Professional Documents
Culture Documents
Psicologia - Psicopatologia Criminal PDF
Psicologia - Psicopatologia Criminal PDF
· Metodologia.
· Doctrines.
· Clínica.
CLÍNICA.
Distingirem entre:
Aquest model es desenvolupà al s. XIX per mitjà del francès Antoine Bayle i els seus
estudis sobre els efectes de les lesions a les meninges per la sífilis en la Paràlisi General
Progressiva (PGP) i la seva relació amb la demència i la megalomania.
1
CLÍNICA DESCRIPTIVA.
SÍNDROMES PSICOPATOLÒGICS.
- Neurosis.
- Psicosis.
- Trastorns Exògens-Confusionals.
- Demències i Oligofrènies.
- Trastorns de la Personalitat.
Entendrem per Síndrome un conjunt de símptomes que tenen una raó patogènica,
encara que no tinguin la mateixa causa (Etiologia). Per exemple el síndrome gripal
seria afectació de bronquis aguda, amb tos, etc. Però hi ha diferents tipus de grips. En
el camp mèdicolegal podríem trobar el síndrome confusional, un estat de confusió que
pot ser produïda per diversos motius (tòxics, psicològics, ...).
NEUROSIS.
• Semiologia Prevalent.
1
Veure Resum pàg. 20 bis.
2
• Etiologia o Causa de la Neurosi.
Relació que guarden els símptomes entre sí i amb el subjecte. Les Neurosis són
trastorns quantitatius i alhora suposen un Continuum Biogràfic.
Són quantitatius donat que s’assoleix el grau de patològic per la quantitat (per
excés o per defecte). En la Neurosi es tracta de preocupació en excés.
[Per contra els trastorns qualitatius són patològics, sigui quina sigui la seva quantitat,
per exemple una llaga a l’estómac és una úlcera sigui una llaga gran o petita. Un
paradigma de patologia qualitativa és la psicosi. El psicòtic o ho és o no ho és.
Neuròtic ho som tots en major o menor grau però només se’ns considera com a tals en
sobrepassar uns certs límits.]
• Tractament.
• Afectació i Perillositat.
PSICOSIS.
3
• Semiologia Prevalent o Símptomes.
- Deliri.
Delirar significar pensar fora dels cànons normals. El Deliri és irreductible davant
l’alteració lògica (no se’l pot convèncer) i és al marge del context cultural (les
idees estranyes “delirants” però que ja formaven part de la cultura del subjecte no
poden ser considerades com a delirants).
De fet determinar l’existència o no d’un deliri pot ser difícil. (p.e. paranoic
convençut de la infidelitat de la dona pot ser realment cornut i a pesar d’això
delirar perquè el paranoic no té al· lucinacions sinó que interpreta malament un
gest o un somriure per exemple).
- Al· lucinacions.
Les al· lucinacions són percepcions sense objecte, percebre el que objectivament
no existeix.
Les il· lusions doncs poden donar-se normalment i patològica, mentre que les
al· lucinacions sempre són patològiques.
Les al· lucinacions poden ser de qualsevol dels sentits (gust, oïda, vista, tacte i
olfacte) i també celestèsiques (o sensacions internes del propi organisme, de fet
són una extensió de les sensacions tàctils).
4
[En el delirium tremens és típica la zoopsia, veure animals generalment
desagradables, pot acompanyar-se de sensacions dermatològiques o
celestèsiques]
· Les gustatives són estranyes però també existeixen (p.e. creure que el
menjar pot estar enverinat i notar un gust estrany).
[El món del psicòtic és doncs difícil d’entendre perquè és completament diferent del nostre,
la neurosi és en aquest sentit molt més fàcil d’entendre perquè el món del neuròtic és el
mateix però distorsionat.]
- Desorganització de la Personalitat.
En la Psicosi el subjecte tendeix a actuar amb una total desconnexió entre les
funcions psíquiques Les seves reaccions davant de les percepcions (deliris i
al· lucinacions) no són raonades (són absurdes).
- Autisme.
5
L’Autisme Infantil és quan el nen no arriba a aprendre perquè no es comunica (es
tracta d’una psicosi molt greu).
Un deliri pot presentar més d’una temàtica delirant, destacarem com a més típics:
- Altres: · Invencions.
· Geanològics.
· de Transformació Corporal.
Amb freqüència les temàtiques del deliri acostumen a ser mixtes, es barregen.
Segons com s’estructuri el Deliri, segons la cohesió interna del fil argumental,
distingirem:
- Deliri Sistematitzat.
6
Aquest deliri per tant es confon amb la realitat, pot ser cert, i a més sovint
s’acostuma a barrejar amb fets anteriors o ja viscuts fent així que encara sigui
més creïble.
- La Parafrènia seria amb una temàtica mitològica, coherent i ben lligada però
excessivament fantàstica o increïble. Molts deliris religiosos en són l’exemple
més clar. De tota manera la seva personalitat es desenvolupa i es conserva més o
menys bé (aparentment, si no reflexa el seu deliri no se li nota).
Aquesta mena de trastorns són propis de Noxes (factors patògens) Extracerebrals que
actuen sobre el cervell (consciència) per causes internes o externes a l’organisme.
7
• Semiologia Prevalent.
[És important destacar que cal que no confonem el quadre de delirium (típic en un
trastorn exògen-confusional) amb el deliri o afectació de la consciència a nivell
orgànic (típic de la psicosi).]
· Desorientació espai-temps
[Alguns autors consideren les fabulacions mnèsiques com una mena de deliri
donat que existeix una invenció, seria de fet un pseudodeliri o deliri de
farciment ja que no és un deliri estructurat ni constant (p.e. varia a
l’endemà).]
8
tòxica). L’afectació general orgànica és força variada, hi ha descoordinació
motriu, canvis de mobilitat, del to muscular, etc.
• Etiologia.
[Els Estats psicògens poden modificar les pròpies estructures biològiques i esdevenir
irreversibles esdevenint autèntiques psicosis cròniques (p.e. Neurosi de Guerra, camp
de concentració, etc.)]
Finalment direm que en general els tòxics psicodislèxics provoquen aquests estats
confusionals bé siguin ingerits per a tal fi (buscant aquest estat “penjar-se”) o bé
degut a efectes secundaris de medicaments (anestèsics i corticoides) ja sigui per un
excés en la dosi terapèutica o per una reacció del cos enfront la substància
administrada.
• Rellevància Mèdicolegal.
És força elevada en tant que afecta la Imputabilitat. Com ja dèiem l’anomenat Estat
d’Enajenació Mental Transitòria de la llei resideix principalment en els Trastorns
Exògen-Confusionals.
• Risc Delictiu.
9
DEMÈNCIES I OLIGOFRÈNIES.
Tant en les demències com en les oligofrènies es dóna una manca d’intel· ligència. De
fet, el concepte d’intel· ligència és un terme molt obert, té diverses definicions.
La teoria adaptativa considera intel· ligent a aquell que té la capacitat de ser feliç,
d’adaptar-se.
Els Psicometristes consideren a algú més o menys intel· ligent segons les
puntuacions obtingudes en un test. S’han adonat que hi ha més de 200 factors
d’intel· ligència, en primer lloc distingeixen la capacitat de parlar, després la
intel· ligència matemàtica, l’activitat espacial, la intel· ligència memorística, la
funció perceptiva (capacitat per captar tots els detalls de l’entorn), la lògica, la
intel· ligència psicomotora (ús del cos), etc. Així, qui té les 3 primeres és més fàcil
que sigui un bon estudiant.
El problema que es planteja és si la intel· ligència neix o es fa. Per molts pedagogs
els factors socials influeixen en la intel· ligència.
Hi ha una Oligofrènia Social que és l’Hospitalisme: als orfenats els nens que no
rebien un afecte i no evolucionaven en la seva educació feien espectaculars avenços
quan eren adoptats. La mala alimentació infantil també pot comportar una
oligofrènia perquè el cervell creix amb mancances.
Resumint doncs es neix amb certa capacitat o intel· ligència que és genètica però
també s’adquireix donat que si no s’estimula no s’evoluciona i si s’estimula molt i
correctament molt possiblement esdevindrà un geni.
10
Així distingirem entre intel· ligència F (factors, aprenentatge) i G (global, genètica
o de naixement). Si aquesta G és mínima el nen és deficient (subnormal,
oligofrènic) i no hi ha res a fer.
[En aquests casos s’intenta pal· liar aquesta mancança estimulant al màxim el nen
dèbil mental des que és molt petit. És l’anomenada Hiperestimulació Precoç.]
Hi ha acord doncs en que existeix gent que neix amb una manca d’intel· ligència
que rep diversos noms: oligofrènia, retard mental, subnormalitat, deficiència
psíquica, etc.
Vimet i Simón a França inventen un test a petició del MEC i Terman als
USA el difongué en la forma que el coneixem actualment:
Edat Mental
× 100
Edat Cronològica
El retard es detecta en el nen perquè triga a caminar o a parlar, això orienta cap un
diagnòstic de retard.
11
• Causes del Retard Mental.
Les causes dels retards mentals poden ser moltes i molt diverses, les
classificarem en 3 categories, segons el moment respecte al part:
En general amb els avenços mèdics cada cop hi ha menys retards mentals. A
més existeixen escoles d’estimulació precoç que fan que el retardat millori molt.
12
La criminalitat és especialment elevada en els Border-line o subjectes amb
debilitat mental lleugera donat que senten els mateixos impulsos que tothom
però tenen menor autocontrol, especialment si no són controlats o han rebut una
excel· lent educació (de fet són menys controlats, és lògic, que deficients més
sevesr ja que es valen bastant més).
Són freqüents també els delictes contra la llibertat sexual perquè en tenir més
problemes per relacionar-se usen la violència (violacions), sovint amb menors
perquè és amb qui tenen més contacte.
Les baralles i disputes són freqüents donat que els oligofrènics tenen reaccions
més agressives que la gent normal per la seva immaduresa, són reaccions
desproporcionades o “actes en curt-circuit”. Aquestes reaccions explosives
sovint es donen quan ingereixen alcohol.
- Imputabilitat.
L’Imputable és qui pot respondre dels seus actes, així si el delicte és de fàcil
comprensió (p.e. robatori) el retardat és imputable, però si és complex (p.e.
complicat frau fiscal) pot no ser-ho. El grau d’imputabilitat dependrà per tant,
del grau de complexitat del delicte en qüestió i del nivell intel· lectual per la
comprensió del delicte segons el QI que es tingui.
- Capacitat.
13
DEMÈNCIA.
Durant la vellesa es viu més del passat que del present, si el vell té una satisfacció
de la seva vida tindrà major estabilitat emocional. La depressió prové freqüentment
de la pèrdua d’amics.
La Memòria d’Espècie és el 1r. que s’aprèn i l’últim que es perd (menjar, caminar,
parlar, controlar els esfínters).
La Memòria Social s’aprèn conforme passa la vida i es perd en 2n. lloc, consisteix
en els hàbits i costums socials (passejar, saludar).
2
En aquest sentit destacarem la Llei de Ribot. Ell planteja que som descendents dels rèptils i que el
nostre cervell ha crescut similarment a una ceba, en capes on trobem 3 capes:
· Paleocervell o Cervell Reptilià. El més interior on trobem la mentalitat d’Espècie (gana, set,
reptar, sexualitat.)
· Messocervell, cervell mig on trobem la mentalitat Social.
· Cervell Racional, on trobem la mentalitat racional.
Per Ribot en deteriorar-nos ho anem fent des de l’escorça (racional) cap endins (reptilià)
14
2n. Desorientació. Es perd la noció del temps (no saber l’any, l’estació...) i de
l’espai (no sap on es troba).
· Problemes de deambulació.
· Descontrol dels Esfínters.
· Incapacitat de Parlar i Menjar.
- Alzheimer.
15
5. Els dèficits no apareixen en el transcurs d’un delirium (o pèrdua
transitòria de coneixement).
Hipòtesis: · És hereditària.
· Es situa potser en el cromosoma 21 (similar al Síndrome
de Down on acostumen a demenciar als 40 anys).
· És més freqüent en països civilitzats.
· Hi ha una relació directa entre la longevitat i les
possibilitats de patir-la (en menors de 65 anys trobem un
1% i en majors de 80 un 36%).
També trobem altres malalties que poden originar una demència, com:
- Parkinson.
16
esquizofrènia. Degenera al cap de 6 ó 7 anys cap una demència. No té cap
mena de tractament i malgrat ser relativament freqüent no es diagnostica gaire
sovint.
- Malalties Neurodegeneratives.
- Hidrocefàlia.
- Diabetis.
- Hipotiroidisme.
Malaltia metabòlica també coneguda com boci. Es produeix per una manca de
iode en l’alimentació. Fa que hi hagi una crescuda brutal de la papada. Pot
degenerar en demència. Administrant iode s’atura i es pot millorar bastant.
- Malalties Hepàtiques.
- Urèmies.
- Vasculopaties.
· Arteriosclerosi.
· Infart Cerebral.
17
· Embòlia Cerebral. Aquesta, conjuntament amb l’anterior constitueixen
la 2a. raó més important de demència amb entre un 10 i un 30% dels
casos.
- Malalties Mentals.
- Tòxics.
- Traumatismes Cerebrals.
- Infeccions.
És el grup que més ens interessarà des del punt de vista criminològic, des del punt de
vista clínic o psiquiàtric són poc importants perquè en la majoria de casos no hi ha
tractament.
18
Les Parafílies s’inclourien aquí per exemple l’hipoxifília (autoofegament masoquista
amb estimulació sexual alhora, etc.), exemple tristament famosos són Haynes (famós
estrangulador o l’espanyol Jarabo.
Existeixen altres trastorns de la personalitat que no són conflictius, sinó que tenen
dificultats en comunicar-se amb els altres, sense ser psicòtics tenen característiques del
psicoticisme, són quasi psicòtics i s’anomenen Pre-Psicòtics.
Neuroticisme
Així per exemple la personalitat paranoide (sense arribar a ser paranoic) l’inclouríem
dins el psicoticisme i donat que és agressiva tendeix cap a la dimensió psicopàtica. La
personalitat histèrica o histriónica es dins del neuroticisme però també genera
agressivitat. Actualment es senyala el Trastorn Límit de la Personalitat dins de la
Psicopatia però amb elements de Neurosi i de Psicosi.
El psicòpata neix o es fa? Neix amb certa predisposició però la seva vida també el farà.
No tots els delinqünts són psicòpates però sí un nombre considerable. Als Usa uns
psiquiatres valoraren la influència genètica i ambiental fent estudis de fills adoptats
(lògicament estudis retrospectius) i es veiè que la influència genètica era fins i tot més
important que l’ambiental (35% vs. 25%), es tracte de l’etern dilema
Determinisme/Llibertat. Sens dubte hi ha marges mixtes, però quan les situacions són
límits el determinisme guanya, en tot cas es tracta d’un Determinisme Relatiu.3
3
Veure ampliació de Trastorns de la Personalitat pàgs. 45 i següents en l’apartat “La Personalitat”
19
• La Imputabilitat.
20
[QUADRE RESUM.4
NEUROSIS.
PSICOSIS.
OLIGOFRÈNIES I DEMÈNCIES.
Afecten a la intel· ligència. L’Oligofrènic no n’ha tingut mai (intel· ligència), mentre que
el dement n’ha tingut però l’ha perdut.
El Característic dels Psicòpates és la seva conflictivitat (es barallen amb tothom) com a
patologia constitucional (de naixement). Són agressius, inestables, superficials, egocèntric,
amb manca de sinceritat i inconstants, es tracta generalment dels delinqüents habituals.]
Els símptomes són grans grups on caben les malalties. Distingirem 2 menes de
classificacions:
Ens centrarem en el DSM-IV donat que és més actual. El sistema DSM-IV no aporta res
de nou, tan sols és un sistema per ordenar criteris seguint un ordre d’importància segons
la majoria de psiquiatres.
4
Veure també quadre resum de Fotocòpies pàg. 33
20 bis
· Eix I.
. Trastorns clínics (que apareixen a partir dels 18 anys) des del més breu i
curable al més agut i incurable.
· Eix V. Avaluació de l’Activitat Global. La gravetat general del subjecte pot ser
lleu, moderada o greu i com a 2n. criteri es pren com ha estat el subjecte l’últim
any (molt útil de cara a fer-ne un pronòstic i veure com pot evolucionar).
S’ha establert una diferència entre els mètodes objectius i els subjectius. S’ha parlat de
Mètodes Nomotètics i de Mètodes Ideogràfics. L’alemany Willhem Wildelband establí
aquesta diferenciació on:
C. Bernard establí el Mètode Experimental, planteja que per descobrir una llei científica
cal establir una hipòtesi (sèrie de suposicions), després tractar de verificar-la i finalment
provar de repetir-la (vàries vegades) per assegurar-se’n.
20 bis
Dithey, historiador opina que el Mètode Nomotètic és el propi de les ciències naturals i
l’Ideogràfic de les ciències de l’esperit (p.e. la història), malgrat que es basin en dades
objectives (l’exemple serien les ciències jurídiques on malgrat basar-se en fets objectius
-dades- funcionen per la lògica -filosofia-).
Una consideració per conèixer el comportament com veurem més endavant quan parlem
dels conductistes5, és l’anomenat Model de Caixa Negra on coneixem l’estímol i veiem la
resposta però no sabem que passa dins la caixa. Així el conductisme no busca el que
passa dins la ment, només l’interessen els estímuls i les respostes.
Jaspers, psiquiatra, planteja que nomotètics i ideogràfics no són diferents absoluts; allò
objectiu és representació mental i per tant es relaciona amb allò ideogràfic. L’exactitut és
una idea, una conveniència o convenció d’una representació mental.
1. Biologistes. [Busquen els efectes sobre el cos i el cervell de les drogues, p.e.]
2. Psiquiologistes. [El subjecte es droga per un problema personal.]
3. Sociologistes. [El subjecte es droga per mala educació, política, facilitats,...]
El Sociologista és més ideogràfic, pertany més al món de les idees, a les ciències
de l’esperit, però usa molt sovint l’estadística (ciència natural 100%) per tal de
poder preveure (com ja sabem la capacitat de predicció és essencialment
científica). Així veiem que amb freqüència la capacitat de predir va de la mà de
l’estadística.
NEUROCIÈNCIES.
5
Veure pàg. 39
20 bis
Ens interessa sobretot veure el cervell, durant molt temps no s’estudià. Vesalio
(renaixentista) dibuixa cervells i l’anatomia humana, disseca cadàvers, etc. Descartes (s.
XVII) dóna gran importància al cervell i diferencia raó i emocions (cervell i ànima),
creurà que en la glàndula pinial resideix l’unió entre cos i ànima). Avui sabem que el
pensament resideix a l’escorça cerebral i al lòbul frontal.
EL CERVELL MICROSCÒPIC.
Ramón y Cajal usant les tècniques de tinció de Nissel tenyeix la neurona i entra en
pol· lèmica amb l’italià Golgi que creia que el sistema nerviós era una malla, Cajal
demostra que es tracta de cèl· lules diferents en forma de xarax però que són separades
l’una de l’altra.
Cada dentrita (i cada neurona té vàries dentrites) reb un axon (un per neurona). L’estímul
d’una cèl· lula a una altra (axon-dentrita) és la Sinàpsi i l’espai entre un i altre és l’Espai
Intersinàptic. El salt d’una cèl· lula a una altra es fa mitjançant els neurotransmissors.
Cada neurotransmissor necessita d’un receptor, així en toxicologia la morfina p.e. fa que
s’alliberin menys neurotransmissors i per tant la resposta neuronal és menor, si dura molt
de temps els receptor augmenten per aprofitar millor els pocs neurotransmissors i que la
resposta esdevingui normal. El problema és quan l’acció de la morfina cessa i fa que
s’alliberin els neurotransmissors en quantitats normals, llavors en haver augmentat els
receptors la resposta es veu també augmentada (això comporta tremolor, sudoració,
taquicàrdia és el Síndrome d’Abstinència).
20 bis
L’exitació d’una neurona produeix la despolarització d’aquesta i posterior repolarització,
alliberant neurotransmissors per exitar la dentrita de la neurona posterior. Dels
neurotransmissors alliberats no tots són captats per la següent cèl· lula, en queden a
l’espai intersinàptic que són recaptats per la cèl· lula alliberadora (altres es disolen).
20 bis
La quantitat d’energia necessària per
activar la cèl· lula s’anomena Dintell
d’Excitació. Si la neurona és molt
excitable és que té el dintell d’excitació
baix. No és sà tenir-lo molt baix ni molt
alt, cal que sigui un nivell òptim.
3.- S’alliberen selectivament per un procés que depén de l’ió del Calci després de
la despolarització de la neurona, dins la neurona hi han els canals del Calci
20 bis
5.- Existeix un mecanisme de ràpida inactivació del neurotransmissor (o passa o
retorna o s’escombra ràpidament).
Alguns neurotransmissors que veurem seran: Acetilcolina, GABA (àcid gamma amino
butílic), Noradrenalina, Adrenalina, Serotonina, Dopamina, Endorfines (opiacis
endògens) i altres.
· Dopamina.
· Noradrenalina.
· Adrenalina.
[El Sistema Vegetatiu (que no controlen les catecolamines) ve regulat per via
Parasimpàtica. La Via Simpàtica regula les funcions activadores i la Parasimpàtiques
les de repòs (son, relaxament muscular, secreció d’àcids digestius, etc.)]
Les Catecolamines es destrueixen per mitjà d’un enzim (que facilita la síntesi o la
destrucció) que és la MonoAminoOxidasa conegut per MAO. Hi ha alguns
antidepressius que el que fan és inhibir el MAO.
EL CERVELL MACROSCÒPIC.
Si ara hem vist l’estructura micorcòpica del cervell: la neurona de de l’histologia als
neurotransmissors, veurem ara el cervell des de fora com a constituït.
Trobem primer l’escorça o substància gris (en 6 capes), a sota o a dins trobaríem la
substància blanca amb el cos callòs entre els 2 hemisferis (enmig es trobaria el sistema
límbic), mes avall el tronc encefàlic i a baix de tot el cerebel.
20 bis
· Cervell Subcortical.
· Bulb Raquidi
- Cerebel (coordinació de moviments).
- Tronc Encefàlic.
McLean parlarà del cervell triun amb 3 nivells cerebrals seguint la Llei de Ribot6, així:
• El Sistema Límbic.
El Sistema Límbic és una zona molt poc delimitada, hi ha zones que comparteixen
funcions o que se’n desconeixen les que tenen. El cervell no és un puzzle on totes les
peces encaixen i tenen funcions diferenciades, de fet trobem una part de l’escorça (el
Lòbul Temporal) que pertanyeria al Sistema Límbic.
• L’Escorça.
A l’escorça trobem una sèrie de lòbuls que ens marcaran una pauta per saber on es
troben les principals funcions. Ja hem dit però que el cervell cal veure’l com un
conjunt, un tot, no una simple suma de parts.
[La Frenologia arribà a referir-se fins i tot als solcs de l’escorça atribuïnt -los funcions.
S’interpretà el cervell com un piano on cada tecla té una nota (cada zona una funció)]
Cal acceptar que malgrat l’existència de zones localitzades amb una funció concreta,
el cervell té funcions interrelacionades i complexes funcions vicariants o de suplència
6
Veure Nota al Peu núm. 2 (pàg. 14).
20 bis
(quan una zona no pot exercir la funció que hauria, les zones més properes intentaran
suplir-la).
Eccles nurofisiòleg que guanyà el premi Nobel i mort fa poc planteja una qüestió
encara per resoldre: l’existència de neurones purament neurològiques
(fisiomecàniques) i unes neurones amb capacitat mental, això fa tornar a les velles
dicusions cos/ànima. El Dualisme de Descartes relacionava cos i ànima a la glàndula
pinial. Les tesis contemporànies són més aviar fisiologiques i monoístes. Eccles
connectant amb McLean planteja que els animals superiors conserven les capacitats i
funcions dels inferiors.
Fa que augmenti la pressió cardíaca, el ritme del cor i que hi hagi una vasoconstricció
arteriolar perifèrica. Es tracta d’una funció adaptativa per tal de tenir major
disponibilitat energètica. Si la situació és d’una pressió excessiva suposa problemes,
perquè pot comportar un taquipnea (alteració respiratòria).
Inactiva per tant els processos digestius (menor secreció gàstrica i menor activitat
intestinal).
20 bis
• El Sistema Parasimàtic.
Donat que facilita el repòs el que provoca és major secreció gàstrica i digestiva en
general, facilita també el son. Tendeixen a disminuir el ritme cardíac, la pressió arterial
i la temperatura corporal (lleugerament).
Una situació on es combinen els 2 sistemes seria l’activitat sexual on hi ha alta cativitat i
excitació fins a l’orgasme i després cansament i son.
Els comportaments colèrics, impulssius, etc. acostumen a estar relacionats amb l’activitat
del sistema simpàtic, els actes freds poden no tenir tanta implicació simpàtica. Així hi ha
qui diu que en crims colèrics predomina el sistema simàtic i en premeditats i freds el
parasimpàtic.
PSICOANÀLISI.
• La Histèria.
Sigmund Freud entendrà que existeix un inconscient i sistemes repressius que fan que
els records (alguns traumàtics) quedin soterrats a l’inconscient. La idea de conflicte
intern que genera malestar (o popularment el tenir un complexe) és el psicoanàlisi.
El símptoma és de fet un mecanisme de defensa per tal de no angoixar-se davant una
situació que li provoca malestar (p.e. no sortir de casa per por o perquè no es vol
20 bis
relacionar on fins i tot quan se l’obliga a sortir es posa malalt on d’uns símptomes
passem a un problema real). En la histèria el que passa però és que el pacient fa els
símptomes tal i com s’imagina que són i no pas tal com són realment.
El nucli de la personalitat.
S’ha dit que la psicoanàlisi és una teoria d’expulssió hidràulica (aigua acumulada en una
presa) així l’Allò seria l’energia hidràulica, el Super-Jo seria el control ètic d’aquesta
energia i el Jo seria l’enginyer que intenta controlar, canalitzar l’aigua per uns fins
èticament correctes, de tal manera que ha de retenir l’aigua però sense passar-se perquè
sinó la presa es podria desbordar.
L’energia de l’Allò seria fonamentalment libidinal. Per Jung tota l’energia psíquica és
libidinal (sexual). Freud creu que totes les pulsions en general són la satisfacció pròpia i
el manteniment de l’espècie. Així l’aigua com a base d’energia que pot moure molins, en
el pensament humà seria el sexe (El sexe mou muntanyes i es que ja se sap que “tiran más
dos tetas...”).
La líbido ja existeix des del naixement, per Freud existeix la sexualitat pregenital o
pre-adolescent que és prèvia a l’aparició dels instints sexuals coneguts. Aprecia així 5
fases de la Líbido:
20 bis
1. Estadi o Fase Oral. (Lactància)
Dels 3 a 6 anys, es solapa amb la fase anterior (els salts no són de cop sinó
progressius). Apareix la curiositat per les diferències entre els 2 sexes.
S’identifica el rol del pare i la mare i apareix certa activitat no masturbatòria
però sí d’identificació de la zona genital com a zona plaent.
[Sempre s’ha criticat a Freud el seu excessiu masculinisme en les seves teories.]
En la nena apareix l’enveja del penis on la nena veu que no té òrgans externs i
elabora un sentiment d’inferioritat establint l’ideal al pare i refusant a la mare,
ràpidament però s’identificarà amb ella.
20 bis
És la fase més extensa, va des dels 5/6 anys a la pubertat. Existeix una
desexualització (col· legi, dibuix, còmics, tendències, futbol,etc.). Hi ha altres
interessos. Les maniobres exploratòries externes (aventures, fantasies,
projectes, excursions i actuacions orientades cap al món extern) aporten major
satisfacció al nen, es desinteressa de la seva pròpia corporalitat sexuada.
Per Freud quan s’ha superat adequadament i sense fixacions patològiques totes
les anteriors etapes apareix ja l’interés sexual i a establir relacions de parella,
es constitueix el motllo de la persona. Podran haver-hi canvis perifèrics però la
persona (el fons, la identitat del Jo) romandrà similar durant tota la seva vida
passats els 18 anys.
• Topogradia de la Ment.
Freud abans de formular l’estructura de la Personalitat que hem vist (Jo, SuperEgo,
Allò) fa la Topografia de la Ment on planteja 3 paràmetres:
Conscient→ Part accessible en tot moment al coneixement, inclou una gran part
del Jo i de SuperEgo.
7
Veure pàgs. 10 i 11.
20 bis
Jo, SuperEgo i Allò no són dirèctament relacionats amb Conscient, Pre-Conscient i
Inconscient, no es corresponen (malgrat que a vegades sigui així) perquè el SuperEgo
moltes vegades actua automàticament sense que ni tant sols ens ho plantegem.
La teoria analítica planteja que si el jo entra en conflicte pot donar com a vàlvula
d’escapament de l’angoixa, una Neurosi. La Neurosi li permet resoldre un conflicte
intern. El síntoma neuròtic és per tant un Mecanisme de Defensa.
Els Mecanismes de Defensa foren descrits per Freud i posteriorment molt ben
desenvolupats per la seva filla.8 En són 10:
1. Repressió. 6. Desplaçament.
2. Regressió. 7. Aïllament.
3. Negació. 8. Formació Reactiva.
4. Projecció. 9. Racionalització.
5. Identificació. 10. Sublimació.
1. Repressió.
2. Regressió.
Implica una marxa enrera en les fases del desenvolupament, es retorna a unes
fases que ja estaven superades. Amb freqüència en les persones immadures es
donen conductes colèriques, pròpies d’una regressió transitòria davant una
situació concreta. La regressió és molt patològica i la més comuna és la Crisi
Colèrica. En ocasions es dóna en malalties greus per al psicoanàlisi. En
l’esquizofrènia el Síndrome Autista s’interpreta com a Regressió, també la
Catatònia, així com la Mania Persecutòria.
3. Negació.
8
Veure Bibliografia al Programa - “El Jo i els Mecanismes de Defensa”
20 bis
4. Projecció.
Es tracta d’atribuïr als altres els propis defectes sense reconèixer els propis
(p.e. pare amb tendències incestuoses, les reprimeix i les projecta als altres
creient que tots pretenen aprofitar-se de la filla).És força típic en la dinàmica
Paranoide.
5. Identificació.
6. Desplaçament.
[Exemples típics serien aquell qui aguanta el cap de la feina i ho descarrega amb la
dona o la família o el cambrer del restaurant p.e.]
7. Aïllament.
[Dins dels mecanismes mentals pot ser que ens separi un record traumàtic frustrant
del contingut emocional advers (ex. típic una ruptura amorosa on l’aïllament seria el
record sense sentiments com si fos anestessiat).]
9
Recordem quan nen o nena resolen el conflicte edípic que ho fan identificant-se amb el progenitor del
seu sexe.
20 bis
8. Formació Reactiva.
9. Racionalització.
10. Sublimació.
Tots aquests mecanismes en major o menor grau es donen en tothom, qui n’usa molts
sovint és perquè té molts conflictes, i això també pot portar a més ansietat i acabar
donant una Neurosi. El Psicoanàlisi entén que els conflictes mal resolts poden generar
Neurosi.
- Alfred Adler.
Creà la Teoria del Complex d’Inferioritat, diu que des de que el nen neix es troba en
una llarga situació de dependència respecte l’adult, cosa que no passa amb els
criminals. Després s’hi afegeix una Dependència Social (aprenentatge, professió,
família, etc.), tot mediatitzat per l’organització social.
20 bis
Tots tenim complex d’inferioritat, el difícil és superar-lo. Segons Adler l’instint
sexual de Freud no és tan important però suposa una certa actitut d’autoafirmació
(ser capaç de satisfer a la parella ens pot ajudar a superar el complex).
La Teràpia que proposa Adler és el Psicoanàlisi, entenet-lo com l’anàlisi del passat i
la seva reelaboració, reconstruint la personalitat. Per Adler doncs la història, la
repressió, etc. són un refugi a una vida frustrant, cal buscar en el passat per orientar
el futur.
- Carl Jung.
[Sarró va prendre la teoria de Jung i plantejà que existirien temàtiques delirants que tendeixen
a desenvolupar-se en qualsevol cultura, per exemple el deliri persecutori, de grandesa o
l’amorós.]
- Willheim Reich.
Psicòleg molt polititzat, plantejà que la energia sexual es reprimia per culpa del
sistema capitalista. Després d’estudiar el problema rus elaborà la teoria de que era
l’Estat, fos del signe polític que fos, qui reprimia l’energia sexual de l’individu.
Posteriorment desenvolupà una malaltia psicòtica, abans d’emmalaltir va elaborar
una Teoria Caractereològica molt utilitzada.
20 bis
- Erich Fromm.
Jueu alemany que s’exilà de l’Alemanya Nazi, s’instalà a Mexico després de passar
per diferents països. Exercia la clínica però sobretot fou un analista soci opolític.
Escriví l’assaig “La Por a la Llibertat” on ve a plantejar que els models dictatorials
a més de l’ús de la força trobaven certa complicitat tàcita en els ciutadans, el ciutadà
adoptaria una resposta passiva com a resposta a la por a la llibertat refugiant-se en
l’autoritarisme. Això li permeté explicar l’èxit d’aquests sistemes als anys 30 i 40.
Es tracten de tota manera d’assajos humanístics que no tenen una aplicació pràctica
al psicoanàlisi.
- Jacques Lacan.
Es tracta d’un autor molt complex, té una Teoria Pròpia, utilitza el llenguatge com a
emanació de l’inconscient. Per ell existiria un llenguatge conscient i inconscient amb
el qual expressariem les nostres pulsions mitjançant metàfores i hipèrboles. El
llenguatge seria per tant bàsic per conèixer l’inconscient.
- Melania Klein.
Aquests sentiments són normals i la mare juga els 2 papers segons el moment
(protecció o amenaça). Klein observa que un nen plora o riu quan se l’agafa, segons
senti una o altra cosa. Tot això la portarà a parlar del Pit Bo o Dolent de la mare
segons el paper que aquesta jugui amb el nen. L’actitut de la mare marcarà al nen,
oposant-se a pensaments clàssics on es pensava que el nen no s’afecta fins que no té
ús de raó i que no s’adona realment i no és receptiu a l’aprenentatge; ella opinarà
que sí que té capacitat per les qüestions emocionals, a través dels sentits, i que el nen
és capaç d’entendre determinats missatges.
[Així en nens d’hospici que no han rebut afecte, el fet que més tard rebin una bona educació
no garantirà la seva integració. La Depressió Anaclítica d’Spitz té també molt a veure amb
20 bis
aquestes teories, existeix una depressió reactiva (com a resposta) a la pèrdua del Pit matern
(simbòlic, idea d’agafador, de seguretat). L’Hospitalisme es donà molt cap als 40-50, eren nens
que vivien molt de temps en un hospital o hospici (les llagues convalescències eren força
freqüents) on encara que fosin ben cuidats eren mancat d’emocions, presentant major
tendència al neuroticisme o a la conducta desviada o fins i tot amb més predisposició a
malalties psicosomàtiques (eren més malaltissos).]
Tot això és per tal de destacar que les relacions afectives precoces influiran el la
personalitat, especialment en les tendències neuròtiques i conductes psicopàtiques o
malaltisses.
Per Melania Klein algunes malalties (esquizofrènia paranoide) serien el retorn a unes
vivències ja experimentades quan era petit i no tenia ús de raó.
Al Psicoanàlisi se l’ha acusat que és impossible la seva verificació pel mètode científic
clàssic, però d’altra banda ha suposat una elaboració de conceptes humanístics vàlids per
l’enriquiment del món de l’art i les humanitats. L’aprenentatge del psicoanàlisi no és
només teòric, requereix de l’anomenat psicoanàlisi didàctic i del psicoanàlisi previ del
psicoanalista.
Així com la transferència suposa un corrent afectiu del pacient cap el terapeuta existeix
un corrent simètrica o anàloga de direcció contrària, és l’anomenada contratransferència.
El terapeuta i qualsevol professional tenen l’obligació de controlar la neurotització de la
contratransferència.
REFLEXOLOGIA I CONDUCTISME.
Suposa una línia radicalment diferent al psicoanàlisi. El Psicoanàlisi encara que inspirat en
un model ???logista ha estat acusat de ser massa especulatiu (teories indemostrables). El
Psicoanalista planteja que és un científic però que cal individualitzar. Se’ls acusa doncs
de tenir escassa entitat científica, malgrat el valor filosòfic, literari o cultural que pugui
tenir la seva obra.
20 bis
[El sistema estadístic portarà als factors de correlació, on 2 dades apareixen juntes en
quantitats significatives, pot ser però que no impliquin una relació causa-efecte directament
(pot ser una causa necessària però no suficient o una circumstància que es deriva
indirectament d’una altra que sí és causa). La relació causa efecte o etiologia és un factor
doncs diferent de la correlació estadística donat que 2 factors o observacions poden coincidir
significativament sense que entre ells existeixin relacions de causalitat.També cal anotar la
idea de la concausalitat o multifactorialitat on existirien moltes causes, és a dir que no hi ha
un factor determinat sinó que n’intervenen molts alhora.]
L’Esquema del Mètode Experimental introduit per Bertrand és establir una hipòtesi
(suposició amb certa lògica interna), verificarla (general reproduir o provocar els
successos o sinó fer un estudi retrospectiu de molts casos -estadística- per veure si
compleixen la hipòtesi) i finalment comparar-ho amb grups de control.
Watson desenvolupà una important teoria als anys 20-30 molt acceptada als USA, creu
que un nen pot esdevenir per l’aprenentatge (Conductisme = Aprenentatge), on per mitjà
de l’estímul-reposta la conducta es pot perpetuar.
Experimentarà amb un nen tornant-lo neuròtic (ffòbia als animals fent sonar un fort gong
que l’espanta cada cop que veu un animal). Per Watson la fòbia és mecanisme
d’associació d’un estímul amb un altre.
Trobem llavors:
Així si diem que els nens amb eneuresi nocturna són més neuròtics que els que no la
pateixen, caldria mesurar quants factors els angoixen a uns i altres i veure si els més
angoixats es pixen més al llit (la base en el conductisme és sempre la mesura).
La Reflexologia va de la mà d’Ivan Paoluv (Premi Nobel) conegut pel seu expeiment amb
el gos sobre la digestió i la salivació, es produí per casualitat gràcies a un ajudant que
entrava amb un pot amb menjar pel gos i aquests es posava a salivar, descobrí que el gos
salivava únicament amb el fet de veure el cubell.
20 bis
Aquí nasqué la idea de l’anomenat Reflex Respondent o de Fibra Llisa que suposa una
resposta glandular o ???. Es produeixen 2 fenòmens:
[Un criminòleg alemany que formà part d’un escamot d’execució comentava que el
que enprincipi li causava pànic (matar) es convertí en la cosa més natural, s’havia
extingit ja l’emotivitat.]
Les Conductes d’estil o Condicionament Repondent les trobem sovint en les Angoixes
d’Stress Postraumàtic, on quan el subjecte pateix un episodi traumàtic es dóna una
resposta d’angoixa davant fets o llocs que guardin relació amb l’aconteixement traumàtic
(així haver patit una violació a un caixer obert por fer que el subjecte experimenti fòbia a
les entitats bancàries o als caixers automàtics).
Existeix el Reforç Positiu (anar a buscar un premi, una gratificació) i el Negatiu (evitar
rebre quelcom aversiu o incòmode). Els conductistes raadicals opinen que no existeix
20 bis
una distinció clara entre un i altre, no és molt clar el que ens agrada i el que no, i la prova
són situacions desplaents on el subjecte recau (alcohòlic, massoquista...). A la pràctica
s’entén Reforç Positiu el anar a buscar i Negatiu l’evitació, però tampoc queda massa
clar per exemple menjar seria anar a buscar menjar perquè es té gana o evitar el malestar,
la sensació de buidor, que produeix la gana.
L’Aprenentatge doncs es fa pel sistema de premi i càstig, en general s’opina que s’apren
més per mitjà del premi que del càstig.
També val a dir que el Reforç Intermitent és tan o més eficaç que el continuat. Així el
premiar de tant en tant pot ser millor que premiar sempre, donat que si és molt fàcil
aconseguir quelcom no s’apren, val més que hi hagi certa dificultat. Pel conductista com
ja apuntàvem el reforç intermitent explicaria la conducta ludopàtica.
Al model que es planteja i que valora exclussivament els estímuls i respostes sense
plantejar-se el que hi ha dins (sentiment de culpa, complex edípic, etc.) perquè no pot
mesurar-los ni valorar-los o quantificar-los, és l’anomenat Model de Caixa Negra. Des de
l’esquema del Condicionament Respondent o Visceral és clàssic el Trastorn d’Stress
Postraumàtic.
20 bis
Sèrie D. Símptomes d’activació del Sistema Nerviós, n’han d’aparèixer 2 o més:
La resposta immediata l’anomenen trastorn per stress agut, apareix després d’haver
presenciat quelcom contra ell o contra terceres persones (sentiment d’horror,
desesperança o temor intensos). S’han de donar 3 símptomes dels 5:
També:
20 bis
b. - L’Aconteixement es reexperimentat en forma d’imatges, de figures que
representen mentalment un event traumàtic, o bé en forma de somnis ,
percepcions il· lusòries (deformacions d’una percepció real) que fan
recordar el fet
- Episodis de flash-back. Shock de nervis on el subjecte té la sensació que
està revivint l’experiència
- Malestar o Angoixa en exposar-se a situacions que recordin el trauma.
Finament indicar que aquesta mena de trastorns no es donin per intoxicació o per
altres trastorns (angoixa p.e.) que li hagin provocat la crisi de nervis.
• Desensibilització en Conductisme.
20 bis
ho i poder-ho ser) o Egodistònica (Ser-ho, no voler i no poder deixar de ser-ho),
caldria doncs només actuar en aquest últim cas.]
• La Caixa d’Obstrucció.
Es posa una rata com s’indica al dibuix i per tal de veure’n la motivació se li posa
menjar p.e. a l’altre costat, la rata creuarà rebent petites descàrregues, s’agafa aquesta
abans que arrribi al menjar i se la torna a deixar al punt d’inici, repetint fins que la rata
deixi de creuar el pont, anotant el nombre de vegades que ho ha intentat.
L’experiment es repeteix per diverses motivacions segons l’objecte que se li
col· loqui a l’altre costat (gana-menjar, set-aigua, instint matern-cries, zel-mascle,
instint explorador-pedres i cartrons, etc). Cal tenir present que per tal que no hi hagi
interferènci de motivacions cal que la resta que no pretenem investigar estiguin
cobertes.
20 bis
5è. Instint Explorador
LA PERSONALITAT.
S’han fet estudis físics (segons la constitució física -alt,prim, etc-) i estudis psicològics
(intra/extravertit, impulsiu, tímid, etc.).
Els tipus físics malgrat ser poc científics per definir un subjecte ens poden ser útils.
- Astènic. (Quijote).
- Atlètic. (Schwartzenager).
- Displàstic. (Malformat).
Tipologia que creà Krestchner més tard i que inclouria els deformes (nans,
geperuts) així com els andrògins (donersamb trets viriloides o homes amb trets
eunucoides).
En la pràctica aquestes tipologiers no són exactes i a més poden anar variant amb el
temps, caldra que distinginm entre el Tret (allò que tendeix a ser permanent) i l’Estat
(com és en un moment donat, és una situació determinada). Si el tret és molt accentuat
pot esdevenir patològic (exageradament gras o exageradament introvertit, p.e.).
20 bis
Aquesta tipologia ha quedat anticuada. la principal crítica és que no se sap que és primer,
si fou l’ou o la gallina (El subjecte té tuberculosi perquè és prim o és prim perquè ha
patit la tuberculosi).
De tota manera cal reconèixer que en el caràcter hem de distingir 3 factor que hi
influeixen, entre els quals hi ha el físic, són:
· Físic.
· Psíquic.
· Característiques Psicofísiques que tendeixen a ser permanents (cal
doncs distingir entre tret i estat).
A més de tret i de estat també assenyalarem la Adaptació al Rol que es tractaria d’un
estat determinat pel fet d’assumir un paper, així un professor pot ser molt extravertit
aparentment quan desenvolupa la seva tasca docent, quan en la realitates tracta d’un
personatge molt tímid.
- Sentiments i Emocions.
- Pensaments (sistemes cognitius). Veiem el món d’una manera determinada (més
o menys optimista/pessimista), es tractaria de la manera d’enfocar els
problemes.
- Behavior. Com s’actua (si dorm molt o poc, si crida, si és actiu o gandul, etc.)
- Funcions Socials. Com s’actua, però únicament en relació als altres, és a dir la
conducta en quant a la seva valoració social.
- Insight. Introspecció. Seria el pensament referit a un mateix, com es pensa d’un
mateix.
Els diversos elements de la personalitat malgrat tendir a ser constants, poden anar
variant, i de fet amb l’edat ho faran. La Psicologia Evolutiva és tota una branca de la
psicologia que estudiarà aquests canvis. Això també és vàlid pels aspectes físics (amb
l’edat també es varia l’estructura corporal).
20 bis
Els trastorns de la personalitat també s’anomenen Caractereopaties com ja hem vist10
perquè el que s’altera és el caràcter. El caràcter s’enten que té una línia més o menys
permanent, tornant a allò del Tret i de l’Estat.
Existeix doncs un grup de trastorns del caràcter que fa que les persones es relacionin amb
conflictivitat, ja sigui per agressivitat ja per no desenvolupar els potencials naturals (p.e.
esquizoide per excessiva extraverssió o neuròtic per excessiva timidesa). En general
existiríen uns trastorns que inclouriem en 3 grups com ja vam veure:
Trastorns de la Personalitat
Grup A. Pre-Psicòtic. Grup B. Desviació Psicopàtica.
(rígids, durs, desconfiats) (impulssius, egocentrics, no els importen
les conseqüències dels seus actes)
- Paranoide
- Esquizoide - Antisocial
- Esquizotímic - Border-line
- Histriònic
- Narcicista.
Grup C. Neuroticisme
(jo dèbil, obssius, tímids,
passius, insegurs)
- Per Evitació
- Dependent
- Obsessiu-Compulsiu
[Per que quedi il· lustratiu direm que l’exemple de la conducta paranoide seria Hitler o el
líder d’una secta fanàtica, així com el d’un antisocial el Vaquilla.]
Els trastorns de la personalitat són com ja sabem quantitatius, tots tendim cap un o altre
punt, el radicalisme és el que es considera patològic.
10
Veure pàg. 18 “Psicopaties o Trastorns de la Personalitat”
20 bis
E. i F. No es degut a altres trastorns mentals, ni a efectes de drogues o malalties
físiques.
L’exemple típic de psicòpata seria el jeta, vividor, manipulador que busca satisfaccions
immediates. Malgrat ser força inadaptats poden adaptar-se a professions on hi hagi molta
acció (legió, vaixells, pracaigudistes...) seguint una dinàmica sadomasoquista (no només
física) de pegar i rebre.
Aquesta mena de personalitats conserva normalment la seva intel· ligència i això fa que
tingui força capacitat per manipular i força protecció social també. No sempre incorren
11
Veure Fotocòpies “Lecciones de Psicologia Mèdica”, pàgs. 503 i següents.
20 bis
però en el trencament de normes penals o legals (moltes vegades no passen de l’àmbit
familiar o social).
20 bis