A continuació es desenvolupen els continguts del tema Aspectes sensorials de la

visió binocular.

1
Els continguts del tema es mostren a la diapositiva. Els fonaments més
teòrics s’han desenvolupat prèviament en altres assignatures i en
procediments clínics s’emfatitzaran els aspectes clínics: realització de les
proves i interpretació dels resultats.

2
A continuació iniciem l’apartat d’introducció a l’avaluació de la visió binocular. Aquest
primer tema està dedicat a l’avaluació de certs aspectes sensorials de la visió
binocular –la percepció simultània, la fusió sensorial i l’estereòpsia. En temes
posteriors es tractaran els aspectes relacionats amb la fusió motriu. Els aspectes
teòrics que expliquen l’existència de la visió binocular han estat explicats en altres
assignatures i recomanem que es repassin per a una comprensió millor d’aquest
tema.
Introducció: la visió binocular permet integrar les imatges que cada ull envia
simultàniament al cervell per produir una percepció visual única.

3
Perquè es doni la percepció visual única, i per tant una bona visió binocular, és
necessari que es donin algunes condicions:
1. Integritat anatòmica de les vies visuals. La integritat de les estructures del
sistema visual ha de ser total i han de funcionar perfectament, la qual cosa es
refereix tant a la transparència dels medis com a la integritat neurològica (retina,
vies visuals, etc.).
2. Coordinació motriu. És imprescindible l’alineació dels eixos visuals.
3. Integritat sensorial. És necessari que la sensorialitat s’hagi desenvolupat
perfectament durant la infantesa i que es mantingui durant la vida.

4
La fusió sensorial s’aconsegueix només quan les imatges es poden combinar en una
percepció única
única. Perquè sigui possible
possible, les imatges procedents d’ambdós
d ambdós ulls han
d’estar ben enfocades i tenir mides i formes similars. D’altra banda, la fusió motriu
s’aconsegueix si les imatges esmentades es poden mantenir fàcilment sobre la fòvea
(o àrees retinals corresponents), la qual cosa s’aconsegueix mitjançant moviments
fusionals motors.

5
Lògicament, aquelles condicions que impedeixin alguna d’aquestes condicions es
convertiran en un impediment per a una visió binocular simple i eficaç. Per exemple:
els defectes reactius no corregits, les anisometropies, les dificultats en l’acomodació,
les desviacions dels eixos oculars, etc. poden dificultar o fins i tot impedir una VB
simple, nítida i eficaç.

6
Worth va classificar la visió binocular simple en tres estadis:
1. Percepció simultània. Aquest és el nivell inferior de sensorialitat i consisteix a
ser capaç d’apreciar els estímuls que es projecten a ambdós ulls alhora, encara
que no s’arribin
s arribin a fusionar.
2. Fusió. Es divideix en fusió sensorial i fusió motriu. La fusió sensorial es dóna en
resposta a la percepció simultània per aconseguir una percepció única. Es tracta
de la integració de dues imatges (una en cada retina) similars quant a intensitat,
mida i forma. Normalment, requereix una resposta motriu que permeti alinear
perfectament els eixos visuals.
3. Estereòpsia. Nivell més elevat de la sensorialitat. Permet veure-hi en tres
dimensions.

7
La percepció simultània és la capacitat que té el sistema visual de percebre
simultàniament la informació que prové d’ambdós ulls. Les imatges que provenen del
camp visual temporal es projecten sobre la retina nasal i aquelles que provenen del
camp visual nasal es projecten sobre retina temporal
temporal. A la fòvea hi ha una projecció
recta cap endavant.

8
Per posar de manifest la percepció simultània és necessari dissociar o “trencar” la
fusió perquè els ulls passin a la posició passiva.
Existeixen diversos mètodes per avaluar si la percepció és alterna, com ara el
mètode
ètode del
de prisma
p s a vertical,
e t ca , els
e s filtres
t es polaritzats,
po a t ats, les
es ba
barres
es de lectura
ectu a o
l’estereoscopi. Per a més informació, podeu consultar el capítol 5 del llibre
Optometría - Manual de exámenes clínicos, de Borràs et al., on s’expliquen la
majoria d’aquests mètodes.

9
Mètode del prisma vertical
1. Col·loqueu un prisma solt vertical de 6 diòptries prismàtiques, amb la base a la part
superior o la inferior, davant d’un dels ulls.
2. Col·loqueu una llum puntual de fixació.
3. Pregunteu al pacient quantes llums veu.
Condicions d’examen:
• Aquest test pot fer-se tant per a la visió de lluny com per a la de prop (30-40 cm).
• És necessari que el pacient usi la seva correcció habitual o bé el resultat del subjectiu si
el pacient no té el defecte corregit anteriorment.
• L iimatge d
La de l’l’ullll all quall s’anteposa
’ ell  vertical
i l es d
desplaçarà
l àad
dalt
l oab
baix,
i mentre
que la imatge de l’altre ull no. Exemple: si es col·loquen 6 BI davant l’UE, la imatge de
dalt serà vista per l’UE i la de baix per l’UD. Això ajudarà a determinar quina imatge
correspon cada ull en cas de supressió.
Possibles respostes:
• El normal és que es percebin dues imatges, una a dalt i una altra a baix. Aquesta
resposta indica que la percepció és simultània.
• Que tan sols es vegi una imatge, després de comprovar que el prisma està ben col·locat,
indica que hi ha supressió.
• En aquest últim cas, podria ser que el pacient tingués una hiperdesviació que coincidís
amb la quantitat del  vertical usat i que en col·locar-lo la compensés. En aquest cas poc
probable, el pacient fusionaria les dues imatges i no hi veuria doble. El mateix efecte es
produiria si la imatge se surt del camp visual. Per descobrir si aquest és el cas, és
convenient tapar momentàniament un dels ulls perquè sigui conscient de l’altra imatge.
• Si veu les dues imatges de manera alternant, vol dir que no hi ha PS per supressió
alternant.

10
Aquests són alguns exemples per il·lustrar possibles casos de resposta i l’anotació
dels resultats:
Cas 1:
Aquesta persona aprecia dues imatges
imatges, la qual cosa indica que hi ha PS
PS.
S’anotaria:
PS:VL: existeix; VP: existeix
En aquest cas la diplopia és creuada, ja que la imatge inferior, vista per l’UD a
través del prisma de BS, es troba desplaçada cap a l’esquerra. Això informa de
l’existència d’una exodesviació.
C 2
Cas 2:
El pacient veu una sola llum i, per tant, suprimeix un ull. Com la imatge que aprecia
és la desviada pel prisma cap amunt (UE), vol dir que suprimeix l’UD.
S’anotaria:
PS: VL: No n’hi ha. Supressió d’UD.
Cas 3:
El pacient no arriba a percebre ambdues imatges simultàniament, per la qual cosa
s’arriba a la conclusió d’una supressió intermitent (en un determinat moment
suprimeix una imatge i en un altre suprimeix l’altra imatge). Com que porta un prisma
BS davant de l’UE, sabem que la imatge inferior correspon justament a aquest UE i
això vol dir que la veu cap a la dreta (quan la veu). Diplopia creuada: exodesviació.

11
Mètode:
Donar al pacient els filtres polaritzadors i demanar-li que mirant-se en un mirall digui
si pot veure els seus dos ulls.
Possibles respostes:
1. Veu només un dels ulls: indica que suprimeix l’ull que no veu. Si no veu al mirall
el reflex del seu UD implica que suprimeix l’UD.
2. Veu ambdós ulls, indica que té PS.

12
Mètode:
1.Col·loqueu els filtres vermell/verd al pacient.
2. Disposeu les barres de lectura vermell/verd a sobre d’un text.
3 Demaneu
3. D all pacient
i t que llllegeixi
i i ell ttext.
t

13
El pacient sols serà capaç de llegir tot el text si té PS, és a dir, si hi veu
amb els dos ulls alhora, ja que el filtre vermell sols permet veure les lletres
que hi h
ha sota
t lla b
barra vermella
ll i ell verd
d els
l que hi h ha sota
t lla b
barra verda.
d
Ambdós ulls poden veure sota la zona transparent.

Més que com a eina de diagnòstic de la PS, sol utilitzar-se per a la teràpia
visual en els casos de supressió.

14
Cas 1:
Indica que suprimeix l’ull que porta el filtre verd, és a dir l’UE.
Caso 2:
Indica que suprimeix l’ull que porta el filtre vermell, és a dir l’UE.

15
Aquest instrument permet estudiar la visió binocular a camp tancat en un instrument
haploscòpic, mitjançant unes targetes especialment dissenyades per a l’avaluació
dels diferents graus de la VB.
Tott i que és
T é un instrument,
i t t es considera
id que d
determina
t i els l graus d
de visió
i ió bi
binocular
l a
“camp tancat”; clínicament sempre és més interessant l’avaluació a “camp obert” o
sense instruments.

Si bé l’estereoscopi es pot utilitzar com a eina per al diagnòstic, sol considerar-se

que té més utilitat per al tractament de les disfuncions de la visió binocular.

16
La fusió sensorial inicialment es produeix com a resposta a l’estimulació de punts
corresponents a cada retina. Produeix la sensació visual que la imatge prové de la
mateixa direcció visual i forma una percepció única.
Els estudiants ja coneixen per l’assignatura Visió Binocular que existeix un espai al
voltant de l’horòpter que estimula les àrees retinals corresponents, de manera que
també es veu simple l’espai fusional de Panum.

Els estímuls que cauen en l’espai de Panum són fusionats; els que se’n situen fora
es perceben dobles.

17
18
Perquè es puguin integrar les imatges d’ambdós ulls (fusió) un requisit indispensable
és que:
• Les imatges siguin similars quant a claredat, mida i forma, encara que imatges
imperfectes però similars permeten una fusió acceptable.
• Existeixi una percepció simultània. És el primer grau de la visió binocular. Si no
existeix, no s’aconseguirà la fusió (segon grau de la visió binocular).
• Les estructures anatòmiques han d’estar íntegres. Opacitats, patologies, etc. poden
dificultar la fusió sensorial.

19
L’objectiu dels exàmens de la fusió sensorial és determinar-ne l’existència en visió
lateral (VL) i visió perifèrica (VP).
Hi ha diversos mètodes per avaluar l’existència
l existència de la fusió sensorial. A continuació
explicarem el mètode del filtre vermell i el mètode de les llums de Worth. Ambdues
tècniques a més de la tècnica per avaluar la fusió sensorial amb l’estereoscopi poden
consultar-se al llibre Optometria - Manual de exámenes clínicos de Borràs et al.

L’objectiu dels exàmens de la fusió sensorial és determinar si n’hi ha en VL i VP.

20
Mètode del filtre vermell
1. Col·loquem un filtre vermell davant d’un dels ulls.
2. Presentem una llum puntual de fixació.
3. Preguntem al pacient què veu.
Condicions d’examen:
• Aquest test pot fer-se tant per a la visió de lluny com per a la de prop (30-40 cm).
• És necessari que el pacient usi la seva correcció habitual o bé el resultat del
subjectiu si el pacient no té el defecte corregit anteriorment.

21
Suposem que col·loquem el filtre vermell davant l’UD del pacient. Possibles
respostes:
1. El pacient diu que veu una llum de color rosat. Això indica fusió per a la distància
en la qual es fa l’examen.
2. El pacient diu que veu una llum vermella. Cloem l’UE i li preguntem si és igual de
vermella:
a. Resposta
R t afirmativa:
fi ti iindica
di supressió
ió d
de l’UE
l’UE.
b. Si manifesta que ara és més vermella, indica fusió amb dominància
sensorial de l’UD.
3. El pacient diu que veu una llum blanca/groga. Normalment indica supressió de
l’UD, però és convenient cloure l’UD i preguntar-li de nou si és igual de blanca
ara.
a. Resposta
R t afirmativa:
fi ti iindica
di supressió
ió d
de l’UD
l’UD.
b. Si manifesta que ara és més blanca, indica fusió amb dominància
sensorial de l’UE.
4. El pacient diu que veu dues llums: diplopia, no existeix fusió per a aquesta
distància. Podríem obtenir informació sobre el tipus de desviació en funció de la
posició de la llum vermella respecte de la blanca.
5 El pacient diu que de vegades veu una llum blanca i d’altres
5. d altres una vermella
vermella, la qual
cosa indica que existeix supressió alternant.

22
Incloem aquest esquema de manera explicativa i com a resum sobre les possibles
respostes que es poden obtenir durant l’examen de la fusió sensorial amb el filtre
vermell. És un gràfic pensat per projectar-lo amb animació. L’animació està
disponible en format Flash en un arxiu annex.

23
Per a aquesta prova es necessita:
• Llums de Worth i ulleres anaglífiques.
El test de les llums de Worth consisteix en dues llums verdes
verdes, una de vermella i una
de blanca. La majoria de projectors d’optotips tenen les llums de Worth per a
l’examen en VL. En VP s’usa una llanterna amb les llums esmentades. Quan es
col·loquen les ulleres vermelles-verdes, un dels ulls serà capaç de veure les llums
verdes i la blanca, mentre que l’altre només veurà la vermella i la blanca. Per
exemple, si col·loquem el filtre vermell davant l’UD i el verd a l’UE, l’UD veurà dues
llums: la vermella i la blanca (que ara també es veurà vermella), i l’UE, tres llums: les
dues verdes i la blanca (que ara també es veurà verda)
verda).

En un arxiu annex hi ha aquesta diapositiva animada en format Flash.

Mètode:
Per assegurar que el pacient entén la prova, abans de començar és convenient que
clogui l’UD i preguntar-li què veu: ha de dir tres llums verdes.
A continuació ha de cloure l’UE i se li ha de preguntar de nou: ha de dir dues llums
vermelles. Ara pot iniciar-se la prova amb els dos ulls destapats, preguntant quantes
llums veu.

24
Possibles respostes:
Suposem que col·loquem el filtre vermell davant l’UD i el verd davant l’UE.
1. El pacient diu que veu 4 llums, una de vermella a dalt, dues de verdes i una altra
entre vermella i verda
verda. Això indica fusió per la distància a la qual s’ha
s ha fet
l’examen. Segons la dominància sensorial del pacient, la llum de baix és més
verda que vermella o al revés.
2. El pacient diu que veu 2 llums. Supressió de l’UE a la distància d’examen.
3. El pacient diu que veu 3 llums. Supressió de l’UD a la distància d’examen.
4. El pacient diu que veu 5 llums. O no existeix fusió o una fusió feble,
probablement a causa d’una
d una desviació.
desviació Si en veu 2 de vermelles a la dreta i 3 de
verdes a l’esquerra es tracta d’una endodesviació (diplopia homònima). Si en veu
2 de vermelles a l’esquerra i 3 de verdes a la dreta, es tracta d’una exodesviació
(diplopia creuada).
5. El pacient diu que de vegades veu 2 llums i de vegades, 3. Supressió alternant
en la distància d’examen.

Aquest test ens dóna informació de fusió perifèrica i no tant de fusió central, per tant,
en casos de petites supressions centrals o desviacions intermitents, el pacient podria
respondre correctament i tot i així no tenir una visió binocular completament normal.

25
Anotació de resultats:
Exemple 1:
Fusió (Worth): VL: supressió UD
VP: existeix
Ex. 2:
Fusió (Worth): VL: supressió alternant
VP: supressió UE

26
L’estereòpsia consisteix en la percepció de la profunditat relativa dels objectes que
s’aconsegueix mitjançant la fusió de les disparitats relatives de les imatges com a
conseqüència de la distància que hi ha entre els ulls.

27
Es tracta de la màxima demostració de visió binocular i indica una bona qualitat de
visió binocular. Com més petit és el valor d’estereoagudesa demostrat més
estereòpsia i, per tant, millor qualitat de la visió binocular. L’avaluació de l’estereòpsia
consisteix a mesurar la mínima disparitat retinal percebuda. Es mesura en segons
d’arc i els valors mínims d’estereòpsia que s’han mesurat en condicions de laboratori
estan al voltant de 5-10 segons d’arc, encara que els tests clínics habituals arriben a
mesurar fins a 20-40 segons d’arc.

28
Existeixen molts mètodes diferents per mesurar l’estereòpsia, tant si són de contorn com si
són de punts a l’atzar o aleatoris. Alguns usen una profunditat real per crear la disparitat
mitjançant la presentació d’estímuls en distàncies lleugerament diferents (test de Frisby). Els
esmentats tests no requereixen l’ús de filtres encara que tenen tendència a donar pistes de
perspectiva geomètrica degudes a la desalineació i als moviments de cap (paral·laxi per
moviment). Els mètodes vectogràfics usen làmines polaritzades i filtres polaritzats (en les
ulleres del pacient) per crear la disparitat retinal (test de Titmus, de Randot i RDE). LA
polarització d’aquests filtres és creuada, de manera que permeten que una imatge de la
làmina se situï al davant d’un ull mentre que la imatge dispar se situa al davant de l’altre ull.
Els mètodes anaglífics (vermell-verd) usen un principi similar al dels mètodes vectogràfics
excepte que els filtres són vermell-verd i s’usen junt amb làmines d’elements vermells i verds
per situar les imatges dispars al davant de cada ull (test TNO). Existeix una altra tècnica
anomenada panografia que no requereix l’ús de filtres (estereotest de Lang). En aquest
mètode hi ha uns filtres cilíndrics molt fins a la superfície de la làmina que permeten que es
presentin a cada ull imatges dispars i separades. El test ha de dur-se a terme en una
distància fixa perquè les imatges es vegin adequadament. Finalment, existeixen mètodes
que empren instruments o estereoscopis (com el sinoptòfor, l’estereoscopi de Brewster, el
telebinocle de Keystone, etc.) per situar les imatges al davant de cada cada ull de manera
independent Es tracta d
independent. d’estereogrames
estereogrames de profunditat projectada.
projectada Tot i que són fàcils i
ràpids, cal donar temps al pacient perquè desenvolupi la impressió estereoscòpica.
Condicions d’examen::
• Aquest examen normalment es fa en visió de prop (40 cm). Encara que l’estereòpsia en VL
també pot determinar-se clínicament, és habitual usar els dissenys de prop.
• És necessari que el pacient usi la seva correcció habitual de prop o bé el resultat del
subjectiu en VL més l’addició necessària per a VP.
En el capítol 5 del llibre Optometría - Manual de exámenes clínicos, de Borràs et al., hi ha
taules de valors i respostes correctes per a cada un dels tests que s’expliquen a continuació.

29
L’estereotest RDE és un test dissenyat per mesurar l’estereòpsia en nens preescolars. Està
format per dos petits estereogrames vectogràfics de punts a l’atzar, un parell d’ulleres
polaroides i una targeta demostrativa de cartró que porta gravada una E en relleu i s’usa s usa per
familiaritzar el pacient amb la figura que s’ha d’apreciar en relleu a l’estereograma. Una de
les dues presentacions vectogràfiques no és un estereograma, simplement presenta una
sèrie de punts organitzats a l’atzar. L’altra presenta una E, que es veu en relleu a través dels
filtres polaritzats. És a dir, en ensenyar aquesta parella de targetes només es podrà
percebre l’estereograma en una. En allunyar la presentació dels estereogrames s’obtindran
llindars d’estereoagudesa menors. Així, una presentació a 50 cm correspon a 504 segons
d’arc, 1 m correspon a 252 segons d’arc i 1,5 m correspon a 168 segons d’arc, etc. Després
de familiaritzar el nen amb l’objectiu del test, se li demana que assenyali quina de les dues
targetes conté la E. Per evitar la possibilitat d’encertar per sort la presentació de la parella
d’estereogrames s’haurà de repetir diverses vegades, remenant les targetes a l’esquena,
fins a assegurar que es detecta aquest nivell d’estereòpsia. La presentació s’ha de fer en
diferents distàncies (per ex., 0,5 m, 1 m, 1,5 m, 2 m) fins que s’arribi al llindar d’estereòpsia.
Es tracta d’una prova que no requereix cap resposta verbal, la qual cosa la fa molt adequada
per a nens petits a partir de 18-24 mesos d’edat. Si bé l’ús d’ulleres polaritzades pot ser un
desavantatge si el nen refusa posar
posar-se-les
se les, en la nostra experiència això no és freqüent
freqüent, ja
que en general es tracta d’una prova que agrada als petits, sobretot si se’ls presenten com
unes “unes ulleres màgiques”. El principal inconvenient és la necessitat d’allunyar-se del nen
per mesurar llindars més baixos, ja que disminueix la possibilitat de controlar la seva
atenció, i alhora disminueix la mida relativa de la E, la qual cosa la fa més difícil de
discriminar per raons d’angle visual i no només per reducció de la disparitat. Els mateixos
autors del test han reconegut que els llindars determinats per a cada distància són
infraestimats respecte a l’estereollindar real (Hammond, R. S.; Schmidt, P. P.; A: “Random-
d t E stereogram
dot t for
f the
th vision
i i screening
i off children”.
hild ” Arch.
A h OOphthalmol.
hth l l 1986;104:54-60).
1986 104 54 60)

30
31
Els tests de Lang (I i II) estan basats en una combinació de la tècnica dels punts a
l’atzar de Julesz amb la tècnica panogràfica de Hess, en la qual una làmina amb
petits cilindres proporciona imatges separades per a cada ull. El desplaçament lateral
dels punts a l’atzar que formen la imatge de cada ull permet l’apreciació de tres
figures en relleu. Aquest test s’usa principalment com a mètode de revisió, ja que
només mesura l’estereòpsia grollera però té l’avantatge de no haver d’usar filtres
polaritzats o anaglífics. Com que és un test de punts a l’atzar, els subjectes amb
estrabisme no passaran el test, però cal anar amb compte amb els casos d’ambliopia
anisometròpica, perquè poden respondre dins de la normalitat. El test es presenta a
40 cm i es demana al pacient que identifiqui les figures. Com que és un test molt
senzill i no verbal pot ser útil en nens molt petits (fins i tot de 10-12 mesos d’edat); en
aquest cas simplement s’intenta que el petit assenyali la figura. Les mesures
d’estereòpsia que s’obtenen amb el Lang I, són: gat, 1.200 segons d’arc; cotxe, 550
segons d’arc i estrella, 600 segons d’arc, i amb el test de Lang II, són: lluna, 200
segons d’arc; cotxe, 400 segons d’arc i elefant, 600 segons d’arc (l’estrella en aquest
test només serveix per atreure l’atenció, ja que es veu monocularment).
L’inconvenient d’aquest test és que no permet determinar el llindar màxim
d’estereoagudesa.

Lang, J. L.; Westall, C. “Eye screening with the Lang stereotest”. Am. Orthop. J.
1988;38:49-50

32
Té un format semblant al test de Titmus. Cal utilitzar ulleres amb filtres polaritzadors i
està compost per una versió modificada dels cercles de Wirt, les figures d’animals i
unes figures geomètriques (Titmus Optical Co., 1978). La diferència enfront del test
de Titmus és la introducció de vectogrames amb punts aleatoris, amb disparitat
creuada. El test de Randot, que també es presenta a 40 cm, avalua rangs
d’estereoagudesa que van des dels 500 i 250 segons d’arc de les figures
geomètriques, passant per les figures d’animals de 400, 200 i 100 segons d’arc, fins
als 20 segons d’arc, que és la màxima estereoagudesa que es presenta en els
cercles de Wirt.
S han trobat diferències entre els valors d’estereoagudesa
S’han d estereoagudesa mesurats amb els tests
que usen els cercles de Wirt (Titmus i Randot) i els tests basats en punts a l’atzar
(RDS) en pacients amb història de visió binocular anòmala (Fawcett, S. L. “An
evaluation of agreement between contour-based circles and random dot-based near
stereoacuity tests”. J.AAPOS 2005;9:572-8). Aquests subjectes van demostrar millor
estereoagudesa amb els tests dels cercles de Wirt que amb els tests de punts a
l’atzar (RDS) en comparació amb subjectes amb visió normal. Aquestes diferències
sovint afectaven tant nivells d’estereòpsia
d estereòpsia fina com grollera. Això suggereix que les
diferències entre els tests RDS i els tests amb cercles de Wirt posen de manifest
diferències en els mecanismes visuals subjacents que usen aquests dos tipus de
tests, o bé que hi ha pistes binoculars no estereoscòpiques en els cercles de Wirt.

És important conèixer aquest test i els valors de normalitat que se n’esperen, ja que
és bastant utilitzat clínicament i se’n faran pràctiques en l’assignatura.

33
En persones joves i adultes el valor de normalitat oscil·la entre els 25 i 20 segons
d’arc.

34
El TNO (Walraven, 1975) usa un mètode de punts a l’atzar i filtres anaglífics per
dissociar les imatges de cada ull. Amb el filtre vermell el verd es veu negre en un
f
fons vermellll i ambb ell verd
d ell vermellll es veu negre sobre
b ffons verd.d El ttestt consisteix
i t i
en tres làmines de demostració (de la I a la III), un test de supressió (IV) i tres
làmines quantitatives. A 40 cm, distància recomanada de mesura, les làmines de
demostració són de 1.980 segons d’arc i les quantitatives van dels 480 als 15 segons
d’arc, que és el nivell mínim de mesura de l’estereòpsia que ofereixen els tests
clínics i que alhora el converteix en el més difícil, particularment per a nens menors
de sis anys. El disseny de les làmines quantitatives requereix el reconeixement de
l’ i t ió d
l’orientació de lla fforma en profunditat.
f dit t C Consisteix
i t i en un cercle
l all quall li ffalta
lt un sector
t
o fragment (en el cas de nens, també se’ls pot presentar com un menjaclosques amb
la boca oberta) i el pacient ha d’identificar en quina direcció va.
Charman, N. ”The TNO test for stereoscopic vision - a reappraisal”. Optician
1995;209:26-9.

En persones joves i adultes el valor de normalitat sol ser de 60 segons d’arc

d’arc.

És important conèixer aquest test i els valors de normalitat que se n’esperen, ja que
és bastant utilitzat clínicament i se’n faran pràctiques en l’assignatura.

35
Aquest test usa la profunditat real com a element per generar l’estereòpsia.
Consisteix en tres làmines transparents de metacrilat de diferent gruix (6 mm, 3 mm i
1 mm) que tenen impreses en una banda quatre quadrats que contenen una
disposició de petites formes geomètriques que fan de punts aleatoris
aleatoris. En un dels
quadrats li falta un fragment circular central, que està imprès al revers de la làmina
de metacrilat. Quan es presenta sobre un fons uniforme blanc, si el pacient pot
apreciar la disparitat creada pel gruix de la làmina percebrà una àrea circular en
relleu en aquest quadrat. La tasca consisteix a identificar el quadrat que té aquest
cercle aixecat (disparitat creuada) o enfonsat (disparitat homònima), segons que es
presenti la làmina d’un costat o l’altre. Cada presentació s’ha de repetir 4 o 5
vegades per minimitzar la probabilitat d’endevinar
d endevinar per casualitat i millorar l’exactitud
l exactitud
del test. El test es presenta de prop i la distància a què se situa combinada amb la
làmina usada determina l’estereoagudesa mesurada. Les disparitats obtingudes a 40
cm per als tres diferents gruixos són: làmina de 6 mm, 340 segons d’arc; de 3 mm,
170 segons d’arc, i d’1,5 mm, 55 segons d’arc. Les mesures també poden prendre’s
a 30 i 50 cm (valors impresos en una taula en el mateix suport del test), la qual cosa
proporciona un ampli rang de mesures.
Entre
E t elsl avantatges
t t call destacar
d t que no necessita
it que s’utilitzin
’ tilit i ulleres
ll polaritzades
l it d
o anaglífiques, cosa que pot ser útil quan es treballa amb nens petits. Entre els
inconvenients cal destacar que el pacient no ha de moure el cap cap als costats i
l’examinador ha de mantenir el test estable, ja que s’hi introdueixen pistes
monoculars per paral·laxi de moviment, que donarien una percepció de profunditat
important. Es tracta d’un test que és d’elecció forçada i no necessita cap resposta
verbal, la qual cosa el fa molt adequat per a preescolars.

Broadbent, H.; Westall, C. “An examination of techniques for measuring stereopsis in

infants and young children”. Ophthal. and Physiol .Opt. 1990;10:3-7

36
37
Es tracta d’un test clínic de contorn i probablement el més usat i conegut (Wirt,
1942). Està compost per la mosca, els cercles de Wirt i les figures d’animals
d animals i se
situa a 40 cm. Es tracta d’un test polaritzat que requereix l’ús de filtres polaritzadors.
El test avalua rangs d’estereoagudesa que van des dels 3.000 segons d’arc (mosca),
passant per les figures d’animals, de 400, 200 i 100 segons arc, fins als 40 segons
d’arc, que és la màxima estereoagudesa amb els cercles de Wirt. La mosca pot usar-
se com una demostració que hi ha estereòpsia, per a la qual cosa es demanarà al
pacient que agafi les ales de la mosca. Un greu inconvenient d’aquest test, igual com
d’altres
d altres estereogrames de contorn, és que hi ha pistes de desplaçament monocular,
de manera que en el cas dels cercles de Wirt es pot respondre correctament fins
140" d’arc o, menys simplement, partint de pistes no estereoscòpiques. Per tant, cal
interpretar amb cautela els resultats obtinguts amb aquest test.

En persones joves i adultes el valor de normalitat sol ser el màxim que permet el
test: 40" segons d’arc.

És important conèixer aquest test i els valors de normalitat que se n’esperen, ja que
és bastant utilitzat clínicament i se’n faran pràctiques en l’assignatura.

38
Encara que l’estereòpsia s’avalua habitualment amb tests dissenyats per a la visió de
prop, l’estereòpsia en VL també pot detectar-se clínicament. Per a això poden
usar-se els optotips dissenyats per a l’estereòpsia llunyana que porten alguns
projectors dd’optotips
optotips. El que aquí s’il
s il·lustra
lustra consisteix en un punt central i quatre
línies verticals: dues de superiors i dues d’inferiors.
És una prova qualitativa i no quantitativa.
Mètode:
• Col·loqueu els filtres polaritzats i, mentre el pacient usa la refracció adequada,
pregunteu al pacient què veu.
• S’
S’espera que ell pacient
i t vegii una línea
lí vertical
ti l sobre
b ell puntt i una altra
lt a sota.
t
• Les línies semblaran més pròximes i el punt més allunyat.

Aquest test pot ser lleugerament diferent segons el projector que s’utilitzi.

39
Únicament hem ressenyat aquest llibre però n’hi ha algun altre al mercat que també
explica els exàmens sensorials i motors de la visió binocular i són igualment
recomanables.
recomanables

40
• <http://webvision.med.utah.edu/space_perception.html>. Pàginag en anglès
g però de
fàcil comprensió i bona qualitat d’explicació sobre aspectes fisiològics de la visió
binocular.
• <http://www.franjapublicaciones.com/articulo/articles%20No/323.htm>. Senzill
article en castellà que repassa sense gaire profunditat aspectes sensorials de la visió
binocular. Recomanat des del punt de vista divulgatiu.
• <http://www.uv.es/ponsa/docencia/ASVB3.pdf>. Explica els fonaments teòrics dels
test d’estereòpsia
d’estereòpsia.
• <http://www.geocities.com/SunsetStrip/Mezzanine/9192/optica.html>. Pàgina en
castellà amb explicacions senzilles. Recomanem els apartats de proves de gabinet:
filtre vermell i llums de Worth.
• <http://www.eyetec.net/group6/M29S1.htm>. Està relacionada amb el tema de les
llums de Worth dels aspectes sensorials. En llengua anglesa.
• <http://www.coopervision.com/spain/patient_clenses_detail.asp?catid=12&id=374>.
<http://www coopervision com/spain/patient clenses detail asp?catid=12&id=374>
Pàgina en la qual hi ha uns vídeos que poden ser interessants pel que fa al tema
d’aspectes sensorials de la visió binocular.

41