Psicologia fisiològica II Laura Casado
Tema 2: Reforç
1. Naturalesa dels sistemes motivacionals
Processos molt importants perquè estan molt relacionats amb la supervivència i el benestar dels
individus, degut a que formen part del processos reguladors de la homeòstasis (funcions
internes que l’organisme ha de mantenir activament)  Exemple: Baixada del nivell d’aigua
genera set.
Un desequilibri homeostàtic en el cos produeix un estat motivacionals o “drive”, l’objectiu del
qual serà estabilitzar l’equilibri intern de nou. Per tant, un estat motivacionals o “drive” son les
condicions internes que orienten a un organisme cap a un objectiu o cap a un incentiu. Quan es
genera aquest estat motivacionals intern la nostra conducta es dirigirà a restablir l’equilibri
intern, posant en marxa el que s’anomena “conducta motivada”. En aquesta situació, el fet de
que hi hagi components reforçants assegurarà que la conducta es torni a repetir en un futur.
Desequilibri Estat motivacinal Conducta
homeostàtic o "Drive" motivada
1.1: La conducta motivada:
La conducta motivada no implica simplement el control de conductes consumatòries (exemple:
menjar). En general, aquestes van precedides de conductes apetitives que poden ser respostes
motores simples d’apropament o seqüències més complexes. A més a més, la conducta apetitiva
es pot produir paral·lelament amb respostes endocrines i vegetatives (no únicament impliquen
conducta motora explícita, sinó que el nostre organisme també experimenta una sèrie de
canvis.)  Exemple: Salivació quan tenim gana, moviment dels budells, alliberació d’insulina.
Tot i així, també trobem conductes en les que hi ha estímuls externs que les desencadenen
(incentius) però, en canvi, no hi ha un dèficit intern clar.  En la majoria d’aquests casos, els
estímuls externs tenen propietats apetitives i reforçament per si mateixos motivació
incentiva). Els estímul tenen unes característiques incentives i motivacionals tan importants que
són capaços d’activar la conducta motivada.
Per tant, la conducta motivada també pot ser controlar per estímuls externs amb propietats
incentives intrínseques.
1.2: Tipus de motivació:
Quan parlem de motivació, fem referència a una motivació reguladora, homeostàtica, o bé
parlem d’una motivació no reguladora, anomenada motivació intensiva:
 Reguladora homeostàtica:
o Ajuden a preservar la homeòstasis (equilibri intern).
o L’objectiu últim seria satisfer necessitats específiques
Psicologia fisiològica II Laura Casado
o Exemples: Gana, set, regulació de temperatura, addicció a les drogues, etc.
 No reguladora/incentives:
o Dirigides cap a estímuls externs amb propietats intrínseques incentives.
o Exemple: Sexe, curiositat, una droga quan es comença a consumir, etc.
Les dues estan relacionades. Exemple: Si tens gana i et donen un tipus de menjar que no t’agrada,
no t’ho menjaràs, sempre i quan el desequilibri homeostàtic no sigui excessivament gran, cosa
que augmentaria les característiques incentives de l’aliment no desitjat. Per tant, es produeix
una interacció entre els dos tipus de motivacions:
 Si un és dèbil, l’altre ha de ser fort per iniciar la conducta motivada.
 Una motivació forta augmenta el valor atractiu d’un incentiu dèbil.
 Els incentius particularment atractius tendeixen a augmentar la força d’una motivació.
1.3: El reforç
Motivació i reforç estan molt relacionats entre sí. El reforç és el procés que modula la nostra
conducta en funció de les conseqüències.  Quan parlem d’un reforçador parlem d’un estímul
que pot incrementar la freqüència d’una conducta. Tipus de reforços:
 Reforç positiu: Conseqüències positives.
 Reforçament negatiu: Desaparició conseqüències negatives.
No és el mateix reforç que plaer. El reforç és repetir una conducta per les seves conseqüències.
Normalment això anirà acompanyat d’un sentiment de benestar o plaer, però no són el mateix:
El plaer és un sentiment, una cosa subjectiva.
Els reforçadors i el estímuls associats actuen com a incentius. Exemple: estímuls associats al
menjar també ens inciten.
Els reforçadors poden induir sentiments subjectius de plaer i contribuir a la generació
d’emocions positives.
Les emocions positives poden ajudar a establir un sistema de valors i de referència per a la presa
de decisions. Quan prenem una decisió la prenem en base a l’experiència prèvia i a com ens ha
fet sentir aquella decisió en el passat. Si en el passat hem pres una decisió i m’he sentit bé, es
possible que prengui una decisió semblant en el futur  marcador biològic.
2. Substrat nerviós del reforç:
Els individus han de ser capaços de detectar i valorar els reforçadors (difícil, perquè requereix
de diferents sistemes neurals i perquè el fet de que un estímul sigui reforçant o no depèn de la
situació), predir la seva aparició, valorar la seva accessibilitat i els costos associats a la seva
consecució.
Les relacions entre els processos de percepció, predicció i valoració dels estímuls amb propietats
motivacionals implica múltiples estructures cerebrals.
Psicologia fisiològica II Laura Casado
Nosaltres estudiarem el substrat neural del reforç que permet detectar l’estímul i generar una
resposta.
2.1: Autoestimulació Elèctrica Intracranial (AIEC):
Olds i Milner (1954) buscaven si l’estimulació de certes zones cerebrals ajudava a l’aprenentatge.
Van descobrir que l’estimulació elèctrica de certes zones cerebrals podia ser un reforçador
molt potent. Les àrees estimulades de l’experiment realitzat eren molt properes a l’hipotàlem.
En els seus experiments, quan la rata premia una palanca rebia estimulació cerebral. Aquesta
tècnica es va anomenar Autoestimulació Elèctrica Intracranial (AEIC)  L’animal fa una
resposta instrumental (pressionar la palanca) i obté reforç (estimulació àrea cerebral). 
Reforçador molt potent perquè activa directament l’àrea cerebral del reforç.
Més endavant, aquests mateixos resultats s’han vist en moltes espècies, inclosos els humans. En
humans, s’observa:
 Sensacions corporals de benestar
 Pensaments sexuals (excitació)
 Canvis positius en l’humor i estat d’ànim (augmenta el riure, la parla espontània,
l’eufòria...)
 Disminueix sensació de dolor i també de por i ansietat.
Aquesta tècnica ens ha permès esbrinar quines són les estructures que formen part del substrat
neural del reforç. A més a més, en el camp de l’addicció també pot ser molt útil.
L’AIEC és el resultat de l’activació de vies específiques del SNC.
El substrat nerviós de l’AEIC coincideix amb el substrat nerviós sobre el qual actuen els
reforçadors naturals.
Constitueix un bon mètode per a l’estudi del substrat nerviós del reforç, així com per a l’estudi
d’altres processos relacionals.
2.1.1: Característiques conductuals de l’AEIC:
1. És una conducta instrumental.
2. No cal privar als animals i tampoc apareix sacietat.
3. Adquisició ràpida: Quan les rates s’autoestimulen, premen la palanca ho fan de manera
descontrolada.
4. És una conducta molt persistent.
5. S’extingeix ràpidament: A diferència del que passa amb les drogues, quan es
desconnecta aquest reforçament la resposta desapareix força ràpid, i amb les drogues
això no passa.
6. Depèn del lloc d’implantació de l’elèctrode: no totes les àrees cerebrals formen part
del substrat neural del reforç. Només en algunes àrees podrem aconseguir la conducta
d’atuoestimulació. HI ha àrees cerebrals on la conducta d’autoestimulació s’obté molt
Psicologia fisiològica II Laura Casado
més fàcilment i tenen una capacitat reforçant molt important, i altres àrees que no
tenen un efecte reforçant tan potent.
7. Depèn dels paràmetres de la corrent estimulant: S’observa una corba en forma d’U
invertida que relaciona la taxa de resposta (respostes/min) i la intensitat (microampers).
a. Intensitat òptima és aquella en la que fa més respostes per minuts per obtenir
l’estimulació, i en la gràfica es troba al pic de la corba.
b. Intensitat llindar: Mínim d’intensitat per activar l’estructura cerebral.
c. Màxim: A partir de certes intensitat ja no serà reforçant, i va baixant la taxa de
resposta.
Taxa de resposta (rtes/min)
Màxim
Intensitat òptima
Intensitat llindar Intensitat
2.2: Feix prosecefàlic medial (FPM)
És on s’obté millor la conducta d’AEIC. La seva estimulació dona lloc a l’aparició de conductes
apetitives pròpies de l’espècie. Connecta el mesencèfal amb el prosencèfal i relaciona diverses
regions on es pot obtenir la conducta d’AEIC.
Format per axons llargs i descendents i axons curts que connecten regions adjacents (circuits
locals hipotalàmics). Aquests axons utilitzen diferents neurotransmissors (dopamina,
noradrenalina, acetilcolina, etc...). La majoria d’aquest axons passen per l’hipotàlem lateral. Per
tant, si estimulem l’hipotàlem lateral aconseguirem l’activació de tots aquests axons.
Les vies crítiques en el reforç, però, son les dopaminèrgiques:
 Via negro-estriada: Origen en la Substància Negra que projecta a l’Estriat Dorsal o Nucli
caudat-putamen (neoestriat).
 Meso-límbic: Origen a l’Àrea Tegmental Vental i projecta al Nucli Accumbens i d’altres
com l’amígdala i l’hipocamp.  Qualsevol cosa que activi aquesta via produirà reforç, i
per tant es tendirà a repetir-la, i per tant, implicarà un aprenentatge. Exemple: Menjar
quan tens gana.
Psicologia fisiològica II Laura Casado Psicologia fisiològica II Laura Casado

o Dins d’aquesta via trobem una part anomenada via meso-cortical, que té
l’origen a l’Àrea Tegmental i projecta cap al Còrtex prefrontal. Relacionada amb
els reforçadors naturals (menjar, sexe) o no naturals (droga).
Per tant, el sistema mesolímbic es pot activar davant d’estímuls associats al reforç i de diferents
situacions:
 Exemple 1: Des de l’amígdala arriben projeccions cap al sistema mesolímbic que
informen d’aquelles estímuls que estan associats a una resposta emocional.
 Exemple 2: Des de l’hipotàlem lateral, segons les motivacions homestàtiques 8dèficit)
s’activa o no s’activa el substrat neural del reforç davant d’un estímul natural com el
menjar.
 Exemple 3: Escorça prefrontal: Àrea implicada en la planificació, anticipació de
conseqüències, etc. Quan l’escorça prefrontal valora que l’estratègia per accedir al
reforç és la correcta, també s’activaria el substrat neural del reforç.

Els sistema mesolímbic ha de projectar a àrees cerebrals que tinguin a veure amb la conducta
motora, ja que un cop s’activa el substrat neural del reforç s’ha d’activar la resposta motora: hi
ha projeccions cap a l’escorça premotora, els nuclis estriats i l’escorça prefrontal.

El sistema s’activa davant dels estímuls associats al reforç, i davant del reforç mateix baixa
l’alliberació de dopamina i l’activitat del Nucli Accumbens.
Per tant, l’activació del Nucli Accumbens és necessari per aprendre qüestions relacionades amb
el reforç, però un cop s’ha aprés no es necessari.  El sistema meso-límbic dopaminèrgic
assenyala coses que s’han d’aprendre.
Aquest augment de dopamina en el Accumbens que es produeix quan s’activa el sistema
mesolímbic es produeix quan:
 Hi ha estimulació elèctrica reforçant del FPM.
 S’administren diferents drogues addictives.
 Reforçadors naturals.

Exemple: Si posem una rata a una gàbia de Skinner d’entrada no pressiona la palanca. Si de
2.2.1: Agonistes dopaminèrgics
casualitat toca la palanca i rep un reforç, tornarà a prémer-la. S’han de produir canvis a nivell
Què passa si estimulem els receptors de dopamina del Nucli Accumbens amb l’administració sinàptic en el Sn de la rata per tal de que en les pròximes ocasions premi la palanca, perquè ja
d’agonistes dopaminèrgics?: ha aprés l’associació.

 Són autoadministrats (actuen com a reforçadors): Es tendirà a autoadministrar-se cada

cop més.
 Provoquen el condicionament de preferència pel lloc. Exemple: Durant un experiment,
a la rata se li administra una substància en un lloc determinat de la gàbia. S’estableix un
aprenentatge que fa que l’animal associï el lloc on se li ha donat la droga amb els efectes
d’aquesta, i tindrà tendència a ser-hi més temps per tornar a rebre’l.
 Faciliten la conducta d’AIEC: Tot el que activa el sistema mesolímbic es una manera de
potenciar el reforç que s’està produint.
3. Motivació incentiva i addicció
3.1: Reforç
Quan es comença a consumir una droga es por donar un reforç positiu o un reforç negatiu.
 Reforç positiu: Totes les substàncies que tenen un gran poder adictiu activen el sistema
mesolímbic dopaminérgic, amb participació de sistemes d’opiacis endògens. No deixen
de ser un senyal de que està passant alguna cosa que pot tenir una conseqüència
positiva i per tant és una resposta que tendirem a repetir.
Psicologia fisiològica II Laura Casado Psicologia fisiològica II Laura Casado

L’efecte es molt ràpid, i com més ràpides son més additices son. Que una substància Dependència: Estat adaptatiu de els cèl·lules, circuits o sistemes de l’organisme.
actui més ràpid pot dependre de la via d’administració (esnifar, en vena...) i el tipus de
substància (l’heroïna és el mateix que la morfina però arriba abans al cervell perquè és
més liposoluble).
Reforç no sempre és equivalent al plaer (experiència cognitiva/hàbit).
 Reforç negatiu: Efectes ansiolítics (eliminen una condició desagradable per nosaltres
com pot ser l’ansietat). Reducció d’efectes de la síndrome d’abstinència (manteniment
conducta addictiva).

3.2: Addicció:

L’addicció és un estat caracteritzat per una complusió per prendre una droga junt amb una
pèrdua de control sobre l’autoadministració d’aquesta en detriment de la recerca d’altres
reforçadors (afecta a altres aspectes de la vida). Factors:

 Herència
 Edat (adolescència etapa de major risc): Còrtex prefrontal encara està immadur i
aquesta és una de les àrees més afectades per la droga.
 Entorn Els estímuls associats a la droga (claus contextuals) també poden desencadenar una síndrome
d’abstinència.

L’addicció es caracteritza per un us compulsiu i sense control de la droga, malgrat les

3.2.1: Canvis provocats per l’addicció:
L’administració repetida de determinades substàncies genera canvis en el SNC:
 Els primers canvis es donen a l’ATV (augmenta la força de les seves sinapsis).
 L’administració continuada por fer que aquests canvis siguin perdurables i provoquin
una major activació en estructures com el nucli Acc o caudat/putamen.
 Els efectes reforçants inicials en l’Acc fomenten el consum però els canvis que fan que
la conducta es torni un hàbit impliquen l’estriat dorsal (establiment de conductes
automàtiques).
Els canvis en el SN intenten contrarestar els efectes de la droga.  Apareix la tolerància: Amb
el consum repetit l’eficàcia de la droga baixa ja que els receptor es tornen menys sensibles
(desensbilitazació) i es donen canvis estructurals.
Quan s’ha desenvolupat la tolerància i no es consumeix la droga, apareix la síndrome
d’abstinència: té els efectes oposats als que té la pròpia droga, ja que l’organisme s’ha
acostumat a funcionar contrarrestant els efectes de la droga. EL nostre organisme s’acostuma a
funcionar sota els efectes de la droga, i quan no es consumeix el cos deixa de funcionar
correctament i és per això que es senten els efectes contraris. La síndrome d’abstinència pot
tenir diverses cares:
conseqüències negatives: Què passa en el cervell per que es perdi el control d’aquesta manera?
Una de les característiques essencials de l’addicció és l’alt risc de recaiguda, i per això es
considera una malaltia crònica.
En el cervell es donen una sèrie d’alteracions neuronals:
 Canvis responsables de la dependència: Canvis que afecten als sistemes de control físic.
 Canvis responsables de l’ús compulsiu:
o Sistemes neurals motivació/emoció: Quan ens enfrontem als estímuls associats
al consum d’una determinada substància això afecta als s. De motivació i emoció
 es genera un desig incontrolable de consum perquè s’han establert
memòries associatives molt potents.
o Memòria associativa: Associació entre els estímuls associats al consum i als
efectes de la droga.
En absència de la droga, l’addicte manifesta el que s’anomena craving; és a dir, un desig o ànsia
per re-experimentar els efectes de la droga. Els estímuls associats al consum de la droga
adquireixen un gran valor incentiu i s’estableixen memòries emocionals

 Fisiològica-somàtica: Els símptomes fisiològics solen ser de signe contrari als produïts  Dopamina baixa quan es consumeix la pròpia droga.
per l’administració de la droga.  Dopamina augmenta davant els estímuls associats.  Desig de consumir
 Emocional-motivacional: Anhedonia (manca de capacitat per experimental plaer),
disfòria/irritabilitat acompanyada d’ansietat i/o depressió).
Psicologia fisiològica II Laura Casado

Quan un estímul provoca aquesta motivació va associat a canvis de sensibilització en el sistema

nerviós (augment espines dendrítiques, increment sensibilitat dels receptors D3...). Les
neurones es tornen especialment sensibles a qualsevol estimulació, especialment a allò que
estigui relacionat amb el consum de la substància.

El CPF és crític en el control i la planificació. Quan una persona es torna addicte el CPF perd la
seva capacitat per inhibir la conducta. Com més alt és el consum de la droga, més baixa és
l’activitat del còrtex prefrontal i menys substància gris en aquesta zona.

Davant d’aquests estímuls associats es produeix un descontrol i un desig molt important. El

sistema de les hipocretines/orexines (s’encarreguen de mantenir-nos desperts) s’activa molt.
Estan relacionades amb:

 Promoure la motivació per consumir

 Associació reforç i estímuls/claus contextuals

Si es bloqueja aquests sistema és possible disminuir el consum d’una droga.

Hi ha altres substàncies, com els cannabinoides o els opiacis endògens que també tenen a veure
amb el sistema reforçant (tot i que totes les substàncies addictives sempre activen el sistema
mesolímbic). Els opiacis estan implicats també en els efectes reforçants d’altres drogues (com
alcohol o cànnabis). Quan consumim una droga, activem el sistema dopaminèrgic, que alliberarà
dopamina, però alhora s’estan alliberant opiacis endògens. Aquesta alliberació d’opiacis té més
a veure amb la sensació de ben estar i de plaer que acompanya al consum de determinades
substàncies. De fet, els opiacis també estan implicats en eles efectes reforçants d’estímuls
naturals, com el menjar.