PSICOPATOLOGIA CRIMINAL

Dr. Ortega Monasterio.

La Psicopatologia Criminal tracta de la relació entre trastorns psicològics i la criminalitat.

La psiquiatria és la prevenció, l’estudi i el tractament dels trastorns psicopatològics.
Dividirem la matèria en 3 parts:

· Metodologia.
· Doctrines.
· Clínica.

CLÍNICA.

Distingirem entre:

Símptomes→ Manifestacions subjectives d’una malaltia, no són per tant

mesurables (p.e. el dolor).

Signes→ Manifestacions objectives de la malaltia (p.e. la pressió, el pols).

Diferenciar Símptomes i Signes és difícil en Psicopatologia (p.e. la por seria un

símptoma i la taquicàrdia un signe). Sovint els símptomes no es poden objectivar.

Els Símptomes poden ser:

- Positius: Manifestacions patològiques de processos que habitualment no

existeixen en un individu sa (tos, febre, deliri, al· lucinacions ...).

- Negatius: Quelcom que hauria d’existir i que desapareix (amnèsia,

anorèxia, insomni, ...).

Els símptomes positius i negatius poden coexistir (p.e. subnormalitat i

agressivitat, anorèxia i vòmits).

En medicina el mètode clàssic és el Model Anatomoclínic, que relaciona lesions

anatòmiques amb la clínica (o manifestacions en el malalt).

Aquest model es desenvolupà al s. XIX per mitjà del francès Antoine Bayle i els seus
estudis sobre els efectes de les lesions a les meninges per la sífilis en la Paràlisi General
Progressiva (PGP) i la seva relació amb la demència i la megalomania.

1
CLÍNICA DESCRIPTIVA.

SÍNDROMES PSICOPATOLÒGICS.

Dins de la patologia mental podem trobar 5 Síndromes:1

- Neurosis.
- Psicosis.
- Trastorns Exògens-Confusionals.
- Demències i Oligofrènies.
- Trastorns de la Personalitat.

Entendrem per Síndrome un conjunt de símptomes que tenen una raó patogènica,
encara que no tinguin la mateixa causa (Etiologia). Per exemple el síndrome gripal
seria afectació de bronquis aguda, amb tos, etc. Però hi ha diferents tipus de grips. En
el camp mèdicolegal podríem trobar el síndrome confusional, un estat de confusió que
pot ser produïda per diversos motius (tòxics, psicològics, ...).

NEUROSIS.

• Semiologia Prevalent.

La semiologia són els símptomes de la malaltia, les manifestacions clíniques i també

l’observació i l’exploració del malalt. És a dir la febre i la tos serien la semiologia
prevalent de la grip.

Així doncs la Semiologia Prevalent de la Neurosi seria:

- Angoixa → Sentiment de temor sense saber a què (sense objecte)

Es pot tenir temor imaginari (p.e. a morir de leucèmia) o també
pot ser un temor real però desproporcionat.

- Defenses contra l’angoixa → Elaboració de mecanismes per no angoixar-se.

(p.e. el que té por de sortir al carrer, per tant
sempre surt acompanyat).
Les defenses aquestes són de vegades el que
més crida l’atenció. (p.e. un sentiment de
manca d’estimació pot portar a una crisi
d’histèria per cridar l’atenció). El fòbic és un
paradigma d’aquesta mena de defenses.

- Tendències Depressives → Tristesa, desànim, anhedònia (no hedonisme,

manca d’autosatisfacció), pessimisme, etc.

1
Veure Resum pàg. 20 bis.

2
• Etiologia o Causa de la Neurosi.

És variable, es considera generalment psicògena (conflictes psíquics com a origen)

i generalment i ha múltiples causes.

En menor grau són somatògenes, és a dir la pròpia constitució nerviosa implica un

major o menor grau de nerviosisme, depenent del subjecte.

• Anàlisi Estructural (Ordre dels Símptomes).

Relació que guarden els símptomes entre sí i amb el subjecte. Les Neurosis són
trastorns quantitatius i alhora suposen un Continuum Biogràfic.

Són quantitatius donat que s’assoleix el grau de patològic per la quantitat (per
excés o per defecte). En la Neurosi es tracta de preocupació en excés.

[Per contra els trastorns qualitatius són patològics, sigui quina sigui la seva quantitat,
per exemple una llaga a l’estómac és una úlcera sigui una llaga gran o petita. Un
paradigma de patologia qualitativa és la psicosi. El psicòtic o ho és o no ho és.
Neuròtic ho som tots en major o menor grau però només se’ns considera com a tals en
sobrepassar uns certs límits.]

I suposen un Continuum Biogràfic perquè hi ha una relació de sentit entre la vida

del subjecte i el seu símptoma. (L’anorèxia és una Neurosi donat que l’individu
deixa de menjar perquè no està d’acord amb el seu cos, si es deixa de menjar
perquè l’individu creu que és Jesucrist i ha de fer abstinència p.e. ens trobaríem
davant d’una Psicosi).

• Tractament.

El tractament en les Neurosis és majorment psicoterapèutic i en menor grau amb

psicofàrmacs tranquil· lizants.

• Afectació i Perillositat.

Un neuròtic generalment és capaç laboralment, civilment i penalment, per tant

imputable. Existeixen de tota manera Neurosis que poden incapacitar laboralment
o civilment quan són molt severes (p.e. greu neurosi obsessiva de la neteja), es
tracta però de casos excepcionals.

El Neuròtic Delinqüent acostuma a ser molt escàs.

PSICOSIS.

La Psicosi és considera fenomenològicament qualitativa (s’és o no s’és), contràriament

a la Neurosi que és com hem vist quantitativa (n’hi ha sempre en major o menor grau i
és considerada malaltia quan és elevada).

3
• Semiologia Prevalent o Símptomes.

Els Símptomes principals són 4: · Deliri

· Al· lucinacions.
· Desorganització de la Personalitat.
· Autisme.

- Deliri.

Delirar significar pensar fora dels cànons normals. El Deliri és irreductible davant
l’alteració lògica (no se’l pot convèncer) i és al marge del context cultural (les
idees estranyes “delirants” però que ja formaven part de la cultura del subjecte no
poden ser considerades com a delirants).

De fet determinar l’existència o no d’un deliri pot ser difícil. (p.e. paranoic
convençut de la infidelitat de la dona pot ser realment cornut i a pesar d’això
delirar perquè el paranoic no té al· lucinacions sinó que interpreta malament un
gest o un somriure per exemple).

- Al· lucinacions.

Les al· lucinacions són percepcions sense objecte, percebre el que objectivament
no existeix.

L’al· lucinació es diferencia de la il· lusió, aquesta és una deformació de la

percepció real o una percepció deformada. Les il· lusions per manca d’atenció
són normals (p.e. sentir que et criden, etc.). Les il· lusions catatíniques són
producte de l’estat emocional de la persona (exemple típic seria el centinella que
veu ombres o sent sorolls). També existeixen il· lusions per obnubilació de la
consciència, aquesta pot ser deguda al son (pre-onírica) o a l’ingestió de
substàncies hipnòtiques (alcohol, rohipnol, LSD, etc.).

Les il· lusions doncs poden donar-se normalment i patològica, mentre que les
al· lucinacions sempre són patològiques.

Les al· lucinacions poden ser de qualsevol dels sentits (gust, oïda, vista, tacte i
olfacte) i també celestèsiques (o sensacions internes del propi organisme, de fet
són una extensió de les sensacions tàctils).

Tipus d’Al· lucinacions:

· Auditives. Típiques de l’esquizofrènia (sentir veus, ordres, burles,

tercers que parlen d’ell).

· Visuals. Es poden donar també en l’esquizofrènia, però generalment es

presenten en els estats exògen-confussionals, també anomenats deliriums
(p.e. delirium tremens, delirium febril infantil, etc.)

4
 [En el delirium tremens és típica la zoopsia, veure animals generalment
desagradables, pot acompanyar-se de sensacions dermatològiques o
celestèsiques]

· Tàctils o Deliris Dermatològics, freqüentment es donen als genitals,

exemples típics també són notar insectes a la pell o sentir-se irradiat.

· Les gustatives són estranyes però també existeixen (p.e. creure que el
menjar pot estar enverinat i notar un gust estrany).

· De l’Olfacte. Són típiques en deliris persecutoris (p.e. que li tiren peix

podrit).

Poden barrejar-se entre elles com ja apuntàvem amb les tàctils.

Hi ha altres menes d’al· lucinacions no especificades,: invencions, de

transformació corporal, geneanològiques, ...

[El món del psicòtic és doncs difícil d’entendre perquè és completament diferent del nostre,
la neurosi és en aquest sentit molt més fàcil d’entendre perquè el món del neuròtic és el
mateix però distorsionat.]

Classes d’Al· lucinacions:

· Agudes amb remissió.

· Subagudes amb remissió.
· Cròniques i persistents.

- Desorganització de la Personalitat.

El subjecte perd la coordinació o l’harmonia entre les diferents funcions del

psiquisme, cada part del jo del psiquisme, va pel seu compte.

En la Psicosi el subjecte tendeix a actuar amb una total desconnexió entre les
funcions psíquiques Les seves reaccions davant de les percepcions (deliris i
al· lucinacions) no són raonades (són absurdes).

En la ??? són típiques la deixadesa i l’abandonament (no afaitar-se, dutxar-se,

canviar-se de roba...).

La Desorganització de la Personalitat és típica en l’esquizofrènia però no es dóna

en la paranoia.

- Autisme.

El subjecte es tanca sobre sí mateix, es desconnecta del món exterior. Cal no

confondre l’autisme amb la introversió, es pot ser més o menys intro/extravertit.
L’exagerament de la introversió és la conducta esquizoide i molt exageradament
és l’autisme (l’exagerament de l’extraversió seria la histèria).

5
 L’Autisme Infantil és quan el nen no arriba a aprendre perquè no es comunica (es
tracta d’una psicosi molt greu).

Hi ha Psicosis que desenvolupen un cert grau d’autisme, així l’esquizofrènic

tendeix a crear-se un món intern propi per retreure-s’hi, desconnectant-se del
món exterior.

Aquests (deliris, al· lucinacions, desorganització de la personalitat i autisme) són els 4

símptomes principals de la psicosi, cal insistir però en que no sempre es donen tots 4,
dependrà del tipus de psicosi que tractem.

• Classificació de les Temàtiques Delirants.

Un deliri pot presentar més d’una temàtica delirant, destacarem com a més típics:

- Erotomaníac. S’acostuma a donar en persones de més de 50 anys amb una vida

sexual frustrada. És una forma de deliri desideratiu compensatori de la història
biogràfica (el que un desitja haver viscut s’ho inventa). A vegades dóna lloc a
reaccions violentes.

- Grandiós o Megalòman. Amb idees de grandesa.

- Gelotípic. Idees de gelosia.

- Persecutori. És el deliri més freqüent, sobretot en l’esquizofrènia i la paranoia.

Inclou també idees de perjudici i hostilitat.

- Hipocondríac o Somàtic. Convicció de patir una malaltia. Cal distingir-ho de

l’hipocondriasi com tret neuròtic o símptoma de la depressió (un mer trastorn
de la personalitat)del deliri hipocondríac on hi ha una convicció absoluta de
patir una determinada malaltia (un deliri hipocondríac no se li treurà del cap
raonadament).

- Altres: · Invencions.
· Geanològics.
· de Transformació Corporal.

Amb freqüència les temàtiques del deliri acostumen a ser mixtes, es barregen.

Segons com s’estructuri el Deliri, segons la cohesió interna del fil argumental,
distingirem:

- Deliri Sistematitzat.

Guarda relació de sentit en tota la seva temàtica i generalment amb la biografia

del subjecte (fets reals, certs). La temàtica és a més ben lligada, ben organitzada.

6
 Aquest deliri per tant es confon amb la realitat, pot ser cert, i a més sovint
s’acostuma a barrejar amb fets anteriors o ja viscuts fent així que encara sigui
més creïble.

- Deliri No Sistematitzat o Insistematitzat.

Aquest deliri no guarda relació de sentit en els continguts, la seva temàtica és

desorganitzada i acostuma a ser desvinculada de la biografia del subjecte. És
molt típic en l’esquizofrènia.

Sistematitzat o no sistematitzat, el deliri va sempre precedit de rareses (tancament,

deixadesa, ...).

[Existeixen Psicosis Reactives Breus producte d’una situació extrema d’stress on hi ha

un deliri sistematitzat que té a veure amb el que li està passant, generalment tendeixen
a curar-se.]

• Grups Nosològics (de Malalties) del Síndrome Psicòtic.

- L’Esquizofrènia presenta generalment deliris no sistematitzats, presentant un

argument similar al del son caòtic, malgrat ser el subjecte perfectament despert.
El prototipus és el Brot Esquizofrènic.

- La Paranoia, ja sigui llarga o en la forma breu anterior dóna un argument delirant

semblant al d’una novel· la ben construïda, on a partir d’una sèrie d’er rors de
judici tot encaixa força bé.

- La Parafrènia seria amb una temàtica mitològica, coherent i ben lligada però
excessivament fantàstica o increïble. Molts deliris religiosos en són l’exemple
més clar. De tota manera la seva personalitat es desenvolupa i es conserva més o
menys bé (aparentment, si no reflexa el seu deliri no se li nota).

TRASTORNS EXÒGEN-CONFUSIONALS (DELIRIUMS).

Tendeixen a cursar amb afectació del nivell de consciència, afecta a la vigilància o

vigília, el subjecte té la consciència obnubilada (està com grogui)., com si fos un
penjat o borratxo que perden nitidesa o claredat perceptiva, el que pensen i recorden
és poc clar.

Aquesta mena de trastorns són propis de Noxes (factors patògens) Extracerebrals que
actuen sobre el cervell (consciència) per causes internes o externes a l’organisme.

· Internes. P.e. Delirium Febril (per insuficiència hepàtica o renal, etc.).

· Externes. P.e. Delirium Tremens (ingestió d’alcohol).

Els Trastorns Exògen-Confusionals són el paradigma de l’anomenat Trastorn Mental

Transitori. El subjectes afectats no són especialment perillosos llevat dels provocats
per Toxicofílies.

7
• Semiologia Prevalent.

Els símptomes d’aquests trastorns són Obnubilació, Desorientació, Estupor

(eventualment) o Agitació i Quadres de Delirium (Psicosis sintomàtiques, trastorns
de les idees).

[És important destacar que cal que no confonem el quadre de delirium (típic en un
trastorn exògen-confusional) amb el deliri o afectació de la consciència a nivell
orgànic (típic de la psicosi).]

El Quadre de delirium comporta:

- Símptoma Axial. Afectació del nivell de consciència, obnubilació. Manca de

nitidesa en els continguts de la consciència.

- Trastorns Cognitius (del Coneixement). Es tracta d’un altre símptoma,

significarem:

· Desorientació espai-temps

· Afectació de la memòria ,tant en sentit quantitatiu o de quantitat de

memòria com qualitatiu o qualitat dels records (apareixen paramnèsies o
falsos reconeixements, és també típic el dejà vu o creure que ja s’ha vist
o viscut, i és molt típica l’amnèsia de fixació o incapacitat de recordar el
més recent, també apareixen confabulacions mnèsiques on el subjecte
s’inventa fets que ell mateix creu per tal d’omplir els buits de la
memòria)

[Alguns autors consideren les fabulacions mnèsiques com una mena de deliri
donat que existeix una invenció, seria de fet un pseudodeliri o deliri de
farciment ja que no és un deliri estructurat ni constant (p.e. varia a
l’endemà).]

· Alteracions del llenguatge (acostuma a estar mal estructurat tant

sil· làbicament com en tota la sintaxi, és l’anomenat llenguatge
farfullant).

· Afectació de la Intel· ligència, especialment en funcions de càlcul.

· Poden aparèixer també Estats o Conductes Crepusculars (Deliri Oníric)

· Possibilitats de símptomes al· lucinatoris.

- Fluctuacions Diürnes de la Sintomatologia. Canvis d’estat de son (poden estar

quasi comatosos o son molt profund) a agitació, hi ha canvis en el ritme
son/vigília,

- Pot donar-se certa Afectació de l’Estat General Orgànic. El Clínic haurà

d’analitzar el pacient per buscar les noxes (especialment veure si la causa pot ser

8
 tòxica). L’afectació general orgànica és força variada, hi ha descoordinació
motriu, canvis de mobilitat, del to muscular, etc.

• Etiologia.

La Causa és Generalment Somatògena intra o extracorporal.

Excepcionalment pot ser Psicògena, com en els anomenats Estats Crepusculars.

Estats Crepusculars (Acting Out) són d’origen neurològic, com p.e. en

l’estat crepuscular epilèptic on el subjecte es com un sonàmbul. Hi ha
estats crepusculars que són d’origen histèric (quan el subjecte p.e. no vol
prendre una responsabilitat i es col· lapsa quedant somnàmbul). Amb un
estudi psicològic profund se’n pot extreure una causa, a la qual el subjecte
busca una sortida psicògena. Quan el subjecte es recupera no recorda res.

Aquests trastorns psicògens són més remuntables.

Els Estats Confusionals són doncs qualitatius, el subjecte experimenta un canvi

total de la personalitat. Generalment són transitoris, duren el que dura la Noxa
Cerebral (intoxicació, anestèsia, insuficiència renal o hepàtica, quadre febril,...).

L’Estat Confusional perllongat (generalment tòxic) pot esdevenir crònic, i donat

que va desgastant el cervell i pot acabar provocant una lesió cerebral (demència).

[Els Estats psicògens poden modificar les pròpies estructures biològiques i esdevenir
irreversibles esdevenint autèntiques psicosis cròniques (p.e. Neurosi de Guerra, camp
de concentració, etc.)]

Finalment direm que en general els tòxics psicodislèxics provoquen aquests estats
confusionals bé siguin ingerits per a tal fi (buscant aquest estat “penjar-se”) o bé
degut a efectes secundaris de medicaments (anestèsics i corticoides) ja sigui per un
excés en la dosi terapèutica o per una reacció del cos enfront la substància
administrada.

• Rellevància Mèdicolegal.

És força elevada en tant que afecta la Imputabilitat. Com ja dèiem l’anomenat Estat
d’Enajenació Mental Transitòria de la llei resideix principalment en els Trastorns
Exògen-Confusionals.

• Risc Delictiu.

Com ja anotàvem generalment es presenten en el context hospitalari (post-

operatoris) i no donen, per tant, perillositat. Sí que provoquen alta perillositat
social en les Toxicofilies (ja sigui per col· locar-se com per pal· liar el Síndrome
d’Abstinència).

9
DEMÈNCIES I OLIGOFRÈNIES.

Tant en les demències com en les oligofrènies es dóna una manca d’intel· ligència. De
fet, el concepte d’intel· ligència és un terme molt obert, té diverses definicions.

• Definicions d’Intel· ligència.

Alguns consideren intel· ligència com el tenir bones notes o capacitat

d’aprenentatge, diferent de la llestesa.

Per les ciències cognitives, intel· ligència és la capacitat de manejar informació i

d’adaptar-la a un fi (similarment al software).

La teoria adaptativa considera intel· ligent a aquell que té la capacitat de ser feliç,
d’adaptar-se.

Teories Evolucionistes. Darwin es plantejava si els animals tenien intel· ligència i

conclogué que sí, per ell la intel· ligència humana és la més evolucionada, l’home
és capaç de comprendre el seu passat, present i futur i a més es tracta d’una
intel· ligència conceptual, mentre que en els animals la intel· ligència és sensorial i
només tenen noció del present.

Els Psicometristes consideren a algú més o menys intel· ligent segons les
puntuacions obtingudes en un test. S’han adonat que hi ha més de 200 factors
d’intel· ligència, en primer lloc distingeixen la capacitat de parlar, després la
intel· ligència matemàtica, l’activitat espacial, la intel· ligència memorística, la
funció perceptiva (capacitat per captar tots els detalls de l’entorn), la lògica, la
intel· ligència psicomotora (ús del cos), etc. Així, qui té les 3 primeres és més fàcil
que sigui un bon estudiant.

El problema que es planteja és si la intel· ligència neix o es fa. Per molts pedagogs
els factors socials influeixen en la intel· ligència.

Hi ha una Oligofrènia Social que és l’Hospitalisme: als orfenats els nens que no
rebien un afecte i no evolucionaven en la seva educació feien espectaculars avenços
quan eren adoptats. La mala alimentació infantil també pot comportar una
oligofrènia perquè el cervell creix amb mancances.

Però també hi ha causes genètiques en la intel· ligència i potser són més

importants. De fet si uns pares són intel· ligents, el fill molt probablement també
ho serà.

[Bibliografia. Les Causes Genètiques de la Intel· ligència a “La Corba Campana” de

Charles Murray. Llibre d’estadístiques racistes, molt polèmic.]

Resumint doncs es neix amb certa capacitat o intel· ligència que és genètica però
també s’adquireix donat que si no s’estimula no s’evoluciona i si s’estimula molt i
correctament molt possiblement esdevindrà un geni.

10
Així distingirem entre intel· ligència F (factors, aprenentatge) i G (global, genètica
o de naixement). Si aquesta G és mínima el nen és deficient (subnormal,
oligofrènic) i no hi ha res a fer.

[En aquests casos s’intenta pal· liar aquesta mancança estimulant al màxim el nen
dèbil mental des que és molt petit. És l’anomenada Hiperestimulació Precoç.]

OLIGOFRÈNIA O RETARD MENTAL.

Hi ha acord doncs en que existeix gent que neix amb una manca d’intel· ligència
que rep diversos noms: oligofrènia, retard mental, subnormalitat, deficiència
psíquica, etc.

Segons la OMS per ser considerat oligofrènic calen 3 factors:

- Tenir un QI menor de 70.

Vimet i Simón a França inventen un test a petició del MEC i Terman als
USA el difongué en la forma que el coneixem actualment:

Edat Mental
× 100
Edat Cronològica

L’oligofrènia pot ser de 3 nivells diferents, segons el QI:

· Lleu. Comporta tenir un QI de 50-70.

· Moderat. QI entre 35-40 i 50-55.
· Greu. QI < 35-40.

A més hi ha el grup dels anomenats límits de la intel· ligència (o

Border-line), persones d’una intel· ligència d’entre 70 i 90 que no
són considerats oligofrènics ( i que són qui més problemes de
criminalitat ocasionen).

- Tenir Problemes Adaptatius.

La persona amb una baixa intel· ligència és sovint marginada i això li

comporta un patiment. Cal que existeixi aquesta inadaptació per ser
considerat retardat, de fet un pastor p.e. poc intel· ligent però que s’ha
adaptat al seu medi no pateix i per tant no se’l considera un malalt.

- Tenir menys de 18 anys.

L’inici de la malaltia ha de ser abans d’aquesta edat. Normalment els

problemes són previs al naixement. Si són posterior a aquesta edat es
considerarà una Demència i no una Oligofrènia.

El retard es detecta en el nen perquè triga a caminar o a parlar, això orienta cap un
diagnòstic de retard.

11
• Causes del Retard Mental.

Les causes dels retards mentals poden ser moltes i molt diverses, les
classificarem en 3 categories, segons el moment respecte al part:

- Prenatals. Abans del part. Poden ser de 2 menes:

· Genètiques, i dins d’aquestes les més freqüents són:

Mongolisme o Síndrome de Down. En el mongolisme hi ha 3

cromosomes 21. Actualment malgrat la Llei de l’Avortament es
dóna en 1 de cada 700 naixements.

Cromosoma X dèbil. Es dóna 1 cas de cada 1200 en homes i de

cada 2000 en dones. Els nascuts amb aquesta tara tenen a més de
debilitat mental, alteracions fisiològiques igualment que els
mongòlics. Es transmet de pares a fills.

· Infecció de la Mare. Especialment durant el 1r. trimestre d’embaràs.

Destacarem la Rubèola i la Varicel· la que comporten nens amb

cataractes, sordesa i retard mental.

Les mares drogaaddictes o molt exposades a Raigs X també són

susceptibles de concebre nens amb retard mental.

- Intranatals. En el moment del naixement o molt proper al part.

· Volta de Cordó, produint un ofegament, manca d’oxigen que provoca

Anòxia Cerebral.
· Desprendiment Prematur de la Placenta.
· Traumatismes Cranials, els més freqüents eren produïts pels Fòrceps
que aixafaven el cap.
· Anestèsia. Pot provocar també anòxia cerebral.

- Post Part o Post Natals. Després del naixement, sobrevingut.

· Mala alimentació infantil.

· Infeccions de la infància (p.e. meningitis). Antigament força freqüents.

En general amb els avenços mèdics cada cop hi ha menys retards mentals. A
més existeixen escoles d’estimulació precoç que fan que el retardat millori molt.

• Conductes Delictives dels Retardats Mentals.

Molts delinqüents tenen un retard mental. L’Oligofrènic en tenir més dificultat

per aconseguir quelcom, sovint delinqueix. La Criminalitat és variada.

12
 La criminalitat és especialment elevada en els Border-line o subjectes amb
debilitat mental lleugera donat que senten els mateixos impulsos que tothom
però tenen menor autocontrol, especialment si no són controlats o han rebut una
excel· lent educació (de fet són menys controlats, és lògic, que deficients més
sevesr ja que es valen bastant més).

Cometen tota mena de delictes, freqüentment robatoris i són més enxampats

donat que sovint executen malament el delicte. A més, sovint són utilitzats pels
altres (el psicòpata l’usa per tal que no l’enxampin a ell) on generalment fan
petites feines (p.e. en tràfic de drogues porten paquets).

Són freqüents també els delictes contra la llibertat sexual perquè en tenir més
problemes per relacionar-se usen la violència (violacions), sovint amb menors
perquè és amb qui tenen més contacte.

Les dones oligofrèniques sovint cauen en la prostitució.

[Antigament la majoria de prostitutes eren oligofrèniques, actualment són més

aviat ionquis.]

Les baralles i disputes són freqüents donat que els oligofrènics tenen reaccions
més agressives que la gent normal per la seva immaduresa, són reaccions
desproporcionades o “actes en curt-circuit”. Aquestes reaccions explosives
sovint es donen quan ingereixen alcohol.

• Aspectes Jurídics. La Imputabilitat i la Capacitat en l’Oligofrènia.

- Imputabilitat.

L’Imputable és qui pot respondre dels seus actes, així si el delicte és de fàcil
comprensió (p.e. robatori) el retardat és imputable, però si és complex (p.e.
complicat frau fiscal) pot no ser-ho. El grau d’imputabilitat dependrà per tant,
del grau de complexitat del delicte en qüestió i del nivell intel· lectual per la
comprensió del delicte segons el QI que es tingui.

Quan l’oligofrènia és moderada o greu, l’oligofrènic és inimputable per

qualsevol dels seus actes.

[Recordem que la Imputabilitat pot ser:

· Plena o
· Disminuïda (per alteració patològica o
tòxica)que alhora pot ser: Total o Parcial]

- Capacitat.

L’oligofrènic és generalment declarat incapacitat per un jutge, és a dir se li

limita la capacitat monetària (de disposar de diners) i se li nomena un tutor.

La Incapacitació dependrà de la quantitat de diners i del grau d’oligofrènia que

pateixi el subjecte.

13
 DEMÈNCIA.

Primerament cal que distingim la Demència de l’Envelliment.

L’Envelliment és un procés fisiològic que comporta la pèrdua progressiva de

facultats, és un procés normal.. El fet que l’envelliment es produeixi més o menys
ràpidament dependrà de la vida que s’hagi portat i dels propis factor culturals (a
menor activitat intel· lectual -lectures, hobbies, estudis,...- major deteriorament
intel· lectual).

[En aquest sentit, la jubilació a vegades comporta l’acceleració de l’envelliment, per

la menor activitat desenvolupada.]

Durant la vellesa es viu més del passat que del present, si el vell té una satisfacció
de la seva vida tindrà major estabilitat emocional. La depressió prové freqüentment
de la pèrdua d’amics.

També cal distingir la demència clínica de la periodística o social on s’entén dement

com boig o perturbat mental.

Quan el degastament és força important s’anomena Trastorn Neurocognoscitiu

Lleu (abans Síndrome Psicoorgànic), si és més greu (fallen capacitats de càlcul, es
perd la memòria recent) es considera ja demència. La Demència és doncs un
deteriorament o pèrdua de les capacitats intel· lectives més ràpid del que caldria
esperar.

La Memòria d’Espècie és el 1r. que s’aprèn i l’últim que es perd (menjar, caminar,
parlar, controlar els esfínters).

La Memòria Social s’aprèn conforme passa la vida i es perd en 2n. lloc, consisteix
en els hàbits i costums socials (passejar, saludar).

La Memòria Racional és la 1a. que es perd i és la que inclou els estudis, la

professió, en una paraula els coneixements adquirits.2

• Símptomes del Deteriorament Prematur o Demència.

1r. Amnèsia. La pèrdua de memòria és el primer símptoma. Es comença

oblidant coses i es va empitjorant. És curiós que el vell recorda
més vivament els records més llunyans (infantesa) i oblida allò
més recent (què ha dinat avui).

2
En aquest sentit destacarem la Llei de Ribot. Ell planteja que som descendents dels rèptils i que el
nostre cervell ha crescut similarment a una ceba, en capes on trobem 3 capes:
· Paleocervell o Cervell Reptilià. El més interior on trobem la mentalitat d’Espècie (gana, set,
reptar, sexualitat.)
· Messocervell, cervell mig on trobem la mentalitat Social.
· Cervell Racional, on trobem la mentalitat racional.
Per Ribot en deteriorar-nos ho anem fent des de l’escorça (racional) cap endins (reptilià)

14
 2n. Desorientació. Es perd la noció del temps (no saber l’any, l’estació...) i de
l’espai (no sap on es troba).

3r. Trastorns de Personalitat. No sempre apareixen. El subjecte es torna

irritable, plora sovint, disminueix el seu sentit
crític (veuen negre el present), varia, en resum,
tot el seu caràcter.

4t. Alteracions Motores. Apareixen Principalment:

· Problemes de deambulació.
· Descontrol dels Esfínters.
· Incapacitat de Parlar i Menjar.

• Causes de la Demència o Deteriorament Psíquic.

N’hi ha diverses, la més important és L’Alzheimer.

- Alzheimer.

El pateixen entre un 40 i un 70% dels dements. Alzheimer era un patòleg

alemany (1864-1915) que el 1911 va veure al microscopi com al cervell dels
dements apareixien plaques i filaments, que es creuen són residus de la
destrucció de cèl· lules (tenen molt midó, producte de la destrucció de
neurones). Observà atròfies cerebrals (Circumvolucions i Fissures Atenuades).

El DSM-IV defineix l’Alzheimer:

1. Dèficits cognitius que es manifesten per:

· Deteriorament de la memòria (el primer i més important).

· Presentar una o més de les següents alteracions cognoscitives:
. Afàsia. No assimilar el llenguatge, l’expressió escrita.
.. Apràxia. Problemes de manipulació manual.
... Agnòsia. Errors en el reconeixement d’objectes.
.: Alteració de l’execució (planificació, organització,
seqüenciació, abstracció).

2. Deteriorament significatiu de l’activitat social o laboral, amb merma

important en relació al nivell previ d’activitat (no poder fer el que es feia
abans).

3. Curs d’inici gradual i deteriorament cognoscitiu continu.

4. Els dèficits cognoscitius no són deguts a malalties vasculopàtiques,

Parkinson, hidrocefàlia, tumors cerebrals, hipotiroidisme, SIDA, sífilis o
altres.

15
 5. Els dèficits no apareixen en el transcurs d’un delirium (o pèrdua
transitòria de coneixement).

6. No hi han malalties mentals que expliquin aquesta alteració, com

l’esquizofrènia o la depressió major.

Hipòtesis: · És hereditària.
· Es situa potser en el cromosoma 21 (similar al Síndrome
de Down on acostumen a demenciar als 40 anys).
· És més freqüent en països civilitzats.
· Hi ha una relació directa entre la longevitat i les
possibilitats de patir-la (en menors de 65 anys trobem un
1% i en majors de 80 un 36%).

El DSM-IV qualifica l’Alzheimer com:

1.1 D’Aparició D’hora (abans dels 65 anys).

1.2 D’Aparició Tardana (després dels 65 anys).

2.1 Sense Idees Delirants.

2.2 Amb Idees Delirants, tals com:
· Persecucions.
· Al· lucinacions Auditives.
· A. de Perjudici Involutiu (que li entren a casa a robar).
· A. de Gelosia.
· Erotomaníacs (Es creuen molt atractius).
· Fabulacions.
· Ocupacional (reprodueixen hàbits laborals per la nit).

Actualment a Espanya hi ha 400.000 afectats. Des de fa un any hi ha un

tractament amb Tacrina. Es dóna també la demència pre-senil o Alzheimer
d’aparició precoç, entre un 2 i un 5% dels casos s’inicien abans dels 65 anys.
Existeix ja un test serològic que detecta l’Alzheimer abans de que aquest es
manifesti.

També trobem altres malalties que poden originar una demència, com:

- Parkinson.

Descrit el 1820, es degut a una manca de Dopamina al cervell. La Dopamina

és un neurotransmissor que com veurem intervé en els moviments. El
Parkinson produeix tremolor i rigidesa. Es tracta amb medicaments que a la
llarga fallen i acaba en demència.

- Corea de Hungtinton (Mal de Sant Vit).

Produeix moviments ràpids i espasmòdics. Es transmet de pare a fill en un

50%. Comença als 40-50 anys i als seus inicis es confon sovint amb una

16
 esquizofrènia. Degenera al cap de 6 ó 7 anys cap una demència. No té cap
mena de tractament i malgrat ser relativament freqüent no es diagnostica gaire
sovint.

- Malalties Neurodegeneratives.

Entre les més importants destacarem l’ELA (Esclerosi Lateral Amiotròfica) o

l’Esclerosi de Plaques. Es tracta d’una degeneració de les neurones sense
causa aparent. Comencen amb dificultats de la parla i de la mobilitat i acaben
en demència per deteriorament del cervell i mort. Es desconeixen les causes de
per què es produeixen aquestes malalties. Es diagnostiquen amb ressonàncies
magnètiques nuclears.

- Hidrocefàlia.

Consisteix en una excessiva quantitat de líquid cèfaloraquidi que pot produir

una demència per la pressió sobre la massa encefàlica destruint neurones(Nens
espina bífida). Si s’agafa a temps es pot instal· lar una “aixeta” per extreure el
líquid sobrer.

- Diabetis.

Si no es té cura de la malaltia pot degenerar en demència.

- Hipotiroidisme.

Malaltia metabòlica també coneguda com boci. Es produeix per una manca de
iode en l’alimentació. Fa que hi hagi una crescuda brutal de la papada. Pot
degenerar en demència. Administrant iode s’atura i es pot millorar bastant.

- Malalties Hepàtiques.

En destacarem 2 de molt importants i freqüents:

· Cirrosi. Pot produir encefalopatia hepàtica.

· Malaltia de Wilson (Cirrosi més demència). No s’elimina el coure i
aquest va al cervell per mancança d’un enzim hepàtic.

- Urèmies.

Els dialítics es demencien al 3-5 anys de tractament.

- Vasculopaties.

· Arteriosclerosi.
· Infart Cerebral.

17
 · Embòlia Cerebral. Aquesta, conjuntament amb l’anterior constitueixen
la 2a. raó més important de demència amb entre un 10 i un 30% dels
casos.

- Malalties Mentals.

· Esquizofrènia. Acaba en demència en un 30%.

· Epilèpsia no tractada.

- Tòxics.

· Alcohol. El cervell d’un alcohòlic crònic pesa un 30% menys que un

normal. És la 3a. causa de demències.
· Cocaïna. Fa augmentar la pressió s anguínia, provocant microembòlies
cerebrals a llarg termini.
· Plom. Demència plúmbica, per ingestió (generalment d’aigua provinent
de canonades de plom que perden).
· Benzol. Provocada per inhalació de pintures i vernissos.

- Tumors Cerebrals (Metàstasis Cerebrals).

· Primari. Que s’inicia al cervell.

· Metastàsic. Per extensió d’un altre càncer.

Provoquen grans canvis de caràcter que acaben en demència.

- Traumatismes Cerebrals.

· Demències traumàtiques, degudes a un fort cop al cap.

· Per repetits cops (Boxa).

- Infeccions.

· SIDA. Pot iniciar-se amb demència o com a fase final.

· Sífilis. Demència terciaria, es produeix als 10,15 o 20 anys de la
infecció.

PSICOPATIES O TRASTORNS DE LA PERSONALITAT (CARACTEROPATIES).

És el grup que més ens interessarà des del punt de vista criminològic, des del punt de
vista clínic o psiquiàtric són poc importants perquè en la majoria de casos no hi ha
tractament.

Es caracteritzen per la conflictivitat social, impulssivitat i immaduresa afectiva.

Aquests són els trets típics de la Psicopatia Disocial tot i que n’hi ha d’altres menes.
En general són personalitats que creen molts conflictes i on hi caben molts subgrups i
molt diferents (un autèntic calaix de sastre).

18
 Les Parafílies s’inclourien aquí per exemple l’hipoxifília (autoofegament masoquista
amb estimulació sexual alhora, etc.), exemple tristament famosos són Haynes (famós
estrangulador o l’espanyol Jarabo.

Els trastorns de la personalitat s’anomenen també Caracteropaties, donat que hi ha un

caràcter anòmal de manera persistent, es tracta d’un trastorn disocial. La Psicopatia
comença als 18 anys (abans d’aquesta data no es qualifica com a trastorn de la
personalitat sinó com a trastorns escolars) i dura fins l’edat adulta.

Existeixen altres trastorns de la personalitat que no són conflictius, sinó que tenen
dificultats en comunicar-se amb els altres, sense ser psicòtics tenen característiques del
psicoticisme, són quasi psicòtics i s’anomenen Pre-Psicòtics.

Dins d’aquests altres trastorns trobem:

- L’Esquizoide, que és retret, apagat, sexualment apàtic, una mica autista

(tancament sobre un mateix pre-autista).

- Neuroticisme. Seria un caràcter Pre-Neuròtic com p.e. el caràcter fòbic (trastorn

per evitació) que es caracteritza perquè en la seva forma de relacionar-se
s’angoixa davant de molts estímuls i tendeix a evitar-los. També cabria aquí el
caràcter obsessiu (excessivament metòdics).

Psicoticisme Dimensió Psicopàtica

(on s’inclouria el trastorn
disocial entre altres).

Neuroticisme

Així per exemple la personalitat paranoide (sense arribar a ser paranoic) l’inclouríem
dins el psicoticisme i donat que és agressiva tendeix cap a la dimensió psicopàtica. La
personalitat histèrica o histriónica es dins del neuroticisme però també genera
agressivitat. Actualment es senyala el Trastorn Límit de la Personalitat dins de la
Psicopatia però amb elements de Neurosi i de Psicosi.

El psicòpata neix o es fa? Neix amb certa predisposició però la seva vida també el farà.
No tots els delinqünts són psicòpates però sí un nombre considerable. Als Usa uns
psiquiatres valoraren la influència genètica i ambiental fent estudis de fills adoptats
(lògicament estudis retrospectius) i es veiè que la influència genètica era fins i tot més
important que l’ambiental (35% vs. 25%), es tracte de l’etern dilema
Determinisme/Llibertat. Sens dubte hi ha marges mixtes, però quan les situacions són
límits el determinisme guanya, en tot cas es tracta d’un Determinisme Relatiu.3

A- Paranoide B.- Antisocial C.- Per Evitació

Esquizoide Border-line Dependent
Esquizotípic Histriònic Obssessiu-Compulssiu
Narcicista

3
Veure ampliació de Trastorns de la Personalitat pàgs. 45 i següents en l’apartat “La Personalitat”

19
• La Imputabilitat.

Per J.A. Gisbert Calabuig hi ha 3 criteris d’Imputabilitat:

- Qualitatiu (Funcions cognitives i volitives).

- Quantitatiu (Intensitat o gravetat del trastorn).
- Cronològic (coincidència temporal entre el trastorn i els fets imputats).

Per O. Dalgard hi hauria 2 criteris:

- Primari. Netament psicopatològic (existència de trastorn mental).

- Secundari. Relació entre entre el trastorn i els fets imputats, que alhora pot
incloure 4 criteris: · Purament psiquiàtric.
· Criteri de Causalitat.
· Criteri Psicològic-filosòfic.
· Combinació de Criteris.

El Professor L. Oretega-Moanasterio (1991) proposa:

- Criteri Psicopatològic. Existència o no d’un trastorn mental (es substenta

exclussivament en la psiquiatria clínica.
- Criteri Medicolegal. Mètode mixte consistent en donar contingut psicopatològic
als requisits d’afectació cognitiva i volitiva exigits per la jurisprudència.

[Hi ha discussió sobre qui ha de dir si A és imputable o no (el jurista o el clínic. En

principi és el jurista després d’escoltar al clínic.]

20
 [QUADRE RESUM.4

NEUROSIS.

Produides per problemes existencials (traumes). La causa de les Neurosis és

fonalmentalment externa (exògena). Freud teoritzà primer sobre les neurosisi creia que el
factor més influent era la sexualitat, per Freud el símptoma principal i més negatiu és
l’angoixa /depressió.

PSICOSIS.

És característic la ruptura amb la realitat (bogeria). La Psicosi més important és la coneguda

com Psicosi Esquizofrènica. La Psicosi es produeix perquè hi han alteracions químiques al
cervell (s’altera la sinàpsi de les cèl· lules nervioses) i té una important base genètica
(hereditària).

TRASTORNS EXÒGENS-CONFUSIONALS (Penalment Trastorns Mentals Transitoris).

Es caracteritzen perquè hi han factors exògens que incideixen en el subjecte o el

descompensen ocasionant quasi sempre confusió o conducta alterada. Els factors poden ser
tòxics, infecciosos o traumàtics.

OLIGOFRÈNIES I DEMÈNCIES.

Afecten a la intel· ligència. L’Oligofrènic no n’ha tingut mai (intel· ligència), mentre que
el dement n’ha tingut però l’ha perdut.

TRASTORNS DE LA PERSONALITAT (PSICOPATIES).

El Característic dels Psicòpates és la seva conflictivitat (es barallen amb tothom) com a
patologia constitucional (de naixement). Són agressius, inestables, superficials, egocèntric,
amb manca de sinceritat i inconstants, es tracta generalment dels delinqüents habituals.]

CLASSIFICACIÓ DE LES MALALTIES.

Els símptomes són grans grups on caben les malalties. Distingirem 2 menes de
classificacions:

- CIE-10 (Classificació Internacional de Malalties, versió 10) de la OMS de l’any

1992.
- DSM-IV (Diagnostical Stadystic Mental Disorders, 4a. Edició) editat per l’APA
(American Psyquiatric Asociation) de 1994 i que es basa en punts consensuats
entre diferents especialistes per algoritmes estadístics.

Ens centrarem en el DSM-IV donat que és més actual. El sistema DSM-IV no aporta res
de nou, tan sols és un sistema per ordenar criteris seguint un ordre d’importància segons
la majoria de psiquiatres.

Aquest sistema planteja l’existència de 5 fets, diagnòstics,o eixos:

4
Veure també quadre resum de Fotocòpies pàg. 33

20 bis
 · Eix I.

. Trastorns clínics (que apareixen a partir dels 18 anys) des del més breu i
curable al més agut i incurable.

.. Altres Problemes que poden merèixer l’atenció clínica.

· Eix II. (Sempre, des dels 18 anys han estat així)

. Trastorns de la Personalitat, psicopaties o caracteropaties.

.. Retards Mentals.

· Eix III. Malalties Mèdiques o Somàtiques (qualsevol malaltia des d’una

hemorràgia a un càncer greu).

· Eix IV. Problemes psicosocials i ambientals, evidentment no afecten a tothom

per igual (és més hi ha factors que en principi són èxits però que destaroten:
ascens laboral, casament, etc) els americans ho han basat en estadística i els han
atorgat uns certs punts per valorar-los. Sinclourien dons aquí situacions com
l’atur, divorci, canvi de vivenda, presó, malalties greus de familiars i moltes
altres.

· Eix V. Avaluació de l’Activitat Global. La gravetat general del subjecte pot ser
lleu, moderada o greu i com a 2n. criteri es pren com ha estat el subjecte l’últim
any (molt útil de cara a fer-ne un pronòstic i veure com pot evolucionar).

BASES METODOLÒGIQUES (i teories sobre el comportament humà normal o

patològic).

S’ha establert una diferència entre els mètodes objectius i els subjectius. S’ha parlat de
Mètodes Nomotètics i de Mètodes Ideogràfics. L’alemany Willhem Wildelband establí
aquesta diferenciació on:

Nomotètics→ Objectivable, que es pot mesurar i repetir.

Ideogràfics → Subjectiu, més espiritualista, més interpretatiu on no sempre es pot
sotmetre a l’experiment.

C. Bernard establí el Mètode Experimental, planteja que per descobrir una llei científica
cal establir una hipòtesi (sèrie de suposicions), després tractar de verificar-la i finalment
provar de repetir-la (vàries vegades) per assegurar-se’n.

20 bis
Dithey, historiador opina que el Mètode Nomotètic és el propi de les ciències naturals i
l’Ideogràfic de les ciències de l’esperit (p.e. la història), malgrat que es basin en dades
objectives (l’exemple serien les ciències jurídiques on malgrat basar-se en fets objectius
-dades- funcionen per la lògica -filosofia-).

Una consideració per conèixer el comportament com veurem més endavant quan parlem
dels conductistes5, és l’anomenat Model de Caixa Negra on coneixem l’estímol i veiem la
resposta però no sabem que passa dins la caixa. Així el conductisme no busca el que
passa dins la ment, només l’interessen els estímuls i les respostes.

En contraposició al model de caixa negra trobem el Model de Caixa Translúcida, on hi

ha aconteixements vitals, una experiència passada, defenses psicosocials, respostes
fisiològiques, estratègies d’afrontament, conductes malsanes (patologia si n’hi ha), etc.
que donen lloc a un símptoma, disfunció o malaltia.

Jaspers, psiquiatra, planteja que nomotètics i ideogràfics no són diferents absoluts; allò
objectiu és representació mental i per tant es relaciona amb allò ideogràfic. L’exactitut és
una idea, una conveniència o convenció d’una representació mental.

En la psiquiatria podem doncs distingir 3 grans línies:

1. Biologistes. [Busquen els efectes sobre el cos i el cervell de les drogues, p.e.]
2. Psiquiologistes. [El subjecte es droga per un problema personal.]
3. Sociologistes. [El subjecte es droga per mala educació, política, facilitats,...]

Així l’estudi de les 3 dimensions ens permet comprendre la conducta patològica.

La medicina en general és en les 2 primeres i el jurista especialment en la última,
encara que també requereix de les altres. La Criminologia com a ciència
interdisciplinar que és beu de les 3 fonts.

El Sociologista és més ideogràfic, pertany més al món de les idees, a les ciències
de l’esperit, però usa molt sovint l’estadística (ciència natural 100%) per tal de
poder preveure (com ja sabem la capacitat de predicció és essencialment
científica). Així veiem que amb freqüència la capacitat de predir va de la mà de
l’estadística.

En Criminologia les prediccions són aproximades perquè hi ha moltes variables

que són poc controlables.

[Nosaltres a classe veurem doncs en 1. La neurona, neurotransmissors i el cervell en

gral.
2. Psicoanàlisi, Conductisme,...
3. No direm pràcticament res donat que no és
competència d’aquesta assignatura.]

NEUROCIÈNCIES.

5
Veure pàg. 39

20 bis
Ens interessa sobretot veure el cervell, durant molt temps no s’estudià. Vesalio
(renaixentista) dibuixa cervells i l’anatomia humana, disseca cadàvers, etc. Descartes (s.
XVII) dóna gran importància al cervell i diferencia raó i emocions (cervell i ànima),
creurà que en la glàndula pinial resideix l’unió entre cos i ànima). Avui sabem que el
pensament resideix a l’escorça cerebral i al lòbul frontal.

Estudiarem el cervell des de 2 punts de vista:

- Macroscòpicament (allò que podem veure amb els pròpis ulls).

- Microscòpicament (allò que només podem observar gràcies al microscopi).

EL CERVELL MICROSCÒPIC.

Veurem la Neurona que és la cel· lula bàsica del teixit nerviós.

Ramón y Cajal usant les tècniques de tinció de Nissel tenyeix la neurona i entra en
pol· lèmica amb l’italià Golgi que creia que el sistema nerviós era una malla, Cajal
demostra que es tracta de cèl· lules diferents en forma de xarax però que són separades
l’una de l’altra.

Cada dentrita (i cada neurona té vàries dentrites) reb un axon (un per neurona). L’estímul
d’una cèl· lula a una altra (axon-dentrita) és la Sinàpsi i l’espai entre un i altre és l’Espai
Intersinàptic. El salt d’una cèl· lula a una altra es fa mitjançant els neurotransmissors.

Cada neurotransmissor necessita d’un receptor, així en toxicologia la morfina p.e. fa que
s’alliberin menys neurotransmissors i per tant la resposta neuronal és menor, si dura molt
de temps els receptor augmenten per aprofitar millor els pocs neurotransmissors i que la
resposta esdevingui normal. El problema és quan l’acció de la morfina cessa i fa que
s’alliberin els neurotransmissors en quantitats normals, llavors en haver augmentat els
receptors la resposta es veu també augmentada (això comporta tremolor, sudoració,
taquicàrdia és el Síndrome d’Abstinència).

20 bis
L’exitació d’una neurona produeix la despolarització d’aquesta i posterior repolarització,
alliberant neurotransmissors per exitar la dentrita de la neurona posterior. Dels
neurotransmissors alliberats no tots són captats per la següent cèl· lula, en queden a
l’espai intersinàptic que són recaptats per la cèl· lula alliberadora (altres es disolen).

[Alguns medicaments inhibeixen la recaptació dels neurotransmissors, acumulant-ne així a

l’espai intersinàptic per tal d’aconseguir una major activació.]

De neurotransmissors n’hi ha més de 200 diferents que provoquen respostes diferents,

però en gran part són desconeguts per la medicina. També cal que diem que les neurones
no són totes iguals.

En condicions normals doncs, la neurona té una càrrega elèctrica negativa a l’interior i

positiva a l’exterior. La diferència de potencial és el potencial de repòs. Per mantenir
aquesta diferència és necessari uns mecanismes i un consum energètic. Això
s’aconsegueix mitjançant l’anomenada Bomba de Sodi (el Na. és positiu) que consisteix
a grans trets en un corrent constant de Sodi. Quan la neurona s’estimula la càrrega
s’inverteix, els ions negatius passen a l’exterior i en acabar l’exitació retornen (és el
procés de repolarització).

Repòs Despolarització Repolarització

En repolaritzar-se, adquireix per un moment un potencial de repòs negatiu major que el

normal.

20 bis
 La quantitat d’energia necessària per
activar la cèl· lula s’anomena Dintell
d’Excitació. Si la neurona és molt
excitable és que té el dintell d’excitació
baix. No és sà tenir-lo molt baix ni molt
alt, cal que sigui un nivell òptim.

El Període Refractari és el temps que

triga la cèl· lula en poder tornar a ser
estimulada, durant aquest període la
neurona no respondrà per més que se la
estimuli.

Podem dividir el període refractari en:

· Absolut. La cèl· lula no respón de cap manera (temps molt breu).

· Relatiu. La cèl· lula respón amb major estimulació de la normal

L’Exitosi és l’alliberament dels neurotransmissors per l’obertura de la membrana. Els

neurotransmissors sóns substàncies químiques que intervenen en la transmissió nerviosa i
a l’actualitat se’n conèixen vàries dotzenes.

En termes generals direm del neurotransmissor que:

1.- Es fabriquen a nivell presinàptic (són fabricats a la neurona).

- Existeixem enzims (faciliten la transformació) implicats en la síntesi dels

neurotransmissors que són dins la neurona.

2.- S’emmagatzemen a les vesícules pre-sinàptiques.

3.- S’alliberen selectivament per un procés que depén de l’ió del Calci després de
la despolarització de la neurona, dins la neurona hi han els canals del Calci

4.- El neurotransmissor s’uneix als receptors específics, limiten els efectes de

l’estimulació elèctrica en les cèl· lules pre-sinàptiques adequades.

20 bis
 5.- Existeix un mecanisme de ràpida inactivació del neurotransmissor (o passa o
retorna o s’escombra ràpidament).

Alguns neurotransmissors que veurem seran: Acetilcolina, GABA (àcid gamma amino
butílic), Noradrenalina, Adrenalina, Serotonina, Dopamina, Endorfines (opiacis
endògens) i altres.

Les Catecolamines són un grup de neurotransmissors que tenen certes característiques

químiques comuns i que procedeixen també d’un origen metabòlic comú (procedeixen de
la Tirosina que dóna la Dopa i aquesta la Dopamina), són 3:

· Dopamina.
· Noradrenalina.
· Adrenalina.

La Dopamina és molt lligada a l’esquizofrènia, els fàrmacs antipsicòtics frenen,

s’oposen als efectes de la Dopamina. És un precursor de la Noradrenalina i de
l’Adrenalina i és un dels neurotransmissors d’efectes activadors o excitadors.

La Noradrenalina i l’Adrenalina deriven, com hem vist de la Dopamina i també

tenen efectes excitadors, fonamentalment actuen sobre el Sistema Nerviós
Simpàtic-Adrenal i la seva inhibició provoca efectes sedatius o tranquil· litzadors

[El Sistema Vegetatiu (que no controlen les catecolamines) ve regulat per via
Parasimpàtica. La Via Simpàtica regula les funcions activadores i la Parasimpàtiques
les de repòs (son, relaxament muscular, secreció d’àcids digestius, etc.)]

Així dons els 3 tenen funcions activadores, si l’excés de dopamina provoca

esquizofrènia la mancança provoca Parkinson (als malalts de Parkinson se’ls dóna
Dopa).

Les Catecolamines es destrueixen per mitjà d’un enzim (que facilita la síntesi o la
destrucció) que és la MonoAminoOxidasa conegut per MAO. Hi ha alguns
antidepressius que el que fan és inhibir el MAO.

[L’hormona sexual masculina inhibeix el MAO, això podria explicar biològicament el

per què de l’agressivitat, per una major activitat nerviosa en l’home que en la dona.]

EL CERVELL MACROSCÒPIC.

Si ara hem vist l’estructura micorcòpica del cervell: la neurona de de l’histologia als
neurotransmissors, veurem ara el cervell des de fora com a constituït.

Trobem primer l’escorça o substància gris (en 6 capes), a sota o a dins trobaríem la
substància blanca amb el cos callòs entre els 2 hemisferis (enmig es trobaria el sistema
límbic), mes avall el tronc encefàlic i a baix de tot el cerebel.

Així distingirem: -Cervell: · Escorça Cerebral (el raciocini, la memòria).

20 bis
 · Cervell Subcortical.
· Bulb Raquidi
- Cerebel (coordinació de moviments).
- Tronc Encefàlic.

McLean parlarà del cervell triun amb 3 nivells cerebrals seguint la Llei de Ribot6, així:

· Neomamífer. Suposa la diferenciació evolutiva més

immediata, el cervell propi de l’espècie humana. Les
funcions que tindria són memòria, associació de
conceptes, capacitat reflexiva, creativitat, sentit artístic,...
· Paleomamífer o també anomenat sistema límbic o
emocional o cervell visceral (comú als 1rs. mamífers).
Fonamentalment emocional, regula determinades funcions
vegetatives. És molt implicat en agressions o accessos de
còlera i en les emocions (estats d’ànim amb repercusió
corporal).
· Rèptil. Regularia l’homeostàsis (fonamentalment fam,set,
temperatura, ritme cardíac i respiratori), és comú als
animals més primitius.

• El Sistema Límbic.

El Sistema Límbic té gran importància en totes les respostes brusques, colèriques,

irracionals. Criminològicament podem parlar que un delicte premeditat seria producte
de l’escorça mentre que en un arrebatament o obcecació seria del sistema límbic. El
jurista mateix va a donar raó de la major “consciència” d’un i altre donat-los entrada
al codi. Tot això no vol dir que un arrebetament impliqui cap mena de patologia, per
descomptat.

El Sistema Límbic és una zona molt poc delimitada, hi ha zones que comparteixen
funcions o que se’n desconeixen les que tenen. El cervell no és un puzzle on totes les
peces encaixen i tenen funcions diferenciades, de fet trobem una part de l’escorça (el
Lòbul Temporal) que pertanyeria al Sistema Límbic.

• L’Escorça.

A l’escorça trobem una sèrie de lòbuls que ens marcaran una pauta per saber on es
troben les principals funcions. Ja hem dit però que el cervell cal veure’l com un
conjunt, un tot, no una simple suma de parts.

[La Frenologia arribà a referir-se fins i tot als solcs de l’escorça atribuïnt -los funcions.
S’interpretà el cervell com un piano on cada tecla té una nota (cada zona una funció)]

Cal acceptar que malgrat l’existència de zones localitzades amb una funció concreta,
el cervell té funcions interrelacionades i complexes funcions vicariants o de suplència

6
Veure Nota al Peu núm. 2 (pàg. 14).

20 bis
 (quan una zona no pot exercir la funció que hauria, les zones més properes intentaran
suplir-la).

Eccles nurofisiòleg que guanyà el premi Nobel i mort fa poc planteja una qüestió
encara per resoldre: l’existència de neurones purament neurològiques
(fisiomecàniques) i unes neurones amb capacitat mental, això fa tornar a les velles
dicusions cos/ànima. El Dualisme de Descartes relacionava cos i ànima a la glàndula
pinial. Les tesis contemporànies són més aviar fisiologiques i monoístes. Eccles
connectant amb McLean planteja que els animals superiors conserven les capacitats i
funcions dels inferiors.

El trastorn explosiu i les respostes en general es donen a l’escorça cerebral.

El Sistema Neuronal de Relació té: · Regulació Cerebral.

· Vies motores i Sensitivo-sensorials.

El Sistema Neuronal Autònom o Vegetatiu té: · Regulació Cerebral.

· Sistema Simpàtic o Noradrenal,
Adrenal o Noradrenèrgic.
· Sistema Parasimpàtic, Vagal o
Colinèrgic
• El Sistema Simpàtic.

És fonamentalment un sistema nerviós d’activació de l’organisme, actua dons en

situacions d’alarma, d’stress. És en animals un sistema d’atac o de fugida.

Fa que augmenti la pressió cardíaca, el ritme del cor i que hi hagi una vasoconstricció
arteriolar perifèrica. Es tracta d’una funció adaptativa per tal de tenir major
disponibilitat energètica. Si la situació és d’una pressió excessiva suposa problemes,
perquè pot comportar un taquipnea (alteració respiratòria).

A nivell hormonal s’alliberen majors quantitats d’adrenalina i noradrenalina.A nivell

metabòlic es dóna una tendència a alliberar glucosa i es facilita el to muscular (la
musculatura estriada o esquelètica).

Inactiva per tant els processos digestius (menor secreció gàstrica i menor activitat
intestinal).

20 bis
• El Sistema Parasimàtic.

És fonamentalment un sistema nerviós de repòs de l’organisme.

Donat que facilita el repòs el que provoca és major secreció gàstrica i digestiva en
general, facilita també el son. Tendeixen a disminuir el ritme cardíac, la pressió arterial
i la temperatura corporal (lleugerament).

Si en el sistema simpàtic el prototipus era l’atac/defensa en el parasimpàtic són la

digestió i el repòs.

Una situació on es combinen els 2 sistemes seria l’activitat sexual on hi ha alta cativitat i
excitació fins a l’orgasme i després cansament i son.

Els comportaments colèrics, impulssius, etc. acostumen a estar relacionats amb l’activitat
del sistema simpàtic, els actes freds poden no tenir tanta implicació simpàtica. Així hi ha
qui diu que en crims colèrics predomina el sistema simàtic i en premeditats i freds el
parasimpàtic.

TEORIES PSICOLÒGIQUES DE LA PERSONALITAT,

PSICOANÀLISI.

És una teoria i alhora una tècnica terapèutica fonamentada en l’existència d’una

consciència i en l’instint libidinal. Freud n’és el pare, qui l’inicià interessant-se per la
histèria a Viena (la histèria era considerada una simulació i no una malaltia perquè no
tenia base neuronal). Anirà a Paris amb Chacrot. Chacrot suggestionarà sense saber-ho
les pacients histèriques d’un hospital femení fent que elles presentin els símptomes que va
explicant als seus alumnes durant la classe.

• La Histèria.

És el model clínic sobre el qual es desenvoluparà el psicoanàlisi. Freud nota que no hi

ha base neuronal a la histèria. Estudiarà pacients a Viena mitjançant la hipnòsi (un
mètode de suggestió). Curava també per suggestió malgrat que sense resultats
deefinitius (curava uns símptomes de l’histèric p.e. coixera però no la histèria en si, el
pacient seguia doncs volent cridar l’atenció i inventava un altre símptoma).

Freud era un pèssim hipnoptitzador i es dedica a intentar suggestionar parlant, notarà

que quan un pacient parla d’un fet traumàtic es produeix en aquest un alliberament del
shock emocional.

Sigmund Freud entendrà que existeix un inconscient i sistemes repressius que fan que
els records (alguns traumàtics) quedin soterrats a l’inconscient. La idea de conflicte
intern que genera malestar (o popularment el tenir un complexe) és el psicoanàlisi.
El símptoma és de fet un mecanisme de defensa per tal de no angoixar-se davant una
situació que li provoca malestar (p.e. no sortir de casa per por o perquè no es vol

20 bis
 relacionar on fins i tot quan se l’obliga a sortir es posa malalt on d’uns símptomes
passem a un problema real). En la histèria el que passa però és que el pacient fa els
símptomes tal i com s’imagina que són i no pas tal com són realment.

Freud descriurà una sèrie d’estructures o 3 Substrats de la Personalitat:

La corassa ètica, la ideologia de la

personalitat, l’ideal del jo.

Les condicions objectives del medi on vivim

(externes i internes), les normes legals,
socials, etc.

La base siològica instintiva, d’on emergeixen

les pulsions.

El nucli de la personalitat.

En condicions òptimes hi ha una bona relació entre el SuperEgo i el Principi de Realitat.

S’ha dit que la psicoanàlisi és una teoria d’expulssió hidràulica (aigua acumulada en una
presa) així l’Allò seria l’energia hidràulica, el Super-Jo seria el control ètic d’aquesta
energia i el Jo seria l’enginyer que intenta controlar, canalitzar l’aigua per uns fins
èticament correctes, de tal manera que ha de retenir l’aigua però sense passar-se perquè
sinó la presa es podria desbordar.

El SuperEgo→ Les normes interioritzades. Es refereix a la consciència moral i es

desenvolupa fonamentalment de la mà de pares i educadors. L’essencial
no és el fet de conèixer una norma, és la interorització d’aquesta (el
fer-la pròpia, assumir-la).

L’Allò→ Vé de la base instintiva, tendeix a funcionar per l’instint primari, generalment el

SuperEgo el controla reprimint el procés primari (un cas típic on això no passa
és en un psicòpata sexual).

El Jo→ Exerceix la funció de regulació entre l’Allò i el SuperEgo, ha d’atendre les

peticions de l’Allò d’acord amb les limitacions que li marca el SuperEgo.

L’energia de l’Allò seria fonamentalment libidinal. Per Jung tota l’energia psíquica és
libidinal (sexual). Freud creu que totes les pulsions en general són la satisfacció pròpia i
el manteniment de l’espècie. Així l’aigua com a base d’energia que pot moure molins, en
el pensament humà seria el sexe (El sexe mou muntanyes i es que ja se sap que “tiran más
dos tetas...”).

La líbido ja existeix des del naixement, per Freud existeix la sexualitat pregenital o
pre-adolescent que és prèvia a l’aparició dels instints sexuals coneguts. Aprecia així 5
fases de la Líbido:

20 bis
1. Estadi o Fase Oral. (Lactància)

Es dóna durant el primer any de vida de la persona, aquesta satisfà les

necessitats per l’alimentació (nutricionals) i per contactes corporals, el tacte és
el principal mètode de comunicació amb l’exterior. L’activitat oral no és
només el fet de mejar, existeix una satisfacció pre-genital, una manera de
comunicar-se. Destacar també el xumet-plor com a mecanisme de
comunicació.

La pateleta en la gent adulta és sintomàtica d’una fixació (concepte Freudià) en

aquesta fase. (Freud parlarà de la personalitat oral en gent molt passiva i també
molt dependent).

2. Estadi Sàdico-Anal. (Retenció i evacuació de les excreccions).

Es donaria entre els 2 i 4 anys. El nen ja ha adquirit certa autonomia, camina a

quatre grapes o ja dempeus i hi ha una gran activitat exploradora. S’apren el
control dels esfínters i un sentiment de satisfacció en retenir i expulsar les
excrecions, alhora aquesta descàrrega implica certa agressivitat en els nens
(marranades, pataletes).

3. Fase Fàlica (Naixement del penis com a zona erògena plaent).

Dels 3 a 6 anys, es solapa amb la fase anterior (els salts no són de cop sinó
progressius). Apareix la curiositat per les diferències entre els 2 sexes.
S’identifica el rol del pare i la mare i apareix certa activitat no masturbatòria
però sí d’identificació de la zona genital com a zona plaent.

En el nen hi ha una identificació en la figura materna (Complex d’Edip) i es

veu el pare com un rival, igualment en la nena que s’identifica amb el pare i es
veu la mare com a rival (Complex d’Electra) però en aquest cas el sentiment és
de menor intensitat.

[Sempre s’ha criticat a Freud el seu excessiu masculinisme en les seves teories.]

Apareix també un temor a ser castigat que Freud anomena Angoixa de

Castració (a perdre els òrgans genitals i simbòlicament a perdre l’autonomia a
l’aniquilació). Hi ha un complex de culpabilitat pel refús del pare. Quan
aquesta fase acaba el nen es reconcilia amb el pare i s’identifica amb ell
construint el seu SuperEgo. Per Freud el SuperEgo és l’hereu directe del
Complex d’Edip.

En la nena apareix l’enveja del penis on la nena veu que no té òrgans externs i
elabora un sentiment d’inferioritat establint l’ideal al pare i refusant a la mare,
ràpidament però s’identificarà amb ella.

4. Fase de Latència (de tranquil· litat)

20 bis
 És la fase més extensa, va des dels 5/6 anys a la pubertat. Existeix una
desexualització (col· legi, dibuix, còmics, tendències, futbol,etc.). Hi ha altres
interessos. Les maniobres exploratòries externes (aventures, fantasies,
projectes, excursions i actuacions orientades cap al món extern) aporten major
satisfacció al nen, es desinteressa de la seva pròpia corporalitat sexuada.

5. Estadi Genital (Adult).

Últim Estadi o Fase, coincideix amb la pubertat i s’estableix la sexualitat més o

menys normal. En condicions normals apareixen identificacions amb el propi
sexe i l’interés per les relacions heterosexuals.

Per Freud quan s’ha superat adequadament i sense fixacions patològiques totes
les anteriors etapes apareix ja l’interés sexual i a establir relacions de parella,
es constitueix el motllo de la persona. Podran haver-hi canvis perifèrics però la
persona (el fons, la identitat del Jo) romandrà similar durant tota la seva vida
passats els 18 anys.

[Conceptes Freudians a tenir presents:

- Líbido.7
- Objecte. Terme molt utilitzat en psicoanàlisi, es refereix a l’element amb el que
s’estableixen relacions d’amor, odi, identitat o afectivitat.
- Punt de Fixació. Es refereix a la possibilitat de que el subjecte durant la seva evolució
quedi estancat en alguna de les fases de desenvolupament de la líbido.]

• Topogradia de la Ment.

Freud abans de formular l’estructura de la Personalitat que hem vist (Jo, SuperEgo,
Allò) fa la Topografia de la Ment on planteja 3 paràmetres:

Conscient→ Part accessible en tot moment al coneixement, inclou una gran part
del Jo i de SuperEgo.

Pre-Conscient→ No existeix habitualment en el camp de la consciència, però amb

un esforç de concentració i mitjançant l’introspecció el subjecte
pot arribar a conèixer els continguts del Pre-Conscient.

Inconscient→ o Subconscient. És el pròpiament desconegut per l’individu, només

terapèuticament (psicoanàlisi) pot ser conegut. Inclou l’Allò i
també parts del Jo i del SuperEgo. Juga un gran paper en la
dinàmica de la personalitat tant normal com patològica. En
l’inconscient es troben els problemes més ocults, els més
absolutament reprimits.

Inclou els actes fallits, per Freud quan quelcom es fa malament és

per alguna cosa, no és només un simple error.

7
Veure pàgs. 10 i 11.

20 bis
 Jo, SuperEgo i Allò no són dirèctament relacionats amb Conscient, Pre-Conscient i
Inconscient, no es corresponen (malgrat que a vegades sigui així) perquè el SuperEgo
moltes vegades actua automàticament sense que ni tant sols ens ho plantegem.

• Conflictes Psicològics i Mecanismes de Defensa.

La teoria analítica planteja que si el jo entra en conflicte pot donar com a vàlvula
d’escapament de l’angoixa, una Neurosi. La Neurosi li permet resoldre un conflicte
intern. El síntoma neuròtic és per tant un Mecanisme de Defensa.

Els Mecanismes de Defensa foren descrits per Freud i posteriorment molt ben
desenvolupats per la seva filla.8 En són 10:

1. Repressió. 6. Desplaçament.
2. Regressió. 7. Aïllament.
3. Negació. 8. Formació Reactiva.
4. Projecció. 9. Racionalització.
5. Identificació. 10. Sublimació.

1. Repressió.

Soposa que tot contingut mental que resulta frustrant, culpabilitzador o

conflictiu, el subjecte l’exclou de la consciència i ho envia a l’inconscient.
Suposa un important desgast energètic, es dóna en les anomenades amnèsises
llacunars (p.e. en les neurosis del supervivent). Freud troba moltes imatges
culpabilitzadores de la sexualitat infantil.

2. Regressió.

Implica una marxa enrera en les fases del desenvolupament, es retorna a unes
fases que ja estaven superades. Amb freqüència en les persones immadures es
donen conductes colèriques, pròpies d’una regressió transitòria davant una
situació concreta. La regressió és molt patològica i la més comuna és la Crisi
Colèrica. En ocasions es dóna en malalties greus per al psicoanàlisi. En
l’esquizofrènia el Síndrome Autista s’interpreta com a Regressió, també la
Catatònia, així com la Mania Persecutòria.

3. Negació.

És un mecanisme molt típic , consisteix en que el subjecte no vol saber

l’existència del problema, no és un deliri psicòtic malgrat que ho sembla. A
vegades aquest mecanisme de defensa pot ser clàrament contraproduent donat
que si es tracta d’una malaltia greu allò del que no vol saber-ne res el pot
portar a morir.

8
Veure Bibliografia al Programa - “El Jo i els Mecanismes de Defensa”

20 bis
 4. Projecció.

Es tracta d’atribuïr als altres els propis defectes sense reconèixer els propis
(p.e. pare amb tendències incestuoses, les reprimeix i les projecta als altres
creient que tots pretenen aprofitar-se de la filla).És força típic en la dinàmica
Paranoide.

5. Identificació.

Mecanisme que en principi és normal i fins i tot necessari en el moment de la

formació,9 suposa assimilar i interioritzar aspectes, atributs d’una altra
persona, voler ser com l’altre.

Pot esdevenir un element de desviació social (si s’identifica amb el Vaquilla

p.e.) i pot ser útil en els complexes neuròtics d’inferioritat (identificar-se amb
un triomfador) però també pot comportar problemes .

6. Desplaçament.

Molt similar a la Projecció i de vegades es donen conjuntament. Es definiria

com un procés inconscient en el qual un element de la vida psíquica es
trasllada cap un altre contingut (amb la mateixa càrrega psicològica) per tal de
descarregar la pulsió, càrrega, ansietat o agressivitat.

[Exemples típics serien aquell qui aguanta el cap de la feina i ho descarrega amb la
dona o la família o el cambrer del restaurant p.e.]

Quan algú es psicoanalitza fa una biografia i li apareixen conflictes, això li pot

reportar una forta càrrega ie en sortir ho pot descarregar, aquestes
descàrregues s’anomenen Acting Out.

7. Aïllament.

Es dóna sovint en els nens. L’aïllament és un mecanisme de defensa segons el

qual el subjecte s’aparta del grup de relació i s’aïlla (p.e. nen que veu que no
se’n surt, no pot afrontar-ho i no té capacitat de decisió). Col· loquialment
seria passar de tot (no m’afecta).

[Dins dels mecanismes mentals pot ser que ens separi un record traumàtic frustrant
del contingut emocional advers (ex. típic una ruptura amorosa on l’aïllament seria el
record sense sentiments com si fos anestessiat).]

9
Recordem quan nen o nena resolen el conflicte edípic que ho fan identificant-se amb el progenitor del
seu sexe.

20 bis
 8. Formació Reactiva.

Mecanisme altament interessant, setia com hipertrofiar sentiments o actituts

oposades a aquelles que ens generen angoixa o malestar (p.e. mare que té un
fill no desitjat, la formació reactiva seria tornar-se excessivament protectora, o
també aquell qui té fàstic dels pobres i es converteix en un gran benefactor,
etc.)

La Formació Reactiva és tiípica per intentar superar el Complex d’Inferioritat

(necessitat d’estar per sobre dels altres, de ser el centre, parlar més que ningú,
tornar-se més papista que el Papa).

9. Racionalització.

Es refereix a que el subjecte elabora argumentacions mentals devant d’un

conflicte determinat, argumentacions que són falses però que tenen lògica
interna. El subjecte s’autoconvenç i talla així la frustració.

10. Sublimació.

Probablement el més normal dels mecanismes de defensa, no es pot

considerar com un mecanisme patològic, consistiria en elevar les pulsions, les
tensions internes cap a fins altament étics i valorables (p.e. nen que necessita
exhibir-se i acaba sent actor, pintor que sublima la pulsió anal en la brutícia
de la pintura, etc.) Podirem dir que és una fugida endavant. Es tornaria
patològic quan fos exagerat.

Tots aquests mecanismes en major o menor grau es donen en tothom, qui n’usa molts
sovint és perquè té molts conflictes, i això també pot portar a més ansietat i acabar
donant una Neurosi. El Psicoanàlisi entén que els conflictes mal resolts poden generar
Neurosi.

• Teories Neoanalítiques (Post Freud)

- Alfred Adler.

Creà la Teoria del Complex d’Inferioritat, diu que des de que el nen neix es troba en
una llarga situació de dependència respecte l’adult, cosa que no passa amb els
criminals. Després s’hi afegeix una Dependència Social (aprenentatge, professió,
família, etc.), tot mediatitzat per l’organització social.

Adler planteja que el més important en el conflicte de l’èsser humà és superar

aquesta dependència que el summeix en un sentiment d’Inferioritat (el nen sempre ha
de demanar allò que vol). Això genera un instint de grandesa, de voler superar-se
que en un principi es basa en la ràbia que genera la situació d’inferioritat, segons es
resolgui aquest conflicte el nen esdevindrà més o menys normal.

20 bis
 Tots tenim complex d’inferioritat, el difícil és superar-lo. Segons Adler l’instint
sexual de Freud no és tan important però suposa una certa actitut d’autoafirmació
(ser capaç de satisfer a la parella ens pot ajudar a superar el complex).

Adler parla d’instint de grandesa i de poder. Distingeix 3 elements fonamentals en la

dinàmica de la personalitat:
· Sentiment d’Inferioritat.
· Impuls de Grandesa i de Poder, com a formació reactiva a ???.
· Impuls Comunitari o Prosocial, que ha de conjugar-se amb els interessos del
grup.

El Sentiment d’Inferioritat té un origen filogenètic donat que el pateixen tots els

animals i tenen necessitat de superar-lo. Neutralitzant el sentiment d’inferioritat i
harmonitzant els punts 2 i 3 (impulsos) apareix l’estil de vida que és el caràcter de
cadascú, que serà normal o patològic depenen de que el subjecte conegui les
seves limitacions i es proposi uns objectius adequats.

La Teràpia que proposa Adler és el Psicoanàlisi, entenet-lo com l’anàlisi del passat i
la seva reelaboració, reconstruint la personalitat. Per Adler doncs la història, la
repressió, etc. són un refugi a una vida frustrant, cal buscar en el passat per orientar
el futur.

La Teoria d’Adler ha estat superada, no té ja seguidors, malgrat tot la psicologia

moderna li deu part de la seva herència en la Psicopedagogia.

- Carl Jung.

Formulà la Teoria de l’Inconscient Col· lectiu. Plantejà que existiria un inconscient

col· lectiu juntament amb l’individual de cada persona, aquest inconscient
col· lectiu aniria evolucionant al llarg dels segles.Té interés històric però escassa
aplicació pràctica.

Plantejà també la diferenciació entre el caràcter introvertit i extravertit. Les seves

teories han estat represes i reelaborades per Ramon Sarró, mort el 1993.

[Sarró va prendre la teoria de Jung i plantejà que existirien temàtiques delirants que tendeixen
a desenvolupar-se en qualsevol cultura, per exemple el deliri persecutori, de grandesa o
l’amorós.]

Jung donà una dimensió històrica i antropològica a la teoria psicoanalítica.

- Willheim Reich.

Psicòleg molt polititzat, plantejà que la energia sexual es reprimia per culpa del
sistema capitalista. Després d’estudiar el problema rus elaborà la teoria de que era
l’Estat, fos del signe polític que fos, qui reprimia l’energia sexual de l’individu.
Posteriorment desenvolupà una malaltia psicòtica, abans d’emmalaltir va elaborar
una Teoria Caractereològica molt utilitzada.

20 bis
- Erich Fromm.

Jueu alemany que s’exilà de l’Alemanya Nazi, s’instalà a Mexico després de passar
per diferents països. Exercia la clínica però sobretot fou un analista soci opolític.

Escriví l’assaig “La Por a la Llibertat” on ve a plantejar que els models dictatorials
a més de l’ús de la força trobaven certa complicitat tàcita en els ciutadans, el ciutadà
adoptaria una resposta passiva com a resposta a la por a la llibertat refugiant-se en
l’autoritarisme. Això li permeté explicar l’èxit d’aquests sistemes als anys 30 i 40.

Escriví un altre llibre titolat “L’Art d’Estimar” on planteja el concepte de Narcicisme

Secundari com quelcom necessari pel vincle amorós, en el sentit següent: el lactant
tindria un caràcter narcicista en estar centrat en si mateix, quan el subjecte es
desenvolupa elaboraria un nercicisme secundari, una autoestima que li permert
estimar als altres. Així un subjecte que s’estima a si mateix té més capacitat per
estimar als altres, en cas contrari només demana que l’estimin.

Es tracten de tota manera d’assajos humanístics que no tenen una aplicació pràctica
al psicoanàlisi.

- Jacques Lacan.

Es tracta d’un autor molt complex, té una Teoria Pròpia, utilitza el llenguatge com a
emanació de l’inconscient. Per ell existiria un llenguatge conscient i inconscient amb
el qual expressariem les nostres pulsions mitjançant metàfores i hipèrboles. El
llenguatge seria per tant bàsic per conèixer l’inconscient.

- Melania Klein.

Anglesa immediatament posterior a Freud, la seva visió suposa una ampliació de la

visió Freudiana. Donarà molta importància a les relacions afectives durant la lactància
i parlarà de les ansietats del lactant.

Distingirà 2 menes d’ansietats en el lactant:

· Ansietats Depressives. Sentiment de solitud, de desprotecció.

· Ansietats Presecutòries. Sentiment d’amenaça, d’hostilitat.

Aquests sentiments són normals i la mare juga els 2 papers segons el moment
(protecció o amenaça). Klein observa que un nen plora o riu quan se l’agafa, segons
senti una o altra cosa. Tot això la portarà a parlar del Pit Bo o Dolent de la mare
segons el paper que aquesta jugui amb el nen. L’actitut de la mare marcarà al nen,
oposant-se a pensaments clàssics on es pensava que el nen no s’afecta fins que no té
ús de raó i que no s’adona realment i no és receptiu a l’aprenentatge; ella opinarà
que sí que té capacitat per les qüestions emocionals, a través dels sentits, i que el nen
és capaç d’entendre determinats missatges.

[Així en nens d’hospici que no han rebut afecte, el fet que més tard rebin una bona educació
no garantirà la seva integració. La Depressió Anaclítica d’Spitz té també molt a veure amb

20 bis
 aquestes teories, existeix una depressió reactiva (com a resposta) a la pèrdua del Pit matern
(simbòlic, idea d’agafador, de seguretat). L’Hospitalisme es donà molt cap als 40-50, eren nens
que vivien molt de temps en un hospital o hospici (les llagues convalescències eren força
freqüents) on encara que fosin ben cuidats eren mancat d’emocions, presentant major
tendència al neuroticisme o a la conducta desviada o fins i tot amb més predisposició a
malalties psicosomàtiques (eren més malaltissos).]

Tot això és per tal de destacar que les relacions afectives precoces influiran el la
personalitat, especialment en les tendències neuròtiques i conductes psicopàtiques o
malaltisses.

Per Melania Klein algunes malalties (esquizofrènia paranoide) serien el retorn a unes
vivències ja experimentades quan era petit i no tenia ús de raó.

Al Psicoanàlisi se l’ha acusat que és impossible la seva verificació pel mètode científic
clàssic, però d’altra banda ha suposat una elaboració de conceptes humanístics vàlids per
l’enriquiment del món de l’art i les humanitats. L’aprenentatge del psicoanàlisi no és
només teòric, requereix de l’anomenat psicoanàlisi didàctic i del psicoanàlisi previ del
psicoanalista.

El psicoanàlisi és un procés molt llarg i es produeix el que s’ha vingut a anomenar

resistències, al pacient li costa entrar en la crua realitat dels seus conflictes. Un altre
concepte interessant és el de Transferència, seria com un vincle, una corrent afectiva de
significat positiu o negatiu que s’estableix entre el pacient i el psicoanalista. En la
transferència influeixen l’edat, la manera de parlar, de vestir, el to, l’atenció a la
conversa. La transferència és un fenòmen universal que no només es dóna en la teràpia
psicoanalítica sinó en totes les relacions interpersonals. Un element molt característic és
l’erotització de la transferència, no representa cap complicació greu, és normal que el
subjecte a més de veure’l sota altres perspectives el pugi veure des d’una òptica sexual,
caldrà només que el terapèuta ho controli.

Així com la transferència suposa un corrent afectiu del pacient cap el terapeuta existeix
un corrent simètrica o anàloga de direcció contrària, és l’anomenada contratransferència.
El terapeuta i qualsevol professional tenen l’obligació de controlar la neurotització de la
contratransferència.

REFLEXOLOGIA I CONDUCTISME.

Suposa una línia radicalment diferent al psicoanàlisi. El Psicoanàlisi encara que inspirat en
un model ???logista ha estat acusat de ser massa especulatiu (teories indemostrables). El
Psicoanalista planteja que és un científic però que cal individualitzar. Se’ls acusa doncs
de tenir escassa entitat científica, malgrat el valor filosòfic, literari o cultural que pugui
tenir la seva obra.

El mètode científic recordem intenta teure hipòtesis, demostra-les i establir unes

conclusions. Claude Bernard es valdrà d’aquest mètode en la medicina i Pasteur ho farà
en la microbiologia. La clau doncs és establir la hipòtesi, verificar-la i també comparar-ho
amb altres grups de control.

20 bis
 [El sistema estadístic portarà als factors de correlació, on 2 dades apareixen juntes en
quantitats significatives, pot ser però que no impliquin una relació causa-efecte directament
(pot ser una causa necessària però no suficient o una circumstància que es deriva
indirectament d’una altra que sí és causa). La relació causa efecte o etiologia és un factor
doncs diferent de la correlació estadística donat que 2 factors o observacions poden coincidir
significativament sense que entre ells existeixin relacions de causalitat.També cal anotar la
idea de la concausalitat o multifactorialitat on existirien moltes causes, és a dir que no hi ha
un factor determinat sinó que n’intervenen molts alhora.]

L’Esquema del Mètode Experimental introduit per Bertrand és establir una hipòtesi
(suposició amb certa lògica interna), verificarla (general reproduir o provocar els
successos o sinó fer un estudi retrospectiu de molts casos -estadística- per veure si
compleixen la hipòtesi) i finalment comparar-ho amb grups de control.

El Conductisme s’inspira doncs en el Mètode expreimental i suposa l’alternativa al

Psicoanàlisi, així l’exemple del nen que té por ala cavalls per desplaçament de la seva
fòbia o conflicte amb el pare no és explicable pels conductistes donat que es tracta d’una
mera suposició que no és mesurable ni comprovable i que per tant no és una explicació
científica.

Watson desenvolupà una important teoria als anys 20-30 molt acceptada als USA, creu
que un nen pot esdevenir per l’aprenentatge (Conductisme = Aprenentatge), on per mitjà
de l’estímul-reposta la conducta es pot perpetuar.

Experimentarà amb un nen tornant-lo neuròtic (ffòbia als animals fent sonar un fort gong
que l’espanta cada cop que veu un animal). Per Watson la fòbia és mecanisme
d’associació d’un estímul amb un altre.

Trobem llavors:

- Estímul Incondicionat. Aquell que provoca una resposta natural, no

condicionada (p.e. gest amenaçador que implica por o postura defensiva).

Pot succeir aleshores que si s’associa un estímul incondicionat a un fet (o

factor), la resposta a l’estímul incondicionjat sigui igual a la del condicionat.
Així un conserge que sempre pega al gos, farà que el gos tingui por dels homes
vestits de conserge.

[Això enllaça amb l’experiment de Paulov amb el gos i la salivació pel so de la

campana que veurem més endavant.]

Així si diem que els nens amb eneuresi nocturna són més neuròtics que els que no la
pateixen, caldria mesurar quants factors els angoixen a uns i altres i veure si els més
angoixats es pixen més al llit (la base en el conductisme és sempre la mesura).

La Reflexologia va de la mà d’Ivan Paoluv (Premi Nobel) conegut pel seu expeiment amb
el gos sobre la digestió i la salivació, es produí per casualitat gràcies a un ajudant que
entrava amb un pot amb menjar pel gos i aquests es posava a salivar, descobrí que el gos
salivava únicament amb el fet de veure el cubell.

20 bis
Aquí nasqué la idea de l’anomenat Reflex Respondent o de Fibra Llisa que suposa una
resposta glandular o ???. Es produeixen 2 fenòmens:

- Fenòmen de Genaralització, on si apareix un estímul similar a un altre estímul

condicionat es produeix una resposta semblant (Entra un ajudant amb una capsa
en comptes d’un cubell i el gos també saliva). Ara bé la resposta a la
generalització és menor a la produïda amb l’estímul inicial (en aquest cas hi ha
menys salivació).

- L’Extinció. Suposa que si deixem d’associar l’estimul condicionat amb el

natural o incondicionat, després d’un cert temps (vàries sessions) deixarà
d’aparèixer la resposat.

La Repetició de l’estímul natural que provoca la resposta s’anomena Reforç (si

de tant en tant hi ha menjar al cubell el gos continuarà salivant). Així si no
existeix reforç es produeix l’extinció.

[Un criminòleg alemany que formà part d’un escamot d’execució comentava que el
que enprincipi li causava pànic (matar) es convertí en la cosa més natural, s’havia
extingit ja l’emotivitat.]

El reforç és important. En la ludopatia per exemple el fet de que el subjecte

guanyi de tant en tant fa que es reforci la seva conducta (sense deixar de banda
l’excitació davant del joc), d’aquí que es parli de Conductes Rebels a l’Extinció
on inclouriem ludopaties, alcoholisme o toxicomanies.

Les Conductes d’estil o Condicionament Repondent les trobem sovint en les Angoixes
d’Stress Postraumàtic, on quan el subjecte pateix un episodi traumàtic es dóna una
resposta d’angoixa davant fets o llocs que guardin relació amb l’aconteixement traumàtic
(així haver patit una violació a un caixer obert por fer que el subjecte experimenti fòbia a
les entitats bancàries o als caixers automàtics).

Cal que distingim bé entre el Condicionament Clàssic o Respondent (Paulov) i el

Condicionament Operant o Instrumental (Caixa de Skinner).

· Clàssic o Respondent. Respón una glàndula o bé el to muscular o la fibra

muscular llisa (que envolta vasos, vísceres o glàndules) que en contraure’s
provocarà una segregació.

· Operant o Instrumental. En la caixa d’Skinner es posa una rata, on si aquesta

fa quelcom (tocar palanca p.e.) reb menjar o un impuls elèctric que li doni
satisfacció o por, etc.

En el Clàssic l’animal actua en funció d’un impuls que ell no controla, en

l’Operant el subjecte actua, opera voluntàriament (relativament) sobre el mitjà per
obtenir-ne quelcom.

Existeix el Reforç Positiu (anar a buscar un premi, una gratificació) i el Negatiu (evitar
rebre quelcom aversiu o incòmode). Els conductistes raadicals opinen que no existeix

20 bis
una distinció clara entre un i altre, no és molt clar el que ens agrada i el que no, i la prova
són situacions desplaents on el subjecte recau (alcohòlic, massoquista...). A la pràctica
s’entén Reforç Positiu el anar a buscar i Negatiu l’evitació, però tampoc queda massa
clar per exemple menjar seria anar a buscar menjar perquè es té gana o evitar el malestar,
la sensació de buidor, que produeix la gana.

L’Aprenentatge doncs es fa pel sistema de premi i càstig, en general s’opina que s’apren
més per mitjà del premi que del càstig.

També val a dir que el Reforç Intermitent és tan o més eficaç que el continuat. Així el
premiar de tant en tant pot ser millor que premiar sempre, donat que si és molt fàcil
aconseguir quelcom no s’apren, val més que hi hagi certa dificultat. Pel conductista com
ja apuntàvem el reforç intermitent explicaria la conducta ludopàtica.

Al model que es planteja i que valora exclussivament els estímuls i respostes sense
plantejar-se el que hi ha dins (sentiment de culpa, complex edípic, etc.) perquè no pot
mesurar-los ni valorar-los o quantificar-los, és l’anomenat Model de Caixa Negra. Des de
l’esquema del Condicionament Respondent o Visceral és clàssic el Trastorn d’Stress
Postraumàtic.

• Trastorn d’Stress Postraumàtic.

Sèrie A. El subjecte experimenta directament o observa un event traumàtic que suposi

amenaça per la seva integritat física o pels altres.

1. Percepció d’amenaça cap ell o els altres.

2. Resposta de temor, desesperança o terror.

Sèrie B. Com a mínim un o més dels símptomes següents:

1. Records Intrussius del fet traumàtic.

2. Somnis recorrents i terrorífics respecte el fet.
3. Conductes de Rememoració de l’incident (flash-back)
4. Angoixa davant d’estímuls interns i externs que li recordin el fet traumàtic.
5. Respostes Fisiològiques en exposar-se a estímuls externs o interns que li
recordin el fet.

Sèrie C. Evitació persistent d’estímuls associats al trauma. Embotament, atordiment

de la resposta general davant de determinats símptomes, això es compleix en,
com a mínim, 3 símptomes:

1. Intents d’evitar pensaments i converses dels fets relacionats amb el tema.

2. Intents d’evitar llocs o persones que motiven el record del trauma.
3. Incapacitat per recordar alguns aspectes importants del trauma.
4. Aplanament afectiu amb desinterès o apatia per activitats abans gratament
significatives.
5. Sensació de deslligam o incomunicació amb els altres.
6. Restricció de la vida afectiva (escassa capacitat per a sentiments amorosos).
7. Sensació de desesperança i de futur desolador.

20 bis
Sèrie D. Símptomes d’activació del Sistema Nerviós, n’han d’aparèixer 2 o més:

1. Trastorns del somni.

2. Irritabilitat o atacs d’ira.
3. Dificultats de concentració.
4. Hipervigilància (crea un sentiment de desconfiança).
5. Respostes exagerades de sobresalt (p.e. saltar per un picar amb la mà a
l’esquena).

Es tracten de símptomes d’excitació.

El trastorn ha de durar més o menys 1 mes , tendeix a repercutir en la vida social,

laboral, familiar i altres arees significatives, és típic en agressions greus o sexuals, en
accidents de trànsit importants, etc.

Distingirem: · Agut. Si es cura abans de 3 mesos.

· Crònic. Quan duri més de 3 mesos.

A més pot donar-se la possibilitat de que es doni un inici retardat o

demorat, on el subjecta queda més o menys bé després del trauma
i al cap de bastant temps una situació determinada recordar-li el
trauma i aparèixer la crisi nerviosa.

° Trastorn per Stress Agut.

La resposta immediata l’anomenen trastorn per stress agut, apareix després d’haver
presenciat quelcom contra ell o contra terceres persones (sentiment d’horror,
desesperança o temor intensos). S’han de donar 3 símptomes dels 5:

a. - Embotament Emocional (Offside emocional, no hi ha connexió emocional).

- Reducció del Coneixement del seu entorn, atordiment cognitiu (no s’entera
ben bé del que passa.
- Desrealització o Sentiment d’Estranyesa cap el medi extern (es sent estrany
cap al medi que l’envolta.
- Despersonalització (es queda com si fos un altre, no es reconeix a sí mateix,
és una desjoificació).
- Amnèsia Dissociativa. Las persona aparta, reprimeix de la seva memòria els
mecanismes més conflictius del que ha passat (no per un trauma cerebral -
alcohol, drogues, cop,...- sinó psicològic) com a mecanisme de defensa.

D’aquí que es parli de la Neurosi del Supervivent o Culpa del Supervivent on

el subjecte malgrat no ser culpable jurídic o moral (si ho fos encara seria
pitjor) té el sentiment que ell s’ha salvat i l’altre no, de que es podia fer més
del que s’ha fet, donant com a mecanisme de defensa per tal de no recordar-
ho una Amnèsia Dissociativa.

També:

20 bis
 b. - L’Aconteixement es reexperimentat en forma d’imatges, de figures que
representen mentalment un event traumàtic, o bé en forma de somnis ,
percepcions il· lusòries (deformacions d’una percepció real) que fan
recordar el fet
- Episodis de flash-back. Shock de nervis on el subjecte té la sensació que
està revivint l’experiència
- Malestar o Angoixa en exposar-se a situacions que recordin el trauma.

c. - Evitació d’estímuls que recordin el fet.

d. - Símptomes d’exitació o d’hiperactivitat del Sistema Nerviós Central.
e. - Repercusió en les activitats quotidianes, aquestes alteracions duren menys de
4 setmanes, si duren més som ja a un Trastorn d’Stress Postraumàtic.

Finament indicar que aquesta mena de trastorns no es donin per intoxicació o per
altres trastorns (angoixa p.e.) que li hagin provocat la crisi de nervis.

° Trastorn de Control dels Impulsos. Aquests i algunes poarafílies sexuals poden

explicar-se en part per mecanismes d’aprenentatge. Exemples:

· Trastorn Explossiu Intermitent.

· Cleptomania.
· Piromania.
· Ludomania.
· Tricotilomania (estirar-se dels cabells)
· i Altres.

• Desensibilització en Conductisme.

- Desensibilització Progressiva. Consiteix en aproximar paulatinament el subjecte

a l’objecte aversiu.

- Desensibilització Sistemàtica o Programada. Es tractaria d’una aproximació

programada (poc a poc i seguint un guió) a l’objecte aversiu. Amb freqüència
va precedida d’un assaig mental de la situació fòbica (diàlegs, sons, olors,... cada
cop més pròximes a la sitiuació fòbica), després es passaria a la pràctica ajudat
d’un terapeuta.

Aquest esquema funciona bastant bé en monofòbies, però en Neurosis

complexes és força difícil. S’ha utilitzat amb èxit en fòbies vàries (metro, avió,
parlar en públic, sortir al carrer, ascensor, també en relacions sexuals -sentiment
de dolor en dones-, etc.).

El Conductisme és doncs un sistema útil i malgrat ser (aquesta desensibilització)

un sistema lent és més ràpid que un psicoanàlisi per trobar la causa del problema.

[El Conductisme s’usà també com a trqactament de la homosexualitat (fotos de dones

amb música agradable vs. fotos d’homes amb petites descàrregues elèctriques). De
tota manera no es pot usar (com en totes les malalties) si el malalt no vol. Així cal dir
que l’homosexualitat, com molts altres conductes pot ser Egosintònica (ser-ho, voler-

20 bis
 ho i poder-ho ser) o Egodistònica (Ser-ho, no voler i no poder deixar de ser-ho),
caldria doncs només actuar en aquest últim cas.]

Finalment també dir que la desensibilització ha de ser continuada, ha d’existir el

reforç, així si algú se li fa un tractament per deixar de tenir fòbia a l’avió, caldrà
que continui rebent tractament de tant en tant donat que sinó el dia que hagi
d’agafar un avió la fòbia pot reproduir-se.

• Representació del Procés d’Adquisició Extinció i Recuperació Espontània dels

Reflexes Condicionats.

Com ja hem vist si una conducta no es reforça (p.e. es toca la campana i no hi ha

menjar) deixarà de produir-se la resposta (salivació) però al cap d’un temps de
descans (no campana) el fet de reproduir aquest (tocar la campana) pot reproduir la
conducta apresa (salivació) amb intensitat menor segons ens mostra la gràfica.

• La Caixa d’Obstrucció.

Definim motivació com l’Energia

Interna que activa al subjecte cap
una actuació determinada, per
mesurar-la procedirem al següent
experiment.

Es posa una rata com s’indica al dibuix i per tal de veure’n la motivació se li posa
menjar p.e. a l’altre costat, la rata creuarà rebent petites descàrregues, s’agafa aquesta
abans que arrribi al menjar i se la torna a deixar al punt d’inici, repetint fins que la rata
deixi de creuar el pont, anotant el nombre de vegades que ho ha intentat.
L’experiment es repeteix per diverses motivacions segons l’objecte que se li
col· loqui a l’altre costat (gana-menjar, set-aigua, instint matern-cries, zel-mascle,
instint explorador-pedres i cartrons, etc). Cal tenir present que per tal que no hi hagi
interferènci de motivacions cal que la resta que no pretenem investigar estiguin
cobertes.

Els experiments efectuats donen com a motivacions, en ordre de major motivació

(més vegades es creua el pont) a menor (menys):

1r. Instint Matern.

2n.. Set.
3r. Gana.
4t. Zel. o Instint Sexual

20 bis
 5è. Instint Explorador

LA PERSONALITAT.

La Personalitat seria el conjunt de característiques psíco-físiques que tendeixen a

mantenir-se constants en un individu.

S’han fet estudis físics (segons la constitució física -alt,prim, etc-) i estudis psicològics
(intra/extravertit, impulsiu, tímid, etc.).

Els tipus físics malgrat ser poc científics per definir un subjecte ens poden ser útils.

Krestchner establí una tipologia que ha esdevingut clàssica, de la qual s’inspirarà

Sheldon, establí 4 menes de tipologies:

- Pícnic. (Sancho Panza).

Segons Krestchner tenia major propensió a malalties cardiovasculars i diabetis

(en el fisiològic) i a la Psicosi Maniaco-Depressiva (en el psicològic) carcter que
definí en gral. com a Ciclotímic.

- Astènic. (Quijote).

Tindria major vulnerabilitat a patir tuberculosi, i en la patologia mental major

tendència a l’esquizofrènia. El caràcter típic seria doncs l’esquizoide (fred,
retret, distant, poc social i poc actiu sexualment en genera, comportant major
intel· lectualitat.

- Atlètic. (Schwartzenager).

O també anomenat amb tipologia enequètica o explossiva. Tindria predisposició

a l’Epilèpsia i a rqaptes Agressius. El seu caràcter epileptòs es definit com
viscòs, (lent parlant, poca fluidesa i agilitat, pastós).

- Displàstic. (Malformat).

Tipologia que creà Krestchner més tard i que inclouria els deformes (nans,
geperuts) així com els andrògins (donersamb trets viriloides o homes amb trets
eunucoides).

En la pràctica aquestes tipologiers no són exactes i a més poden anar variant amb el
temps, caldra que distinginm entre el Tret (allò que tendeix a ser permanent) i l’Estat
(com és en un moment donat, és una situació determinada). Si el tret és molt accentuat
pot esdevenir patològic (exageradament gras o exageradament introvertit, p.e.).

20 bis
Aquesta tipologia ha quedat anticuada. la principal crítica és que no se sap que és primer,
si fou l’ou o la gallina (El subjecte té tuberculosi perquè és prim o és prim perquè ha
patit la tuberculosi).

De tota manera cal reconèixer que en el caràcter hem de distingir 3 factor que hi
influeixen, entre els quals hi ha el físic, són:

· Físic.
· Psíquic.
· Característiques Psicofísiques que tendeixen a ser permanents (cal
doncs distingir entre tret i estat).

A més de tret i de estat també assenyalarem la Adaptació al Rol que es tractaria d’un
estat determinat pel fet d’assumir un paper, així un professor pot ser molt extravertit
aparentment quan desenvolupa la seva tasca docent, quan en la realitates tracta d’un
personatge molt tímid.

Gunn el 1993 assenyalà que els Factors implicats en la Personalitat eren:

- Sentiments i Emocions.
- Pensaments (sistemes cognitius). Veiem el món d’una manera determinada (més
o menys optimista/pessimista), es tractaria de la manera d’enfocar els
problemes.
- Behavior. Com s’actua (si dorm molt o poc, si crida, si és actiu o gandul, etc.)
- Funcions Socials. Com s’actua, però únicament en relació als altres, és a dir la
conducta en quant a la seva valoració social.
- Insight. Introspecció. Seria el pensament referit a un mateix, com es pensa d’un
mateix.

Els diversos elements de la personalitat malgrat tendir a ser constants, poden anar
variant, i de fet amb l’edat ho faran. La Psicologia Evolutiva és tota una branca de la
psicologia que estudiarà aquests canvis. Això també és vàlid pels aspectes físics (amb
l’edat també es varia l’estructura corporal).

La pregunta seria quin aspecte de la personalitat tendeix a mantenir-se més constant,

P.T. Costa i R.R. McCrae, treballadors de geriàtrics als USA, s’han preocupat de recollir
biografies dels vells per veure com eren, com han estat i com són per tal d’establir
constants i han plantejat aquestes característiques psicològiques (1992):

1. Neuroticisme. Grau de neurosi.

2. Extraverssió (necessitat per a les relacions interpersonals).
3. Openness (obertura a noves sensacions).
4. Agreeableness (actitud de cooperació).
5. Conscientiousness (sentit de la responsabilitat).

[Veure fotocòpies del llibre de Psicopatologia Ortega-Monasterio cap. 25, 26 i

classificacions.]

20 bis
Els trastorns de la personalitat també s’anomenen Caractereopaties com ja hem vist10
perquè el que s’altera és el caràcter. El caràcter s’enten que té una línia més o menys
permanent, tornant a allò del Tret i de l’Estat.

Existeix doncs un grup de trastorns del caràcter que fa que les persones es relacionin amb
conflictivitat, ja sigui per agressivitat ja per no desenvolupar els potencials naturals (p.e.
esquizoide per excessiva extraverssió o neuròtic per excessiva timidesa). En general
existiríen uns trastorns que inclouriem en 3 grups com ja vam veure:

Trastorns de la Personalitat
Grup A. Pre-Psicòtic. Grup B. Desviació Psicopàtica.
(rígids, durs, desconfiats) (impulssius, egocentrics, no els importen
les conseqüències dels seus actes)
- Paranoide
- Esquizoide - Antisocial
- Esquizotímic - Border-line
- Histriònic
- Narcicista.
Grup C. Neuroticisme
(jo dèbil, obssius, tímids,
passius, insegurs)

- Per Evitació
- Dependent
- Obsessiu-Compulsiu

[Per que quedi il· lustratiu direm que l’exemple de la conducta paranoide seria Hitler o el
líder d’una secta fanàtica, així com el d’un antisocial el Vaquilla.]

Els trastorns de la personalitat són com ja sabem quantitatius, tots tendim cap un o altre
punt, el radicalisme és el que es considera patològic.

En els Trastorns de Personalitat segons el Criteri General de Diagnòstic DSM-IV:

A. S’afecten 2 o més de les àrees següents:

1. Cognició. Percepció i interpretació d’un mateix, els altres i successos

objectius.
2. Afectivitat. Rang, intensitat, labilitat i adequació de les respostes
emocionals.
3. Relacions Interpersonals.
4. Control dels Impulsos.

B. Comportament Inflexible i Persistent (tendeix a ser així passi el que passi).

C. Afectació significativa en la Vida Social, Laboral i altres àrees importants del

funcionament personal.

D. Inici des de l’Adolescència o al Principi de l’Etapa Adulta.

10
Veure pàg. 18 “Psicopaties o Trastorns de la Personalitat”

20 bis
 E. i F. No es degut a altres trastorns mentals, ni a efectes de drogues o malalties
físiques.

El paradigma de la personalitat criminal és l’antigament anomenat Psicòpata (o subjectes

amb Moral Insanity als països saxons), del que se n’ha variat el terme perquè no definia
massa bé el problema si bé el seu ús excàtedra encara és generalitzat. Actualment es
defineixen com a subjectes amb conflictivitat social ja sigui per acció o omissió i reben el
nom de subjectes amb trastorn disocial de la personalitat.

L’exemple típic de psicòpata seria el jeta, vividor, manipulador que busca satisfaccions
immediates. Malgrat ser força inadaptats poden adaptar-se a professions on hi hagi molta
acció (legió, vaixells, pracaigudistes...) seguint una dinàmica sadomasoquista (no només
física) de pegar i rebre.

El psicòpata no té tractament, l’únic seria una lobotomia o castracions en casos de

parafílies que són mètodes totalment inconstitucionals. Es tracta en resum d’un subjecte
molt actiu i buscador d’emocions.

Henry Cleckey, criminòleg i metge el definí amb 16 punts:

1. Superficial, atractiu i de bona presència.

2. Absència d’idees delirants o altres trastorns del pensament.
3. Absència de manifestacions psiconeuròtiques.
4. Inconstància (per intolerància a la frustració).
5. Insinceritat (menteixen per 2 motius: el benefici directe que poden obtenir o
per gratificar el seu propi narcicisme -mitòman-).
6. Manca de Vergonya o remordiment (SuperEgo dèbil, baixa autocrítica). Això
dificulten el seu tractament i reinserció penal.
7. Conducta Social Inadequadament motivada (respostes desproporcionades als
estímuls)
8. Manca de Ponderació i incapacitat d’aprendre de l’experiència
9. Egocentrisme exagerat i incapacitat d’estimar.
10. Pobresa general de les relacions afectives.
11. Falta específica de previsió.
12. Irresponsabilitat en les relacions Interpersonals.
13. Tendència a la conducta fantàstica i xocant, amb o sense embriaguesa.
14. Rarament realitza el suïcidi (sí que realitza conductes pseudosuicides -fer-ho
veure per obtenir beneficis-)
15. Vida sexual impersonal, trivial i pobra.
16. No aconsegueix persistir en un pla de vida.

Altres classificacions: · CIE-10.

· DSM-IV. 11

Aquesta mena de personalitats conserva normalment la seva intel· ligència i això fa que
tingui força capacitat per manipular i força protecció social també. No sempre incorren

11
Veure Fotocòpies “Lecciones de Psicologia Mèdica”, pàgs. 503 i següents.

20 bis
però en el trencament de normes penals o legals (moltes vegades no passen de l’àmbit
familiar o social).

El cas Jarabo posà de manifest que en principi la psicopatia es considera totalment

imputable (llevat dels casos on existeixi a més una intoxicació -Trastorn
Exògen-Confusional-, Psicosis o altres problemes que pugui atenuar o eximir de la pena,
pero la psicopatia per si sola no).

20 bis