TEMA 9. PROSPERITAT, CRISI I DEPRESSIÓ.

1. El llegat de la Primera Guerra Mundial.

1.1 Els efectes econòmics del conflicte: La guerra va provocar efectes greus sobre l’economia mundial pel
fet d’haver tingut una magnitud a escala continental (desenvolupada al llarg del continent europeu) . Entre
els efectes econòmics cal destacar:
1) En primer lloc, la guerra va afectar principalment a la població i a la producció agrícola i industrial, a
més, va provocar trenta milions de víctimes i va malmetre les infraestructures, fàbriques i maquinaria d’una
desena part dels països.
2) En segon lloc, cal destacar la inestabilitat financera i la inflació, la primera deguda a l’excés de deute per
finançar les despeses de la guerra i la necessitat de crèdits procedents de països externs al conflicte. La
inflació deguda a l’emissió dels bitllets (paper moneda).
3) En tercer lloc, els preus dels productes de primera necessitat havien augmentat i les monedes havien
perdut valor, en part per l’emissió de paper moneda.
Cal afegir, que la recuperació no prosperava degut a que els països vencedors eren incapaços d’acordar o
redactar plans de cooperació amb els quals es pogués superar els efectes de la guerra, alhora, el problema
del deute va ser motiu de disputa permanent entre països al llarg de la dècada de 1920.
1.2. Les reparacions de guerra. La recuperació de la economia a Alemanya va estar condicionada en part
per les condicions imposades al Tractat de Versalles que es van traduir en indemnitzacions quantioses que
havia de pagar als vencedors tant en divises com en productes. Per la població alemanya aquestes
indemnitzacions suposaven una humiliació i la causa principal del seus problemes econòmics. El 1923
França per tal d’assegurar-se l cobrament d’allò estipulat va ocupar el Ruhr (zona industrial més gran
d’Alemanya). Finalment, aquesta situació en què es trobava Alemanya va estimular el progrés d’un
nacionalisme radical que va contribuir a l’ascensió del nazisme.
1.3 Els deutes interaliats. Els Estats Units van esdevenir el creditor principals dels països aliats, França i la
Gran Bretanya per les reparacions de les guerres. Els països aliats al haver condicionat el pagament dels
deutes contrets amb els Estats Units al cobrament de les preparacions per part dels països vençuts, va
obligar a flexibilitzar les condicions imposades a aquests països per tal de poder pagar el deute. Per tal de
retornar el deute als Estats Units, es va idear i aprovar el 1924 el Pla Dawes que responia als interessos dels
EUA. Aquest pla pretenia la recuperació econòmica d’Alemanya per poder afrontar les indemnitzacions i a
conseqüència saldar el deute dels països aliats amb EUA. Va ser viable amb el fraccionament dels
pagaments i l’enfortiment del marc a partir dels préstecs i les inversions d’EUA.
1.4 L’hegemonia dels Estats Units: a la dècada de 1920 Estats Units esdevenen la primera potència
econòmica mundial degut en part a les dificultats de recuperació dels paios Europeus i la debilitat
econòmica i financera de les principals potencies europees fins aleshores. Així, els Estats Units es
convertien en el primer exportador i productor mundial, s’introdueix al mercat Europeu i exporta més
productes que importa, de manera que es crea un superàvit creixent, i en el primer inversor exterior ja que
la banca nord-americana era la única plaça financera capaç de mantenir un sistema de préstecs a llarg
termini. Alhora, el dolar es va imposar a la lliura esterlina com a moneda de canvi gràcies a les reserves
d’or de la Reserva Federal dels Estats Units.
2. ELS FELIÇOS ANYS VINT ALS ESTATS UNITS
2.1 La prosperitat nord-americana.
La prosperitat nord-americana és una etapa focalitzada entre el 1922 i el 1929 i ve marcada per dos factors.
(1) l’expansió de l’economia nord-americana. (2) l’Augment de la demanda interna a conseqüència de la
millora de la productivitat , la disminució dels costos dels productes i la introducció de nous productes al
mercat, alhora donava lloc a una etapa de prosperitat anomenada “feliços anys vint”. Durant aquesta etapa
cal destacar en primer lloc l’anomenada “revolució dels consumidors” caracteritzada per la introducció de
nous productes al mercat (telèfon, la radio, automòbil) adquirits la majoria d’ells a través de crèdits i la
venda a terminis, En segon lloc cal destacar dos factors claus en l’evolució de la industria com son. (1)
l’automòbil: impulsava el desenvolupament de sectors industrials existents (siderúrgia) i altres de nous
(pneumàtics i producció i distribució de carburants). (2) Construcció: creava ocupació i alhora propiciava el
creixement urbà amb la creació dels primers gratacels (New York i Los Angeles).
2.2 Desequilibris i desigualtats: els guanys i beneficis empresarials i els dividends de les accions obtinguts
van créixer a un ritme molt més elevat que els salaris, i, a més, van ser repartits de forma desigual entre la
població. Aquesta situació va produir la ruïna i el desplaçament dels propietaris i treballadors de les
fabriques tradicionals (cotó tèxtil) així com, dels grangers cap a les ciutats. Tots ells s’havien endeutat per
tal d’incrementar la producció però degut a la disminució de les exportacions i dels preus a partir del 1922,
van rebre uns salaris per sota de la quantia esperada.
2.3 La febre borsària: Va arribar un moment en que les vendes de les empreses no podien continuar
augmentant ja que la demanda creixia a un ritme diferent, (més lent) dels beneficis, sobreproducció. A
partir del 1926, gran part dels guanys provenia de la compra d’accions a la borsa. La bona situació de les
empreses i la demanda d’accions continuada va generar una bombolla especulativa, on els preus de les
accions van augmentar sense relació al valor real de l’empresa. Aquest augment continuat del valor de les
accions va fer que molts petits inversos s’endeutessin per invertir a borsa convençuts que podien retornar el
crèdit venent una part de les accions.
2.4 El Crac Borsari de 1929.
El Crac Borsari de 1929 va marcar un abans i un després en l’economia dels Estat Units, ja que a partir
d’aquell moment l’eufòria per comprar tant aviat com fos possible per guanyar més va donar pas a la
necessitat de vendre cm més aviat millor per perdre-hi el mínim possible. La primera onada de vendes de
títols es va produir el 24 d’octubre de 1929 “dijous negre” quan es van posar a la venda 13 milions de títols
que no van trobar comprador, i en poc menys de dues hores, el mercat va perdre 10.000 milions de dòlars.
La segona onada de vendes, la més gran, es va produir el 29 d’octubre de 1929 “dimarts negre” quan els
bancs van exigir el pagament dels préstecs forçant les vendes a qualsevol preu a fi d’atendre el pagament
dels deutes. El mercat de valors es va esfondrar i les cotitzacions no van deixar de baixar fins a mitjan de
1932.
3. COM ES GENERA UNA BOMBOLLA ESPECULATIVA?
Explicació dels cicles econòmics:
El crac borsari de 1929 no va ser la única bombolla especulativa ni la última. Per que? Per què es
continuaran produint bombolles especulatives degut a que l’economia està subjecta a cicles d’expansió i de
recessió .
Primer cas: La primera es va produir a Holanda al segle XVII quan es va arribar a pagar per un bulb de
tulipa el preu d’una casa.
Cas habitual i recent: Espanya ha quedat immersa en una bombolla immobiliària des del 2008, que ha
desencadenat una greu crisis financera i econòmica.
3 fases:
(1) La bombolla especulativa es forma entorn una situació de prosperitat econòmica on hi ha una
abundància de capital provinent de l’augment dels beneficis i dividends de les empreses i l’ús abundant de
crèdits amb un tipus d’interès baix. L’abundància de capital fa que la demanda d’accions i crèdit
incrementi augmenti de manera que el valor de les accions no tingui relació amb la situació de les empreses
i amb les expectatives de guany degut a la convicció dels inversos que el seu valor continuarà augmentant
gràcies a la situació econòmica favorable indefinida.
(2) La situació d’expansió presenta símptomes clar d’arribar a la seva fi i alguns inversors comencen a
vendre les seves accions produint-se una caiguda de les cotitzacions que suposarà un desequilibri entre
l’oferta i la demanda. Aquest desequilibri posarà fi a l’existència de crèdits ja que aquests no es podran
retornar. Més endavant es produirà una venda massiva d’accions que acabarà produint un crac borsari.

(3) la falta de capital comporta que moltes empreses i individus no puguin pagar els seus creditors. Davant
la manca de crèdit i l’augment dels impagats, moltes industries i entitats bancàries van fer fallida el nombre
d’aturats va incrementa. Finalment, aquesta situació donarà pas a una crisis financera i econòmica.
4. LA GRAN DEPRESSIÓ
4.1 De la crisis borsària a la crisis generalitzada. De la crisis borsària es va passar a una depressió
econòmica generalitzada sense precedents. Hi ha contribuir 4 factors: sobreproducció industrial, crisis de
liquiditat, caiguda del consum i crisis en l’agricultura.
(1) Sobreproducció industrial: diferents indicadors de l’activitat industrial demostren que el creixement
havia disminuït abans del 1929.
(2) Crisis de liquiditat: manca de recursos monetaris per afrontar el pagament dels deutes que genera un
espiral d’endeutament. Davant aquesta situació, moltes industries i entitats bancàries van fer fallida i el
nombre d’aturats va augmentar. La falta de liquiditat va forçar la retirada d’inversors a Europa i la
necessitat de vendre a qualsevol preu va accelerar la davallada de preus (deflació).
(3) Caiguda del costum: amb la caiguda dels preus, va aparèixer la convicció que es els bens es podrien
comprar més barats de manera que es va reduir encara més el consum. Com que no es consumia, no es
produïa, i això va fer que augmentés l’atur.
(4) Crisis en l’agricultura (Dust Bowl): tempestes de pols van provocar un període de sequera i l’èxode
de centenars d’agricultors a les ciutats.
4.2 Les fallides bancàries i la recessió industrial. El sistema bancari va ser un dels primers afectats i la
crisi que va patir va suposar la fallada de més de 4000 bancs i la pèrdua dels dipòsits bancaris de milions de
famílies i milions d’empreses que no se’ls hi va poder retornar els seus dipòsits per manca de recursos
monetaris. Per superar les dificultats, els bancs van reduir dràsticament la concessió de crèdits per a la
indústria i el consum, així, el subconsum, la caiguda de inversions i la mancada de crèdit van produir la
crisis industrial. Entre el 1929 i el 1933 la producció industrial va caure entorn un 40%, la siderúrgica un
80% i la d’automòbils gairebé un 70%, alhora, l’atur va pujar 1,6 milions a 4,3 i als darrers anys del 1933, a
gairebé un 13 milions a tos els sectors econòmics. A més, també es va anotar una davallada de la demanda
deguda a la caiguda del poder adquisitiu i l’estalvi, i una falta d’inversions degut a la falta d’expectatives.

5. COM VA ESTENDRE LA CRISI A LA RESTA DEL MÓN.

Els factors d’expansió de la crisis nord-americana a la dècada de 1930 van ser diversos.
 Davallada de preus: les empreses de la resta del mon no podien competir amb els preus dels productes
nord-americans.
 La reculada de la demanda va reduir les importacions dels Estats Units i va perjudicar als països
exportadors.
 Els problemes de la banca van comporta una davallada dràstica dels préstecs i de les inversions nord-
americanes a l’exterior.
 Imposició d’aranzels per estimular la producció nacional. Mesura seguida per altres països en èpoques
de recessió.
La caiguda del comerç internacional va afectar als països exportadors d’aliments i matèries primeres de
l’Amèrica Llatina i d’Àsia. La disminució dels ingressos va impedir a aquests països tornar els préstecs i
els va obligar a reduir la demanda als països industrialitzats. Així la davallada de la producció industrial,
les fallides bancàries i l’augment de l’atur es va estendre per Europa i la resta del món.
El recurs al proteccionisme també anomenat beggar my neighbour (fer la guitza al veí) va ser una política
implantada per altres països a banda d’Estats Units per tal d’abaratir les exportacions i fomentar l’activitat
interna mitjançant la imposició de tarifes aranzelàries com és el cas d’Estats Units a l’any 1930 i
considerades per la resta del món com una declaració de guerra comercial.
6. LES PROPOSTES DE RECUPERACIÓ DE LA CRISI.
El New Deal va ser una política impulsada per Franklin D. Roosevelt al 1933 per superar la crisis
econòmica i aturar-ne els efectes socials a través de la intervenció publica. Les línies d’actuació van ser
aquestes:
1. Creació de la Works Progress Administration (WPA) per fomentar la construcció d’obres publiques que
creessin ocupació i augmentessin la demanda.
2. El National Recovery Administration (NRA) per impulsar els acords de preus entre empreses i evitar-ne
la fallida.
3. La llei d’ajustament agrari (AAA) per tal de reduir la producció agrària i recuperar els preus.
4. Les ajudes per al pagament d’hipoteques i la regulació del mercat hipotecari per evitar en part el
desnonament d’un milió de persones.
5. La nova llei de relacions laborals (National Labor Relations, Act) va reconèixer la llibertat de sindicació i
el dret a negociar els salaris col·lectivament. A més, es va establir un salari mínim i nombre màxim d’hores
laborals setmanals.
6. Creació d’una assegurança d’atur i subvencions als ancians pobres i a les persones dependents.
Per impedir una nova crisi especulativa i bancària es va establir un control estatal rígid sobre els bancs i una
assegurança federa per garantir els dipòsits bancaris en cas de fallida, a més, d’una comissió de valors i de
canvi que supervises el funcionament correcte del mercat borsari i l’emissió d’accions.
6.2 Els resultats del New Deal. Els resultats del New Deal es van traduir en un descontentament d’una
bona part d’empresaris i del partit republicà al Congrés, aquests sectors criticaven l’intervencionisme de
l’Estat que declarava normes, fixava preus i regulava salaris. Tot i que el New Deal va contribuir a
estabilitzar l’economia no va aconseguir generar una nova etapa de creixement que arribà finalment amb
l’esclat d’un nou conflicte a Europa que estimula el desenvolupament de la industria armamentista i la
intervenció dels EUA com a proveïdor dels aliat europeus.
6.3 La proposta Keynesiana. Per a John Maynard Keynes el problema principal era la falta de demanda i
la caiguda de la inversió. Així, la reactivació de l’economia passava per l’augment de la despesa publica, la
reactivació del consum i l’increment de la inversió privada. Keynes sostenia la idea que al augmentar la
despesa publica, aquesta faria augmentar l’ocupació i alhora el consum i la demanda. Així, aquest
increment transformat en salaris i en compra de bens induïa una nova demanda en uns altres sectors
(multiplicador keynesià). Augmentant la renda. l’Estat podia incrementar els ingressos fiscals i reduir el
dèficit públic inicial fins anul·lar-lo a mitjà termini.
 Per a incentivar la demanda va proposar la millora dels salaris dels treballadors i la reducció de la
pressió fiscal (reducció dels impostos).
 Per a estimular la inversió defensava penalitzar fiscalment l’estalvi i abaixar els interessos per facilitar
el crèdit a les empreses.
Les propostes de John Maynard Keynes demostraven que l’augment del dèficit públic no era negatiu per a
la recuperació de l’economia, sinó la solució per combatre la depressió. Molts països van augmentar la
despesa pública per reduir l’atur però ho van fer amb una quantitat insuficient i ho van acompanyar amb
mesures que contradeien les idees keynesianes.
7. LA VIDA QUOTIDIANA DURANT LA GRAN DEPRESSIÓ.
Durant la gran depressió, milers d’obrers, treballadors i pagesos van quedar abocats a l’atur i a unes
condicions de vida miserables, sense llar i obligats a dependre dels ajuts públics o de la caritat privada.
Igualment, una bona part de la classe mitjana es va convertir en proletària al perdre els estalvis i els
negocis. La gent feia cua davant les institucions benèfiques per aconseguir menjar (Bread Lines) o un llit, i
era freqüent veure treballadors qualificats que s’oferien pel salari d’un dolar setmanal.
A les ciutats hi van proliferar els suburbis construïts amb fustots i planxes metàl·liques (pensa amb brasil) i
van ser batejades amb el nom de Hovervilles fent referència a l’optimisme del president Hoover. Van
haver-hi també tensions polítiques i protestes socials degudes a la falta de confiança en una millora de
l’economia i la ineficàcia de les institucions per trobar solucions als problemes dels ciutadans.
8. SINTESI DEL TEMA
Els anys que separen les dues guerres mundial van estar marcats per les dificultats econòmiques i per la
transformació dels estats units a primera potència econòmica mundial. La Primera Guerra mundial, havia
deixat una Europa arruïnada i profundament endeutada amb una recuperació lenta i difícil. Als Estats Units,
la situació va ser diferent ja que es partia d’una dècada de prosperitat econòmica que desembocaria al 1929
en una depressió econòmica sense precedents d’abast mundial. Les propostes més innovadores per superar
la crisis van ser la de l’economista J.M. Keynes i les del president nord-americà Franklin. D Roosevelt que
van apostar per la intervenció de l’Estat en l’economia però de diferents maneres.