Formació i Inserció Sociolaboral

El subjecte de l’educació i l’orientació vocacional

1.- Desenvolupa la idea de ment precaritzada que planteja Gay Standing en el vídeo
de Per què treballem? i vincula-ho amb les dimensions subjectiva, sociocultural i laboral
que desenvolupa Perla Zelmanovich en els materials de l’assignatura.

Gay Standing (2016.13:55min.) interpreta la ment precaritzada com l’estrès de la persona

precària (en situació de precarietat) al no tenir control sobre el seu temps, al no poder
forjar-se una identitat pròpia per la mateixa situació de precarietat (Standing. 2011:78).
Però, què entén l’autor per precaris? Per què arriba a la conclusió que es transformen en
ments precaritzades també?. Per a Standing (ibídem:77) els precaris són una multitud de
gent en situació d’inseguretat laboral que fa que tinguin una vida difícil: amb feines
temporals i inestables, sense un relat de desenvolupament laboral. Aquesta situació no
entén de perfils concrets ja que els precaris poden ser joves formats i frustrats per la
manca de futur, dones fent feines opressives, persones categoritzades com a
«discapacitats», persones criminalitzades o migrants d’arreu del món. En definitiva,
milions de persones que tenen en comú que són persones amb els drets socials, culturals,
polítics i econòmics més restringits. La conseqüència de la manca de seguretat en tots
aquest àmbits es la precarietat. Per l’autor (ibídem:78) es tracta d’una trampa, la de la
precarietat: les persones que estan al fil de la pobresa triguen a accedir a les prestacions
socials, fet que ens indiquen que la seva situació és subestimada durant un temps i, quan
per fi accedeixen a aquestes prestacions, no tenen incentius per acceptar feines amb

baixos sous, pel risc de perdre les prestacions. Per una altra banda hi ha persones que no
estan en situació de precarietat però tenen por de caure en ella en qualsevol moment. És
la por a ser un lumpenprecariado, segons l’autor (2016:20:05 min.).
En relació a la teoria de Staling sobre les ments precaritzades (2016 i 2011), podem
entreveure, segons Zelmanovich (2011:18) un joc d’equilibris i desequilibris entre les
diferents dimensions que configuren a una persona dins de l’àmbit laboral: una dimensió
subjectiva (que fa referència a la constitució psíquica i les operacions de subjectivació de
la realitat, del que passa en les altres dues dimensions: el seu inconscient, les seves
pulsions, els seus desitjos, les seves esperances,...), la dimensió sociocultural (que es
refereix a les característiques de l’època que exposen cada situació en el seu nivell local
i dels subjectes) i la dimensió laboral (que conformen les institucions amb les seves
maneres particulars de fer, en les coordenades socials i culturals en què s’inscriu).
Aquestes tres dimensions estan íntimament relacionades, el que provoca que si una de
les tres queda afectada, les altres dues també patiran les conseqüències.
Formació i Inserció Sociolaboral

És en aquest punt on Zelmanovich (2011) en parla de la importància del llaç laboral a

l’hora de construir i mantenir el llaç social, com hem vist amb Standing: l’individu
reconegut com a tal per la comunitat mitjançant la feina però, a la vegada, com a mitjà de
assolir les pulsions i els desitjos subjectius. Però què vol dir ser reconegut? Què vol dir
que hi ha un lligam social i laboral?. L’autora articula el seu discurs atenent el treball en la
seva vessant d’activitat econòmica a partir de les tres dimensions que conformen al
subjecte en relació al llaç laboral i que hem detallat abans: la dimensió subjectiva, la
sociocultural i la laboral.
Per a Zelmanovich (2011:37) en la dimensió subjectiva el treball com la seva mancança,
es configura un ideal. Quan s’està laboralment actiu, la feina es converteix en una mena
d’ancoratge que dona impuls al subjecte, però la seva inexistència pot ocasionar un
conflicte entre el desig i la realitat en el subconscient i portar a la frustració.
Per una altra banda,en la dimensió sociocultural el treball es configura com a llei
social. La desocupació, factor fonamental de l’exclusió econòmica, comporta la pobresa
material i la manca de suport material per part d’altres, que el pot provocar una pèrdua del
lligam simbòlic. Respecte a la dimensió laboral, el treball funciona com una de les
institucions necessàries per la seva funció de satisfer els desitjos. Si no hi ha, tal com
argumenta l’autora (2011), suposa un exili del subjecte respecte la llei social que es
tradueix en una existència difícil i un desemparament subjectiu.
El desequilibri o deslligament entre les tres dimensions, poden portar a la ja mencionada
teoria de Starling (2011. 2016): són ments precaritzades aquelles persones que pateixen
un desajust entre les tres dimensions. És així, tal com argumenta Freud (a Zelmanovich.
2011:15) pel fet que la institució del treball pot establir, en certa mesura, alguns
recorreguts, normes, institucions par a la convivència que regulin les pulsions del
subjecte. Els efectes de desregulació subjectiva i social que genera la seva mancança, o
quan el treball es planteja en condicions laborals desregulades, provoca enfrontaments
pulsionars al subjecte afectant la seva vida inconscient i social, establint-se un malestar
estructural en la persona.
Formació i Inserció Sociolaboral

2.- Què pot aportar l’educació social al camp de l’orientació vocacional i la inserció
laboral. Relaciona el vídeo de Sergio Sinay i el capítol de Rosa Antolín dels materials de
l’assignatura.

Sinay (2014) planteja la feina con una transformació: treballar és transformar. La feina
pren sentit quan la transformació que realitzem arriba al món per millorar-lo i deixa
constància. Però per l’autor la tasca feta ha d’estar vinculada a la vocació, que la entén
més enllà del gust per una carrera en concret o per les necessitats professionals d’un
govern o un context sociolaboral determinat. L’entén con una crida, una crida interna,
íntima que està vinculada a la recerca que fa l’esser humà, de manera conscient o
inconscient, del sentit de la seva vida. L’autor considera (ibídem: 7:53min.)que el sentit de
la vida no es construeix, sinó que es descobreix a partir de diferents fonts. Planteja tres
tipus de font que estan íntimament vinculades amb les tres dimensions que planteja
Zelmanovich (2011): subjectiva, sociocultural i laboral. Per una banda Sinay (2014.8:04)
ens parla de la font dels sentiments i valors que té el subjecte i la manera que els aplica.
Per l’altra, els vincles que creem i com aquest ens permeten el contacte amb l’altre i saber
que el que fem arriba a l’altre. Per últim, considera una altra font de recerca del sentit de
la vida la pròpia feina, entenen-la com quelcom que fem al món, nodrint-se del món i per
al món.
El fet que Sinay (ibídem) relacioni la feina a la vocació i que aquesta última s’entengui no
com una construcció i sí com una recerca a partir d’unes fonts determinades ens porta a
la reflexió que fa Antolín (2011:11) respecte a la importància de l’orientació. Per a l’autora,
per orientar-se sempre fa falta un altre o altres que poden ser presents de moltes maneres
segons el nostre concepte de món i segons la nostra opció: suposa la lectura d’uns codis
que ens permeti entreveure,discernir, entendre i conèixer les opcions més possibles. El
repte, diu Antolín, és fer explícits els codis per tal de poder ajudar posteriorment en els
processos d’elecció. L’ orientador ha d’acompanyi al subjecte en un moment d’elecció
perquè pugui fer una lectura d’aquests codis i les seves condicions, facilitant el procés
d’elecció dels objectes vocacionals d’època. En definitiva, es tracta que l’orientació
permeti al subjecte aclarir, entreveure el lloc que ocupa i, a partir d’aquest lloc, pensar
opcions versemblants per ocupar nous llocs possibles i facilitats així, una direcció, un
sentit nou basant-se sempre en tot un recorregut anterior i sempre provisional. Així doncs,
i d’acord amb l’argumentació de Sinay (2014), parlem d’una orientació vocacional, que es
manifesta com un treball per clarificar les condicions en les quals cada subjecte estableix
un llaç social (2011: 14).
Formació i Inserció Sociolaboral

Com hem vist a la tesi de Sinay (2014) la feina com l’elecció professional està relacionada
amb l’elecció vocacional, però no és igual. Per Antolín (2011:15) el fet professional enllaça
una ocupació en un context i amb unes condicions determinades: en el professional es
prefixa un objecte d’elecció com si hi hagués una professió per a cada subjecte de
manera que l’actuació s’orienta en trobar aquesta professió en concret. Tot i això, hem
d’anar amb cura amb aquesta afirmació perquè no podem oblidar que no sempre el fet
professional és el fet laboral per a una persona; és una concepció que implica models que
defensen l’orientació professional com un conjunt de mètodes, en funció de les
característiques individuals, que ajuden a l’individu a triar una professió determinada, per
adaptar-se i rendir-hi més. Ben al contrari, l’elecció vocacional mitjançat l’orientació té en
compta tot el que constitueix el subjecte: el que és psíquic, cultural, polític, econòmic, i per
tant l’elecció d’una professió s’inclou en l’elecció vocacional.
Arribats a aquest punt ens podem plantejar quin paper juga l’educador social en
l’orientació vocacional i la inserció laboral?
Tal com afirma la Violeta Núñez (a Antolín.2011:19)a la intersecció del fet públic i el fet
privat és on es percep la funció de l’educador social com representat del fet social: per
poder posar a l’abast del subjecte amb el qui treballa recursos culturals que possibilitin
noves maneres d’articular-se a la societat. L’orientador, per tant, ha de poder ocupar un
lloc des del qual exerceixi una funció educativa i unir el llaç del subjecte amb el els
objectes de l’època perquè, irremeiablement, el fet vocacional contempla allò en que
s’articula el subjecte amb els objectes d’elecció. Per a l’orientador, serà necessari
conèixer aquest objectes d’època i les seves condicions i una mirada àmplia i plural, que
possibiliti una mirada general, més enllà de pensaments lineals i focalitzats en l’objecte
d’anàlisi amb el que es treballa. En definitiva, diu Antolín (ibídem:29) l’educador social
com orientador vocacional no construeix un sentit: és el subjecte que, amb els elements
que li proporciona l’orientador, construeix el seu propi sentit, una nova selecció d’objectes
vocacionals. Aquest procés obliga a que el subjecte es pugui relacionar, vincular i articular
amb els objectes i també els altres, que són de la seva elecció. En definitiva, acompanyar
al subjecte en un recorregut per veure la manera com aquest ha fet les seves eleccions i
el lloc que hi ocupen els altres. Repensar amb ell què tria i des de on ho fa i pensar nous
llocs per estar i nous objectes vocacionals possibles per triar. Aquest és, segons l’autora,
l’objectiu fonamental i final de la funció educativa.
Formació i Inserció Sociolaboral

BIBLIOGRAFIA

- Antolín. R.2011. Formació i inserció sociolaboral. Mòdul 4. Orientació vocacional.

Material docent de la UOC. Barcelona.

- Zelmanovich. P. 2011. Formació i inserció sociolaboral. Mòdul 3. El subjecte en la seva

dimensió laboral. Recorregut per les implicacions singulars i les particularitats al llaç social
vinculades a la dimensió laboral. Material docent de la UOC. Barcelona.

WEBGRAFIA:

- Sinay. S. 2014. ¿Para qué trabajamos?. TEDx. Recuperado en:

https://www.youtube.com/watch?v=-mOVsQlna7Q

- Standing. G. (2011). Los precarios. La nueva clase peligrosa. Fundación Ideas.

Recuperado en:

https://static1.squarespace.com/static/5a36f1400abd0420bf59145f/t
5aa5176f9140b73db6903131/1520768880723/Precariat+new+dangerous+class+revista+i
deas+may+2011.pdf

-Standing.G.(2016). Per què treballem?. Soy Càmara. CCCB. Recuperado en:

https://www.youtube.com/watch?v=c0nRGa6HwZY