Introducció

L’anorèxia nerviosa (AN) és un trastorn psiquiàtric greu i debilitant que afecta

principalment a dones joves. El diagnòstic el reben aproximadament un 1-2% de dones i
un 0,2% d’homes (Jermakow i Brzezicka, 2016). Generalment, l’inici del trastorn es
produeix durant l’adolescència, i sovint presenta un curs crònic (Swanson et al., 2011).
L’anorèxia forma part dels trastorns de la conducta alimentària (TCA) i els símptomes
que destaquen són el pes baix (menys del 85% de l’esperat), més de tres mesos
d’absència de menstruació, les dietes restrictives i l’excés d’exercici físic (Jermakow i
Brzezicka, 2016).

D’acord amb el DSM-V (2013), existeixen dos tipus d’AN: anorèxia de tipus restrictiu
(AN-R) i de tipus afartament/purga (AN-AP). El primer consisteix en la restricció de la
ingesta d’aliments i, el segon, de manera afegida, inclou episodis d’afartaments i
purgues on la persona menja en excés i s’autoindueix el vòmit mitjançant l’ús de
laxants, diürètics o ènemes. El procés de diagnòstic de l'AN inclou la diferenciació entre
AN i altres trastorns somàtics o ambientals (reacció transitòria a situacions estressants).

El trastorn comporta profundes conseqüències biològiques, psicològiques i socials i

s’associa amb un mal pronòstic a llarg termini (Bulik et al., 2005). És una malaltia
mental greu d’origen multifactorial (Tchanturia et al., 2004) i un dels pocs trastorns
psicosomàtics que amenacen la vida de la persona, ja que s’associa amb una taxa de
mortalitat global que varia entre el 7 i el 15% (Sours, 1969).

L’etiologia de l’anorèxia reflecteix una barreja de pressions ambientals i socials (Mann

et al., 1983; Fallon i Rozin, 1985; Garner et al., 1984), dinàmiques familiars (Kog i
Vandereycken, 1989), dismòrfia corporal (Bruch, 1973) i predisposició genètica
(Holland et al., 1984; Hinney et al., 2000). Altres autors, com Silberg i Bulik (2005),
destaquen la inhabilitat dels individus per afrontar els esdeveniments de la vida, la
depressió, l’ansietat, l’alexitímia i els dèficits en el funcionament interpersonal.

Les opcions de tractament se centren en intervencions mèdiques i psicològiques

conductuals per estabilitzar el pes i promoure actituds saludables, però, tot i això, el
trastorn té baixes taxes de remissió i alts nivells de recaiguda (Bulik, 2014). Això indica
que els efectes de la teràpia psicològica són limitats (Lulé et al., 2014). Aquest fet és un
indicador de la gran “interacció de forces” que determinen l’especificitat del trastorn.
En altres paraules, intervenen components clau en el diagnòstic i la manifestació de
l’anorèxia nerviosa que interfereixen en el desenvolupament i el manteniment del
trastorn alimentari (Konstantakopoulos et al., 2020; Doba i Nandrino, 2020; Gramaglia
et al., 2016), però que no es tenen en compte durant la intervenció psicològica, com ara
els dèficits socioemocionals i interpersonals (Silberg i Bulik, 2005).

En referència als problemes en el funcionament emocional i les deficiències socials,

alhora que els trets alexitímics identificats en aquesta població (Torres et al., 2015;
Davies et al., 2011; Oldershaw, Hambrook et al., 2011; Russell et al., 2009; Tchanturia
et al., 2013; Zucker et al., 2007), l'AN comporta dificultats pel que fa a la capacitat per
respondre empàticament. Alhora, pacients amb AN, en comparació amb controls
saludables, mostren un estil cognitiu concret, basat en la realitat i una pobra vida
emocional i de fantasia interior (Torres et al., 2015; Courty et al., 2015). S'ha demostrat,
a més a més, que els pacients amb AN mostren menys expressions facials i menys
emocions positives que la població normativa (Davies et al., 2011). Tots aquests
problemes conflueixen negativament en les relacions interpersonals (Beadle et al.,
2013).

Altres dificultats socials presents en l’AN inclouen l’ansietat social (Kerr-Gaffney et al.,
2018) i els dèficits en les habilitats socials (Rhind et al., 2014; Winecoff et al., 2015),
sumat al fet que els pacients amb AN reben menys suport social (Tiller et al., 1997). El
reconeixement d’emocions també està deteriorat, especialment el reconeixement facial
centrat en les emocions negatives (Zonnevijlle-Bender et al., 2002). Alguns d’aquests
dèficits poden ser explicats a través d’un sistema de reforçament negatiu (Treasure et
al., 2012).

Amb la literatura científica disponible, és probable que hi hagi una desregulació

emocional en l’AN. És, per tant, interessant descobrir els factors subjacents del trastorn
per a l’elaboració de tractaments més efectius. Un d’aquests factors o elements pot ser
l’empatia, ja que sabem que l’empatia afecta el funcionament socioemocional i el
benestar psicològic (Nalbant et al., 2019).
L’empatia és un constructe multidimensional i un component central de la cognició
social (Calderoni et al., 2013; Decety and Jackson, 2004). Es defineix com la capacitat
per entendre i apreciar els estats emocionals dels altres en referència a un mateix i
l’habilitat per a respondre amb bondat, preocupació i cura (Decety and Jackson, 2004;
Eisenberg, 2000). Oldershaw et al. (2011) la defineixen com la capacitat per fer
inferències sobre el que una persona pensa o sent. Es considera un element fonamental
del comportament prosocial (Decety et al., 2016; Eisenberg i Miller, 1987).

Poden distingir-se dos components: l'empatia cognitiva, la qual guarda relació amb la
Teoria de la Ment (TM) o mentalització, i l'empatia afectiva (Konstantakopoulos et al.,
2020). L'empatia cognitiva fa referència a la capacitat per adoptar els estats mentals dels
altres (pensaments, sentiments i motivacions), i guarda relació amb la fantasia i la presa
de perspectives diferents de la pròpia (Coke et al., 1978; Davis, 1980; Krebs, 1975;
Stotland, 1979). Per una altra banda, l'empatia afectiva és la capacitat per compartir
espontàniament els sentiments dels altres en les interaccions interpersonals
(Konstantakopoulos et al., 2020). Inclou la preocupació empàtica (l'experimentació de
compassió i simpatia cap a les persones que ho necessiten) i l’angoixa personal
(l'experimentació d'estimulació negativa i sentiments d'intranquil·litat i malestar en
resposta al sofriment dels altres) (Davis, 1980; Krebs, 1975; Stotland, 1969; Frith, 2003;
Batson et al., 1981; Batson, 1991; Davis i Oathout, 1987; Batson et al., 1983).

S'han documentat diverses instàncies de dèficits en l'empatia de les persones amb AN,
tot i que els resultats són concloents. Es descriuen problemes amb la resposta empàtica
(Morris et al., 2014), així com dèficits empàtics pel que fa a la desregulació d'emocions
(Shcipper i Petermann, 2013). Konstantakopoulos et al. (2020) i Morris et al. (2014)
afirmen l'existència de dèficits en les habilitats empàtiques i ho relacionen amb facetes
de l'empatia més elevades (concretament, "angoixa personal"), la qual cosa comporta un
funcionament anormal. També s'han descrit nivells més baixos d'empatia en pacients
amb AN pel que fa a l'empatia cognitiva. Aquests deterioraments empàtics poden
provocar deficiències en les relacions interpersonals i, com a consegüent, dificultats de
comunicació, isolació social, depressió i ansietat (Doba i Nandrino, 2020).

Els dèficits empàtics poden estar modulats per les dificultats emocionals (Bora i Köse,
2016; Kerr-Gaffney et al., 2019; Peres et al., 2018) o el pes (Beadle et al., 2013) i poden
ser resultat d’un efecte d’estat (conseqüència de la inanició) o de tret (vulnerabilitat
genètica) (Nilsson et al., 1999; Gillberg i Rastam, 1992). Alhora, la mesura de
l’empatia pot ser autoavaluada (a través de qüestionaris validats empíricament) o basada
en el rendiment (amb la realització de tasques psicològiques que avaluen la capacitat
empàtica) (Konstantakopoulos et al., 2020).

Existeixen altres conceptes rellevants que guarden una estreta relació amb el constructe
focus d'interès de la present revisió sistemàtica, l'empatia, i que faran acte de presència
en la literatura científica. Són la Teoria de la Ment (TM) i l'alexitímia, dues habilitats o
processos psicològics dels quals s'han descrit, extensivament, dèficits en AN (Corcos et
al., 2000; Kessler et al., 2006; Tchanturia et al., 2012; Montebarocci et al., 2006; Taylor
et al., 1996; Sexton et al., 1998; Tchanturia et al., 2004; Konstantakopoulos et al., 2020;
Brockmeyer et al., 2016). La mentalització o TM, de vegades descrita com a sinònim
d'empatia cognitiva (Calderoni et al., 2013; Kerr-Gaffney et al., 2020; Beadle et al.,
2013), és l'habilitat per fer inferències sobre els estats mentals dels altres amb la finalitat
de predir i explicar comportaments (Premack i Woodruff, 1978) i predisposa la
interacció humana (Tchanturia et al., 2004). Se centra en les creences, les intencions i
les persuasions de les persones (Sabbagh, 2004). L'alexitímia, en canvi, és un tret
subclínic caracteritzat per dificultats amb la identificació i descripció de les pròpies
emocions i està elevadament present en els TEA i altres trastorns psiquiàtrics i
neuropsiquiàtrics com l'abús de substàncies, l'esquizofrènia i els TCA (Berthoz et al.,
2013; Pinard et al., 1996; van't Wout et al., 2007; Westwood et al., 2017).
Freqüentment, s'associa amb l'empatia afectiva o emocional (Beadle et al., 2013). Tenir
en compte aquests dos constructes en l'estudi de la relació entre AN i empatia pot
esdevenir fonamental, ja que l'AN presenta un deteriorament en l'autofuncionament
reflectiu (Tchanturia et al., 2004).

Alguns autors van més enllà i afirmen que l'AN és una variant dels trastorns de
l'espectre autista (TEA). D'acord amb els mateixos, els pacients amb AN manifesten
trets autistes i el trastorn s'assimila amb la síndrome d'Asperger (Rogers et al., 2007;
Pooni et al., 2012), sobretot pel que fa a la TM i l'empatia (Baron-Cohen i Wheelwright,
2004; Fernández-Abascal et al., 2013), ja que hi ha una associació clara entre els trets
autistes i els dèficits empàtics (Kerr-Gaffney et al., 2020). Les característiques que l'AN
comparteix amb els TEA involucren actituds i comportaments rígids (pel que fa a una
fixació en el pes i el menjar) i sovint estan molt preocupats per si mateixos (Baron-
Cohen et al., 2020). Alhora, presenten dificultats amb l'anhedonia social (Tchanturia et
al., 2012; Chevallier et al., 2012), la intel·ligència emocional (Hambrook et al., 2012;
Petrides et al., 2012), la TM avançada i l'alexitímia (Golan et al., 2006; Zonnevylle-
Bender et al., 2004; Bydlowski et al., 2005), i presenten rigidesa de canvi conjunt
(Takahashi et al., 2006; Russell, 1997; Holliday et al. 2005), atenció al detall (Shah,
1983; Jolliffe i Baron-Cohen et al., 1997) i estructures i funcionament atípic en parts del
"cervell social" (Zucker et al., 2007). Jermakow i Brzezicka (2016) recullen similituds
en la base dels perfils neurocognitius, l'empatia reduïda, la sistematizació, l'enfocament
en el detall i el control o la flexibilitat cognitiva (Jermakow, 2016).

Amb les troballes científiques presentades fins al moment, és l’objectiu de la present

revisió sistemàtica integrar els resultats dels articles científics disponibles i esbrinar la
relació que s’estableix entre l’anorèxia nerviosa i l’empatia. Donada l’evidència
científica, s'hipotetitza que l’anorèxia nerviosa comporta una disminució de la capacitat
empàtica, o bé dèficits en el funcionament d’aquesta. Addicionalment, es pretén
descobrir si el deteriorament empàtic constitueix un efecte d’estat o tret en l’anorèxia
nerviosa, assumint la segona opció. Per últim, es planeja descriure, oferint unes
primeres pinzellades, els possibles mecanismes explicatius d’aquesta relació.