CAPÍTULO 1: INTRODUCCIÓN: ¿EXISTE EL RAZONAMIENTO JURÍDICO?

Es diu que el què distingeix als advocats i jutges de les altres persones és la seva capacitat
d’argumentar y prendre decisions, que es coneix com a raonament jurídic. Per tant, moltes
facultats consideren que és millor entrenar als estudiants en el raonament jurídic en
comptes de fer-los aprendre un cúmul de lleis.

La pregunta és si existeix una manera de raonar particularment jurídica, és a dir, pensar

com un advocat. Les característiques que formen el raonament juridic son: pensar de
manera més efectiva, racional i rigorosa, tenir empatia, la intel·ligència… Aquestes
característiques les comparteixen varies professions, i per tant, no ajuden a respondre la
pregunta de si existeix o no un raonament juridic.

Aquesta dificultat per trobar si existeix el raonament juridic a donat lloc a varis
plantejaments:

- Els realistes jurídics (Jerome Frank y Karl Llewellyn) deien que els advocats i el
jutges no afronten els problemes de manera diferent a la d’altres persones
encarregades de prendre decisions en l’àmbit públic.

- Els autors de dret polític deien que que les ideologies, actituds i idees polítiques,
juguen un paper més important en la presa de decisions que qualsevol dels mètodes
del raonament jurídic.

- Els psicòlegs es centren en els defectes de raonament de les persones que prenen
decisions.

Per poder respondre si existeix el raonament jurídic, aquest s’ha d’entendre com el camí
cap a l’obtenció d’una decisió diferent de la millor. Això es pot veure quan prenem una
decisió només perquè aquesta ja ha sigut presa abans.
(Ex: el pare que li dona al fill menor els mateixos privilegis, a la mateixa edat, que al fill
major. En aquest cas, no només s’ha de valorar l’edat, sinó altres aspectes com la
responsabilitat o la maduresa de cada un dels germans).
 CAPÍTULO 2: REGLAS, EN EL DERECHO Y EN TODAS PARTES

La gent sol creure que els advocats i jutges, es limiten a trobar la llei correcte i aplicar-la. No
obstant això, aquest aidea està molt lluny del què es fa realment.

Les regles tenen una sèrie de característiques:

- Són el significat d’un enunciat, això fa referència a que el que importa és el què la regla
diu.

- Tenen com a mínim un propòsit, és a dir, una raó subjacent. Aquest propòsit no està
escrit, sinó que cadascú l’ha d’interpretar.

- Tenen un nucli (el significat) i un contorn (part discutible). Això s'entén com la part clara i
la part dubtosa de les regles, i és en aquesta part dubtosa on es troben els casos
difícils, en els quals s’hi poden trobar regles sobreincloents (l'abast de la regla és més
gran que el de la seva justificació) i subincloents (no aconsegueix el seu propòsit).

- Són formals. Això fa referència a es prenen seriosament tot i en els casos que això porti
a una injustícia, és a dir, que importa més el què diguin que no pas el seu propòsit.

- Són generals, és a dir que no estan dirigides a col·lectius individuals. Això pot causar
injustícies en casos particulars, però és aquesta generalitat el què fa que les regles
funcionin com a tals.

(Exemple del cotxe: conductor anant a 110km/h conduint de forma segura però el límit és
80km/h).
 CAPÍTULO 3: LA PRÁCTICA Y LOS PROBLEMAS DE LOS PRECEDENTES

S’espera que els tribunals segueixin els precedents, que són les decisions preses en el
passat. Hi ha dos tipus de precedents:

- PRECEDENTS VERTICALS: Els jutges han de seguir els precedents de casos que
s’hagin resolt en un Tribunal Superior.

- PRECEDENTS HORITZONTALS: Els jutges han de seguir els precedents de casos

que hagi resolt el mateix Tribunal en el passat.

La idea de seguir els precedents es basa en aprendre del passat i no en seguir el passat. El
llibre explica això amb un simple exemple: Si poso un ou a bullir durant 6 minuts i queda just
com m’agrada, el pròxim cop ho faré igual. És a dir, prenc un decisió a partir del que ja sé.

No obstant això, quan els tribunals estan determinats pels procedents, es troben obligats a
seguir-los, no només quan els troben correctes, sinó fins i tot quan els troben equivocats. És
a dir, que els precedents fan que els jutges prenguin decisions diferents de les que ells
haurien pres.

En quant als precedents verticals, la seva utilitat es justifica amb la idea de l’autoritat
jerarquica. En canvi, en els precedents horitzontals els arguments a favor són menys
evidents. El de stare decisis, que és un principi en el common law. Un argument a favor seu
és que en la majoria de questions és més important que es resolgui la qüestió que no pas
que sigui decidida correctament.