AGRAIMENTS

Per començar voldríem fer un agraïment especial al Sr. Rafael Bisquerra, que d’una
manera totalment entregada i desinteressada ens ha aportat bon material, opinió, i
orientació a l’hora de fer el nostre treball, fet que ens va donar ànims i forces per tirar
endavant una recerca que en un principi se’ns mostrava realment complicada. I tot plegat
amb una professionalitat i generositat immenses. Gràcies altra vegada Sr.Bisquerra.

A en Pep Amargant, el nostre tutor, gràcies pel suport i l’optimisme que ens ha transmès
al llarg d’aquets mesos de treball.

Gràcies al Dr. Ros (psiquiatre) per orientar-nos; ens era necessari un ull expert i
professional com el que ell ens va oferir de manera amistosa. També donar-li gràcies per
les referències a experts que havien investigat sobre la relació música i emocions.

Agrair també l’ajut i la prestació de material al “quasi-doctor” Gerard Ill Raga, que ens ha
donat un cop de mà especialment en desenvolupar la teoria de les emocions, que hauria
estat molt més complicada si no ens hagués orientat i corregit quan ho vam necessitar.

Gràcies a amics i familiars que són els que dia rere dia ens han donat els ànims i les
comoditats necessàries. Han estat una base indispensable per poder mantenir les
energies durant el tram final.

I per acabar gràcies a tots els companys de segon de batxillerat per fer unes enquestes
que eren realment llargues de fer, i sobretot gràcies a aquells que es van presentar a fer
el test musical, que van ser molts i no els podem anomenar tots a aquí; no ens pensàvem
que aconseguiríem reunir a tanta gent. Moltes, moltes gràcies per venir, per gastar temps
del vostre lleure per ajudar-nos a fer el treball, i per gaudir fent el test. Aquell dia realment
vam sentir goig fent el treball gràcies a vosaltres, i això no té preu.

1
ÍNDEX
1.-INTRODUCCIÓ pàg 3

2.-MARC TEÒRIC: LES EMOCIONS pàg 5

2.1- Introducció a les emocions pàg. 3

2.2.- Definició i paràmetres d’estudi pàg. 5
2.3.- Conceptes del camp emocional pàg. 7
2.4.- Què ens passa quan ens emocionem? pàg. 9
2.5.- Respostes emocionals pàg.10
2.6- Control neuronal en les respostes emocionals pàg. 12
2.7.- Percepció d’estímuls amb significat emocional pàg. 13
2.7.1-Estímuls simples: el tàlem
2.7.2-Estímuls complexes: escorça d’associacions sensorials
2.7.3 Situacions socials: l’escorça orbitofrontal.
2.8- Expressions de les emocions pàg.15
2.8.1- Expressions facials
2.9.- Reconeixement de les emocions pàg. 17
2.10.- Teoria de James-Lange pàg. 18
2.11.- La valoració emocional: teoria de Lazarus pàg.19
2.12.- Funcions de les emocions: per a què serveixen? pàg. 21
2.13.- Control i educació emocional pàg. 22
2.14.- Classificació de les emocions pàg. 23
2.14.1.- Emocions positives i negatives
2.14.2.- Les emocions bàsiques i complexes.
2.14.3.- Famílies d’emocions
2.14.4.- Resum classificatori dels entesos

3.-MARC PRÀCTIC: LA MÚSICA COM A ESTÍMUL EMOCIONAL pàg. 27

3.1.- Introducció: Com hem enfocat la nostra experimentació pàg. 27

3.2.- Experiments pàg. 28
3.2.1.- Enquesta: La música ens emociona i ens fa moure
3.2.2.- Test musical: El termòmetre emocional
3.2.3.- Observació de concerts en directe: Comportament emocional

4.-CONCLUSIONS pàg. 41

4.1-Conclusions dels experiments pàg. 41

4.2-Conclusions generals i personals pàg. 47

5.- BIBLIOGRAFIA pàg. 48

2
 1.INTRODUCCIÓ
Som molts els que no ens podem imaginar la vida sense música. Avui en dia la música
omple tots els racons de la nostra vida més que mai en tota la història de la humanitat, i
per molt que no vulguem acaba formant part de nosaltres.

És així com la música es converteix també en un instrument per la manipulació de les

persones i la societat tant en política (himnes, marxes militars) com en publicitat
(músiques en les botigues, en els anuncis televisius, etc) sense que nosaltres en puguem
ser quasi conscients; la música pot arribar a tal punt d’importància que formi part de la
nostra personalitat, i sigui quasi indispensable per descriure-la.

I és que la música té un poder especial: ens emociona. És per això que té tanta influència
en les nostres vides, en els nostres comportaments. Hi ha cançons que ens poden fer
pujar al cel, d’altres que ens poden deprimir, unes ens fan posar nerviosos i actius, i
d’altres ens relaxen. En funció de la música i del nostre estat d’ànim, en influeix més o
menys però sens dubte no ens deixa indiferents. La música desperta emocions, fa
somiar, calma a les feres, ens transporta a moments de la nostra vida, ens pot fer efecte
balsàmic i fins hi tot terapèutic.

Per començar hem de dir que la música tant si és simple o abstracta sempre es tracta
d’un so, és a dir, d’una ona de pressió a l’aire. Tot el que vibra sona, i la física ho descriu
amb freqüències, amplituds i harmònics. L’oïda tradueix les vibracions de l’aire en
impulsos nerviosos que viatgen al cervell, i així és converteix en la major font d’emocions
de l’ésser humà: un so ens pot fer sentir molt més que mil imatges. També hem de
destacar que aprenem a escoltar abans que veure, olorar o tocar per primera vegada, en
el mateix ventre matern.

Després de quedar fascinats davant d’aquest univers emocional que crea la música en
els éssers humans vam voler emprendre la nostra recerca en aquesta direcció tot
preguntant-nos: ens emociona realment la música? Com ho podem demostrar?

3
Per poder respondre bé aquestes qüestions els que vam haver de fer només començar
va ser entendre bé què és una emoció, com es produeix, i quins efectes i utilitats té. És
per això que el nostre treball comença amb una consistent base teòrica sobre el
concepte emoció.

En segon lloc ens posàrem a experimentar, tot fent una sèrie d’enquestes, tests i anàlisis
que ens permetessin demostrar que realment la música té la facultat d’emocionar-nos.

Finalment, basant-nos en els resultats obtinguts en els nostres experiments, vam poder
arribar a tot un seguit de conclusions que, evidentment, fan referència a la relació entre
música i emocions, i que vam poder contrastar i reforçar amb estudis fets sobre el tema
per experts en la matèria.

4
 2. MARC TEÒRIC: LES EMOCIONS
2.1. Introducció a les emocions
La majoria de vegades definim emoció com a sentiments positius o negatius produïts
per situacions concretes. Per exemple, que ens tractin injustament fa que ens enfadem,
veure patir una persona ens fa posar tristos i estar amb la persona estimada ens fa
sentir feliços.

Les emocions consisteixen en patrons de resposta fisiològica i de conductes

típiques de cada espècie. Ens els humans aquestes respostes van acompanyades de
sentiments, per tant, les emocions no tenen només un component neurofisiològic sinó
que també tenen un component psicològic i cognitiu molt important. De fet, gran part
de nosaltres utilitzem el terme emoció per referir-nos només als sentiments i mai a les
conductes.

En aquest apartat del treball, posarem les bases teòriques de l’emoció; volem entendre
què és una emoció, com es produeix, quins són els seus camps d’estudi, quins són els
seus efectes, les seves causes, etc. Serà quan coneguem la teoria de les emocions quan
podrem experimentar i investigar quina relació hi podem trobar amb la música, fet que
desenvoluparem en el marc pràctic.

2.2. Definició i paràmetres d’estudi

Etimològicament la paraula emoció prové l’arrel llatina movere (que vol dir moure) i
també conté el prefix e (e-moció), que de la mateixa manera que el prefix ex, el significat
que adhereix a les paraules és el de treure cap a l’exterior, de nosaltres cap a fora. Per
tant podríem dir que una emoció és quelcom que es mostra de manera externa, i que per
tant, va acompanyada d’una acció (per això es diu que l’emoció te una estreta relació
amb la motivació).

5
L’emoció es defineix com estat complex de l’organisme caracteritzat per una excitació
o pertorbació d’aquest que predisposa a una resposta organitzada. Aquest estat
emocional es produeix com a resposta d’algun succés extern o intern.

A continuació, explicarem què és el que podem observar quan es produeix una emoció;
com veurem, les perspectives d’estudi de les emocions poden ser bàsicament tres: la
neurofisiològica, la comportamental i la cognitiva.

- Neurofisiològica: es basa en les respostes involuntàries com la

taquicàrdia, la segregació de suor, etc, que són provocades pel sistema nerviós central.
Però també les hormones, els neurotransmissors, el sistema límbic, el sistema nerviós
vegetatiu i el sistema nerviós perifèric somàtic juguen un paper important en el
desenvolupament de les emocions des d’aquesta perspectiva.

- Comportamental: no només podem saber que s’està produint una emoció

basant-nos en les “proves de laboratori” que la neurofisiologia ens aporta, sinó que
observant el comportament del subjecte quan viu una emoció podem comprovar quin
tipus d’emoció viu i la podem analitzar. El punt de vista comportamental serà el que
basarà la part del domini, el control emocional i l’educació emocional.

- Cognitiva: és la que fa referència als sentiments, a la vivència subjectiva

que comporten les emocions i la que només es pot conèixer a través de la introspecció i
l’autoinforme. Existeixen una sèrie de processos cognitius que succeeixen entre la
situació d’estímul i la resposta emocional que són els següents: valorar, interpretar,
etiquetar, afrontar, fixar objectius i expectatives.

Així doncs, anem a conèixer més extensament tots els processos que hom experimenta
a l’hora d’emocionar-se. Per poder-ho fer voldrem tenir en compte totes les
perspectives d’estudi de les emocions, la neurofisiològica, la comportamental i la
cognitiva, i així saber; com s’originen les emocions tant des d’un punt de vista físic com
des d’una valoració subjectiva, en què es basa el control emocional i l’educació

6
emocional, quines són les funcions de les emocions i quins tipus d’emocions hi han (la
classificació que se n’ha fet).

2.3. Conceptes del camp emocional

Per donar una bona definició d’emocions també cal que coneguem tota una sèrie
d’expressions i conceptes que moltes vegades, sobretot en el llenguatge col·loquial les
considerem sinònims d’emoció, tot i que en realitat no volen dir exactament el mateix,
encara que estan molt relacionats. Així doncs volem aclarir certs dubtes semàntics
d’expressions com sentiment, estat d’humor, afecte, passió, etc. Aquest capítol té com a
principal funció reafirmar el concepte d’emocions i la seva exclusivitat funcional.

Emocions agudes i estats d’humor: tant les emocions agudes com els canvis d’humor
són tipus d’emocions, però aquests tenen una diferència: les emocions agudes es
caracteritzen per ser curtes i intenses, i són provocades en resposta a algun succés
immediatament anterior a la seva aparició. En canvi els estats d’humor tenen una
durada més llarga i no són provocats per un succés immediatament anterior sinó per
alguna (o algunes) experiència de la vida passada. Tot i ser més llargs que les emocions
agudes els estats d’humor no arriben a constituir part de la nostra personalitat, a no ser
que sigui un estat d’humor crònic. Per diferenciar millor emocions agudes i estats
d’humor ens podem basar en el vocabulari que fem servir per descriure-les; quan parlem
d’una emoció aguda parlem de por, pànic, eufòria, ràbia; en canvi per definir un estat
d’humor necessitarem termes més generals com alegre, trist, feliç, melancòlic, deprimit...

Estat emocional i tret emocional: Un estat emocional és puntual, és una reacció

transitòria, en canvi, un tret emocional comporta una tendència per part del subjecte a
tenir aquest tipus d’emocions, és a dir que és habitual en la persona aquella determinada
reacció emocional. El problema és que s’utilitzen els mateixos termes per definir estats i
tret emocionals fet que pot causar confusió, per això és important explicar-se bé. No és el
mateix estar ansiós abans d’una operació quirúrgica que ser una persona ansiosa; estar
trist per la mort d’un amic no és el mateix que ser una persona trista. Així doncs, podem
afirmar que el pas d’estat emocional a tret emocional el crea l’hàbit. Les persones que
experimenten sovint estats emocionals alegres tendiran a tenir trets emocionals alegres.

7
Els fenòmens afectius: A continuació donarem una breu definició a cadascun dels
termes que tendeixen a la confusió a l’hora de ser utilitzats, ja que en molts casos ens
pensem que es tracta de sinònims, i no només pasa en el llenguatge col·loquial sinó que
també a nivell científic no acaben de definir-se del tot bé. Amb aquesta breu definició que
proposem de cadascun dels termes que denominen els diversos fenòmens afectius
volem donar exclusivitat semàntica a cadascun d’ells.

 Emoció: estat complex de l’organisme caracteritzat per una excitació o

pertorbació que pot ser forta. Es relacionen amb un objecte emocional concret.
Són reaccions afectives més o menys espontànies a algun succés que implica una
avaluació de la situació per disposar-se a l’acció. La seva durada és curta, de
segons o hores.

 Afecte: qualitat de les emocions, que pot ser positiva (afecte positiu) o
negativa, tot i que si no s’especifica el contrari, la paraula afecte acostuma a tenir
una connotació positiva, i es pot considerar una emoció de la família de l’amor.

 Episodi emocional: per alguns estudiosos de les emocions “episodi emocional” i

“emoció” són sinònims, i per altres un episodi emocional comporta la vivència de
vàries emocions seguides que estan unides a un mateix succés o context.

 Sentiment: És la paraula que pot crear més confusió de totes ja que no té un únic
significat inamovible. Per a alguns els sentiments són el component subjectiu i
cognitiu de les emocions; per a altres un sentiment és una emoció que es
prolonga en el temps i la seva durada pot ser indefinida. També hi ha la teoria
que diu que els sentiments són la tendència a respondre emocionalment d’una
manera determinada davant d’un objecte o succés determinat. El que sí que
podem afirmar amb seguretat és que els sentiments són originats per les
emocions i que els sentiments i les emocions són denominats amb les mateixes
expressions, tot i que el gran tret que els diferencia és l’activació
neurofisiològica que es produeix en les emocions, i que en els sentiments no.

8
 Tenir un sentiment concret respecte d’alguna persona pot tenir una allargada
temporal indefinida, pot durar tota una vida, i això no vol dir que aquest sentiment
ens generi la resposta fisiológica que ens generaria l’emoció que l’acompanya.

 Passió: és un sentiment d’intensitat extrema, que pot tenir una durada

indefinida. Les passions ocupen un lloc prioritari en la jerarquia de valors del
subjecte i això fa que aquest estigui disposat a assumir grans perills per tal
d’assolir els objectius que la passió comporta. Exemples de passions poden ser el
desig de venjança, passions eròtiques, passió per un treball ben fet, ànsia de
poder, etc.

 Estat d’ànim: l’estat d’ànim o humor és un estat emocional que és menys intens
que les emocions agudes (o emocions) però pot durar més (tant pot durar hores
com dies, mesos o inclús anys). Els estats d’ànim depenen de les valoracions més
aviat globals del món que ens envolta i no tant d’un objecte específic (com les
emocions agudes).

2.4. Què ens passa quan ens emocionem?

En aquest esquema podem veure el procés que es duu a terme abans i després de
produir-se una emoció:

A. Hi ha un equilibri entre subjecte i el seu entorn; el subjecte encara no es troba en

un estat emocional, ja que no ha succeït res perquè aquest hagi esdevingut, de manera
que es troba en un estat d’equilibri entre l’entorn i el subjecte (en termes científics i
fisiològics parlarem d’homeòstasi, equilibri interior del subjecte)

B. Es produeix una variació del entorn; per començar hi ha algun succés tant extern a
la persona com intern. Aquest succés és el que desencadenarà les emocions.

C. El subjecte percep el canvi (l’afecta) i deixa d’estar en equilibri amb l’entorn; el

subjecte reacciona d’acord amb la variació de l’entorn que s’ha produït. Aquí, és on hi ha

9
l’actuació de l’organisme que produeix una sèrie de canvis neurofisiològics que
acompanyen tota emoció, a l’hora que ens canvia l’expressió facial involuntàriament
(però que podem arribar a controlar, i així “mentir”) que és una forma de comunicació no-
verbal de l’emoció.

D. El subjecte fa una valoració del succés; la valoració (estudiada per Lazarus, un dels
investigadors més reconeguts en el camp de les emocions, que en desenvolupà una
teoria), té dos nivells principals: hi ha una valoració primària, en la que l’individu es
pregunta si el succés en qüestió és positiu o negatiu, és a dir, si és rellevant o irrellevant
per aconseguir els objectius personals de l’individu, i també si es considera un obstacle o
un avenç cap a l’objectiu. La valoració secundària en canvi té en compte les
possibilitats que té l’individu a l’hora d’afrontar la situació, i els recursos que té per
afrontar-la. A partir d’aquesta valoració podem deduir si l’emoció és negativa o positiva, i
podem també definir la intensitat d’aquesta. Aquesta valoració cognitiva del succés es
produeix simultàniament a l’apartat C, on s’activa la part neurològica i fisiològica de
l’organisme.

F. L’emoció actua com a motivació, és a dir, ens genera una predisposició a l’acció;
l’acció a la qual procedim fruit de l’emoció es veurà condicionada segons les persones
implicades, la situació, i diversos factors variables més. Aquí és on es podria analitzar
l’emoció des d’un punt de vista conductual.

G. El subjecte aconsegueix restablir l’homeòstasi (equilibri).

2.5. Respostes emocionals

En aquest punt parlarem de les emocions com a patrons de resposta des d’un punt de
vista purament neurofisiològic, és a dir, de com el nostre organisme (centres neuronals,
glàndules hormonals, vísceres...) reacciona quan es produeix un estat emocional.

La perspectiva de la neurofisiologia descriu l’emoció com a respostes constituïdes per

tres tipus de components: autònom, hormonal i comportamental.

10
 Les respostes autònomes ofereixen una organització d’energies per poder dur a
terme la resposta emocional. Les respostes donades pel sistema nerviós
autònom adeqüen l’status de l’organisme a les variacions de l’entorn a les quals
cal respondre per mantenir l’homeòstasi.
Dins d’aquest tipus de resposta es pot donar una activitat simpàtica o
parasimpàtica. L’activitat simpàtica es dóna en situacions de lluita o fugida. En
el cas dels humans, aquí s’hi englobarien totes aquelles situacions que
psicològicament ens puguin remetre a una situació de lluita o fugida (una
competició esportiva, un examen i un inacabable etcètera).
En canvi, l’activitat parasimpàtica es dóna en situacions de restabliment dels
nivells de l’energia en les quals l’organisme pot dedicar-se a la motilitat intestinal,
secrecions glandulars etc.

 Les respostes hormonals reforcen les respostes autònomes. Les dues hormones
segregades per la medul·la suprarenal, l’adrenalina i la noradrenalina, entre altres
accions fisiològiques, incrementen el flux sanguini fins els músculs, és a dir,
reforcen la resposta del SNA. També aquestes hormones canvien els nutrients
emmagatzemats en els músculs per glucosa. A més, l’escorça suprarenal
segrega hormones esteroïdals que contribueixen, també, en un augment de
glucosa als músculs.

El sistema nerviós autònom i la resposta hormonal actuen coordinadament. De

fet, la medul·la suprarenal és innervada per terminacions nervioses simpàtiques i
parasimpàtiques que estimulen l’alliberament d’adrenalina i noradrenalina de la
medul·la suprarenal al torrent sanguini, des d’on es distribuiran als teixits de tot
l’organisme

 Les respostes conductuals fan referència als moviments musculars apropiats a

cada situació que els produeixen.

11
Exemple: La presència d’un intrús per un gos pot significar una variació del seu entorn i,
per tant, del seu equilibri. Com a resposta autònoma el gos patiria un augment de
l’activitat simpàtica i una disminució de l’activitat parasimpàtica (recordem que l’activitat
simpàtica tenia lloc en situacions de lluita o de fugida). Com a conseqüència s’activarien
les respostes hormonals, és a dir, la freqüència cardíaca del gos augmentaria i canviaria
el diàmetre dels vasos sanguinis, disminuirien els que formessin part dels òrgans
digestius i augmentarien l’aportació de sang als músculs. I per acabar, la seva resposta
conductual seria una postura agressiva, mostrant les dents i bordant, i fins i tot, si l’intrús
no marxa i el gos és sent insegur (repetim, no en equilibri), podria arribar a tirar-se sobre
l’intrús.

2.6. Control neuronal en les respostes emocionals

També poden investigar les emocions referint-nos a l’activitat neuronal que generen.
Se sap que l’estimulació de diferents parts del nostre cervell poden induir diferents
respostes emocionals. L’amígdala o, més correctament parlant, complex amigdaloide,
funciona com a nucli important en el control neuronal de les emocions i es troba situada
als lòbuls temporals.
Es important destacar que l’amígdala s’encarrega de l’expressió de respostes
emocionals i de l’aprenentatge emocional aversiu. Aquest aprenentatge, també és
conegut com resposta emocional condicionada. Per exemple si a una rata, a la qual se li
aplica electricitat a la cama a través d’una estri allargat i aquest procediment se li repeteix
més cops. Arribà un moment en que la rata, en sentir en contacte l’estri allargat, encara
que aquest no descarregui electricitat, experimentarà les respostes emocionals com si
l’estri en descarregués.

Un altre exemple de condicionament emocional seria el d’un gos que sent una
campaneta cada cop que va a rebre el menjar (i aquest menjar cada cop que el veu el fa
salivar), l’animal començarà a salivar tan aviat com senti el soroll de la campaneta.
Probablement el lector ja sàpiga que aquest fenomen es conegut com el gosset d’Ivan
Pavlov.

12
 2.7 Percepció d’estímuls amb significat emocional
En aquest apartat volem saber, des d’una perspectiva neurofisiològica, quins són els
components de l’organisme encarregats de detectar un estímul emocional, i com
aquest es processa (com processem la informació sensorial fins a generar una resposta).

Com hem mencionat anteriorment, l’amígdala juga un paper molt importat en la producció
de respostes emocionals davant d’estímuls aversius. Quan s’activa provoca un patró de
respostes conductuals, autonòmiques i hormonals. L’amígdala no decideix per ella sola
produir respostes emocionals, sinó que només fa, en un sentit metafòric, d’interruptor,
connectada a circuits neuronals que controlen aquestes respostes. Per tant, hi ha d’haver
regions al cervell que són responsables de detectar estímuls i activar el nucli central
de l’amígdala. En aquest següent apartat revisarem (a grans trets): el tàlem, l’escorça
d’associació sensorial i l’escorça orbitofrontal.

2.7.1 Estímuls simples: el tàlem

El tàlem (regió cerebral) és la zona que filtra els estímuls simples, que són els
responsables de la majoria de les reaccions emocionals associades a conductes de
defensa o agressió i que existeixen des de temps remots. És a dir, sorgiren aviat en el
procés evolutiu i, per tant,
involucren algunes de les regions
més antigues del cervell. De fet,
les lesions de l’escorça auditiva
primària no altera l’expressió
d’una resposta emocional
condicionada basada en un
estímul auditiu simple, però les
lesions del tàlem sí (LeDouz,
Tàlem
Sakaguchi i Reis, 1984).

Zones del cervell destacant el tàlem

Els estímuls exteriors que rep el
tàlem essencialment són o bé auditius o bé visuals (els estímul més importants davant de

13
situacions de fugida, defensa o agressió) i depenent de l’estímul serà una o altra les
regions del tàlem que treballen i detecten tals estímuls.

Tot i així el tàlem és l’avantsala del còrtex i per tant en ell hi fan estació totes les vies
sensorials excepte l’olfactiva. La informació sensorial recollida pels sentits s’integra entre
els diferents nuclis talàmics i és distribuïda al sistema nerviós central. El tàlem modula
doncs, quina informació serà la que arribi al còrtex (filtratge sensorial). Les percepcions
olfactives són capaces de despertar records immediats precisament perquè no passen
aquest peatge talàmic.

2.7.2 Estímuls complexes: l’escorça d’associacions sensorials

Encara que algunes reaccions emocionals de persones són induïdes per estímuls
simples (com el soroll d’una abella o el
cruixit d’alguna persona que s’apropa a
nosaltres pel bosc) la majoria d’estímuls
són més complexos (per exemple, la visió
o sentir la veu d’una determinada persona
que em tingut una trobada desagradable) i
aquest reconeixement implica l’escorça
d’associacions sensorials (en un cas
seria l’escorça d’associació visual i a l’altre

Àrees del l’escorça d’associacions sensorials

l’auditiva).

A l’amígdala es rep informació de tot el que passa a l’entorn del subjecte, informació que
prové de l’escorça d’associació visual, auditiva i somatosensorial. Les neurones de
l’amígdala s’activaran quan rebem estímuls complexes amb significat emocional.

2.7.3 Situacions socials: l’escorça orbitofrontal

Les persones som capaces de reaccionar emocionalment davant de situacions molt
complexes, especialment les que impliquen altres persones. L’anàlisi de les situacions
de les situacions socials comporta moltes més coses apart de l’anàlisi sensorial;

14
involucra experiències i records, inferències i judicis. Totes aquestes vivències i
judicis no es localitzen en cap regió de l’escorça cerebral, encara que les investigacions
suggereixen que l’hemisferi dret és més important que l’esquerre per aquest aspecte.
També hi ha una regió cerebral (l’escorça orbitofrontal) que juga un paper important.

L’escorça orbitofrontal està situada a la

cara basal del lòbuls frontals. Cobreix les
regions cerebral just a sobre de les òrbites
oculars. Les persones amb lesions
orbitofrontals poden explicar les
implicacions de situacions socials
complexes, però són incapaces de
respondre de manera apropiada quan
aquesta situacions tenen a veure amb ells Escorça orbitofrontal

mateixos. Per tant aquesta regió no sembla imprescindible per fer judicis sobre el
significat personal de situacions socials, però sí sembla necessari per traduir aquests
judicis en accions i respostes emocionals.

A partir del 1935 es van començar a fer operacions per extirpar l’escorça oribtofrontal, es
van arribar a fer desenes de milions d’operacions. Però si en un principi el pacient veia
desaparèixer la seva ansietat, els seus pensaments obsessius i les seves compulsions,
també rebia canvis de personalitat, de tal manera que es tornava irresponsable i
mostrava comportaments infantils.

2.8 Expressions de les emocions

En els apartats anteriors fèiem referència a les emocions com a respostes (conductals,
autònomes i hormonals) que preparen el subjecte a enfrontar-se davant de situacions
ambientals que el poden posar en perill. Però amb el temps s’han desenvolupat altres
respostes, amb noves funcions. Moltes espècies, incloses la nostra, comuniquen les
emocions mitjançant canvis de posició i d’expressions facials. Aquestes expressions
tenen una funció social; indiquen a altres individus com ens sentim, i fins i tot, poden

15
indicar el que anem a fer. Per exemple, a través de les nostres expressions emocionals,
que poden expressar tristesa, algú dels nostres amics la pot entendre i ens ofereixi el seu
consol i ens ajuda.

2.8.1 Expressions facials

Charles Darwin (1809-1882) suggerí que les expressions humanes d’emocions s’han
desenvolupat a partir d’expressions similars d’altres animals. Segons ell, les respostes
emocionals són innates, no apreses, constituïdes per un complex conjunt de
moviments, principalment de músculs facials. Darwin va comprovar aquest caràcter innat
en persones de tot el món i encara que aquestes estiguessin molt aïllades mostraven les
mateixes expressions facials d’emocions.

Aquest concepte es coneix amb el nom d’ “universals humans”. És una evidència més
de l’existència d’una humanitat compartida que va més enllà de lleugeres diferències
genètiques o de grans diferències culturals. Consisteix en la capacitat de reconèixer i
identificar correctament expressions facials (riure, plorar, ràbia, etc.) per part d’individus
pertanyents a cultures totalment diferents. Queda provat doncs que la resposta emotiva
és universal en els humans, i no depèn en cap cas de factors culturals.

Els estudis d’Ekman i Freien (1971) van confirmar la hipòtesi de Darwin, fent un estudi
de la capacitat dels membres d’una tribu aïllada de Nova Guinea per reconèixer les
expressions facials produïdes per individus occidentals.

També a través dels estudis de Sackheim i Gur (1978) i Moscovitch i Olds (1982) es
descobreix que les persones alhora d’expressar emocions a través dels músculs facials,
el costat esquerra és més expressiu que el dret. Com que el control motor es contra
lateral1, aquest resultat suggereixen que l’hemisferi dret és més expressiu que l’esquerra.

Però la capacitat per manifestar el propi estat emocional mitjançant canvis en l’expressió
només resulta útil si les altres persones son capaces de reconèixer-les. De fet, Kraut i
Johnston (1979) van observar que situacions que probablement portarien alegria, els

1
Concepte explicat al següent apartat (pàg. 17)

16
subjectes somreien més quan hi havia altres persones que quan estaven sols. Jons i
cols. (1991) descobriren que fins i tot els nens de deu mesos d’edat mostraven aquestes
tendències.
2.9 Reconeixement de les emocions
Rostres d’adults que mostren
expressions d’alegria, tristesa i
sorpresa i de les respostes
expressades pel nadó.
[Imatge extreta del llibre Fisiología
de la conducta.]
Reconeixem els sentiments d’altres persones per
mitjà de la visió i de l’audició (veient la seva
expressió facial i/o sentint el seu to de veu i les
paraules que utilitza). En diferents estudis realitzats
per Bryden, Leu i col·laboradors s’ha observat que
l’hemisferi dret juga un paper més important que
l’esquerre per la comprensió d’emocions. La
premissa d’aquests estudis és que cada hemisferi rep
informació de la part contra lateral de l’ambient. Per
exemple, si veiem quelcom que està situat a la dreta,
encara que utilitzem els dos ulls, gran part de la
informació serà processada per l’hemisferi esquerre i
a l’inrevés. El mateix passa amb el so. L’hemisferi
esquerre es caracteritza per les funcions verbals però
l’hemisferi dret es desenvolupa millor per les funcions
visuals.
Ley i Bryden (1982) van investigar la percepció dels
tons de veu. Presentaren simultàniament diferents
missatges verbals amb tons de veu distints (alegre,
neutre o trist) a cada una de les orelles, demanant al
subjecte que estigués atent als missatges mostrats
en cada orella i indiquessin el seu contingut verbal i
emotiu. La majoria dels subjectes detectaven amb
més precisió el contingut verbal del missatge quan es
17
presentava a l’hemisferi esquerre i el to emocional de la veu quan es presentava a
l’hemisferi dret. Això suggereix que quan se sent un missatge, l’hemisferi dret valora
l’expressió emocional, mentre que l’hemisferi esquerra valora el significat de les paraules.

Diferents estudis a persones amb lesions al cervell

han sigut útils per interpretar que l’hemisferi dret juga un
paper especial tant en el reconeixement com en
l’expressió de les emocions (tant auditivament com
visual). Per exemple estudis de Blonder, Bower i
Heilman (1991) informen que els pacients amb lesions a
l’hemisferi dret no tenien dificultats per fer judicis
emocionals, però mostraven un greu deteriorament en
la seva habilitat per jutjar emocions transmeses per
Imatge real d’un cervell humà on
expressions facials o gestos. Contràriament els que hi podem distingir els dos
hemisferis.
tenien lesions a l’hemisferi esquerra no mostraven
aquest dificultat. Però, també, els pacients amb lesions a l’hemisferi dret mostraven
dificultats en el reconeixement de les emocions representades per frases com ara “arrufà
les celles”, “queien llàgrimes dels seus ulls” o “amenaçà amb el puny”.
Els estudis basats en lesions són valuosos com a font d’orientació però en cap cas
ofereixen un coneixement complet. Primer, perquè a causa de la complexitat del sistema
nerviós encara no s’ha pogut entendre del tot. I segon, perquè el cervell està dotat d’una
característica molt important anomenada plasticitat: en cas de pèrdua o lesió d’una
estructura, altres regions del cervell poden assumir el rol de l’estructura danyada o
perduda.

2.10 Teoria de James-Langes

Podríem definir el pensament de William James amb la frase “no plorem perquè estem
tristos, sinó que estem tristos perquè plorem”.
William James (1842 – 1910), un psicòleg americà, i Carl Lange (1834-1900), un fisiòleg
danès, suggereixen, per separat, un teoria similar coneguda com la teoria de James-
Lange (James, 1884; Lange, 1887). En síntesi, aquesta teoria diu que l’emoció és

18
conseqüència de canvis corporals. Les situacions generadores d’emocions provoquen
respostes fisiològiques (tals com, tremolors, suor...) i de conductes ( lluitar o tancar
els punys...) i el cervell rep retroalimentació sensorial dels músculs i dels òrgans que
produeixen aquestes respostes i constitueixen les emocions (hem trobat que segons quin
llibre utilitzaven aquestes emocions eren anomenades sensacions emocionals). Per
exemple quan tremolem i ens sentim malament experimentem por.

El fet que nosaltres experimentem les emocions indirectament rep un cert grau de
recolzament per part de la neuroanatomia. El nostre sistema límbic controla les
reaccions emocionals i aquest sistema té poques connexions amb les regions del cervell
involucrades en el llenguatge. Els mecanisme verbals semblen ser responsables de la
consciència de nosaltres mateixos. Per tant la retroalimentació indirecta a través del
tàlem i de l’escorça sensorial pot ser la font d’informació més rica sobre les nostres
emocions. Els estudis de Hohman (1966) van recolzar aquesta teoria. Ekman i els seus
col·laboradors han mostrat que la simulació d’una expressió emocional pot afectar l’estat
d’ànim de les persones i alterar el sistema nerviós autònom. Probablement la
retroalimentació d’aquests canvis explica per què una emoció pot ser contagiosa;
veiem algú somriure amb plaer, nosaltres mateixos imitem el somriure i la
retroalimentació interna ens fa sentir al menys un mica contents.

2.11 La valoració emocional: teoria de Lazarus

La valoració, en un procés emocional, és fonamental. Parlem d’una valoració subjectiva
quan el propi subjecte analitza la situació emocional tenint en compte infinits factors
com la personalitat, els gustos, els objectius personals... Així doncs, com podem
observar, l’estudi de la valoració emocional l’haurem de fer des de la perspectiva
cognitiva.
El procés de valoració o avaluació (apprisal) és una part fonamental de la teoria de
Lazarus, un dels grans teòrics de les emocions i que ha desenvolupat una de les teories
més importants que existeixen avui en dia sobre les emocions.

19
En el procés cognitiu la ment del subjecte emocional fa de filtre entre el succés que
produirà l’emoció i la resposta emocional pròpiament dita (actuació neurofisiològica).
Dient això el que es vol donar a entendre és que aquest “filtre” és la valoració personal
de cada individu davant del succés. En aquesta valoració hi participen variables
antecedents (anteriors i independents al succés) com ara la personalitat i l’ambient, i és
un procés fonamental per generar una emoció; és evident que no tots els subjectes
actuaran de la mateixa manera emocionalment davant d’una mateixa situació; posem per
exemple un partit de futbol: si un jugador marca un gol l’emoció que experimentarà un
espectador serà diferent de la que experimenta el propi jugador, igual que serà diferent
de si l’espectador és optimista, indiferent, pessimista, de l’equip que marca o de l’equip
que perd.
Les diferents fases de la valoració del subjecte emocional, les podríem entendre a través
d’una sèrie de preguntes que ens podríem fer a l’hora d’emocionar-nos:
● El succés és rellevant o no? Es produirà una emoció en cas de que sí que ho
sigui.
● El succés és bo o dolent per mi (per assolir els meus objectius)? Si és bo
l’emoció serà positiva, i si no ho és serà negativa.
● En tercer lloc ja vindria l’apreciació més complexa, de matisos entre diferents
tipus d’emocions negatives o positives (segons de quin tipus es tracti).

Esquema de la valoració (apprisal)

NO
Succés Rellevància del No emoció
esdeveniment

SÍ
Emoció

Bona per
aconseguir els NO
Emoció positiva SÍ objectius
Emoció negativa
personals

Satisfacció Augmenta la Baixa

, benestar l’autoestima
autoestima Pèrdua
Afecte Amenaça
mutu

Felicitat Amor Orgull Ira Por, ansietat Tristesa

20
 2.12 Funcions de les emocions: per a què serveixen?
Les emocions tenen diverses funcions, ja que també són diverses les perspectives
d’estudi de les pròpies emocions; és a dir, un antropòleg o sociòleg la funció que en
destacarà serà diferent de la que plantejaria un biòleg o un neuròleg, tot i que totes les
interpretacions són certes. A continuació esmentem i expliquem breument les funcions
més importants:

Una de les funcions més importants i per les quals se n’ha fet una extensa bibliografia és
la funció de motivar l’acció o la conducta. La relació entre emoció i motivació ha estat
un àmbit molt investigat.

Els fidels a les teories de Darwin consideren que la seva funció és adaptativa, és a dir
que les emocions són importants per a l’adaptació de l’individu al seu entorn.

Una altra perspectiva biologista, en canvi, defensa que tenen la tasca d’alterar l’equilibri
interior de l’organisme per informar-nos d’alguna situació que ens trobem que pot ser per
exemple de perill i necessita una actuació immediata. La funció informativa pot tenir
dues lectures: la funció d’informar al propi subjecte que experimenta l’estat emocional o
bé la de informar als altres individus que té a prop els quals poden veure el
comportament del subjecte en qüestió i ser informat del que la situació que està vivint
comporta en el cas de trobar-s’hi implicat.

Així doncs podríem dir que les emocions tenen també una funció social, emfatitzada per
sociòlegs que en destaquen la seva importància. Cal dir que diversos antropòlegs han
estudiat formes de comunicació i expressió emocional en diferents races i cultures i han
observat que totes són molt similars i que existeixen les expressions emocionals
universals inscrites en el patrimoni genètic de la humanitat (Rosselló).

Per acabar, cal dir que les emocions també prenen molta importància en el
desenvolupament personal, ja que tenen influència sobre altres processos mentals: fan
prendre decisions, afecten a la percepció, a l’atenció, a la memòria, al raonament, a la

21
creativitat etc. Un exemple molt clar de tot això és la felicitat; quan hom experimenta un
estat emocional de felicitat té més flexibilitat en la organització cognitiva, de manera que
es produeixen més associacions de les normals i això té una aplicació en la creativitat
artística, científica i la resolució de problemes (no només matemàtics o científics sinó
també a nivell personal).

Podríem fer una síntesi i dir que les emocions tenen una funció de motivació, adaptativa,
informativa, social i són importants pel desenvolupament personal.

2.13 Control i educació emocional

Les emocions han estat al llarg de l’evolució molt importants per l’adaptació dels éssers
al medi i per a la protecció dels perills que els envolten, però en els humans, a l’inici de la
civilització de l’espècie algunes emocions havien d’estar reprimides pel propi bé del
subjecte. Parlem d’emocions com la ira, l’odi, la violència... Així doncs veiem com certes
expressions emocionals han estat reprimides per la civilització i per tant s’han hagut de
canalitzar en altres tasques que en la societat estan més ben vistes; si algú sent una
ràbia immensa en contra d’una altra persona és molt millor que en comptes d’insultar-lo o
agredir-lo físicament canalitzi la seva ira i ràbia en, per exemple, alguna tasca artística
com ara la composició d’un poema, una peça musical...
L’afrontament i el control emocional requereixen un esforç cognitiu en el que el
subjecte, per tal de no tenir actuacions emocionals no desitjades ni bones pel seu
benestar canvia el seu “filtre emocional”, intenta trobar altres perspectives per enfocar
el problema i així exercir un autocontrol emocional. Així com és bo tenir un cert control
emocional també pot ser perjudicial tenir-ne en excés: es poden crear bloquejos
musculars que facin que no s’exterioritzin les emocions, i si aquest ús del bloqueig és
massa freqüent ens pot convertir en éssers insensibles davant de situacions que ens
agradaria no ser-ho.

Per exercir un bon control emocional cal tenir en compte el desenvolupament emocional
del subjecte, que va lligat a la educació emocional rebuda.

22
 2.14 Classificació de les emocions
Molts autors han fet un intent per classificar totes les emocions i dóna’ls-hi nom, però els
usos del llenguatge han complicat el seu intent de tal manera que s’ha arribat a
considerar inútil.
Wilhelm Wundt, el pare de la psicologia experimental, va argumentar que totes les
emocions poden situar-se en punts de l’espai tridimensional amb els següents eixos:
plaer - desplaer, tensió - relaxació. John B Watson, el fundador del conductisme,
coincideix amb Wundt en considerar l’eix plaer - desplaer.
Russell i Mehrabian (1977) van estar d’acord en l’enfocament factorial dels dos eixos:
plaer-displaer, però també hi van afegir el terme arousal. Arousal, és una paraula
anglosaxona de difícil traducció al català. Podria tenir un significat semblant al
d’activació, despertar, aixecar-se, sorgir, alçar-se.
La consideració de dividir les emocions en eixos dóna lloc a la polaritat de les emocions.
Existeix la hipòtesi que les emocions es situen en eixos bipolars i en els seus extrems hi
ha emocions contradictòries: plaer - desplaer, tensió - desinterès, amor - odi, content -
enfadat, trist - alegre, etc.
Però a part d’aquestes dues dimensions (plaer - desplaer i arousal) hi ha evidències d’un
tercera dimensió: profunditat (depth) o absorció intensa. Aquest sentiment es produeix
en escoltar música, llegir o contemplar la naturalesa. La profunditat té molta relació amb
les experiències cim (peak experiencies), moments de màxima felicitat i satisfacció. Les
característiques d’aquest moment són l’absorció, l’atenció focalitzada, el sentiment de
poder, l’alegria intensa, el significat, el valor, l’espontaneïtat, l’esforç, la integració i la
identitat (Argyle, 1987: 128).
Alguns altres aspectes que s’han de tenir en compte a l’hora de classificar emocions són:
intensitat, especificitat i temporalitat.
La intensitat i l’especificitat són dues dimensions essencials de les emocions agudes. La
intensitat es refereix a la força amb que s’experimenta una emoció, per tant, no permet
assignar que la distingeixi dins de la seva família (melancolia, tristesa). La intensitat és
quantitativa, inespecífica.
L’especificitat qualifica l’emoció i permet donar-li un nom per diferenciar-la de les altres
(amor, odi, alegria). La especificitat és qualitativa, específica.

23
La temporalitat és la dimensió temporal de les emocions. Les emocions agudes
acostumen a tenir una dimensió molt breu. Però hi ha estats emocionals que poden
allargar-se durant mesos.
Segons “la llei de l’asimetria hedònica” de Frijda (1988) segons el qual el plaer és
sempre contingent amb el canvi i desapareix amb la satisfacció contínua, mentre que el
dolor pot persistir en el temps, si persisteixen les condicions aversives.

2.14.1 Emocions positives i negatives

En funció de les dimensions assenyalades (polaritat, especificitat, intensitat, temporalitat)

es poden classificar moltes emocions.
Les emocions estan en un eix que va del plaer al desplaer. Per tant es pot distingir en
emocions agradables i desagradables. O el que és el mateix, emocions positives i
emocions negatives.
Les emocions negatives són desagradables, s’experimenten quan es bloqueja una
meta, davant d’una amenaça o un pèrdua. Les emocions positives, en canvi, són
agradables, s’experimenten quan s’aconsegueix una meta.
Però hi ha una altra categoria que són les emocions ambigües, que alguns autors han
denominat com problemàtiques o borderline (Lazarus, 1991) i altres neutres (Fernàndez-
Abascal, 1997), és a dir, aquelles que no són ni positives ni negatives o bé que poden ser
ambdues depenen de la circumstància.

2.14.2. Les emocions bàsiques i complexes

Pocs cops desenvolupem un sol tipus d’emoció. Però, a efectes pràctics, convé analitzar-
les de forma independent. Molts analistes han dividit les emocions en bàsiques (primàries
o fundamentals) i complexes (secundàries o derivades)
Les emocions bàsiques, també anomenades primàries, elementals o pures, en general,
es caracteritzen per una expressió facial característica i una disposició típica
d’enfrontament. Per exemple, la manera d’afrontar la por, és fugint; d’enfrontar la ira és
atacant.
En canvi, les emocions complexes són una combinació entre les emocions bàsiques i
no presenten expressions facials característiques i la manera d’enfrontar-les és força

24
personal. Com per exemple la forma d’afrontar la gelosia depèn de la persona i de les
circumstàncies.
Però encara no hi ha un acord entre les emocions, ni si n’existeixen de bàsiques i
complexes. Donada la seva subjectivitat qualsevol classificació respon a l’arbitrarietat i és
susceptible de crítica sense poder-ne ser acceptada cap.

2.14. 3. Famílies d’emocions

Les famílies d’emocions (clusters) fan referència a aquelles emocions de la mateixa
especificitat però la seva diferència es troba en la intensitat o en matisos subtils.
A vegades ens podem trobar que algunes emocions siguin simples sinònims. Però altres,
en canvi, es poden diferenciar per la seva intensitat o complexitat. La intensitat d’una
emoció dins de la família de la por, podem distingir por, temor, horror, pànic, terror... La
complexitat suposa una combinació entre diverses emocions bàsiques.

2.14.4 Resum classificatori dels entesos

Podem classificar les emocions a partir de els categories d’emocions (positives,

negatives o ambigües) i de les seves famílies (clusters).

Emocions negatives:
a) Ira: ràbia, còlera, rancúnia odi, fúria, indignació, ressentiment, aversió,
exasperació, tensió, excitació, agitació, acritud, animadversió, animositat, irritabilitat,
hostilitat, violència, enuig, gelosia, enveja, impotència.
b) Por: temor, horror, pànic, terror, desassossec, ensurt, fòbia, basarda.
c) Ansietat: angustia, desesperació, inquietud, estrès, preocupació, anhel,
consternació, nerviosisme.
d) Tristesa depressió, frustració, decepció, aflicció, pena, dolor, pesar,desconsol,
pessimisme, melancolia, auto compassió, soledat, disgust, preocupació.
e) Vergonya: culpabilitat, timidesa, inseguretat, vergonya aliena, pudor, cautela,
rubor, enrogiment.
f) Aversió: hostilitat, menyspreu, acritud, animositat, antipatia, ressentiment, rebuig,
fastig, repugnància.

25
Emocions positives
a) Alegria: entusiasme, eufòria, excitació, delit, diversió, plaer, gratificació,
satisfacció, èxtasi, alleugeriment.
b) Humor: (provoca: somriure, riure, riallada)
c) Amor: efecte, estima, tendresa, simpatia, empatia, acceptació, cordialitat,
confiança, amabilitat, afinitat, respecte, devoció, adoració, veneració, enamorament,
gratitud.
d) Felicitat: goig, tranquil·litat, pau interior, placidesa, satisfacció, benestar.

Emocions ambigües:
a) Sorpresa
b) Esperança
c) Compassió

Dins de les emocions ambigües també hi podem trobar els seus matisos. Així, per
exemple, relacionades amb la sorpresa hi ha el desconcert, la confusió, l’admiració, la
perplexitat, la inquietud, la impaciència, el sobresalt.

S’ha de remarcar que en les emocions existeix un continuum que permet passar d’una
emoció a una altra. Per exemple en un extrem de la ira podem arribar a l’aversió
(hostilitat), igualment dins del amor podem incloure la compassió, que l’hem inclosa com
a ambigua, ja que una persona que ens suscita compassió tenim una emoció que barreja
allò positiu amb allò negatiu.
És important acceptar que la majoria de vegades és més fàcil experimentar una emoció
que definir-la.

26
 3.MARC PRÀCTIC: LA MÚSICA COM A ESTÍMUL EMOCIONAL

3.1. Introducció: com hem enfocat la nostra experimentació

Basant-nos en els nostres coneixements teòrics sobre les emocions, per la nostra
experimentació hem creat tot un seguit d’experiments i pràctiques, que es fonamenten en
l’estudi de la música com a estímul emocional, i que per tant volen demostrar que la
música genera alteracions cognitives, comportamentals i neurofisiològiques en els
subjectes que l’escolten.

Dos d’aquets experiments consten de dues enquestes creades per nosaltres, en les que
hem estudiat els canvis emocionals que els provoca la música en joves de 16, 17 o 18
anys (població de la nostra experimentació).

No només varem triar aquesta població d’estudi per comoditat i proximitat, sinó que
varem trobar que era molt interessant treballar amb persones d’aquestes edats per varis
aspectes: per començar, és en aquestes edats quan s’arriba al punt culminant de
l’educació emocional, per tant, les persones que hem estudiat el seu comportament
emocional, podem dir que aquest era madur i complet. En segon lloc, hem de dir que
els joves d’avui dia tenen un gran interès i sensibilitat per la música, així com una gran
varietat de gustos i possibilitats a l’hora de respondre les preguntes que els fèiem en les
enquestes; això ha fet que la homogeneïtat que hem obtingut en certs resultats sigui
significativa de cara al nostre estudi.

El tercer experiment es basa en l’observació de diversos concerts en directe, en els

que analitzarem el comportament de les masses davant de l’estímul musical.

Finalment, el nostre objectiu serà arribar a conclusions fidedignes, que a part d’una bona
base teòrica es puguin recolzar amb els resultats extrets de la nostra pròpia experiència, i
complementar-los en algun cas amb altres estudis ja fets en el camp.

27
 3.2 Experiments
3.2.1. Enquesta: la música ens emociona i ens fa moure

● Com la hem feta?

L’objectiu d’aquesta enquesta era demostrar que la música ens genera emocions, i per
tant ens provoca una valoració cognitiva (en fa sentir tristos, contents, etc) i ens
predisposa a l’acció, es a dir, que prepara el nostre organisme per segons quin tipus
d’activitats i conductes.

 El primer tipus de preguntes es basa en la música com a

activació de l’organisme: volem saber si la música és capaç
de motivar les accions, i
concretament també volem
saber quin tipus de música
incentiva a la relaxació de
l’organisme i quin tipus de
música incentiva l’excitació
La música ens
La música ens relaxa
de l’organisme. activa

 El segon tipus de preguntes es basa en la part

cognitiva i d’autovaloració emocional que genera l’estímul
emocionals: volem saber
si la música fa sentir trista
o alegre a la gent, i
concretament volem
La música ens
saber quin tipus de transmet alegria
música fa sentir alegre i
La música transmet
tristesa quin tipus de música fa sentir trist.

 Per acabar volem estudiar si la música és l’art, i el so és la via que genera més
estímul emocional en les persones joves, en comparació amb l’art que percebem
a través de la vista, és a dir les imatges, etc.

28
● Exemple d’enquesta:

SEXE EDAT:

Masculí
Femení

● Quantes hores dediques a la setmana per escoltar música:

● Trobes que escoltar música ajuda a dur a terme segons quines activitats?

Sí
No

● Ara se’t descriuren diferentes situacions; en aquestes hauràs de respondre el que se’t
propasa.

a) Per activar-te (anar a córrer, despertar-te…) quina música escoltaries?

Estil
Grup
Cançó

b) I per relaxar-te (estudiar, estirar-te al sofà, abans d’anar a dormir…) ?

Estil
Grup
Cançó

● Creus que una cançó et pot fer sentir trist o alegre?

Sí
No

● Quin tipus de música et transmet

a) Alegria (entusiasme, eufòria, excitació, diversió, plaer, satisfacció, èxtasi…)

Cançó
Grup
¡
b) Tristesa (depresió, frustració, pena, pessimisme, dolor, melancolia…)

Cançó
Grup

● Què t’entristeix més:

La cançó, que has esmentat que et produïa tristes

La visió d’una imatge (quadre o fotografia) que et transmet tristesa.

29
● Resultats:

Tot seguit exposarem el resultats obtinguts de l’enquesta passada el divendres 24 d’octubre

del 2008 a 45 alumnes (des quals 25 són homes i 20 dones) de 2on de batxillerat (entre 16 i
18 anys) de l’escola Súnion.

 La mitjana d’hores que els joves (tant nois o noies) escolten música és de
15 hores setmanals (aprox.).

 1a Pregunta (Predisposició a l’acció): A la pregunta de si troben que la

música ajuda a dur a terme segons quines activitats el 100% dels enquestats han
respòs que sí.

 Músiques per activar-se: (per activitats d’alt rendiment físic o/i mental com
fer esport, despertar-se...)

Per veure’n més detalls observar els resultats a l’annex (cançons i grups específics)

30
Es caracteritzen pels ritmes agitats, ràpids, constants, amb base rítmica molt
important, que pren protagonista; Solen ser melodies estridents (vulgarment
anomenades “sorolloses”), i l`harmonia (majors, fet que fa que denotin certa alegria, i
també canvis tonals que provoquen tensió) guanya pes per sobre de la melodia.
Com podem veure els estils predominants en aquets casos és el rock, seguit de la
música electrònica, i la rumba; també trobem d’altres estils variats que destaquen
menys com el heavy, el punk, l’ska, i el drum’n bass.

 Músiques per relaxar-se (per anar a dormir, per calmar neguits, per
propiciar un ambient relaxat, per estudiar, etc)

Per veure’n més detalls observar els resultats a l’annex (cançons i grups específics)

Són també molt variades però totes es caracteritzen pels ritmes lents i pausats que
utilitzen; la seva melodia i harmonia és suau, sense canvis bruscos tonals, tot formant
una música gens estrident, en la que sol predominar una melodia plana, amb una base

31
harmònica que pren un paper secundari. Entre elles podem destacar les dels estils
Reggae, Pop, Pop – Rock i Rock acústic.

 2a Pregunta (Fase cognitiva, experiència subjectiva): A la pregunta de

si creuen que la música té el poder de posar-nos tristos i alegres un 100% dels
enquestats van respondre que sí.

 Músiques que transmeten alegria:

Per veure’n més detalls observar els resultats a l’annex (cançons i grups específics)

Com podem veure, les músiques que els enquestats han considerat que transmeten
alegria tenen un lligam estret amb les músiques que escolten per activar-se: ritmes
ràpids i melodies i harmonies on hi destaquen modes majors.

També veiem que el Rock pren un gran protagonisme, tot i que aquesta vegada, la
música Electrònica no destaca tant, i passen a guanyar protagonisme músiques més
festives com la Rumba i l’Ska. Són músiques que transmeten alegria, excitació, eufòria,
entusiasme, diversió, i que a més, ens fan ballar, i moure’ns, per tant considerem

32
coherent la similitud de resultats amb els resultats de les músiques que els enquestats
escolten per activar-se.

 Músiques que transmeten tristesa:

Per veure’n més detalls observar els resultats a l’annex (cançons i grups específics)

Similarment a les músiques que s’escolten per relaxar-se, les músiques que transmeten
tristesa majoritàriament utilitzen ritmes lents i pausats. Les melodies tant poden ser
suaus com més estridents, depenent del missatge concret que vulgui transmetre la
cançó, però hi ha certa predominació per modes menors.

Cal destacar que la tristesa que volen transmetre questes cançons no es basa tant sols
amb les característiques musicals de la peça, sinó que la lletra, el missatge que
acompanya la cançó, pren un paper molt important. Això ho podem comprovar amb la
gran presència de cantautors (característica més específica de les músiques tristes
respecte les músiques alegres, i les músiques que activen i que relaxen), i amb l’aparició
de l’estil Hip – Hop i Rap, que sense melodia, es basa en una recitació rítmica de poesia.
En aquest sentit podem afirmar clarament que la música és un bon complement per a la
poesia, i que és capaç de dotar de més intensitat al significat que aquesta vol transmetre,

33
sempre i quan es tracti d’una bona obra, i realment, el contingut expressiu musical
vaig d’acord amb el contingut del missatge que el text vol transmetre.

Els estils que hi destaquen són el Rock i el Pop – Rock (la gran majoria de les cançons
que els enquestats han triat d’aquets estils són balades) seguides dels Cantautors
(Sabina, Ismael Serrano, etc), i del Pop.

Tot hi que pot semblar que les peces musicals que s’utilitzen per activar-se i relaxar-se
es basin en patrons més generals i universals que les músiques que produeixen tristesa i
alegria, aquestes també tenen unes certes característiques comunes que hem explicat
anteriorment i que es veuen recolzades per l’estudi fet per Fabrizio Ferri Benedetti (veure
els resultats de l’estudi a l’annex)

 A la pregunta de si la música que ells (els enquestats) han considerat trista

té més capacitat d’entristir-los que una imatge trista, el 85% de les dones
enquestades han respos que la música trista les entristeix més, mentre que en els
homes ha estat un 76% els que han considerat que la música els podia entristir més

3.2.2. Test musical: El termòmetre emocional

● Com l’hem fet?

L’objectiu d’aquesta enquesta és demostrar
que la música té el poder de canviar el nostre
estat emocional. A diferència de l’emoció que
la podem classificar qualitativament en
emocions positives, negatives i ambigües i els
seus corresponents subgrups, per valorar
Imatge dels companys fent el test musical
diferents estats emocionals em utilitzat un
sistema de referència quantitatiu ja que fa més clar i fàcil la seva entesa.
Tot hi que un termòmetre és un aparell destinat a la mesura de temperatures, per
denominar aquesta enquesta s’ha fet ús del terme termòmetre, ja que té la capacitat de
mesurar, i d’aquesta manera se l’ha anomenat enquesta del termòmetre emocional.

34
La classificació numèrica de l’estat emocional s’ha fet amb els nombres enters que van
del 0 al 100 i aquests van de deu en deu.
Basant-nos amb el nombre 50, que podríem dir que és el promig general social, els
nombres que van cap al 100 farien referència a un estat emocional positiu i els que van
cap al zero a un estat emocional negatiu. Podríem atribuir als nombres que van del 60
al 100 els separa una qualificació superlativa i gradual. Per exemple 60 seria bé, 70-
80 seria notablement bé, 90 seria excel·lentment bé i 100 seria el grau màxim dels estats
emocionals positius. En canvi del 40 al 0 farien referència a una graduació negativa dels
estat depressiu, d’ansietat, d’angoixa... Seria el nombre 0, anàlogament al nombre 100,
el grau màxim dels estats negatius.
La idea i el funcionament d’aquesta enquesta l’hem obtingut de Rafael Bisquerra
(catedràtic d’Orientació Psicopedagògica de la Universitat de Barcelona) amb la finalitat
de ser un exercici de consciència emocional.
Als enquestats, se’ls ha fet escoltar deu cançons i quan s’acabava cada cançó havien
de valorar el seu estat d’ànim. També se’ls ha demanat, abans d’escoltar les cançons,
que valoressin el seu estat emocional inicial, l’estat emocional en el que havien entrat
a la sala per fer el test musical. Aquest moment se la denominat 0, i per a cada cançó
corresponent fan referència els nombres que van del 1 al 10.

● Les cançons que hem utilitzat:

Nom de la melodia / cançó Album Artista

1 Track 1 (Vaka) () Sigur Rós

2 BSO Psicosis
Tema principal de la Llista de The music of the John
3 John Williams
Schindler Williams
Dirk Brossé & The
Reader’s Digest Music: Hollywood Cinema
4 Legends of the Fall (The Ludlows) Masterpieces
Flemish Radio
Orchestra
5 El trencanous (Vals de les Flors) The Classical Collection Tchaikovsky
6 Rèquiem The Classical Collection Mozart
7 Lux Aeterna Requiem for dream Clint Mansell

8 Wallace Courts Murron Braveheart (BSO) James Horner

9 El trencanous (Dansa Russa) The Classical Collection Tchaikovsky

10 Jurassik Park Greatest Hits (1969-1999) John Williams

35
Els requisits fonamentals per la tria de les deu cançons han estat que aquestes
tinguessin un caràcter emotiu rellevant i que no tinguessin lletra, ja que la lletra pot
alterar el valor emotiu musical en sí. També hem intentat que les músiques escollides no
fossin gaire populars entre el jovent per tal d’evitar l’efecte del condicionament de la
música. Tot hi que pot semblar contradictori, pel que s’acaba d’esmentar, hem inclòs
bandes sonores pel seu rellevant caràcter emotiu.
Totes les músiques es caracteritzen per tenir una instrumentació clàssica excepte la
primera cançó que és d’un grup actual islandès (Vaka de Sigur Rós). Vàrem creure que
com que tenia un caràcter tranquil, plàcid i serè podria estabilitzar l’estat emocional
dels enquestats i situar-lo al voltat del 50. D’aquesta manera els enquestats disposarien
d’un estat emocional més receptiu i calmat per poder escoltar les altres músiques.

● Exemple del test:

MÚSICA 0 1 2 3 4 5 6 7 8 9

ESTAT
EMOCIONAL

100
90
80
70
60
50
40
30
20
10
0

36
● Resultats:

Els resultats obtinguts de l’enquesta, anomenada Termòmetre emocional, passada el

dijous 16 d’octubre del 2008 a 30 alumnes (dels quals 25 són homes i 25 són dones)
de segon de Batxillerat (entre 16 i 18 anys) de l’escola Súnion.

A la gràfica se’ns mostra la mitjana de variacions de l’estat emocional dels enquestats

segons la peça musical que escoltaven.
Com podem comprovar clarament, tant homes com dones segueixen un mateix patró
de resposta emocional cognitiva, tot i que en certs punts (concretament en la pista nº7,
de “Rèquiem for a dream”) les dones es mostren substancialment més afectades
negativament que els homes (20 punts per sota les dones respecte dels homes).
La gràfica no es mostra estable: com es pot comprovar en la trajectòria que descriu la
gràfica, hi ha variacions de l’estat emocional segons la música que s’escolta en cada
moment; també hem de ressaltar que abans de passar el test per primer cop, ja podíem
preveure quina seria la resposta emocional dels enquestats, per tant les músiques varen
ser triades i disposades en un ordre significatiu, de manera que es formessin els punts
màxims i mínims que hem obtingut finalment.
També cal remarcar l’estabilització emocional que hem aconseguit amb la primera
cançó; amb la peça musical Vaka de Sigur Rós, hem aconseguit posar a un nivell de

37
neutralitat als oients del test musical, de manera que l’estat emocional en el que
arriben per fer el test (que pot ser molt variat i totalment divers i determinat per les
experiències que han viscut al llarg del dia o instants abans de fer el test) no influenciés
en els resultats del test. Per tant podem observar que d’un estat emocional general
notablement positiu (70) es passa a un estat neutre (40 – 50) que deriva en una
concentració i relaxació per part dels oients.

Si ens fixem bé en el dibuix que fa la gràfica veiem que es basa en la unió de dos punts
màxims i dos punts mínims intercalats, que són provocats per les cançons que sonen en
cada moment:

● En els dos descens de valors emocionals de les gràfiques les músiques

que sonen són les que col·loquialment qualifiquem de “músiques tristes” o bé
“músiques tranquil·les”, ja que transmeten emocions negatives, de certa gravetat;
acostumen a caracteritzar-se pel protagonisme d’harmonies menors, aquest tant pot ser
ràpid i agitat com lent i pausat. Entre aquestes hi trobaríem les següents peces: Vaka
(música pausada i relaxant), Psicosis (és agitada i amb ritmes bruscs però genera un
estat de tensió i alarma, de por), La llista de Schindler (música pausada, on en destaca
una melodia melancòlica que protagonitza un violí), el Rèquiem de Mozart (peça d’una
gravetat intensa gràcies a la orquestral instrumentació amb la complementació d’un cor),
i la BSO de Rèquiem for a dream (la que aconsegueix més afectació i profunditat
emocional negativa).

● En canvi en els ascens dels estats emocionals reflectits en la gràfica les

músiques que sonen són les que popularment s’anomenarien “alegres” i que aporten
festivitat, com els dos moviments (que curiosament són també dances) del Trencanous
de Txaikovski, i que es caracteritzen per l’ús de ritmes ràpids i on les harmonies majors
prenen protagonisme. En el marc de les músiques qualificades També hi trobem
músiques carregades de solemnitat i esperança com son les músiques de la BSO de
Braveheart, la BSO de Legends of the fall, i la BSO de Jurassik Park, caracteritzades per
ritmes més aviat pausats, que fan que es transmeti més tranquilitat i serenor.

38
3.2.3. Observació de concerts en directe: comportament emocional

● Com l’hem fet?

En aquest experiment s’analitza el comportament de la gent en escoltar música; què fa
la gent en un concert. Tot hi que pot semblar força intuïtiu és important analitzar si els
assistents es mouen molt o més aviat estan quiets, si criden, canten amb el cantant o
estan en silenci, si s’entristeixen o més aviat experimenten alegria i un gran etcètera que
el podrem comprovar amb l’observació de diferents vídeos de concerts.

El vídeos que em escollit són fragments de cançons de diferents estils musicals de grups
relativament moderns. Hem trobat interessant l’observació d’alguns vídeos directament
gravats pels assistents, que malgrat la seva qualitat, l’apreciació dels moviments del
públic és fa més palesa.

● Videos de concerts observats:

Cançó Artista/Grup Estil

Solo vivir Skalariak Ska
No llores Canteca de macao Rumba
Redemption song Bob Marley Reggea
Better Together Jack Johnson Rock Acústic
Papá cuentame otra vez Ismael Serrano Cantautor

● Resultats:
● Solo Vivir: la cançó d’Skalariak comença amb un ritme lent i una melodia
suau en una harmonia sense gaires canvis bruscos; els assistents responen només
movent-se en un balanceig lent seguint el tempo de la cançó; semblen mostrar una
actitud tranquil·la. Però aquesta actitud sembla acabar de forma dràstica en canviar-se,
també, les característiques musicals anteriors; la cançó passa a tenir un ritme agitat i
ràpid amb acords principalment majors i amb canvis tonals que provoquen tensió. El

39
públic respon amb uns moviments ràpids (ballen i salten enèrgicament), i canten i criden
més fort; podríem dir que mostren una actitud més activa.

● No llores: la cançó de Canteca de macao té principalment, un ritme ràpid i

agitat rellevant, acords majors i canvis tonals que provoquen tensió. El públic del concert
balla i salta vivaçment, i mostren un moviment de braços rellevant. Però també aquesta
cançó agafa, en certs moments, un caràcter més lent que provoca, als assistents,
moviments més tranquils.

● Redemption Song: la cançó de Bob Marley té un ritme lent i una melodia

suau en una harmonia sense gaires canvis bruscos. En aquesta cançó el públic respon
sense moure’s gaire, amb un moviment de balanceig i picant de mans seguint el
contratemps.

● Better together: la cançó de Jack Johnson també té un ritme lent i una

melodia suau sense gaires canvis bruscs; els assistents no mostren gaires moviments,
cantant la cançó i en segueixen el seu tempo picant de mans també.

● Papá cuéntame otra vez: per últims tenim la cançó del cantautor Ismael
Serrano que té una harmonia suau i una melodia sense gaires canvis bruscos amb un
ritme lent, es mostra un públic que canta la cançó. No es veu gaire moviment en el
públic, sembla que estiguin asseguts però se sent la cançó cantada per ells, i la seva
actitud passiva sense moviment, sense crits, només amb solemnitat i expectació.

Concert de Jack Johnson (Palais Omnisports Concert d’Skalariak (Sala Razzmatazz,

Paris Bercy, Paris) Barcelona)

40
 4.CONCLUSIONS
4.1 Conclusions dels experiments

● 1.- La música ens emociona, es a dir, és un estímul emocional. En tots el subjectes

enquestats s’ha comprovat que la música ha canviat el seu estat emocional, i per tant, ha
provocat emocions. Això vol dir que han experimentat canvis neurofisiològics,
comportamentals i cognitius. Aquest fet l’hem pogut comprovar de vàries maneres:
- Per començar, en l’enquesta, els enquestats van coincidir en un 100% en
que la música és capaç de generar-nos una emoció, és a dir, que ens posa tristos o
alegres (valoració cognitiva) i ens predisposa a l’acció, és a dir, ens activa o ens relaxa.
És tal la obvietat d’aquest fet que fins hi tot ens han pogut concretar quines músiques els
relaxen o els activen, i quines els provoquen tristesa i quines alegria.
- En segon lloc, basant-nos en els resultats del test anomenat termòmetre
emocional, podem concloure també que la música ens emociona, té la capacitat de fer-
nos sentir millor o pitjor, en més o menys intensitat, ja que la gràfica lluny de ser estable,
ens mostra un dibuix amb valors que es mouen entre màxims (al voltat d’un 85) i
mínims (al voltat d’un 10), ben diferenciats.
- Per acabar, gràcies a l’observació de vídeos de concerts, els assistents
experimentaven diferents conductes depenent de les peces musicals que sonaven. Per
tant, deduïm que si experimenten canvis comportamentals, també n’experimenten de
neurofisiològics. El crits, els salts, els plors i un gran etcètera parteixen d’una activació
neurofisiològica de l’organisme. Si la música transmetés sentiments aquesta activació de
l’organisme no es produiria2.

● 2.- Com a estímul emocional que és la música hem volgut concretar de quin tipus
d’estímul es tracta3, si d’un estímul simple, complex, o que implica situacions socials
encara més complexes.

2
Explicat a Conceptes del camp emocional (pàg. 8)
3
Explicat a Percepció d’estímuls amb significat emocional (pàg. 12)

41
Pel que fa a les conclusions que hem arribat hem hagut de tenir en compte certs
aspectes:
- Tot hi que en una primera instància ens podríem atrevir a dir que les
músiques que activen el nostre organisme físicament (que tal com hem obtingut en els
resultats de l’enquesta solen ser musiques estridents, amb ritmes agitats, etc) l podríem
considerar-les com un estímul simple ja que ens genera tot un seguit de respostes
físiques i neuronals associades a conductes de defensa o agressió (activació de
l’organisme per córrer i fer esforços físics); però si anem més endavant però, podem
concloure que es tracta d’estímuls més aviat complexos, ja que el fet d’escoltar música
en sí no implica perill ni necessitat directa d’activació, sinó que per mitjà de l’escorça
d’associacions sensorials hem relacionat el fet d’escoltar una música amb unes
característiques determinades amb el fet de córrer, de moure’s sense necessitat real.
- La música, com a estímul complex que admetem que és, és a més capaç
de fer-nos reaccionar emocionalment davant de situacions socials molt complexes
que impliquen terceres persones; és per això que no tant sols fem un anàlisi sensorial de
la música sinó que en escoltar-la també s’hi veuen involucrades experiències viscudes i
records, etc. Per això la música acompanya o és acompanyada molt sovint per la lletra
de la cançó, que transmet el missatge molt més directament, i que cada oient en fa la
seva valoració emocional4 particular. Això es pot comprovar sobretot veient les
característiques de les músiques que els enquestats han posat que els entristien, ja que
en moltes d’elles el missatge tenia una gran importància.
El fet que les peces musicals reuneixin tant l’art musical com l’art literari, fa que l’oient
valori tant el contingut emocional de la música com el de la lletra. I per tant d’aquesta
manera s’activarien els dos hemisferis del cervell (veure apartat reconeixement de les
emocions; l’estudi que s’hi explica)

● 3.- Tenint en comte els criteris de classificació de les emocions5 hem volgut definir
els tipus d’emocions que genera la música.

La conclusió a la qual hem pogut arribar és que la música pot generar diversitat
d’emocions pel que fa a diversos aspectes:

4
Explicat a La valoració emocional: teoria de Lazarus (pàg. 19).
5
Explicat a Classificació de les emocions (pàg. 23).

42
 - Per començar, si creiem en la hipòtesi que existeix la polaritat de les
emocions, i entre d’altres polaritats existeix la del plaer – displaer, existeixen les
emocions positives i negatives. Per tant, la música tant ens pot fer sentir emocions
negatives (tristesa, ira, ansietat...) com emocions positives (alegria, felicitat, amor...).
Això ho veiem molt clar en els resultats de les enquestes, en el que no tant sols veiem
que cada enquestat té certes músiques que el fan sentir trist i que el fan sentir alegre
sinó que a més, els tipus de música que escolten els enquestats, en cada cas,
compleixen característiques comunes explicades també als resultats i reforçades per
l’estudi fet per Fabrizio Ferri Benedetti6. Els resultats del test musical també són uns bons
indicadors d’aquesta conclusió; com podem comprovar a la gràfica dels resultats, les
emocions que genera la música que van escoltar els oients són molt variades dins de la
classificació del 0 (negativitat màxima) al 100 (positivitat màxima).
- També hem de dir que la música ens aporta diversitat d’emocions pel que
fa a l’activació de l’organisme, és a dir diferents nivells de l’arousal, així com també ens
ofereix diversitat d’emocions pel que fa a la qualitat de tensió o relaxació de les
emocions. Això ho podem veure clarament en els resultats obtinguts en l’enquesta, en el
que els enquestes informen de quines músiques els activen. Aquests també observen
que existeixen músiques que els relaxen. En cada cas, gràcies a les enquestes, em
comprovat que aquestes músiques tenen unes característiques (en més o menys
mesura) determinades7.
- Una altra conclusió a la qual podem arribar a partir dels resultats del test
musical és que les emocions produïdes per la música poden tenir una diversitat
d’intensitat8 que relacionem amb les músiques les quals la seva qualificació quantitativa
(del 0 al 100) es troba en els punts màxims i mínims de la gràfica. Per explicar-ho de
forma més clara, podríem dir que per considerar una música alegre només caldria situar-
la per sobre del 50, però tot i així en trobem que les músiques son qualificades les unes
per sobre o per sota de les altres en funció de la seva intensitat dins de la seva
negativitat o positivitat.
- Tot i que a trets molt generals diem que una música trista és sinònim d’un
mode menor i les alegres a un mode major, cometem un gran error en generalitzar-ho; ja

6
Veure Enquesta: la música ens emociona i ens fa moure (pàg. 32). Veure l’estudi de Fabrizio Ferri
Benedetti a l’annex (annex
7
Veure Enquesta: la música ens emociona i ens fa moure (pàg. 30).
8
Explicat a Classificació de les emocions (pàg. 23).

43
que una melodia en menor també ens pot expressar alegria i viceversa per les menors.
Aquest explicació la trobem més analitzada en l’estudi de Fabrizio Ferri Benedetti a
l’annex.

● 4.- Arran de la conclusió anterior, podem dir també que si la música és capaç de fer-
nos sentir tants tipus d’emoció és gràcies al seu poder evocador9; la música
independentment del seu contingut purament musical (harmonia, melodia i ritme), ens fa
reviure el passat, records que teníem emmagatzemats a la ment i que ara es fan
presents de nou, revivint també l’emoció que vivíem en aquell moment.

És per això, que tot i que la majoria de músiques que transmeten tristesa, segueixen el
mateix esquema de ritmes lents i modes menors (a trets generals), en algun cas de
l’enquesta, ens hem trobat que músiques aparentment alegres transmetien tristesa, ja
que aquella cançó en concret els despertava el record d’alguna experiència trista
(desamor, record d’alguna persona absent, nostàlgia, etc). Un exemple seria la cançó
feliz d’Estopa en la que un enquestat confessa que li transmet tristesa, i per les seves
característiques purament musicals podríem dir que transmet més aviat alegria.
Aquest cas el podríem explicar amb l’ajut d’una entrevista a Patrick Juslin10 en la que
diu que existeix gent que la música punk el fa posar tendre; ja que aquests han
experimentat moments tendres amb certes cançons de música punk i si tornen a escoltar
aquelles cançons els fan reviure aquells moments i posar-los tendres.
Aquest fet el podríem relacionar científicament amb l’existència de les emocions
condicionades; en les que, a gran trets, les podríem entendre amb el famós fenomen
del gosset de Pavlov11.
En la mateixa entrevista, Juslin ens diu que si escoltéssim una certa melodia quan ens
trobem amb els amics, tornaríem a sentir aquelles emocions positives quan tornem a
escoltar aquella melodia; encara que els nostres amics no hi estiguin.
És, per tant, la música capaç de fer-nos reviure records de la nostra vida i experimentar
les emocions d’aquell moment.

9
Recomanem escoltar “la música i les emocions” del programa Bona nit a la terra de Catalunya Radio [26-
6-07]
10
Veure Entrevista a Patrick Juslin a l’annex. (annex pàg. 10)
11
Explicat a Control neuronal en les respostes emocionals (pàg. 12).

44
En el llibre melodies pel benestar de Mònica Palomo trobem aquest fragment que
mostra la importància de la música:

Recordar la cançó de bressol que ens cantava la nostra mare o

aquella cançó popular que ens cantussejava l’àvia; fa que ens
sentim més a prop de les nostres arrels i enfortim llaços familiars.
És així com la música influeix en les nostres vides des que som
nadons i per aquest motiu els experts insisteixen a compartir
melodies amb els fills des del seu naixement.

● 5.- Observant el comportament de la gent en diferents concerts hem arribat a la

conclusió que podria existir un patró de respostes comportamentals; Els diversos
comportaments dels assistents varien en funció del tipus de música que escolten (de la
importància que se li doni a la melodia, a l’harmonia i al ritme)
-Una peça musical amb un ritme actiu i agitat i amb modes majoritàriament majors
(els que vulgarment diem que aporten alegria) i amb una harmonia on les cadències ens
duguin a una certa tensió farà que l’oient experimenti moviments enèrgics i ràpids.
-En canvi si una peça té una melodia suau acompanyada d’una harmonia sense
gaires canvis bruscs i amb un ritme lent i tranquil fa que experimentin moviment més
lents i possiblement es moguin en un moviment de balanceig i toquin de mans el
contratemps.

● 6.- La música ens transmet més emocions que un estímul visual com una
fotografia. En l’enquesta vàrem preguntar què els entristia més, si una peça musical
trista o una imatge que evoqui també una emoció de tristesa; l’art musical el van
qualificar de més emotiu que l’art visual.

La oïda és el sentint més emocional que posseïm, molt més que la

vista. Perquè és el primer que utilitzem en el claustre matern. Els
sons són el primer contacte amb el món exterior; aprenem a tocar
abans de néixer i de veure, olorar o tocar per primer cop.
[ fragment extret de la entrevista a Patrick Juslin]

45
 ● 7.- Però que passaria si algú la música no li transmetés emocions, i llavors totes les
conclusions que em tret no fossin vàlides per a certes persones. Aquestes persones
existeixen i pateixen un trastorn anomenat amúsia12.

4.2 Conclusions generals i personals

Fer aquest treball per a nosaltres ha estat una gran experiència; com la majoria de joves,
som uns enamorats de la música, i gràcies a aquest treball hem pogut entendre per què
ho som d’enamorats de la música, i descobrir que la música té molt més valor del que
nosaltres ens podíem imaginar.

El que volíem amb aquest treball era demostrar i comprovar per la nostra pròpia
experiència si la música ens emocionava, com ho feia, per què ho feia… Hem aconseguit
respondre aquestes preguntes, i no només això, sinó que hem vist com davant nostre, a
mesura que avençàvem amb la investigació s’obrien les portes de tot un nou món, un
bast univers que encara queda per descobrir sobre aquesta fascinant relació de les
emocions amb la música.

És per això que podem dir que el nostre treball és tant sols una petita introducció de tot
el que pot arribar a comportar la investigació d’aquesta relació música - emocions, que
tot i que ha existit des dels inicis de la humanitat, és durant aquest últim segle quan s’ha
estudiat més sobre aquest camp.

Cal destacar que és un tema d’estudi que té un interès multidisciplinari ampli degut a
la seva complexitat i que, per tant, és necessari més d’un camp d’estudi per poder
abastar tot el contingut que es pot extreure de l’estudi profund d’aquesta matèria.

De moment, tot i que com hem dit (reforçant la nostra opinió amb l’entrevista feta a
l’investigador sobre la matèria Rafael Bisquerra13), l’estudi d’aquesta relació és recent,
són moltes les aplicacions que podem obtenir d’aquesta relació entre la música i les
emocions (per exemple les més típiques com l’educació emocional, l’educació musical, la

12
Concepte extret de la entrevista a Patrick Juslin i del reportatge “Cómo actúa la música al cerebro”.
13
Veure a l’annex Entrevista a Rafael Bisquerra (annex pàg.14)

46
dansa...), tant en una aplicació per al desenvolupament individual de les persones, com
en la manipulació de la societat (mitjans de comunicació, publicitat, etc.). Fins i tot
existeixen nous oficis i teràpies que es basen en aquesta relació específicament, com ara
la musicoteràpia, la dansateràpia i l’arteteràpia.

Per concloure definitivament aquest treball hem de dir que encara queda molt de camp
per investigar en aquesta relació entre la música i les emocions, però que aquesta
avança a bon ritme, obtenint resultats que permetran que la música prengui encara (de
manera conscient i comprovada científicament) més importància en les nostres vides,
gràcies al seu poder d’emocionar-nos.

“Sense música la vida seria un error”

Nietzsche

47
 5. BIBLIOGRAFIA
Fonts Bibliogràfiques:

 AMELA, Víctor M: “La música repara la actividad neuronal” La Vanguardia.

Barcelona, 11 de febrer de 2008, secció de “la contra”.

 AMELA, Víctor M: “Hay emociones que pueden matarte” La Vanguardia.

Barcelona, 8 de maig de 2008, secció de “la contra”.

 AMIGUET, Lluís: “Un sonido te hará sentir más que mil imágenes” La Vanguardia.
Barcelona, 14 de gener de 2008, secció de “la contra”.

 BISQUERRA, Rafael. Educación emocional y bienestar. 1ª edició. Barcelona: ed.

Praxis, 2000.

 CARLSON, Neil R. Fisiología de la conducta. 2ª edició. Barcelona: Ariel, 1996.

 JUSLIN, Patrick N; SLOBODA, John A. Music and Emotion: Theory and Research.
1ª edició. Nova York: Oxford University Press, 2001.

 MEYER, Leonard B. La emoción y el significado en la música. 1ª edició. Madrid:

Alianza Editorial, 2001.

 Salvat Català: diccionari enciclopèdic. 3er vol. 1ªedició. Barcelona: Salvat Editores,
S.A, 1974.

Fonts electròniques:

 FERRI Benedetti, Fabrizio: “efectos de tempo y modo sobre el contenido

emocional de la música” [en línia] Universitat Jaume I (Castelló).

48
 http://www.uji.es/bin/publ/edicions/jfi9/psi/5.pdf. [consulta: 28-8-08]

 KIM, Sunjung; ANDRÉ Elisabeth: “Composing affective music with a generate and
sense approach”.
http://mm-werkstatt.informatik.uni-
augsburg.de/files/publications/94/FLAIRS04KimS.pdf [consulta: 27-8-08]

 APPLEYARD, Bryan “The science of music” Article del New York Times.
http://entertainment.timesonline.co.uk/tol/arts_and_entertainment/music/article235
0325.ece [consulta: 10-8-08]

 http://www.youtube.com/ [consulta: 13-10-08 / 18-11-08]

Web usada per la visió de concerts en directe.

 BISQUERRA, Rafael. “Música i Emocions” [en línia] 15 de juliol de 2008.

El contingut del correu consta de 2 arxius adjunts:
- Document de Word: estudi fet per Josep Gustems, (dr. en pedagogía) i
Caterina Calderón (dra. en psicología) anomenat “No t’emocionis... Escolta!
L’ús de la música en l’educació emocional”
- Arxiu Ppt: Power Point fet per Rafael Bisquerra i utilitzat durant la seva
conferencia sobre la música i les emocions.

Fonts Audiovisuals:

 -Catalunya ràdio. Programa: Bona nit a la terra. Títol: “1a hora: la música i les
emocions”
Data: 26-6-07 Durada: 54min

 -Catalunya ràdio. Programa: L’ofici de viure. Títol: “La música i les emocions”
Data: 11-3-08 Durada: 52min

49
  “Cómo actúa la música en el cerebro”, reportatge televisiu i entrevista al doctor
Bulbena.

Altres fonts:

 Assistència a la conferència “Les emocions i la música” a càrrec de Rafael

Bisquerra el dia 14-7-08 que forma part del curs de juliol “Quan els sons ens
commouen” de la Universitat de Barcelona.

 Apunts i dossier de la Universitat Pompeu Fabra, carrera de biologia humana, de

l’assignatura de psicobiologia, cedits per Gerard Ill Raga, estudiant de biologia
humana de la UPF.

50