i molt rígides, i
conseqüentment funcionen malament a casos poc habituals. “No mataràs”. OK. Però i a
la eutanàsia? O a un cas d’embaràs de risc?
 A vegades, les famílies ètiques es necessiten entre elles: S’ha calgut un procediment per establir els
principis de les ètiques principialistes. I altres cops, les famílies ètiques són incompatibles.
 Ètiques conseqüencialistes: Tenen en compte les conseqüències, la finalitat de les accions. Per tal
d’establir allò que està bé, hem de pensar que les coses no són bones o dolentes en sí mateixes (com
les ètiques deontològiques), sinó que és bo o dolent en funció de les conseqüències que té. Diuen
que “el fi justifica els mitjans” i que la idea de bé no és fixa. Representant: John Stuart Mill. Al segle
XIX (quan la felicitat no era emocional), va matissar aquestes ètiques pensant amb el principi de la
felicitat. Les coses no són bones o dolentes en elles mateixes, però són bones en funció de la quantitat
de felicitat que generen. Això és perillós perquè per exemple, fent d’una persona esclava vivim “tots”
millor, i el conseqüencialisme ho justifica. Aquestes ètiques justifiquen la eutanàsia: Si una persona
vol morir i morir el farà feliç, està justificada la mort. Són ètiques molt difícils i inestables però al
segle XXI han aportat un punt de lucidesa molt important
 Problema: Bucle teòric que no permet establir què està bé. Si faig x i m’aporta y, y està
bé?
o Fins ara, les tres ètiques són ètiques molt estructurades des del punt de vista racional, i estan molt
fonamentades. Però un problema és que només tenen en compte la raó. Aquí dins s’engloben, aplicat
al món de ciències de la salut, tot un conjunt de protocols preestablerts...
o Recordar: La relació amb l’Altre, recíproca i sense intermediaris (Martin Buber)
 Ètiques de l’hospitalitat o de l’acollida: Aquesta ètica té com a imperatiu l’hospitalitat. Diuen que
allò que està bé no és, ni fruit d’un consens, no es basa en uns principis descrits, i no es determina a
través de les conseqüències; sinó que és acollir a l’altre, sense condicions. Emmanuel Lévinas: La
responsabilitat cap a l’Altre i el seu acolliment. Diu que quan et trobes a una persona que no està bé,
t’has de quedar amb ella i ajudar-‐la només a ella, diluir la raó, religió (ha de ser laic)... i distingeix
entre dos tipus diferents d’hospitalitat:
 Invitació: Em preparo per rebre a una persona que he convidat. El convidat no trastoca el
meu temps i espai, etc. Lévinas diu que és molt fàcil tenir aquest tipus d’hospitalitat; que
això no és hospitalitat real perquè no has de fer un gran esforç, per posar en pràctica
aquest tipus d’hospitalitat. Exemple: Jo et convido a casa
 Però ell diu que només hi ha hospitalitat quan es tracta de visitació; quan una persona em
visita sense haver avisat i per tant interromp el meu temps i el meu espai de manera
absoluta. Lévinas diu que s’ha de tenir una política d’hospitalitat (ja ho veurem quan
parlem de politicitat). Però aquí tampoc hi ha hospitalitat real perquè com que no
estic avisada de que

37
 vindrà, jo no el podré acollir bé: El rebré en pijama, despentinada, sense un plat a taula
per ell... Exemple: Un amic es presenta a casa a les 3 de la matinada amb el dramón de la
vida, i jo l’acullo
-‐ (També hi ha punts intermitjos: Un amic em diu que vindrà a casa meva a les 5 de la
tarda del dia següent. No és ni invitació ni visitació)
-‐ A nivell estatal seria impossible fer-‐ho perquè seria inviable a nivell econòmic...
Exemple: Obrim les fronteres d’Espanya a tots els immigrants que vulguin entrar.
 L’hospitalitat com a (im)possibilitat (Jacques Derrida)  Derrida diu que la hospitalitat
és una pràctica impossible. Perquè per ell seria acollir a qualsevol persona a qualsevol
hora que parli qualsevol llenguatge, etc.
o El millor sistema segons la Mar seria una ètica deliberativa amb els principis de l’hospitalitat.

2.3.4.6. ÉS POSSIBLE L’ÈTICA SENSE EMOCIONS? EL CAS DE PHINEAS GAGE.

Però, i les emocions? Cap ètica diu que has de seguir el que diu el teu cor... Per exemple el cristianisme et diu
“tu has d’estimar encara que siguin els teus enemics”  T’has de superposar a les teves emocions.
-‐ Però, hi pot haver ètica sense emocions? El cas de Phineas Gage. Treballador ferroviari que un accident
fa que una barra metàl·∙lica li travessi el cervell, i no té afectacions a nivell motriu ni de llenguatge,
però afecta el lòbul frontal  Deixa de tenir emocions. No era capaç de fer plans a llarg termini i no
podia distingir el que estava bé i el que estava malament. No s’havia tornat immoral, sinó amoral.
Aquest és un dels inicis de que l’ètica requereix de les emocions: Farem allò pel qual tinguem
emocions.  Als nens petits no els hem d’educar dient què està bé i què està malament, sinó sabent
identificar què se sent quan estic fent algo que està bé, i quan estic fent algo que està malament.
 Es defineix un 5è paradigma: Emotivisme, que diu: “Està bé allò pel qual tinc bones emocions”. És
molt lúcid, però també és molt perillós.

2.3.4.7. LLEI VERSUS JUSTÍCIA. LES TRES APORIES QUE HA DE CREUAR TOTA DECISIÓ PER
TAL DE SER ÈTICA (JACQUES DERRIDA).
-‐ Els grans antropòlegs i filòsofs del segle XXI creuen en el tercer paradigma.
-‐ L’ètica no és una creació nostra; si la resta de primats tenen ètica, en certa mesura, la ètica està inscrita als
nostres gens. Primatolegs: Psicòlegs i biòlegs que estudien els primats. Sostenen que entre els primats
hi ha diferents classes d’autoritats, expliquen molt bé com els ximpanzés fan coalicions entre ells, com
intervenen en conflictes (com els humans, que la dona es posa pel mig per arreglar-‐ho), com els
ximpanzés esmorzen en comunitat i el moment de l’esmorzar és el moment de consolidar les
relacions del clan, consciència triàdica (tu – jo – l’altre), preocupació per les relacions dels altres, com
fan amics i lligams afectius, patrons de comunicació no verbal (abraçades, petons; com els humans),
importància que té pels ximpanzés ser acceptat pel grup... (escriure bé). Venen a dir que la eticitat i
la sociabilitat està inscrita als gens dels humans. Per què? Perquè els primats més sociables i ètics
són els que sobreviuen (selecció natural)

38
  Ser ètic i sociable, és beneficiós. “Allò més egoista (=allò que ens va millor a tots) és ser ètic”
-‐ Si la finalitat de l’ètica és la supervivència però és egoista, és menys noble? I que la ètica és com un
impuls biològic i no és tan racional? Pots ser sociable i no tenir ètica? Si; es pot trencar aquest
vincle de sociabilitat i ètica, però d’entrada (quan naixem), estan vinculats. Encara que els humans,
voluntàriament, poden trencar aquest vincle.
-‐ A l’analitzar totes les famílies ètiques, hi ha un conflicte entre llei i justícia:
o Pel segon tipus de família allò ètic = just és una mena de normes i lleis
o Per la primera també: Per tal d’arribar a la justícia, ens cal la llei (no la llei de l’estat, sinó
les que nosaltres fabriquem)
o Per les consequencialistes, a vegades sí i a vegades no
o Hi ha corrents que diuen que no és veritat que la llei em permeti arribar a la justícia; a
vegades les lleis no són justes. Quan passa això s’ha de perfeccionar la llei, perquè tendeixi a
la justícia. Hi ha dos filòsofs (Benjamin i Derrida) que diuen que al regne de la llei, mai pot
haver-‐hi justícia. Derrida diu: Cada llei es sustenta i legitima a una llei anterior, fins que
anem a parar als drets humans. I la llei es pot desconstruir = desmuntar per veure perquè la
llei és com és. La primera llei és la justícia, i la justícia és indesconstruible. Les lleis són
normes concretes i la justícia és la simple possibilitat que hi hagi lleis. La distinció entre llei
i justícia no és tan nítida i clara com ens agradaria pensar perquè la llei i la justícia lluiten
per robar-‐se mútuament el lloc. Perquè: Si una llei és desmontable, perd força 
Tendeixen a mostrar-‐se com indestructibles = com a justícia. I alhora, la justícia (=possibilitat
que hi hagi lleis), es presenta com una llei perquè no té contingut o forma. La justícia tendeix
a presentar-‐se com una llei perquè ens entenguem, però aleshores ja no és justícia; és lleis.
Les lleis tenen un contingut concret, la justícia no. La justícia és la possibilitat de que hi
hagin lleis. Derrida diu que no hi ha justícia al regne de la llei i perquè una decisió (les lleis
mai son justes per ell) sigui justa ha de complir tres criteris:
-‐ Suspendre la norma; posar en suspensió la norma o la llei: Epoché. Per fer l’esforç
de ser just, només puc ser just si no em limito a aplicar la llei. Perquè cada cas és
tan singular que mai n’hi ha dos iguals i per tant no existeix una llei per cada cas.
Però això és molt perillós perquè és totalment subjectiu.
-‐ S’ha de passar per l’experiència de la indicibilitat: Impossibilitat de decidir. Només
hi ha justícia quan no hi ha criteris o pautes que em diguin què he de fer. Això va
altament vinculat a l’experiència de l’angoixa. Tota la responsabilitat recau sobre
mi; és just, quan tens la possibilitat d’escollir.
-‐ L’experiència de la urgència: No tinc normes ni criteris i tinc angoixa, però tot i
això és urgent que prengui una decisió, llya. (Derrida critica totes les famílies i
diu que si oblidem tot això potser aconseguirem arribar a una societat que
funcioni bé, però no viurem a un lloc just)
-‐ Ara la decisió presa té una forma concreta; és una nova llei.

39
 -‐ La llei mai assoleix la justícia i mai podem tenir la consciència tranquil·∙la de que
sempre complim la llei (ja ho veurem en compte amb la historicitat). La llei és
molt còmoda, i la justícia sempre està a una certa distància.
Crítica: si és tan urgent que prengui una decisió, pot ser que prengui una decisió injusta i la lii? I arribo a la
injustícia?

2.3.4.8. L’APARICIÓ DE LA BIOÈTICA.

Bioètica: Ètica aplicada a ciències de la salut. Apareix als anys 70 aproximadament

2.3.4.9. L’ÈTICA DE LES ORGANITZACIONS. ÈTICA VERSUS COSMÈTICA.

Què passa quan un individu té una ètica personal que no correspon, o sí, amb l’ètica de l’empresa on treballa?
I també, actualment està molt de moda que les empreses pengin les seves missions, valors... Els seus codis ètics.
Però a vegades tot això no és ètica; és cosmètica: Fer veure que tot està molt bé, però en realitat està fatal fet
des de dins.

2.3.4.11. ELS CODIS ÈTICS I ELS COMITÈS D’ÈTICA.

Els codis ètics han d’implicar una transformació real del que fa l’empresa. I els comitès d’ètica estableix si és
ètic o no fer alguna cosa, que no està marcat per la legislació. Sempre hi ha d’haver un filòsof, un jurista i un
especialista de cada àmbit del centre pel qual treballen. Es decideixen temes de la eutanàsia, de persones amb
discapacitat... quan el codi deontològic no descriu què cal fer a aquests casos.

2.3.5. SEXUALITAT I GÈNERE

2.3.5.1. LA SEXUALITAT EXPRESSA QUELCOM DE LA CONDICIÓ HUMANA?

Ens preguntem: Hi ha diferències de comportament/ forma de ser entre homes i dones? Així, sense pensar-‐hi
gaire; “tòpics”:
-‐ Les dones són més prudents
-‐ Els homes són més agressius
-‐ L’home està més interessat en el poder i prestigi
-‐ La dona està més interessada en les relacions personals
-‐ Les dones no s’orienten bé (espacialment, a un mapa i tal)
-‐ La dona és més detallista, una mica obsessiva
-‐ L’home té una manera de pensar més simple (o la dona, més complexa)
 Per tant, fent un estudi molt simple sí que podem dir que hi ha diferències de comportament. Aquestes
diferències, són innates (=naturals), o són construïdes (=culturals)? (Ara ho veurem)

Com s’ha pensat això al llarg dels anys? A l’edat medieval, els homes són complets. I la resta:
-‐ Vell: Versió deteriorada de l’home
-‐ Dona: Versió inferior de l’home
-‐ Nens: Versió incompleta de l’home

Infraestructura – Superestructura

40
Marxisme: L’art que fem és la conseqüència del sistema de producció econòmic/ social

2.3.5.2. TEORIA FEMINISTA, HOMOSEXUAL I QUEER. SEXE VERSUS GÈNERE. EL GÈNERE COM
A CONSTRUCTE SOCIAL (SIMONE DE BEAUVOIR, LINDA NÖCHLIN, JUDITH BUTLER, BEATRIZ
PRECIADO).
A principis del segle XX, el feminisme inclou versions molt diverses i incompatibles entre elles:
-‐ Simone de Beauvoir: Reivindica la igualtat radical entre home i dona
-‐ Betty Friedan i Linda Nochlin: Són feministes també, però elles reivindiquen la especificitat de la dona:
Allò específic de la dona no és ser un objecte eròtic, una mare ideal..., sinó unes altres coses.
-‐ Anys 90 – 2000: Acaben dient que la diferència entre masculí i femení es una diferencia construïda,
inventada, i hi ha tants gèneres com persones. Ells diuen que el feminisme no té sentit perquè no hi
ha el gènere feminista.

Simone de Beauvoir: Reivindica parelles lliures (no matrimonis...), maternitat lliure (que es poguessin tenir fills
sense un pare protector, i la base de tots els seus arguments era la llibertat econòmica). És la primera que
comença a dir que el gènere masculí – femení és una creació. Diferència entre sexe i gènere:
-‐ Sexe: Home / Dona
-‐ Gènere: Masculí / Femení

I sempre s’havia pensat que hi havia una correspondència entre sexe i gènere (“si soc dona haig de ser
femenina”); trenca tot això. Simone de Beauvoir: Ella parla en termes de sexe però parla en realitat de gènere.
Text de Simone de Beauvoir: “No se nace mujer, se hace. Ningún destino biológico, psíquico o económico
define la figura que adopta en la sociedad la mujer. Es el conjunto de la sociedad quién elabora ese producto
intermedio entre el varón castrado que se denomina femenino. Sólo la mediación del otro puede constituir a
un individuo como otro.“ A aquest text es veu també la dimensió de la intersubjectivitat. “només la relació
amb l’Altre pot construir la identitat de l’Altre”; el meu gènere me’l dona la societat per la manera com em
tracta la societat i com em tracten els altres. I em fan fer homosexual o heterosexual. No és veritat que el
gènere i la orientació sexual són innates.

La següent gran feminista és la Betty Friedan, que escriu al 1963 The feminine mystique. Fa la clàssica crítica de
que no és cert que la realització personal de la dona passi per la seva dedicació a la família. Una dona que no
es casava i no es dedicava a la família i tenia fills, no era completa (això era abans, fa unes generacions). La
dona era un ésser en servei cap als altres. Betty Friedan diu: Que la plenitud de la dona s’adquireixi cuidant als
altres i entregant-‐se als altres, fa que es dissolgui la identitat de la dona. La identitat de la dona es dissol amb la
família  La dona s’ha d’alliberar d’aquest vincle per poder trobar la seva identitat.

Sobre l’article de la Linda Nöchlin “Why have there been no great women artists?”: A ella no li interessa la
bibliografia i tipus d’estils dels pintors, sinó les circumstàncies socials que van fer possibles aquelles obres.

41
 -‐ És una gran crítica del que ella anomena el mite de geni. Diu: el mite del geni és creure que en l’art els
grans artistes han sigut artistes perquè eren genials, perquè tenien una mena de genialitat innata. I tots
els grans artistes europeus havien crescut en entorns pobres, ningú de la seva família pintava... i van
esdevenir genis malgrat circumstàncies desafavorides. Ella diu:
-‐ Això és mentida, perquè fa creure que l’entorn familiar no serveix de res; és una forma d’enganyar a la
societat i dir que si no triomfes es perquè no tens genialitat innata (i ella diu que si no triomfes és
perquè no tens les circumstàncies socials adequades, i que si no les tens, és culpa de l’Estat).
-‐ Ella al seu text diu que el fet que no hi hagi dones artistes te a veure amb les nostres institucions i amb la
nostra educació (no és una qüestió natural; és una qüestió cultural i adquirida). Diu que una dona, per
realitzar-‐se de forma social, no podia ser artista (“i aleshores ja ni ho intentaven”); el sistema social
no permetia que la dona tingués un estil de vida bohèmic típic dels artistes (les dones no convencionals
sí que podien ser artistes). Ella es pregunta: Per què no hi ha hagut grans artistes aristòcrates? Els
artistes han sigut de les classes baixes o burgesos. Diu: els aristòcrates no van ser artistes perquè
socialment no podien ser-‐ho (les expectatives socials dels aristòcrates eren disfrutar dels diners que
tenien i tal).
-‐ Per tant, les diferències son culturals. La gent diu a vegades la genialitat si que sembla innata perquè quan
Mozart tenia 4 anys ja tocava super bé el piano. I ella diu: Hi ha coses adquirides que semblen naturals
perquè l’ésser social des de molt petit ja rebem molta informació (infraestructura). Si el context és
desfavorable, per moltes habilitats no s’aconseguirà res

Se sol considerar que el centre d’EUA és més conservador, integrista... I el lloc del món on es va
desenvolupar el feminisme és a la costa est (NY...) i a l’oest (California)
-‐ Moviment de la costa Est, a finals del 60: Moviment sorollós, festiu, molt visual i publicitari i
revolucionari, molt teatral. Gens intel·∙lectual; en general són dones sense estudis. I està molt lligat a
unes reivindicacions contra política dominant a EUA (neoliberalisme, política racista...). Reivindiquen
la no diferència entre home i dona. Aquest moviment va evolucionar cap a les “nenes de Guerrilla”
que mes endavant es van dir “Gorilla Girls”. 1985 MOMA: Tots els artistes que apareixien eren
homes. Per als revolucionaris, això era escandalós.
-‐ Moviment de la costa oest, anys 70 i 80: Moviment liderat per moltes d’elles catedràtiques d’universitat.
No és tan de carrer; és molt més de reflexionar. Elles reivindiquen allò propi de la feminitat.
Reivindiquen hi ha una especificitat pròpia d’allò femení però que no és ser una bona mare, bona
esposa i objecte sexual. I també fan representacions d’art sobre la menstruació, el part... La dona
animalitzada, bestialitzada... I reivindiquen les labors més ancestrals.

Martha Rosler, Semiotics of the Kitchen 1985. Vídeo cèlebre d’aquell moment. Intenta transmetre que el
llenguatge ens oprimeix, que el llenguatge és masclista (no és en plan benvolguts/ benvolgudes...; ella va més
enllà). Defensa que cada cop que faig servir una paraula que descriu un estri de cuina, haig de realitzar l’acció
que em permet la paraula (un significat – un significant).

42
Als anys 90 apareix la teoria o el moviment Queer (en anglès, = estrany o no ordinari) que diuen que el gènere
és algo totalment construït i hi ha tants gèneres com persones (trenquen el binomi masculí – femení), i per tant
el gènere no és una categoria biològica/ natural; és una categoria construïda.
-‐ Diuen que el gènere és performatiu (que el gènere és una cosa que jo creo/ dissenyo a base de dir-‐ho i
repetir-‐ho  A base de repetir una sèrie de gestos o actituds, acabo sent femenina. La identitat és
posterior a la repetició.
-‐ Posen de manifest que el meu gènere depèn de mi, i que la societat t’imposi uns comportaments i tal es pot
veure de forma creativa o oprimiva. Beatriz Preciado/ Pol Preciado (s’ha canviat de gènere): Diu que
adoptant uns comportaments o altres, puc ser home o dona. La seva tesi és analitzar diferents tipus d’espai
que obliguen a les persones a comportar-‐se diferent i actuar com un gènere, o un altre. Ells diuen:
“que guai és ser com un vulgui ser!”

L’altre gran teòrica d’aquet gran moviment és la Judith Butler, que és de California i és molt masculina i també
és lesbiana. Ella diu que la diferència entre sexe i gènere és fruit d’un discurs social que ens reprimeix.

Llavors hem vist:

1. Reivindicació de la igualtat de la dona
2. Reivindicació de la diferència, de la especificitat de la dona
3. Reivindicació de la impossibilitat de catalogar ni com a home ni com a dona
 La resposta de tots aquests és que és adquirida.

2.3.5.3. GÈNERE I SEXUALITAT ALS PRIMATS.

I els especialistes en grans simis, que en diuen?? Que el gènere és natural. Diferents estudis:
1) Dimorfisme sexual: De tamany, el mascle és més gran que la femella. Això només és així quan no hi
ha monogàmia. Als humans n’hi ha una mica però no hi ha molta exageració. Més poligàmia = Més
dimorfisme (més competitivitat per aconseguir parella). Qüestions biològiques, físiques, tenen a veure
amb qüestions socials (trobar parella)
2) Les femelles ximpanzés, mediadores de conflictes (formes de conducta innates que tenen a veure amb
qüestions hormonals...)
3) Les diferències entre els cervells dels mascles i el de les femelles: El cos callós (part que connecta els
dos hemisferis) del cervell de la dona és més complex  Gran sensibilitat de la dona. Àrea parietal:
Més desenvolupat en homes (és sobre orientar-‐se espacial i temporalment)

2.3.6. POLITICITAT

2.3.6.1. EL COMPROMÍS POLÍTIC. LA NECESSITAT DE SUPERAR LA DESAFECCIÓ I EL

DESENCANT (LA POLÍTICA INEVITABLEMENT ENS AFECTA EN LA MESURA QUE ESTABLEIX
QUÈ PODEM FER). No podem concebre l’home sense la dimensió de la intersubjectivitat; la interacció entre
els homes és necessària i la xarxa de relacions que s’estableix és imprescindible. Per tant, hi ha

43
una convivència humana  Aquesta convivència humana s’ha d’organitzar, s’ha d’humanitzar. Toni Nello:
“L’home en la seva interpersonalitat és subjecte i objecte de la política o, si volem, protagonista i víctima de la
política, tant si vol com si no vol!” (...) “La política és indefugible, ens afecta i ens organitza l’escenari en el
qual desenvolupem la nostra vida familiar, professional, associativa...”.

2.3.6.2. LA PÈRDUA DE LA LLIBERTAT INDIVIDUAL COM A REQUISIT PER A LA CONVIVÈNCIA

I LA PRESERVACIÓ (THOMAS HOBBES).
Per naturalesa l’home és dolent i caòtic i hem de cedir part de la nostra llibertat a un monarca, sobirà que ens
organitzi. El poder ja no ve de Déu i Hobbes diu que ve del poble. El poder absolut és necessari, perquè
l’home tendeix al caos.

2.3.6.3. EL LIBERALISME POLÍTIC I EL CONTRACTE SOCIAL (JOHN LOCKE)

Locke segueix la idea de Hobbes, però per Locke no pot haver-‐hi poder absolut. No es pot cedir tota la llibertat al
sobirà. Els drets fonamentals que el sobirà no pot treure són:
-‐ El dret de la propietat: Venim de l’època feudal on les propietats no podien ser de ningú més que de
l’aristocràcia. Locke diu que tothom té dret a la propietat (pas molt modern, progressista). Propietat,
en un sentit molt ampli; qui és amo del meu treball, de la meva persona
-‐ El dret a l’habitatge
-‐ Això és a nivell teòric, però a nivell pràctic, l’Estat s’encarrega de preservar el dret a la propietat
perquè és un delicte ocupar l’habitatge d’un altre, però a nivell de praxis política, l’Estat et fa fora de
casa si no pagues cada mes.
-‐ Hobbes i Locke introdueixen el contracte social (el governant no és imposat per Déu) i dissenyen el
liberalisme polític
-‐ La política ha de ser l’exercici que permeti preservar els drets dels homes

2.3.6.4. EL MITE DEL BON SALVATGE. EL PAS DE L’ESTAT NATURAL, FELIÇ, A L’ESTAT DE
SOCIETAT, INFELIÇ, I AMB DESIGUALTATS. CRÍTICA AL LIBERALISME POLÍTIC I ECONÒMIC
(JEAN
– JACQUES ROSSEAU)
Rosseau: és contrari a Hobbes i Locke. Rosseau diu que l’home, per naturalesa, és bo.
-‐ Si no hi ha normes, tothom és bo i tothom es tractarà bé... I l’home s’espatlla quan està sotmès a seguir
unes normes; és a dir que allò que perverteix l’home, és la societat normativitzada.
-‐ Ell diu que el que ha fet a l’home dolent, és la limitació de la llibertat  Alerta i alarma del perill de les
lleis.
-‐ L’home està fastiguejat constantment (encara que això és bo per la societat). I per tant per ell aquestes
normes són artificials; no encaixen amb l’home.

2.3.6.5. FONAMENTS DE LA DEMOCRÀCIA: REPRESENTATIVITAT, LLIBERTAT I IGUALTAT.

DEBILITATS I FORTALESES DE LA DEMOCRÀCIA.
Democràcia sorgeix entre aquests 3 autors. La democràcia occidental té tres grans principis:
-‐ Representativitat: Els governants no són gent diferents a nosaltres, i que ens representen. Nosaltres ens
autogovernem. Re – presentar = Presentar una altra

44
 vegada. Un polític em representa a mi; a allò que jo faria. (A nivell teòric, això és així. Però a nivell
pràctic, la majoria de ciutadans no se senten representats pels seus polítics). La gran pregunta és: Quin
és el sistema que ens representa millor?
-‐ La llibertat: En democràcia, l’Estat ha de vetllar per la meva llibertat, però per aconseguir això, jo haig
de cedir part de la meva llibertat (això és Hobbes i Locke). Per tal de conviure lliurement, hem de
cedir part de la nostra llibertat i intimitat però això ens pot portar a situacions complicades... Exemples
concrets:
 Pilot GermanWings que va fer estrellar l’avió, era psicòtic i en un any havia visitat 44 metges.
Per què els metges no van trucar a l’aerolínia per dir-‐los tot això i així evitar l’accident?
 També amb metges; el metge s’ha de posar en contacte amb l’empresa per dir: Eh, que
aquesta persona agafa la grip cinc cops l’any, no el contractis.
 Apple, ha de cedir informació tipus contrasenyes dels mòbils dels terroristes, per evitar que
facin explotar bombes utilitzant els mòbils?
-‐ La igualtat de dret: Tots tenim els mateixos drets; tots són iguals davant la llei. I l’Estat té la obligació
de dissenyar unes mesures per compensar les desigualtats. Som iguals davant la llei però no som
iguals per naturalesa  Mesures de discriminació positiva: Els discapacitats tenen ajuts econòmics
extra.

Ens convindria que l’ètica influenciés a la política, però no sempre és així.

2.3.4.6. LA AMBIGÜITAT DE LA FONAMENTACIÓ D’UN NOU ORDRE POLÍTIC O COP D’ESTAT

(JACQUES DERRIDA I MARY DOUGLAS).
La fonamentació d’un ordre polític: Com es creen els principis? Per què els principis ens semblen bons? Com
es fa perquè tothom cregui que són bons?
L’autora Mary Douglas fa un anàlisi del concepte de puresa i perill. Ella defensa que...
-‐ Els homes tenim una gran necessitat d’ordre, físic o mental, i quan no hi ha ordre això ens genera molta
desorientació (la manca d’ordre és incòmode)
-‐ L’ordre és una categoria subjectiva (=per cada persona, l’ordre és una cosa diferent). Exemple: mare d’un
nen de 12 anys que li diu que s’endreci l’habitació i el nen li diu que ja està endreçada).
 Els homes generem estratègies per ordenar el món (sobretot a nivell mental). Ordenar és una tasca...
o Constructiva
o Destructiva
 A l’endreçar l’habitació, estic llençant coses...
 Estic descartant altres ordres possibles (això ens interessa pels ordres polítics).
Tenim algun criteri per dir quin ordre és superior? No. Perquè la noció d’ordre és
subjectiva.

Derrida, l’any 89 diu: Qualsevol creació d’un ordre polític (feixista, assembleari, democràtic...) és sempre la
irrupció sobtada (violència) que interromp l’ordre anterior i crea un ordre nou, que només pot ser legitimat
des d’aquest mateix ordre. No hi ha res anterior a l’ordre polític que permeti legitimar-‐lo; l’ordre polític s’auto--
‐sustenta. És violenta a nivell conceptual.

45
2.3.4.7. LA SOBIRANIA S’EXPRESSA A L’ESTAT D’EXCEPCIÓ (CARL SCHMITT).
Els tres principis de la democràcia se sustenten en que són bons, però per què són bons?
Bucle...  Se sustenten en ells mateixos.

Principis s. XX, Carl Schmitt diu: El sobirà no és el que decideix en situacions normals, sinó que és el que
decideix en l’estat d’excepció (quan hi ha circumstàncies excepcionals). Per ell, hi ha tres situacions possibles:
-‐ Ordre legal: Estem sota de la llei i tot correcte
-‐ Circumstàncies amenaçadores i perilloses: Terratrèmol, Jihadisme...  Llavors el sobirà pot posar en
suspensió les lleis i drets fonamentals dels ciutadans. La funció de l’estat d’excepció, que és transitori,
és no arribar al caos (i en un futur es tornarà a l’ordre legal). L’estat d’excepció és una llei que
permet suspendre alguns drets i lleis, quan:
o Estat de guerra o setge (Ex. El dret de la vida desapareix per virtut d’una llei i matar a algú
al front, no és un delicte)
o Estat d’excepció pròpiament dit: Es pot declarar en circumstàncies menys terribles i no es
poden abolir tants drets
o Estat d’alarma: Els treballadors perden alguns dels seus drets (ex. Dret de vaga) i les
lleis són més estrictes
-‐ El caos (liada)

2.3.4.8. L’HOME CONTEMPORANI, ATRAPAT A UN ESTAT D’EXCEPCIÓ PERMANENT

(GIORGIO AGAMBEN).
Giorgio Agamben diu: L’estat d’excepció no és un estat transitori provisional sinó que s’ha convertit a un estat
d’excepció permanent, perquè en qualsevol moment l’Estat pot declarar l’estat d’excepció. Diu que l’home
contemporani atrapat en un estat d’excepció permanent; que és en virtut de la llei que la llei es posa en
suspensió, i per tant en l’estat d’excepció estem dins i fora de la llei. Llavors ell diu que vivim permanentment
dins i fora de la llei. Fa aquesta crítica, però no proposa cap solució.

2.3.4.9. EMOCIONS POLÍTIQUES (MARTHA C. NUSSBAUM).

Martha Nussbaum defensa que la democràcia es basa en una sèrie de principis teòrics i hem de voler que tots
els ciutadans estimin els principis teòrics, però mai aconseguirem que els ciutadans tinguin emocions positives
cap als principis quan es compleixin (i emocions negatives quan es violen). Perquè la societat es cregui els
principis, s’han de generar emocions polítiques (per exemple això es pot fer a través de l’art públic: Art que em
fa interactuar amb el meu entorn.) Si la teoria està molt bé però no hi ha emocions lligades als principis,
segons Martha
C. Nussbaum, no seran legitimats. No hi ha prou amb saber que la igualtat és bona, sinó que han de sentir que la
igualtat és bona, i que se’ns remogui alguna cosa quan veiem una persona dormint al carrer i tal (i tot això és
una feina que han de fer les institucions polítiques).

46
2.3.7. HISTORICITAT

2.3.7.1. LA HISTÒRIA ES DIRIGEIX CAP A L’HOME?

-‐ Toni Nello diu: “Som sempre els mateixos, però mai som iguals”.
-‐ L’evolució de les espècies, té lloc per casualitat, o segueix una lògica? El cristianisme diu que té
lloc per casualitat.
-‐ La història col·∙lectiva humana, és un conjunt de fragments inconnexos, o obeeix una lògica? És a
dir, hi ha unes estructures que guien la història?

S’ha de distingir entre:

-‐ Temporalitat: Té a veure amb el fet que estem inscrits al temps. És prendre consciència d’una cosa
passiva.
-‐ Historicitat: Té a veure amb prendre consciència de la temporalitat i de que puc incidir, influenciar-‐
hi. És prendre consciència, activament.

2.3.7.2. DIFERENTS CONCEPCIONS DE LA HISTÒRIA I LES SEVES IMPLICACIONS. INICI DE LA

CONCEPCIÓ LINEAL DEL TEMPS: ZOROASTRISME. EL MESSIANISME: LA RUPTURA DE LA
HISTÒRIA. LA HISTÒRIA AVANÇA I ARRIBA AL SEU CLÍMAX I FINAL (HEGEL, MARX, KOJÈVE,
FUKUYAMA). WALTER BENJAMIN CONTRA L’HISTORICISME. LA HISTÒRIA COM L’ESPERA
D’UN MESSIES QUE NO ARRIBARÀ (JACQUES DERRIDA).

1) La concepció lineal del temps: Zoroastrisme

Als anys 90, Norman Cohn escriu un llibre sobre com han anat evolucionant les concepcions de la història, i diu
que el punt fonamental que separa les diferents concepcions de la història que tenien els antics, de la nostra, la
“actual”, és el Zoroastrisme.
-‐ Diu que abans del Zoroastrisme, totes les civilitzacions antigues (Egipcis...) havien cregut que el món i
la història eren una lluita contínua entre dues grans forces:
o El cosmos: El món ordenat, amb sentit i salut, pacífic, feliç i harmònic
o El caos: El món amb problemes, agressiu, desordenat...
-‐ Fins el Zoroastrisme, que el món fos la lluita entre aquestes dues coses vol dir que el caos lluitava per
eradicar el cosmos, i el cosmos lluitava per eradicar al caos. El caos, per exemple, estava representat
pels Déus dolents, els esperits malèfics, etc.
-‐ A les concepcions anteriors del Zoroastrisme, no s’acabava mai la lluita; no hi havia ni victòries ni derrotes
absolutes.
-‐ Amb aquesta concepció, la història no avança
-‐ ZOROASTRISME: És un moviment religiós de l’antiga Pèrsia (any 1500aC) que acaba amb tot això.
El Zoroastrisme introdueix la idea de que les forces de l’ordre podran vèncer les forces del caos, i que
el final de la història11 serà fantàstic, ordenat, sense caos... Un estat pacífic.

2) El Messianisme: La ruptura de la història

-‐ El Zoroastrisme està a la base del Messianisme

11
El final de la història vol dir que allò que passi, ja no serà conflictiu, però no és equivalent a la fi del món

47
 -‐ El Messianisme és la concepció jueva de la història; “estem esperant que vingui un Messies, que arribi un
dia sense avisar i ens guiï, i aleshores començarà el temps Messiàtic, que és el final de la història”.
-‐ El final de la història serà la seva interrupció, i per tant no podem anticipar què passarà.
-‐ La concepció jueva de la història és la base del Cristianisme (on el Messies és Jesús Crist). Però va
arribar Jesús i no es van acabar les guerres, ni les malalties... Quina explicació es va donar a tot
això?
-‐ Culler diu que tot i que s’acabi la guerra, queden mini batalles. I que el fet que hagi arribat el Messies vol
dir que la història s’acabarà bé, però que encara s’ha d’acabar de solucionar algunes cosetes.

3) La història avança i arriba al seu clímax i final (Hegel, Marx, Fukuyama)

-‐ La idea del Zoroastrisme també és l’arrel de moltes idees atees i laiques, com és el cas de Hegel i Marx
-‐ Hegel: Esquema que ho explica tot és tesi – antítesi – síntesi (=clímax, final)
-‐ Marx és ateu però defineix que la història té una lògica avançant, i que té una dimensió i tal que fa
que vagi avançant, i que a la nostra societat hi ha una sèrie d’idees inculcades.
-‐ Diferència entre què passarà al final de la història, segons...
o El Messianisme clàssic: La història va passant i de cop i volta hi haurà una interrupció,
marcada per l’arribada del Messies, i començarà el temps messiànic.
o Marx, Hegel: Marx creu que l’estadi on s’arribarà (el Comunisme) serà el resultant de la
història; no distingeix entre un abans i un després (el Comunisme defensa que serà el resultat,
la conseqüència de tot). Però tot i això, és una cultura Messiana.
-‐ Francis Fukuyama: L’any 92 escriu un llibre, que es diu “El final de la història”, on defensa que el final
de la història és ara; al 1992. Es basa en la idea que a finals dels 80
– inicis dels 90, van caure tots els règims comunistes, i es va escampar el capitalisme per tot el món.
Diu que els règims comunistes han caigut perquè el món té una lògica (tesi – antítesi – síntesi), que
ens ha portat a un estadi, que és el model capitalista. A nivell teòric, és el model que ens farà feliços a
tots (Fukuyama és de dretes), i ell defensa que si no és així, és perquè hi ha hagut problemes
d’implementació. Tots els d’esquerra estan súper en contra d’aquesta idea).

4) Jacques Derrida: La història com l’espera d’un Messies que no arribarà mai
Marx va dir: “Un espectre sobrevola Europa; és un esperit de Comunisme que algun dia deixarà de ser un
espectre i passarà a ser real”. 100 i pico anys més tard, Jacques Derrida (1933) escriu un llibre que es diu
“Espectres de Marx”. Diu que aquest espectre no es va fer mai real, ni es va implementar del tot, i que és bo
que fos així perquè és bo que no assolim aquest estadi. Explicació més fàcil de comprendre:

48
 -‐ Si arribem a aquest estadi, no caldrà que canviem res perquè ja haurem arribat al final.
Llavors no farem res a la vida.
-‐ Si aquest estadi està lluny, sempre tenim un marge de maniobra per seguir millorant. Per això és tan
desitjable i bo, no assolir mai l’estadi on es vol arribar. Si l’estructura de la història és messiànica, el
Messies (=estadi ideal) no arribarà mai.
-‐ Recordar llei – justícia: Al nostre sistema actual, la justícia seria l’estadi messiànic 
Cosetes de les lleis s’han d’anar canviant per aporpar-‐nos al màxim a la justícia.
-‐ Derrida critica la idea de Fukuyama perquè ell diu que la història és una tensió contínua que mai es
resol, i que no té final. Mai es resolen les tensions = No hi ha síntesi mai.
-‐ “El temps està dislocat o desajustat”
o El Messianisme clàssic diu que el temps s’ajustarà quan arribi el Messies
o Derrida diu que no s’ajustarà mai, i que això és positiu per seguir endavant
-‐ Derrida acaba dient que aquest estat ideari és com un espectre perquè ens puguem imaginar i puguem
intuir com és l’estadi ideal, on mai arribarem. Les idees i desitjos que tenim tenen molta més
incidència a la meva vida que, encara que mai els fem presents, hi influeixen molt més a la meva vida
que les persones reals amb qui interaccionem dia a dia. “La presència de les absències.” Derrida diu
que hem d’aprendre a conviure amb aquests espectres i fantasmes, encara que sigui incòmode i generi
una certa ambigüitat.

Fins aquí, la història col·∙lectiva.

2.3.7.3. LA HISTÒRIA INDIVIDUAL I L’EXISTÈNCIA HUMANA COM A CRIDA.

Quina transició podem fer entre la història col·∙lectiva i la història individual? 5 idees:
-‐ L’home és un ésser no acabat i no acabable; mai arriba a un moment de plenitud. La historicitat no és un
annex a l’home, sinó que soc jo, i jo existeixo, a través del temps. La historicitat construeix l’home.
-‐ L’existència humana és una crida per completar aquesta manca; a mesura que vaig creixent, vaig
completant mancances. Si arribéssim a un estadi on no ens faltés res, no faríem res a la vida i no
tindríem res a fer. Per tant, no hem de desitjar la plenitud, sinó que la hem de complimentar i suplir. La
mancança és motor de vida i de moviment.
-‐ Part important d’aquesta crida és la crida de l’Altre, que vol ser reconegut (aplicat a la fisioteràpia:
l’Altre vol ser cuidat i curat). L’home es realitza amb la seva història, i a través de la relació amb
l’Altre té lloc la seva història. L’home és coix, si no es responsabilitza de l’Altre.
-‐ Aquesta crida arrossega l’home i el fa moure per la vida, i és inesgotable. Mai s’acaba la crida perquè
mai s’acaba la manca.
-‐ L’home és un ésser orientat cap al futur. La història és l’escenari on l’home es responsabilitza d’aquesta
crida.

Com encaixar això a la història col·∙lectiva:

-‐ Per Hegel i Marx no hi ha encaix
-‐ Per Derrida tenim més marge de maniobra perquè esperem un Messies que no arriba mai, hi ha idees
que ens organitzen (llibertat) per suplir aquestes manques

49
2.3.8. RELIGIOSITAT

2.3.9. ESPIRITUALITAT

TEMA 3:

TEMA 4:

50