Nucleo Temàtic 4 La Construcció de L'estat Liberal 1833 1874

Nucli temàtic 4: La construcció de l'Estat liberal (1833-
1874)
Nucleo temático 4: La construcción del Estado liberal (1833-1874)
1. LÉSTAT LIBERAL ........................................................................................................................................................... 53

2. LA XIQUETA ISABEL ............................................................................................................................................. 54
A. La Regència de María Cristina i la primera guerra carlina (1833 – 1840) ........................................................................... 54
B. El pronunciament de la Granja i els governs liberals (1837 – 1839/1840) ............................................................................ 56
C. Les intrigues de Maria Cristina. “Maria Cristina me quiere gobernar” ................................................................................ 58
3. LA REGÈNCIA D'ESPARTER (1840 – 1843) ........................................................................................................ 59
4. LA MONARQUIA ISABELINA. UN ESTAT LIBERAL “MODERAT”. LÁSCENS DEL PROGRESSISME ................. 60
A. El període moderat (1844 – 1854) ............................................................................................................................... 60
B. El Bienni Progressista (1854 – 1856) .......................................................................................................................... 62
C. Els governs de la Unió Liberal (1856 – 1868) ............................................................................................................. 63
D. La caiguda del moderantisme i dÍsabel II (1863 – 1868) ............................................................................................ 64
E. Canvis i permanències ................................................................................................................................................. 65
5. LA REVOLUCIÓ GLORIOSA. EL SEXENNI REVOLUCIONARI. UNA EXPERIÈNCIA DEMOCRÀTICA.........................66
A. El govern provisional i el regnat d’Amadeu de Savoia........................................................................................................... 66
B. La Primera República (1873 – 1874) ........................................................................................................................... 69
C. Canvis i permanències ................................................................................................................................................. 72
6. ELS INICIS DEL MOVIMENT POLÍTIC OBRER (1814 – 1860) ....................................................................... 73
7. ASPECTES TRANSVERSALS ......................................................................................................................................... 74
A. El paper de la Corona i la Cort .........................................................................................................................................................74
B. El partits polítics i la manipulació electoral .......................................................................................................................... 75
C. Les classes populars i la política ............................................................................................................................................ 77
D. El factor religiós ..................................................................................................................................................................... 77
E. El paper de l'Exèrcit i el servei militar ................................................................................................................................... 78
8. CONSTITUCIONS DEL SEGLE XIX .................................................................................................................... 80
9. REFERÈNCIES .................................................................................................................................................................. 81
52
LÉSTAT LIBERAL
El liberalisme és el sistema polític i econòmic que símplanta progressivament després de la mort de Ferran i
que constitueix el model déstat en les seues diferents versions moderades o radicals fins a 1923. El liberalisme
sássenta en la idea de que la sobirania, el poder polític, resideix en la cooperació entre el rei i les Corts, en la
nació o en el poble.
La sobirania es el terme jurídic i polític que fa referència a l’origen del poder. És un concepte clau per a delimitar qui és el poder legítim
en un territori i sol aparèixer en el pròleg o primers articles de les Constitucions.
Sobirania reial Sobirania compartida Sobirania nacional Sobirania popular

El rei te tot el poder El poder resideix en la El poder resideix en la Tots. El poder resideix
És la posició dels Monarquia i les Corts nació. El conjunt de en el poble
absolutistes conjuntament ciutadans políticament
actius que paguen
impostos
Absolutistes (Típic de Grup moderat Grup polític Grup polític demòcrata
lántic Règim) progressista (A partir de 1860...)
Poden ser liberals en el Socialistes
terreny econòmic
Els liberals de les primeres etapes, moderats i progressistes, proposen bàsicament una monarquia
constitucional, que es caracteritza perquè la Corona té un paper moderador en els conflictes polítics. La
monarquia isabelina respon a aquesta concepció encara que ni María Cristina, regent, ni Isabel, reina, varen
saber realitzar la seua tasca.
El liberalisme implica
• Una constitució (1837 o 1845)
• Desamortitzacions (1837 i 1855)
• Sistema clar de propietat privada
• Sistema de lleis unificades i racionals
• Règim de llibertats (Des del govern de Maria Cristina encara que estan escrites)
• Govern de la burgesia en certa mesura
• Ascens en la funció pública per mèrit
• Monarquia Constitucional o república
• Sufragi (Eleccions)
o Censatari
o Després universal masculí
En la pràctica el sistema no té els mecanismes per al traspàs formal de poder. Cada grup s'intenta mantenir en
el poder amb suport o sense popular. Les eleccions estan totes manegades i són guanyades pel partit del
govern, l'oposició mai podrà arribar al poder per mètodes legals o democràtics. D'esta manera l'única forma
d'arribar al poder per al grup contrari (encara no es poden definir com partits) és crear una crisi de govern tan
greu que convenci la reina per a canviar el cap de govern o un colp d'Estat dels militars que en l'època
s'anomena Pronunciament. Els Pronunciaments es realitzen per xicotets grups, militars moltes vegades, que
confien en l'efecte sorpresa per a derrocar al govern, els que tenen èxit ho fan amb poca sang.
Al llarg del segle el liberalisme es converteix en la ideologia normal o dominant però encara queden grups que
defensen les tradicions, les lleis i el sistema polític de lÁntic Règim (absolutisme). Aquests grups que busquen
tornar enrere són coneguts com reaccionaris.
53
LA XIQUETA ISABEL
A Ferran VII li succeeix Isabel II. Perquè la “reina xiqueta”, pogués governar era necessari abolir a Espanya la
llei sàlica que prohibia la successió femenina i per a això María Cristina, l'última esposa del rei, es va recolzar
en els tècnics i liberals moderats que rodejaven el seu marit. A pesar de les maniobres de l’Infant Carlos, quan
va morir Fernando la seua filla de 3 anys va ser proclamada reina i sa mare regent. El suports de Isabel no ho
faran gratis clar està; molts d'ells es faran enormement rics durant el període i seran ennoblits per la
monarquia isabelina generant una burgesia ennoblida de nou bressol que es convertirà en la nova classe
dirigent del país.
A. LA REGÈNCIA DE MARÍA CRISTINA I LA PRIMERA GUERRA CARLINA (1833 – 1840)
El govern de María Cristina afavoreix l'accés dels liberals moderats als càrrecs de responsabilitat i de govern, i
així s'assenten definitivament en el poder. Destaquen principalment Cea Bermúdez i Martínez de la Rosa que
elaborarà l'anomenat Estatut Reial de 1834, una carta constitucional atorgada que arreplega certes
aspiracions dels liberals.
Estatut Constitució
sobirania reial
LA PRIMERA GUERRA CARLINA
Després de la mort de Ferran VII els partidaris de Carles no van acceptar l' estat de les coses i van iniciar una
revolta contra Isabel i sa mare. El conflicte es va convertir en la primera guerra Carlina que va durar des de
1833 fins a 1840. El carlisme pot ser entès com un conflicte dinàstic, pel tron, o com una reacció de part de la
població al nord del país i en altres zones contra les reformes liberals.
El Carlisme va obtenir més adhesions en les regions forals com el País Basc o Navarra on els seus partidaris,
que formaven partides, van controlar grans àrees rurals. Açò és a causa del tradicionalisme de les bases
54
ideològiques del Carlisme i a la defensa que aquest feia dels furs (“Déu, Pàtria i Rei”). Molts carlins eren
camperols o classes mitjanes que veien el seu sistema de creences (religió) atacat, el seus drets (privilegis) o
llibertats (els furs). El furs implicaven una autonomia de govern, una exempció de impostos ordinaris, unes
lleis pròpies i la important exempció del servei militar.
La guerra va durar fins a 1840. Va tindre dos fronts; un en el nord d'Espanya i un altre en l'Est, en la zona del
Maestrazgo (Morella). Els carlins eren recolzats pel baix clero i els partidaris dels furs, el govern comptava amb
l'estructura de l'Estat per a derrotar-los. Els liberals criticaven als carlins com a fanàtics cristians subjectes als
sacerdots, els carlins criticaven la corrupció de la regència de María Cristina, la seua vida personal i les seues
pretensions tiràniques d'abolir les llibertats forals.
El conflicte es va desenvolupar de forma inconclusiva. Els carlins varen tenir alguns èxits inicials com en la
famosa batalla dÓriamendi però eren incapaços de conquistar cap gran ciutat i van fracassar assetjant Bilbao,
una ciutat liberal. Per la seua part l'exèrcit Cristí no podia controlar el món rural, va enfrontar-se amb una
guerra de guerrilles i va patir diverses derrotes en camp obert. Eren més nombrosos que els carlins però al
contrari que ells, voluntaris i motivats, els soldats anaven obligats. No obstant, el oficials cristins, varen
desenvolupar una consciència liberal, que va aparèixer en esdeveniment como el “pronunciament del sergents
o de La Granja”.
En 1839 ambdós bàndols estaven esgotats i es va firmar el Conveni d'Oñate que es va escenificar en
l’anomenada abraçà de Bergara entre els generals Maroto (carlí) i Esparter (Cristí). En el Pacte el govern es va
comprometre de forma ambigua a respectar els furs i sobretot a respectar els rangs i posició dels soldats i
comandaments carlins. En la pràctica en els anys següents alguns dels furs es van reformar i altres es van
mantenir.
Article primer. El capità general el senyor Baldomero Esparter recomanarà amb interés al Govern el compliment de la seua oferta de
comprometre's formalment a proposar a les Corts la concessió o modificació dels furs.
Article segon. Seran admesos les ocupacions, graus condecoracions dels generals, caps, oficials i la resta d'individus dependents de
l'exèrcit del tinent general el senyor Rafael Maroto, qui
presentarà les relacions amb expressió de les armes a que
pertanyen, quedant en llibertat de continuar servint, defenent
la Constitució de 1837,el Tron d'Isabel II i la Regència de la seua
augusta mare; o bé retirar-se a les seues cases els que no
vullguen seguir amb les armes en la mà.
Article nové. Els presoners pertanyents als cossos de les
províncies de Biscaia i Guipúscoa i els dels cossos de la divisió
castellana que es conformen en un tot amb els articles del
present conveni, quedaran en llibertat, disfrutant dels
avantatges que s'expressen per als altres. Els que no es
convenieren, patiran la sort de presoners.
Article deu. El capità general el senyor Baldomero Esparter farà
present al Govern de S.M. perquè aquest ho faça a les Corts, la
consideració que es mereixen les viudes i òrfens de què han
mort en la present guerra...
La guerra va continuar fins a 1840 en València perquè el general Cabrera es va negar a reconèixer lácord.
1839, PROCLAMA DE CABRERA

El partido liberal fértil en traiciones é intrigas, cuando trata de medir sus armas con las de los leales defensores de nuestro Rey Carlos
V (Q.D.G.), ha podido lograr en Navarra y Provincias vascongadas el efímero triunfo de comprar al vil Maroto y unos cuantos seres
despreciables y de alma tan baja como la suya, habiendo resultado de la traicion, grande y ventaja para la causa del rey, que ha
descubierto los hombres pérfidos y venales, que abrigaba en su seno ; y arrojados de el para siempre van a ser el desprecio de aquellos
en cuyos brazos se han lanzado cobardemente..
Viva la Religion
Viva el Rey absoluto
Morella,Octubre de 1839.
55
LA MONARQUIA ISABELINA I LA CONSTRUCCIÓ DE LÉSTAT LIBERAL (1833 – 1875) U3
Durant la Guerra Carlina apareixen els anomenats “Espadons”, generals de l'exèrcit, que es destaquen en el
conflicte. Són considerats honestos i valents per las classes populars contrastant amb la corrupció dels governs
liberals. Alguns d'ells com el general Esparter (liberal) o Narvaez (liberal moderat) tindran un paper molt
destacat durant els anys posteriors. Aquests espadons, ficats a polític, tenen un caràcter més autoritari i rude
que els polítics i governants habituals.
ELS GOVERNS MODERATS DE MARÍA CRISTINA
Al mateix temps que tenia lloc la guerra carlina l'espai polític en l'entorn de la regent (María Cristina) es dividien
entre liberals i moderats.
Estatut Reial de 1834

És un text curt
Manté la confessionalitat catòlica
d'Espanya
El rei té un poder quasi absolut
(Sobirania reial)
Carlistes Planteja un govern bicameral (una
sola cambra)
Descriu que el poder resideix en la
Sobirania Reial
Liberals Moderats Foralistes Planteja el Sufragi censatari molt
restringit
Manté la igualtat jurídica dels
homes
Dins del govern d'Espanya el poder oscil·lava entre els liberals purs
partidaris de la Constitució de 1812 i els liberals moderats provinents de l'època de Ferran VII.
Els liberals moderats havien governat amb la nova Regent i havien assumit, tímidament, alguns dels avanços i
mètodes del liberalisme, sobre tot els menys polèmics. Algunes de les reformes que van realitzar van ser molt
rellevants com la divisió provincial, quasi definitiva, per Javier de Burgos en 18334. Com també s'ha comentat
durant el govern de Francisco Martínez de la Rosa es va redactar l'anomenat Estatut Reial en 1834.
B. EL PRONUNCIAMENT DE LA GRANJA I ELS GOVERNS LIBERALS (1837 – 1839/1840)
Els liberals més purs esperaven la seua oportunitat i consideraven, com els carlins, que els governs de María
Cristina estaven afectats de corrupció. La seua base social estava en les classes mitjanes, dins de l'oficialitat de
l'exèrcit i es relacionaven també en “lògies maçòniques” que eren associacions filantròpiques, d'origen
britànic, de caràcter liberal. El moment del liberalisme dotzeanyista va ser en 1836 quan es va produir
Pronunciament en la Granja.
El pronunciament va tindre lloc estant la Regent en el Palau de La Granja de Sant Ildefons, el 12 d'agost de
1836. En aquest palau el segon regiment de la Guàrdia Reial, probablement d'acord amb caps militars en
distintes zones i també amb el suport d'alguns elements de la premsa, va reclamar a María Cristina la
reinstauració de la Constitució de 1812 i per consegüent la derogació de l'Estatut Reial de 1834. El sergents
es trobaven descansat de la guerra carlina. La reina, atemorida i plorosa, va cedir i va dictar una Reial Decret
que restaurava la Constitució de 1812 i convocava les Corts. Com a president del Consell va nomenar
òbviament un liberal, Jose María Calatrava.
4
Es comenta que la va realitzar en una nit perquè es va basar en un projecte que havia sigut realitzat durant el Trienni
Liberal.
56
LA MONARQUIA ISABELINA I LA CONSTRUCCIÓ DE LÉSTAT LIBERAL (1833 – 1875)
Primerament es va restaurar la Constitució de 1812 per

Milícia Nacional
a després elaborar una pròpia en 1837 més moderada i La milícia nacional és cos militar de ciutadans en
sobretot més senzilla. Aquesta Constitució tracta de armes. Es va crear durant la Guerra de la
conciliar els principis de la Constitució de 1812 Independència, es va dissoldre durant els períodes
(progressistes) amb les opinions dels liberals més absolutistes i es va tornar a crear durant els períodes
moderats. El sufragi universal, indirecte, que plantejava liberals o progressistes. Òbviament la milícia nacional
la Constitució de 1812 era inassumible per les seues va recolzar els líders liberals en el Trienni Liberal, el
dificultats tècniques però també perquè incloïa a les Pronunciament de la Granja i la Vicalvarada. Al final
classes populars en política. va ser substituïda pel seu equivalent moderat o
conservador que va ser la Guàrdia Civil (creada en
1844)
D'aquesta manera la Constitució de 1837 plantejava un
sistema política bicameral, amb una declaració de drets
dels espanyols i ampliava el sufragi censatari de l' Estatut Reial. Establia una distinció clara entre el cap de l'
Estat (la reina) i el president del Consell (cap de govern). També es va instituir la “Milícia Nacional” que era
una agrupació militar per a defensar el règim liberal progressista.
REFORMES LIBERALS I LA PRIMERA DESAMORTITZACIÓ
En el marc d'aquests governs liberals van tindre lloc algunes de les reformes més importants del període i que
assenyalen un “un punt de no retorn”. Es van abolir definitivament els senyorius i el delme i va tindre lloc la
primera desamortització eclesiàstica, duta a terme pel ministre d'hisenda Mendizàbal.
La desamortització es la confiscació per part de l´ Estat de propietat col·lectives com les eclesiàstiques o dels
ajuntaments per a després vendre-les a privats o particulars. La desamortització de Mendizàbal va posar en
mans de l' Estat gran quantitat d'edificis i terres que eren propietat de l'Església i que servien per a pagar les
seues despeses i la seua obra social. Moltes vegades les terres eren cultivades per arrendataris que pagaven
la seua renda a la parròquia, a l'orde religiós, a la Catedral o al bisbe. Els liberals argumentaven que les dites
terres no s'aprofitaven adequadament (que estaven mortes), que havien de ser gestionades per una burgesia
que no podia adquirir terres i que havien sigut adquirides per males arts.
1836, 21 DE FEBRER. EXPOSICIÓ DE MENDIZÁBAL A LA REGENT EN QUÈ EXPLICA ELS OBJECTIUS DEL DECRET DE DESAMORTITZACIÓ. GASETA DE MADRID
(PREÀMBUL DÚN DECRET)
“Senyora: Vendre la massa de béns que han vingut a ser propietat de l'Estat, no és tan sols complir una promesa solemne i donar
garantia positiva el deute nacional per mitjà d'una amortització exactament igual al producte de les vendes, és obrir una font
abundantíssima de felicitat pública; vivificar una riquesa morta (…)
El decret que tindré l'honra de sotmetre a l'augusta aprovació de V. M. sobre la venda d'eixos béns adquirits ja per a la nació, així com
en el seu resultat material ha de produir el benefici de minorar la forta suma del deute públic, és necessari que (…) es funda en l'alta
idea de crear una copiosa família de propietaris, els gaudis i de la qual l'existència dels quals es recolze principalment en el triomf
complet de les nostres actuals institucions…”
En la pràctica la desamortització va servir per pagar els deutes de l´ Estat que estava bàsicament arruïnat per
la guerra carlina. El deute va arribar 11 vegades els ingressos. També va servir per a finançar la guerra carlina
que era molt costosa. S´ argumenta també que va ser una represàlia contra l'Església Catòlica que havia
recolzat, encara que no tota, la causa carlina. Finalment la desamortització va crear una classe propietària al
camp que havia comprat moltes terres i que probablement sigui la base del caciquisme rural de fi de segle.
57
Econòmicament la desamortització va posar dins del mercat una gran quantitat de terres que van ser venudes
en grans lots per preus elevats. Era una inversió molt rendible per a qui tenia diners i impossible per als
camperols de classe baixa. Els crítics de la desamortització, entre ells la pròpia Església, han argumentat que
només va servir perquè els rics, els amics del govern i els burgesos adinerats compraren les seues terres.
Òbviament la desamortització va enemistar el govern d'Espanya amb l'Església Catòlica, tant nacional com
amb el Papat, que va considerar aquesta mesura política com un robatori. Les relacions cordials no es
reprendrien fins a uns anys més tard. En un nivell social l'Església va haver de reduir les seues despeses de
caritat que ja no es podia permetre.
C. LES INTRIGUES DE MARIA CRISTINA. “MARIA CRISTINA ME QUIERE GOBERNAR”
A partir de 1838 la regent Maria Cristina es sentia més segura i el pronunciament del sergent quedava lluny.
En léntorn de la Cort, la seua camarilla, li varen aconsellar col·locar un primer ministre més afí a la monarquia
i que fera més cas a la Corte. Dáquest manera la regent va nomenar diferents presidents del consell de
ministres de forma discrecional. Per altra banda la regent s´havia casat en secret amb un membre de la seua
guàrdia, Agustín Fernando Muñoz. No solament havien tingut fills, fet que obligava a la regent a desaparèixer
durant el últims mesos de l’embaràs sinó que el seu home i els seus col·legues sáprofitaven de la seua posició
de privilegi a la Cort.
Les Corts, el Congrés del Diputats i el Senat, i sobre tots el diputats liberals progressistes es varen sentir
agreujats per la intervenció de la corona que veien como il·legítima. El malestar amb la regent era notable en
1840.
1840, 19 DE JULIOL. EDITORIAL DE L'ECO DEL COMERÇ. MADRID (DIARI PROGRESSISTA)

Seguint la regent, seguiran les seves afeccions, els seus addictes privats, les seves influències il·legals, la seva camarilla i els mals
d'Espanya; seguirà la inestabilitat de les coses, cedint un dia a la força i reconquerit l'altre el camí per a la reacció; creixerà, en fi, el
sentiment d'absolutisme i de rancúnia dels liberals, perquè les humiliacions de la seva actual derrota mai més oblidarem ni perdonaran.
Sigui per debilitat femenina, sigui per la seva natural repugnància al règim constitucional, sigui per estar lliurada a una camarilla abjectai
enemiga. Cristina ja no pot fer bé al país. No només a aquest, sinó la seva pròpia filla, la nostra reina, és perjudicialísima la continuació
del seu regència. Desconèixer això, és negar l'evidència, per això el poble ha caigut instintivament en el que necessitava.
58
LA REGÈNCIA D'ESPARTER (1840 – 1843)

El període va acabar amb l'entrada en política d'un general impetuós
i ambiciós de tall progressista (nom amb el es coneixia els liberals més
radicals o puristes), el general Baldomer Esparter. Aquest s'havia
distingit a Amèrica i sobretot en les Guerres Carlines. Després de
formar un govern fugaç en 1837 la seua rellevància i popularitat era
cada vegada major. Per la seua part la regent Maria Cristina havia
perdut alguns suports a causa de la seua vida privada i el seu
moderantisme.
D'aquesta manera en 1840 s'enfrontava amb la regent que era

moderada, sobre la Milícia Nacional i l'autonomia dels ajuntaments.
La població recolzava a Esparter, heroi de guerra, enfront d'una
regent criticada per la seua vida personal i pels negocis d'un marit
secret.
L'enfrontament va concloure amb una revolta en diverses ciutats que

van obligar María Cristina a marxar del país i van col·locar a Esparter
com a regent de la futura reina Isabel el 8 de març de 1841 en el curs
d'una votació en el Congrés. Esparter guanyà la votació però es va
enemistar amb molts dels seus antics aliats dins del progressisme liberal que li veien com un possible tirà. El
seu mode de governar va ser personalista i autoritari tenint com a enemics als liberals progressistes que temien
la seua tirania i als moderats que li consideraven un radical.
No obstant, la seua mesura més polèmica va ser léliminació del aranzels als productes britànics (tèxtil) que va
suposar que el xicotets artesans de la ciutat sálçaren en armes i lácusaren déstat venut al anglesos. En 1842
es va rebel·lar la ciutat de Barcelona davant de la seua política aranzelària i Esparter va ordenar el bombardeig
de la mateixa amb les consegüents víctimes. Látac va tenir lloc des de Montjuic. El suport al regent va baixar
considerablement tant en Barcelona, òbviament, como a la resta de léstat.
En un clima d'oposició màxima, en

1843, va dissoldre les Corts però la
seua fi era imminent i poc després va
haver de fugir d'Espanya quan una
altra revolta, un altre pronunciament,
sí que va tindre èxit i les seues tropes
es van passar a l'enemic. Durant anys el
general Esparter va viure a Londres
com a líder d'un possible tornada del
partit progressista. Encara que era
odiat per la classe política la seua
popularitat entre certa part del
progressisme continuava sent alta.
59
LA MONARQUIA ISABELINA. UN ESTAT LIBERAL “MODERAT”. LÁSCENS DEL PROGRESSISME

A. EL PERÍODE MODERAT (1844 – 1854)
Entre els moderats que van deposar a Esparter es trobava el general

Narváez que es va convertir en una de les figures claus dels anys següents,
literalment el “home fort” del moment. El general Narváez, un altre dels
“espadons”, havia sigut company i rival d'Esparter en les guerres Carlines.
Durant la seua regència havia viscut exiliat al Regne Unit per a tornar en
1843. Narváez i Esparter comparteixen varies característiques: són homes
durs, de disciplina i ordre, acostumats a actuar, a ser obeïts, populars i
sense massa respecte per la Corona.
1845, CONSTITUCIÓ
LA SENYORA ISABEL II,
SAPIEU: Que sent la nostra voluntat i la de les Corts del Regne [….], hem vingut, en unió i
d’acord amb les Corts actualment reunides, a decretar i sancionar el següent
Article 11. La Religió de la Nació espanyola és la catòlica, apostòlica, romana. L’Estat s’obliga
a mantindre el culte i els ministres d’aquest.
Article 12. La potestat de fer les lleis resideix en les Corts amb el Rei.
Article 13. Les Corts es componen de dos Cossos colegisladors, iguals en facultats: el Senat i
el Congrés dels Diputats.
Article 43. La potestat de fer executar les lleis resideix en el Rei […]
Article 66. Als Tribunals i Jutjats pertany exclusivament la potestat d’aplicar les lleis en els
judicis civils i criminals […]
El general Narváez (foto) i Lluís González Bravo van ser els lideres dels
moderats en el poder durant aquesta etapa. Per descomptat van Constitució de 1845
perseguir als progressistes que havien col·laborat amb Esparter i van Promoguda pel general Narvaez
procurar eliminar totes aquelles reformes anteriors que consideraven Moderada
radicals o massa “progressistes”. Per altra banda són pragmàtics i La sobirania compartida rei-
conserven les mesures que consideren convenients. El moderantisme Corts
es basa en la defensa de la propietat i l´ ordre, és centralista, El Poder de la reina està menys
proteccionista i considera positiu enriquir-se amb els negocis. La seua limitat que en la Constitució de
base social eren els gran propietaris i homes de negocis que s´ havien 1837
enriquit amb el ferrocarril i la construcció. L´ exemple típic es el President del Consell de
ministres
marqués de Salamanca, el gran home de negocis de l´ època.
Bicameral (Senat i Congrés)
La religió de l'Estat és Catòlica
Després de la nefasta experiència dels dos regents el Congrés va decidir Té declaració de drets però més
avançar la majoria d'edat de la reina qui va ser coronada amb 13 anys. limitada i menys concreta
Era una adolescent poc educada, relativament bondadosa i beata, No parla del Sufragi
manipulada per la seua família i poc experta en política així que es va
limitar a ser conduïda pels governs del moment. Amb 16 anys se li va
triar un marit que ella no desitjava; les seues relacions extra maritals, la seua vida personal i les intrigues del
seu marit amb el temps li van fer vulnerable, perdre la seua popularitat i a la fi causarien la seua caiguda. No
obstant al principi del seu regnat la jove reina era relativament popular.
Narváez va ser president de govern des de 1844 a 1846 i va tornar a ocupar la presidència del Consell de
Ministres des del 4 d'octubre de 1847 fins a gener de 1851. Degut al temps que va estar en el poder, tot un
èxit en el segle XIX espanyol li va donar temps a realitzar unes quantes reformes.
• Redacció i aprovació de la Constitució de 1845, de caràcter més moderat que la de 1837. A pesar d'això
molts dins del partit moderat pretenien tornar a l'Estatut Reial així que pot entendre's també com un text
de consens que no va aconseguir convèncer ni als moderats ni als progressistes.
60
• Reforma fiscal que va ser duta a terme per Alejandro Mon, que va simplificar la gran quantitat d'impostos
heretada de l'Antic Règim en només quatre.
• Va crear la Guàrdia Civil que estava dedicada a mantenir l'orde públic en el món rural, territori de bandits
i desordres.
• Va reorganitzar la Instrucció Pública per la que l' Estat assumeix per primera vegada les competències de
l'educació com a obligació.
• Es va deixar de desamortitzar i vendre els béns del clero. Bravo Murillo va signar un Concordat amb la
Santa Seu.
• Va centralitzar l'administració
A més Narváez va tindre temps d'aprovar una llei electoral en 1846 que per descomptat es basava en un model
de sufragi censatari. Cada vegada s´ ampliava la base social, el cens, de aquells que podien votar.
1844. LLIÇONS DE DRET POLÍTIC I CONSTITUCIONAL PRONUNCIADES EN L'ATENEU DE MADRID- JOAQUÍN FRANCISCO PACHECO
S'ha pres per regla general com a base per a la concessió d'este dret electoral el gaudi o el pagament de determinada contribució. Este
principi, senyors, és racional i acceptable...
La riquesa, o més ben dit, el benestar, la vida folgada i fàcil, que el treball material no és una càrrega dura, no és la penosa ocupació
de tots els moments, i deixa espai per a les concepcions de l'esperit; este benestar mitjà, que pot trobar-se un acontentament decent
i plàcid; eixe és el que ha de prendre's com a condició de capacitat política, perquè és el que dóna la intel•ligència i la vàlua en l'orde
social. Qui gana afanyosament el seu suport en un treball ímprobe i amb la suor del seu rostre, qui no pot gaudir alguna vegada el
digne descans que ens realça tant als nostres ulls i als de la multitud, qui està reduït a un escàs jornal o a una existència poc mas feliç,
semblant a una màquina, semblant a un ser esclau i maleït; eixe no pot pretendre la consideració ni l'estima política que naturalment
recauen en el que porta un avantatge de tant de mèrit...
El dret electoral no serà un dret de tots, i les ínfimes classes de qualsevol país hauran d'estar privades d'ell, per la raó senzilla de què
no podran exercir-ho convenientment.
Durant aquest període va tindre lloc la Segona Guerra Carlina o Carlina o Guerra dels Matiners que es va
localitzar a Catalunya entre setembre de 1846 i maig de 1849. La guerra va tindre lloc al fracassar l' intent de
casar Isabel amb el pretendent carlí, Carlos Lluís de Borbó. Aquesta guerra va ser molt més limitada que la
primera i va afectar principalment Catalunya.
1852. REAL ORDRE. ARTICLES DE LA CARTILLA DEL GUÀRDIA CIVIL

Capítol primer: Prevencions generals per a l'obligació del Guàrdia Civil.
Art. 1. L'honor ha de ser sempre la principal divisa del Guàrdia Civil; deu per consegüent conservar-ho sense taca. Una vegada perdut,
no es recobra mai.
Art. 2. El Guàrdia Civil, pel seu neteja, bons modals i reconeguda honradesa, ha de ser un model de moralitat.
Art. 3. Les vexacions, les males paraules, els mals modes, mai ha d'usar-los cap individu que vista l'uniforme d'este honrós Cos.
Art. 4. Sempre fidel al seu deure, seré en el perill, i exercint les seues funcions amb dignitat, prudència i fermesa, serà més respectat
que el que amb amenaces, només aconsegueix malmesclar-se amb tots.
Art. 5. Ha de ser prudent, sense debilitat, ferm sense violència, i polític sense baixesa.
Art. 6. El Guàrdia Civil no ha de ser temut sinó dels malfactors; ni temible, sinó dels enemics de l'orde. Procurarà ser sempre un
pronòstic feliç per a l'afligit i que a la seua presentació el que es creia assetjat d'assassins, es veja lliure d'ells; el que tenia sa casa plena
de les flames, considera l'incendi apagat; el que veu el seu fill arrossegat per un corrent de les aigües, ho crea salvat, i finalment sempre
ha de vetlar per la propietat i seguretat de tots.
Després del retir de Narváez en 1851 la figura més rellevant va ser Juan Bravo Murillo. Aquest polític va firmar
el Concordat (tractat internacional) de 1851 amb la Santa Seu que posava fi a la disputa amb l'Església Catòlica
per la desamortització i donava un aire de respectabilitat al regne d'Espanya. L'Església catòlica, com era
inevitable, acceptava la pèrdua de terres, patrimoni i rendes que havia suposat la desamortització a canvi del
manteniment del clero per part del govern. Açò va suposar en certa manera la pau amb el clero; l'església per
la seua part mai va tornar a tindre el poder que havia tingut en el passat i depenia del pressupost públic.
Després de Bravo Murillo es van succeir diversos governs moderats que van viure en constant crisi. En l'últim
d'ells es va perseguir durament els progressistes, es varen dissoldre les Corts i es va governar per Decret. El
resultat va ser un pronunciament conegut com Vicalvarada, que es va cridar així perquè es va decidir en la
batalla de Vicálvaro, i que va ser liderat per un general progressista, el general O´Donnell.
61
1854, 6 DE JULIOL. MANIFEST DE MANZANARES (REDACTAT PER CÁNOVAS DEL CASTILLO)

Espanyols: l'entusiasta acollida que va trobant en els pobles l'exèrcit liberal; l'esforç dels soldats que li componen, tan heroicament
mostrat en els camps de Vicálvaro; l'aplaudiment amb què en totes parts ha sigut rebuda la notícia de l'alçament, asseguren des d'ara
el triomf de la llibertat i de les lleis que hem jurat defendre ...
D'ací a pocs dies la major part de les províncies haurà sacsat el jou dels tirans; l'exèrcit sencer haurà vingut a posar-se davall les nostres
banderes, que són les lleials; la nació gaudirà els beneficis del règim representatiu, pel qual ha vessat fins ara tanta sang inútil i ha
suportat tants sacrificis. Dia és, perquè, de dir el que estem resolts a fer en el de la victòria. Nosaltres volem la conservació del tron,
però sense la camarilla que el deshonra; volem la pràctica rigorosa de les lleis fonamentals, millorant-les, sobretot l'electoral i la
d'impremta; volem la rebaixa dels impostos, fundada en una estricta economia; volem que es respecten en les ocupacions militars i
civils l'antiguitat i els mereixements; volem arrancar els pobles a la centralització que els devora, donant-los la independència local
necessària perquè conserven i augmenten els seus interessos propis; i com a garantia de tot açò volem i plantejarem, davall sòlides
bases, la Milícia nacional ....
Tals són els nostres intents que expressem francament, sense imposar-los per això a la nació. Les juntes de govern que han d'anar-se'n
constituint en les províncies lliures; les Corts generals que després es reunisquen; la mateixa nació, en fi, fixarà les bases definitives de
la regeneració liberal a què aspirem. Nosaltres tenim consagrades a la voluntat nacional les nostres espases, ja no les embeinarem fins
que ella estiga complida.
Quarter general de Manzanares, a 7 de juliol de 1854.
El general en cap de l'exèrcit constitucional, Leopoldo O´Donnell, comte de Lucena
B. EL BIENNI PROGRESSISTA (1854 – 1856)
La Vicalvarada va concloure com la resta de pronunciaments. La

reina, forçada per les circumstàncies, va nomenar president del
Consell a figures dins del liberalisme progressista. Com a presidents
van destacar el Duc de Rivas i el general Esparter que van ocupar
breument el càrrec. En el període es va elaborar un nou text
constitucional, més progressista que l'anterior, que no va ser
aprovat a causa del desacord entre els parlamentaris. La Constitució
de 1856 és definida com “non nata” (no nascuda) perquè mai va
arribar a ser aprovada. El progressisme es basa en la sobirania
nacional (la voluntat nacional), en la democràcia als ajuntaments,
en la Milícia Nacional com a forma de defensar el règim, es
lliurecanvista sobre el comerç exterior, es partidària de ampliar el
cens electoral i estava en contra del impost del consums. Els
progressistes son relativament immunes a la pressió eclesiàstica i
per això són qualificats de anticlericals, encara que no ho son en un
sentit estricte.
EL NAIXEMENT DEL GRUP DEMÒCRATA
Durant aquests moments dins del progressisme van sorgir persones

que no estaven d'acord amb la seua creixent moderació i que van fundar altres partits polítics coneguts com
el partit demòcrata i el partit republicà. En aquests partits militaven socialistes i federalistes. Les seues
principals reivindicacions eren l'ampliació del sufragi i la creació d'una República.
LA DESAMORTITZACIÓ CIVIL O DE MADOZ
La reforma més important del període va ser la desamortització civil de Madoz, per la qual es posaven en
venda després de ser expropiats, els béns dels municipis, ordes militars, hospitals, hospicis i cases de
misericòrdia, a fi d' obtenir fons per a l'Estat. Si en l'anterior desamortització l'Església va ser la principal
afectada en aquesta es van vendre principalment les terres comunals dels municipis, que eren utilitzades pels
llauradors més pobres. Els beneficis obtinguts van ser invertits en la construcció del ferrocarril la llei de la qual
va ser aprovada en 1855. La llei, conforme als principis del lliure comerç, permetia la participació dels inversors
estrangers ja que la indústria espanyola no era capaç de dur a terme els estesos. Altres mesures del període
progressista va ser la liberalització de les Societats Anònimes i el sistema bancari.
62
C. ELS GOVERNS DE LA UNIÓ LIBERAL (1856 – 1868)
LA UNIÓ LIBERAL
Els progressistes es van mantenir en el poder fins a 1856 on van haver de cedir-ho, irònicament per un colp
d'Estat del propi O´Donell que es va convertir en President del Consell5 i va girar cap a la dreta traint al
pronunciament que havia liderat en 1854. Leopoldo O´Donell havia fundat en aquest any la Unió Liberal, que
era un partit polític que agrupava al grup moderat no absolutista i al grup progressista menys radical. Les
eleccions de Corts de 20 de setembre van col·locar a aquest partit polític de notables com el partit majoritari
en les Corts. Així va romandre bàsicament fins a 1868.
Dins de la Unió Liberal van passar una gran quantitat de polítics que van tindre gran importància en la política
posterior. Entre ells estava Juan Prim, Manuel Silvela i Antonio Cánovas del Castillo del Castillo. Quasi tots els
membres del partit eren membres de la classe mitjana – alta, varons i vivien preocupats per l'opinió de la
premsa de l'època (L'Època, El Diari Espanyol i La Correspondència d'Espanya). Es reunien en clubs i compartien
els mateixos gustos i aficions. Contra la Unió Liberal es van posicionar els republicans liderats per Castelar i
Salmerón i també Federalistes com a Pi i Margall.
Moderats Progressistes Demòcrates
Carlistes (posterior)
LES POLÍTIQUES DE LA UNIÓ LIBERAL
Després d'un breu període d'inestabilitat el General O´Donnell es va convertir en President del Consell des de
1857 al 17 de gener de 1863, el govern més llarg del període. En aquest període es van realitzar grans
inversions en obres públiques, entre elles el desenvolupament del ferrocarril i el primer pla de carreteres. Es
va reprendre el Concordat amb la Santa Seu, interromput en el Bienni Progressista. Durant el període va haver-
hi una calma política relativa i certa prosperitat econòmica. En aquests moments Espanya va tindre unacerta
implicació en política exterior del costat de França. Es va embarcar en l'anomenada guerra d'Àfrica (1859-60),
va participar en l'annexió de Santo Domingo (1860-1865), va intervenir a Mèxic (1861-1862) i en laContxintxina
(actual Vietnam) del costat de França. De totes aquestes intervencions la més rellevant és la Guerra d'Àfrica
per la que Espanya va ocupar per primera vegada part del Marroc. L'ocupació d'aquest territoricrearà la distinció
entre l'Exèrcit d'Àfrica (professional i més eficient) i el peninsular (menys eficient).
En el costat negatiu la corrupció era comuna i els suports del govern se van anar reduint des de 1861. Polítics
dins del sistema com Pascual Madoz, autor de la desamortització, i altres van començar a oposar-se a la Unió
Liberal i això va provocar la inestabilitat parlamentària i governs de curta duració. Al front dels mateixos van
5
Leopold O´Donnell va ser un militar d´ origen irlandès que va ser el principal líder del progressisme durant el període
moderat i va ser el principal líder durant el pronunciament de 1854. Durant el període progressista va canviar de actitud
i va acabar amb ell. Participà en la guerra d´ Àfrica durant 1859 – 1860.
63
estar figures tan rellevants com Alejandro Mon i l´ ancià Narvaez. Isabel II, aconsellada des de la seua camarilla,
va decidir prescindir de O´Donnell qui li era absolutament fidel.
D. LA CAIGUDA DEL MODERANTISME I DÍSABEL II (1863 – 1868)
Isabel II va fer president del consell a moderats clàssics autoritaris com Narvaez. Aquest va sufocar amb
violència diversos incidents que es varen produir. Un va ser el de la Nit de Sant Daniel (10 d'abril de 1865) on
la policia va reprimir els estudiants universitaris que protestaven per l'expulsió de dos professors entre ells
Nicolas Castelar. Un altre incident va tenir lloc a la caserna de San Gil on la guarnició es va rebel·lar. El president
del Consell O´Donnell altra vegada va haver dáplicar repressió, més de 60 afusellats. El progressistes la
consideraren un crim, léntorn de la reina massa pocs. O´Donnell va ser substituït definitivament.
Narváez
En 1867 any l'oposició, molts exiliats, va firmar l'anomenat Pacte

d'Ostende (Bèlgica) on es comprometien a la deposició de la reina
Isabel. En aquests anys la popularitat de la reina va caure en picat per la
repressió exercida i també pels rumors sobre la seua vida personal i
sexual (certs o no) que era “vox populi”. En 1868 Narváez va morir, fidel
al seu estil les seues últimes paraules varen ser “se acabó”
El 19 de setembre va esclatar una altra revolució i la reina no tenia cap

suport rellevant. Aquesta va ser denominada “La Gloriosa” i al contrari
que les anteriors era clarament antimonàrquica. Al crit de "Baix els
Borbó! Viva Espanya amb honra!" Isabel II anava a l'exili francès. En
1866 s'havia produït un gir de la reina cap als moderats, aquesta
politització va portar a considerar la reina “insuportable”.
“Espanyols: Ha arribat l'hora de barallar i de concloure, d'una vegada per sempre, amb
els que vos oprimeixen. La dignitat de la pàtria ho exigeix, el triomf de la llibertat ho
reclama. "La immoralitat en les altes esferes sostinguda per l'adulació oficial i pel
despotisme oficinesc han fet indispensable un canvi radical en els destins de la nostra
pàtria. No hi ha res mes temible ni perjudicial que els motins. No hi ha res més gran ni més just que les revolucions quan ho exigeix la
misèria del poble i el patiment de l'exèrcit, quan l'opressió ha tocat els límits de la tirania i el desconcert ha arribat a convertir-se en
sistema.
"Pateix l'agricultura, pateix el comerç, agonitza la indústria, està muda la premsa i la tribuna es cobreix de rubor al contemplar la seua
pàtria .... La revolució és l'únic mig als nostres mals. Ella convocarà Corts constituents per mitjà del sufragi universal...
"L'abolició de l'odiosa llei de consums, el respecte a tots els drets legítimament creats i la destrucció de tot el que s'ha fet a l'ombra de
la intriga, han de ser els mitjans de desembarassar el camí...
"La lliure emissió del pensament i el dret de reunió i associació com mitjans de donar a conèixer les idees, el sufragi lliure per a unificar-
les i la llibertat de tribuna com a mitjà de convertir-les en lleis, fent que els governs siguin producte de l'opinió pública, seran el
coronament de la nostra obra quan haja passat el període revolucionari.
“A les armes, per tant, compatriotes! Un xicotet esforç de part de cada un i haurà conclòs el caciquisme dels pobles, les camarilles de
les capitals i la tirania de Madrid. “A les armes, amb completa confiança en l'èxit, que no dura la vida dels mals governs més del que
vol permetre el, patiment esgotat dels pobles!
“Viva la llibertat!, !Viva la sobirania nacional!
64
La caiguda d'Isabel II es pot entendre com a part del joc polític però també per altres motius. Isabel cau quan
una generació de polítics veterans com Narvaez o O´Donnell es retiren o moren. Es pot entendre com un canvi
generacional i també pel caràcter de la reina que simplement va abandonar el país des de San Sebastià on es
trobava estiuejant. Una vegada fora d´ Espanya i acollida per Napoleó III mai podria tornar.
La caiguda d'Isabel també pot ser entesa en el context d'una major demanda de democràcia i del rebuig de
mesures autoritàries per part del govern. Els incidents de la Nit de San Daniel en 1865 quan la policia havia
matat a alguns estudiants i la repressió molt dura contra el pronunciats varen fer trontollar el prestigi dels
governs. Isabel Burdiel, professora de la Universitat de València, sosté que Isabel era massa ingènua i va ser
manipulada pels moderats i reaccionaris de la Cort qui li varen utilitzar i abandonar posteriorment.
També va tenir un paper la premsa escrita i el rumor. Les publicacions, cada vegada més nombroses, parlaven
molt críticament de la monarquia i la reina que vivia allunyada de la realitat. Sobre 1860 s´ havia constituït una
Cort molt conservadora i religiosa, la Cort dels miracles, on vivien persones tan fora d'època com a Sor
Patrocini, una monja visionaria. Per altra banda els rumors sobre la vida personal de la reina varen ser una font
de desprestigi per a la monarquia.
E. CANVIS I PERMANÈNCIES
QUÈ CANVIA?
El període Isabelí marca l'evolució i fixació del model polític liberal. Durant aquest període les faccions
palatines de l'Antic Règim es constitueixen en partits polítics de notables que es recolzen en els seus suports
econòmics dins del món de la burgesia i també en els seus suports militars. Si abans els canvis de govern
depenien del favor del rei (Antic Règim i Ferran VII) ara depenen del suport de l'home fort del moment com
varen ser Esparter, Narvaez o O´Donnell. Com les eleccions, per sufragi censatari, estan sempre controlades i
manegades pel govern el mètode per a canviar de govern seria el pronunciament dels militars i la fortuna del
mateix. Les multituds participen en política a través d'aldarulls i disturbis motivats normalment per dificultats
econòmiques.
Al camp de la economia durant el regnat d'Isabel II se'n eliminen progressivament els vestigis de l'Antic Règimi
es reconeixen també els principis fonamentals del liberalisme. En 1868 havien desaparegut els gremis, les
terres amortitzades en mans de l’església, noblesa i ajuntaments, les lleis de preus mínims i màxims, els
privilegis de la Mesta etc...
QUÈ ROMAN?
En el període romanen aspectes econòmics, socials, de vida quotidiana i de mentalitat que canvien a una
velocitat molt més lenta que els canvis polítics sobretot el món rural. Progressivament, lentament, creix el
nombre de persones que saben llegir i escriure, el nombre d'indústries, la productivitat dels camps i al mig del
segle comencen a introduir-se en el país algunes de les novetats tecnològiques del moment com eren el
ferrocarril i el telègraf elèctric. En general és una etapa de creixement econòmic, amb totes les seues
limitacions. De forma coherent amb el retard de l´ aparició de la indústria al país el moviment obrer a Espanya
pren consciència de si mateix de forma relativament tardana.
65
LA REVOLUCIÓ GLORIOSA. EL SEXENNI REVOLUCIONARI. UNA EXPERIÈNCIA DEMOCRÀTICA

A. EL GOVERN PROVISIONAL I EL REGNAT D’AMADEU DE SAVOIA
En 1868 es produeix per primera vegada a Espanya una presa de poder per polítics amb un cert element
popular de base i un consens sobre la necessitat d´ un canvi democràtic. En 1866 els opositors al règim havien
firmat el Pacte d'Ostende pel qual es comprometien a derrocar a Isabel. Entre els signants estaven el general
Prim, l'almirall Topete i el general Serrano més les anomenades Juntes Locals que en el 68 serien el grup més
radical. Els militars només pretenien substituir la reina per un altre rei, les Juntes aspiraven a una República.
Generals progressistes / demòcrates Juntes locals

Monarquia liberal molt democràtica Republicans
Militars, burgesos Defensa de les classes populars
Constitució, lleis i ordre Alguns eren cantonalistes
Reformes progressistes Més radicals
Després de certes escaramusses en què va haver-hi molt poca violència els rebels van prendre el poder i van
procedir a formar un govern provisional. La revolució en el seu moment va ser coneguda com “La Gloriosa”
.Junt amb la Constitució de Cadis en 1812 es pot entendre com una aventura nacional per a crear un nou país.
L'experiment democràtic del sexenni marca el final d'una etapa política caracteritzada per la continua
experimentació i la recerca d´ un model polític per al país.
El govern provisional, eixit del pronunciament, va començar a realitzar certes reformes de caràcter
progressista - democràtic.
• Es va col·locar novament en les seues càtedres als anomenats catedràtics heterodoxos que havien sigut
castigats pels governs de la Unió liberal en els últims anys
• Es van modificar les relacions Església – Estat. Duran el període el govern va reconèixer al nou estat italià
(liberal) que havia ocupat Roma.
• Es varen aprovar polítiques lliurecanvistes
• Es va aprovar el sufragi universal masculí tenint lloc unes eleccions a Corts constituents. La convocatòria
es va fer, per primera vegada, per mitjà d'eleccions per sufragi universal masculí (majors de 25 anys) en
les que va arribar a votar el 70 %. del cens. Els resultats van ser: Progressistes (159); Demòcrates (20);
Unionistes (69); Republicans federals (69); Republicans unitaris (2); Carlins (18); Isabelins o liberals
moderats (14)
• Les Corts constituents van redactar i van aprovar la Constitució de 1869 que era molt més democràtica
que les anteriors.
1869, CONSTITUCIÓ
La Nació espanyola, i en nom d’aquesta, les Corts Constituents triades per sufragi universal, […], decreten i sancionen el següent
Article 21. La Nació s’obliga a mantenir el culte i els ministres de la religió catòlica.
Article 32. La sobirania resideix essencialment en la Nació, de la qual emanen tots els poders.
Article 34. La potestat de fer les lleis resideix en les Corts.
Article 35. El poder executiu resideix en el Rei, que l’exerceix per mitjà dels seus ministres.
Article 36. Els Tribunals exerceixen el poder judicial.
Article 38. Les Corts es componen de dos Cossos Colegisladors, a saber: Senat i Congrés.
66
Constitució de 1869
• Promotor Juan Prim i els progressistes
• Principi de sobirania nacional
• El rei és el cap de l'Estat
• L'executiu està liderat pel rei qui exerceix eixe poder a través dels seus ministres
• El Congrés i Senat són electius. El Congrés te molt poder de control sobre l´ executiu
• Sufragi universal masculí
• Te una enumeració de Drets concisa i extensa
o Llibertat de premsa
o Llibertat de reunió
o Llibertat de cultes però....
§ La Nació s'obliga a mantenir el culte i els ministres de la religió catòlica
Un dels dilemes d'aquest intens període era l'elecció entre monarquia i república. L'última opció era vista com
a radical i impròpia de la tradició espanyola per part del principals protagonistes de la revolució com Prim o
Serrano. Així que es van remenar diversos candidats entre els que es trobaven el general Esparter, ja
octogenari i el segon fill del rei d'Itàlia, Amadeu de Savoia. Aquest noble italià pertanyia a la casa de Savoia,
una dinastia que s'havia convertit en reis d'Itàlia des dels principis del liberalisme. Era catòlic i demòcrata, amb
la qual cosa era el més adequat per a ser rei i per això va ser triat per les Corts espanyoles.
En 1871 va arribar a Espanya Amadeu de Savoia que va regnar breument al mig d'una hostilitat manifesta de
gran part de la població i sobretot de la classe política. El poble va arribar a definir-ho com Macarronini I. Era
una persona relativament capaç però es va veure sobrepassat pels esdeveniments polítics. El seu principal
valedor, el general Prim va ser assassinat i es va produir una revolta Carlina en 1872, la tercera guerra carlina.
L'Església, els republicans, els carlins i el poble en general estaven en contra seu. Després d'un atemptat contra
la seua vida va dimitir (o va abdicar) l'11 de febrer de 1873 tornant al seu país.
67
1873,1 DE FEBRER. DISCURS DE D ÁCOMIADAMENT D ’AMEDEO I

Al Congrés: Gran va ser l'honra que vaig merèixer a la Nació espanyola, triant-me per a ocupar un tron...
Vaig creure que la curta experiència de la meua vida en l'art de manar seria suplida per la lleialtat del meu caràcter, i que trobaria
poderosa ajuda per a conjurar els perills i véncer les dificultats que no s'oculten a la meua vista en la simpatia de tots els espanyols
amants del seu pàtria...
Conec que em va enganyar el meu bon desig. Dos anys llargs fa que cenyisc la Corona d'Espanya, i l'Espanya viu en constant lluita,
veient cada dia més llunyana l'era de pau i ventura que tan ardentment anhel.
Si fossen estrangers els enemics de la seua dita, llavors, al front d'estos soldats tan valents com patits, seria el primer a combatre'ls;
però tots els que amb l'espasa, amb la ploma, amb la paraula, agreugen i perpetren els mals de la Nació, són espanyols, tots invoquen
el dolç nom de la pàtria, tots barallen i s'agiten pel seu bé; i entre el fragor del combat, entre el confús, atronador i contradictori clamor
dels partits, entre tantes i tantes oposades manifestacions de l'opinió pública, és impossible encertar quina és la verdadera, i més
impossible encara, trobar el remei a tants mals.
Ho he buscat àvidament dins de la llei, i no ho he trobat. Fora de la llei, no ha de buscar-ho qui hi ha promés observar-la. Aquestes són,
senyors Diputats, les raons que em mouen a tornar a la Nació, i en nom seu a vosaltres, la Corona que em va oferir el vot nacional, fent
renúncia d'ella per mi, pels meus fills i successors.
Estigueu segurs que, al desprendre'm de la Corona, no em desprenc de l'amor a esta Espanya tan noble com desgraciada, i que no
porte un altre pesar que el de no haver-me sigut possible procurar-li tot el bé que el meu lleial cor per a ella abellia.
Palau de Madrid, 11 de febrer de 1873
68
B. LA PRIMERA REPÚBLICA (1873 – 1874)
Immediatament després es va proclamar la I República espanyola on es van posar de manifest les profundes
diferències polítiques i personals que existien entre els grups que havien expulsat Isabel II. L'experiència
republicana es va estendre fins al 29 de desembre de 1874 quan es va produir l'anomenada Restauració
Borbònica. Va tindre una fase democràtica que va comptar amb 4 presidents en només 11 mesos, i una fase
dictatorial, pretoriana o unitària que va acabar amb la Restauració. Tot el període es caracteritza per idees
progressistes i avançades però també per la inestabilitat política i social.
1873, 11 DE FEBRER. PROCLAMACIÓ DE LA PRIMERA REPťBLICA . DISCURS D 'EMILIO CASTELAR EN EL CONGRÉS

“Senyors diputats: Ací, el partit republicà reivindica la glòria que seria haver destruït la monarquia; no vos tireu en cara la
responsabilitat d'este moment suprem. No; ningú hi ha matat. Jo, que tant he contribuït que arribara este moment, he de dir que no
sent, no, en la meua consciència, mèrit algun d'haver conclòs amb la monarquia. La monarquia hi ha mort sense que ningú,
absolutament ningú, haja contribuït a això, mes que la Providència. Senyors:
amb Ferran VII va morir la monarquia tradicional; amb la fuga d'Isabel II, la monarquia parlamentària, i amb la renúncia d'Amadeo,
ningú ha acabat amb ella. Ha mort per si mateixa. Ningú porta la República; la porten les circumstàncies; la porta una conspiració de
la Societat, de la Naturalesa, de la Història. Senyors, saludem-la, com el sol que s'alça per la seua pròpia força en el cel de la nostra
pàtria.”
EL PROBLEMA CANTONAL. UNITARIS CONTRA FEDERALS
El gran dilema de la República va ser entre mantenir un model d´ estat unitari (republicans unitaris) o
centralista o apostar per un estat federal i
descentralitzat (republicans federals) com era l´
opinió de molts del seus partidaris. No varen
tenir temps de plantejar un model ja que poc
després de la seua proclamació es varenproduir
revoltes cantonals en moltes ciutats d´ Espanya.
Juntes locals es varen proclamar autònomes i
van plantejar un repte inassumible a la
República.
ELS CARLINS I LA REVOLTA CUBANA
Altres greus problemes que no van poder

resoldre s'incloïen la tercera Guerra Carlina
degut a que el pretendent va tornar a Navarra
en 1872 i va establir un proto estat propi. Els
carlins consideraven que el seu projecte
monàrquic podia substituir al de Isabel o
69
Amadeu. Per altra banda en la illa de Cuba va esclatar una rebel·lió oberta contra el domini espanyol que no
va poder ser evitada ni sufocada i que va durar 10 anys ( 1868 – 1878).
LES POLÍTIQUES REPUBLICANES
La I República no obstant va adoptar algunes mesures de caràcter molt innovador que probablement varen
contribuir a debilitar-la.
• Supressió impost de consums. Era un impost indirecte, la seua abolició era reclamada per les classes més
populars. La conseqüència va ser l'agreujament del dèficit d'Hisenda.
• Supressió de les quintes. De nou una mesura popular va propiciar el debilitament de l' estat republicà
enfront de la insurrecció carlina.
• Redacció d´ una nova Constitució que no va ser aprovada per falta de temps
• Reducció edat de vot als 21 anys que no va ser aplicat degut al final de la República
• Separació de l'Església i l' Estat, i reducció dels subsidis a l'església. De nou la mesura no va ser aplicada
per falta de temps. Òbviament no va agradar als catòlics republicans, poc nombrosos, i als monàrquics,
molt més nombrosos.
70
Estanislao
Figueras
Etapa
71
EL JOC POLÍTIC DE LA I REPÚBLICA
Els 11 mesos de la I República van ser caòtics. Estanislau Figueras

simplement va desaparèixer, frustrat amb els debats i la divisió
entre els republicans.
Francesc Pi i Margall (FEDERALISTA) va intentar redactar una nova

Constitució de caràcter federal però es va veure desbordat pels
esdeveniments. Van esclatar moltes revoltes cantonals en tot
Espanya, entre altres Jumilla o Cartagena es van declarar
independents. Els republicans federals pretenien una Constitució
espanyola que plantejara un model d'Estat semblant al Suís,
confederal. Aquesta Constitució federal de 1873 es coneguda com
non – nata, no nascuda. Frustrats per les falta de progrés molts
d'ells simplement van plantejar la independència. Per si fora poc va
esclatar altra vegada una revolta carlina al nord i un altra en Cuba.
El president de la República va haver de dimitir i deixar lloc a un
republicà unitari.
Nicolas Salmerón, el tercer president, era un magnífic orador i volia

crear una república unitària (centralista). No obstant ell mateix no
volia assumir la repressió de les revoltes i renuncià. Finalment
Emilio Castelar, un altre unitari, va ser l'encarregat d'establir una
República d'orde, durant el seu mandat tot just es va convocar el
Parlament i l'exèrcit va ser utilitzat per a sufocar les diverses
rebel·lions. Quan finalment es va convocar el Parlament Castelar va perdre la votació a les mans dels
federalistes i el general Pavia va donar un colp d'Estat.
Com Castelar no va voler governar per mitjans no democràtics l'home fort del moment seria el Duc la Torre
que va constituir una República Dictatorial Unitària que duraria uns mesos més. Aquesta república era
conservadora, d'orde i recolzada pels modera'ns i republicans unitaris així que quan el general Martínez
Campos va donar un colp d'Estat a Sagunt proclamant la Restauració Borbònica no va haver-hi absolutament
cap problema. El moviment restaurador havia sigut dirigit des de l'ombra per la figura política més important
del període posterior, Antonio Cánovas del Castillo.
PER QUÈ VA FALLAR LA PRIMERA REPÚBLICA?
Per una banda els problemes que tenia eren tan grans que per si mateixos hagueren tombat qualsevol règim
però dáltra banda la raó més important és que no va crear-se un grup republicà de dretes o conservador com
passaria a França.
C. CANVIS I PERMANÈNCIES
QUÈ CANVIA?
L'experiment democràtic del sexenni presenta diferències fonamentals amb el període anterior. Per primera
vegada les classes populars participen en política per mitjà d'eleccions (sufragi universal masculí) o el
moviment cantonal que es plasma en revoltes i insurreccions de marcat caràcter polític. Aquest fet va
comportar debats de gran virulència, i interessants, en un Congrés que diferia dels anteriors majoritàriament
dominats pels diputats de la Unió Liberal. Per primera en la història d'Espanya el moviment republicà apareix
amb força en l'escena política. No obstant va ser tal el caos que va sorgir de la I República que el moviment de
caràcter progressista i reformador va acabar tremendament debilitat. En l'Espanya de primers de segle quan
es volia tirar en cara el desordre es deia la frase “No sigues República”.
72
QUÈ ROMAN?
En el sexenni revolucionari també es produeixen les primeres manifestacions d'un anticlericalisme violent que
prendrà major força en èpoques posteriors. La població espanyola ja no es pot qualificar com unànimement
catòlica i dins dels catòlics molts no recolzen a l'Església. El moviment obrer, encara que incipient, comença a
prendre forma en sindicats i associacions obreres. En el camp l'anarquisme comença també a ser un fenomen
social cada vegada més importants. Els moviments socials de caràcter tradicional es transformen en
moviments més polítics que busquen reformes socials concretes i no sols remeiar necessitats passatgeres.
ELS INICIS DEL MOVIMENT POLÍTIC OBRER (1814 – 1860)

La protesta social, producte de la injustícia o simplement de les reivindicacions, és un fenomen habitual tant
en l'època de l'Antic Règim com en el règim burgés. En l'Antic Règim els analistes han parlat d'una economia
moral de la multitud on la població més humil podia reaccionar per mitjà de motins o violència contra
situacions que considerava injustes. En èpoques d'escassetat, de fam o de dificultats econòmiques les classes
mitjanes i populars protagonitzen motins d'importància que forcen les autoritats a sotmetre'ls o a negociar
amb ells. Els motins de protesta generalment es condueixen contra les quintes i els especuladors davall
l'eslògan “Baix els consums i les quintes!!”
Aquestes protestes no estaven organitzades i no hi havia un partit polític o sindicat darrere. El més paregut
són les Juntes que varen protagonitzar la gloriosa en 1868. A partir de la dècada de 1860 es veu cert contingut
en forma de republicanisme, socialisme, cantonalisme o anarquisme. Aquesta economia moral de la multitud
es justifica amb un llenguatge religiós, a vegades el propi clergat s'implica, i es desenvolupa fora dels canals
oficials de protesta. Aquests moviments coincidiran en el temps amb el desenvolupament dels socialismes
utòpics, que si bé són interessants, tenen molt poca rellevància social.
1860 - ...
73
ASPECTES TRANSVERSALS
A. EL PAPER DE LA CORONA I LA CORT
Els reis del segle XIX perden progressivament el poder que havien tingut en el segle anterior. Si Ferran VII és
encara capaç de nomenar ministres i influir en la política activament; Isabel II, Amadeu de Savoia i Alfons XII
es converteixen en figures eminentment simbòliques i en parts, no sempre les més importants, del joc polític.
La corona es converteix en una figura mediadora entre les diferents forces (dotzeanyistes, moderats, exaltats,
progressistes, Unió Liberal) i personatges que pugnen pel poder (Esparter, Narvaez, O’Donnell etc...) Si una
d'aquestes forces, republicans, o personatges, Esparter, no vol una monarquia el rei es veurà forçat a l'exili. El
moment més perillós sempre és durant els pronunciaments on la confusió és màxima. D'aquesta manera la
corona ha de mediar entre les diverses forces i no recolzar-se exclusivament en cap d'elles.
Les circumstàncies personals i els caràcters importen. Ferran VII era un rei indolent l'única preocupació del
qual era conservar el poder absolut pel que havia lluitat contra Godoy. És l´ únic monarca que va exercir un
cert control sobre les polítiques d´ Espanya.
La reina Isabel II ha sigut considerada molt negativament per historiadors i l'opinió pública en general. La
realitat havia sigut una miqueta més complexa. Isabel II havia passat una infància davall el domini de sa mare
(María Cristina) i el general Esparter. Amb 16 anys la seua boda va ser un assumpte polític de primer orde i al
final s'havia vist obligada a casar-se contra la seua voluntat amb Francisco d' Assís, un consort a qui no
apreciava. D'aquesta manera en el nucli del seu regnat les crítiques a la monarquia ho van anar respecte a la
seua vida personal i les seues infidelitats. Aquesta situació va canviar en la dècada dels 60 quan la reina va
reunir en la seua camarilla un grup de persones catòliques i conservadores, entre elles estava el Pare Claret
qui exercia de conseller espiritual de la reina. Aquesta camarilla exercia una gran influència sobre la reina a
qui animava a participar en el joc polític, pareix que inclús va arribar a postular-se com a Presidenta del Consell
. També, aconsellat per ells i pel seu caràcter Isabel II realitzava nombroses obres de caritat per a ajudar als
més pobres.
Aquest fet va col·locar a la monarquia en el blanc de les crítiques polítiques de molts, entre ells el professor
universitari Nicolás Castelar. Aquest professor en un article anomenat “El Tret” sostenia que la reina,
aclaparava pels deutes, es quedava amb el 25% de les vendes de propietat pública. La reacció del govern va
ser destituir aquest professor republicà i a altres del seu lloc en la Universitat Central, fet que els va convertir
en herois i va provocar manifestacions. En l'anomenada nit de Sant Daniel, 10 d'abril de 1865, la Guàrdia Civil
pareix va matar 11 persones i va haver-hi més de 150 ferits. Després d'aquest incident la monarquia va veure
vinculat el seu destí al del govern.
Corona segle XVIII Ferran VII Maria Cristina, Isabel i Amadeu

• Importància de la Cort • Importància de la Cort • Importància de la Cort
• El rei actua o no depenent de • Defensa el seu poder • Presoners de les circumstàncies i
la seua afició pel treball absolut, frena les sobre tot de l´ home fort
• Promoció de la il·lustració i la reformes però no • Han de cedir si el pronunciament
reforma treballa molt. te èxit
• Lluites a palau • Poden intentar influir recolzant a
• Promoció del seu poder algú (Moderats, Isabel II), (Prim,
absolut Amadeu de Savoia) però si
perden perdran el poder.
• Tasca simbòlica i assistencial
Tots estan allunyats de la realitat.
74
B. EL PARTITS POLÍTICS I LA MANIPULACIÓ ELECTORAL
Els partits polítics no existeixen al segle XVIII i principis del XIX. Partit ve del nom “tallat” o facció i el concepte
era clarament negatiu. Durant els regnats de Carles IV i Ferran VII i la regència de Maria Cristina els partits o
faccions es troben a la Cort i son les persones que recolzen a aquelles persones que pretenen governar, aquests
partits lluiten per obtenir el favor reial.
Durant el regnat de Isabel i fins 1923 els partits polítics canvien de forma i poden ser definits com partits de
notables. Es caracteritzen per tindre pocs membres, ser aquests rics, tindre una ideologia molt flexible i
presentar-se a les eleccions basant-se en els seus contactes. Els partits polítics de notables son extremadament
flexibles en els seus membres; “els moderats”, “progressistes”, “republicans” etc... Al contrari que al passat ja
no es troben a la Cort si no a les principals ciutats. Els seus simpatitzants es reuneixen als casinos, cafès,
compren els mateixos periòdics etc... El problema és que durant el regnat de Isabel II no hi ha un mecanisme
pacífic de transmissió de poder.
Faccions de palau (Carles IV, Ferran VII) Partits de notables (Isabel II, Sexenni, Alfons XII)
• Importància de la Cort • La Cort encara és important però l´ home que mana ja
• Lluiten per obtenir el favor del rei o la no es el rei
reina • Molt flexibles, grups molt reduïts
• Són molt flexibles • Importància creixent de la premsa
• Sovint enfronten personalitats en • Eleccions manipulades
conflicte no polítiques en conflicte • Canvi de govern mitjançant pronunciaments
Parlar d´ eleccions durant la construcció de l´ estat liberal es possible però s´ han de tindre en compte varies
qüestions: En primer lloc cap partit que va organitzar les eleccions les va perdre. Açò és degut al fet que el
govern controlava, havia nomenat, als Subdelegats de Foment i Governadors provincials. Aquestes persones
s'encarregaven de negociar, pressionar, manipular i, si és el cas, falsificar les eleccions en els diferents districtes
electorals.
En segon lloc el model triat va ser un sufragi censatari. És a dir, només podien votar i ser triats les persones
que es trobaven en un cens o llista. La gran pregunta és els que es trobaven en dita llesta. Tenim censos molt
reduïts com el de l'Estatut Reial que a penes comprenia a 15000 persones i altres, al final del període, més
extensos. El criteri fonamental per a estar en dita llesta eren els impostos pagats i ser barons. Al ser
relativament pocs les dites persones podien ser influenciades amb més facilitat, generalment per mitjà de
favors i promeses. La manipulació va resultar més difícil quan es va ampliar el cens i quan les persones vivien
en àmbits urbans.
ELECTORS DURANT EL PERÍODE DÍSABEL II

Nº de electors i % durant el regnat d Isabel II
Any Total %
1834 16.026 0,15
1836 65.000 0,7
1837 257.984 2,2
1846 99149 0,8
1854 696420
1865 418217 2,67
En tercer lloc la pràctica electoral estava molt manipulada. El model era britànic així que de cada districte
electoral eixia un diputat o senador que havia guanyat per majoria simple. L'aforisme britànic és “the winner
takes all”, el guanyador se'l porta tot. D'aquesta manera la clau estava a “encasellar” la persona desitjada en
75
un districte o circumscripció on la victòria fora segura encara que no tingués res a veure amb ella. Alguns
historiadors han afirmat que no sempre es triaven els candidats des de Madrid, sinó que les elits locals
(oligarquies locals) aconseguien sovint imposar els seus propis candidats. És el cas de José Campo a València.
Finalment és necessari tornar a insistir en el fet que la política era bàsicament un joc en què participa un grup
molt reduït de persones, els “notables”. Tots ells eren burgesos, relativament rics, barons i compartien gustosi
interessos comuns. Només els diferenciava el seu grau de liberalisme, moderantisme i conservadorisme.
76
C. LES CLASSES POPULARS I LA POLÍTICA
El moviment obrer de tipus socialista va entrar en el joc polític a finals del segle XIX. Karl Marx escrivia el
Manifest Comunista en 1848 i la resta de l'obra en els anys següents. En la primera meitat del segle la protesta
social s'articulava per mitjà de revoltes esporàdiques (sovint violentes) contra situacions considerades injustes.
Alguns historiadors britànics han denominat a aquest fenomen “L'economia moral de la multitud”. És a dir, si
en algun moment, la situació era considerava com insostenible en algun poble ciutat era comuna la violència
(verbal, física o contra les propietats) contra el supòsit responsable. Un cas típic és contra el mercader que
acaparava menjar en els temps d'escassetat per a pujar els preus. Moltes d'aquestes protestes tenien una base
religiosa que perdran a finals de segle.
Protesta social tradicional Nova protesta social

• Problemes econòmics immediats • Moviment obrer (Anarquisme, socialisme)
• Base rural • Ideologia més elaborada
• Argumentacions religioses o morals (contra • Busquen derrocar al govern
el lladres i el acaparadors, contra els • Base rural i industrial
consums!!) • Argumentació política (sufragi universal,
• No busquen derrocar al govern República) o econòmica (millora condicions
• Típica de l´ Antic Règim laborals)
EL PAPER DE LA PREMSA I L'OPINIÓ PÚBLICA
En el segle XIX els avanços en la tecnologia de les impremta i en l'alfabetització van fer que l'opinió pública
tingués un pes més important en la política. La Constitució de Cadis proclamava la llibertat d'impremta, fet
que va permetre un cert esplendor de la premsa política fins a 1814 i durant el Trienni liberal. En el període
posterior es va establir la figura de la censura prèvia que va limitar les informacions. Aquesta censura prèvia
anava contra les publicacions hostils com era el cas de les carlines. En general cada grup de notable disposava
del seu propi periòdic que reforçava les seues aspiracions polítiques. D'aquests l'únic que sobreviu és el Far de
Vigo que va començar a publicar-se en 1851.
Si bé les edicions eren limitades i l'analfabetisme alt, existia a Espanya una cultura política de llegir periòdics
en veu alta i de compartir-los en els cafès pel que la seua difusió probablement seria major del que es pensa.
D. EL FACTOR RELIGIÓS
L'element religiós va tindre la seua influència política durant tot el segle XIX. En el segle Espanya contínua sent
un país majoritàriament catòlic encara que la pràctica religiosa varia segons les zones. És molt major en el nord
que en l'est i el sud d'Espanya. En general el clero té un posició que correspon al seu estatus dins de la jerarquia.
Un rector cobra com un guàrdia civil o un mestre d'escola amb molta sort, l'arquebisbe de Toledo té uns
ingressos semblants al president del Consell. A vegades el cures més pobres passen necessitat i han devendre
objectes d'art.
• Durant la Guerra de la Independència l'Església Catòlica va tindre un paper important en la lluita contra
els francesos, considerats representants d'una ideologia atea. El saqueig i les tàctiques de pillatge de les
tropes napoleòniques van reforçar aquest impressió. Açò explica publicacions com el “Catecisme patriòtic”
(No és pecat matar francesos)
• En la dècada dels 30 el clero (sobretot el basc) va recolzar el pretendent carlí amb el que l'Església es va
enemistar amb els liberals i els moderats . El conflicte amb l'Estat es va agreujar amb la desamortització
de Mendizàbal. El fet que l'Església perdés el seu patrimoni va suposar que es van deixar d'atendre
moltíssimes obres de caritat i posar en molt mala situació a la població més desfavorida.
• Amb la firma del Concordat de 1851 i el període moderat les relacions van millorar amb el govern (amb
l'excepció del bienni progressista 1855 - 1856). El Concordat va permetre arreglar els comptes de l'Església
77
• En la dècada dels 60 la jerarquia eclesiàstica es va posicionar en contra de la tolerància religiosa i els

catedràtics heterodoxos d'Universitat. També va veure amb mals ulls el moviment pedagògic del
krausisme i la Institució Lliure d'Ensenyança. L'antipatia, tot cal dir-ho, era mútua. Entre els intel·lectuals
catòlics destaquen Jaime Balmes i Juan Donoso Cortés.
1851. CONCORDAT ENTRE ESPANYA I LA SANTA SEU

Art. 1r. La religió catòlica, apostòlica, romana, que excloent-ne qualsevol altre culte continua sent l'única de la nació espanyola, es
conservarà sempre en els dominis de S. M. catòlica amb tots els drets i prerrogatives.
Art. 2. En la seua conseqüència, la instrucció en les Universitats, Col·legis, Seminaris i Escoles públiques o privades de qualsevol classe,
serà en tot conforme a la doctrina de la mateixa religió catòlica.
Art. 3. (...) S. M. i el seu reial govern dispensaran així mateix el seu poderós patrocini i suports als bisbes en els casos que li demanen,
principalment quan hagen d'oposar-se a la malignitat dels hòmens que intenten pervertir els ànims dels fidels i corrompre els costums,
o quan haguera d'impedir-se la publicació, introducció o circulació de llibres roïns i nocius.
• En la mateixa època capellans com el Pare Claret van tindre molta importància en La Cort (confessor de la
reina) i van ser molt criticats tant per progressistes com per demòcrates. L'aposta política del clero era
paternalista i asistencialista enfront del liberalisme imperant.
• Durant el sexenni liberal el conflicte es va aguditzar novament ja que es va reduir el pressupost del clero,
es va legislar el matrimoni civil, es va permetre la llibertat religiosa i es va expulsar (una altra vegada) a la
Companyia de Jesús. No tot va ser tensió en la relació Església – Estat ja que el govern va deixar de nomenar
bisbes i es va mantenir el pressupost del clergat.
L'anticlericalisme és una idea política que considera el clero i les esglésies com a negatives per a la vida
pública. No ha de ser, encara que pot, antireligiós. Moltes vegades s'atacaven els vicis del clero, no el dogma.
En la seua versió moderada planteja la separació estricta entre la Religió i l'Estat. Açò implica la possibilitat
de divorci, matrimonis i cementeris civils, i la tolerància religiosa. En les seues vessants més radicals pot
incloure la prohibició d'ensenyar per part del clero, la confiscació de béns eclesiàstics i inclús mofa o violència
física contra el culte religiós. L'anticlericalisme té uns orígens dins de la burgesia liberal culta que considera
la religió una rèmora per al progrés i també dins de les classes populars que consideren al clero com una
classe parasitària o inactiva. Òbviament des d'alguns sectors del clero s'ha definit com a anticlerical qualsevol
mesura que amenaça els seus interessos.
E. EL PAPER DE L'EXÈRCIT I EL SERVEI MILITAR
Durant el segle XVIII s'havia produït una racionalització de la guerra molt important. Els exèrcits estaven
compostos per professionals, tenien una oficialitat noble i en general no passaven dels 50000 soldats. Les
baixes eren limitades. Seria Napoleó qui canviaria la guerra a l'implantar el sistema de partida i el servici militar
obligatori “la nació en armes”. D'aquesta manera al final de la Guerra de la Independència l'Exèrcit espanyol
tenia més de 300000 soldats. Per a obtenir aquests soldats s'utilitzava el sistema de quintos (un sorteig) que
no s'aplicava en algunes regions (les regions forals).
Les guerres carlines van implicar una despesa molt important, tant en soldats com en diners. Al final de les
mateixes quedava un exèrcit amb una gran quantitat d'oficials (de tendència liberal) i una tropa molt mal
pagada i equipada. D'altra banda des del govern Narváez es va permetre la possibilitat d'evitar la recluta
pagant un substitut. Açò va ocasionar moltes protestes tant en el moment com posteriorment. En general
l'exèrcit espanyol es va caracteritzar: Les seues males condicions, la seua tendència cap al liberalisme i el
progressisme i la seua participació en els diversos pronunciaments.
78
Exèrcit Antic Règim Exèrcit segle XIX

• Professionals, no molt nombrós, solament • “Nació en armes”
una xicoteta part es permanent • Servei militar. No professional
• Mercenaris • Molts morts per mal abastiment
• Oficials nobles • Via d´ ascens social
• Guerres curtes i costoses • Molt costos
• No participa en política • Participa en els pronunciaments (liberals)
• Guerres carlines i al Marroc
79
CONSTITUCIONS DEL SEGLE XIX

Constitució Constitució
Estatut de Constitució Estatut Constitució Constitució Constitució Constitució
non nata de non nata I
Baiona de Cadis Reial de 1837 de 1845 1869 1876
1855 República
El general
José I (germà Corts de Martínez de El general El general Joan Prim i Republicans.
Promotor Liberals Cánovas
de Napoleó) Cadis la Rosa Narváez O'Donnell els Castelar
revolucionaris
Data 1808 1808 1812 1812 1834 1834 1837 1837 1845 1845 1855 1855 1869 1869 1873 1873 1876 1876
Liberal Liberal
Caràcter Liberal Absolutista Liberal Moderada Progressista Progressista Progressista
d'imposició conservadora
Carta
Sobirania
Carta Sobirania atorgada. Sobirania Sobirania Sobirania Sobirania Rei +
Sobirania compartida
Atorgada nacional Sobirania nacional nacional nacional nacional Parlament
rei-Corts
real
President de
Paper del rei Poder la República Limitat.
Molt Important Poder Poder Poder
o cap de menys Poder limitat que és el del Figura
important però limitat absolut limitat limitat
l'Estat limitat Consell de arbitral
ministres
És el rei
juntament
amb un President President President
És el rei qui President President del President President del
Cap de Consell del Consell del Consell del Consell
governa del Consell Consell de del Consell Consell de
l'executiu d'Estat que de de de
assessorat de ministres ministres de ministres ministres
proposava ministres ministres ministres
el
Parlament
Bicameral
Estament
Parlament
de Próceres
per Bicameral Bicameral Bicameral Bicameral Bicameral Bicameral
(cambra
Cambres Estaments Unicameral (Senat i (Senat i (Senat i (Senat i (Senat i (Senat i
alta) i
(tipus Antic (Parlament) Congrés) Congrés) Congrés) Congrés) Congrés) Congrés)
Estament
Règim)
de
Procuradors
Separació
Església - Separació
Confessionali Catòlica Catòlica Catòlica Catòlica Catòlica Catòlica Estat. S'obliga Església - Catòlica
tat de l'Estat a mantenir al Estat.
clergat
Estableix
Estableix Sí però
¿ Té per Més
No Hi ha drets però més
declaració de primera concreta
alguns drets estan No limitada i Sí Sí Sí
drets dels vegada un que
dispersos dispersos menys
espanyols? llistat de l'anterior
pels articles concreta
drets
No parla
Censatari
però
Indirecte molt
No hi ha Sufragi l'elecció ha Sufragi Sufragi No
Sufragi universal restringit No parla
sufragi censatari de ser universal universal contempla
masculí per als
directa i per
procuradors
províncies
80
FRANQUISME , TRANSICIÓ I DEMOCRÀCIA (1939 – 2014) U7
REFERÈNCIES
Abraç de Bergara... 54 I República espanyola ... 68

Alejandro Mon ... 63 Isabel II. .. 53, 63, 64, 68, 73, 74
Amadeu de Savoia... 65, 66 Javier de Burgos ...55
Anticlericalisme ... 72 Juntes Locals ... 65
Barcelona ... 58 La Gloriosa ... 63
Bravo Murillo ...60 Liberalisme ... 55, 61, 64, 66, 75, 77
Cadis ... 65, 76, 79 Llei Sàlica. .. 53
Cánovas, Antonio ... 62, 71 Madoz... 61, 62
Capità general. .. 54 María Cristina. .. 53, 54, 55, 58, 73
Carlisme ...53 Marqués de Salamanca ... 59
Castelar, Emilio ...62, 63, 71, 73 Martínez de la Rosa ... 53
Cea Bermúdez ... 53 Mendizàbal ... 56
Concordat .. 60, 62, 76 Milícia Nacional ... 56, 58
Constitució de 1812. .. 55, 56 Napoleó ... 77
Constitució de 1837 ... 56 Narvaez, General ... 55, 59, 60, 63, 64, 77
Constitució de 1845 ... 59 O´Donnell, Leopold ... 60, 62, 64
Constitució de 1856 ... 61 Pacte d'Ostende ... 63, 65
Constitució de 1869 ... 65 Pi i Margall, Francesc ... 62, 71
Constitució federal de 1873 ... 71 Prim, General... 62, 65, 66
Conveni d'Oñate .. 54 Primera guerra Carlina ... 53
Cort dels miracles ... 64 Pronunciament ... 55, 60, 64, 65
Corts constituents ... 63, 65 Pronunciament en la Granja ... 55
Desamortització ... 56, 60, 61, 62, 76 Reaccionari. .. 52, 53
Dinastia dels Borbó ... 60, 63 Restauració ... 68, 71
Economia moral de la multitud ... 72 Revolució Gloriosa. .. 65
Els moderats... 55 Salmerón, Nicolás ... 62, 71
Església Catòlica ... 56, 60, 76 Segona Guerra Carlina ... 60
Espadons ... 55, 59 Servei militar. ..54, 77
Esparter. .. 58, 66, 73 Sexenni revolucionari ... 72
Esparter, Baldomer ... 54, 55, 58, 59, 61, 64 Sobirania compartida. .. 52, 79
Estatut Reial ... 53, 55, 56, 59, 74 Sobirania nacional. .. 52, 79
Estatut Reial de 1834 ... 53, 55 Sobirania popular. .. 52
Ferran VII... 53, 55, 64 Sobirania reial... 52
Ferrocarril ...61, 62, 64 Socialisme ... 72, 76
Furs ...54 Sufragi censatari ... 56, 60, 64, 74
General Martínez Campos ... 71 Sufragi universal masculí ... 65, 71
General Pavia ... 71 Tercera guerra carlina ... 66
General Serrano ... 65 Topete, Almirall ... 65
González Bravo .. 59 Unió Liberal. .. 62, 71
Guàrdia Civil ... 60, 73 Vicalvarada ... 60, 61
Guerrilles ... 54
81

Nucleo Temàtic 4 La Construcció de L'estat Liberal 1833 1874

Uploaded by

Document Information

Original Title

Copyright

Available Formats

Share this document

Share or Embed Document

Sharing Options

Did you find this document useful?

Is this content inappropriate?

Copyright:

Available Formats

Nucleo Temàtic 4 La Construcció de L'estat Liberal 1833 1874

Uploaded by

Copyright:

Available Formats

Nucli temàtic 4: La construcció de l'Estat liberal (1833-

1. L´ESTAT LIBERAL ........................................................................................................................................................... 53

Sobirania reial Sobirania compartida Sobirania nacional Sobirania popular

A. LA REGÈNCIA DE MARÍA CRISTINA I LA PRIMERA GUERRA CARLINA (1833 – 1840)

LA PRIMERA GUERRA CARLINA

1839, PROCLAMA DE CABRERA

ELS GOVERNS MODERATS DE MARÍA CRISTINA

Estatut Reial de 1834

B. EL PRONUNCIAMENT DE LA GRANJA I ELS GOVERNS LIBERALS (1837 – 1839/1840)

Primerament es va restaurar la Constitució de 1812 per

REFORMES LIBERALS I LA PRIMERA DESAMORTITZACIÓ

C. LES INTRIGUES DE MARIA CRISTINA. “MARIA CRISTINA ME QUIERE GOBERNAR”

1840, 19 DE JULIOL. EDITORIAL DE L'ECO DEL COMERÇ. MADRID (DIARI PROGRESSISTA)

LA REGÈNCIA D'ESPARTER (1840 – 1843)

D'aquesta manera en 1840 s'enfrontava amb la regent que era

L'enfrontament va concloure amb una revolta en diverses ciutats que

En un clima d'oposició màxima, en

LA MONARQUIA ISABELINA. UN ESTAT LIBERAL “MODERAT”. L´ASCENS DEL PROGRESSISME

Entre els moderats que van deposar a Esparter es trobava el general

1852. REAL ORDRE. ARTICLES DE LA CARTILLA DEL GUÀRDIA CIVIL

1854, 6 DE JULIOL. MANIFEST DE MANZANARES (REDACTAT PER CÁNOVAS DEL CASTILLO)

B. EL BIENNI PROGRESSISTA (1854 – 1856)

La Vicalvarada va concloure com la resta de pronunciaments. La

EL NAIXEMENT DEL GRUP DEMÒCRATA

Durant aquests moments dins del progressisme van sorgir persones

LA DESAMORTITZACIÓ CIVIL O DE MADOZ

C. ELS GOVERNS DE LA UNIÓ LIBERAL (1856 – 1868)

Moderats Progressistes Demòcrates

LES POLÍTIQUES DE LA UNIÓ LIBERAL

D. LA CAIGUDA DEL MODERANTISME I D´ISABEL II (1863 – 1868)

En 1867 any l'oposició, molts exiliats, va firmar l'anomenat Pacte

El 19 de setembre va esclatar una altra revolució i la reina no tenia cap

LA REVOLUCIÓ GLORIOSA. EL SEXENNI REVOLUCIONARI. UNA EXPERIÈNCIA DEMOCRÀTICA

Generals progressistes / demòcrates Juntes locals

1873,1 DE FEBRER. DISCURS DE D ´ACOMIADAMENT D ’AMEDEO I

B. LA PRIMERA REPÚBLICA (1873 – 1874)

1873, 11 DE FEBRER. PROCLAMACIÓ DE LA PRIMERA REPťBLICA . DISCURS D 'EMILIO CASTELAR EN EL CONGRÉS

EL PROBLEMA CANTONAL. UNITARIS CONTRA FEDERALS

ELS CARLINS I LA REVOLTA CUBANA

Altres greus problemes que no van poder

LES POLÍTIQUES REPUBLICANES

EL JOC POLÍTIC DE LA I REPÚBLICA

Els 11 mesos de la I República van ser caòtics. Estanislau Figueras

Francesc Pi i Margall (FEDERALISTA) va intentar redactar una nova

Nicolas Salmerón, el tercer president, era un magnífic orador i volia

PER QUÈ VA FALLAR LA PRIMERA REPÚBLICA?

ELS INICIS DEL MOVIMENT POLÍTIC OBRER (1814 – 1860)

Corona segle XVIII Ferran VII Maria Cristina, Isabel i Amadeu

B. EL PARTITS POLÍTICS I LA MANIPULACIÓ ELECTORAL

ELECTORS DURANT EL PERÍODE D´ISABEL II

C. LES CLASSES POPULARS I LA POLÍTICA

Protesta social tradicional Nova protesta social

EL PAPER DE LA PREMSA I L'OPINIÓ PÚBLICA

• En la dècada dels 60 la jerarquia eclesiàstica es va posicionar en contra de la tolerància religiosa i els

1851. CONCORDAT ENTRE ESPANYA I LA SANTA SEU

E. EL PAPER DE L'EXÈRCIT I EL SERVEI MILITAR

Exèrcit Antic Règim Exèrcit segle XIX

CONSTITUCIONS DEL SEGLE XIX

Abraç de Bergara... 54 I República espanyola ... 68

You might also like