MÈTODES PER APRENDRE A

DORMIR SOL

Nom i cognoms: Carla Armengol Joaniquet

Curs: 2016-2017
Grup: 1rA Educació Infantil
MP03: Autonomia Personal i Salut Infantil
Professor/a: Mª Jesús Mateos Garcia
Data lliurament: 2/3/2017
ÍNDEX

“Bésame mucho” de carlos González.................................................................................3-5 pàg

Opinió...........................................................................................................................4-5 pàg

“¡A dormir!” del dr. Eduard Estivill..................................................................................... 5-7 pàg

Opinió............................................................................................................................. 7 pàg

“Dormir sin lágrimas” de Rosa Jové................................................................................ 7-10 pàg

Opinió........................................................................................................................ 9-10 pàg

Preguntes...........................................................................................................................10-11 pàg

Pregunta 1................................................................................................................pàg 10-11

Pregunta 2.....................................................................................................................pàg 11

2
“BÉSAME MUCHO” DE CARLOS GONZÁLEZ

Aquest llibre tracta bàsicament de que la majoria de nadons ploren al veure que els separen de la
seva mare a l’hora d’anar a dormir. D’alguna manera és totalment normal ja que de petits, no som
conscients ni sabem si aquella persona que estimem tornarà o no, ja que no tenim noció del temps
ni per molt que ens ho expliquin, de petits no es pot entendre. Per aquest motiu els nadons
s’angoixen al saber que aquella persona amb qui s’aferren marxa, però no sap quan tornarà, si
d’aquí 5 minuts , 20 o si ha marxat per sempre. Per ells, la separació, és com estar en perill ja que
se senten desprotegits al no tenir la mare/pare al costat. A partir d’aquí, els pares faran tot el
possible per a que el nadó pari de plorar el més aviat possible. El nadó amb un aferrament segur
que es dona compte de que la seva mare no està, quasi sempre plora, però quan la mare torna, el
nen/a respondrà de maneres diferents, és a dir, uns es comportaran amb tranquil·litat i ignorància i
els altres estaran alterats i mostraran agressivitat.

Més endavant, explica que, els efectes de la separació són cada cop menys greus a mesura que
l’edat del nen augmenta. Aquells nens que la conducta amb la seva mare era millor, el factor de
separació augmenta i es veu més alterat, en canvi, aquells que han sigut ignorats des de petits, la
separació amb la mare no és tan dura. D’aquesta manera, s’estableix que el vincle creat entre la
mare i el fill/a servirà de model per a totes les relacions afectives que més tard el nen/a mantindrà
amb la resta de persones. La separació de dos persones unides produeix intranquil·litat i angoixa,
per això necessiten contacte físic i verbal. També remarca que els pares, no han de dir que “no” al
seu fill/a només per fastidiar-los, sinó que si se li ha de dir que no, que sigui per un motiu racional.
Una cosa a la qual dóna molta importància és el terme afectivitat. Als nens/es se’ls hi ha de donar
amor, demostrant-lo amb respecte i comprensió, i òbviament, donant menys importància a les
coses materials. Aproximadament són els menors de 3 anys els qui mostren més frustració per la
separació.

Des de fa molt i molt temps, està demostrat que als nens/es els hi agrada molt que els agafin en
braços, però pel contrari, s’enfaden si els deixen sols. Tot es tracta d’una qüestió de
supervivència. En aquest llibre es van explicant exemples i petites històries d’experiències de
mares que tenen amb el seus fills, relacionades amb el son del nen, els desvetllaments,
l’aferrament... Explica també, que es vulgui o no, els nadons es despertaran per la nit si o si, ja
que no poden dormir tota la nit seguida, però el que s’intenta és que un cop es desperti, es torni a
adormir ell sol sense la presència de la mare. A vegades, quan la mare dóna el pit al fill/a, ja
només sentint la olor, la veu o respiració, pel nen és molt més fàcil adormir-se i d’aquesta manera
s’evita que plori.

Cal destacar que aquest llibre parla també sobre algunes mares que posen en pràctica el
“colecho” i que si es realitza, la que pitjor surt perjudicada és la mare, ja que el nen/a s’acostumarà
3
a dormir amb ella i serà més difícil. Carlos González posa exemples de països en que es posa en
pràctica el “colecho”, com per exemple a Estats Units, en què es considera acceptable i habitual
entre els negres i mal considerat per als blancs. També dóna a conèixer el cas del Japó. En
aquest país, es considera normal i desitjable. Partint d’aquí, els nens/es dormen amb algun
familiar fins quasi bé a l’adolescència. Acabant la comparació amb aquests dos països, els nens
japonesos tenen menys problemes que els americans, es desperten menys i protesten menys.

El “colecho” no causa problemes psicològics, encara que mai s’hagi comprovat científicament,
s’han fet varies entrevistes a nois/es de 18 anys que dormien amb els seus pares i aquests, no
tenen relacions diferents amb altres persones ni familiars, no beuen ni fumen... En alguns països
en que es practica el “colecho” i en que el fill se’ls hi ha mort el fill pel SMSL, els pares afirmen que
han sigut ells qui els han mort asfixiant-los sense voler amb el cos. El llibre afirma que no, que
practicar el “colecho” no causa la mort sobtada del lactant, que no hi ha cap causa exacta que la
provoqui, però si que hi ha alguns factors per evitar-ho, com per exemple: posar a dormir al nen
cap amunt, que el matalàs sigui rígid, evitar abrigar-lo massa...

Pel que fa el tema de mamar per la nit, es va comprovar que el fet de dormir separat de les mares,
disminueix el número de preses i per tant dificulta la lactància materna. En quan al insomni, el
major problema d’aquest, són els pares que viuen enganyats per certes teories i neguem la
satisfacció de les necessitats més bàsiques dels fills.

Opinió:

En la meva opinió, és un llibre interessant de veure ja que ens fa reflexionar sobre la classe
d’amor i, sobretot, educació que se’ls hi ha de proporcionar als fills. Mostra els diferents punts de
vista sobre els comportaments que tenen els nenes/es i que els adults no comprenen ni saben
com manejar, per això em sembla un bon llibre ja que d’alguna manera t’ajuda a reconduir
determinades situacions a les que probablement s’actuava malament. M’agrada també pel fet que
Carlos González fa arribar a tots aquells que siguin pares/ mares l’idea de que s’ha de seguir
defenent els instints en quant a la cura dels fills, i sobretot davant a una societat que molts cops
recrimina “malcriar” als fills només per donar tot l’amor i satisfer les necessitats d’aquell moment.
És interessant també ja que prens consciència de que els nens/es petits/es tenen una gran
capacitat de manipulació, tant com els adults, i per això a través del llibre vol fer entendre que s’ha
de tenir una visió més madura i tendre en quant a l’hora d’actuar, ja que permetrà reflexionar
sobre el que fem i com ho fem. Realment et fa replantejar aspectes que potser consideraves obvis
però que en realitat no ho són tant. Cal destacar un aspecte positiu com són els exemples i
històries que hi introdueix. Amb aquestes, el llibre es fa més fàcil de llegir i no es fa tant pesat, i

4
amb els exemples també, t’ajuda a comprendre més el que es vol explicar i veure les diferents
situacions en que els pares es troben.

D’altra banda no comparteixo 100% la mateixa argumentació que l’autor, ja que crec que tampoc
s’ha de deixar massa llibertat als nens. L’autor mostra poca comprensió pels pares i falten altres
consells en cas de que no es pogués dur a terme aquest mètode per criar als fills. Però en
general, el llibre està molt bé ja que bàsicament tracta de l’amor que se’ls hi ha de donar als fills, i
l’amor, és el pilar base de la vida.

“¡A DORMIR!” DEL DR. EDUARD ESTIVILL

Aquest llibre comença amb el relat de dos exemples de casos del insomni infantil. Amb aquests,
arriba a la conclusió que la majoria de casos del insomni són per causes d’hàbits mal adquirits, i
que en menys casos són per factors psicològics. El nen/a s’adormirà si o si en un moment donat,
però la manera en com ho faci serà depenent de l’educació que rebi per part dels pares i dels
hàbits que els hi ensenyin. S’explica que el cos funciona a partir del denominat rellotge biològic el
qual regula els patrons de vigília – son, els àpats... Aquest rellotge intern pels més petits, en
comparació amb el dels adults que és cada 24h, per ells és de 3 o 4 hores. En aquestes hores, es
desperten mengen, els canvien i tornen a agafar el son. No tots els nens tindran el mateix ritme,
sinó que cada nen és diferent i dependrà de diversos factors. A mesura que el nadó creix, va
adaptant aquest rellotge biològic al d’un adult, per tant, també s’aniran adaptant les hores de son,
els àpats, etc. Remarca la necessitat d’uns estímuls externs per a que el rellotge funcioni
correctament, i són la distinció de llum – foscor, soroll – silenci, els horaris dels àpats i els hàbits
del son. Referent a l’hàbit de menjar s’explica la teoria de l’aprenentatge del condicionament
clàssic, en que a base de repetir una acció, només amb els estímuls neutres (pitet, cadira...) el
nadó ja sap que anirà a menjar. Però no només és important aquest aspecte sinó que també és
important l’actitud que mostrin els pares, ja que pel nen/a els pares són el model a imitar, així
doncs, han de mostrar afecte i seguretat.

Si s’estableixen uns hàbits concrets, s’han de mantenir sempre, i el que no podem fer és anar-los
canviant ja que d’aquesta manera el nen/a es farà un embolic i el procés d’aprenentatge es farà
més llarg i complicat. I això sol passar quan el fill no dorm bé des del principi, llavors els pares
comencen a provar coses noves i experiències però segueixen sense poder aconseguir-ho, es
posen nerviosos, histèrics, insegurs... i tot això ho transmeten al seu fill i aquest ho nota, per això
cada cop és més difícil que agafi el son. En definitiva, no es pot pretendre que un nen agafi el son
correctament quan els seus pares no mostren la seguretat necessària per fer-ho.

5
Explica que els nadons es van despertant per les nits varis cops, però aquests desvetllaments
duren molt poc (segons). En aquest instant el nen buscarà sentir-se com abans, és a dir, sentir-se
igual de bé i agust com ho havia fet fins ara, ja que en aquell moment la situació no era la mateixa.
Si aquest es va adormir quan la mare el passejava, voldrà fer-ho, si es va adormir tocant el cabell
del pare perquè el relaxava, voldrà fer-ho. Per aconseguir tot això, òbviament és necessària la
intervenció i l’ajuda d’una altra persona, per això és molt important l’actitud dels pares i les ganes
que s’hi posin per ajudar al fill a adoptar uns bons hàbits de vida. També és molt important que els
estímuls externs que s’ofereixin al nen/a no sigui el pare o la mare, ja que sinó voldran estar tot el
rato amb ells i costarà molt de desempallegar-se’n. En definitiva, una bona educació és
imprescindible i essencial per a que els nens aprenguin a dormir tots sols.

Un altre factor que Estivill explica és que el nadó dorm quan ho necessita i quan el seu cos li
demana, és a dir, quan ho creu oportú. Molts cops la gana va associada al plor, però mols pares
creuen que només perquè plori ja ha de tenir gana, i no, primer s’han de valorar altres factors
possibles i descartar-los sinó, el nen percebrà que cada cop que plori li donaran de menjar. És
molt important que el nadó diferenciï el dia de la nit, per això es proposen una sèrie de trucs, com
per exemple: durant el dia no abaixar les persianes quan vulgui dormir i per la nit si, establir l’hora
del bany a la nit, etc. És normal que de petits associïn el menjar amb la son, però s’hauria d’evitar
fent-li carícies, parlant-li, cantant-li... Un aspecte incorrecte i que molts pares fan, segons Estivill,
és que un cop un nadó arriba al món és posar-lo al llit dels pares. No s’hauria de fer ja que el nen
ho associarà i després costarà més canviar-li aquest hàbit. Els horaris de descans/son s’han de
marcar d’es d’un principi i han de ser els mateixos, no obstant adaptant-los a mesura que el nen
creixi. Si es va realitzant tot el mencionat anteriorment, el nen/a crearà una bona rutina, i si no és
així, s’han de valorar possibles altres factors com: si està malalt, si té fred, si es troba incòmode,
etc.

Cap als 6 mesos, les hores de son es van reduint, i no perquè el nen dormi bé vol dir que dormirà
sempre bé, sinó que s’ha de mantenir els bons hàbits. En aquest període els nens que estan molt
cansats poden arribar a no adormir-se. Cal saber mesurar les activitats prèvies a l’hora d’anar a
dormir, si són excitants trigarà més en agafar el son i en voler anar a dormir, en canvi si són
tranquil·les serà més fàcil. A mesura que el nen creix, les migdiades s’escurcen però a vegades
n’hi ha que s’allarguen massa, llavors això provocarà una alteració del son nocturn. S’ha de tenir
en compte que després de la migdiada es trigarà entre 15-30 minuts en tornar a recuperar
l’activitat, i durant aquest període els nens poden estar irritants.

Per educar a un nadó en el son s’han de tenir els idees molt clares i sobretot transmetre seguretat,
d’aquesta manera aprendrà amb més facilitat. Un aspecte important que Eduard Estivill tracta és
que s’ha de tenir en compte que els nens des de ben petits són molt intel·ligents i manipuladors,
per això els pares no han de caure en la trampa ni deixar que sempre guanyi la partida el fill, s’han

6
de mostrar ferms i segurs de les seves accions. Ell proposa un mètode per quan el nen plori, i es
que d’entrada els pares esperaran 1 minut a veure si reacciona, passat el minut, si segueix,
entraran a l’habitació. El següent dia o moment, seran 3 minuts... i així successivament. Es fa per
fer-li veure que no l’abandonen però que els pares no poden estar sempre al seu costat i que ha
d’aprendre a dormir sol.

Opinió:

En la meva opinió, no estic gaire d’acord amb aquest mètode ja que bàsicament parla de com
canviar els patrons de son dels nadons i nens utilitzant mètodes conductistes. Per aconseguir que
dormin tota la nit, els pares han de deixar plorar al nen durant períodes de temps cada cop més
prolongats, per aquest motiu penso que no està bé ja que per naturalesa i instint els pares sempre
han d’estar a prop del nadó per a satisfer les necessitats bàsiques en aquell moment. No crec que
deixar-lo plorar i patir fins que es rendeixin i acceptin l’abandonament dels seus pares sigui la
millor manera per a que el nen aprengui a dormir. Ells només expressen la seva necessitat de
companyia i consol. No trobo bé tampoc que es qualifiqui com a insomni infantil un comportament
que és totalment normal per als nadons, que és, despertar-se varis cops durant la nit. Usant
aquest mètode és difícil que el fill confiï en els pares i que sàpiga que quan ho necessiti ells
estaran allà. No es correcte tampoc deixar que vomiti i fer com si no passés res, ja que en el
moment que ho faci, el nadó ho farà per una raó lògica i completament normal ja que està patint,
per ell, una autèntica tortura (sent pànic, por, té la necessitat de que els pares estiguin amb ell...) i
acaba per vomitar, ja sigui per l’estrès, la irritació o la tos de tant plorar.

En canvi, estic d’acord amb el que proposa Eduard Estivill en que si que has de fer-li entendre al
nen que has de deixar-lo sol a l’habitació, amb un peluix, un pòster dibuixat i amb paraules de
carinyo, per a propiciar el son.

Però en definitiva no estic d’acord amb aquest mètode ja que aquests nens només necessiten una
mica d’afecte i paciència. Paciència i temps per madurar i créixer i que de ben segur, molts d’ells
haguessin acabat dormint tota la nit sense la necessitat de realitzar aquest mètode amb el que
ensenyes a un nadó a estar en soledat quan més es necessita.

“DORMIR SIN LÁGRIMAS” DE ROSA JOVÉ

En aquest llibre Rosa Jové comença introduint el capítol amb algun exemple referent a la mala
interpretació que tenen alguns pares quan el nen es desperta per les nits (ja que creuen que els
seus fills els prenen el pèl). Ella indica que no s’ha d’adjudicar cap problema o patologia sense
realment saber que té ni haver fet un anàlisi previ. Molts dels plors dels nens venen degut a un
mal de panxa, orella o per raons fisiològiques, i no per això cal alarmar-se i dir que té insomni.

7
Principalment els errors de diagnòstic venen donats per: l’error de la interpretació, falta
d’informació i sincronia i fer d’un gra massa. Aquí, esmenta que els nens petits, com no parlen i
no poden dir el que volen, els pares es pensen que demanen coses contraries al que esperem o
s’imaginen que els estan manipulant, quant realment, potser el que demanen és el seu carinyo i
afecte. Explica també que cal estar ben informats i tenir coneixement sobre la majoria de coses
del son infantil ja que potser realitzem alguna cosa que hem llegit a un diari i per que així o
especifiqui, vol dir que ho hem de fer, i al contrari. Em d’obtenir la major informació possible per tal
d’evitar possibles malentesos. Cada nen/a es diferent en quan al son, i els pares són els qui s’han
d’adaptar a les característiques d’aquest. El que és erroni és comparar les característiques del son
del nen amb les taules de registre, que donen dades aproximades. Però això no vol dir que si el
propi fill no està dintre de determinats valors estigui malalt o tingui algun trastorn. És important
compaginar en millor manera possible la vida laboral amb la familiar i d’un petit problema, no fer-
ne un de gros. Cal saber que, no es necessiten mètodes per adormir als nens, al cap i a la fi, tots
acaben dormint.

En aquest llibre Rosa Jové relata aspectes que considera que no s’haurien de fer, i principalment,
són: els mètodes d’ensinistrament, els fàrmacs i altres substàncies. Com que els pares es pensen
que per què al seu fill li costa dormir ja vol dir que té algun tipus de problema, tenen la necessitat
d’acudir a diversos mètodes per a intentar solucionar aquest problema d’immediat i en el menor
temps possible. Molts d’aquests mètodes i als que, Rosa Jové està en contra, es basen en els
càstigs. D’aquesta manera a través del nostre abandonament i la por, estem castigant la seva
conducta. La majoria de mètodes introduïts per diferents autors es basen en deixar que el nen
plori i sortir de l’habitació, i no només això, sinó que també creuen que el fet de que el nen/a no es
dormi, s’ha de fer veure com que pateix una malaltia o està malalt. No s’han d’espantar, és propi
de l’edat dels nadons. Aquests mètodes donen a entendre que, a part de no funcionar, demostren
als més petits que no val la pena queixar-se perquè ningú els respondrà i que a més a més,
provoquen un “shock” emocional que alteren els nivells de les principals hormones que regulen les
emocions. Alguns pares tenen en ment que la necessitat de contacte que tenen els seus fills
només és durant el dia, i que per la nit tan sols és un capritx. Per a Rosa no només l’aplicació
d’aquests mètodes és una acció errònia perquè ensinistres als nens per que dormin, sinó que
l’aplicació d’aquests comporta seqüeles importants a curt, mitjà i llarg termini (com ansietat, estrès,
depressió, etc). Està en contra de la utilització dels fàrmacs, ja que molts cops no serveixen i fan
l’efecte contrari, i d’alguna manera fa una advertència a tots aquells que siguin pares ja que
aquests confien en què els fàrmacs cobriran el “problema”, segons ells, del seu fill. Tots aquestes
seqüeles esmentades abans es podran reduir, però tard o d’hora, acabaran apareixen a la vida
adulta.

El següent punt en que Rosa Jové parla en el seu llibre, és què és el que podem fer quan
apareixen aquest tipus de situacions. Ella bàsicament diu que no s’ha de fer res, ja que el son és
8
una aspecte evolutiu del cos i que tard o d’hora s’acabarà agafant. Però davant a aquella multitud
de pares que necessiten alguna altra resposta més convincent, Rosa proposa el següent: un
mètode naturalista i consells i ajudes. Pel que fa a la intervenció naturalista, esmenta que la llet
materna està formada per un component que ajuda a agafar el son, i es vulgui o no, va millor que
la llet artificial. A més a més, el fet de que el nadó estigui en contacte pell amb pell amb la mare i
notar la seva olor i els batecs del seu cor i també pel fet de succionar, relaxa al nadó, el
tranquil·litza i ajuda a conciliar millor el son. El nadó necessita algú al seu costat (pares) per a
sobreviure, ja que com és evident, no ho pot fer per si sol. Per tant, ells, hauran de satisfer les
necessitats del seu fill i proporcionar-li el que calgui. Una altra proposta és l’ús del “colecho”, però
per això s’hauran de tenir en compte una sèrie de “normes” com: no posar boca a baix el nadó, no
abrigar-lo massa, ambient net, etc. Als nens/es petits el agrada sentir a prop a les persones que
estimen, ja que quan les necessitin, estaran al seu costat. El “colecho” propicia la conciliació del
son degut a la confiança i serenitat transmesa pels pares. És important saber que els nadons, són
éssers socials com els adults i no per això els pares han de deixar de realitzar activitats socials
només pel simple fet de que el anar acompanyat amb el fill, està mal vist per a la societat.

Durant els primers mesos és important respectar el son del nadó, ja que igual que amb
l’alimentació, van a demanda. A partir d’aquí, l’autora del llibre proposa 12 consells. Cada nen/a és
un món i no es pot esperar molt més del que el fill sigui capaç de fer. Es pot fer un registre del son
del propi fill, però potser les percepcions dels pares no s’ajusten a la realitat. S’ha de prestar
atenció a les senyals que doni el fill per esbrinar si té alguna patologia. Si el nen dorm massa
durant el dia, a la nit no dormirà gaire. És important passar el màxim de temps amb el fill i
proporcionar-li tot l’amor necessari, només amb la presència, ja compta. Cal remarcar que la
repetició és una forma d’aprenentatge, per tant, si s’estableixen una sèrie de rutines o hàbits
concrets, s’hauran de seguir sempre. L’ambient ha de ser favorable per a que el nadó pugui
conciliar el son (persianes baixades, temperatura adient, tranquil·litat, etc). Fer de l’acció de dormir
una cosa agradable, tant pel fill com pel pare/mare. Existeixen varis tipus de tècniques que aniran
en funció de l’edat del nen, per exemple, quan són més petits, els agradarà que els balancegin i
en canvi, quan tinguin 4-5 anys, els agradarà que els expliquin un conte. S’han de tenir en compte
els desvetllaments de cada nen i que, alguns s’adormiran més fàcilment i d’altres els costarà més.
I per últim, s’ha d’estar pendent en tot moment del fill i, quan es desperti, se li ha de prestar
atenció. Es recomana que el nen dormi pel costat del pare, ja que d’aquesta manera es pot
despertar menys i seguirà sentint-se igual de segur i acompanyat.

9
Opinió:

Aquest llibre de Rosa Jové m’ha agradat molt perquè dóna una visió diferent a la resta d’autors.
Està explicat de forma clara i entenedora, donant una perspectiva diferent a tots aquells que són o
seran pares i fer-los entendre que l’hora del son suposa un repte i que s’ha d’afrontar com una
cosa normal. Un aspecte el qual li dóna importància és el fet de que tots els pares haurien d’estar
totalment informats, perquè a vegades es creen falses esperances amb l’aplicació de mètodes que
realment no funcionen. Estic a favor del pensament de l’autora en quan a la no utilització de
mètodes d’ensinistrament ni fàrmacs ja que l’únic que provoquen és empitjorar l’estat del nadó i
causar-li a la llarga més problemes. És evident que la postura de Jové és l’altre extrem contrari del
mètode Estivill, i llegint aquest llibre fa entendre que deixar plorar al nen per les nits fins que es
cansi, no és la millor solució. Cal reconèixer que Rosa Jové et fa obrir els ulls, des del costat més
respectuós, per comprendre als nens petits i ser conscients de que estan en una fase de la seva
vida, en la qual encara els hi queda molt per aprendre. L’únic que no trobo massa encertat és que
segurament la majoria es passa tot el llibre esperant a que doni les indicacions necessàries del
que cal fer i a aquest aspecte només hi dedica l’últim capítol al final. També que es fa una mica
pesat ja que repeteix tot el rato el mateix per arribar a una mateixa idea a la que explica que és
normal que els nens no dormin bé durant els seus primers anys de vida.

Però en definitiva el que més m’ha agradat del llibre és que, encara que l’autora no expliqui un
mètode exacte per ajudar als nadons a dormir, si que t’ajuda a entendre el perquè es comporta de
certa forma. D’aquesta manera, es podrà entendre millor al propi fill i cadascú l’ajudarà a la seva
pròpia manera. Ajuda a entendre el son dels nens com un procés evolutiu i a no veure problemes
on no hi ha, a no crear-los i a identificar-los si sorgeixen.

PREGUNTES:

- Quin mètode creus que aplicaries en un futur per tal de dormir a un nen que té un trastorn
del son?. Justifica la teva resposta.

En un futur per a un nen que té un trastorn de son, aplicaria el mètode establert per Rosa Jové, ja
que en si, el llibre, no és un manual d’instruccions sinó que el que pretén l’autora és explicar els
processos del son dels nadons per a que els pares no facin d’una cosa normal, un problema. El
seu mètode no es tracta ni d’ensinistrar als nadons, ni de medicar-los pensant que té algun
trastorn ni deixar-los sol per la nit plorant (principals coses en les que estic en contra), per tant, en
un futur em decantaria a favor de les idees defensades per Rosa Jové. La manera de pensar de
l’autora és molt correcte perquè d’alguna manera fa entendre que cada nadó és diferent i no hi ha
un mètode concret per aplicar a cada un d’ells. Tots haurien de saber que el son és un procés
evolutiu i que es va adquirint amb el temps, igual que el fet de caminar i parlar. L’únic que ella
10
recomana és la intervenció natural i amb aquest llibre, destapa dubtes que de ben segur moltes
mares i pares tindran respecte els despertar nocturns dels respectius fills. A més a més, aplicaria
aquest mètode perquè et fa entendre que el son dels nens i les variacions que i puguin haver són
totalment normals, ja que van passant diferents etapes. Penso que és el mètode més correcte,
natural i respectuós ja que molts altres professionals donen a entendre i fan creure que els fills
poden tenir trastorns del son pels mals hàbits adquirits.

-Investiga sobre un dels mètodes si han hagut aportacions noves als darrers anys. Descriu
els canvis o novetats. Al final de la pregunta cal posar, seguint la normativa ISO, el o els
links que has consultat. Els links no compten per arribar a l’extensió mínima.

Mesos més tard després de que Eduard Estivill hagués establert el seu propi mètode sobre el
descans del nen, ell mateix va ser qui es va corregir i va anunciar que l’edat pel qual estava
establert era errònia i que estava pensat per a nens majors als 3 anys. El propi Estivill se’n va
donar compte de que l’aplicació del seu mètode, que consistia en deixar plorar el nen fins que
s’adormís, era il·lògic i incomprensible si es combinava amb la lactància materna, ja que aquesta
es produeix tant de dia com de nit. Per aquesta raó, Eduard ha volgut donar un gir a les seves
teories i enfocar-les, com és evident, a nens amb edat superior als 3 anys. És conscient que degut
al seu mètode ha provocat que moltes famílies ho hagin passat molt malament, que els fills
respectius hagin plorat desconsoladament i que se’ls hagi educat pensant que patien algun
problema o trastorn. Més tard però, va tornar a canviar la seva idea i, tornant al principi, afirmava
que aquest mètode era per a nens de 3 mesos. Per tant, considerava que els nadons de 3 mesos
que no dormen bé i els de 6, que no dormen tota la nit, ho fan perquè no han aprés a dormir bé.
Realment, ha quedat retratat en tots els aspectes.

BEBÉS Y MÁS. 2 Octubre 2012. Estivill (no) se desmonta a sí mismo asegurando que su
método es para niños mayores de tres años. [Consulta 1 de març del 2017]. Disponible a:
https://www.bebesymas.com/desarrollo/estivill-se-desmonta-a-si-mismo-asegurando-que-
su-metodo-es-para-ninos-mayores-de-tres-anos

BEBÉS Y MÁS. 25 Octubre 2012. Estivill no se desmontó: sigue recomendando dejar llorar a
los niños a los tres meses. [Consulta 1 de març del 2017]. Disponible a:
https://www.bebesymas.com/desarrollo/estivill-no-se-desmonto-sigue-recomendando-
dejar-llorar-a-los-ninos-a-los-tres-meses

11