1:1 PS

TEMA 1 LA PSICOLOGIA COM A CIÈNCIA

Text introductori

«La història de la psicologia no és unes golfes plenes de curioses antiguitats

intel·lectuals rovellades, és una contínua discussió de problemes perennes i
resistents sobre la natura de l'ésser humà i de l’animal.»

J. JAYNES

Preguntes inicials

Quins són els temes més importants que estudia la psicologia?

Es pot dir que la psicologia és una ciència?

Quines diferències creus que hi ha entre la pedagogia, la filosofia i la

psicologia?

La psicologia pot servir per manipular la conducta de les persones? En quins

casos?

Punts:

1.1. PERSPECTIVES ACTUALS DE LA PSICOLOGIA

1.2. QUÈ ESTUDIA LA PSICOLOGIA?

1.3. EL MÈTODE DE LA PSICOLOGIA

1.1 Perspectives actuals de la psicologia

La psicologia no té encara una unitat teòrica, o almenys no en el sentit que la

tenen altres ciències socials o, encara més, les ciències experimentals. Dins la
psicologia hi ha diferents perpectives teòriques i pràctiques molt diverses amb
 2:1 PS

llenguatges i objectius molt diferents. Els corrents teòrics que han tingut més
influència al s. XX són els següents: la psicologia de Freud (la psicoanàlisi), la
psicologia com a ciència de la conducta (el conductisme), la psicologia
humanista i la psicologia cognitiva.

La psicoanàlisi de Freud

La psicoanàlisi va ser creada per un metge vienès que es deia Sigmund Freud
(1856-1939), que és un dels sistemes psicològics de més importància en la
nostra cultura, del tot vigent en el present.

Freud va descobrir la realitat de l’inconscient i que la personalitat estava

determinada pels instints psicològics. No n’hi ha prou amb les dades conscients
per explicar el comportament humà. La realitat fonamental és allò inconscient,
que pot ser concebut a través de les seves manifestacions: els lapsus (per
exemple, dir una paraula per altra o no recordar el nom d’una persona
absolutament coneguda), els actes fallits (per exemple, perdre les claus de
casa o no saber per què hem anat una habitació), els continguts dels somnis i
les fantasies (gairabé totes i, especialment, les de tipus sexual). Tot això té un
significat i la psicoanàlisi intenta descobrir-lo per explicar la personalitat
humana i el que la mou.

El que pretén, doncs, és explicar la personalitat, la motivació i la psicoteràpia

partint de la «història de la ment» (la de l’individu que sofreix un trastorn). Fa
servir el mètode de la instrospecció, especialment amb l’associació lliure
d’idees i la interpretació dels somnis, com a mètode terapèutic.

La psicologia com a ciència de la conducta

La psicologia així entesa correspon al conductisme, que és la perpectiva que

va dominar durant la primera meitat del s. XX. El seu creador va ser el
nordamericà John Watson (1878-1958) que el 1913 va publicar un manifest
fundacional en què rebutja la introspecció com a mètode (és a dir, la
psicoanàlisi) i intenta orientar la psicologia per camins més objectius i
objectivables (l’estudi no de l’«interior» humà, sinó de la seva conducta
exterior).
 3:1 PS

Ivan Pavlov (1849-1936), que va ser un fisiòleg rus, i Burrhus F. Skinner

(1904-1990), psicòleg nordamericà, van desenvolupar el conductisme amb les
seves aportacions sobre l’aprenentatge i la conducta. Tot i que aquest corrent
va perdre força arran de la polèmica d’Skinner amb Noam Chomsky sobre
l’aprenentatge del llenguatge (Skinner en sortí malparat), en l’actualitat el
conductisme continua sent una manera d’entendre la psicologia molt important i
molt acceptada dins l’àmbit de la psicologia clínica.

La psicologia humanista

Sorgeix a mitjan anys cinquanta. Els autors més representatius són A. Maslow
i Carl Rogers (1902-1987). Té tres característiques bàsiques:

+ L'ésser humà és autònom i responsable de les decisions que pren per al seu
desenvolupament personal. Es concedeix gran pes, doncs, a la dimensió moral.

+ La psicologia ha d’estudiar l’individu globalment, atès que els pensaments i

accions humanes formen un tot integrat. Visió holística de l’individu.

+ La vida humana es desenvolupa en un context interpersonal. La recerca de

sentit a l’existència i els valors humans són aspectes fonamentals per a l'ésser
humà.

La psicologia cognitiva

A partir dels anys cinquanta alguns psicòlegs van abandonar el model

conductista, basat en l’esquema explicatiu estímul-resposta, perquè el
consideraven excessivamernt limitat. Els psicòlegs cognitius subratllen que
entre els estímuls i les respostes intervenen processos mentals de tipus
cognitiu capaços de transformar la informació proporcionada pels estímuls.

L’enfocament cognitiu es basa en l’analogia ment-ordinador: estudia el que

succeeix en la ment d’una persona quan fa una tasca determinada (processos
mentals) i emmagatzema i fa servir el seu coneixement (estructures mentals).
L'ésser humà no és un executor passiu i mecànic de respostes, sinó un
processador actiu d’informació que rep de l’entorn.

Hi ha molt seguidors, però dos d’importància són Miller i Fodor.

 4:1 PS

Esquema dels grans corrents o escoles de la psicologia:

Objecte Temes Autors

Escoles (inici) Mètode Perspectiva
d’estudi bàsics (precursors)

Sensació Wundt
Estructuralisme Estructura de
Introspecció Mentalista
(1879) la consciència
Imaginació Tichener

Funcionamen Hàbits
Funcionalisme
t de la Introspecció Mentalista W. James
(1890)
consciència Emocions

Percepció Wertheimer
Psicologia de la
Introspecció
Gestalt
Consciència Memòria Mentalista Köhler
Observació
(1912)
Pensament Koffka

Freud
Personalitat
Inconscient
Psicoanàlisi Motivació
Clínic Mentalista Jung
(1895)
Neurosi
Afectivitat
Adler

Watson
Aprenentatg
Experimenta
e
l Pavlov
Conductisme Conducta
Conductista
(1912) observable Modificació
Teràpia de Skinner
de la
conducta
conducta
Bandura

Psicologia Motivació Maslow

humanista Ésser humà Psicoteràpia Personalista
(1950-60) Personalitat Rogers

Miller
Memòria
Model
Estructures i Gallanter
Psicologia Raonament Experimenta (ordenador)
processos
cognitiva (1960) l
mentals Pribram
Resolució de Racionalista
problemes
Fodor

Intel·ligència
Piaget
Com el
Constructivisme subjecte Personalitat Construcció
Sistèmica Kelly
(1979) construeix la de models
realitat Aprenentatg
Ausubel
e
 5:1 PS

1.2 Què estudia la psicologia?

Existeixen moltes definicions de psicologia, però tres d’històricament molt

significatives són les de William James, John Watson i Alexandr R. Luria:

W. James (1890): «La psicologia és la ciència de la vida mental, dels seus

fenòmens, de les seves condicions.»

J. Watson (1913): «La psicologia és un ciència natural que considera com a

objecte la conducta humana: les coses que fa i diu, apreses o no apreses.»

A. Luria (1977): «La psicologia té la missió d’establir les lleis fonamentals de

l’activitat mental, estudiar-ne les vies de desenvolupament, revelar-ne els
mecanismes subjacents i descriure les mutacions que s’hi produeixen com a
conseqüència d’estats patològics.»

Actualment la psicologia és entesa com l’estudi científic de la conducta i els

processos mentals. Comprèn, doncs, tot allò que la gent sent, fa o pensa. La
conducta és l’activitat per mitjà de la qual un organisme viu i es relaciona amb
el medi on desenvolupa les seves possibilitats de control i modificació, i s’hi
adapta per poder sobreviure.

La conducta és observable i canvia a causa de l’aprenentatge i de l’experiència,

dels canvis transitoris en l’estat fisiològic, de les variacions de l’ambient que
estimula a l’individu, etc. A partir de la conducta fem inferències inductives
sobre els processos subjectius interns, com ara el pensament, la motivació i
l’emoció.

Característiques (de la psicologia)

1. És una ciència experimental i sistemàtica. Usa el mètode

hipotèticodeductiu i l’observació rigorosa i sistemàtica dels fenòmens
psicològics.

2. És una ciència eclèctica perquè recull dades aportades per altres disciplines
naturals i socials com ara la biologia i la fisiologia, l’antropologia i la sociologia o
inclús la filosofia, i té un marcat caràcter multidisciplinar:
 6:1 PS

+ estudia el comportament d’un individu (psicologia),

+ que, de fet, és un organisme (biologia),

+ que aprèn a adaptar-se al medi ambient (ecologia),

+ que és canviant en relació amb els altres éssers (sociologia),

+ que pertany a una cultura amb unes maneres de viure (antropologia),

+ que fa aprenentatges racionals (pedagogia),

+ i que és capaç de plantejar-se qüestions transcendentals sobre el sentit de la

vida o la moralitat de les seves accions (filosofia).

3. És una ciència que s’interessa per les conductes humanes, sobretot, però
també animal. Parteix de fets i busca les seves regularitats mitjançant la
verificació empírica. En canvi, no tracta assumptes transcendents com ara la
felicitat o la llibertat.

4. La psicologia actua amb diferents nivells d’anàlisi. Cada nivell d’anàlisi

depèn dels seus objectius. P. ex.: un psicòleg social s’ocupa més de l’estudi de
grups; mentre que l’interès d’un psicòleg clínic rau en el diagnòstic i tractament
d’individus amb problemes emocionals o de conducta, o bé un psicòleg infantil,
que se centra en el desenvolupament psicològic de l’infant i els seus problemes
d’adaptació-aprenentatge.

Observeu que les diverses concepcions de la psicologia depenen de les

diferents idees sobre l'ésser humà (antropologia filosòfica) i les maneres de
conèixer-lo (epistemologia).

Objectius (de la psicologia)

Els objectius o finalitats de la psicologia són, bàsicament, els següents:

1. Descriure: Recull dades i obté informació detallada sobre un comportament.

2. Explicar: Tracta d’esbrinar les causes d’una determinada conducta. Per

portar-ho a terme formula hipòtesis o explicacions basades en una teoria,
 7:1 PS

sempre provisionals i revisables a mesura que augmenta la informació sobre la

conducta.

3. Predir: Els fets de comportament, com els de la natura, no passen de forma

aïllada i a l’atzar, sinó que tenen una relació de causa-efecte. Per això, conèixer
les causes permet predir què succeirà.

4. Controlar: Com els animals, els humans també adaptem la nostra conducta
a l’ambient a fi d’estar-hi més ben adaptats.

Psicologia bàsica

En psicologia cal distingir entre la bàsica i l’aplicada. La psicologia bàsica es

dedica a la investigació dels processos psicològics amb mètodes científics. La
psicologia aplicada s’ocupa només de la funcionalitat dels processos
psicològics i de la seva incidència pràctica en els diferents ambients en què els
individus actuen.

Les principals especialitats de la psicologia bàsica són les següents:

+ Psicologia general: Investiga la naturalesa i el funcionament dels processos

psicològics bàsics (p. ex.: el condicionament, la memòria o l’acte cognitiu, etc.)

+ Psicologia experimental: Estudia els processos psicològics (p. ex.: la

percepció, l’aprenentatge, la motivació, el pensament, etc.) mitjançant dissenys
experimentals de laboratori. Usa tant animals com éssers humans i és, potser,
una de les àrees de la psicologia més científica i rigorosa.

+ Psicobiologia: Estudia les bases biològiques del comportament

(especialment els sistemes nerviós i endocrí) i també les influències de la
genètica o de la farmacologia en la conducta.

+ Psicologia evolutiva: No es preocupa de la conducta sinó dels canvis que

es produeixen durant el desenvolupament o evolució vital (descripció), per què
es produeixen (explicació) i com s’hi poden intervenir (modificació).

+ Psicologia social: Analitza un conjunt de fets i problemes que giren entorn

de la relació de l’individu i el grup social (p. ex.: la publicitat, el lideratge, els
estereotips socials, etc.).
 8:1 PS

+ Psicologia de la personalitat: Investiga quines característiques defineixen

una persona, com les forces genètiques i mediambientals interactuen amb la
personalitat, i per què ens comportem d’una manera i no d’una altra.

+ Psicologia de l’aprenentatge: Estudia tot els processos d’aprenentatge(s) i

les seves lleis generals.

+ Psicologia diferencial: Investiga les diferències individuals que presenten

alguns individus. P. ex.: si un nen té retard mental o bé és superdotat
comparant-lo amb la mitjana del seu grup de referència. La principal eina de
què se serveix és l’ús dels tests psicològics per estudiar distintes capacitats.

Psicologia aplicada

La psicologia aplicada —ja s’ha dit— s’ocupa de la funcionalitat dels processos

psicològics en els diferents àmbits en què actuen els individus. S’ocupa tant de
la dimensió normal, individual o col·lectiva, com de la conducta patològica. Les
tres àrees aplicades més importants són la psicologia educativa, la psicologia
clínica i la psicologia industrial:

+ Psicologia educativa: Intenta ajudar els alumnes a millorar el seu rendiment

i autoconeixement. P. ex.: com poden millorar els seus aprenentatges, quines
són les principals habilitats, etc.).

+ Psicologia clínica: Diagnostica i tracta problemes emocionals i de conducta,

des dels més lleus (p. ex.: la falta d’autoestima) fins als més complexos (p. ex.:
separació de parelles, estrés, obssessions i tot tipus de patologies i trastorns).

+ Psicologia industrial: Desenvolupa tècniques per adaptar els treballadors a

la seva feina i optimitzar els recursos humans dins de l’empresa.
 9:1 PS

1.3. El mètode de la psicologia

El mètode hipoteticodeductiu

El principal mètode de la psicologia és l’hipoteticodeductiu, que es compon

de les fases següents:

Observació Hipòtesi(s) Deduccions Contrastació : llei

Racionalització

Experiència

1r. Observació d’un fenomen: Un investigador recull dades de forma

sistemàtica a partir de l’observació (o experimentació) dels fets.

2n. Formulació d’hipòtesis: Un cop realitzada l’observació s’sestableix o es

formula una hipòtesi explicativa dels fets, o sigui, s’estableix una relació
explicativa entre les dades empíriques i els conceptes teòrics. Després,
naturalment, caldrà que aquesta hipòtesi sigui verificada per l’experiència.

3r. Deducció de conseqüències: De l’explicació proposada per la hipòtesi

s’han de derivar les conseqüències contrastables per mitjà de l’experimentació.

i 4t. Conrastació d’hipòtesi: La manera més habitual de contrastar una

hipòtesi és la verificació, és a dir, la comprovació (observable o experimentable)
que les conseqüències deduïdes de la hipòtesi explicativa es compleixen en la
realitat. Una hipòtesi verificada obté el rang de llei científica. P.ex.: una llei
científica en psicologia és la de Yerkes-Dodson que explica la relació en un
individu entre el seu estat emocional i el rendiment que obté en fer una tasca
(no treballem de la mateixa manera si estem motivats, o bé si estem relaxats en
lloc d’ansiosos, etc.). Cal comptar també amb la possibilitat de sostenir la
validesa d’una llei mentre aquesta no sigui falsada [però de la falsació, com a
procediment epistemològic de la ciència experimental, ja ens hi referirem a la
matèria de Filosofia de 1r batx.].
 10:1 PS

Diverses tècniques metodològiques

Per tal de procedir a la contrastació d’hipòtesi(s), la psicologia disposa de

diverses tècniques que s’apliquen en funció de la naturalesa del problema o
qüestió que s’estudia. Les més importants són les tècniques experimental,
correlacional i observacional:

1. Tècnica experimental

És la més utilitzada pels psicòlegs. Un experiment consisteix a crear una

situació, generalment en una circumstància d’objectivitat observacional o inclús
en un laboratori, que permeti observar (i mesurar, si és possible) quins efectes
té una variable sobre l’objecte de l’experiment. Es tracta de comprovar si,
canviant alguna condició de les variables, es produeix algun canvi en l’objecte;
d’aquesta manera es pot saber si la hipòtesi proposa les variables adequades a
l’explicació del problema.

Perquè un experiment estigui ben dissenyat cal tenir en compte els següents
passos:

a) La mostra (el conjunt d’individus subjectes a la situació experimental) ha de

ser típica de la població que investiguem; només així podem generalitzar
inductivament els resultats de l’experiment.

b) Controlar les variables estranyes que puguin estar influint en l’experiment.

c) Per aconseguir uns resultats satisfactoris, la metodologia experimental

exigeix que l’experiment tingui validesa interna (és a dir, que hi hagi una relació
entre les variables i l’objecte) i validesa externa (que permeti generalitzar els
resultats a altres subjectes o situacions).

2. Tècnica correlacional

De vegades un investigador no pot disposar de variables objectivables d’estudi.

En aquest cas s’examina el grau en què dues variables estan correlacionades i
en quina mesura una prediu l’altra. Un exemple de correlació és la que es
produeix entre les variables (no mesurables o controlables objectivament)
d’autoestima i depressió: una persona deprimida sol tenir l’autoestima
 11:1 PS

disminuïda. La correlació és més apte per descriure un fenomen que per

explicar-lo. La tècnica correlacional es fa servir en la investigació de la
intel·ligència i de la personalitat.

3. Tècnica observacional

És la utilitzada per estudiar fenòmens tal i com es produeixen en la natura o en

una situació de camp. Amb la finalitat de millorar l’observació es fan servir
diversos instruments com ara plantilles de registre de dades, la gravació o
l’ordenador. Cada observació ha de disposar d’un protocol que la descrigui
estandaritzament, objectivament i qualitativament; altrament no fóra útil per a la
deducció o inducció d’inferències posteriors. Aquesta tècnica es fa servir molt
en psicologia clínica.

Altres tècniques: els tests

El mètode dels tests, molt usat en psicologia, permet investigar diversos

aspectes del comportament, la personalitat, les actituds, les capacitats
cognitives, etc. Permeten una ràpida recollida d’informació i la comparació de
respostes d’una persona amb les altres mitjançant càlculs estadístics.
L’inconvenient més gran és que una persona pot distorsionar voluntàriament les
respostes.